:: wikimiki.org ::

Bòsnia

Bòsnia

Bòsnia i Hercegovina és un estat europeu que ocupa la part central dels Balcans, molt a prop de la costa adriàtica, a la qual només toca per un punt: el port de Neum. Els altres límits són Croàcia al nord, l'oest i el sud-oest, i Sèrbia i Montenegro a l'est i al sud-est. Està format pels territoris històrics de Bòsnia i Hercegovina.

Geografia

Té dues regions molt diferenciades: els Alps Dinàrics, amb altures de més de 2.000 metres, que ocupen la major part de l'estat, i la plana del Sava, afluent del Danubi, al nord. Un altre riu destacable és el Neretva, que desguassa a l'Adriàtic en terres croates. La capital és Sarajevo. Altres ciutats importants són Banja Luka i Mostar.

Població

Ètnicament, la població es troba repartida en tres grans grups: bosnians (de religió musulmana), que conformen un 48%; serbis (cristians ortodoxos), un 37%, i croats (catòlics), un 14%. Aquesta divisió de la població ha afavorit la partició de la república en dues entitats: la Federació de Bòsnia i Hercegovina (composta pels bosnians i els croats, i que aplega un 51% del territori) i la República Sèrbia (de majoria sèrbia, que ocupa el 49% restant), situació a què es va arribar després dels acords de Dayton (novembre-desembre de 1995) que van posar fi a la guerra de Bòsnia.

Història

La majoria de població musulmana és deguda al fet que, des del segle XV, Bòsnia i Hercegovina era una província de l'Imperi Otomà, arran de la conquesta de Mehmet II (1463). Tres segles més tard, el 1878, va passar sota l'administració de l'Imperi Austrohongarès, cosa que va fer radicalitzar el nacionalisme local; un dels seus efectes fou l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria a Sarajevo el 1914, que nominalment va provocar l'inici de la Primera Guerra Mundial. Acabada la guerra (1917), Bòsnia i Hercegovina es va integrar en el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que des de 1929 passà a dir-se Iugoslàvia. Arran de la dissolució d'aquest estat, Bòsnia i Hercegovina proclama la sobirania l'octubre de 1991 i la independència definitiva el 3 de març de 1992. La resistència armada de la població sèrbia, que volia continuar formant part de la Gran Sèrbia, ajudada per l'exèrcit iugoslau, va comportar una guerra civil que va acabar al final del 1995, després de la intervenció de l'ONU. Des de desembre del 2004, al país hi ha les tropes d'interposició de la Unió Europea per al manteniment de la pau i l'estabilitat. Categoria:Bòsnia i Hercegovina fiu-vro:Bosnia ja Hertsegoviina ja:ボスニア・ヘルツェゴビナ ko:보스니아 헤르체고비나 ms:Bosnia dan Herzegovina th:ประเทศบอสเนียและเฮอร์เซโกวีนา zh-min-nan:Bosna kap Hercegovina

Europa

:Aquest article és sobre el continent. Per al satèl·lit de Júpiter vegeu Europa (satèl·lit) i per al ser mitològic vegeu Europa (Mitologia). ---- Europa (Mitologia) Europa és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia, malgrat que queda més a prop d'Amèrica. La Mediterrània separa Europa d'Àfrica, i les mars Egea, de Màrmara i Negra la separen d'Àsia.

Geografia i geologia

Negra Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km². Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega

Divisió política

Onega Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.

- Albània
- Alemanya
- Andorra
- Armènia ¹
- Àustria
- Azerbaidjan ²
- Bèlgica
- Bielorússia
- Bòsnia i Hercegovina
- Bulgària
- Ciutat del Vaticà
- Croàcia
- Dinamarca
- Eslovàquia
- Eslovènia
- Estònia
- Espanya
- Finlàndia
- França
- Geòrgia²
- Grècia
- Hongria
- Irlanda
- Islàndia

- Itàlia
- Letònia
- Liechtenstein
- Lituània
- Luxemburg
- Malta
- Macedònia³
- Moldàvia
- Mònaco
- Noruega
- Països Baixos
- Polònia
- Portugal
- Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord
- República Txeca
- Romania
- Rússia⁴
- San Marino
- Sèrbia i Montenegro
- Suècia
- Suïssa
- Turquia⁵
- Ucraïna
- Xipre ¹

¹ Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
² L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas.
³ El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia
⁴ Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa.
⁵ La Turquia europea inclou els terriotris a l'est i nord de l'estret del Bòsfor.

Per últim, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu.

Llengües d'Europa

La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la súperfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu.

Pàgines que s'hi relacionen

- Unió europea
- Clima d'Europa
- Estat
- Rius d'Europa
- Vegetació d'Europa

External links

- [http://p086.ezboard.com/balbanau Evropa / Europa / Europe] Categoria:Europa als:Europa ja:ヨーロッパ ko:유럽 ms:Eropah roa-rup:Evropa simple:Europe th:ทวีปยุโรป zh-min-nan:Europa

Mar Adriàtica

La mar Adriàtica, o el mar Adriàtic, és una part de la mar Mediterrània situada entre les costes de la península Itàlica, al sud i a l'oest, i de la península Balcànica, al nord i a l'est, des del golf de Venècia fins al canal d'Òtranto, que la uneix amb la resta de la Mediterrània, a l'àrea anomenada mar Jònica. Els estats banyats per la mar Adriàtica són Itàlia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia i Montenegro i Albània. Els noms que rep en aquests diferents països són Mare Adriatico (italià), Jadransko morje (eslovè), Jadransko more (croat, bosnià i serbi; Јадранско море en la versió ciríl·lica del serbi) i Deti Adriatik (albanès). A la mar Adriàtica és troben diversos ports importants, entre els quals destaquen: Rijeka i Split a Croàcia, Koper a Eslovènia i els ports italians de Bari, Ancona, Venècia (Mestre) i Trieste (que va ser la sortida marítima de l'Imperi Austrohongarès a la Mediterrània). Superfície: 160.000 km2
Profunditat màxima: 1460 m
Profunditat mitjana: 240 m categoria:Mar Mediterrània Categoria:Mars d'Europa ] ja:アドリア海 ko:아드리아 해

Croàcia

Croàcia és una república de l'Europa mediterrània situada a la zona de transició entre l'Europa Central i els Balcans. Limita al nord amb Eslovènia i Hongria, a l'est amb Sèrbia i Montenegro i Bòsnia i Hercegovina, i al sud i a l'oest amb la mar Adriàtica. La regió meridional de Dubrovnik queda separada de la resta del país per la sortida de Bòsnia i Hercegovina al mar a través del port de Neum. La capital és Zagreb, amb uns 700.000 habitants, i les ciutats principals són Split i Rijeka, amb més de cent mil. Té una superfície molt diversa, amb planes, llacs i turons a la zona continental del nord i el nord-est (Croàcia central i Eslavònia, part de la planura de Pannònia); muntanyes de bosc dens a Lika i Gorski Kotar, que són part dels Alps Dinàrics; i la costa rocosa i accidentada de l'Adriàtic, amb una munió d'illes (península d'Ístria, la costa septentrional i Dalmàcia). A l'extrem nord-est transcorre el Danubi, que marca la frontera amb Sèrbia, mentre que el seu afluent Drava separa Croàcia d'Hongria.

Divisió administrativa

Zupànies
- Zagreb
- Krapina-Zagorje
- Sisak-Moslavina
- Karlovac
- Varazdin
- Koprivnica-Krizevci
- Bjelovar-Bilagora
- Primorje-Gorski Kotar
- Lika-Senj
- Virovitica-Podravina
- Pozega-Slavonia
- Slavonski Brod-Posavina
- Zadar
- Osijek-Baranja
- Sibenik-Knin
- Vukovar-Srijem
- Split-Dalmacija
- Istra
- Dubrovnik-Neretva
- Medimurje
- Grad Zagreb

Història recent

En la història recent era una república de Iugoslàvia, de la qual es va declarar independent el 1991. Arran d'això es va produir un conflicte civil amb la població sèrbia que, ajudada pel govern iugoslau, va comportar una lluita de quatre anys fins que es va proclamar la fi de la guerra el 1995. La reintegració pacífica de tots els territoris rebels es va completar el 1998 sota la supervisió de les Nacions Unides. Croàcia va demanar l'entrada a la Unió Europea l'any 2003 i va ser acceptat com a país candidat el 2004. Les negociacions començaran el 17 de març del 2005, i l'entrada a la Unió s'espera al voltant del 2007-2009.

