Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
1996

1996

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 8 de setembre - la Conca del Barberà i Balaguer: Felip de Borbó les visita i es converteix en el primer Borbó que ostenta el títol de duc de Montblanc. :MÓN
- 7 de març - Ramal·lah (Cisjordània): s'hi constitueix el primer parlament palestí escollit democràticament.
- 15 de març - Malabo (Guinea Equatorial): Teodoro Obiang, fins aleshores president del país, es proclama cap de l'estat.
- 25 de març - Brussel·les (Bèlgica): el Comitè Veterinari de la UE prohibeix las exportacions de vaca britànica així com els seus productes derivats, a causa de la malaltia de las "vaques boges" (encefalopatia espongiforme).
- 5 de juliol - Edimburg (Escòcia): hi neix el primer mamífer clònic, una ovella anomenada Dolly; l'Institut Roslinde ho farà públic el 23 de febrer de l'any següent

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 4 de febrer - Fèlix Cucurull, escriptor i historiador català. :MÓN
- 8 de gener - París (França): François Mitterrand, polític francès, president de la República.

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX als:1996 ja:1996年 ko:1996년 ms:1996 simple:1996 th:พ.ศ. 2539

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits


- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen


- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs


- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

8 de setembre

El 8 de setembre és el dos-cents cinquanta-unè dia de l'any del calendari gregorià i el dos-cents cinquanta-dosè en els anys de traspàs. Queden 114 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1904 - Roquetes (el Baix Ebre): fundat per la Companyia de Jesús, hi comença a funcionar l'Observatori de l’Ebre.
- 1930 - Andorra la Vella (Andorra): en unes dependències de la Casa de la Vall s'hi inaugura una biblioteca que serà el precedent de la Biblioteca Nacional d'Andorra (inaugurada el 20 de desembre de 1974).
- 1996 - dia de l'aniversari de l'arribada de la Mare de Déu de la Serra de Montblanc, el Príncep Felip_de_Borb%C3%B3, en la seva visita de quatre hores a la comarca de la Conca del Barberà i Balaguer, l'única de les viles de Catalunya de les quals Felip de Borbó deté el títol (duc de Montblanc) i que encara no havia visitat. Acompanyat per l'alcalde de Montblanc, Andreu Mayayo, Felip de Borbó assisteix a una missa oficiada per l'arquebisbe de Tarragona, Ramon Torrella. Posteriorment, es desplaça al monestir de Santa Maria de Poblet. Des d'aquesta data, es converteix en el primer Borbó que ostenta el títol de Duc de Montblanc, al assumir-lo, sense cap cerimònia oficial d'investidura. Anteriorment cap Borbó no havia près possesió ni havia fet servir aquest títol. :MÓN
- 1636 - Fundació de la Universitat de Harvard.
- 2004 - Utah (els Estats Units): a causa d'un error del dispositiu de frenada, s'hi estavella la càpsula de la missió Genesis, destinada a recollir partícules procedents del Sol i transportar-les fins a la Terra per estudiar-les.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 1824 - Girona: Jaume Nunó, compositor de la música de l'himne nacional mexicà :MÓN
- 1841 - Nelahozeves (Txèquia): Antonín Dvorák, compositor txec.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 2004 - Barcelona: Josep Maria Baget Herms, periodista català, crític televisiu i professor. :MÓN
- 2004 - Madrid: Matías Prats, periodista espanyol.

Festes i commemoracions:


- Diada Nacional d'Andorra
- Dia de les Mares de Déu trobades
- Dia Internacional de l’Alfabetització ----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Setembre ja:9月8日 ko:9월 8일 simple:September 8 th:8 กันยายน

Felip de Borbó i Grècia

Sa Altesa Reial el Príncep Felip de Borbó i de Grècia és el príncep hereu del Regne d'Espanya, nascut a Madrid el 30 de gener de 1968. És el tercer fill del rei Joan Carles i de la reina Sofia. Va rebre el títol de príncep d'Astúries l'1 de novembre de 1977. El 30 de gener de 1986, al fer divuit anys, va jurar fidelitat a la Constitució i al Rei, davant de les Corts Generals de Madrid. És licenciat en Dret per la Universitat Complutense de Madrid. Va ser membre de l'equip olímpic de vela espanyol als Jocs Olímpics de Barcelona 1992, on hi desfilà a l'inauguració com abanderat. El 22 de maig de 2004 es va casar amb Letizia Ortiz i Rocasolano que es va convertir en princesa de Girona, amb qui el 31 d'octubre de 2005 va tenir una filla, l'infanta Elionor.

Títols Catalans

Als Països Catalans, el príncep hereu de la corona s'anomena, tradicionalment, Príncep de Girona, Duc de Montblanc, Comte de Cervera i Senyor de Balaguer, tot i que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya no en fa cap esment. El príncep Felip va assumir aquests títols l'abril de 1990 a les ciutats de Girona, Cervera i Balaguer. L'estada a Montblanc, però, es va suspendre, i el Príncep Felip de Borbó va visitar la població sis anys més tard, el 8 de setembre de 1996, per l'aniversari de l'arribada de la Mare de Déu de la Serra de Montblanc. Al marge d'aquests títols, també ostenta el de Príncep de Viana.

Príncep de Girona

En resposta a una invitació del President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol el 21 d'abril de 1990, el príncep Felip de Borbó va visitar l'ajuntament de Girona, i davant del ple, presidit per l'alcalde de Girona Joaquim Nadal i el propi President de la Generalitat, va elogiar la tradició pactista de Catalunya perquè és "la llibertat amb responsabilitat" i "una de les nostres fonts jurídiques, socials i humanes més exemplars per establir un clima de convivència". Durant aquesta visita a Girona es van produir diversos incidents entre assitents que portaven estelades i la policia espanyola que van acabar amb dues detencions. També va visitar la Universitat de Girona, el Monestir de Montserrat i el Parlament de Catalunya on va afirmar que "Catalunya és el que els catalans volen que sigui". El Príncep Felip de Borbó, és de fet el primer Borbó que ha ostentat el títol de Príncep de Girona, ja que tradicionalment els Borbons no han près possesió ni han fet servir aquest títol. Quant Sa Altesa Reial el Príncep de Borbó i Grècia sigui rei, si ho fés amb el nom de Felip, es donaria el cas que mentre a la Corona de Castella li correspondria el nom de Felip VI, segons la numeració de la Corona d'Aragó li correspondria el nom de Felip Vè.

Comte de Cervera

El 22 d'abril de 1990, el príncep Felip de Borbó va visitar Cervera, on va rebre sorprès, la salva d'honor que van disparar els trabucaires de Solsona a la plaça de la Universitat de Cervera així com el seu ajuntament, a on en presència de l'alcalde de Cervera, Joan Salat, va dirigir-se als catalans dient que "no només no heu de renunciar a les vostres peculiaritats, a aquesta nacionalitat catalana que tant estimeu i estimem tots, sinó que també entre tots l'hem d'enfortir". El mateix dia va visitar la Universitat de Cervera, a on es van produïr alguns incidents entre efectius policials espanyols i catalans que portaven estelades que van acabar amb la detenció de 12 persones. El Príncep es va referir al fet que la Universitat de Cervera va ser creada després que els Decrets de Nova Planta de Felip V de Castella avantpassat seu, clausurés totes les Universtitats catalanes.

