Un dia és el període de temps que tarda el planeta Terra a girar 360 graus sobre el seu eix.
Depenent de la referència que s'utilitza per a mesurar una volta, hi ha dos tipus de dies: El solar i el sideral.
Dia solar o Dia solar mitjà.
És l'usat per a tots els assumptes quotidians. Es defineix com el període de temps que empra el Sol fictici a culminar dues vegades consecutives en el meridià de l'observador. Dura 24 hores, que equival a 86.400 segons.
El sol fictici: Com que el moviment de translació de la Terra al voltant del Sol no és uniforme sinó que segueix la Llei de les àrees de Kepler, el dia solar no té la mateixa duració i per tant no es pot emprar com a patró_metrològic de temps. Per a resoldre-ho es considera un sol fictici que sí que gira uniformement.
Els dies de la setmana: En el calendari gregorià, un dia solar és la setena part d'una setmana. Cada dia d'una setmana té 7 noms diferents, consecutius i cíclics: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge.
Dia sideral.
També anomenat dia sideri . És el període de temps que empra un astre a culminar dos vegades consecutives en el meridià de l'observador.
El seu valor és de 23 h. 56m 4, 09s , que equival a 86 164.09 segons. Per a un observador local el dia sideri comença quan el punt Àries travessa el seu meridià.
Diferència entre dia solar i sideri.
La diferència entre ambdós dies se deu al fet que quan la Terra ha acabat el seu gir respecte a les estreles fixes, el Sol encara no ha passat pel meridià perquè en aquest temps s'ha mogut a causa del moviment de translació de la Terra al voltant del Sol.
També es coneix com a dia la part d'aquest que va des de la eixida del Sol i el seu ocàs .
La refracció per la atmosfera dels rajos lluminosos del Sol motiva que vegem llum quan el Sol no ha eixit encara: aurora, alba o crepuscle matutí. La dita difusió allarga el dia.
Mesurat des del migdia l'ortus es caracteritza per un angle horari -H, on: cos(H)=-tan(F) - tan(D)
on F és la latitud del lloc i D la declinació solar. El ocàs ocorre a un angle horari H.
El dia dura 2H i la nit 24-2H.
La duració del dia i la nit va canviant en el transcurs de l'any sent la duració del dia de 12h (en totes les latituds) en els equinoccis més de 12 hores a la primavera i estiu, aconseguint el dia més llarg en el solstici d'estiu, on també ocorre la nit més curta. Al contrari el dia dura menys de 12 hores a la tardor i hivern, aconseguint-se en el solsticci d'hivern el dia més curt i la nit més llarga.
Aquest efecte s'accentua més quan major és la latitud. Hi ha dia o nit permanent en alguna època de l'any, en les regions polars tant de l'hemisferi nord o sud caracteritzades per estar a una latitud que en valor absolut és major que F=90-23º26'=66º34'. Esta és precisament la definició de casquet polar.
- [http://www.fourmilab.ch/cgi-bin/uncgi/Earth/action?opt=-p&img=learth.evif On és de dia ara mateix] Espectacular visió de la terra en temps real
Categoria:diaja:日simple:Day
Any
L’any és el període de temps que triga la Terra a fer una volta al Sol.
Podem definir l'any amb més exactitud segons criteris diversos. Això origina un gran nombre de tipus diferents d'any.
Des d'un punt de vista astronòmic hi ha tres tipus d'any, segons com es defineixi la revolució de la Terra al voltant del Sol:
- L'any sideri (365'256 dies)
- L'any tròpic o solar (365'2422 dies)
- L'any anomalístic (365'259 dies)
En la vida quotidiana, fem servir l'any civil, que tenen un nombre enter de dies. Hi ha anys civils de dues menes: els anys comuns, que són els que tenen 365 dies i els de traspàs, que són els de 366, que s'esdevenen, en general, cada 4 anys.
Un any de traspàs és un any civil que té un dia més que els anys comuns, és a dir, té 366 dies. El dia de més s'afegeix al final del mes que era el darrer en el calendari romà: el febrer, de tal manera que aquest mes passa a tenir 29 dies.
