Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
23 De Març

23 de març

El 23 de març és el vuitanta-dosè dia de l'any del calendari gregorià i el vuitanta-tresè en els anys de traspàs. Queden 283 dies per a finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1743 - Londres (Anglaterra): Händel estrena El Messies al Covent Garden.
- 1839 - Boston (Massachusetts, EUA): al Boston Morning Post, apareix per primera vegada OK com a abreviació de oll korrect (tot correcte).
- 1903 - Kitty Hawk (Carolina del Nord, EUA): Orwille i Wilbur Rright sol·liciten la patent del primer avió que aconseguirà volar.
- 1950 - Món: hi entra en vigor el conveni de l'Organització Meteorològica Mundial.
- 1956 - el Pakistan: aquest país esdevé la primera república islàmica del món.
- 1993 - Garry Kasparov i Nigel Short es neguen a jugar sota els auspicis de la Federació Internacional d'Escacs (FIDE) i creen l'Associació Professional d'Escacs (PCA, Professional Chess Association); per aquest motiu, la FIDE desposseiex Kasparov del seu darrer títol mundial d'escacs. || Observatori d'Arecibo (Arecibo, Puerto Rico): Aleksander Wolszczan detecta la llum infraroja del primer planeta extrasolar.
- 2001 - Oceà Pacífic, prop de les illes Fiji: l'estació orbital russa Mir es destrueix en entrar a l'atmosfera.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1749 - Beaumont-en-Auge (la Normandia, França): Pierre-Simon Laplace, matemàtic francès (m. 1827).
- 1858 - Bremen (Land de Bremen, Alemanya): Ludwig Quidde, historiador i pacifista alemany, premi Nobel de la Pau de 1927 (m. 1941).
- 1910 - Tòquio (el Japó): Akira Kurosawa, director de cinema japonès (m. 1998).

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1754 - Amsterdam (Països Baixos): Johann Jakob Wettstein, teòleg suís (n. 1693).

Festes i commemoracions:


- Dia Internacional de la Meteorologia
- Sant Josep Oriol, patró del barri del Pi de Barcelona
- Sant Toribi de Mogrojevo, patró de l'episcopat iberoamericà. ----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Març ja:3月23日 ko:3월 23일 simple:March 23 th:23 มีนาคม

Dia

Un dia és el període de temps que tarda el planeta Terra a girar 360 graus sobre el seu eix. Depenent de la referència que s'utilitza per a mesurar una volta, hi ha dos tipus de dies: El solar i el sideral.

Dia solar o Dia solar mitjà.

És l'usat per a tots els assumptes quotidians. Es defineix com el període de temps que empra el Sol fictici a culminar dues vegades consecutives en el meridià de l'observador. Dura 24 hores, que equival a 86.400 segons. El sol fictici: Com que el moviment de translació de la Terra al voltant del Sol no és uniforme sinó que segueix la Llei de les àrees de Kepler, el dia solar no té la mateixa duració i per tant no es pot emprar com a patró_metrològic de temps. Per a resoldre-ho es considera un sol fictici que sí que gira uniformement. Els dies de la setmana: En el calendari gregorià, un dia solar és la setena part d'una setmana. Cada dia d'una setmana té 7 noms diferents, consecutius i cíclics: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge.

Dia sideral.

També anomenat dia sideri . És el període de temps que empra un astre a culminar dos vegades consecutives en el meridià de l'observador. El seu valor és de 23 h. 56m 4, 09s , que equival a 86 164.09 segons. Per a un observador local el dia sideri comença quan el punt Àries travessa el seu meridià.

Diferència entre dia solar i sideri.

La diferència entre ambdós dies se deu al fet que quan la Terra ha acabat el seu gir respecte a les estreles fixes, el Sol encara no ha passat pel meridià perquè en aquest temps s'ha mogut a causa del moviment de translació de la Terra al voltant del Sol.

Dia (com anteposat a nit)

També es coneix com a dia la part d'aquest que va des de la eixida del Sol i el seu ocàs . La refracció per la atmosfera dels rajos lluminosos del Sol motiva que vegem llum quan el Sol no ha eixit encara: aurora, alba o crepuscle matutí. La dita difusió allarga el dia. Mesurat des del migdia l'ortus es caracteritza per un angle horari -H, on:
cos(H)=-tan(F)
- tan(D)
on F és la latitud del lloc i D la declinació solar. El ocàs ocorre a un angle horari H. El dia dura 2H i la nit 24-2H. La duració del dia i la nit va canviant en el transcurs de l'any sent la duració del dia de 12h (en totes les latituds) en els equinoccis més de 12 hores a la primavera i estiu, aconseguint el dia més llarg en el solstici d'estiu, on també ocorre la nit més curta. Al contrari el dia dura menys de 12 hores a la tardor i hivern, aconseguint-se en el solsticci d'hivern el dia més curt i la nit més llarga. Aquest efecte s'accentua més quan major és la latitud. Hi ha dia o nit permanent en alguna època de l'any, en les regions polars tant de l'hemisferi nord o sud caracteritzades per estar a una latitud que en valor absolut és major que F=90-23º26'=66º34'. Esta és precisament la definició de casquet polar.

Vegeu també


- Temps solar
- Equació de temps

Enllaç extern


- [http://www.fourmilab.ch/cgi-bin/uncgi/Earth/action?opt=-p&img=learth.evif On és de dia ara mateix] Espectacular visió de la terra en temps real Categoria:dia ja:日 simple:Day

Any

L’any és el període de temps que triga la Terra a fer una volta al Sol. Podem definir l'any amb més exactitud segons criteris diversos. Això origina un gran nombre de tipus diferents d'any. Des d'un punt de vista astronòmic hi ha tres tipus d'any, segons com es defineixi la revolució de la Terra al voltant del Sol:
- L'any sideri (365'256 dies)
- L'any tròpic o solar (365'2422 dies)
- L'any anomalístic (365'259 dies) En la vida quotidiana, fem servir l'any civil, que tenen un nombre enter de dies. Hi ha anys civils de dues menes: els anys comuns, que són els que tenen 365 dies i els de traspàs, que són els de 366, que s'esdevenen, en general, cada 4 anys.

Pàgines que s'hi relacionen


- Any civil
- Any draconític
- Temps astronòmic categoria:Any ja:年 ms:Tahun simple:Year zh-min-nan:Nî

