:: wikimiki.org ::
| 1986 |
1986Any Internacional de la Pau per les Nacions Unides
Esdeveniments:
:PAÏSOS CATALANS
:MÓN
- 26 d'abril - Catàstrofe a la cental nuclear de Txernòbil (Ucraïna – ex-URSS)
Naixements:
:PAÏSOS CATALANS
:MÓN
Necrològiques:
:PAÏSOS CATALANS
- 15 de juny - Barcelona: Joan Oliver, poeta català que signava les obres com "Pere Quart" (n. 1899).
:MÓN
- 28 de febrer - Estocolm (Suècia): Olof Palme, primer ministre suec, en ser assassinat (n. 1927).
- 7 de març - Santa Fe (Nou Mèxic, EUA): Georgia O'Keefe, pintora estatunidenca (n. 1887).
Pàgines que s'hi relacionen
- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX
----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX
als:1986
ja:1986年
ko:1986년
ms:1986
simple:1986
th:พ.ศ. 2529
Pau
La pau es defineix en quan la societat no està: ni en violencia, ni està en guerra.
Vinculat al concepte de pau està el pacifisme que és l’actitud que defensa que la guerra mai resol els problemes de millor manera que les negociacions.
Història
- L’ONU (Organització de les Nacions Unides) és l’organització intergovernamental mundial, creada per la Carta de San Francisco el 1945, amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d’igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans.
- La CE va signar, en ocasió del 40 aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial, la Declaració sobre la Pau de la Cimera Econòmica occidental. Un paràgraf essencial del text deia:
: Quan recordem els terribles patiments de la Segona Guerra Mundial i l’experiència comuna de 40 anys de pau i llibertat, ens comprometem de nou a crear un món en el qual tots els pobles es beneficiïn dels avantatges de la pau, la llibertat i la justícia, preservats de l’opressió, la por i la misèria; un món on l’individu pugui assumir les seves responsabilitats vers ell mateix, la seva família i la seva comunitat; un món en el qual totes les nacions, grans o petites, puguin treballar en comú per a la creació d’un millor futur per a tota la humanitat. (Declaració del 4 de maig de 1985)
Vegeu també
:Per altres significats vegeu Pau (desambiguació)
- Premi Nobel de la Pau.
- Jutge de pau.
Categoria:Societat
Categoria:Guerra
ja:平和
simple:Peace
Països Catalans
Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer.
L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.
Història, evolució del nom i noms alternatius
El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó».
Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».
Política
Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa.
Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent.
Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.
Límits
- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella
Divisió política i administrativa
Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán)
Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga.
En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.
Llengua
La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris.
Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.
Pàgines que s'hi relacionen
- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme
Enllaços externs
- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)]
Categoria:Països Catalans
Mn
|
|
| General |
| Nom, símbol, nombre | Manganés, Mn, 25 |
| Sèrie química | Metall de transició |
| Grup, període, bloc | 7, 4 , d |
| Densitat, duresa Mohs | 7470 kg/m3, 6,0 |
| Aparença | Platejat metàl·lic
Aparença |
| Propietats atòmiques |
| Pes atòmic | 54,938049 uma |
| Radi mitjà† | 140 pm |
| Radi atòmic calculat | 161 pm |
| Radi covalent | 139 pm |
| Radi de Van der Waals | Sense dades |
| Configuració electrònica | Ar]3d54s2 |
| Estats d'oxidació (òxid) | 7,6,4,2,3 (àcid fort) |
| Estructura cristal·lina | Cúbica centrada en el cos |
| Propietats físiques |
| Estat de la matèria | Sòlid (generalmente no magnètic) |
| Punt de fusió | 1517 K |
| Punt d'ebullició | 2235 K |
| Entalpia de vaporització | 226 kJ/mol |
| Entalpia de fusió | 12,05 kJ/mol |
| Pressió de vapor | 121 Pa a 1517 K |
| Velocitat del so | 5150 m/s a 293,15 K |
| Informació diversa |
| Electronegativitat | 1,55 (Pauling) |
| Calor específica | 480 J/(kg·K) |
| Conductivitat elèctrica | 0,695 x 106 m-1·ohm-1 |
| Conductivitat tèrmica | 7,82 W/(m·K) |
| 1er potencial d'ionització | 717,3 kJ/mol |
| 2on potencial d'ionització | 1509 kJ/mol |
| 3er potencial d'ionització | 3248 kJ/mol |
| 4t potencial d'ionització | 4940 kJ/mol |
| 5è potencial d'ionització | 6990 kJ/mol |
| 6è potencial d'ionització | 9220 kJ/mol |
| 7è potencial d'ionització | 11500 kJ/mol |
| Isòtops més estables |
|
|
|
El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.
