:: wikimiki.org ::

Art

Art

]] En el seu sentit més ampli, l'Art es refereix a qualsevol tipus d'activitat humana creativa, excloent-ne les accions relacionades directament amb la supervivència i la reproducció. Es podria dir que art no és més que un terme genèric per l'impuls creatiu humà. En darrer terme, es podria considerar que la Ciència, a partir de l'Alquímia, i la Religió, a partir del xamanisme, es van originar a partir de l'art. De tota manera, el terme art avui en dia s'associa sobretot a les arts visuals, com la pintura, l'escultura i l'arquitectura, tot i que moltes altres disciplines, com la Música, i el Cinema, es consideren art. Els artistes, de forma deliberada o no, treballen sempre sota la influència d'altres artistes. Bona part del desenvolupament artístic consisteix en la recerca de maneres d'expressar idees mitjançant simbolismes més o menys abstractes.
- Belles Arts: Cada una de les que tenen per objectiu expressar la bellesa.
- Pintura
- Escultura
- Arquitectura
- Música
- Setè Art: Art cinematogràfic
- Graffiti: L'art del carrer segons algunes postures més que discutibles.
- Còmic
- Art corporal: art que s'expressa mitjançant dibuixos fets directament sobre la pell nua

Vegeu també

- Història de l'art
- Acadèmies, Associacions
- Arts marcials: Conjunt d'antigues tècniques de lluita de l'Extrem Orient, que avui es practiquen com a esport. categoria:Art ja:芸術 ms:Seni simple:Art

Ciència

La ciència (del llatí scientia) és, etimològicament, un conjunt de coneixements. No obstant això, tot sovint, i en gran mesura d'ençà de la revolució copernicana, fa referència especialment a l'activitat destinada a adquirir coneixements ("fer ciència"). D'altra banda, a partir del segle XIX, el camp semàntic de la paraula es restringeix a l'esforç organitzat per conèixer la realitat mitjançant el mètode científic, i es desvincula així la filosofia de les ciències exactes i les experimentals. El conjunt de la ciència es pot dividir en dos grans eixos:
- Ciències pures (el desenvolupament de teories) versus ciències aplicades (l'aplicació de les teories a les necessitats humanes); o
- Ciències naturals (l'estudi del nostre entorn natural) versus ciències socials (l'estudi del comportament dels humans i de les societats).

Què és la ciència?

Article principal: Filosofia de la ciència L'efectivitat de la ciència com a mètode per adquirir coneixement ha constituit un notable camp d'estudi per la filosofia. La filosofia de la ciència intenta entendre la natura i la justificació del coneixement científic i les seves implicacions ètiques. Ha resultat particularment difícil obtenir una definició del mètode científic que pugui servir per diferenciar el que és ciència del que no. Existeixen diferents teories que intenten explicar què és exactament la ciència. Segons l'empirisme, les teories científiques són objectives, comprovables empíricament i predibles — prediuen resultats empírics que poden ser verificats i possiblement contradits. Pel contrari, el realisme científic defineix la ciència en termes ontològics: la ciència és l'identificació dels fenòmens i dels elements de l'entorn, de les energies que els causen, dels mecanismes pels quals hi exerceixen aquestes energies, i de les fonts d'aquestes energies en el context de l'estructura o natura interna del subjecte en estudi. Fins i tot en la tradició empírica, per a ser cautes, s'ha d'entendre la "predicció" com el resultat d'un experiment o estudi, i no literalment la predicció del futur. Per exemple, dir que "un paleontòleg pot realitzar prediccions sobre la trobada d'un determinat tipus de dinosauri" és coherent amb la definició empiricista de predicció. Per altra banda, ciències com la geologia o la meteorologia no necessiten poder fer prediccions precises sobre terratrèmols o l'oratge per a ser considerades com a ciències. El filòsof empiricista Karl Popper també argumentà que una verificació segura és imposible i que les hipòtesis científiques sols poden ser falsades. El positivisme, una forma d'empirisme, recomana usar la ciència, segons és definida per l'empirisme, per a governar assumptes humans. Donada la seua propera afiliació, els termes "positivisme" i "empirisme" són sovint intercanviables. Ambdós han sigut objetiu de crítiques. Per una banda, W. V. Quine demostrà la imposibilitat d'un llenguatge d'observació independent de la teoria, així que la mateixa idea de comprovar teories amb fets és problemàtic. Una de les crítiques més importants a l'empirisme, però, prové de Thomas Kuhn. Segons ell les observacions sempre estan "carregades de teoria". Kuhn argumentà que la ciència implica "paradigmes", conjunts d'assumpcions, lleis, pràctiques, etc. (normalment no verificats) i que les transicions d'un paradigma cap a una altra generalitat no impliquen la verificació o falsació d'una teoria científica. En realitat, segons Kuhn, no es pot dir si un paradigma és millor que un altre ja que ambdós són "incommensurables". A més, raonà que la ciència no ha avançat històricament com una acumulació constant de fets, tal i com el model empíric implica. Tant Popper com Kuhn s'oposen a les posicions positivistes i falsacionistes concedeixen prioritat a la teoria sobre l'observació. Imre Lakatos intentà modificar el falsacionisme de Popper utilitzant alguns dels conceptes de Kuhn, però sense caure en el, per a ell, terrible relativisme implícit en la idea kuhniana de paradigma. Lakatos introduí el concepte de programa d'investigació, format per un nucli central i un conjunt suposicions addicionals, de manera que les observacions experimentals afecten bàsicament a les hipòtesis addicionals però no modifiquen substancialmente el nucli central. Altres filòsofs, com Paul Feyerabend, tenen una visió molt més "anarquista" de la ciència i fins i tot neguen que existeixi un mètode específicament científic i que res no distingeix la ciència d'altres formes de coneixement.

Ciència i pseudociència

Paul Feyerabend.]] La ciència es recolza sobretot en la deducció i la demostració, si bé de vegades ha d'usar la inducció, ja que no pot proporcionar una explicació completa del món. Aquestes "mancances" de la ciència han estat aprofitades per altres disciplines que reivindiquen l'apel·latiu de ciència, si bé la comunitat internacional les denomina pseudociències (és un terme despectiu). Dintre aquest grup s'englobarien l'astrologia, l'ufologia o l'esoterisme, per exemple. La medicina alternativa acostuma a estar classificada també com a pseudociència, si bé sovint és només medicina oriental (homeopatia, acupuntura...) Les pseudociències no suporten la prova de la falsabilitat ni la de la navalla d'Occam. No s'han de confondre amb disciplines que reivindiquen vies alternatives de coneixement a la raó, amb la protociència o amb postulats populars.

