Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
24 De Febrer

24 de febrer

El 24 de febrer és el cinquanta cinquè dia de l'any del calendari gregorià. Queden 310 dies per a finalitzar l'any i 311 en els anys de traspàs. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 1815 - Cameles (el Rosselló): Andreu Toront, inventor de la tenora moderna. :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 1874 - Barcelona: Anselm Clavé, músic i polític català, fundador dels Cors de Clavé. :MÓN

Festes:


- Mèxic: Dia de la bandera. ----
Un dia abans/Un dia després
Categoria:Febrer ja:2月24日 ko:2월 24일 ms:24 Februari simple:February 24 th:24 กุมภาพันธ์

Dia

Un dia és el període de temps que tarda el planeta Terra a girar 360 graus sobre el seu eix. Depenent de la referència que s'utilitza per a mesurar una volta, hi ha dos tipus de dies: El solar i el sideral.

Dia solar o Dia solar mitjà.

És l'usat per a tots els assumptes quotidians. Es defineix com el període de temps que empra el Sol fictici a culminar dues vegades consecutives en el meridià de l'observador. Dura 24 hores, que equival a 86.400 segons. El sol fictici: Com que el moviment de translació de la Terra al voltant del Sol no és uniforme sinó que segueix la Llei de les àrees de Kepler, el dia solar no té la mateixa duració i per tant no es pot emprar com a patró_metrològic de temps. Per a resoldre-ho es considera un sol fictici que sí que gira uniformement. Els dies de la setmana: En el calendari gregorià, un dia solar és la setena part d'una setmana. Cada dia d'una setmana té 7 noms diferents, consecutius i cíclics: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge.

Dia sideral.

També anomenat dia sideri . És el període de temps que empra un astre a culminar dos vegades consecutives en el meridià de l'observador. El seu valor és de 23 h. 56m 4, 09s , que equival a 86 164.09 segons. Per a un observador local el dia sideri comença quan el punt Àries travessa el seu meridià.

Diferència entre dia solar i sideri.

La diferència entre ambdós dies se deu al fet que quan la Terra ha acabat el seu gir respecte a les estreles fixes, el Sol encara no ha passat pel meridià perquè en aquest temps s'ha mogut a causa del moviment de translació de la Terra al voltant del Sol.

Dia (com anteposat a nit)

També es coneix com a dia la part d'aquest que va des de la eixida del Sol i el seu ocàs . La refracció per la atmosfera dels rajos lluminosos del Sol motiva que vegem llum quan el Sol no ha eixit encara: aurora, alba o crepuscle matutí. La dita difusió allarga el dia. Mesurat des del migdia l'ortus es caracteritza per un angle horari -H, on:
cos(H)=-tan(F)
- tan(D)
on F és la latitud del lloc i D la declinació solar. El ocàs ocorre a un angle horari H. El dia dura 2H i la nit 24-2H. La duració del dia i la nit va canviant en el transcurs de l'any sent la duració del dia de 12h (en totes les latituds) en els equinoccis més de 12 hores a la primavera i estiu, aconseguint el dia més llarg en el solstici d'estiu, on també ocorre la nit més curta. Al contrari el dia dura menys de 12 hores a la tardor i hivern, aconseguint-se en el solsticci d'hivern el dia més curt i la nit més llarga. Aquest efecte s'accentua més quan major és la latitud. Hi ha dia o nit permanent en alguna època de l'any, en les regions polars tant de l'hemisferi nord o sud caracteritzades per estar a una latitud que en valor absolut és major que F=90-23º26'=66º34'. Esta és precisament la definició de casquet polar.

Vegeu també


- Temps solar
- Equació de temps

Enllaç extern


- [http://www.fourmilab.ch/cgi-bin/uncgi/Earth/action?opt=-p&img=learth.evif On és de dia ara mateix] Espectacular visió de la terra en temps real Categoria:dia ja:日 simple:Day

Calendari gregorià

El calendari gregorià és el calendari establert pel papa Gregori XIII, a instàncies de Ghiraldi. És vigent des de 1582 i prové del calendari julià. Precisament aquell any, el papa ordenà que s'eliminessin 10 dies del calendari (el 4 d'octubre va ser seguit pel 15 d'octubre), per tal de compensar l'avançament de l'arribada de la primavera provocada pel fet que el calendari julià, vigent fins aleshores, no compensava correctament la precessió dels equinoccis. En el calendari gregorià s'alternen els anys comuns, de 365 dies, i els de traspàs (també anomenats bixestos o bissextils), de 366, en cicles de 400 anys (que acaben els anys múltiples de 400): en cada cicle hi ha 303 anys comuns i 97 de traspàs. Per tal de distribuir-los uniforment, s'esdevenen períodes de tres anys comuns seguits d'un únic de traspàs, excepte tres períodes de set anys comuns consecutius seguits d'un de traspàs, que es fan coincidir amb tres dels quatre tombants de segle que té el cicle gregorià: concretament aquells en què el número del segle que acaba no és múltiple de 4 (per tant, en el darrer cicle, del 1601 al 2000, van ser els períodes 1697-1703, 1797-1803 i 1897-1903; però aquest període de set anys comuns consecutius no es va donar al final del segle XX, ja què l'any 2000 va ser de traspàs, perquè 20 és múltiple de 4. Són doncs de traspàs els anys en què les dues darreres xifres -sense ser 00- són múltiples de 4; si s'esdevé que les dues darreres xifres són 00, són de traspàs aquells que les dues primeres xifres són múltiples de 4 (per tant els anys 1700, 1800, 1900 no van ser de traspàs). Amb aquest repartiment d'anys comuns i de traspàs s'aconsegueix que el cicle de 400 anys tingui 146.097 dies: (303 anys comuns x 365 dies) + 97 de traspàs x 366 dies = 146.097 dies. Aquesta quantitat de 146.097 dies és la duració real (molt aproximada) de 400 anys solars (els quals tenen una duració de 365'2422 dies): 400 x 365'2422 = 146.096'88. Manquen només 0'12 dies perquè el còmput sigui perfecte: aquesta lleu imprecisió es pot corregir eliminant un any de traspàs cada 3.333'33 anys! (3.333'33 anys són 3.333'33/400 = 8,333325 cicles de 400 anys; 8,333325 x 0'12 dies d'error per cile = 1 dia). L'any consta de 7 mesos de 31 dies (gener, març, maig, juliol, agost, octubre i desembre), 4 de 30 dies (abril, juny, setembre i novembre) i un (el febrer) que en té 28 en els anys comuns i 29 en els de traspàs. Els anys comuns també es divideixen en 52 setmanes i un dia i els de traspàs en 52 setmanes i dos dies. Això fa que si una data s'esdevé en un determinat dia de la setmana un any, la mateixa data l'any següent s'esdevé en el dia següent de la setmana; si l'any és de traspàs, les dates compreses entre el març i el febrer de l'any següent s'esdevenen dos dies de la setmana més tard, en relació al dia en què havia caigut l'any anterior. Segons aquest calendari la festa de Pasqua es fa coincidir amb la primera lluna plena de la primavera.

