Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
1999

1999

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1 de gener - Europa: entra en vigor l'euro (€) en onze dels quinze països de la Unió Europea, malgrat que es continuen fent servir les antigues monedes fins al primer de gener del 2002, data en què es posen en circulació les monedes i bitllets de la moneda única. :MÓN
- el Regne Unit: es duu a terme el procés de devolució de competències al parlament escocès (Devolution).
- 4 de març - els Estats Units: s'hi publica un llibre que relata l'afer de Bill Clinton amb Monica Lewinsky.
- 5 de novembre - Madrid (Espanya): s'hi promulga la llei que permet als pares de triar l'ordre dels dos cognoms dels fills.
- 31 de desembre - el Panamà: el canal passa a mans panamenyes, d'acord amb els Tractats que Jimmy Carter i Omar Torrijos havien signat i que el Senat estatunidenc havia ratificat el 18 d'abril de 1978.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 13 de febrer - Vilafranca del Penedès (el Baix Penedès): Carles Sabater, cantant de Sau i actor (n. 1962).
- 6 de juliol - Madrid (Espanya): Joaquín Rodrigo, compositor valencià (n. 1901). :MÓN
- 7 de març - Hertfordshire (Kent, Anglaterra): Stanley Kubrick, director de cinema (n. 1928).

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX als:1999 ja:1999年 ko:1999년 ms:1999 simple:1999 th:พ.ศ. 2542 zh-min-nan:1999 nî

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits


- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen


- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs


- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

Europa

:Aquest article és sobre el continent. Per al satèl·lit de Júpiter vegeu Europa (satèl·lit) i per al ser mitològic vegeu Europa (Mitologia). ---- Europa (Mitologia) Europa és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia, malgrat que queda més a prop d'Amèrica. La Mediterrània separa Europa d'Àfrica, i les mars Egea, de Màrmara i Negra la separen d'Àsia.

Geografia i geologia

Negra Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km2. Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega

Divisió política

Onega Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.

- Albània
- Alemanya
- Andorra
- Armènia 1
- Àustria
- Azerbaidjan 2
- Bèlgica
- Bielorússia
- Bòsnia i Hercegovina
- Bulgària
- Ciutat del Vaticà
- Croàcia
- Dinamarca
- Eslovàquia
- Eslovènia
- Estònia
- Espanya
- Finlàndia
- França
- Geòrgia2
- Grècia
- Hongria
- Irlanda
- Islàndia
- Itàlia
- Letònia
- Liechtenstein
- Lituània
- Luxemburg
- Malta
- Macedònia3
- Moldàvia
- Mònaco
- Noruega
- Països Baixos
- Polònia
- Portugal
- Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord
- República Txeca
- Romania
- Rússia4
- San Marino
- Sèrbia i Montenegro
- Suècia
- Suïssa
- Turquia5
- Ucraïna
- Xipre 1
1 Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
2 L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas.
3 El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia
4 Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa.
5 La Turquia europea inclou els terriotris a l'est i nord de l'estret del Bòsfor.

Per últim, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu.

Llengües d'Europa

La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la súperfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu.

Pàgines que s'hi relacionen


- Unió europea
- Clima d'Europa
- Estat
- Rius d'Europa
- Vegetació d'Europa

External links


- [http://p086.ezboard.com/balbanau Evropa / Europa / Europe] Categoria:Europa als:Europa ja:ヨーロッパ ko:유럽 ms:Eropah roa-rup:Evropa simple:Europe th:ทวีปยุโรป zh-min-nan:Europa

Euro

L'euro (codi ISO 4217: EUR; símbol: €) és la unitat monetària de dotze dels vint-i-cinc estats que formen part de la Unió Europea (i també d'alguns de fora de la Unió). Es divideix en 100 cèntims. La introducció de l'euro en substitució de les diverses monedes estatals ha estat la reforma monetària més destacada a Europa en l'època moderna, i es considera una part molt important del procés d'unificació europea.

