Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
4 De Febrer

4 de febrer

El 4 de febrer és el trenta-cinquè dia de l'any del calendari gregorià. Queden 330 dies per finalitzar l'any i 331 en els anys de traspàs. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1939 - Girona (el Gironès): les tropes franquistes ocupen la ciutat. :MÓN

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 1882 - el Vendrell (el Baix Penedès): Andreu Nin polític i escriptor català. :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 1996 - Fèlix Cucurull, escriptor i historiador català. :MÓN
- 211 - Eboracum (Britània): Septimi Sever, emperador romà.

Festes:

----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Febrer ja:2月4日 ko:2월 4일 simple:February 4 th:4 กุมภาพันธ์

Dia

Un dia és el període de temps que tarda el planeta Terra a girar 360 graus sobre el seu eix. Depenent de la referència que s'utilitza per a mesurar una volta, hi ha dos tipus de dies: El solar i el sideral.

Dia solar o Dia solar mitjà.

És l'usat per a tots els assumptes quotidians. Es defineix com el període de temps que empra el Sol fictici a culminar dues vegades consecutives en el meridià de l'observador. Dura 24 hores, que equival a 86.400 segons. El sol fictici: Com que el moviment de translació de la Terra al voltant del Sol no és uniforme sinó que segueix la Llei de les àrees de Kepler, el dia solar no té la mateixa duració i per tant no es pot emprar com a patró_metrològic de temps. Per a resoldre-ho es considera un sol fictici que sí que gira uniformement. Els dies de la setmana: En el calendari gregorià, un dia solar és la setena part d'una setmana. Cada dia d'una setmana té 7 noms diferents, consecutius i cíclics: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge.

Dia sideral.

També anomenat dia sideri . És el període de temps que empra un astre a culminar dos vegades consecutives en el meridià de l'observador. El seu valor és de 23 h. 56m 4, 09s , que equival a 86 164.09 segons. Per a un observador local el dia sideri comença quan el punt Àries travessa el seu meridià.

Diferència entre dia solar i sideri.

La diferència entre ambdós dies se deu al fet que quan la Terra ha acabat el seu gir respecte a les estreles fixes, el Sol encara no ha passat pel meridià perquè en aquest temps s'ha mogut a causa del moviment de translació de la Terra al voltant del Sol.

Dia (com anteposat a nit)

També es coneix com a dia la part d'aquest que va des de la eixida del Sol i el seu ocàs . La refracció per la atmosfera dels rajos lluminosos del Sol motiva que vegem llum quan el Sol no ha eixit encara: aurora, alba o crepuscle matutí. La dita difusió allarga el dia. Mesurat des del migdia l'ortus es caracteritza per un angle horari -H, on:
cos(H)=-tan(F)
- tan(D)
on F és la latitud del lloc i D la declinació solar. El ocàs ocorre a un angle horari H. El dia dura 2H i la nit 24-2H. La duració del dia i la nit va canviant en el transcurs de l'any sent la duració del dia de 12h (en totes les latituds) en els equinoccis més de 12 hores a la primavera i estiu, aconseguint el dia més llarg en el solstici d'estiu, on també ocorre la nit més curta. Al contrari el dia dura menys de 12 hores a la tardor i hivern, aconseguint-se en el solsticci d'hivern el dia més curt i la nit més llarga. Aquest efecte s'accentua més quan major és la latitud. Hi ha dia o nit permanent en alguna època de l'any, en les regions polars tant de l'hemisferi nord o sud caracteritzades per estar a una latitud que en valor absolut és major que F=90-23º26'=66º34'. Esta és precisament la definició de casquet polar.

Vegeu també


- Temps solar
- Equació de temps

Enllaç extern


- [http://www.fourmilab.ch/cgi-bin/uncgi/Earth/action?opt=-p&img=learth.evif On és de dia ara mateix] Espectacular visió de la terra en temps real Categoria:dia ja:日 simple:Day