Curiositats


- Santa Teresa d'Àvila va morir just el 4 d'octubre del 1582, així que va ser enterrada onze dies després, el dia 15.
- Miguel de Cervantes i William Shakespeare van morir el mateix dia, el 23 d'abril del 1616... però només segons els seus respectius calendaris, ja que a Anglaterra el calendari gregorià no va entrar en vigor fins a l'any 1752. Així que, segons el calendari gregorià, Shakespeare va morir el dia 3 de maig.
- [http://lletres.net/pla/festesmobils.html Article de Josep Pla] sobre la Pasqua i les festes mòbils en el calendari gregorià

Pàgines que s'hi relacionen


- Temps astronòmic
- Astronomia
- Calendari Categoria:Calendari als:Gregorianischer Kalender ja:グレゴリオ暦 ko:그레고리력 ms:Kalendar Gregory simple:Gregorian calendar th:ปฏิทินเกรกอเรียน

Any

L’any és el període de temps que triga la Terra a fer una volta al Sol. Podem definir l'any amb més exactitud segons criteris diversos. Això origina un gran nombre de tipus diferents d'any. Des d'un punt de vista astronòmic hi ha tres tipus d'any, segons com es defineixi la revolució de la Terra al voltant del Sol:
- L'any sideri (365'256 dies)
- L'any tròpic o solar (365'2422 dies)
- L'any anomalístic (365'259 dies) En la vida quotidiana, fem servir l'any civil, que tenen un nombre enter de dies. Hi ha anys civils de dues menes: els anys comuns, que són els que tenen 365 dies i els de traspàs, que són els de 366, que s'esdevenen, en general, cada 4 anys.

Pàgines que s'hi relacionen


- Any civil
- Any draconític
- Temps astronòmic categoria:Any ja:年 ms:Tahun simple:Year zh-min-nan:Nî

Any de traspàs

Un any de traspàs és un any civil que té un dia més que els anys comuns, és a dir, té 366 dies. El dia de més s'afegeix al final del mes que era el darrer en el calendari romà: el febrer, de tal manera que aquest mes passa a tenir 29 dies. El repartiment dels anys civils en anys comuns i de traspàs es fa d'acord amb el calendari gregorià: en cada període de 400 anys n'hi ha 303 de comuns i 97 de traspàs. S'alternen de la següent manera: són de traspàs els anys en què les dues darreres xifres de l'ordinal que correspon a l'any formen un múltiple de 4, excepte si aquestes xifres són 00. Aleshores cal tenir en compte, amb el mateix criteri, les dues primeres xifres de l'any. Per exemple, el 1996 va ser de traspàs, perquè 96 és múltiple de 4; en el 2000, com que les dues darres xifres eren 00, calia tenir en compte el 20, que és múltiple de 4: per tant, també va ser de traspàs; però no ho van ser el 1700, el 1800 i el 1900, perquè 17, 18 i 19 no són múltiples de 4. L'any de traspàs també s'anomena bixest o bissextil, mots que fan al·lusió al fet que el nombre de dies que té (366) acaba en dos sisos.

Pàgines que s'hi relacionen


- any
- calendari gregorià
- any tròpic
- any sideri
- any civil
- temps astronòmic categoria:Unitats de temps

Mn

Crom - Manganès - Ferro
Mn
Tc  
 
 
Imatge:Mn_taula_periòdica.png
General
Nom, símbol, nombreManganés, Mn, 25
Sèrie química Metall de transició
Grup, període, bloc7, 4 , d
Densitat, duresa Mohs 7470 kg/m3, 6,0
Aparença Platejat metàl·lic
Aparença
Propietats atòmiques
Pes atòmic 54,938049 uma
Radi mitjà† 140 pm
Radi atòmic calculat 161 pm
Radi covalent 139 pm
Radi de Van der Waals Sense dades
Configuració electrònica Ar]3d54s2
Estats d'oxidació (òxid) 7,6,4,2,3 (àcid fort)
Estructura cristal·lina Cúbica centrada en el cos
Propietats físiques
Estat de la matèria Sòlid (generalmente no magnètic)
Punt de fusió 1517 K
Punt d'ebullició 2235 K
Entalpia de vaporització 226 kJ/mol
Entalpia de fusió 12,05 kJ/mol
Pressió de vapor 121 Pa a 1517 K
Velocitat del so 5150 m/s a 293,15 K
Informació diversa
Electronegativitat 1,55 (Pauling)
Calor específica 480 J/(kg·K)
Conductivitat elèctrica 0,695 x 106 m-1·ohm-1
Conductivitat tèrmica 7,82 W/(m·K)
1er potencial d'ionització 717,3 kJ/mol
2on potencial d'ionització 1509 kJ/mol
3er potencial d'ionització 3248 kJ/mol
4t potencial d'ionització 4940 kJ/mol
5è potencial d'ionització 6990 kJ/mol
6è potencial d'ionització 9220 kJ/mol
7è potencial d'ionització 11500 kJ/mol
Isòtops més estables
iso.ANPeríode de semidesintegració CDED MeVPD
52MnSintètic5,591 dies ε4,71252Cr
53MnSintètic3,74 x 106 anysε0,59753Cr
54MnSintètic312,3 diesε
β-		1,377
0,697		54Cr
54Fe
55Mn100%Mn és estable amb 30 neutrons
El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.