Objectius de la ciència

Abans d'explicar quins són els objectius de la ciència, convé considerar els objectius que sovint se li adjudiquen erròniament:
- Malgrat l'opinió generalitzada, l'objectiu de la ciència no és donar resposta a totes les preguntes. L'objectiu de les ciències físiques és contestar sols a aquelles que pertanyen a la realitat física. A més, la ciència no pot encarregar-se de totes les preguntes possibles; per tant, l'elecció de quines preguntes respondre és important.
- La ciència no pot i no produeix veritats absolutes i inqüestionables. En compte d'això, la ciència física sovint prova hipòtesis sobre alguns aspectes del món físic i quan és necessari les revisa o canvia d'acord amb les noves observacions o dades.
- Segons l'empirisme, la ciència no fa cap declaració sobre com la natura realment "és". La ciència sols pot fer conclusions sobre les nostres observacions de la natura. Tant els científics com la gent que accepta la ciència creuen, actuen com si la natura realment "fora" tal i com la ciència afirma. Nogensmenys, açò sols és un problema si acceptem la noció empírica de la ciència.
- La ciència no és una font de juís subjectius de valor, encara que certament pot parlar d'assumptes d'ètica i política senyalant les conseqüències probables de certes accions. El que hom projecta desde les hipòtesis científiques actuals més raonables cap a altres àrees d'interès no és assumpte de la ciència, i el mètode científic no ofereix assistència a aquells que desitgen fer-ho. No obstant, sovint s'afirma una justificació o rebuig científic per a moltes coses. Per supost, els juís de valor són intrínsecs a la ciència mateixa: per exemple, la ciència valora la veritat i el coneixement. L'objectiu subjacent o propòsit de la ciència per a la societat i els seus individus és produir models útils de la realitat. S'ha dit que és virtualment impossible fer deduccions a partir dels sentits humans que descriuen el que la natura "és". Per altra banda, la ciència pot fer prediccions basades en observacions. Amb freqüència aquestes prediccions beneficien la societat o individus humans que fan ús d'elles. Per exemple, la física de Newton i, en casos més extrems, la relativitat, ens permeten predir qualsevol cosa des de l'efecte que tindrà una bola de billar sobre una altra fins a la trajectòria de transbordadors espacials o satèl·lits. Les ciències socials ens permeten predir (amb limitada precisió per ara) coses com turbulències econòmiques, i també ens ajuden a entendre millor el comportament humà i a produir models de la societat i actuacions més empíriques en les polítiques governamentals. Resumint:
- La ciència produeix models útils, que sovint ens permeten fer prediccions útils: la ciència intenta descriure què és, pero evita intentar determinar què és (el qual és, per raons pràctiques, impossible).
- La ciència és una ferramenta útil, és el cos en creiximent del coneixement que ens permet tractar més efectivament amb el que ens envolta i adaptar-nos i evolucionar com un tot social a més de independentment. A vegades es cau en l'error d'extrapolar els resultats o explicacions de la ciència a altres dominis. Un exemple d'aquest error és la fal·làcia naturalista, que consisteix a creure que una cosa és bona si és natural i dolenta si no ho és, sense considerar que la moral no pot ser regida per la ciència. Errors similars estan a la base de les guerres entre ciència i religió, que han durat segles: ni la ciència pot encara resoldre els problemes de la metafísica ni serveix per negar o provar la fe; alhora la creença no podrà ser mai argument de veritat o mentida. A més a més, la ciència canvia i revisa els seus propis postulats, no es pot acceptar com a dogma infalible L'individualisme és una assumpció tàcita que subjau en la major part dels informes sobre ciència, en els que aquesta es tracta com si es tractés purament d'un sol individu enfrontant-se a la natura, fent experiments i predint hipòtesis. Però de fet, la ciència és sempre una activitat col·lectiva conduida per una comunitat científica. Açò pot demostrar-se de moltes maneres, tal volta la més fonamental i trivial és que els resultats científics deuen comunicar-se amb el llenguatge. Per tant, els valors de les comunitats científiques impregnen la ciència que aquestes produeixen.

El Mètode Científic

Article principal: Mètode científic El mètode científic és una manera de procedir per tal de trobar explicacins científiques de fenòmens reproduïbles. Els passos essencials del mètode científic són la iteració i recursió dels següents: #Caracterització (quantificació, observació i presa de mesures) #Hipòtesi (es proposa una explicació provisional) #Predicció (deduïda lògicament a partir de la hipòtesi) #Comprovació de la predicció (amb nous experiments)

El paper de les matemàtiques

hipòtesi]] Les matemàtiques, apart de constituir una disciplina en elles mateixes, funcionen com a llenguatge de la majoria de ciències. És un llengutage bastant universal, de trets formals, recolzat en la lògica i la racionalitat i amb un significat únic per a cada terme que el fan idoni per a les demostracions i teories, a diferència de moltes paràfrasis en llengües naturals. El paper més important de les matemàtiques en la ciència és l'expressió dels models científics. Observar i recopilar mesuraments, així com fer hipòtesis i prediccions: tot aquest requereix de models matemàtics i de l'ús extensiu d'aquesta disciplina. Les branques aplicades més usades són el càlcul, en sentit ampli, i l'estadística; les branques de matemàtica pura més usades són topologia i l'anàlisi numèric.

Història de la Ciència

Articles principals: Història de la ciència, Revolució científica La història de la ciència no s'interessa únicament pels fets posteriors a la revolució científica i la implementació del mètode científic, sinó que intenta rastrejar els precursors de la ciència moderna fins a temps prehistòrics. mètode científic] A Occident, l'avantsala a la ciència va ser la filosofia de la natura, que desacreditava l'experimentació com a mètode de validació del coneixement i es concentrava en l'observació pura. Un dels més destacats filòsofs de la natura va ser el pensador Aristòtil (384 aC - 322 aC). Després d'Aristòtil, la ciència grega es va anar independitzant de la filosofia. El món oriental també va desenvolupar sistemes científics propis, sent aquests més complexes als d'occident durant gran part de la història. ciència grega] Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) gran part d'Europa va perdre contacte amb el coneixement escrit. A aquest llarg període d'estancament sovint es coneix com ledat fosca. El Renaixement (segle XIV a Itàlia), anomenat així pel redescobriment de treballs d'antics pensadors, va marcar la fi de l'Edat Mitjana i va fundar fonaments sòlids per al desenvolupament de nous coneixements. Dels científics d'aquesta època en destaca Copèrnic, a qui se li atribueix haver iniciat la revolució científica amb la seva teoria heliocèntrica. Entre els pensadors més prominents que van donar forma al mètode científic i a l'origen de la ciència com sistema d'adquisició de coneixement cap destacar a Roger Bacon a Anglaterra, René Descartes a França i Galileo Galilei a Itàlia.
Actualitat
La història recent de la ciència està marcada pel continu refinatge del coneixement adquirit i el desenvolupament tecnològic, accelerat des de l'aparició del mètode científic. El desenvolupament modern de la ciència avança en paral·lel amb el desenvolupament tecnològic impulsant-se ambdós camps mútuament. Si bé les revolucions científiques de principis del segle XX van estar lligades al camp de la física a través del desenvolupament de la mecànica quàntica i la relativitat general, en el segle XXI la ciència s'enfronta a la revolució biotecnològica i dels nanomaterials, amb el debat de rerafons sobre el principi de precaució, la ciència postnormal i la democratizació de l'activitat tecnocientífica.
Classificació de les principals disciplines científiques
Article principal: Llista de disciplines científiques Avui dia ja no es pot parlar de ciència de manera genèrica, ja que l'especialització del saber és tal que han aparegut nombroses disciplines sota aquest terme. Les més rellevants són les que apareixen a:
Ciències pures
:Matemàtiques - Lògica
Ciències naturals
:Astronomia - Biologia - Bioquímica - Biotecnologia - Ciències de la Terra - Ecologia - Física - Geologia - Química
Ciències socials o humanes
:Antropologia - Arqueologia - Biblioteconomia - Ciències de la informació - Ciències polítiques - Dret - Economia - Geografia - Història - Lingüística - Pedagogia - Psicologia - Sociologia - Filosofia - Religions i creences - Urbanisme
Ciències aplicades
:Agricultura - Astronàutica - Automoció - Ciències de la salut - Comunicacions i transports - Gastronomia - Informàtica - Mineria - Pesca - Ramaderia - Tecnologia Geografia
Enllaços externs