Calendari gregorià

El calendari gregorià és el calendari establert pel papa Gregori XIII, a instàncies de Ghiraldi. És vigent des de 1582 i prové del calendari julià. Precisament aquell any, el papa ordenà que s'eliminessin 10 dies del calendari (el 4 d'octubre va ser seguit pel 15 d'octubre), per tal de compensar l'avançament de l'arribada de la primavera provocada pel fet que el calendari julià, vigent fins aleshores, no compensava correctament la precessió dels equinoccis. En el calendari gregorià s'alternen els anys comuns, de 365 dies, i els de traspàs (també anomenats bixestos o bissextils), de 366, en cicles de 400 anys (que acaben els anys múltiples de 400): en cada cicle hi ha 303 anys comuns i 97 de traspàs. Per tal de distribuir-los uniforment, s'esdevenen períodes de tres anys comuns seguits d'un únic de traspàs, excepte tres períodes de set anys comuns consecutius seguits d'un de traspàs, que es fan coincidir amb tres dels quatre tombants de segle que té el cicle gregorià: concretament aquells en què el número del segle que acaba no és múltiple de 4 (per tant, en el darrer cicle, del 1601 al 2000, van ser els períodes 1697-1703, 1797-1803 i 1897-1903; però aquest període de set anys comuns consecutius no es va donar al final del segle XX, ja què l'any 2000 va ser de traspàs, perquè 20 és múltiple de 4. Són doncs de traspàs els anys en què les dues darreres xifres -sense ser 00- són múltiples de 4; si s'esdevé que les dues darreres xifres són 00, són de traspàs aquells que les dues primeres xifres són múltiples de 4 (per tant els anys 1700, 1800, 1900 no van ser de traspàs). Amb aquest repartiment d'anys comuns i de traspàs s'aconsegueix que el cicle de 400 anys tingui 146.097 dies: (303 anys comuns x 365 dies) + 97 de traspàs x 366 dies = 146.097 dies. Aquesta quantitat de 146.097 dies és la duració real (molt aproximada) de 400 anys solars (els quals tenen una duració de 365'2422 dies): 400 x 365'2422 = 146.096'88. Manquen només 0'12 dies perquè el còmput sigui perfecte: aquesta lleu imprecisió es pot corregir eliminant un any de traspàs cada 3.333'33 anys! (3.333'33 anys són 3.333'33/400 = 8,333325 cicles de 400 anys; 8,333325 x 0'12 dies d'error per cile = 1 dia). L'any consta de 7 mesos de 31 dies (gener, març, maig, juliol, agost, octubre i desembre), 4 de 30 dies (abril, juny, setembre i novembre) i un (el febrer) que en té 28 en els anys comuns i 29 en els de traspàs. Els anys comuns també es divideixen en 52 setmanes i un dia i els de traspàs en 52 setmanes i dos dies. Això fa que si una data s'esdevé en un determinat dia de la setmana un any, la mateixa data l'any següent s'esdevé en el dia següent de la setmana; si l'any és de traspàs, les dates compreses entre el març i el febrer de l'any següent s'esdevenen dos dies de la setmana més tard, en relació al dia en què havia caigut l'any anterior. Segons aquest calendari la festa de Pasqua es fa coincidir amb la primera lluna plena de la primavera.

Curiositats


- Santa Teresa d'Àvila va morir just el 4 d'octubre del 1582, així que va ser enterrada onze dies després, el dia 15.
- Miguel de Cervantes i William Shakespeare van morir el mateix dia, el 23 d'abril del 1616... però només segons els seus respectius calendaris, ja que a Anglaterra el calendari gregorià no va entrar en vigor fins a l'any 1752. Així que, segons el calendari gregorià, Shakespeare va morir el dia 3 de maig.
- [http://lletres.net/pla/festesmobils.html Article de Josep Pla] sobre la Pasqua i les festes mòbils en el calendari gregorià

Pàgines que s'hi relacionen


- Temps astronòmic
- Astronomia
- Calendari Categoria:Calendari als:Gregorianischer Kalender ja:グレゴリオ暦 ko:그레고리력 ms:Kalendar Gregory simple:Gregorian calendar th:ปฏิทินเกรกอเรียน

Any

L’any és el període de temps que triga la Terra a fer una volta al Sol. Podem definir l'any amb més exactitud segons criteris diversos. Això origina un gran nombre de tipus diferents d'any. Des d'un punt de vista astronòmic hi ha tres tipus d'any, segons com es defineixi la revolució de la Terra al voltant del Sol:
- L'any sideri (365'256 dies)
- L'any tròpic o solar (365'2422 dies)
- L'any anomalístic (365'259 dies) En la vida quotidiana, fem servir l'any civil, que tenen un nombre enter de dies. Hi ha anys civils de dues menes: els anys comuns, que són els que tenen 365 dies i els de traspàs, que són els de 366, que s'esdevenen, en general, cada 4 anys.

Pàgines que s'hi relacionen


- Any civil
- Any draconític
- Temps astronòmic categoria:Any ja:年 ms:Tahun simple:Year zh-min-nan:Nî