Característiques principals

El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial. Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn+2 competix sovint amb el Mg+2. S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.

Aplicacions


- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe2O3), i el diòxid de manganès, (MnO2).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO2, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO2).
- El MnO2 també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.

Història

vidre] S'ha trobat diòxid de manganès, MnO2, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers. En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO4), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni. A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.

Rol biològic

El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida. S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O2-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H2O2; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural. En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.

Abundància i obtenció

fetge És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït. Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO2), psilomelana (MnO2·H2O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn2O3·MnSiO3), rodonita (MnSiO3), rodocrosita (MnCO3), hübnerita (MnWO4), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l. Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina. El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.

Compostos

El permanganat de potassi, KMnO4, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants. El diòxid de manganès, MnO2 s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.

Isòtops

El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 18 radioisòtops han estat caracteritzats, sent el Mn-53 el més estable amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys, Mn-54 amb un període de 312.3 dies, i Mn-52 de 5.591 dies. La resta d'isòtops radioactius, tenen períodes inferiors a les 3 hores i la majoria d'aquests inferiors a 1 minut. Aquest element també té 3 metaestats. El manganès està inclòs dins el grup d'elements del ferro, que es creu que són sintetitzats dins de gran estrelles poc abans de la seva explosió en forma de supernoves. El Manganès-53 es desintegra en 53Cr amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys. A causa d'aquest període relativament curt, 53Mn és un radionúclid extingit. El contingut isotòpic del manganès es combina típicament amb contingut isotòpic del crom, i ha trobat aplicació en la geologia d'isòtops. Variacions en la proporció 53Cr/52Cr i Mn/Cr des d'uns quants meteorits indiquen una proporció de 53Mn/55Mn inicial, que suggereix que la relació isotòpica de Mn-Cr hagi resultat de la desintegració in situ del 53Mn en cossos planetaris diferenciats. Per això el 53Mn proporciona evidències addicionals per als processos nucleosintètics immediatament abans de la coalescència del Sistema Solar. El pes atòmic dels isòtops de manganès, varien des de les 46 uma (Mn-46) a 65 uma (Mn-65). El principal mode de desintegració dels isòtops fins l'isòtop estable més abundant, Mn-55, és la captura electrònica i el mode principal dels isòtops més grans és la desintegració beta.

Precaucions

El manganès és un element essencial, sent necessària una aportació d'entre 1 a 5 mg per dia, quantitat que s'aconsegueix a través dels aliments. El manganès en excés és tòxic. Exposicions prolongades a compostos de manganès, de forma inhalada o oral, poden provocar efectes adversos en el sistema nerviós, sistema respiratori, i altres. El permanganat potàssic, KMnO4, és corrosiu.

Enllaços externs


- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Mn/index.html webelements.com - Manganès (en anglès)]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Mn.html environmentalchemistry.com - (en anglès)]
- [http://www.manganese.org International Manganese Institute (en anglès)] categoria:Elements químics categoria:Metalls ja:マンガン th:แมงกานีส

1815

Esdeveniments:

Naixements:


- 24 de febrer - Cameles (el Rosselló): Andreu Toront, inventor de la tenora moderna.

Necrològiques:


- 5 de març - Iznang (Moos, Baden-Württemberg, Alemanya): Franz Anton Mesmer, desenvolupador de la hipnosi (n. 1734).

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XIX ko:1815년 ms:1815 simple:1815 th:พ.ศ. 2358

Rosselló

Aquest article és sobre la comarca. Si voleu informació sobre el municipi vegeu Rosselló (Segrià). Rosselló (Segrià) El Rosselló és una comarca catalana situada al sud de l'estat francès. Perpinyà, la ciutat més important i capital, és també la ciutat més important de la Catalunya Nord. Limita amb les comarques catalanes de l'Alt Empordà, el Vallespir i el Conflent, i amb Occitània. El Rosselló, amb les altres comarques de la Catalunya Nord, va deixar de formar part de Catalunya al segle XVII, com a resultat de la pèrdua catalana de la guerra dels Segadors i el resultant tractat dels Pirineus, en la que França i Espanya van dividir Catalunya i se la van repartir.

Municipis del Rosselló

Pàgines relacionades


- Comtat de Rosselló
- Catalunya Nord

Enllaços Externs


- [http://www.vilaweb.com/www/catalunyanord Actualitat local]
- [http://visualiseur.bnf.fr/Visualiseur?Destination=Daguerre&O=7860987&E=JPEG&NavigationSimplifiee=ok&typeFonds=noir Mapa del Roselló al segle XVII] a la [http://www.bnf.fr/ Biblioteca Nacional de França] Categoria:Rosselló

Tenora

La tenora és un instrument aeròfon de doble canya de la família de les xeremies. El seu nom provindria de fer de xeremia tenor. És un dels instruments més característics de la cobla. El perfeccionament i establiment com a instrument de cobla el va realitzar Pep Ventura cap a la meitat del segle XIX, ja que essent-ne un gran solista sabé com treure'n profit. Consta de tretze claus de metall copiades de l'oboè per a què el músic interpreti les diferents notes i que segons diversos folkloristes introduí Andreu Toron a Perpinà per encàrrec de Pep Ventura. Està constiuïda per cinc peces, la canya, el tudell, el cos superior del cilindre, el cos inferior i la campana. Està bàsicament fet de fusta de ginjoler menys la campanana que és de metall. Antigament sembla que es feia de boix i que tenia entorn de 70 centímetres de llarg. La mida actual és d'uns 85 cm i vibra gràcies a l'acció d'una inxa doble de canya. S'afina en si bemoll i pot interpretar peces des del fa#2 fins al sol5. Josep Coll, escriví l'any 1933 un Mètode de tenora i tible, que s'ha tornat en obra de referència. Segons el compositor de sardanes Juli Garreta: :Només hi ha un instrument al món que pugui donar un crit de joia, o de dolor, amb veu humana, i aquest és la tenora. Categoria:Instruments de vent Categoria:Instruments musicals catalans

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits


- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen


- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs


- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

1874

Esdeveniments:


- 11 de gener - Sarrià (Barcelona): voluntaris republicans s'enfronten amb l'exèrcit espanyol.

