Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
Jazz

Jazz

El Jazz és un gènere musical, originari de New Orleans (Louisiana, Estats Units d'Amèrica), on es mescla una rítmica pròpia dels negres nord-americans (blues, principalment, però també les work songs, el ragtime, les cançons dels "Minstrels") amb una instrumentació i una tímbrica genuïnes de les bandes de carrer (trompeta, corneta, clarinet, trombó, tuba, baix, bombo i platerets). Quan aquests conjunts s'estabilitzaren, substituïren la tuba pel contrabaix, el bombo i platerets per la bateria i s'hi afegí el piano. Aquesta era la formació de l'Original Dixieland Jazz Band, un grup blanc que emprà la paraula jazz per primera vegada, el 1917. Tant per repertori com per instrumentació, harmonia i sobre tot per la improvisació (base característica del jazz) s'anà evolucionant fins arribar, als anys 80 i 90 del segle XX, a una fusió d'estils molt diversos. Així, juntament amb cançons populars o d'operetes i musicals de Broadway, el jazz incorporà, a partir de 1920, composicions pensades específicament per a ser interpretades per aquests conjunts. Amb l'estil anomenat "Chicago" - o hot jazz - s'enriquiren les improvisacions i s'incorporaren nous instruments com el saxofó (tenor i alt, principalment), la guitarra i el violí. Altres instrumemts que s'anaren incorporant, foren el vibràfon, els saxofons barítons i soprano, la flauta, l'orgue i diferents tipus de percussió (conga o tombadora , bongos). Així mateix, els cantants, tan importants ja des dels inicis dels blues, adoptaren el llenguatge nou i a partir dels anys 30 s'incorporaren al jazz. Un altre tret distintiu d'aquest gènere són les jam sessions, trobades de músics al final dels concerts, en que tots els instrumentistes improvisen a partir d'una melodia. Entre finals dels anys 20 i fins 1945 triomfà l'estil anomenat swing, interpretat per grans orquestres (big bands) de dotze o catorze instrumentistes. Després de la II Guerra Mundial s'inicià l'esclat del be bop que revolucionà les formes d'improvisar, apropant-les quasi a l'avantguardisme, i també el tipus de sonoritat. El bop és la base del que es coneix, habitualment, com a modern jazz, en oposició al mainstream, més clàssic, que ha seguit interpretant-se sense interrupció. Entre els derivats del bop trobem el cool, també l'estil west coast, el hard bop, el third stream i, finalment, el free jazz, en que no es segueix cap patró melòdic ni harmònic, i només importa la tímbrica, l'experimentació amb els instruments i la discontinuïtat rítmica. Des de finals dels 60 i fins avui, el jazz no ha deixat de mesclar-se amb altres gèneres, com el rock, jazz rock o el funky, que ha fet que sovint s'anomenés a aquesta tendència fussion.

Principals músics

Per ordre cronològic d'estils:
- New Orleans (Dixieland), Chicago (hot jazz): King Oliver, Louis Armstrong, Kid Ory, Sidney Bechet, Jelly Roll Morton, Johnny Dodds, Jimmie Noone Earl Hines, Fats Waller,
- Swing i anys 30: Fletcher Henderson, Coleman Hawkins, Benny Carter, Roy Eldridge, Duke Ellington, Bubber Miley, Johnny Hodges, Lawrence Brown, Ben Webster, Ray Nance, Count Basie, Lester Young, Jo Jones, Ella Fitzgerald, Billie Holiday, Benny Goodman, Gene Krupa, Harry James, Lionel Hampton, Woody Herman, Art Tatum, Glenn Miller, Django Reinhardt, Nat King Cole, Charlie Christian, Erroll Garner.
- Be-bop, cool, jazz dels anys 50: Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Thelonious Monk, Kenny Clarke, Max Roach, J.J. Johnson, Miles Davis, Stan Getz, Gerry Mulligan, Chet Baker, Clifford Brown, Sarah Vaughan, Dexter Gordon, Clark Terry, Paul Gonsalves, Wes Montgomery, Sonny Rollins, John Coltrane, Charles Mingus, Bill Evans, Tete Montoliu, Cannonball Adderley Art Blakey.
- Free jazz, fussion i latin jazz, darreres tendències : Ornette Coleman, Archie Shepp, Sun Ra, Cecil Taylor, McCoy Tyner, Herbie Hancock, Chick Corea, Wayne Shorter, Jaco Pastorious, Keith Jarret, Ron Carter, Jack deJohnette, Pat Metheny, Lester Bowie, Jan Garbarek, Winton Marsalis, Terence Blanchard, David Murray, John Zorn,Don Byron, Steve Coleman, Joshua Redman, James Carter, Diana Krall, Cassandra Wilson, Jordi Rossy, Poncho Sánchez, Chucho Valdés, Tito Puente... Categoria:Estils musicals Categoria:Jazz ja:ジャズ ko:재즈 simple:Jazz

Gènere musical

Els gèneres musicals són categories que contenen músiques amb certes similituds estilístiques o estructurals. Alguns gèneres, com la sardana, es defineixen per la seva procedència geogràfica. D'altres, com la música barroca, per raons cronològiques. Alguns gèneres són força vagues, i poden ser creats pels crítics: post-rock, per exemple, és un terme concebut i definit per Simon Reynolds. Fins a cert punt, tots els intents de categoritzar la música impliquen un cert grau d'artificialitat, ja que els músics tendeixen a produir música en qualsevol estil que trien, sense preguntar-se en quin gènere estan treballant. Hi ha gent que pensa que la categorització de la música és pitjor que inútil. John Zorn, per exemple, és el creador d'una obra que engloba un ampli ventall de gèneres. Aquest músic va escriure a Arcana: musicians on music que els gèneres són eines emprades per a "mercantilitzar i comercialitzar la complexa visió personal d'un artista". Tot i això, la divisió de la música en gèneres és una pràctica usual que fa més fàcil seguir les tendències a través de la història de la música, a més de facilitar al públic la localització d'artistes dels quals poder gaudir.
- Música clàssica
- Música Oriental
  - Música índia
  - Música xinesa
- Música Moderna
  - Rap Categoria:Música

Louisiana

Louisiana (del francès Louisiane) és un estat dels Estats Units d'Amèrica situat al sud del país. La seva capital és Baton Rouge, mentre que la seva ciutat més gran i coneguda és Nova Orleans. Aquesta va patir greus danys i va quedar en bona part inundada al pas de l'huracà Katrina (finals d'agost 2005). L'estat de Louisiana juntament amb el de Mississipí van ser declarats zones catastròfiques. L'estat fa frontera per l'oest amb l'estat de Texas, pel nord amb Arkansas, per l'est amb Mississipí i pel sud amb el Golf de Mèxic. Entre tots els estats dels Estats Units, Louisiana té una cultura particular deguda a la seva herència de la colonització francesa. Per exemple, encara que no hi ha un idioma oficial la llei reconeix tant l'anglès com el francès. Avui en dia però la majoria de la població fa anar l'anglès i només queden algunes influències del francès en dialectes locals. anglès ja:ルイジアナ州 ko:루이지애나 주 simple:Louisiana

Estats Units D'Amèrica

Els Estats Units d'Amèrica són una federació de 50 estats, més algunes altres entitats. Freguen en extensió total la xifra de 10.000.000 de quilòmetres quadrats. La data oficial de la fundació dels Estats Units és el 4 de juliol, 1776, quan el Segon Congrés Continental, que representava tretze colònies britàniques, van adoptar la declaració de la independència. Però, la estructura de la nació va canviar radicalment el 1788 quan els estats van reemplaçar els Articles de la Confederació amb la Constitució dels Estats Units; la data en la que els tretze estats van adoptar la constitució és considerada la data "d'entrada a la Unió", convertint-se en part dels Estats Units. Els Estats Units mantenen acords comercials amb un nombre important de nacions. Són fundadors i socis principals de molts organismes internacionals, com el BIRD, l'FMI o l'OTAN, i tenen dret de vet al Consell de Seguretat de l'ONU. Els diferents governs dels Estats Units no han dubtat en la seva història d'usar la seva influència en organismes multilaterals, i quan això ha fallat, el seu poder militar, per protegir els seus interessos. Tenen una economia molt sòlida, que destaca en tots els camps: agricultura, ramaderia, mineria, pesca. La població actual supera els 267.000.000 de persones, la majoria d'origen europeu, amb percentatges importants de persones d'origen africà, llatí, asiàtic i una petita minoria d'amerindis. L'idioma més estès és l'anglès, encara que també hi destaquen el castellà, llengües asiàtiques i ameríndies. La població és urbana en un 90% i establerta sobretot als grans centres industrials i comercials del centre i, sobretot, a la costa. La capital és Washington i les seves principals àrees urbanes són: Nova York, Los Angeles, Chicago, Dallas, Houston, Seattle, etc.

