:: wikimiki.org ::

19 De Març

19 de març

El 19 de març és el setanta vuitè dia de l'any del calendari gregorià i el setanta novè en els anys de traspàs. Queden 287 dies per a finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1882 - Barcelona: posen la primera pedra del temple expiatori de la Sagrada Família.
- 1931 - Per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català, es fundat a la Conferència d'Esquerres, el partit Esquerra Republicana de Catalunya :MÓN

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 1809 - Sueca (la Ribera Baixa): Josep Bernat i Baldoví escriptor valencià. :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Festes:

- Sant Josep patró dels fusters i dels seminaristes. A molts indrets del País Valencià es el dia de la cremà de les falles.
- Dia del pare
- Fira del bestiar en Ademús. ---- Un dis abans / Un dia després Categoria:Març ja:3月19日 ko:3월 19일 simple:March 19 th:19 มีนาคม

Dia

Un dia és el període de temps que tarda el planeta Terra a girar 360 graus sobre el seu eix. Depenent de la referència que s'utilitza per a mesurar una volta, hi ha dos tipus de dies: El solar i el sideral.

Dia solar o Dia solar mitjà.

És l'usat per a tots els assumptes quotidians. Es defineix com el període de temps que empra el Sol fictici a culminar dues vegades consecutives en el meridià de l'observador. Dura 24 hores, que equival a 86.400 segons. El sol fictici: Com que el moviment de translació de la Terra al voltant del Sol no és uniforme sinó que segueix la Llei de les àrees de Kepler, el dia solar no té la mateixa duració i per tant no es pot emprar com a patró_metrològic de temps. Per a resoldre-ho es considera un sol fictici que sí que gira uniformement. Els dies de la setmana: En el calendari gregorià, un dia solar és la setena part d'una setmana. Cada dia d'una setmana té 7 noms diferents, consecutius i cíclics: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge.

Dia sideral.

També anomenat dia sideri . És el període de temps que empra un astre a culminar dos vegades consecutives en el meridià de l'observador. El seu valor és de 23 h. 56m 4, 09s , que equival a 86 164.09 segons. Per a un observador local el dia sideri comença quan el punt Àries travessa el seu meridià.

Diferència entre dia solar i sideri.

La diferència entre ambdós dies se deu al fet que quan la Terra ha acabat el seu gir respecte a les estreles fixes, el Sol encara no ha passat pel meridià perquè en aquest temps s'ha mogut a causa del moviment de translació de la Terra al voltant del Sol.

Dia (com anteposat a nit)

També es coneix com a dia la part d'aquest que va des de la eixida del Sol i el seu ocàs . La refracció per la atmosfera dels rajos lluminosos del Sol motiva que vegem llum quan el Sol no ha eixit encara: aurora, alba o crepuscle matutí. La dita difusió allarga el dia. Mesurat des del migdia l'ortus es caracteritza per un angle horari -H, on:
cos(H)=-tan(F)
- tan(D)
on F és la latitud del lloc i D la declinació solar. El ocàs ocorre a un angle horari H. El dia dura 2H i la nit 24-2H. La duració del dia i la nit va canviant en el transcurs de l'any sent la duració del dia de 12h (en totes les latituds) en els equinoccis més de 12 hores a la primavera i estiu, aconseguint el dia més llarg en el solstici d'estiu, on també ocorre la nit més curta. Al contrari el dia dura menys de 12 hores a la tardor i hivern, aconseguint-se en el solsticci d'hivern el dia més curt i la nit més llarga. Aquest efecte s'accentua més quan major és la latitud. Hi ha dia o nit permanent en alguna època de l'any, en les regions polars tant de l'hemisferi nord o sud caracteritzades per estar a una latitud que en valor absolut és major que F=90-23º26'=66º34'. Esta és precisament la definició de casquet polar.

Vegeu també

- Temps solar
- Equació de temps

Enllaç extern

- [http://www.fourmilab.ch/cgi-bin/uncgi/Earth/action?opt=-p&img=learth.evif On és de dia ara mateix] Espectacular visió de la terra en temps real Categoria:dia ja:日 simple:Day

Any

L’any és el període de temps que triga la Terra a fer una volta al Sol. Podem definir l'any amb més exactitud segons criteris diversos. Això origina un gran nombre de tipus diferents d'any. Des d'un punt de vista astronòmic hi ha tres tipus d'any, segons com es defineixi la revolució de la Terra al voltant del Sol:
- L'any sideri (365'256 dies)
- L'any tròpic o solar (365'2422 dies)
- L'any anomalístic (365'259 dies) En la vida quotidiana, fem servir l'any civil, que tenen un nombre enter de dies. Hi ha anys civils de dues menes: els anys comuns, que són els que tenen 365 dies i els de traspàs, que són els de 366, que s'esdevenen, en general, cada 4 anys.

