:: wikimiki.org ::

1985

1985

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 28 d'agost - Everest: Toni Sors, Óscar Cadiach Puig i Carles Vallès Ocaña, juntament amb els xerpes Shambu Tamang, Ang Karma i Narayan Shrestra, van ser els primers catalans en posar-hi els peus. :MÓN
- 12 d'abril - Madrid (Espanya): un atemptat atribuït a la "Jihad Islàmica" provoca 18 morts i 82 ferits en el restaurant El Descanso.
- 25 d'octubre - l'Argentina: el president Raúl Alfonsín decreta l'estat de setge durant 60 dies per a superar els intents colpistes.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 22 de febrer - Barcelona: Salvador Espriu, escriptor català. :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX als:1985 ja:1985年 ko:1985년 ms:1985 simple:1985 th:พ.ศ. 2528

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits

- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen

- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs

- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

28 d'agost

El 28 d'agost és el dos-cents quarantè dia de l'any del calendari gregorià i el dos-cents quaranta-unè en els anys de traspàs. Queden 125 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1985 - Everest: Toni Sors, Óscar Cadiach Puig i Carles Vallès Ocaña, juntament amb els xerpes Shambu Tamang, Ang Karma i Narayan Shrestra, van ser els primers catalans en posar-hi els peus. :MÓN

Everest

L'Everest, dins la serralada de l'Himàlaia, és el cim més alt del món, amb 8.844,43 m. Està situat a la frontera entre el Nepal i el Tibet (Xina). En nepalès el cim s'anomena Sagarmatha (सगरमाथा, el front del cel), i en tibetà Chomolangma o Qomolangma (la mare de l'univers), del qual deriva el xinès 珠穆朗玛峰 (en transcripció pinyin: Zhūmùlǎngmǎ Fēng). El nom Everest l'hi va donar Sir Andrew Waugh, l'agrimensor general britànic de l'Índia, en honor del seu predecessor Sir George Everest.

Sobre l'altitud

El dia 9 d'octubre de 2005, un equip de científics xinesos va donar a conèixer el resultat dels darrers estudis de medició efectuats amb l'objectiu de conèixer l'altitud exacta del cim més alt del món. Segons aquest equip, l'Everest mesura 8.844,43 m. sobre el nivell del mar, això és 3,7 metres menys del que es creia fins llavors. Les darreres medicions les havien efectuat, també els xinesos, l'any 1975, i havien establert que el cim es trobava a 8.848,13 m. L'estudi revelava, també, que al cim hi ha una capa de neu i gel de 3'5 metres de gruix, en comptes dels 90 cm que es creia. L'estudi va ser fruit del treball d'un equip de 50 cartògrafs i es va fer utilitzant tecnologies inexistents l'any 1975 (com ara el sistema GPS). Amb tot, els responsables admetien un marge d'error en els seus càlculs de ± 21 centímetres.

Cronologia

- 1852 El cim XV (8.840 m) podria ser el més alt de la Terra.
- 1865 El cim XV és batejat Everest en honor de Sir George Everest.
- 1921 De juny a setembre, primera expedició britànica.
- 1922 D'abril a juny, segona expedició britànica.
- 1924 D'abril a juny, tercera expedició britànica.
- 1933 Primer vol damunt l'Everest.
- 1953 Primera ascensió. El neozelandès Edmund Percival Hillary i el xerpa Tenzing Norgay arriben al cim a les 11:30 del 29 de maig.
- 1960-1961 De setembre a maig, expedició i estudi dels límits de l'organisme a gran altitud.
- 1975 - Científics xinesos determinen que l'altura de la muntanya és de 8.848,13 metres.
- 1975 - Junko Tabei, esdevé la primera dona a fer el cim de l'Everest.
- 1978 Reinhold Messner i Peter Habeler fan la primera ascensió sense oxigen.
- 1980 21 d'agost, primera ascensió en solitari i sense oxigen del tirolès Reinhold Messner.
- 1982 Primera expedició catalana, sense aconseguir el cim.
- 1985 El 28 d'agost fa el cim la primera expedició catalana per mitjà dels alpinistes Òscar Cadiach, Toni Sors i Carles Vallès.
- 2003 El 23 de maig el xerpa Pemba Dorjie Sherpa realitza l'ascensió més ràpida de la història, en 12 hores i 45 minuts.
- 2004 El 21 de maig Pemba Dorjie Sherpa millora el seu temps ascendint amb en 8 hores i 10 minuts.
- 2005 Una expedició mallorquina formada per en Jopela, en Tolo Quetglas, en Joan Antoni Olivieri i en Tolo Calafat intenten pujar al cim.
- 2005 Es descobreix que l'Everest té uns quants de metres menys del que s'havia calculat a causa d'una capa de gel al cim i dels moviments sísmics de la zona. Categoria:Himàlaia ja:エベレスト ko:에베레스트 산 ms:Gunung Everest simple:Mount Everest th:ยอดเขาเอเวอเรสต์

