:: wikimiki.org ::

1900

1900

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 8 d'abril - Lleida (el Segrià): s'hi publica ael primer número del setmanari "La Comarca de Lleyda".
- 13 d'octubre - Barcelona: un grup d'esportistes, encapçalats per Àngel Rodríguez, hi funden el Reial Club Deportiu Espanyol.
- Parc Güell de Barcelona :MÓN
- Nigèria esdevé un protectorat britànic
- Integració de Hawaii als Estats Units
- 14 d'abril - Inauguració de l'exposició universal de París
- Publicació de la Interpretació dels somnis de Sigmund Freud
- Fam a l'Índia amb milers de morts
- Inventat el clip per Johan Vaaler

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- Hans-Georg Gadamer, filòsof
- Luis Buñuel, director de cinema
- Antoine de Saint-Exupery, escriptor francès
- Louis Amstrong, compositor de jazz

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- Nietzsche
- Oscar Wilde

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ja:1900年 ko:1900년 ms:1900 simple:1900 th:พ.ศ. 2443

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits

- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen

- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs

- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

Lleida

(Bandera)	(Escut)
(En detall)	(En detall)

Localització de Lleida respecte el Segrià
Segrià

Lleidatà, lleidatana

119.935

211,7 Km²

566,5 hab/Km²

155 m

Entitats de població

m m m m Lleida és la capital de la comarca del Segrià i de la Província de Lleida.

Geografia i història

La ciutat de Lleida està situada al voltant d'un turó esglaonat, el Turó de la Seu, a la banda dreta del riu Segre, a 154,65 m d'altitud (al pòrtic de la Seu Nova). Dista 160 km de Barcelona, 103 de Tarragona i 146 de Saragossa. La part superior del Turó de la Seu sempre ha estat el lloc on s'han situat les infraestructures representatives del poder de control social: la fortalesa mora i la mesquita, i més tard la catedral (la Seu Vella). El turó era, a més, un bon lloc per a defensar-se de possibles atacs, i ben aviat es va envoltar amb muralles. Aquestes van deixar d'ésser útils amb l'arribada de la revolució industrial i demogràfica del segle XIX. Amb la seva demolició, Lleida va poder expandir-se per la plana, això sí, havent de salvar els obstacles que oferien el riu Segre i la via del tren (que es va construir sense preveure que la ciutat creixeria tal i com ho va fer). De fet, la seva situació com a nus important en la xarxa de comunicacions es remunta a fa més de vint segles, a la conversió del nucli ilerget a la nova manera de fer dels romans, que s'estaven expandint cap a l'interior de la península. D'aquesta manera Iltirda (Lleida) passaria a ser un assentament com a lloc de pas en el camí entre l'interior (Osca, i el nord-oest de la península) i la mar (Tarraco, Barcino, i d'aquí a la península Itàlica). Amb la conquesta musulmana, Lleida es converteix en un important mercat i nucli militar proper a la frontera amb els cristians. Quan s'incorpora als regnes cristians, s'integra en una nova xarxa nord-sud, estructurada als voltants dels rius, alhora que continua en la xarxa est-oest que anava de Barcelona a Sant Jaume de Galícia. Lleida és, doncs, des de fa molt de temps, un nucli estretament relacionat amb les xarxes de comunicacions que hi conflueixen, no com a inici o final, sinó com a important lloc de pas. Aquesta situació explicaria en part el perquè del menor desenvolupament industrial d'aquest nucli: les indústries estan en d'altres nodes, i en aquest només conflueixen xarxes de transport. Però la realitat no és tan simple: Lleida també és el centre d'una important regió agrícola i ramadera, que centralitza la distribució dels seus productes cap als nodes industrials. Aquesta regió, lluny de divisions polítiques, inclou tota l'actual província i bona part del territori de la Franja de Ponent. Resulta interessant assenyalar que el 76% del municipi de Lleida està ocupat per conreus de regadiu, fet possible gràcies a la construcció de canals (des de l'edat mitjana, però sobretot a finals del segle XIX i principis del XX). Al voltant de la ciutat hi ha l'Horta de Lleida, masies amb un tros de terra al voltant agrupades en partides que són una de les particularitats de la ciutat i un dels seus patrimonis naturals, juntament amb el parc natural de La Mitjana, al costat de les comportes del Segre, i part de la timoneda d'Alfès.

Clima

El clima és continental i àrid amb temperatures mitjanes que absten entre els 14-16º i oscil·lacions que van entre els 38º de l'estiu a 0º a l'hivern. Les precipitacions són escasses i irregulars i hi són habituals els bancs de boira per la seva situació a la fondalada del riu Segre.

Districtes i entitats de població

- Centre històric
- Rambla de Ferran - Estació
- Universitat
- Príncep de Viana - Clot
- Instituts - Templers
- Xalets - Humbert Torres
- Camp d'Esports
- Joc de la Bola
- Mariola
- Balàfia
- Secà de Sant Pere
- Pardinyes
- Cappont
- Bordeta
- Magraners
- Polígon - Vilanoveta
- Ciutat Jardí Ciutat Jardí

Esports

Entre les societats esportives més importants de la ciutat de Lleida cal destacar-ne:
- Unió Esportiva Lleida (futbol)
- Club Bàsquet Lleida
- Lleida Llista Blava (hoquei patins)

Enllaços externs

- [http://www.lapaeria.es Ajuntament de Lleida]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=2512070005&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=25120 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://visualiseur.bnf.fr/Visualiseur?Destination=Daguerre&O=7845104&E=JPEG&NavigationSimplifiee=ok&typeFonds=noir Mapa de Lleida al segle XVII] a la [http://www.bnf.fr/ Biblioteca Nacional de França]
- Les constitucions catalanes a l'[http://www.paeria.es/cultura/cast/publicaciones/usatges.html Ajuntament de Leida], Categoria:Lleida

13 d'octubre

El 13 d'octubre és el dos-cents vuitanta-sisè dia de l'any del calendari gregorià i el dos-cents vuitanta-setè en els anys de traspàs. Queden 79 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1900 - Barcelona: un grup d'esportistes, encapçalats per Àngel Rodríguez, hi funden el Reial Club Deportiu Espanyol. :MÓN

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 1940 - Sabadell (el Vallès Occidental): Ramon Barnils, periodista català. :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 1909 - Barcelona: Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog universal fundador de l'Escola Moderna, mor executat al castell de Montjuïc, acusat d'haver estat l'instigador de la revolta coneguda com la Setmana Tràgica. :MÓN
- 54 - Claudi, emperador de l'Imperi Romà, problablement enverinat per la seva dona.

Festes i commemoracions:

Un dia abans / Un dia després Categoria:Octubre ja:10月13日 ko:10월 13일 simple:October 13 th:13 ตุลาคม

Barcelona

Bandera oficial de la ciutat de Barcelona	Escut oficial de Barcelona
(En detall)	(En detall)

Localització de Barcelona respecte el Barcelonès
Barcelonès

Gentilici

Barceloní, barcelonina

1.578.546 hab.

