:: wikimiki.org ::

13 D'octubre

13 d'octubre

El 13 d'octubre és el dos-cents vuitanta-sisè dia de l'any del calendari gregorià i el dos-cents vuitanta-setè en els anys de traspàs. Queden 79 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1900 - Barcelona: un grup d'esportistes, encapçalats per Àngel Rodríguez, hi funden el Reial Club Deportiu Espanyol. :MÓN

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 1940 - Sabadell (el Vallès Occidental): Ramon Barnils, periodista català. :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 1909 - Barcelona: Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog universal fundador de l'Escola Moderna, mor executat al castell de Montjuïc, acusat d'haver estat l'instigador de la revolta coneguda com la Setmana Tràgica. :MÓN
- 54 - Claudi, emperador de l'Imperi Romà, problablement enverinat per la seva dona.

Festes i commemoracions:

Un dia abans / Un dia després Categoria:Octubre ja:10月13日 ko:10월 13일 simple:October 13 th:13 ตุลาคม

Dia

Un dia és el període de temps que tarda el planeta Terra a girar 360 graus sobre el seu eix. Depenent de la referència que s'utilitza per a mesurar una volta, hi ha dos tipus de dies: El solar i el sideral.

Dia solar o Dia solar mitjà.

És l'usat per a tots els assumptes quotidians. Es defineix com el període de temps que empra el Sol fictici a culminar dues vegades consecutives en el meridià de l'observador. Dura 24 hores, que equival a 86.400 segons. El sol fictici: Com que el moviment de translació de la Terra al voltant del Sol no és uniforme sinó que segueix la Llei de les àrees de Kepler, el dia solar no té la mateixa duració i per tant no es pot emprar com a patró_metrològic de temps. Per a resoldre-ho es considera un sol fictici que sí que gira uniformement. Els dies de la setmana: En el calendari gregorià, un dia solar és la setena part d'una setmana. Cada dia d'una setmana té 7 noms diferents, consecutius i cíclics: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge.

Dia sideral.

També anomenat dia sideri . És el període de temps que empra un astre a culminar dos vegades consecutives en el meridià de l'observador. El seu valor és de 23 h. 56m 4, 09s , que equival a 86 164.09 segons. Per a un observador local el dia sideri comença quan el punt Àries travessa el seu meridià.

Diferència entre dia solar i sideri.

La diferència entre ambdós dies se deu al fet que quan la Terra ha acabat el seu gir respecte a les estreles fixes, el Sol encara no ha passat pel meridià perquè en aquest temps s'ha mogut a causa del moviment de translació de la Terra al voltant del Sol.

Dia (com anteposat a nit)

També es coneix com a dia la part d'aquest que va des de la eixida del Sol i el seu ocàs . La refracció per la atmosfera dels rajos lluminosos del Sol motiva que vegem llum quan el Sol no ha eixit encara: aurora, alba o crepuscle matutí. La dita difusió allarga el dia. Mesurat des del migdia l'ortus es caracteritza per un angle horari -H, on:
cos(H)=-tan(F)
- tan(D)
on F és la latitud del lloc i D la declinació solar. El ocàs ocorre a un angle horari H. El dia dura 2H i la nit 24-2H. La duració del dia i la nit va canviant en el transcurs de l'any sent la duració del dia de 12h (en totes les latituds) en els equinoccis més de 12 hores a la primavera i estiu, aconseguint el dia més llarg en el solstici d'estiu, on també ocorre la nit més curta. Al contrari el dia dura menys de 12 hores a la tardor i hivern, aconseguint-se en el solsticci d'hivern el dia més curt i la nit més llarga. Aquest efecte s'accentua més quan major és la latitud. Hi ha dia o nit permanent en alguna època de l'any, en les regions polars tant de l'hemisferi nord o sud caracteritzades per estar a una latitud que en valor absolut és major que F=90-23º26'=66º34'. Esta és precisament la definició de casquet polar.

Vegeu també

- Temps solar
- Equació de temps

Enllaç extern

- [http://www.fourmilab.ch/cgi-bin/uncgi/Earth/action?opt=-p&img=learth.evif On és de dia ara mateix] Espectacular visió de la terra en temps real Categoria:dia ja:日 simple:Day

Calendari gregorià

El calendari gregorià és el calendari establert pel papa Gregori XIII, a instàncies de Ghiraldi. És vigent des de 1582 i prové del calendari julià. Precisament aquell any, el papa ordenà que s'eliminessin 10 dies del calendari (el 4 d'octubre va ser seguit pel 15 d'octubre), per tal de compensar l'avançament de l'arribada de la primavera provocada pel fet que el calendari julià, vigent fins aleshores, no compensava correctament la precessió dels equinoccis. En el calendari gregorià s'alternen els anys comuns, de 365 dies, i els de traspàs (també anomenats bixestos o bissextils), de 366, en cicles de 400 anys (que acaben els anys múltiples de 400): en cada cicle hi ha 303 anys comuns i 97 de traspàs. Per tal de distribuir-los uniforment, s'esdevenen períodes de tres anys comuns seguits d'un únic de traspàs, excepte tres períodes de set anys comuns consecutius seguits d'un de traspàs, que es fan coincidir amb tres dels quatre tombants de segle que té el cicle gregorià: concretament aquells en què el número del segle que acaba no és múltiple de 4 (per tant, en el darrer cicle, del 1601 al 2000, van ser els períodes 1697-1703, 1797-1803 i 1897-1903; però aquest període de set anys comuns consecutius no es va donar al final del segle XX, ja què l'any 2000 va ser de traspàs, perquè 20 és múltiple de 4. Són doncs de traspàs els anys en què les dues darreres xifres -sense ser 00- són múltiples de 4; si s'esdevé que les dues darreres xifres són 00, són de traspàs aquells que les dues primeres xifres són múltiples de 4 (per tant els anys 1700, 1800, 1900 no van ser de traspàs). Amb aquest repartiment d'anys comuns i de traspàs s'aconsegueix que el cicle de 400 anys tingui 146.097 dies: (303 anys comuns x 365 dies) + 97 de traspàs x 366 dies = 146.097 dies. Aquesta quantitat de 146.097 dies és la duració real (molt aproximada) de 400 anys solars (els quals tenen una duració de 365'2422 dies): 400 x 365'2422 = 146.096'88. Manquen només 0'12 dies perquè el còmput sigui perfecte: aquesta lleu imprecisió es pot corregir eliminant un any de traspàs cada 3.333'33 anys! (3.333'33 anys són 3.333'33/400 = 8,333325 cicles de 400 anys; 8,333325 x 0'12 dies d'error per cile = 1 dia). L'any consta de 7 mesos de 31 dies (gener, març, maig, juliol, agost, octubre i desembre), 4 de 30 dies (abril, juny, setembre i novembre) i un (el febrer) que en té 28 en els anys comuns i 29 en els de traspàs. Els anys comuns també es divideixen en 52 setmanes i un dia i els de traspàs en 52 setmanes i dos dies. Això fa que si una data s'esdevé en un determinat dia de la setmana un any, la mateixa data l'any següent s'esdevé en el dia següent de la setmana; si l'any és de traspàs, les dates compreses entre el març i el febrer de l'any següent s'esdevenen dos dies de la setmana més tard, en relació al dia en què havia caigut l'any anterior. Segons aquest calendari la festa de Pasqua es fa coincidir amb la primera lluna plena de la primavera.