Pàgines que s'hi relacionen

- Any civil
- Any draconític
- Temps astronòmic categoria:Any ja:年 ms:Tahun simple:Year zh-min-nan:Nî

Any de traspàs

Un any de traspàs és un any civil que té un dia més que els anys comuns, és a dir, té 366 dies. El dia de més s'afegeix al final del mes que era el darrer en el calendari romà: el febrer, de tal manera que aquest mes passa a tenir 29 dies. El repartiment dels anys civils en anys comuns i de traspàs es fa d'acord amb el calendari gregorià: en cada període de 400 anys n'hi ha 303 de comuns i 97 de traspàs. S'alternen de la següent manera: són de traspàs els anys en què les dues darreres xifres de l'ordinal que correspon a l'any formen un múltiple de 4, excepte si aquestes xifres són 00. Aleshores cal tenir en compte, amb el mateix criteri, les dues primeres xifres de l'any. Per exemple, el 1996 va ser de traspàs, perquè 96 és múltiple de 4; en el 2000, com que les dues darres xifres eren 00, calia tenir en compte el 20, que és múltiple de 4: per tant, també va ser de traspàs; però no ho van ser el 1700, el 1800 i el 1900, perquè 17, 18 i 19 no són múltiples de 4. L'any de traspàs també s'anomena bixest o bissextil, mots que fan al·lusió al fet que el nombre de dies que té (366) acaba en dos sisos.

Pàgines que s'hi relacionen

- any
- calendari gregorià
- any tròpic
- any sideri
- any civil
- temps astronòmic categoria:Unitats de temps

Any

Pàgines que s'hi relacionen

- Any civil
- Any draconític
- Temps astronòmic categoria:Any ja:年 ms:Tahun simple:Year zh-min-nan:Nî

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits

- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen

- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs

- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

Barcelona

Bandera oficial de la ciutat de Barcelona	Escut oficial de Barcelona
(En detall)	(En detall)

Localització de Barcelona respecte el Barcelonès
Barcelonès

Gentilici

Barceloní, barcelonina

1.578.546 hab.

100,39 Km²

15.724,14 hab/Km²

9 m

Entitats de població

m m m Barcelona () és una ciutat situada a la costa de la mar Mediterrània al nord-est de la Península Ibèrica i és la capital política de Catalunya. En la ciutat s'hi troben les seus de les institucions d'autogovern més importants de Catalunya: la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya. També és capital de la comarca del Barcelonès i de la província de Barcelona.

Emplaçament geogràfic

Situada a la costa de la mar Mediterrània, entre les desembocadures dels rius Llobregat i Besòs, limita al nord amb el riu Besòs i els municipis de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs; al sud amb la Zona Franca, l'Hospitalet de Llobregat i Esplugues de Llobregat; a l'est amb el mar, i a l'oest amb Montcada i Reixac i Sant Cugat del Vallès. El territori de la ciutat presenta tres zones ben diferenciades: la serralada de Collserola (amb el cim del Tibidabo com a punt més alt: 512 metres), el pla i els deltes dels rius Besòs i Llobregat, que juntament amb el litoral del mar tanquen els límits de la ciutat. La part del pla més propera a la serralada litoral es troba esquitxada de petits turons, alguns dels quals urbanitzats: el Carmel (267 metres), Monterols (121 metres), el Putxet (181 metres), la Rovira (261 metres) i la Peira (133 metres). Prop del litoral s'aixeca la muntanya de Montjuïc (173 metres).

