:: wikimiki.org ::

1927

1927

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1927年 ko:1927년 ms:1927 simple:1927 th:พ.ศ. 2470

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits

- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen

- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs

- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

Mn

Crom - Manganès - Ferro
Mn Tc
	Imatge:Mn_taula_periòdica.png Taula completa

General

Nom, símbol, nombre

Manganés, Mn, 25

Sèrie química

Metall de transició

Grup, període, bloc

7, 4 , d

Densitat, duresa Mohs

7470 kg/m³, 6,0

Aparença

Platejat metàl·lic
Aparença

Propietats atòmiques

Pes atòmic

54,938049 uma

Radi mitjà^†

140 pm

Radi atòmic calculat

161 pm

Radi covalent

139 pm

Radi de Van der Waals

Sense dades

Configuració electrònica

Ar]3d⁵4s²

Estats d'oxidació (òxid)

7,6,4,2,3 (àcid fort)

Estructura cristal·lina

Cúbica centrada en el cos

Propietats físiques

Estat de la matèria

Sòlid (generalmente no magnètic)

Punt de fusió

1517 K

Punt d'ebullició

2235 K

Entalpia de vaporització

226 kJ/mol

Entalpia de fusió

12,05 kJ/mol

Pressió de vapor

121 Pa a 1517 K

Velocitat del so

5150 m/s a 293,15 K

Informació diversa

Electronegativitat

1,55 (Pauling)

Calor específica

480 J/(kg·K)

Conductivitat elèctrica

0,695 x 10⁶ m^-1·ohm^-1

Conductivitat tèrmica

7,82 W/(m·K)

1er potencial d'ionització

717,3 kJ/mol

2on potencial d'ionització

1509 kJ/mol

3er potencial d'ionització

3248 kJ/mol

4t potencial d'ionització

4940 kJ/mol

5è potencial d'ionització

6990 kJ/mol

6è potencial d'ionització

9220 kJ/mol

7è potencial d'ionització

11500 kJ/mol

Isòtops més estables

iso.	AN	Període de semidesintegració	CD	ED M eV	PD
⁵²Mn	Sintètic	5,591 dies	ε	4,712	⁵²Cr
⁵³Mn	Sintètic	3,74 x 10⁶ anys	ε	0,597	⁵³Cr
⁵⁴Mn	Sintètic	312,3 dies	ε β^-	1,377 0,697	⁵⁴Cr ⁵⁴Fe
⁵⁵Mn	100%	Mn és estable amb 30 neutrons

El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.

Característiques principals

El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial. Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn⁺² competix sovint amb el Mg⁺². S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.

Aplicacions

- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe₂O₃), i el diòxid de manganès, (MnO₂).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO₂, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO₂).
- El MnO₂ també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.

Història

vidre] S'ha trobat diòxid de manganès, MnO₂, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers. En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO₄), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni. A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.

Rol biològic

El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida. S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O₂^-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H₂O₂; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural. En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.

Abundància i obtenció

fetge És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït. Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO₂), psilomelana (MnO₂·H₂O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn₂O₃·MnSiO₃), rodonita (MnSiO₃), rodocrosita (MnCO₃), hübnerita (MnWO₄), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l. Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina. El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.

Compostos

El permanganat de potassi, KMnO₄, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants. El diòxid de manganès, MnO₂ s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.

Isòtops

El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 18 radioisòtops han estat caracteritzats, sent el Mn-53 el més estable amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys, Mn-54 amb un període de 312.3 dies, i Mn-52 de 5.591 dies. La resta d'isòtops radioactius, tenen períodes inferiors a les 3 hores i la majoria d'aquests inferiors a 1 minut. Aquest element també té 3 metaestats. El manganès està inclòs dins el grup d'elements del ferro, que es creu que són sintetitzats dins de gran estrelles poc abans de la seva explosió en forma de supernoves. El Manganès-53 es desintegra en ⁵³Cr amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys. A causa d'aquest període relativament curt, ⁵³Mn és un radionúclid extingit. El contingut isotòpic del manganès es combina típicament amb contingut isotòpic del crom, i ha trobat aplicació en la geologia d'isòtops. Variacions en la proporció ⁵³Cr/⁵²Cr i Mn/Cr des d'uns quants meteorits indiquen una proporció de ⁵³Mn/⁵⁵Mn inicial, que suggereix que la relació isotòpica de Mn-Cr hagi resultat de la desintegració in situ del ⁵³Mn en cossos planetaris diferenciats. Per això el ⁵³Mn proporciona evidències addicionals per als processos nucleosintètics immediatament abans de la coalescència del Sistema Solar. El pes atòmic dels isòtops de manganès, varien des de les 46 uma (Mn-46) a 65 uma (Mn-65). El principal mode de desintegració dels isòtops fins l'isòtop estable més abundant, Mn-55, és la captura electrònica i el mode principal dels isòtops més grans és la desintegració beta.

Precaucions

El manganès és un element essencial, sent necessària una aportació d'entre 1 a 5 mg per dia, quantitat que s'aconsegueix a través dels aliments. El manganès en excés és tòxic. Exposicions prolongades a compostos de manganès, de forma inhalada o oral, poden provocar efectes adversos en el sistema nerviós, sistema respiratori, i altres. El permanganat potàssic, KMnO₄, és corrosiu.

Enllaços externs

- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Mn/index.html webelements.com - Manganès (en anglès)]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Mn.html environmentalchemistry.com - (en anglès)]
- [http://www.manganese.org International Manganese Institute (en anglès)] categoria:Elements químics categoria:Metalls ja:マンガン th:แมงกานีส

Hollywood

Hollywood és una ciutat de Califòrnia (Estats Units d'Amèrica), a l'àrea metropolitana de Los Angeles, situada al nord d'aquesta urbs i a l'est de Beverly Hills.