Xerpa

Els xerpes són una ètnia del Nepal. Dins el complex mosaic de la població nepalesa, formen part dels pobles mongols/tibetans, i actualment habiten sobretot a Solu Khumbu, a l'est del Nepal, malgrat que també hi ha alguns pobles xerpes a la vall de Helambu, situada al nort de Katmandú. La població estimada és de devers 60.000 persones. La seva capital és Namche Bazar, i Pangboche es considera el més vell dels pobles xerpes del Nepal i se suposa que va ser construït fa 300 anys. Khunde i Khumjung són dos pobles importants més. Els xerpes parlen un dialecte tibetà, i com els tibetans també són budistes. Tradicionalment feien de pagesos, traginers i comerciants, fins que a començament del segle XX, i sol·licitats per la seva bona adaptació a la vida a les altures, varen començar a fer de guies i portadors per anar a l'Himàlaia. És costum entre els xerpes que els posin com a nom el dia de la setmana en què varen néixer:
- dilluns: Dawa
- dimarts: Mingma
- dimecres: Lhakpa
- dijous: Phurbu
- divendres: Pasang
- dissabte: Pemba
- diumenge: Nima Durant molts d'anys l'aïllament de Solu Khumbu va ajudar a mantenir les seves característiques i els seus costums, i ara, malgrat que estiguin en contacte amb gent de tot el Nepal i d'arreu del món, mantenen els seus trets físics gràcies a una tradició de matrimonis entre membres de l'ètnia xerpa però amb membres de clans (18) diferents al seu. La paraula xerpa es va donar a conèixer a tot el món quanten Tenzing Norgay va pujar a l'Everest amb Sir Edmund Hillary al 1953. També és un xerpa Ang Rita Sherpa, el que ha pujat més vegades a l'Everest, i dos xerpes més, Pemba Dorjie i Lhakpa Gelu, competeixen per veure qui d'ells dos fa més via a pujar-lo. Actualment, malgrat que no tots els xerpes fan de guies o portadors d'alçada, la paraula xerpa s'utilitza incorrectament a Occident per designar en general els guies i portadors, malgrat que no siguin xerpes. Categoria:Nepal ja:シェルパ

12 d'abril

El 12 d'abril és el cent dosè dia de l'any en el Calendari Gregorià i el cent tresè en els anys de traspàs. Queden 263 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1931 - Països Catalans: les forces republicanes i d'esquerres guanyen les eleccions municipals a les principals capitals. :MÓN
- 1928 - Milà (Itàlia): el rei Víctor Manuel III sofreix un atemptat, del qual surt il·lès, en la ignauguració de la fira de mostres.
- 1931 - Espanya: les forces republicanes i d'esquerres guanyen les eleccions municipals a les principals capitals: al cap de dos dies s'hi instaurarà la República.
- 1961 - La Unió Soviètica: Juri Gagarin, a bord de la nau Vostok I, esdevé el primer home que surt a l'espai exterior de la Terra.
- 1962 - Madrid (Espanya): les Corts Espanyoles aproven la nacionalització del Banc d'Espanya.
- 1981 - els Estats Units: el transbordador espacial "Columbus", tripulat per dos homes, culmina amb èxit el seu primer vol espacial.
- 1985 - Madrid (Espanya): un atemptat atribuït a la "Jihad Islàmica" provoca 18 morts i 82 ferits en el restaurant El Descanso.
- 1994 - El Caire (Egipte): Israel i l'OAP hi conclouen l'acord sobre la policia palestina, que es desplegarà a Gaza i Jericó i comptarà amb 9.000 efectius.
- 2003 - Cuba: el règim castrista executa tres de les persones que el 2 d'abril havien segrestat una embarcació de passatgers a la badia de l'Havana, amb la intenció de fugir del país.