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits


- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen


- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs


- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

1939

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 4 de gener - Artesa de Segre (la Noguera): els feixistes ocupen la vila.
- 26 de gener - Barcelona: els franquistes ocupen la ciutat.
- 4 de febrer - Girona: les tropes feixistes ocupen la ciutat.
- 10 de febrer - Catalunya: l'exèrcit franquista arriba a la frontera francesa: la Catalunya del sud ja està del tot ocupada.
- 19 de febrer - el País Valencià: l'aviació franquista en bombardeja la zona costanera.
- 30 de març - València: els franquistes ocupen la ciutat.
- 1 d'abril - Espanya: hi acaba la Guerra Civil Espanyola amb la victòria del bàndol franquista. :MÓN
- 9 de gener - Líbia: Itàlia s'annexiona el país.
- 2 de març - Ciutat del Vaticà (Roma): el conclave proclama papa Eugenio Pacelli, que regnarà com a Pius XII.
- 15 de març - Txèquia: després de l'ocupació de Praga, els alemanys la converteixen en el protectorat alemany de Bohèmia i Moràvia.
- 11 de setembre - Normandia (França): hi desembarquen les primeres tropes britàniques (II Guerra Mundial).
- 30 de novembre - Finlàndia: les tropes soviètiques envaeixen el país.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX ja:1939年 ko:1939년 ms:1939 simple:1939 th:พ.ศ. 2482

Girona

Girona
(Bandera) Escut oficial de Girona
(En detall) (En detall)
Localització de Girona respecte el Gironès
Gironès
GentiliciGironí, gironina
Població (2004)83.531
Superfície39,14 Km2
Densitat (2004)2.134,16 hab/Km2
Altitud70 m
Entitats de població15
Girona és una ciutat catalana, capital de la comarca del Gironès i de la província de Girona. Tenia 83.531 habitants l'any 2004. |{| ! colspan="4" | Variació demogràfica entre el 1991 i el 2004 |- bgcolor="#C0C0C0" | align="center" | 2004 | align="center" | 2001 | align="center" | 1996 | align="center" | 1991 |- | align="center" | 83.531 | align="center" | 74.879 | align="center" | 70.576 | align="center" | 68.656 |{

Franquisme

El franquisme va ser el règim polític vigent a Espanya entre 1939 i 1975, basat en el lideratge del General Francisco Franco Bahamonde.

Història

Acabada la Guerra Civil Espanyola amb la victòria dels autoanomenats nacionals, Franco va passar a ser cap d'Estat, proclamant-se Caudillo de España por la gracia de Dios. En els primers anys, el règim franquista va dur a terme una repressió brutal contra els adversaris, va donar suport a Hitler i Mussolini, i va practicar una política econòmica autàrquica que va alentir el desenvolupament de l'estat. Més endavant, el règim va establir contactes amb Estats Units, i va canviar de política econòmica. Els anys 60 es van desenvolupar per un increment notable del nivell de vida de la població en general (desarrollismo), si bé el nivell de llibertat personal i política no va augmentar de la mateixa manera. El franquisme com a règim polític es va acabar amb la mort de Franco, que va ser succeït pel rei Joan Carles I d'Espanya com a cap d'estat. La transició cap a un sistema polític basat en una democràcia parlamentària va ser relativament suau.

Ideologia

Ideològicament, el franquisme es basava en el feixisme, adaptat a Espanya pel moviment falangista. Les obsessions del règim franquista van ser la unitat nacional espanyola, el catolicisme, l'anticomunisme, i el racisme contra els jueus. Tot i que el règim es va autodefinir com a democràcia orgànica, no es pot considerar que fos democràtic, en comparació a les democràcies parlamentàries de l'època. Cal definir-lo més aviat com a dictadura o règim autoritari.

El franquisme avui

Hi ha grups reduïts d'ultradreta que es declaren franquistes i reivindiquen obertament el règim franquista. Aquests grups defensen una visió de la Història d'Espanya coherent amb la que propagava el franquisme. D'altra banda, tenint en compte que el règim va controlar l'educació durant 40 anys, que la transició cap a la democràcia va ser gradual, i que hi va haver una amnistia general per tots els integrants o col·laboradors del règim franquista, hi ha qui argumenta que el franquisme com a fet social va perdurar a Espanya molt més enllà del 1975 (l'anomenat franquisme sociològic). Òbviament això es objecte de controvèrsia, i de fet l'ús del terme franquista de manera derogatòria ha estat relativament habitual en el debat polític en els darrers anys. categoria:Franquisme categoria:Política

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits


- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen


- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs


- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

El Vendrell

el Vendrell
(Bandera) (Escut)
(En detall) (En detall)
Localització del Vendrell respecte el Baix Penedès
Baix Penedès
GentiliciVendrellenc, vendrellenca
Població (2004)28.147
Superfície36,82 Km2
Densitat (2004)764,45 hab/Km2
Altitud49 m
Entitats de població7
|{

Baix Penedès

El Baix Penedès és una comarca catalana, que té com a capital el Vendrell. És una de les quatre comarques en què va quedar dividit el Penedès en la divisió comarcal de 1936. Limita amb l'Alt Camp pel nord; amb l'Alt Penedès i el Garraf per l'est; amb la Mediterrània pel sud, i amb el Tarragonès per l'oest.