100,39 Km²

15.724,14 hab/Km²

9 m

Entitats de població

m m m Barcelona () és una ciutat situada a la costa de la mar Mediterrània al nord-est de la Península Ibèrica i és la capital política de Catalunya. En la ciutat s'hi troben les seus de les institucions d'autogovern més importants de Catalunya: la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya. També és capital de la comarca del Barcelonès i de la província de Barcelona.

Emplaçament geogràfic

Situada a la costa de la mar Mediterrània, entre les desembocadures dels rius Llobregat i Besòs, limita al nord amb el riu Besòs i els municipis de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs; al sud amb la Zona Franca, l'Hospitalet de Llobregat i Esplugues de Llobregat; a l'est amb el mar, i a l'oest amb Montcada i Reixac i Sant Cugat del Vallès. El territori de la ciutat presenta tres zones ben diferenciades: la serralada de Collserola (amb el cim del Tibidabo com a punt més alt: 512 metres), el pla i els deltes dels rius Besòs i Llobregat, que juntament amb el litoral del mar tanquen els límits de la ciutat. La part del pla més propera a la serralada litoral es troba esquitxada de petits turons, alguns dels quals urbanitzats: el Carmel (267 metres), Monterols (121 metres), el Putxet (181 metres), la Rovira (261 metres) i la Peira (133 metres). Prop del litoral s'aixeca la muntanya de Montjuïc (173 metres).

Història

Els primers vestigis de població humana a Barcelona es remunten a finals del neolític (2000 a 1500 a.C.). Dels segles VII a VI a.C. n'està documentada l'existència de poblats de les tribus laietanes (ibers). Sembla que en aquesta època també hi hagué una colònia grega (Kallipolis), tot i que hi ha discrepàncies entre els historiadors sobre l'emplaçament exacte. Els cartaginesos l'ocuparen durant la segona guerra púnica i després s'hi van establir els romans. En sentit estricte doncs, sembla que la ciutat de Barcelona va ser fundada pels romans a finals del segle I a.C., sobre el mateix assentament ibèric anterior, on ja s'havien instal·lat des de l'any 218 a.C., i la varen convertir en una fortificació militar, anomenada Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, que era situada sobre l'anomenat Mons Taber, una petita elevació on avui es troba el barri de la catedral i la plaça de Sant Jaume. Al segle II fou enmurallada per ordre de Claudi. A principis del segle III la població de la Barcino romana s'estimava entre 4.000 i 8.000 habitants Al segle V Barcelona fou ocupada pels visigots d'Ataülf (any 415), provinents del nord d'Europa. El 531 Amalaric hi fou assassinat. Posteriorment al segle VIII, fou conquerida pel visir Al-Hurr i s'inicià un període de gairebé un segle de domini musulmà, fins a l'any 801 que fou ocupada pels carolingis que la convertiren en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica. La potencia econòmica de la ciutat i la seva situació estratègica van fer que els musulmans hi tornessin el 985 comandants per Almansor que l'ocupà durnat uns mesos Posteriorment Borrell II emprengué la reconstrucció (985) i donà pas al periode comtal A partir del segle XVI la ciutat inicià una etapa de decadència que es perllongaria durant els segles següents. La Unió dels Regnes de Castella i Aragó, oficialitzada amb el matrimoni entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, va generar tensions entre castellans i catalans que arribaren al seu moment més crític amb l'esclat de la Guerra dels Segadors, entre 1640 y 1651, y posteriorment, amb la Guerra de Successió (de 1706 a 1714)), que comportà l'abolició de les institucions pròpies de Catalunya. Cap a finals del segle XVIII Barcelona inicià una recuperació econòmica amb la progressiva industrialització, ja al segle XIX, que li va permetre arribar al segle XX com una de les urbs capdavanteres de l'Espanya del moment. Va ser la seu de dues Exposicions Universals els anys 1888 i 1929. L'esclat de la Guerra Civil i la derrota de les forces republicanes tornà a enfosquir el panorama ja que Barcelona s'havia posat des de sempre al costat de la República i a finals de gener de 1939 les tropes franquistes ocuparen la ciutat ja en la darrera fase de la guerra. Després d'una posguerra dura Barcelona inicià una fase de desarrollisme compulsiu i especulació exacerbada sota el mandat de l'alcalde Josep Maria de Porcioles i Colomer. Recuperada la democràcia amb la mort de Franco emprengué un nou desenvolupament cultural i urbanístic amb un creixent protagonisme de la societat civil, que l'han dotat de grans infrastuructures consolidant una metròpoli cosmopolita i moderna, molt atractiva per al turisme. En aquesta darrera etapa s'hi han celebrat els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures l'any 2004.

Esdeveniments

- 1888 Exposició Universal
- 1929 Exposició Universal
- 1936 Olimpíada Popular, anul·lada a causa de la Guerra Civil Espanyola
- 1952 Congrés Eucarístic
- 1962 el 25 de setembre, un gran desbordament causa 441 morts i 374 desaparicions en les comarques del Vallès, el Barcelonès i el Baix Llobregat
- 1992 Jocs Olímpics
- 1995 Comencen les conferències euromediterrànies
- 2004 Fòrum Universal de les Cultures
- 12 de febrer Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona
- 24 de setembre Festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona

Districtes i barris

Barcelona ha anat creixent annexionant municipis veïns que són avui dia barris de la ciutat. Cal destacar l'aportació fonamental d'Ildefons Cerdà en l'ordenació urbanística. Ildefons Cerdà Barcelona està dividida en deu districtes (s'enumeren alguns barris històrics):
- Ciutat Vella: el Raval, el barri Gòtic, la Ribera i la Barceloneta.
- L'Eixample: Sant Antoni, Esquerra de l'Eixample, Dreta de l'Eixample, la Sagrada Família, Fort Pienc.
- Sants-Montjuïc: Can Tunis, Montjuïc, Hostafrancs, Sants, Poble Sec, la Zona Franca, la Font de la Guatlla.
- Les Corts: les Corts, Pedralbes.
- Sarrià - Sant Gervasi: Sarrià, Galvany, Sant Gervasi de Cassoles, El Putget, la Bonanova, Vallvidrera.
- Gràcia: Vallcarca, la Salut, Gràcia, el Camp d'en Grassot.
- Horta-Guinardó: Horta, el Carmel, la Teixonera, el Guinardó, la Vall d'Hebron, Montbau, Sant Genís
- Nou Barris: la Trinitat Vella, la Trinitat Nova, Ciutat Meridiana, Verdum.
- Sant Andreu: el Congrés, La Sagrera, Sant Andreu de Palomar.
- Sant Martí: Sant Martí de Provençals, el Clot, el Camp de l'Arpa, el Poble Nou, la Verneda, la Ciutadella, Nova Icària, Diagonal Mar