Naixements:

Necrològiques:


- 24 de febrer - Barcelona: Anselm Clavé, músic i polític català, fundador dels Cors de Clavé.

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XIX ko:1874년 ms:1874 simple:1874 th:พ.ศ. 2417

Catalunya

Catalunya, anomenada tradicionalment Principat de Catalunya, és un territori històric situat a la costa nord-est de la península Ibèrica dividit administrativament en dos territoris: la Comunitat Autònoma de Catalunya a Espanya i la Catalunya Nord a França. Hom, quan parla de Catalunya actualment, es refereix sobretot al territori sota l'administració de la Generalitat de Catalunya, que és l'únic que duu aquest nom com a oficial. Per altra banda, diferents territoris del que avui es coneix com a Franja de Ponent han format part en successius moments històrics tant del Principat de Catalunya, com actualment, d'Aragó.

Política i Administració

El territori històric de Catalunya està dividit en la Catalunya Nord, o Catalunya del Nord, (administrada per França des del Tractat dels Pirineus, de 1659) i la Catalunya del Sud (administrada pel regne d'Espanya des del Decret de Nova Planta, de 1716).
- La Catalunya del Sud és formada una de les comunitats autònomes d'Espanya, anomenada també Catalunya. Les institucions de govern d'aquesta constitueixen la Generalitat de Catalunya. Aquest territori es troba dividit administrativament en províncies (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) i subdividit en comarques. Les llengües oficials son el català i el castellà, i també l'aranès (occità) a la Vall d'Aran.
- En canvi, administrativament, la Catalunya del Nord constitueix, juntament amb la comarca occitana de la Fenolleda, un simple departament de l'estat francès (Pirineus Orientals, el núm. 66).

Ciutats


- Catalunya:
  - Barcelona capital de la comunitat autònoma, i de la província del mateix nom.
  - Girona, Lleida, Tarragona (altres capitals de província)
  - Olot, Sabadell, Terrassa, Reus, l'Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet.
- Catalunya del Nord:
  - Perpinyà, capital del departament.
  - Prada de Conflent

Geografia

Prada de Conflent
- Límits: al nord amb Andorra i França (Occitània), al sud amb el País Valencià, a l'est amb la mar Mediterrània i a l'oest amb l'Aragó. Les coordenades dels seus extrems són 3º 19' 59,94 de longitud est per a l'extrem oriental, 0º 9' 41,69 de longitud est per a l'extrem occidental, 42º 51' 45,97 de latitud nord per a l'extrem septentrional i 40º 31' 27,56 de latitud nord per a l'extrem meridional.
- Sistemes muntanyosos:
  - Pirineus, amb el Canigó i la Pica d'Estats, de 3143 metres d'altitud, el cim mes alt de Catalunya.
  - Montserrat, Montseny
  - Maestrat
- Rius principals
  - Tet
  - Fluvià
  - Ter
  - Llobregat
  - Foix
  - Francolí
  - Gaià
  - Ebre, i els seus afluents la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, Segre, Valira.

Història

Aquests són els principals fets de la història de Catalunya (vegeu Història de Catalunya per una exposició més completa).

Edat Mitjana

Formació de Catalunya

La formació de l'Imperi Carolingi (768-814) és l'origen de la Marca Hispànica, que després serà Catalunya, territoris de frontera de caràcter militar destinats a protegir el territori dels musulmans i que es posen en mans de comtes amb independència militar i jurídica. El 785 s'entrega sense lluita Girona, el 801 es recupera Barcelona i hi ha dues expedicions fracassades a Tortosa el 804 i el 810, s'estableix la frontera al Cardener-Llobregat i la serra del Montsec. Els primers comtats seran: Ribagorça, Pallars, Urgell, Barcelona, Girona, Perelada i Rosselló. El 897 és la data mítica de l'inici de la unificació territorial de Catalunya en mans d'una mateixa persona, Guifré I el Pelós, donat que reuní els comtats d'Urgell i Cerdanya (870-897) i de Barcelona i Girona (878-879). A partir d'ell, malgrat tornar a separar els comtats entre els seus fills, els territoris seran hereditaris, primer pas vers la independència. Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Urgell i Osona (947-992), nét de Guifré, patirà la destrucció de Barcelona per part d'Almansor el 985. Demanà l'ajut del vassallatge al rei franc, però no el rebrà. En canviar la dinastia franca dels carolingis pels capets, Hug Capet demanà la renovació del vassallatge a canvi de protecció (maig del 987), Borrell II no contestarà mai. Aquest fet ha estat interpretat de moltes formes, però a la pràctica representà la independència "de facto" de Catalunya respecte els francs. Durant els segles X a XII, el comtat de Barcelona aconsegueix sotmetre per diversos mètodes la resta de comtats i el comte de Barcelona es declara prínceps de la jerarquia nobiliària. El 1258, en el Tractat de Corbeil entre Lluís IX de França i representants de Jaume I, Jaume I renuncia als territoris d’Occitània, excepte Montpeller, a canvi d'una renúncia més teòrica que una altra cosa sobre els hipotètics drets que pogués tenir sobre Catalunya com a hereu dels carolingis. És la independència política reconeguda oficialment, tard, quan ja Catalunya bastia un imperi i feia 3 segles que funcionava autònomament.

Dins de la Corona d'Aragó

1137: Unió dinàstica amb la Corona d'Aragó: en unir-se en matrimoni Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei aragonès Ramir II (el monjo). Peronella tenia un any en ser promesa. segles XIII i XIV: conquesta de Mallorca i València, expansió pel Mediterrani

Edat Moderna

segles XV i XVI: unió dinàstica amb Castella (inicialment el 1492, definitivament el 1714) segle XVII: Guerra dels Segadors. Tractat dels Pirineus (1659) i divisió de Catalunya entre França i Espanya segle XVIII: Guerra de Successió i Decret de Nova Planta. Pèrdua de les llibertats nacionals.