- [http://www.edu365.com/aulanet/comsoc/glossari_index.htm Glossari de ciències]
- [http://www.acclc.es/invitroveritas/vol4/art49.html Catalunya, terra de ciència?]
Referències

- A. F. Chalmers. ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? (Siglo XXI editores. Madrid, 1982). Introducció divulgativa i molt entenedora a la filosofia de la ciència i l'epistemologia. Categoria:Ciència ja:科学 ko:과학 ms:Sains simple:Science th:วิทยาศาสตร์ zh-min-nan:Kho-ha̍k

Alquímia

Des d'un punt de vista actual, l'alquímia és una pseudociència sense base científica. Històricament, l'alquímia es pot considerar com a precursora de la química, abans de l'establiment del mètode científic. En general, els alquimistes creien que tota la matèria estava composta per quatre elements: terra, aire, aigua i foc. Incorporaven una bona part de màgia i misticisme en les seves creences, i tendien a considerar l'alquímia una pràctica secreta i apta només pels iniciats (hermetisme). L'alquímia pretenia explicar com una substància es podia transformar en una altra, en un temps en que la química i la física encara no existien. Un dels objectius principals era la recerca de la pedra filosofal, que hauria de permetre transformar el plom en or. or Un dels alquimistes occidentals més important fou Paracelsus. Cal tenir en compte que alguns dels fundadors o precursors de la Ciència occidental moderna es van dedicar també a l'alquímia, com per exemple Isaac Newton i Roger Bacon. La química moderna es va desenvolupar als segles segle XVII i XVIII a partir de l'Alquímia, gràcies als treballs de Robert Boyle i Antoine Laurent Lavoisier, entre d'altres. Categoria:Creences Categoria:Pseudociència Categoria:Química ja:錬金術

Pintura

La pintura es l'art de pintar, d'expressar-se sobre una superfície mitjançant formes i colors, utilitzant pigments, suspesos en un medi viscós, que s'apliquen sobre una superfície: paper, llenç, una paret... El dibuix, en canvi, consisteix en fer marques sobre una superfície, fent pressió o movent una eina determinada, com un llapis. La pintura és una de les expressions artístiques humanes més antigues. Se sap que l'home va començar a pintar molt abans de desenvolupar l'escriptura.

Història de la pintura

Prehistòria i Edat Antiga

Prehistòria

Sobre les parets o el sostre de les coves, els homes prehistòrics dibuixaven o pintaven els diferents animals que caçaven. També pintaven escenes de significat ritual o màgic com ara ritus de la fertilitat etc. Els materials que s'empraven eren el carbó de llenya i diferents terres de colors tots ells aglutinats amb aigua i greixos d'animals. greixos Els homes prehistòrics atribuïen un significat i una funció màgics a les representacions de les seves pintures. Creien que la representació d'un bisó era una forma d'apropiar-se del bisó o que la representació d'una dona amb uns pits enormes assegurava la fertilitat. Les pintures prehistòriques més conegudes són les de la Cova d'Altamira a Santillana de Mar on hi ha els famosos bisonts i les de la Cova de Lascaux a França. A Espanya, es troben pintures prehistòriques tant a l'àrea del Cantàbric i els Pirineus como en l'àrea del Llevant (Catalunya, València, Murcia i Andalusia). Les pintures rupestres llevantines es distingueixen de las representacions mágiques d'animals pròpies de l'art parietal de França i Cantàbria, pels seus temes referits a l'activitat humana, la vida quotidiana, la caça, la guerra, etc. amb un estil que tendeix a l'estilització la qual cosa el fa semblant a l'art rupestre africà. Els jaciments més destacats de l'art rupestre llevantí de la península Ibèrica son els següents: :Les Coves de Cogul a la (província de Lleida), amb l'escena, pintada en roig y negre, de la dansa de un grup de dones en torn d'un home nu. :La Cova Vella de Alpera a la (província d'Albacete) amb el seu propi estil de pintura esquemática, on H.Breuil distinguí fins a tretze periodes. :El Barranc de la Valltorta i els seus voltants, a la (província de Castelló) amb dibuixos de arquers i homes corrent. :La Cova de la Aranya, prop de Bicorp a la (província de València).

Pintura a l'Antic Egipte

A l'antic Egipte es desenvolupà una pintura mural, essencialment narrativa, amb representacions de cerimònies i fets remarcables. Juntament amb aquests temes, apareixen representacions molt reixides de la vida privada o dels animals i vegetals. Els egipcis pintaven el baixrelleu que degut a la seva escassa profunditat sovint porta a confusió respecte a un o altre art. A partir de la III dinastia la pintura sobre les parets de les tombes sustitueix al baixrelleu, del qual adopta les principals convencions. La pintura, com tot l'art de l'antic Egipte estava sotmesa a unes convencions o canons i regles molt estrictes, entre les quals destaquen: regles La frontalitat o manera de representar les figures consistent en disposar el cap i les cames de perfil però les espatlles i el pit de front, la qual cosa proporciona a les figures un posat característic. La frontalitat estava reservada a la figura humana o dels Déus i sovint, només als personatges més notables. L'alçada de les figures té una relació directa amb la seva importància relativa, així tenim que el Faraó és alt en les escenes familiars on les seves dones i els esclaus son petits. Però el Faraó és petit en preséncia dels Déus, els quals en les corresponents escenes són grans o àdhuc gegantins. Altres convencions de la pintura al Antic Egipte són: La figura humana està orientada generalment cap a la dreta. El color de la pell dels homes era bru, mentres que en les dones era groc. L'or o el seu color eren el símbol del sol. No es feien gradacions de tonalitats de color. La tècnica pictòrica dels egipcis era un antecedent de la pintura al fresc o tèmpera, ja que aglutinaven pigments naturals, extrets de diferents terres de color, amb clara d'ou i ho disolvien en aigua per aplicar-ho sobre les parets nues, es a dir, directament sobre la pedra calcària o revestides amb un enguixat sec.

