:: wikimiki.org ::
| Alemanya |
Alemanya
Alemanya (en alemany Deutschland ) és un estat de l'Europa central que forma part de la Unió Europea, anomenat oficialment República Federal d'Alemanya (en alemany Bundesrepublik Deutschland).
Limita al nord amb el mar del Nord, Dinamarca i el mar Bàltic; a l'est amb Polònia i Txèquia; al sud amb Àustria i Suïssa, i a l'oest amb França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos. Durant la major part de la seva història, Alemanya va ser un terme geogràfic utilitzat per designar una àrea ocupada per diversos estats. Es va convertir en un estat unit durant 74 anys (1871-1945), però va ser dividit al terme de la Segona Guerra Mundial en la República Federal d'Alemanya (RFA —BRD—, coneguda com a Alemanya Occidental) i la República Democràtica Alemanya (RDA —DDR—, coneguda com a Alemanya Oriental). El 3 d'octubre del 1990, la RDA va passar a formar part de la RFA, de manera que Alemanya va tornar a ser una nació unida. Berlín n'és la capital i la ciutat més important. També passen del milió d'habitants les ciutats d'Hamburg i Munic.
Història
Article principal: Història d'Alemanya
L'idioma alemany i l'orgull alemany es remunten a fa més de mil anys, però l'estat conegut actualment com a Alemanya fou unificat com una nació estat moderna molt recentment: el 1871. Aquest fou el segon Reich alemany, sovint traduït per "imperi", encara que també significa "regne".
Abans de la seva unificació el 1871, Alemanya era una unitat cultural però no realment política. En aquest període s'hi poden distingir les fases següents:
- Primer Reich (conegut durant gran part de la seva existència com el Sacre Imperi Romà de la Nació Alemanya). Va sorgir el 843 de la divisió de l'Imperi Carolingi (que havia estat fundat el 25 de desembre del 800 per Carlemany) i va existir en diverses formes fins el 1806, quan va ser dissolt com a conseqüència de les guerres napoleòniques.
- Unificació alemanya. Després de les guerres napoleòniques, Prússia va anar ampliant els seus territoris fins que va forjar l'Imperi Alemany, encara que excloent-ne Àustria, la qual es va mantenir com un imperi multiètnic durant uns 50 anys més.
Aquests són els períodes més importants de la història de l'Alemanya unificada:
- Segon Reich (l'Imperi Alemany). Es fundà el 18 de gener del 1871 a Versalles i va durar fins el 9 de gener del 1918. Va tenir només tres emperadors.
- República de Weimar (primera república alemanya). Es va instaurar després de la Primera Guerra Mundial.
- Dictadura Nazi (anomenat Tercer Reich pels nazis mateixos, encara que era una dictadura). Va durar 12 anys, des del 1933 fins al 1945.
- Segona república alemanya:
- Alemanya dividida. Després de la Segona Guerra Mundial, Alemanya va quedar dividida en dos estats republicans: la República Federal d'Alemanya (corresponent als sectors ocupats pels EUA, França i el Regne Unit) i la República Democràtica Alemanya (al tros ocupat pel soviètics).
- Alemanya reunificada. Des del 3 d'octubre del 1990, Alemanya torna a ser un sol Estat.
Govern i política
Article principal: Govern i política d'Alemanya
Alemanya és una república federal democràtico-parlamentària, el sistema polític de la qual és definit en la seua constitució de 1949 (amb esmenes), anomenada Grundgesetz (llei fonamental):
- Poseeix un sistema parlamentari, en què el cap de govern, el Bundeskanzler (canceller), és electe.
- El parlament, anomenat Bundestag (dieta federal), és elegit cada quatre anys per sufragi popular en un sistema complex el qual combina representació directa i proporcional. Els 16 Bundesländer són representats a nivell federal pel Bundesrat (consell federal), el qual —depenent de l'afer en discussió— pot guanyar la paraula en el procedimient legislatiu. Ocasionalment es produeixen conflictes entre el Bundestag i el Bundesrat, creant dificultats en l'administració.
- La funció de cap d'Estat la compleix el Bundespräsident (president federal), els poders del qual es limiten a feines cerimonials i representatives.
En l'àmbit de la Unió Europea, Alemanya té la representació més nombrosa al Parlament Europeu en virtut de la seua condició de país més poblat de la Unió. A més, actualment un dels vice-presidents de la Comissió Europea és alemany.
Organització territorial
Comissió Europea
Economia
Article principal: Economia d'Alemanya
Categoria:Alemanya
als:Deutschland
fiu-vro:S'aksamaa
ja:ドイツ
ko:독일
ms:Jerman
roa-rup:Ghirmânii
simple:Germany
th:สหพันธ์สาธารณรัฐเยอรมนี
zh-min-nan:Tek-kok
Europa:Aquest article és sobre el continent. Per al satèl·lit de Júpiter vegeu Europa (satèl·lit) i per al ser mitològic vegeu Europa (Mitologia).
----
Europa (Mitologia)
Europa és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia, malgrat que queda més a prop d'Amèrica. La Mediterrània separa Europa d'Àfrica, i les mars Egea, de Màrmara i Negra la separen d'Àsia.
Geografia i geologia
Negra
Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km2.
Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega
Divisió política
Onega
Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.
1 Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
2 L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas.
3 El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia
4 Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa.
5 La Turquia europea inclou els terriotris a l'est i nord de l'estret del Bòsfor.
Per últim, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu.
Llengües d'Europa
La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la súperfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu.
Pàgines que s'hi relacionen
- Unió europea
- Clima d'Europa
- Estat
- Rius d'Europa
- Vegetació d'Europa
External links
- [http://p086.ezboard.com/balbanau Evropa / Europa / Europe]
Categoria:Europa
als:Europa
ja:ヨーロッパ
ko:유럽
ms:Eropah
roa-rup:Evropa
simple:Europe
th:ทวีปยุโรป
zh-min-nan:Europa
Unió Europea
La Unió Europea o UE és una organització internacional d'estats europeus, establerta pel Tractat de Maastricht.
La Unió Europea és l'organització internacional més poderosa que existeix actualment, d'alguna manera similar a un estat, tot i que no del tot, ja que els estats membres mantenen representacions diplomàtiques a altres estats. Alguns experts creuen que no s'hauria de considerar com una organització internacional, més aviat una entitat sui generis'.
Problemes actuals
Els assumptes més importants que preocupen a la Unió Europea en l'actualitat són l'ampliació cap al sud i l'est (vegeu més avall), la constitució europea, proposada per la Convenció, la relació de la unió amb els Estats Units d'Amèrica i la participació a l'Euro d'aquells estats membres actualment fora de la zona euro.