Enllaços externs

- [http://www.hr/hrvatska/general.en.shtml Informació General sobre Croàcia]
- [http://www.croatia.hr/home/Default.aspx Informació Turística Nacional de Croàcia]
- [http://www.hrvatska.net/ Hrvatska .NET] – Informació de Croàcia
- [http://lacroatie.free.fr/index.php Informació de Croàcia, enllaços, fòrums i galeria de fotos]
- [http://www.strausbach.de/kroatien_photo.php Galeria de fotos (mit Diashow)]
- [http://www.world-gazetteer.com/s/p_hr.htm Mapa de Croàcia que en mostra les ciutats]
- [http://www.hr/darko/etf/popis.html#lati Croats notables]
- [http://croatia.europe-countries.com Fotos de Croàcia]
- [http://www.europe-atlas.com/croatia-map.htm Mapa de Croàcia]
- [http://www.calle.com/world/HR/ Mapa i clima]
- [http://www.fivestars.hr/photo_gallery/croatian_coast_ivo_pervan/ Galeria de fotos]
- [http://www.posta.hr/default_e.asp Correus i segells]
- [http://www.mythinglinks.org/euro~east~Balkans~Croatia.html Enllaços culturals]
- [http://www.showcaves.com/english/hr/index.html Espeleologia]
- [http://imenik.ht.hr/ Telèfons]
- [http://www.hr/hrvatska/language/ Idioma]
- [http://www.romwell.com/travel/advisory/europe/croatia/crocastles.shtml Castells]
- [http://www.banknotes.com/hr.htm Diners]
- [http://www.national-anthems.net/web/find.webpage?from=real&what=croatia&id=HR Himne nacional]
- [http://croatia.europe-countries.com Fotos de Croàcia]
- [http://www.europe-atlas.com/croatia-map.htm Mapa de croàcia] Categoria:Croàcia fiu-vro:Horvaatia ja:クロアチア ko:크로아티아 th:ประเทศโครเอเชีย zh-min-nan:Hrvatska

Bòsnia

Geografia

Població

Història

Danubi

El Danubi és un riu de l’Europa Central. Neix a la Selva Negra a (Alemanya) i recorre 2.850 km abans d'arribar a les costes romaneses de la mar Negra. El Danubi és navegable per a grans vaixells fins a la ciutat de Brãila (Romania) i per a vaixells més petits fins a Ulm (Alemanya) a 2.600 km de la mar. Aproximadament 60 dels seus afluents són navegables. Els principals afluents són el Lech, l'Isar, l'Inn, el Morava, el Váh, el Rába, el Drava, el Tisza, el Sava, el Siret i el Prut. La conca del Danubi comprèn uns 777.000 km², distribuïts entre els estats d'Alemanya, Àustria, Eslovàquia, Hongria, Sèrbia i Montenegro, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Eslovènia, Bulgària, Romania, i Ucraïna. Algunes de les ciutats més importants que banya són les següents: Ulm, Regensburg i Passau a Alemanya; Linz i Viena a Àustria; Bratislava a Eslovàquia; Gyõr i Budapest a Hongria; Belgrad a Sèrbia; i Galatzi i Brãila a Romania. Categoria:Rius d'Europa als:Donau ja:ドナウ川 ko:다뉴브 강

Sarajevo

Sarajevo, amb una població de 450.000 habitants (1991) és la capital i la major ciutat de Bòsnia i Hercegovina. Categoria:Bòsnia i Hercegovina ja:サラエボ

Federació de Bòsnia i Hercegovina

La Federació de Bòsnia i Hercegovina (Federacija Bosne i Hercegovine, Федерација Босне и Херцеговине) és una de les dues entitats polítiques que formen l'estat de Bòsnia i Hercegovina (l'altra és la República Sèrbia). Majoritàriament, està habitada per bosnians musulmans (o bosnians) i bosnians croats (o croats). Per aquest motiu també és coneguda com a Federació Croatomusulmana. Tot i això, els serbis van ser declarats el tercer grup ètnic constitutiu de la federació el 2001 per part del Tribunal Constitucional. El mateix va passar amb els bosnians i els croats a la República Sèrbia. La federació va ser creada pels acords de Washington signats el 18 de març de 1994 i que van establir una Assemblea Constituent (Ustavotvorna skupština/Ustavotvorbeni Sabor). L'assemblea constituent va ser dissolta el 1996. Actualment la federació té la seva pròpia capital, govern, bandera i escut d'armes, president, parlament, departament de policia, sistema postal i línia aèrea. També té el seu propi exèrcit (Vojska Federacije Bosne i Hercegovine) que està sota el control del Ministeri de Defensa de Bòsnia i Hercegovina. 1996 Categoria:Bòsnia i Hercegovina ja:ボスニア・ヘルツェゴビナ連邦

República Sèrbia

La República Sèrbia (Republika Srpska, Република Српска) és una de les dues entitats polítiques que formen l'estat de Bòsnia i Hercegovina (l'altra és la Federació de Bòsnia i Hercegovina). La República Sèrbia està habitada majoritàriament per serbis. Moltes vegades és anomenada pel seu nom oficial en serbi (Republika Srpska) per tal d'evitar confusions amb la República de Sèrbia (Republika Srbija) que és una de les dues repúbliques constituents de l'estat de Sèrbia i Montenegro. Sèrbia i Montenegro Categoria:Bòsnia i Hercegovina ja:スルプスカ共和国

1995

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 19 d'abril - Palma (Mallorca): a Son Tugores s'inaugura la primera planta potabilitzadora de les illes Balears, amb un efluent de 30.000 m³/dia d'aigua. :MÓN
- 10 de gener - París (França): el rei d'Espanya, Joan Carles I el Campetxano, i l'ex-president dels Estats Units, Jimmy Carter obtenen el Premi de la Pau de la UNESCO.
- 17 de gener - Kobe (el Japó): un terratrèmol, de 7'3 graus en l'escala Richter destrueix la ciutat i hi causa més de 6.400 víctimes.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 15 de febrer - Palma (Mallorca): Guillem Fullana i Hada d’Efak conegut com Guillem d’Efak, escriptor i cantant dels Setze Jutges mallorquí (n. 1929).
- 10 de març - Barcelona: Ovidi Montllor, cantant de la Nova Cançó i actor de cinema valencià (n. 1942). :MÓN
- 3 de març - Salt Lake City (Utah, USA): John William Hunter, religiós estatunidenc, president de l'Església de Jesuscrist dels Sants del Darrer Dia (n. 1907).

Pàgines que s'hi relacionen:

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX als:1995 ja:1995年 ko:1995년 ms:1995 simple:1995 th:พ.ศ. 2538

Segle XV

Esdeveniments:

- El Renaixement influeix en la filosofia, ciència i art.
- S'estableix la Inquisició espanyola.
- Johannes Gutenberg inventa la imprempta a Europa (ja existia a la Xina des del segle XI).

Personatges importants

- Leonardo da Vinci, inventor i pintor italià.
- Enric VIII, rei d'Anglaterra funda la dinastia Tudor.
- Cristòfor Colom, descobreix Amèrica.

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XV ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XV ja:15世紀 ko:15세기 simple:15th century th:คริสต์ศตวรรษที่ 15

Imperi Otomà

L'Imperi Otomà dominà els Balcans i el Mig Orient entre els segles XV i XX.