Cultura

Les tradicions culturals de la comarca del Baix Penedès són molt riques i variades i tenen un fort arrelament entre la seva gent. Per altra banda és una terra que ha donat grans personalitats al món de la cultura i en la que podem trobar vestigis de poblament molt antics.

Gastronomia

La comarca gaudeix d’una cuina típica amb plats com:
- el xató
- la coca de verdures
- el civet de senglar
- el bull de tonyina
- l'arròs a banda Entre els postres destaquen:
- els bufats
- les orelletes

Castellers

Els castellers, una manifestació de la cultura tradicional catalana, tenen al Baix Penedès una de les tradicions castelleres més llargues de Catalunya. Al Vendrell, que és la capital de comarca hi ha un monument dedicat als castellers. La comarca disposa actualment de tres colles:
- els Nens del Vendrell (l'any 2001 van celebrar el seu 75è aniversari)
- la Colla Nova
- els Minyons de l'Arboç Les concentracions castelleres més importants de la comarca es fan cada any per la Mare de Déu d'Agost a la Bisbal del Penedès i al quart diumenge d'agost, a l'Arboç, amb la participació de les millors colles del pais.

Personatges importants

El Baix Penedès ha donat rellevants personalitats que han contribuït al món de la cultura. Alguns dels que cal destacar han estat:
- Àngel Guimerà (1845-1924): escriptor (fill adoptiu; ell era canari de naixement però la seva mare era del Vendrell). Al Vendrell es pot visitar la seva casa pairal: cal Guimerà.
- Pau Casals (1876-1973): músic i compositor. A Sant Salvador es pot visitar la seva casa convertida en Museu: la vila Casals i també l’Auditori Pau Casals.
- Aureli Maria Escarré (1908-1968): abat de Montserrat. El seu poble, l'Arboç, li va dedicar un monument l'any 1978. Es pot visitar la seva casa pairal al carrer Major.

Poblament

La comarca del Baix Penedès ha estat habitada des de fa molt de temps. Van viure-hi un poble que s'anomenaven els ibers. Encara queden restes dels seus poblats a diversos llocs:
- a Banyeres del Penedès, Can Canyís
- al Vendrell el poblat de les Guàrdies
- a Calafell el poblat de les Toixoneres i la Ciutadella

Enllaços Externs


- [http://www.ccbp.altanet.org/consells/bpenedes/ Consell Comarcal del Baix Penedès]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p03.mapa_comarques?via=1&codcoma=8101200000&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=2&V1=12 Pàgina de l'Institut d'Estadística de Catalunya] Categoria:Baix Penedès

Escriptor


- Literatura: un escriptor és una persona que es dedica a la literatura, en qualsevol dels seus gèneres.
- Art: escriptor també també pot ser sinònim de cal·lígraf.

Mn

Crom - Manganès - Ferro
Mn
Tc  
 
 
Imatge:Mn_taula_periòdica.png
General
Nom, símbol, nombreManganés, Mn, 25
Sèrie química Metall de transició
Grup, període, bloc7, 4 , d
Densitat, duresa Mohs 7470 kg/m3, 6,0
Aparença Platejat metàl·lic
Aparença
Propietats atòmiques
Pes atòmic 54,938049 uma
Radi mitjà† 140 pm
Radi atòmic calculat 161 pm
Radi covalent 139 pm
Radi de Van der Waals Sense dades
Configuració electrònica Ar]3d54s2
Estats d'oxidació (òxid) 7,6,4,2,3 (àcid fort)
Estructura cristal·lina Cúbica centrada en el cos
Propietats físiques
Estat de la matèria Sòlid (generalmente no magnètic)
Punt de fusió 1517 K
Punt d'ebullició 2235 K
Entalpia de vaporització 226 kJ/mol
Entalpia de fusió 12,05 kJ/mol
Pressió de vapor 121 Pa a 1517 K
Velocitat del so 5150 m/s a 293,15 K
Informació diversa
Electronegativitat 1,55 (Pauling)
Calor específica 480 J/(kg·K)
Conductivitat elèctrica 0,695 x 106 m-1·ohm-1
Conductivitat tèrmica 7,82 W/(m·K)
1er potencial d'ionització 717,3 kJ/mol
2on potencial d'ionització 1509 kJ/mol
3er potencial d'ionització 3248 kJ/mol
4t potencial d'ionització 4940 kJ/mol
5è potencial d'ionització 6990 kJ/mol
6è potencial d'ionització 9220 kJ/mol
7è potencial d'ionització 11500 kJ/mol
Isòtops més estables
iso.ANPeríode de semidesintegració CDED MeVPD
52MnSintètic5,591 dies ε4,71252Cr
53MnSintètic3,74 x 106 anysε0,59753Cr
54MnSintètic312,3 diesε
β-		1,377
0,697		54Cr
54Fe
55Mn100%Mn és estable amb 30 neutrons
El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.