Hollywood i el cinema

Coneguda com "la Meca del cinema", aquest epítet ve donat pel fet que des de la dècada de 1910 s'hi instal·laren aquí els estudis de producció i rodatge de les principals companyies productores del cinema estatunidenc. Entre aquests, cal destacar els de les companyies Paramount (inaugurats el 1914), Universal (coneguts com Universal City, i inaugurats el 15 de març de 1915)),Columbia, Fox, Warner Bros. (1919), Metro-Goldwyn-Mayer (1924), i RKO. Des de 1927 hi ha la seu de l'Academy of Motion Picture Arts and Sciences que concedeix anualment uns premis de popularitat universal coneguts com a Oscar.Tot plegat va fer que creixés ràpidament, passant de ser una àrea de granges i conreus a una ciutat que, a finals dels anys setanta, tenia prop de 110.000 habitants, ocupats majoritàriament en les feines del cinema. Amb tot, la crisi provocada pel tancament dels estudis, va convertir-la, des dels anys seixanta, en una ciutat residencial. Urbanísticament creuada per dues grans avingudes - Sunset Boulevard i Hollywood Avenue - per als cinèfils té interès els vells estudis - convertits actualment en parcs temàtics -, el Graunman's Chinese Theatre - amb les petjades sobre el ciment de les grans "estrelles" del cinema - i el Hollywood Bowl - la sala on es lliuraven els Oscar fins als anys seixanta -. Categoria:Estats Units Categoria:Cinema ja:ハリウッド

EUA

Els Estats Units d'Amèrica són una federació de 50 estats, més algunes altres entitats. Freguen en extensió total la xifra de 10.000.000 de quilòmetres quadrats. La data oficial de la fundació dels Estats Units és el 4 de juliol, 1776, quan el Segon Congrés Continental, que representava tretze colònies britàniques, van adoptar la declaració de la independència. Però, la estructura de la nació va canviar radicalment el 1788 quan els estats van reemplaçar els Articles de la Confederació amb la Constitució dels Estats Units; la data en la que els tretze estats van adoptar la constitució és considerada la data "d'entrada a la Unió", convertint-se en part dels Estats Units. Els Estats Units mantenen acords comercials amb un nombre important de nacions. Són fundadors i socis principals de molts organismes internacionals, com el BIRD, l'FMI o l'OTAN, i tenen dret de vet al Consell de Seguretat de l'ONU. Els diferents governs dels Estats Units no han dubtat en la seva història d'usar la seva influència en organismes multilaterals, i quan això ha fallat, el seu poder militar, per protegir els seus interessos. Tenen una economia molt sòlida, que destaca en tots els camps: agricultura, ramaderia, mineria, pesca. La població actual supera els 267.000.000 de persones, la majoria d'origen europeu, amb percentatges importants de persones d'origen africà, llatí, asiàtic i una petita minoria d'amerindis. L'idioma més estès és l'anglès, encara que també hi destaquen el castellà, llengües asiàtiques i ameríndies. La població és urbana en un 90% i establerta sobretot als grans centres industrials i comercials del centre i, sobretot, a la costa. La capital és Washington i les seves principals àrees urbanes són: Nova York, Los Angeles, Chicago, Dallas, Houston, Seattle, etc.

Geografia

Els seus límits són: #Al nord amb el Canadà (i, pel que fa a l'estat d'Alaska, amb l'oceà Àrtic). #Al sud amb Mèxic. #A l'est amb l'oceà Atlàntic. #A l'oest amb l'oceà Pacífic. Ja que són el tercer país més gran del món, després de Rússia i el Canadà, amb un àrea de 9.631.418 km², els Estats Units contenen una enorme varietat geogràfica: boscos de clima templat a la costa est, àrees pantanoses al sud-est, grans planes al centre, un sistema fluvial dels rius Mississippi-Missouri, els grans Lacs, les muntanyes rocalloses a l'oest de les planes, deserts i canyons a l'oest de aquest sistema muntanyós, i boscos de clima templat a l'oest. A més, la geografia d'Alaska és volcànica i amb un clima àrtic, i les illes d'Hawaii tenen un clima tropical. La geografia és accidentada a la zona centre-oest, on hi ha les muntanyes Rocalloses; a la zona est, on hi ha els Apalatxes, i a la regió sud-oest, on comença la Sierra Madre mexicana.