Expansió

Els otomans arribaren a Anatòlia com part de la maregassa de pobles turcs desallotjats per les invasions mongòliques del segle XIII. El seu primer governant conegut és Orhan, qui és fill d'Osmán (o Utmán I Gazi), de qui deriva el nom de l'Imperi. Els otomans s'instal·laren en Bursa, i la conqueriren la ciutat bizantina de Nicea el 1326. Posteriorment, inciaren una sèrie de campanyes militars que posaren la totalitat dels Balcans sota el seu control, en particular després de la derrota dels cavallers creuats en la Batalla de Nicòpolis el 1396. La derrota dels otomans a la Batalla d'Angora (en la qual Tamerlan capturà a Baiacet el Raig) retardà un temps la seva ascensió, que fou represa a mitjan segle XV. Mehmet II o Mahomet II el Conqueridor conquerí Constantinoble el 1453 i destruí finalment l'Imperi Bizantí, duent les fronteres otomanes fins a Europa Central. No obstant això, l'avanç otomà en aquesta adreça acabà quan Suleiman el Magnífic fracassà en el lloc de Viena, el 1529. A l'Orient, per la seva banda, l'ascens de l'Imperi Safavida obligà a Selim II a guerrejar amb Pèrsia, el que li motivà a conquistar Egipte (1527). D'aquesta manera, l'Imperi Otomà arribà a la seva màxima extensió geogràfica, que duraria fins el 1683.

Organització

Interiorment, els otomans organitzaren el seu imperi no segons el principi territorial, sinó pel principi poblacional. D'aquesta manera, l'Imperi fou repartit entre musulmans, cristians ortodoxs, jueus, zoroastrians, etcètera, cadascun dels quals conformava un millet amb la seva pròpia autoritat a càrrec. La noblesa otomana estava per sobre dels raiyeh (literalment, el 'ramat'), però no tingué càrrecs en el govern sinó fins que la seva pressió obligà a Soliman el Magnífic a admetre'ls, a mitjan segle XVI. L'administració otomana estava en mans d'una Casa d'Esclaus, que era reclutada entre els no musulmans, i educada des de la infància per a ocupar càrrecs directius. Fins i tot el visir del sultà era un simple esclau, que d'un moment a un altre podia ser desposseït de la seva vida i béns.

Decadència

La decadència otomana començà després de la mort de Soliman el Magnífic, el 1566. Una sèrie de governants ineficaços feren florir les intrigues de palau, fins que l'acció combinada del sultà Murad IV (o
- Amurates IV) i de la Casa de Koprulu motivà una intensa reforma administrativa. No obstant això, l'Imperi Otomà sofrí un seriós revés quan va comprometre tots els seus recursos en un nou assalt a Viena, que fracassà el 1683 gràcies a l'heroica resistència dels polonesos. A partir de llavors, els otomans descobriren que el seu poder militar (basat en la disciplina de la infanteria de jenízars i la cavalleria de sipahis) estava naufragant, i resolgueren obrir-se a la diplomàcia occidental. D'aquesta manera, els comerciants cristians de Constantinoble (els fanariotes) s'obrien pas dins l'administració otomana. Aquest procés durà tot el segle XVIII, però motivà el sorgiment de la Gran Idea de reemplaçar l'Imperi Otomà per un Imperi Grec. Els grecs s'alçaren en armes al començament del segle XIX i n'obtingueren la seva independència el 1823, però mai arribaren a concretar la Gran Idea. Els otomans es tornaren més fanàticament musulmans que mai, i es van embullar irremissiblement en el joc polític de les potències colonials d'Occident, al mateix temps que sobrevivia a les revoltes que els seus propis joves oficials, educats en l'art de la guerra occidental, promovien en nom d'aquests mateixos valors occidentals que havien rebut. L'"home malalt d'Europa", com es qualificà a l'Imperi, sobrevisqué encara tres quarts de segle més, gràcies al suport d'Anglaterra (que necessitava als otomans per a contrarestar les ambicions de Rússia d'arribar a la Mar Mediterrània). Això no impedí que els otomans perdessin virtualment l'administració d'Egipte, al mateix temps que els pobles cristians dels Balcans (Sèrbia, Croàcia, Bulgària i Romania) s'anessin independitzant un darrere d'un altre.

Final

Finalment, durant la Primera Guerra Mundial, l' Imperi Otomà s'alià amb la Triple Aliança conformada per Alemanya, Itàlia i Àustria. Després de la derrota dels Imperis centrals, lImperi Otomà (greument soscavat pel despertar àrab donat pels anglesos de Lawrence d'Aràbia) es desplomà en l'anarquia. El primer President de Turquia, Kemal Ataturk, simplement abolí el Sultanat, i renuncià a la idea imperial, pel que la història de l'Imperi Otomà arribà la seva fi el 1924. ja:オスマン帝国 zh-cn:鄂图曼帝国

1463

Esdeveniments:

- Montpeller (Llenguadoc-Rosselló): instal·lació d'un Consolat de Mar, organisme del dret marítim català, a la ciutat.

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XV ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XV ko:1463년 simple:1463

Imperi austrohongarès

Àustria-Hongria en (alemany: Österreich-Ungarn, en hongarès: Osztrák-Magyar Monarchia), coneguda també com la Monarquia Dual o com a la Monarquia Imperial i Reial fou un estat dual existent a Europa entre 1867 i 1918 en què el Regne d'Hongria va gaudir d'autogovern i de capacitat de decisió en afers comuns, principalment en relacions exteriors i defensa, juntament amb l'Imperi d'Àustria, sota el domini dels monarques Habsburg, que es titulaven emperadors d'Àustria i reis d'Hongria. Aquesta monarquia s'anomenava oficialment Els Regnes i Territoris representats al Consell Imperial i els Territoris de la Corona de Sant Esteve. L'Imperi austro-hongarès tenia una extensió de 420.000 km2 i el 1910 comptava amb 52.000.000 d'habitants. La capital era Viena que va passar de 440.000 habitants de 1840 a 2.200.000 poc abans de l'esclat de la Gran Guerra i era la quarta ciutat més gran d'Europa. Els parlaments tenien la seua seu a Viena i Budapest. Àustria-Hongria va crear-se el 1867 arran d'un compromís entre la noblesa d'Hongria i l'emperador Francesc Josep I d'Àustria establert per tal de mantenir l'antic Imperi d'Àustria, establert el 1806, després de l'abolició del Sacre Imperi Romano-Germànic per Napoleó. El principal problema de l'Imperi foren les reivindicacions nacionals dels pobles que el formaven; durant els seus cinquanta anys d'existència, l'Imperi va viure una època de ràpid creixement econòmic i de modernització, així com també de reformes polítiques liberals. Els emperadors austro-hongaresos foren:
- Francesc Josep (1848-1916)
- Carles I d'Àustria-Hongria (1916-1918) El que era l'Imperi Austrohongarès, desaparegut arran de la seva derrota en la Primera Guerra Mundial, es repartix actualment en dotze estats europeus que són en l'actualitat les repúbliques d' Àustria, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina i les regions de Bànat Sèrbia i Montenegro, Trentino-Tirol del Sud Itàlia, Transilvània (Romania), Galitzia (Polònia) i Rutènia (Ucraïna).

Els territoris de l'Imperi

Molts textos designen la part no hongaresa, és a dir, austríaca, de l'Imperi amb el nom de Cisleithània perquè una gran part del seu territori es trobava a l'oest, és a dir, a aquesta banda, segons una perspectiva austríaca, del riu Leitha, malgrat que Galítzia era al nord-est i també es considerava austríaca. Aquesta regió, que abastava molt més que l'Àustria estricta, no va tenir cap nom oficial abans de 1915, per això, les fonts oficials s'hi referien anomenant-la Els Regnes i Territoris representats al Consell Imperial. El Consell Imperial funcionava com a parlament de Cisleithània. De la mateixa manera, la part hongaresa, dita Transleithània era molt més àmplia que Hongria i duia el nom de Els Territoris de la Sagrada Corona Hongaresa de Sant Esteve. Ací, Sant Esteve volia dir el rei Esteve I d'Hongria, venerat com a sant per l'Església Catòlica. Els Regnes i Territoris de Cisleithània eren:
- el Regne de Bohèmia
- el Regne de Dalmàcia
- el Regne de Galítzia
- l'Arxiducat d'Àustria
- el Ducat de Bucovina
- el Ducat de Caríntia
- el Ducat de Carniola
- el Ducat de Salzburg
- el Ducat de l'Alta Silèsia i la Baixa Silèsia
- el Ducat d'Estíria
- el Margravat de Moràvia
- el Comtat Principesc del Tirol (que incloïa el territori de Vorarlberg),
- el Küstenland ("El Territori de la Costa", que incloïa el Comtat Principesc de Gorítzia i Gradisca, la Ciutat de Trieste i el Margravat d'Ístria). Els Regnes i Territoris de Transleithània eren:
- el Regne d'Hongria, incloent-hi Transilvània i Vojvodina
- el Regne de Croàcia i Eslovènia
- la Ciutat de Fiume. Bòsnia-Herzegovina formava un territori separat dins de l'Imperi governant per les dues parts.

