:: wikimiki.org ::
| 29 De Març |
29 de marçEl 29 de març és el vuitanta vuitè dia de l'any del calendari gregorià i el vuitanta novè en els anys de traspàs. Queden 277 dies per a finalitzar l'any.
----
Esdeveniments:
:PAÏSOS CATALANS
:MÓN
Naixements:
:PAÏSOS CATALANS
:MÓN
Necrològiques:
:PAÏSOS CATALANS
:MÓN
Festes:
----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Març
ja:3月29日
ko:3월 29일
simple:March 29
th:29 มีนาคม
DiaUn dia és el període de temps que tarda el planeta Terra a girar 360 graus sobre el seu eix.
Depenent de la referència que s'utilitza per a mesurar una volta, hi ha dos tipus de dies: El solar i el sideral.
Dia solar o Dia solar mitjà.
És l'usat per a tots els assumptes quotidians. Es defineix com el període de temps que empra el Sol fictici a culminar dues vegades consecutives en el meridià de l'observador. Dura 24 hores, que equival a 86.400 segons.
El sol fictici: Com que el moviment de translació de la Terra al voltant del Sol no és uniforme sinó que segueix la Llei de les àrees de Kepler, el dia solar no té la mateixa duració i per tant no es pot emprar com a patró_metrològic de temps. Per a resoldre-ho es considera un sol fictici que sí que gira uniformement.
Els dies de la setmana: En el calendari gregorià, un dia solar és la setena part d'una setmana. Cada dia d'una setmana té 7 noms diferents, consecutius i cíclics: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge.
Dia sideral.
També anomenat dia sideri . És el període de temps que empra un astre a culminar dos vegades consecutives en el meridià de l'observador.
El seu valor és de 23 h. 56m 4, 09s , que equival a 86 164.09 segons. Per a un observador local el dia sideri comença quan el punt Àries travessa el seu meridià.
Diferència entre dia solar i sideri.
La diferència entre ambdós dies se deu al fet que quan la Terra ha acabat el seu gir respecte a les estreles fixes, el Sol encara no ha passat pel meridià perquè en aquest temps s'ha mogut a causa del moviment de translació de la Terra al voltant del Sol.
Dia (com anteposat a nit)
També es coneix com a dia la part d'aquest que va des de la eixida del Sol i el seu ocàs .
La refracció per la atmosfera dels rajos lluminosos del Sol motiva que vegem llum quan el Sol no ha eixit encara: aurora, alba o crepuscle matutí. La dita difusió allarga el dia.
Mesurat des del migdia l'ortus es caracteritza per un angle horari -H, on:
cos(H)=-tan(F)
- tan(D)
on F és la latitud del lloc i D la declinació solar. El ocàs ocorre a un angle horari H.
El dia dura 2H i la nit 24-2H.
La duració del dia i la nit va canviant en el transcurs de l'any sent la duració del dia de 12h (en totes les latituds) en els equinoccis més de 12 hores a la primavera i estiu, aconseguint el dia més llarg en el solstici d'estiu, on també ocorre la nit més curta. Al contrari el dia dura menys de 12 hores a la tardor i hivern, aconseguint-se en el solsticci d'hivern el dia més curt i la nit més llarga.
Aquest efecte s'accentua més quan major és la latitud. Hi ha dia o nit permanent en alguna època de l'any, en les regions polars tant de l'hemisferi nord o sud caracteritzades per estar a una latitud que en valor absolut és major que F=90-23º26'=66º34'. Esta és precisament la definició de casquet polar.
Vegeu també
- Temps solar
- Equació de temps
Enllaç extern
- [http://www.fourmilab.ch/cgi-bin/uncgi/Earth/action?opt=-p&img=learth.evif On és de dia ara mateix] Espectacular visió de la terra en temps real
Categoria:dia
ja:日
simple:Day
AnyL’any és el període de temps que triga la Terra a fer una volta al Sol.
