:: wikimiki.org ::

29 De Novembre

29 de novembre

El 29 de novembre és el tres-cents trenta-tresè dia de l'any del calendari gregorià i el tres-cents trenta-quatrè en els anys de traspàs. Queden 32 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1291 - Monteagudo (Sòria, Espanya): el rei Jaume II signa la pau amb Sanç IV de Castella (concòrdia de Monteagudo).
- 1899 - Barcelona: al gimnàs Solé, un grup d'esportistes encapçalats per Joan Gamper funden el Futbol Club Barcelona.
- 2004 - monestir de Montserrat (Monistrol de Montserrat, el Bages): el fons documental de la biblioteca del monestir esdevé accessible des d'Internet. :MÓN
- 1947 - seu de les Nacions Unides (Nova York): l'Assemblea General vota favorablement la partició de Palestina entre àrabs i jueus.
- 1977 - seu de les Nacions Unides (Nova York): les Nacions Unides trien aquesta data com a Dia internacional de solidaritat amb Palestina.

Dia

Un dia és el període de temps que tarda el planeta Terra a girar 360 graus sobre el seu eix. Depenent de la referència que s'utilitza per a mesurar una volta, hi ha dos tipus de dies: El solar i el sideral.

Dia solar o Dia solar mitjà.

És l'usat per a tots els assumptes quotidians. Es defineix com el període de temps que empra el Sol fictici a culminar dues vegades consecutives en el meridià de l'observador. Dura 24 hores, que equival a 86.400 segons. El sol fictici: Com que el moviment de translació de la Terra al voltant del Sol no és uniforme sinó que segueix la Llei de les àrees de Kepler, el dia solar no té la mateixa duració i per tant no es pot emprar com a patró_metrològic de temps. Per a resoldre-ho es considera un sol fictici que sí que gira uniformement. Els dies de la setmana: En el calendari gregorià, un dia solar és la setena part d'una setmana. Cada dia d'una setmana té 7 noms diferents, consecutius i cíclics: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge.

Dia sideral.

També anomenat dia sideri . És el període de temps que empra un astre a culminar dos vegades consecutives en el meridià de l'observador. El seu valor és de 23 h. 56m 4, 09s , que equival a 86 164.09 segons. Per a un observador local el dia sideri comença quan el punt Àries travessa el seu meridià.

Diferència entre dia solar i sideri.

La diferència entre ambdós dies se deu al fet que quan la Terra ha acabat el seu gir respecte a les estreles fixes, el Sol encara no ha passat pel meridià perquè en aquest temps s'ha mogut a causa del moviment de translació de la Terra al voltant del Sol.

Dia (com anteposat a nit)

També es coneix com a dia la part d'aquest que va des de la eixida del Sol i el seu ocàs . La refracció per la atmosfera dels rajos lluminosos del Sol motiva que vegem llum quan el Sol no ha eixit encara: aurora, alba o crepuscle matutí. La dita difusió allarga el dia. Mesurat des del migdia l'ortus es caracteritza per un angle horari -H, on:
cos(H)=-tan(F)
- tan(D)
on F és la latitud del lloc i D la declinació solar. El ocàs ocorre a un angle horari H. El dia dura 2H i la nit 24-2H. La duració del dia i la nit va canviant en el transcurs de l'any sent la duració del dia de 12h (en totes les latituds) en els equinoccis més de 12 hores a la primavera i estiu, aconseguint el dia més llarg en el solstici d'estiu, on també ocorre la nit més curta. Al contrari el dia dura menys de 12 hores a la tardor i hivern, aconseguint-se en el solsticci d'hivern el dia més curt i la nit més llarga. Aquest efecte s'accentua més quan major és la latitud. Hi ha dia o nit permanent en alguna època de l'any, en les regions polars tant de l'hemisferi nord o sud caracteritzades per estar a una latitud que en valor absolut és major que F=90-23º26'=66º34'. Esta és precisament la definició de casquet polar.

Vegeu també

- Temps solar
- Equació de temps

Enllaç extern

- [http://www.fourmilab.ch/cgi-bin/uncgi/Earth/action?opt=-p&img=learth.evif On és de dia ara mateix] Espectacular visió de la terra en temps real Categoria:dia ja:日 simple:Day

Any

L’any és el període de temps que triga la Terra a fer una volta al Sol. Podem definir l'any amb més exactitud segons criteris diversos. Això origina un gran nombre de tipus diferents d'any. Des d'un punt de vista astronòmic hi ha tres tipus d'any, segons com es defineixi la revolució de la Terra al voltant del Sol:
- L'any sideri (365'256 dies)
- L'any tròpic o solar (365'2422 dies)
- L'any anomalístic (365'259 dies) En la vida quotidiana, fem servir l'any civil, que tenen un nombre enter de dies. Hi ha anys civils de dues menes: els anys comuns, que són els que tenen 365 dies i els de traspàs, que són els de 366, que s'esdevenen, en general, cada 4 anys.