Curiositats

- Santa Teresa d'Àvila va morir just el 4 d'octubre del 1582, així que va ser enterrada onze dies després, el dia 15.
- Miguel de Cervantes i William Shakespeare van morir el mateix dia, el 23 d'abril del 1616... però només segons els seus respectius calendaris, ja que a Anglaterra el calendari gregorià no va entrar en vigor fins a l'any 1752. Així que, segons el calendari gregorià, Shakespeare va morir el dia 3 de maig.
- [http://lletres.net/pla/festesmobils.html Article de Josep Pla] sobre la Pasqua i les festes mòbils en el calendari gregorià

Pàgines que s'hi relacionen

- Temps astronòmic
- Astronomia
- Calendari Categoria:Calendari als:Gregorianischer Kalender ja:グレゴリオ暦 ko:그레고리력 ms:Kalendar Gregory simple:Gregorian calendar th:ปฏิทินเกรกอเรียน

Dia

Dia solar o Dia solar mitjà.

Dia sideral.

Diferència entre dia solar i sideri.

Dia (com anteposat a nit)

Vegeu també

- Temps solar
- Equació de temps

Enllaç extern

- [http://www.fourmilab.ch/cgi-bin/uncgi/Earth/action?opt=-p&img=learth.evif On és de dia ara mateix] Espectacular visió de la terra en temps real Categoria:dia ja:日 simple:Day

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits

- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen

- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs

- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

1900

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 8 d'abril - Lleida (el Segrià): s'hi publica ael primer número del setmanari "La Comarca de Lleyda".
- 13 d'octubre - Barcelona: un grup d'esportistes, encapçalats per Àngel Rodríguez, hi funden el Reial Club Deportiu Espanyol.
- Parc Güell de Barcelona :MÓN
- Nigèria esdevé un protectorat britànic
- Integració de Hawaii als Estats Units
- 14 d'abril - Inauguració de l'exposició universal de París
- Publicació de la Interpretació dels somnis de Sigmund Freud
- Fam a l'Índia amb milers de morts
- Inventat el clip per Johan Vaaler

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- Hans-Georg Gadamer, filòsof
- Luis Buñuel, director de cinema
- Antoine de Saint-Exupery, escriptor francès
- Louis Amstrong, compositor de jazz

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- Nietzsche
- Oscar Wilde

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ja:1900年 ko:1900년 ms:1900 simple:1900 th:พ.ศ. 2443

Barcelona

Bandera oficial de la ciutat de Barcelona	Escut oficial de Barcelona
(En detall)	(En detall)

Localització de Barcelona respecte el Barcelonès
Barcelonès

Gentilici

Barceloní, barcelonina

1.578.546 hab.

100,39 Km²

15.724,14 hab/Km²

9 m

Entitats de població

m m m Barcelona () és una ciutat situada a la costa de la mar Mediterrània al nord-est de la Península Ibèrica i és la capital política de Catalunya. En la ciutat s'hi troben les seus de les institucions d'autogovern més importants de Catalunya: la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya. També és capital de la comarca del Barcelonès i de la província de Barcelona.

Emplaçament geogràfic

Situada a la costa de la mar Mediterrània, entre les desembocadures dels rius Llobregat i Besòs, limita al nord amb el riu Besòs i els municipis de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs; al sud amb la Zona Franca, l'Hospitalet de Llobregat i Esplugues de Llobregat; a l'est amb el mar, i a l'oest amb Montcada i Reixac i Sant Cugat del Vallès. El territori de la ciutat presenta tres zones ben diferenciades: la serralada de Collserola (amb el cim del Tibidabo com a punt més alt: 512 metres), el pla i els deltes dels rius Besòs i Llobregat, que juntament amb el litoral del mar tanquen els límits de la ciutat. La part del pla més propera a la serralada litoral es troba esquitxada de petits turons, alguns dels quals urbanitzats: el Carmel (267 metres), Monterols (121 metres), el Putxet (181 metres), la Rovira (261 metres) i la Peira (133 metres). Prop del litoral s'aixeca la muntanya de Montjuïc (173 metres).