Naixements

:PAÏSOS CATALANS
- 1933 - Barcelona: Montserrat Caballé, soprano cantant d'òpera. :MÓN
- 1539 - Cuzco (el Perú): Garcilaso de la Vega, el Inca, historiador i militar espanyol.
- 1962 - Madrid (Espanya): Carlos Sainz, pilot automobilista espanyol.

Necrològiques

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1945 - Warm Springs (Georgia, USA): Franklin Delano Roosevelt, mentre exercia el quart mandat com a president dels Estats Units.
- 1981 - Las Vegas (Nevada, USA): Joe Louis, boxador estatunidenc, campió del món.
- 2004 - Espartinas (Sevilla, Andalusia, Espanya): Juan Valderrama Blanca, conegut com Juanito Valderrama, cantaor andalús.

Festes

---- Un dia abans / Un dia després Categoria:Abril ja:4月12日 ko:4월 12일 simple:April 12 th:12 เมษายน

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.

Demografia

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Llengua

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia. Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya. L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat. La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants". També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab

Religió

Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.

Enllaços relacionats

- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya

Enllaços externs

- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa Categoria:Espanya fiu-vro:Hispaania ja:スペイン ko:에스파냐 ms:Sepanyol simple:Spain th:ประเทศสเปน zh-min-nan:Se-pan-gâ

Atemptat

Un atemptat és un acte criminal o il·legal que persegueix la mort o eliminació física d'una persona o persones, generalment amb pretensions polítiques, ideològiques o simplement delictives. També s'aplica a les accions o conductes tendents a conculcar drets i llibertats reconegudes.

Atemptats contra personalitats públiques

Exitosos

- Canalejas (1912)
- Carrero Blanco (1973)
- Dato (1921)
- Kennedy (John F.) (1963)
- Kennedy (Robert)
- Lennon (1980)
- Lincoln
- Lluch
- Prim (1870)
- Sadat
- Seguí (Noi del Sucre)
- Ernest Lluch (2000)

Frustrats

- Alfons XIII (1905 i 1906)
- Aznar (1995)
- Hitler
- Joan Pau II
- Mussolini
- Pestaña (1922)
- Reagan

Atemptats indiscriminats amb morts

- La bomba del Liceu (1893)
- Estació d'Atocha (11-03-2004. Madrid)
- Hipercor (19-06-1987. Barcelona)
- Torres Bessones (11-09-2001. Nova York) Categoria:Terrorisme

Argentina

La República Argentina és un estat d'Amèrica del Sud. Limita al nord amb Bolívia i el Paraguai, a l'est amb el Brasil, l'Uruguai i l'oceà Atlàntic, i a l'oest amb Xile, amb qui comparteix el sud de la serralada dels Andes. La capital és Buenos Aires i les ciutats més importants són Córdoba, Rosario, Mendoza, Santa Fe i La Plata.

Origen del nom

El nom Argentina prové del llatí argentum (plata). L'origen d'aquest nom prové dels primers viatges realitzats pels conquistadors espanyols al Rio de la Plata. Els naufragants d'una expedició dirigida per Juan Días de Solís es van trobar amb indígenes de la regió els quals els van donar objectes de plata. Les notícies sobre una Serralada de la Plata, mítica i llegendària, una muntanya rica en plata, van arribar a Espanya prop del 1524. Llavors, els espanyols van reanomenar el Rio Solís com a Rio de la Plata. La primera vegada que es va utilitzar el nom "Argentina" va ser en el llibre de Ruy Díaz de Guzmán, Historia del Descubrimiento, población y conquista del Río de la Plata (Història del descobriment, població i conquesta del Rio de la Plata) el 1612, el qual va anomenar el territori descobert per Solís com a Terra Argentina (Terra de Plata).