Característiques principals
El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial.
Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn+2 competix sovint amb el Mg+2. S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.
Aplicacions
- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe2O3), i el diòxid de manganès, (MnO2).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO2, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO2).
- El MnO2 també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.
Història
vidre]
S'ha trobat diòxid de manganès, MnO2, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers.
En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO4), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni.
A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.
Rol biològic
El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida.
S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O2-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H2O2; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural.
En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.
Abundància i obtenció
fetge
És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït.
Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO2), psilomelana (MnO2·H2O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn2O3·MnSiO3), rodonita (MnSiO3), rodocrosita (MnCO3), hübnerita (MnWO4), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l.
Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina.
El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.
Compostos
El permanganat de potassi, KMnO4, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants.
El diòxid de manganès, MnO2 s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.
Isòtops
El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 18 radioisòtops han estat caracteritzats, sent el Mn-53 el més estable amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys, Mn-54 amb un període de 312.3 dies, i Mn-52 de 5.591 dies. La resta d'isòtops radioactius, tenen períodes inferiors a les 3 hores i la majoria d'aquests inferiors a 1 minut. Aquest element també té 3 metaestats.
El manganès està inclòs dins el grup d'elements del ferro, que es creu que són sintetitzats dins de gran estrelles poc abans de la seva explosió en forma de supernoves. El Manganès-53 es desintegra en 53Cr amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys. A causa d'aquest període relativament curt, 53Mn és un radionúclid extingit. El contingut isotòpic del manganès es combina típicament amb contingut isotòpic del crom, i ha trobat aplicació en la geologia d'isòtops. Variacions en la proporció 53Cr/52Cr i Mn/Cr des d'uns quants meteorits indiquen una proporció de 53Mn/55Mn inicial, que suggereix que la relació isotòpica de Mn-Cr hagi resultat de la desintegració in situ del 53Mn en cossos planetaris diferenciats. Per això el 53Mn proporciona evidències addicionals per als processos nucleosintètics immediatament abans de la coalescència del Sistema Solar.
El pes atòmic dels isòtops de manganès, varien des de les 46 uma (Mn-46) a 65 uma (Mn-65). El principal mode de desintegració dels isòtops fins l'isòtop estable més abundant, Mn-55, és la captura electrònica i el mode principal dels isòtops més grans és la desintegració beta.
Precaucions
El manganès és un element essencial, sent necessària una aportació d'entre 1 a 5 mg per dia, quantitat que s'aconsegueix a través dels aliments.
El manganès en excés és tòxic. Exposicions prolongades a compostos de manganès, de forma inhalada o oral, poden provocar efectes adversos en el sistema nerviós, sistema respiratori, i altres.
El permanganat potàssic, KMnO4, és corrosiu.
Enllaços externs
- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Mn/index.html webelements.com - Manganès (en anglès)]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Mn.html environmentalchemistry.com - (en anglès)]
- [http://www.manganese.org International Manganese Institute (en anglès)]
categoria:Elements químics
categoria:Metalls
ja:マンガン
th:แมงกานีส
26 d'abrilEl 26 d'abril és el cent setzè dia de l'any del calendari gregorià i el cent disetè en els anys de traspàs. Queden 249 dies per finalitzar l'any.
----
Esdeveniments:
:PAÏSOS CATALANS
- 1987 - Lleida: 8.000 persones aconsegueixen un rècord Guinnes en ballar una sardana de 5 km de longitud.
:MÓN
Naixements:
:PAÏSOS CATALANS
:MÓN
- David Hume, filòsof empirista escocès.
Necrològiques:
:PAÏSOS CATALANS
- 911 - Guifrè II Borrell (dit també Borrell I), comte de Barcelona, Girona i Osona.