Història

Els primers vestigis de població humana a Barcelona es remunten a finals del neolític (2000 a 1500 a.C.). Dels segles VII a VI a.C. n'està documentada l'existència de poblats de les tribus laietanes (ibers). Sembla que en aquesta època també hi hagué una colònia grega (Kallipolis), tot i que hi ha discrepàncies entre els historiadors sobre l'emplaçament exacte. Els cartaginesos l'ocuparen durant la segona guerra púnica i després s'hi van establir els romans. En sentit estricte doncs, sembla que la ciutat de Barcelona va ser fundada pels romans a finals del segle I a.C., sobre el mateix assentament ibèric anterior, on ja s'havien instal·lat des de l'any 218 a.C., i la varen convertir en una fortificació militar, anomenada Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, que era situada sobre l'anomenat Mons Taber, una petita elevació on avui es troba el barri de la catedral i la plaça de Sant Jaume. Al segle II fou enmurallada per ordre de Claudi. A principis del segle III la població de la Barcino romana s'estimava entre 4.000 i 8.000 habitants Al segle V Barcelona fou ocupada pels visigots d'Ataülf (any 415), provinents del nord d'Europa. El 531 Amalaric hi fou assassinat. Posteriorment al segle VIII, fou conquerida pel visir Al-Hurr i s'inicià un període de gairebé un segle de domini musulmà, fins a l'any 801 que fou ocupada pels carolingis que la convertiren en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica. La potencia econòmica de la ciutat i la seva situació estratègica van fer que els musulmans hi tornessin el 985 comandants per Almansor que l'ocupà durnat uns mesos Posteriorment Borrell II emprengué la reconstrucció (985) i donà pas al periode comtal A partir del segle XVI la ciutat inicià una etapa de decadència que es perllongaria durant els segles següents. La Unió dels Regnes de Castella i Aragó, oficialitzada amb el matrimoni entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, va generar tensions entre castellans i catalans que arribaren al seu moment més crític amb l'esclat de la Guerra dels Segadors, entre 1640 y 1651, y posteriorment, amb la Guerra de Successió (de 1706 a 1714)), que comportà l'abolició de les institucions pròpies de Catalunya. Cap a finals del segle XVIII Barcelona inicià una recuperació econòmica amb la progressiva industrialització, ja al segle XIX, que li va permetre arribar al segle XX com una de les urbs capdavanteres de l'Espanya del moment. Va ser la seu de dues Exposicions Universals els anys 1888 i 1929. L'esclat de la Guerra Civil i la derrota de les forces republicanes tornà a enfosquir el panorama ja que Barcelona s'havia posat des de sempre al costat de la República i a finals de gener de 1939 les tropes franquistes ocuparen la ciutat ja en la darrera fase de la guerra. Després d'una posguerra dura Barcelona inicià una fase de desarrollisme compulsiu i especulació exacerbada sota el mandat de l'alcalde Josep Maria de Porcioles i Colomer. Recuperada la democràcia amb la mort de Franco emprengué un nou desenvolupament cultural i urbanístic amb un creixent protagonisme de la societat civil, que l'han dotat de grans infrastuructures consolidant una metròpoli cosmopolita i moderna, molt atractiva per al turisme. En aquesta darrera etapa s'hi han celebrat els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures l'any 2004.

Esdeveniments

- 1888 Exposició Universal
- 1929 Exposició Universal
- 1936 Olimpíada Popular, anul·lada a causa de la Guerra Civil Espanyola
- 1952 Congrés Eucarístic
- 1962 el 25 de setembre, un gran desbordament causa 441 morts i 374 desaparicions en les comarques del Vallès, el Barcelonès i el Baix Llobregat
- 1992 Jocs Olímpics
- 1995 Comencen les conferències euromediterrànies
- 2004 Fòrum Universal de les Cultures
- 12 de febrer Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona
- 24 de setembre Festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona

Districtes i barris

Barcelona ha anat creixent annexionant municipis veïns que són avui dia barris de la ciutat. Cal destacar l'aportació fonamental d'Ildefons Cerdà en l'ordenació urbanística. Ildefons Cerdà Barcelona està dividida en deu districtes (s'enumeren alguns barris històrics):
- Ciutat Vella: el Raval, el barri Gòtic, la Ribera i la Barceloneta.
- L'Eixample: Sant Antoni, Esquerra de l'Eixample, Dreta de l'Eixample, la Sagrada Família, Fort Pienc.
- Sants-Montjuïc: Can Tunis, Montjuïc, Hostafrancs, Sants, Poble Sec, la Zona Franca, la Font de la Guatlla.
- Les Corts: les Corts, Pedralbes.
- Sarrià - Sant Gervasi: Sarrià, Galvany, Sant Gervasi de Cassoles, El Putget, la Bonanova, Vallvidrera.
- Gràcia: Vallcarca, la Salut, Gràcia, el Camp d'en Grassot.
- Horta-Guinardó: Horta, el Carmel, la Teixonera, el Guinardó, la Vall d'Hebron, Montbau, Sant Genís
- Nou Barris: la Trinitat Vella, la Trinitat Nova, Ciutat Meridiana, Verdum.
- Sant Andreu: el Congrés, La Sagrera, Sant Andreu de Palomar.
- Sant Martí: Sant Martí de Provençals, el Clot, el Camp de l'Arpa, el Poble Nou, la Verneda, la Ciutadella, Nova Icària, Diagonal Mar

Llocs d’interès

Barri antic

Diagonal Mar Al Barri Antic de Barcelona es troben algunes de les obres de joventut d'Antoni Gaudí com ara el Palau Güell o els fanals de la Plaça Reial. L'edifici modernista més emblemàtic del Barri Antic és, sense cap mena de dubte, el Palau de la Música Catalana obra de Lluís Domènech i Montaner, construït l'any 1908 com a seu de l'Orfeó Català. És una de les obres mestres del modernisme arquitectònic. ----

Montjuïc

La muntanya de Montjuïc, avui gairebé tota ella convertida en parc urbà, s'aixeca sobre el port presidida per la fortalesa del mateix nom (Castell de Montjuïc)i conté diversos jardins temàtics i singulars: Mossèn Costa i Llobera (cactus) Joan Maragall (bulbàcies), Joan Brossa (antic Parc d'Atraccions), Laribal (al voltant de la Font del Gat). Instl.lacions esportuives com l'Estadi Olímpic de Montjuïc seu central dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992¨, després rebatejat com Estadi Lluís Companys, així com el Palau Sant Jordi i les Piscines Bernat Picornell. També compta amb importants equipaments culturals: Museu Nacional d'Art de Catalunya (MACBA), Fundació Joan Miró, CaixaFòrum, Museu Militar, i la Ciutat del Teatre (ja al límit amb el barri del Poble Sec). ---- Poble Sec

Ciutadella

El parc de la Ciutadella és l'espai on l'any 1888 es va celebrar l'Exposició Universal. D'aquella època es conserven L'Arc de Triomf (antiga entrada al recinte firal) i l'actual Museu de Zoologia, on hi havia el cafè-restaurant.