Calendari gregorià

El calendari gregorià és el calendari establert pel papa Gregori XIII, a instàncies de Ghiraldi. És vigent des de 1582 i prové del calendari julià. Precisament aquell any, el papa ordenà que s'eliminessin 10 dies del calendari (el 4 d'octubre va ser seguit pel 15 d'octubre), per tal de compensar l'avançament de l'arribada de la primavera provocada pel fet que el calendari julià, vigent fins aleshores, no compensava correctament la precessió dels equinoccis. En el calendari gregorià s'alternen els anys comuns, de 365 dies, i els de traspàs (també anomenats bixestos o bissextils), de 366, en cicles de 400 anys (que acaben els anys múltiples de 400): en cada cicle hi ha 303 anys comuns i 97 de traspàs. Per tal de distribuir-los uniforment, s'esdevenen períodes de tres anys comuns seguits d'un únic de traspàs, excepte tres períodes de set anys comuns consecutius seguits d'un de traspàs, que es fan coincidir amb tres dels quatre tombants de segle que té el cicle gregorià: concretament aquells en què el número del segle que acaba no és múltiple de 4 (per tant, en el darrer cicle, del 1601 al 2000, van ser els períodes 1697-1703, 1797-1803 i 1897-1903; però aquest període de set anys comuns consecutius no es va donar al final del segle XX, ja què l'any 2000 va ser de traspàs, perquè 20 és múltiple de 4. Són doncs de traspàs els anys en què les dues darreres xifres -sense ser 00- són múltiples de 4; si s'esdevé que les dues darreres xifres són 00, són de traspàs aquells que les dues primeres xifres són múltiples de 4 (per tant els anys 1700, 1800, 1900 no van ser de traspàs). Amb aquest repartiment d'anys comuns i de traspàs s'aconsegueix que el cicle de 400 anys tingui 146.097 dies: (303 anys comuns x 365 dies) + 97 de traspàs x 366 dies = 146.097 dies. Aquesta quantitat de 146.097 dies és la duració real (molt aproximada) de 400 anys solars (els quals tenen una duració de 365'2422 dies): 400 x 365'2422 = 146.096'88. Manquen només 0'12 dies perquè el còmput sigui perfecte: aquesta lleu imprecisió es pot corregir eliminant un any de traspàs cada 3.333'33 anys! (3.333'33 anys són 3.333'33/400 = 8,333325 cicles de 400 anys; 8,333325 x 0'12 dies d'error per cile = 1 dia). L'any consta de 7 mesos de 31 dies (gener, març, maig, juliol, agost, octubre i desembre), 4 de 30 dies (abril, juny, setembre i novembre) i un (el febrer) que en té 28 en els anys comuns i 29 en els de traspàs. Els anys comuns també es divideixen en 52 setmanes i un dia i els de traspàs en 52 setmanes i dos dies. Això fa que si una data s'esdevé en un determinat dia de la setmana un any, la mateixa data l'any següent s'esdevé en el dia següent de la setmana; si l'any és de traspàs, les dates compreses entre el març i el febrer de l'any següent s'esdevenen dos dies de la setmana més tard, en relació al dia en què havia caigut l'any anterior. Segons aquest calendari la festa de Pasqua es fa coincidir amb la primera lluna plena de la primavera.

Curiositats


- Santa Teresa d'Àvila va morir just el 4 d'octubre del 1582, així que va ser enterrada onze dies després, el dia 15.
- Miguel de Cervantes i William Shakespeare van morir el mateix dia, el 23 d'abril del 1616... però només segons els seus respectius calendaris, ja que a Anglaterra el calendari gregorià no va entrar en vigor fins a l'any 1752. Així que, segons el calendari gregorià, Shakespeare va morir el dia 3 de maig.
- [http://lletres.net/pla/festesmobils.html Article de Josep Pla] sobre la Pasqua i les festes mòbils en el calendari gregorià

Pàgines que s'hi relacionen


- Temps astronòmic
- Astronomia
- Calendari Categoria:Calendari als:Gregorianischer Kalender ja:グレゴリオ暦 ko:그레고리력 ms:Kalendar Gregory simple:Gregorian calendar th:ปฏิทินเกรกอเรียน

Any de traspàs

Un any de traspàs és un any civil que té un dia més que els anys comuns, és a dir, té 366 dies. El dia de més s'afegeix al final del mes que era el darrer en el calendari romà: el febrer, de tal manera que aquest mes passa a tenir 29 dies. El repartiment dels anys civils en anys comuns i de traspàs es fa d'acord amb el calendari gregorià: en cada període de 400 anys n'hi ha 303 de comuns i 97 de traspàs. S'alternen de la següent manera: són de traspàs els anys en què les dues darreres xifres de l'ordinal que correspon a l'any formen un múltiple de 4, excepte si aquestes xifres són 00. Aleshores cal tenir en compte, amb el mateix criteri, les dues primeres xifres de l'any. Per exemple, el 1996 va ser de traspàs, perquè 96 és múltiple de 4; en el 2000, com que les dues darres xifres eren 00, calia tenir en compte el 20, que és múltiple de 4: per tant, també va ser de traspàs; però no ho van ser el 1700, el 1800 i el 1900, perquè 17, 18 i 19 no són múltiples de 4. L'any de traspàs també s'anomena bixest o bissextil, mots que fan al·lusió al fet que el nombre de dies que té (366) acaba en dos sisos.

Pàgines que s'hi relacionen


- any
- calendari gregorià
- any tròpic
- any sideri
- any civil
- temps astronòmic categoria:Unitats de temps

Any

L’any és el període de temps que triga la Terra a fer una volta al Sol. Podem definir l'any amb més exactitud segons criteris diversos. Això origina un gran nombre de tipus diferents d'any. Des d'un punt de vista astronòmic hi ha tres tipus d'any, segons com es defineixi la revolució de la Terra al voltant del Sol:
- L'any sideri (365'256 dies)
- L'any tròpic o solar (365'2422 dies)
- L'any anomalístic (365'259 dies) En la vida quotidiana, fem servir l'any civil, que tenen un nombre enter de dies. Hi ha anys civils de dues menes: els anys comuns, que són els que tenen 365 dies i els de traspàs, que són els de 366, que s'esdevenen, en general, cada 4 anys.

Pàgines que s'hi relacionen


- Any civil
- Any draconític
- Temps astronòmic categoria:Any ja:年 ms:Tahun simple:Year zh-min-nan:Nî

Mn

Crom - Manganès - Ferro
Mn
Tc  
 
 
Imatge:Mn_taula_periòdica.png
General
Nom, símbol, nombreManganés, Mn, 25
Sèrie química Metall de transició
Grup, període, bloc7, 4 , d
Densitat, duresa Mohs 7470 kg/m3, 6,0
Aparença Platejat metàl·lic
Aparença
Propietats atòmiques
Pes atòmic 54,938049 uma
Radi mitjà† 140 pm
Radi atòmic calculat 161 pm
Radi covalent 139 pm
Radi de Van der Waals Sense dades
Configuració electrònica Ar]3d54s2
Estats d'oxidació (òxid) 7,6,4,2,3 (àcid fort)
Estructura cristal·lina Cúbica centrada en el cos
Propietats físiques
Estat de la matèria Sòlid (generalmente no magnètic)
Punt de fusió 1517 K
Punt d'ebullició 2235 K
Entalpia de vaporització 226 kJ/mol
Entalpia de fusió 12,05 kJ/mol
Pressió de vapor 121 Pa a 1517 K
Velocitat del so 5150 m/s a 293,15 K
Informació diversa
Electronegativitat 1,55 (Pauling)
Calor específica 480 J/(kg·K)
Conductivitat elèctrica 0,695 x 106 m-1·ohm-1
Conductivitat tèrmica 7,82 W/(m·K)
1er potencial d'ionització 717,3 kJ/mol
2on potencial d'ionització 1509 kJ/mol
3er potencial d'ionització 3248 kJ/mol
4t potencial d'ionització 4940 kJ/mol
5è potencial d'ionització 6990 kJ/mol
6è potencial d'ionització 9220 kJ/mol
7è potencial d'ionització 11500 kJ/mol
Isòtops més estables
iso.ANPeríode de semidesintegració CDED MeVPD
52MnSintètic5,591 dies ε4,71252Cr
53MnSintètic3,74 x 106 anysε0,59753Cr
54MnSintètic312,3 diesε
β-		1,377
0,697		54Cr
54Fe
55Mn100%Mn és estable amb 30 neutrons
El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.