Llocs d’interès

Barri antic

Diagonal Mar Al Barri Antic de Barcelona es troben algunes de les obres de joventut d'Antoni Gaudí com ara el Palau Güell o els fanals de la Plaça Reial. L'edifici modernista més emblemàtic del Barri Antic és, sense cap mena de dubte, el Palau de la Música Catalana obra de Lluís Domènech i Montaner, construït l'any 1908 com a seu de l'Orfeó Català. És una de les obres mestres del modernisme arquitectònic. ----

Montjuïc

La muntanya de Montjuïc, avui gairebé tota ella convertida en parc urbà, s'aixeca sobre el port presidida per la fortalesa del mateix nom (Castell de Montjuïc)i conté diversos jardins temàtics i singulars: Mossèn Costa i Llobera (cactus) Joan Maragall (bulbàcies), Joan Brossa (antic Parc d'Atraccions), Laribal (al voltant de la Font del Gat). Instl.lacions esportuives com l'Estadi Olímpic de Montjuïc seu central dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992¨, després rebatejat com Estadi Lluís Companys, així com el Palau Sant Jordi i les Piscines Bernat Picornell. També compta amb importants equipaments culturals: Museu Nacional d'Art de Catalunya (MACBA), Fundació Joan Miró, CaixaFòrum, Museu Militar, i la Ciutat del Teatre (ja al límit amb el barri del Poble Sec). ---- Poble Sec

Ciutadella

El parc de la Ciutadella és l'espai on l'any 1888 es va celebrar l'Exposició Universal. D'aquella època es conserven L'Arc de Triomf (antiga entrada al recinte firal) i l'actual Museu de Zoologia, on hi havia el cafè-restaurant.

---- Arc de Triomf

Port Olímpic

Construït amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, s'ha convertit en un espai lúdic amb restaurants, bars de moda i discoteques.
- Hotel Arts
- Torre Mapfre
- Casino de Barcelona
- Maremàgnum

---- Maremàgnum

L'Eixample

L'Eixample és l'indret de la ciutat on es troben la major part d'edificis d'estil modernista. No és estrany trobar-se, tot passejant pels seus carrers, una façana, un comerç o un vestíbul amb sorprenents ornaments florals, ferro forjat, escultures o rajoles. La Sagrada Família, obra inacabada d'Antoni Gaudí, està situada a l'Eixample. Antoni Gaudí

---- Antoni Gaudí

Passeig de Gràcia

Al Passeig de Gràcia es troben obres de tres dels principals arquitectes catalans:
- La Casa Ametller de Josep Puig i Cadafalch.
- La Casa Batlló d'Antoni Gaudí.
- La Casa Lleó Morera de Lluís Domènech i Montaner.
- La més coneguda, però, és la Casa Milà d'Antoni Gaudí, anomenada popularment "La Pedrera". La Pedrera

---- La Pedrera

Parc Güell

El Parc Güell va ser un encàrrec del Comte Güell a Antoni Gaudí. Aquest parc es va pensar com una mena de barri de luxe per les famílies benestants de la ciutat. Però nomès es va vendre un terreny. En aquest parc (declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1984) la naturalesa i l'arquitectura es confonen i es complementen. Vegeu: Gran Teatre del Liceu de Barcelona Gran Teatre del Liceu de Barcelona

Llocs de Patrimoni Mundial a Barcelona

Llocs de Patrimoni Mundial d'UNESCO a Barcelona:
- Casa Milà (La Pedrera)
- Hospital de Sant Pau
- Palau Güell
- Palau de la Música Catalana
- Parc Güell

Esport

Barcelona és la casa del FC Barcelona, conegut com a Barça, un dels clubs de futbol més famosos al món. El Museu del FC Barcelona és el segon museu a Catalunya en el número de visitants. El club sempre ha estat associat amb el nacionalisme català i té un dels estadis més grans d'Europa, el Camp Nou hi caben 98,600 persones. Hi ha un altre club a Barcelona, l'Espanyol, amb el seu nom complet: Reial Club Deportiu Espanyol.

Transport

A més del seu port, de gran importància comercial en el passat i actualment, Barcelona utilitza l'aeroport internacional d'El Prat (a la ciutat d'El Prat de Llobregat) per comunicar-se amb l'exterior. Barcelona és un centre important de Renfe (la xarxa ferroviària estatal espanyola), i la seva estació de rodalies principal és l'estació de Sants. L'AVE (el tren de gran velocitat) uneix des de fa poc temps Madrid amb Lleida (a la Catalunya occidental), i s'espera que arribi a Barcelona per l'any 2007. Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) gestionen l'estès servei de trens de rodalies de Barcelona. La companyia de trànsit de Barcelona, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), gestiona els autobusos i el metro de Barcelona. Recentment, Barcelona ha recuperat el tramvia amb dues noves línies: el Trambaix i el Trambesòs.

Pàgines relacionades

- Comtat de Barcelona
- Llistat d'alcaldes de Barcelona

Enllaços externs

- [http://www.bcn.es/ Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=0801930008&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=08019 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://www.geocities.com/medit1976/index.htm Arquitectura Barcelona] - Cronologia d'arquitectura catalana i biografies d'arquitectes catalans, des del gòtic fins a l'arquitectura contemporània Categoria:Barcelona ja:バルセロナ ko:바르셀로나 simple:Barcelona

Mn

Crom - Manganès - Ferro
Mn Tc
	Imatge:Mn_taula_periòdica.png Taula completa

General

Nom, símbol, nombre

Manganés, Mn, 25

Sèrie química

Metall de transició

Grup, període, bloc

7, 4 , d

Densitat, duresa Mohs

7470 kg/m³, 6,0

Aparença

Platejat metàl·lic
Aparença

Propietats atòmiques

Pes atòmic

54,938049 uma

Radi mitjà^†

140 pm

Radi atòmic calculat

161 pm

Radi covalent

139 pm

Radi de Van der Waals

Sense dades

Configuració electrònica

Ar]3d⁵4s²

Estats d'oxidació (òxid)

7,6,4,2,3 (àcid fort)

Estructura cristal·lina

Cúbica centrada en el cos

Propietats físiques

Estat de la matèria

Sòlid (generalmente no magnètic)

Punt de fusió

1517 K

Punt d'ebullició

2235 K

Entalpia de vaporització

226 kJ/mol

Entalpia de fusió

12,05 kJ/mol

Pressió de vapor

121 Pa a 1517 K

Velocitat del so

5150 m/s a 293,15 K

Informació diversa

Electronegativitat

1,55 (Pauling)

Calor específica

480 J/(kg·K)

Conductivitat elèctrica

0,695 x 10⁶ m^-1·ohm^-1

Conductivitat tèrmica

7,82 W/(m·K)

1er potencial d'ionització

717,3 kJ/mol

2on potencial d'ionització

1509 kJ/mol

3er potencial d'ionització

3248 kJ/mol

4t potencial d'ionització

4940 kJ/mol

5è potencial d'ionització

6990 kJ/mol

6è potencial d'ionització

9220 kJ/mol

7è potencial d'ionització

11500 kJ/mol

Isòtops més estables

iso.	AN	Període de semidesintegració	CD	ED M eV	PD
⁵²Mn	Sintètic	5,591 dies	ε	4,712	⁵²Cr
⁵³Mn	Sintètic	3,74 x 10⁶ anys	ε	0,597	⁵³Cr
⁵⁴Mn	Sintètic	312,3 dies	ε β^-	1,377 0,697	⁵⁴Cr ⁵⁴Fe
⁵⁵Mn	100%	Mn és estable amb 30 neutrons

El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.