Història

El territori dels Estats Units havia estat habitat per pobles amerindis 13.000 anys abans de l'arribada dels europeus el segle XVI (espanyols), i el segle XVII (francesos, anglesos i neerlandesos). Després de la Guerra dels Set Anys entre Espanya i Gran Bretanya, les dues potències es van repartir Nord-Amèrica. El 1776 tretze colònies es van separar de la Gran Bretanya per formar els Estats Units, la primera república federal constitucional del món. L'estructura original va ser una confederació, el 1777 i ratificada el 1781 en els Articles de la Confederació. Aquest sistema tenia compilacions, i el 1789 es va crear la Constitució que establia un govern federal més centralitzat que una Confederació. Després d'assegurar la independència, els Estats Units van començar la seva expansió cap a l'oceà Pacífic, gràcies a la compra de Louisiana i d'adquirir, per mitjà d'una guerra contra Mèxic, la meitat del seu territori que incloïa els estats de Califòrnia, Nou Mèxic, Arizona, Utah, Nevada, Colorado i part de Texas, que ja s'havia independitzat de Mèxic, amb el suport de les nord-americans dirigits per Samuel Houston, el 1836. Després van adquirir el territori d'Oregon de la Gran Bretanya (corresponent a una àrea molt superior a la de l'estat homònim actual) i Alaska de Rússia. Amb l'adquisició de nous territoris, nous estats van ser afegits a la Unió. En el procés, van desplaçar als pobles amerindis, prenent o expropiant les seves terres, matant-ne molts, i obligant-los a establir-se en altres àrees. Rússia Des de l'època colonial, existia una carència de mà d'obra, la qual cosa va propiciar l'establiment de la comercialització inhumana i l'esclavitud de persones d'origen africà. Durant el segle XIX, els Estats Units es van dividir en qüestions relacionades amb els drets dels estats i la continuació de l'esclavitud. Els estats del nord s'oposaven a l'esclavitud, però, els estats del sur pensaven que era necessària per a continuar amb l'èxit de l'agricultura, i volien estendre-la als nous territoris adquirits. La disputa va arribar a la crisi el 1861 data en la qual 7 estats del sud se separaven de la Unió per a formar un nou país, els Estats Confederats d'Amèrica, iniciant la Guerra civil dels Estats Units. Poc després 4 estats més es van separar. Guerra civil dels Estats UnitsEl llavors president, Abraham Lincoln, no va reconèixer la secessió, va publicar la Proclamació de l'Emancipació, declarant la llibertat de tots els esclaus als estats del sud, encara que no va ser realitat sinó a la fi de la guerra el 1865 amb la dissolució de la Confederació. La Guerra Civil va acabar amb la disputa sobre el dret dels estats per a separar-se de la Unió, donant de més poder al govern federal que no pas als estats. El país va experimentar un impressionant creixement econòmic, propiciat per la immigració massiva de persones d'origen europeu. A finals del segle XIX, els Estats Units s'havien ja convertit en una potència industrial. La nació es va convertir en un centre de desenvolupament tecnològic. El 1929 però, el país va experimentar la Gran Depressió, un període de severa contracció econòmica després de la Primera Guerra Mundial que s'estengué arreu del món. Els Estats Units van participar en la Primera i en la Segona Guerra Mundial, consolidant-se com a potència militar després de la fi de la Guerra Freda. Els Estats Units també van participar en la Guerra de Corea i la Guerra de Vietnam, en les quals també es va involucrar la Unió Soviètica. A partir de la dècada dels noranta, els Estats Units s'han involucrat en accions per a l'establiment de la pau o de la democràcia en diverses nacions, Kosovo, Haití, Somàlia, Libèria i, recentment a l'Afganistan i a l'Iraq.

Economia

:Article principal: Economia dels Estats Units Els Estats Units són una potència mundial amb importantíssimes empreses en tots els sectors de l'economia. El país disposa de rics recursos minerals amb extensos jaciments d'or, petroli, carbó, i urani. Les indústries agrícoles principals són de blat de moro, blat, sucre, i tabac. El sector industrial produeix, entre altres coses, cotxes, avions, i productes electrònics. La indústria més gran és ara el sector de serveis. Els Estats Units són la tercera destinació turística més important del món després de França i Espanya. L'activitat econòmica s'estén a tot el país: Nova York és el centre industrial, financer, i televisiu de la nació; la Silicon Valley, a Califòrnia, és el centre tecnològic del país; Los Angeles és el centre cinematogràfic; Detroit és el centre de la indústria de l'automòbil, i els estats de las Grans Planes, al centre del país, són coneguts com les "paneres" del país, per la seva producció agrícola; Texas és el centre petrolier; i el sud-est del país és un centre important de recerca mèdica i on es localitzen les indústries tèxtils més importants del país. El Producte Intern Brut dels Estats Units és el més gran del món. El seus principals socis comercials són: Canadà (20%) i Mèxic (12%), amb els que integren el NAFTA, l'àrea comercial més gran del món. Altres importants socis comercials són: la República Popular de Xina (10%, 11% si s'hi inclou Hong Kong) i el Japó (8%). Més del 50% de tot el comerç es realitza amb aquests quatre països.

Política

Japó És un país democràtic, representatiu i federal governat per un president electe per a un període de 4 anys. El país està integrat per 50 estats autònoms. Els principals partits polítics són el Partit Republicà i el Partit Demòcrata, que dominen la política del país i per això algunes consideren la democràcia nord-americana una democràcia bi-partidista. Altres partits de menor importància són el Partit de la Reforma i el Partit Verd. Els estats de la federació encara conserven un grau relatiu d'autonomia. Cada estat té la seva pròpia constitució, i poden establir diferent sistemes governamentals. Nebraska, per exemple, té una branca legislativa representada per 2 cambres, i Nova Hampshire té el tercer cos legislatiu més gran del món angloparlant.

Divisió administrativa

Partit Demòcrata Els Estats Units d'Amèrica està dividit en 50 estats i altres entitats polítiques. La capital n'és Washington, localitzada al Districte de Columbia.

Estats

Estats que formen els Estats Units d'Amèrica:

Districte federal

- Districte de Colúmbia

Àrees insulars

La més important és l'estat lliure associat de Puerto Rico. Les següentes illes també són administrades pels Estats Units: Samoa Americana, Illa Baker, Guam, Illes Howland, Illa Jarvis, Atol Johnston, Escull Kingman, Atol Midway, Illa Navassa, Illes Marianes del Nord, Atol Palmyra, Illes Verges Nord-americanes i les Illes Wake.