---- Arc de Triomf

Port Olímpic

Construït amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, s'ha convertit en un espai lúdic amb restaurants, bars de moda i discoteques.
- Hotel Arts
- Torre Mapfre
- Casino de Barcelona
- Maremàgnum

---- Maremàgnum

L'Eixample

L'Eixample és l'indret de la ciutat on es troben la major part d'edificis d'estil modernista. No és estrany trobar-se, tot passejant pels seus carrers, una façana, un comerç o un vestíbul amb sorprenents ornaments florals, ferro forjat, escultures o rajoles. La Sagrada Família, obra inacabada d'Antoni Gaudí, està situada a l'Eixample. Antoni Gaudí

---- Antoni Gaudí

Passeig de Gràcia

Al Passeig de Gràcia es troben obres de tres dels principals arquitectes catalans:
- La Casa Ametller de Josep Puig i Cadafalch.
- La Casa Batlló d'Antoni Gaudí.
- La Casa Lleó Morera de Lluís Domènech i Montaner.
- La més coneguda, però, és la Casa Milà d'Antoni Gaudí, anomenada popularment "La Pedrera". La Pedrera

---- La Pedrera

Parc Güell

El Parc Güell va ser un encàrrec del Comte Güell a Antoni Gaudí. Aquest parc es va pensar com una mena de barri de luxe per les famílies benestants de la ciutat. Però nomès es va vendre un terreny. En aquest parc (declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1984) la naturalesa i l'arquitectura es confonen i es complementen. Vegeu: Gran Teatre del Liceu de Barcelona Gran Teatre del Liceu de Barcelona

Llocs de Patrimoni Mundial a Barcelona

Llocs de Patrimoni Mundial d'UNESCO a Barcelona:
- Casa Milà (La Pedrera)
- Hospital de Sant Pau
- Palau Güell
- Palau de la Música Catalana
- Parc Güell

Esport

Barcelona és la casa del FC Barcelona, conegut com a Barça, un dels clubs de futbol més famosos al món. El Museu del FC Barcelona és el segon museu a Catalunya en el número de visitants. El club sempre ha estat associat amb el nacionalisme català i té un dels estadis més grans d'Europa, el Camp Nou hi caben 98,600 persones. Hi ha un altre club a Barcelona, l'Espanyol, amb el seu nom complet: Reial Club Deportiu Espanyol.

Transport

A més del seu port, de gran importància comercial en el passat i actualment, Barcelona utilitza l'aeroport internacional d'El Prat (a la ciutat d'El Prat de Llobregat) per comunicar-se amb l'exterior. Barcelona és un centre important de Renfe (la xarxa ferroviària estatal espanyola), i la seva estació de rodalies principal és l'estació de Sants. L'AVE (el tren de gran velocitat) uneix des de fa poc temps Madrid amb Lleida (a la Catalunya occidental), i s'espera que arribi a Barcelona per l'any 2007. Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) gestionen l'estès servei de trens de rodalies de Barcelona. La companyia de trànsit de Barcelona, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), gestiona els autobusos i el metro de Barcelona. Recentment, Barcelona ha recuperat el tramvia amb dues noves línies: el Trambaix i el Trambesòs.

Pàgines relacionades

- Comtat de Barcelona
- Llistat d'alcaldes de Barcelona

Enllaços externs

- [http://www.bcn.es/ Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=0801930008&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=08019 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://www.geocities.com/medit1976/index.htm Arquitectura Barcelona] - Cronologia d'arquitectura catalana i biografies d'arquitectes catalans, des del gòtic fins a l'arquitectura contemporània Categoria:Barcelona ja:バルセロナ ko:바르셀로나 simple:Barcelona

Mn

Crom - Manganès - Ferro
Mn Tc
	Imatge:Mn_taula_periòdica.png Taula completa

General

Nom, símbol, nombre

Manganés, Mn, 25

Sèrie química

Metall de transició

Grup, període, bloc

7, 4 , d

Densitat, duresa Mohs

7470 kg/m³, 6,0

Aparença

Platejat metàl·lic
Aparença

Propietats atòmiques

Pes atòmic

54,938049 uma

Radi mitjà^†

140 pm

Radi atòmic calculat

161 pm

Radi covalent

139 pm

Radi de Van der Waals

Sense dades

Configuració electrònica

Ar]3d⁵4s²

Estats d'oxidació (òxid)

7,6,4,2,3 (àcid fort)

Estructura cristal·lina

Cúbica centrada en el cos

Propietats físiques

Estat de la matèria

Sòlid (generalmente no magnètic)

Punt de fusió

1517 K

Punt d'ebullició

2235 K

Entalpia de vaporització

226 kJ/mol

Entalpia de fusió

12,05 kJ/mol

Pressió de vapor

121 Pa a 1517 K

Velocitat del so

5150 m/s a 293,15 K

Informació diversa

Electronegativitat

1,55 (Pauling)

Calor específica

480 J/(kg·K)

Conductivitat elèctrica

0,695 x 10⁶ m^-1·ohm^-1

Conductivitat tèrmica

7,82 W/(m·K)

1er potencial d'ionització

717,3 kJ/mol

2on potencial d'ionització

1509 kJ/mol

3er potencial d'ionització

3248 kJ/mol

4t potencial d'ionització

4940 kJ/mol

5è potencial d'ionització

6990 kJ/mol

6è potencial d'ionització

9220 kJ/mol

7è potencial d'ionització

11500 kJ/mol

Isòtops més estables

iso.	AN	Període de semidesintegració	CD	ED M eV	PD
⁵²Mn	Sintètic	5,591 dies	ε	4,712	⁵²Cr
⁵³Mn	Sintètic	3,74 x 10⁶ anys	ε	0,597	⁵³Cr
⁵⁴Mn	Sintètic	312,3 dies	ε β^-	1,377 0,697	⁵⁴Cr ⁵⁴Fe
⁵⁵Mn	100%	Mn és estable amb 30 neutrons

El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.