Duc de Montblanc

El 8 de setembre de 1996, dia de l'aniversari de l'arribada de la Mare de Déu de la Serra de Montblanc, el Príncep Felip de Borb%C3%B3, en la seva visita de quatre hores a la comarca de la Conca del Barberà i Balaguer, l'única de les viles de Catalunya de les quals Felip de Borbó deté el títol (duc de Montblanc) i que encara no havia visitat. Acompanyat per l'alcalde de Montblanc, Andreu Mayayo, Felip de Borbó va assistir a una missa oficiada per l'arquebisbe de Tarragona, Ramon Torrella. També va visitar el monestir de Santa Maria de Poblet, on es troben enterrats el monarques catalans. Des d'aquesta data, es va convertir en el primer Borbó que ostenta el títol de Duc de Montblanc, al assumir-lo, sense cap cerimònia oficial d'investidura. Anteriorment cap Borbó no havia près possesió ni havia fet servir aquest títol.

Senyor de Balaguer

El 22 d'abril de 1990, també va visitar l'ajuntament de Balaguer a on en presència de l'alcalde de Balaguer, Miquel Aguilar, va elogiar la tradició catalana que "combina l'arrelament amb l'universalisme", fent referència a l'expansió mediterrània de la Catalunya medieval.

Altres Títols

Príncep de Viana

Al Regne de Navarra el príncep hereu de la corona s'anomena Príncep de Viana.

Príncep d'Astúries

L'article 57.2 de la Constitució Espanyola de 1978 proclama que el primogènit de la Corona o príncep hereu des del naixement o des que s'esdevingui el fet que origini I'evocació, tindrà la dignitat de Príncep d'Astúries i els altres títols vinculats tradicionalment al successor de la Corona d'Espanya. Cal indicar que és 'de facto' aquesta Constitució, la que parla per primera vegada a l'història de la Corona d'Espanya, ja que fins llavors cap text legal no parla de la Corona d'Espanya ni tampoc del Regne d'Espanya, sinó que tots esmenten les Corones de Castella, Aragó i Navarra i els Regnes de Castella, Aragó i Navarra.

Referències

[http://francescferrer.net/pub/cat/noticies/notis-detall.asp?Item=761&seccio=Noticies El Príncep de Girona] - Article del Senador Francesc Ferrer i Gironés [http://www.ub.es/mercanti/Constitucio/Directconsti.html Constitució Espanyola] - Departament de Dret Constitucional de la [http://www.ub.es/ Universitat Autònoma de Barcelona] [http://www.avui.com Diari Avui] 22, 23 i 29 d'abril de 1990, pàgines 8, 8 i 6 respectivament. [http://www.casareal.es/casareal/ppebg.html S.A.R. Príncep d'Astúries] - Pàgina oficial (en castellà) Borbó, Felip de Categoria:Prínceps ja:フェリペ (アストゥリアス公)

Duc de Montblanc

El títol de Duc de Montblanc, va ser instaurat pel rei Joan I, el Caçador, en concedir el títol al seu germà Martí l'Humà, el 16 de gener de 1387. A partir de llavors el títol dessigna l'hereu a la corona comtal. Per poc temps però va durar en mans de la dinastia del casal de Barcelona perquè en morir el fill Martí I, el Jove el casal quedà sense descendència directa.

Situació Actual

Des del 8 de setembre de 1996, dia de l'aniversari de l'arribada de la Mare de Déu de la Serra de Montblanc, aquest títol correspon al Príncep de Girona Felip_de_Borb%C3%B3, que és de fet el primer Borbó que ha ostentat el títol de Duc de Montblanc, en assumir-lo, sense cap cerimònia oficial d'investidura. Anteriorment cap Borbó no havia pres possesió ni havia fet servir aquest títol.

Vegeu també


- Príncep de Girona Categoria:Ducs Categoria:Catalans

7 de març

El 7 de març és el seixanta-sisè dia de l'any del calendari gregorià, el seixanta-setè els anys de traspàs. Queden 299 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1876 - Boston (Massachusetts, EUA): Alexander Graham Bell patenta el telèfon.
- 1936 - Berlín (Alemanya): Adolf Hitler ordena ocupar les zones desmilitaritzades de la Renània.
- 1938 - mar Mediterrània, enfront del cap de Palos: l'almirall republicà Ubieta, enfront dels creuers Libertad i Méndez Núñez i cinc destructors, enfonsa el creuer Baleares, del bàndol franquista (guerra Civil Espanyola).
- 1966 - Palomares (Almeria, Andalusia, Espanya): l'aleshores ministre espanyol Manuel Fraga es banya a mar en la zona on havia caigut una bomba H estatunidenca, per demostrar que no hi havia perill de radioactivitat.
- 1972 - Madrid (Espanya): la Conferència Episcopal espanyola elegeix com a president el cardenal Vicent Enrique i Tarancón.
- 1989 - l'Iran: aquest país trenca relacions diplomàtiques amb el Regne Unit a causa de la publicació de la novel·la "Versicles satànics", de Salman Rushdie.
- 1991 - El Congrés dels Diputats espanyol aprova la creació de l'Institut Cervantes.
- 1996 - Ramal·lah (Cisjordània): s'hi constitueix el primer parlament palestí escollit democràticament.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 1880 - València: Vicent Boix i Ricarte, escriptor en català i en castellà i historiador valencià. :MÓN
- 1274 - monestir de Fossanova (Priverno (la Campània, Itàlia): Tomàs d'Aquino, filòsof cristià italià.
- 1724 - Ciutat del Vaticà (Roma): Michelangelo dei Conti, papa que regnà amb el nom d'Innocenci XIII.
- 1890 - Madrid (Espanya): Claudio Moyano, polític espanyol, ministre de Foment, autor de la primera llei d'educació espanyola, coneguda com la Llei Moyano.
- 1908 - l'Havana (Cuba): Manuel Curros Enríquez, escriptor gallec.
- 1931 - Davos (cantó dels Grisons, Suïssa): Theo van Doesburg, pintor holandès.
- 1932 - París (França): Aristide Briand, polític francès.
- 1944 - Buenos Aires (l'Argentina): Miguel Andrés Camino, poeta argentí que signava les obres amb el pseudònim de Milon E. Mújica.
- 1983 - Antibes (França): Igor Markèvitx, músic italià d'origen ucraïnès.
- 1986 - Santa Fe (Nou Mèxic, EUA): Georgia O'Keefe, pintora estatunidenca.
- 1999 - Hertfordshire (Kent, Anglaterra): Stanley Kubrick, director de cinema.

Festes:

----
Un dia abans/Un dia després
Categoria:Març ja:3月7日 ko:3월 7일 simple:March 7 th:7 มีนาคม

Democràcia

La democràcia es una forma de govern en què la gent hi pren part de manera directa o indirecta. El terme democràcia ve del grec (δημοκρατία) demos ("gent") i kratein ("governar"). El seu sentit literal es, doncs, govern de la gent o del poble. En un sistema democràtic, la opinió dels votants o ciutadans és la que decideix qui tindrà el poder i com aniràn les coses. Les democràcies modernes garanteixen una sèrie de drets bàsics als ciutadans:
- elecció del govern mitjançant eleccions lliures i justes
- llibertat d'expressió, i manifestació
- imperi de la llei
- respecte dels drets humans
- llibertat d'assemblea
- no discriminació per raons de gènere, origen, etc.
- respecte a les minories Categoria:Política ja:民主主義 ko:민주주의 simple:Democracy th:ประชาธิปไตย

