:: wikimiki.org ::

1887

1887

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ko:1887년 ms:1887 simple:1887 th:พ.ศ. 2430

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits

- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen

- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs

- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

Mn

Crom - Manganès - Ferro
Mn Tc
	Imatge:Mn_taula_periòdica.png Taula completa

General

Nom, símbol, nombre

Manganés, Mn, 25

Sèrie química

Metall de transició

Grup, període, bloc

7, 4 , d

Densitat, duresa Mohs

7470 kg/m³, 6,0

Aparença

Platejat metàl·lic
Aparença

Propietats atòmiques

Pes atòmic

54,938049 uma

Radi mitjà^†

140 pm

Radi atòmic calculat

161 pm

Radi covalent

139 pm

Radi de Van der Waals

Sense dades

Configuració electrònica

Ar]3d⁵4s²

Estats d'oxidació (òxid)

7,6,4,2,3 (àcid fort)

Estructura cristal·lina

Cúbica centrada en el cos

Propietats físiques

Estat de la matèria

Sòlid (generalmente no magnètic)

Punt de fusió

1517 K

Punt d'ebullició

2235 K

Entalpia de vaporització

226 kJ/mol

Entalpia de fusió

12,05 kJ/mol

Pressió de vapor

121 Pa a 1517 K

Velocitat del so

5150 m/s a 293,15 K

Informació diversa

Electronegativitat

1,55 (Pauling)

Calor específica

480 J/(kg·K)

Conductivitat elèctrica

0,695 x 10⁶ m^-1·ohm^-1

Conductivitat tèrmica

7,82 W/(m·K)

1er potencial d'ionització

717,3 kJ/mol

2on potencial d'ionització

1509 kJ/mol

3er potencial d'ionització

3248 kJ/mol

4t potencial d'ionització

4940 kJ/mol

5è potencial d'ionització

6990 kJ/mol

6è potencial d'ionització

9220 kJ/mol

7è potencial d'ionització

11500 kJ/mol

Isòtops més estables

iso.	AN	Període de semidesintegració	CD	ED M eV	PD
⁵²Mn	Sintètic	5,591 dies	ε	4,712	⁵²Cr
⁵³Mn	Sintètic	3,74 x 10⁶ anys	ε	0,597	⁵³Cr
⁵⁴Mn	Sintètic	312,3 dies	ε β^-	1,377 0,697	⁵⁴Cr ⁵⁴Fe
⁵⁵Mn	100%	Mn és estable amb 30 neutrons

El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.

Característiques principals

El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial. Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn⁺² competix sovint amb el Mg⁺². S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.

Aplicacions

- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe₂O₃), i el diòxid de manganès, (MnO₂).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO₂, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO₂).
- El MnO₂ també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.

Història

vidre] S'ha trobat diòxid de manganès, MnO₂, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers. En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO₄), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni. A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.

Rol biològic

El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida. S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O₂^-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H₂O₂; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural. En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.

Abundància i obtenció

fetge És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït. Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO₂), psilomelana (MnO₂·H₂O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn₂O₃·MnSiO₃), rodonita (MnSiO₃), rodocrosita (MnCO₃), hübnerita (MnWO₄), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l. Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina. El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.

Compostos

El permanganat de potassi, KMnO₄, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants. El diòxid de manganès, MnO₂ s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.

Isòtops

El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 18 radioisòtops han estat caracteritzats, sent el Mn-53 el més estable amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys, Mn-54 amb un període de 312.3 dies, i Mn-52 de 5.591 dies. La resta d'isòtops radioactius, tenen períodes inferiors a les 3 hores i la majoria d'aquests inferiors a 1 minut. Aquest element també té 3 metaestats. El manganès està inclòs dins el grup d'elements del ferro, que es creu que són sintetitzats dins de gran estrelles poc abans de la seva explosió en forma de supernoves. El Manganès-53 es desintegra en ⁵³Cr amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys. A causa d'aquest període relativament curt, ⁵³Mn és un radionúclid extingit. El contingut isotòpic del manganès es combina típicament amb contingut isotòpic del crom, i ha trobat aplicació en la geologia d'isòtops. Variacions en la proporció ⁵³Cr/⁵²Cr i Mn/Cr des d'uns quants meteorits indiquen una proporció de ⁵³Mn/⁵⁵Mn inicial, que suggereix que la relació isotòpica de Mn-Cr hagi resultat de la desintegració in situ del ⁵³Mn en cossos planetaris diferenciats. Per això el ⁵³Mn proporciona evidències addicionals per als processos nucleosintètics immediatament abans de la coalescència del Sistema Solar. El pes atòmic dels isòtops de manganès, varien des de les 46 uma (Mn-46) a 65 uma (Mn-65). El principal mode de desintegració dels isòtops fins l'isòtop estable més abundant, Mn-55, és la captura electrònica i el mode principal dels isòtops més grans és la desintegració beta.