Història

Al febrer de 1516, el navegant espanyol Juan Díaz de Solís va pilotar la seva nau al gran estuari del Riu de la Plata i va reclamar la regió del voltant en nom d'Espanya. Tot el territori va ser colonitzat per Espanya al llarg dels segles XVI i XVII. El país es va independitzar d'Espanya el 1816. Durant les següents quatre dècades es van produir disputes internes entre faccions federalistes ("federals") i centralistes ("unitaris") fins a la proclamació de la constitució de 1853 encara avui vigent amb les modificacions realitzades el 1994. Dues forces van crear l'Argentina del segle XIX: la introducció de les tècniques agrícoles modernes i la integració de la nació a l'economia mundial. La inversió estrangera i la immigració d'Europa van ser una peça important en la revolució econòmica. Com als Estats Units, els immigrants que van desenvolupar els recursos argentins, especialment a la regió central de les pampes, hi van immigrar de diverses nacions europees, però, principalment d'Espanya i Itàlia. També s'hi van establir immigrants d'Alemanya, Suïssa, Regne Unit i Rússia. De 1880 a 1930 Argentina es va convertir en una de les 10 nacions més riques del món, riquesa basada en la expansió ràpida de l'agricultura i la inversió estrangera en la infraestructura. Les forces conservadores van dominar la política argentina fins al 1916, quan els rivals tradicionals, els radicals, van prendre el control del govern. Els radicals, amb la seva èmfasi en eleccions lliures i en l'establiment de les institucions democràtiques van obrir les portes a l'expansió de la classe mitjana del país, i l'arribada d'altres grups socials al govern. Però, aquest període va finalitzar amb un cop d'estat militar conservador el 1930. Els governs conservadors d'aquesta dècada no assolirien contenir els canvis econòmics i socials, i van recórrer al frau i a la violència. Finalment, Juan Domingo Perón va prendre el poder per mitjà d'un altra cop d'estat, i va ser elegit president per mitjà d'eleccions democràtiques el 1946. Amb tendències socialistes, va donar poder a classe treballadora i va expandir el nombre de treballadors sindicalitzats. El 1947 va anunciar la creació d'un pla de cinc anys basat en el creixement de les industries que havia nacionalitzat. La seva dona, Eva Duarte de Perón, coneguda com Evita, va ser una figura prominent aconseguint el suport que el seu marit necessitava. Perón va ser re-elegit el 1952, però, després d'un cop militar, el 1955 va ser exiliat. 1955 Durant les dècades del cinquanta i seixanta, el govern va estar encapçalat per militars i civils, però, ni les dictadures ni els governs democràtics van aconseguir el ple desenvolupament de l'economia de l'Argentina, la qual continuava el seu imparable descens. Les demandes socials i econòmiques es van traduir en expressions violentes, i els moviments d'oposició van començar a utilitzar el terrorisme durant la dècada dels setanta. Aquests esdeveniments van obrir la porta al retorn de Perón. L'11 de març, 1973, es van realitzar eleccions generals per primera vegada després de 10 anys. Héctor Cámpora, simpatitzant de Perón va ser elegit, però va renunciar quatre mesos després. Després de les noves eleccions generals, Perón va guanyar amb una victòria decisiva amb la seva tercera dona, María Estela Isabel Martínez de Perón, com a vicepresidenta. En aquest període els extremistes de dreta i esquerra van reaccionar amb terrorisme, la qual cosa va provocar la implementació de decrets d'emergència que donaven autoritat excessiva al govern, el qual la va utilitzar amb violència. Després de la mort de Perón, un altre cop d'Estat va remoure a la seva dona el 1976, i les forces armades van governar el país, però, recorrent al terrorisme d'estat i l'opressió civil. La pau va ser establerta, però, el cost va ser altíssim, amb 30.000 persones "desaparegudes" durant el període 1976-1983. Els problemes econòmics severs, la corrupció, i la derrota en la Guerra de les Malvines, van propiciar la caiguda de la dictadura. A partir de l'obertura democràtica de 1983 s'han produït eleccions que han assolit consolidar el progrés democràtic del país, però no han aconseguit resoldre la situació econòmica de l'Argentina d'una manera que millori la qualitat de vida de la majoria de la població. Encara que l'Argentina va experimentar un creixement i estabilitat econòmiques la dècada de 1990, el 2001 es va enfonsar en la pitjor crisi econòmica de la història.