Característiques principals

El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial. Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn+2 competix sovint amb el Mg+2. S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.

Aplicacions


- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe2O3), i el diòxid de manganès, (MnO2).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO2, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO2).
- El MnO2 també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.

Història

vidre] S'ha trobat diòxid de manganès, MnO2, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers. En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO4), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni. A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.

Rol biològic

El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida. S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O2-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H2O2; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural. En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.

Abundància i obtenció

fetge És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït. Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO2), psilomelana (MnO2·H2O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn2O3·MnSiO3), rodonita (MnSiO3), rodocrosita (MnCO3), hübnerita (MnWO4), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l. Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina. El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.

Compostos

El permanganat de potassi, KMnO4, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants. El diòxid de manganès, MnO2 s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.

Isòtops

El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 18 radioisòtops han estat caracteritzats, sent el Mn-53 el més estable amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys, Mn-54 amb un període de 312.3 dies, i Mn-52 de 5.591 dies. La resta d'isòtops radioactius, tenen períodes inferiors a les 3 hores i la majoria d'aquests inferiors a 1 minut. Aquest element també té 3 metaestats. El manganès està inclòs dins el grup d'elements del ferro, que es creu que són sintetitzats dins de gran estrelles poc abans de la seva explosió en forma de supernoves. El Manganès-53 es desintegra en 53Cr amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys. A causa d'aquest període relativament curt, 53Mn és un radionúclid extingit. El contingut isotòpic del manganès es combina típicament amb contingut isotòpic del crom, i ha trobat aplicació en la geologia d'isòtops. Variacions en la proporció 53Cr/52Cr i Mn/Cr des d'uns quants meteorits indiquen una proporció de 53Mn/55Mn inicial, que suggereix que la relació isotòpica de Mn-Cr hagi resultat de la desintegració in situ del 53Mn en cossos planetaris diferenciats. Per això el 53Mn proporciona evidències addicionals per als processos nucleosintètics immediatament abans de la coalescència del Sistema Solar. El pes atòmic dels isòtops de manganès, varien des de les 46 uma (Mn-46) a 65 uma (Mn-65). El principal mode de desintegració dels isòtops fins l'isòtop estable més abundant, Mn-55, és la captura electrònica i el mode principal dels isòtops més grans és la desintegració beta.

Precaucions

El manganès és un element essencial, sent necessària una aportació d'entre 1 a 5 mg per dia, quantitat que s'aconsegueix a través dels aliments. El manganès en excés és tòxic. Exposicions prolongades a compostos de manganès, de forma inhalada o oral, poden provocar efectes adversos en el sistema nerviós, sistema respiratori, i altres. El permanganat potàssic, KMnO4, és corrosiu.

Enllaços externs


- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Mn/index.html webelements.com - Manganès (en anglès)]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Mn.html environmentalchemistry.com - (en anglès)]
- [http://www.manganese.org International Manganese Institute (en anglès)] categoria:Elements químics categoria:Metalls ja:マンガン th:แมงกานีส

1743

Esdeveniments:


- 23 de març - Londres (Anglaterra): Händel estrena El Messies al Coven Garden.

Naixements:

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 4 de setembre - illa fluvial Reinnach (el Rin, Breisach, Alsàcia, Alemanya): Pere Joan Barceló i Anguera, conegut com Carrasclet, militar català, mort lluitant amb Àustria contra França en la guerra de Successió austríaca.

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XVIII ko:1743년 ms:1743

Londres

Londres (en anglès London) és la capital d'Anglaterra i del Regne Unit, i és una de les ciutats més grans d'Europa. Es troba al sud de l'illa de Gran Bretanya i dista poques hores del pas de Calais, que separa el Regne Unit de França. Al nord es troba la ciutat de Cambridge (notable seu universitària), mentre que al sud hi ha la de Brighton, famosa localitat turística sobre el canal de la Mànega. Cap a l'oest, en canvi, anant per la M4, s'arriba a la petita ciutat de Windsor, la coneguda residència estiuenca de la Corona anglesa, no gaire lluny de l'aeroport de Heathrow. La posició de Londres sobre el riu Tàmesi la fa ideal també per al transport marítim. El Tàmesi travessa la ciutat d'oest a est i la divideix en dues. Les seves ribes, però, estan unides per nombrosos túnels i ponts, el més famós dels quals és el Tower Bridge o Pont de la Torre, neogòtic. Entre les seves principals atraccions, cal destacar la Torre de Londres, el London Eye, el Royal Albert Hall i la galeria d'art modern Tate Modern, entre moltíssimes d'altres. Un altre dels símbols de la ciutat és el Big Ben, que és el rellotge situat a la torre del Palau de Westminster. Els principals aeroports de Londres són: Heathrow, Gatwick i Stansted. Altres aeroports menors són el Ciutat de Londres i el de Luton.

Història

Luton] Originàriament ciutat cèltica, fou fortificada pels invasors romans que la van anomenar Londinium i la van fer servir com a port sobre el riu Tàmesi. Durant aquest període Londres fou erigida com a capital de la Britània per parte dels romans, que la van abandonar al començament del segle V, quan les legions van deixar tota l'illa. Durant el segle VII la Londinium romana fou abandonada però molt a prop d'ella s'hi va construir un assentament saxó anomenat Lundenwic, a l'àrea que ara es coneix com a Aldwych. La ciutat romana va ser ocupada de nou cap a finals del segle IX i començaments del X. En el període medieval va créixer la importància de Londres, ratificada també per la catedral de Westminster. En aquesta abadia, des de l'Edat Mitjana, és on es coronen tots els reis d'Anglaterra des del primer rei normand, Guillem el Conqueridor. La residència dels reis anglesos des del període normand fou el castell fortalesa situat a la Torre de Londres, on avui encara es guarden les joies de la Corona. Amb el pas dels anys, damunt la Londres romana es va desenvolupar el que avui dia és el barri financer (la City), que més endavant, al segle XVII, es va veure enriquit per la construcció de la catedral de Saint Paul per part de l'arquitecte Christopher Wren, on avui reposen els herois de la nació britànica. Això fou possible arran d'un incendi l'any 1666, que va destruir quasi completament la ciutat. Londres es va anar expandint, sobretot durant l'anomenada Era Victoriana que va coincidir amb l'explosió i expansió de la Revolució Industrial i el moment àlgid de la colonització imperialista, i ha englobat camps, boscos, viles i pobles i, des de ja abans del 1940, s'estén en qualsevol direcció. Durant la Segona Guerra Mundial la capital britànica va patir intensos bombardeigs coneguts com el blitz per part de les forces de l'Alemanya Nazi. Avui en dia, l'àrea administrativa del Gran Londres (Greater London) cobreix 1.579 km2 en 32 districtes, amb una població segons el cens del 2001 de 7.172.000 habitants dins del terme municipal (anomenats londinencs) i més de 12 milions de persones vivint dins de l'àrea metropolitana, amb la qual cosa és una de les ciutats europees més poblades juntament amb Moscou, Istanbul i París. L'expansió externa de Londres es va veure notablement alentida a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial amb l'adopció de diversos plans d'ordenació urbanística, duts a terme per salvaguardar un anell verd entorn de la ciutat (Green Belt). Des dels anys vuitanta, l'arquitectura de la ciutat ha estat objecte de polèmica: entre els principals opositors del nou estil arquitectònic es troba Carles, l'actual Príncep de Gales i hereu del tron. Després d'haver estat centre de l'Imperi britànic, la ciutat contribueix avui amb el 17% del PNB d'un país que és la quarta economia més gran del món. El dia 6 de juliol de 2005 Londres va ser escollida seu dels Jocs Olimpics del 2012. Només un dia més tard, diverses bombes col·locades a la xarxa de transport públic (metro i autobus) per grups islamistes radicals varen esclatar sembrant el terror a la capital britànica amb un balanç de més de 50 morts i prop de 700 ferits. Dues setmanes després, el dia 21, un altre atac fet per terroristes suïcides va sacsejar la ciutat. Aquests dos incidents terroristes dugueren a la policia i forces de seguretat britàniques, i d'altres països, a incrementar la seguretat estatal. La política de disparar a matar seguida per les forces policials a l'hora d'enfrontar-se amb els pressumptes autors dels atacs provocaren la mort del ciutadà brasiler Jean Charles de Menezes