Precaucions

El manganès és un element essencial, sent necessària una aportació d'entre 1 a 5 mg per dia, quantitat que s'aconsegueix a través dels aliments. El manganès en excés és tòxic. Exposicions prolongades a compostos de manganès, de forma inhalada o oral, poden provocar efectes adversos en el sistema nerviós, sistema respiratori, i altres. El permanganat potàssic, KMnO₄, és corrosiu.

Enllaços externs

- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Mn/index.html webelements.com - Manganès (en anglès)]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Mn.html environmentalchemistry.com - (en anglès)]
- [http://www.manganese.org International Manganese Institute (en anglès)] categoria:Elements químics categoria:Metalls ja:マンガン th:แมงกานีส

París

] ] París (en francès Paris), capital de França i de la regió de l'Illa de França també coneguda com la Regió Parisenca, creuada pel Sena, és una de les aglomeracions urbanes més grans d'Europa, amb una població d'11.174.743 habitants, 2.125.246 dels quals residixen al municipi de París. Per la seva renda per càpita és la ciutat més rica d'Europa. Alguns monuments importants són el Museu del Louvre, la Torre Eiffel, la Catedral de Notre-Dame, la capella dels Invàlids, la plaça de la Concòrdia, el pont d'Alexandre III, el Centre Pompidou, la basílica de Montmartre, el Moulin Rouge, etc. És una de les ciutats de la qual es diu que té més encant del món. Són famosos els seus bulevards o la gran avinguda que enllaça el Louvre amb l'Arc de Triomf de l'Estrella, que passant per la plaça de la Concòrdia i els anomenats Camps Elisis i continua més enllà (encara que amb un altre nom), fins a l'Arc de la Defensa, amb un total de prop de deu quilòmetres.

Demografia

En el cens de 1999, la població de la ciutat de París (excloent els suburbis) era de 2.125.246. La població de l'àrea metropolitana de París era de 11.174.743.

Història

El nom de la ciutat prové del nom de la tribu gàl·lica, parissis que va habitar a la regió durant el temps de la conquesta romana. El cor històric de la ciutat és l'illa de la ciutat (Île de la Cité), una petita illa on es troba el Palau de la Justícia, i la famosa Catedral de Notre Dame. Aquesta illa està connectada amb un altra illa (Île Saint-Louis), on es troben cases elegants dels segles XVII i XVIII. París va ser ocupada per la tribu gàl·lica fins a l'arribada dels romans el 52, a.C. Els invasors es referien als habitants gàl·lics com els "parisii", però van anomenar la nou ciutat "Lutècia" que vol dir "lloc pantanós". Cinquanta anys després, la ciutat es va estendre a la vora del Sena, i va canviar el seu nom a París. El govern romà va acabar el 508 quan Clovis el Franc va convertir-la en la capital de la dinastia Merovingiana dels francs. El 511 va comissionar la construcció de la catedral de St. Etienne, a l'illa de la ciutat. Les invasions dels víkings van forçar als habitants a construir una fortalesa en l'illa. El 28 de març, 845 Paris va ser saquejada pels víkings, encapçalats per Ragnar Lodbrok. La debilitat dels altres reis i comptes de França va provocar el ascens en importància dels comptes de Paris que finalment es convertirien en reis de França. Durant l'Edat Mitjana la ciutat va prosperar com a centre comercial i intel·lectual de l'època. Durant el regnat de Lluís XIV, de 1643 a 1715, la residència reial es va moure de París a Versalles. La Revolució Francesa va començar el 14 de juliol, 1789, i la ciutat va ser centre del conflicte. El 1870 la guerra amb Prússia va acabar amb el setge de París, que es va rendir el 1871, després d'un hivern de fam i sang. La Torre Eiffel, la construcció més coneguda de París, va ser construïda el 1889 en un període de prosperitat conegut com la Belle Epoque, l'època bella. El 1900 París va ser seu del Jocs Olímpics. Va caure en mans dels alemanys durant la Segona Guerra Mundial i va ser alliberada l'agost de 1944. Coneguda com la ciutat de les llums o de l'art, París està present en moltes obres, tant literàries com musicals, com a terra de bohemis. Així, per exemple, l'acció de La Bohème de Giacomo Puccini es situa a la ciutat, i Violeta, de La Traviata, hi viu.