Estats adherits

Els estats de la zona euro o eurozona són: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França (i les dependències d'ultramar franceses, excepte els territoris del Pacífic, que usen el franc CFP), Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Portugal. Mònaco, San Marino i la Ciutat del Vaticà també utilitzen i han encunyat monedes d'euro, tot i que no són pròpiament membres de la Unió Europea, arran dels acords signats amb els estats amb què anteriorment compartien la moneda (Itàlia pel que fa a San Marino i el Vaticà, França pel que fa a Mònaco), en nom de la Unió. Andorra, Montenegro i Kosovo també usaven monedes que foren substituïdes per l'euro (el franc francès i la pesseta en el cas andorrà, el marc alemany pel que fa a Montenegro i Kosovo). Actualment han adoptat l'euro com a moneda d'ús legal sense haver signat cap acord especial amb la Unió que els ho permeti. De tota manera, a l'octubre del 2004 es van encetar les negociacions entre Andorra i la Unió Europea per arribar a un acord monetari que permetria als andorrans encunyar els seus propis euros, tal com fan els altres tres petits estats europeus.

Transició

2004 L'acord per a l'euro i les condicions d'adhesió es van establir el 1992 en el que es coneix com el Tractat de Maastricht. L'euro va començar a funcionar com a unitat monetària l'1 de gener de 1999, quan les taxes de canvi de totes les monedes participants es van fixar en relació amb l'euro. L'euro es va començar a utilitzar físicament en monedes i bitllets a partir de l'1 de gener del 2001. El canvi fixat respecte a les antigues monedes estatals és el següent (per 1 euro):
- 340,750 dracmes gregues (GRD)
- 200,482 escuts portuguesos (PTE)
- 2,20371 florins neerlandesos (NLG)
- 40,3399 francs belgues (BEF)
- 6,55957 francs francesos (FRF)
- 40,3399 francs luxemburgesos (LUF)
- 1936,27 lires italianes (ITL)
- 0,787564 lliures irlandeses (IEP)
- 1,95583 marcs alemanys (DEM)
- 5,94573 marcs finlandesos(FIM)
- 166,386 pessetes espanyoles (ESP)
- 13,7603 xílings austríacs (ATS) (els codis de les monedes, segons la norma ISO 4217, estan formats per dues lletres que corresponen a les inicials, o altres lletres, del nom de l'estat determinat, i una lletra que correspon al nom de la moneda; tingueu en compte que a "DEM", per exemple, DE són les inicials de "Deutschland"; a "NLG", NL vol dir "Nederland", i "G", "Gulden", etc.)

Símbol

ISO 4217 El símbol oficial de l'euro, €, s'inspira en l'alfabet grec, concretament en la lletra èpsilon. S'escollí aquest símbol en referència a la inicial d'Europa, “E”. Les dues línies paral·leles que creuen la lletra simbolitzen l'estabilitat d'aquesta moneda. De les deu propostes que es van presentar a concurs per triar el símbol de la nova moneda, es va escollir el disseny que havia proposat un equip de quatre experts dels quals no s'ha fet públic el nom. Pel que fa al símbol del cèntim de l'euro, no hi ha cap recomanació oficial, i s'acostuma a usar la lletra ce minúscula, c. èpsilon

Bitllets i monedes

El disseny de la cara comuna de les monedes és obra de Luc Luycx, de la Reial Fàbrica de Moneda de Bèlgica. De monedes en circulen d'1, 2, 5, 10, 20 i 50 cèntims i d'1 i 2 euros. El disseny dels bitllets és de Robert Kalina, del Banc Central d'Àustria. Els bitllets que circulen són de 5, 10, 20, 50, 100, 200 i 500 euros.

Vegeu també


- Unió monetària

Enllaços externs


- [http://www.ecb.int Banc Central Europeu] (en alemany, anglès, danès, eslovac, eslovè, espanyol, estonià, finès, francès, grec, hongarès, italià, letó, lituà, maltès, neerlandès, polonès, portuguès, suec i txec) Categoria:Monedes Categoria:Unió Europea Categoria:Economia de la Unió Europea fiu-vro:Õuro ja:ユーロ ko:유로 ms:Euro simple:Euro th:ยูโร zh-min-nan:Euro

Moneda

, antiga moneda espanyola]] espanyola Una moneda sol ser una peça de material dur (generalment metall) i usualment en forma de disc, utilitzada com una forma de diner. Juntament amb els bitllets (també anomenats paper moneda), les monedes conformen el diner en efectiu en tots els sistemes monetaris moderns. Les monedes s'acostumen a fer servir per als exemplars de menys valor, mentre que els bitllets són per als de més valor nominal; igualment, en la majoria de sistemes monetaris, la moneda de valor més alt val menys que el bitllet de valor nominal més baix. En un sentit ampli, la moneda (que inclou els bitllets i les monedes) és un conjunt de peces de materials, mides i formes diferents, a les quals en un origen el venedor i el comprador assignaren un valor per realitzar l'intercanvi de productes i béns. Legalment la moneda es defineix com una mercaderia creada per l'Estat que serveix com a unitat de compte, per quantificar el valor de les coses, i com a preu que es paga pels deutes.

