L'Oceà Índic és el tercer volum d'aigua més gran del món, i cobreix aproximadament el 20% de la superfície de la Terra. Està limitat al nord pel sud d'Àsia; a l'oest per la Península Aràbia i Àfrica; a l'est per la Península Malaia , les Illes Sunda , i Austràlia; i al sud per l'Antàrtida. Està separada de l'Oceà Atlàntic pel meridià 20 graus est, al sud d'Àfrica, i de l'Oceà Pacífic pel meridià 147 graus est. El punt més al nord de l'Oceà Índic està aproximadament a 30 graus nord de latitud al Golf Pèrsic . L'oceà fa aproximadament 10.000 km d'ample entre les puntes sud d'Àfrica i Austràlia; la seva àrea és 73.556.000 km², incloent elMar Roig i el Golf Pèrsic. El volum de l'oceà s'estima en 292.131.000 km. Petites illes puntejen les vores continentals. Les nacions de l'oceà son Madagascar (abans República Malgatxe), la quarta illa més gran del món; Comores; Seychelles; Maldives; Maurici; i Sri Lanka. Indonèsia la voreja. La importància de l'oceà com una ruta de trànsit entre Àsia i Àfrica n'ha fet un focus de conflictes. Degut a la seva mida, de tota manera, cap nació l'ha dominat amb èxit fins als inicis del s. XIX quan Anglaterra controlava la majoria de la terra perimetral.
Medi físic
Indonèsia
Les plaques africanes, índiques i antàrtiques convergeixen a l'Oceà Índic. Els seus contactes estan marcats per branques de la dorsal central-oceànica que forma una Y invertida, amb l'arrel que va cap al sud des del límit de la plataforma continental a prop de Mumbai, Índia. Les conques est, oest, i sud estan subdividides en conques més petites per serralades. Les plataformes continentals són estretes, d'uns 200 km d'amplada en mitja. Una excepció és la costa oest d'Austràlia, on l'amplada de la plataforma excedeix 1,000 km. La profunditat mitjana de l'oceà és de 3890 m. El seu punt més profund, la fosa de Java, està a uns 7450 m. Al nord de 50 graus de latitud sud, el 86% de la conca està coberta per sediments pelàgics, dels quals més de globigerina. El restant 14% està tapissat amb capes de sediments terrígens. Els sediments glacials dominen les latituds meridionals (cap al sud) extremes.
Clima
El clima al nord de l'equador està afectat per un sistema de vents monsònics. Vents forts del nord-est bufen d'octubre a abril; de maig a octubre dominen els vents sud i oest. Al mar d'Aràbia els violents monsons porten pluja al subcontinent indi. A l'hemisferi sud, els vents són generalment més suaus, però les tempestes d'estiu a prop de Maurici poden ser fortes. Quan els monsons canvien, els ciclons poden colpejar de vegades les costes del Mar d'Aràbia i la Badia de Bengala.
Hidrologia
Entre els pocs grans rius que flueixen a l'Índic trobem; el Zambezi, el Shatt-al-Arab, l'Indus, el Ganges, el Brahmaputra, i l'Irrawaddy. Els corrents marítims estan molt influenciats pels monsons. Els corrents dominants, són dos; un a l'hemisferi nord, movent-se en el sentit de les agulles del rellotge, i un altre al sud de l'equador girant en sentit contrari. Durant el monsó d'hivern, de tota manera, els corrents del nord canvien de direcció. La circulació en aigües profundes està controlada principalment pels fluxos de l'Oceà Atlàntic, el Mar Roig i els corrents antàrtics. Al nord dels 20 graus de latitud sud la mínima temperatura superficial és de 22 graus C, superant els 28 graus C cap a l'est. Al sud dels 40 graus de latitud sud, les temperatures baixen ràpidament. La salinitat superficial de l'aigua va de 32 a 37 parts per 1.000, la més alta té lloc en el mar d'Aràbia i en un cinturó entre el sud d'Àfrica i el sud-oest d'Austràlia. Es troben icebergs al llarg de tot l'any a uns 65 graus de latitud sud. El límit nord dels icebergs és d'uns 45 graus de latitud sud.
Economia
La calor de l'Oceà Índic manté la producció de plàncton baixa, excepte al llarg dels límits nord i a alguns punts concrets; la vida marina és doncs limitada. La pesca està limitada a nivells de subsistència. La funció econòmica més important és el transport de mercaderies. Els europeus, seguint els antics exploradors, arribaven a l'Est i tornaven amb sedes, estores, te, i espècies. L'oceà Índic, també és important pel transport de petroli des del Sud-est asiàtic als països de l'oest. El petroli és el recurs més significant de l'àrea, extret principalment del Golf Pèrsic.