Museus


- Museu Britànic
- Courtauld Gallery
- National Gallery
- National Portrait Gallery
- Victoria and Albert Museum
- Tate Gallery i Tate Modern
- Madame Tussaud's, museu de cera

Enllaços externs


- [http://www.visitlondon.com/ Pàgina oficial de turisme sobre Londres]
- [http://www.london.gov.uk/ Ajuntament de Londres]
- [http://london.visittown.com London, VisitTown.com] Categoria:AnglaterraCategoria:Capitals d'estats independents als:London fiu-vro:London ja:ロンドン ko:런던 ms:London simple:London th:ลอนดอน zh-min-nan:London

Georg Friedrich Händel

Georg Friedrich Händel o en grafia anglesa George Frideric Handel (Halle, 23 de febrer de 1685 – Londres, 14 d'abril de 1759), compositor barroc britànic nascut a Alemanya. La seua obra més coneguda és El Messies, típica de l'època nadalenca. Va influir profundament a altres compositors més tardans, com Haydn, Mozart, i Beethoven. Nasqué quatre setmanes abans que Johann Sebastian Bach, i des de petit va donar mostres de posseir facultats musicals. Una anècdota diu que, al graner de la casa on vivia, hi havia, arraconat un vell clavecí: durant la nit se sentien sons harmoniosos que s'atribuïen a un follet entremaliat. Però un dia, els estadants de la casa, decidits a aclarir el misteri, es van proveir d'un llum i de garrots, i es van encaminar cap al graner: van obrir la porta d'improvís i, davant la sorpresa general, van descobrir que el follet trapella no era altre que el petit Georg Friedrich Händel, que, vencent el temor a la solitud i la foscor, deixava el seu llit per anar a recrear-se en l'abandonat instrument. Malgrat els seus dots musicals, el seu pare, que era barber i cirurgià de la cort, pensava destinar-lo als estudis de dret, i només a instàncies del príncep de Saxònia, va accedir a dedicar-lo a la música. El 1696 va visitar Berlín. L'any següent va morir el seu pare. El 10 de febrer de 1702, es va inscriure a la Universitat de Halle, però el 13 de març d'aquest mateix any va ocupar el lloc d'organista a la Domkirche, i es dedicà exclusivament a la música. El 1703 va marxar cap a Hamburg, per tocar com a violí segon tocant a l'orquestra d'aquesta ciutat. Acompanyat de Matheson va fer un viatge a Lübeck per a escoltar l'organista Dietrich Buxtehude. El 1704 va compondre la Passió segons San Joan. Va tenir un duel a espasa amb Matheson, en el qual va estar a punt de perdre la vida, però es va salvar perquè la punta de l'espasa del seu enemic es va trencar en topar amb un botó de la casaca. Immediatament es van reconciliar i van participar junts en els assajos dAlmira la primera òpera de Händel, que va ser estrenada amb èxit el 8 de gener de 1705. El febrer del mateix any es va estrenar l'òpera Nerone. El 1706 emprèn un viatge a Itàlia. A Florència estrena la seva cantata Lucrezia. L'any següent va arribar a Roma, admirant en tota la seva grandesa el cants de l'església catòlica; d'aquesta època daten les anomenades Cantates Romanes, conjunt de cantates influïdes per l'estil italià. De retorn a Florència va representar la seva òpera Rodrigo, que li va reportar, a més d'un gran triomf, el favor del Gran Duc de Toscana i de la cantant Victòria Tarquini. Després va anar a Venècia, considerada en aquella època la metròpoli musical d'Itàlia, que posseïa quinze teatres d'òpera: allí va conèixer al príncep de Hannover, Ernst August, i el duc de Manchester, ambaixador d'Anglaterra, que l'animà a fer un viatge a aquest país i establir-se a Londres. Amb una gran popularitat, tornà a Roma el 1708, i el marquès Ruspoli el relacionà amb l'aristocràcia i la intel·lectualitat de la ciutat. Allí, a l'anomenada "Acadèmia de l'Arcàdia", va conèixer els futurs pontífexs Climent XI, Innocenci XIII, Climent XII i Benet XIII, molts cardenals, els prínceps de Baviera i Portugal i la reina de Polònia. Entre els músics conegué Alessandro Scarlatti, amb el fill del qual, Domenico, va conrear una gran amistat, Arcangelo Corelli, Bernardo Paquini, etc. En aquesta època va compondre les Cantates italianes, que es van popularitzar ràpidament (una d'elles, Armida Abbandonata, va ser copiada per Johann Sebastian Bach), i els oratoris La Resurrezione i El triomf d'Apol·lo. Aquell mateix any va marxar cap a Nàpols, on va rebre el nomenament de primer organista de la Capella Reial, i més tard el de director (1709). També va ser designat mestre al conservatori dels Poveri di Gesù Cristo. Deixà Nàpols, i va representar a Venècia la seva òpera Agrippina, que va ser càlidament aplaudida i elogiada. El 1710 va ser nomenat mestre de capella de Hannover, però la seva inquietud el va obligar a demanar una llicència per a anar a Londres, on va ser presentat a la reina Anna. Immediatament se li va encarregar la composició d'una òpera, Rinaldo, que va estar acabada en 14 dies i duta a escena el 14 de febrer de 1711, amb gran èxit. De retorn a Hannover va escriure els seus concerts per a oboè, sonates per a flauta, lieder i cantates alemanyes amb poesies de Brakes. El 1712 torna a Anglaterra, representà Il pastor Fido, i el desembre del mateix any compon, en pocs dies, l'òpera Teseo que va ser estrenada el gener de 1713. Amb motiu de la Pau d'Utrecht va escriure un Te Deum (avui anomenat Te Deum d'Utrecht). Per celebrar l'aniversari del natalici de la reina Anna va compondre una Oda. Llavors ella mateixa li va encarregar un Te Deum i un Jubilate, que van ser estrenats el 7 de juliol. Així aconseguí ser nomenat compositor de la cort, malgrat estar prohibit que un estranger escrivís música per a actes oficials. Händel establia així els fonaments del que seria el seu arrelament definitiu a Anglaterra i va renunciar al seu càrrec de Hannover. El 1714 va morir la reina Anna i la succeí Jordi I. Llavors emprengué una lluita per conquerir el seu favor. Aquí encaixa la llegenda segons la qual la seva Música Aquatica va ser escrita precisament amb aquest objecte. La veritat és que Händel va tornar a gaudir de privilegis i va ser nomenat mestre de capella de Hannover, lloc on va acompanyar el rei en el mes de juliol de 1716. De retorn a Anglaterra fou mestre de capella per al duc de Chandos, per al qual escriví els onze Chandos Anthems, tres Te Deum i vuit suites per a clavecí. El 1720 agafà la direcció de l'Acadèmia de l'Òpera Italiana, i comença una nova fase de la seva vida, com a empresari operístic. Desenvolupà una activitat plena de dinamisme, immune al cansament, al desànim i a l'adversitat. Desféu intrigues, lluità amb castrati