Història

Els primers vestigis de població humana a Barcelona es remunten a finals del neolític (2000 a 1500 a.C.). Dels segles VII a VI a.C. n'està documentada l'existència de poblats de les tribus laietanes (ibers). Sembla que en aquesta època també hi hagué una colònia grega (Kallipolis), tot i que hi ha discrepàncies entre els historiadors sobre l'emplaçament exacte. Els cartaginesos l'ocuparen durant la segona guerra púnica i després s'hi van establir els romans. En sentit estricte doncs, sembla que la ciutat de Barcelona va ser fundada pels romans a finals del segle I a.C., sobre el mateix assentament ibèric anterior, on ja s'havien instal·lat des de l'any 218 a.C., i la varen convertir en una fortificació militar, anomenada Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, que era situada sobre l'anomenat Mons Taber, una petita elevació on avui es troba el barri de la catedral i la plaça de Sant Jaume. Al segle II fou enmurallada per ordre de Claudi. A principis del segle III la població de la Barcino romana s'estimava entre 4.000 i 8.000 habitants Al segle V Barcelona fou ocupada pels visigots d'Ataülf (any 415), provinents del nord d'Europa. El 531 Amalaric hi fou assassinat. Posteriorment al segle VIII, fou conquerida pel visir Al-Hurr i s'inicià un període de gairebé un segle de domini musulmà, fins a l'any 801 que fou ocupada pels carolingis que la convertiren en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica. La potencia econòmica de la ciutat i la seva situació estratègica van fer que els musulmans hi tornessin el 985 comandants per Almansor que l'ocupà durnat uns mesos Posteriorment Borrell II emprengué la reconstrucció (985) i donà pas al periode comtal A partir del segle XVI la ciutat inicià una etapa de decadència que es perllongaria durant els segles següents. La Unió dels Regnes de Castella i Aragó, oficialitzada amb el matrimoni entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, va generar tensions entre castellans i catalans que arribaren al seu moment més crític amb l'esclat de la Guerra dels Segadors, entre 1640 y 1651, y posteriorment, amb la Guerra de Successió (de 1706 a 1714)), que comportà l'abolició de les institucions pròpies de Catalunya. Cap a finals del segle XVIII Barcelona inicià una recuperació econòmica amb la progressiva industrialització, ja al segle XIX, que li va permetre arribar al segle XX com una de les urbs capdavanteres de l'Espanya del moment. Va ser la seu de dues Exposicions Universals els anys 1888 i 1929. L'esclat de la Guerra Civil i la derrota de les forces republicanes tornà a enfosquir el panorama ja que Barcelona s'havia posat des de sempre al costat de la República i a finals de gener de 1939 les tropes franquistes ocuparen la ciutat ja en la darrera fase de la guerra. Després d'una posguerra dura Barcelona inicià una fase de desarrollisme compulsiu i especulació exacerbada sota el mandat de l'alcalde Josep Maria de Porcioles i Colomer. Recuperada la democràcia amb la mort de Franco emprengué un nou desenvolupament cultural i urbanístic amb un creixent protagonisme de la societat civil, que l'han dotat de grans infrastuructures consolidant una metròpoli cosmopolita i moderna, molt atractiva per al turisme. En aquesta darrera etapa s'hi han celebrat els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures l'any 2004.

Esdeveniments

- 1888 Exposició Universal
- 1929 Exposició Universal
- 1936 Olimpíada Popular, anul·lada a causa de la Guerra Civil Espanyola
- 1952 Congrés Eucarístic
- 1962 el 25 de setembre, un gran desbordament causa 441 morts i 374 desaparicions en les comarques del Vallès, el Barcelonès i el Baix Llobregat
- 1992 Jocs Olímpics
- 1995 Comencen les conferències euromediterrànies
- 2004 Fòrum Universal de les Cultures
- 12 de febrer Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona
- 24 de setembre Festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona

Districtes i barris

Barcelona ha anat creixent annexionant municipis veïns que són avui dia barris de la ciutat. Cal destacar l'aportació fonamental d'Ildefons Cerdà en l'ordenació urbanística. Ildefons Cerdà Barcelona està dividida en deu districtes (s'enumeren alguns barris històrics):
- Ciutat Vella: el Raval, el barri Gòtic, la Ribera i la Barceloneta.
- L'Eixample: Sant Antoni, Esquerra de l'Eixample, Dreta de l'Eixample, la Sagrada Família, Fort Pienc.
- Sants-Montjuïc: Can Tunis, Montjuïc, Hostafrancs, Sants, Poble Sec, la Zona Franca, la Font de la Guatlla.
- Les Corts: les Corts, Pedralbes.
- Sarrià - Sant Gervasi: Sarrià, Galvany, Sant Gervasi de Cassoles, El Putget, la Bonanova, Vallvidrera.
- Gràcia: Vallcarca, la Salut, Gràcia, el Camp d'en Grassot.
- Horta-Guinardó: Horta, el Carmel, la Teixonera, el Guinardó, la Vall d'Hebron, Montbau, Sant Genís
- Nou Barris: la Trinitat Vella, la Trinitat Nova, Ciutat Meridiana, Verdum.
- Sant Andreu: el Congrés, La Sagrera, Sant Andreu de Palomar.
- Sant Martí: Sant Martí de Provençals, el Clot, el Camp de l'Arpa, el Poble Nou, la Verneda, la Ciutadella, Nova Icària, Diagonal Mar