Malabo

Malabo és la capital de la Guinea Equatorial, situada a la costa nord-oriental de l'illa de Bioko (abans anomenada Fernando Poo). Té una població estimada de 150.000 habitants (2005). La ciutat fou fundada pels britànics el 1827, que van arrendar l'illa a Espanya durant el període colonial. Anomenada Port Clarence, fou usada com a estació naval en l'intent de suprimir el tràfic d'esclaus. S'hi van establir molts dels esclaus acabats d'alliberar, abans de l'establiment de Sierra Leone com a colònia per a lliberts. Mentre que molts d'ells més endavant van anar a parar a Sierra Leone, alguns dels seus descendents, anomenats fernandinos, encara es poden trobar a Malabo i la seva rodalia, on constitueixen un grup ètnic propi, que parla el seu propi dialecte crioll afroportuguès. Quan l'illa va tornar a estar definitivament sota control espanyol, Malabo va rebre el nom de Santa Isabel. Fou escollida per reemplaçar la ciutat continental de Bata com a capital del país el 1969, i va rebre el nom de Malabo el 1973 com a part de la campanya del president Francisco Macías Nguema de reemplaçar els topònims europeus per noms "autènticament" africans. Durant el seu "regnat de terror," Macías Nguema va dur a terme un quasi-genocidi de la minoria bubi del país, que eren majoria a l'illa de Bioko, i va portar molta gent de la seva pròpia ètnia, els fangs, a Malabo. Durant els anys finals del seu mandat, quan la Guinea Equatorial era coneguda de vegades com l'"Auschwitz de l'Àfrica", molta de la població de la ciutat va abandonar-la, igual com va fer gairebé un terç de la població de tot el país. Malabo encara s'ha de recuperar de les seqüeles d'aquell període, tot i que el descobriment de petroli al país ha fet duplicar la població de la ciutat de pocs anys ençà. Categoria:Guinea EquatorialCategoria:Capitals d'estats independents ja:マラボ

25 de març

El 25 de març és el vuitanta quart dia de l'any del calendari gregorià i el vuitanta cinquè en els anys de traspàs. Queden 281 dies per a finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1244 - Tractat d'Almizra, pel que Aragó i Castella signen la pau i la conquesta de Múrcia correspon a Castella.
- 1810 - la Vall d'Aran: les tropes napoleòniques ocupen la vall (Guerra del Francès).
- 1892 - Manresa (el Bages): s'hi comencen a debatre les Bases, origen incipient de la doctrina catalanista. :MÓN
- 1752 - Buenos Aires (l'Argentina): s'enfonsa la major part de la catedral.
- 1806 – Ocumare (Veneçuela): Francisco Miranda intenta desembarcar-hi amb tres vaixells, però el rebutgen les forces reials i s'ha de retirar a l'Illa de la Trinitat.
- 1814 - San Mateo (Aragua, Veneçuela): els patriotes de Simón Bolívar derroten els reialistes a la batalla que pren el nom d'aquesta població.
- 1824 – Rio de Janeiro (el Brasil): l'emperador Pere I jura una constitució liberal presentada pel Consell d'Estat.
- 1835 - Dinamarca: Andersen publica el primer quadernet dels seus famosos contes.
- 1917 - Rússia - el govern reformista de Kerenskij aboleix la pena de mort, que es restablirà en l'URSS després del desencadenament de la Guerra Civil.
- 1923 - Santiago (Xile): s'hi inicia la V Conferència Internacional en què se signa el Tractat de Gondra, per resoldre els conflictes entre els diferents estats americans.
- 1924 - Grècia: s'hi proclama la República.
- 1933 - Alemanya: els nazis hi prohibeixen els sindicats lliures.
- 1937 - Egipte: admeten aquest país a la Societat de Nacions.
- 1955 - l'Índia: el parlament declara il·legals les discriminacions de què són víctimes els pàries.
- 1962 - Algèria: hi moren 110 persones i 147 hi esdevenen ferides en atemptats de l'OAS.
- 1968 - França: hi comença la revolta estudiantil que es coneixerà com el "Maig francès".
- 1977 - l'Argentina: el general Alejandro Lanusse n'és designat president.
- 1983 - Austràlia: implanten amb èxit un embrió congelat a una dona.
- 1984 - Nicaragua: s'hi aprova la llei electoral.
- 1987 - la Ciutat del Vaticà: Joan Pau II publica "Redemptoris Mater", la seva sisena encíclica, que versa sobre la Mare de Déu.
- 1994 - Somàlia: els darrers soldats estatunidencs destacats al país l'abandonen l'endemà de la firma d'un tractat de pau entre líders guerrillers.
- 1996 - la Unió Europea: el Comitè Veterinari prohibeix las exportacions de vaca britànica, així com els productes que en deriven, a causa de la malaltia de les "vaques boges" (encefalopatia espongiforme bovina).

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1947 - Pinner, (Middlesex, Anglaterra): Reginald Kenneth Dwight, conegut com Elton John, cantant i compositor anglès.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Festes:

----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Març ja:3月25日 ko:3월 25일 simple:March 25 th:25 มีนาคม

Brussel·les

Brussel·les (Brussel en neerlandès, Bruxelles en francès) és la capital de Bèlgica. Está situada més o menys en el centre del país. El terme Brussel·les es refereix a tres ens diferents:
- una de les tres regions de Bèlgica (que tenen cert nivell d'autonomia),
- el conjunt dels 19 municipis (commune en francès, gemeente en neerlandès), i
- un d'aquests 19 municipis. La majoria dels cops que s'utilitza la paraula Brussel·les, es fa referint-se al conjunt dels 19 municipis. Bèlgica Els 19 municipis Brussel·les compta amb al voltant d'un milió d'habitants; hi ha moltes persones que procedeixen d'altres països. Brussel·les és una ciutat bilingüe; una part dels habitants tenen como a llengua materna el francès, i un altra important tenen el neerlandès (també anomenat flamenc). Brussel·les és també capital de la regió de Flandes. Brussel·les és la seu de numeroses oficines d'empreses tant nacionals com internacionals. L'aeroport de Zaventem es localitza al nord de la ciutat.

Institucions

Brussel·les és la seu de las tres institucions principals de la Unió Europea: la Commissió Europea, el Consell de la Unió Europea i el Parlament Europeu (però les sessions plenaries també es realitzen a Estrasburg). Per aquestes raons Brussel·les esta considerada oficiosament com la capital de la Unió Europea. També és la seu política de l'OTAN.

Monuments i llocs d'interès


- Arc del Cinquanta aniversari
- Atomium
- Plaça Major
- Manneken Pis

Enllaços externs


- [http://www.ilotsacre.be/site/es/plano_bruselas.htm Mapa interactiu de Brusel·les]
- [http://casalcatala.be/ Casal Català de Brussel·les] Categoria:Capitals d'estats independents Categoria:Bèlgica ja:ブリュッセル ms:Brussels simple:Brussels

Bèlgica

Bèlgica (België en neerlandès, Belgique en francès, Belgien en alemany) és un país d’Europa occidental, membre de la Unió Europea des de la seva fundació. Limita al nord amb els Països Baixos, a l’est amb Alemanya i el Gran Ducat de Luxemburg, al sud amb França i a l’oest amb el Mar del Nord. Els seus habitants s’anomenen belgues i culturalment hi podem distingir els flamencs, (+/- 60% de la població, de llengua neerlandesa habitant principalment a Flandes ), els francòfons (+/- 40% de la població, dels quals un 80% són valons i un 20% brussel·lencs francòfons) i els de parla alemanya (habitant als cantons de l’est, a la frontera amb Alemanya).