Orígens
El motiu original per la fundació (del que més tard seria) la Unió Europea va ser el desig de reconstruir Europa després dels tràgics esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, i prevenir que Europa caigués víctima de la plaga de la guerra.
Mètodes
Per aconseguir aquest objectiu, la Unió Europea intenta crear una infrastuctura que atravessa les fronteres dels estats. Els estàndards harmonitzats creen un mercat més gran i més eficient, perque els estats membres poden crear una única unió aduanera sense pèrdua de salut (econòmica) o seguretat. Per exemple, els estats on la gent no pot posar-se mai d'acord a l'hora de menjar poden no obstant arribar a acords sobre els estandards d'etiquetatge i higiene.
El poder de la Unió Europea va més enllà de les seves fronteres ja que per vendre-hi, es útil seguir els seus estàndars (CE, conformité europeéne). Una vegada les fàbriques, grangers i mercaders d'un país no membre compleixen la normativa, la gran part dels costos associats a l'entrada a la UE es veuen reduït al mínim. Quan s'harmonitzen les lleis per convertir-se en un membre de ple dret es crea més benestar (al eliminar els costos aduaners), invertint només mínimament en el canvi de les lleis.
Per aquest motiu, alguns especialistes han començat a comparar la UE amb un virus informàtic
Concepte
En l'actualitat, la Unió Europea és un conjunt de 25 Estats (Maig de 2004), que mantenen entre si especials relacions econòmiques i polítiques de cooperació i integració.
Les especials relacions econòmiques es fonamenten en la llibertat de trànsit de mercaderies, treballadors i capitals, així com en l'establiment d'una moneda única per tots els estats membres (la denominada Eurozona).
Les especials relacions polítiques es tradueixen en l'establiment d'un mateix Ordenament Jurídic, superior a les legislacions nacionals, i en l'existència i funcionament dels seus propis organismes polítics i institucions, superiors als dels Estats membres.
Història
Originalment, aquesta institució es coneixia com a Comunitat Econòmica Europea (1957) (informalment anomenada Mercat Comú al Regne Unit). Més tard, es va canviar el nom a Comunitat Europea (arran de l'Acta Única Europea el 1986) i finalment Unió Europea (arran del Tractat de Maastricht el 1992). La UE ha evolucionat d'un organisme comercial a una aliança econòmica i política.
Fets històrics més importants:
#Com a precedents importants cal destacar la Declaració Schuman (9 de maig de 1950) i el Tractat de París (18 d'abril de 1951), pel qual es constitueix la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (CECA) entre sis Estats: Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos.
#Comunitat Econòmica Europea (1957-1986)
#
- El 25 de març de 1957, els sis Estats membres de la CECA van signar el Tractat de Roma i el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (Euratom).
#
- Al llarg dels anys següents, la CEE va anar incorporant progressivament més Estats: Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit el 1973, Grècia el 1981, i Espanya i Portugal el 1986.
#Comunitat Europea (1986-1992)
#
- Acta Única Europea (1986).
#
- La CE es va ampliar amb la incorporació del territori de l'Alemanya de l'Est el 1990, com a conseqüència de la reunificació alemanya.
#Unió Europea (des de 1992)
#
- Tractat de Maastricht de 1992.
#
- Ampliació: Àustria, Finlàndia i Suècia el 1995.
#
- Tractat d'Amsterdam de 1999.
#
- Tractat de Niça de 2001.
#
- L'ampliació de 2004 (1 de maig de 2004) amb la incorporació de Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Xipre, Malta, Hongria i Eslovènia.
#
- Constitució Europea 2004 (pendent de ratificació per part dels estats membres).
#Ús oficial de la llengua catalana
#
- 16 de novembre de 2005: El President de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, i de la Generalitat Valenciana, Francesc Camps, parlent oficialment per primera vegada en català al Comité de les Regions d'Europa, gràcies a l'acord signat el mateix dia amb l'embaixador espanyol a la UE.
Estats membres i ampliació a l'est
Desde de Maig de 2004, la Unió Europea esta formada per 25 estats membres.
L'Any 1950 els sis membres fundadors eren:
- Alemanya (Occidental)
- França
- Itàlia
- Holanda
- Bèlgica
- Luxemburg
Dinou estats es van unir més endavant en successives amplicacions:
- 1973: Irlanda, el Regne Unit i Dinamarca
- 1981: Grècia
- 1986: Espanya i Portugal
- 1995: Finlàndia, Suècia i Austria
- 2004: Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Xipre, Malta, Hongria i Eslovènia.
Nota: l'any 1990 el territori de la Unió Europea es va ampliar de facto quan l'Alemanya Oriental i l'Alemanya Occidental es van unificar.
Es preveu una nova ampliació en l'any 2007 (data provisional, sense acord fixe) cap a Bulgària i Romania.
Les negociacions amb Turquia depenen del criteri del consell de ministres, que ha de pendre una decisió aquest any (2004). Altres negociacions han començat amb la resta de països balcànics com Croàcia (un estat candidat), Bòsnia-Herzegovina i Macedònia tot i que Sèrbia i Montenegro de moment es troba apartada.
Economia
En l'actualitat (maig de 2005), la UE, considerada com un bloc d'integració econòmica, té la segona economia més gran del món, amb un PIB de 12,32911 bilions de dòlars (9,760974 bilions d'euros) [http://www.imf.org/external/pubs/ft/weo/2005/01/data/dbaoutm.cfm?SD=2005&ED=2005&R1=1&R2=1&CS=5&SS=2&OS=C&DD=0&OUT=1&C=998&S=PPPWGT&CMP=0&x=47&y=18]. L'economia dels EUA, classificada com la primera, té un PIB de 12,332296 bilions de dòlars (9,7633902 bilions d'euros) [http://www.imf.org/external/pubs/ft/weo/2005/01/data/dbcoutm.cfm?SD=2005&ED=2005&R1=1&R2=1&CS=3&SS=2&OS=C&DD=0&OUT=1&C=914-446-612-666-614-672-311-946-213-137-911-962-193-674-122-676-912-548-313-556-419-678-513-181-316-682-913-684-124-273-339-921-638-948-514-686-218-688-963-518-616-728-223-558-516-138-918-353-748-196-618-278-522-692-622-694-156-142-624-449-626-564-628-283-228-853-924-288-233-293-632-566-636-964-634-182-238-453-662-968-960-922-423-714-935-862-128-716-611-456-321-722-243-965-248-718-469-724-253-576-642-936-643-961-939-813-644-199-819-184-172-524-132-361-646-362-648-364-915-732-134-366-652-734-174-144-328-146-258-463-656-528-654-923-336-738-263-578-268-537-532-742-944-866-176-369-534-744-536-186-429-925-178-746-436-926-136-466-343-112-158-111-439-298-916-927-664-846-826-299-542-582-443-474-917-754-544-698-941&S=PPPWGT&CMP=0&x=31&y=14].