Llocs d’interès

Barri antic

Diagonal Mar Al Barri Antic de Barcelona es troben algunes de les obres de joventut d'Antoni Gaudí com ara el Palau Güell o els fanals de la Plaça Reial. L'edifici modernista més emblemàtic del Barri Antic és, sense cap mena de dubte, el Palau de la Música Catalana obra de Lluís Domènech i Montaner, construït l'any 1908 com a seu de l'Orfeó Català. És una de les obres mestres del modernisme arquitectònic. ----

Montjuïc

La muntanya de Montjuïc, avui gairebé tota ella convertida en parc urbà, s'aixeca sobre el port presidida per la fortalesa del mateix nom (Castell de Montjuïc)i conté diversos jardins temàtics i singulars: Mossèn Costa i Llobera (cactus) Joan Maragall (bulbàcies), Joan Brossa (antic Parc d'Atraccions), Laribal (al voltant de la Font del Gat). Instl.lacions esportuives com l'Estadi Olímpic de Montjuïc seu central dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992¨, després rebatejat com Estadi Lluís Companys, així com el Palau Sant Jordi i les Piscines Bernat Picornell. També compta amb importants equipaments culturals: Museu Nacional d'Art de Catalunya (MACBA), Fundació Joan Miró, CaixaFòrum, Museu Militar, i la Ciutat del Teatre (ja al límit amb el barri del Poble Sec). ---- Poble Sec

Ciutadella

El parc de la Ciutadella és l'espai on l'any 1888 es va celebrar l'Exposició Universal. D'aquella època es conserven L'Arc de Triomf (antiga entrada al recinte firal) i l'actual Museu de Zoologia, on hi havia el cafè-restaurant.

---- Arc de Triomf

Port Olímpic

Construït amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, s'ha convertit en un espai lúdic amb restaurants, bars de moda i discoteques.
- Hotel Arts
- Torre Mapfre
- Casino de Barcelona
- Maremàgnum

---- Maremàgnum

L'Eixample

L'Eixample és l'indret de la ciutat on es troben la major part d'edificis d'estil modernista. No és estrany trobar-se, tot passejant pels seus carrers, una façana, un comerç o un vestíbul amb sorprenents ornaments florals, ferro forjat, escultures o rajoles. La Sagrada Família, obra inacabada d'Antoni Gaudí, està situada a l'Eixample. Antoni Gaudí

---- Antoni Gaudí

Passeig de Gràcia

Al Passeig de Gràcia es troben obres de tres dels principals arquitectes catalans:
- La Casa Ametller de Josep Puig i Cadafalch.
- La Casa Batlló d'Antoni Gaudí.
- La Casa Lleó Morera de Lluís Domènech i Montaner.
- La més coneguda, però, és la Casa Milà d'Antoni Gaudí, anomenada popularment "La Pedrera". La Pedrera

---- La Pedrera

Parc Güell

El Parc Güell va ser un encàrrec del Comte Güell a Antoni Gaudí. Aquest parc es va pensar com una mena de barri de luxe per les famílies benestants de la ciutat. Però nomès es va vendre un terreny. En aquest parc (declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1984) la naturalesa i l'arquitectura es confonen i es complementen. Vegeu: Gran Teatre del Liceu de Barcelona Gran Teatre del Liceu de Barcelona

Llocs de Patrimoni Mundial a Barcelona

Llocs de Patrimoni Mundial d'UNESCO a Barcelona:
- Casa Milà (La Pedrera)
- Hospital de Sant Pau
- Palau Güell
- Palau de la Música Catalana
- Parc Güell

Esport

Barcelona és la casa del FC Barcelona, conegut com a Barça, un dels clubs de futbol més famosos al món. El Museu del FC Barcelona és el segon museu a Catalunya en el número de visitants. El club sempre ha estat associat amb el nacionalisme català i té un dels estadis més grans d'Europa, el Camp Nou hi caben 98,600 persones. Hi ha un altre club a Barcelona, l'Espanyol, amb el seu nom complet: Reial Club Deportiu Espanyol.