Pintura a l'Imperi Antic

Durant l'Imperi Antic no és pot disociar el baixrelleu de la pintura ja que, de fet, els temes són els mateixos i tenen idèntica finalitat: imitar la vida quotidiana i la natura per tal que pugui ser recreada en l'altra vida. En les tombes, els temes representats són essencialment materialistes: la preparació dels aliments, del pa o de la cervesa, escenes agrícoles, escenes de caça i pesca, etc., posteriorment s'afegeixen altres com la construcció de vaixells, la fabricació de joies, estatues i teixits etc. En els temes cerimonials i representatius, o en la figura del difunt impera el canon de frontalitat, però en els temes d'animals, com en les famoses oques de Meidium, es dona ja una gran soltura tècnica. Els conjunts de pintura més destacats de l'Imperi Antic són: :A la Mastaba de Ti (V dinastia, vers el 2450 AC.) hi ha diversos baixrelleus pintats amb escenes de treballs agricoles, entre ells l'home amb una somera que porta un fardell amb el seu pollí i l'escena del pas d'un gual amb un esclau que porta un vadell a coll-i-bé. En una mostra de l'excel.lent realisme de la pintura d'animals, el vadell gira el cap per cridar a la seva mare que va al darrera. :cridar Al costat: Fris en la cambra dedicada al culte de la tomba de la princesa Itet. IV dinastía, vers el 2700 AC A la part superior, escena de caça de aus amb les sis "oques de Meidium". A la part inferior, escena de treballs agrícoles.

Pintura a l'Imperi Mitjà

es caracteritzava per grans dissenys frontals i cánons fets amb unes normes estrictes

Pintura a l'Imperi Nou

Pintura Amarniana

Pintura de l'Egipte crepuscular

Mesopotàmia

Pintura Cretenca

A l'illa de Creta, a l'antiguitat es dessenvolupà, una pintura innovadora d'extraordinària qualitat. El caràcter singular i innovador de la pintura cretense es distingueix en tres aspectes fonamentals: :antiguitat :- Els temes de la pintura cretenca van més enllà dels temes religiosos propis de l'Antic Egipte i la Mesopotàmia i també van més enllà dels temes de la vida quotidiana d'Egipte. Els cretenses incorporen desfilades i procesons de déus i homes, dances variades, jocs arriscats com el salt de les ballerines pel damunt de les banyes dels braus, etc. L'incorporació a la pintura de la composició, del ritme i les proporcions és l'aspecte més innovador ja que a partir de Creta, aquests elements immaterials seran presents en totes les manifestacions de la pintura. :- Les formes de la pintura cretenca són més lleugeres i atrevides. Deixen de banda la rigidesa del posat propi del sentit religiòs de les cultures egipcia i mesopotàmica per representar els déus amb la forma humana i a la mateixa escala que els homes. La pintura cretenca, si bé a l'inici manté la frontalitat, evolucionà i donà volum als cossos emprant les mitjes tintes o les gradacions de color. En altre sentit, si bé recrea els mateixos temes de la vida quotidiana, capta amb més humor i espontaneitat les actituts i els gestos; Finalment, incorpora els ritmes, derivats de la reproducció dels detalls i de les formes geomètriques pròpies de les cultures del metall: espirals, bucles, ones etc. :- La pintura cretenca es troba als palaus, no a les tombes. L'espai propi de la pintura cretenca són les habitacions, corredors i altres dependències dels palaus i les cases. Els cretencs pintaven al fresc sobre els panys de paret enguixats o arrebossats. Les seves millors escenes están a l'alçada de la vista, entre el sòcol d'alabastre o marbre polícrom i el sostre dels palaus i les cases. Com tot l'art cretenc, la pintura cretenca deriva del fet que a l'illa de Creta és dessenvolupà una civilització de base agrària que evolucionà a partir de l'intens comerç marítim que la va posar en contacte tant amb els imperis agraris d'Egipte i Mesopotàmia com amb els pobles més enderrerits del continent europeu, les cultures de l'Edat de Bronze. Fou a Creta on s'inicià el dessenvolupament de les arts i tècniques de la metal·lúrgia del bronze en el mon civilitzat. El bronze fou introduït a l'illa poc després del 2500 A.C. Mitjançant el comerç marítim, la civilització cretenca mantenia intensos contactes tant amb els Imperis Agraris com amb els pobles d'Anatòlia i d'Europa on s'havien dessenvolupat les primeres cultures de l'Edat de Bronze. Les seves naus comerciaven amb Egipte i Mesopotàmia intercanviant oli, vi i bestiar per llegums, cereals i teixits, també intercanviaven objectes d'art i coure. Per les rutes comercials del Danubi i altres vies de penetració, obtenien l'estany dels jaciments del centre d'Europa. L'arquitectura cretenca s'inspira en l'arquitectura de Mesopotàmia, els seus models són accadis, sumeris o hitites, però la pintura cretenca s'inspira en la pintura de l'antic Egipte a partir de la qual, crea un nou mon de formes d'extraordinaria influència en l'evolució posterior de l'història de l'art. :història de l'art L'obra més important de la pintura cretenca és "el Príncep del Lliri" un fresc del Palau de Cnossos que pertany al periòde Minoic I. Altres obres són: la "Cursa de braus" que representa el tema de les ballarines saltant sobre el brau que hem esmentat, i el perfil d'una noia que popularment s'anomena "la Parisina", ambdues, com l'anterior, procedents del palau de Cnossos, són actualment al Museu de Càndia. Per veure mes exemples de la pintura cretenca, entre els quals els que s'han citat, anar a: http://commons.wikimedia.org/wiki/Knossos

Grècia

Roma

Pintures de l'Extrem Orient

Pintura a la Xina

Pintura al Japó

Pintura a la India

Altres Pintures de l'Extrem Orient

Edat Mitjana

Pintura Romànica

Pintura Gòtica

El dessenvolupament de l'Arquitectura gòtica amb la progresiva substitució del mur per grans finestrals amb vitralls de colors que permeten el pas vers l'espai interior d'una llum polícroma i matissada, va portar, en les grans Catedrals Gòtiques de França, a la pràctica desaparició de la pintura mural que s'havia dessenvolupat ampliament en els murs de les esglèsies romàniques. S'ha dit que la pintura gòtica té el seu espai propi en els grans vitralls de les Catedrals i en les miniatures polícromes dels llibres, però pel que fa a la pintura propiament dita, aquesta subsistí en els retaules, en les taules pintades que formen els frontis o els laterals dels altars i en els murs de les capelles laterals. A la Toscana, les escoles senesa i florentina, amb el Giotto com a més gran pintor del Trecento, van continuar la tradició de la gran pintura mural, ja que l'arquitectura gòtica no va arrelar mai a Itàlia com a França. Aquesta pintura toscana del Trecento, essent plenament gòtica, anticipa ja el Renaixement.