El Compromís 1867

LAusgleich ("Compromís"; kieggyezés en hongarès) de febrer de 1867 que va establir la Monarquia Dual en substitució de l'antic Imperi d'Àustria unitari, existent entre 1806 i 1867 va esdevenir-se en un moment de feblesa d'Àustria a Europa produït arran de les derrotes en les guerres contra el Regne de Sardenya el 1859 i contra Prússia el 1866, com també de descontent de la noblesa d'Hongria amb el govern central de Viena i de creixement de la consciència nacional dels altres pobles de l'Imperi. El descontent d'Hongria s'havia accentuat sobretot després de la repressió per part d'Àustria, amb l'ajuda de Rússia, de la Revolució Hongaresa de 1848-1849. En un esforç per ampliar el suport a la Monarquia, l'emperador Francesc Josep va obrir negociacions per a un compromís amb la noblesa magiar. Alguns membres del govern, com ara el primer ministre austríac Comte Belcredi, va aconsellar l'emperador d'arribar a acords d'aquest tipus amb totes les nacionalitats de l'Imperi i arribar així a una estructura federal. Tanmateix, a Francesc Josep li resultava impossible ignorar el poder de la noblesa magiar, no disposada a acceptar res que no fos una relació bilateral entre ells i les èlits austríaques. Especialment, els dirigents hongaresos demanaven -i els fou concedit- que Francesc Josep es fes coronar rei d'Hongria, per així reafirmar els privilegis històrics hongaresos, l'establiment d'un parlament propi a Budapest amb poder legislatiu sobre tots els territoris històrics de la corona hongaresa, és a dir, a tots els antics dominis del rei Esteve I, sobre la base del predomini de les èlits magiars sobre les minories romaneses i eslaves.
Estructura Política
Tres elements diferents governaren l'Imperi Austro-Hongarès: # el govern hongarès # el govern cislethanià, és a dir, austríac # una administració única unida sota el poder de l'emperador i rei Hongria i Àustria van mantenir dos parlaments separats, cadascun dels quals amb el seu propi primer ministre. De la coordinació entre aquests dos governs se n'encarregava el govern de l'emperador, dotat d'un poder absolut en teoria, però limitat a la pràctica. Tant dins de Cisleithània com d'Hongria, certes regions com ara Galítzia (Àustria) i Croàcia (Hongria) gaudien d'un règim autònom d'autogovern. Hi havia un Consell de Ministres Comú que s'encarregava del govern comú, format per tres ministeris conjunts per a les responsabilitats comunes (finances, defensa i política exterior), els dos primers ministres, alguns arxiducs i l'emperador. Dues delegacions de representants de cadascun dels dos parlaments es reunien per separat i votaven les propostes del Consell de Ministres Comú, proporcionant així influència als dos governs en l'administració comuna. Tanmateix, els ministres eren responsables només davant l'emperador, qui tenia la decisió final en defensa i relacions exteriors. La invasió de competències entre els ministeris conjunts i els governs de cadascun dels dos estats causà friccions i desgovern, especialment en les forces armades. Malgrat que el Consell de Ministres Comú se n'encarregava de tota la qüestió militar, el govern austríac i l'hongarès quedaren encarregats dels temes de reclutament, legislació del servei militar, transport de tropes i de la regulació de les qüestions civils dels militars. Per tant, cada un dels governs tenia molta influència en qüestions militars i cadascun podia desbaratar operacions militars si ho jutjava convenient als seus interessos. En les relacions entre el Regne d'Hongria i l'Imperi d'Àustria, que, en realitat, representava el 57% de la població de tota la Monarquia i una part molt més important de la seva activitat econòmica, es donaren sovint conflictes sobre aranzels exteriors i sobre la contribució de cadascun dels estats a la Hisenda comuna. Segons els acords del Compromís de 1867, un acord renegociat cada deu anys regulava aquests temes, i cada renovació de l'acord portava problemes polítics. Vers 1905, les disputes entre els dos estats van dur a una perllongada crisi constitucional, enverinada pel problema de quina llengua s'havia d'usar en l'exèrcit hongarès, i aprofundida per l'arribada al poder a Budapest l'abril de 1906 d'un govern de coalició nacionalista hongarès. Renovacions dels acords comuns es donaren l'octubre de 1907 i el novembre de 1917, sobre la base de lstatus quo.

Conflictes nacionals

La distribució ètnica
de l'Imperi Austro-Hongarès

Alemanys
Hongaresos
Txecs
Polonesos
Rutens
Romanesos
Croats
Eslovacs
Serbis
Eslovens
Italians

24%
20%
13%
10%
8%
6%
5%
4%
4%
3%
3%

Els txecs (majoritaris als territoris txecs com ho eren Bohèmia, Moràvia i la Silèsia austríaca), els polonesos i els ucraïnesos (residents a Galítzia), els eslovens (a Carniola, Carínthia i a la part meridional d'Estíria, majoritàriament l'Eslovènia d'avui dia) i els croats, italians i eslovens a Ístria aspiraven a tenir més participació en el govern de Cislethània. Per altra banda, el domini magiar fou contestat per les minories romanesa de Transilvània i al Banat oriental, dels eslovacs a l'actual Eslovàquia, i dels croats i serbis als territoris de Croàcia i Dalmàcia (avui dia pertanyents a Croàcia) a Bòsnia-Herzegovina i a les províncies de la Vojvodina, avui dia incloses a Sèrbia. A més, els romanesos i els serbis aspiraven a integrar-se als nous estats creats entre 1859 i 1878 de Romania i Sèrbia. Malgrat que els dirigents hongaresos van mostrar menys voluntat que els seus homòlegs austríacs a compartir el poder amb les seves minories, van concedir una àmplia autonomia al regne de Croàcia el 1868, molt semblant a la definició del seu encaix en l'Imperi acordat en el Compromís de 1867. La llengua era una de els qüestions candents en la política austro-hongaresa. Tots els governs van trobar-se amb problemes alhora de definir quina havia de ser la llengua de l'administració i de l'ensenyament. Les minories volien assegurar-se unes àmplies possibilitats per a l'ensenyament en el seu idioma com també en les llengües dominants: l'alemany i l'hongarès. Així, segons l'ordenança del 5 d'abril de 1897, el primer ministre austríac Kasimir Felix Graf Badeni va concedir al txec la plena igualtat amb l'alemany en el govern de Bohèmia, la qual cosa, però, va provocar una crisi motivada per l'agitació nacionalista alemanya que s'estengué a tot Àustria. Al final, Badeni va acabar sent destituït. En una altra ocasió, els txecs van perdre el privilegi de poder usar la seva llengua en la seva vida quotidiana, incloent-hi els diaris i els llocs de treball, on havien de parlar en alemany. Els resultat fou un caos general. A partir del gener de 1907, totes les escoles, públiques o privades, d'Eslovàquia foren obligades a ensenyar només en hongarès, arribant a cremar llibres i diaris escrits en eslovac. Aquesta mesura va motivar fortes crítiques, entre d'altres les expressades per Bjørnstjerne Bjørnson. En les seves desavinences, cadascun dels dos estats (el regne d'Hongria i l'Imperi d'Àustria) usava en profit propi els conflictes nacionals de l'altre. Segons Misha Glenny (The Balkans, 1804-1999), els austríacs van respondre al suport hongarès als txecs estimulant el moviment nacional croata a Zagreb. (Malgrat la seva nominal autonomia, Cròacia era de fet una província administrativa i econòmica d'Hongria, la qual cosa provocava malestar entre els croats) Arran de la instauració del sufragi universal masculí el 1907, els eslaus van aconseguir majoria en el parlament de Cisleithania. Com que el parlament estava massa dividit com per presentar una política de govern, a partir de 1909 el país passà a ser governat per decrets imperials.