El repartiment dels anys civils en anys comuns i de traspàs es fa d'acord amb el calendari gregorià: en cada període de 400 anys n'hi ha 303 de comuns i 97 de traspàs. S'alternen de la següent manera: són de traspàs els anys en què les dues darreres xifres de l'ordinal que correspon a l'any formen un múltiple de 4, excepte si aquestes xifres són 00. Aleshores cal tenir en compte, amb el mateix criteri, les dues primeres xifres de l'any. Per exemple, el 1996 va ser de traspàs, perquè 96 és múltiple de 4; en el 2000, com que les dues darres xifres eren 00, calia tenir en compte el 20, que és múltiple de 4: per tant, també va ser de traspàs; però no ho van ser el 1700, el 1800 i el 1900, perquè 17, 18 i 19 no són múltiples de 4.
L'any de traspàs també s'anomena bixest o bissextil, mots que fan al·lusió al fet que el nombre de dies que té (366) acaba en dos sisos.
L’any és el període de temps que triga la Terra a fer una volta al Sol.
Podem definir l'any amb més exactitud segons criteris diversos. Això origina un gran nombre de tipus diferents d'any.
Des d'un punt de vista astronòmic hi ha tres tipus d'any, segons com es defineixi la revolució de la Terra al voltant del Sol:
- L'any sideri (365'256 dies)
- L'any tròpic o solar (365'2422 dies)
- L'any anomalístic (365'259 dies)
En la vida quotidiana, fem servir l'any civil, que tenen un nombre enter de dies. Hi ha anys civils de dues menes: els anys comuns, que són els que tenen 365 dies i els de traspàs, que són els de 366, que s'esdevenen, en general, cada 4 anys.
- [http://www.ajtarragona.es/ Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=4314820002&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=43148 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://www.lesnostresimatges.org/ Les nostres imatges de Tarragona, pàgina web amb imatges de Tarragona, les festes, etc]
- [http://telecentres.ajtarragona.es/wikimedia Tàrraco Wiki]
Categoria:Tarragona
El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial.
Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn+2 competix sovint amb el Mg+2. S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.
Aplicacions
- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe2O3), i el diòxid de manganès, (MnO2).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO2, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO2).
- El MnO2 també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.
Història
vidre]
S'ha trobat diòxid de manganès, MnO2, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers.
En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO4), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni.
A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.
Rol biològic
El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida.
S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O2-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H2O2; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural.
En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.
Abundància i obtenció
fetge
És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït.
Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO2), psilomelana (MnO2·H2O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn2O3·MnSiO3), rodonita (MnSiO3), rodocrosita (MnCO3), hübnerita (MnWO4), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l.
Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina.
El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.
Compostos
El permanganat de potassi, KMnO4, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants.
El diòxid de manganès, MnO2 s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.
Isòtops
El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 18 radioisòtops han estat caracteritzats, sent el Mn-53 el més estable amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys, Mn-54 amb un període de 312.3 dies, i Mn-52 de 5.591 dies. La resta d'isòtops radioactius, tenen períodes inferiors a les 3 hores i la majoria d'aquests inferiors a 1 minut. Aquest element també té 3 metaestats.
El manganès està inclòs dins el grup d'elements del ferro, que es creu que són sintetitzats dins de gran estrelles poc abans de la seva explosió en forma de supernoves. El Manganès-53 es desintegra en 53Cr amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys. A causa d'aquest període relativament curt, 53Mn és un radionúclid extingit. El contingut isotòpic del manganès es combina típicament amb contingut isotòpic del crom, i ha trobat aplicació en la geologia d'isòtops. Variacions en la proporció 53Cr/52Cr i Mn/Cr des d'uns quants meteorits indiquen una proporció de 53Mn/55Mn inicial, que suggereix que la relació isotòpica de Mn-Cr hagi resultat de la desintegració in situ del 53Mn en cossos planetaris diferenciats. Per això el 53Mn proporciona evidències addicionals per als processos nucleosintètics immediatament abans de la coalescència del Sistema Solar.
El pes atòmic dels isòtops de manganès, varien des de les 46 uma (Mn-46) a 65 uma (Mn-65). El principal mode de desintegració dels isòtops fins l'isòtop estable més abundant, Mn-55, és la captura electrònica i el mode principal dels isòtops més grans és la desintegració beta.