Els vitralls de les Catedrals

La vidriera, pel lloc que pren a les esglésies i catedrals és, en la França del segle XIII, la veritable pintura gòtica. Els vitralls sustitueixen a la pintura mural que s'havia dessenvolupat ampliament durant el periode romànic però que en el gòtic resta com un art complementari. L'art dels vitralls esdevé l'art hegemònic del color i del dibuix, pren les funcions simbòlico-docents de la pintura mural amb els seus complerts programes iconogràfics que fan convergir a la major part dels tallers i centres artístics europeus, principalment de França, en el dibuix dels cartons que és el pas previ de la realització d'un vitrall. cartons La catedral gòtica evoca l'imatge de la Jerusalem Celestial i constitueix l'obra colectiva dels habitants (burgesos) de les ciutats de la Baixa Edat Mitjana. Cada nova generació de paletes i artesans, en pendre el relleu de la generació anterior, fera avançar la construcció de la catedral de la seva ciutat, continuarà el presbiteri o construïra les capelles laterals o el creuer etc. Cada nova esglèsia o catedral fera les seves naus més altes que les anteriors, tot suprimint progresivament el mur de fàbrica i substituïnt-lo pel que s'ha anomenat el "mur translúcid", es a dir, pels amplis finestrals amb vitralls de color que proporcionen a l'interior de les esglesies i catedrals una atmosfera càlida, colorejada i irreal on els fidels poden sentir-se segurs al empar de l'Església tot contemplant la "llum d'essència divina" tal com poèticament deia l'abat Sugger que fou qui impulsà la construcció dels vitralls del cor de la Basílica de Saint-Denís de París, cap a mitjans del segle XII. L'art dels vitralls domina a les restants tècniques de pintura a les quals imposa les seves lleis: la composició enmarcada en medallons, nínxols o altres compartiments, els colors vius i saturats, les formes delimitades i precises, etc.; són pautes estètiques que trobem també en l'il•lustració de llibres i miniatures esteses ampliament per tot Europa. Aquest predomini del vitrall té l'excepció a Itàlia, on la tradició muralista no s'havia interromput des de l'antiguitat, o en altres llocs que com Catalunya acusaven ja des de el romànic les influències italianes. La tècnica de fer vitralls, a partir dels cartons dibuixats pels tallers artístics, consisteix en la realització d'un gran nombre de trossos de vidre que són tintats o tenyits de color en la seva masa i realçats amb traços de grisalla per ser finalment units amb tires de plom que delimiten les figures i aïllen els diferents colors per mantenir el seu valor. La masa de vidre plena de bombolles i impureses actua sobre la llum trencant-la en mil raigs de color. La pròpia tècnica, per no esborrar les figures amb l'irradiació dels finestrals, imposa una composició plena en un espai sense profunditat, amb un dibuix precís i una certa riquesa de color. profunditat Els seus temes són els grans temes de l'Antic i Nou Testament, les històries de la Mare de Déu i dels sants i també les representàcions d'activitats gremials o escenes de la vida quotidiana, les quals, progresivament pujen també a dalt dels vitralls de les catedrals. En avançar l'estil es modificà la tècnica amb una nova gama de color basada en els fons incolors o grisos, en els tons trencats i els temes més humanitzats. L'invent del color groc de plata portarà a l'art dels vitralls, durant el segle XIV, a un preciossisme daurat i una lleugeresa que constitueix la seva culminació. Un recorregut per les esglésies i catedrals amb els vitralls més destacats comença per la Catedral de Chartres, a França ja que els seus vitralls constitueixen el més bell i ensems el conjunt de vitralls més ben conservat d'Europa. Comprén 146 finestres amb 1.359 temes dels quals el vitrall de "Notre-dame de la Belle-Verrière" n'és el més famós. També són destacats els vitralls de Sant Eustaqui, les rosasses i el vitrall del Zodíac. Els vitralls de la catedral de Chartres es poden veure en els següents enllaços: en la pàgina web de la [http://perso.wanadoo.fr/.diocese.chartres/cathedrale/vitraux/vit.htm diòcesi de Chartres] i en la de l'excel•lent treball dels estudiants de l'Universitat estatal de http://gallery.sjsu.edu/chartres/home.html San José a California. L'art dels vitralls s'havia dessenvolupat en les esglésies de l'Illa de França ja durant el romànic: en el cor gòtic de la catedral de le Mans amb els seus vitralls del segle XII que contenen ja representacions dels arts i oficis, i la vidriera romànica de l'Ascensió del segle XI (la més antiga d'Europa en un edifici religios), en els vitralls de les catedrals de [http://www.pitt.edu/~medart/menufrance/poitiers/pcspmain.html Sens] o Sant Pere de Poitiers, amb la vidriera de la [http://www.pitt.edu/~medart/menufrance/poitiers/pcspmain.html Crucifixió] i en la Basílica de Sant Denis en París amb les vidrieres de [http://vrcoll.fa.pitt.edu/medart/image/France/sdenis/windows/TwelfthcWindows.html L'infancia de Jesús, L'àrbre de Jesse, etc.] , són els exemples més destacats d'aquest art en la transició del romànic al gòtic. Aquests vitralls tenen una gama càlida i brillant, les seves composicions segueixen les lleis del encaix superficial en sèries de motius geomètrics equivalents com medallons, lòbuls etc. (Veure nota 1) L'expansió de l'art gòtic per tot Europa tingué lloc durant la primera meitat del segle XIII, assolint la seva plenitud vers la dècada de 1260 quan s'acabaren las catedrales de Beauvais a França, de Colonia a Alemanya i de Lleó en Espanya. Es en aquesta etapa clàsica quan l'arquitectura es fa més complexa: les naus s'aixequen fins unes alçadess mai vistes, els arbortants es dupliquen para sostenir aquestes voltes tan elevades i els pinacles es fan més voluminossos. En aquesta etapa les portades pasen de les tres portades clàsiques de Reims o Amiens a les cinc portades de Bourges o Lleó. Els finestrals deixan de ser perforacions en el gruix del mur per a transformar-se en panys de paret translúcids, plens de vidre entre filigranes de pedra. Els següents ellaços ens mostren alguns dels conjunts de vitralls més destacats corresponents al periode clàssic de l'art gòtic: pedra La Santa Capella de París, en la página WEB de [http://www.paris.org/Monuments/Sainte.Chapelle/ Paris.org] o la página WEB del [http://www.bc.edu/bc_org/avp/cas/fnart/arch/chapelle.html Boston College] als Estats Units i también en la [http://commons.wikimedia.org/wiki/Sainte-Chapelle Wikimedia Commons]. La Catedral de Colonia declarada Patrimoni de l'Humanitat, en la pàgina WEB de la qual es proposa un complert [http://www.koelner-dom.de/fenster.html?&L=1 recorregut virtual] on trobarem un navegador que ens guia cap els vitralls, entre els quals destaquen la finestra de l'Adoració dels Mags, juntament amb las dels Apòstols y altres, que es caracteritzen pels seus fons plens d'arquitectures enmarcant les figures o escenes. A Espanya, la Catedral de Lleó, posseeix un extraordinari conjunt de vitralls que rivalitza justament amb Chartres i Colonia. En la [http://www.catedraldeleon.org/sub1/sub15/sub15.html WEB oficial de la S.I. Catedral de León], hi ha una descripció exhaustiva dels vitralls, entre els quals destaca la vidriera de "La Cacera" i els conjunos de les capelles de la girola: las de la Verge de l'Esperança i las de la Verge Blanca, ja renaixentista, o de sant Climent.
girolaAl segle XX, l'art modern representat per Chagall, Roualt i altres grans pintors, tornaran al disseny de cartons per a la confecció de vitralls, els quals continuaran tenint el seu lloc en l'Història de la Pintura. Nota 1 : Enllaços a las pàginas WEB de la [http://www.pitt.edu/~medart/menufrance/mainfran.html Universitat de Pittsburgh] als Estats Units.