Característiques principals

El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial. Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn⁺² competix sovint amb el Mg⁺². S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.

Aplicacions

- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe₂O₃), i el diòxid de manganès, (MnO₂).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO₂, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO₂).
- El MnO₂ també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.

Història

vidre] S'ha trobat diòxid de manganès, MnO₂, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers. En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO₄), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni. A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.

Rol biològic

El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida. S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O₂^-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H₂O₂; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural. En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.

Abundància i obtenció

fetge És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït. Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO₂), psilomelana (MnO₂·H₂O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn₂O₃·MnSiO₃), rodonita (MnSiO₃), rodocrosita (MnCO₃), hübnerita (MnWO₄), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l. Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina. El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.

Compostos

El permanganat de potassi, KMnO₄, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants. El diòxid de manganès, MnO₂ s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.

Isòtops

El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 18 radioisòtops han estat caracteritzats, sent el Mn-53 el més estable amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys, Mn-54 amb un període de 312.3 dies, i Mn-52 de 5.591 dies. La resta d'isòtops radioactius, tenen períodes inferiors a les 3 hores i la majoria d'aquests inferiors a 1 minut. Aquest element també té 3 metaestats. El manganès està inclòs dins el grup d'elements del ferro, que es creu que són sintetitzats dins de gran estrelles poc abans de la seva explosió en forma de supernoves. El Manganès-53 es desintegra en ⁵³Cr amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys. A causa d'aquest període relativament curt, ⁵³Mn és un radionúclid extingit. El contingut isotòpic del manganès es combina típicament amb contingut isotòpic del crom, i ha trobat aplicació en la geologia d'isòtops. Variacions en la proporció ⁵³Cr/⁵²Cr i Mn/Cr des d'uns quants meteorits indiquen una proporció de ⁵³Mn/⁵⁵Mn inicial, que suggereix que la relació isotòpica de Mn-Cr hagi resultat de la desintegració in situ del ⁵³Mn en cossos planetaris diferenciats. Per això el ⁵³Mn proporciona evidències addicionals per als processos nucleosintètics immediatament abans de la coalescència del Sistema Solar. El pes atòmic dels isòtops de manganès, varien des de les 46 uma (Mn-46) a 65 uma (Mn-65). El principal mode de desintegració dels isòtops fins l'isòtop estable més abundant, Mn-55, és la captura electrònica i el mode principal dels isòtops més grans és la desintegració beta.

Precaucions

El manganès és un element essencial, sent necessària una aportació d'entre 1 a 5 mg per dia, quantitat que s'aconsegueix a través dels aliments. El manganès en excés és tòxic. Exposicions prolongades a compostos de manganès, de forma inhalada o oral, poden provocar efectes adversos en el sistema nerviós, sistema respiratori, i altres. El permanganat potàssic, KMnO₄, és corrosiu.

Enllaços externs

- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Mn/index.html webelements.com - Manganès (en anglès)]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Mn.html environmentalchemistry.com - (en anglès)]
- [http://www.manganese.org International Manganese Institute (en anglès)] categoria:Elements químics categoria:Metalls ja:マンガン th:แมงกานีส

Països Catalans

Història, evolució del nom i noms alternatius

Política

Límits

- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Llengua

Pàgines que s'hi relacionen

- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs

Sabadell

Sabadell és una ciutat del Vallès Occidental. Comparteix la capitalitat de la comarca amb Terrassa. Sabadell se situa a uns 20 km al nord-oest de Barcelona, al centre de la comarca, al costat del riu Ripoll. Limita amb els municipis de Castellar del Vallès, Sant Quirze del Vallès, Terrassa, Barberà del Vallès, Badia i Matadepera.

Altres dades

Els sabadellencs també són coneguts com a ceballuts. Matadepera

Festes Locals

- Dilluns després del segon diumenge de maig: Aplec de la Salut
- Cap de setmana després del primer divendres de setembre: festa major

Mobilitat i Accessibilitat

Tren

A Sabadell hi arriba la línia S2 dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que comunica la ciutat amb Barcelona a través de Sant Cugat del Vallès i té a Sabadell dues estacions: Sabadell - Estació (al barri de Can Feu) i Sabadell - Rambla (al centre), i la línia 4 de Rodalies de RENFE, que fa el recorregut de Manresa a Sant Vicenç de Calders i es comunica amb Barcelona passant a prop de les poblacions per on passa el riu Ripoll, la línia 4 de rodalies té tres estacions dintre de Sabadell: Sabadell - Sud, Sabadell - Centre i Sabadell - Nord.

Autobús

Es pot arribar a Sabadell, amb línia interurbana des de les següents poblacions:
- Barcelona
- Badalona
- Badia del Vallès
- Barberà del Vallès
- Caldes de Montbui
- Castellar del Vallès
- Cerdanyola del Vallès - Campus Universitari
- Martorell
- Matadepera
- Palau de Plegamans
- Polinyà
- Ripollet
- Rubí
- Sentmenat
- Sant Llorenç Savall
- Sant Quirze del Vallès
- Terrassa

Autobús urbà

La ciutat compta amb 11 línies urbanes d'autobús. L'empresa que ofereix aquests serveis es diu Transport Urbans de Sabadell ([http://www.tus.es TUS]):
- Línia 1: Can Deu - Estació Sud
- Línia 2: Can Deu - Creu de Barberà
- Línia 3: Can Deu - La Romànica
- Línia 4: Castellarnau - Poblenou
- Línia 5: Can Rull - Les Termes
- Línia 7: La Roureda - Can Deu
- Límia 8: La Roureda - Zona Industrial
- Línia 10: Sant Julià - Plaça Barcelona
- Línia 23: Can Roqueta - Sant Bernat
- Línia 45: Can Roqueta - Can Llong
- Línia 80: Plana del Pintor - Plaça Picasso