Podem definir l'any amb més exactitud segons criteris diversos. Això origina un gran nombre de tipus diferents d'any.
Des d'un punt de vista astronòmic hi ha tres tipus d'any, segons com es defineixi la revolució de la Terra al voltant del Sol:
- L'any sideri (365'256 dies)
- L'any tròpic o solar (365'2422 dies)
- L'any anomalístic (365'259 dies)
En la vida quotidiana, fem servir l'any civil, que tenen un nombre enter de dies. Hi ha anys civils de dues menes: els anys comuns, que són els que tenen 365 dies i els de traspàs, que són els de 366, que s'esdevenen, en general, cada 4 anys.
Pàgines que s'hi relacionen
- Any civil
- Any draconític
- Temps astronòmic
categoria:Any
ja:年
ms:Tahun
simple:Year
zh-min-nan:Nî
Any de traspàsUn any de traspàs és un any civil que té un dia més que els anys comuns, és a dir, té 366 dies. El dia de més s'afegeix al final del mes que era el darrer en el calendari romà: el febrer, de tal manera que aquest mes passa a tenir 29 dies.
El repartiment dels anys civils en anys comuns i de traspàs es fa d'acord amb el calendari gregorià: en cada període de 400 anys n'hi ha 303 de comuns i 97 de traspàs. S'alternen de la següent manera: són de traspàs els anys en què les dues darreres xifres de l'ordinal que correspon a l'any formen un múltiple de 4, excepte si aquestes xifres són 00. Aleshores cal tenir en compte, amb el mateix criteri, les dues primeres xifres de l'any. Per exemple, el 1996 va ser de traspàs, perquè 96 és múltiple de 4; en el 2000, com que les dues darres xifres eren 00, calia tenir en compte el 20, que és múltiple de 4: per tant, també va ser de traspàs; però no ho van ser el 1700, el 1800 i el 1900, perquè 17, 18 i 19 no són múltiples de 4.
L'any de traspàs també s'anomena bixest o bissextil, mots que fan al·lusió al fet que el nombre de dies que té (366) acaba en dos sisos.
Pàgines que s'hi relacionen
- any
- calendari gregorià
- any tròpic
- any sideri
- any civil
- temps astronòmic
categoria:Unitats de temps
AnyL’any és el període de temps que triga la Terra a fer una volta al Sol.
Podem definir l'any amb més exactitud segons criteris diversos. Això origina un gran nombre de tipus diferents d'any.
Des d'un punt de vista astronòmic hi ha tres tipus d'any, segons com es defineixi la revolució de la Terra al voltant del Sol:
- L'any sideri (365'256 dies)
- L'any tròpic o solar (365'2422 dies)
- L'any anomalístic (365'259 dies)
En la vida quotidiana, fem servir l'any civil, que tenen un nombre enter de dies. Hi ha anys civils de dues menes: els anys comuns, que són els que tenen 365 dies i els de traspàs, que són els de 366, que s'esdevenen, en general, cada 4 anys.
Pàgines que s'hi relacionen
- Any civil
- Any draconític
- Temps astronòmic
categoria:Any
ja:年
ms:Tahun
simple:Year
zh-min-nan:Nî
Països Catalans
Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer.
L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.
Història, evolució del nom i noms alternatius
El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó».
Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».
Política
Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa.
Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent.
Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.
Límits
- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella
Divisió política i administrativa
Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán)
Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga.
En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.
Llengua
La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris.
Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.