La pintura del Trecento a Itàlia. El Giotto

Les miniatures i els llibres il•lustrats

L'expansió de la Pintura Gòtica

La Pintura Gòtica als Països Baixos

La Pintura Gòtica a Espanya

Pintura del Renaixement

Els Manieristes

Pintura Barroca

Pintura Barroca tardana i Rococó

Pintura Neoclàssica

Pintura Romàntica

El Realisme del segle XIX

Els Impresionistes

La Pintura Contemporània

Mitjans

Suports

Tècniques

- Pintura a l'oli
- Pintura al fresc
- Aquarel·la
- Litografia

Estils populars

Pintors destacats

- Grans pintors
- Grans pintors catalans Categoria:Art ja:?? ko:?? ms:Lukisan

Escultura

L'escultura és una de les Belles Arts en la qual l'artista s'expressa mitjançant volums i espais. Categoria:Belles Arts ja:彫刻 simple:Sculpting

Arquitectura

L'arquitectura es l'art de projectar i construir edificis o espais per a l'ús dels humans. Les seves peculiaritats respecte les altres arts són:
- La primacia dels aspectes materials i tècnics.
- L'aspecte funcional: ha de servir per a allò pel que ha estat creada.
- L'espai interior que, definit per uns límits físics -murs- determina un volum i possibilita un recorregut interior.
- L'extrema localització, atès que no és fàcilment traslladable d'un lloc a un altre. No es coneix un edifici fins que s'ha estat dins d'ell, fins que s'ha experimentat el seu interior i analitzat les relacions d'aquest amb l'exterior. Per això la nostra experiència arquitectònica és reduïda. L'estètica dels espais interiors és tan important com la carcassa exterior, car l'objecte de l'arquitectura és crear espais Tanmateix, no totes les obres d'arquitectura són iguals, atès que no totes persegueixen els mateixos objectius:
- L'arquitectura popular busca la solució òptima de la funció amb els materials i les tècniques constructives pròpies de la zona, amb una participació directa de l'usuari en la seva construcció, i amb un repertori formal senzill.
- L'arquitectura funcional busca només la utilitat sense cap pretensió artística (les nostres ciutats en van plenes). Segons els funcionalistes, si la funció està ben resolta, és estètica.
- L'arquitectura orgànica Al llarg de la història ha anat variant la concepció que es tenia de l'arquitectura:
- Proper Orient: temples i tombes adreçades a exaltar i glorificar els déus i sobirans. Monumentalitat.
- Grècia: edificis destinats a les activitats dels ciutadans (temples, teatres, mercats...). Humanitzada.
- Imperi Romà: edificis destinats a satisfer les necessitats constructives (religioses i civils) de l'Imperi (vies, aqüeductes, ponts, teatres, termes...).
- Edat Mitjana: es restringeix la qualitat arquitectònica a les obres religioses. Comença la diferenciació entre operarius (el qui dirigeix la construcció) i artífex (el qui hi treballa).
- Renaixement: es consideren les esglèsies, els palaus i l'arquitectura civil pública com les tipologies principals de la gran arquitectura (es revaloritza l'arquitectura romana i es menysprea la medieval). En el segle XVI, la vila suburbana (residència d'estiueig o centre econòmic agrari) entra a formar part de l'arquitectura.
- Barroc: triomfa l'arquitectura representativa i propagandística (esglèsia i palaus) i es dóna importància a l'urbanisme (traçat de carrers, places, hospitals...)
- Modernisme: la residència de l'alta burgesia rep consideració artística, així com les obres fetes amb els nous materials (ferro, vidre i formigó) que, fins ara, només es consideraven obres d'enginyeria. Es poden resumir els principals sistemes constructius en funció dels cinc descobriments estructurals bàsics:
- Dos elements verticals poden suportar un element horitzontal, dit arquitrau (arquitectura allindada). O arquitectura/construcció arquitravada.
- L'arc, que permet construir grans espais interns sense obstacles, ja que transmet el pes i les forces a les parets (arquitectura voltada), però amb murs exteriors de contenció de les forces laterals.
- L'arc parabòlic, que permet construir gran espais interns sense forces laterals i transmet el pes únicament als fonaments.
- L'encadirat i els entramats de fusta i metalls (especialment ferro i alumini) que permeten grans amplades de llum, estalviant pes i material.
- La fusta (construccions d'enginyer amb llistons encolats), el ferro i el formigó, que possibilitaran la construcció de grans amplades de llum i d'un esquelet intern a l'edifici amb els que els murs perden la funció de suport i es poden elaborar solucions agosarades. Enllaços que s'hi relacionen:
- Estructures arquitectòniques
- Domòtica
- Arquitectura Bioclimàtica
- [http://www.geocities.com/medit1976/index.htm Arquitectura Barcelona] - Cronologia d'arquitectura catalana i biografies d'arquitectes catalans, des del gòtic fins a l'arquitectura contemporània Categoria:Arquitectura ja:建築学 ko:건축 ms:Seni bina simple:Architecture th:สถาปัตยกรรมศาสตร์

Cinema

El cinema és una art i un dels entreteniments més populars a gairebé tot el món. Es basa en la il·lusió de moviment que es produeix en projectar imatges fixes gravades en una pel·lícula de cel·luloide a una frequència (habitualment) de 24 fotogrames per segon. La sensació de moviment es genera al cervell de l'observador gràcies al fenomen de la persistència retiniana.

