:: wikimiki.org ::

15 De Juny

15 de juny

El 15 de juny és el cent seixanta-sisè dia de l'any del calendari gregorià i el cent seixanta-setè en els anys de traspàs. Queden 199 dies per a finalitzar l'any. ----

Dia

Un dia és el període de temps que tarda el planeta Terra a girar 360 graus sobre el seu eix. Depenent de la referència que s'utilitza per a mesurar una volta, hi ha dos tipus de dies: El solar i el sideral.

Dia solar o Dia solar mitjà.

És l'usat per a tots els assumptes quotidians. Es defineix com el període de temps que empra el Sol fictici a culminar dues vegades consecutives en el meridià de l'observador. Dura 24 hores, que equival a 86.400 segons. El sol fictici: Com que el moviment de translació de la Terra al voltant del Sol no és uniforme sinó que segueix la Llei de les àrees de Kepler, el dia solar no té la mateixa duració i per tant no es pot emprar com a patró_metrològic de temps. Per a resoldre-ho es considera un sol fictici que sí que gira uniformement. Els dies de la setmana: En el calendari gregorià, un dia solar és la setena part d'una setmana. Cada dia d'una setmana té 7 noms diferents, consecutius i cíclics: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge.

Dia sideral.

També anomenat dia sideri . És el període de temps que empra un astre a culminar dos vegades consecutives en el meridià de l'observador. El seu valor és de 23 h. 56m 4, 09s , que equival a 86 164.09 segons. Per a un observador local el dia sideri comença quan el punt Àries travessa el seu meridià.

Diferència entre dia solar i sideri.

La diferència entre ambdós dies se deu al fet que quan la Terra ha acabat el seu gir respecte a les estreles fixes, el Sol encara no ha passat pel meridià perquè en aquest temps s'ha mogut a causa del moviment de translació de la Terra al voltant del Sol.

Dia (com anteposat a nit)

També es coneix com a dia la part d'aquest que va des de la eixida del Sol i el seu ocàs . La refracció per la atmosfera dels rajos lluminosos del Sol motiva que vegem llum quan el Sol no ha eixit encara: aurora, alba o crepuscle matutí. La dita difusió allarga el dia. Mesurat des del migdia l'ortus es caracteritza per un angle horari -H, on:
cos(H)=-tan(F)
- tan(D)
on F és la latitud del lloc i D la declinació solar. El ocàs ocorre a un angle horari H. El dia dura 2H i la nit 24-2H. La duració del dia i la nit va canviant en el transcurs de l'any sent la duració del dia de 12h (en totes les latituds) en els equinoccis més de 12 hores a la primavera i estiu, aconseguint el dia més llarg en el solstici d'estiu, on també ocorre la nit més curta. Al contrari el dia dura menys de 12 hores a la tardor i hivern, aconseguint-se en el solsticci d'hivern el dia més curt i la nit més llarga. Aquest efecte s'accentua més quan major és la latitud. Hi ha dia o nit permanent en alguna època de l'any, en les regions polars tant de l'hemisferi nord o sud caracteritzades per estar a una latitud que en valor absolut és major que F=90-23º26'=66º34'. Esta és precisament la definició de casquet polar.

Vegeu també

- Temps solar
- Equació de temps

Enllaç extern

- [http://www.fourmilab.ch/cgi-bin/uncgi/Earth/action?opt=-p&img=learth.evif On és de dia ara mateix] Espectacular visió de la terra en temps real Categoria:dia ja:日 simple:Day

Any

L’any és el període de temps que triga la Terra a fer una volta al Sol. Podem definir l'any amb més exactitud segons criteris diversos. Això origina un gran nombre de tipus diferents d'any. Des d'un punt de vista astronòmic hi ha tres tipus d'any, segons com es defineixi la revolució de la Terra al voltant del Sol:
- L'any sideri (365'256 dies)
- L'any tròpic o solar (365'2422 dies)
- L'any anomalístic (365'259 dies) En la vida quotidiana, fem servir l'any civil, que tenen un nombre enter de dies. Hi ha anys civils de dues menes: els anys comuns, que són els que tenen 365 dies i els de traspàs, que són els de 366, que s'esdevenen, en general, cada 4 anys.