Àrees metropolitanes

Illes WakeLes àrees metropolitanes més importants als Estats Units (i la població) són:
- Nova York-Northern New Jersey (18,3 milions)
- Los Angeles-Long Beach-Santa Ana (12,3 milions)
- Chicago-Naperville-Joliet (9,0 milions)
- Filadèlfia-Cadmen-Wilmington (5,7 milions)
- Dallas-Fort Worth-Arlington (5,1 milions)
- Miami-Fort Lauderdale-Miami Beach (5,0 milions)
- Washington-Arlington-Alexandria (4,7 milions; si s'hi inclou l'àrea de Baltimore: 7,9 milions)
- Houston-Bayton-Sugar Land (4,7 milions)
- Detroit-Warren-Livonia (4,4 milions)
- Boston-Cambridge-Quincy (4,4 milions)

Demografia

Origen ètnic

Els Estats Units tenen una demografia molt variada, el 77% de la població és d'origen europeu el 13% és de origen africà, el 4% d'origen asiàtic, l'1,5% és amerindi i el 0,3% d'origen hawaià o nadiu del Pacífic. Aquesta classificació demogràfica prové de les institucions governamentals i no hi existeix una divisió separada per a les persones d'origen llatinoamericà, (que als Estats Units es coneixen com a hispans) ja que poden pertànyer al grup racial d'origen europeu, amerindi, o mestís. No obstant això, la població d'origen llatinoamericà és el 17% del total, principalment provinent de Mèxic. En termes d'origen nacional, els països d'origen més importants dels nord-americans són: Alemanya, Irlanda, Anglaterra, Mèxic, Itàlia, França i Polònia. S'estima que hi ha més de 5 milions d'immigrants il·legals als Estats Units, principalment de Mèxic. Mèxic té la intenció de crear un programa d'immigració més ampli amb els Estats Units, però els conservadors d'aquest país s'oposen fins i tot a donar un estatus legal als immigrants que ja hi viuen i treballen.

Religió

El 52% del nord-americans són protestants (principalment baptistes o metodistes), el 24% són catòlics, l'1,3% són mormons, l'1,4% son jueus, el 0,5% són musulmans, el 7% tenen una altra religió, i el 14% es consideren ateus.

Llengua

No hi ha cap llengua oficial a nivell federal, però l'anglès és la llengua de facto, utilitzada en el govern, en la proclamació de les lleis, en les ordres executives, en els tractats diplomàtics i en altres publicacions oficials. L'anglès n'és oficial a 27 estats, tres dels quals (Hawaii, Louisiana i Nou Mèxic) també tenen una altra llengua oficial (hawaià, francès i espanyol). Els altres estats no tenen llengua oficial. L'espanyol és la segona llengua més parlada als Estats Units (per 28,1 milions de persones, el 10,7% de la població).

Enllaços externs

- [http://www.whitehouse.gov Pàgina de la Casa Blanca], en anglès i espanyol
- [http://www.embusa.es/barcelona.html Consolat General dels Estats Units a Barcelona], en català
- [http://www.embusa.es/ Ambaixada dels Estats Units a Espanya], en espanyol Categoria:Estats Units ja:アメリカ合衆国 ko:미국 ms:Amerika Syarikat simple:United States th:สหรัฐอเมริกา zh-min-nan:Bí-kok

Regne Unit

United Kingdom of Great Britain
and Northern Ireland (anglès)
Teyrnas Unedig Prydain Fawr
a Gogledd Iwerddon (gal·lès)
An Rìoghachd Aonaichte na Breatainn Mhòr
agus Eirinn mu Thuath (gaèlic escocès)
Ríocht Aontaithe na Breataine Móire
agus Thuaisceart Éireann (irlandès)
Unitit Kinrick o Great Breetain
an Northren Ireland (escocès)

escocès	escocès
(En detall)	En detall

Lema nacional lema reial de la monarquia britànica: Dieu et mon droit
(Francès: Déu i el meu dret)

imatge:Localització del Regne Unit.png

Idioma oficial

anglès de facto;
també gaèlic escocès
i gal·lès a Escòcia i
Gal·les respectivament.

Ciutat més gran

Superfície
- Total
- % agua

Posició num. 76
244.101 km²
1,3%

Població
- Total (2003)
- Densitat

Posició núm. 21
60.094.648
246 hab/km² (33è)

Establiment¹

UTC, Estiu: +1 UTC

God Save the Queen (oficiòs)

Domini d'internet

.UK (però en ISO 3166-1 és GB)

Codi telefònic

Prefix telefònic

(1) Format com a Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. Nom canviat a Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord en 1927.

El Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord o simplement Regne Unit és un estat que es troba a l'extrem oest d'Europa (més a l'oest només hi ha Islàndia i la República d'Irlanda, a més d'illes portugueses) en els terrenys que el propi nom indica. Cal no confondre el Regne Unit amb la Gran Bretanya, que és només l'illa més gran, ni amb l'Anglaterra, que és només la part constituent més gran. Fins l'any 1800 tota l'illa d'Irlanda no formà part del Regne Unit, i fins el 1704 l'Escòcia era un país independent.

Divisió administrativa

El Regne Unit està dividit en tres països:
- Anglaterra, capital: Londres
- Escòcia, capital: Edimburg
- País de Gal·les, capital: Cardiff i una provincia:
- Irlanda del Nord, capital: Belfast

Principals àrees metropolitanes

Les major àrees metropolitantes del Regne Unit són les següents: #Londres, 13.945.000 #Birmingham, 2.575.768 #Manchester, 2.244.931 #Leeds, 1.499.465 #Glasgow, 1.168.270 #Newcastle, 879.996 #Liverpool, 816.216 #Nottingham, 666.358 #Sheffield, 640.720 #Bristol, 551.066 Vegeu: Llistat d'aglomeracions de la Unió Europea Categoria:Regne Unit Categoria:Unió Europea ja:イギリス ko:영국 ms:United Kingdom simple:United Kingdom th:สหราชอาณาจักร zh-min-nan:Liân-ha̍p Ông-kok

Aràbia Saudita

L'Aràbia Saudita és un regne del sud-oest d'Àsia que ocupa la major part de la península d'Aràbia i limita amb Jordània, l'Iraq i Kuwait al nord, amb el golf Pèrsic, Qatar i els Emirats Àrabs Units a l'est, amb Oman al sud-est, amb el Iemen al sud i amb la mar Roja a l'oest. La capital és Al-Riyad. També passa del milió d'habitants Gidda o Jiddah, i hi trobem les poblacions de la Meca i Medina, ciutats santes de l'Islam. thumb Categoria:Aràbia Saudita ja:サウジアラビア ko:사우디아라비아 ms:Arab Saudi th:ประเทศซาอุดีอาระเบีย zh-min-nan:Saudi Arabia