La moneda com a unitat monetària

S'entén com a unitat monetària la unitat de canvi pròpia d'un estat o territori concret. La relació entre dues unitats monetàries s'anomena taxa de canvi o, també, tipus de canvi; així, les monedes poden tenir una taxa de canvi fixa (establerta per endavant en relació, per exemple, amb el patró or o amb una moneda determinada) o flotant (que permet devaluar-la o revaluar-la, normalment per requeriments de tipus econòmic o polític, a voluntat de l'estat emissor). En la majoria de casos, cada país té el monopoli sobre la seva pròpia moneda. Una notable excepció a aquesta regla són els membres de la Unió Monetària Europea, que han cedit el control de la seva política monetària al Banc Central Europeu. En els casos en què un país sí que controla la seva moneda, aquest control l'exerceix el Banc Central o el Ministeri d'Hisenda. En qualsevol dels casos, la institució que té el control de la política monetària és coneguda com l'autoritat monetària. Aquestes autoritats monetàries tenen diversos graus d'autonomia respecte als governs que les han creades. Als Estats Units, per exemple, la Reserva Federal opera amb total independència del govern. És important destacar que les autoritats monetàries les ha creades un govern que és qui els dóna suport, de manera que la seva independència es pot veure reduïda o revocada per qualsevol decret legislatiu. De tota manera, a la majoria de països occidentals, l'autoritat monetària és àmpliament independent dels governs de torn. Diversos països poden compartir el mateix nom per a la pròpia unitat monetària (per exemple, els dòlars canadencs, nord-americans, australians o neozelandesos), també diversos països poden utilitzar la mateixa moneda (com per exemple passa amb l'euro), o bé un país pot declarar la moneda d'un altre país com de valor legal al seu territori (per exemple, el Panamà i El Salvador han declarat legal l'ús del dòlar dels Estats Units dins els seus països). Cada unitat monetària té una moneda fraccionària, sovint valorada en 1/100 de la moneda principal: 100 cèntims = 1 euro, 100 cents = 1 dòlar, 100 penics = 1 lliura. Els valors d'1/10 o 1/1.000 també són comuns, però hi ha unitats monetàries que no tenen moneda fraccionària. Mauritània i Madagascar són els únics països que encara no usen el sistema decimal; així, l'ouguiya maurità es divideix en 5 khoums, mentre que l'ariary malgaix es divideix en 5 iraimbilanja. De tota manera, a causa de la inflació, aquestes unitats fraccionàries a la pràctica han caigut en desús.

Història de la moneda

iraimbilanja,
antiga moneda romana]] Abans de la invenció de les monedes s'utilitzava la barata, que consistia en l'intercanvi directe dels béns que es desitjaven. Però aquest mètode era molt ineficaç. Al continent americà, per exemple, abans de l'arribada dels conquistadors espanyols s'utilitzava com a moneda el cacau. Els grecs van introduir la moneda cap al final del segle VIII aC i es va difondre per tot el món antic. Romans i àrabs van continuar encunyant monedes, que eren d'or i argent. Carlemany va unificar el sistema monetari i va imposar les monedes d'argent, tot i que les d'or, que encara s'usaven a l'Orient Pròxim, no es van deixar de fer servir. D'aquí deriva la proliferació de diferents monedes medievals i modernes. El 1865 a París es va crear la Unió Monetària Llatina, que establia un únic tipus de moneda que es podia usar a tots els estats membres. Es pot considerar un precedent de l'actual moneda comuna europea, creada l'1 de gener de 1999 per acord d'alguns països de la Unió Europea, que varen unificar les seves monedes nacionals i les van substituir per una nova moneda anomenada euro.