Geografia

Els seus límits són: #Al nord amb el Canadà (i, pel que fa a l'estat d'Alaska, amb l'oceà Àrtic). #Al sud amb Mèxic. #A l'est amb l'oceà Atlàntic. #A l'oest amb l'oceà Pacífic. Ja que són el tercer país més gran del món, després de Rússia i el Canadà, amb un àrea de 9.631.418 km², els Estats Units contenen una enorme varietat geogràfica: boscos de clima templat a la costa est, àrees pantanoses al sud-est, grans planes al centre, un sistema fluvial dels rius Mississippi-Missouri, els grans Lacs, les muntanyes rocalloses a l'oest de les planes, deserts i canyons a l'oest de aquest sistema muntanyós, i boscos de clima templat a l'oest. A més, la geografia d'Alaska és volcànica i amb un clima àrtic, i les illes d'Hawaii tenen un clima tropical. La geografia és accidentada a la zona centre-oest, on hi ha les muntanyes Rocalloses; a la zona est, on hi ha els Apalatxes, i a la regió sud-oest, on comença la Sierra Madre mexicana.

Història

El territori dels Estats Units havia estat habitat per pobles amerindis 13.000 anys abans de l'arribada dels europeus el segle XVI (espanyols), i el segle XVII (francesos, anglesos i neerlandesos). Després de la Guerra dels Set Anys entre Espanya i Gran Bretanya, les dues potències es van repartir Nord-Amèrica. El 1776 tretze colònies es van separar de la Gran Bretanya per formar els Estats Units, la primera república federal constitucional del món. L'estructura original va ser una confederació, el 1777 i ratificada el 1781 en els Articles de la Confederació. Aquest sistema tenia compilacions, i el 1789 es va crear la Constitució que establia un govern federal més centralitzat que una Confederació. Després d'assegurar la independència, els Estats Units van començar la seva expansió cap a l'oceà Pacífic, gràcies a la compra de Louisiana i d'adquirir, per mitjà d'una guerra contra Mèxic, la meitat del seu territori que incloïa els estats de Califòrnia, Nou Mèxic, Arizona, Utah, Nevada, Colorado i part de Texas, que ja s'havia independitzat de Mèxic, amb el suport de les nord-americans dirigits per Samuel Houston, el 1836. Després van adquirir el territori d'Oregon de la Gran Bretanya (corresponent a una àrea molt superior a la de l'estat homònim actual) i Alaska de Rússia. Amb l'adquisició de nous territoris, nous estats van ser afegits a la Unió. En el procés, van desplaçar als pobles amerindis, prenent o expropiant les seves terres, matant-ne molts, i obligant-los a establir-se en altres àrees. Rússia Des de l'època colonial, existia una carència de mà d'obra, la qual cosa va propiciar l'establiment de la comercialització inhumana i l'esclavitud de persones d'origen africà. Durant el segle XIX, els Estats Units es van dividir en qüestions relacionades amb els drets dels estats i la continuació de l'esclavitud. Els estats del nord s'oposaven a l'esclavitud, però, els estats del sur pensaven que era necessària per a continuar amb l'èxit de l'agricultura, i volien estendre-la als nous territoris adquirits. La disputa va arribar a la crisi el 1861 data en la qual 7 estats del sud se separaven de la Unió per a formar un nou país, els Estats Confederats d'Amèrica, iniciant la Guerra civil dels Estats Units. Poc després 4 estats més es van separar. Guerra civil dels Estats UnitsEl llavors president, Abraham Lincoln, no va reconèixer la secessió, va publicar la Proclamació de l'Emancipació, declarant la llibertat de tots els esclaus als estats del sud, encara que no va ser realitat sinó a la fi de la guerra el 1865 amb la dissolució de la Confederació. La Guerra Civil va acabar amb la disputa sobre el dret dels estats per a separar-se de la Unió, donant de més poder al govern federal que no pas als estats. El país va experimentar un impressionant creixement econòmic, propiciat per la immigració massiva de persones d'origen europeu. A finals del segle XIX, els Estats Units s'havien ja convertit en una potència industrial. La nació es va convertir en un centre de desenvolupament tecnològic. El 1929 però, el país va experimentar la Gran Depressió, un període de severa contracció econòmica després de la Primera Guerra Mundial que s'estengué arreu del món. Els Estats Units van participar en la Primera i en la Segona Guerra Mundial, consolidant-se com a potència militar després de la fi de la Guerra Freda. Els Estats Units també van participar en la Guerra de Corea i la Guerra de Vietnam, en les quals també es va involucrar la Unió Soviètica. A partir de la dècada dels noranta, els Estats Units s'han involucrat en accions per a l'establiment de la pau o de la democràcia en diverses nacions, Kosovo, Haití, Somàlia, Libèria i, recentment a l'Afganistan i a l'Iraq.

Economia

:Article principal: Economia dels Estats Units Els Estats Units són una potència mundial amb importantíssimes empreses en tots els sectors de l'economia. El país disposa de rics recursos minerals amb extensos jaciments d'or, petroli, carbó, i urani. Les indústries agrícoles principals són de blat de moro, blat, sucre, i tabac. El sector industrial produeix, entre altres coses, cotxes, avions, i productes electrònics. La indústria més gran és ara el sector de serveis. Els Estats Units són la tercera destinació turística més important del món després de França i Espanya. L'activitat econòmica s'estén a tot el país: Nova York és el centre industrial, financer, i televisiu de la nació; la Silicon Valley, a Califòrnia, és el centre tecnològic del país; Los Angeles és el centre cinematogràfic; Detroit és el centre de la indústria de l'automòbil, i els estats de las Grans Planes, al centre del país, són coneguts com les "paneres" del país, per la seva producció agrícola; Texas és el centre petrolier; i el sud-est del país és un centre important de recerca mèdica i on es localitzen les indústries tèxtils més importants del país. El Producte Intern Brut dels Estats Units és el més gran del món. El seus principals socis comercials són: Canadà (20%) i Mèxic (12%), amb els que integren el NAFTA, l'àrea comercial més gran del món. Altres importants socis comercials són: la República Popular de Xina (10%, 11% si s'hi inclou Hong Kong) i el Japó (8%). Més del 50% de tot el comerç es realitza amb aquests quatre països.

Política

Japó És un país democràtic, representatiu i federal governat per un president electe per a un període de 4 anys. El país està integrat per 50 estats autònoms. Els principals partits polítics són el Partit Republicà i el Partit Demòcrata, que dominen la política del país i per això algunes consideren la democràcia nord-americana una democràcia bi-partidista. Altres partits de menor importància són el Partit de la Reforma i el Partit Verd. Els estats de la federació encara conserven un grau relatiu d'autonomia. Cada estat té la seva pròpia constitució, i poden establir diferent sistemes governamentals. Nebraska, per exemple, té una branca legislativa representada per 2 cambres, i Nova Hampshire té el tercer cos legislatiu més gran del món angloparlant.

Divisió administrativa

Partit Demòcrata Els Estats Units d'Amèrica està dividit en 50 estats i altres entitats polítiques. La capital n'és Washington, localitzada al Districte de Columbia.

Estats

Estats que formen els Estats Units d'Amèrica:

Districte federal


- Districte de Colúmbia

Àrees insulars

La més important és l'estat lliure associat de Puerto Rico. Les següentes illes també són administrades pels Estats Units: Samoa Americana, Illa Baker, Guam, Illes Howland, Illa Jarvis, Atol Johnston, Escull Kingman, Atol Midway, Illa Navassa, Illes Marianes del Nord, Atol Palmyra, Illes Verges Nord-americanes i les Illes Wake.