Pàgines que s'hi relacionen

- Any civil
- Any draconític
- Temps astronòmic categoria:Any ja:年 ms:Tahun simple:Year zh-min-nan:Nî

Any de traspàs

Un any de traspàs és un any civil que té un dia més que els anys comuns, és a dir, té 366 dies. El dia de més s'afegeix al final del mes que era el darrer en el calendari romà: el febrer, de tal manera que aquest mes passa a tenir 29 dies. El repartiment dels anys civils en anys comuns i de traspàs es fa d'acord amb el calendari gregorià: en cada període de 400 anys n'hi ha 303 de comuns i 97 de traspàs. S'alternen de la següent manera: són de traspàs els anys en què les dues darreres xifres de l'ordinal que correspon a l'any formen un múltiple de 4, excepte si aquestes xifres són 00. Aleshores cal tenir en compte, amb el mateix criteri, les dues primeres xifres de l'any. Per exemple, el 1996 va ser de traspàs, perquè 96 és múltiple de 4; en el 2000, com que les dues darres xifres eren 00, calia tenir en compte el 20, que és múltiple de 4: per tant, també va ser de traspàs; però no ho van ser el 1700, el 1800 i el 1900, perquè 17, 18 i 19 no són múltiples de 4. L'any de traspàs també s'anomena bixest o bissextil, mots que fan al·lusió al fet que el nombre de dies que té (366) acaba en dos sisos.

Pàgines que s'hi relacionen

- any
- calendari gregorià
- any tròpic
- any sideri
- any civil
- temps astronòmic categoria:Unitats de temps

Dia

Dia solar o Dia solar mitjà.

Dia sideral.

Diferència entre dia solar i sideri.

Dia (com anteposat a nit)

Vegeu també

- Temps solar
- Equació de temps

Enllaç extern

- [http://www.fourmilab.ch/cgi-bin/uncgi/Earth/action?opt=-p&img=learth.evif On és de dia ara mateix] Espectacular visió de la terra en temps real Categoria:dia ja:日 simple:Day

Any

Pàgines que s'hi relacionen

- Any civil
- Any draconític
- Temps astronòmic categoria:Any ja:年 ms:Tahun simple:Year zh-min-nan:Nî

1462

Esdeveniments:

- 12 de febrer - Calaf (l'Anoia): els remences es revolten contra les autoritats.
- 3 de maig - Salvatierra (Àlaba, el País Basc): Joan II i Lluís XI de França s'hi reuneixen per començar a negociar el que acabarà sent el tractat de Baiona.
- 9 de maig - Baiona (Lapurdi, el País Basc): els reprentants de Joan II i Lluís XI hi acorden el tractat de Baiona.
- 21 de maig - Saragossa (l'Aragó): Joan II hi signa el tractat de Baiona.
- 9 de juny - Catalunya: hi comença la guerra civil entre Joan II de i la Diputació del General.
- 15 de juny - Chinon (la Vall del Loira, França): Lluís XI de França hi signa el tractat de Baiona.

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XV ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XV ko:1462년 simple:1462

França

França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant). França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.

Geografia

Consell de Seguretat de les Nacions Unides Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF) ::Vegeu Dependències d'ultramar franceses

Orografia i hidrografia

França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m). Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.

Demografia

Roine Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren: #París 11.174.743 #Lió 1.648.216 #Marsella 1.516.340 #Lilla 1.182.026 #Bordeus 979.262 #Tolosa 819.507 #Nantes 715.358 #Grenoble 696.326 #Rouen 608.671 #Montpeller 591.646 #Rennes 569.932 #Estrasburg 557.120 #Niça 506.694

Història

Niça]] Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París. Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França. Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789. Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870). Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari. En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.

Llengües

La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries. Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada. Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia. Vegeu també: Literatura francesa

Economia

Article principal: Economia de França

Enllaços externs

- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França] Categoria:França als:Frankreich fiu-vro:Prantsusmaa ja:フランス ko:프랑스 ms:Perancis simple:France th:ประเทศฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-kok

Martorell

Bandera oficial de Martorell	Escut oficial de Martorell
(En detall)	(En detall)

Localització de Martorell respecte el Baix Llobregat
Baix Llobregat

Gentilici

Martorellenc, martorellenca

25.010

12,73 km²

1.964,65 hab./km²

56 m

Entitats de població

Terrassa

Terrassa és una ciutat catalana situada a la comarca del Vallès Occidental, de la qual comparteix capitalitat amb la veïna Sabadell. La seva àrea d'influència arriba al quart de milió de persones. L'any 2005 ha comportat per a la ciutat arribar a la xifra de 200.000 habitants, amb la qual cosa passa a ser la primera ciutat en habitants del Vallès.