Divisió administrativa

La ciutat està dividida en set districtes. Cada districte compta amb un o més sectors, que a la vegada estan formats per un o més barris.
- Districte primer (44.354 habitants al 2002)
- Sector Centre
- Centre
- Hostafrancs
- Cobertera
- Sector Sant Oleguer:
- Laietana
- Sol i Padrís
- Avinguda-Eixample
- Districte segon (23.809 habitants al 2002)
- Sector Creu Alta
- La Creu Alta
- Sector Can Puiggener
- Can Puiggener
- Sector Togores
- Districte tercer (34.999 habitants al 2002)
- Sector Ca n'Oriac
- Ca n'Oriac
- Torreguitart
- Torrent del Capellà
- Sector Nord
- Sant Julià
- Plana del Pintor
- Can Deu
- La Roureda
- Sector Sant Julià
- Districte quart (32.056 habitants al 2002)
- Sector La Concòrdia
- La Concòrdia
- Can Borgonyó
- Sector Can Rull
- Can Rull
- Cifuentes
- Via Alexandra
- Sector Berard
- Can Llonch
- Districte cinquè (16.472 habitants al 2002)
- Sector Gràcia
- Gràcia
- Sector Can Feu
- Can Feu
- Els Merinals
- Sector Oest
- Districte sisè (28.898 habitants al 2002)
- Sector La Creu de Barberà
- La Creu de Barberà
- Les Termes
- Sector Sud
- Espronceda
- Campoamor
- Sector Sant Pau
- Districte setè (7.303 habitants al 2002)
- Sector La Serra
- El Poblenou
- Torre-romeu
- Sector Est

Història

El nom Sabadell

Són diverses les teories sobre l'origen del topònim de Sabadell:
- S'ha dit que el nom es deu a la instal·lació d'un hostal per part d'un hostaler originari de Collsabadell (Vallès Oriental). Aquest hostal va donar origen, posteriorment, al nucli habitat.
- Durant molts anys s'ha pensat que el nom de la ciutat podria venir de la ceba, ja que apareix dibuixada en l'escut de la ciutat, però aquesta teoria ha estat descartada. De fet es creu que la ceba apareix al segle XV a partir del nom de la ciutat, i no el nom a partir de la ceba.
- Existeix també la teoria que el nom es deu al dia de la setmana en què tenia lloc el mercat: el dissabte, en llatí sabbatum (sabbatellum n'és un diminutiu).
- Alguns estudiosos han proposat la teoria que:
- El nom prové de l'església de Sant Salvador (passant de Salvadorell a Salvadell i a Sabadell).
- Que ve del llatí vadum o badallum, en referència al gual per travessar el riu Ripoll.
- Que sorgeix de l'expressió ipso uadell (també llatina), extreta d'un document on es parla de la zona de Sant Julià d'Altura.

Els primers pobladors

Els primers habitants de la comarca del Vallès són agricultors i ramaders que es van establir a la zona fa 7000 anys. De fet a la zona de Can Roqueta s'hi han descobert restes que fan de Sabadell l'assentament més important de pagesos i pastors de fa entre 3.800 i 2.700 anys.

L'època romana

Amb la romanització desapareix de la zona la cultura ibèrica, que és substituïda per la romana en només 150 anys. Al Vallès, a partir del segle I aC, comencen a aparèixer els primers assentaments romans, alguns sobre antics establiments ibèrics ja existents (com el de La Salut). El segle I, amb August com emperador, va ser un moment de prosperitat econòmica i moment també en el que es van fundar uns conjunts industrials i residencials anomenats, la majoria dedicades a la producció de vi. D'entre les villae del Vallès destaca la de la Salut. Tradicionalment, s'ha associat aquesta vil·la amb el nom de la mansió Arragonem (Arraona), tot i que cap evidència arqueològica ho demostra. Arragonem era un lloc de parada per a l'avituallament de les cavalleries i dels viatgers que transitaven per la Via Augusta.

L'edat mitjana

Durant l'edat mitjana el nucli de població es va produir al marge dret del riu Ripoll, amb unes primeres edificacions construïdes al costat de la capella de Sant Salvador (actual església de Sant Fèlix), documentada des de l'any 1076. A la llera del riu també s'hi construeixen els primers molins fariners. Les primeres referències a un mercat proper a Sant Salvador daten del 1069. La primera ocasió en què apareix el nom de Sabadell és al 1050, quan s'esmenta una via que anava de Sabadell a Sant Cugat del Vallès.

Segle XIV

Durant el segle XIV, Sabadell passa a ser vila reial, aconseguint privilegis que revitalitzen la vida social i econòmica. Al 1369, a Sabadell hi havia 162 focs. Durant aquesta època es contaven les llars per focs. En aquesta època baixmedieval la vila està rodejada de muralles, fossats i portals.

Segle XV

Al segle XV Sabadell pateix un descens demogràfic, passant de 800 habitants a uns 500, que es concentraven a l'actual centre històric, una important cruïlla de camins. En aquest moment la frontera amb el terme de Terrassa arribava fins el carrer de Les Valls. A més de les activitats agrícoles i comercials, a Sabadell s'hi desenvolupava també la indústria. A la vora del riu Ripoll s'hi comencen a construir els primers molins drapers.

Segles XVI - XVIII

Entre els segles XVI i XVIII Sabadell comença a créixer més enllà de les muralles. D'una superfície de 37.900 metres quadrats al segle XVI, s'arriba als 78.272 m2 al segle XVIII. La indústria tèxtil més important durant els segles XVI, XVII i XVIII va ser la llanera, seguida -a força distància- per la del tissatge de lli. Al 1559 es va crear el Gremi de Paraires (més tard anomenat Gremi de Fabricants) per tal d'establir les regles de l'ofici i afavorir el creixement de l'activitat tèxtil. Al llarg del segle XVIII Sabadell tenia altres activitats industrials importants, com la terrissera i la paperera.