Vegeu també


- Comerç
- Diner
- ISO 4217, codificació de les diverses monedes del món
- Llistat de monedes del món
- Moneda catalana
- Numismàtica
- Unitat monetària de valor més alt
- Unitat monetària de valor més baix categoria:Monedes categoria:Economia ja:硬貨 simple:Coin

2002

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1 de gener - Europa: es posen en circulació les monedes i bitllets d'euro (€), en onze dels quinze països de la Unió Europea.
- 18 de gener - el cap de Creus (l'Alt Empordà) i les illes Medes (el Baix Empordà): l'ONU cataloga aquests indrets com a "zona especialment protegida".
- 14 d'abril - Figueres (l'Alt Empordà): l'Orquestra de Cambra de l'Empordà hi impulsa la fundació de l'Orquestra Filharmònica de Catalunya.
- 17 de juny - Barcelona: s'hi publica la "Gramàtica del català contemporani", dirigida per Joan Solà.
- 5 de desembre - els Hostalets de Pierola (l'Anoia): un grup de paleontòlegs de l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont, dirigits per Salvador Moyà-Solà, hi troben els primers ossos del Pau, el 'Pierolapithecus catalaunicus'.
- 17 de desembre - Barcelona: Lluís Maria Xirinacs declara al Jutjat nº 8 d’Instrucció: "No crec que sigui delicte fer feina d’historiador (de la qual es pot discrepar): -de descriure una guerra d’alliberament nacional que dura ja quaranta anys, -i de comparar-la amb altres guerres." Declaració que li valdrà el seu empresonament tres anys més tard :MÓN
- 3 de març - Suïssa: els votants accepten en referèndum l'entrada d'aquest país a l'ONU.
- 1 de juliol - 175 km al NE de Qandahar (l'Afganistan): l'aviació de la coalició internacional metralla un casament i hi causa almenys 120 víctimes entre morts i ferits.
- 1 de juliol - Owingen (Baden-Württemberg, Alemanya): el xoc entre un Boeing 757 de càrrega i un Tupolev Tu 154 bielorús de passatgers que feia el trajecte Moscou-Barcelona causa més de 140 morts.
- 17 de juliol - illot de Perejil (el Marroc): l'ocupa un escamot de l'exèrcit espanyol, que no l'abandonarà fins el dia 20, gràcies a la mediació del secretari d'estat dels EUA, Colin Powell.
- 11 de setembre - Fossar de les Moreres de Barcelona - Lluís Maria Xirinacs en el marc d'un acte reivindicatiu, pronuncià un polèmic discurs en el qual declarava: «Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l'estat espanyol i amic d'ETA i de Batasuna». Fet pel qual tres anys més tard, quan anava a renovar el seu DNI, seria detingut i empresonat.
- 13 de novembre - oceà Atlàntic: comença a enfonsar-se el petrolier Prestige.
- 17 de desembre - Pretòria (Sud-àfrica): el govern del Congo i els opositors que el combatien firmen un acord de pau que posa fi a quatre anys de guerra civil, amb prop de 2 milions de persones mortes.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 5 de juny - Los Angeles, (California, EUA): Douglas Colvin, conegut com Dee Dee Ramone, músic de rock estatunidenc, baixista de The Ramones (n. 1952).
- 21 de desembre - Milà (la Llombardia, Itàlia): Giò Pomodoro, escultor italià (n. 1930).

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XXI ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XXI als:2002 ja:2002年 ko:2002년 ms:2002 simple:2002 th:พ.ศ. 2545 zh-min-nan:2002 nî