Precaucions
El manganès és un element essencial, sent necessària una aportació d'entre 1 a 5 mg per dia, quantitat que s'aconsegueix a través dels aliments.
El manganès en excés és tòxic. Exposicions prolongades a compostos de manganès, de forma inhalada o oral, poden provocar efectes adversos en el sistema nerviós, sistema respiratori, i altres.
El permanganat potàssic, KMnO4, és corrosiu.
Enllaços externs
- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Mn/index.html webelements.com - Manganès (en anglès)]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Mn.html environmentalchemistry.com - (en anglès)]
- [http://www.manganese.org International Manganese Institute (en anglès)]
categoria:Elements químicscategoria:Metallsja:マンガンth:แมงกานีส
Països Catalans
Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riuSegura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer.
L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.
Història, evolució del nom i noms alternatius
El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó».
Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».
Política
Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa.
Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent.
Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.
La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris.
Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.
- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)]
Categoria:Països Catalans
- [http://www.riudoms.org Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=1&cod=4312990004 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=43129 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://www.elfreixe.org Plataforma El Freixe]
Categoria:Baix Camp
Antoni Gaudí i Cornet
]
]
]
Antoni Gaudí i Cornet (Reus o Riudoms, Baix Camp, 1852 - Barcelona, 1926), és un dels arquitectes més rellevants que ha donat Catalunya en la seva història.
Va néixer el 25 de juny de 1852, segons uns a Reus, on, a la seva casa natal, té una placa dedicada; i segons altres al Mas de la Calderera de Riudoms (Baix Camp), on se sap que vivia la seva família. Va morir a Barcelona el 10 de juny de 1926.
La seva contribució a l'arquitectura és única i està considerat com un dels màxims exponents del Modernisme. La seva arquitectura està basada en la natura: l'interior dels cargols, les branques dels arbres; que tant bé podia observar al Mas de la Calderera. Del seu pare que era calderer va aprendre la capacitat de crear i treballar en tres dimensions.
El 1878 va obtenir el títol d'arquitecte. Elies Rogent, director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, diu en aquell moment: "hem donat un títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà".
L'obra de Gaudí es pot dividir en tres etapes:
- De la primera d'estètica neogòtica en són la Casa Vicens, el Capricho a Comillas (Cantàbria), el Palau Güell, els pavellons Güell, el Col·legi Teresià, i les obres a Lleó i a Astorga.
- La segona etapa, que coincideix amb el moment àlgid del modernisme, desenvolupa un llenguatge personal colorista i alegre. Són d'aquesta etapa la façana posterior de la casa Calvet, el Parc Güell, la casa Batlló, i la Pedrera.
- En la tercera etapa predominen els elements geomètrics. D'aquesta etapa en són: l'església de la Colònia Güell, les escoles de la Sagrada Família i el Temple de la Sagrada Família, que no pogué veure acabat i encara avui continua en construcció.
El dia 7 de juny de 1926, Antoni Gaudí caminava per la Gran Via. Havia creuat el carrer de Bailèn prop de la Plaça Tetuan. Era un camí que feia molts vespres per anar de l'església de Sant Felip Neri fins a la Sagrada Família. Però aquell dia, quan es disposava a travessar el carrer, un tramvia el va atropellar i el va deixar sense sentit. Pel seu aspecte de captaire van trigar en adonar-se que es tractava del genial arquitecte. Va morir el dia 10 de juny de 1926 a l'hospital de la Santa Creu.
Actualment està en procès de beatificació per part de l'Església Catòlica.
- [http://lletres.net/pla/AGaudi.html Gaudí, per Josep Pla (un Homenot)]
- [http://www.gaudiclub.com/cat/index.asp Lloc web sobre Gaudí]
Gaudí, AntoniGaudí, Antonija:アントニオ・ガウディ
Aquests són els principals fets de la història de Catalunya (vegeu Història de Catalunya per una exposició més completa).
Edat Mitjana
Formació de Catalunya
La formació de l'Imperi Carolingi (768-814) és l'origen de la Marca Hispànica, que després serà Catalunya, territoris de frontera de caràcter militar destinats a protegir el territori dels musulmans i que es posen en mans de comtes amb independència militar i jurídica.