i prime donne (entre elles les famoses Faustina i Cuzzoni, posseïdores d'una prodigiosa tècnica vocal), tot això sense deixar de compondre amb sorprenent rapidesa, qualitat i mestratge. El 20 d'abril del mateix any estrenà la seva òpera Radamisto dedicada al rei. S'oposà al compositor Giovanni Bononcini i es veié obligat a escriure una òpera en col·laboració, Muzio Scevola, el primer acte de la qual va se compost per un músic anomenat Pippo, el segon per Bononcini i el tercer pel mateix Händel. Els honors del triomf van correspondre al compositor italià fins que Händel prengué la revenja amb la seva òpera Ottone, a la qual van seguir Giulio Cesare (1724), Tamerlano, Rodelinda i Scipione (1725). El 1726 va succeir una cosa totalment imprevista en l'escena: en l'òpera Alexandre les dues cantants abans anomenades representaven els papers de les amants del gran conqueridor, però la seva rivalitat va augmentar fins a tal grau que, no podent contenir-se, es van estirar dels cabells i van sostenir una violenta baralla davant de l'auditori, presidit per la princesa de Gal·les. Es diu que Händel no va perdre la serenitat, ans al contrari, animava les contendents amb sonors redoblaments de timbals al mateix temps que deia: "Deixeu-les. Quan estiguin cansades, el seu furor caurà per si sol". Sempre actiu, segueix escrivint òperes: Riccardo II, dedicada al rei Jordi I (a qui també va dedicar els seus Coronation Anthems), Siroe, Ptolomeo i Admeto, que va ser l'última obra representada en l'Acadèmia, la qual es va veure obligada a tancar les seves portes en condicions de bancarrota. Llavors Händel emprèn un viatge a Itàlia a la recerca de nous elements: aquest viatge va durar gairebé un any i va tornar amb cantants, llibrets i partitures italianes. Posa en escena Lotario, Partenope, repeteix Aci e Galatea amb cors, Ezio, Orlando, Deborah i Athalia. Els seus rivals musicals van ser Nicola Antonio Porpora i Johann Adolf Hasse. El 1734 inaugura una temporada al Covent Garden amb l'òpera-ballet Terpsicore. Sosté lluites tremendes, fins que la nit del 12 al 13 d'abril pateix un atac de paràlisi. La seva empresa va tancar. El seu estat general era deplorable: estava afectat del costat dret, amb el cervell lesionat i amb la mà dreta paralitzada. La seva depressió era tan gran, acorralat pels deutes i el sofriment, que es negava a guarir-se. Per fi, alguns dels seus amics van aconseguir enviar-lo a les termes d'Aix-la-Chapelle: es va recuperar com si fos un miracle. Un dels seus biògrafs diu: "immediatament el gegant ressuscitat va reprendre la seva lluita". Es lliurà al treball amb febril dedicació: el 15 de novembre comença Faramondo; del 7 al 17 de desembre escriu, per als funerals de la reina, el Funeral Anthem; el 24 acaba Faramondo i el 25 comença Serse. Però les contrarietats no cessen: els seus creditors l'amenacen amb tancar-lo a la presó i per a evitar-ho es veu obligat a acceptar fer un concert de beneficència (maig de 1728). Però al mes següent rep el reconeixement públic: en els jardins de Vauxhall, sobre el Tàmesi, lloc de cita de la societat de Londres, se li aixeca una estàtua. Encoratjat, comença Saül, que va ser estrenada el 27 de setembre. El 7 d'octubre comença Israel in Egypt que acaba el dia 28 del mateix mes, encara que aquesta obra, en vida de Händel sempre va fracassar. El 1741, abatut i descoratjat, decideix allunyar-se d'Anglaterra. El lloctinent d'Irlanda el va convidar a dirigir uns concerts a Dublín, i Händel amb l'objectiu d'oferir a aquesta generosa nació una cosa nova va compondre, del 23 d'agost al 14 de setembre, el seu extraordinari oratori Messiah, que va ser estrenat el 12 d'abril de 1742. L'èxit el va acompanyar des de la seva primera audició. La seva activitat no coneixia repòs. Escriu successivament Samson, Semele, el Dettinger Te Deum (per celebrar les victòries del duc de Cumberland sobre els francesos), Belshazzar i la tragèdia Hercules. Però el 1745 novament va estar a la vora de la ruïna: va caure en una postració semblant a la de 1734, que li va durar vuit mesos. Un esdeveniment inesperat li va aixecar l'ànim: el pretendent al tron, Carles Eduard, va desembarcar a Irlanda: tot el país es va revoltar i l'exèrcit de Highlanders va marxar sobre Londres. La capital es va consternar, però Händel es va unir als seus habitants. El 14 de novembre, al Drury Lane, fa cantar un Himne per als enrolats voluntàriament. Va escriure lOratori ocasional, en el qual convidava als anglesos a lluitar contra l'invasor; i Judas Maccabeus, escrit entre el 9 de juliol i el 11 d'agost de 1746. És com l'"himne a la victòria" compost per festejar el triomf del Duc de Cumberland. A aquesta obra s'associa una feliç circumstància: Händel s'havia convertit en el músic nacional d'Anglaterra, i així és proclamat. A partir d'aquest moment no coneixerà més preocupacions materials: reprèn la seva creació amb Alexander Balus, Joshua, Solomon, Susanna, Música per als reials focs d'artifici, etc. El 1750 fa un viatge a la seva terra natal, Halle. Allí va rebre la notícia de la mort del seu gran contemporani: Johann Sebastian Bach. El 1751 és un any dolent per a Händel: havia iniciat la composició de Jephtha i havia escrit el primer acte en tretze dies. Onze dies més tard va arribar a la penúltima escena del segon acte, però allí va haver de suspendre'l: en començar el fragment del cor final que diu "Quant ombrívols, oh Senyor, són els teus designis", es va veure obligat a aturar-se. Va escriure: "He arribat aquí el dimecres 13 de febrer, impedit per continuar a causa de la meva visió de l'ull esquerre". El 30 d'agost havia perdut la vista. Va escriure: "Eclipsi total. El món s'ha esborrat". Operat tres vegades de cataractes, l'última vegada el novembre de 1752, Händel estava absolutament cec. El 6 d'abril de 1759 encara tenia forces per tocar la part d'orgue de Messiah, però sofreix un desmai a la meitat de l'execució. Va morir el Dissabte Sant, 14 d'abril. d'aquest mateix any. El dia 11 havia escrit: "Voldria morir el Divendres Sant, en l'esperança de reunir-me a Déu, el meu dolç Senyor i Salvador, el dia de la seva Resurrecció". Va ser enterrat a l'abadia de Westminster el 20 d'abril de 1759. La música de Händel arriba a grans altures: els seus cors són d'una grandiositat insospitada. Mozart, referint-se a ell deia: "Pressenteix l'efecte millor que tots nosaltres. Quan ho desitja, colpeja com un llamp". I Beethoven afirmava: "Heus aquí la veritat".