Mn

Crom - Manganès - Ferro
Mn
Tc  
 
 
Imatge:Mn_taula_periòdica.png
General
Nom, símbol, nombreManganés, Mn, 25
Sèrie química Metall de transició
Grup, període, bloc7, 4 , d
Densitat, duresa Mohs 7470 kg/m3, 6,0
Aparença Platejat metàl·lic
Aparença
Propietats atòmiques
Pes atòmic 54,938049 uma
Radi mitjà† 140 pm
Radi atòmic calculat 161 pm
Radi covalent 139 pm
Radi de Van der Waals Sense dades
Configuració electrònica Ar]3d54s2
Estats d'oxidació (òxid) 7,6,4,2,3 (àcid fort)
Estructura cristal·lina Cúbica centrada en el cos
Propietats físiques
Estat de la matèria Sòlid (generalmente no magnètic)
Punt de fusió 1517 K
Punt d'ebullició 2235 K
Entalpia de vaporització 226 kJ/mol
Entalpia de fusió 12,05 kJ/mol
Pressió de vapor 121 Pa a 1517 K
Velocitat del so 5150 m/s a 293,15 K
Informació diversa
Electronegativitat 1,55 (Pauling)
Calor específica 480 J/(kg·K)
Conductivitat elèctrica 0,695 x 106 m-1·ohm-1
Conductivitat tèrmica 7,82 W/(m·K)
1er potencial d'ionització 717,3 kJ/mol
2on potencial d'ionització 1509 kJ/mol
3er potencial d'ionització 3248 kJ/mol
4t potencial d'ionització 4940 kJ/mol
5è potencial d'ionització 6990 kJ/mol
6è potencial d'ionització 9220 kJ/mol
7è potencial d'ionització 11500 kJ/mol
Isòtops més estables
iso.ANPeríode de semidesintegració CDED MeVPD
52MnSintètic5,591 dies ε4,71252Cr
53MnSintètic3,74 x 106 anysε0,59753Cr
54MnSintètic312,3 diesε
β-		1,377
0,697		54Cr
54Fe
55Mn100%Mn és estable amb 30 neutrons
El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.

Característiques principals

El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial. Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn+2 competix sovint amb el Mg+2. S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.

Aplicacions


- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe2O3), i el diòxid de manganès, (MnO2).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO2, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO2).
- El MnO2 també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.

Història

vidre] S'ha trobat diòxid de manganès, MnO2, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers. En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO4), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni. A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.

Rol biològic

El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida. S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O2-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H2O2; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural. En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.

Abundància i obtenció

fetge És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït. Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO2), psilomelana (MnO2·H2O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn2O3·MnSiO3), rodonita (MnSiO3), rodocrosita (MnCO3), hübnerita (MnWO4), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l. Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina. El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.

Compostos

El permanganat de potassi, KMnO4, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants. El diòxid de manganès, MnO2 s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.

Isòtops

El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 18 radioisòtops han estat caracteritzats, sent el Mn-53 el més estable amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys, Mn-54 amb un període de 312.3 dies, i Mn-52 de 5.591 dies. La resta d'isòtops radioactius, tenen períodes inferiors a les 3 hores i la majoria d'aquests inferiors a 1 minut. Aquest element també té 3 metaestats. El manganès està inclòs dins el grup d'elements del ferro, que es creu que són sintetitzats dins de gran estrelles poc abans de la seva explosió en forma de supernoves. El Manganès-53 es desintegra en 53Cr amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys. A causa d'aquest període relativament curt, 53Mn és un radionúclid extingit. El contingut isotòpic del manganès es combina típicament amb contingut isotòpic del crom, i ha trobat aplicació en la geologia d'isòtops. Variacions en la proporció 53Cr/52Cr i Mn/Cr des d'uns quants meteorits indiquen una proporció de 53Mn/55Mn inicial, que suggereix que la relació isotòpica de Mn-Cr hagi resultat de la desintegració in situ del 53Mn en cossos planetaris diferenciats. Per això el 53Mn proporciona evidències addicionals per als processos nucleosintètics immediatament abans de la coalescència del Sistema Solar. El pes atòmic dels isòtops de manganès, varien des de les 46 uma (Mn-46) a 65 uma (Mn-65). El principal mode de desintegració dels isòtops fins l'isòtop estable més abundant, Mn-55, és la captura electrònica i el mode principal dels isòtops més grans és la desintegració beta.

Precaucions

El manganès és un element essencial, sent necessària una aportació d'entre 1 a 5 mg per dia, quantitat que s'aconsegueix a través dels aliments. El manganès en excés és tòxic. Exposicions prolongades a compostos de manganès, de forma inhalada o oral, poden provocar efectes adversos en el sistema nerviós, sistema respiratori, i altres. El permanganat potàssic, KMnO4, és corrosiu.