Àrees metropolitanes

Illes WakeLes àrees metropolitanes més importants als Estats Units (i la població) són:
- Nova York-Northern New Jersey (18,3 milions)
- Los Angeles-Long Beach-Santa Ana (12,3 milions)
- Chicago-Naperville-Joliet (9,0 milions)
- Filadèlfia-Cadmen-Wilmington (5,7 milions)
- Dallas-Fort Worth-Arlington (5,1 milions)
- Miami-Fort Lauderdale-Miami Beach (5,0 milions)
- Washington-Arlington-Alexandria (4,7 milions; si s'hi inclou l'àrea de Baltimore: 7,9 milions)
- Houston-Bayton-Sugar Land (4,7 milions)
- Detroit-Warren-Livonia (4,4 milions)
- Boston-Cambridge-Quincy (4,4 milions)

Demografia

Origen ètnic

Els Estats Units tenen una demografia molt variada, el 77% de la població és d'origen europeu el 13% és de origen africà, el 4% d'origen asiàtic, l'1,5% és amerindi i el 0,3% d'origen hawaià o nadiu del Pacífic. Aquesta classificació demogràfica prové de les institucions governamentals i no hi existeix una divisió separada per a les persones d'origen llatinoamericà, (que als Estats Units es coneixen com a hispans) ja que poden pertànyer al grup racial d'origen europeu, amerindi, o mestís. No obstant això, la població d'origen llatinoamericà és el 17% del total, principalment provinent de Mèxic. En termes d'origen nacional, els països d'origen més importants dels nord-americans són: Alemanya, Irlanda, Anglaterra, Mèxic, Itàlia, França i Polònia. S'estima que hi ha més de 5 milions d'immigrants il·legals als Estats Units, principalment de Mèxic. Mèxic té la intenció de crear un programa d'immigració més ampli amb els Estats Units, però els conservadors d'aquest país s'oposen fins i tot a donar un estatus legal als immigrants que ja hi viuen i treballen.

Religió

El 52% del nord-americans són protestants (principalment baptistes o metodistes), el 24% són catòlics, l'1,3% són mormons, l'1,4% son jueus, el 0,5% són musulmans, el 7% tenen una altra religió, i el 14% es consideren ateus.

Llengua

No hi ha cap llengua oficial a nivell federal, però l'anglès és la llengua de facto, utilitzada en el govern, en la proclamació de les lleis, en les ordres executives, en els tractats diplomàtics i en altres publicacions oficials. L'anglès n'és oficial a 27 estats, tres dels quals (Hawaii, Louisiana i Nou Mèxic) també tenen una altra llengua oficial (hawaià, francès i espanyol). Els altres estats no tenen llengua oficial. L'espanyol és la segona llengua més parlada als Estats Units (per 28,1 milions de persones, el 10,7% de la població).

Enllaços externs


- [http://www.whitehouse.gov Pàgina de la Casa Blanca], en anglès i espanyol
- [http://www.embusa.es/barcelona.html Consolat General dels Estats Units a Barcelona], en català
- [http://www.embusa.es/ Ambaixada dels Estats Units a Espanya], en espanyol Categoria:Estats Units ja:アメリカ合衆国 ko:미국 ms:Amerika Syarikat simple:United States th:สหรัฐอเมริกา zh-min-nan:Bí-kok

Blues

El Blues es un gènere musical nascut entre els esclaus negres dels Estats Units amb influències de la música africana. En les plantacions de cotó els esclaus cantaven les anomenades worksongs o cançons de treball origen del Blues. L'estructura musical és de dotze compassos amb ritmes simpcopats. Melodicament s'utilitza la tercera disminuïda i l'acord dominant (anomenat blue notes) de l' escala major. També s'usa la tècnica en que un instrument sona com a resposta a un altre (call and response). Al principi s'utilitzaven instruments molt senzills autofabricats i més tard les guitarres acústiques, el piano i l'harmònica i finalment molts més. Quan va néixer el Blues els temes eren més profunds realistes, de vegades tristos i diversos que les de les cançons dels blancs. Es considera l'origen o de gran influència en altres estils musicals de la música popular i concretament del Rock and Roll.

Intèrprets principals


- Robert Johnson
- Howlin' Wolf
- Muddy Waters
- Freddie King
- Albert King
- T-Bone Walker
- John Lee Hooker
- B.B. King
- Stevie Ray Vaughan
- Roben Ford
- Eric Clapton Categoria:Estils musicals

Trombó

El trombó de vares és un instrument de vent-metall consistent en un cos bàsicament cilíndric, tret del pavelló que té forma de campana, i que incorpora una peça, la vara o colissa, que permet allargar mitjançant un lliscament la longitud del seu tub. La vara substitueix en aquest cas la funció que en d'altres instruments, com la trompeta, fan les vàlvules o pistons. El seu so es fonamenta en el principi de la sèrie d'harmònics naturals. La vara, que permet allargar el cos del trombó quasi en dos terços, té set posicions definides a una distància cadascuna d'un semitò. Sobre aquestes notes fonamentals i a través de la pressió d'aire que el/la instrumentista comunica a l'instrument per mitjà de l'embocadura, es produeixen la resta de notes que s'inclouen en el trombó tenor, el més habitual. El trombó prové dels sacabutxos i és un dels pocs instruments que en l'actualitat conserva una forma pràcticament igual a com originàriament va ser creat. Els seus orígens es remunten a l'Edat mitjana, època en la qual el sacabutx va ser un instrument molt emprat i que ja en el segle XVI va donar peu a tota una família d'instruments de forma quasi idèntica als trombons actuals i per als quals es van escriure nombroses partitures. La utilització dels trombons a l'orquestra ha quedat pràcticament reduïda als trombons tenors, que en l'actualitat incorporen una clau que permet allargar l'extensió de l'instrument en el registre greu. Categoria:Instruments de vent

Baix


- Cultura popular: Un baix és un dels castellers que formen la pinya del castell.
- Música:
  - Un baix és una de les veus d'home (vegeu cantant).
  - Un baix és un instrument destinat a executar la part més greu d'una composició musical. Un dels instruments més utilitzats per fer-ho és el baix elèctric.

Bombo

El bombo és un instrument musical de percussió, membranòfon, consistent en un tambor gros que es colpeja amb una maça, produint un so greu d'afinació indeterminada. És utilitzat a la banda, a l'orquestra simfònica (des del segle XVIII) i com a part integrant d'una bateria sol mesurar entre 18 i 22 polzades (angleses) de diàmetre, i es toca mitjançant un pedal especial que duu una maça. La seva funció principal, en qualsevol formació, és la de marcar els temps forts i en ocasions fa de baix. També s'utilitza per produir efectes sonors especials com imitar trons, trets o similars. Tot i que és un instrument gran es pot tocar en marxa com succeeix a les bandes. A l'orquestra simfònica descansa sobre un cavallet. Com a integrant de la bateria, el bombo està col·locat de costat. Categoria:Instruments de percussió

Contrabaix

Un contrabaix és un instrument de corda semblant a la viola, el violoncel, o el violí; per les seves dimensions pot produir notes més greus que la resta d'instruments. És un instrument de corda fregada. És fa sonar amb l'arquet, encara que les cordes també poden ser sonades com les de la guitarra, de la mateixa manera que és fa amb la resta d'instruments esmentats. És un dels instruments de la cobla. Categoria:Instruments de corda ja:コントラバス ko:콘트라베이스 simple:Double bass

Bateria


- Bateria (instrument) Instrument musical.
- Bateria de cuina Conjunt d'estris de cuina
- Bateria elèctrica Bateria d'ordinador, telefon, cotxe
- Bateria d'artilleria Unitat militar d'artilleria.

Piano

Un piano és un instrument musical de corda amb 88 tecles (8 octaves) que es toquen amb les mans i pedals que es presionen amb els peus. Les tecles accionen un mecanisme de martells que colpegen cordes i produeixen so. Els pedals actuen sobre el mecanisme per a alterar qualitats del so: fer-lo més suau o fer que no es talle quan es deixen de presionar les tecles. El piano ve de l'abreviatura pianoforte, va ser un instrument inventat l'any 1690.

Classificació

El piano es construeix en dos modalitats. Una és el piano de cua i l'altre el piano vertical. 1. Piano de cua: Es fabrica en diferents mides. El més gran és el piano de concert i té una considerable longitud, el que comporta una sonoritat d'alta qualitat. Les altres variants són més curtes, com el piano de mitja cua, de un quart de cua, o el més curt, el denominat "colí". Els pianos de cua tenen una cuberta que es pot obrir, de forma que els sons produïts per les cordes surten al exterior sense barreres de cap tipus. 2. Piano vertical: Constitueix una variant de menys sonoritat i qualitat, i es fabrica per colocar-lo principalment en cases on no hi ha espai per a un piano de cua. 3. Piano electrònic: Aparegut en els últims anys, ha arribat a un grau de perfeccionament important, perque el so s'assembla al dels pianos de veritat i el teclat imita la resistència mecànica dels martells i permet tocar amb més o menys força.