Vegeu també


- El catàleg d'obres de Händel: Händel Werke Verzeichnis (HWV) Categoria:Compositors Categoria:Britànics ja:ゲオルク・フリードリヒ・ヘンデル ko:게오르크 프리드리히 헨델 th:จอร์จ เฟรดริก ฮันเดล

Boston

] Boston és la capital i la ciutat més gran de l'estat de Massachusetts, als Estats Units. També és el centre cultural i de negocis de tota la regió de Nova Anglaterra, i va ser fundada el 1630. És una de les ciutats més importants dels Estats Units, amb una economia basada principalment en l'educació, la sanitat, les finances i la tecnologia punta. Segons el cens del 2000, la seva població és de 589.141 habitants. L'àrea metropolitana (el Gran Boston), que inclou les ciutats properes de Cambridge, Somerville i Brookline, així com d’altres àrees residencials més allunyades de la ciutat, té uns 5,8 milions de residents.

Història

Fundada el 1630, Boston va créixer ràpidament a causa de la seva rellevància com a principal port per als vaixells amb destinació a la Gran Bretanya i les Índies Occidentals des de les colònies. Durant els primers 200 anys, la ciutat va estar composta principalment per puritans que procedien de la Gran Bretanya. El 20 de març de 1760, el "Gran Incendi" de Boston va destruir 349 edificis. Boston va tenir un paper clau en la Guerra d'Independència dels Estats Units. Després de la guerra, la ciutat va continuar desenvolupant-se com a port internacional de comerç, exportant productes com ara rom, peix, sal i tabac. A mitjan segle XIX era ja un dels centres manufacturers més grans del país; especialment destacades eren les seves peces de roba, pells i indústries de maquinària. segle XIX A la dècada de 1840 hi van arribar onades d'immigrants procedents d'Europa, incloent un gran nombre d'irlandesos i d'italians que van aportar a la ciutat molta població catòlica. L'11 de novembre de 1848, va inaugurar-se a Boston la primera escola mèdica per a dones, la Boston Female Medical School, que més tard es fusionaria amb la Boston University School of Medicine. Ha estat el principal centre literari del país i encara avui es disputa amb Nova York aquesta distinció. L'1 de setembre de 1897 s'inaugurà el metro de Boston, el primer de tot Amèrica del Nord. Universitats com Harvard, el MIT, el Boston College, la Boston University i la Tufts University van portar milers d'estudiantes a aquesta zona, molts dels quals s'hi han quedat. Finalment, el MIT i altres universitats han arribat a ser una font de talents en tecnologia avançada. Molts graduats del MIT, en particular, han fundat companyies tecnològiques molt pròsperes en l'àrea de Boston. Diferents polítics, entre els quals John F. Kennedy, Ted Kennedy i Tip O'Neill, van assegurar-se que Boston fos la beneficiària d'inversions federals. Boston té també diverses atraccions culturals, que inclouen el Museu de Belles Arts i dues famoses orquestres, la Boston Symphony Orchestra i la Boston Pops Orchestra.

Economia

Els prestigiosos “colleges” i universitats han proporcionat indústries tecnològiques a Boston, incloent companyies de maquinari i programari com EMC Corporation i Akamai, així com companyies de biotecnologia com Millennium Pharmaceuticals i Biogen Idec. Altres companyies importants localitzades en l'àrea de Boston són Reebok, Raytheon, Gillete i Fleet Bank.

Franquícies esportives professionals


- Boston Bruins (Hoquei sobre gel - National Hockey League)
- Boston Celtics (Bàsquet - National Basketball Association)
- Boston Net Sox (Beisbol - Major League Baseball)

Enllaços externs


- [http://www.cityofboston.gov Web oficial de la ciutat]
- [http://www.boston.com Portal comercial]
- [http://yourtown.boston.com Guia de la ciutat]
- [http://www.boston-online.com Guia de la ciutat]
- [http://www.december.com/plaus/bos/blue.html Guia de la ciutat]
- [http://www.gobostoncard.com Go Boston Card: Visites a 31 atraccions i visites de Boston]
- [http://www.boston-online.com/glossary.html Guia del llenguatge local]
- [http://wikitravel.org/en/article/Boston Guia de viatge de Boston a Wikitravel] Categoria:Ciutats dels Estats Units Categoria:Ports ja:ボストン ko:보스턴

Massachusetts

Massachusetts és un estat dels Estats Units d'Amèrica situat a la regió de Nova Anglaterra. ja:マサチューセッツ州 ko:매사추세츠 주 th:มลรัฐแมสซาชูเซตส์

EUA

Els Estats Units d'Amèrica són una federació de 50 estats, més algunes altres entitats. Freguen en extensió total la xifra de 10.000.000 de quilòmetres quadrats. La data oficial de la fundació dels Estats Units és el 4 de juliol, 1776, quan el Segon Congrés Continental, que representava tretze colònies britàniques, van adoptar la declaració de la independència. Però, la estructura de la nació va canviar radicalment el 1788 quan els estats van reemplaçar els Articles de la Confederació amb la Constitució dels Estats Units; la data en la que els tretze estats van adoptar la constitució és considerada la data "d'entrada a la Unió", convertint-se en part dels Estats Units. Els Estats Units mantenen acords comercials amb un nombre important de nacions. Són fundadors i socis principals de molts organismes internacionals, com el BIRD, l'FMI o l'OTAN, i tenen dret de vet al Consell de Seguretat de l'ONU. Els diferents governs dels Estats Units no han dubtat en la seva història d'usar la seva influència en organismes multilaterals, i quan això ha fallat, el seu poder militar, per protegir els seus interessos. Tenen una economia molt sòlida, que destaca en tots els camps: agricultura, ramaderia, mineria, pesca. La població actual supera els 267.000.000 de persones, la majoria d'origen europeu, amb percentatges importants de persones d'origen africà, llatí, asiàtic i una petita minoria d'amerindis. L'idioma més estès és l'anglès, encara que també hi destaquen el castellà, llengües asiàtiques i ameríndies. La població és urbana en un 90% i establerta sobretot als grans centres industrials i comercials del centre i, sobretot, a la costa. La capital és Washington i les seves principals àrees urbanes són: Nova York, Los Angeles, Chicago, Dallas, Houston, Seattle, etc.

Geografia

Els seus límits són: #Al nord amb el Canadà (i, pel que fa a l'estat d'Alaska, amb l'oceà Àrtic). #Al sud amb Mèxic. #A l'est amb l'oceà Atlàntic. #A l'oest amb l'oceà Pacífic. Ja que són el tercer país més gran del món, després de Rússia i el Canadà, amb un àrea de 9.631.418 km², els Estats Units contenen una enorme varietat geogràfica: boscos de clima templat a la costa est, àrees pantanoses al sud-est, grans planes al centre, un sistema fluvial dels rius Mississippi-Missouri, els grans Lacs, les muntanyes rocalloses a l'oest de les planes, deserts i canyons a l'oest de aquest sistema muntanyós, i boscos de clima templat a l'oest. A més, la geografia d'Alaska és volcànica i amb un clima àrtic, i les illes d'Hawaii tenen un clima tropical. La geografia és accidentada a la zona centre-oest, on hi ha les muntanyes Rocalloses; a la zona est, on hi ha els Apalatxes, i a la regió sud-oest, on comença la Sierra Madre mexicana.