Emplaçament

Terrassa es troba situada al sud del massís de Sant Llorenç del Munt sobre la riera de les Arenes, a 286 metres sobre el nivell del mar i a 41° 33' 40" latitud nord i 2° 0' 29" longitud est. El seu terme municipal, el més extens i poblat de la comarca, limita al nord amb els de Matadepera, Mura i Vacarisses; a l'est amb Sabadell i Castellar del Vallès; al sud amb Sant Quirze del Vallès, Rubí i Ullastrell, i a l'oest amb Viladecavalls i Vacarisses. Les zones forestals ocupen el sector més nord-occidental del terme; la part septentrional s'integra dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

Història

Les primeres notícies de l'actual Terrassa provenen de l'època dels romans, que fundaren la ciutat d'Ègara sobre un antic poblat ibèric, Egosa, del qual s'han trobat algunes monedes. També s'han trobat algunes restes paleolítiques al voltant del torrent de Vallparadís, prop d'on actualment hi ha el conjunt de les esglésies de Sant Pere i el castell cartoixa de Vallparadís. Durant el segle XIX Terrassa va ser una de les ciutats on la revolució industrial hi va tenir una major incidència, amb un gran nombre de fàbriques i indústries dedicades al tèxtil. Avui en dia encara perviuen molts edificis modernistes d'aquella època, com el Vapor Aymerich, Amat i Jover, actual Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (1907), la Masia Freixa (1907), la Casa Alegre de Sagrera (1911), l'edifici de l'Ajuntament (1902), l'Escola Industrial (1904), el Gran Casino (1920), el Teatre Principal (1920) i el Parc de Desinfecció (1920), per citar-ne només els més destacats.

Coordenades
Altitud	286 m
Latitud	41º33' 40 Nord
Longitud	2º 0'29 Est

L'1 de juliol de 1904 la ciutat de Terrassa s'annexionà part del terme del poble de Sant Pere de Terrassa (l'antiga Ègara, que tenia 4.400 habitants l'any 1900). Sabadell se n'annexionà una altra part (la Creu Alta, Ca n'Oriac...) i Rubí una altra (Castellnou). Durant alguns períodes d'oficilitat dels topònims en castellà, ha estat anomenada «Tarrasa». L'any 2004 el Vaticà va crear el nou bisbat de Terrassa, com a segregació del bisbat de Barcelona, i utilitza la basílica del Sant Esperit com a nova catedral. No és la primera vegada que Terrassa és seu d'un bisbat. A mitjan segle V ja hi havia el bisbat d'Ègara, on se celebrà l'any 614 el Concili d'Ègara, i que va perdurar fins a la invasió sarraïna, al segle VIII. La seu de l'antic bisbat d'Ègara era el conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere.

Barris de Terrassa (nucli urbà i voltants)

Districte 1
- Plaça de Catalunya i Escola Industrial
- Cementiri Vell
- Centre
- Vallparadís
- Antic Poble de Sant Pere segle VIII segle VIII segle VIII segle VIII Districte 2
- Montserrat
- Vilardell
- Torre-sana
- Ca n'Anglada Districte 3
- Can Parellada
- Les Fonts (part del barri és dins el terme municipal de Sant Quirze del Vallès)
- Can Jofresa
- Guadalhorce
- Can Palet II
- Xúquer
- Segle XX
- Can Palet Districte 4
- Ca n'Aurell
- La Maurina
- La Cogullada
- Roc Blanc
- Can Palet de Vista Alegre Districte 5
- Sant Pere
- Pla del Bon Aire
- Can Roca
- Poble Nou i Zona Esportiva
- Torrent d'en Pere Parres
- Can Boada del Pi
- Can Gonteres
- Pla del Bon Aire i el Garrot Districte 6
- Les Arenes, la Grípia i Can Montllor
- Sant Llorenç
- Sant Pere Nord
- Ègara
- Can Tusell

Govern municipal

Segons les darreres eleccions municipals (2003), la composició de l'Ajuntament és la següent:
- PSC-PM 13 regidors (34.298 vots, 43,59%)
- CiU 5 regidors (14.084 vots, 17,90%)
- ICV-EPM 3 regidors (10.091 vots, 12,82%)
- PP 3 regidors (9.713 vots, 12,34%)
- ERC-AM 3 regidors (8.517 vots, 10,82%) Formen el govern municipal la coalició PSC-ICV-ERC i l'alcalde és Pere Navarro, del PSC.