Característiques principals

El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial. Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn+2 competix sovint amb el Mg+2. S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.

Aplicacions


- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe2O3), i el diòxid de manganès, (MnO2).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO2, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO2).
- El MnO2 també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.

Història

vidre] S'ha trobat diòxid de manganès, MnO2, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers. En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO4), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni. A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.

Rol biològic

El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida. S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O2-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H2O2; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural. En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.

Abundància i obtenció

fetge És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït. Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO2), psilomelana (MnO2·H2O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn2O3·MnSiO3), rodonita (MnSiO3), rodocrosita (MnCO3), hübnerita (MnWO4), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l. Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina. El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.

Compostos

El permanganat de potassi, KMnO4, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants. El diòxid de manganès, MnO2 s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.

Isòtops

El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 18 radioisòtops han estat caracteritzats, sent el Mn-53 el més estable amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys, Mn-54 amb un període de 312.3 dies, i Mn-52 de 5.591 dies. La resta d'isòtops radioactius, tenen períodes inferiors a les 3 hores i la majoria d'aquests inferiors a 1 minut. Aquest element també té 3 metaestats. El manganès està inclòs dins el grup d'elements del ferro, que es creu que són sintetitzats dins de gran estrelles poc abans de la seva explosió en forma de supernoves. El Manganès-53 es desintegra en 53Cr amb un període de semidesintegració de 3.7 milions d'anys. A causa d'aquest període relativament curt, 53Mn és un radionúclid extingit. El contingut isotòpic del manganès es combina típicament amb contingut isotòpic del crom, i ha trobat aplicació en la geologia d'isòtops. Variacions en la proporció 53Cr/52Cr i Mn/Cr des d'uns quants meteorits indiquen una proporció de 53Mn/55Mn inicial, que suggereix que la relació isotòpica de Mn-Cr hagi resultat de la desintegració in situ del 53Mn en cossos planetaris diferenciats. Per això el 53Mn proporciona evidències addicionals per als processos nucleosintètics immediatament abans de la coalescència del Sistema Solar. El pes atòmic dels isòtops de manganès, varien des de les 46 uma (Mn-46) a 65 uma (Mn-65). El principal mode de desintegració dels isòtops fins l'isòtop estable més abundant, Mn-55, és la captura electrònica i el mode principal dels isòtops més grans és la desintegració beta.

Precaucions

El manganès és un element essencial, sent necessària una aportació d'entre 1 a 5 mg per dia, quantitat que s'aconsegueix a través dels aliments. El manganès en excés és tòxic. Exposicions prolongades a compostos de manganès, de forma inhalada o oral, poden provocar efectes adversos en el sistema nerviós, sistema respiratori, i altres. El permanganat potàssic, KMnO4, és corrosiu.

Enllaços externs


- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Mn/index.html webelements.com - Manganès (en anglès)]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Mn.html environmentalchemistry.com - (en anglès)]
- [http://www.manganese.org International Manganese Institute (en anglès)] categoria:Elements químics categoria:Metalls ja:マンガン th:แมงกานีส

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits


- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen


- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs


- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

1996

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 8 de setembre - la Conca del Barberà i Balaguer: Felip de Borbó les visita i es converteix en el primer Borbó que ostenta el títol de duc de Montblanc. :MÓN
- 7 de març - Ramal·lah (Cisjordània): s'hi constitueix el primer parlament palestí escollit democràticament.
- 15 de març - Malabo (Guinea Equatorial): Teodoro Obiang, fins aleshores president del país, es proclama cap de l'estat.
- 25 de març - Brussel·les (Bèlgica): el Comitè Veterinari de la UE prohibeix las exportacions de vaca britànica així com els seus productes derivats, a causa de la malaltia de las "vaques boges" (encefalopatia espongiforme).
- 5 de juliol - Edimburg (Escòcia): hi neix el primer mamífer clònic, una ovella anomenada Dolly; l'Institut Roslinde ho farà públic el 23 de febrer de l'any següent

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 4 de febrer - Fèlix Cucurull, escriptor i historiador català. :MÓN
- 8 de gener - París (França): François Mitterrand, polític francès, president de la República.

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX als:1996 ja:1996年 ko:1996년 ms:1996 simple:1996 th:พ.ศ. 2539



Historiografia

La historiografia es pot referir a diferents nocions sobre l'estudi de la història: # Disciplina que té com a objecte d'estudi la reflexió teòrica i crítica sobre els processos a partir dels quals es construeix el discurs històric. # Conjunt de coneixements i interpretacions sobre un fet històric determinat. # Història de la història; estudi de l'evolució del pensament històric al llarg del temps, tot considerant les diverses escoles de pensament, els seus fonaments ideològics i principis metodològics. La polisèmia del terme es troba directament relacionada amb l'ambigüetat del mot « història », que tant pot referir-se a allò que va succeïr en el passat com a la narració d'allò que succeí en el passat. Els dos conceptes, tot i ser molt similars, no coincideixen exactament, i és aquí on la historiografia troba la seva raó d'ésser.