Història

El territori dels Estats Units havia estat habitat per pobles amerindis 13.000 anys abans de l'arribada dels europeus el segle XVI (espanyols), i el segle XVII (francesos, anglesos i neerlandesos). Després de la Guerra dels Set Anys entre Espanya i Gran Bretanya, les dues potències es van repartir Nord-Amèrica. El 1776 tretze colònies es van separar de la Gran Bretanya per formar els Estats Units, la primera república federal constitucional del món. L'estructura original va ser una confederació, el 1777 i ratificada el 1781 en els Articles de la Confederació. Aquest sistema tenia compilacions, i el 1789 es va crear la Constitució que establia un govern federal més centralitzat que una Confederació. Després d'assegurar la independència, els Estats Units van començar la seva expansió cap a l'oceà Pacífic, gràcies a la compra de Louisiana i d'adquirir, per mitjà d'una guerra contra Mèxic, la meitat del seu territori que incloïa els estats de Califòrnia, Nou Mèxic, Arizona, Utah, Nevada, Colorado i part de Texas, que ja s'havia independitzat de Mèxic, amb el suport de les nord-americans dirigits per Samuel Houston, el 1836. Després van adquirir el territori d'Oregon de la Gran Bretanya (corresponent a una àrea molt superior a la de l'estat homònim actual) i Alaska de Rússia. Amb l'adquisició de nous territoris, nous estats van ser afegits a la Unió. En el procés, van desplaçar als pobles amerindis, prenent o expropiant les seves terres, matant-ne molts, i obligant-los a establir-se en altres àrees. Rússia Des de l'època colonial, existia una carència de mà d'obra, la qual cosa va propiciar l'establiment de la comercialització inhumana i l'esclavitud de persones d'origen africà. Durant el segle XIX, els Estats Units es van dividir en qüestions relacionades amb els drets dels estats i la continuació de l'esclavitud. Els estats del nord s'oposaven a l'esclavitud, però, els estats del sur pensaven que era necessària per a continuar amb l'èxit de l'agricultura, i volien estendre-la als nous territoris adquirits. La disputa va arribar a la crisi el 1861 data en la qual 7 estats del sud se separaven de la Unió per a formar un nou país, els Estats Confederats d'Amèrica, iniciant la Guerra civil dels Estats Units. Poc després 4 estats més es van separar. Guerra civil dels Estats UnitsEl llavors president, Abraham Lincoln, no va reconèixer la secessió, va publicar la Proclamació de l'Emancipació, declarant la llibertat de tots els esclaus als estats del sud, encara que no va ser realitat sinó a la fi de la guerra el 1865 amb la dissolució de la Confederació. La Guerra Civil va acabar amb la disputa sobre el dret dels estats per a separar-se de la Unió, donant de més poder al govern federal que no pas als estats. El país va experimentar un impressionant creixement econòmic, propiciat per la immigració massiva de persones d'origen europeu. A finals del segle XIX, els Estats Units s'havien ja convertit en una potència industrial. La nació es va convertir en un centre de desenvolupament tecnològic. El 1929 però, el país va experimentar la Gran Depressió, un període de severa contracció econòmica després de la Primera Guerra Mundial que s'estengué arreu del món. Els Estats Units van participar en la Primera i en la Segona Guerra Mundial, consolidant-se com a potència militar després de la fi de la Guerra Freda. Els Estats Units també van participar en la Guerra de Corea i la Guerra de Vietnam, en les quals també es va involucrar la Unió Soviètica. A partir de la dècada dels noranta, els Estats Units s'han involucrat en accions per a l'establiment de la pau o de la democràcia en diverses nacions, Kosovo, Haití, Somàlia, Libèria i, recentment a l'Afganistan i a l'Iraq.

Economia

:Article principal: Economia dels Estats Units Els Estats Units són una potència mundial amb importantíssimes empreses en tots els sectors de l'economia. El país disposa de rics recursos minerals amb extensos jaciments d'or, petroli, carbó, i urani. Les indústries agrícoles principals són de blat de moro, blat, sucre, i tabac. El sector industrial produeix, entre altres coses, cotxes, avions, i productes electrònics. La indústria més gran és ara el sector de serveis. Els Estats Units són la tercera destinació turística més important del món després de França i Espanya. L'activitat econòmica s'estén a tot el país: Nova York és el centre industrial, financer, i televisiu de la nació; la Silicon Valley, a Califòrnia, és el centre tecnològic del país; Los Angeles és el centre cinematogràfic; Detroit és el centre de la indústria de l'automòbil, i els estats de las Grans Planes, al centre del país, són coneguts com les "paneres" del país, per la seva producció agrícola; Texas és el centre petrolier; i el sud-est del país és un centre important de recerca mèdica i on es localitzen les indústries tèxtils més importants del país. El Producte Intern Brut dels Estats Units és el més gran del món. El seus principals socis comercials són: Canadà (20%) i Mèxic (12%), amb els que integren el NAFTA, l'àrea comercial més gran del món. Altres importants socis comercials són: la República Popular de Xina (10%, 11% si s'hi inclou Hong Kong) i el Japó (8%). Més del 50% de tot el comerç es realitza amb aquests quatre països.

Política

Japó És un país democràtic, representatiu i federal governat per un president electe per a un període de 4 anys. El país està integrat per 50 estats autònoms. Els principals partits polítics són el Partit Republicà i el Partit Demòcrata, que dominen la política del país i per això algunes consideren la democràcia nord-americana una democràcia bi-partidista. Altres partits de menor importància són el Partit de la Reforma i el Partit Verd. Els estats de la federació encara conserven un grau relatiu d'autonomia. Cada estat té la seva pròpia constitució, i poden establir diferent sistemes governamentals. Nebraska, per exemple, té una branca legislativa representada per 2 cambres, i Nova Hampshire té el tercer cos legislatiu més gran del món angloparlant.

Divisió administrativa

Partit Demòcrata Els Estats Units d'Amèrica està dividit en 50 estats i altres entitats polítiques. La capital n'és Washington, localitzada al Districte de Columbia.

Estats

Estats que formen els Estats Units d'Amèrica:

Districte federal


- Districte de Colúmbia

Àrees insulars

La més important és l'estat lliure associat de Puerto Rico. Les següentes illes també són administrades pels Estats Units: Samoa Americana, Illa Baker, Guam, Illes Howland, Illa Jarvis, Atol Johnston, Escull Kingman, Atol Midway, Illa Navassa, Illes Marianes del Nord, Atol Palmyra, Illes Verges Nord-americanes i les Illes Wake.