Pàgines que s'hi relacionen
- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme
Enllaços externs
- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)]
Categoria:Països Catalans
Mn
|
|
| General |
| Nom, símbol, nombre | Manganés, Mn, 25 |
| Sèrie química | Metall de transició |
| Grup, període, bloc | 7, 4 , d |
| Densitat, duresa Mohs | 7470 kg/m3, 6,0 |
| Aparença | Platejat metàl·lic
Aparença |
| Propietats atòmiques |
| Pes atòmic | 54,938049 uma |
| Radi mitjà† | 140 pm |
| Radi atòmic calculat | 161 pm |
| Radi covalent | 139 pm |
| Radi de Van der Waals | Sense dades |
| Configuració electrònica | Ar]3d54s2 |
| Estats d'oxidació (òxid) | 7,6,4,2,3 (àcid fort) |
| Estructura cristal·lina | Cúbica centrada en el cos |
| Propietats físiques |
| Estat de la matèria | Sòlid (generalmente no magnètic) |
| Punt de fusió | 1517 K |
| Punt d'ebullició | 2235 K |
| Entalpia de vaporització | 226 kJ/mol |
| Entalpia de fusió | 12,05 kJ/mol |
| Pressió de vapor | 121 Pa a 1517 K |
| Velocitat del so | 5150 m/s a 293,15 K |
| Informació diversa |
| Electronegativitat | 1,55 (Pauling) |
| Calor específica | 480 J/(kg·K) |
| Conductivitat elèctrica | 0,695 x 106 m-1·ohm-1 |
| Conductivitat tèrmica | 7,82 W/(m·K) |
| 1er potencial d'ionització | 717,3 kJ/mol |
| 2on potencial d'ionització | 1509 kJ/mol |
| 3er potencial d'ionització | 3248 kJ/mol |
| 4t potencial d'ionització | 4940 kJ/mol |
| 5è potencial d'ionització | 6990 kJ/mol |
| 6è potencial d'ionització | 9220 kJ/mol |
| 7è potencial d'ionització | 11500 kJ/mol |
| Isòtops més estables |
|
|
|
El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.
Característiques principals
El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial.
Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn+2 competix sovint amb el Mg+2. S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.
Aplicacions
- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe2O3), i el diòxid de manganès, (MnO2).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO2, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO2).
- El MnO2 també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.
Història
vidre]
S'ha trobat diòxid de manganès, MnO2, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers.
En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO4), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni.
A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.
Rol biològic
El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida.
S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O2-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H2O2; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural.
En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.
Abundància i obtenció
fetge
És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït.
Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO2), psilomelana (MnO2·H2O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn2O3·MnSiO3), rodonita (MnSiO3), rodocrosita (MnCO3), hübnerita (MnWO4), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l.
Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina.
El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.
Compostos
El permanganat de potassi, KMnO4, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants.
El diòxid de manganès, MnO2 s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.
Isòtops
El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 18 radioisòtops han estat caracteritzats, sent el Mn-53 el més estable amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys, Mn-54 amb un període de 312.3 dies, i Mn-52 de 5.591 dies. La resta d'isòtops radioactius, tenen períodes inferiors a les 3 hores i la majoria d'aquests inferiors a 1 minut. Aquest element també té 3 metaestats.
El manganès està inclòs dins el grup d'elements del ferro, que es creu que són sintetitzats dins de gran estrelles poc abans de la seva explosió en forma de supernoves. El Manganès-53 es desintegra en 53Cr amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys. A causa d'aquest període relativament curt, 53Mn és un radionúclid extingit. El contingut isotòpic del manganès es combina típicament amb contingut isotòpic del crom, i ha trobat aplicació en la geologia d'isòtops. Variacions en la proporció 53Cr/52Cr i Mn/Cr des d'uns quants meteorits indiquen una proporció de 53Mn/55Mn inicial, que suggereix que la relació isotòpica de Mn-Cr hagi resultat de la desintegració in situ del 53Mn en cossos planetaris diferenciats. Per això el 53Mn proporciona evidències addicionals per als processos nucleosintètics immediatament abans de la coalescència del Sistema Solar.
El pes atòmic dels isòtops de manganès, varien des de les 46 uma (Mn-46) a 65 uma (Mn-65). El principal mode de desintegració dels isòtops fins l'isòtop estable més abundant, Mn-55, és la captura electrònica i el mode principal dels isòtops més grans és la desintegració beta.