Vegeu també


- Historiadors catalans
- Corrents historiogràfics Categoria:Historiografia

Catalunya

Catalunya, anomenada tradicionalment Principat de Catalunya, és un territori històric situat a la costa nord-est de la península Ibèrica dividit administrativament en dos territoris: la Comunitat Autònoma de Catalunya a Espanya i la Catalunya Nord a França. Hom, quan parla de Catalunya actualment, es refereix sobretot al territori sota l'administració de la Generalitat de Catalunya, que és l'únic que duu aquest nom com a oficial. Per altra banda, diferents territoris del que avui es coneix com a Franja de Ponent han format part en successius moments històrics tant del Principat de Catalunya, com actualment, d'Aragó.

Política i Administració

El territori històric de Catalunya està dividit en la Catalunya Nord, o Catalunya del Nord, (administrada per França des del Tractat dels Pirineus, de 1659) i la Catalunya del Sud (administrada pel regne d'Espanya des del Decret de Nova Planta, de 1716).
- La Catalunya del Sud és formada una de les comunitats autònomes d'Espanya, anomenada també Catalunya. Les institucions de govern d'aquesta constitueixen la Generalitat de Catalunya. Aquest territori es troba dividit administrativament en províncies (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) i subdividit en comarques. Les llengües oficials son el català i el castellà, i també l'aranès (occità) a la Vall d'Aran.
- En canvi, administrativament, la Catalunya del Nord constitueix, juntament amb la comarca occitana de la Fenolleda, un simple departament de l'estat francès (Pirineus Orientals, el núm. 66).

Ciutats


- Catalunya:
  - Barcelona capital de la comunitat autònoma, i de la província del mateix nom.
  - Girona, Lleida, Tarragona (altres capitals de província)
  - Olot, Sabadell, Terrassa, Reus, l'Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet.
- Catalunya del Nord:
  - Perpinyà, capital del departament.
  - Prada de Conflent

Geografia

Prada de Conflent
- Límits: al nord amb Andorra i França (Occitània), al sud amb el País Valencià, a l'est amb la mar Mediterrània i a l'oest amb l'Aragó. Les coordenades dels seus extrems són 3º 19' 59,94 de longitud est per a l'extrem oriental, 0º 9' 41,69 de longitud est per a l'extrem occidental, 42º 51' 45,97 de latitud nord per a l'extrem septentrional i 40º 31' 27,56 de latitud nord per a l'extrem meridional.
- Sistemes muntanyosos:
  - Pirineus, amb el Canigó i la Pica d'Estats, de 3143 metres d'altitud, el cim mes alt de Catalunya.
  - Montserrat, Montseny
  - Maestrat
- Rius principals
  - Tet
  - Fluvià
  - Ter
  - Llobregat
  - Foix
  - Francolí
  - Gaià
  - Ebre, i els seus afluents la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, Segre, Valira.

Història

Aquests són els principals fets de la història de Catalunya (vegeu Història de Catalunya per una exposició més completa).

Edat Mitjana

Formació de Catalunya

La formació de l'Imperi Carolingi (768-814) és l'origen de la Marca Hispànica, que després serà Catalunya, territoris de frontera de caràcter militar destinats a protegir el territori dels musulmans i que es posen en mans de comtes amb independència militar i jurídica. El 785 s'entrega sense lluita Girona, el 801 es recupera Barcelona i hi ha dues expedicions fracassades a Tortosa el 804 i el 810, s'estableix la frontera al Cardener-Llobregat i la serra del Montsec. Els primers comtats seran: Ribagorça, Pallars, Urgell, Barcelona, Girona, Perelada i Rosselló. El 897 és la data mítica de l'inici de la unificació territorial de Catalunya en mans d'una mateixa persona, Guifré I el Pelós, donat que reuní els comtats d'Urgell i Cerdanya (870-897) i de Barcelona i Girona (878-879). A partir d'ell, malgrat tornar a separar els comtats entre els seus fills, els territoris seran hereditaris, primer pas vers la independència. Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Urgell i Osona (947-992), nét de Guifré, patirà la destrucció de Barcelona per part d'Almansor el 985. Demanà l'ajut del vassallatge al rei franc, però no el rebrà. En canviar la dinastia franca dels carolingis pels capets, Hug Capet demanà la renovació del vassallatge a canvi de protecció (maig del 987), Borrell II no contestarà mai. Aquest fet ha estat interpretat de moltes formes, però a la pràctica representà la independència "de facto" de Catalunya respecte els francs. Durant els segles X a XII, el comtat de Barcelona aconsegueix sotmetre per diversos mètodes la resta de comtats i el comte de Barcelona es declara prínceps de la jerarquia nobiliària. El 1258, en el Tractat de Corbeil entre Lluís IX de França i representants de Jaume I, Jaume I renuncia als territoris d’Occitània, excepte Montpeller, a canvi d'una renúncia més teòrica que una altra cosa sobre els hipotètics drets que pogués tenir sobre Catalunya com a hereu dels carolingis. És la independència política reconeguda oficialment, tard, quan ja Catalunya bastia un imperi i feia 3 segles que funcionava autònomament.