1932

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 21 de gener - conques del Llobregat i del Cardener: s'hi declara la vaga general revolucionària.
- 14 de juliol - Barcelona: s'hi publica el primer número del setmanari "L'Intransigent".
- 9 de setembre - Madrid (Espanya): el parlament espanyol aprova l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
- 20 de novembre - Barcelona: s'hi publica el "Diccionari general de la llengua catalana", sota la direcció de Pompeu Fabra.
- 6 de desembre - Barcelona: s'hi constitueix el Parlament de Catalunya: Lluís Companys n'és elegit president. :MÓN

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 8 de febrer - Nova York (EUA): John Williams, Compositor estatunidenc.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 7 de març - París (França): Aristide Briand, polític francès.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1932年 ko:1932년 ms:1932 simple:1932 th:พ.ศ. 2475

25 d'octubre

El 25 d'octubre és el dos-cents noranta-vuitè dia de l'any del calendari gregorià i el dos-cents noranta-novè en els anys de traspàs. Queden 67 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1349 - Llucmajor (Mallorca): a l'indret conegut des d'aleshores com es Camp de sa Batalla, s'hi esdevé la batalla de Llucmajor, en la qual les tropes de Pere III el Cerimoniós derroten les de Jaume III de Mallorca, per la qual cosa el primer incorporarà a la Corona catalano-aragonesa el regne de Mallorca.
- 1521 - Mallorca: la Germania proclama Joanot Colom instador del poble, és a dir, cap dels agermanats, com a successor de Joan Crespí, que havia estat assassinat per son germà Francesc Colom.
- 1979 - Catalunya: s'hi celebra el referèndum en què resultarà plebiscitat l'Estatut d'Autonomia.
- 2005 - Barcelona: hi detenen l'ex-senador Lluís Maria Xirinacs acusat d'apologia del terrorisme per haver-se declarat "amic d'ETA"; l'alliberaran al cap de dos dies (27 d'octubre) a causa de la seva avançada edat. :MÓN
- 1415 - Azincourt (Pas de Calais, França): Enric V d'Anglaterra hi derrota els francesos (batalla d'Azincourt, guerra dels Cent Anys).
- 1825 - l'Uruguai: el país obté la independència del Brasil.
- 1836 - París (França): instal·len a la place de la Concorde l'obelisc portat del temple de Karnac de Tebes, obsequi del virrei d'Egipte, Mehemed Alí, a canvi d'un rellotge d'alabastre.
- 1837 - Buenos Aires (l'Argentina): hi executen públicament José Vicente Teinafé, ex-governador del Córdoba, son germà Guillermo i el capità Santos Pérez, en ser considerats culpables de l'assassinat del general Juan Facundo Quiroga, esdevingut el 16 de febrer de 1835.
- 1863 - San Salvador (El Salvador): l'exèrcit guatemalenc, després d'un setge de 25 dies, conquereix i saqueja la ciutat.
- 1868 - Baire (Cuba): les tropes espanyoles hi derroten els insurrectes cubans (combat de Baire, guerra de Cuba).
- 1905 - l'Imperi Rus: els ferroviaris declaren la vaga general (Revolució Russa).
- 1917 - Irlanda: elegeixen Eamon de Valera president del Sinn Féin.
- 1927 - oceà Atlàntic, prop de Rio de Janeiro (el Brasil): s'hi enfonsa el transatlàntic italià "Principessa Mafalda" provocant la mort de 314 persones.
- 1936 - Roma (Itàlia) i Berlín (Alemanya): Hitler i Mussolini proclamen l'eix Roma-Berlín.
- 1949 - Londres (Anglaterra): el De Havilland Comet, el primer avió a reacció destinat al transport de passatgers, fa un vol de prova Londres-Trípoli-Londres en 6 hores i 36 minuts, el doble de ràpid que els avions convencionals.
- 1951 - la Gran Bretanya: s'hi celebren eleccions legislatives que guanya el Partit Conservador, encapçalat per Winston Churchill.
- 1956 - Oslo (Noruega): el Comitè Norueg del Nobel atorga el Premi Nobel de Literatura a Juan Ramón Jiménez.
- 1977 - Madrid (Espanya): el govern i els partits parlamentaris (amb l'aquiescència dels sindicats, CCOO i UGT) hi signen els Pactes de la Moncloa per reduir la conflictivitat laboral, millorar l'economia i consolidar la democràcia || Maynard (Massachusetts, EUA): la Digital Equipment Corporation presenta la computadora VAX.
- 1979 - el País Basc: s'hi celebra el referèndum en què resultarà plebiscitat l'Estatut d'Autonomia.
- 1983 - illa de Granada: els Estats Units envaeixen l'illa.
- 1984 - Itaipú (frontera entre el Brasil i el Paraguai): el dictador del Brasil, João Baptista Figueiredo, i el del Paraguai, Alfredo Stroessner inauguren la central hidroelèctrica més potent del món.
- 1985 - l'Argentina: el president Raúl Alfonsín decreta l'estat de setge durant 60 dies per a superar els intents colpistes.
- 1993 - el Canadà: s'hi celebren eleccions legislatives que guanya per majoria absoluta el Partit Liberal, encapçalat per Jean Chrétien, que desplaçarà del poder el Partit Conservador || Washington (EUA): Jerry Hall i Robert Stilmann, investigadors de la George Washington University, fan públic que han aconseguit de clonar embrions humans.
- 1994 - la Ciutat del Vaticà (Roma): la Santa Seu anuncia l'establiment de relacions oficials amb l'OAP, sense caràcter plenament diplomàtic || Tegucigalpa (Hondures): els presidents centroamericans i el primer ministre de Belize, hi aproven una declaració sobre pau i desenvolupament a la regió.
- 1997 - el Congo-Brazzaville: per ordre del Tribunal Suprem restablert, investeixen Denis Sassou Nguesso president del país.
- 2001 - Seattle (estat de Washington, EUA): Microsoft llença al mercat el Windows XP.
- 2003 - Heathrow (Londres, Anglaterra): procedents de Nova York hi arriben els tres darrers avions Concorde en servei de British Airways; el 30 de maig del mateix any havien deixat de volar els d'Air France.
- 2005 - l'Iraq: sense actes violents i amb molta participació, s'hi celebra el referèndum en què resultarà aprovada la nova constitució del país, malgrat el vot negatiu de la majoria dels sunnites.