Pàgines que s'hi relacionen

- Any civil
- Any draconític
- Temps astronòmic categoria:Any ja:年 ms:Tahun simple:Year zh-min-nan:Nî

Any de traspàs

Un any de traspàs és un any civil que té un dia més que els anys comuns, és a dir, té 366 dies. El dia de més s'afegeix al final del mes que era el darrer en el calendari romà: el febrer, de tal manera que aquest mes passa a tenir 29 dies. El repartiment dels anys civils en anys comuns i de traspàs es fa d'acord amb el calendari gregorià: en cada període de 400 anys n'hi ha 303 de comuns i 97 de traspàs. S'alternen de la següent manera: són de traspàs els anys en què les dues darreres xifres de l'ordinal que correspon a l'any formen un múltiple de 4, excepte si aquestes xifres són 00. Aleshores cal tenir en compte, amb el mateix criteri, les dues primeres xifres de l'any. Per exemple, el 1996 va ser de traspàs, perquè 96 és múltiple de 4; en el 2000, com que les dues darres xifres eren 00, calia tenir en compte el 20, que és múltiple de 4: per tant, també va ser de traspàs; però no ho van ser el 1700, el 1800 i el 1900, perquè 17, 18 i 19 no són múltiples de 4. L'any de traspàs també s'anomena bixest o bissextil, mots que fan al·lusió al fet que el nombre de dies que té (366) acaba en dos sisos.

Pàgines que s'hi relacionen

- any
- calendari gregorià
- any tròpic
- any sideri
- any civil
- temps astronòmic categoria:Unitats de temps

Any

Pàgines que s'hi relacionen

- Any civil
- Any draconític
- Temps astronòmic categoria:Any ja:年 ms:Tahun simple:Year zh-min-nan:Nî

1291

Esdeveniments:

- 29 de novembre - Monteagudo (Sòria, Espanya): el rei Jaume II signa la pau amb Sanç IV de Castella (concòrdia de Monteagudo).
- Primera universitat a Portugal: la de Coimbra
- Els mamelucs expulsen els cristians de Jerusalem
- Neix la Confederació Helvètica (Suïssa)
- Establiment dels artesans de vidre a Murano

Naixements:

- El rei Alfons IV de Portugal

Necrològiques:

- Alfons III de la corona d'Aragó

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIII ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIII als:1291 ko:1291년

Súria

Poble de la comarca del Bages situat a uns 15 Km de Manresa, capital de la comarca. El Cardener divideix la pobació deixant a una banda el popular barri de Salipota i a l'altra la part més antiga del poble sota el promontori on es localitza el Poble Vell. El seu gentilici podria provenir d'època romana com a Sorisa. En l'activitat econòmina del poble cal destacar les mines de potasa.

Súria

Bandera oficial del municipi de Súria	Escut oficial del municipi de Súria
(En detall)	(En detall)

Localització de Súria respecte el Bages
Bages

Surienc, surienca

6.193 hab.

23,61 Km²

262,30 hab/Km²

326 m

Entitats de població

Categoria:Bages

Enllaços externs

- [http://www.guiamanresa.com/guia/bages/municipis/suria.htm Guia de Suria] Categoria:Bages

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.

Demografia

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Llengua

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia. Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya. L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat. La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants". També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab

Religió

Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.

Enllaços relacionats

- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya

Enllaços externs

- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa Categoria:Espanya fiu-vro:Hispaania ja:スペイン ko:에스파냐 ms:Sepanyol simple:Spain th:ประเทศสเปน zh-min-nan:Se-pan-gâ

Monarca català

Comtes de Barcelona nomenats pels reis francs (carolingis) dels quals eren feudataris:

Edat mitjana de Catalunya

entre la conquesta de Carlemany (732) i el compromís de Casp (1412).
- Berà (801-820)
- Rampó (820-826)
- Bernat de Septimània, primera vegada (826-832)
- Berenguer de Tolosa (832-835)
- Bernat de Septimània, segona vegada (836-844)
- Sunifred I (844-848)
- Guillem (848-850)
- Aleran i Isembart (850-852)
- Odalric (852-858)
- Humfrid (858-864)
- Bernat de Gòtia (865-878)
- Guifrè I (o Guifré) el Pelós (o Pilós) (878-897) NOTES: :1. Molts comtes van ostentar el títol de marquès de la Gòthia (que era una altra denominació de la marca Hispànica), ja que aquest territori era una divisió administrativa fronterera. Si posseïen molts comtats (a la Ghòtia o Septimània), tenien el títol de duc, que se'ls donava quan el titular acumulava molts "honors", per concessió imperial (o per costum a Septimània). Sovint el duc de Septimània governava comtats a Gòthia i llavors el comte i marquès era també duc. El títol de "comte", doncs, corresponia a una entitat terriorial, "marquès" era un títol vinculat a alguns comtats, però no a tots el de la marca, i "duc" era un títol personal. :2. Malgrat que en aquest període el títol de comte no era hereditari, Bernat de Septimània era el pare de Guillem, i Sunifred I era el pare de Guifrè I el Pelós. Comtes de Barcelona hereditaris feudataris de la monarquia franca (carolíngia):
- Guifré II Borrell (dit també Borrell I) (897-911)
- Sunyer I (911-947) Comtes de Barcelona hereditaris i independents de la monarquia carolíngia (a partir del 985), abans de la unió dinàstica amb Aragó:Aragó
- Borrell II (947-992)
- Ramon Borrell (992-1017)
- Berenguer Ramon I el Corbat (1017-35)
- Ramon Berenguer I el Vell (1035-76)
- Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes (1076-82)
- Berenguer Ramon II el Fratricida (1076-97) -> va corregnar amb Ramon Berenguer II i Ramon Berenguer III
- Ramon Berenguer III el Gran (1082-1131)
- Ramon Berenguer IV el Sant (1131-54) -> es va casar amb Peronella d'Aragó, cosa que comportarà la unió dinàstica amb Aragó Comtes de Barcelona i reis d'Aragó del casal de Barcelona:
- Alfons I el Cast o el Trobador (1154-96)
- Pere I el Catòlic (1196-1213) Comtes de Barcelona i reis d'Aragó i de València del casal de Barcelona:
- Jaume I el Conqueridor (1213-76), també rei de Mallorca (vegeu els reis de Mallorca)
- Pere II el Gran (1276-85), (Pere I de València)
- Alfons II el Franc (o el Liberal) (1285-91)
- Jaume II el Just (1291-1327)
- Alfons III (II de València) el Benigne (1327-36)
- Pere III (II de València) el Cerimoniós o el del Punyalet (1336-87)
- Joan I el Caçador (o el Descurat o l’Amador de la Gentilesa) (1387-96)
- Martí I l'Humà (o l'Eclesiàstic) (1396-1410) -> mor sense descendència legítima: se celebra el Compromís de Casp; interregne del 1410 al 1412

Edat moderna de Catalunya

entre el compromís de Casp (1412) i els Decrets de Nova Planta (1716). Comtes de Barcelona i reis d'Aragó i de València de la dinastia Trastàmara:
- Ferran I el d'Antequera (1412-16)
- Alfons IV (III de València) el Magnànim (1416-58)
- Joan II (1458-79) -> s'esdevé la Guerra Contra Joan II (1462-72)
- Ferran II el Catòlic (1479-1516)
- Joana I la Boja (1516-55) -> a qui succeeix Carles I Comtes de Barcelona i reis d'Aragó que ocuparen el tron durant la Guerra Contra Joan II (no van regnar a València, on continuava regnant Joan II):
- Enric IV de Castella (1462-63)
- Pere IV el Conestable de Portugal (1463-66)
- Renat I de Nàpols (1466-72) Comtes de Barcelona i reis d'Aragó i de València de la dinastia Habsburg (o casa d'Àustria):
- Carles I (1555-56)
- Felip I (1556-98)
- Felip II (1598-1621)
- Felip III d'Aragó (1621-41)
- Carles II (1665-1700) -> mor sense descendència Durant la Guerra de Successió:
- Carles III (1705-14)-> la Corona d'Aragó és ocupada i annexionada a Espanya: no hi ha més reis catalans Comtes de Barcelona i reis d'Aragó de la dinastia Borbó: :Durant la Guerra dels Segadors (no van regnar a València, on continuava regnant Felip III d'Aragó):
- Lluís XIII de França (1641-43)
- Lluís XIV de França (1643-52) En morir Carles II sense descendència:
- Felip IV (1700-05)
- Arxiduc_Carles_d'Àustria, de la Casa d'Àustria, que primer es va fer anomenar Carles III d'Aragó i Castella (cal no confondre amb Carles III de Borbó) (1705-1714) i finalment Carles IV d'Âustria. A partir d'aquí, la Corona Catalano-Aragonesa va ser ocupada i annexada a la Borbons.

Història Contemporània de Catalunya

Entre els Decrets de Nova Planta (1716) i el naixement del catalanisme polític (1898). A partir d'aquest punt, ja no hi han més monarques Catalans. El títol de Compte de Barcelona esdevé simplement un dels molts títols hereditaris de la Monarquia Espanyola.

Segle XX a Catalunya

Després del naixement del catalanisme polític (1898). Durant el règim feixista de Franco, l'hereu exiliat del tro espanyol, Joan de Borbó, va fer servir el títol de Compte de Barcelona. La intenció d'això sembla que va ser una mesura intermitja, per reclamar un títol reial, sense reclamar el de Rei d'Espanya. Des de la restauració de la monarquia, l'any 1975, Joan de Borbó va cedir el títol de Rei d'Espanya al seu fill Joan_Carles_I; el fill va atorgar al seu pare oficialment el títol de Comte de Barcelona l'any 1978, que va fer servir fins a la seva mort, l'any 1993.