Història

Article principal: Història de Bèlgica El territori on s'assenta Bèlgica va ser ocupada pels romans de Juli Cèsar (segle I aC), inclosa dins la província de la Gallia però essent només romanitzada en profunditat al sud (actual Valònia de llengua llatina). Fou separada de la Gàl·lia per August formant part de la província de Gallia Belgica que s’extenia molt més enllà de la Bèlgica actual. Un cop desaparegut l'imperi romà, i les successives grans invasions dels pobles germànics, la regió va esdevenir el centre del primer reialme franc, amb capital a Tournai, fins que el rei Clovis dels Francs l’abandona per París. La cristianització massiva començà el 630 amb el suport de monjos celtes Sota l'impuls de Carlemany, nat a Lieja, la vall del Mosa esdevingué el centre polític i econòmic del l'imperi Carolingi, el més gran imperi post-romà amb capital a Aquisgrà La divisió de l'imperi amb el Tractat de Verdum després de la mort de Carlemany va dividir Europa i també el territori de la futura Bèlgica, quedant dividit entre el regne de Carles I el Calb a l’oest de l'Escalda incloent el comtat de Flandes i el de Lotaríngia , posteriorment unit al Sacre-Imperi Romà. Dins la futura Bèlgica, es desenvolupen múltiples feus quasi independents com els comtats de Flandes, Hainaut, Looz i Namur, els ducats del Brabant i Limburg i el principat de Lieja. Cal remarcar que tots aquestes entitats polítiques englobaven territoris d’ambdós constats de la frontera lingüística, que no ha esdevingut frontera política fins al segle XX. Es comencen a desenvolupar a partir del segle X nombroses ciutats, especialment a Flandes (Bruges, Gant, Ypres, Tournai) i a la vall del Mosa (Huy, Namur, Dinant i Lieja) mentre la urbanització del centre de Bèlgica és més lent amb algunes ciutats brabançones més tardanes (Brussel·les, Lovaina, Malines). La indústria de la llana i el comerç marítim, amb la Lliga Hanseàtica converteixen la regió amb el cor econòmic i comercial d’Europa, ajudada per la navegació fluvial a l’Escalda i entre el Rin i el Mosa. En aquesta època es produeixen nombrosos enfrontament entre les viles flamenques, que els governs de rics burgesos gaudien de força autonomia, i el rei de França, com la Batalla dels Esperons d’Or l’11 de juliol de 1302, considerada com el naixement de la nació flamenca, on les tropes franceses van rebre una severa derrota. Després de la Guerra dels Cent Anys, els comptats i ducat del futur territori belga a excepció del principat de Lieja passen a estar sota dominació borgonyona. És d’aquesta època el naixement del nom de Països Baixos. Els ducs de Borgonya designaren a tots els seus territoris a l’actual Bèlgica i Holanda amb aquest nom amb relació amb les terres altes del comptat de Borgonya. Després de la mort de Carles el Temerari, els territoris passaren en mans dels Habsburg espanyols, els anomenats Països Baixos espanyols, les 17 províncies. Després de una llarga dominació espanyola, la història de Bèlgica, encara no com a entitat independent però com un espai territorial semblant a l’actual, es pot considerar que comença amb la ruptura al 1579 de les 17 províncies, un cop les Províncies Unides de la Unió d’Utrech (actuals Països Baixos) reformistes i protestants van assolir la independència dels espanyols. Les províncies del sud de la Unió d’Arras, catòliques i fartes dels excessos dels calvinistes del nord, resten sota el domini de Felip II. Durant el segle XVII va ser el camp de batalla d’Europa entre un imperi espanyol en decadència, les Províncies Unides desitjant consolidar la seva independència ajudades per una Anglaterra volent limitar l’expansió francesa. Durant les sis guerres que s’hi produïren entre 1635 i 1713, els espanyols van anar perdent territoris, com el Flandes francès, l’Artois o l’Hainaut francès. La Guerra de Successió Espanyola acaba amb la pèrdua dels seus territoris, amb el Tractat d’Utrech al 1713, que cedeix les Províncies del sud als Habsburg d’Àustria. Durant aquest segle XVIII les diferents ciutats, comptats i marquesats dels Països Baixos del sud s’administren de forma força independent. Durant la llarga pau, reformen l’agricultura, les finances i fan renéixer la indústria i comerç. A finals del segle XVIII, França, s’annexiona els Països Baixos austríacs i el Principat de Lieja. S’aboleixen les institucions pròpies, privilegis i un decret declara els futurs belgues ciutadans francesos sota les lleis i institucions franceses. S’endeguen tota una sèrie de reformes inspirades en la igualtat i uniformitat, en bona part conservades fins els nostre dies: organització de l’estat civil, igualtat davant els impostos i lleis, jerarquia i administració de la justícia. S’inicia la industrialització de Valònia (carbó, siderúrgica, tèxtil) mentre creix el descontent per les reformes, el despotisme de Napoleó, i el forçós enrolament dels joves en l’exercit napoleònic. La derrota de Napoleó a la batalla de Waterloo davant l’aliança dels prussians i els anglesos de Wellington acaba amb el domini francès. El Congrés de Viena al 1818 reunifica els antics Països Baixos més el Gran Ducat de Luxemburg, formant el Regne dels Països Baixos, sota el rei Guillem I d’Orange. Les fèrtils terres de Flandes, la indústria minera, siderúrgica i tèxtil valona troben sortida i exportació en una Holanda de canals i ports o en el riu Escalda que torna a estar obert permetent l’expansió del port d’Anvers. Políticament, creix l’oposició al rei, pel seu excessiu poder, la poca llibertat religiosa, els privilegis dels neerlandesos i l'aprovació de la constitució (Llei fonamental) malgrat el refús dels belgues. La Revolució Belga 1830, s’inicia el 15 d’agost” al Teatre de la Moneda. Lluites oposen els holandesos als brussel·lencs i altres voluntaris belgues entorn a Brussel·les. Finalment la revolta és general i els holandesos són vençuts. La Conferència de Londres reconeix, el desembre de 1830, una Bèlgica independent, de la qual s’havia ja fet càrrec un govern provisional que convoca un Congrés Nacional de Notables, per elaborar la constitució. La constitució belga fou sancionada el 7 de febrer de 1831. El Congrés va oferir la corona reial a Leopold de Saxe-Coburg-Gotha. Durant el segle XIX, disposant de carbó i ferro, es desenvolupa la revolució industrial essent durant alguns anys la segona potència econòmica mundial. El rei Leopold II (successor i fill de Leopold 1r, 1865) dirigeix a títol personal la colonització del Congo per assegurar suficients matèries primeres per a Bèlgica. L’actual República Democràtica del Congo (Congo Kinshasa, ex-Zaire) esdevé el seu domini personal. El 1885 Leopold II esdevé oficialment cap d’Estat del Congo, que no cedirà a Bèlgica fins al 1908. Durant la Primera Guerra Mundial, al 1914 Bèlgica és ocupada per una Alemanya en guerra contra França. La violació de la imposada neutralitat belga desencadena l’entrada del Regne Unit a la guerra. Malgrat una ferma resistència, l’exèrcit belga dirigit pel rei Albert I és ràpidament vençut i el país ocupat excepte els territoris darrera la línia de l’Yser. Després de la guerra, Bèlgica rebé les antigues colònies alemanyes de Ruanda i Burundi Durant el període d’entreguerres, Bèlgica com tot Europa pateix les conseqüències de una forta crisi econòmica. En 1940, Bèlgica torna a ésser ocupada per Alemanya a l’inici de la Segona Guerra Mundial. Després de només 18 dies de batalla, el rei Leopold II decideix la capitulació en contra de la voluntat del govern refugiat a Londres, en una actitud que fou considerada com una traïció. La resistència a l’ocupació és desenvolupà especialment a Valònia mentre el govern a l’exili declara el rei, que roman a Bèlgica oficialment com a presoner de guerra, no apte per desenvolupar el càrrec, condició que no s’anul·larà després de l’alliberació. Després de la guerra, al 1950 el govern del partit catòlic organitzà un referèndum sobre la “qüestió reial” amb un resultat global favorable al seu retorn. Però la forta derrota a Valònia, especialment a Lieja (amb més d’un 80% de vots en contra) i a l’Hainaut, fan que el retorn del rei provoqui greus insurreccions, amb atemptats a les mines i alts forns valons i diversos morts en enfrontaments amb les forces d’ordre. S’arriba a plantejar un govern secret a Valònia que declari la independència. L’abdicació del rei, titllat de col·laboracionista pels valons, en favor del seu fill Balduí I permet salvar la unitat belga. Aquests fets marcaran de tota manera el final de l’unitarisme belga. Després de la segona guerra mundial, Bèlgica esdevé membre fundador de l’OTAN i de la Comunitat Econòmica Europea, avui ja Unió Europea Als anys seixanta, sota la pressió del moviment flamenc, Bèlgica s’enfronta a majors demandes de descentralització de l’estat, evolucionant progressivament cap un estat federal. Els conflictes lingüístics són cada cop més importants, arribant al zenit amb l’escissió de la secció francòfona de la Universitat de Lovaina i la creació d’una nova ciutat (Louvain-la-Neuve) en territori való per acollir la nova Universitat Catòlica de Lovaina. Finalment es fixà una frontera lingüística que esdevé frontera política (que mai havia estat) amb la creació de les regions (Valona, Flamenca i de Brussel·les Capital) i les comunitats (flamenca, francòfona i gemanòfona) arribant al delicat i consensuat equilibri actual, no exempt de friccions i reivindicacions entre comunitats.