Economia

L'economia austro-hongaresa va canviar profundament durant l'època de la Monarquia Dual. El procès tecnològic accelerà la industrialització i el creixement de les ciutats. Davant del desenvolupament del capitalisme, les antigues institucions feudals començaren a desaparèixer. El creixement econòmic va centrar-se a les rodalies de Viena, l'actual Àustria, les regions alpines i Bohèmia; durant els darrers anys del segle XIX, el creixement econòmic va estendre's també cap a les planes d'Hongria i les regions dels Càrpats. Dins de la Monarquia, les regions occidentals acostumaven a estar molt més desenvolupades que les orientals. Com a mostra del ràpid creixement econòmic, el PNB per càpita va incrementar-se un 1'45% cada any entre 1870 i 1913. Un nivell de creixement comparable al d'altres països com ara Gran Bretanya (1'00%), França (1'06%) i Alemanya (1'51%) (Font: Good, David. The Economic Rise of the Habsburg Empire). Tanmateix, l'economia de la Monarquia, en total, encara es trobava per darrera de les economies d'altres potències, ja que la modernització l'havia començda més tardanament. Així, Gran Bretanya tenia un PNB tres vegades superior a l'austro-hongarès, mentre que el PNB d'Alemanya era el doble del de la Monarquia Dual. Per altra banda, hi havia importants diferències de nivell econòmic entre les diferents regions de l'Imperi austro-hongarès. El ferrocarril va estendre's ràpidament a l'Imperi Austro-Hongarés. Anteriorment, el 1841 l'Imperi Austríac (1806-1867) havia desenvolupat una xarxa de ferrocarrils a l'oest, amb origen a Viena; poc després, com que va adonar-se'n del profit que en podia treure per a fins militars, el govern va invertir fortament en ferrocarrils fins construir línies de tren cap a Bratislava, Budapest, Praga, Cracòvia, Graz, Ljubljana i Venècia. Vers 1854, l'Imperi disposava de 2.000 quilòmetres de vies fèrries, de les quals entre un 60% i un 70% eren propietat de l'Estat. Aleshores, el govern va començar a vendre grans parts de la línia a la iniciativa privada per recuperar les seves inversions i per pagar els costos de la Revolució de 1848 i de la Guerra de Crimea. Des de 1854 fins 1879, la iniciativa privada va ocupar-se de la construcció de ferrocarrils. Cisleithània va guanyar 7.952 quilòmetres de línia, i Hongria 5.839 quilòmetres. Aleshoers, el tren va arribar a noves regions i la xarxa existent va estendre's amb connexions i interconnexions. En aquest moment, va desenvolupar-se el transport ferroviari a Àustria-Hongria, i s'hi van integrar els sistemes de transport, així es va cohesionar l'economia austro-hongaresa, molt més que abans, quan el transport depenia dels rius. Després de 1879, el govern austro-hongarès va començar a renacionalitzar la xarxa ferroviària, principalment a causa de l'aturada del creixement econòmic durant la depressió mundial dels anys 1870. Entre 1879 i 1900 es van construir més de 25.000 quilòmetres a tot l'Imperi; així, va arribar el tren a les regions més orientals. La xarxa ferroviària va reduir els costos de transport dins de l'Imperi Austro-Hongarès i va obrir nous mercats per a productes d'altres regions de la Monarquia Dual.

Política exterior

El govern imperial (Àustria) i el govern reial (Hongria) tenien diferents punts de vista sobre política exterior. A Budapest, els polítics temien les annexions de territoris que aportessin més població no hongaresa al Regne. Tanmateix, l'aliança de l'Imperi amb Alemanya contra Rússia establerta l'octubre de 1879 (vegi's Aliança Dual, 1879) va ser acceptada tant per hongaresos com per austríacs ja que tots dos consideraven Rússia com una amenaça. En aplicació del Tractat de Berlín de 1878, l'agost de 1878, les forces austro-hongareses ocuparen el territori de Bòsnia-Herzegovina, fins aleshores una província de l'Imperi Otomà, un territori on una gran part de la població era sèrbia, que acabà sent annexionat a l'Imperi trenta anys després, l'octubre de 1908 com un condomini sota el ministeri de finances i no pas incorporant-lo a cap dels dos estats. Aleshores, a Viena es va pensar unir Bòsnia-Herzegovina a Croàcia per així formar un tercer estat de l'Imperi, unint sota domini dels croats totes les regions eslaves meridionals. Aquesta idea resultà molt més atractiva per a Viena que per a Budapest. El Tractat de Berlín de 1878 marca l'inici del moment en què, després de les derrotes a Itàlia i contra Prússia, l'Imperi Austro-Hongarès centra els seus esforços expansionistes als Balcans. Aleshores, també, s'inicià la subordinació de la política austro-hongaresa a Alemanya, la qual vol evitar la penetració de Rússia als Balcans. La política balcànica va enfrontar Àustria-Hongria amb Sèrbia, capdaventera d'un sentiment irredemptista que aspira a apoderar-se de Bòsnia-Herzegovina, Rússia, on el Tsar es proclama defensor dels eslaus ortodoxes dels Balcans, i amb Itàlia, que desaprova la política de Viena.

La Primera Guerra Mundial

El 28 de juny de 1914, l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria, nebot de l'emperador Francesc Josep i hereu del tron austro-hongarès va visitar la capital de Bòsnia Sarajevo, on Gavrilo Prinzip, un serbi bosni militant del grup nacionalista La Mà Negra va assassinar-lo. Vegi's l'Assassinat de Sarajevo Després del Congrés de Berlín, celebrat el 1878, la despesa militar austro-hongaresa no havia arribat ni tan sols a duplicar-se, mentre que la d'Alemanya s'havia quintuplicat i la de Gran Bretanya, Rússia i França s'havia triplicat. Anteriorment, l'Imperi Austro-Hongarès havia hagut de cedir els seus territoris italians al regne de Piemont en el transcurs del procés de la unificació d'Itàlia; per altra banda, molts austro-hongaresos consideraven imminent la cessió dels territoris eslaus del sud a Sèrbia, que havia aconseguit unes importants conquestes territorials a la Segona Guerra Balcànica de 1913, fet que va causar gran preocupació entre els cercles governamentals de Viena i Budapest. Alguns membres destacats del govern com ara Conrad von Hötzendorfhavien volgut enfrontar-se a la puixant Sèrbia; per això, comptant amb el suport d'Alemanya, el govern austro-hongarès va decidir anar a la guerra contra Sèrbia abans que aquest país pogués incitar a una revolta dels eslaus del sud. Així doncs, usant l'assassinat de Sarajevo com a pretext van presentar a Sèrbia una llista de deu exigències que, òbviament, el govern serbi no acceptaria pas. Quan Sèrbia va anunciar que de les deu exigències només n'acceptava nou, Àustria-Hongria li va declarar la Guerra [http://www.firstworldwar.com/source/austrianultimatum.htm list of ten demands]. Així es va arribar a la Primera Guerra Mundial després que Rússia es mobilitzés a favor de Sèrbia, Alemanya declarés la guerra a Rússia i França, aliada de Rússia, declarés la guerra a Alemanya. En un primer moment, Itàlia va mantenir-se neutral, malgrat tenir un tractat d'aliança amb Àustria-Hongria. El 1915, va passar-se al bàndol dels Països de l'Entesa amb la idea de conquerir territoris a l'Imperi Austro-Hongarès. Al principi, les trobes austro-hongareses van esclafar Sèrbia, defensaren els camins cap a Hongria i evitaren l'avenç italià a Gorizia. L'exèrcit austro-hongarès va patir moltes baixes durant la Guerra, però aconseguí també importants victòries (tot i que amb ajuda i direcció alemanya) a Galítzia (maig de 1915) i a la batalla de Caporetto al front italià l'Octubre de 1917. Durant la Guerra, la política militar austro-hongaresa va quedar cada vegada més subordinada a Alemanya. Al final, la manca de queviures, la baixa moral i l'elevat nombre de baixes va minar la capacitat d'acció de l'exèrcit.