Característiques principals

El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial. Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn⁺² competix sovint amb el Mg⁺². S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.

Aplicacions

- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe₂O₃), i el diòxid de manganès, (MnO₂).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO₂, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO₂).
- El MnO₂ també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.

Història

vidre] S'ha trobat diòxid de manganès, MnO₂, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers. En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO₄), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni. A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.

Rol biològic

El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida. S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O₂^-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H₂O₂; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural. En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.

Abundància i obtenció

fetge És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït. Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO₂), psilomelana (MnO₂·H₂O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn₂O₃·MnSiO₃), rodonita (MnSiO₃), rodocrosita (MnCO₃), hübnerita (MnWO₄), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l. Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina. El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.

Compostos

El permanganat de potassi, KMnO₄, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants. El diòxid de manganès, MnO₂ s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.

Isòtops

El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 18 radioisòtops han estat caracteritzats, sent el Mn-53 el més estable amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys, Mn-54 amb un període de 312.3 dies, i Mn-52 de 5.591 dies. La resta d'isòtops radioactius, tenen períodes inferiors a les 3 hores i la majoria d'aquests inferiors a 1 minut. Aquest element també té 3 metaestats. El manganès està inclòs dins el grup d'elements del ferro, que es creu que són sintetitzats dins de gran estrelles poc abans de la seva explosió en forma de supernoves. El Manganès-53 es desintegra en ⁵³Cr amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys. A causa d'aquest període relativament curt, ⁵³Mn és un radionúclid extingit. El contingut isotòpic del manganès es combina típicament amb contingut isotòpic del crom, i ha trobat aplicació en la geologia d'isòtops. Variacions en la proporció ⁵³Cr/⁵²Cr i Mn/Cr des d'uns quants meteorits indiquen una proporció de ⁵³Mn/⁵⁵Mn inicial, que suggereix que la relació isotòpica de Mn-Cr hagi resultat de la desintegració in situ del ⁵³Mn en cossos planetaris diferenciats. Per això el ⁵³Mn proporciona evidències addicionals per als processos nucleosintètics immediatament abans de la coalescència del Sistema Solar. El pes atòmic dels isòtops de manganès, varien des de les 46 uma (Mn-46) a 65 uma (Mn-65). El principal mode de desintegració dels isòtops fins l'isòtop estable més abundant, Mn-55, és la captura electrònica i el mode principal dels isòtops més grans és la desintegració beta.

Precaucions

El manganès és un element essencial, sent necessària una aportació d'entre 1 a 5 mg per dia, quantitat que s'aconsegueix a través dels aliments. El manganès en excés és tòxic. Exposicions prolongades a compostos de manganès, de forma inhalada o oral, poden provocar efectes adversos en el sistema nerviós, sistema respiratori, i altres. El permanganat potàssic, KMnO₄, és corrosiu.

Enllaços externs

- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Mn/index.html webelements.com - Manganès (en anglès)]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Mn.html environmentalchemistry.com - (en anglès)]
- [http://www.manganese.org International Manganese Institute (en anglès)] categoria:Elements químics categoria:Metalls ja:マンガン th:แมงกานีส

Nigèria

La República Federal de Nigèria és un país d'Àfrica Occidental, banyat pel golf de Guinea (oceà Atlàntic). Limita al nord amb Níger, a l'est amb Txad (a través del llac Txad) i amb el Camerun, a l'oest amb Benín al sud de Nigèria, al Golf de Guinea, es troba l'illa de Bioko que pertany a (Guinea Equatorial). És el país més poblat d'Àfrica. La capital és Abuja, fins al 1991 ho havia estat Lagos. categoria:Nigèria ja:ナイジェリア ko:나이지리아 ms:Nigeria simple:Nigeria zh-min-nan:Nigeria

Estats Units

Els Estats Units d'Amèrica són una federació de 50 estats, més algunes altres entitats. Freguen en extensió total la xifra de 10.000.000 de quilòmetres quadrats. La data oficial de la fundació dels Estats Units és el 4 de juliol, 1776, quan el Segon Congrés Continental, que representava tretze colònies britàniques, van adoptar la declaració de la independència. Però, la estructura de la nació va canviar radicalment el 1788 quan els estats van reemplaçar els Articles de la Confederació amb la Constitució dels Estats Units; la data en la que els tretze estats van adoptar la constitució és considerada la data "d'entrada a la Unió", convertint-se en part dels Estats Units. Els Estats Units mantenen acords comercials amb un nombre important de nacions. Són fundadors i socis principals de molts organismes internacionals, com el BIRD, l'FMI o l'OTAN, i tenen dret de vet al Consell de Seguretat de l'ONU. Els diferents governs dels Estats Units no han dubtat en la seva història d'usar la seva influència en organismes multilaterals, i quan això ha fallat, el seu poder militar, per protegir els seus interessos. Tenen una economia molt sòlida, que destaca en tots els camps: agricultura, ramaderia, mineria, pesca. La població actual supera els 267.000.000 de persones, la majoria d'origen europeu, amb percentatges importants de persones d'origen africà, llatí, asiàtic i una petita minoria d'amerindis. L'idioma més estès és l'anglès, encara que també hi destaquen el castellà, llengües asiàtiques i ameríndies. La població és urbana en un 90% i establerta sobretot als grans centres industrials i comercials del centre i, sobretot, a la costa. La capital és Washington i les seves principals àrees urbanes són: Nova York, Los Angeles, Chicago, Dallas, Houston, Seattle, etc.