:MÓN
Festes i commemoracions:
----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Abril
ja:4月26日
ko:4월 26일
simple:April 26
th:26 เมษายน
Ucraïna
Ucraïna és una república del sudest d'Europa, de 603.000 km2 i 51 milions d'habitants (1997). La seva capital és Kíev. Va ser una de les repúbliques fundadores de la Unió Soviètica sota el nom de República Socialista Soviètica d'Ucraïna.
categoria:Ucraïna
als:Ukraine
fiu-vro:Ukraina
ja:ウクライナ
ko:우크라이나
ms:Ukraine
simple:Ukraine
th:ประเทศยูเครน
zh-min-nan:Ukrayina
Països Catalans
Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer.
L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.
Història, evolució del nom i noms alternatius
El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó».
Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».
Política
Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa.
Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent.
Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.
Límits
- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella
Divisió política i administrativa
Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán)
Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga.
En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.
Llengua
La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris.
Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.
Pàgines que s'hi relacionen
- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme
Enllaços externs
- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)]
Categoria:Països Catalans
Mn
|
|
| General |
| Nom, símbol, nombre | Manganés, Mn, 25 |
| Sèrie química | Metall de transició |
| Grup, període, bloc | 7, 4 , d |
| Densitat, duresa Mohs | 7470 kg/m3, 6,0 |
| Aparença | Platejat metàl·lic
Aparença |
| Propietats atòmiques |
| Pes atòmic | 54,938049 uma |
| Radi mitjà† | 140 pm |
| Radi atòmic calculat | 161 pm |
| Radi covalent | 139 pm |
| Radi de Van der Waals | Sense dades |
| Configuració electrònica | Ar]3d54s2 |
| Estats d'oxidació (òxid) | 7,6,4,2,3 (àcid fort) |
| Estructura cristal·lina | Cúbica centrada en el cos |
| Propietats físiques |
| Estat de la matèria | Sòlid (generalmente no magnètic) |
| Punt de fusió | 1517 K |
| Punt d'ebullició | 2235 K |
| Entalpia de vaporització | 226 kJ/mol |
| Entalpia de fusió | 12,05 kJ/mol |
| Pressió de vapor | 121 Pa a 1517 K |
| Velocitat del so | 5150 m/s a 293,15 K |
| Informació diversa |
| Electronegativitat | 1,55 (Pauling) |
| Calor específica | 480 J/(kg·K) |
| Conductivitat elèctrica | 0,695 x 106 m-1·ohm-1 |
| Conductivitat tèrmica | 7,82 W/(m·K) |
| 1er potencial d'ionització | 717,3 kJ/mol |
| 2on potencial d'ionització | 1509 kJ/mol |
| 3er potencial d'ionització | 3248 kJ/mol |
| 4t potencial d'ionització | 4940 kJ/mol |
| 5è potencial d'ionització | 6990 kJ/mol |
| 6è potencial d'ionització | 9220 kJ/mol |
| 7è potencial d'ionització | 11500 kJ/mol |
| Isòtops més estables |
|
|
|
El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.
Característiques principals
El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial.
Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn+2 competix sovint amb el Mg+2. S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.
Aplicacions
- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe2O3), i el diòxid de manganès, (MnO2).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO2, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO2).
- El MnO2 també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.
Història
vidre]
S'ha trobat diòxid de manganès, MnO2, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers.
En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO4), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni.
A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.
Rol biològic
El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida.
S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O2-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H2O2; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural.
En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.
Abundància i obtenció
fetge
És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït.
Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO2), psilomelana (MnO2·H2O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn2O3·MnSiO3), rodonita (MnSiO3), rodocrosita (MnCO3), hübnerita (MnWO4), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l.
Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina.
El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.
Compostos
El permanganat de potassi, KMnO4, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants.
El diòxid de manganès, MnO2 s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.
Isòtops
El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 18 radioisòtops han estat caracteritzats, sent el Mn-53 el més estable amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys, Mn-54 amb un període de 312.3 dies, i Mn-52 de 5.591 dies. La resta d'isòtops radioactius, tenen períodes inferiors a les 3 hores i la majoria d'aquests inferiors a 1 minut. Aquest element també té 3 metaestats.