Enllaços externs

- [http://www.casal.fr.tc/ Casal de Catalunya de París] Categoria:París Categoria:Capitals d'estats independents als:Paris (Stadt) ja:パリ ko:파리 시 ms:Paris simple:Paris th:ปารีส

França

França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant). França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.

Geografia

Consell de Seguretat de les Nacions Unides Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF) ::Vegeu Dependències d'ultramar franceses

Orografia i hidrografia

França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m). Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.

Demografia

Roine Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren: #París 11.174.743 #Lió 1.648.216 #Marsella 1.516.340 #Lilla 1.182.026 #Bordeus 979.262 #Tolosa 819.507 #Nantes 715.358 #Grenoble 696.326 #Rouen 608.671 #Montpeller 591.646 #Rennes 569.932 #Estrasburg 557.120 #Niça 506.694

Història

Niça]] Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París. Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França. Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789. Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870). Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari. En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.

Llengües

La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries. Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada. Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia. Vegeu també: Literatura francesa

Economia

Article principal: Economia de França

Enllaços externs

- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França] Categoria:França als:Frankreich fiu-vro:Prantsusmaa ja:フランス ko:프랑스 ms:Perancis simple:France th:ประเทศฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-kok

Torre Eiffel

La Torre Eiffel va ser erigida amb motiu de l’Exposició Universal celebrada a París (França) l’any 1889. Va suposar una fita decisiva en la construcció en ferro. L’enginyer francès Alexandre Gustave Eiffel va projectar aquesta impressionant estructura reticulada que pesa unes 7300 tones de ferro colat. La seua altura és de 300 metres, als quals cal afegir els de l'antena, Categoria:París Eiffel als:Eiffelturm ja:エッフェル塔 simple:Eiffel Tower th:หอไอเฟล

5 de febrer

El 5 de febrer és el trenta-sisè dia de l'any del calendari gregorià. Queden 329 dies per finalitzar l'any i 330 en els anys de traspàs. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1714 - Prats de Lluçanès (Osona): les tropes filipistes devasten la població.
- 1919 - Barcelona: hi comença la vaga de la Canadenca. :MÓN
- 1819 - Xile i l'Argentina: aquests dos països signen un tractat de col·laboració per contribuir a la independència del Perú.
- 1852 - Sant Petersburg (Rússia): s'hi inaugura el Museu de l'Ermitage.
- 1887 - Milà (Itàlia): s'hi estrena l'òpera Otello, de Giuseppe Verdi.
- 1917 - Mèxic: s'hi proclama la Constitució de 1917.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Festes:

- Santa Àgata, patrona de les dones i advocada contra les malalties de les mamelles. ---- Un dia abans / Un dia després Categoria:Febrer ja:2月5日 ko:2월 5일 simple:February 5 th:5 กุมภาพันธ์

Itàlia

La República Italiana o simplement Itàlia és un estat de l'Europa mediterrània, que consisteix principalment d'una península allargada i de dues grans illes en el mar Mediterrani: Sicília i Sardenya. Pel nord està borejat pels Alps, per on limita amb França, Suïssa, Àustria i Eslovènia. Els estats independents de San Marino i la Ciutat del Vaticà són enclavaments dintre del territori italià.