Precaucions
El manganès és un element essencial, sent necessària una aportació d'entre 1 a 5 mg per dia, quantitat que s'aconsegueix a través dels aliments.
El manganès en excés és tòxic. Exposicions prolongades a compostos de manganès, de forma inhalada o oral, poden provocar efectes adversos en el sistema nerviós, sistema respiratori, i altres.
El permanganat potàssic, KMnO4, és corrosiu.
Enllaços externs
- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Mn/index.html webelements.com - Manganès (en anglès)]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Mn.html environmentalchemistry.com - (en anglès)]
- [http://www.manganese.org International Manganese Institute (en anglès)]
categoria:Elements químics
categoria:Metalls
ja:マンガン
th:แมงกานีส
Països Catalans
Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer.
L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.
Història, evolució del nom i noms alternatius
El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó».
Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».
Política
Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa.
Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent.
Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.
Límits
- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella
Divisió política i administrativa
Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán)
Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga.
En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.
Llengua
La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris.
Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.
Pàgines que s'hi relacionen
- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme
Enllaços externs
- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)]
Categoria:Països Catalans
Mn
|
|
| General |
| Nom, símbol, nombre | Manganés, Mn, 25 |
| Sèrie química | Metall de transició |
| Grup, període, bloc | 7, 4 , d |
| Densitat, duresa Mohs | 7470 kg/m3, 6,0 |
| Aparença | Platejat metàl·lic
Aparença |
| Propietats atòmiques |
| Pes atòmic | 54,938049 uma |
| Radi mitjà† | 140 pm |
| Radi atòmic calculat | 161 pm |
| Radi covalent | 139 pm |
| Radi de Van der Waals | Sense dades |
| Configuració electrònica | Ar]3d54s2 |
| Estats d'oxidació (òxid) | 7,6,4,2,3 (àcid fort) |
| Estructura cristal·lina | Cúbica centrada en el cos |
| Propietats físiques |
| Estat de la matèria | Sòlid (generalmente no magnètic) |
| Punt de fusió | 1517 K |
| Punt d'ebullició | 2235 K |
| Entalpia de vaporització | 226 kJ/mol |
| Entalpia de fusió | 12,05 kJ/mol |
| Pressió de vapor | 121 Pa a 1517 K |
| Velocitat del so | 5150 m/s a 293,15 K |
| Informació diversa |
| Electronegativitat | 1,55 (Pauling) |
| Calor específica | 480 J/(kg·K) |
| Conductivitat elèctrica | 0,695 x 106 m-1·ohm-1 |
| Conductivitat tèrmica | 7,82 W/(m·K) |
| 1er potencial d'ionització | 717,3 kJ/mol |
| 2on potencial d'ionització | 1509 kJ/mol |
| 3er potencial d'ionització | 3248 kJ/mol |
| 4t potencial d'ionització | 4940 kJ/mol |
| 5è potencial d'ionització | 6990 kJ/mol |
| 6è potencial d'ionització | 9220 kJ/mol |
| 7è potencial d'ionització | 11500 kJ/mol |
| Isòtops més estables |
|
|
|
El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.
Característiques principals
El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial.
Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn+2 competix sovint amb el Mg+2. S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.
Aplicacions
- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe2O3), i el diòxid de manganès, (MnO2).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO2, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO2).
- El MnO2 també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.
Història
vidre]
S'ha trobat diòxid de manganès, MnO2, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers.
En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO4), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni.
A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.
Rol biològic
El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida.
S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O2-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H2O2; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural.
En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.
Abundància i obtenció
fetge
És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït.
Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO2), psilomelana (MnO2·H2O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn2O3·MnSiO3), rodonita (MnSiO3), rodocrosita (MnCO3), hübnerita (MnWO4), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l.
Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina.
El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.
Compostos
El permanganat de potassi, KMnO4, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants.
El diòxid de manganès, MnO2 s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.
Isòtops
El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 18 radioisòtops han estat caracteritzats, sent el Mn-53 el més estable amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys, Mn-54 amb un període de 312.3 dies, i Mn-52 de 5.591 dies. La resta d'isòtops radioactius, tenen períodes inferiors a les 3 hores i la majoria d'aquests inferiors a 1 minut. Aquest element també té 3 metaestats.
El manganès està inclòs dins el grup d'elements del ferro, que es creu que són sintetitzats dins de gran estrelles poc abans de la seva explosió en forma de supernoves. El Manganès-53 es desintegra en 53Cr amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys. A causa d'aquest període relativament curt, 53Mn és un radionúclid extingit. El contingut isotòpic del manganès es combina típicament amb contingut isotòpic del crom, i ha trobat aplicació en la geologia d'isòtops. Variacions en la proporció 53Cr/52Cr i Mn/Cr des d'uns quants meteorits indiquen una proporció de 53Mn/55Mn inicial, que suggereix que la relació isotòpica de Mn-Cr hagi resultat de la desintegració in situ del 53Mn en cossos planetaris diferenciats. Per això el 53Mn proporciona evidències addicionals per als processos nucleosintètics immediatament abans de la coalescència del Sistema Solar.
El pes atòmic dels isòtops de manganès, varien des de les 46 uma (Mn-46) a 65 uma (Mn-65). El principal mode de desintegració dels isòtops fins l'isòtop estable més abundant, Mn-55, és la captura electrònica i el mode principal dels isòtops més grans és la desintegració beta.
Precaucions
El manganès és un element essencial, sent necessària una aportació d'entre 1 a 5 mg per dia, quantitat que s'aconsegueix a través dels aliments.
El manganès en excés és tòxic. Exposicions prolongades a compostos de manganès, de forma inhalada o oral, poden provocar efectes adversos en el sistema nerviós, sistema respiratori, i altres.
El permanganat potàssic, KMnO4, és corrosiu.
Enllaços externs
- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Mn/index.html webelements.com - Manganès (en anglès)]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Mn.html environmentalchemistry.com - (en anglès)]
- [http://www.manganese.org International Manganese Institute (en anglès)]
categoria:Elements químics
categoria:Metalls
ja:マンガン
th:แมงกานีส
Països Catalans
Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer.
L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.
Història, evolució del nom i noms alternatius
El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó».
Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».
Política
Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa.
Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent.
Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.
Límits
- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella
Divisió política i administrativa
Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán)
Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga.
En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.
Llengua
La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris.
Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.
Pàgines que s'hi relacionen
- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme
Enllaços externs
- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)]
Categoria:Països Catalans
Mn
|
|
| General |
| Nom, símbol, nombre | Manganés, Mn, 25 |
| Sèrie química | Metall de transició |
| Grup, període, bloc | 7, 4 , d |
| Densitat, duresa Mohs | 7470 kg/m3, 6,0 |
| Aparença | Platejat metàl·lic
Aparença |
| Propietats atòmiques |
| Pes atòmic | 54,938049 uma |
| Radi mitjà† | 140 pm |
| Radi atòmic calculat | 161 pm |
| Radi covalent | 139 pm |
| Radi de Van der Waals | Sense dades |
| Configuració electrònica | Ar]3d54s2 |
| Estats d'oxidació (òxid) | 7,6,4,2,3 (àcid fort) |
| Estructura cristal·lina | Cúbica centrada en el cos |
| Propietats físiques |
| Estat de la matèria | Sòlid (generalmente no magnètic) |
| Punt de fusió | 1517 K |
| Punt d'ebullició | 2235 K |
| Entalpia de vaporització | 226 kJ/mol |
| Entalpia de fusió | 12,05 kJ/mol |
| Pressió de vapor | 121 Pa a 1517 K |
| Velocitat del so | 5150 m/s a 293,15 K |
| Informació diversa |
| Electronegativitat | 1,55 (Pauling) |
| Calor específica | 480 J/(kg·K) |
| Conductivitat elèctrica | 0,695 x 106 m-1·ohm-1 |
| Conductivitat tèrmica | 7,82 W/(m·K) |
| 1er potencial d'ionització | 717,3 kJ/mol |
| 2on potencial d'ionització | 1509 kJ/mol |
| 3er potencial d'ionització | 3248 kJ/mol |
| 4t potencial d'ionització | 4940 kJ/mol |
| 5è potencial d'ionització | 6990 kJ/mol |
| 6è potencial d'ionització | 9220 kJ/mol |
| 7è potencial d'ionització | 11500 kJ/mol |
| Isòtops més estables |
|
|
|
El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.