Segle XIX

Durant el segle XIX la vila passa a convertir-se en ciutat industrial, destacant la instal.lació de la primera màquina de vapor en una fàbrica tèxtil (1838) i la fundació de la Societat d'Amants de l'Agricultura i la Indústria de la Vila de Sabadell, que es preocupava de l'abastament d'aigua per a la indústria i la població, tema sempre greu a Sabadell. Dels 2.000 habitants que hi havia a principi de segle es passa als 23.294 (cens de 1900). El terme municipal creix i s'amplia des del carrer de Les Valls fins a l'actual ronda Zamenhof i el carrer de Vilarrúbias. Pel que fa a infraestructures, durant la segona meitat del segle va arribar a la ciutat la línia de tren que la connectava amb Barcelona, es va instal·lar l'enllumenat públic als carrers cèntrics (primer de gas i més tard elèctric), i es van fer les primeres clavegueres. Dues institucions financeres neixen durant la segona meitat del segle: la Caixa d'Estalvis de Sabadell (1859) i el Banc de Sabadell (1881). En l'àmbit cultural, cal destacar la renovació del Teatre Principal (1866) i la fundació de l'Acadèmia de Belles Arts (1880). L'any 1877, Sabadell obté el títol de ciutat. En aquell moment compta amb uns 18.000 habitants, un nombre que s'anirà incrementant amb la immigració provinent de la resta de Catalunya, d'Alacant, Múrcia i València. L'activitat econòmica es mou bàsicament a l'entorn de la indústria tèxtil. L'especialització en la producció de teixits de llana converteixen Sabadell en el primer centre tèxtil llaner d'Espanya.

1900 - 1979

El segle XX és el del gran creixement. La població es multiplica per vuit i la ciutat experimenta un gran impuls industrial, sobretot en el tèxtil i la metal·lúrgia i modernitza la seva economia amb els serveis. La gran activitat industrial provoca una allau migratòria durant les dècades del 50, el 60 i començament dels 70, provocant una expansió urbana sense ordre ni concert de la que neixen nous barris com el de Ca n'Oriac i el de Torre-romeu. Edificis emblemàtics com els edificis modernistes de l'Hotel Suís (1902), del Despatx Lluch (1908) i de la Caixa d'Estalvis de Sabadell (1915), i també la Torre de l'Aigua (1918) i el Mercat Central (1930), es construeixen durant la primera meitat del segle. La fi del franquisme és un període de gran turbulència a Sabadell. Les entitats, els moviments veïnals i els grups polítics i sindicals de la ciutat s'impliquen fortament en la lluita democràtica. La crisi econòmica dels setanta afecta nombroses empreses a la ciutat, que acaben tancant. Amb la recuperació de la democràcia al 1979, es planteja la necessitat d'un nou model de ciutat.

1980-2000

El nou ajuntament democràtic té com a gran repte urbanitzar la ciutat i crear equipament públics. El creixement descontrolat dels últims anys havia generat barris que no comptaven amb les infraestructures urbanes necessàries (enllumenat, clavegueram, pavimentació de carrers, etc.). Al 1992 s'inauguren dos nous parcs públics: el de Catalunya i el del Taulí. La terciarització de l'economia fa que les principals activitats del sector serveis augmentin el nombre de treballadors. Les tres principals activitats són el comerç a la menuda, institucions financeres i comerç a l'engròs. L'Eix Macià -via urbana que uneix la plaça de Catalunya amb la plaça de la Concòrdia- ha esdevingut un centre de serveis que agrupa l'oferta comercial i de negocis. El canvi urbanístic del centre històric de la ciutat ha propiciat la seva reactivació econòmica. La ciutat incorpora un barri de nova creació -Can Llong- i comença a recuperar l'entorn del riu Ripoll amb la creació d'un parc fluvial.

Segle XXI

Sabadell es proposa assumir el repte de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Gran Via Digital pretén afavorir la instal·lació d'empreses vinculades a les noves tecnologies; el Parc de Salut serà un macrocentre de formació i investigació en temes de medicina i farmàcia; el Centre Cultural i de Congressos oferirà a la ciutat nous equipaments, com un espai per acollir congressos, un nou teatre, una nova escola de música i un nou hotel.

Esports

L'any 1992 va ser subseu olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona'92. L'equip de futbol més representatiu de la ciutat és el Centre d'Esports Sabadell.

Enllaços externs

- [http://www.sabadell.net/ Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.cesabadell.org/ Pàgina web del Centre d'Esports Sabadell]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=1&cod=0818780001 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=08187 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://www.sabadellpress.com/ SABADELLpress el diari gratuït de la ciutat] Categoria:Vallès Occidental
- [http://www.radiosabadell.fm/ Portal de Ràdio Sabadell 94.6 fm]
- [http://www.festamajorsabadell.com/ Festa Major Sabadell]
- [http://maps.google.com/maps?q=barcelona,+spain&ll=41.550599,2.109118&spn=0.025873,0.082191&t=k&hl=en Visió aèria via Google Maps] Categoria:Sabadell Categoria:Vallès Occidental

Vallès Occidental

El Vallès Occidental és una comarca de Catalunya que limita amb el Bages (al nord), el Vallès Oriental (al nord i a l'est), el Baix Llobregat (a l'oest), el Barcelonès (al sud). Comparteixen la capitalitat de la comarca les ciutats de Sabadell i Terrassa. Amb el Vallès Oriental forma la gran comarca natural del Vallès. Geogràficament, el Vallès i el Penedès formen la Fossa tectònica del Vallès-Penedès, dins de la Depressió prelitoral catalana.