Història
Les civilitzacions més antigues, a les valls del Nil, l'Eufrates, el Tigris, i el riu Indo al Sud-est d'Àsia, s'han desenvolupat a prop de l'Índic. Durant la primera dinastia d'Egipte (aprox. 3000 aC), es van enviar alguns mariners a aquestes aigues, viatjant cap a Punt. Els vaixells que tornaven duien or i esclaus. Els fenicis del tercer mil·lenni abans de Crist podrien haver arribat a aquesta àrea, però no hi van establir cap assentament.
Els grecs i romans sabien alguna cosa de l'oceà; l'autor desconegut de Periplus of the Erythraean Sea descriu ports i a les costes d'Àfrica i Índia al voltant del 2on segle després de Crist.
Els Indonesis van creuar l'Índic per a establir-se a Madagascar. Es creu que Marco Polo (c. 1254-1324) va tornar del llunyà Est per l'Estret de Malacca. Les expedicions xines d'exploració van arribar a l'Est d'Àfrica cap al segle XV, però els mercaders àrabs van dominar el comerç a l'Índic abans que Vasco da Gama doblés el Cap de Bona Esperança el 1497 i després va navegar cap a Índia, el primer europeu a fer-ho. Els pobles antics que vivien a la vora de l'oceà van intentar controlar les seves rutes comercials, infructuosament. Portugal va intentar assolir el domini durant més d'un segle, fins que el va perdre a mitjans del s.XVII. La Companyia Holandesa de les Índies Orientals (1602-1798) va cercar el control del comerç amb l'Est per l'Oceà Índic. França i Anglaterra van establir companyies de comerç a l´àrea, i Anglaterra va arribar a dominar tota l´àrea cap el 1815.
L'obertura del canal de Suez, el 1869, va reviure l'interès europeu per l'est, però cap nació va aconseguir el domini del comerç. Des de la Segona Guerra Mundial el Regne Unit s'ha retirat de l'àrea, per ser parcialment substituït per l'Índia, la Unió Soviètica i els Estats Units. Els països en vies de desenvolupament que voregen l'oceà, de tota manera, volen que sigui una "zona de pau" amb vies de navegació d'ús lliure.
Bibliografia
- Braun, D., The Indian Ocean (1983)
- Chandra, S., ed., The Indian Ocean (1987)
- Chaudhuri, K. N., Trade and Civilization in the Indian Ocean (1985)
- Cousteau, Jacques-Yves, and Diole, Philippe, Life and Death in a Coral Sea (1971)
- Cubitt, Gerald, Islands of the Indian Ocean (1975)
- Das Gupta, A., and Pearson, M.N., India and the Indian Ocean (1987)
- Dowdy, W. L., and Trood, R., eds., The Indian Ocean (1985)
- Kerr, A., ed., Resources and Development in the Indian Ocean Region (1981)
- Nairn, A. E., and Stehli, F. G., eds., The Ocean Basins and Margins, Vol. 6: The Indian Ocean (1982)
- Ostheimer, John M., ed., The Politics of the Western Indian Ocean Islands (1975)
- Toussaint, Auguste, The History of the Indian Ocean, trans. by June Guicharnaud (1966).
Comentari
Una decisió de l'any 2000 de la Organització Hidrogràfica Internacional delimita un cinquè oceà, l'Oceà Antàrtic, a partir de les part més al sud del Atlàntic, de l'oceà Índic i del Pacífic. El nou oceà s'extendria des de les costes de l'Antàrtida al nord del 60 graus sud de latitud, coincidint amb el límit del tractat Antàrtic.
La mar Mediterrània, o el mar Mediterrani, és una mar interior situada entre Europa (al nord –part occidental– i a l'oest), l'Àfrica (al sud) i Àsia (al nord –part oriental– i a l'est). Cobreix una extensió aproximada de 2.500.000 km2.
L'única connexió natural amb l'oceà és amb l'Atlàntic a través de l'estret de Gibraltar, i artificialment amb la mar Roja (oceà Índic) a través del canal de Suez. Això fa que les marees a la Mediterrània siguin gairebé imperceptibles.
La mar Negra (o el mar Negre) és una mar continental (interior) que trobem entre Europa i Àsia, coneguda a l'antiguitat clàssica com a Pontus Euxinus o el Pont. Comunica amb la mar Mediterrània (a través de la mar de Màrmara) pel Bòsfor, i amb la mar d’Azov per l’estret de Kertx. El principal accident geogràfic de les seves costes és la península de Crimea.