Característiques principals
El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial.
Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn+2 competix sovint amb el Mg+2. S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.
Aplicacions
- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe2O3), i el diòxid de manganès, (MnO2).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO2, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO2).
- El MnO2 també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.
Història
vidre]
S'ha trobat diòxid de manganès, MnO2, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers.
En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO4), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni.
A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.
Rol biològic
El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida.
S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O2-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H2O2; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural.
En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.
Abundància i obtenció
fetge
És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït.
Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO2), psilomelana (MnO2·H2O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn2O3·MnSiO3), rodonita (MnSiO3), rodocrosita (MnCO3), hübnerita (MnWO4), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l.
Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina.
El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.
Compostos
El permanganat de potassi, KMnO4, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants.
El diòxid de manganès, MnO2 s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.
Isòtops
El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 18 radioisòtops han estat caracteritzats, sent el Mn-53 el més estable amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys, Mn-54 amb un període de 312.3 dies, i Mn-52 de 5.591 dies. La resta d'isòtops radioactius, tenen períodes inferiors a les 3 hores i la majoria d'aquests inferiors a 1 minut. Aquest element també té 3 metaestats.
El manganès està inclòs dins el grup d'elements del ferro, que es creu que són sintetitzats dins de gran estrelles poc abans de la seva explosió en forma de supernoves. El Manganès-53 es desintegra en 53Cr amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys. A causa d'aquest període relativament curt, 53Mn és un radionúclid extingit. El contingut isotòpic del manganès es combina típicament amb contingut isotòpic del crom, i ha trobat aplicació en la geologia d'isòtops. Variacions en la proporció 53Cr/52Cr i Mn/Cr des d'uns quants meteorits indiquen una proporció de 53Mn/55Mn inicial, que suggereix que la relació isotòpica de Mn-Cr hagi resultat de la desintegració in situ del 53Mn en cossos planetaris diferenciats. Per això el 53Mn proporciona evidències addicionals per als processos nucleosintètics immediatament abans de la coalescència del Sistema Solar.
El pes atòmic dels isòtops de manganès, varien des de les 46 uma (Mn-46) a 65 uma (Mn-65). El principal mode de desintegració dels isòtops fins l'isòtop estable més abundant, Mn-55, és la captura electrònica i el mode principal dels isòtops més grans és la desintegració beta.
Precaucions
El manganès és un element essencial, sent necessària una aportació d'entre 1 a 5 mg per dia, quantitat que s'aconsegueix a través dels aliments.
El manganès en excés és tòxic. Exposicions prolongades a compostos de manganès, de forma inhalada o oral, poden provocar efectes adversos en el sistema nerviós, sistema respiratori, i altres.
El permanganat potàssic, KMnO4, és corrosiu.
Enllaços externs
- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Mn/index.html webelements.com - Manganès (en anglès)]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Mn.html environmentalchemistry.com - (en anglès)]
- [http://www.manganese.org International Manganese Institute (en anglès)]
categoria:Elements químics
categoria:Metalls
ja:マンガン
th:แมงกานีส
30 de marçEl 30 de març és el vuitanta-novè dia de l'any del calendari gregorià i el norantè en els anys de traspàs. Queden 276 dies per a finalitzar l'any.