Famosos fabricants de pianos


- Baldwin (1890)
- Bechstein (1853)
- Bösendorfer (1828)
- Broadwood (1783)
- Érard (1777)
- Fazioli (1978)
- Feurich (1851)
- Gaveau (1847)
- Grotrian
- Kawai (1930)
- Petrof (1864)
- Pleyel (1807)
- Samick (1958)
- Sauter (1819)
- Schimmel (1885)
- Steinway & Sons (1853)
- Stuart and Sons
- Yamaha (1889)
- Young Chang (1956)
- Wurlitzer

Pianistes ilustres:


- Chopin
- Erik Satie
- Isaac Albéniz
- Rosa Sabater
- Tete Montoliu
- Alícia de la Rocha Categoria:Instruments ja:ピアノ ko:피아노 th:เปียโน

1917

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 5 de febrer - Mèxic: s'hi proclama la Constitució de 1917.
- 13 de febrer - París (França): el servei d'espionatge francès deté Mata-Hari en un hotel de la ciutat.
- 5 de març - els Estats Units: per segona vegada, investeixen Woodrow Wilson president.
- 6 d'abril - els Estats Units: declaren la guerra a Alemanya (Primera Guerra Mundial).
- 25 de març – Imperi Rus: el govern reformista de Kerenski aboleix la pena de mort; serà restablerta per l'URSS després del desencadenament de la Guerra Civil.
- 25 d'octubre - Irlanda: elegeixen Eamon de Valera president del Sinn Féin.
- 2 de novembre - Londres: el ministre Balfour hi fa pública la declaració que proclama el suport britànic als assentaments jueus a Palestina (sionisme).
- 7 de novembre - Imperi Rus: hi comença la revolució comunista.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 1 d'agost - Castellterçol (el Vallès Oriental): Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya. :MÓN
- 11 de setembre - Sarrat (Ilocos Norte, les Filipines): Ferdinand Marcos, president de les Filipines.
- 29 de maig - John Fitzgerald Kennedy (Brookline, Massachusetts, EUA).

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX ja:1917年 ko:1917년 ms:1917 simple:1917 th:พ.ศ. 2460

Guitarra

La guitarra és un instrument musical de corda, compost d'una caixa de fusta -d'una forma que recorda el número vuit-, amb un forat circular en el centre de la tapa, sis cordes i un mànec, damunt el qual hi ha el diapasó, dividit en dinou compartiments o trasts.

Història

El primer instrument que asseguren que va donar origen a la guitarra va ser l' ud aràbic. És possible que la unió de la cítara i l'ud afavorissin el posterior desenvolupament de l'instrument. En el segle XIII es va bifurcar l'evolució en dues varietats de guitarra. La guitarra moresca, més comunament anomenada mandola, més arrodonida i amb mànec ample i la guitarra llatina, amb una sola boca i de mànec estret. Va coexistir amb la viola de mà, instrument musical amb dobles cordes pinçades i de major grandària. Al segle XVI, ambdós cordòfons van tenir una especial rellevància a la Corona d'Aragó, Castella i Portugal, fins a l'auge dels instruments de teclat. teclat La guitarra no va aconseguir arribar a desenvolupar tot el potencial fins a finals del segle XVIII, quan algunes guitarres van començar a fer-se amb sis cordes simples: abans tenien una corda simple i quatre ordres (parells de cordes). Per donar major consistència a la guitarra, s'hi van afegir unes barres sota la tapa harmònica. Això va permetre que la tapa fos més fina, amb la qual cosa es va obtenir major ressonància i una millor distribució del so. Posteriors reformes, com l'ús d'un mànec reforçat i elevat, així com de clavilles metàl·liques en lloc de les de fusta i la fabricació amb materials que afavoreixen la bona acústica, donen origen al que avui coneixem com guitarra clàssica. En el segle XIX la guitarra va arribar al millor so, bellesa en el timbre i projecció sonora amb les set vares esteses sota la tapa harmònica , l'augment de la caixa de ressonància, així com amb l'eixamplament del mànec. En aquest aspecte fou decisiva la contribució del guitarrer Torres Ramírez. Entre els compositors de música per a guitarra cal destacar Ferran Sors (1778-1839 i Francesc Tàrrega (1852-1909). Com a intèrprets han excel·lit Gracià Tarragó, Miquel Llobet, Narciso Yepes, Andrés Segovia i, més recentment, Manuel Barrueco i David Russell.

Enllaços externs


- [http://www.guitar-poll.com Guitar-Poll.com]

Pàgines que s'hi relacionen


- Guitarra elèctrica
- Guitarra de dotze cordes Categoria:Instruments de corda ja:ギター ko:기타

Violí

El Violí és un instrument de corda fregada, el més agut de la seva família. Altres membres de la seva família són la viola, el violoncel i el contrabaix.

Parts

L'instrument fa 35,7 cm de caixa, i 60 centímetres d'extrem a extrem. El violí té quatre cordes afinades per quintes: sol 3, re 4, la 4, mi 5. Originalment les cordes eren de budell, actualment poden ser de budell entorxat amb alumini, plata o acer, de fibres sintètiques entorxades, o metàl·liques amb o sense entorxat. Les cordes van muntades sobre un batedor de banús, sense trasts i queden lliures per ressonar entre la celleta i el pont. Aquest últim, té un disseny que en facilitar-ne la vibració el fa actuar com amplificador i transmissor del so cap a la caixa de ressonància. Les vibracions transmeses pel pont es reparteixen a la tapa inferior mitjançant una peça cilíndrica interior anomenada ànima i situada sota i a la dreta del pont, i per tota la llargada de la tapa superior gràcies a la barra harmònica situada longitudinalment a l'esquerra del pont. La caixa del violí està formada pels riscles i les tapes inferior i superior. La tapa superior, de fusta d'abet blanc, presenta dos orificis en forma d'efa dissenyats per projectar el so cap en fora. Tant la tapa superior com la inferior presenten un ribetejat en fusta de blada que compleix una doble funció decorativa i protectora, ja que exerceix de tallafoc d'esquerdes que es puguin esdevenir en les tapes. El cap del violí té, usualment, forma de voluta, tot i que ocasionalment pot representar un de lleó o cara humana. En la seva part inferior presenta forats per inserir-hi les clavilles, de cos lleugerament cònic, destinades a afinar les cordes, si bé avui en dia i per cordes de poca elasticitat s'ha extès l'us d'afinadors o compensadors metàl·lics que s'instal·len en el cordal, a l'altre extrem de la corda. El barbaquí o barbada, és un invent del violinista Ludwid Spohr (principis del s. XIX). Es tracta d'una peça de fusta amb disseny més o menys ergonòmic, destinada a facilitar el suport de l'instrument entre la clavícula i la mandíbula. Les clavilles, el cordal i el barbaquí poden ser de fusta de banús, boix o palissandre, normalment a conjunt. L' arc modern és una vara estreta, de corba suau i construïda amb fusta de Pernambuc o altres tipus de fustes exòtiques englobades amb el nom de fustes del Brasil. Mesura uns 70 cm.de llarg, i té una cinta que comprèn entre 100 i 120 crins de cua de caball de costat a costat del mateix. Cal impregnar aquestes crins de colofònia per tal que el fregament de les crins amb les cordes pugui produir un so prou potent. jaja eres un pringao Categoria:Instruments de corda ja:ヴァイオリン ko:바이올린

Flauta

Instrument musical de vent amb el tub obert, ordinariament cilíndric, en el qual el so es produeix per l'aire que bufa l'executant, dirigit damunt la vora tallada en bisell d'un orifici, on hi ha una llengüeta i posa en vibració l'aire del tub. N'hi ha diferents tipus com: flauta dolça, flauta de Pan, flauta travessera i flauta de nen.

1945

Esdeveniments:

:
  - Països Catalans
  -
- San Francisco - La Generalitat de Catalunya a l'exili denuncia el cop militar feixista a la primera Conferència Internacional de les Nacions Unides.
- Espanya - es rebutjada com a membre de la Societat de Nacions[http://www.culturageneral.net/historiaespana/], i no serà acceptada fins a deu anys més tard[http://www.un.org/spanish/aboutun/unmember.htm]. :
  - Món
  -
- 24 de gener - Rússia conquereix Cracòvia (Polònia).
- 12 d'abril - Harry S. Truman esdevé president dels Estats Units.
- 29 d'abril - Adolf Hitler es casa amb Eva Braun.
- 5 de maig - És alliberat pels aliats, el camp de concentració de Mauthausen, on van morir 2.000 catalans.
- 11 de juliol - Primera explosió nuclear de prova de la història al desert d'Alamogordo (Nou Mèxic, USA).
- 6 d'agost - La ciutat d'Hiroshima (el Japó) queda destruïda en el que va ser el primer bombardeig atòmic de la història.
- 9 d'agost - Es llança la segona bomba atòmica sobre la ciutat de Nagasaki (el Japó).
- 17 d'agost - Indonèsia: es proclama la independència del país.