Esports

L'esport que ha donat més renom a la ciutat és l'hoquei herba, del qual ha estat la ciutat pionera a Catalunya i Espanya. Durant els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, Terrassa va ser la subseu olímpica de l'hoquei herba. El gran nombre de jugadors terrasssencs d'hoquei que han participat a les diferents edicions dels Jocs Olímpics han fet que la ciutat sigui coneguda com la "[http://www.terrassa.org/terrassaalmon/esport/olimpica.htm ciutat més olímpica del món]". Actualment militen en la Divisió d'Honor del campionat espanyol de lliga els següents equips terrassencs:
- Atlètic Terrassa Hockey Club (també l'equip femení)
- Club Deportiu Terrassa (també l'equip femení)
- Club Egara
- Egara 1935 D'altres esports on hi ha participació destacada són el futbol, amb el Terrassa Futbol Club, el bàsquet, amb l'Sferic Terrassa, i el waterpolo, amb el Club Natació Terrassa.

Festa Major

La Festa Major de Terrassa se celebra el primer diumenge després de Sant Pere i dura de divendres a dimecres; el diumenge n'és el dia central, quan té lloc la diada castellera al Raval de Montserrat. Se celebra en honor dels sants patrons de la ciutat, que són sant Pere, sant Cristòfol i sant Valentí. El dilluns de Festa Major, l'endemà del primer diumenge després de Sant Pere, és festivitat local. El programa de la Festa Major s'ha anat consolidant amb els anys i sempre comença amb la baixada del drac de Sant Llorenç del Munt i acaba amb el castell de focs i la típica cantada d'havaneres i rom cremat, servit per la corporació municipal. Més informació a [http://www.terrassa.org/cultura/cultura/3-6/3-6-1/protocols%20fm/protocols-fm.htm Origens i protocols de la Festa Major de Terrassa]

Terrassa, plaça castellera

La ciutat, tot i no tenir pertànyer a l'area castellera tradicional, compta des de 1979-80 amb dues de les colles castelleres capdavanteres del país, els Minyons de Terrassa i els Castellers de Terrassa, que rivalitzen entre elles cada any durant la diada castellera de la Festa Major.

Comunicacions

Pel que fa al transport terrestre, Terrassa està comunicada amb Barcelona a través de dues autopistes, la C-58 i la C-16 (aquesta última, de peatge). La C-16 forma part de la via europea E-9, que uneix Barcelona amb el túnel del Cadí i França.

Accessos per carretera

- Des de Barcelona: :Autopista C-58 Barcelona-Terrassa (gratuïta) :Autopista C-16 Barcelona-Sant Cugat-Terrassa, pels túnels de Vallvidrera (peatge)
- Des de Lleida: :AP-2, connexió amb les autopistes AP-7 i C-58 :A-2, connexió amb la C-243 (Martorell-Terrassa)
- Des de França-la Jonquera-Girona: :AP-7, connexió amb la C-58 (Barcelona-Terrassa)
- Des de Tarragona: :AP-7, connexió amb la C-58 (Barcelona-Terrassa)

Ferrocarril

Respecte al ferrocarril, Terrassa disposa d'una estació de passatgers de la línia C-4 de la RENFE (molt properament s'iniciarà la construcció d'una segona estació). També hi ha l'estació terminal de la línia S1 dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, amb una segona estació a la zona universitària, actualment en període de construcció; d'aquí a pocs anys la línia es perllongarà amb dues noves estacions, una que connectarà amb la RENFE i la segona que arribarà al barri de Can Roca, al nord de la ciutat).