Geografia

2001La geografia argentina pot ser dividida en tres regions:
- les planes fèrtils de les Pampes, al centre del país, i les quals són el centre de la riquesa agrícola de l'Argentina
- l'altiplà de la Patagònia que s'estén del centre cap al sud (Tierra de Fuego, que en català vol dir Terra de Foc)
- la cadena muntanyonsa dels Andes, a l'oest del país, a la zona fronterera amb Xile, on es troba el punt més alt del país, l'Aconcagua amb 6.960 m. Els rius principals (i els quals són molt amples en comparacío amb els rius europeus) són el Paraguai, el Bermejo, el Colorado, el Uruguai, i el més gran, el Paranà. Els últims dos rius s'uneixen formant l'estuari del Rio de la Plata. El clima argentí és predonimantment templat, amb extrems subtropicals al nord, i àrids-antàrtics al sud.

Economia

:Article principal: Economia de l'Argentina L'Argentina es beneficia de grans recursos naturals, una agricultura orientada a les exportacions, i una indústria diversificada. Al començament del segle XX l'Argentina era un dels 10 països més rics del món, riquesa basada en l'agricultura i la inversió estrangera. No obstant això, l'Argentina no assoliria el ple desenvolupament. Després de la recessió de 1929 el país va experimentar diverses crisis econòmiques, va acumular un enorme deute extern, i en els anys vuitanta la hiperinflació va arribar al 200% mensual. El govern de Carlos Ménem va establir un sistema de convertibilitat de la moneda, i l'economia va créixer en els anys noranta, però a la fi del seu segon terme, la situació econòmica va decaure. Per mitjà de la convertibilitat, amb la qual la taxa de canvi del peso argentí era mantinguda artificialment a l'una del dòlar nord-americà, la inflació va ser controlada, però, les exportacions argentines van perdre competitivitat, elevant el percentatge de la població en pobresa a nivells històrics. Els barrios miseria, els barris pobres sense serveis públics (i fins i tot només constituïts per construccions de cartró i alumini) van créixer considerablement a les grans ciutats, principalment a Buenos Aires. Fernando de la Rúa, electe el 1999 no va aconseguir estabilitzar l'economia i després de manifestacions violentes, va renunciar el 2001. Després de 4 presidents interins, el Congrés va seleccionar a Eduardo Duhalde com a president, qui va acabar amb el sistema de la convertibilitat de la moneda. Aquesta crisi, la pitjor de la història del país, va enfonsar a més del 50% de la població en pobresa. El govern de Néstor Kichner ha assolit importants avanços econòmics, va realitzar una sorprenent reestructuració del deute, i l'Argentina va créixer 8% durant el 2003 i 2004, en recuperació de les caigudas del PIB des de 1998. Però, d'acord a diversos analistes financers, Kichner ha de resoldre el problema energètic, i promoure inversions superiors als 2 milions de dòlars en aquest sector per aconseguir que l'economia creixi 3% el 2005. Argentina és membre del Mercosur.

Política

MercosurL'última dictadura, que va començar el 1976, va iniciar la seva caiguda amb la derrota d'Argentina en la Guerra de les Illes Malvines, i el 1983 es van realitzar eleccions democràtiques. Raúl Alfonsín, el primer president democràtic, va enfrontar-se a diversos reptes, incloent un aixecament militar, i va renunciar sis mesos abans de la fi del seu període. Carlos Ménem va ser designat president, i després d'una reforma constitucional, va aconseguir reelegir-se per un període de quatre anys més, fins al 1999, data en la qual Fernando de la Rúa va ser elegit, sent la primera transició pacífica en moltes dècades. La constitució argentina de 1853, estableix una separació de poders definida dins d'un sistema presidencialista. El president i el vicepresdient governen per un període de quatre anys amb la possibilitat de reelecció. La branca legislativa està representada pel Congrés de la Nació (Congreso de la Nación, en espanyol), compost pel Senat, amb 72 membres, i la Cambra de Diputats (Cámara de Diputados) amb 257 membres. Els partits polítics més grans de l'Argentina són el Partit Justicialista (PJ), un partit d'origen peronista, i la Unió Cívica Radical (UCR), fundada el 1890.