Naixements:

:
  - Països Catalans
  - :
  - Món
  - 4 de Febrer Naixament de Bob Marley
- 11 de setembre - Múnic (Alemanya): Franz Beckenbauer, futbolista i entrenador alemany.
- 11 de setembre - Lares (Puerto Rico): José Feliciano, cantant.

Necrològiques:

:
  - Països Catalans
  - :
  - Món
  -
- 30 d'abril - Adolf Hitler (Berlín, Alemanya).

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX ja:1945年 ko:1945년 ms:1945 simple:1945 th:พ.ศ. 2488

II Guerra Mundial

La Segona Guerra Mundial va ser un conflicte bèl·lic que va durar del 1939 al 1945, que va involucrar a un gran nombre de països de tot el planeta i que generalment es considera la més gran i mortífera guerra de la història de la humanitat. Els països involucrats estaven dividits entre els Aliats i les Potències de l'Eix. Entre els primers trobem, inicialment, el Regne Unit, França i Polònia. Posteriorment s'hi van sumar la Unió Soviètica (juny del 1941), els Estats Units d'Amèrica (desembre del 1941) i molts altres països. Entre les Potències de l'Eix hi havia, principalment, Alemanya, Itàlia i el Japó (desembre 1941). La major part de la lluita es va produir a Europa i als seus voltants, i a l'Àsia (Est d'Àsia i Pacífic). També és van lliurar nombroses batalles al nord d'Àfrica d'important valor estratègic. Generalment, es considera que el conflicte va començar el 1 de setembre de 1939 amb la invasió alemanya de Polònia i va acabar, a Europa, el 8 de maig de 1945 amb la rendició d'Alemanya; i a l'Àsia, el 15 d'agost del mateix any amb la rendició de Japó. Aquesta guerra va provocar, de forma directa o indirecta, la mort d'entre 50 a 60 milions de persones, un 3% de la població mundial de l'època i s'estima que va tenir un cost, en diners i en recursos, major que totes les altres guerres juntes. A Rússia, es coneix també amb el nom de Gran Guerra Patriòtica o Guerra contra l'Agressió. Rússia, el bolet atòmic de l'explosió nuclear sobre la ciutat japonesa de Nagasaki es va elevar a una altitud de 18.000 m. Aquest atac va precipitar la rendició de Japó i la fi de la guerra.]]

Sumari

Formalment, la guerra va començar l'1 de setembre de 1939, quan l'Alemanya nazi va envair Polònia. De totes maneres, la Segona Guerra Mundial va ser precedida per altres conflictes que hi són estretament lligats: la Guerra Civil Espanyola (acabada just abans de la Segona Guerra Mundial), i la Segona Guerra Xino-Japonesa: Japó ocupava part de la Xina (Manxúria) des del 1931 i des del 7 de juliol de 1937 hi havia guerra declarada entre la Xina i el Japó. La guerra a Europa es va acabar quan Alemanya es va rendir, el 8 de maig de 1945. La guerra al Pacífic va acabar l'agost de 1945 encara que la rendició oficial japonesa no va ser fins al 2 de setembre de 1945. La retirada del Japó va catalitzar la Revolució comunista a la Xina. D'altra banda, a les zones d'Europa ocupades pels soviètics també s'hi van establir règims comunistes immediatament després de la guerra. Tot i el nom, no tots els països del món es van implicar en la guerra. Alguns van decidir mantenir-se neutrals com Irlanda, Portugal, Suècia, Suïssa i Turquia. D'altres, com Mèxic, mancaven de rellevància militar i estratègica. Espanya es va declarar neutral, però després de les aplastants victòries nazis de 1939 i 1940 va canviar el seu estat a no bel·ligerant, donant suport polític i econòmic a les potències de l'Eix i enviant una divisió de voluntaris a lluitar contra els soviètics (División Azul). El 1943, quan Alemanya va començar a acumular derrotes, Espanya va tornar a canviar-se a neutral. Tot i això, va ser el conflicte armat més gran de la Història, el que va involucrar més països, va causar més baixes militars i civils, i el primer (i per ara únic) en què es van usar armes nuclears. Durant la Guerra, es van produir gran nombre d'atrocitats contra la població civil: confinament en camps de concentració i extermini sistemàtic de jueus i altres grups ètnics a Alemanya, massacres de milions de xinesos i coreans per part del Japó a l'Àsia, depuracions internes a la Unió Soviètica, bombardeig sistemàtic de la població civil europea, tant per part dels aliats com de l'Eix, i llançament de bombes atòmiques a les poblacions d'Hiroshima i Nagasaki (Japó) per part dels americans. En total, es calcula que el conflicte va produir cap a 50 milions de morts. Després de la guerra, varis dirigents alemanys i japonesos van ser jutjats per crims contra la Humanitat.

Antecedents de la guerra

Després de la Primera Guerra Mundial, els països vencedors van imposar greus sancions econòmiques i polítiques als països derrotats. Entre aquests últims hi havia Alemanya que, a més de perdre gran part del seu territori, va patir una gravíssima crisi econòmica que va fer que la inflació es disparés fins a quedar totalment fora de control. Per a molta gent, la derrota, les sancions i la crisi van ser com una gran humiliació per al seu país, que pocs anys abans havia estat el poderós Imperi Alemany. Això va portar a molta gent a les files dels partits radicals que donaven la culpa de tots els seus mals a grups minoritaris com els comunistes i els jueus. Entre aquests grups hi havia el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys, més coneguts pel nom de «nazis», liderats per Adolf Hitler. Durant la segona meitat dels anys 20 aquest grup va créixer de forma espectacular tant en popularitat com en nombre de militants. També van anar guanyant escons al Parlament Alemany fins que el 30 de gener de 1933 Hitler va assumir el càrrec de Canceller d'Alemanya. Poc després de la seva arribada al poder, Hitler va prohibir tots els partits polítics excepte el partit nazi i després de la mort del president Paul von Hindenburg (1934) va prendre també el càrrec de President del Reich fusionant els dos càrrecs en un de sol i adoptant el títol de Führer. Entre el 1933 i el 1939, la política de Hitler va estar centrada en:
1) Enduriment de les lleis contra els jueus fins a extrems inaudits.
2) Rearmament i modernització de l'exèrcit alemany.
3) Ocupació i annexió de territoris i petits estats limítrofs amb Alemanya.
Per aconseguir aquest tercer objectiu Hitler va utilitzar una eficaç combinació d'oratòria e intimidació que va aconseguir:
a) La militarització de Renània (març de 1936).
b) L'annexió d'Àustria (Anschluss) (març de 1938).
c) L'ocupació dels Sudets (octubre de 1938).
d) Repartiment i ocupació de Txecoslovàquia (març de 1939).
e) Ocupació de la ciutat de Memel (març de 1939).
I tot això sense ni una protesta de França i Gran Bretanya i fins i tot a vegades (annexió dels Sudets) amb el seu exprés vist-i-plau. Però Hitler no en tenia prou amb haver aconseguit tot això i reclamava a Polònia l'ocupació de la ciutat lliure de Danzig i un corredor de terra entre Alemanya i la Prússia Oriental. Polònia s'hi va negar repetides vegades en part per por a la reacció soviètica i en part perquè pensava que això només encoratjaria Hitler a fer altres demandes. El 23 d'agost de 1939, Alemanya i l'URSS signaren el Pacte Molotov-Ribbentrop que, a més de ser un tractat de no-agressió entre els dos països, tenia unes clàusules secretes segons les quals s'acordava el repartiment de Polònia. Llavors, Hitler, segur d'ell mateix a causa dels seus anteriors èxits, va decidir envair Polònia, convençut que ni França ni Gran Bretanya hi intervindrien.