Repubblica Italiana

Bandera oficial d'Itàlia	Escut oficial d'Itàlia
(En detall)	(Gran)

Lema nacional : No en té

imatge:Localització d'Itàlia.png

Idioma oficial

Capital

Ciutat més gran

President

Primer Ministre

Superfície
- Total
- % aigua

Lloc núm. 69
301.270 km²
2.4%

Població
- Total (Any)
- Densitat

Lloc núm. 22
57.600.000
196 hab/km² (40è)

Unificació

17 de març de 1861

Moneda

Euro (abans lira)

Zona Horària

UTC +/-X

Gentilici

Italià, italiana

Himne nacional

Fratelli d'Italia

Domini d'internet

.IT

Codi telefònic

Història

Article principal: Història d'Itàlia La història d'Itàlia és potser la més important per al desenvolupament de la cultura i societat de l'àrea mediterrània. El país ha estat amfitrió de moltes activitats humanes en temps prehistòrics, per la qual cosa s'hi han trobat numerosos llocs arqueològics en diferents regions: Lazio i Toscana, Umbria i Basilicata. Després de la Grècia Magna, la civilització etrusca i especialment l'Imperi Romà que va dominar aquesta part del món per molts segles, hi varen arribar l'humanisme medieval i el Renaixement que varen ajudar en la formació de la filosofia i l'art europeus. La ciutat de Roma conté alguns dels exemples d'estil barroc més importants de tot Europa. La Itàlia moderna es va convertir en estat amb bastant retard respecte de la resta d'estats europeus. La conversió va ocórrer el 17 de març de 1861, quan els estats de la península i les Dues Sicílies es varen unir sota el tron del rei Victor Emanuel II de la dinastia Saboia, fins llavors governant del Piamont i reis de Sardenya. L'artífex de la unificació italiana, tanmateix, va ser el Comte Camillo Benso di Cavour, el ministre en cap de Víctor Emmanuel. Roma, per la seva part, es va mantenir separada de la resta d'Itàlia sota el comandament del Papa i no va ser part del regne d'Itàlia fins al 20 de setembre de 1870, data final per a la unificació italiana. Actualment, el Vaticà és un enclavament independent, completament envoltant per Itàlia, exactament igual que San Marino. La dictadura feixista de Benito Mussolini iniciada el 1922 va portar a Itàlia a una aliança desastrosa amb l'Alemanya Nazi i l'imperi de Japó, portant la conseqüent derrota d'Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. El 2 de juny de 1946, un referèndum sobre la monarquia va desembocar en l'establiment de la República Italiana, la qual va adoptar una nova constitució l'1 de gener de 1948. Els membres de la família reial es varen dur a l'exili per la seva relació amb el règim feixista. Itàlia va ingressar a l'OTAN i a la Unió Europea i per tant es va sumar a la creixent unificació econòmica i política d'Europa occidental, incloent-hi l'adopció de l'Euro el 1999.

Govern i política

Article principal: Govern i política d'Itàlia La constitució de 1948 va establir un parlament bicameral, que va consistir d'una cambra de diputats (Camera dei Deputati) i un senat (Senato della Repubblica), un poder judicial i un poder executiu compost per un consell de ministres (gabinet), presidit pel primer ministre. El president de la república és escollit per 7 anys pel parlament junt a un petit nombre de delegats regionals. El president nomena el primer ministre, qui proposa la resta de ministres (nomenats formalment pel president). El consell de ministres ha de retenir la confiança (Fiducia) d'ambdues cambres. Las cambres del parlament són escollides popularment i directa per un sistema representatiu mixt, majoritari i proporcional. Sota la legislació de 1993, Itàlia té districtes d'un sol representant per al 75% dels seients en el parlament. El 25% restant dels seients són repartits proporcionalment. La cambra de diputats posseeix un total de 630 membres. A més de 315 membres electes, el senat inclou ex-presidents i diverses altres persones vitalícies conforme a acords constitucionals. Ambdues cambres són electes per un màxim de 5 anys. Les cartes legislatives poden ser originades en qualsevol de les cambra i han de ser aprovades per majoria. El sistema judicial italià es basa en el dret romà, modificat pel codi napoleònic i estatuts subseqüents. Una cort constitucional, la Corte Constituzionale, la qual autoritza les lleis constitucionals, és una innovació introduïda després de la Segona Guerra Mundial.