Edat Contemporània

segle XIX: Catalunya és pionera de la industrialització a Espanya. segle XX:
- Mancomunitat de Catalunya
- Segona República Espanyola, i Estatut d'Autonomia de 1932.
- XXXX comentari sobre situació Cat del N durant 2a guerra Mundial ?? XXX
- Guerra Civil Espanyola
- Dictadura de Franco
- Transició democràtica espanyola i Estatut d'Autonomia de 1979.
- Espanya, i amb ella Catalunya Sud, va entrar en la Comunitat Econòmica Europea (precedent de la Unió Europea) el 1986. Catalunya Nord ja hi havia entrat amb França com a membre fundador.

Pàgines que s'hi relacionen


- Bandera catalana
- Comunitat autònoma de Catalunya
- Catalunya del nord
- Comarques de Catalunya
- Embassaments de Catalunya
- Els Segadors
- Història de Catalunya
- Indumentària tradicional
- Llengua catalana
- Marca Hispànica
- Rius de Catalunya
- Zones humides

Enllaços externs


- [http://flickr.com/groups/catalunya/ Imatges de Catalunya]
- [http://www.idescat.net/ Idescat.net] - Lloc web de l'Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya) Categoria:Catalunya ja:カタルーニャ州 simple:Catalonia zh-min-nan:Catalunya

Mèxic

Mèxic és un país d'Amèrica del Nord. El seu nom oficial és Estats Units Mexicans (Estados Unidos Mexicanos, en castellà), ja que està constituït com una federació d'estats. La seva capital és la Ciutat de Mèxic.

Origen del nom

El nom del país prové del nom de la seva ciutat capital la ciutat de Mèxic. L'origen d'aquest nom, però, no es coneix amb precisió. D'acord amb alguns filòlegs, Mèxic es deriva de Mexitli el nom del déu de la guerra dels asteques, el qual es deriva de metztili (lluna) i xictli (centre, melic o probablement fill). La terminació -co, significa lloc o regió. Altres propostes linguïstiques són: regió dels ungits, cara de la lluna, poble del maguei, o poble de Mexi (un altre nom pel déu principal dels asteques, Huitzilopotxtli). L'ortografia catalana de Mèxic prové de la transcripció del nàhuatl al castellà antic, i per tant, la pronunciació original de la x era /ʃ/. Una transcripció catalana moderna de la pronunciació nàhuatl seria Meixico.

Història

:Article principal: Història de Mèxic Durant més de 3000 anys, diverses civilitzacions americanes es van desenvolupar a Mèxic, l'olmeca, la maia i l'asteca, que hi van bastir grans ciutats. Els maies tenien amplis coneixements d’astronomia, com es pot comprovar a les ruïnes d'un observatori d’aquella època a Yucatan, un estat al sud-est de Mèxic. Els espanyols van arribar a Mèxic el 1519, van derrotar els asteques el 1521, i van establir la colònia de la Nova Espanya. Aquesta va ser la colònia més poblada i més pròspera d’Amèrica, comptant amb 6 milions d’habitants el 1800, dels quals gairebé més la meitat eren espanyols o descendents d'espanyols (criolls). El 16 de setembre, 1810, Miguel Hidalgo y Costilla, un sacerdot catòlic, va declarar la independència de Mèxic. Diversos generals se li van unir, però la presència espanyola al país era tan forta que la guerra va ser llarga, i no acabà sinó al 1821, data en la qual l'exèrcit reialista (lleial al rei d'Espanya) i l'exèrcit independentista o republicà es van unir proclamant la independència. Mèxic es va constituir en una monarquia parlamentària, creant el primer Imperi Mexicà. Aquest sistema de govern no duraria ni un any, ja que les forces republicanes van prendre el poder. Així Mèxic va quedar constituït com una República Federal. El govern mexicà va permetre l’entrada d’immigrants nord-americans i anglesos a l’estat de Texas per poblar les zones deshabitades. Els immigrants havien de jurar lleialtat al govern mexicà, però mai no ho van fer, sinó que es van rebel·lar en contra del govern, i amb suport dels Estats Units, es van independitzar de Mèxic el 1836 i el 1845 es van unir als Estats Units com un estat més. La independència de Texas també va ser la resposta al govern centralista de Antonio López de Santa Anna, el qual va limitar l'autonomia dels estats de la federació. Altres estats van declarar la secessió del país com Yucatán i Nuevo León, però, van ser re-integrats al país quan la constitució federal, que donava garantia de l'autonomia dels estats, va ser re-instaurada. Uns anys després, aprofitant la confusió quant als límits territorials del nou estat de Texas, Estats Units va envair Mèxic en la Guerra d'Invervenció Nord-Americana, a la fi de la qual van prendre un terç del territori mexicà, incloent-hi els estats de Califòrnia, Arizona, Nou Mèxic, Colorado, Utah i Nevada. Nevada El 1862, i amb el suport dels conservadors mexicans que volien reinstaurar el sistema monàrquic a Mèxic, França va envair Mèxic. Encara que els francesos van ser derrotats en la Batalla de Puebla el 5 de maig, 1862, les forces franceses van retornar el any següent, i aquesta vegada van prendre el control del país amb els conservadors mexicans. El arxiduc Maximilià d'Habsburg va ser nomenat l'emperador "Maximilià I de Mèxic". Benito Juárez, president abans de la invasió, va lluitar en contra dels invasors, i el 1867 l'exèrcit republicà va guanyar el control del país, i es va restaurar el govern republicà. A finals del segle XIX, sota el govern pro-europeu de Porfirio Diaz, Mèxic va experimentar un impressionant creixement econòmic. La inversió estrangera va permetre el desenvolupament de la indústria petroliera així com la construcció del sistema ferroviari. Aquest període de pau relativa és conegut com al "Porfiriato". No obstant això, la classe alta en va ser l’única beneficiada, mentre milers d’indígenes seguien vivint en pobresa extrema. La desigualtat social, així com la insistència del president a reelegir-se per cinquena ocasió, van provocar manifestacions iniciant així la Revolució Mexicana el 20 de novembre, 1910. Després de la revolució, els generals es van organitzar en un partit, anomenat el Partit Revolucionari Institucional, el partit més fort en la política mexicana fins a la fi del segle XX. Durant les dècades de 1930 a 1970 Mèxic va tenir un nou creixement econòmic, però no suficient per a igualar el creixement demogràfic. També en aquesta època Mèxic va rebre milers d’immigrants sud-americans així com a un gran nombre de espanyols i catalans refugiats després de la Guerra Civil Espanyola. Guerra Civil Espanyola Després de la crisi del petroli las dècades de 1970 i 1980, l’economia mexicana es va col·lapsar, duent a molta gent a la pobresa. En aquesta època el Partit Revolucionari Institucional, qui havia guanyat gairebé tots els llocs públics del país, va començar a perdre en moltes eleccions. Abans de 1990 ja havia perdut eleccions per a governadors d’estats, i el 1995 ja no tenia la majoria en la Càmera de Diputats. Finalment, el 2000 va perdre, després de més de 70 anys, les eleccions presidencials, on va guanyar Vicente Fox, del Partit Acció Nacional. L'1 de gener, 1994 Mèxic, els Estats Units i el Canadà van crear el NAFTA, una Zona de Lliure Comerç per a Nord-Amèrica. El 23 de març, 2005, els presidents del tres països van signar la Societat de Seguretat i Prosperitat de Nord-Amèrica (SPP), un pas cap a una major integració comunitària.