Geografia

Els seus límits són: #Al nord amb el Canadà (i, pel que fa a l'estat d'Alaska, amb l'oceà Àrtic). #Al sud amb Mèxic. #A l'est amb l'oceà Atlàntic. #A l'oest amb l'oceà Pacífic. Ja que són el tercer país més gran del món, després de Rússia i el Canadà, amb un àrea de 9.631.418 km², els Estats Units contenen una enorme varietat geogràfica: boscos de clima templat a la costa est, àrees pantanoses al sud-est, grans planes al centre, un sistema fluvial dels rius Mississippi-Missouri, els grans Lacs, les muntanyes rocalloses a l'oest de les planes, deserts i canyons a l'oest de aquest sistema muntanyós, i boscos de clima templat a l'oest. A més, la geografia d'Alaska és volcànica i amb un clima àrtic, i les illes d'Hawaii tenen un clima tropical. La geografia és accidentada a la zona centre-oest, on hi ha les muntanyes Rocalloses; a la zona est, on hi ha els Apalatxes, i a la regió sud-oest, on comença la Sierra Madre mexicana.

Història

El territori dels Estats Units havia estat habitat per pobles amerindis 13.000 anys abans de l'arribada dels europeus el segle XVI (espanyols), i el segle XVII (francesos, anglesos i neerlandesos). Després de la Guerra dels Set Anys entre Espanya i Gran Bretanya, les dues potències es van repartir Nord-Amèrica. El 1776 tretze colònies es van separar de la Gran Bretanya per formar els Estats Units, la primera república federal constitucional del món. L'estructura original va ser una confederació, el 1777 i ratificada el 1781 en els Articles de la Confederació. Aquest sistema tenia compilacions, i el 1789 es va crear la Constitució que establia un govern federal més centralitzat que una Confederació. Després d'assegurar la independència, els Estats Units van començar la seva expansió cap a l'oceà Pacífic, gràcies a la compra de Louisiana i d'adquirir, per mitjà d'una guerra contra Mèxic, la meitat del seu territori que incloïa els estats de Califòrnia, Nou Mèxic, Arizona, Utah, Nevada, Colorado i part de Texas, que ja s'havia independitzat de Mèxic, amb el suport de les nord-americans dirigits per Samuel Houston, el 1836. Després van adquirir el territori d'Oregon de la Gran Bretanya (corresponent a una àrea molt superior a la de l'estat homònim actual) i Alaska de Rússia. Amb l'adquisició de nous territoris, nous estats van ser afegits a la Unió. En el procés, van desplaçar als pobles amerindis, prenent o expropiant les seves terres, matant-ne molts, i obligant-los a establir-se en altres àrees. Rússia Des de l'època colonial, existia una carència de mà d'obra, la qual cosa va propiciar l'establiment de la comercialització inhumana i l'esclavitud de persones d'origen africà. Durant el segle XIX, els Estats Units es van dividir en qüestions relacionades amb els drets dels estats i la continuació de l'esclavitud. Els estats del nord s'oposaven a l'esclavitud, però, els estats del sur pensaven que era necessària per a continuar amb l'èxit de l'agricultura, i volien estendre-la als nous territoris adquirits. La disputa va arribar a la crisi el 1861 data en la qual 7 estats del sud se separaven de la Unió per a formar un nou país, els Estats Confederats d'Amèrica, iniciant la Guerra civil dels Estats Units. Poc després 4 estats més es van separar. Guerra civil dels Estats UnitsEl llavors president, Abraham Lincoln, no va reconèixer la secessió, va publicar la Proclamació de l'Emancipació, declarant la llibertat de tots els esclaus als estats del sud, encara que no va ser realitat sinó a la fi de la guerra el 1865 amb la dissolució de la Confederació. La Guerra Civil va acabar amb la disputa sobre el dret dels estats per a separar-se de la Unió, donant de més poder al govern federal que no pas als estats. El país va experimentar un impressionant creixement econòmic, propiciat per la immigració massiva de persones d'origen europeu. A finals del segle XIX, els Estats Units s'havien ja convertit en una potència industrial. La nació es va convertir en un centre de desenvolupament tecnològic. El 1929 però, el país va experimentar la Gran Depressió, un període de severa contracció econòmica després de la Primera Guerra Mundial que s'estengué arreu del món. Els Estats Units van participar en la Primera i en la Segona Guerra Mundial, consolidant-se com a potència militar després de la fi de la Guerra Freda. Els Estats Units també van participar en la Guerra de Corea i la Guerra de Vietnam, en les quals també es va involucrar la Unió Soviètica. A partir de la dècada dels noranta, els Estats Units s'han involucrat en accions per a l'establiment de la pau o de la democràcia en diverses nacions, Kosovo, Haití, Somàlia, Libèria i, recentment a l'Afganistan i a l'Iraq.

Economia

:Article principal: Economia dels Estats Units Els Estats Units són una potència mundial amb importantíssimes empreses en tots els sectors de l'economia. El país disposa de rics recursos minerals amb extensos jaciments d'or, petroli, carbó, i urani. Les indústries agrícoles principals són de blat de moro, blat, sucre, i tabac. El sector industrial produeix, entre altres coses, cotxes, avions, i productes electrònics. La indústria més gran és ara el sector de serveis. Els Estats Units són la tercera destinació turística més important del món després de França i Espanya. L'activitat econòmica s'estén a tot el país: Nova York és el centre industrial, financer, i televisiu de la nació; la Silicon Valley, a Califòrnia, és el centre tecnològic del país; Los Angeles és el centre cinematogràfic; Detroit és el centre de la indústria de l'automòbil, i els estats de las Grans Planes, al centre del país, són coneguts com les "paneres" del país, per la seva producció agrícola; Texas és el centre petrolier; i el sud-est del país és un centre important de recerca mèdica i on es localitzen les indústries tèxtils més importants del país. El Producte Intern Brut dels Estats Units és el més gran del món. El seus principals socis comercials són: Canadà (20%) i Mèxic (12%), amb els que integren el NAFTA, l'àrea comercial més gran del món. Altres importants socis comercials són: la República Popular de Xina (10%, 11% si s'hi inclou Hong Kong) i el Japó (8%). Més del 50% de tot el comerç es realitza amb aquests quatre països.

Política

Japó És un país democràtic, representatiu i federal governat per un president electe per a un període de 4 anys. El país està integrat per 50 estats autònoms. Els principals partits polítics són el Partit Republicà i el Partit Demòcrata, que dominen la política del país i per això algunes consideren la democràcia nord-americana una democràcia bi-partidista. Altres partits de menor importància són el Partit de la Reforma i el Partit Verd. Els estats de la federació encara conserven un grau relatiu d'autonomia. Cada estat té la seva pròpia constitució, i poden establir diferent sistemes governamentals. Nebraska, per exemple, té una branca legislativa representada per 2 cambres, i Nova Hampshire té el tercer cos legislatiu més gran del món angloparlant.

Divisió administrativa

Partit Demòcrata Els Estats Units d'Amèrica està dividit en 50 estats i altres entitats polítiques. La capital n'és Washington, localitzada al Districte de Columbia.

Estats

Estats que formen els Estats Units d'Amèrica:

Districte federal

- Districte de Colúmbia

Àrees insulars

La més important és l'estat lliure associat de Puerto Rico. Les següentes illes també són administrades pels Estats Units: Samoa Americana, Illa Baker, Guam, Illes Howland, Illa Jarvis, Atol Johnston, Escull Kingman, Atol Midway, Illa Navassa, Illes Marianes del Nord, Atol Palmyra, Illes Verges Nord-americanes i les Illes Wake.