A través del Bòsfor hi ha una afluència d'aigua marina de 200 km³ nets anuals; l'afluència d'aigua dolça (provinent de les regions del voltant, especialment de l'Europa central i oriental) és d'uns 320 km³ nets anuals. Els principals rius que hi desemboquen són el Danubi, el Dnièper i el Dnièster. La mar Negra té més de 400.000 km² de superfície i una profunditat màxima de 2.210 m.
El clima és variable entre el de la part nord, més fred i propi de l'estepa russa, i el del sud, que recorda el mediterrani. Les costes oest (Geòrgia) i sud (Turquia) tenen punts extremadament plujosos, ajudades no només per la circulació global oest-est sinó per la presència de muntanyes just darrere, amb què es creen precipitacions orogràfiques.
Els països banyats per la mar Negra, amb les principals ciutats costaneres respectives, són:
- Turquia (Trebisonda, Samsun i Zonguldak; Istanbul s'hi troba a tocar, a la riba del Bòsfor)
- Bulgària (Burgas i Varna)
- Romania (Constanţa)
- Ucraïna (Odessa, Sebastòpol, Ialta i Kertx)
- Rússia (Novorossisk i Sotxi)
- Geòrgia (Sukhumi i Batumi)
Segons les llengües oficials dels estats costaners, la mar Negra rep els noms següents: Karadeniz en turc, Черно море (Txerno More) en búlgar, Marea Neagră en romanès, Чорне море (Txorne More) en ucraïnès, Чёрное море (Txórnoie More) en rus i Shavi Zghva en georgià.
Categoria:Mars d'Europaja:黒海ko:흑해th:ทะเลดำ
Dardanels
Els Dardanels (en turcÇanakkale Boğazı), abans anomenats l'Hel·lespont, són un estret del nord-oest de Turquia que connecta la mar Egea amb la mar de Màrmara.
Igual que el Bòsfor, separa Europa (en aquest cas l'estreta península de Gal·lípoli) i Àsia (la península d'Anatòlia). La ciutat principal de l'estret és Çanakkale, que agafa el nom dels seus famosos castells; kale en turc vol dir "castell").
L'estret ha tingut un paper estratègic durant la història (per exemple la guerra de Troia va tenir lloc a la banda asiàtica de l'estret). L'exèrcit persa de Xerxes I i més endavant el macedoni d'Alexandre el Gran van travessar els Dardanels en direccions oposades per envair cadascun les terres de l'altre.
Com que l'estret era vital per al domini otomà sobre els seus territoris de la Mediterrània oriental, els Aliats van fer un intent fracassat per apoderar-se dels Dardanels durant la Primera Guerra Mundial (la batalla es va declarar oficialment perduda el 18 de març del 1915); el gran nombre de baixes d'aquesta operació militar va estar a punt de posar fi a la carrera de Winston Churchill.
Categoria:EstretsCategoria:Turquiaja:ダーダネルス海峡ko:다르다넬스 해협
Bòsfor
El Bòsfor (en turcBoğaziçi o İstanbul Boğazı, literalment lEstret o l' Estret d'Istanbul) és un estret que separa la part europea de Turquia, la Rumèlia, de la part asiàtica, l'Anatòlia, i connecta la mar de Màrmara amb la mar Negra. Fa 30 km de llarg, amb una amplada màxima de 3,7 km a la boca nord, i una de mínima de 750 metres entre les fortaleses d'Anadoluhisarı i Rumelihisarı. La fondària varia dels 36 als 124 metres al mig del corrent.
Les costes de l'estret estan molt habitades, ja que la ciutat d'Istanbul (amb una població d'uns 11 milions de persones) s'hi estén a banda i banda.
L'estret és travessat per dos ponts. El primer, el pont del Bòsfor o Bogazici, fa 1.074 metres de llarg i es va inaugurar el 1973. El segon, el pont de Fatih Sultà Mehmet, té una llargada de 1.090 metres long i es va obrir el 1988, a uns 5 km al nord de l'anterior.
El Marmaray és un túnel de ferrocarril de 13,7 km de llarg encara en construcció, que s'espera que estarà acabat el 2008. Aproximadament 1.400 metres del túnel passaran sota les aigües del Bòsfor, a uns 55 metres de profunditat.
Sobre el Bòsfor també hi ha suspeses tres línies elèctriques.
Història
El nom de l'estret ve del mot grecΒόσπορος (transcrit Bósporos), que significa "el pas del bou"; aquest nom prové d'un mite grec sobre els viatges d'Io després que Zeus la convertís en bou per protegir-la.