La dissolució de l'Imperi

Després del fracàs de l'Ofensiva de Primavera, el curs de la guerra va decantar-se decididament contra els Imperis Centrals. Malgrat que els dirigents de les minories nacionals s'havien mantingut lleials a l'Imperi, l'agreujament de la situació les va dur a trencar amb els Habsburg. Segons va anar fent-se evident que la Guerra la guanyarien els Aliats, els dirigents de les minories nacionals van anar optant per la independència i la ruptura de l'Imperi, el qual ja no podia oferir cap alicient a les nacionalitats per mantenir unit l'Imperi. A més, la guerra havia dut la misèria i els socialistes protestaven contra l'abandó de les polítiques que, abans de 1914, havia seguit el govern de Cisleithània. En aquestes circumstàncies, a partir de setembre i octubre de 1918, les declaracions d'independència per part dels pobles de l'Imperi van succeir-se en cadena, abans que s'arribés a l'armistici amb els Aliats el 3 de novembre de 1918. D'acord amb els Catorze Punts enunciats pel president dels Estats Units Woodrow Wilson, els Aliats van donar suport als procesos independentistes que posaren fi a l'Imperi, tot i que la desmembració de l'Imperi Austro-Hongarès no havia estat pas un objectiu dels Aliats durant la Guerra. Els primers a formalitzar la nova situació foren els txecs i els eslovacs que proclamaren la seva independència el 28 d'octubre de 1918; Hongria es va declarar independent el 31 d'octubre, malgrat que Transilvània, on hi havia una important minoria hongaresa, va passar a Romania. El 29 d'octubre els eslaus del sud formaren l'Estat dels eslovens, croats i serbis, que, poc després, l'1 de desembre, s'uní amb Sèrbia i Montenegro en el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. Entre els tractats de pau que afectaren l'àrea de l'antic Imperi, hi ha el Tractat de Trianon de 1920. Tant a Àustria com a Hongria s'hi van proclamar repúbliques,per la qual cosa, els Habsburg hagueren de marxar cap a l'exili. A Hongria, després de l'intent de revolució comunista de Bela Kun i de la intervenció romanesa de 1919 es va restaurar la Monarquia, però deixant el tron vacant; després que intentés recuperar la corona a Budapest el març i l'octubre de 1921,Carles I fou deportat a l'illa de Madeira (Portugal) on va morir l'any següent. No havent-hi rei, a Hongria va establir-se la regència de l'almirall Miklós Horthy. Aquests són els estats sorgits de la disgregació de l'Imperi Austro-Hongarès:
- Àustria
- Hongria
- Txecoslovàquia
- el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, dit posteriorment Iugoslàvia Estats que reberen territoris antigament austro-hongaresos:
- Polònia: els voivodats de Silèsia, Baixa Polònia i Subcarpàtia com també els territoris de Zakarpattia, Lviv, Ivano-Frankivsk,Ternopil i Chernivtsi, que després de la Segona Guerra Mundial passaren a Ucraïna, integrada aleshores a la Unió Soviètica
- Romania: Transilvània i el comtat de Suceava
- Sèrbia i Montenegro: la província autònoma de la Vojvodina a Sèrbia i la ciutat de Kotor a Montenegro)
- Itàlia: les regions autònomes de Trentino-Sud del Tirol i Friuli-Venezia Giulia El Principat de Liechtenstein, que anteriorment havia demanat protecció a Viena, va formar una unió duanera i defensiva amb Suïssa i va adoptar la moneda suïssa en comptes de l'austríaca. L'abril de 1919, Vorarlberg, la província més occidental d'Àustria va votar per majoria adherir-se a Suïssa, tanmateix tant els suïssos com els Aliats ignoraren aquesta votació.

Historiografia

Les visions històriques sobre l'Imperi Austro-Hongarès han canviat durant el segle XX A principis de segle, els historiadors eren persones que encara podien tenir una implicació personal o emotiva amb la història de l'Imperi. Els historiadors nacionalistes acostumaven a considerar despòtica i antiquada la política dels Habsburg. Per la seva banda, d'altres historiadors, vinculats a l'antic règim, esdevingueren apologistes de l'Imperi i intentaren explicar-ne les polítiques.
- Els escriptors més importants d'aquesta generació foren Oskar Jászi i Josef Redlich. Després de la Segona Guerra Mundial, el caràcter dictatorial de molts dels estats successors de l'Imperi, d'entre els quals l'única democràcia fou Txecoslovàquia, l'ocupació alemanya i el domini comunista soviètic, imposat a tots els territoris de l'antic Imperi amb l'excepció de la República d'Àustria van dur a una visió més positiva de l'Imperi, defensada sobretot per centreeuropeus exiliats als Estats Units. Tanmateix, els historiadors marxistes mantingueren el seu punt de vista negatiu sobre l'Imperi.
- Els escriptors més importants d'aquesta generació foren C. A Macartney, Robert A. Kann i Arthur J. May. Entre els historiadors encara es manté la controvèrsia de si l'Imperi estava abocat al col·lapse després de decennis de decadència, o si hauria pogut sobreviure de no haver-se produït la Primera Guerra Mundial.
- Segons Alan Sked a (The Decline and Fall of the Habsburg Empire 1815–1918):

parlar de decadència i caiguda en el cas de l'Imperi Austro-Hongarès és senzillament desorientador: l'Imperi va caure perquè va perdre una gran guerra

- David F. Good comparteix el punt de vista de Sked, mentre que d'altres, com ara Solomon Wank es mantenen escèptics.

Enllaços externs

- [http://www.lib.utexas.edu/maps/historical/shepherd/austria_hungary_1911.jpg "Distribution of Races in Austria-Hungary" from the Historical Atlas by William R. Shepherd, 1911]
- [http://users.erols.com/mwhite28/austhung.htm Maps of Austria-Hungary]
- [http://www.austro-hungarian-army.co.uk/ The Austro-Hungarian Military] Categoria:Història d'Europa Categoria: Àustria Categoria: Hongria Categoria: Txecoslovàquia Categoria: Iugoslàvia Categoria: Polònia ja:オーストリア・ハンガリー帝国 ko:오스트리아-헝가리

Primera Guerra Mundial

La Primera Guerra Mundial o la Gran Guerra va tenir lloc entre 1914 i 1918. Va ser un conflicte bèl·lic en què van intervenir sobretot les potències europees, però també altres països d'arreu del món. Dels 32 països participants, els principals països involucrats van ser, d'una banda els anomenats "aliats", França, l'Imperi Britànic, Sèrbia, l'Imperi Rus, els Estats Units, Itàlia, i de l'altra les "potències centrals" , l'Imperi Alemany, l'Imperi Austro-Hongarès, l'Imperi Turc i Bulgària. Algunes de les batalles més importants van ser:
- Les Batalles d'Arras
- La Batalla naval de Jutlàndia
- Les Batalles del Marne
- La Batalla de Messines
- La Batalla de Verdun
- Les Batalles d'Ypres
- El desembarcament de Gallipoli Tot i que es preveia que la guerra seria curta, va acabar esdevenint un conflicte molt sagnant, amb milions de morts. El nombre altíssim de baixes es va deure, en part, a la combinació d'una estratègia militar pròpia del segle XIX la guerra de desgast, amb una tecnologia militar que, a principis del segle XX, havia avançat considerablement.

Causes

Tot i que el desencadenant de la guerra va ser l'assassinat de l´arxiduc Francesc Ferran, l'hereu de la corona austro-hongaresa el 28 de juny de 1914, les causes indirectes de la guerra van ser la competència econòmica i les rivalitats colonials entre els Estats Europeus, el rearmament constant i molt accelerat a Europa i els conflictes a la zona dels Balcans. La guerra va començar com un enfrontament entre l'Imperi Austro-Hongarès i Sèrbia, però després de la declaració de guerra austro-hongaresa a Rússia l'1 d'agost de 1914, el conflicte es va transformar en un enfrontament militar a escala europea. Finalment es van incrementar les hostilitats fins a convertir-se en una guerra mundial en la qual van participar 32 nacions. Vint-i-vuit d'elles, denominades "aliats", i entre les quals es trobaven França, Itàlia, Regne Unit, Rússia i Estats Units, van lluitar contra la coalició de les "Potències Centrals", integrada per Àustria-Hongria, Alemanya, el Imperi Otomà i Bulgària.