El 785 s'entrega sense lluita Girona, el 801 es recupera Barcelona i hi ha dues expedicions fracassades a Tortosa el 804 i el 810, s'estableix la frontera al Cardener-Llobregat i la serra del Montsec. Els primers comtats seran: Ribagorça, Pallars, Urgell, Barcelona, Girona, Perelada i Rosselló.
El 897 és la data mítica de l'inici de la unificació territorial de Catalunya en mans d'una mateixa persona, Guifré I el Pelós, donat que reuní els comtats d'Urgell i Cerdanya (870-897) i de Barcelona i Girona (878-879). A partir d'ell, malgrat tornar a separar els comtats entre els seus fills, els territoris seran hereditaris, primer pas vers la independència.
Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Urgell i Osona (947-992), nét de Guifré, patirà la destrucció de Barcelona per part d'Almansor el 985. Demanà l'ajut del vassallatge al rei franc, però no el rebrà. En canviar la dinastia franca dels carolingis pels capets, Hug Capet demanà la renovació del vassallatge a canvi de protecció (maig del 987), Borrell II no contestarà mai. Aquest fet ha estat interpretat de moltes formes, però a la pràctica representà la independència "de facto" de Catalunya respecte els francs.
Durant els segles X a XII, el comtat de Barcelona aconsegueix sotmetre per diversos mètodes la resta de comtats i el comte de Barcelona es declara prínceps de la jerarquia nobiliària.
El 1258, en el Tractat de Corbeil entre Lluís IX de França i representants de Jaume I, Jaume I renuncia als territoris d’Occitània, excepte Montpeller, a canvi d'una renúncia més teòrica que una altra cosa sobre els hipotètics drets que pogués tenir sobre Catalunya com a hereu dels carolingis. És la independència política reconeguda oficialment, tard, quan ja Catalunya bastia un imperi i feia 3 segles que funcionava autònomament.
Dins de la Corona d'Aragó
1137: Unió dinàstica amb la Corona d'Aragó: en unir-se en matrimoni Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei aragonès Ramir II (el monjo). Peronella tenia un any en ser promesa.
segles XIII i XIV: conquesta de Mallorca i València, expansió pel Mediterrani
Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riuSegura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer.
L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.
Història, evolució del nom i noms alternatius
El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó».
Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».
Política
Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa.
Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent.
Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.
La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris.
Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.
- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)]
Categoria:Països Catalans
El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial.
Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn+2 competix sovint amb el Mg+2. S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.
Aplicacions
- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe2O3), i el diòxid de manganès, (MnO2).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO2, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO2).
- El MnO2 també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.
Història
vidre]
S'ha trobat diòxid de manganès, MnO2, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers.
En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO4), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni.
A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.
Rol biològic
El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida.
S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O2-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H2O2; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural.
En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.
Abundància i obtenció
fetge
És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït.
Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO2), psilomelana (MnO2·H2O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn2O3·MnSiO3), rodonita (MnSiO3), rodocrosita (MnCO3), hübnerita (MnWO4), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l.
Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina.
El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.
Compostos
El permanganat de potassi, KMnO4, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants.
El diòxid de manganès, MnO2 s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.
Isòtops
El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 18 radioisòtops han estat caracteritzats, sent el Mn-53 el més estable amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys, Mn-54 amb un període de 312.3 dies, i Mn-52 de 5.591 dies. La resta d'isòtops radioactius, tenen períodes inferiors a les 3 hores i la majoria d'aquests inferiors a 1 minut. Aquest element també té 3 metaestats.
El manganès està inclòs dins el grup d'elements del ferro, que es creu que són sintetitzats dins de gran estrelles poc abans de la seva explosió en forma de supernoves. El Manganès-53 es desintegra en 53Cr amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys. A causa d'aquest període relativament curt, 53Mn és un radionúclid extingit. El contingut isotòpic del manganès es combina típicament amb contingut isotòpic del crom, i ha trobat aplicació en la geologia d'isòtops. Variacions en la proporció 53Cr/52Cr i Mn/Cr des d'uns quants meteorits indiquen una proporció de 53Mn/55Mn inicial, que suggereix que la relació isotòpica de Mn-Cr hagi resultat de la desintegració in situ del 53Mn en cossos planetaris diferenciats. Per això el 53Mn proporciona evidències addicionals per als processos nucleosintètics immediatament abans de la coalescència del Sistema Solar.