Transport públic interior

Dins de la ciutat operen un total de tretze línies d'autobús. Actualment el servei el realitza l'empresa Transports Municipals d'Egara. Les línies actualment vigents són:

Sant Llorenç - Rambla d'Ègara - Hospital
les Arenes - la Grípia - Rambla d'Ègara
les Arenes - la Grípia - la Maurina
Can Parellada - Can Palet - Rambla d'Ègara - Can Boada
Pla del Bon Aire - Poble Nou - Rambla d'Ègara - Can Trias
Can Tusell - Sant Pere Nord - Rambla d'Ègara - la Cogullada
Nord - Sud (Pla del Bon Aire - Dr. Robert - Can Jofresa)
Avingudes (Can Jofresa - Avingudes - Rambla d'Ègara - Can Jofresa)
Avingudes (Can Palet - Can Jofresa - Rambla d'Ègara - Avingudes - Can Palet)
les Fonts - Dr. Robert
Can Gonteres - Rambla d'Ègara
Can Palet de Vista Alegre - Rambla d'Ègara
Pla del Bon Aire - Mercat - Can Parellada

Enllaços externs

- [http://www.terrassa.org/ Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.tmesa.com/home.asp?Idioma=CA&Diseno= Transports Municipals d'Egara]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p12.lli_ens Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=08279 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://www.infoterrassa.com Infoterrassa]
- [http://meteo.infoterrassa.com El Temps a Terrassa]
- [http://www.egaraweb.net EgaraWeb.net | El Portal de Terrassa]
- [http://www.terrassa.org/200milpersones/index.htm Terrassa arriba als 200.000 habitants]
- [http://avcanparellada.terrassa.net/index.htm Associació de Veïns de Can Parellada] Categoria:Terrassa [http://media.quands.com/2005/02/terrassa-hipermapa.jpg Imatge aèria]

Tortosa


(En detall)	(En detall)

Localització_de_Tortosa respecte el Baix Ebre
Baix Ebre

Tortosí, tortosina

31.979

218,45 Km²

146,36 hab/Km²

12 m

Entitats de població

Tortosa és la capital de la comarca del Baix Ebre situada a la vall baixa del riu Ebre. Cal destacar la seva gran riquesa en monuments històrics: Castell de la Suda, la Catedral de Tortosa, el seu casc antic, etc... Així com la ja tradicional Festa del Renaixement, què en el 2005 ha celebrat la seva 10ª edició, sent com cada any un gran èxit. Ebre

Taifa de Tortosa

- Llista dels emirs de Tortosa

Enllaços externs

- [http://www.tortosa.altanet.org/ Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=4315540003&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=43155 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://www.festadelrenaixement.org/ Informació sobre la Festa del Renaixement de Tortosa] Categoria:Baix Ebre

Lleida

(Bandera)	(Escut)
(En detall)	(En detall)

Localització de Lleida respecte el Segrià
Segrià

Lleidatà, lleidatana

119.935

211,7 Km²

566,5 hab/Km²

155 m

Entitats de població

m m m m Lleida és la capital de la comarca del Segrià i de la Província de Lleida.

Geografia i història

La ciutat de Lleida està situada al voltant d'un turó esglaonat, el Turó de la Seu, a la banda dreta del riu Segre, a 154,65 m d'altitud (al pòrtic de la Seu Nova). Dista 160 km de Barcelona, 103 de Tarragona i 146 de Saragossa. La part superior del Turó de la Seu sempre ha estat el lloc on s'han situat les infraestructures representatives del poder de control social: la fortalesa mora i la mesquita, i més tard la catedral (la Seu Vella). El turó era, a més, un bon lloc per a defensar-se de possibles atacs, i ben aviat es va envoltar amb muralles. Aquestes van deixar d'ésser útils amb l'arribada de la revolució industrial i demogràfica del segle XIX. Amb la seva demolició, Lleida va poder expandir-se per la plana, això sí, havent de salvar els obstacles que oferien el riu Segre i la via del tren (que es va construir sense preveure que la ciutat creixeria tal i com ho va fer). De fet, la seva situació com a nus important en la xarxa de comunicacions es remunta a fa més de vint segles, a la conversió del nucli ilerget a la nova manera de fer dels romans, que s'estaven expandint cap a l'interior de la península. D'aquesta manera Iltirda (Lleida) passaria a ser un assentament com a lloc de pas en el camí entre l'interior (Osca, i el nord-oest de la península) i la mar (Tarraco, Barcino, i d'aquí a la península Itàlica). Amb la conquesta musulmana, Lleida es converteix en un important mercat i nucli militar proper a la frontera amb els cristians. Quan s'incorpora als regnes cristians, s'integra en una nova xarxa nord-sud, estructurada als voltants dels rius, alhora que continua en la xarxa est-oest que anava de Barcelona a Sant Jaume de Galícia. Lleida és, doncs, des de fa molt de temps, un nucli estretament relacionat amb les xarxes de comunicacions que hi conflueixen, no com a inici o final, sinó com a important lloc de pas. Aquesta situació explicaria en part el perquè del menor desenvolupament industrial d'aquest nucli: les indústries estan en d'altres nodes, i en aquest només conflueixen xarxes de transport. Però la realitat no és tan simple: Lleida també és el centre d'una important regió agrícola i ramadera, que centralitza la distribució dels seus productes cap als nodes industrials. Aquesta regió, lluny de divisions polítiques, inclou tota l'actual província i bona part del territori de la Franja de Ponent. Resulta interessant assenyalar que el 76% del municipi de Lleida està ocupat per conreus de regadiu, fet possible gràcies a la construcció de canals (des de l'edat mitjana, però sobretot a finals del segle XIX i principis del XX). Al voltant de la ciutat hi ha l'Horta de Lleida, masies amb un tros de terra al voltant agrupades en partides que són una de les particularitats de la ciutat i un dels seus patrimonis naturals, juntament amb el parc natural de La Mitjana, al costat de les comportes del Segre, i part de la timoneda d'Alfès.