Organització política i administrativa

Segona Guerra Mundial Article principal: Organització política i administrativa d'Itàlia Itàlia es divideix en diverses regions. De aquestas, 5 (Vall d'Aosta, Friül — Venècia Júlia, Sicília, Sardenya i Trentino — Tirol del Sud) tenen un estatus especial en raó de la seva natura geogràfica, cultural o social. Les altres (Llombardia, Ligúria, Vèneto, Piemont, Calàbria, Toscana, Abruços, Basilicata, Campània, Emília-Romanya, Laci, Marques, Molise, Pulla i Úmbria) tenen un estatut comú de administració.

Geografia

Úmbria Article principal: Geografia d'Itàlia Itàlia consisteix predominantment en una gran península que s'estén cap al Mar Mediterrani, on junt a les seves dues principals illes, Sicília i Sardenya, crea masses aquàtiques importants, com el Mar Adriàtic al nord-est i el Mar Jònic al sud-est. Els Apenins formen la columna vertebral de la península, anant des del nord-oest fins on s'uneixen amb els Alps, la cadena muntanyosa que després forma un arc el qual tanca a Itàlia des del nord. Allí s'hi troba també una gran esplanada al·luvial, la esplanada po-veneciana, drenada pel riu Po i els seus diversos afluents provinents dels Alps, Apenins i Dolomites. El seu punt més elevat és el Mont Blanc (Monte Bianco) a 4.810 m d'alçada, però Itàlia s'associa més fàcilment amb dos volcans famosos: l'actualment inactiu Vesuvi prop de Nàpols i el molt actiu Etna a Sicília.

Economia

Article principal: Economia d'Itàlia Itàlia posseeix una economia industrial diversa, amb pràcticament el mateix ingrés per càpita que França i el Regne Unit. Aquesta economia capitalista es manté dividida en un nord industrial, dominat per empreses privades, i un sud agrícola, amb un 20% d'atur. En comparació amb països europeus veïns, posseeix un alt nombre de petites i mitjanes empreses (PiMEs). La major part de les matèries primeres utilitzades per la industria i més del 75% de l'energia són importades. Durant la dècada passada Itàlia ha perseguit una política fiscal estreta que li permetés arribar a complir amb els seus requeriments econòmics. Des de la seva adhesió a la Unió Europea, Itàlia s'ha beneficiat àmpliament de l'interès i inflació més baixos de l'euro. El rendiment econòmic d'Itàlia s'ha mantingut rere dels seus companys de la Unió Europea i el govern de Berlusconi ha posat en acció nombroses reformes de curt plaç destinades a millorar la competitivitat i el creixement a llarg plaç. S'ha mogut lentament, per una altra part, en la implementació de necessàries reformes estructurals, tals com alleujar els impostos i replantejar el rígid mercat laboral italià i car sistema pensionari. Després de l'escàndol contable de Parmalat el 2003 algunes persones han posat en dubte els escassos sistemes de control financer del país. Vegeu: Llistat d'empreses italianes

Demografia

Article principal: Demografia de Itàlia Itàlia és un país molt heterogeni tant lingüísticament com religiosa, però és divers culturalment, econòmica i política. Itàlia posseeix la cinquena major densitat poblacional a Europa, amb un promig de 196 persones per quilòmetre quadrat. Els grups minoritaris són petits, essent el major d'aquests el de parla alemanya al sud del Tirol (segons el cens de 1991, la població es troba composta per 287.503 persones de parla alemanya i només 116.914 de parla italiana) i els eslovens al voltant de Trieste. Altres grups minoritaris amb idiomes parcialment oficials inclouen la minoria de parla francesa a la regió de la Vall d'Aosta; els sards, el català i l'idioma retorromà en les muntanyes dolomites, essent tots idiomes romançs. Tot i que el catolicisme és la religió predominant (85% de la població), existeixen comunitats madures de protestants i jueus i una comunitat creixent d'origen musulmà.