Colònies, zones de comerç i ascens d'Alemanya

A la fi de el segle XIX, Europa domina el món, tecnològicament, financerament, econòmicament i sobretot políticament: Àfrica és gairebé totalment ocupada (llevat de Libèria i Etiòpia), així com Àsia meridional. Xina cau sota domini europeu a poc a poc. EEUU i Rússia tenen un domini eficient dels seus vasts territoris. Un conflicte entre França i Regne Unit va poder haver esclatat a causa de el incident de Fachoda, però el ràpid ascens de la potència alemanya va unir als dos països a través de la "Entente cordiale". El Regne Unit especialment, però igualment França, posseïen un immens imperi que assegurava una gairebé exclusivitat del comerç i l'explotació de riqueses sota el règim colonial. Alemanya, que no posseïa gairebé cap colònia, va començar a pretendre algunes, en particular el Marroc, en la crisi de 1905 i 1911.

Alsàcia i Lorena

Per la seva banda França desitjava obtenir la revenja del fracàs sofert en la Guerra franco-prussiana de 1870 amb Alemanya. En les escoles s'encoratjava als nens després de les reformes de Jules Ferri, a acolorir Alsàcia i Lorena en negre sobre el mapa de França (territoris que havia cedit a Alemanya en el Tractat de Frankfurt). Aquesta generació va ser educada sota la idea de venjar l'afront de 1870, derrotant als alemanys.

Els Balcans

El "país dels Balcans", alliberats de l'Imperi Otomà, (el "malalt d'Europa"), és objecte de rivalitat entre les grans potències. L'Imperi Otomà, que s'enfonsa lentament, no posseeix a Europa, a la vespra de la guerra, més que Istanbul. Tots els joves països nascuts de la seva descomposició (Grècia, Bulgària, Romania, Sèrbia, Montenegro, Albània) busquen expandir-se a costa dels seus veïns. A més, els dos enemics seculars de l'Imperi Otomà continuen la seva política tradicional. L'Imperi Austro-Hongarès desitja continuar la seva expansió en la vall de el Danubi, fins al mar Negre. Rússia, que està lligada històrica i culturalment als eslaus dels balcans, de confessió ortodoxa, i que els han brindat el seu suport ja en el passat, disposa d'aliats naturals en la seva política de conquesta d'un accés a "mar calent" (passant pel control dels estrets). Evidentment aquestes dues polítiques entre una potència catòlica i una ortodoxa, provoquen enfrontaments (els dos imperis posseeixen a més un àguila bicèfala com emblema).

Sistema d'aliances

Es creen vasts sistemes d'aliances: França, Anglaterra i Rússia per una banda (Triple Entente), Alemanya, Àustria-Hongria, i Itàlia que és enemiga de Rússia i Sèrbia (Triple Aliança (1882).

Engranatge del conflicte

L'esdeveniment detonant va ser l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, hereu del tron d'Àustria-Hongria, i la seva esposa, a Sarajevo el 14 de juny de 1914 a les mans del jove estudiant nacionalista serbi Gavrilo Princip. Àustria-Hongria exigeix poder investigar sobre el lloc, al que Sèrbia s'oposa per raons de sobirania. Àustria col·loca un ultimátum el 28 de juliol a Sèrbia, que no cedeix. L'atac portat a terme per Àustria activa les disposicions previstes per les aliances: el 30 de juliol, els russos declaren la guerra a Àustria per a ajudar als serbis, els alemanys al seu torn declaren la guerra a Rússia l'1 d'agost, després a França el dia 3 del mateix mes. El 4 d'agost el Regne Unit declara la guerra a Alemanya, que al seu torn inicia la invasió de França a través de Bèlgica (neutral). Aquest va ser l'inici de la guerra. Entre els grans països europeus només Itàlia roman neutral (aquest país entra en la guerra de part de la "Entente" a partir de 1915). Els dos camps estan equilibrats: l'Eix i la "Entente", posseeixen cadascun 1,9 milions de soldats. Els alemanys tenien un avantatge des del punt de vista de l'artilleria pesada, però això es veia compensat per la supremacia dels britànics en el mar.

Front occidental

Guerra de moviment: batalles en les fronteres

1915 El 1914, els europeus pensaven que la guerra seria curta. Però els generals, que havien estudiat les guerres Napoleòniques, estaven equivocats en el seu enfocament inicial de l'enfrontament. Seguint l'enorme eficàcia de les armes a causa de la revolució industrial, les fortificacions havien estat endurides, però la doctrina d'infanteria no es va prendre en compte. Els francesos van agrupar les seves tropes en la frontera franc-alemanya, entre Nancy i Belfort, dividides en cinc exèrcits. Preveient un atac frontal, van organitzar el Pla XVII. Per contra, els alemanys tenien un pla molt més ambiciós. Contaven amb la rapidesa d'un moviment de contorn per Bèlgica per a sorprendre a les tropes franceses i marxar cap a l'aquest de París (Pla Schlieffen de 1905) i després enfrontar-se a les forces franceses en Jura i Suïssa. Van llançar prop de 2/7 de les seves tropes sobre la frontera per a resistir l'atac frontal i van preparar 5/7 a marxes forçades. El començament del pla transcorre perfectament per als alemanys, van derrotar a l'exèrcit francès a la Batalla de Charleroi (21 d'agost). Simultàniament els francesos van llançar el pla XVII, però va resultar una catàstrofe a causa de un replegui prematur de les tropes cap a les seves línies. Per contra, els alemanys van progressar sempre i van trobar la guarnició de París i les tropes de reserva en la Primera Batalla del Marne que marca l'abandó definitiu dels plans anteriors a la guerra.

Batalla del Marne i curs del mar

Vegi's també: Batalla del Marne

Guerra de posició

Batalla del Marne Després d'aquestes diferents estratègies tan ambicioses, l'equilibri de forces i la presència d'un exèrcit anomenat mitrailleuse facilita enormement la defensa enfront de l'atac i imposa una estabilització del front. Els soldats de trinxera van col·locar quilòmetres de filats i mines. Un assalt presentava tal desavantatge enfront de l'adversari que cap dels dos bàndols es va decidir a llançar una ofensiva d'envergadura. A la fi de 1915, L'arxiduc Falkenhayn proposa el seu projecte a Emperador: atacar Verdún, plaça forta i impenetrable segons la publicitat francesa, però que estava en posició delicada, per no posseir un camí o una via fèrria per a la seva reavituallament. Ell esperava que la seva caiguda afebliria la moral dels soldats francesos. El 21 de febrer de 1916, l'atac pròpiament aquest s'inicia: l'artilleria vigila les posicions franceses. Els alemanys avancen poc, però les pèrdues de la part francesa eren enormes. El 25 de febrer, el General Langle de Cary decideix abandonar, el que era el més raonable des d'un punt de vista estratègic. Però el comandament francès pensava que no podrien permetre's perdre Verdún i nomena en el seu lloc a Philippe Pétain, qui organitza una sèrie de violents contra-atacs. Els alemanys van transformar aquesta batalla de front reduït en una vasta guerra. L'1 de juliol, els anglesos deslliguen una batalla paral·lela a Verdún, a la Batalla de Somme, a fi de dividir les tropes alemanyes i reduir la pressió sobre França. Els alemanys van retrocedir el 15 de desembre, perdent 5 quilòmetres de territoris, que van recuperar ràpidament.

Front oriental

15 de desembre L'estratègia de guerra alemanya funciona també contra Rússia. Els exèrcits russos eren enormes i França era necessària per a dividir l'exèrcit alemany. Però el seu nombre impressionant de soldats (8 milions en 1914) amagava la veritat: compost principalment per camperols sense cap formació militar, mal armats i mal equipats, no estava preparat per a enfrontar-se a la màquina de guerra germana. El comandament rus és també mediocre. Els dos exèrcits s'enfronten en la Batalla de Tannenberg (Prússia Oriental) del 26 al 30 d'agost de 1914, després en la batalla de Mazure del 6 al 15 de setembre de 1914. En els dos casos els russos van sofrir flagrants derrotes i van ser obligats a replegar-se. Paul von Hindenburg, el comandant alemany d'aquesta campanya, va ser enviat al capdavant occidental per a aplicar allí els mateixos mètodes. Ignora que el front s'ha estabilitzat i que els francesos han cavat trinxeres i plantat extensos camps de mines.