Naixements:

- 1806 - Bayreuth (Baviera, Alemanya): Johann Kaspar Schmidt conegut com Max Stirner, filòsof alemany (m. 1856).
- 1825 - Viena (Àustria): Johann Strauss II, compositor austríac (m. 1899).
- 1838 - París (França): Alexandre César Léopold Bizet conegut com Georges Bizet, compositor francès (m. 1875).
- 1881 - Màlaga (Andalusia, Espanya): Pablo Ruiz Picasso, conegut com Pablo Picasso, pintor espanyol (m. 1973).

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 1349 - Llucmajor (Mallorca): Jaume III de Mallorca, a la batalla de Llucmajor (n. 1315). :MÓN
- 1920 - Brixton (Lambeth, Londres, Anglaterra): Terence MacSwiney, patriota irlandès, després de 73 dies de vaga de fam en protesta pel seu empresonament per les autoritats britàniques (n. 1879).

Festes i commemoracions:

- Dia d'internet
- Mare de Déu de la Bonanova
- Mare de Déu del Collell
- Sant Bernat Calbó o Calvó
- Sant Crisant i santa Daria, esposos màrtirs
- Sant Crispí i sant Crispinià, patrons dels sabaters
- Sant Gener o Genari ---- Un dia abans / Un dia després Categoria:Octubre ja:10月25日 ko:10월 25일 simple:October 25 th:25 ตุลาคม

Brasil

El Brasil és una federació d'estats de l'Amèrica del Sud, d'on és el país més gran. Té una extensió de 8 milions i mig de quilòmetres quadrats i una població de més de 180 milions d'habitants. Té fronteres amb la Guaiana Francesa, el Surinam, la Guyana i Veneçuela al nord; amb Colòmbia, el Perú i Bolívia a l'oest; i amb el Paraguai, l'Argentina i l'Uruguai al sud, i limita a l'est amb l'oceà Atlàntic. La meitat nord del país està ocupada per la conca de l'Amazones. Al sud es troba la conca del Riu de la Plata, amb els rius Paraguai, Paranà i Uruguai. El riu més important de la conca atlàntica és el São Francisco. Al centre del país trobem una zona d'altiplans, on destaca el Mato Grosso, i al sud i a l'est les cadenes de muntanyes. La màxima altitud és el Pico da Bandeira (2.890 m). La capital és Brasília, amb més de dos milions d'habitants. Les ciutats més importants són: São Paulo, amb més de deu milions; Rio de Janeiro, amb vora sis milions; Salvador, Belo Horizonte i Fortaleza, sobre els dos milions; i Recife, Curitiba, Belém, Pôrto Alegre, Manaus i Goiânia, amb més d'un milió d'habitants.

Història

El Brasil havia estat habitat per gairebé 6.000 anys per pobles semi-nòmades, abans de l'arribada dels exploradors portuguesos, dirigits per Pedro Álvares Cabral, qui hi van arribar el 1500. Durant els següents tres segles, el territori va ser poblat pels immigrants portuguesos, els quals van explotar els recursos forestals del país, i més tard dels recursos miners. També van desenvolupar l'agricultora de canya de sucre. La feina durant la colònia estava basada en l'esclavatge. Atès que els pobles indígenes eren poc nombrosos, els hisendats van comprar esclaus africans, els quals canviarien la demografia del país. El 1800 la Reina Maria I de Portugal, i el seu fill i regent, el futur Joan VI de Portugal, fugint de la invasió de Napoleó, es van establir al Brasil, amb tota la família reial. Encara que van retornar a Portugal el 1821, aquest període va obrir els ports comercials al Regne Unit, (que havia quedat aïllat per Napoleó) i l'elevació del Brasil a l'estatus de "Regne Unit" amb la corona portuguesa. El príncep-regent Pere I de Brasil i IV de Portugal va declarar-ne la independència el 7 de setembre, 1822, establint l'imperi independent del Brasil. Ja que el tron romandria en mans de la casa dels Bragança, aquesta era més una divisió de l'imperi portuguès que no pas un moviment d'independència com va ocórrer a la resta del continent americà. Encara que era una monarquia, l'Imperi Brasiler va ser una democràcia a l'estil britànic. La intensa immigració europea va crear les bases per a la industrialització i l'esclavatge va ser gradualment abolit. Pere I, va ser succeït per el seu fill Pere II, el qual es va trobar enmig d'una disputa política entre l'exèrcit i el gabinet, per les crisis causades per la guerra amb el Paraguai (fomentada pel Regne Unit) i no va dubtar en sacrificar el seu poder com a monarca per tal d'evitar una guerra civil entre l'exèrcit i la marina. Va renunciar el 15 de novembre, 1889, i la república federal va ser establerta. A finals del segle XIX i segle XX, Brasil va rebre més de 5 milions d'immigrants europeus i japonesos. En aquest període Brasil es va industrialitzar i va colonitzar i desenvolupar els territoris interiors. La democràcia brasilera va ser reemplaçada per dictadures en tres períodes durant el segle XX. L'últim període, de 1964 al 1985 Brasil va ser governat per generals designats per l'exèrcit. El 1985, la democràcia va ser restablerta.