Transport

A més del seu port, de gran importància comercial en el passat i actualment, Barcelona utilitza l'aeroport internacional d'El Prat (a la ciutat d'El Prat de Llobregat) per comunicar-se amb l'exterior. Barcelona és un centre important de Renfe (la xarxa ferroviària estatal espanyola), i la seva estació de rodalies principal és l'estació de Sants. L'AVE (el tren de gran velocitat) uneix des de fa poc temps Madrid amb Lleida (a la Catalunya occidental), i s'espera que arribi a Barcelona per l'any 2007. Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) gestionen l'estès servei de trens de rodalies de Barcelona. La companyia de trànsit de Barcelona, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), gestiona els autobusos i el metro de Barcelona. Recentment, Barcelona ha recuperat el tramvia amb dues noves línies: el Trambaix i el Trambesòs.

Pàgines relacionades

- Comtat de Barcelona
- Llistat d'alcaldes de Barcelona

Enllaços externs

- [http://www.bcn.es/ Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=0801930008&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=08019 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://www.geocities.com/medit1976/index.htm Arquitectura Barcelona] - Cronologia d'arquitectura catalana i biografies d'arquitectes catalans, des del gòtic fins a l'arquitectura contemporània Categoria:Barcelona ja:バルセロナ ko:바르셀로나 simple:Barcelona

1931

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 22 de febrer - Barcelona: Francesc Macià torna de Bèlgica, on s'havia exiliat a causa dels fets de Prats de Molló.
- 17-19 de març - Per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català, es fundat a la Conferència d'Esquerres, el partit Esquerra Republicana de Catalunya
- 22 de març - Ribes de Freser (el Ripollès): s'hi inaugura el tren cremallera que, passant per Queralbs, puja fins al santuari de la Mare de Déu de Núria.
- 12 d'abril - Països Catalans: les forces republicanes i d'esquerres guanyen les eleccions municipals a les principals capitals.
- 14 d'abril - Barcelona: arran de la victòria electoral del 12 d'abril, a mig matí, Lluís Companys -acompanyat d'Amadeu Aragai i Lluhí i Vallescà- es presenta a la casa de la ciutat, on deposa l'alcalde accidental Antoni Martínez i Domingo i des del balcó proclama la República a Catalunya; a les dues i cinc de la tarda, des del balcó del fins aleshores Palau de la Diputació, Francesc Macià proclama la República Catalana integrada en la Federació de Repúbliques Ibèriques i la consegüent formació del govern corresponent, després de destituir el president de la diputació monàrquica, Joan Maluquer i Viladot.
- 17 d'abril - Catalunya: per les pressions del govern espanyol, la República Catalana es converteix en la Generalitat de Catalunya, de la qual Francesc Macià n'esdevé el president.
- 24 de maig - Catalunya: els ajuntaments elegeixen l'assemblea que haurà de designar la Ponència Redactora de l'Avantprojecte de l'Estatut de Catalunya, que es reunirà a Núria durant el mes de juny.
- 20 de juny - Núria (Queralbs, el Ripollès): la Ponència Redactora de l'Avantprojecte de l'Estatut de Catalunya, presidida per Jaume Carner enllesteix la feina.
- 23 de juny - Barcelona: s'hi publica el primer número del setmanari satíric "El Be Negre".
- 28 de juny - Catalunya: a les eleccions generals espanyoles triomfen la coalició de republicans d'esquerra i socialistes.
- 2 d'agost - Catalunya: s'hi aprova en referèndum l'Estatut de la Generalitat provisional, conegut com l'estatut de Núria. :MÓN
- 12 d'abril - Espanya: les forces republicanes i d'esquerres guanyen les eleccions municipals a les principals capitals.
- 14 d'abril - Madrid (Espanya): arran de la victòria electoral del 12 d'abril, a l'horabaixa, el poble madrileny es llança al carrer multitudinàriament; el comandant de la Guàrdia Civil, el general Sanjurjo, no pot garantir la continuïtat de la monarquia i el rei Alfons XIII el Cametes es veu obligat a abdicar.
- 18 d'agost - Madrid (Espanya): les Corts conclouen l'elaboració del projecte de Constitució de la República.
- 9 de desembre - Madrid (Espanya): les Corts aproven la nova Constitució.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 7 de març - Davos (cantó dels Grisons, Suïssa): Theo van Doesburg, pintor holandès.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1931年 ko:1931년 simple:1931 th:พ.ศ. 2474

Esquerra Republicana de Catalunya

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) és un partit català d'esquerra, favorable a la independència de la nació catalana i dels Països Catalans.