Els antics grecs es referien a l'estret com el Bòsfor Traci, en oposició al Bòsfor Cimmeri, que és com anomenaven l'estret de Kertx. Per augmentar més la possible confusió, també anomenaven de la mateixa manera la regió al voltant d'aquests dos estrets: el Quersonès Traci, avui conegut com a Gal·lípoli, i el Quersonès Cimmeri, que avui coneixem com a Crimea.
La possessió del Bòsfor va ser clau per a Atenes, Roma i l'Imperi Bizantí, i arran de la decadència de Constantinoble diverses potències mediterrànies se'n van disputar el domini, especialment Venècia, Gènova i la Corona Catalanoaragonesa. Precisament el 1359 s'hi va lliurar una gran batalla entre les armades aliades veneciana i catalana, d'una banda, i genovesa, de l'altra.
A causa de la importància de l'estret per a la defensa d'Istanbul, els soldansotomans van construir-hi una fortificació a banda i banda, l'Anadoluhisarı, o castell d'Anatòlia (1393), i el Rumelihisarı, o castell de Rumèlia (1451).
La seva importància estratègica ha continuat fins avui dia: des de 1774 en què es va obtenir llibertat de pas per al comerç, s'han signat diversos tractats internacionals sobre l'ús de les seves aigües per part dels vaixells que el travessen, entre els quals destaca la Convenció de Montreux sobre el Règim dels Estrets Turcs, de 1936.
Formació geològica
El Bòsfor es va formar cap al 5600 aC, quan una crescuda de les aigües de la Mediterrània i la mar de Màrmara va inundar la vall fluvial provinent d'un extens llac d'aigua dolça proper que, amb la irrupció de les aigües de la mar de Màrmara a través del Bòsfor, es va convertir en la mar Negra actual.
Segons algunes opinions, la gran inundació resultant, que devia afectar les poblacions i granges de la costa nord de la mar Negra, seria la base històrica dels relats sobre el diluvi inclosos dins lÈpica de Gilgamesh i la Bíblia.
Categoria:EstretsCategoria:Turquiaja:ボスポラス海峡ko:보스포루스 해협
Mar Càspia
La mar Càspia, o el mar Caspi, és una mar tancada situada entre Àsia i Europa. És la massa d'aigua interior més gran del món, amb una superfície de 371.000 km², i té característiques comunes tant amb els mars com amb els llacs. Sovint és considerat el llac més gran del món, tot i que no és d'aigua dolça sinó salada.
Geografia
La mar Càspia està voltada per Rússia a l'oest, per l'Azerbaidjan al sud-oest, per l'Iran al sud, pel Turkmenistan al sud-est i pel Kazakhstan al nord i a l'est, on es troben les estepes de l'Àsia Central. Al sud-oest de la Càspia hi ha les muntanyes del Caucas, i al sud el massís de l'Elburz. A la costa oriental, al Turkmenistan, té una àmplia entrada en forma de golf anomenada Karabogazgöl.
Està connectada amb la mar d'Azov mitjançant el canal de Manitx.
A l'antiguitat la mar Càspia era anomenada l' oceà Hircà. Amb el pas del temps també fou anomenada mar de Mazandaran, mar Khàzar i mar Khvalissià.
A les vores de la Càspia hi hagué les ciutats històriques d'Hircània, Tamisheh, Atil i Khazaran.
Fauna
La mar Càspia conté un gran nombre d'esturions, els ous dels quals es transformen en caviar. Tanmateix, la sobreexplotació pesquera afecta de tal manera la població d'esturions que els ecologistes en reclamen la prohibició total de la pesca fins que la població d'aquest peix es recuperi.
Petroli
La regió és rica en fonts d'energia. A més dels camps petrolífers recentment descoberts, també hi ha proves de l'existència de grans extensions de gas natural, tot i que en cal una exploració a fons per definir-ne el futur potencial. Els estats fronterers de la mar Càspia estan aconseguint una gran importància en l'àmbit geopolític, especialment a causa de la inestabilitat de l'Orient Mitjà, que pot afectar les polítiques energètiques de molts països occidentals. Un altre factor que cal tenir en compte és el nou desplegament militar nord-americà a la regió centreasiàtica.
Un problema clau és l'estatus de la mar Càspia i l'establiment de les fronteres marítimes entre els cinc estats del litoral. Rússia, l'Azerbaidjan i el Kazahkstan van signar un acord el 2003 per dividir-se la part septentrional de la Càspia (un 64%) entre ells, tot i que els altres dos països riberencs, l'Iran i el Turkmenistan, no s'hi van afegir. L'acord entre les tres nacions, en el qual ha influït la producció de petroli, segurament influirà en el seu desenvolupament futur, que pot quedar aturat en el cas iranià i turcman.