Països involucrats

Gran Bretanya i Josef Stalin durant la Conferència de Yalta el febrer de 1945.]] Els països que van participar en la Segona Guerra Mundial estaven alineats en un d'aquests dos bàndols: els Aliats i les Potències de l'Eix. Inicialment, els principals països Aliats eren: Gran Bretanya, França (França Lliure a partir del juny de 1940), Polònia, Canadà, Sud-Àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. Un cas especial és la Xina que estava en guerra amb el Japó des del 1937. Com a conseqüència de la invasió alemanya, s'hi van afegir Noruega (abril de 1940), Països Baixos i Bèlgica (maig de 1940) i Grècia (octubre de 1940), que havia estat atacada per Itàlia. La Unió Soviètica tenia un pacte amb Alemanya des de l'agost de 1939 però la invasió alemanya, el juny de 1941, la va fer canviar de bàndol. El desembre de 1941 l'atac japonès a Pearl Harbour va fer que els Estats Units d'Amèrica entressin a la guerra en el bàndol aliat. A mesura que el conflicte es decantava en contra d'Alemanya, el nombre de països en el bàndol aliat va anar augmentant. Prop del final de la guerra, els Aliats van posar com a condició per entrar a les Nacions Unides que els països declaressin la guerra a Alemanya i al Japó. Això va fer que el nombre de països aliats augmentés molt, encara que la majoria d'aquests no van tenir cap paper actiu en la guerra. Les Potències de l'Eix eren: Alemanya, Itàlia i el Japó. Després de la victòria alemanya sobre França (juny 1940), part del govern francès va decidir col·laborar amb els nazis, era la França de Vichy. Seguidament, els països de l'est d'Europa es van veure pressionats per Hitler perquè s'unissin a l'Eix. Romania ho va fer el juliol de 1940, Hongria el novembre següent i Bulgària el març de 1941. Iugoslàvia s'hi va unir a contracor el 25 de març de 1941 però dos dies després hi va haver un cop d'estat anti-Eix que va desencadenar la ocupació alemanya del país. Un altre cas especial és Finlàndia que va declarar la guerra a l'URSS però no a cap altre país i durant un temps se la va considerar com a aliat de l'Eix. Alguns països, com Suïssa i Suècia, van aconseguir mantenir l'status de neutralitat durant tota la guerra. Espanya també es va declarar neutral però, entre el 1940 i el 1943, quan la victòria alemanya semblava possible, va canviar a no bel·ligerant a favor d'Alemanya. Tot i això, Hitler mai no va poder convèncer Franco perquè entrés en el conflicte.

Desenvolupament de la guerra

1939

Invasió de Polònia: Operació Fall Weiss (Pla Blanc)
- Per a més informació vegeu l'article Campanya de Polònia. La matinada del 1 de setembre de 1939 les SS alemanyes van agafar uns quants presoners d'un camp de concentració, els van vestir amb uniformes polonesos, els van portar fins a l'estació de ràdio de Gliewitz (actualment Gliwice), prop de la frontera entre Alemanya i Polònia, i allà els van matar. Hitler, que ja tenia preparada la invasió de Polònia des de feia temps, va presentar els cadàvers com la prova d'una violació polonesa de la frontera. I això va ser l'excusa que va donar al món per envair aquest país. Poques hores després, les tropes alemanyes ja havien començat a avançar cap a Polònia. Aquí va ser on els alemanys van posar en pràctica la Blitzkrieg (guerra llampec). La Blitzkrieg consistia en rodejar les posicions defensives enemigues i encerclar-les. Mentrestant, altres tropes continuaven avançant cap a l'interior del país ocupant les ciutats i els punts estratègics. Les tropes encerclades podien resistir durant un temps però, aïllades de la resta de l'exèrcit, tard o d'hora acabaven per rendir-se. Les tropes nazis, ajudades pels bombardeigs de la Luftwaffe, van superar fàcilment les defenses poloneses i el 8 de setembre ja havien arribat als afores de la capital, Varsòvia. El 17 de setembre l'exèrcit soviètic va entrar a Polònia des de l'est, amb el pretext de protegir la població bielorrussa i ucraïnesa de la zona. El motiu real és que Hitler i Stalin ja havien acordat prèviament repartir-se Polònia (Pacte Molotov-Ribbentrop). Varsòvia va caure el 27 de setembre i les últimes tropes poloneses van rendir-se el 6 d'octubre. En només un mes, Polònia havia estat vençuda. Però una cosa no va sortir com Hitler esperava: el 3 de setembre, Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya. Això va sorprendre Hitler però va ser, sobretot, una acció simbòlica ja que, excepte algunes escaramusses en la frontera franco-alemanya, cap dels dos països va emprendre cap acció efectiva contra Alemanya.

1940

Invasió de Noruega i Dinamarca: Operació Weserübung (Exercici Weser)
- Per a més informació vegeu l'article Operació Weserübung. Operació Weserübung El 9 d'abril de 1940 l'exèrcit alemany va iniciar la invasió de Noruega i Dinamarca. La principal raó per fer-ho era assegurar el subministre de ferro de les mines sueques, del que Alemanya depenia per al seu esforç de guerra. El transport d'aquest ferro cap a Alemanya passava pel port norueg de Narvik. A més, l'ocupació dels ports noruegs permetia evitar el bloqueig dels ports alemanys decretat per Gran Bretanya des de la declaració de guerra el setembre passat. Dinamarca no tenia cap valor estratègic però els ports danesos donaven un fàcil accés als ports noruegs i, a més, en ser un país veí d'Alemanya calia tenir-lo controlat d'alguna manera. Dinamarca es va rendir quasi immediatament. El govern danès sabia perfectament que no podia fer res contra l'exèrcit alemany i va voler evitar un vessament inútil de sang. A causa d'aquesta poca resistència, l'ocupació alemanya va ser lleugera comparada amb la d'altres països ocupats. Les institucions daneses van poder conservar gran part de la seva autonomia i es va postposar la deportació de la població jueva. Aquesta actitud permissiva es va acabar l'agost de 1943. Les derrotes alemanyes a Stalingrad i El Alamein havien provocat creixents disturbis i manifestacions antialemanyes que, segons els nazis, el govern danès no va castigar amb la suficient duresa. L'ocupació de Noruega va ser més complicada. Les tropes alemanyes van poder ocupar els ports en només tres dies però l'exèrcit norueg es va replegar a les valls de l'interior del país, molt muntanyós, i allà es va preparar per oferir resistència. A més, Gran Bretanya i França van enviar algunes divisions per ajudar als noruegs. Però la situació de les tropes aliades es va anar tornant cada dia més crítica i el 28 d'abril els britànics van decidir retirar-se del sud de Noruega. Només al nord, al port de Narvik, la guarnició alemanya, aïllada de la resta de l'exèrcit, va poder ser derrotada, i el port ocupat el 28 de maig. Però llavors, la invasió alemanya dels Països Baixos i Bèlgica havia canviat les prioritats defensives de britànics i francesos. El 8 de juny, després de destruir les instal·lacions portuàries, les tropes aliades van ser evacuades del nord de Noruega. Finalment, el 10 de juny Noruega es va rendir incondicionalment. Batalla de França
- Per a més informació vegeu l'article Batalla de França. Poc després d'haver finalitzat la invasió de Polònia, els nazis ja van començar a preparar l'atac contra França. Això implicava no només envair França sinó també Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg que eren països neutrals. El pla consistia en concentrar el principal atac alemany contra la regió boscosa de les Ardenes, entre Bèlgica i Luxemburg, una zona que els aliats consideraven impenetrable per als tancs i que per això mateix estava pobrament defensada. Finalment, la invasió va començar el 10 de maig de 1940. L'atac va sortir tal i com Hitler havia previst. L'avanç dels tancs alemanys a través de les Ardenes no va ser descobert i el dia 12 les tropes nazis van arribar al riu Mosa, a l'altura de Sedan, on va tenir lloc una batalla crucial. El dia 13 els alemanys ja havien creuat el riu. Seguidament, van avançar ràpidament a través del nord de França en direcció al Canal de la Mànega, arribant a la costa el dia 20. Aquesta maniobra va deixar una gran part de l'exèrcit aliat encerclat dins de Bèlgica. Els nazis van fer retrocedir les tropes aliades fins a Dunkerque i els aliats van veure que seria necessària una evacuació a gran escala. Entre el 26 de maig i el 3 de juny, 338.226 soldats aliats van ser evacuats de la costa francesa. 3 de juny El 5 de juny l'exèrcit alemany va girar cap a França; llavors l'avanç alemany ja era imparable. Veient que la derrota de França estava pròxima i no volent desaprofitar l'ocasió, la Itàlia de Mussolini va declarar la guerra a França el dia 10 de juny. El dia 14 els nazis van entrar a París, que havia estat declarada ciutat oberta. Mentrestant, els tancs alemanys avançaven, gairebé sense oposició, a lo llarg i a lo ample de França. El 22 de juny França i Alemanya van signar un armistici segons el qual l'exèrcit alemany ocuparia tot el nord de França i tota la costa atlàntica fins la frontera espanyola, però al sud es mantindria un govern francès amb capital a Vichy, evidentment sota control nazi. Així, a partir de llavors i fins al 1944, França va tenir dos governs: un, col·laborant amb els nazis, situat a Vichy i dirigit pel mariscal Philippe Pétain es va anomenar la «França de Vichy»; l'altre, en el bàndol aliat, operant desde l'exili a Gran Bretanya i dirigit pel general Charles de Gaulle es va anomenar la «França Lliure». En poc més d'un mes França havia estat ocupada, els aliats havien patit una gravíssima derrota i, ara, només Gran Bretanya quedava per fer front al temut i poderós règim nazi. Batalla d'Anglaterra
- Per a més informació vegeu l'article Batalla d'Anglaterra. Després de la invasió de França, Hitler va pensar que potser Gran Bretanya es rendiria, però el primer ministre britànic Winston Churchill va decidir continuar lluitant fins al final. Per tant, els nazis van preparar un pla per a la invasió de la illa. Però per a què aquest pla tingués probabilitats d'èxit primer s'havia d'aconseguir superioritat aèria sobre el cel britànic. Així va començar la Batalla d'Anglaterra que no es va lliurar a terra sinó a l'aire. La fase principal de la batalla va tenir lloc durant el mes d'agost de 1940. Els nazis esperaven aconseguir la victòria ràpidament i començar la invasió abans de que acabés l'estiu. Els principals atacs anaven dirigits contra els aeròdroms de la RAF i contra les estacions de radar. Però els pilots britànics, a pesar d'estar en inferioritat numèrica, van oposar més resistència de l'esperada. Després d'unes quantes setmanes i de veure que no s'aconseguia un resultat clar, els nazis van decidir canviar d'estratègia i van començar a bombardejar Londres. Amb això esperaven atreure molts avions britànics i així poder destruir-los, però va tenir l'efecte contrari i va donar un respir a la RAF que va poder recuperar-se de les pèrdues de les últimes setmanes. Finalment, el 17 de setembre, Hitler va aplaçar la invasió de Gran Bretanya (en teoria fins l'any que ve, però en realitat ja no es va tornar a preparar mai més). Campanya del nord d'Àfrica
- Per a més informació vegeu l'article Campanya del nord d'Àfrica. El 13 de setembre de 1940, forces italianes van envair Egipte desde les seves bases a Líbia. En aquella època, Egipte era colònia britànica i Líbia colònia italiana. Els italians van ocupar una petita regió a l'oest del país i van establir posicions defensives a Sidi Barrani. El 9 de desembre, els britànics van contraatacar llançant l'Operació Compass que va fer retrocedir els italians fins a El Agheila (Líbia). Durant l'operació, es van capturar una gran quantitat de presoners italians. Campanya dels Balcans
- Per a més informació vegeu l'article Campanya dels Balcans. El 28 d'octubre de 1940, Itàlia va declarar la guerra a Grècia, atacant-la des de les seves bases a Albània. Però l'exèrcit grec, no tan sols va resistir l'ofensiva, sinó que va fer retrocedir als italians, capturant algunes ciutats del sud del país. Durant l'hivern, el conflicte va arribar a un punt mort.