Es preveu que l'economia de la UE creixerà més durant la pròxima dècada a mesura que més països afegeixin a la unió -principalment ja que la majoria dels nous membres estan per sota de la mitjana de la unió, i per això s'espera un que creixement del PIB ràpid els ajudarà a aconseguir arribar a la dinàmica de la europa unida. No obstant això, el PIB per càpita de la unió caurà a curt termini.
Vegeu Pressupost de la Unió Europea
Responsabilitat principals
Com el canviant nom de la Unió Europea (de Comunitat Econòmica Europea a Comunitat Europea i finalment Unió Europea) suggereix, ha evolucionat amb el temps d'una unió primordialment econòmica fins a una unió cada cop més política. Aquesta tendència és visible principalment en el cada cop més gran nombre d'àrees de polítiques que recauen dins la UE: el poder polític s'ha dirigit en nombrosos camps dels estats membre cap a la UE.
Aquesta visió de centralització cada cop més forta es contrarestra amb dos fets.
En primer lloc, alguns estats membres tenen una tradició domèstica de governs regionals forts. Això ha derivat cap a un enfocament més important de la política regional i les regions europees. Es va crear un comité de les regions com a part del tractat de Maastricht.
A més a més, les polítiques que recauen en la UE cobreixen diferentes formes de cooperació:
- Procés de decisió autònom: Els estats membres han concedit a la comissió europea poder per pendre decisions en algunes àrees com a defensa de la competència, control a les ajudes estatals i liberalització.
- Harmonització: Les lleis dels estats membres s'harmonitzen a través del procés legislatiu comunitari, que involucra la comissió europea, el parlament europeu i el consell de ministres. La conseqüència es que la llei comunitari està cada cop més present dins dels sistemes legals dels estats membres.
- Cooperació: Els estats membres , que es reuneixen en el consell de ministres es posen d'acord a cooperar i coordinar les seves polítiques interiors.
La tensió entre la UE i els estats membres sobre les competències que els corresponen és una constant en el desenvolupament de la UE. (vegeu Intergovernamentalisme vs supranacionalisme, euroescepticisme).
Tots els estats membres han d'adaptar la seva legislació per acostar-la amb la el marc legal comú europeu, conegut com Acquis Communautaire. (Vegeu també Associació Europea de LLiure Comerç, Espai Econòmic Europeu , i espai aeri europeu).
Institucions
- Parlament Europeu.
- Consell de la Unió Europea.
- Comissió Europea.
- Tribunal de Justícia.
- Tribunal de comptes.
- Banc Central Europeu.
- Comitè Econòmic i Social.
- Comitè de les Regions.
- Banc Europeu d'Inversions.
- Defensor del Poble Europeu.
- Europol.
Llengües oficials
Hi ha una vintena de llengües oficials a la UE: anglès, alemany, castellà, danès, eslovac, eslovè, estoni, finès, francès, grec, holandès, hongarès, letó, lituà, maltès, gaèlic irlandès (2007), polonès, portuguès, suec i txec, però el català no és llengua oficial.
Demografia
Vegeu: Llistat d'aglomeracions de la Unió Europea
Enllaços externs
- [http://www.europa.eu.int Pàgina oficial de la Unió Europea]
- [http://euabc.com EUABC] - online dictionary on the EU, includes "Reader-friendly EU Constititution" (in European languages, you may contribute too)
- [http://euobserver.com EUobserver] - observing the EU, news, comments, sources, newsletter by e-mail (english)
categoria:Unió Europea
fiu-vro:Õuruupa Liit
ja:欧州連合
ko:유럽 연합
ms:Kesatuan Eropah
simple:European Union
th:สหภาพยุโรป
zh-min-nan:Europa Liân-bêng
Mar del Nord
El mar del Nord és un mar de l'oceà Atlàntic, situat entre les costes de Noruega i Dinamarca a l'est, les de les illes Britàniques a l'oest, i les d'Alemanya, els Països Baixos, Bèlgica i França al sud. L'Skagerrak constitueix una mena de badia a l'est del mar, que el connecta amb el Bàltic a través del Kattegat; també està connectat amb el Bàltic pel canal de Kiel. El canal de la Mànega el connecta a la resta de l'Atlàntic pel sud, mentre que pel nord hi connecta a través del mar de Noruega, que és el nom que adopta el mar al nord de les illes Shetland.
Té una superfície d'uns 575.000 quilòmetres quadrats. És un mar molt poc profund, amb una fondària mitjana de 95 metres: el fet que al banc de Dogger, al mig del mar i actualment amb una fondària d'uns 25 metres, s'hi hagin trobat restes de mamuts prova que durant la darrera glaciació o bé estava cobert de glaç o bé era emergit. Amb el desglaç, el banc n'esdevingué un darrer reducte en forma d'illa.
Durant l'Edat Antiga aquest mar es coneixia com a Oceanum o Mare Germanicum. El nom actual es creu que sorgí des del punt de vista de les illes frisones, des d'on quedava totalment al nord, i per oposició al mar del Sud (actualment mar de Wadden, als Països Baixos). A la llarga, el nom actual s'acabà imposant, de manera que ja era predominant durant l'Edat Moderna.
Segons les llengües oficials dels estats que l'envolten, és anomenat Mer du Nord en francès, Noordzee en neerlandès, Nordsee en alemany, Nordsøen en danès, Nordsjøen en noruec i North Sea en anglès. En frisó se'n diu Noardsee, i en gaèlic escocès A' Mhuir a Tuath.
Té importants jaciments de petroli i gas natural.
Rius principals que hi desemboquen
- l'Elba a Cuxhaven (Alemanya)
- el Weser a Bremerhaven (Alemanya)
- l'Ems a Emden (Alemanya)
- el Rin i el Mosa a Rotterdam (Països Baixos)
- l'Escalda a Vlissingen (Països Baixos)
- el Tàmesi a Southend-on-Sea (Anglaterra)
- el Humber a Kingston upon Hull (Anglaterra)
Trànsit marítim
El mar del Nord és molt important per al trànsit marítim. Alguns dels ports més grans del món n'ocupen les costes o bé els marges dels rius que hi van a parar al cap de pocs quilòmetres (és el cas, per exemple, de Rotterdam -3r del món-, Anvers, Hamburg o Londres), o bé hi tenen un fàcil accés, com el d'Amsterdam, cosa que fa que disposi de rutes marítimes molt sol·licitades. És vital per al comerç de l'Europa Occidental.