En l'actualitat, l'Azerbaidjan i el Kazahkstan han experimentat el major increment en la producció petroliera (un increment del 70% des del 1992). Tot i amb això, la regió encara no produeix tot el seu potencial, ja que la producció regional total és d'uns 1,6 milions de barrils (uns 250.000 m³) diaris, si fa no fa la producció del Brasil. Es calcula que aquesta producció es triplicarà cap al 2010.
Característiques i ecologia
La mar Càspia té característiques comunes tant amb els mars com amb els llacs. Sovint és considerat el llac més gran del món, tot i no ser d'aigua fresca.
El Volga (que hi aporta un 80% de l'aigua de riu) i l'Ural desguassen a la mar Càspia, que és endorreica, és a dir, que no té cap sortida natural d'aigua (a part de la derivada de l'evaporació). D'aquesta manera, l'ecosistema caspià és el d'una conca tancada, amb el seu propi nivell del mar que és independent del nivell eustàtic dels oceans del món. La Càspia es va tancar fa uns 5,5 milions d'anys. El seu nivell ha anat baixant i pujant, sovint ràpidament, diverses vegades al llarg dels segles. Alguns historiadors russos sostenen que una de les crescudes medievals de la mar Càspia van ocasionar la inundació d'algunes ciutats costaneres dels khàzars, com ara Atil. El 2004, el nivell de les aigües era de -28 metres, és a dir 28 metres sota el nivell del mar.
Al llarg dels segles, els nivells de la mar Càspia han anat canviant en consonància amb el que s'estima que hi desguassava el Volga, el qual per la seva banda depèn de les precipitacions que caiguin a la seva vasta conca hidrogràfica. Les precipitations estan relacionades amb les variacions que sofreixen les depressions de l'Atlàntic Nord que arriben a l'interior, les quals per la seva banda es veuen afectades pels diversos cicles de l'oscil·lació de l'Atlàntic Nord. Així doncs, els nivells de la mar Càspia estan relacionats amb les condicions atmosfèriques de l'Atlàntic Nord, a milers de quilòmetres nord i oest enllà. Aquests factors fan de la mar Càspia un indret valuós per a l'estudi de les causes i els efectes del canvi climàtic global.
L'últim cicle a curt termini del nivell del mar va començar amb una caiguda del nivell marítim de 3 m des del 1929 fins al 1977, seguida per una pujada de 3 m des del 1977 fins al 1995. Des de llavors s'han succeït petites oscil·lacions. Aquests canvis han causat seriosos problemes ambientals.
Transports
Hi ha diversos serveis de transbordador que operen a la mar Càspia, que inclouen la línia entre Türkmenbaşy i Bakú.
Enllaços externs
- [http://www.netiran.com/?fn=artd(2277) Informació sobre la història i els noms de la mar Càspia] –en anglès
- [http://www.caspianenvironment.org/ Programa Ambiental de la Càspia] –en anglès
- [http://www.caspianenvironment.org/reports/Framework_Convention.zip Convenció Marc per a la Protecció de l'Ambient Marí de la Càspia] (2003) –en anglès
- [http://globalguerrillas.typepad.com/globalguerrillas/2004/07/long_term_gg_ta.html Objectiu: el petroli de la mar Càspia] John Robb, 2004 –en anglès
- [http://www.caspage.citg.tudelft.nl/project.html Els canvis en els nivells de la mar Càspia] –en anglès
Categoria:MarsCategoria:Llacsja:カスピ海ko:카스피 해
Amèrica
Amèrica, també anomenat el Nou Món, és un dels continents de la Terra. Limita al nord amb l'oceà Glacial Àrtic, a l'est amb l'Atlàntic i a l'oest amb el Pacífic. A l'extrem nord-oest, l'estret de Bering la separa d'Àsia. L'Amèrica del Nord i Central està separada de l'Amèrica del Sud per l'istme de Panamà.
Panamà
A Amèrica es parlen moltes llengües autòctones o ameríndies. Les més importants són el nàhuatl, el maia, el quítxua i el guaraní.
Llengües indoeuropees
A Amèrica es parlen varies llengües indoeuropees portades pels immigrants. Les llengües indoeuropees oficials als països americans son: anglès, espanyol, portuguès, francès i neerlandès. També es parlen alemany, italià (i diversos dialectes italians), rus i altres llengües indoeuropees per minories d'immigrants.
Llengües asiàtiques
Cap llengua asiàtica és oficial als estats del continent americà, però, es parlen moltes llengües asiàtiques a les grans comunitats d'immigrants, principalment el xinès, el japonès, el coreà i el filipí sobretot als Estats Units i el Canadà.