Política

Article principal: Política de Bèlgica Bèlgica és un Estat Federal i una monarquia constitucional, de la qual Albert II n’és rei en l’actualitat. El federalisme és aplicat a Bèlgica sota una forma molt específica, havent tanmateix certes característiques de confederació, com les dobles majories necessàries per als canvis constitucionals. Per contra, també posseeix caràcters unitaris com les finances públiques encara competència de l’Estat en més d’un 80%, o l’organització de la Seguretat Social (excepte alguns aspectes organitzats per la Comunitat Flamenca) El sistema polític belga és sovint presentat com una “particràcia”, on els caps de les tres famílies tradicionals (socialistes, lliberals i catòlics) mantenen una gran influència en la gestió del país i de les entitats federades (Regions i Comunitats) malgrat l’escissió que van experimentar als anys 60 les tres famílies en dues vessants lingüístiques i de l’ascens de partits Verds i d’Ultradreta (Front Nacional, Vlaams Block) durant el darrer decenni. Les tensions de l’últim mig segle entre la població flamenca (de parla neerlandesa) al nord, i la francòfona (Valònia i Brussel·les) al sud, han comportat nombroses modificacions de la Constitució atorgant a les Regions i Comunitats un major reconeixement i una certa autonomia. Aquestes modificacions de la Constitució han comportat la creació d’un gran nombre d’entitats governamentals:
- Estat federal
- Comunitats de Bèlgica
  - Comunitat Flamenca (Vlaamse Gemeenschap) posteriorment fusionada amb la resta d’institucions de la regió flamenca
  - Comunitat Francesa de Bèlgica (Communauté française de Belgique ou Communaté Wallonie-Bruxelles)
  - Comunitat Germanòfona de Bèlgica (Deutschsprachige Gemeinschaft), amb competències als cantons de l’est de Valònia
- Regions de Bèlgica
  - Regió de Brussel·les-Capital ( Région de Bruxelles Capitale - Brussels hoofdstedelijk Gewest), incloent Brussel·les i comunes adjacents
  - Regió Flamenca (Vlaams Gewest)
  - Regió Valona (Région Wallone) Cal dir que la regió Flamenca no es correspon al comptat de Flandes de l’edat mitjana, que incloïa territoris actualment a Valònia (Tournai) i a França (Lille). A més la Regió Flamenca incorpora els territoris de parla neerlandesa de l’antic ducat del Brabant i part del Limburg (dividit entre els Països Baixos, Bèlgica i Alemanya). Per la seva part la Regió Valona incorpora els històrics Principat de Lieja, els comptats de Namur i l’Hainaut, part de Flandes francòfona i el Brabant francòfon. La regió brussel·lenca es limita a la ciutat de Brussel·les (majoritàriament francòfona) i algunes ciutats de l’aglomeració (Anderlech, Ixelles, St. Gilles, Uccle o Ganshoren). Tota la regió s’assenta al centre de l’antic comptat brabançó. Els flamencs van immediatament fusionar les seves institucions, preferint la simplicitat. Paradoxalment la seu de la regió-comunitat flamenca és a Brussel·les, fora de la Regió Flamenca (però amb competències “comunitàries” sobre el 20% de població neerlandòfona) com reivindicació de Brussel·les com a territori flamenc. Els francòfons mantenen ambdues institucions, amb certes friccions entre elles i entre els valons i els brussel·lencs francòfons. Els membres del parlament de la Comunitat francesa de Bèlgica són directament triats entre els parlamentaris valons i capitalins francòfons reduint així el nombre global de parlamentaris, per alleujament del contribuent. El poder federal és en mans del Primer ministre i el seu govern. Hi ha gran tradició de pactes i coalicions, donada la dispersió de partits en famílies i comunitats lingüístiques. Actualment Guy Verhofstadt encapçala una amplia coalició de lliberals flamencs (VLD) i valons (MR) i socialistes flamencs (SP.A) i valons (PS) des de les eleccions de juny de 2003. Anteriorment la coalició de govern la formaven fins a sis partits, incloent els Verds valons (Écolo) i flamencs (Agalev), deixant a la família cristiana d’ambdós costats (CVP i PSC) sola a l’oposició amb les independentistes d’ultradreta del Vlaams Block. L’Estat federal, té les competències de tots els afers d’interès nacional, com la defensa i part dels afers internacionals, la seguretat social, l’economia, les telecomunicacions i nombroses competències federalitzades parcialment, com la recerca científica o l’ensenyament (fixa edat de educació obligatòria, homologació de títols, etc.) Els governs de cada Comunitat - francesa, flamenca o gemanòfona - són responsables dels assumptes lligats a la persona i la llengua. Són responsables de la cultura, l’educació (escoles, biblioteques, teatres, audiovisual..), la recerca i formació, la sanitat (només medicina preventiva), la joventut, l’esport i les relacions internacionals (des de 1996) Els governs regionals - Flandes, Valònia i Brussel·les-Capital - s’ocupen en exclusiva d’afers territorials i econòmics com Transports, Sanitat, Política Territorial, Medi Ambient , Energia Habitatge, Agricultura, Indústria o Turisme. Les Comunitats i les Regions duent també a terme les Relacions Internacionals en les matèries de la seva competència (excepte en el capítol d’ajuda al tercer món) representant-se fins i tot als consells de ministres de la Unió Europea. A més, brussel·lencs francòfons o de parla neerlandesa tenen les seves pròpies institucions polítiques i administratives, la COCOF (Comissió Comunitària Francòfona) pels francòfons, la VGC (Vlaamse gemeenschcapsCommisie) pels de parla neerlandesa. Les matèries bi-comunitàries, és a dir, que no poden atribuir-se a una sola comunitat lingüística (com el Teatre de la Moneda el Museu d’Art Modern i Contemporani) són gestionades per la CCC-GGC (Commission communautaire commune - Gemeenschappelijke Gemeenschapscommissie) D’aquesta manera, una escola de Brussel·les, com a institució pedagògica, dependrà de la Comunitat Francesa si l’escola és francòfona, o de la flamenca si utilitzen la llengua neerlandesa, tant pel que fa als salaris dels funcionaris com dels programes educatius. És un compromís complex, però que permet una cohabitació pacífica de les dues cultures principals del país. Evidentment es produeixen paradoxes com l’existència d’un ministre d’agricultura a la Regió de Brussel·les, amb competències sobre només 17 explotacions.