Geografia

Societat de Seguretat i Prosperitat de Nord-AmèricaMèxic està situat en la zona sud-occidental del continent nord-americà. Mèxic s'estén 3000 km de nord-oest a sud-est. Mèxic limita al nord amb els Estats Units, al sud-est amb Guatemala i Belize, a l'oest amb l'oceà Pacífic i a l'est amb el Golf de Mèxic i la mar Carib. Baja California al nord-oest, és una península de 1.250 km (de nord cap al sud), que forma el Golf de Califòrnia, també conegut com a Mar de Cortés. A l'est el Golf de Mèxic està format per una altra península, la península del Yucatán. La major part del territori és muntanyós: dues cadenes de muntanyes s'estenen de nord a sud, anomenades Sierra Madre oriental i occidental. La Sierra Nevada travessa el centre del país d'oest a est, on es troben els punts més alts, com ara el Popocatépetl, amb més de 5.000 metres d'altitud, i el Pic d'Orizaba el més alt del país. El terreny i el clima varien, desèrtic al nord, muntanyós al centre, i tropical al sud. Els rius principals dels país són: Río Bravo del Norte (Río Grande), Usumacinta, Grijalva, Balsas, Pánuco i Yaqui.

Economia

:Article principal: Economia de Mèxic D'acord amb el Banc Mundial, Mèxic té la renda per càpita (RNB per càpita) més alta de Llatinoamèrica i s'ha consolidat com un país de renda mitja-alta. A més, és l'únic país llatinoamericà que pertany a la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OECD). No obstant això, la distribució de la riquesa del país no és equitativa i la divisió entre rics i pobres, nord i sud, grans ciutats i pobles indígenes, és gran. Encara així el país va tenir una increïble recuperació de l'última crisi financera de 1994-1995. Mèxic és la dotzena economia més gran del món (d'acord a la [http://www.worldbank.org/data/databytopic/GDP.pdf la mesura del Banc Mundial del Producte Intern Brut de la Nació]) i un dels principals països exportadors de matèria primera i manufactura a nivell internacional. L'activitat econòmica del país està en gran mesura fusionada amb la dels Estats Units d'Amèrica, els quals consumeixen més del 85% de les exportacions mexicanes. El PIB del 2004 va créixer més de 4%, però la taxa d'atur va arribar gairebé al 4% en el mateix any, la més alta dels últims 10 anys. Des de mitjans de la dècada dels anys vuitanta el país s'ha inclinat per un model econòmic neoliberal amb una forta èmfasi en l'obertura comercial a altres mercats, la qual cosa ha convertit al país en el líder mundial en acords de lliure comerç, havent signat convenis d'aquest tipus amb 40 països en 12 diferents Tractats. La seva associació comercial principal està en el Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (TLCAN o NAFTA), integrat per Estats Units, Canadà i Mèxic. Mèxic també compta amb tractats de lliure comerç amb la Unió Europea dels 25, Israel, Noruega, Islàndia, Liechtenstein, Suïssa, Japó i alguns països de l'Amèrica Llatina, i és soci observador i futur membre associat del Mercosur.

Política

La Constitució actual de Mèxic es va escriure el 1917. La Constitució estableix que Mèxic és una República Federal amb branques de govern legislativa, executiva i judicial, clarament separades. La branca executiva està representada pel President de la República, elegit cada 6 anys, sense reelecció. La branca legislativa està representada pel Congrés de la Unió, que està dividit en la Cambra de Diputats i el Senat. Finalment, la branca judicial està representada per la Cort Suprema de Justícia de la Nació. Els partits politics més importants a Mèxic són:
- Partit Revolucionari Institucional (PRI), establert el 1929, unint als generals de la Revolució Mexicana de 1910-1917. És un partit de centre-esquerra o social-demòcrata.
- Partit Acció Nacional (PAN), creat el 1939. És un partit de centre-dreta.
- Partit de la Revolució Democràtica (PRD) creat el 1989. És un partit d'esquerra. L'actual president de la república, Vicente Fox, va ser un candidat del PAN, encara que en la Cambra de Diputats i en el Senat, el PRI té majoria. Per a les eleccions presidencials del 2006 el candidat favorit és del PRD.

Divisió administrativa

:Article principal: Estats de Mèxic Estats de Mèxic

Estats

Mèxic és una federació d'estats. Està dividit en 31 estats i el Districte Federal. Els estats de Mèxic són:

Ciutats importants

estats de Mèxic Les següents són les àrees metropolitanes amb més d'1 milió d'habitants a Mèxic: #Ciutat de Mèxic (22,1 milions d'habitants) #Guadalajara (4,0 milions) #Monterrey (3,8 milions) #Puebla (2,2 milions) #Tijuana (1,3 milions) #León (1,2 milions) #Ciudad Juárez (1,2 milions) #Toluca (1,2 milions) #Torreón (1,1 milions)

Demografia

Mèxic és el país castellanoparlant més gran del món, amb un població de 104 milions d'habitants, i és el segon país més poblat d'Amèrica Llatina, després de Brasil.