Dins de la Corona d'Aragó

1137: Unió dinàstica amb la Corona d'Aragó: en unir-se en matrimoni Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei aragonès Ramir II (el monjo). Peronella tenia un any en ser promesa. segles XIII i XIV: conquesta de Mallorca i València, expansió pel Mediterrani

Edat Moderna

segles XV i XVI: unió dinàstica amb Castella (inicialment el 1492, definitivament el 1714) segle XVII: Guerra dels Segadors. Tractat dels Pirineus (1659) i divisió de Catalunya entre França i Espanya segle XVIII: Guerra de Successió i Decret de Nova Planta. Pèrdua de les llibertats nacionals.

Edat Contemporània

segle XIX: Catalunya és pionera de la industrialització a Espanya. segle XX:
- Mancomunitat de Catalunya
- Segona República Espanyola, i Estatut d'Autonomia de 1932.
- XXXX comentari sobre situació Cat del N durant 2a guerra Mundial ?? XXX
- Guerra Civil Espanyola
- Dictadura de Franco
- Transició democràtica espanyola i Estatut d'Autonomia de 1979.
- Espanya, i amb ella Catalunya Sud, va entrar en la Comunitat Econòmica Europea (precedent de la Unió Europea) el 1986. Catalunya Nord ja hi havia entrat amb França com a membre fundador.

Pàgines que s'hi relacionen


- Bandera catalana
- Comunitat autònoma de Catalunya
- Catalunya del nord
- Comarques de Catalunya
- Embassaments de Catalunya
- Els Segadors
- Història de Catalunya
- Indumentària tradicional
- Llengua catalana
- Marca Hispànica
- Rius de Catalunya
- Zones humides

Enllaços externs


- [http://flickr.com/groups/catalunya/ Imatges de Catalunya]
- [http://www.idescat.net/ Idescat.net] - Lloc web de l'Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya) Categoria:Catalunya ja:カタルーニャ州 simple:Catalonia zh-min-nan:Catalunya

Mn

Crom - Manganès - Ferro
Mn
Tc  
 
 
Imatge:Mn_taula_periòdica.png
General
Nom, símbol, nombreManganés, Mn, 25
Sèrie química Metall de transició
Grup, període, bloc7, 4 , d
Densitat, duresa Mohs 7470 kg/m3, 6,0
Aparença Platejat metàl·lic
Aparença
Propietats atòmiques
Pes atòmic 54,938049 uma
Radi mitjà† 140 pm
Radi atòmic calculat 161 pm
Radi covalent 139 pm
Radi de Van der Waals Sense dades
Configuració electrònica Ar]3d54s2
Estats d'oxidació (òxid) 7,6,4,2,3 (àcid fort)
Estructura cristal·lina Cúbica centrada en el cos
Propietats físiques
Estat de la matèria Sòlid (generalmente no magnètic)
Punt de fusió 1517 K
Punt d'ebullició 2235 K
Entalpia de vaporització 226 kJ/mol
Entalpia de fusió 12,05 kJ/mol
Pressió de vapor 121 Pa a 1517 K
Velocitat del so 5150 m/s a 293,15 K
Informació diversa
Electronegativitat 1,55 (Pauling)
Calor específica 480 J/(kg·K)
Conductivitat elèctrica 0,695 x 106 m-1·ohm-1
Conductivitat tèrmica 7,82 W/(m·K)
1er potencial d'ionització 717,3 kJ/mol
2on potencial d'ionització 1509 kJ/mol
3er potencial d'ionització 3248 kJ/mol
4t potencial d'ionització 4940 kJ/mol
5è potencial d'ionització 6990 kJ/mol
6è potencial d'ionització 9220 kJ/mol
7è potencial d'ionització 11500 kJ/mol
Isòtops més estables
iso.ANPeríode de semidesintegració CDED MeVPD
52MnSintètic5,591 dies ε4,71252Cr
53MnSintètic3,74 x 106 anysε0,59753Cr
54MnSintètic312,3 diesε
β-		1,377
0,697		54Cr
54Fe
55Mn100%Mn és estable amb 30 neutrons
El manganés és un element químic de nombre atòmic 25 situat en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Mn.