Divisions Administratives

1890 L'Argentina està dividida en 23 províncies i 1 districte autònom conegut com a Capital Federal. # Buenos Aires, Capital Federal # Província de Buenos Aires # Catamarca # Chaco # Chubut # Córdoba # Corrientes # Entre Ríos # Província de Formosa # Jujuy # La Pampa # La Rioja

Dades demogràfiques

Ciutats

L'Argentina té el percentatge més gran de població urbana d'Amèrica Llatina. La majoria dels immigrants europeus, que van arribar especialment entre la Primera i la Segona Guerra Mundial) es van establir a les ciutats, les quals oferien feines, educació i altres oportunitats per a ingressar a la classe mitjana. Els treballadors agrícoles també es van a establir a les grans ciutats, especialment a Buenos Aires que ha centralitzat el creixement del país. Des de la dècada de 1990, molts pobles rurals han estat despoblats arran de l'abandó del servei ferroviari i de la importació massiva de productes barats importants que van reemplaçar els productes locals produïts a petita escala, quan es va introduir el sistema de convertibilitat que mantenia el valor del dòlar nord-americà artificialment baix. Avui dia un terç de la població total del país viu a l'àrea metropolitana de Buenos Aires, també coneguda com al Gran Buenos Aires. Les següents són les àreas metropolitanes amb població superior al milió d'habitants: #Buenos Aires (ciutat: 3 milions, àrea metropolitana: 13 milions) #Córdoba (1,4 milions) #Rosario (1,3 milions)

Entografia

La major part de la població argentina és d'ascendència europea, principalment d'Itàlia i d'Espanya (prop del 80% de la població), encara que hi ha grans comunitats d'origen alemany, anglès, suís, rus i polonès. Hi ha també un gran nombre de descendents d'immigrants del Orient Mitjà, principalment de Síria i Líban, i de l'Àsia, principalment de Corea del Sud i Xina. Els pobles amerindis representen un petit percentatge de la població, i estan localitzats sobretot a les províncies del nord. Un controversial estudi genètic recent, però, ha establert que prop del 50% de la població blanca argentina té un avantpassat amerindi.

Religió

La República Argentina no és un estat confessional. No obstant això, l'Església Catòlica compta amb un estatus jurídic diferenciat respecte al de la resta d'esglésies i confessions, ja que l'estat nacional la suporta econòmicament. El 77% dels argentins es consideren catòlics. Hi ha nombroses comunitats jueves, islàmiques i protestants. El 16% és atea.

Llengües

L'espanyol és la llengua oficial de l'Argentina a nivell nacional. Però, el 2004, la província de Corrientes va declarar la cooficialitat del guaraní en l'ensenyament i en els actes de govern. A las comunitats indígenes es parla també el quítxua, l'aimara i el mapudungun (la llengua dels maputxes). També es parlen moltes llengües d'origen europeu (rus, dialectes italians i alemany) a les grans ciutats.

Enllaços externs

Govern

- [http://www.presidencia.gov.ar Pàgina oficial del President de l'Argentina, en castellà]
- [http://www.info.gov.ar Govern Electrònic, en castellà]

Periòdics

- [http://www.clarin.com.ar Clarín]
- [http://www.lanacion.com.ar La Nación]
- [http://www.infobae.com Infobae] Categoria:Argentina fiu-vro:Argentina ja:アルゼンチン ko:아르헨티나 ms:Argentina simple:Argentina th:ประเทศอาร์เจนตินา

Països Catalans

Història, evolució del nom i noms alternatius

Política

Límits

- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Llengua

Pàgines que s'hi relacionen

- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs

Mn

Crom - Manganès - Ferro
Mn Tc
	Imatge:Mn_taula_periòdica.png Taula completa

General

Nom, símbol, nombre

Manganés, Mn, 25

Sèrie química

Metall de transició

Grup, període, bloc

7, 4 , d

Densitat, duresa Mohs

7470 kg/m³, 6,0

Aparença

Platejat metàl·lic
Aparença

Propietats atòmiques

Pes atòmic

54,938049 uma

Radi mitjà^†

140 pm

Radi atòmic calculat

161 pm

Radi covalent

139 pm

Radi de Van der Waals

Sense dades

Configuració electrònica

Ar]3d⁵4s²

Estats d'oxidació (òxid)