Ports costaners principals
- Calais i Dunkerque a França
- Oostende i Zeebrugge a Bèlgica
- Vlissingen, Rotterdam i Den Helder als Països Baixos
- Emden, Wilhelmshaven, Bremerhaven i Cuxhaven a Alemanya
- Esjberg a Dinamarca
- Oslo, Kristiansand, Stavanger i Bergen a Noruega
- Aberdeen, Dundee i Edimburg a Escòcia
- Newcastle upon Tyne, Sunderland, Kingston upon Hull, Grimsby, Great Yarmouth, Lowestoft, Colchester, Southend-on-Sea i Dover a Anglaterra
Categoria:Mars d'Europa
als:Nordsee
ja:北海
ko:북해
zh-min-nan:Pak-hái
Dinamarca
Dinamarca és un estat del nord d'Europa, el més petit dels països escandinaus.
Està format per la península de Jutlàndia i diverses illes (les principals: Sjaelland, Fiònia, Lolland i Bornholm, aquesta darrera al nord de la costa de Polònia). Té una única frontera terrestre (al sud, amb Alemanya), i està envoltada pels mars del Nord (a l'oest) i Bàltic (al sud-est). L´estret de l'Skagerrak, al nord, separa Jutlàndia de Noruega, mentre que, a l'est, el Kattegat, l'Øresund i l'estret de Bornholm separen Dinamarca de Suècia.
A més a més, són possessions daneses les illes Fèroe a l'Atlàntic Nord i Grenlàndia al nord-est d'Amèrica, les quals gaudeixen d'una àmplia autonomia.
La seva capital és Copenhaguen, i les ciutats principals són Århus, Odense i Ålborg.
La llengua majoritària és el danès.
El sistema de govern és la monarquia constitucional. Dinamarca pertany a la Unió Europea des de 1973 i utilitza la corona danesa com a unitat monetària.
Categoria:Dinamarca
Categoria:Unió Europea
als:Dänemark
fiu-vro:Taani
ja:デンマーク
ko:덴마크
ms:Denmark
simple:Denmark
th:ประเทศเดนมาร์ก
zh-min-nan:Dan-kok
Mar BàlticLa mar Bàltica, o el mar Bàltic, és una mar del nord d'Europa, oberta a la mar del Nord i, finalment, a l'oceà Atlàntic a través dels estrets de Kattegat i Skagerrak. Els països que l'envolten són (començant per la Península Escandinava i seguint en sentit horari):
- Suècia
- Finlàndia
- Rússia (regió de Sant Petersburg)
- Estònia
- Letònia
- Lituània
- Rússia (regió de Kaliningrad)
- Polònia
- Alemanya
- Dinamarca
La seva superfície és de 432.800 km², i inclou dues grans entrades: el golf de Finlàndia, entre el sud d'aquest país i Estònia, i el golf de Bòtnia, entre la costa oriental de Suècia i l'occidental de Finlàndia. Geològicament, és molt poc antiga: només existeix des del VIè mil·lenni aC. És molt poc profunda (la mitjana és de 57 m; la fondària màxima són 459 m al nord de l'illa sueca de Gotland), cosa que, unida a la poca obertura a l'oceà, en fa la renovació de les aigües molt lenta i hi afavoreix els problemes de contaminació.
La salinitat de la Bàltica és molt baixa comparada amb la d'altres mars o oceans; de fet, es pot considerar intermèdia entre l'aigua dolça i la salada. Aquest fet s'explica per la seva alta latitud (no pateix gaire evaporació), combinada amb una gran aportació d'aigua dolça per part de molts rius, que per culpa de la ja esmentada estretor de la seva comunicació amb l'oceà és molt difícil d'evacuar i renovar amb aigua salada. Aquesta baixa salinitat té unes fortes implicacions biològiques, amb moltes espècies que són diferents de les seves homòlogues en altres mars.
Dels països que l'envolten, només les Repúbliques Bàltiques i Polònia hi drenen enterament. A més, també Txèquia, Eslovàquia, Ucraïna i Bielorússia hi acaben aportant aigua (indirectament).
Noms
La mar rep diferents denominacions depenent de la llengua:
- Mar Bàltica és la forma habitual en les llengües romàniques, les eslaves (polonès, rus, caixubi), les bàltiques i l'anglès.
- Mar de l'Est és com l'anomenen totes les llengües germàniques excepte l'anglès, a més del finès (que, tot i tenir-hi els parlants majoritàriament a l'oest, aquests estigueren sota domini suec durant molts segles, i des de la perspectiva sueca sí que queda a l'est, la mar).
- Mar de l'Oest és el nom que se li dóna en estonià.
Els diversos noms de la mar en les llengües dels països que l'envolten són, doncs:
- Östersjön (suec)
- Itämeri (finès)
- Балтийское море, Baltískoie More (rus)
- Läänemeri (estonià)
- Baltijas jūra (letó)
- Baltijos jūra (lituà)
- Morze Bałtyckie o Bałtyk (polonès)
- Bôłt (caixubi)
- Ostsee (alemany)
- Østersøen (danès)
Ciutats
Les grans ciutats costaneres bàltiques, per ordre de població, són:
- Sant Petersburg (Rússia), 4.700.000 hab.
- Estocolm (Suècia), 743.703 hab. (àrea metropolitana, 1.823.210 hab.)
- Trójmiasto o les Tres Ciutats (Polònia) (àrea metropolitana, 1.035.000 hab.), que inclou
- Gdansk (Polònia), 462.700 hab.
- Gdynia (Polònia), 255.600 hab.
- Hèlsinki (Finlàndia), 559.716 hab. (àrea metropolitana, 980.000 hab.)
- Riga (Letònia), 760.000 hab.
- Szczecin (Polònia), 413.600 hab.
- Tallinn (Estònia), 401.774 hab.
- Kaliningrad (Rússia), 400.000 hab.
- Malmö (Suècia), 259.579 hab.
- Kiel (Alemanya), 250.000 hab.
- Lübeck (Alemanya), 216.100 hab.
- Rostock (Alemanya), 212.700 hab.
- Klaipeda (Lituània), 194.400 hab.
- Turku (Finlàndia) 175.000 hab.
Ports importants (tot i no ser grans ciutats):
- Swinoujscie (Polònia), 50.000 hab.
- Ventspils (Letònia), 44.000 hab.
- Baltisk (Rússia), 20.000 hab.
- Hanko (Finlàndia), 10.000 hab.