Enllaços externs


- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Mn/index.html webelements.com - Manganès (en anglès)]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Mn.html environmentalchemistry.com - (en anglès)]
- [http://www.manganese.org International Manganese Institute (en anglès)] categoria:Elements químics categoria:Metalls ja:マンガン th:แมงกานีส

Escòcia

Escòcia (Scotland en anglès, Alba en gaèlic) és una de les nacions que formen el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.
Alba
(Gaèlic escocès)
Scotland
(Anglès)
150px 150px
(En detall) (Mida sencera)
Lema reial: Nemo me impune lacessit (Llatí: Ningú no em provoca impunament
Localització d'Escòcia respecte el món
Localització d'Escòcia respecte el món
Idiomes oficialsL'anglès (de facto), gaèlic, escocès
CapitalEdimburg
Primer ministreJack McConnell MSP
Àrea
 - Total

 - % aigua		2n del Regne Unit
78,782 km²
1.9%
Població
 - Total (2001)
 - Densitat 		2n del Regne Unit
5,062,011
64/km²
EstablismentKenneth MacAlpin, 843
Divisa Lliura esterlina (£) (GBP)
Zona horària WET (UTC; UTC+1 a l'estiu)
Himne nacionalNo oficial:
Flower of Scotland
Prefix telefònic44
Prefix intern00

Geografia

Escòcia esta situada al nord de l'illa de Gran Bretanya, fent frontera amb Anglaterra al sud. Escòcia se sol subdividir en les terres baixes (Lowlands), el Cinturó Central i les terres altes (Highlands). A més, també hi ha un nombre important d'illes, especialment al nord i a l'oest del país. Al llarg del país hi ha 284 muntanyes de més de 3.000 peus, anomenades munros i aplegades en una llista molt popular entre els excursionistes.

Història

El nom Scotland prové de la tribu dels scoti, que van arribar a Escòcia provinents d'Irlanda. L'antic regne d'Escòcia es va formar principalment per la fusió de dues cultures: la celta, al nord del país, i l'anglosaxona, al sud. El 1707, el parlament escocès va aprovar la fusió dels regnes d'Escòcia i Anglaterra i dels seus parlaments (les corones d'Escòcia i Anglaterra s'havien unit des de 1603). El nou parlament unificat es va establir a Londres, al palau de Wesminter. El 1999 es va aprovar la devolució del parlament escocès a Edimburg. Aquest parlament té una sèrie de competències en afers exclusivament escocesos.

Llengua

Pràcticament tota la població parla l'anglès, tot i que en la parla quotidiana molts ciutadans utilitzen dialectes escocesos, que difereixen considerablement de l'anglès estàndard i que sovint hom consider una llengua a part, l'escocès. El gaèlic (una llengua celta), el parlen unes 60.000 persones, sobretot a la part nord-occidental del país.

Cultura

Escòcia conserva molts elements culturals que la diferencien de la resta de la Gran Bretanya. La cultura escocesa és producte sobretot de les aportacions celtes i anglosaxones, o fins i tot nòrdiques.
- Gastronomia: haggis, whisky
- Música: gaita
- Indumentària: el kilt s'usa sobretot en casaments.
- Literatura: el poeta]] nacional és Robert Burns (segle XVIII), l'escriptor més important en llengua escocesa.
- Esports: hi són populars sobretot el futbol i el rugbi, però a les Highlands encara s'hi practiquen esports tradicionals.
- Educació: El sistema educatiu és diferent de l'anglès. Escòcia va ser el primer país a implementar un sistema d'educació públic.
- Dret: L'Acta d'Unió de 1707 també va mantenir el sistema legal escocès independent de l'anglès.
- Banca: Hi ha 3 bancs escocesos amb dret d'emetre els propis bitllets, que no son estrictament de curs legal, però que s'utilitzen habitualment.
- Religió: L'església oficial és l'Església d'Escòcia que és presbiteriana, a diferència de l'Església d'Anglaterra que no ho és.