Àrees metropolitanes

Illes WakeLes àrees metropolitanes més importants als Estats Units (i la població) són:
- Nova York-Northern New Jersey (18,3 milions)
- Los Angeles-Long Beach-Santa Ana (12,3 milions)
- Chicago-Naperville-Joliet (9,0 milions)
- Filadèlfia-Cadmen-Wilmington (5,7 milions)
- Dallas-Fort Worth-Arlington (5,1 milions)
- Miami-Fort Lauderdale-Miami Beach (5,0 milions)
- Washington-Arlington-Alexandria (4,7 milions; si s'hi inclou l'àrea de Baltimore: 7,9 milions)
- Houston-Bayton-Sugar Land (4,7 milions)
- Detroit-Warren-Livonia (4,4 milions)
- Boston-Cambridge-Quincy (4,4 milions)

Demografia

Origen ètnic

Els Estats Units tenen una demografia molt variada, el 77% de la població és d'origen europeu el 13% és de origen africà, el 4% d'origen asiàtic, l'1,5% és amerindi i el 0,3% d'origen hawaià o nadiu del Pacífic. Aquesta classificació demogràfica prové de les institucions governamentals i no hi existeix una divisió separada per a les persones d'origen llatinoamericà, (que als Estats Units es coneixen com a hispans) ja que poden pertànyer al grup racial d'origen europeu, amerindi, o mestís. No obstant això, la població d'origen llatinoamericà és el 17% del total, principalment provinent de Mèxic. En termes d'origen nacional, els països d'origen més importants dels nord-americans són: Alemanya, Irlanda, Anglaterra, Mèxic, Itàlia, França i Polònia. S'estima que hi ha més de 5 milions d'immigrants il·legals als Estats Units, principalment de Mèxic. Mèxic té la intenció de crear un programa d'immigració més ampli amb els Estats Units, però els conservadors d'aquest país s'oposen fins i tot a donar un estatus legal als immigrants que ja hi viuen i treballen.

Religió

El 52% del nord-americans són protestants (principalment baptistes o metodistes), el 24% són catòlics, l'1,3% són mormons, l'1,4% son jueus, el 0,5% són musulmans, el 7% tenen una altra religió, i el 14% es consideren ateus.

Llengua

No hi ha cap llengua oficial a nivell federal, però l'anglès és la llengua de facto, utilitzada en el govern, en la proclamació de les lleis, en les ordres executives, en els tractats diplomàtics i en altres publicacions oficials. L'anglès n'és oficial a 27 estats, tres dels quals (Hawaii, Louisiana i Nou Mèxic) també tenen una altra llengua oficial (hawaià, francès i espanyol). Els altres estats no tenen llengua oficial. L'espanyol és la segona llengua més parlada als Estats Units (per 28,1 milions de persones, el 10,7% de la població).

Enllaços externs

- [http://www.whitehouse.gov Pàgina de la Casa Blanca], en anglès i espanyol
- [http://www.embusa.es/barcelona.html Consolat General dels Estats Units a Barcelona], en català
- [http://www.embusa.es/ Ambaixada dels Estats Units a Espanya], en espanyol Categoria:Estats Units ja:アメリカ合衆国 ko:미국 ms:Amerika Syarikat simple:United States th:สหรัฐอเมริกา zh-min-nan:Bí-kok

14 d'abril

El 14 d'abril és el cent quatrè dia de l'any del calendari gregorià i el cent cinquè en els anys de traspàs. Queden 261 dies per a finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1931 - Barcelona: Francesc Macià proclama la República Catalana.
- 2002 - Figueres (l'Alt Empordà): l'Orquestra de Cambra de l'Empordà hi impulsa la fundació de l'Orquestra Filharmònica de Catalunya.
- 2005 - Madrid: El Consell de Ministres aprova el projecte de llei que permetrà el retorn dels documents que actualment es troben a l'Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca i la creació del Centre Documental de la Memòria Històrica en aquesta mateixa ciutat. :MÓN
- 1849 - Debrecen (Hongria): després que les tropes magiars, liderades per Lajos Kossuth, vencéssin l'exèrcit austríac, l'assemblea de Debrecen proclama la república hongaresa.
- 1931 - Madrid (Espanya): arran de la victòria electoral del 12 d'abril, a l'horabaixa, el poble madrileny es llança al carrer multitudinàriament; el comandant de la Guàrdia Civil, el general Sanjurjo, no pot garantir la continuïtat de la monarquia i el rei Alfons XIII el Cametes es veu obligat a abdicar.
- 1945 - els Estats Units: Harry S. Truman n'esdevé president com a conseqüència de la mort de Roosevelt, dos dies abans.
- 1962 - Espanya: les Corts aproven la nacionalització del Banc d'Espanya.
- 1981 - els Estats Units: el transbordador espacial "Columbia", tripulat per dos homes, culmina amb èxit el seu primer vol espacial.
- 2004 - Sud-àfrica: s'hi celebren les terceres eleccions presidencials després de la caiguda del règim de segregació racial.

Sigmund Freud

Sigmund Freud (6 de maig de 1856 - 23 de setembre de 1939) fou un metge neuròleg austríac (nascut a Freiberg, actual Pribor de Txèquia), que va començar a interessar-se en la hipnosi i en com podia utilitzar-se per a ajudar als malalts mentals. Més tard abandonà la hipnosi en favor de l'«associació lliure» i l'anàlisi dels somnis per desenvolupar el que actualment es coneix com «la cura de la parla». Aquests elements esdevingueren el punt de partida de la psicoanàlisi. Freud es va interessar especialment en el que llavors s'anomenava histèria (que actualment es podria anomenar trastorn de conversió segons el DSM-IV) i en la neurosi (actualment reclassificada en diferents denominacions, segons la nosologia psicoanalítica: afeccions psicosomàtiques, neurosi i psicosi). Les teories de Freud i el tractament que donava als seus pacients van causar un gran daltabaix a la Viena del segle XIX i el debat avui en dia encara continua. Les seves idees sovint són discutides i criticades com treballs de literatura i de cultura general, a més del continu debat sobre si és ciència i tractaments mèdics. Com a exemple, en una critica de l'any 2003, els seguidors de Sigmund Freud el van considerar «...un gran científic de la medicina que descobrí importants veritats sobre la psicologia humana...», mentre que d'altres (especialment de camps de la competència com la psiquiatria) el veuen com «...un filòsof visionari que va replantejar la natura humana i ens va ajudar a fer fora tabús, però les seves teories, divulgades com a ciència, ensopegaren en un examen minuciós».