Història i antecedents del cinema

Segle XI

- Es té constància de l'existència d´ombres xineses des d'aquesta època, i possiblement ja existien des de molt abans.

Segle XVI

- Leonardo da Vinci ja fa una descripció tècnica de la cambra obscura.

Segle XVII

- Des de mitjan segle la llanterna màgica havia estat descrita i explicada. A partir d'aquest moment es difon per tota Europa.
- 1676: Isaac Newton presenta els seus treballs sobre la persistència retiniana.

Segle XVIII

Robertson, el més famós dels llanternistes, oferirà a finals de segle els seus cèlebres espectacles de fantasmagories.

Segle XIX

- 1825: John Ayrton Paris va ser qui amb més èxit va comercialitzar el taumatrop, la joguina òptica bàsica.
- 1832: Plateau dissenya el fenaquistiscopi.
- 1834: El matemàtic anglès William George Horner inventa el zootrop.
- 1837: Daguerre fa el primer daguerrotip.
- 1877: Émile Reynaud presenta el praxinoscopi. Només un any després crearà el Praxinoscopi-Teatre.
- 1891: Edison fa la primera demostració d'un nou invent: el kinetoscopi.
- 1895: Apareix el cinematògraf, invenció atribuïda als germans Lumière. El 28 de desembre de 1895 els germans Lumière projectaren publicament la sortida dels obrers d'una fàbrica francesa.

Segle XX

- 1903 El gran robatori del tren
- George Méliès
- 1915: El naixement d'una nació, de David Wark Griffith
- El cinema còmic mut:
- Mack Sennet
- La quimera de l'or(1925), de Charles Chaplin
- El maquinista de la general(1926), de Buster Keaton
- 1927: Primera pel·lícula parlada: "El cantant de jazz"
- L' expressionisme alemany:
- El gabinet del Dr. Caligari (1919), de Robert Wiene
- Nosferatu (1921), de Friedrich Wilhelm Murnau
- Metròpoli (1927) , de Fritz Lang
- Avarícia (1924), de Erich von Stroheim
- El cinema soviètic:
- El cuirassat Potemkim (1925), de Sergei Mikhailovich Eisenstein
- La mare (1926), de Vsevolod Pudovkin
- La terra (1930), d'Alexander Dovjenko
- El cinema de gàngsters:
- La llei de l'hampa (1927), de Josef Von Sternberg
- La passió de Joana d'Arc (1928), de Carl Theodor Dreyer
- Un perro andaluz (1928), de Luis Buñuel i Salvador Dalí
- Clàssics del terror:
- Dràcula(1931), de Tod Browning
- El doctor Frankenstein(1931), de James Whale
- King Kong(1936)
- La gran il·lusió(1937), de Jean Renoir
- L'edat d'or del sistema d'estudis:
- Blancaneus i els set nans (1937), de Walt Disney
- Bringing up baby (1938), de Howard Hawks
- Allò que el vent s'endugué (1939)
- La diligència) (1939), de John Ford
- El màgic d'Oz (1939)
- Ciutadà Kane (1941), d'Orson Welles
- El falcó maltès (1942), de John Huston, primera pel·lícula de cinema negre
- Casablanca (1943)
- Duel al sol (1946), de King Vidor
- Gilda (1946)
- Els millors anys de la nostra vida (1946), de William Wyler
- Cantant sota la pluja (1953)
- La llei del silenci (1954), d'Elia Kazan
- Rebel sense causa (1955), de Nicholas Ray
- Vertigo (1958), d'Alfred Hitchcock
- Ningú no és perfecte (1959), de Billy Wilder
- The hustler (1962), de Robert Rossen
- La pantera rosa (1964), de Blake Edwards
- Point blank(1967), de John Boorman
- Bonnie i Clyde (1967) , d'Arthur Penn
- Grupo salvaje (1969), de Sam Peckinpah
- El neorealisme italià
- Roma, ciutat oberta(1945), de Roberto Rosellini.
- El lladre de bicicletes (1948), de Vittorio de Sica
- Orfeu (1950), de Cocteau, Jean
- Les vacances del Sr. Hulot (1951), de Jacques Tati
- Els mestres japonesos:
- Contes de Tòkio (1953) , de Yasujiro Ozu
- Els set samurais (1954), d'Akira Kurosawa
- L'intendent Sansho (1954), de Kenji Mizoguchi
- El setè segell (1957), d'Ingmar Bergman
- La nouvelle vague francesa:
- Els quatre-cents cops (1958), de François Truffaut
- Al final de l'escapada (1959), de Jean-Luc Godard
- El free cinema britànic
- El nou cinema alemany
- La dolce vita (1960), de Federico Fellini
- La nit (1961), de Michelangelo Antonioni
- Per un grapat de dòlars (1964), de Sergio Leone, primer "spaghetti-wèstern"
- L'evangeli segons Sant Mateu (1964), de Pier Paolo Pasolini
- 2001: Una odissea de l'espai (1968), de Stanley Kubrick
- Easy Rider (1969), de Dennis Hopper
- Mort a Venècia (1971), de Luchino Visconti.
- El padrí (1972), de Francis Ford Coppola
- Chinatown (1974), de Roman Polansky
- Taxi Driver (1976), de Martin Scorsese
- La guerra de les galàxies (1977), de George Lucas.
- Annie Hall (1977), de Woody Allen
- Blade Runner (1982), de Ridley Scott
- Foc al cos (1982), de Lawrence Kasdan
- Platoon (1986), de Oliver Stone
- Vellut blau (1986), de David Lynch
- Sorgo roig (1988), de Yimou, Zhang
- Do the right thing (1989), de Spike Lee
- Akira (1989)
- Tres colors blau blanc roig (1993), de Krzysztof Kieslowski
- A través de les oliveres (1994), de Abbas Kiarostami
- Ladybird, ladybird (1994), de Ken Loach
- Exòtica (1994), de Atom Egoyan
- La mirada d'Ulisses (1995), de Theo Angelopoulos
- Conte d'estiu (1996), de Eric Rohmer

Pàgines que s'hi relacionen

- Academy of Motion Picture Arts and Sciences
- Actors
- Compositors de bandes sonores
- Directors de cinema
- Banda sonora
- Gènere cinematogràfic
- Premis cinematogràfic
- Productora cinematogràfica
- Crítiques cinematogràfiques
- Títols rellevants de la història del cinema

Enllaços externs

- [http://www.museudelcinema.org Museu del Cinema de Girona] ja:映画 Categoria:Cinema Categoria:Art Categoria:Cultura

Belles Arts

- Disciplines artístiques que tenen per objecte expressar la bellesa amb tècniques i materials diversos. Com belles arts en són considerades sis: arquitectura, escultura, pintura, música, literatura i dansa. La literatura inclou la poesia i, amb la música, s'inclou el teatre.
- Belles Arts és també una llicenciatura universitària en alguns països, com a Argentina, Xile, Espanya, o Mèxic. A Espanya, aquesta llicenciatura comprèn estudis de conservació i restauració d'obres d'art, disseny, fotografia, pintura, dibuix, gravat i fins pedagogia. Igualment en països com Colòmbia aquesta carrera d'estudis es defineix com a Arts Plàstiques i inclou un pla d'estudis semblant al descrit anteriorment.