Llengües criolles
A més, en diversos països es parlen llengües criolles, com el crioll haitià, oficial a Haití, el papiamento, a les antilles neerlandeses o diversos criolls d'anglès i llengües africanes a les antilles anglòfones.
Economia
El continent està dividit en tres blocs comercials principals:
- NAFTA, bloc comercial de Nord-Amèrica
- Comunitat Andina de Nacions, bloc comercial sud-americà
- Mercosur, bloc comercial sud-americà
Alguns polítics i economistes han proposat la creació d'un sol bloc comercial a Amèrica entre tots els països, excepte Cuba, anomenat Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA).
La mar de la Xina Oriental és una mar continental de l'est d'Àsia i forma part de l'oceà Pacífic. Cobreix una àrea d'1.249.000 km². Està limitada a l'est per les illes japoneses de Kyushu i Ryukyu, al sud per Taiwan i a l'oest per la Xina continental. Està connectada amb la mar de la Xina Meridional per l'estret de Taiwan, i amb la mar del Japó per l'estret de Corea; al nord, s'obre a la mar Groga.
Els territoris riberencs de la mar són (començant al nord i seguint en el sentit de les agulles del rellotge): la República de Corea (Corea del Sud), el Japó, la República de la Xina (Taiwan) i la República Popular de la Xina. En xinès s'anomena la mar de l'Est (东海, Dong Hai), en japonès 東シナ海 (Higashi Shina Kai) i en coreà 동중국해 (Dong Jungguk Hae). A Corea de vegades també en diuen la mar del Sud (Nam Hae).
Entre d'altres, hi desemboca el riu Chang Jiang o Iangtsé. A part de les illes esmentades, a la costa xinesa s'hi troben les de Chongming, Putuoshan i Zhoushan, i al nord de l'arxipèlag de les Ryukyu hi ha les illes Senkaku, administrades pel Japó i reclamades per la Xina.
Recursos naturals
La República Popular de la Xina ha descobert recentment que hi ha una gran bossa de gas natural sota la mar de la Xina Oriental, una part de la qual es troba a la zona econòmica exclusiva (ZEE) xinesa, mentre que la resta està a la zona que es disputen el Japó i la Xina. De moment la Xina ja ha obert el camp d'extracció de gas de Chunxiao dins la seva ZEE (que es troba a tan sols 4 km del límit de la ZEE reclamada pel Japó); el Japó també mira la manera de participar en l'extracció d'aquest gas.
Disputa territorial
El mar de la Xina Oriental és terreny de disputes territorials entre la República Popular de la Xina i el Japó, a causa sobretot dels recursos submarins de gas natural. Segons la Llei del Mar de les Nacions Unides, la Xina reclama el territori marítim en disputa com a seva, ja que és part de l'extensió de la plataforma continental, mentre que el Japó diu que forma part de la seva ZEE ja que es troba dins les 200 milles nàutiques (370 km) de la costa japonesa.
D'octubre a novembre del 2004, el Japó va identificar que un submarí xinès havia entrat en aigües territorials nipones. Els guardacostes japonesos van intentar fer-lo pujar a la superfície, però el submarí xinès es va escapolir i segurament va tornar a la base marítima de Qingdao.
Categoria:Marsja:東シナ海ko:동중국해
Mar Groga
La mar Groga, o el mar Groc (en xinès 黄海, Huang Hai; en coreà 황해, Hwang Hae), també anomenada mar de l'Oest a Corea (en coreà 서해, Seo Hae), és la part septentrional de la mar de la Xina Oriental, que al seu torn és una part de l'oceà Pacífic. Banya la costa nord-oriental de la Xina i la costa occidental de la península de Corea. El seu nom ve de les partícules de sorra que li donen aquell color a l'aigua, provinents del riu Groc o Huang He.
Al nord-oest de la mar Groga, en una mena de raconada, s'obre el Bo Hai (abans badia de Petxili, o Zhili). Hi desemboquen el Huang He (que travessa la província de Shandong i la seva capital Jinan) i el Hai He (que passa per Pequín i Tianjin).
La badia de Corea, entre la província xinesa de Liaoning i la costa nord-occidental de Corea del Nord, també és una part de la mar Groga.
El Bo Hai i la badia de Corea estan separades per la península de Liaodong, amb la ciutat de Dalian a la punta meridional.
Categoria:Marsja:黄海ko:황해
Mar de Barentsz
La mar de Barentsz (en noruecBarentshavet, en rusБаренцево море, Bárentsevo more) és una mar de l'oceà Àrtic situada al nord de Noruega i Rússia, batejada en honor del navegant neerlandèsWillem Barentsz. És una mar continental bastant profunda (té una fondària mitjana de 230 m) que limita a l'oest amb la mar de Noruega, al nord-oest amb l'arxipèlag noruec de Svalbard i al nord-est i a l'est, respectivament, amb les illes russes de la Terra de Francesc Josep i Nova Zembla.