El manganès està inclòs dins el grup d'elements del ferro, que es creu que són sintetitzats dins de gran estrelles poc abans de la seva explosió en forma de supernoves. El Manganès-53 es desintegra en 53Cr amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys. A causa d'aquest període relativament curt, 53Mn és un radionúclid extingit. El contingut isotòpic del manganès es combina típicament amb contingut isotòpic del crom, i ha trobat aplicació en la geologia d'isòtops. Variacions en la proporció 53Cr/52Cr i Mn/Cr des d'uns quants meteorits indiquen una proporció de 53Mn/55Mn inicial, que suggereix que la relació isotòpica de Mn-Cr hagi resultat de la desintegració in situ del 53Mn en cossos planetaris diferenciats. Per això el 53Mn proporciona evidències addicionals per als processos nucleosintètics immediatament abans de la coalescència del Sistema Solar.
El pes atòmic dels isòtops de manganès, varien des de les 46 uma (Mn-46) a 65 uma (Mn-65). El principal mode de desintegració dels isòtops fins l'isòtop estable més abundant, Mn-55, és la captura electrònica i el mode principal dels isòtops més grans és la desintegració beta.
Precaucions
El manganès és un element essencial, sent necessària una aportació d'entre 1 a 5 mg per dia, quantitat que s'aconsegueix a través dels aliments.
El manganès en excés és tòxic. Exposicions prolongades a compostos de manganès, de forma inhalada o oral, poden provocar efectes adversos en el sistema nerviós, sistema respiratori, i altres.
El permanganat potàssic, KMnO4, és corrosiu.
Enllaços externs
- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Mn/index.html webelements.com - Manganès (en anglès)]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Mn.html environmentalchemistry.com - (en anglès)]
- [http://www.manganese.org International Manganese Institute (en anglès)]
categoria:Elements químics
categoria:Metalls
ja:マンガン
th:แมงกานีส
Països Catalans
Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer.
L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.
Història, evolució del nom i noms alternatius
El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó».
Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».
Política
Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa.
Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent.
Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.
Límits
- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella
Divisió política i administrativa
Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán)
Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga.
En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.
Llengua
La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris.
Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.
Pàgines que s'hi relacionen
- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme
Enllaços externs
- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)]
Categoria:Països Catalans
15 de junyEl 15 de juny és el cent seixanta-sisè dia de l'any del calendari gregorià i el cent seixanta-setè en els anys de traspàs. Queden 199 dies per a finalitzar l'any.
----
Esdeveniments:
:PAÏSOS CATALANS
- 1462 - Chinon (la Vall del Loira, França): Lluís XI de França hi signa el tractat de Baiona.
- 1808 - Martorell, Terrassa, Girona, Tortosa i Lleida: aquestes ciutats s'alcen contra els francesos (guerra del Francès).
- 1977 - Espanya: s'hi celebren les primeres eleccions democràtiques des de la Segona República: UCD les guanya amb majoria relativa.
:MÓN
- 1998 - Microsoft Corporation publica el Windows 98.
Naixements:
:PAÏSOS CATALANS
:MÓN
Necrològiques:
:PAÏSOS CATALANS
- 1986 - Barcelona: Joan Oliver "Pere Quart", poeta català.
:MÓN
Festes:
----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Juny
ja:6月15日
ko:6월 15일
simple:June 15
th:15 มิถุนายน
Joan Oliver i SallarèsJoan Oliver i Sallarès, que emprà com a poeta el pseudònim Pere Quart (1899-1986), és considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana.
Cap al compromís polític
Neix l'any 1899 en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. Fou el quart d’onze germans, dels quals en fou l’únic supervivent. D’aquí pren el pseudònim amb el qual signarà l’obra poètica: Pere Quart. Estudià Dret. L’any 1919 formà el Grup de Sabadell amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. En aquest grup es combina la influència de l’avantguardisme amb l’humorisme més local i el gust pel rigor i l’obra ben feta d’herència noucentista.