Clima

El clima és continental i àrid amb temperatures mitjanes que absten entre els 14-16º i oscil·lacions que van entre els 38º de l'estiu a 0º a l'hivern. Les precipitacions són escasses i irregulars i hi són habituals els bancs de boira per la seva situació a la fondalada del riu Segre.

Districtes i entitats de població

- Centre històric
- Rambla de Ferran - Estació
- Universitat
- Príncep de Viana - Clot
- Instituts - Templers
- Xalets - Humbert Torres
- Camp d'Esports
- Joc de la Bola
- Mariola
- Balàfia
- Secà de Sant Pere
- Pardinyes
- Cappont
- Bordeta
- Magraners
- Polígon - Vilanoveta
- Ciutat Jardí Ciutat Jardí

Esports

Entre les societats esportives més importants de la ciutat de Lleida cal destacar-ne:
- Unió Esportiva Lleida (futbol)
- Club Bàsquet Lleida
- Lleida Llista Blava (hoquei patins)

Enllaços externs

- [http://www.lapaeria.es Ajuntament de Lleida]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=2512070005&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=25120 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://visualiseur.bnf.fr/Visualiseur?Destination=Daguerre&O=7845104&E=JPEG&NavigationSimplifiee=ok&typeFonds=noir Mapa de Lleida al segle XVII] a la [http://www.bnf.fr/ Biblioteca Nacional de França]
- Les constitucions catalanes a l'[http://www.paeria.es/cultura/cast/publicaciones/usatges.html Ajuntament de Leida], Categoria:Lleida

França

Geografia

Orografia i hidrografia

Demografia

Història

Llengües

Economia

Article principal: Economia de França

Enllaços externs

Guerra del Francès

La Guerra del Francès o guerra de la independència espanyola fou un conflicte bèlic entre Espanya i França que s'inicia el 1808 amb l'entrada de les tropes napoleòniques, i que conclou el 1814, amb el retorn de Ferran VII al poder. En l'anàlisi dels fets militars, no es pot parlar d'un enfrontament entre els exèrcits francès i espanyol, sino que existeix una important presència de la guerra de guerrilles, en una dimensió desconeguda fins el moment. guerra de guerrilles