Per efecte del corrent del Golf molts dels ports de les seves ribes són lliures de gel tot l'any. La ciutat més gran banyada per aquesta mar és Múrmansk, a Rússia.
El 12 d'agost del 2000 s'hi enfonsà el submarí atòmic rus Kursk, que s'emportà la vida de 118 mariners.
Categoria:Marsja:バレンツ海ko:바렌츠 해
Anatòlia (del grec ανατολή, que significa llevant) és una península del sud-oest d'Àsia que també era anomenada pels romansÀsia Menor.
Políticament és la part asiàtica de l'estat de Turquia, on s'anomena Anadolu.
La península ocupa una superfície de 779.452 km2 i topogràficament està formada per un altiplà central. L'altitud d'aquest augmenta d'oest a est fins arribar, a l'extrem oriental, al voltant dels 2.000 metres.
Limita al nord amb la mar Negra, a l'est amb les serralades del Taure i l'Antitaure, al sud amb la mar Mediterrània i a l'oest amb la mar Egea i la mar de Màrmara. L'estret del Bòsfor separa la península de la part europea de Turquia.
Categoria:Turquiaja:アナトリア半島ko:소아시아simple:Asia Minorth:อนาโตเลีย
Aràbia
Aràbia (en àrab العربيّة, al-'Arabīyah) és una península del sud-oest d'Àsia, a la confluència amb Àfrica. És una regió majoritàriament de clima desèrtic. Sovint és coneguda també com la península Aràbiga .
Àfrica
El litoral de la península està banyat a l'oest pel mar Roig i el golf d'Aqaba, al sud pel mar d'Aràbia i a l'est pel golf d'Oman i el golf Pèrsic. Al nord, limita amb Israel, Jordània, l'Iraq i Kuwait. Políticament, la península Aràbiga està dividida en els següents estats (de major a menor extensió):
- Aràbia Saudita - Iemen - Oman - Emirats Àrabs Units (EAU)
- Qatar - Bahrain
L'Aràbia Saudita (regne governat per la dinastia wahhabita dels al-Saüd) ocupa la major part de la península, que té una extensió total de tres milions de quilòmetres quadrats. La majoria de la població, d'uns cinquanta milions de persones, viu a l'Aràbia Saudita i el Iemen. El subsòl d'Aràbia conté grans quantitats de petroli. A la península s'hi troben la Meca i Medina, les ciutats santes de l'Islam, totes dues a l'Aràbia Saudita, per la qual cosa el país té una gran ascendència sobre els seus veïns. Els EAU i Qatar són la seu de les principals cadenes de televisió del món àrab, com ara Al-Jazira.
El terme "Pròxim Orient" de vegades s'aplica només a la península Aràbiga, si bé normalment es refereix a una regió molt més extensa; "Aràbia", en canvi, sovint és usat per referir-se només a l'Aràbia Saudita. En altres temps el terme "Aràbia" abastava tot el que avui coneixem com el món àrab, des del Marroc a l'oest fins a Oman a l'est.
Història antiga
Aràbia és el país dels àrabs. Els aribi són coneguts des del segon mil·lenni aC.
Els primers sobirans d'Aràbia s'esmenten al segle VIII aC, però només devien governar confederacions tribals, ja que la regió fou habitada tradicionalment per pobles nòmades; l'escassetat d'aigua i l'aridesa del sòl en fan un terreny inhòspit per a l'agricultura. Així, en els inicis trobem la reina Zabida i la reina Samsi. Cap a començament del segle VII aC apareixen les reines Iati, Te'elhunu; Hazael i Iskallatu (aquestes dues van governar conjuntament), i Hazael i Tabia (també governant conjuntament).
A mitjan segle Iata (anomenat Uaate, Watig, Iauta o Yautag, és a dir "espavilat") governava amb la reina Adiya.
Altres sobirans són Abiiati, Uaate II (que disputa el poder a l'anterior) i el fill d’aquest darrer, Ben Uaate.
----
Aràbia també era una província de l'Imperi Romà cap al segle II aC; es tractava de l'antic regne nabateu, en territori de l'actual Jordània, el Sinaí i l'Aràbia Saudita nord-occidental. Petra n'era la capital, per la qual cosa era anomenada Aràbia Pètria (en llatí, Arabia Petraea).
ja:アラビア半島simple:ArabiaCategoria:ÀsiaCategoria:PenínsulesCategoria:Imperi Romà
Índia
L'Índia (nom oficial: República de l'Índia, abans Unió Índia) és un estat situat al sud de l'Àsia, que ocupa la major part del subcontinent indostànic. És el país més poblat després de la Xina, amb més de mil milions d'habitants (les projeccions indiquen que pot sobrepassar la Xina el 2050), i el setè en extensió, amb una línia de costa de més de 7.000 km, banyats per l'oceà Índic.