7,6,4,2,3 (àcid fort)

Estructura cristal·lina

Cúbica centrada en el cos

Propietats físiques

Estat de la matèria

Sòlid (generalmente no magnètic)

Punt de fusió

1517 K

Punt d'ebullició

2235 K

Entalpia de vaporització

226 kJ/mol

Entalpia de fusió

12,05 kJ/mol

Pressió de vapor

121 Pa a 1517 K

Velocitat del so

5150 m/s a 293,15 K

Informació diversa

Electronegativitat

1,55 (Pauling)

Calor específica

480 J/(kg·K)

Conductivitat elèctrica

0,695 x 10⁶ m^-1·ohm^-1

Conductivitat tèrmica

7,82 W/(m·K)

1er potencial d'ionització

717,3 kJ/mol

2on potencial d'ionització

1509 kJ/mol

3er potencial d'ionització

3248 kJ/mol

4t potencial d'ionització

4940 kJ/mol

5è potencial d'ionització

6990 kJ/mol

6è potencial d'ionització

9220 kJ/mol

7è potencial d'ionització

11500 kJ/mol

Isòtops més estables

iso.	AN	Període de semidesintegració	CD	ED M eV	PD
⁵²Mn	Sintètic	5,591 dies	ε	4,712	⁵²Cr
⁵³Mn	Sintètic	3,74 x 10⁶ anys	ε	0,597	⁵³Cr
⁵⁴Mn	Sintètic	312,3 dies	ε β^-	1,377 0,697	⁵⁴Cr ⁵⁴Fe
⁵⁵Mn	100%	Mn és estable amb 30 neutrons

El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.

Característiques principals

El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial. Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn⁺² competix sovint amb el Mg⁺². S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.

Aplicacions

- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe₂O₃), i el diòxid de manganès, (MnO₂).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO₂, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO₂).
- El MnO₂ també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.

Història

vidre] S'ha trobat diòxid de manganès, MnO₂, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers. En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO₄), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni. A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.

Rol biològic

El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida. S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O₂^-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H₂O₂; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural. En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.

Abundància i obtenció

fetge És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït. Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO₂), psilomelana (MnO₂·H₂O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn₂O₃·MnSiO₃), rodonita (MnSiO₃), rodocrosita (MnCO₃), hübnerita (MnWO₄), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l. Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina. El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.

Compostos

El permanganat de potassi, KMnO₄, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants. El diòxid de manganès, MnO₂ s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.

Isòtops

El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 18 radioisòtops han estat caracteritzats, sent el Mn-53 el més estable amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys, Mn-54 amb un període de 312.3 dies, i Mn-52 de 5.591 dies. La resta d'isòtops radioactius, tenen períodes inferiors a les 3 hores i la majoria d'aquests inferiors a 1 minut. Aquest element també té 3 metaestats. El manganès està inclòs dins el grup d'elements del ferro, que es creu que són sintetitzats dins de gran estrelles poc abans de la se

1985

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

Països Catalans

Història, evolució del nom i noms alternatius

Política

Límits

Divisió política i administrativa

Llengua

Pàgines que s'hi relacionen

Enllaços externs

28 d'agost

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Festes:

Everest

Sobre l'altitud

Cronologia

Xerpa

12 d'abril

Esdeveniments:

Naixements

Necrològiques

Festes

Espanya

Història

Edat Antiga

Edat Mitjana

Edat Moderna

Edat Contemporània

Segle XIX

Segle XX

Sistema polític

Altes Institucions

Partits Polítics

Divisions administratives

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Conflictes territorials

Economia

Demografia

Llengua

Religió

Enllaços relacionats

Enllaços externs

Atemptat

Atemptats contra personalitats públiques

Exitosos

Frustrats

Atemptats indiscriminats amb morts

Argentina

Origen del nom

Història

Geografia

Economia

Política

Divisions Administratives

Dades demogràfiques

Ciutats

Entografia

Religió

Llengües

Enllaços externs

Govern

Periòdics

Països Catalans

Història, evolució del nom i noms alternatius

Política

Límits

Divisió política i administrativa

Llengua

Pàgines que s'hi relacionen

Enllaços externs

Mn

Característiques principals

Aplicacions

Història