La Guerra Civil i l'Exili
Durant la Guerra Civil es compromet políticament amb el bàndol republicà. Es nomenat president de l’Associació d’Escriptors Catalans i Cap de Publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. A més és cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot això significa una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d’un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context crea l’Oda a Barcelona (de clara tendència nacionalista i revolucionària) i l’obra teatral La fam (on es plantegen els problemes de la revolució). Al final de la guerra la Generalitat Republicana li encomanarà la tasca d’evacuar els intel·lectuals. Acabada la guerra s’exiliarà primer a França, s’embarcarà cap a Buenos Aires i s’establirà definitivament a Santiago de Xile, on viurà vuit anys.
Durant l’exili va continuar la seva tasca d’intel·lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. Col·laborà amb Catalunya (editada a Buenos Aires) i dirigí Germanor (editada a Xile). Fundà amb Xavier Benguerel la col•lecció El pi de les tres branques.
Resistència, "vacances pagades" i la transició
El 1948 tornà a Barcelona, on el franquisme es caracteritza per l’autoritarisme i la repressió. Fou empresonat tres mesos a la presó Model de Barcelona. Tres anys més tard rebé el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París per la traducció al català dEl misantrop de Molière. Va traduir i adaptar obres de diversos autors, com per exemple Anton Txèkhov.
El 1960 aparegué la seva obra més emblemàtica Vacances pagades. És un obra escèptica, sarcàstica, on es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. Joan Oliver fa una crítica àcida al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista.
Amb la mort del dictador i l’entrada de la democràcia es mostrà especialment disgustat amb la classe política dominant, denunciant la traïció que significava la transició. L’any 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi. Esdevingué un personatge incòmode per als polítics, a qui calia arraconar. Res de tot això, emperò, impedí que fos considerat un dels cinc millors poetes catalans del segle XX. Alguns dels seus poemes han estat musicalitzats per cantautors com Lluís Llach, la qual cosa va donar major projecció popular a la seva figura. L’any 1986 morí a Barcelona i fou enterrat a la seva ciutat natal, Sabadell.
Obres
- Una tragèdia a Lil·liput
- Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet
- Cataclisme (1935)
- Allò que tal vegada s'esdevingué (1936)
- Bestiari (1937)
- "Oda a Barcelona" (1936)
- La fam (1938)
- Saló de tardor (1947)
- Terra de naufragis (1956)
- Primera representació (1959)
- La gran pietat (1960)
- Vacances pagades (1959)
- Circumstanciès (1968)
- Quatre mil mots (1977)
- Poesia empírica (1981)
- Refugi de versos, obra pòstuma (1987)
Oliver i Sallar, Joan
Oliver i Sallar, Joan
Oliver i Sallar, Joan
Catalunya
Catalunya, anomenada tradicionalment Principat de Catalunya, és un territori històric situat a la costa nord-est de la península Ibèrica dividit administrativament en dos territoris: la Comunitat Autònoma de Catalunya a Espanya i la Catalunya Nord a França. Hom, quan parla de Catalunya actualment, es refereix sobretot al territori sota l'administració de la Generalitat de Catalunya, que és l'únic que duu aquest nom com a oficial.
Per altra banda, diferents territoris del que avui es coneix com a Franja de Ponent han format part en successius moments històrics tant del Principat de Catalunya, com actualment, d'Aragó.
Política i Administració
El territori històric de Catalunya està dividit en la Catalunya Nord, o Catalunya del Nord, (administrada per França des del Tractat dels Pirineus, de 1659) i la Catalunya del Sud (administrada pel regne d'Espanya des del Decret de Nova Planta, de 1716).
- La Catalunya del Sud és formada una de les comunitats autònomes d'Espanya, anomenada també Catalunya. Les institucions de govern d'aquesta constitueixen la Generalitat de Catalunya. Aquest territori es troba dividit administrativament en províncies (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) i subdividit en comarques. Les llengües oficials son el català i el castellà, i també l'aranès (occità) a la Vall d'Aran.
- En canvi, administrativament, la Catalunya del Nord constitueix, juntament amb la comarca occitana de la Fenolleda, un simple departament de l'estat francès (Pirineus Orientals, el núm. 66).
Ciutats
- Catalunya:
- Barcelona capital de la comunitat autònoma, i de la província del mateix nom.
- Girona, Lleida, Tarragona (altres capitals de província)
- Olot, Sabadell, Terrassa, Reus, l'Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet.