El pes atòmic dels isòtops de manganès, varien des de les 46 uma (Mn-46) a 65 uma (Mn-65). El principal mode de desintegració dels isòtops fins l'isòtop estable més abundant, Mn-55, és la captura electrònica i el mode principal dels isòtops més grans és la desintegració beta.
Precaucions
El manganès és un element essencial, sent necessària una aportació d'entre 1 a 5 mg per dia, quantitat que s'aconsegueix a través dels aliments.
El manganès en excés és tòxic. Exposicions prolongades a compostos de manganès, de forma inhalada o oral, poden provocar efectes adversos en el sistema nerviós, sistema respiratori, i altres.
El permanganat potàssic, KMnO4, és corrosiu.
Enllaços externs
- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Mn/index.html webelements.com - Manganès (en anglès)]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Mn.html environmentalchemistry.com - (en anglès)]
- [http://www.manganese.org International Manganese Institute (en anglès)]
categoria:Elements químicscategoria:Metallsja:マンガンth:แมงกานีส
El seu pseudònim era al mateix temps un malnom, en referència al seu front desproporcionadament gran (en alemany, Stirn significa front). Després de treure una nota àmpliament per damunt de la mitja a la selectivitat, Johann Caspar Schmidt va estudiar amb interrupcions, entre 1826 i 1839, teologia i filologia a Erlangen, Königsberg i Berlin. A Berlin va ser almune de Hegel i Schleiermacher, entre d'altres. A partir de 1841 pertany al Cercle dels Lliures, un grup de debat entre científics i publicistes liberals i socialistes, al que també pertanyien, entre d'altres, Bruno Bauer, Arnold Ruge, Ludwig Buhl, Adolf Rutenberg i temporalment Friedrich Engels.
L'any 1839, Stirner comença a exercir de professor a una escola femenina de Berlin. Entre 1842 i 1844 escriu la seva Opera Magna, L'Únic i la seva Propietat, publicat l'octubre de 1844, però editat a 1845 per el·ludir la censura. Poc abans, va renunciar al seu lloc de feina, no se sap ben bé si per eviar la polèmica que s'hauria pogut originar el fet que l'autor d'un llibre tan radical ocupés excercis una professió tan exigent, o si realment temia sancions legals i no volia donar aquest mal de cap a l'escola.
Stirner es va casar dues vegades. La seva primera dona va morir l'any 1838 per complicacions al part, juntament amb el seu fill. Es va tornar a casar, amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, l'any 1843, convertint el seu matrimoni en una sàtira de la ceremonia eclesiàstica. Però aquesta declaració d'amor no va poder impedir que, l'any 1846, es dissolgués la unió arran dels creixents problemes econòmics de la parella, ja que l'activitat literària li suposava pocs ingressos a Stirner i el seu experiment cooperatiu de comerç majorista de llet, finançat per una herença de Marie, va fracassar estrepitosament per falta d'experiència, aixi com la desconfiança d'agricultors i clients.
L'any 1847 tradueix a l'alemany la obra La Riquesa de les Nacions, d'Adam Smith. Al 1856 mor d'una infecció causada per la picadura d'un insecte, endeutat i sense deixar herença.
Filosofia
Stirner es classificat dins del grup de Joves Hegelians, de l'Esquerra Hegeliana, però dins del qual només encaixa parcialment, ja que amb L'Únic i la seva Propietat s'oposa frontalment a Hegel i els Joves Hegelians. Especialment, ataca als seus membres més destacats de l'època: Bruno Bauer i Ludwig Feuerbach.
Es el primer filòsof en negar tots els imperatius, totes les exigències morals, en fer apolgia del poder individual ilimitat, deixant-ho tot a la seva responsabilitat i competència.