Fets militars

Les primeres tropes franceses entren a Catalunya el 9 de febrer de 1808, comandades pel general Duhesme. Posteriorment entrarien les tropes de Chabran (que ocuparien el castell de Figueres), Reille i Saint-Cyr. El 13 de febrer de 1808, les tropes de Duhesme i Lechi entren a Barcelona, amb 5.427 homes i 1.830 cavalls. Teòricament havien de romandre tres dies a la ciutat, fent parada de camí a la seva destinació final, Cadis. El dia 29 de febrer els francesos ocupaven per sorpresa la Ciutadella i Montjuïc. Arreu de Catalunya començaren enfrontaments locals: crema de paper segellat a Manresa, o la constitució de la Junta de Govern i Defensa a Lleida. El 6 i 14 de juny es donen els primers incidents bèlics importants, les batalles del Bruc, primeres victòries sobre els exèrcits napoleònics. Les tropes franceses són derrotades a la batalla de Bailén el juliol de 1808. Les forces de Saint-Cyr derroten les tropes de Vives a Llinars del Vallès i entren a Barcelona el 17 de desembre de 1808. El 26 de febrer de 1809 les tropes franceses entraren a Reus, i el 1812 fou capital del departament de Boques d'Ebre, com a part de França a la que Catalunya havia estat annexionada. Els francesos van sortir de Reus el 1814. Girona fou assetjada per Saint-Cyr entre maig i desembre 1809. El 10 de desembre Girona capitulava davant el nou cap de les tropes franceses, el mariscal Augereau, duc de Castiglione. Darrera quedava un terrible holocaust, que havia costat la vida a la meitat de la població gironina, i a més de la meitat de la seva guarnició. L'abril de 1810, s'inicia el setge de Lleida. Aquell any, l'activitat guerrillera comença a pendre força importància. El gener de 1811 es pren Tortosa. A finals de Juny de 1811, cau Tarragona, després que el marquès de Campoverde abandonés la ciutat amb l'excusa d'anar a cercar més tropes per defensar la ciutat. A finals de 1811 es pot considerar que Catalunya és totalment ocupada pels francesos. A inicis de 1812 es procedeix a una mena d'integració de Catalunya dins l'imperi napoleònic. A mitjans de 1812 el decurs dels esdeveniments militars són desfavorables als francesos. A escala europea, Napoleó pateix fortes derrotes a Rússia, i Wellington comença a obtenir victòries a la península. El general Lluís de Lacy és designat per la regència nou capità general de Catalunya. Les Corts reemplacen Lacy per Copons el febrer de 1813. El març de 1813, Josep I abandona Madrid, i el domini francès a la península inicia la seva davallada, però a Catalunya, les tropes de Suchet, vingudes des de València, restarien fins al final del conflicte. Es mantindria a Barcelona i marxaria ordenadament cap a França instal.lant-se primer a Girona i després a la línia del riu Fluvià. El general Habert va mantenir el domini de Barcelona fins després de la caiguda de Napoleó. Finalment, el 28 de maig de 1814, Barcelona és deslliurada dels francesos. Catalunya és la zona de la península que pateix durant més temps l'ocupació francesa, però sense estar-ho mai del tot. Les tropes franceses dominaven viles i ciutats, però no les zones rurals, cosa que fou un constant desgast per les tropes napoleòniques.

Departaments del Principat

Per decret de Napoleó de 25 de gener de 1812 fins al final de la guerra el maig de 1814, el Principat va quedar incorporat a l'Imperi francès. Es va dividir el territori en quatre departaments a la francesa:
- Departament del Ter, capital Girona.
- Departament del Segre, capital Puigcerdà. Inclòs el Principat d'Andorra.
- Departament de Montserrat, capital Barcelona.
- Departament de Boques de l'Ebre, capital Lleida. Inclosa la Franja de Ponent i exclosa la Vall d'Aran incorporada al departament de l'Alta Garona.

Enllaços externs

- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron103190760.htm Històries de Catalunya: Les guerres contra el francès] Categoria:Guerres catalanes Categoria:Història Contemporània de Catalunya Categoria:Història d'Espanya Categoria:Història de França

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
-

15 de juny

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Festes:

Dia

Dia solar o Dia solar mitjà.

Dia sideral.

Diferència entre dia solar i sideri.

Dia (com anteposat a nit)

Vegeu també

Enllaç extern

Any

Pàgines que s'hi relacionen

Any de traspàs

Pàgines que s'hi relacionen

Dia

Dia solar o Dia solar mitjà.

Dia sideral.

Diferència entre dia solar i sideri.

Dia (com anteposat a nit)

Vegeu també

Enllaç extern

Any

Pàgines que s'hi relacionen

1462

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

França

Geografia

Orografia i hidrografia

Demografia

Història

Llengües

Economia

Enllaços externs

Martorell

Terrassa

Emplaçament

Història

Barris de Terrassa (nucli urbà i voltants)

Govern municipal

Esports

Festa Major

Terrassa, plaça castellera

Comunicacions

Accessos per carretera

Ferrocarril

Transport públic interior

Enllaços externs

Tortosa

Taifa de Tortosa

Enllaços externs

Lleida

Geografia i història

Clima

Districtes i entitats de població

Esports

Enllaços externs

França

Geografia

Orografia i hidrografia

Demografia

Història

Llengües

Economia

Enllaços externs

Guerra del Francès

Fets militars

Departaments del Principat

Enllaços externs

Espanya

Història

Edat Antiga

Edat Mitjana

Edat Moderna

Edat Contemporània

Segle XIX