Pàgines relacionades

- Comtat de Barcelona
- Comtat de Girona
- Comtat d'Osona

Enllaços externs

- [http://editorialbase.com/base.php?op=img&imgid=238 Genealogia dels Comptes de Barcelona] a les Constitucions catalanes
- [http://worldroots.com/brigitte/famous/f/ferdinand2spainanc.htm Avantpassats de Ferran II] a Worldroots.com
- [http://worldroots.com/~brigitte/famous/a/alfonso5aragondesc1394.htm Descendents d'Alfons IV] a Worldroots.com Categoria:Comtes de Barcelona

Sanç IV de Castella

Sanç IV de Castella (?, 1258 - Toledo, 1295), rei de Lleó i de Castella, anomenat el Brau. Fill segon d'Alfons X el Savi i Violant d'Aragó, princesa d'Aragó i filla de Jaume I el Conqueridor. Jaume I el Conqueridor Sanç IV es va casar amb Maria de Molina l'any 1282. Van tenir un fill, Ferran, que seria el futur rei i hereu Ferran IV de Lleó i Castella, anomenat l'Emplaçat, i dues filles: Beatriu de Castella que es va casar amb Alfons IV de Portugal i Isabel. Categoria:Reis de Castella ja:サンチョ4世 (カスティーリャ王)

Castella

Castella és una nació històrica de la Península Ibèrica, i antigament regne. Castella es el lloc d'origen de la llengua castellana o espanyola.

Geografia

El territori de la regió de Castella correspon a les següents províncies espanyoles:
- Cantàbria
- La Rioja
- Madrid
- Àvila, Burgos, Palència, Segòvia, Sòria i Valladolid a Castella i Lleó
- Ciudad Real, Conca, Guadalajara i Toledo a Castella-La Manxa No formàven part de Castella les tres províncies del regne de Lleó: Lleó, Salamanca i Zamora (les dues últiimes, depenent del moment històric) que actualment si que són de Castella i Lleó i la província d'Albacete que històricament és de la Regió de Múrcia. ----
- Població: 9.521.132 habitants (2003)
- Superfície: 150.281 km2
- Densitat de població: 63,4 hab/km2
- Capital: Madrid
- Ciutats importants: Valladolid, Burgos i Albacete

Història

Castella va sorgir com a comtat vassall del Regne de Lleó. El nom es deu a la gran quantitat de castells en aquella zona. Al segle X, es va independitzar de Lleó, tot i que es dos regnes es van reunificar definitivament al segle XIII. Durant l'Edat Mitjana, el Regne de Castella es va anar expandint cap al Sud, conquerint territori als moros. Des del temps dels Reis Catòlics, se solia dividir en dues regions: Castella la Vella, que corresponía a la meitat nord amb capital en Valladolid o Burgos, i Castella la Nova, al sud del Sistema Central i capital en Madrid. En l'època moderna, Castella va esdevenir la nació hegemonica cultural i la dominada económicament a la Península Ibèrica. Després de la Guerra de Successió Espanyola, es va confirmar el castellà com a llengua oficial a tot Espanya, i es va desenvolupar un model d'estat jacobí basat en el model castellà, segrestat pel govern central i oblidat pels seus habitants. Quan es van crear les autonomíes Castella la Vella va perdre les dues provincies de fora de la Meseta: La Rioja i Cantàbria i es va unir amb la regió de Lleó, formant Castella i Lleó. Castella la Nova es va dividir en la Comunitat de Madrid que abarcaba únicament la província de Madrid, i Castella-La Manxa que guanyaba la província d'Albacete fins aquell moment murciana. Per tant actualment coincidixen tres autonomíes castellanes amb la meseta, deixant fora d'ella els territoris de l'Ebre, El Bierzo (Lleó), els territoris cantàbrics i les comarques occidentals del País Valenciá. En l'actualitat, hi ha alguns partits castellanistes minoritaris, com Tierra Comunera-Partido Nacionalista Castellano (TC-PNC) o Izquierda Castellana (Iz-Ca) que defensen la unió de totes les comunitats autonomes castellanes. Cap d'aquests partits té actualment cap representació en cap parlament autonòmic encara que TC-PNC va arribar a treure un diputat per Burgos. Categoria:Geografia d'Espanya

Barcelona

Bandera oficial de la ciutat de Barcelona	Escut oficial de Barcelona
(En detall)	(En detall)

Localització de Barcelona respecte el Barcelonès
Barcelonès

Gentilici

Barceloní, barcelonina

1.578.546 hab.

100,39 Km²

15.724,14 hab/Km²

9 m

Entitats de població

m m m Barcelona () és una ciutat situada a la costa de la mar Mediterrània al nord-est de la Península Ibèrica i és la capital política de Catalunya. En la ciutat s'hi troben les seus de les institucions d'autogovern més importants de Catalunya: la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya. També és capital de la comarca del Barcelonès i de la província de Barcelona.