La seva vida

Sigismund Schlomo Freud va néixer a Freiberg, Moràvia (ara coneguda com Pribor a la República Txeca). Quan encara era un nen la seva família es traslladà a Viena a causa dels disturbis antisemites. El 1877 abreujà el seu nom de Sigismund Schlomo Freud a Sigmund Freud. Els primers anys de Freud són poc coneguts ja que va destruir els seus escrits personals en dues ocasions, la primera vegada al 1885 i de nou al 1907. A més, els seus escrits posteriors varen ser protegits acuradament als Arxius de Sigmund Freud, als que només tenia accés Ernest Jones (el seu biògraf oficial) i uns pocs membres del cercle proper a la psicoanàlisi. El treball de Jeffrey Moussaieff Masson va dur una mica de llum sobre la naturalesa del material ocult. El 1938, després de l'annexió d'Àustria per part de l'Alemanya nazi, Freud (jueu) escapà amb la seva família a Anglaterra, on va morir el 1939. Anna Freud, filla de Freud, també fou una destacada psicoanalista, particularment en el camp dels nens i el desenvolupament psicològic. Sigmund Freud és l'avi del pintor Lucian Freud i de l'actor i escriptor Clement Freud, i besavi de la periodista Emma Freud, la dissenyadora de moda Bella Freud i del relacions públiques Matthew Freud.

Les innovacions de Freud

Freud ha innovat en dos camps. Simultàniament, va desenvolupar una teoria de la ment i la conducta humana, i una tècnica terapèutica per a ajudar a persones malaltes mentals. Molta gent afirma estar influenciada per un però no per l'altre camp. Probablement la contribució més significativa que Freud ha fet al pensament modern es el seu concepte de l'inconscient. Durant el segle XIX el pensament predominant a Occident fou el positivisme, que afirmava que les persones podien acumular coneixements reals sobre si mateixos i del món que els envolta, i exercir control sobre ambdós per mitjà de la raó. Freud, però, suggerí que aquestes afirmacions eren falses, ja que no som totalment conscients de tots els nostres pensaments, i sovint actuem per raons que no tenen res a veure amb el que pensem. El concepte d'inconscient fou revolucionari i proposava que la ment es dividia en capes o nivells i hi havia pensaments que circulaven «sota la superfície». Els somnis, anomenats «el camí a l'inconscient», proporcionaven el millor exemple de la nostra vida inconscient, i al llibre "La interpretació dels somnis" Freud explicà l'argument de l'existència de l'inconscient i, també, desenvolupà un mètode per a aconseguir l'accés a ell. El preconscient fou descrit com la capa entre el conscient i l'inconscient, a la qual podem tenir accés amb una mica d'esforç. El terme subconscient és utilitzat popularment, encara que actualment ja no forma part de la terminologia psicoanalítica. Fins i tot, els encara nombrosos seguidors del punt de vista purament positivista i racionalista, inclosos molts que rebutjaven altres elements del treball de Freud, accepten l'afirmació que parteix de que la ment és inconscient, i que les persones sovintment actuen per raons de les que no són conscients. La repressió té gran importància en el coneixement de l'inconscient. D'acord amb Freud, les persones sovint experimenten pensaments sentiments que són tan dolorosos que no poden aguantar-ho. Aquests pensaments i sentiments —i els records associats a ells— no poden, segons sostenia Freud, ser expulsats de la ment, però poden ser expulsats del conscient. Llavors arriben a formar part de l'inconscient. Encara que més tard Freud intentà trobar patrons de repressió entre els seus pacients que esdevinguessin un model general per la ment, observà que els seus diferents pacients reprimien fets diferents. A més, Freud observà que el procés de la repressió és, en si mateix, un acte no conscient (és a dir, no ocorria a través de la intenció dels pensaments o sentiments conscients). Freud va suposar que les repressions de les persones estaven determinades en part pel seu inconscient. En altres paraules, l'inconscient era a la vegada causa i efecte de la repressió. Freud buscà una explicació de com operava l'inconscient proposant que tenia una particular estructura. Proposà que l'inconscient estava dividit en tres parts: el Jo, l'Alló i el Superjo. L'Allò representa els processos primigenis del pensament (els nostres pensaments de desitjos de gratificació més primitius). El Superjo representa la nostra part de la ment que contraresta a l'Allò amb pensaments morals i ètics. El Jo roman entre ambdós alternant les nostres necessitats primitives i las nostres creences ètiques i morals. Un Jo saludable proporciona l'habilitat per a adaptar-se a la realitat i interactuar amb el món exterior d'una manera que sigui còmode per a l'Allò i el Superjo. En general, l'afirmació de que la ment no és una cosa monolítica i homogènia segueix tenint una enorme influència sobre la gent fora del camp de la psicologia. Malgrat tot, molts han qüestionat o rebutjat aquesta teoria que afirma que la ment està dividida en aquests tres components. Freud estava especialment interessat en la dinàmica relació entre aquestes tres parts de la ment. Argumentà que aquesta relació està influenciada per factors o energies innats, que va anomenar pulsions. Però també explicà com canviava segons el context depenent dels canvis en les relacions socials. Alguns han criticat a Freud per donar molta més importància a un o a un altre d'aquests factors, i molts dels seguidors de Freud s'han concentrat en un o en un altre d'aquests factores. Freud creia que les persones estaven influenciades per dues pulsions, la libido (o Eros, una pulsió sexual) i la pulsió de vida i mort, Thanatos. A la descripció que Freud fa de la libido incloïa tots els instints reproductors. La pulsió de vida i mort representa un instint que ens indueix a tornar a l'estat de calma del que provenim (a la no existència) i està basat en els seus estudis de protozous (llegiu el text "Més enllà del principi de plaer"). Molts han qüestionat les bases científiques d'aquesta afirmació. Freud també creia que la libido madurava en els individus per mitjà del canvi del seu objectiu. Argumentava que els humans naixen «polimòrficament perversos», en el sentit de que una gran varietat d'objectes poden ser una font de plaer. Després va dir que mentre les persones van desenvolupant-se van fixant-se sobre diferents objectes (o objectius) específics: primer oral (exemplificats pel plaer dels nadons en la lactància), després anal (exemplificat pel plaer dels nens al controlar les seves defecacions) i per últim fàlic. Freud digué que llavors els nens passen a una fase a on es fixen en el progenitor del sexe oposat al seu. Freud buscà como encabir aquest patró de desenvolupament en la dinàmica de la ment. Cada fase és una progressió cap a la maduresa sexual, caracteritzada per un fort Jo i l'habilitat per retardar la necessitat de gratificacions (llegiu: "Tres assajos per a una teoria sexual".) El model psicosexual que desenvolupà Freud ha sigut criticat des de diferents fronts. Alguns han atacat l'afirmació de Freud sobre l'existència d'una sexualitat infantil (i, implícitament, l'expansió que va fer Freud en la noció de sexualitat). Altres han acceptat la noció de sexualitat de Freud, però han argumentat que aquest patró de desenvolupament no és universal, ni necessari en el desenvolupament de la salut mental. En canvi, fan enfasi en seguir endavant en els patrons de les fonts del desenvolupament social i ambiental. Més encara, publiciten que sigui menyspreada o ignorada la dinàmica social de Freud (com a classe de relació). Freud esperava provar que el seu model, basat en observacions de la classe mitja austríaca, fos universalment vàlid. Va utilitzar la mitologia grega i la etnografia contemporània com a models comparatius. Freud va anar a la tragèdia grega, Èdip Rei de Sófocles, per a indicar fins a quin punt nosaltres (especialment, els joves) desitgem l'incest, i com és reprimit quest desig. El complex d'Èdip fou descrit com una fase del desenvolupament psicosexual i de la maduresa. També es va fixar en els estudis antropològics de totetisme i argumentà que el totetisme reflectia una costum ritualitzada d'un complex d'Èdip tribal (llegeixi: “Tòtem i Tabú). Encara que molts estudiants d'avui dia estan interessats en re analitzar el material cultural de Freud, la gran majoria ha rebutjat les seves interpretacions. Freud esperava que la seva investigació proporcionés una sòlida base científica per al seu mètode terapèutic. L'objectiu de la teràpia freudiana, o psicoanàlisi, era portar al conscient els pensament i sentiments reprimits i així permetre al pacient desenvolupar un Jo més fort. Bàsicament, es tracta de portar els pensaments i sentiments de l'inconscient al conscient induint al pacient a parlar mitjançant l'”associació lliure” i a parlar dels seus somnis. Un altre element important d la psicoanàlisi és la relativa falta d'implicació per part del psicoanalista, per tal que el pacient projecti els seus pensaments i sentiments sobre l'analista. A través d'aquest procés, anomenat transferència, el pacient pot reconstruir i resoldre conflictes reprimits (causants de la seva malaltia), especialment conflictes de la infància amb els seus pares. És menys conegut l'interès de Freud per la neurologia. Anteriorment va ser investigador de la paràlisi cerebral. Va publicar nombrosos articles mèdics en aquest camp. També va mostrar que la malaltia existia molt abans de que altres investigadors del seu temps tinguessin notícia de la mateixa i la estudiessin. També va suggerir que era erroni que aquesta malaltia que va descriure William Little , cirurgià ortopèdic britànic, tingués com a causa una falta d'oxigen durant el naixement. En canvi, va dir que les complicacions al part són només un símptoma del problema. No va ser fins la dècada de 1980 quan les seves especulacions varen ser confirmades per investigadors més moderns. Des del punt de vista de la medicina oficial (i, per tant, majoritari) es diria que la teoria i la pràctica freudiana han sigut substituïdes pels descobriments empírics al llarg dels anys. Algunes persones segueixen aprenent, i practicant, la psicoanàlisi freudià tradicional, però la majoria dels psiquiatres rebutgen avui la majoria del treball de Freud per no estar recolzat en evidències científiques i és utilitzat, més aviat, com a inspiració o com a estudi històric. Malgrat que Freud va desenvolupar el seu mètode per al tractament de la neurosi, avui en dia algunes persones busquen en la psicoanàlisi no una cura per a una malaltia, sinó una part del seu procés d'autoconeixement. En l'àmbit de la psicoanàlisi moderna, Freud és considerat el pare d'aquesta ciència. Les seves teories són constantment actualitzades. Encara que la psicoanàlisi se segueix rebutjant, així com va passar en vida de Freud. La informació sobre les seves obres i teories estan essent investigades per la universitat UNICA de Colombia. Freud, Sigmund Freud, Sigmund ja:ジークムント・フロイト ko:지그문트 프로이트