Concepte

El terme s'ha usat per a designar un número limitat de disciplines artístiques i és encara usat per escoles, instituts, i altres organitzacions per a indicar una perspectiva tradicional en el món de l'art, sovint insinuant una associació amb l'art clàssic o acadèmic. A més de la bellesa, les anomenades belles arts poden cercar també l'expressivitat, l'originalitat, impactar al receptor o fins i tot persegueixen la lletgesa o la mort mateixa de l’art. A tall d'exemple, els quadres de Jean Dubuffet i Jean Fautrier associats al literat Camus i al filòsof Sartre. El terme s'ha quedat desfasat, sobretot després de l’adveniment de les avantguardes en el segle XX. En les cultures d’influència hispànica guanya acceptació l’expressió arts plàstiques davant arts visuals. La polèmica sobre què és art, com s’ha d’anomenar i què inclou comença amb Plató i Aristòtil i sembla que mai ha estat possible concretar.

Origen

Els grecs antics dividien les Arts en Superiors i Menors, sent les primeres aquelles que permetien gaudir les obres per mitjà dels sentits superiors, vista i oïda, amb els que no cal entrar en contacte físic amb l'objecte observat. Aquesta és la raó per la qual el cinema és anomenat sovint el Setè Art. Les arts menors serien les que impressionen als sentits menors, gust, olfacte i tacte, amb els que és necessari entrar en contacte amb l'objecte: gastronomia, perfumeria i quelcom que podríem anomenar caricieria, nom que si bé sona molt estrany, es manifestaria en la sensació experimentada per tota persona, en tocar un objecte de superfície especialment agradable. L’expressió belles arts va esdevenir un concepte el 1747 a partir de la publicació del llibre Les beaux arts reduits à un seul principe. En aquest Charles Batteux fa referència a les arts que pretenen agradar i que imiten la natura. Quan s’imposa l’expressió belles arts ho fa aparcant la polèmica i sense dubte facilitant una entrada a l’enciclopèdia.

Enllaços externs

- [http://www.cervantesvirtual.com/FichaClasificacionMaterias.html?Ref=7&idGrupo=revista&portal=10 Biblioteca de Catalunya]
- [http://www.ub.edu/bbaasec/index.htm Facultat de Belles Arts UB]
- [http://www.univers.upc.edu/cultura/cursositallers/cit_bellesarts Univers UPC] Categoria:Belles Arts

Escultura

L'escultura és una de les Belles Arts en la qual l'artista s'expressa mitjançant volums i espais. Categoria:Belles Arts ja:彫刻 simple:Sculpting

Música

La música és un art que té com a objecte el desenvolupament del so en el temps. El concepte d'allò que és musical ha anat evolucionant a través de la història, fins a la inclusió del soroll com a objecte musical al segle XX. La música a la vegada és:
- la disciplina que estudia els principis de l'harmonia i les propietats, dependències i relacions dels tons entre ells mateixos.
- l'art de combinar els tons d'una manera plàcida a la oïda, i
- un llenguatge universal amb el que un emisor pot transmetre determinats fets i sentmients mitjançant una seqüència de sons.

Pàgines que s'hi relacionen

- Cantant
- Teoria de la música
- Història de la música
- Instrument musical
- Gèneres musicals
- Compositors
- La música catalana
- Acústica
- Diapasó
- Forma musical
- Coral
- Nota Categoria:Entreteniment Categoria:Música fiu-vro:Muusiga ja:音楽 ko:음악 ms:Muzik simple:Music th:ดนตรี

Cinema

Història i antecedents del cinema

Segle XI

- Es té constància de l'existència d´ombres xineses des d'aquesta època, i possiblement ja existien des de molt abans.

Segle XVI

- Leonardo da Vinci ja fa una descripció tècnica de la cambra obscura.

Segle XVII

Segle XVIII

Robertson, el més famós dels llanternistes, oferirà a finals de segle els seus cèlebres espectacles de fantasmagories.

Segle XIX

Segle XX

Pàgines que s'hi relacionen

Enllaços externs

- [http://www.museudelcinema.org Museu del Cinema de Girona] ja:映画 Categoria:Cinema Categoria:Art Categoria:Cultura

Graffiti

El graffiti és un moviment que va sorgir en els anys setanta a Nova York. Algú va començar a escriure "TAKI" en el metro. Les seves signatures en el metro (que després i fins avui es coneixerien com "tags") es van anar propagant i posant de moda fins que uns anys després ja hi havia un munt de gent pintant el metros novayorquesos. Cada vegada havia més competició per veure qui pintava més i més gran fins que a algú se li va ocórrer fer les seves signatures per la part de fora. Va Ser aleshores quan va començar el veritable bum del graffiti. A poc a poc les signatures es van anar convertint en peces mes grans amb farcit, traç, ombres, etc. El moviment s'estengué per tot EEUU. Quan les autoritats es van cansar i van començar a posar vigilància la cosa va sortir del metro i ja no sol s'atacava això sinó parets, cartells, etc. Qualsevol superfície era vàlida. El graffiti s'estengué pel món gràcies a un vídeo: Style Wars. El graffiti cada vegada va evolucionar més i més creant un veritable moviment underground estès per tot el món. El graffiti actualment abasta des de grans murals de molts colors que són veritables obres d'art a pintades en el metro de qualsevol ciutat. No s'ha de confondre qualsevol pintada en una paret amb un graffiti. El graffiti és posar el teu nom en tots els llocs que puguis perquè la gent ho vegi. Una pintada política no és graffiti. El graffiti té un vessant "legal", en el qual artistes de l'esprai són capaços de fer quadres i murals de gran espectacularitat i tècnica, i un vessant il·legal, en la qual tot val: metro, tren, cartells, bombardeig pel carrer, etc. Ja no és qüestió de fer superproduccions en murs, és pintar en els llocs més dificils, les peces més grans i on més es vegin.

External links

- [http://www.artcrimes.com ArtCrimes.com]
- [http://ww