Emplaçament geogràfic

Situada a la costa de la mar Mediterrània, entre les desembocadures dels rius Llobregat i Besòs, limita al nord amb el riu Besòs i els municipis de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs; al sud amb la Zona Franca, l'Hospitalet de Llobregat i Esplugues de Llobregat; a l'est amb el mar, i a l'oest amb Montcada i Reixac i Sant Cugat del Vallès. El territori de la ciutat presenta tres zones ben diferenciades: la serralada de Collserola (amb el cim del Tibidabo com a punt més alt: 512 metres), el pla i els deltes dels rius Besòs i Llobregat, que juntament amb el litoral del mar tanquen els límits de la ciutat. La part del pla més propera a la serralada litoral es troba esquitxada de petits turons, alguns dels quals urbanitzats: el Carmel (267 metres), Monterols (121 metres), el Putxet (181 metres), la Rovira (261 metres) i la Peira (133 metres). Prop del litoral s'aixeca la muntanya de Montjuïc (173 metres).

Història

Els primers vestigis de població humana a Barcelona es remunten a finals del neolític (2000 a 1500 a.C.). Dels segles VII a VI a.C. n'està documentada l'existència de poblats de les tribus laietanes (ibers). Sembla que en aquesta època també hi hagué una colònia grega (Kallipolis), tot i que hi ha discrepàncies entre els historiadors sobre l'emplaçament exacte. Els cartaginesos l'ocuparen durant la segona guerra púnica i després s'hi van establir els romans. En sentit estricte doncs, sembla que la ciutat de Barcelona va ser fundada pels romans a finals del segle I a.C., sobre el mateix assentament ibèric anterior, on ja s'havien instal·lat des de l'any 218 a.C., i la varen convertir en una fortificació militar, anomenada Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, que era situada sobre l'anomenat Mons Taber, una petita elevació on avui es troba el barri de la catedral i la plaça de Sant Jaume. Al segle II fou enmurallada per ordre de Claudi. A principis del segle III la població de la Barcino romana s'estimava entre 4.000 i 8.000 habitants Al segle V Barcelona fou ocupada pels visigots d'Ataülf (any 415), provinents del nord d'Europa. El 531 Amalaric hi fou assassinat. Posteriorment al segle VIII, fou conquerida pel visir Al-Hurr i s'inicià un període de gairebé un segle de domini musulmà, fins a l'any 801 que fou ocupada pels carolingis que la convertiren en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica. La potencia econòmica de la ciutat i la seva situació estratègica van fer que els musulmans hi tornessin el 985 comandants per Almansor que l'ocupà durnat uns mesos Posteriorment Borrell II emprengué la reconstrucció (985) i donà pas al periode comtal A partir del segle XVI la ciutat inicià una etapa de decadència que es perllongaria durant els segles següents. La Unió dels Regnes de Castella i Aragó, oficialitzada amb el matrimoni entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, va generar tensions entre castellans i catalans que arribaren al seu moment més crític amb l'esclat de la Guerra dels Segadors, entre 1640 y 1651, y posteriorment, amb la Guerra de Successió (de 1706 a 1714)), que comportà l'abolició de les institucions pròpies de Catalunya. Cap a finals del segle XVIII Barcelona inicià una recuperació econòmica amb la progressiva industrialització, ja al segle XIX, que li va permetre arribar al segle XX com una de les urbs capdavanteres de l'Espanya del moment. Va ser la seu de dues Exposicions Universals els anys 1888 i 1929. L'esclat de la Guerra Civil i la derrota de les forces republicanes tornà a enfosquir el panorama ja que Barcelona s'havia posat des de sempre al costat de la República i a finals de gener de 1939 les tropes franquistes ocuparen la ciutat ja en la darrera fase de la guerra. Després d'una posguerra dura Barcelona inicià una fase de desarrollisme compulsiu i especulació exacerbada sota el mandat de l'alcalde Josep Maria de Porcioles i Colomer. Recuperada la democràcia amb la mort de Franco emprengué un nou desenvolupament cultural i urbanístic amb un creixent protagonisme de la societat civil, que l'han dotat de grans infrastuructures consolidant una metròpoli cosmopolita i moderna, molt atractiva per al turisme. En aquesta darrera etapa s'hi han celebrat els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures l'any 2004.

Esdeveniments

- 1888 Exposició Universal
- 1929 Exposició Universal
- 1936 Olimpíada Popular, anul·lada a causa de la Guerra Civil Espanyola
- 1952 Congrés Eucarístic
- 1962 el 25 de setembre, un gran desbordament causa 441 morts i 374 desaparicions en les comarques del Vallès, el Barcelonès i el Baix Llobregat
- 1992 Jocs Olímpics
- 1995 Comencen les conferències euromediterrànies
- 2004 Fòrum Universal de les Cultures
- 12 de febrer Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona
- 24 de setembre Festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona

Districtes i barris

Barcelona ha anat creixent annexionant municipis veïns que són avui dia barris de la ciutat. Cal destacar l'aportació fonamental d'Ildefons Cerdà en l'ordenació urbanística. Ildefons Cerdà Barcelona està dividida en deu districtes (s'enumeren alguns barris històrics):
- Ciutat Vella: el Raval, el barri Gòtic, la Ribera i la Barceloneta.
- L'Eixample: Sant Antoni, Esquerra de l'Eixample, Dreta de l'Eixample, la Sagrada Família, Fort Pienc.
- Sants-Montjuïc: Can Tunis, Montjuïc, Hostafrancs, Sants, Poble Sec, la Zona Franca, la Font de la Guatlla.
- Les Corts: les Corts, Pedralbes.
- Sarrià - Sant Gervasi: Sarrià, Galvany, Sant Gervasi de Cassoles, El Putget, la Bonanova, Vallvidrera.
- Gràcia: Vallcarca, la Salut, Gràcia, el Camp d'en Grassot.
- Horta-Guinardó: Horta, el Carmel, la Teixonera, el Guinardó, la Vall d'Hebron, Montbau, Sant Genís
- Nou Barris: la Trinitat Vella, la Trinitat Nova, Ciutat Meridiana, Verdum.
- Sant Andreu: el Congrés, La Sagrera, Sant Andreu de Palomar.
- Sant Martí: Sant Martí de Provençals, el Clot, el Camp de l'Arpa, el Poble Nou, la Verneda, la Ciutadella, Nova Icària, Diagonal Mar

Llocs d’interès

Barri antic

Diagonal Mar Al Barri Antic de Barcelona es troben algunes de les obres de joventut d'Antoni Gaudí com ara el Palau Güell o els fanals de la Plaça Reial. L'edifici modernista més emblemàtic del Barri Antic és, sense cap mena de dubte, el Palau de la Música Catalana obra de Lluís Domènech i Montaner, construït l'any 1908 com a seu de l'Orfeó Català. És una de les obres mestres del modernisme arquitectònic. ----

Montjuïc

La muntanya de Montjuïc, avui gairebé tota ella convertida en parc urbà, s'aixeca sobre el port presidida per la fortalesa del mateix nom (Castell de Montjuïc)i conté diversos jardins temàtics i singulars: Mossèn Costa i Llobera (cactus) Joan Maragall (bulbàcies), Joan Brossa (antic Parc d'Atraccions), Laribal (al voltant de la Font del Gat). Instl.lacions esportuives com l'Estadi Olímpic de Montjuïc seu central dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992¨, després rebatejat com Estadi Lluís Companys, així com el Palau Sant Jordi i les Piscines Bernat Picornell. També compta amb importants equipaments culturals: Museu Nacional d'Art de Catalunya (MACBA), Fundació Joan Miró, CaixaFòrum, Museu Militar, i la Ciutat del Teatre (ja al límit amb el barri del Poble Sec). ---- Poble Sec

Ciutadella

El parc de la Ciutadella és l'espai on l'any 1888 es va celebrar l'Exposició Universal. D'aquella època es conserven L'Arc de Triomf (antiga entrada al recinte firal) i l'actual Museu de Zoologia, on hi havia el cafè-restaurant.

---- Arc de Triomf

Port Olímpic

Construït amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, s'ha convertit en un espai lúdic amb restaurants, bars de moda i discoteques.
- Hotel Arts
- Torre Mapfre
- Casino de Barcelona
- Maremàgnum

---- Maremàgnum

L'Eixample

L'Eixample és l'indret de la ciutat on es troben la major part d'edificis d'estil modernista. No és estrany trobar-se, tot passejant pels seus carrers, una façana, un comerç o un vestíbul amb sorprenents ornaments florals, ferro forjat, escultures o rajoles. La Sagrada Família, obra inacabada d'Antoni Gaudí, està situada a l'Eixample. Antoni Gaudí

---- Antoni Gaudí

Passeig de Gràcia

Al Passeig de Gràcia es troben obres de tres dels principals arquitectes catalans:
- La Casa Ametller de Josep Puig i Cadafalch.
- La Casa Batlló d'Antoni Gaudí.
- La Casa Lleó Morera de Lluís Domènech i Montaner.
- La més coneguda, però, és la Casa Milà d'Antoni Gaudí, anomenada popularment "La Pedrera". La Pedrera

---- La Pedrera

Parc Güell

El Parc Güell va ser un encàrrec del Comte Güell a Antoni Gaudí. Aquest parc es va pensar com una mena de barri de luxe per les famílies benestants de la ciutat. Però nomès es va vendre un terreny. En aquest parc (declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1984) la naturalesa i l'arquitectura es confonen i es complementen. Vegeu: Gran Teatre del Liceu de Barcelona Gran Teatre del Liceu de Barcelona

Llocs de Patrimoni Mundial a Barcelona

Llocs de Patrimoni Mundial d'UNESCO a Barcelona:
- Casa Milà (La Pedrera)
- Hospital de Sant Pau
- Palau Güell
- Palau de la Música Catalana
- Parc Güell

Esport

Barcelona és la casa del FC Barcelona, conegut com a Barça, un dels clubs de futbol més famosos al món. El Museu del FC Barcelona és el segon museu a Catalunya en el número de visitants. El club sempre ha estat associat amb el nacionalisme català i té un dels estadis més grans d'Europa, el Camp Nou hi caben 98,600 persones. Hi ha un altre club a Barcelona, l'Espanyol, amb el seu nom complet: Reial Club Deportiu Espanyol.