Províncies

Artícle principal: Divisions de Bèlgica Les províncies representen un nivell polític intermediari poc conegut per la mateixa població. Bèlgica, a excepció de la Regió uniprovincial de Brussel·les sense institucions provincials, es divideix en deu províncies, que depenen directament de les Regions:
- Flandes
  - Anvers (Antwerpen), amb capital a Anvers (Antwerpen)
  - Brabant Flamenc (Vlaamse Brabant), amb capital a Lovaina (Leuven)
  - Flandes Oriental (Oost Vlaanderen), amb capital a Gant (Gent)
  - Flandes Occidental (West Vlaanderen), amb capital a Bruges (Brugge)
  - Limburg, amb capital a Genk
- Valònia
  - Brabant Való (Brabant wallon), amb capital a Wavre
  - Hainaut, amb capital a Mons
  - Lieja (Liège), amb capital a Lieja
  - Luxemburg, (Luxembourg), amb capital a Arlon
  - Namur, amb capital a Namur

Geografia

Artícle principal: Geografia de Bèlgica Fronteres terrestres : 1 385 km (França 620 km; Països Baixos 450 km; Alemanya 167 km; Luxemburg 148 km)
Litoral : 66 km
Extrems d'altitud : 0 m > + 694 m Tot i ésser majoritàriament pla, el territori esdevé ràpidament força ondulat i forestal a mida que ens apropem a la meitat sud del país (les Ardenes) Els rius principals de país, tots desembocant a la Mar del Nord que drenen el país són:
- el Mosa (Meuse / Maas) i els seus afluents com l’Ourthe o la Sambre a l’est, on es desenvolupà la indústria pesada i les conques carboníferes. El Mosa i la Sambre són navegables i una de les principals vies de comunicació de Valònia amb el mar, via el canal Albert, que duu de Lieja a Anvers o directament Mosa avall per territori neerlandès.
- l’Escalda (Escaut / Schelde) drenant l’oest de Bèlgica, en l’estuari del qual se situa el port d’Anvers, el segon més important d’Europa darrera Rotterdam.
- L’Yser (Yser / IJzer), riu curt amb una conca d’ únicament el 5% del territori, a Flandes Oriental. L’únic que desemboca a la costa belga. El clima és suau, temperat i humit, amb temperatures mitjanes de 25°C a l’estiu i de 7,2°C a l’hivern. Les temperatures extremes son -12,2°C et +32,2°C.

Economia

Artícle principal: Economia de Bèlgica Forma part juntament amb els Països Baixos i Luxemburg del Benelux.

Demografia

Artícle principal: Demografia de Bèlgica Població: 10 258 762 habitants (2001). 0-14 anys: 17,48 %; 15-64 anys: 65,57 %; + 65 anys: 16,95 %
Densitat: 336 hab/km2
Esperança de vida dels homes: 75 anys ( 2001)
Esperança de vida de les dones 81 anys ( 2001)
Taxa de creixement de la pob.: 0,16 % (2001)
Taxa de natalitat: 10,74 ‰ (2001)
Taxa de mortalitat: 10,1 ‰ ( 2001)
Taxa de mortalitat infantil: 4,7 ‰ (2001)
Taxa de fecunditat: 1,6 fills/dona (2001)
Taxa de migració: 0,97 ‰ (2001)
La població es composa de tres grups lingüístics:
- els flamencs de parla neerlandesa (+/- 60% de la població, vivint a les regions flamenca i de Brussel·les
- els francòfons (valons i brussel·lencs francòfons, junts +/- 40%)
- els germanòfons (unes 70 000 persones, menys de 1%), molt localitzats a els cantons fronterers amb Alemanya (Eupen, Malmédy, Saint-Vith) Independentment de aquesta diferència lingüística, es troben petites minories com els jueu que s’instal·laren fa més de cinc segles a Anvers i que continuen essent una comunitat fonamental de la ciutat, malgrat que actualment se’n trobin més a Brussel·les. Geogràficament i culturalment, Bèlgica se situa al centre d’Europa, i durant els últims mil·lennis, ha rebut les influències del tots els pobles i cultures que hi han passat, esdevenint una barreja de cultures celta, romana, francesa, neerlandesa, espanyola i austríaca Té la segona densitat de població més gran d’Europa, després de la dels Països Baixos, força dispersa per tot el país, especialment a la rodalia de Brussel·les i a la plana flamenca. Per contra la regió sud-est, les Ardenes, és poc poblada. Bèlgica compta amb tres llengües oficials: el neerlandès, el francès i l’alemany. L’anglès és una llengua força utilitzada sobretot en el món dels negocis, les comunicacions i les institucions públiques i seus d’organismes internacionals. Brussel·les, amb un status oficial de bilingüisme, és majoritàriament francòfona (80%), malgrat la llengua original és el “patois” brussel·lenc (d’arrel germànica). El francès ha estat la llengua de l’administració, noblesa i burgesia des dels temps dels espanyols i els Habsburg. Des de la independència belga, el francès també és parlat pels flamencs “afrancesats”, dels valons i francesos que hi anaren a viure, i més recentment dels barris sorgits de la immigració (especialment de França, Espanya, el Magrib i Turquia). També va ser la llengua del poder fins a les reivindicacions flamenques dels anys 50. Un gran nombre de flamencs es descriuen primer com a flamencs, després com a belgues i per últim com europeus. Pels brussel·lencs francòfons, el sentiment “belga en primer lloc” sembla ser majoritari. Mentre que entre els valons, el sentiment “belga” sembla recular en profit del sentiment “való”, degut als problemes comunitaris recurrents que ha experimentat Bèlgica durant els últims quaranta anys malgrat la progressiva federalització. El rei proposa cada any un “federalisme d’unió” que és lluny d’acomplir-se ja que els problemes perduren.

Cultura

Artícle principal: Cultura de Bèlgica Bèlgica és reconeguda principalment per:
- la pintura : primitius flamencs(Jan Van Eyck, Petrus Christus), Van der Weyden, surrealisme (Magritte)
- l’arquitectura: “Art Nouveau” (Victor Horta, Paul Hankar)
- el còmic: Hergé (Tintin), André Franquin (Spirou), Jigé (Valhardi), Morris (Lucky Luck) i molts d’altres
- literatura: el gènere fantàstic (Georges Eekhoud, Franz Hellens, Thomas Owen, Jean Ray, Marcel Thiry, Jacques Sternberg)
- la cervesa : més de 400 tipus diferents, com les famoses cerveses d’abadia trappistes, blanques o de fermentació natural (gueuze) i cerveses de temporada (Nadal..)
- la gastronomia: els musclos amb patates (moules et frites), el conill amb prunes i a la cervesa, les croquettes (de patata), les frites (típiques patates, fregides dues cops)
- la prestigiosa xocolata (pralinés): Neuhaus, Galler, Godiva, Léonidas i petits artesans
- els esportistes: Tennis(Kim Clijsters,Justine Henin-Hardenne,Sabine Appelmans), Tennis de taula, Equitació, Hoquei sobre herba, Ciclisme (Eddie Merckx,Philippe Thys)