Altres fronts

Els altres fronts van intentar maniobres de distracció, però cap va tenir tanta importància com els dos fronts principals: Paul von Hindenburg Els aliats desfermen la Batalla dels Dardanels el 1915. El control dels estrets permetria a França i Anglaterra revitalitzar a Rússia i tancar als imperis centrals. Aquesta idea, defensada netament per Winston Churchill, s'iniciarà amb el desembarcament de Gallipoli, però els aliats no aconsegueixen penetrar per sorpresa en l'Imperi Otomà i fracassen en les successives ofensives. L'operació va ser un fracàs, encara que el cos expedicionari constitueix l'exèrcit d'orient, estacionat prop del camp de Salònica. Aquest exèrcit sostindrà tot seguit als serbis i participarà en l'enfonsament de l'[Imperi Austro-Hongarès]]. Coronel Lawrence, anomenat Lawrence d'Aràbia: Els anglesos van fomentar la sublevació de les tribus àrabs per a pertorbar als otomans. El ministre d'afers exteriors anglès, Lord Arthur Balfour proposa l'establiment d'un Estat jueu a Palestina per a obtenir el mètode de fabricació de l'Acetona i motivar als jueus nord-americans perquè donessin suport l'ingrés d'EEUU en la guerra. El mateix any, els anglesos ataquen Palestina (on van mantenir el control fins a 1947). A Àfrica, britànics i francesos van atacar des de tots els fronts a les colònies alemanyes, envoltades per les seves possessions. Les forces germanes a Togolàndia i Camerun es van rendir ràpidament a les tropes anglofranceses, mentre que la colònia de Àfrica del Sud-oest va ser envaïda per l'exèrcit sud-africà i ocupada totalment en 1915. Només la colònia de Tanganica (Tanzània continental), sota l'adreça del general Paul von Lettow-Vorbeck, va resistir sota domini alemany fins al final de la contesa. Els alemanys, amb els primers submaríns, van intentar imposar un bloqueig complet a Anglaterra i França, interceptar el suport de les seves colònies i trencar les rutes d'aprovisionament entre Amèrica (carn de Argentina, armament Nord-americà) i Europa. Els torpedes llançats contra el RMS Lusitania, on viatjaven 123 nord-americans, va provocar una viva reacció a EEUU, que es va preparar per a entrar oficialment en la guerra al costat dels aliats.

1917, el viratge de la guerra

RMS Lusitania Al març de 1917, l'Estat Major imperial alemany pren la decisió estratègica de mobilitzar el front més cap al nord, sobre la "Línia de Hindenburg", evacuant totes les seves tropes de les posicions ocupades posteriorment a 1914 en el sector de l'Aisne. Dinamiten sistemàticament els edificis emblemàtics de les ciutats ocupades. També desapareixen les fortaleses d'Ham i de Coucy (27 de març 1917). Més tard les dues revolucions russes de març i la octubre de 1917 permeten als alemanys avançar considerablement a Rússia. Els boltxevics van signar l'armistici amb els imperis centrals durant el mes de desembre, després de la Pau de Brest-Litovsk (negociada per Leo Trotsky) al març de 1918. Per a obtenir aquesta pau van consentir enormes sacrificis econòmics, com lliurar als alemanys un "tren d'or" (el contingut del qual va ser confiscat a Alemanya pel Tractat de Versalles). A més Alemanya ocupà Polònia, Ucraïna, Finlàndia, els països bàltics i una part de Bielorússia. Els alemanys aprofiten aquesta situació per a enviar importants reforços al front occidental i intentar obtenir una victòria ràpida abans de l'arribada dels nord-americans. Es produeix una tornada a la "guerra de moviments".

1918, fi de la guerra

Reforçats per les tropes provinents del front aquest, els alemanys posen totes les seves forces en l'última ofensiva de l'oest, a partir de març de 1918, sobre el riu Somme, a Flandre, en Chemin donis Dames i a Champagne (Ofensiva Michael). Però mal alimentades, mal rellevades, cansades, les tropes alemanyes no van poder resistir als exèrcits aliats coordinats pel general Foch i reforçats pel material i els homes americans, els primers tancs (Renault FT-17) i la superioritat submarina i aèria: després d'una revolució obrera en Berlín, el govern de la nova república alemanya signà l'armistici de Rethondes l'11 de novembre de 1918.

Conseqüències

La Primera Guerra Mundial va tenir conseqüències molt importants en tots els àmbits. Alguns historiadors consideren que la guerra va marcar el començament real del segle XX. Les conseqüències polítiques són enormes:
- Esclat de la Revolució Russa, que va portar el comunisme a Rússia.
- Canvi de sistema polític a Alemanya: l'Imperi Alemany es va convertir en la República de Weimar (primera república alemanya).
- Redistribució important de les fronteres:
- Es van desmembrar els imperis Austro-Hongarès i Turc.
- Van tenir pèrdues territorials: Alemanya, Rússia i Bulgària.
- Van tenir guanys territorials: l'Imperi Britànic, França, Itàlia, Grècia, Romania, Sèrbia (que va esdevenir Iugoslàvia), Japó, i els Estats Units.
- Van aparèixer nous estats: Polònia, Txecoslovàquia, Lituània, Letònia, Estònia. També hi va haver grans convulsions econòmiques, com ara el descens de la població activa, i socials.

Pèrdues humanes i materials

Vuit milions de morts, sis milions d'invàlids. França va ser el país més afectat, proporcionalment: 1,4 milions de morts i desapareguts, equivalents a un 10% de la població activa masculina, acompanyada per un dèficit de naixements. L'estancament demogràfic francès es perllonga, amb un envelliment de la població que només assoleix créixer amb la immigració. Aquesta última participa de la reconstrucció d'un país on el nord està en ruïnes: cases, ponts, vies fèrries, fàbriques...

Pèrdua de prestigi dels europeus en les colònies del món

La guerra va ser mundial, es va conèixer a Àfrica, on els franc-britànics es van apropiar de colònies alemanyes, i en l'extrem orient, on Japó va fer el propi amb les Illes Mariannes i Nova Guinea. Les colònies van subministrar queviures, matèries primeres i soldats. Després de la guerra els pobles colonials no van creure més en el que se'ls havia inculcat sobre la superioritat natural de la metròpoli i van reclamar una millora de la seva situació. A aquest primer descens de la influència d'Europa en les colònies, se suma l'expansió d'EEUU, el major beneficiat de la guerra al costat de Japó, i els capitals de la qual es van col·locar al costat de París i Londres en l'escena internacional.

Transformació social

Les diferències socials es van accentuar amb l'enriquiment dels "mercaders d'armes" i l'empobriment dels petits estalviadors, els retirats i els assalariats afectats per la inflació. Les dones van adquirir un nou lloc en la societat, i es van tornar indispensables durant tota la guerra, en el camp, les fàbriques, les oficines, les escoles (per a compensar la marxa de nombrosos professors)... el feminisme progressa, la moda evoluciona, el dret a vot és acordat a Gran Bretanya, Alemanya, EEUU, Rússia, però no a França.

L'aparent victòria democràtica

Quatre Imperis autoritaris es van esfondrar, el que va transformar profundament el mapa d'Europa, redissenyat pel tractat de pau de 1919: l'Imperi del tzar -transformat a Rússia comunista-, l'Imperi Otomà es redueix a Turquia, l'Imperi Austro-Hongarès és desmantellat, amb el naixement de les minúscules Àustria i Hongria, d'una Txecoslovàquia i una Iugoslàvia independents, la fi del segon Reich, que el Tractat de Versalles disminueix en el plànol territorial, tallat en dos pel corredor polonès, desmilitaritzat, confiscades les seves colònies, supervisat, condemnat a pagar enormes compensacions i tractat com responsable del conflicte.

Personatges clau

- Albert I de Bèlgica
- Benet XV
- Georges Clemenceau
- Ferdinand Foch
- Francesc Josep I
- Guillem II d'Alemanya
- Paul von Hindenburg
- Manfred von Richthofen
- Lenin
- Karl Liebknecht
- Philippe Pétain
- Woodrow Wilson
- Erwin Rommel
- Alfred Graf von Schlieffen

Enllaços externs

- http://www.firstworldwar.com/ Categoria:Primera Guerra Mundial