1941

Campanya del nord d'Àfrica
- Per a més informació vegeu l'article Campanya del nord d'Àfrica. La derrota de l'exèrcit italià a mans de forces britàniques com a resultat de l'Operació Compass va forçar Hitler a enviar reforços al nord d'Àfrica. Durant el mes de febrer de 1941, les primeres unitats del que més endavant seria conegut com Afrika Korps, sota el comandament del general Erwin Rommel, van arribar a Líbia. Inicialment, Rommel només tenia ordres de mantenir la posició contra possibles atacs aliats, però veient que trobava poca resistència va començar una ofensiva improvisada que va fer retirar als britàncis fins a la frontera amb Egipte. L'única ciutat que no va poder conquerir va ser Tobruk (Líbia) que va ser assetjada. Els posteriors contraatacs britànics van fracassar. Això va portar a una reorganització de les forces, rebatejades amb el nom de Vuitè Exèrcit Britànic. Finalment, el 18 de novembre de 1941, va començar l'Operació Crusader amb l'objectiu de trencar el setge de Tobruk, que encara resistia. L'operació va ser un èxit i es va recapturar tot el territori perdut durant la primavera passada fins a El Agheila (28 - 30 de desembre). Campanya dels Balcans
- Per a més informació vegeu l'article Campanya dels Balcans. Des de mitjans de 1940, i a pesar de que Gran Bretanya encara no s'havia rendit, Hitler va considerar que ja havia arribat el moment d'atacar i envair la Unió Soviètica, que fins aquell moment era el seu aliat. Però abans d'iniciar un atac d'aquesta magnitud, era de vital importància tenir controlada la retaguàrdia, posant punt i final al conflicte entre Itàlia i Grècia. Durant l'hivern de 1940-41, Hitler va convèncer als governs d'Hongria, Romania, Bulgària e Iugoslàvia perquè s'unissin a les forces de l'Eix. Però el 27 de març de 1941 un cop d'estat anti-Eix a Iugoslàvia va obligar als nazis a canviar els plans per incloure també un atac contra Iugoslàvia a més de la ja planejada invasió de Grècia. Finalment, el 6 d'abril de 1941, tropes alemanyes, italianes i hongareses van començar la invasió simultània de Iugoslàvia i Grècia. Els britànics van donar suport a Grècia i fins i tot van enviar tropes al país. Però l'avanç alemany va ser molt ràpid i la resistència iugoslava escassa. La capital, Belgrad, va caure el dia 12 i la rendició del país va arribar el dia 17. A Grècia, les coses van succeir de forma igualment ràpida i a la fi del mes Grècia estava ja sota control nazi. En un primer moment, els britànics es van retirar a Creta. Però davant la superioritat aèria de la Luftwaffe, la RAF britànica va decidir traslladar avions i personal a Egipte, intentant salvar vides i aparells per a futures batalles. El 20 de maig els alemanys van iniciar la invasió de l'illa que va quedar totalment ocupada el dia 1 de juny de 1941. Encara que la victòria nazi va ser ràpida i contundent, la campanya dels Balcans va aconseguir retardar cinc setmanes l'inici de l'Operació Barbarroja. Un temps important que va obligar als alemanys a combatre en ple hivern durant els punts clau de l'atac contra la Unió Soviètica. Front Oriental
- Per a més informació vegeu l'article Front Oriental. Front Oriental La matinada del 22 de juny de 1941 començà l'Operació Barbarroja, la invasió alemanya de la Unió Soviètica. Va ser un atac per sorpresa ja que fins a la data, Alemanya i la Unió Soviètica eren aliats segons el Pacte Molotov-Ribbentrop d'agost de 1939. L'ofensiva estava organitzada en tres grans fronts: un, al nord en direcció a Leningrad; el segon, al centre en direcció a Moscou; i el tercer, més al sud en direcció a la regió industrial del Donets i els camps petrolífers del Caucas. L'objectiu de Hitler era encerclar i derrotar ràpidament a l'exèrcit soviètic a les planes de Bielorússia i Ucraïna per després ocupar tota la part europea de la Unió Soviètica fins a la línia Arjanguelsk-Urals-Volga-Astrakhan, des l'Àrtic fins al Mar Caspi. Amb aquest objectiu, els alemanys havien concentrat prop de 140 divisions que incloïen 3.200.000 d'homes, 625.000 cavalls, 7.100 peces d'artilleria, 3.300 tancs i 2770 avions. Els aliats d'Alemanya: Itàlia, Hongria, Romania i Bulgària també aportaven unes quantes divisions cadascun. L'Exèrcit Roig disposava de 134 divisions, 2.500.000 d'homes, 24.000 tancs i 8.000 avions. Va ser, sens dubte, l'operació militar més gran de la història. Les primeres setmanes l'avanç alemany va ser ràpid i efectiu. Al nord, els estats bàltics van ser ocupats i el 8 de setembre va començar el setge de Leningrad, que duraria fins al gener de 1944. Al centre, l'ofensiva va capturar la totalitat de Bielorússia i va arribar fins a Smolensk, capturada el 16 de juliol. Al sud, l'avanç a través d'Ucraïna va ser una mica més lent de lo esperat. Això va fer que Hitler ordenés una parada a l'ofensiva del front central per proporcionar ajuda al del sud. La majoria de generals alemanys no van estar d'acord amb aquesta decisió ja que consideraven Moscou l'objectiu prioritari. Finalment, després de la caiguda de Kíev, el 19 de setembre, es va donar l'ordre de continuar cap a Moscou (Operació Tifó). Però llavors, va començar el mal temps al front oriental, les pluges primer i la neu i el fred després van alentir l'avanç alemany, que a més es va trobar una creixent resistència de l'exèrcit soviètic a mesura que s'acostava a la capital. Els alemanys van poder arribar fins a les portes de la ciutat (a només 30 quilòmetres del Kremlin) però no més enllà. El 5 de desembre, Hitler va ordenar una parada general de l'ofensiva, en espera de poder continuar-la a la primavera següent. Atac a Pearl Harbor 5 de desembre
- Vegeu els articles Atac a Pearl Harbor i Guerra del Pacífic. Durant el matí del 7 de desembre de 1941, avions japonesos procedents de portaavions van atacar la base naval nord-americana de Pearl Harbor a l'illa Oahu de Hawaii. Els americans van ser agafats completament per sorpresa i van patir prop de 2.400 baixes. Vuit cuirassats i altres vaixells menors van ser enfonsats o danyats severament. No obstant, els portaavions americans, que aquell dia no estaven al port, els dipòsits de combustible i les instal·lacions de reparació de vaixells van escapar a l'atac. El mateix dia 7, el Japó (en aquell temps, Imperi Japonès) va declarar la guerra als Estats Units i al Regne Unit, declaració que va ser resposta l'endemà mateix per americans, britànics i també australians. De forma simultània, hi va haver atacs e invasions japoneses a Hong Kong, Malàisia, Borneo, les Filipines i la resta de possessions americanes, britàniques i holandeses del sud-est asiàtic i les illes de l'Oceà Pacífic. El dia 11 de desembre, Alemanya va declarar la guerra als EUA, tot i que segons el Pacte Tripartit de 1940 no hi estava obligada. A partir de llavors, la guerra que fins aquell moment s'havia limitat a Europa i a Àfrica, es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic convertint-se en una verdadera guerra mundial.