- Catalunya del Nord:
- Perpinyà, capital del departament.
- Prada de Conflent
Geografia
Prada de Conflent
- Límits: al nord amb Andorra i França (Occitània), al sud amb el País Valencià, a l'est amb la mar Mediterrània i a l'oest amb l'Aragó. Les coordenades dels seus extrems són 3º 19' 59,94 de longitud est per a l'extrem oriental, 0º 9' 41,69 de longitud est per a l'extrem occidental, 42º 51' 45,97 de latitud nord per a l'extrem septentrional i 40º 31' 27,56 de latitud nord per a l'extrem meridional.
- Sistemes muntanyosos:
- Pirineus, amb el Canigó i la Pica d'Estats, de 3143 metres d'altitud, el cim mes alt de Catalunya.
- Montserrat, Montseny
- Maestrat
- Rius principals
- Tet
- Fluvià
- Ter
- Llobregat
- Foix
- Francolí
- Gaià
- Ebre, i els seus afluents la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, Segre, Valira.
Història
Aquests són els principals fets de la història de Catalunya (vegeu Història de Catalunya per una exposició més completa).
Edat Mitjana
Formació de Catalunya
La formació de l'Imperi Carolingi (768-814) és l'origen de la Marca Hispànica, que després serà Catalunya, territoris de frontera de caràcter militar destinats a protegir el territori dels musulmans i que es posen en mans de comtes amb independència militar i jurídica.
El 785 s'entrega sense lluita Girona, el 801 es recupera Barcelona i hi ha dues expedicions fracassades a Tortosa el 804 i el 810, s'estableix la frontera al Cardener-Llobregat i la serra del Montsec. Els primers comtats seran: Ribagorça, Pallars, Urgell, Barcelona, Girona, Perelada i Rosselló.
El 897 és la data mítica de l'inici de la unificació territorial de Catalunya en mans d'una mateixa persona, Guifré I el Pelós, donat que reuní els comtats d'Urgell i Cerdanya (870-897) i de Barcelona i Girona (878-879). A partir d'ell, malgrat tornar a separar els comtats entre els seus fills, els territoris seran hereditaris, primer pas vers la independència.
Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Urgell i Osona (947-992), nét de Guifré, patirà la destrucció de Barcelona per part d'Almansor el 985. Demanà l'ajut del vassallatge al rei franc, però no el rebrà. En canviar la dinastia franca dels carolingis pels capets, Hug Capet demanà la renovació del vassallatge a canvi de protecció (maig del 987), Borrell II no contestarà mai. Aquest fet ha estat interpretat de moltes formes, però a la pràctica representà la independència "de facto" de Catalunya respecte els francs.
Durant els segles X a XII, el comtat de Barcelona aconsegueix sotmetre per diversos mètodes la resta de comtats i el comte de Barcelona es declara prínceps de la jerarquia nobiliària.
El 1258, en el Tractat de Corbeil entre Lluís IX de França i representants de Jaume I, Jaume I renuncia als territoris d’Occitània, excepte Montpeller, a canvi d'una renúncia més teòrica que una altra cosa sobre els hipotètics drets que pogués tenir sobre Catalunya com a hereu dels carolingis. És la independència política reconeguda oficialment, tard, quan ja Catalunya bastia un imperi i feia 3 segles que funcionava autònomament.
Dins de la Corona d'Aragó
1137: Unió dinàstica amb la Corona d'Aragó: en unir-se en matrimoni Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei aragonès Ramir II (el monjo). Peronella tenia un any en ser promesa.
segles XIII i XIV: conquesta de Mallorca i València, expansió pel Mediterrani
Edat Moderna
segles XV i XVI: unió dinàstica amb Castella (inicialment el 1492, definitivament el 1714)
segle XVII: Guerra dels Segadors. Tractat dels Pirineus (1659) i divisió de Catalunya entre França i Espanya
segle XVIII: Guerra de Successió i Decret de Nova Planta. Pèrdua de les llibertats nacionals.
Edat Contemporània
segle XIX: Catalunya és pionera de la industrialització a Espanya.
segle XX:
- Mancomunitat de Catalunya
- Segona República Espanyola, i Estatut d'Autonomia de 1932.