Transport

A més del seu port, de gran importància comercial en el passat i actualment, Barcelona utilitza l'aeroport internacional d'El Prat (a la ciutat d'El Prat de Llobregat) per comunicar-se amb l'exterior. Barcelona és un centre important de Renfe (la xarxa ferroviària estatal espanyola), i la seva estació de rodalies principal és l'estació de Sants. L'AVE (el tren de gran velocitat) uneix des de fa poc temps Madrid amb Lleida (a la Catalunya occidental), i s'espera que arribi a Barcelona per l'any 2007. Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) gestionen l'estès servei de trens de rodalies de Barcelona. La companyia de trànsit de Barcelona, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), gestiona els autobusos i el metro de Barcelona. Recentment, Barcelona ha recuperat el tramvia amb dues noves línies: el Trambaix i el Trambesòs.

Pàgines relacionades

- Comtat de Barcelona
- Llistat d'alcaldes de Barcelona

Enllaços externs

- [http://www.bcn.es/ Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=0801930008&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=08019 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://www.geocities.com/medit1976/index.htm Arquitectura Barcelona] - Cronologia d'arquitectura catalana i biografies d'arquitectes catalans, des del gòtic fins a l'arquitectura contemporània Categoria:Barcelona ja:バルセロナ ko:바르셀로나 simple:Barcelona

Gimnàs

Un Gimnàs és un lloc que permet realitzar esport i exercici en un recinte tancat. Només a Espanya, Portugal, Canadà, Estats Units i Regne Unit s'utilitza aquest mot per referir-se a aquests recintes. En alemany, en canvi, Gymnasium, significa escola secundària.

Etimologia

La paraula gimnàs deriva de la paraula grega gymnos, que significa nu. La paraula grega gymnasium significa "lloc on anar despullat", i s'utilitzava a l'Antiga Grècia per anomenar el lloc on s'educaven els nois joves. En aquests centres es realitzava educació física, que s'acostumava a practicar sense roba, de la mateixa manera que els banys i els estudis. Pels grecs, l'educació física era tan important com l'aprenentatge cognitiu. Molts d'aquests gimnasos grecs tenien biblioteques que es podien utilitzar després d'un bany relaxant.

Història

Els primers gimnasos exteriors d'Alemanya van sorgir gràcies al treball del professor Friedrich Jahn i el grup dels Gimnàstics (Turners, en alemany), un moviment polític del segle XIX. El primer gimnàs interior va ser, molt possiblement, el de Hesse, construït l'any 1852 i auspiciat per Adolph Spiess, un entusiasta de l'esport a les escoles. Als Estats Units, el moviment dels Gimnàstics va aparèixer a mitjans del segle XIX i a principis del segle XX. El primer grup va ser format a Cincinnati, l'any 1848, que va construir molts gimnasos, per joves i adults, al voltant de Cincinnati i St. Louis, que tenien una bona part de població d'ascendència germànica. L'apogeu dels gimnasos de les escoles, els instituts i de les associacions cristianes van anar eclipsant el moviment dels Gimnàstics. El gimnàs de la Universitat de Harvard, de l'any 1820, es considera el primer dels Estats Units. Com la majoria dels gimnasos de l'època, estava equipat amb aparells i màquines per realitzar exercici. L'acadèmia militar dels Estats Units també va construir un gimnàs a West Point, de la mateixa manera que ho van fer molts instituts i campus universitaris. L'Associació Cristiana de Gent Jove (Young Men’s Christian Association, YMCA) va aparèixer a Boston l'any 1851. Deu anys més tard, unes dues-centes YMCA estaven repartides per tot el territori. La majoria d'elles tenien el seu propi gimnàs per fer esport i jugar. Els anys 20 van ser una dècada molt pròspera en el que té a veure amb la construcció de grans escoles i gimnasos. Al llarg del segle XX, els gimnasos van anar evolucionant com a concepte, fins arribar als gimnasos de màquines, aparells i exercicis guiats de l'actualitat. A Catalunya, la major part de centres segueixen aquest concepte, afegint l'aprenentatge d'arts marcials, natació i tècniques de defensa personal dins d'aquests recintes.