La fundació

El partit va ser fundat a la Conferència d'Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931, per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català.

L'hegemonia republicana

Amb Francesc Macià i Llussà com a líder, va guanyar les eleccions el mateix any, i Macià va proclamar la República Catalana, en compliment del Pacte de Sant Sebastià (1930), tot i que aviat va haver de conformar-se amb un Estatut d'Autonomia, i el restabliment de la Generalitat de Catalunya que va passar a presidir. El 1934, Lluís Companys tornà a declarar una República Catalana. L'intent va ser ràpidament avortat per l'exercit espanyol, Companys detingut i empresonat, i el govern autònom suspès. La implantació al País Valencià es produí en 1934, a Castelló de la Plana amb el nom d'Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), encapçalat per Gaietà Huguet qui posteriorment donà suport a un procès de convergència amb Esquerra Valenciana.

La guerra civil

El 1936, Esquerra va formar part del Front Popular que va guanyar les eleccions. Companys va tornar a assumir el govern de la Generalitat, però es va trobar aviat amb l'alçament militar que va desembocar en la Guerra Civil Espanyola. A més, el govern català també es va veure pressionat a nivell intern pels diversos grups que li donaven suport: anarquistes, comunistes i trotskistes.

Guerra civil i postguerra

Després de la Guerra, Esquerra va ser il·legalitzada, i va ser l'últim partit català en ser legalitzat durant la transició democràtica.

L'actualitat

Actualment, el president del partit és Josep-Lluís Carod-Rovira i el secretari general és Joan Puigcercós. Té 23 diputats al Parlament de Catalunya, 1 al Parlament europeu, 8 al Congrés de Diputats espanyol i 5 regidors a l'Ajuntament de Barcelona. Actualment, el partit està implantat a tots els Països Catalans tret de la Franja de Ponent, en gran part gràcies als darrers resultats electorals del Principat, i també, per un fort rellançament, durant aquest últims anys, al País Valencià, a les Illes Balears i Pitiüses. També manté, una vinculació directa amb les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (JERC), pel que fa als temes que afecten a la població juvenil. La seva publicació és la revista Esquerra Nacional i utilitza, indistintament, la senyera estelada amb triangle blau i l'estrella blanca i la senyera estelada amb triangle groc i l'estrella roja.

Enllaços externs

- [http://www.esquerra.org/ Esquerra Republicana de Catalunya]
- [http://www.esquerra.org/esquerra-nacional/ Esquerra Nacional]
- [http://www.jerc.net/ Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya] Categoria:ERC

Països Catalans

Història, evolució del nom i noms alternatius

Política

Límits

- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Llengua

Pàgines que s'hi relacionen

- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs

1809

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 3 de juny - Barcelona: després d'un procés a la Ciutadella, les forces napoleòniques executen la majoria dels implicats en el complot de l'Ascensió, entre ells Aulet i Massana (guerra del Francès).
- 10 de desembre - Girona: desprès d'un setge de set mesos, la ciutat es rendeix als francesos. :MÓN
- 10 d'agost - Equador: primera proclamació d'independència, a Quito.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 19 de març - Sueca (la Ribera Baixa): Josep Bernat i Baldoví, escriptor valencià. :MÓN
- 12 de febrer - Shrewsbury (Shropshire, Anglaterra: Charles Darwin, naturalista anglès, que va descobrir l'evolució de les espècies.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ko:1809년 ms:1809 simple:1809

Sueca

Sueca és un municipi valencià que es troba a la comarca de la Ribera Baixa.