Cultura

Article principal: Cultura de Itàlia Itàlia és reconeguda pel seu art; cultura i diversos monuments, entre ells la torre de Pisa i el Coliseu romà; així com per la seva gastronomia (plats italians famosos són la pizza i la pasta), el seu vi, el seu estil de vida, la seva elegància, disseny, cine, teatre, literatura: tant en poesia amb poetes de renom com Pasolini, Umberto Saba, Cesare Pavese entre d'altres, o d'altres gèneres, com la narratiba amb autors com Gianni Rodari o Gianni Rodari, i en teatre com el nòbel Dario Fo; i música (en particular l'òpera). El període del renaixement europeu va començar a Itàlia durant els segles XIV i XV.

Festes
Dates	Nom en català	Nom local	Notes
1 de gener	Any nou	Capodanno
6 de gener	Epifania	Epifania
Mòbil	Diumenge de Pasqua	Pasqua
Mòbil	Dilluns de Pasqua	Lunedì di Pasqua
25 d'abril	Aniversari de l'alliberació	Liberazione	1945
1 de maig	Dia de treball	Festa del Lavoro
2 de juny	Dia de la República	Festa della Repubblica	1946
15 d'agost	Dia de l'assumpció	Ferragosto
11 de novembre	Dia de Tots els Sants	Tutti i Santi
8 de desembre	Immaculada Concepció	Immacolata
25 de desembre	Nadal	Natale
26 de desembre	Dia de Sant Esteve	Santo Stefano
31 de desembre	Revetlla d' Any Nou	San Silvestro

Categoria:Itàlia Categoria:Unió Europea als:Italien fiu-vro:Itaalia ja:イタリア ko:이탈리아 ms:Itali simple:Italy th:ประเทศอิตาลี zh-min-nan:Italia

26 de juliol

El 26 de juliol és el dos-cent setè dia de l'any del calendari gregorià i el cent dos-cent vuitè en els anys de traspàs. Queden 158 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1719 - Reus (el Baix Camp): el gueriller Carrasclet i els seus homes intenten entrar a la ciutat.
- 1909 - Barcelona: hi comença la revolta popular contra les autoritats coneguda com la "Setmana Tràgica". :MÓN

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 1983 - Sant Pere de Ribes: Charlie Rivel, pallasso :MÓN
- 1533 - Cajamarca (el Perú): Atahualpa, cabdill inca assassinat pel conqueridor espanyol Francisco Pizarro.

Festes:

- Cuba: Dia de la rebel·lió nacional. ---- Un dia abans / Un dia després Categoria:Juliol ja:7月26日 ko:7월 26일 simple:July 26 th:26 กรกฎาคม

Esperanto

L'esperanto és un idioma artificial creat pel doctor polonès L. L. Zamenhof el 1887 com a resultat de 10 anys de feina. El primer llibre publicat va ser D-ro Esperanto. Lingvo internacia. Antaŭparolo kaj plena lernolibro, que significa "el Doctor Esperançat". Llengua Internacional. Pròleg i Llibre sencer d'aprenentatge". El pseudònim de Zamenhof, Esperanto, molt aviat es va convertir en el nom de l'idioma.

L'idioma

1887 L'esperanto està destinat a servir d'idioma auxiliar internacional, el segon idioma (després de la llengua natal). La major part del vocabulari està format per arrels de llengües modernes d'origen indoeuropeu i també del llatí i el grec clàssics. La gramàtica de l'esperanto es basa en 16 regles. L'alfabet és fonètic (cosa que significa que totes les paraules es pronuncien com s'escriuen i viceversa). Posseeix una estructura molt lògica (les mateixes terminacions de paraules per a les mateixes parts del diàleg (per exemple: -o per a substantius, -a per a adjectius, etc.). Presenta caràcter aglutinant, la qual cosa permet de forma sistemàtica la construcció de paraules combinant arrels, prefixos i sufixos. Això implica que a partir d'un nombre relativament petit d'arrels es poden expressar tots els conceptes possibles, cosa que en facilita l'aprenentatge a causa del reduït nombre d'elements que cal memoritzar. Totes aquestes característiques fan que l'esperanto sigui més fàcil d'aprendre que qualsevol llengua natural, fins i tot per a parlants de llengües no europees.
-