Altres dades

Escòcia estava constituïda antigament per 33 comtats: Aberdeenshire, Angus, Argyllshire, Ayrshire, Banffshire, Berwick, Buteshire, Caithness, Clackmannanshire, Dumbartonshire, Dumfriesshire, East Lothian, Fife, Inverness-shire, Kincardineshire, Kinross-shire, Kirkcudbrightshire, Lanarkshire, Midlothian, Morayshire, Nairnshire, Orkney, Peeblesshire, Perthshire, Renfrewshire, Ross and Cromarty, Roxburghshire, Selkirkshire, Shetland, Stirlingshire, Sutherlandshire, West Lothian, Wigtownshire. Hi ha 6 ciutats, que són (de major a menor població), Glasgow, Edimburg (la capital), Aberdeen, Dundee, Inverness i Stirling.

Enllaços externs


- [http://www.scotland.gov.uk Executiu escoces (en anglès)]
- [http://www.scotish.parliament.co.uk Parlament escoces (en anglès)]
- [http://www.visitscotland.com/ca Oficina Nacional de Turisme d'Escòcia (en català)]
- [http://casalcatala.blogspot.com/ Centre Català d'Escòcia] Categoria:Escòcia als:Schottland ja:スコットランド ko:스코틀랜드 ms:Scotland simple:Scotland

4 de març

El 4 de març és el seixata-tresè dia de l'any del calendari gregorià i el sixanta-quatrè en els anys de traspàs. Queden 302 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 2001 - Andorra: s'hi celebren eleccions parlamentàries: les guanya Marc Forné per majoria absoluta, encapçalant la Unió Liberal. :MÓN
- 1152 - Frankfurt (Hessen, Alemanya): després que l'emperador Conrad III el nomenés successor, l'assemblea de prínceps elegeix Frederic I Barba-roja emperador romanogermànic; serà coronat a Aquisgrà.
- 1665 - Àsia: la Companyia Anglesa de les Índies Occidentals ocupa diverses colònies de la Companyia Holandesa: això desencadena la Segona guerra anglo-holandesa.
- 1681 - Londres (Anglaterra): Carles II atorga una carta de drets a William Penn per al territori que esdevindrà Pennsilvània.
- 1789 - Nova York (EUA): el primer Congrés dels Estats Units hi proclama la nova Constitució.
- 1790 - França: hi entra en vigor la divisió de l'estat en 83 departaments.
- 1791 - Vermont (EUA): aquest territori esdevé el catorzè estat de la Unió.
- 1837 - Illinois (EUA): aquest estat atorga a Chicago la categoria de ciutat.
- 1877 - Washington (EUA): Emile Berliner hi inventa el micròfon.
- 1881 - el Regne Unit: Arthur Conan Doyle hi publica A Study in Scarlet, la primera narració de Sherlock Holmes.
- 1904 - Corea: l'exèrcit japonès en fa fugir les tropes russes cap a la Manxúria (Guerra ruso-japonesa).
- 1941 - les illes Lofoten: l'exèrcit britànic hi comença l'Operació Claymore (II Guerra Mundial).
- 1954 - Boston (Massachusetts, EUA): l'hospital Peter Bent Brigham anuncia que ha fet el primer transplantament de ronyó amb èxit.
- 1975 - Londres (el Regne Unit): la reina Isabel II nomena cavaller Charles Chaplin.
- 1994 - Vitòria (Àlaba, el País Basc): l'Ajuntament de la ciutat obre el primer registre a l'Estat Espanyol de parelles de fet (heterosexuals i homosexuals).
- 1999 - els Estats Units: s'hi publica un llibre que relata l'afer de Bill Clinton amb Monica Lewinsky.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 1922 - Barcelona: Xavier Turull i Creixell, compositor i violinista català (m. 22 de gener de 2000). :MÓN
- 1678 - Venècia (Itàlia): Antonio Vivaldi, compositor italià (m. 1741).
- 1903 - Santoña (Cantàbria, Espanya): Luis Carrero Blanco, polític i militar espanyol (m. 1973).
- 1962 - Reykjavík (Islàndia): Friðrik Erlingsson, músic i escriptor islandès.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 303 o 304 - Nicomèdia (actual Kocaeli, Turquia): Adrià de Nicomèdia, màrtir cristià (n. ?).
- 1852 - Moscou (Rússia): Nikolaj Gogol, escriptor ucraïnès en llengua russa (n. 1809).
- 1858 - Nova York (EUA): Matthew Calbraith Perry, marí estatunidenc (n. 1794)
- 1868 - Left Hand Spring (Oklahoma, EUA): Jesse Chisholm, comerciant, guia i intèrpret cherokee (n. 1805 o 1806).
- 1941 - Ginebra (Suïssa): Ludwig Quidde, historiador i pacifista alemany, premi Nobel de la Pau de 1927 (n. 1858).
- 1952 - Eastbourne (Sussex, Anglaterra): Charles Scott Sherrington, fisiòleg anglès, premi Nobel de Medicina de 1932 (n. 1857).
- 1963 - Rutherford (Nova Jersey, EUA): William Carlos Williams, poeta estatunidenc (n. 1883).
- 1977 - Cali (Colòmbia): Andrés Caicedo, escriptor colombià (n. 1951).
- 1994 - Durango (esat de Durango, Mèxic): John Candy, actor còmic canadenc (n. 1950).