Economia

L'economia de Brasil és la més gran de l'Amèrica del Sud. El Producte Intern Brut (PPP) del Brasil és el més gran de Llatinoamèrica, i la segona Renda Nacional Bruta més gran de la regió, després de Mèxic. L'economia brasilera posseix sectors desenvolupats d'agricultura, mineria, manufactura i de serveis, amb una ràpida expansió als mercats mundials. Les exportacions més importants de Brasil són cafè, soia, minerals de ferro, taronges, avions i ordinadors. Brasil és un membre del Mercosur. Del 2001-03 els salaris reals van caure, i l'economia va créixer només 2,2% anual, ja que el país va absorbir una sèrie de xocs econòmics interns i externs. Però, les polítiques econòmiques dels presidents Cardoso i Lula de Silva van enfortir el sistema financer, evitant el col·lapse financer. De fet, el 2004, Brasil va experimentar un major creixement amb un increment en els salaris reals i una dismunició de la taxa d'atur. La depreciació del real durant el 2001 i el 2002, van provocar un ajustament dramàtic de la compta corrent: el 2003 i el 2004 Brasil va experimentar un superàvit comercial. Els guanys productius, particularment en l'agricultura, també van contribuir a l'increment de les exportacions. Avui dia, el nivell de les exportacions del Brasil és el més gran de Sud-Amèrica. Encara que l'administració econòmica ha estat reeixida, hi ha vulnerabilitats econòmiques, sobretot relacionades amb el deute: la deute interna del govern s'ha estat incrementant constantment des de 1994 a 2003. Millorar la distribució de la riquesa, així com el creixement de la renda individual son els reptes del govern brasiler actual.

Política

La constitució de 1988 dóna ampli poder al govern federal, del qual el president i el vicepresident són elegits junts per vot popular per un període de quatre anys. El president té poders executius extensos i és alhora cap d'estat i cap de govern, i té la facultat de designar al gabinet. La branca legislativa brasilera, està composta per un Congrés Nacional (Congresso Nacional, en portuguès), integrat pel Senat amb 81 seients, i la Cambra de Diputats (Câmara dos Deputados), amb 513 seients.

Geografia Politica

Llistat d'estats que formen la República Federativa del Brasil. portuguès
- Acre (AC)
- Alagoas (AL)
- Amapá (AP)
- Amazonas (AM)
- Bahia (BA)
- Ceará (CE)
- Distrito Federal (DF)
- Espírito Santo (ES)
- Goiás (GO)
- Maranhão (MA)
- Mato Grosso do Sul (MS)
- Mato Grosso (MT)
- Minas Gerais (MG)
- Pará (PA)
- Paraíba (PB)
- Paraná (PR)
- Pernambuco (PE)
- Piauí (PI)
- Rio de Janeiro (RJ)
- Rio Grande do Norte (RN)
- Rio Grande do Sul (RS)
- Rondônia (RO)
- Roraima (RR)
- Santa Catarina (SC)
- São Paulo (SP)
- Sergipe (SE)
- Tocantins (TO)

Demografia i religió

Brasil és el país de parla portuguesa més gran del món, amb una població de 180 milions. Les àrees metropolitanes més importants a Brasil són:
- São Paulo, 22 milions d'habitants
- Rio de Janeiro, 13 milions
- Belo Horizonte, 5,2 milions
- Porto Alegre, 4,1 milions
- Recife, 3,5 milions
- Salvador, 3,2 milions
- Fortaleza, 3,2 milions
- Brasília, 3,0 milions La majoria de la població brasilera, el 55%, és d'ascendència europea, principalment de Portugal, i una minoria d'Itàlia i Alemanya. El 38% són d'origen africà i europeu (pardos), i el 6% és d'origen africà. Els amerindis i la immigració d'origen asiàtic representen l'1% de la població. Prop del 75% de la població és catòlica romana, el 15% són protestants, la major part d'esglésias pentecostals, l'1% són espiritistes i el 0,5% són Testimonis de Jehovà. El 7% diu no tenir cap religió.

Llengües

El portuguès és la llengua oficial del Brasil, però, la majoria de la població entén l'espanyol. En petites comunitats es parlen llengües dels immigrants europeus com el vènet a Rio Grande do Sul. Hi ha al menys 190 llengües ameríndies. L'analfabetisme arriba al 15%.

Enllaços externs

- [http://www.brasil.gov.br Govern del Brasil] (en portuguès)
- [http://www.embratur.gov.br Turisme del Brasil] (en diversos idiomes)
- [http://www.geographicguide.com/brazil.htm Imatges sobre el Brasil] (en anglès) Categoria:Brasil fiu-vro:Brasiilia ja:ブラジル ko:브라질 ms:Brazil simple:Brazil th:ประเทศบราซิล zh-min-nan:Pa-se

Barcelona

Bandera oficial de la ciutat de Barcelona	Escut oficial de Barcelona
(En detall)	(En detall)

Localització de Barcelona respecte el Barcelonès
Barcelonès

Gentilici

Barceloní, barcelonina

1.578.546 hab.

100,39 Km²

15.724,14 hab/Km²

9 m

Entitats de població

m m m Barcelona () és una ciutat situada a la costa de la mar Mediterrània al nord-est de la Península Ibèrica i és la capital política de Catalunya. En la ciutat s'hi troben les seus de les institucions d'autogovern més importants de Catalunya: la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya. També és capital de la comarca del Barcelonès i de la província de Barcelona.