Vitalitat

És difícil dir quants parlants d'Esperanto hi ha. La majoria de les fonts fan referència a dos milions de parlants al voltant del món. No obstant això aquesta pot ser una estimació molt superficial. Cada any hi ha centenars de nous títols (tant traduïts com originals) que es publiquen en Esperanto, a més de música i fins i tot pel·lícules. Algunes edicions poden excedir les cent mil còpies. També hi ha un gran nombre de periòdics, revistes, i estacions de ràdio transmetent en Esperanto. Vegeu Literatura esperantista. La majoria dels esperantistes anhelen tenir contacte internacional i intercultural. Molts d'ells viatgen a convencions a trobar-se amb els seus vells amics i a fer noves amistats, tenir corresponsals en diferents parts del món, i de tant en tant estan disposats a proveir a esperantistes viatgers d'allotjament per alguns dies. Aquest idioma gaudeix de molt bona salut a internet, on s'han comptabilitzat a la fi de 2001 més de 2.000 pàgines web, uns 200 fòrums de discussió i més de 2.000 adreces de correu electrònic d'esperantòfons de 95 països. Existeixen centenars d'organitzacions especialitzades o de temàtica general que usen aquesta llengua com llengua de treball. Fins al dia d'avui, l'esperanto és el més reeixit de tots els idiomes artificials que hom ha creat. En 1999 la Universala Esperanto-Associo (l'Associació Mundial d'Esperanto) tenia membres en 119 països del món, i lUniversala Kongreso (Congrés Mundial) reuneix cada any de tres mil a sis mil esperantistes. Frederic Pujulà i Vallés és considerat l'introductor i màxim difusor de l'esperanto a Catalunya.
Enllaços externs

- [http://esperanto.net/info/index_ca.html esperanto.net]
- [http://www.esperanto-panorama.net Plana web sobre l'esperanto]
- [http://www.lernu.net Un bon lloc per aprendre ràpidament la llengua]
- [http://pacujo.net/esperanto/course/faq.html Free Esperanto Course] - Curs gratuït amb tutor assignat. En anglès.
- [http://www.cursodeesperanto.com.br Kurso de Esperanto] - Curs gratuït en diverses llengües. Amb software i correspondència amb un tutor assignat.
- [http://eo.wikipedia.org Wikipedia en esperanto]
- [http://www.esperanto-ct.org Associació catalana d'Esperanto]
- [http://www.majstro.com/Web/Majstro/dict.php?gebrTaal=epo&prec=1&bronTaal=epo&doelTaal=cat Multlingva tradukvortaro (traductor multilingüe)]
- [http://www.xibalba.demon.co.uk/jbr/ranto Learn Not To Speak Esperanto] - Pàgina molt crítica amb la llengua en to humorístic però amb arguments estrictament lingüístics (en anglès)
- [http://it.groups.yahoo.com/group/ni_parolas_esperante Diskutgrupo "Ni parolas Esperante"] Categoria:Llengües artificials als:Esperanto ja:エスペラント ko:에스페란토 ms:Bahasa Esperanto simple:Esperanto th:ภาษาเอสปรานโต zh-min-nan:Sè-kài-gí

Països Catalans

Història, evolució del nom i noms alternatius

Política

Límits

- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Llengua

Pàgines que s'hi relacionen

- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs

Comtat

El Comtat és una comarca del sud del País Valencià, amb capital a Cocentaina. Un comtat també és el territori que està sota el domini d'un comte.

Geografia i economia

El Comtat limita al nord i oest amb la Vall d'Albaida i la Safor, a l'est amb la Marina Alta i la Marina Baixa i al sud amb l'Alcoià. El comtat està ubicat al nord de la província d'Alacant, i el seu element geogràfic més important és la gran depresió de la foia de Cocentaina, prolongada en la vall de Perputxent. Aquesta depresió, vertebrada pel riu Serpis, es troba envoltada d'un conjunt de serres que sobre passen els mil metres d'altitud: serra de Mariola, serra d'Aitana, serra del Benicadell, Serreta, Serrella, serra d'Alfaro, etc. El Comtat està dividit en 6 sub-comarques històriques i geogràfiques:
- Foia de Cocentaina
- Vall de Seta
- Vall de Travadell
- Valleta d'Agres
- Vall de Perputxent
- Baronia de Planes Actualment, 11 poblacions del Comtat estan organitzades formant la mancomunitat de Mariola, sota la presidència de Rafael Climent, alcalde de Muro. L'economia de gran part de la comarca està basada en l'agricultura de secà. Encara que, la Foia de Cocentaina està fortament industrialitzada, sobretot en indústria tèxtils, i antigament també en calcer i industria paperera.