Ensenyament

Principals universitats belgues (oferint la major part d’especialitats):
- Universitats francòfones
  - UCL, [http://www.ucl.ac.be Université Catolique de Louvain] (Ottignies - Louvain-la-Neuve)
  - ULB, [http://www.ulb.ac.be Université Libre de Bruxelles](Brussel·les)
  - ULg, [http://www.ulg.ac.be Université de Liège](Lieja)
- Universitats flamenques
  - VUB, [http://www.vub.ac.be Vrije Universiteit Brussel](Brussel·les)
  - KUL, [http://www.kul.ac.be Katholieke Universiteit Leuven](Lovaina)
  - RUG, [http://www.rug.ac.be Universiteit Gent](Gant)

Festes i dies festius

Altres Dades


- Línies de telèfon : 4,769 milions (1997) ;
- Telèfons mòbils : 974 km2494 (1997) ;
- Aparells de ràdio : 8,075 milions (1997) ;
- Aparells de televisió : 4,72 milions (1997) ;
- Usuaris d'Internet : 2,7 milions (2000) ;
- Carreteres: 145 774 km (116 182 km asfaltades) (1999) ;
- Ferrocarril : 3 437 km (1998)

- Vies navegables : 2 043 km

- Aeroports: 42 (24 amb pistes asfaltades) (2000).

Enllaços externs

Portals de les institucions
- [http://www.belgium.be Administració federal]
- [http://www.wallonie.be Regió Valona]
- [http://www.vlaanderen.be Regió Flamenca]
- [http://www.bruxelles.irisnet.be Regió de Brussel·les Capital]
- [http://www.cfwb.be Comunitat francesa de Wallonie-Bruxelles ]
- [http://www.dglive.be Comunitat germanòfona de Bèlgica]
- [http://www.ilotsacre.be/ Plànol de Bruselles] Categoria:Bèlgica als:Belgien fiu-vro:Belgiä ja:ベルギー ko:벨기에 ms:Belgium simple:Belgium th:ประเทศเบลเยียม zh-min-nan:Belgien

UE

La Unió Europea o UE és una organització internacional d'estats europeus, establerta pel Tractat de Maastricht. La Unió Europea és l'organització internacional més poderosa que existeix actualment, d'alguna manera similar a un estat, tot i que no del tot, ja que els estats membres mantenen representacions diplomàtiques a altres estats. Alguns experts creuen que no s'hauria de considerar com una organització internacional, més aviat una entitat sui generis'.

Problemes actuals

Els assumptes més importants que preocupen a la Unió Europea en l'actualitat són l'ampliació cap al sud i l'est (vegeu més avall), la constitució europea, proposada per la Convenció, la relació de la unió amb els Estats Units d'Amèrica i la participació a l'Euro d'aquells estats membres actualment fora de la zona euro.

Orígens

El motiu original per la fundació (del que més tard seria) la Unió Europea va ser el desig de reconstruir Europa després dels tràgics esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, i prevenir que Europa caigués víctima de la plaga de la guerra.

Mètodes

Per aconseguir aquest objectiu, la Unió Europea intenta crear una infrastuctura que atravessa les fronteres dels estats. Els estàndards harmonitzats creen un mercat més gran i més eficient, perque els estats membres poden crear una única unió aduanera sense pèrdua de salut (econòmica) o seguretat. Per exemple, els estats on la gent no pot posar-se mai d'acord a l'hora de menjar poden no obstant arribar a acords sobre els estandards d'etiquetatge i higiene. El poder de la Unió Europea va més enllà de les seves fronteres ja que per vendre-hi, es útil seguir els seus estàndars (CE, conformité europeéne). Una vegada les fàbriques, grangers i mercaders d'un país no membre compleixen la normativa, la gran part dels costos associats a l'entrada a la UE es veuen reduït al mínim. Quan s'harmonitzen les lleis per convertir-se en un membre de ple dret es crea més benestar (al eliminar els costos aduaners), invertint només mínimament en el canvi de les lleis. Per aquest motiu, alguns especialistes han començat a comparar la UE amb un virus informàtic

Concepte

En l'actualitat, la Unió Europea és un conjunt de 25 Estats (Maig de 2004), que mantenen entre si especials relacions econòmiques i polítiques de cooperació i integració. Les especials relacions econòmiques es fonamenten en la llibertat de trànsit de mercaderies, treballadors i capitals, així com en l'establiment d'una moneda única per tots els estats membres (la denominada Eurozona). Les especials relacions polítiques es tradueixen en l'establiment d'un mateix Ordenament Jurídic, superior a les legislacions nacionals, i en l'existència i funcionament dels seus propis organismes polítics i institucions, superiors als dels Estats membres.

Història

Originalment, aquesta institució es coneixia com a Comunitat Econòmica Europea (1957) (informalment anomenada Mercat Comú al Regne Unit). Més tard, es va canviar el nom a Comunitat Europea (arran de l'Acta Única Europea el 1986) i finalment Unió Europea (arran del Tractat de Maastricht el 1992). La UE ha evolucionat d'un organisme comercial a una aliança econòmica i política. Fets històrics més importants: #Com a precedents importants cal destacar la Declaració Schuman (9 de maig de 1950) i el Tractat de París (18 d'abril de 1951), pel qual es constitueix la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (CECA) entre sis Estats: Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos. #Comunitat Econòmica Europea (1957-1986) #
- El 25 de març de 1957, els sis Estats membres de la CECA van signar el Tractat de Roma i el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (Euratom). #
- Al llarg dels anys següents, la CEE va anar incorporant progressivament més Estats: Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit el 1973, Grècia el 1981, i Espanya i Portugal el 1986. #Comunitat Europea (1986-1992) #
- Acta Única Europea (1986). #
- La CE es va ampliar amb la incorporació del territori de l'Alemanya de l'Est el 1990, com a conseqüència de la reunificació alemanya. #Unió Europea (des de 1992) #
- Tractat de Maastricht de 1992. #
- Ampliació: Àustria, Finlàndia i Suècia el 1995. #
- Tractat d'Amsterdam de 1999. #
- Tractat de Niça de 2001. #
- L'ampliació de 2004 (1 de maig de 2004) amb la incorporació de Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Xipre, Malta, Hongria i Eslovènia. #
- Constitució Europea 2004 (pendent de ratificació per part dels estats membres). #Ús oficial de la llengua catalana #
- 16 de novembre de 2005: El President de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, i de la Generalitat Valenciana, Francesc Camps, parlent oficialment per primera vegada en català al Comité de les Regions d'Europa, gràcies a l'acord signat el mateix dia amb l'embaixador espanyol a la UE.

Estats membres i ampliació a l'est

Desde de Maig de 2004, la Unió Europea esta formada per 25 estats membres. L'Any 1950 els sis membres fundadors eren:
- Alemanya (Occidental)
- França
- Itàlia
- Holanda
- Bèlgica
- Luxemburg Dinou estats es van unir més endavant en successives amplicacions:
- 1973: Irlanda, el Regne Unit i Dinamarca
- 1981: Grècia
- 1986: Espanya i Portugal
- 1995: Finlàndia, Suècia i Austria
- 2004: Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Xipre, Malta, Hongria i Eslovènia. Nota: l'any 1990 el territori de la Unió Europea es va ampliar de facto quan l'Alemanya Oriental i l'Alemanya Occidental es van unificar. Es preveu una nova ampliació en l'any 2007 (data provisional, sense acord fixe) cap a Bulgària i Romania. Les negociacions amb Turquia depenen del criteri del consell de ministres, que ha de pendre una decisió aquest any (2004). Altres negociacions han començat amb la resta de països balcànics com Croàcia (un estat candidat), Bòsnia-Herzegovina i Macedònia tot i que Sèrbia i Montenegro de moment es troba apartada.