Enllaços Externs

- [http://www.dir.es Cadena de gimnasos DIR] Categoria:Esports

Joan Gamper

Hans-Max Gamper Haessig, conegut a Catalunya com a Joan Gamper, va néixer a la ciutat suïssa de Winterthur el dia 22 de novembre de 1877. Al llarg de la seua vida es va dedicar a l'esport amb la pràctica de diverses disciplines, preferentment el futbol. A Zuric i a França fou considerat un atleta excepcional per la seva classe i vitalitat. Malgrat ésser nascut a Winterthur, de petit s'establí a la ciutat de Zuric, on als dotze anys ja destacava com a ciclista. Per motius laborals va haver d'abandonar l'esport de la bicicleta i fou aleshores quan decidí de dedicar-se al futbol. Considerat com uns dels millors jugadors suïssos, fou capità del F.C. Bale, abans de ser considerat com el millor davanter del F.C. Excelsior. Divergències amb aquest últim club l'obligaren a abandonar-lo. Fou aleshores quan Gamper va decidir de fundar el F.C. Zurich, que ben aviat destacaria com un dels millors equips de Suïssa. Posteriorment, l'any 1897 Gamper es trasllada a Lió i allà ingressa en la Union Athlétique, on practicarà el rugbi. Finalment, l'any 1899 arriba a Barcelona i ben aviat fa amistat amb la colònia estrangera que hi havia a la ciutat. Home entusiasta i molt actiu, decideix de contribuir a difondre l'esport del futbol i comença a jugar-hi al barri de Sant Gervasi de Cassoles on resideix. A poc a poc va madurant el projecte que tenia de fundar un club de futbol a la ciutat. El dia 22 d'octubre de 1899, a la revista "Los Deportes" insereix un petit anunci convidant a tots els afeccionats a la pràctica del futbol a trobar-se. Només un mes i escaig més tard, el 29 de novembre, el Gimnàs Solé del carrer Montjuïc del Carme número 5, és l'escenari de la fundació del Football Club Barcelona: els colors escollits per a la samarreta són els de la ciutat de Zuric: el blau i el grana. Hans Gamper (ben aviat amb el nom catalanitzat com a Joan Gamper) juga en el primer equip del Barça des de 1899 fins a 1903. Posteriorment assumirà en diverses ocasions la presidència del club (del 2 de desembre de 1908 al 14 d'octubre de 1909, del 17 de setembre de 1910 al 30 de juny de 1913, del 17 de juny de 1917 al 19 de juny de 1919, del 17 de juliol de 1921 al 29 de juny de 1923, i de l'1 de juny de 1924 al 17 de desembre de 1925). El dia 30 de juliol de 1930, atabalat pels problemes econòmics i personals i víctima d'una gran depressió, Gamper decideix suicidar-se. La notícia cau com una bomba inesperada en la societat barcelonina i es decideix de silenciar la causes de la mort. La ciutat li va concedir el nom d'un carrer al barri de les Corts i el club li va reservar a perpetuïtat el número 1 de soci. L'any 1966 l'aleshores president Enric Llaudet va instituir el Trofeu Joan Gamper, que amb els anys ha aconseguit un rellevant prestigi internacional i amb el qual tradicionalment s'inicia la temporada al Camp Nou, abans del començament del campionat de Lliga. Gamper, Joan Gamper, Joan Gamper, Joan Gamper, Joan

2004

- Any internacional de commemoració de la lluita contra l'esclavatge i la seva abolició.
- 400 aniversari de l'arribada dels francesos a Amèrica del Nord.

Esdeveniments

:PAÏSOS CATALANS
- 28 de gener - Barcelona: el president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, accepta la renúncia de Josep-Lluís Carod-Rovira al càrrec de conseller en cap, arran de les converses mantingudes a Perpinyà amb dirigents d'ETA; continua, però, sent conseller sense cartera.
- 2 de febrer - Barcelona: Josep-Lluís Carod-Rovira dimiteix de conseller sense cartera al govern de la

29 de novembre

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Festes i commemoracions:

Dia

Dia solar o Dia solar mitjà.

Dia sideral.

Diferència entre dia solar i sideri.

Dia (com anteposat a nit)

Vegeu també

Enllaç extern

Any

Pàgines que s'hi relacionen

Any de traspàs

Pàgines que s'hi relacionen

Any

Pàgines que s'hi relacionen

1291

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

Súria

Enllaços externs

Espanya

Història

Edat Antiga

Edat Mitjana

Edat Moderna

Edat Contemporània

Segle XIX

Segle XX

Sistema polític

Altes Institucions

Partits Polítics

Divisions administratives

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Conflictes territorials

Economia

Demografia

Llengua

Religió

Enllaços relacionats

Enllaços externs

Monarca català

Edat mitjana de Catalunya

Edat moderna de Catalunya

Història Contemporània de Catalunya

Segle XX a Catalunya

Pàgines relacionades

Enllaços externs

Sanç IV de Castella

Castella

Geografia

Història

Barcelona

Emplaçament geogràfic

Història

Esdeveniments

Districtes i barris

Llocs d’interès

Barri antic

Montjuïc

Ciutadella

Port Olímpic

L'Eixample

Passeig de Gràcia

Parc Güell

Llocs de Patrimoni Mundial a Barcelona

Esport

Transport

Pàgines relacionades

Enllaços externs

Gimnàs

Etimologia

Història

Enllaços Externs

Joan Gamper