Categoria:Mars d'Europa
ja:バルト海
ko:발트 해
simple:Baltic Sea
th:ทะเลบอลติก
TxèquiaLa República Txeca, també coneguda com a Txèquia, és un país de l'Europa central sense accés al mar. Fa frontera amb Polònia al nord, Alemanya al nord-oest i l'oest, Àustria al sud i Eslovàquia a l'est. La Praga històrica té un gran atractiu turístic i n'és la capital i la ciutat més gran. Està formada per dues regions més antigues, Bohèmia i Moràvia, i part d'una tercera, Silèsia. Actualment, és membre de la Unió Europea.
Història
Les terres txeques van sorgir a la darreria del segle IX, quan van ser unificades pels Premysl. El regne de Bohèmia era una important força local, però els conflictes religiosos com ara les guerres hussites del segle XV i la guerra dels Trenta Anys del segle XVII van ser devastadors. Més endavant estaria sota influència dels Habsburg i esdevingué part de l'Imperi Austrohongarès.
Després del col·lapse d'aquest estat després de la Primera Guerra Mundial, els txecs i els veïns eslovacs es van ajuntar i formaren la república independent de Txecoslovàquia el 1918. Aquest nou país tenia una nombrosa minoria alemanya que portaria a la dissolució de Txecoslovàquia quan Alemanya aconsegueix annexar la minoria amb l'Acord de Munic el 1938 i Eslovàquia també se separà. L'estat txec que en quedà va ser ocupat pels alemanys el 1939.
Després de la Segona Guerra Mundial, Txecolovàquia va caure sota l'esfera d'influència soviètica. El 1968, una invasió per part de les tropes del Pacte de Varsòvia va posar fi als esforços dels líders del país de liberalitzar les normes del partit i crear un "socialisme amb una cara humana" durant la Primavera de Praga. El 1989, Txecoslovàquia recupera la llibertat amb una revolució pacífica, la "Revolució de Vellut". L'1 de gener de 1993, l'estat txecoslovac se separà pacíficament i es formaren la República Txeca i la República Eslovaca.
La República Txeca va unir-se a l'OTAN el 1999 i a la Unió Europea el 2004.
Política
Segons la seva Constitució, la República Txeca és una democràcia parlamentària, el cap d'estat de la qual és el president, indirectament escollit cada cinc anys pel Parlament. Al president se li garanteixen uns poders específics com ara el nomenament dels jutges del Tribunal Constitucional, dissoldre el Parlament sota certes condicions i establir un veto a la legislació. També nomena el primer ministre, que estableix l'agenda per a la majoria de decisions nacionals i internacionals, així com altres membres del gabinet del govern a proposta del primer ministre.
El parlament txec (Parlament) té dues cambres, amb una cambra de diputats (Poslanecká sněmovna) i un senat (Senát). Els diputats són escollits cada 4 anys per representació proporcional. Els 81 membres del senat serveixen terminis de 6 anys, essent una tercera part escollits cada 2 anys per majoria de doble votació.
El tribunal superior d'apel·lació del país és el Tribunal Suprem. El Tribunal Constitucional, que decideix sobre qüestions constitucionals, és escollit pel president i els seus membres presten serveis en terminis de 10 anys.
Regions
La República Txeca està formada per 13 regions (kraje, singular - kraj) i per la ciutat capital (hlavní město), assenyalada amb
- :
primer ministre
Geografia
Regió de Vysočina
El paisatge txec és força variat; Bohèmia, a l'oest, és una plana travessada pels rius Elba (Labe) i Moldava (Vltava), envoltada principalment per muntanyes baixes com ara els Sudets amb la part de Krkonose, on podem trobar el punt més alt del país, l'Snezka, amb 1.602 m.
Moràvia, la part oriental, també és força muntanyosa i està regada principalment pel riu Morava, però també hi ha les fonts del riu Oder (Odra). L'aigua de la República Txeca voltada de terra desemboca a tres mars diferents: al mar del Nord, al Bàltic i al mar Negre.
El clima local és temperat, amb estius càlids i hiverns freds, humits i ennuvolats, caracteritzat per una barreja d'influències marítima i continental.
Arts
Aquest país, malgrat la seva mida relativament petita, ha vist néixer importants escriptors com Milan Kundera, Franz Kafka (que escrivia en alemany), Jaroslav Hašek, Karel Čapek, Václav Havel, Bohumil Hrabal o Jaroslav Velinský.
El terme Nova Ona Txecoslovaca ha estat emprat per referir-se a les innovadores primeres obres de directors com ara Miloš Forman, amb una estètica oposada a la Nova Ona Francesa, una temàtica i una filosofia estretament relacionades amb la literatura nacional dels anys 60 i amb els fets de la Primavera de Praga, que van acabar imposant una forta censura sobre les obres d'aquests realitzadors.
Durant l'era comunista, i l'existència de l'estat Txecoslovàquia, dues pel·lícules fetes en aquest país van guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa: La botiga del carrer gran (Obchod na korze) de Ján Kadár i Elmar Klos, i Trens rigorosament vigilats (Ostře sledované vlaky, basat en la novel·la homònima de l'escriptor Bohumil Hrabal) de Jiří Menzel. En els darrers anys, una altra pel·lícula ha obtingut el premi, Kolya del director Jan Svěrák.
Categoria:Txèquia
Categoria:Unió Europea
fiu-vro:Tsehhi
ja:チェコ
ko:체코
ms:Republik Czech
simple:Czech Republic
zh-min-nan:Česko
Suïssa
La Confederació Helvètica o Suïssa és un petit estat format per cantons confederats de la Europa Central, té per veïns a Alemanya, França, Itàlia, Àustria, i Liechtenstein. Aquest país té un forta tradició de neutralitat política i militar, però també de cooperació internacional, per això és la seu de moltes organitzacions internacionals.
La versió llatina del seu nom oficial: Confoederatio Helvetica, evita escollir una de les quatre llengües oficials. La seva abreviació: CH, és la que es fa servir per identificar les pàgines referents a l'estat a Internet.
Internet
Història
En 1291, representants dels tres cantons d'Uri, Schwyz i Unterwalden van signar la Carta de l'Aliança, que els va unir en la lluita en contra del govern dels Habsburg, els qui en aquell temps controlaven el tron alemany imperial del Sacre Imperi Romà. En la batalla de Morgarten en 1315, els suïssos van derrotar a l'exèrcit dels Habsburg assegurant així la seua quasi-independència com la Confederació Helvètica.