Etnografia

Mèxic és ètnicament divers. El 79% de la població es mestissa, és a dir d'ascendència europea i d'ascendència indígena. L'11% és indígena, segons fonts governamentals, encara que altres fonts indiquen que el 30% és predominantment indígena. El 9% és d'ascendència completament europea (principalment d'Espanya, Itàlia, Alemanya, Regne Unit, França, Rússia i Polònia). L'1% restant inclou turcs, japonesos, libanesos i xinesos. La migració sud-coreana ha augmentat els últims cinc anys. A Mèxic també van immigrar un nombre considerable d'argentins, colombians, xilens, cubans, centre-americans i brasilers, ja que el país tenia una política molt assequible per tal que els llatinoamericans obtinguessin asil polític quan aquests països estaven experimentant guerres civils i persecució política. A Mèxic és on el més gran nombre de nord-americans viu fora dels Estats Units. Això és causa de la integració econòmica de ambdós països sota el Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (NAFTA), i també perque els petits pobles mexicans són considerats com a excel·lents llocs pels jubilats, com San Miguel de Allende, la població del qual el 50% són nord-americans.

Llengües

La llengua oficial de Mèxic és el castellà. No obstant això, més del 7% de la població parla una llengua indígena. El govern reconeix 62 llengües indígenes, i l’educació primària és bilingüe en les comunitats indígenes. Les llengües indígenes més importants a Mèxic són el nàhuatl i el maia. L'anglès s’ha convertit en la segona llengua en importància a Mèxic i és parlada principalment als estats que tenen frontera amb els Estats Units i a les grans ciutats. De les llengües que van portar les immigrants europeus, el cas del vènet mereix atenció. Els immigrants de la regió del Vèneto es van establir a Chipilo, a l’estat de Puebla. Avui, les ciutadans de Chipilo encara parlen el vènet, fent-la una llengua minoritària a Puebla. Un altre cas interessant és el cas de la llengua plautdietsch parlada pels descendents dels immigrants menonites d'Alemanya i dels Països Baixos als estats de Chihuahua i Durango al nord de Mèxic. El català és parlat només pels immigrants o descendents dels immigrants que hi van arribar després de la Guerra Civil Espanyola, i que es van establir principalment a la Ciutat de Mèxic i a Guadalajara.

Religió

La població mexicana és predominantment catòlica (el 89% de la població es considera catòlica, encara que un percentatge molt menor és practicant). El 6% de la població és protestant, del qual les branques pentecostal i la carismàtica són les més nombroses. També hi ha un nombre considerable de jueus (principalment a la ciutat de Mèxic). El mormonisme ha estat creixent sobretot a les ciutats fronteres amb els Estats Units. Encara que cap religió pre-hispànica no ha sobreviscut, a les comunitats indígenes el catolicisme ha fet un sincretisme amb elements asteques o maies.

Educació

Alfabetisme

Mèxic ha assolit impressionants avanços en eduació en els últims vint anys. L'any 2004, l'alfabetització general era del 92%, i l'alfabetització del joves (edat 15-24) era del 96%. L'eduació primària i secundària és gratuïta i obligatoria a tot el país. Hi ha programes d'educació bilingües i interculturals per a les comunitats indígenes.

Educació a distància

Mèxic va ser el primer país del món en establir en els anys setanta, un sistema d'educació secundària a distància per a les petites comunitats i petits pobles. L'any 2005 aquest sistema comptava amb prop de 30,000 escoles connectades, 3 milions d'alumnes i 300.000 professors que reben aquesta programació educativa en videoconferències i teleconferències transmeses per via satel·lital. Aquestes escoles es coneixen a Mèxic com a telesecundarias. El sistema mexicà transmet la seva programació també a certs països de l'Amèrica Central i a Colòmbia, i és utilitzat al sud dels Estats Units com a mètode d'ensenyament bilingüe.

Universitats

Les cinc universitats més importants a Mèxic són:
- [http://www.unam.mx Universitat Autònoma Nacional de Mèxic] UNAM, Ciutat de Mèxic.
- [http://www.itesm.mx Institut Tecnològic de Monterrey] ITESM, Monterrey.
- [http://www.udlap.mx Universidad de las Américas] UDLA, Puebla.
- [http://www.uia.mx Universidad Iberoamericana] UIA, Ciutat de Mèxic
- [http://www.uag.mx Universitat Autònoma de Guadalajara] UAG, Guadalajara.

Premis Nobel


- Literatura: Octavio Paz, 1990
- Química: Mario Molina, 1995
- Pau: Alfonso García-Robles, 1982

Destinacions turístiques importants

Platges


- Acapulco
- Cancún
- Los Cabos
- Puerto Vallarta

Ciutats amb arquitectura colonial


- Guanajuato
- Oaxaca
- San Miguel de Allende
- Taxco

Ruïnes pre-colombines


- Teotihuacan
- Palenque
- El Tajin

Enllaços externs

Govern


- [http://www.gob.mx Govern de Mèxic, en castellà]
- [http://www.presidencia.gob.mx Web del President de Mèxic, en castellà]
- [http://www.inegi.gob.mx Instituto Nacional de Estadística, Geografía e Informática, en castellà]
- [http://http://www.sre.gob.mx/barcelona/ Consulat de Mèxic a Barcelona]

Periòdics i agències d'informació


- [http://www.reforma.com Reforma]
- [http://www.eluniversal.com.mx El Universal]
- [http://www.imagen.com.mx Imagen Informativa]

Altres


- [http://orfeocatala.com/ Orfeó Català de Mèxic] Categoria:Mèxic ja:メキシコ ko:멕시코 ms:Mexico simple:Mexico th:ประเทศเม็กซิโก zh-min-nan:México

25 de febrer

El 25 de febrer és el cinquanta-sisè dia de l'any del calendari gregorià. Queden 309 dies per a finalitzar l'any i 310 en els anys de traspàs. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1983 - Madrid: el Parlament espanyol aprova l'Estatut d'Autonomia de les illes Balears. :MÓN
- 1948 - Txecoslovàquia: hi triomfa la revolució comunista (cop d'estat de Praga).