Stirner critica l'idealisme alemany de forma polèmica. Per això, Karl Marx es veu obligat a escriure una rèplica dins la seva obra La Ideologia Alemanya al capítol I.III titulat "Sant Stirner".
Cites conegudes del seu llibre (sovint resumides de forma incorrecta) son »Per a jo, res està damunt meu« i »No he fundat la meva causa en res«. Segurament, una de les frases més conegudes sobre la llibertat de l'individualisme és: Només soc lliure d'allò del que m'he desempallegat.
Influència
Tot i que la majoria de les recopilacions de la història de la filosofia només el mencionen de passada, ha influit a molts filòsofs (entre d'altres, suposadament, a Nietzsche, al qual alguns seguidors de Stirner acusen de "gran plagiador") i escriptors (per exemple, Ernst Jünger). Sovint es mencionat com a antecedent de l'anarquisme, especialment de la seva vessant individualista (com l'anarcocapitalisme), i de l'existencialisme, mèrit que d'altra banda només mereix parcialment.
L'afinitat de Stirner cap a l'anarquisme clàssic es objecte de polèmica, ja que la majoria d'ells consideren les seves idees contradictòries amb les de l'anarquisme, i només una petita part el consideren un referent. Dins del postanarquisme - una combinació entre anarquisme i postestructuralisme - es troben forts vincles amb Stirner, i molts el condideren com a un postestructuralista precoç.
- En castellà:
[http://www.alasbarricadas.org/ateneo/modules/wikimod/index.php?page=Max%20Stirner%20y%20la%20figura%20del%20 Article sobre Stirner]
Categoria:Filòsofsja:マックス・シュティルナー
Maeshowe (or Maes Howe) is a Neolithicchambered cairn and passage grave situated on Mainland Orkney, Scotland. The monuments around Maeshowe, including Skara Brae, were designated a UNESCOWorld Heritage Site in 1999. It gives its name to the Maeshowe type of chambered cairn, which bears no similarities to any other known chambered cairn design, either in Orkney or elsewhere.
Built originally by grooved ware people, the site is close to several other significant ancient monuments thought to be contemporary with Maeshowe.
It was looted by Vikings (Earl Harald Maddadarson and Ragnvald, Earl of Moer[http://www.orkneyjar.com/history/maeshowe/maeshrunes.htm]) in c. 12th century CE, who left, in their passing, a series of runic graffiti on the stone walls of the chamber while they sheltered. There are over thirty individual inscriptions.
The corbelled roof was shattered in 1861 by overenthusiastic archaeologists. Luckily, they did relatively little structural damage and the site still represents a standard of exacting design and construction not found anywhere else in the British Isles.
Харківський Інженерно-будівельний Інститут
Харківський Інженерно-будівельний Інститут, вища школа, заснована 1930 для підготови інженерів-будівельників різних фахів. Ін-т має фак.: будів., санітарно-техн. і заг.-техн., вечірній і заочний відділи; при ін-ті є аспірантура. У 1960-их pp. понад 4 000 студентів.
Література
- 1930 на базі пром. фак. кол. Харківського Ін-ту Нар. Госп-ва. Ін-т має фак.: машинобудів., гірничий, металюрґічний, хем.; вечірній і заочний відділи і низку лябораторій. У сер. 1960-их pp. в ін-ті навчалося бл. 3 000 студентів. Є аспірантура.
Харківський Національний Університет Радіоелектроніки
Стара назва:
Харківський Інститут Гірничого Машинобудування, Автоматики й Обчислювальної Техніки, вища школа, заснована 1944 на базі Харківського Інж.-будів. Ін-ту при Наркоматі вугільної промсти СССР. Початкова назва — Гірничоіндустріальний Ін-тут, з 1947 — Харківський Гірничо-індустріальний Ін-т; теперішня назва з 1962. Ін-т має
Харківський Інститут Інженерів Залізничого Транспорту
Харківський Інститут Інженерів Залізничого Транспорту ім. С. Кірова, вища школа в системі Мін-ва шляхів СССР для підготови інженерів зал. транспорту, заснований 1930 з кол. Харківського зал. технікуму і вищих техн. курсів. Має фак.: автоматики, телемеханіки і зв'язку, механічни