Història

Al Comtat s'han descobert una gran quantitat d'assentaments prehistòrics, tant del Paleolític, del Neolític, com de l'Edat del bronze. De fet, a Beniarrés, es troba la cova de l'Or que ha estat catalogada com el jaciment neolític més important del País Valencià. També, el Comtat és una de les zones on més acumulació hi ha de jaciments de pintures rupestes incloses en el Patrimoni de la Humanitat de l'Art rupestre de l'Arc Mediterrani de la Península Ibèrica. A l'època ibèrica el Comtat torna a ser una important regió. De fet una de les grans regions íberes del sudest peninsular s'anomena Contestania. Al comtat, sobretot a la foia de Cocentaina, abunden els jaciments arqueològics: l'Alberri, la Serrella, les Jovades, la Covalta, el Cabeço de Mariola, etc. Malgrat això, es podria dir que una part molt important de la història del Comtat es desenvolupa a l'Edat Mitjana, al voltant de l'estratègic castell de Cocentaina i el comtat que allí es va crear, donant així el nom a la comarca. El primer comte de Cocentaina fou l'almogàver Roger de Llúria. Des d'aleshores, les poblacions cristianes i musulmanes convisqueren en aquestes terres durant un llarg periode. Això va provocar nombroses revoltes i situacions conflictives, com per exemple les tres revoltes morisques d'Al-Azraq, al segle XIII. Al 1609, l'expulsió dels moriscos fou especialment dramàtica per la comarca, no sols per les revoltes que es van originar, sinó també per que, finalment, moltes poblacions queraden despoblades i la gran majoria de terres foren abandonades. Probablement, per l'influència del veí poble d'Alcoi, la foia de Cocentaina es beneficià d'una creixent industrialització que hui en dia encara és la base econòmica de la comarca.

Delimitacions històriques

La comarca del Comtat és de creació moderna, a l'any 1989, i històricament i íntegrament formava part de l'antiga comarca dels Valls d'Alcoi. Aquesta comarca apareix al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934. Categoria:Comtat

Filosofia

La Filosofia és l'afinitat o l'amor per la saviesa, per la ciència. Però allò que caracteritza la Filosofia, i la diferencia d'allò que modernament anomenem ciència és el fet que la primera cerca una explicació radical i última del seu objecte d'estudi.

Disciplines filosòfiques

En general s'ha classificat la filosofia en relació a quin era l'objecte del seu estudi. Així es parla, per exemple, d'Epistemologia (la filosofia de la ciència), Cosmologia (la filosofia de la natura), Antropologia (la filosofia de l'home), la metafísica o de l'Ètica (la filosofia del comportament humà). Al llarg dels segles, els diferents sistemes filosòfics han classificat les seves disciplines de forma diferent, però sovint s'han mantingut més o menys les mateixes tres disciplines generals, que en termes moderns s'anomenen lògica, filosofia de la natura i filosofia de l'esperit. No obstant, la terminologia utilitzada per referir-s'hi no ha estat sempre la mateixa. Per exemple, els estoics les anomenaven lògica, física i ètica.

Història

Encara que de vegades es parla de filosofia oriental, la filosofia pròpiament dita va començar amb els grecs. A l'Orient hi havia mites que podien ser més o menys semblants a algunes nocions filosòfiques, però que tenien una base més aviat religiosa. Se sol dividir la història de la filosofia en els períodes següents: #Filosofia antiga #Filosofia medieval #Filosofia moderna #Filosofia contemporània

Textos

- [http://wikisource.org/wiki/Wikisource:Biblioth%C3%A8que_philosophique Wikisource] Categoria:Filosofia ja:哲学 ko:철학 ms:Falsafah simple:Philosophy th:ปรัชญา