----
Esdeveniments:
:PAÏSOS CATALANS
- 1930 - Badalona: es funda el club de bàsquet Penya Spirit of Badalona, "La Penya".
- 1939 - València (l'Horta): els franquistes ocupen la ciutat.
:MÓN
Naixements:
:PAÏSOS CATALANS
:MÓN
- 1853 - Zundert (Brabant del Nord, Països Baixos): Van Gogh, pintor i dibuixant postimpressionista holandès.
Necrològiques:
:PAÏSOS CATALANS
:MÓN
Festes:
----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Març
ja:3月30日
ko:3월 30일
simple:March 30
th:30 มีนาคม
V. L. GINZBURGVitalij Lazareviĉ GINZBURG [viTAlij LAzariviĉ GINZburk], ruse: Виталий Лазаревич Гинзбург, (n. la ) estas rusa fizikisto. En 2003 li partagis kune kun Aleksej ABRIKOSOV kaj Anthony LEGGETT la Nobelpremion pri fiziko, pro iliaj kontribuoj al la teorio de superkondukantoj kaj superfluidoj.
Ginzburg naskiĝis en Moskvo, Sovetio en 1916 (je la 21-a de septembro laŭ la tiutempa Julia kalendaro). Li bakalaŭriĝis el la fakultato de fiziko de Moskva Stata Universitato en 1938, kaj doktoriĝis en 1942. Ekde 1940 ĝis nun (2005) li laboras ĉe la Lebedeva Fisika Instituto en Moskvo. Dum la 1950-aj jaroj, li grave kontribuis al la evoluado de la Soveta hidrogenbombo. Li estis ano de la eksa Soveta Akademio de Sciencoj.
Eksteraj ligiloj
(angle)
(angle)
GINZBURG VITALIJ
GINZBURG VITALIJ
ja:ヴィタリー・ギンツブルク
yciorys aminokwasy mieszne filmy gry rpg doda
|
|
|
| :: RELATED NEWS :: |
De plaatsbekleder
Rolf Hochhuth (
- 1 april 1931 te Eschwege) is een Duits schrijver die in 1963 een toneelstuk onder de titel Der Stellvertreter (in het Nederlands de Plaatsbekleder) schreef.
Het gaat over het (vermeend) controversiële gedrag van de Rooms Katholieke kerkleiding met name (Paus Pius XII ofwel de voormalige Intaliaanse kardinaal Pacelli) in de peri
|
Ixodes ricinus
De schapenteek of Ixodes ricinus is in Nederland de meest voorkomende teek die zich niet alleen op schapen maar op veel meer zoogdieren en de mens voedt. Onterecht wordt hij soms ook wel hondenteek genoemd.
De teek vervelt driemaal en moet voor iedere vervelling een bloedmaaltijd gebruike
|
Oranjestad (Sint-Eustatius)
Oranjestad is de hoofdplaats van het Antilliaanse eiland Sint Eustatius. Het ligt aan de westkant van het eiland aan de Oranjebaai. De stad is onder te verdelen in een benedenstad en een bovenstad. De aan het water gelegen benedenstad is het historische deel van stad met veel ruïnes uit de koloniale tijd. De bovenstad is het commerciële centrum van de stad. In de 17e en 18e eeuw was Oranjestad
|
Jakob van Schevichaven
Jakob van Schevichaven (20 juni 1866 – 20 mei 1935) was de eerste professionele Nederlandse detectiveschrijver. Hij werd bekend onder het op zijn initialen gebaseerde pseudoniem Ivans.
Van Schevichaven werd geboren te Sneek, als enig kind van Samuel van Schevichaven en M
|
|
|
|
|