Festes i commemoracions:


- Sant Casimir
- Sant Luci
- Sants Nèstor, Eteri, Arcadi i Capitó
- Sant Adrià de Nicomèdia (també celebrat el 8 de setembre) ----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:març ja:3月4日 ko:3월 4일 simple:March 4 th:4 มีนาคม

Madrid

Madrid és la capital del Regne d'Espanya. Està situada al centre de la Península Ibèrica, a 40°25'N, 3°45'W. Té una població de més de 3.100.000 habitants. A més, Madrid també és capital de la província i de la comunitat autònoma del mateix nom. La seva àrea metropolitana és la més gran de la península i compta ja amb 5.600.000 habitants. Existeixen restes arqueològiques que proven l'existència d'assentaments humans en les terrasses del riu Manzanares al lloc que avui ocupa la ciutat. No obstant això, la primera constància de l'existència d'un assentament estable data de l'època musulmana. En la segona meitat del segle IX, l'emir de Còrdova Muhammad I (852-886) construeix una fortalesa en un promontori al costat del riu (en el lloc que avui ocupa el Palacio Real) amb el propòsit de vigilar els passos de la serra de Guadarrama i ser punt de partida de ràtzies contra els regnes cristians del nord. Al costat de la fortalesa es va desenvolupar un petit raval. Aquesta població va rebre el nom de Magerit (corrupció castellana del nom àrab del riu Manzanares, al-Maǧrīṭ (المجريط), i de Magerit prové el nom de Madrid. Amb la caiguda del regne taifa de Toledo en mans d'Alfons VI de Castella, la ciutat passà a mans cristianes el 1085. La ciutat va prosperar i va rebre el títol de vila en 1123. Els sobirans de la casa de Trastamara resideixen amb freqüència a la vila a causa de l'abundància i qualitat dels seus vedats de caça, a la qual són molt aficionats. Amb l'arribada a Castella del rei Carles I el 1520, Madrid s'uneix a les Comunitats de Castella en contra del rei. Després de la derrota dels comuners a Villalar, Madrid és assetjada i ocupada per les tropes reals. Malgrat tot això, el successor de Carles I, Felip II decideix instal·lar la cort a Madrid el 1561, convertint-la des de llavors en la capital del Regne d'Espanya. La ciutat va experimentar un gran desenvolupament arran de que Felip II la convertís en capital del Regne. La funció administrativa que va ocupar des de llavors, accentuada pel caràcter centralista del sistema de govern instaurat pels Borbó, va propiciar el desenvolupament de l'activitat artesana, que es va transformar en activitat industrial des de mitjans del segle XIX, donant-se la seva major expansió el segle XX sobretot a partir de la fi de la guerra civil, centrada en sectors dinàmics, com la química, la metal·lúrgia i altres especialitats relacionades amb el consum urbà de tecnologia avançada: mecànica de precisió, electrònica, farmacèutica, i altres. L'administració va propiciar el desenvolupament de la ciutat, convertint-la en el centre financer de l'estat, i segon centre industrial després de la ciutat de Barcelona. La constitució espanyola de 1978, confirma a Madrid com a capital del Regne d'Espanya, i des de 1983 és capital de la Comunitat de Madrid.

Enllaços externs


- [http://www.cerclecatala-madrid.net/esp/default2.html Cercle Català de Madrid] Categoria:Madrid Categoria:Capitals d'estats independents ja:マドリード ko:마드리드 simple:Madrid th:มาดริด

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domin