- XXXX comentari sobre situació Cat del N durant 2a guerra Mundial ?? XXX
- Guerra Civil Espanyola
- Dictadura de Franco
- Transició democràtica espanyola i Estatut d'Autonomia de 1979.
- Espanya, i amb ella Catalunya Sud, va entrar en la Comunitat Econòmica Europea (precedent de la Unió Europea) el 1986. Catalunya Nord ja hi havia entrat amb França com a membre fundador.
Pàgines que s'hi relacionen
- Bandera catalana
- Comunitat autònoma de Catalunya
- Catalunya del nord
- Comarques de Catalunya
- Embassaments de Catalunya
- Els Segadors
- Història de Catalunya
- Indumentària tradicional
- Llengua catalana
- Marca Hispànica
- Rius de Catalunya
- Zones humides
Enllaços externs
- [http://flickr.com/groups/catalunya/ Imatges de Catalunya]
- [http://www.idescat.net/ Idescat.net] - Lloc web de l'Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya)
Categoria:Catalunya
ja:カタルーニャ州
simple:Catalonia
zh-min-nan:Catalunya
Mn
|
|
| General |
| Nom, símbol, nombre | Manganés, Mn, 25 |
| Sèrie química | Metall de transició |
| Grup, període, bloc | 7, 4 , d |
| Densitat, duresa Mohs | 7470 kg/m3, 6,0 |
| Aparença | Platejat metàl·lic
Aparença |
| Propietats atòmiques |
| Pes atòmic | 54,938049 uma |
| Radi mitjà† | 140 pm |
| Radi atòmic calculat | 161 pm |
| Radi covalent | 139 pm |
| Radi de Van der Waals | Sense dades |
| Configuració electrònica | Ar]3d54s2 |
| Estats d'oxidació (òxid) | 7,6,4,2,3 (àcid fort) |
| Estructura cristal·lina | Cúbica centrada en el cos |
| Propietats físiques |
| Estat de la matèria | Sòlid (generalmente no magnètic) |
| Punt de fusió | 1517 K |
| Punt d'ebullició | 2235 K |
| Entalpia de vaporització | 226 kJ/mol |
| Entalpia de fusió | 12,05 kJ/mol |
| Pressió de vapor | 121 Pa a 1517 K |
| Velocitat del so | 5150 m/s a 293,15 K |
| Informació diversa |
| Electronegativitat | 1,55 (Pauling) |
| Calor específica | 480 J/(kg·K) |
| Conductivitat elèctrica | 0,695 x 106 m-1·ohm-1 |
| Conductivitat tèrmica | 7,82 W/(m·K) |
| 1er potencial d'ionització | 717,3 kJ/mol |
| 2on potencial d'ionització | 1509 kJ/mol |
| 3er potencial d'ionització | 3248 kJ/mol |
| 4t potencial d'ionització | 4940 kJ/mol |
| 5è potencial d'ionització | 6990 kJ/mol |
| 6è potencial d'ionització | 9220 kJ/mol |
| 7è potencial d'ionització | 11500 kJ/mol |
| Isòtops més estables |
|
|
|
El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.
Característiques principals
El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial.
Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn+2 competix sovint amb el Mg+2. S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.
Aplicacions
- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe2O3), i el diòxid de manganès, (MnO2).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO2, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO2).
- El MnO2 també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.
Història
vidre]
S'ha trobat diòxid de manganès, MnO2, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers.
En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO4), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni.
A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.
Rol biològic
El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida.
S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O2-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H2O2; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural.
En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.
Abundància i obtenció
fetge
És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït.
Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO2), psilomelana (MnO2·H2O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn2O3·MnSiO3), rodonita (MnSiO3), rodocrosita (MnCO3), hübnerita (MnWO4), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l.
Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina.
El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.
Compostos
El permanganat de potassi, KMnO4, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants.
El diòxid de manganès, MnO2 s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.
Isòtops
El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 18 radioisòtops han estat caracteritzats, sent el Mn-53 el més estable amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys, Mn-54 amb un període de 312.3 dies, i Mn-52 de 5.591 dies. La resta d'isòtops radioactius, tenen períodes inferiors a les 3 hores i la majoria d'aquest | | |