L'Índia té 15.000 km de fronteres terrestres. Limita al nord-oest amb el Pakistan, al nord amb l'Afganistan, la República Popular de la Xina, el Nepal i Bhutan, al nord-est amb Myanmar i Bangladesh. A l'est limita amb el golf de Bengala i a l'oest amb la mar Aràbiga. Al sud-est, l'estret de Palk separa l'Índia de Sri Lanka, i al sud-oest té a prop les illes Maldives. Pertanyen a l'Índia les illes Laquedives (al nord de les Maldives) i les illes Andaman i Nicobar, a l'est de la península de Malacca.
L'Índia ha crescut significativament, tant en població com en importància estratègica, els darrers vint anys. Avui dia, l'economia índia és la quarta del món segons el producte interior brut (PIB) mesurat segons la paritat del poder adquisitiu, i el seu PIB en termes absoluts (445.000 milions de dòlars) era el 13è del món l'any 2000; el 1997, l'agricultura representava el 25% del PIB, les indústries un 30% i els serveis el 45%. L'any 2003 es considerava la segona economia mundial de creixement més ràpid.
És la democràcia parlamentària més gran de la Terra pel que fa al nombre d'habitants i també ha esdevingut una notable potència regional, ja que posseeix una de les forces militars més importants del món i, a més, és una dels pocs països que té armament nuclear.
Està estructurada com una república federal, on el president és el cap d'Estat, però els seus poders són simbòlics; això explica probablement que un intocable hagi pogut accedir a aquesta funció. Els presidents i vicepresidents són elegits indirectament cada 5 anys per un col·legi especial. El vicepresident no esdevé necessàriament president si el president mor o dimiteix.
L'Índia és el bressol d'algunes de les civilitzacions més antigues i ha estat el lloc de naixement de quatre de les principals religions mundials: l'hinduisme, el budisme, el jainisme i el sikhisme. Va formar part de l'Imperi Britànic abans d'assolir la independència el 1947.
Geografia i clima
1947
Tots els estats indis del nord i el nord-est es troben accidentats per la serralada de l'Himàlaia, que s'estén des de Jammu i Caixmir, al nord, fins a Arunachal Pradesh, a l'extrem oriental, i conforma la majoria dels límits orientals de l'Índia. La resta de l'Índia septentrional, central i oriental està formada per la fèrtil plana Indogangètica. Cap a l'Índia occidental, a la frontera sud-est del Pakistan, es troba el desert de Thar. La part meridional de la península és gairebé tota composta per l'altiplà del Dècan. Aquest altiplà està flanquejat per dues serralades litorals poc elevades, els Ghats Occidentals i els Ghats Orientals.
A l'Índia hi ha grans rius com l'Indus, el Ganges, el Brahmaputra, el Yamuna, el Godavari, el Krishna, el Narmada i el Kaveri.
Les ciutats principals són Mumbai (Bombai), amb 12,7 milions d'habitants, i Delhi, la capital, amb més de deu. Les segueixen en importància Bangalore, Calcuta i Chennai (Madràs), totes amb més de quatre milions; Ahmedabad i Hyderabad, amb més de tres milions; amb més de dos milions d'habitants hi ha sis ciutats índies, i dinou tenen més d'un milió.
El clima indi varia des del clima tropical al sud fins a un clima més temperat al nord. Les parts de l'Índia que toquen a l'Himàlaia tenen el clima propi de la tundra. La temporada de pluges arriba per mitjà dels monsons.
Les principals religions practicades a l'Índia són l'hinduisme i l'islamisme. El budisme, originari del nord de l'Índia, no és practicat de veres actualment, sinó tan sols per tibetans desplaçats des de la conquesta del Tibet per part de la Xina, i alguns intocables que van ser convertits per Bhimrao Ramji Ambedkar. El sikhisme està força estès en algunes zones, com el Panjab.
Venecija je grad u Italiji i jedna od najljepših kulturno-historijskih cjelina na jadranskoj obali i cijelom Mediteranu. Grad duge i vrijedne historije nalazi se na sjeveroistoku Italije i centar je regije Veneto i provincije Venecija.
Venecija spada među najljepše turističke ciljeve u cijeloj Evropi, a poznata je po svom tradicionalnom Karnevalu.
Karnevalu