Emplaçament geogràfic

Situada a la costa de la mar Mediterrània, entre les desembocadures dels rius Llobregat i Besòs, limita al nord amb el riu Besòs i els municipis de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs; al sud amb la Zona Franca, l'Hospitalet de Llobregat i Esplugues de Llobregat; a l'est amb el mar, i a l'oest amb Montcada i Reixac i Sant Cugat del Vallès. El territori de la ciutat presenta tres zones ben diferenciades: la serralada de Collserola (amb el cim del Tibidabo com a punt més alt: 512 metres), el pla i els deltes dels rius Besòs i Llobregat, que juntament amb el litoral del mar tanquen els límits de la ciutat. La part del pla més propera a la serralada litoral es troba esquitxada de petits turons, alguns dels quals urbanitzats: el Carmel (267 metres), Monterols (121 metres), el Putxet (181 metres), la Rovira (261 metres) i la Peira (133 metres). Prop del litoral s'aixeca la muntanya de Montjuïc (173 metres).

Història

Els primers vestigis de població humana a Barcelona es remunten a finals del neolític (2000 a 1500 a.C.). Dels segles VII a VI a.C. n'està documentada l'existència de poblats de les tribus laietanes (ibers). Sembla que en aquesta època també hi hagué una colònia grega (Kallipolis), tot i que hi ha discrepàncies entre els historiadors sobre l'emplaçament exacte. Els cartaginesos l'ocuparen durant la segona guerra púnica i després s'hi van establir els romans. En sentit estricte doncs, sembla que la ciutat de Barcelona va ser fundada pels romans a finals del segle I a.C., sobre el mateix assentament ibèric anterior, on ja s'havien instal·lat des de l'any 218 a.C., i la varen convertir en una fortificació militar, anomenada Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, que era situada sobre l'anomenat Mons Taber, una petita elevació on avui es troba el barri de la catedral i la plaça de Sant Jaume. Al segle II fou enmurallada per ordre de Claudi. A principis del segle III la població de la Barcino romana s'estimava entre 4.000 i 8.000 habitants Al segle V Barcelona fou ocupada pels visigots d'Ataülf (any 415), provinents del nord d'Europa. El 531 Amalaric hi fou assassinat. Posteriorment al segle VIII, fou conquerida pel visir Al-Hurr i s'inicià un període de gairebé un segle de domini musulmà, fins a l'any 801 que fou ocupada pels carolingis que la convertiren en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica. La potencia econòmica de la ciutat i la seva situació estratègica van fer que els musulmans hi tornessin el 985 comandants per Almansor que l'ocupà durnat uns mesos Posteriorment Borrell II emprengué la reconstrucció (985) i donà pas al periode comtal A partir del segle XVI la ciutat inicià una etapa de decadència que es perllongaria durant els segles següents. La Unió dels Regnes de Castella i Aragó, oficialitzada amb el matrimoni entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, va generar tensions entre castellans i catalans que arribaren al seu moment més crític amb l'esclat de la Guerra dels Segadors, entre 1640 y 1651, y posteriorment, amb la Guerra de Successió (de 1706 a 1714)), que comportà l'abolició de les institucions pròpies de Catalunya. Cap a finals del segle XVIII Barcelona inicià una recuperació econòmica amb la progressiva industrialització, ja al segle XIX, que li va permetre arribar al segle XX com una de les urbs capdavanteres de l'Espanya del moment. Va ser la seu de dues Exposicions Universals els anys 1888 i 1929. L'esclat de la Guerra Civil i la derrota de les forces republicanes tornà a enfosquir el panorama ja que Barcelona s'havia posat des de sempre al costat de la República i a finals de gener de 1939 les tropes franquistes ocuparen la ciutat ja en la darrera fase de la guerra. Després d'una posguerra dura Barcelona inicià una fase de desarrollisme compulsiu i especulació exacerbada sota el mandat de l'alcalde Josep Maria de Porcioles i Colomer. Recuperada la democràcia amb la mort de Franco emprengué un nou desenvolupament cultural i urbanístic amb un creixent protagonisme de la societat civil, que l'han dotat de grans infrastuructures consolidant una metròpoli cosmopolita i moderna, molt atractiva per al turisme. En aquesta darrera etapa s'hi han celebrat els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures l'any 2004.

Esdeveniments

- 1888 Exposició Universal
- 1929 Exposició Universal
- 1936 Olimpíada Popular, anul·lada a causa de la Guerra Civil Espanyola
- 1952 Congrés Eucarístic
- 1962 el 25 de setembre, un gran desbordament causa 441 morts i 374 desaparicions en les comarques del Vallès, el Barcelonès i el Baix Llobregat
- 1992 Jocs Olímpics
- 1995 Comencen les conferències euromediterrànies
- 2004 Fòrum Universal de les Cultures
- 12 de febrer Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona
- 24 de setembre Festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona

Districtes i barris

Barcelona ha anat creixent annexionant municipis veïns que són avui dia barris de la ciutat. Cal destacar l'aportació fonamental d'Ildefons Cerdà en l'ordenació urbanística. Ildefons Cerdà Barcelona està dividida en deu districtes (s'enumeren alguns barris històrics):
- Ciutat Vella: el Raval, el barri Gòtic, la Ribera i la Barceloneta.
- L'Eixample: Sant Antoni, Esquerra de l'Eixample, Dreta de l'Eixample, la Sagrada Família, Fort Pienc.
- Sants-Montjuïc: Can Tunis, Montjuïc, Hostafrancs, Sants, Poble Sec, la Zona Franca, la Font de la Guatlla.
- Les Corts: les Corts, Pedralbes.
- Sarrià - Sant Gervasi: Sarrià, Galvany, Sant Gervasi de Cassoles, El Putget, la Bonanova, Vallvidrera.
- Gràcia: Vallcarca, la Salut, Gràcia, el Camp d'en Grassot.
- Horta-Guinardó: Horta, el Carmel, la Teixonera, el Guinardó, la Vall d'Hebron, Montbau, Sant Genís
- Nou Barris: la Trinitat Vella, la Trinitat Nova, Ciutat Meridiana, Verdum.
- Sant Andreu</