1942

Front Oriental
- Vegeu els articles: Batalla de Stalingrad i Front Oriental. Durant l'hivern de 1941-42, els soviètics van realitzar alguns contraatacs contra les línees alemanyes. Va ser la primera vegada que els soviètics prenien la iniciativa en el Front Oriental i van poder sorprendre als alemanys i eliminar l'amenaça nazi sobre Moscou recuperant una mica de terreny al voltant de la capital soviètica, però no es va aconseguir forçar una retirada general tal com hauria volgut Stalin. A la primavera, el front va quedar més o menys estable mentre ambdós bàndols es dedicaven a fer plans per a l'ofensiva de l'estiu. Hitler va canviar d'objectiu respecte l'any anterior i va concentrar els seus esforços en capturar els pous petrolífers del Caucas. Això deixaria els soviètics sense una part important del seu subministrament de combustible a l'hora que solucionaria els problemes alemanys per a l'obtenció del mateix. El pla consistia en capturar tota la regió entre els mars Negre i Caspi i els monts Caucas al sud. Mentestant, un altre grup d'exèrcits tallaria el riu Volga més amunt de Stalingrad per a protegir el flanc de l'avanç alemany. L'atac va començar a finals de juny i va acabar a principis de novembre, irònicament, perquè en arribar a prop de Grozni, a pocs quilòmetres dels pous de petroli, els tancs alemanys es van quedar sense combustible. A més, en aquell moment les línees alemanyes estaven sobreexteses i els contraatacs soviètics els van obligar a una lenta però inexorable retirada. Grozni Més al nord, els alemanys van arribar al Don el 5 de juliol i al Volga el 20 d'agost. Tot seguit va començar l'atac contra Stalingrad. Stalin va ordenar que la ciutat fos defensada a qualsevol preu i així va començar un setge que tindria importants conseqüències per al desenvolupament de la guerra. De carrer en carrer, durant 3 mesos, els alemanys van anar reduïnt el perímetre defensiu soviètic. Però el 19 de novembre, en el moment en què la batalla estava en el seu punt àlgid, els soviètics van llançar un contraatac en forma de pinça des del nord i el sud de la ciutat simultàniament (Operació Urà). El 23 de novembre, els dos fronts van enllaçar, deixant el 6è Exèrcit alemany encerclat. Hitler no va deixar que les seves tropes intentessin escapar del cercle, abandonant així Stalingrad. El que sí es va fer va ser un intent de trencar el setge des de fora però els soviètics van resistir perfectament l'ofensiva. Durant mesos, els alemanys van enviar subministres al 6è Exèrcit per aire, però això només va servir per allargar l'agonia dels assetjats. Finalment, les últimes tropes alemanyes es van rendir el 2 de febrer de 1943. Dels 300.000 soldats que formaven el 6è Exèrcit, només 96.000 van sobreviure per a ser capturats pels soviètics. Aquest va ser un dels grans punts d'inflexió en l'escenari europeu de la 2ª Guerra Mundial.

1943

1944

1945

1943 de Berlín]]

Conseqüències

Llista de fets rellevants en ordre cronològic

1939


- 22 d'agost: l'URSS i Alemanya signen un pacte de no-agressió.
- 1 de setembre: Comença formalment la guerra. Alemanya envaeix Polònia.
- 3 de setembre: Gran Bretanya i França declaren la guerra a Alemanya.
- 18 de setembre: L'URSS envaeix Polònia.
- 27 de setembre: Varsòvia es rendeix a les tropes nazis.

1940


- 9 d'abril: Alemanya envaeix Noruega i Dinamarca.
- 10 de maig: Comença l'ofensiva nazi a l'oest. Alemanya envaeix Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i França.
- 14 de maig: Països Baixos capitula.
- 25 de maig: La British Expedionary Force, el primer exèrcit francès i els belgues queden encerclats a Dunkerque.
- 28 de maig: Bèlgica capitula.
- 4 de juny: Acaba l'Evacuació de Dunkerque, 337.000 soldats aliats són evacuats.
- 10 de juny: Itàlia entra a la guerra a favor de l'Eix. Noruega capitula.
- 14 de juny: Els alemanys entren a París.
- 22 de juny: Rendició de França.

1941


- 6 d'abril: Tropes alemanyes, italianes i hongareses envaeixen Iugoslàvia, Grècia i Albània.
- 27 de maig: Victòria alemanya en la Batalla de Creta. La campanya de Grècia conclou amb la derrota britànica.
- 22 de juny: Comença l'ofensiva nazi a l'est. Alemanya envaeix la URSS (Operació Barbarroja)
- 15 de setembre: Comença el setge de Leningrad.
- 7 de desembre: Japó ataca la base nord-americana de Pearl Harbour. Els EUA entren a la guerra.

1942


- 27 de maig: Batalla del Mar del Corall. La Flota nord-americana frena a la japonesa a les portes d'Austràlia.
- 4 de juny: Batalla de Midway. La flota japonesa és vençuda per la nord-americana.
- 7 d'agost: Els marines nord-americans desembarquen a Guadalcanal i Tulagi.
- 19 d'agost: L'exèrcit alemany comença l'atac contra la ciutat d'Stalingrad.
- 4 de novembre: L'Afrika Corps es retira després de ser derrotat a la Batalla d'El Alamein.
- 8 de novembre: Tropes nord-americanes i britàniques desembarquen al Marroc i Algèria (Operació Torxa).

1943


- 2 de febrer: Les restes del 6è Exèrcit alemany es rendeix a les tropes soviètiques a Stalingrad.
- 13 de maig: S'acaba la guerra a l'Àfrica. Les tropes nazis a Tunísia es rendeixen als aliats.
- 3 de setembre: Itàlia es rendeix.

1944


- 4 de juny: Els aliats entren a Roma.
- 6 de juny: Dia D, 200.000 soldats aliats desembarquen en les platges de Normandia (Operació Overlord).
- 25 d'agost: Les tropes aliades entren a París.

1945


- 30 d'abril: Adolf Hitler se suïcida al seu búnquer de Berlín.
- 7 de maig: Alemanya firma la rendició incondicional que entrarà en vigor l'endemà.
- 8 de maig: S'acaba la guerra a Europa. Dia de la Victòria a Europa (V-E Day)
- 6 d'agost: Els americans llencen la bomba atòmica d'urani-235 sobre Hiroshima.
- 9 d'agost: Els americans llencen la bomba atòmica de plutoni sobre Nagasaki.
- 15 d'agost: Japó es rendeix. S'acaba la guerra a l'Àsia (V-J Day).
- 2 de setembre: rendició oficial de Japó.

Vegeu també


- Dia D Desembarcament de Normandia.
- Enemy Territory Joc basat en la segona guerra mundial.

Enllaços externs


- [http://www.cafebabel.com/ca/dossier.asp?id=169 60 anys després, la guerra de la memòria (cafebabel.com)] Categoria:Segona Guerra Mundial als:Zweiter Weltkrieg ja:第二次世界大戦 ko:제2차 세계 대전 ms:Perang Dunia II simple:World War II th:สงครามโลกครั้งที่สอง

Louis