Característiques principals

El manganés és un metall de transició blanc grisenc, semblant al ferro. És un metall dur i molt fràgil, refractari i fàcilment oxidable. El manganés metall pot ser ferromagnètic, però només després de patir un tractament especial. Els seus estats d'oxidació més comuns són +2, +3, +4, +6 i +7, encara que s'han trobat des de +1 a +7; els compostos en els que el manganés presenta estat d'oxidació +7 són agents oxidants molt enèrgics. Dins dels sistemes biològics, el catió Mn+2 competix sovint amb el Mg+2. S'empra sobretot aliat amb ferro en acers i en altres aliatges.

Aplicacions


- És important per a la fabricació d'acers. El manganès reacciona amb el sofre present formant sulfur de manganés (MnS), evitant que el sofre reaccioni amb el ferro (augmentant la fragilitat i sent més difícil de forjar); també l'excés pot reaccionar amb el carboni donant carburs de manganés, millorant les propietats mecàniques de l'acer. A més, el manganés té propietats desoxidants i evita la formació de bombolles.
- La major part del manganés s'empra per a obtindre ferromanganès (conté un 80% en Mn). Aquest aliatge de manganés i ferro s'obté per reducció del triòxid de diferro (Fe2O3), i el diòxid de manganès, (MnO2).
- També s'empra en el silicomanganès, un aliatge amb un 60-70% en manganès i un 15-30% en silici.
- Pot estar present en altres aliatges, per exemple amb alumini.
- El diòxid de manganés, MnO2, s'utilitza com a despolaritzador en piles seques, anomenades també piles tipus Leclanché o de zinc/carboni (Zn/C). També es troba en les piles alcalines o de zinc/diòxid de manganés (Zn/MnO2).
- El MnO2 també s'empra en l'obtenció de pintures i en la decoloració del vidre.

Història

vidre] S'ha trobat diòxid de manganès, MnO2, en pintures rupestres (donant un color negre). També s'han utilitzat al llarg de la història, per exemple pels egipcis i els romans, compostos de manganès per a decolorar el vidre o bé donar-li color. Així mateix s'ha trobat manganès en la menes de ferro utilitzades pels espartans, i es pensa que tal vegada siga a causa d'això l'especial duresa dels seus acers. En el segle XVII, el químic alemany Glauber, va produir per primera vegada permanganat potàssic (KMnO4), un reactiu de laboratori força utilitzat per les seves propietats oxidants. A mitjan segle XVIII, el diòxid de manganès es va emprar per a la producció de clor. El químic suec Scheele va ser el primer que va descobrir que el manganès era un element, però va ser J. G. Gahn qui el va aïllar per reducció del diòxid amb carboni. A principis del segle XIX es va començar a provar el manganès en aliatges d'acer. El 1816 es va comprovar que enduria l'acer, sense fer-lo més fràgil.

Rol biològic

El manganès és un oligoelement; és considerat un element químic essencial per a totes les formes de vida. S'ha comprovat que el manganès té un paper tant estructural com enzimàtic. Està present en distints enzims, destacant la superòxid dismutasa de manganès (Mn-SOD), que catalitza la dismutació de superòxids, O2-; la Mn-catalasa, que catalitza la dismutació de peròxid, H2O2; així com en la concavanila A (de la família de les lecitines), on el manganès té un paper estructural. En humans, el manganès s'absorbix en l'intestí prim, acabant la major part en el fetge, d'on es reparteix a diferents parts de l'organisme.

Abundància i obtenció

fetge És el segon metall més abundant en l'escorça terrestre, per darrere del ferro, i està àmpliament distribuït. Es troba en centenars de minerals, encara que només una dotzena té interés industrial. Destaquen: pirolusita (MnO2), psilomelana (MnO2·H2O), manganita (MnO(OH)), braunita (3Mn2O3·MnSiO3), rodonita (MnSiO3), rodocrosita (MnCO3), hübnerita (MnWO4), etc. També s'ha trobat en nòduls marins, on el contingut en manganès oscil·la entre un 15 i un 30%, i d'on seria possible extraure'l. Els països amb majors jaciments de minerals de manganès són Sud-àfrica, Ucraïna i Xina. El metall s'obté per reducció dels òxids amb alumini, i el ferromanganès s'obté també reduint els òxids de ferro i manganès amb carboni.

Compostos

El permanganat de potassi, KMnO4, és un reactiu de laboratori molt comú a causa de les seues propietats oxidants. El diòxid de manganès, MnO2 s'empra com a despolaritzador en piles seques. També es pot usar per a decolorar vidre que presenta color verd a causa de la presència de traces de ferro. Aquest òxid també s'empra per a donar color ametista al vidre, i és responsable del color de l'ametista (una varietat del quars). A més, s'utilitza en la producció de clor i oxigen.

Isòtops

El manganès natural conté només 1 isòtop; Mn-55. 1