Índia

L'Índia (nom oficial: República de l'Índia, abans Unió Índia) és un estat situat al sud de l'Àsia, que ocupa la major part del subcontinent indostànic. És el país més poblat després de la Xina, amb més de mil milions d'habitants (les projeccions indiquen que pot sobrepassar la Xina el 2050), i el setè en extensió, amb una línia de costa de més de 7.000 km, banyats per l'oceà Índic. L'Índia té 15.000 km de fronteres terrestres. Limita al nord-oest amb el Pakistan, al nord amb l'Afganistan, la República Popular de la Xina, el Nepal i Bhutan, al nord-est amb Myanmar i Bangladesh. A l'est limita amb el golf de Bengala i a l'oest amb la mar Aràbiga. Al sud-est, l'estret de Palk separa l'Índia de Sri Lanka, i al sud-oest té a prop les illes Maldives. Pertanyen a l'Índia les illes Laquedives (al nord de les Maldives) i les illes Andaman i Nicobar, a l'est de la península de Malacca. L'Índia ha crescut significativament, tant en població com en importància estratègica, els darrers vint anys. Avui dia, l'economia índia és la quarta del món segons el producte interior brut (PIB) mesurat segons la paritat del poder adquisitiu, i el seu PIB en termes absoluts (445.000 milions de dòlars) era el 13è del món l'any 2000; el 1997, l'agricultura representava el 25% del PIB, les indústries un 30% i els serveis el 45%. L'any 2003 es considerava la segona economia mundial de creixement més ràpid. És la democràcia parlamentària més gran de la Terra pel que fa al nombre d'habitants i també ha esdevingut una notable potència regional, ja que posseeix una de les forces militars més importants del món i, a més, és una dels pocs països que té armament nuclear. Està estructurada com una república federal, on el president és el cap d'Estat, però els seus poders són simbòlics; això explica probablement que un intocable hagi pogut accedir a aquesta funció. Els presidents i vicepresidents són elegits indirectament cada 5 anys per un col·legi especial. El vicepresident no esdevé necessàriament president si el president mor o dimiteix. L'Índia és el bressol d'algunes de les civilitzacions més antigues i ha estat el lloc de naixement de quatre de les principals religions mundials: l'hinduisme, el budisme, el jainisme i el sikhisme. Va formar part de l'Imperi Britànic abans d'assolir la independència el 1947.

Geografia i clima

1947 Tots els estats indis del nord i el nord-est es troben accidentats per la serralada de l'Himàlaia, que s'estén des de Jammu i Caixmir, al nord, fins a Arunachal Pradesh, a l'extrem oriental, i conforma la majoria dels límits orientals de l'Índia. La resta de l'Índia septentrional, central i oriental està formada per la fèrtil plana Indogangètica. Cap a l'Índia occidental, a la frontera sud-est del Pakistan, es troba el desert de Thar. La part meridional de la península és gairebé tota composta per l'altiplà del Dècan. Aquest altiplà està flanquejat per dues serralades litorals poc elevades, els Ghats Occidentals i els Ghats Orientals. A l'Índia hi ha grans rius com l'Indus, el Ganges, el Brahmaputra, el Yamuna, el Godavari, el Krishna</