Economia

En l'actualitat (maig de 2005), la UE, considerada com un bloc d'integració econòmica, té la segona economia més gran del món, amb un PIB de 12,32911 bilions de dòlars (9,760974 bilions d'euros) [http://www.imf.org/external/pubs/ft/weo/2005/01/data/dbaoutm.cfm?SD=2005&ED=2005&R1=1&R2=1&CS=5&SS=2&OS=C&DD=0&OUT=1&C=998&S=PPPWGT&CMP=0&x=47&y=18]. L'economia dels EUA, classificada com la primera, té un PIB de 12,332296 bilions de dòlars (9,7633902 bilions d'euros) [http://www.imf.org/external/pubs/ft/weo/2005/01/data/dbcoutm.cfm?SD=2005&ED=2005&R1=1&R2=1&CS=3&SS=2&OS=C&DD=0&OUT=1&C=914-446-612-666-614-672-311-946-213-137-911-962-193-674-122-676-912-548-313-556-419-678-513-181-316-682-913-684-124-273-339-921-638-948-514-686-218-688-963-518-616-728-223-558-516-138-918-353-748-196-618-278-522-692-622-694-156-142-624-449-626-564-628-283-228-853-924-288-233-293-632-566-636-964-634-182-238-453-662-968-960-922-423-714-935-862-128-716-611-456-321-722-243-965-248-718-469-724-253-576-642-936-643-961-939-813-644-199-819-184-172-524-132-361-646-362-648-364-915-732-134-366-652-734-174-144-328-146-258-463-656-528-654-923-336-738-263-578-268-537-532-742-944-866-176-369-534-744-536-186-429-925-178-746-436-926-136-466-343-112-158-111-439-298-916-927-664-846-826-299-542-582-443-474-917-754-544-698-941&S=PPPWGT&CMP=0&x=31&y=14]. Es preveu que l'economia de la UE creixerà més durant la pròxima dècada a mesura que més països afegeixin a la unió -principalment ja que la majoria dels nous membres estan per sota de la mitjana de la unió, i per això s'espera un que creixement del PIB ràpid els ajudarà a aconseguir arribar a la dinàmica de la europa unida. No obstant això, el PIB per càpita de la unió caurà a curt termini. Vegeu Pressupost de la Unió Europea

Responsabilitat principals

Com el canviant nom de la Unió Europea (de Comunitat Econòmica Europea a Comunitat Europea i finalment Unió Europea) suggereix, ha evolucionat amb el temps d'una unió primordialment econòmica fins a una unió cada cop més política. Aquesta tendència és visible principalment en el cada cop més gran nombre d'àrees de polítiques que recauen dins la UE: el poder polític s'ha dirigit en nombrosos camps dels estats membre cap a la UE. Aquesta visió de centralització cada cop més forta es contrarestra amb dos fets. En primer lloc, alguns estats membres tenen una tradició domèstica de governs regionals forts. Això ha derivat cap a un enfocament més important de la política regional i les regions europees. Es va crear un comité de les regions com a part del tractat de Maastricht. A més a més, les polítiques que recauen en la UE cobreixen diferentes formes de cooperació:
- Procés de decisió autònom: Els estats membres han concedit a la comissió europea poder per pendre decisions en algunes àrees com a defensa de la competència, control a les ajudes estatals i liberalització.
- Harmonització: Les lleis dels estats membres s'harmonitzen a través del procés legislatiu comunitari, que involucra la comissió europea, el parlament europeu i el consell de ministres. La conseqüència es que la llei comunitari està cada cop més present dins dels sistemes legals dels estats membres.
- Cooperació: Els estats membres , que es reuneixen en el consell de ministres es posen d'acord a cooperar i coordinar les seves polítiques interiors. La tensió entre la UE i els estats membres sobre les competències que els corresponen és una constant en el desenvolupament de la UE. (vegeu Intergovernamentalisme vs supranacionalisme, euroescepticisme). Tots els estats membres han d'adaptar la seva legislació per acostar-la amb la el marc legal comú europeu, conegut com Acquis Communautaire. (Vegeu també Associació Europea de LLiure Comerç, Espai Econòmic Europeu , i espai aeri europeu).

Institucions


- Parlament Europeu.
- Consell de la Unió Europea.
- Comissió Europea.
- Tribunal de Justícia.
- Tribunal de comptes.
- Banc Central Europeu.
- Comitè Econòmic i Social.
- Comitè de les Regions.
- Banc Europeu d'Inversions.
- Defensor del Poble Europeu.
- Europol.

Llengües oficials

Hi ha una vintena de llengües oficials a la UE: anglès, alemany, castellà, danès, eslovac, eslovè, estoni, finès, francès, grec, holandès, hongarès, letó, lituà, maltès, gaèlic irlandès (2007), polonès, portuguès, suec i txec, però el català no és llengua oficial.

Demografia

Vegeu: Llistat d'aglomeracions de la Unió Europea

Enllaços externs


- [http://www.europa.eu.int Pàgina oficial de la Unió Europea]
- [http://euabc.com EUABC] - online dictionary on the EU, includes "Reader-friendly EU Constititution" (in European languages, you may contribute too)
- [http://euobserver.com EUobserver] - observing the EU, news, comments, sources, newsletter by e-mail (english) categoria:Unió Europea fiu-vro:Õuruupa Liit ja:欧州連合 ko:유럽 연합 ms:Kesatuan Eropah simple:European Union th:สหภาพยุโรป zh-min-nan:Europa Liân-bêng

Edimburg

:Aquest article és sobre la capital escocesa, però Edinburgh (EUA) també és el nom d'una poblacio d'Indiana, als Estats Units d'Amèrica ---- Estats Units d'Amèrica Edimburg (Edinburgh en anglès, Dùn Éideann en gaèlic), és la capital d'Escòcia, i la segona ciutat en població del país. Edinburg és situada a l'Est d'Escòcia, a la ribera sud del Forth, al costat dArthur Seat, un antic volcà. Ha estat la capital d'Escòcia des de 1492, i la seu del parlament d'Escòcia des de la devolució, el 1999. El 1996 tenia una població de cap a 447.500 habitants . El castell d'Edimburg és situat sobre una roca que domina la ciutat, essent una de les vistes mes característiques de la ciutat. La Royal Mile és el carrer que baixa des del castell fins al palau de Holyroodhouse, la residència de la reina a Edimburg. Prop del palau, hi ha el parlament d'Escòcia, dissenyat pel català Enric Miralles. Entre el castell i Prince's Street (la principal avinguda comercial), hi ha una gran zona ajardinada (Prince's Street Gardens), ocupant el lloc d'un antic llac que es va dessecar. Més al Nord, hi ha la New Town, o ciutat nova, que es va desenvolupar a finals del segle XVIII. Calton Hill i Arthur's Seat permeten de gaudir de vistes excel·lents de la ciutat. Edinburgh també és coneguda pel festival de teatre que té lloc cada agost, i pel Hogmanay, una de les celebracions de cap d'any mes importants del món. segle XVIII

Enllaços externs


- [http://www.edinburgh.gov.uk Ajuntament d'Edimburg] (en anglès)
- [http://www.edinburgh.org Oficina de turisme d'Edimubrg] (en anglès) Categoria:Escòcia ja:エディンバラ th:เอดินบะระ

Escòcia

Escòcia (Scotland en anglès, Alba en gaèlic) és una de les nacions que formen el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.
Alba
(Gaèlic escocès)
Scotland
(Anglès)
150px 150px
(En detall) (Mida sencera)