Enllaços externs

- [http://www.valencia.edu/~fjglez/pais/inici.htm País Valencià, poble a poble, comarca a comarca], de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
- [http://diariparlem.com/modules.php?name=Content&pa=showpage&pid=5 Secció "Poble a poble" del Diari Parlem], d'on s'ha extret informació amb consentiment de l'autor.
- [http://www.ive.es/pegv/start.jsp Institut Valencià d'Estadística].
- [http://www.just.gva.es/civis/va/index_menu.htm Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat]. Categoria:Ribera Baixa

Ribera Baixa

La Ribera Baixa és una comarca del centre del País Valencià, amb capital Sueca. Limita al nord amb València i l'Horta Sud, a l'Est amb la Mar Mediterrània, al Sud amb la Safor i a l'Oest amb Ribera Alta. Els municipis d'aquesta comarca són:

La comarca històrica

La històrica comarca de la Ribera Baixa inclouia els municipis d'Albal, Alcàsser, Beniparrell, i Silla (part de l'Horta Sud), Alginet, i Benifaió (de la Ribera Alta), i Albalat de la Ribera no hi formava part. Aquesta comarca històrica apareix al mapa de d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934. Categoria:Ribera Baixa Categoria:Comarques històriques del País Valencià

Mn

Crom - Manganès - Ferro
Mn Tc
	Imatge:Mn_taula_periòdica.png Taula completa

General

Nom, símbol, nombre

Manganés, Mn, 25

Sèrie química

Metall de transició

Grup, període, bloc

7, 4 , d

Densitat, duresa Mohs

7470 kg/m³, 6,0

Aparença

Platejat metàl·lic
Aparença

Propietats atòmiques

Pes atòmic

54,938049 uma

Radi mitjà^†

140 pm

Radi atòmic calculat

161 pm

Radi covalent

139 pm

Radi de Van der Waals

Sense dades

Configuració electrònica

Ar]3d⁵4s²

Estats d'oxidació (òxid)

7,6,4,2,3 (àcid fort)

Estructura cristal·lina

Cúbica centrada en el cos

Propietats físiques

Estat de la matèria

Sòlid (generalmente no magnètic)

Punt de fusió

1517 K

Punt d'ebullició

2235 K

Entalpia de vaporització

226 kJ/mol

Entalpia de fusió

12,05 kJ/mol

Pressió de vapor

121 Pa a 1517 K

Velocitat del so

5150 m/s a 293,15 K

Informació diversa

Electronegativitat

1,55 (Pauling)

Calor específica

480 J/(kg·K)

Conductivitat elèctrica

0,695 x 10⁶ m^-1·ohm^-1

Conductivitat tèrmica

7,82 W/(m·K)

1er potencial d'ionització

717,3 kJ/mol

2on potencial d'ionització

1509 kJ/mol

3er potencial d'ionització

3248 kJ/mol

4t potencial d'ionització

4940 kJ/mol

5è potencial d'ionització

6990 kJ/mol

6è potencial d'ionització

9220 kJ/mol

7è potencial d'ionització

11500 kJ/mol

Isòtops més estables

iso.	AN	Període de semidesintegració	CD	ED M eV	PD
⁵²Mn	Sintètic	5,591 dies	ε	4,712	⁵²Cr
⁵³Mn	Sintètic	3,74 x 10⁶ anys	ε	0,597	⁵³Cr
⁵⁴Mn	Sintètic	312,3 dies	ε β^-	1,377 0,697	⁵⁴Cr ⁵⁴Fe
⁵⁵Mn	100%	Mn és estable amb 30 neutrons

El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.

Característiques principals

El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial. Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn⁺² competix sovint amb el Mg⁺². S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.

Aplicacions

- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe₂O₃), i el diòxid de manganès, (MnO₂).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO₂, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO₂).
- El MnO₂ també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.

Història

vidre] S'ha trobat diòxid de manganès, MnO₂, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers. En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO₄), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni. A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.

Rol biològic

El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida. S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O₂^-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H₂O₂; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural. En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.

Abundància i obtenció

fetge És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït. Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO₂), psilomelana (MnO₂·H₂O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn₂O₃·MnSiO₃), rodonita (MnSiO₃), rodocrosita (MnCO₃), hübnerita (MnWO₄), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l. Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina. El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.

Compostos

El permanganat de potassi, KMnO₄, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants. El diòxid de manganès, MnO₂ s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.