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1856 - San Bernardo Po (Màntua, la Llombardia, Itàlia): Enrico Ferri, penalista, criminalista i polític italià.
- 1953 - Madrid: José María Aznar, polític espanyol.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 1926 - Palma: Joan Alcover i Maspons, escriptor i polític mallorquí. :MÓN
- 2005 - Oxford (Oxfordshire, Anglaterra): Peter Benenson, advocat anglès, fundador d'Amnistia Internacional.

Festes i commemoracions:

----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Febrer ja:2月25日 ko:2월 25일 simple:February 25 th:25 กุมภาพันธ์

Categoria:Febrer

Categoria:Mesos

Emperor Seamounts

The Emperor Seamounts are a chain of seamounts (submerged volcanic mountains) extending from the northwestern Hawaiian Islands (see Kure and Midway atolls) in a northwesterly direction until approximately 170º east longitude where they trend abruptly northward towards the tip of the Aleutian Islands and the Kamchatka Peninsula. The chain's name reflects the naming of many of the individual volcanoes for legendary and historic emperors of Japan (Yuryaku, Kimmei, Nintoku and Suiko are examples). They were named by Robert S. Dietz in 1954. The Emperors are the submerged remnants of volcanic islands of what we now call the Hawaiian Islands and are part of the Hawaiian-Emperor seamount chain. The age and depth of the ancient volcanoes increases toward the northern tip of the chain. Most of the older Emperors are flat topped seamounts (or guyots) showing evidence of once having been reef encircled, high islands and then coral atolls. The change in trend of the seamounts has been regarded as evidence of directional change of the Pacific Plate as it moved over the "fixed" hot spot that created each volcanic island that latter subsided to a seamount. The plate is being subducted at the trenches bordering the North Pacific rim. One explanation of the northward trend of the Emperors has been that they represent a hard plate portion that distorted the trench system of the North Pacific forming an apex seen at the Kuril-Aleutian Trench junction. A look at the USGS map on the [http://pubs.usgs.gov/gip/hawaii/page07.html Origin of the Hawaiian Islands] clearly shows this "spearpoint". However, how or why such a change in direction occurred has generally defied explanation. Recent research shows that the hot spot itself may be moving southward (Tarduno et al., 2003).

References

Tarduno, John A., Robert A. Duncan, David W. Scholl, Rory D. Cottrell, Bernhard Steinberger, Thorvaldur Thordarson, Bryan C. Kerr, Clive R. Neal, Fred A. Frey, Masayuki Torii, and Claire Carvallo. 2003. The Emperor Seamounts: Southward Motion of the Hawaiian Hotspot Plume in Earth's Mantle. Science, July 24, 2003; 10.1126/science.1086442 (Science Express Research Articles).

See also


- Plate tectonics
- Isostasy
- Oceanic trench

External links


- [http://wwwhvo.wr.usgs.gov/volcanowatch/1995/95_09_08.html Evolution of Hawaiian Volcanoes] from the USGS.
- [http://www.soest.hawaii.edu/GG/HCV/haw_formation.html The Formation of the Hawaiian Islands] with tables and diagrams illustrating the progressive age of the volcanoes.
- [http://volcano.und.nodak.edu/vwdocs/vwlessons/hot_spots/introduction.html Hot Spots and Mantle Plumes] Category:Geography of Hawaii Category:Physical oceanography Category:Volcanoes of Hawaii ja:天皇海山群

Tanie podogi Pozycjonowanie online slots alkomaty narty szwajcaria










































:: RELATED NEWS ::
Transformator
Sebuah transformator (atau yang lebih dikenal dengan nama trafo) adalah suatu alat elektronik yang memindahkan energi dari satu sirkuit elektronik ke sirkuit lainnya melalui pasangan magnet. Biasanya dipakai untuk mengubah tegangan listrik dari tinggi ke rendah dan berarti juga mengubah arus
Dioda
Sebuah dioda berfungsi sebagai versi elektronik dari katup searah. Dengan membatasi arah pergerakan muatan listrik, dioda hanya mengijinkan arus listrik untuk mengalir ke satu arah saja dan menghalangi aliran ke arah yang berlawanan.
- dioda cahaya
- dioda foto
- dioda laser
-
Dioda cahaya
Dioda cahaya atau lebih dikenal dengan sebutan LED (light-emitting diode) adalah suatu semikonduktor yang memancarkan cahaya monokromatik yang tidak koheren ketika diberi tegangan maju. Gejala ini termasuk bentuk elektroluminesensi. Warna yang dihasilkan bergantung pada bahan semikonduktor yang dipakai, dan bisa juga dekat ultraviolet<


Transistor
Transistor adalah alat semikonduktor yang dipakai sebagai penguat, pemotong (switching), stabilisasi tegangan, modulasi sinyal atau fungsi lainnya. Transistor dapat berfungsi semacam kran listrik, dimana berdasarkan arus inputnya (BJT) atau tegangan inputnya (FET), memungkinkan pengaliran listrik yang sangat akurat dari sirkuit sumber listriknya. Pada umumnya, transistor memiliki 3 terminal. Tegangan atau arus yang dipasang di satu terminalnya mengatur arus yang lebih be
Arus listrik
Arus listrik adalah aliran dari muatan listrik, biasanya melalui kabel atau penghantar listrik lainnya. Arus konvensional didefinisikan pada jaman dulu sebagai aliran muatan positif, sekalipun kita sekarang tahu bahwa arus listrik itu dihasilkan dari aliran elektron yang bermuatan negatif ke arah yang sebaliknya. Satuan SI untuk arus listrik adalah ampere (A). ja:電流
Transistor efek medan
Transistor efek medan (FET) adalah jenis transistor yang bekerja dengan adanya modulasi dari medan listrik di dalam bahan semikonduktor. Jenis-jenis transistor efek medan adalah MOSFET, JFET, MESFET, HEMT, dan TFT.