Geografia física

Es tracta d'una part de la Depressió Prelitoral limitada a l'oest pel Llobregat i a l'est per la riera de Caldes. El nord de la comarca és ocupat per diverses serres de la Serralada Prelitoral. Algunes d'aquestes conformen el sostre de la comarca. D'oest a est, en formen part la serra de l'Obac (924 metres d'altitud al Castellsapera), el massís de Sant Llorenç del Munt (1095 a la Mola i 1053 al Montcau), el puig de la Creu (664), els cingles de Sant Sadurní (954) i el Farell (789). Al sud de la comarca en trobem la serra de Collserola (512 metres d'altitud), que forma part de la Serralada Litoral. La zona central vallesana és ocupada per la vall que dóna nom a la comarca. Es tracta, en realitat, de dues unitats hidrogràfiques coincidents amb les conques del Llobregat i el Besòs. Les terres situades a l'oest de l'eix que va des de l'Obac fins al Tibidabo (punt culminant de la serra de Collserola), passant per Matadepera, Sant Quirze del Vallès, Bellaterra i Sant Cugat del Vallès, són tributàries del Llobregat. Diverses rieres, com la dels Canyamassos, la de Rubí o la de Vallvidrera, canalitzen les aigües cap al Llobregat. La part oriental de la depressió té com a principal receptor de les aigües d'aquesta zona el Besòs, a través de múltiples afluents, entre els quals destaquen el Ripoll i la riera de Caldes (que fa de límit oriental de la comarca).

Geografia humana i econòmica

La indústria vallesana, força important, es concentra en la zona sud de la comarca, coincident amb la zona més plana. Les principals ciutats industrials són Sabadell i Terrassa, que en comparteixen la capitalitat, Rubí i Cerdanyola del Vallès. Les indústries més importants a la comarca són la tèxtil, mecànica, metal·lúrgica, de maquinària, de material elèctric, de la construcció, química, paperera, d'arts gràfiques i alimentària). A més, en els últims anys, com a conseqüència de la crisi industrial de finals dels anys '70 i principis dels '80 s'ha produït un important desenvolupament del sector comercial i de serveis (informàtica). A la zona nord l'economia és predominantment rural, albergant gran nombre d'urbanitzacions de segones residències.

Comunicacions

La comarca és un dels principals nusos de comunicacions de Catalunya i d'Espanya. Diversos eixos la creuen en totes direccions. Autopistes
- L'autopista A-7 creua el Vallès en direcció est-oest. Cap a l'oest connecta la comarca amb Tarragona, València i el sud de la península Ibèrica, així com amb l'autopista A-2/AP-2 (sud de Barcelona, Lleida, Saragossa). Cap a l'est, comunica el Vallès amb les comarques de Girona i França.
- L'autopista C-58 creua la comarca de nord a sud, i uneix el nord de Barcelona amb Manresa a través de Montcada i Reixac, Cerdanyola del Vallès, Sabadell i Terrassa.
- També hi ha connexió entre Manresa, Terrassa i Barcelona a través de l'autopista C-16 o dels Túnels de Vallvidrera, per Sant Cugat del Vallès i Rubí.
- L'autopista C-33 uneix Montcada i Reixac i Mollet del Vallès i serveix per connectar el nord de Barcelona amb l'autopista A-7 en direcció nord-est. Carreteres La carretera N-150, principal carretera de la comarca, la creua de sud a nord i connecta Barcelona amb Terrassa a través de Montcada i Reixac, Cerdanyola del Vallès, Barberà del Vallès i Sabadell. Més enllà de Terrassa. Diverses carreteres comarcals completen la xarxa bàsica de la comarca:
- La C-1413 parteix de Molins de Rei, on connecta amb la N-II i la N-340 i l'autopista A-2, i passa per Rubí, Sabadell i Sentmenat per connectar finalment amb la N-152 a l'alçada de Centelles.
- La C-1415 uneix Vilafranca del Penedès (N-340), Sant Sadurní d'Anoia i Martorell (A-7, N-II) amb Granollers i Mataró (N-II, A-19) a través de la comarca, passant per Terrassa, Matadepera, Castellar del Vallès, Sentmenat.
- La C-155 uneix les ciutats de Sabadell i Granollers, passant prop de Polinyà i Palau de Plegamans. Ferrocarrils Les dues companyies de ferrocarril que operen a Catalunya tenen línies al Vallès Occidental. Per part de [http://www.renfe.es RENFE], hi passa la línia Barcelona-Lleida per Manresa. Les línies dels [http://www.fgc.net Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya], anomenades "Metro del Vallès", uneixen Barcelona amb Sabadell i Terrassa. Aeroports Tot i que tot el trànsit aeri de passatgers de la comarca es canalitza a través de l'aeroport del Prat, a la veïna comarca del Baix Llobregat, la comarca compta amb l'aeroport de Sabadell, on es practiquen diverses disciplines esportives i que serveix de base per als bombers de la [http://www.gencat.net Generalitat]. També hi ha trànsit de diverses mercaderies.

Espais Naturals Protegits

- [http://www.diba.es/parcs/stllorenc/stllorenc.htm Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i Serra de l'Obac]
- [http://pmpc.amb.es Parc de Collserola]

Senders de gran recorregut (GRs)

- GR-5: Canet de Mar – Sant Llorenç Savall – Sitges
- GR-6: Barcelona – Montserrat (camí clàssic de Montserrat)
- GR-92: Portbou – Collserola – Ulldecona (sender del Mediterrani)
- GR-96: Barcelona – Montserrat (camí romeu a Montserrat)
- GR-97: Abrera – Sant Celoni (del Llobregat a la Tordera)
- GR-173: Circumval·lació del Vallès Occidental

Enllaços

- [http://www.ccvoc.org Consell Comarcal del Vallès Occidental]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=6&cod=8104020002 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=2&V1=40 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya] Categoria:Vallès Occidental

Periodisme

El periodisme és l'activitat de recol·lectar i publicar informació relativa a l'actualitat, especialment a fets notables. Com que els fets simultanis són infinits, el periodista està obligat a triar-ne només alguns. Això fa impossible satisfer el desideratum d'objectivitat. No obstant, hi ha un (codi deontològic) que ha de complir: contrastar les informacions en fonts fiables, donar veu a les parts i no opinar en les informacions. El periodisme pot adquirir diferents formes i transmetre la informació a través de diferents medis: així, existeix el periodisme gràfic (premsa escrita), però també oral (ràdio), visual (televisió) o multimèdia (internet). Alguns gèneres periodístics són:
- Notícia
- Reportatge
- Crònica
- Opinió categoria:periodisme fiu-vro:Aokirändüs ja:報道 ko:언론

Mn

Crom - Manganès - Ferro
Mn Tc
	Imatge:Mn_taula_periòdica.png Taula completa

General