Isòtops

El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 18 radioisòtops han estat caracteritzats, sent el Mn-53 el més estable amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys, Mn-54 amb un període de 312.3 dies, i Mn-52 de 5.591 dies. La resta d'isòtops radioactius, tenen períodes inferiors a les 3 hores i la majoria d'aquests inferiors a 1 minut. Aquest element també té 3 metaestats. El manganès està inclòs dins el grup d'elements del ferro, que es creu que són sintetitzats dins de gran estrelles poc abans de la seva explosió en forma de supernoves. El Manganès-53 es desintegra en ⁵³Cr amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys. A causa d'aquest període relativament curt, ⁵³Mn és un radionúclid extingit. El contingut isotòpic del manganès es combina típicament amb contingut isotòpic del crom, i ha trobat aplicació en la geologia d'isòtops. Variacions en la proporció ⁵³Cr/⁵²Cr i Mn/Cr des d'uns quants meteorits indiquen una proporció de ⁵³Mn/⁵⁵Mn inicial, que suggereix que la relació isotòpica de Mn-Cr hagi resultat de la desintegració in situ del ⁵³Mn en cossos planetaris diferenciats. Per això el ⁵³Mn proporciona evidències addicionals per als processos nucleosintètics immediatament abans de la coalescència del Sistema Solar. El pes atòmic dels isòtops de manganès, varien des de les 46 uma (Mn-46) a 65 uma (Mn-65). El principal mode de desintegració dels isòtops fins l'isòtop estable més abundant, Mn-55, és la captura electrònica i el mode principal dels isòtops més grans és la desintegració beta.

Precaucions

El manganès és un element essencial, sent necessària una aportació d'entre 1 a 5 mg per dia, quantitat que s'aconsegueix a través dels aliments. El manganès en excés és tòxic. Exposicions prolongades a compostos de manganès, de forma inhalada o oral, poden provocar efectes adversos en el sistema nerviós, sistema respiratori, i altres. El permanganat potàssic, KMnO₄, és corrosiu.

Enllaços externs

- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Mn/index.html webelements.com - Manganès (en anglès)]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Mn.html environmentalchemistry.com - (en anglès)]
- [http://www.manganese.org International Manganese Institute (en anglès)] categoria:Elements químics categoria:Metalls ja:マンガン th:แมงกานีส

Països Catalans

Història, evolució del nom i noms alternatius

Política

Límits

- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Llengua

Pàgines que s'hi relacionen

- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs

Mn

Crom - Manganès - Ferro
Mn Tc
	Imatge:Mn_taula_periòdica.png Taula completa

General

Nom, símbol, nombre

Manganés, Mn, 25

Sèrie química

Metall de transició

Grup, període, bloc

7, 4 , d

Densitat, duresa Mohs

7470 kg/m³, 6,0

Aparença

Platejat metàl·lic
Aparença

Propietats atòmiques

Pes atòmic

54,938049 uma

Radi mitjà^†

140 pm

Radi atòmic calculat

161 pm

Radi covalent

139 pm

Radi de Van der Waals

Sense dades

Configuració electrònica

Ar]3d⁵4s²

Estats d'oxidació (òxid)

7,6,4,2,3 (àcid fort)

Estructura cristal·lina

Cúbica centrada en el cos

Propietats físiques

Estat de la matèria

Sòlid (generalmente no magnètic)

Punt de fusió

1517 K

Punt d'ebullició

2235 K

Entalpia de vaporització

226 kJ/mol

Entalpia de fusió

12,05 kJ/mol

Pressió de vapor

121 Pa a 1517 K

Velocitat del so

5150 m/s a 293,15 K

Informació diversa

Electronegativitat

1,55 (Pauling)

Calor específica

480 J/(kg·K)

Conductivitat elèctrica

0,695 x 10⁶ m^-1·ohm^-1

Conductivitat tèrmica

7,82 W/(m·K)

1er potencial d'ionització

717,3 kJ/mol

2on potencial d'ionització

1509 kJ/mol

3er potencial d'ionització

3248 kJ/mol

4t potencial d'ionització

4940 kJ/mol

5è potencial d'ionització

6990 kJ/mol

6è potencial d'ionització

9220 kJ/mol

7è potencial d'ionització

11500 kJ/mol

Isòtops més estables

iso.	AN	Període de semidesintegració	CD	ED M eV	PD
⁵²Mn	Sintètic	5,591 dies	ε	4,712	⁵²Cr
⁵³Mn	Sintètic	3,74 x 10⁶ anys	ε	0,597	⁵³Cr
⁵⁴Mn	Sintètic	312,3 dies	ε β^-	1,377 0,697	⁵⁴Cr ⁵⁴Fe
⁵⁵Mn	100%	Mn és estable amb 30 neutrons

El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.