Àrees metropolitanes

Illes WakeLes àrees metropolitanes més importants als Estats Units (i la població) són:
- Nova York-Northern New Jersey (18,3 milions)
- Los Angeles-Long Beach-Santa Ana (12,3 milions)
- Chicago-Naperville-Joliet (9,0 milions)
- Filadèlfia-Cadmen-Wilmington (5,7 milions)
- Dallas-Fort Worth-Arlington (5,1 milions)
- Miami-Fort Lauderdale-Miami Beach (5,0 milions)
- Washington-Arlington-Alexandria (4,7 milions; si s'hi inclou l'àrea de Baltimore: 7,9 milions)
- Houston-Bayton-Sugar Land (4,7 milions)
- Detroit-Warren-Livonia (4,4 milions)
- Boston-Cambridge-Quincy (4,4 milions)

Demografia

Origen ètnic

Els Estats Units tenen una demografia molt variada, el 77% de la població és d'origen europeu el 13% és de origen africà, el 4% d'origen asiàtic, l'1,5% és amerindi i el 0,3% d'origen hawaià o nadiu del Pacífic. Aquesta classificació demogràfica prové de les institucions governamentals i no hi existeix una divisió separada per a les persones d'origen llatinoamericà, (que als Estats Units es coneixen com a hispans) ja que poden pertànyer al grup racial d'origen europeu, amerindi, o mestís. No obstant això, la població d'origen llatinoamericà és el 17% del total, principalment provinent de Mèxic. En termes d'origen nacional, els països d'origen més importants dels nord-americans són: Alemanya, Irlanda, Anglaterra, Mèxic, Itàlia, França i Polònia. S'estima que hi ha més de 5 milions d'immigrants il·legals als Estats Units, principalment de Mèxic. Mèxic té la intenció de crear un programa d'immigració més ampli amb els Estats Units, però els conservadors d'aquest país s'oposen fins i tot a donar un estatus legal als immigrants que ja hi viuen i treballen.

Religió

El 52% del nord-americans són protestants (principalment baptistes o metodistes), el 24% són catòlics, l'1,3% són mormons, l'1,4% son jueus, el 0,5% són musulmans, el 7% tenen una altra religió, i el 14% es consideren ateus.

Llengua

No hi ha cap llengua oficial a nivell federal, però l'anglès és la llengua de facto, utilitzada en el govern, en la proclamació de les lleis, en les ordres executives, en els tractats diplomàtics i en altres publicacions oficials. L'anglès n'és oficial a 27 estats, tres dels quals (Hawaii, Louisiana i Nou Mèxic) també tenen una altra llengua oficial (hawaià, francès i espanyol). Els altres estats no tenen llengua oficial. L'espanyol és la segona llengua més parlada als Estats Units (per 28,1 milions de persones, el 10,7% de la població).

Enllaços externs


- [http://www.whitehouse.gov Pàgina de la Casa Blanca], en anglès i espanyol
- [http://www.embusa.es/barcelona.html Consolat General dels Estats Units a Barcelona], en català
- [http://www.embusa.es/ Ambaixada dels Estats Units a Espanya], en espanyol Categoria:Estats Units ja:アメリカ合衆国 ko:미국 ms:Amerika Syarikat simple:United States th:สหรัฐอเมริกา zh-min-nan:Bí-kok

Avió

Un avió és una màquina capaç de volar per l'atmosfera. Conté un cos, on hi viatgen passatgers o càrrega, unes ales que sustenten l'avió a l'aire, i una cua que en permet una millor maniobrabilitat i estabilitat. Solen classificar-se en avions de passatgers, de càrrega o militars (caces, bombarders, espia...). Sol estar propulsat per un o més motors, situats al cos o a les ales de l'avió segons el model.

Història

El francès Clément Ader (1841–1925), va ser el primer que va fer volar un aparell, l´Èol (Eole), amb un motor de vapor. Aquest enginy ostenta el molt discutit títol de primer aparell més pesat que l'aire capaç d'enlairar-se del terra pels seus propis mitjans (sembla que va recórrer uns 50 m a una altura de 20 cm, el 9 d'octubre de 1890), i el de ser la primera màquina denominada avió, ja que així va ser inscrit pel seu constructor en la patent. De totes maneres és difícil qualificar-lo com a tal, ja que aquest aparell no té gairebé controls amb els quals governar les seves evolucions, a més de comptar amb un disseny de les ales molt semblant a les d'un rat-penat, que com es demostraria més tard, no era el més eficaç. De manera que, generalment, es considera com el primer avió de la història, el Flyer, dissenyat, construït i pilotat pels germans nord-americans Wright. Wilbur Wright (1867-1912) i Orville Wright (1871-1948) van treballar junts en el desenvolupament de l'Aeronàutica. L'any 1903 van construir la seva primera hèlix segons càlculs originals. Era un 35% més efectiva que altres hèlix que funcionaven en aquella època. Seguidament van construir un avió de 337 kg amb un motor de 12 CV. El 17 de desembre de 1903 a Kill Devil Hills, prop de Kitty Hawk a l'estat de Carolina del Nord (EEUU), van efectuar el primer vol que va durar uns 12 segons. El Flyer va recórrer uns 35 m a una alçada d'uns 3 m i una velocitat de 48 km/h. Aquell mateix dia, Wilbur Wright va realitzar un vol més llarg que va durar uns 59 segons. categoria:aeronàutica ja:固定翼機 ko:비행기 ms:Kapal terbang bersayap tetap simple:Aircraft

1950

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 26 de gener - l'Índia: aquest país assoleix la independència.
- 23 de març - Món: hi entra en vigor el conveni de l'Organització Meteorològica Mundial.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS PAÏSOS CATALANS
- 9 de maig - Madrid (Espanya): Esteban Terradas i Illa, Doctor en Ciències Exactes i en Ciències Físiques; Enginyer de Camins, Canals i Ports; i Enginyer Industrial català. :MÓN
- 27 de gener - Santiago (Xile): Augusto d'Halmar, poeta i escriptor xilè.

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX ja:1950年 ko:1950년 ms:1950 simple:1950 th:พ.ศ. 2493

Mn

Crom - Manganès - Ferro
Mn
Tc  
 
 
Imatge:Mn_taula_periòdica.png
General
Nom, símbol, nombreManganés, Mn, 25
Sèrie química Metall de transició
Grup, període, bloc7, 4 , d
Densitat, duresa Mohs 7470 kg/m3, 6,0
Aparença Platejat metàl·lic
Aparença
Propietats atòmiques
Pes atòmic 54,938049 uma
Radi mitjà† 140 pm
Radi atòmic calculat 161 pm
Radi covalent 139 pm
Radi de Van der Waals Sense dades
Configuració electrònica Ar]3d54s2
Estats d'oxidació (òxid) 7,6,4,2,3 (àcid fort)
Estructura cristal·lina Cúbica centrada en el cos
Propietats físiques
Estat de la matèria Sòlid (generalmente no magnètic)
Punt de fusió 1517 K
Punt d'ebullició 2235 K
Entalpia de vaporització 226 kJ/mol
Entalpia de fusió 12,05 kJ/mol
Pressió de vapor 121 Pa a 1517 K
Velocitat del so 5150 m/s a 293,15 K
Informació diversa
Electronegativitat 1,55 (Pauling)
Calor específica 480 J/(kg·K)
Conductivitat elèctrica 0,695 x 106 m-1·ohm-1
Conductivitat tèrmica 7,82 W/(m·K)
1er potencial d'ionització 717,3 kJ/mol
2on potencial d'ionització 1509 kJ/mol
3er potencial d'ionització 3248 kJ/mol
4t potencial d'ionització 4940 kJ/mol
5è potencial d'ionització 6990 kJ/mol
6è potencial d'ionització 9220 kJ/mol
7è potencial d'ionització 11500 kJ/mol
Isòtops més estables
iso.ANPeríode de semidesintegració CDED MeVPD
52MnSintètic5,591 dies ε4,71252Cr
53MnSintètic3,74 x 106 anysε0,59753Cr
54MnSintètic312,3 diesε
β-		1,377
0,697		54Cr
54Fe
55Mn100%Mn és estable amb 30 neutrons
El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.

Característiques principals

El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial. Els seus