En el Tractat de Westfàlia en 1648, els països europeus van reconèixer la independència de Suïssa del Sacre Imperi Romà i la seua neutralitat. En 1798, els exèrcits de la revolució francesa van conquerir Suïssa. El congrés de Viena de 1815 va restablir la independència suïssa i les potències europees van acceptar reconèixer permanentment la neutralitat suïssa.
Suïssa va adoptar una constitució federal en 1848, reformada profundament en 1874, que va establir responsabilitat federal per als assumptes legals, de defensa i de comerç. Des de llavors és contínua la millora política, econòmica i social que ha caracteritzat Suïssa.
Els suïssos són coneguts per la seua històrica neutralitat i per no haver participat militarment en cap de les guerres mundials. En 2002 Suïssa es va convertir plenament en membre de les Nacions Unides.
Govern i política
L'estructura de l'organització política de Suïssa es basa en tres nivells: Municipi, Cantó i Confederació. Aquests tres àmbits gaudeixen d'una àmplia autonomia. En cas de dubte, la presa de decisions té lloc en l'àmbit cantonal o municipal. Aquesta circumstància permet que el nivell més davall de l'esfera política nacional, el Municipi, tinga també un alt grau d'autonomia. Les matèries que el Municipi no estiga en condicions de reglamentar per si sol són assumides pel Cantón, les competències del qual, al seu torn, són complementades per les de la Confederació. Aquesta actitud de coordinació i suport es denomina subsidiarietat. Aquesta evita la preponderància d'una administració central i només concedeix accions de suport a la Confederació.
Amb origen en el terme llatí "confederatio", el concepte de federalisme té com a finalitat la unió de ens estatals equiparables, la sobirania de la qual ha de quedar garantida per la mateixa. El federalisme suís es caracteritza pel seu interès a mantenir l'autonomia dels Cantons, la qual cosa suposa un principi del quefer polític del país: prendre el nombre més gran possible de decisions de forma descentralitzada.
El més alt poder legislatiu l'ostenta l'Assemblea Federal (Parlament), que està composta per dues Cambres (el Consell Nacional i el Consell dels Estats), igual que el seu model, l'òrgan legislatiu d'EUA.
Els drets, comeses i competències d'ambdós Consells són idèntics. Els Parlamentaris desenvolupen les seues activitats polítiques paral·lelament a la seua vida professional i es reuneixen normalment quatre vegades a l'any en les sessions ordinàries (una cada tres mesos), que duren tres setmanes.
El Govern de Suïssa està compost per un Col·legi, que en altres països és equiparable al Gabinet o Consell de Ministres, que consisteix de set membres que s'anomena Consell Federal. Aquest òrgan constitueix, des de 1848, l'executiu nacional. Cada any un d'aquests set membres es tria com a president del consell, encara que només exerceix una funció representativa.
Els Suïssos amb dret a vot no sols poden influir en el marxa de la Confederació i dels Cantons a través de les eleccions, sinó també fent ús de dos instruments: la iniciativa i el referèndum.
Organització politicoadministrativa
Veure: Cantons de Suïssa
Cantons de Suïssa
La Confederació Helvètica es divideix en 26 cantons:
Els cantons estan dividits en 2.889 municipis. Cada cantó té la seua pròpia constitució, poder legislatiu, govern i corts.
Geografia
El paisatge suís està caracteritzat pels Alps, una alta cadena muntanyosa que discorre a través de la zona central i sud del país. Entre els alts pics dels Alps Suïssos està el Pic Dufour que aconsegueix els 4.634 metres sobre el nivell del mar. En el Pic Dufour es troben nombroses valls i alguns fins i tot amb glacera. D'aqueix lloc emergeixen alguns dels rius principals d'Europa, entre ells el Rin, el Roine, l'Inn, i l'Udolara o Ticino, aquests arriben fins a alguns llacs com per exemple el Llac Leman, el Llac de Zuric, Llac Neuchâtel, el Llac Constanza i el llac Verbà al cantó Ticino. La part del nord de Suïssa, la més poblada, és més oberta, però encara és mitjanament muntanyosa. El clima suís és normalment temperat, però pot variar molt depenent de la localitat, des del sever clima en les altes muntanyes fins a l'agradable clima mediterrani en el part sud.
Economia
Malgrat l'absència de recursos naturals, l'economía suïssa figura entre les més pròsperes i les més desenvolupades del món. Orientada als serveis, com els bancs i les assegurances, i la mecànica de precisió, el país produeix sobretot béns amb un fort valor afegit. El nivell de vida és un dels més elevats a Europa. A més, la seva estabilitat i la seva neutralitat han atirat un gran nombre de capitals estrangers i d'organitzacions internacionals com l'Organització de Nacions Unides.
Desprès de varis anys d'un creixement feble o nul, l'any 2004 ha experimentat una alça del 1,7% i un PIB sobrepassant els 435 millons (CHF). La taxa d'atur queda particularment baixa ( al voltant d'un 3.5% al Juliol 2005) i una inflació relativament feble.
Cultura
2005
Suïssa ha sigut influenciada per diverses de les majors cultures europees, des de en els seus practiques culturals fins en els idiomes. En Suïssa hi ha quatre idiomes oficials: alemany al nord i centre del país (64%, groc), francès a l'oest (19%, emporpra), italià al sud (8%, verd) i una xicoteta minoria parla romanx en el cantó sud-est de Graubünden (<1%, vermell). L'alemany parlat és predominantment el dialecte suís conegut com a alemany suís, però en els mitjans de comunicació s'usa l'alt alemany. Una situació anàloga es presenta al sud, amb una diglòssia entre lombard e italià. Vegeu [http://lmo.wikipedia.org/Svízzera aquest article in lombard] per a informacions mes detallades. Molts suïssos parlen més d'un idioma; i el 20% de la població el conforma residents i treballadors temporals estrangers.
La religió més seguida a Suïssa és el catolicisme romà a la qual pertany el 43% de la població, 35% protestantisme i a causa de la immigració s'ha establit l'Islam amb un 4% de la població i el catolicisme ortodox amb un 2%. L'estabilitat i prosperitat de Suïssa, combinada amb la seua diversitat de població ha portat que alguns descriguen al país com un estat consociacional.
Els suïssos són reconeguts pels seus bancs, xocolates, formatges i rellotges.
L'1 d'agost de cada any se celebra la Festa Nacional de Suïssa.
Categoria:Suïssa
als:Schweiz
ja:スイス
ko:스위스
ms:Switzerland
simple:Switzerland
th:ประเทศสวิตเซอร์แลนด์
zh-min-nan:Sūi-se
França
França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant).
França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.
És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.
Geografia
Consell de Seguretat de les Nacions Unides
Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF)
::Vegeu Dependències d'ultramar franceses
Orografia i hidrografia
França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m).
Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.
Demografia
Roine
Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren:
#París 11.174.743
#Lió 1.648.216
#Marsella 1.516.340
#Lilla 1.182.026
#Bordeus 979.262
#Tolosa 819.507
#Nantes 715.358
#Grenoble 696.326
#Rouen 608.671
#Montpeller 591.646
#Rennes 569.932
#Estrasburg 557.120
#Niça 506.694
Història
Niça]]
Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París.
Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França.
Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789.
Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870).
Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari.
En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.
Llengües
La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries.
Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada.
Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia.
Vegeu també: Literatura francesa
Economia
Article principal: Economia de França
Enllaços externs
- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França]
Categoria:França
als:Frankreich
fiu-vro:Prantsusmaa
ja:フランス
ko:프랑스
ms:Perancis
simple:France
th:ประเทศฝรั่งเศส
zh-min-nan:Hoat-kok
Bèlgica
Bèlgica (België en neerlandès, Belgique en francès, Belgien en alemany) és un país d’Europa occidental, membre de la Unió Europea des de la seva fundació.
Limita al nord amb els Països Baixos, a l’est amb Alemanya i el Gran Ducat de Luxemburg, al sud amb França i a l’oest amb el Mar del Nord. Els seus habitants s’anomenen belgues i culturalment hi podem distingir els flamencs, (+/- 60% de la població, de llengua neerlandesa habitant principalment a Flandes ), els francòfons (+/- 40% de la població, dels quals un 80% són valons i un 20% brussel·lencs francòfons) i els de parla alemanya (habitant als cantons de l’est, a la frontera amb Alemanya).
Història
Article principal: Història de Bèlgica
El territori on s'assenta Bèlgica va ser ocupada pels romans de Juli Cèsar (segle I aC), inclosa dins la província de la Gallia però essent només romanitzada en profunditat al sud (actual Valònia de llengua llatina). Fou separada de la Gàl·lia per August formant part de la província de Gallia Belgica que s’extenia molt més enllà de la Bèlgica actual.
Un cop desaparegut l'imperi romà, i les successives grans invasions dels pobles germànics, la regió va esdevenir el centre del primer reialme franc, amb capital a Tournai, fins que el rei Clovis dels Francs l’abandona per París. La cristianització massiva començà el 630 amb el suport de monjos celtes
Sota l'impuls de Carlemany, nat a Lieja, la vall del Mosa esdevingué el centre polític i econòmic del l'imperi Carolingi, el més gran imperi post-romà amb capital a Aquisgrà
La divisió de l'imperi amb el Tractat de Verdum després de la mort de Carlemany va dividir Europa i també el territori de la futura Bèlgica, quedant dividit entre el regne de Carles I el Calb a l’oest de l'Escalda incloent el comtat de Flandes i el de Lotaríngia , posteriorment unit al Sacre-Imperi Romà. Dins la futura Bèlgica, es desenvolupen múltiples feus quasi independents com els comtats de Flandes, Hainaut, Looz i Namur, els ducats del Brabant i Limburg i el principat de Lieja. Cal remarcar que tots aquestes entitats polítiques englobaven territoris d’ambdós constats de la frontera lingüística, que no ha esdevingut frontera política fins al segle XX.
Es comencen a desenvolupar a partir del segle X nombroses ciutats, especialment a Flandes (Bruges, Gant, Ypres, Tournai) i a la vall del Mosa (Huy, Namur, Dinant i Lieja) mentre la urbanització del centre de Bèlgica és més lent amb algunes ciutats brabançones més tardanes (Brussel·les, Lovaina, Malines). La indústria de la llana i el comerç marítim, amb la Lliga Hanseàtica converteixen la regió amb el cor econòmic i comercial d’Europa, ajudada per la navegació fluvial a l’Escalda i entre el Rin i el Mosa.
En aquesta època es produeixen nombrosos enfrontament entre les viles flamenques, que els governs de rics burgesos gaudien de força autonomia, i el rei de França, com la Batalla dels Esperons d’Or l’11 de juliol de 1302, considerada com el naixement de la nació flamenca, on les tropes franceses van rebre una severa derrota.
Després de la Guerra dels Cent Anys, els comptats i ducat del futur territori belga a excepció del principat de Lieja passen a estar sota dominació borgonyona. És d’aquesta època el naixement del nom de Països Baixos. Els ducs de Borgonya designaren a tots els seus territoris a l’actual Bèlgica i Holanda amb aquest nom amb relació amb les terres altes del comptat de Borgonya.
Després de la mort de Carles el Temerari, els territoris passaren en mans dels Habsburg espanyols, els anomenats Països Baixos espanyols, les 17 províncies.
Després de una llarga dominació espanyola, la història de Bèlgica, encara no com a entitat independent però com un espai territorial semblant a l’actual, es pot considerar que comença amb la ruptura al 1579 de les 17 províncies, un cop les Províncies Unides de la Unió d’Utrech (actuals Països Baixos) reformistes i protestants van assolir la independència dels espanyols. Les províncies del sud de la Unió d’Arras, catòliques i fartes dels excessos dels calvinistes del nord, resten sota el domini de Felip II.
Durant el segle XVII va ser el camp de batalla d’Europa entre un imperi espanyol en decadència, les Províncies Unides desitjant consolidar la seva independència ajudades per una Anglaterra volent limitar l’expansió francesa. Durant les sis guerres que s’hi produïren entre 1635 i 1713, els espanyols van anar perdent territoris, com el Flandes francès, l’Artois o l’Hainaut francès.
La Guerra de Successió Espanyola acaba amb la pèrdua dels seus territoris, amb el Tractat d’Utrech al 1713, que cedeix les Províncies del sud als Habsburg d’Àustria. Durant aquest segle XVIII les diferents ciutats, comptats i marquesats dels Països Baixos del sud s’administren de forma força independent. Durant la llarga pau, reformen l’agricultura, les finances i fan renéixer la indústria i comerç.
A finals del segle XVIII, França, s’annexiona els Països Baixos austríacs i el Principat de Lieja. S’aboleixen les institucions pròpies, privilegis i un decret declara els futurs belgues ciutadans francesos sota les lleis i institucions franceses. S’endeguen tota una sèrie de reformes inspirades en la igualtat i uniformitat, en bona part conservades fins els nostre dies: organització de l’estat civil, igualtat davant els impostos i lleis, jerarquia i administració de la justícia.
S’inicia la industrialització de Valònia (carbó, siderúrgica, tèxtil) mentre creix el descontent per les reformes, el despotisme de Napoleó, i el forçós enrolament dels joves en l’exercit napoleònic.
La derrota de Napoleó a la batalla de Waterloo davant l’aliança dels prussians i els anglesos de Wellington acaba amb el domini francès. El Congrés de Viena al 1818 reunifica els antics Països Baixos més el Gran Ducat de Luxemburg, formant el Regne dels Països Baixos, sota el rei Guillem I d’Orange.
Les fèrtils terres de Flandes, la indústria minera, siderúrgica i tèxtil valona troben sortida i exportació en una Holanda de canals i ports o en el riu Escalda que torna a estar obert permetent l’expansió del port d’Anvers.
Políticament, creix l’oposició al rei, pel seu excessiu poder, la poca llibertat religiosa, els privilegis dels neerlandesos i l'aprovació de la constitució (Llei fonamental) malgrat el refús dels belgues.
La Revolució Belga 1830, s’inicia el 15 d’agost” al Teatre de la Moneda. Lluites oposen els holandesos als brussel·lencs i altres voluntaris belgues entorn a Brussel·les. Finalment la revolta és general i els holandesos són vençuts. La Conferència de Londres reconeix, el desembre de 1830, una Bèlgica independent, de la qual s’havia ja fet càrrec un govern provisional que convoca un Congrés Nacional de Notables, per elaborar la constitució. La constitució belga fou sancionada el 7 de febrer de 1831. El Congrés va oferir la corona reial a Leopold de Saxe-Coburg-Gotha.
Durant el segle XIX, disposant de carbó i ferro, es desenvolupa la revolució industrial essent durant alguns anys la segona potència econòmica mundial. El rei Leopold II (successor i fill de Leopold 1r, 1865) dirigeix a títol personal la colonització del Congo per assegurar suficients matèries primeres per a Bèlgica. L’actual República Democràtica del Congo (Congo Kinshasa, ex-Zaire) esdevé el seu domini personal. El 1885 Leopold II esdevé oficialment cap d’Estat del Congo, que no cedirà a Bèlgica fins al 1908.
Durant la Primera Guerra Mundial, al 1914 Bèlgica és ocupada per una Alemanya en guerra contra França. La violació de la imposada neutralitat belga desencadena l’entrada del Regne Unit a la guerra. Malgrat una ferma resistència, l’exèrcit belga dirigit pel rei Albert I és ràpidament vençut i el país ocupat excepte els territoris darrera la línia de l’Yser. Després de la guerra, Bèlgica rebé les antigues colònies alemanyes de Ruanda i Burundi
Durant el període d’entreguerres, Bèlgica com tot Europa pateix les conseqüències de una forta crisi econòmica.
En 1940, Bèlgica torna a ésser ocupada per Alemanya a l’inici de la Segona Guerra Mundial. Després de només 18 dies de batalla, el rei Leopold II decideix la capitulació en contra de la voluntat del govern refugiat a Londres, en una actitud que fou considerada com una traïció. La resistència a l’ocupació és desenvolupà especialment a Valònia mentre el govern a l’exili declara el rei, que roman a Bèlgica oficialment com a presoner de guerra, no apte per desenvolupar el càrrec, condició que no s’anul·larà després de l’alliberació.
Després de la guerra, al 1950 el govern del partit catòlic organitzà un referèndum sobre la “qüestió reial” amb un resultat global favorable al seu retorn. Però la forta derrota a Valònia, especialment a Lieja (amb més d’un 80% de vots en contra) i a l’Hainaut, fan que el retorn del rei provoqui greus insurreccions, amb atemptats a les mines i alts forns valons i diversos morts en enfrontaments amb les forces d’ordre. S’arriba a plantejar un govern secret a Valònia que declari la independència. L’abdicació del rei, titllat de col·laboracionista pels valons, en favor del seu fill Balduí I permet salvar la unitat belga. Aquests fets marcaran de tota manera el final de l’unitarisme belga.
Després de la segona guerra mundial, Bèlgica esdevé membre fundador de l’OTAN i de la Comunitat Econòmica Europea, avui ja Unió Europea
Als anys seixanta, sota la pressió del moviment flamenc, Bèlgica s’enfronta a majors demandes de descentralització de l’estat, evolucionant progressivament cap un estat federal. Els conflictes lingüístics són cada cop més importants, arribant al zenit amb l’escissió de la secció francòfona de la Universitat de Lovaina i la creació d’una nova ciutat (Louvain-la-Neuve) en territori való per acollir la nova Universitat Catòlica de Lovaina. Finalment es fixà una frontera lingüística que esdevé frontera política (que mai havia estat) amb la creació de les regions (Valona, Flamenca i de Brussel·les Capital) i les comunitats (flamenca, francòfona i gemanòfona) arribant al delicat i consensuat equilibri actual, no exempt de friccions i reivindicacions entre comunitats.
Política
Article principal: Política de Bèlgica
Bèlgica és un Estat Federal i una monarquia constitucional, de la qual Albert II n’és rei en l’actualitat.
El federalisme és aplicat a Bèlgica sota una forma molt específica, havent tanmateix certes característiques de confederació, com les dobles majories necessàries per als canvis constitucionals. Per contra, també posseeix caràcters unitaris com les finances públiques encara competència de l’Estat en més d’un 80%, o l’organització de la Seguretat Social (excepte alguns aspectes organitzats per la Comunitat Flamenca)
El sistema polític belga és sovint presentat com una “particràcia”, on els caps de les tres famílies tradicionals (socialistes, lliberals i catòlics) mantenen una gran influència en la gestió del país i de les entitats federades (Regions i Comunitats) malgrat l’escissió que van experimentar als anys 60 les tres famílies en dues vessants lingüístiques i de l’ascens de partits Verds i d’Ultradreta (Front Nacional, Vlaams Block) durant el darrer decenni. Les tensions de l’últim mig segle entre la població flamenca (de parla neerlandesa) al nord, i la francòfona (Valònia i Brussel·les) al sud, han comportat nombroses modificacions de la Constitució atorgant a les Regions i Comunitats un major reconeixement i una certa autonomia.
Aquestes modificacions de la Constitució han comportat la creació d’un gran nombre d’entitats governamentals:
- Estat federal
- Comunitats de Bèlgica
- Comunitat Flamenca (Vlaamse Gemeenschap) posteriorment fusionada amb la resta d’institucions de la regió flamenca
- Comunitat Francesa de Bèlgica (Communauté française de Belgique ou Communaté Wallonie-Bruxelles)
- Comunitat Germanòfona de Bèlgica (Deutschsprachige Gemeinschaft), amb competències als cantons de l’est de Valònia
- Regions de Bèlgica
- Regió de Brussel·les-Capital ( Région de Bruxelles Capitale - Brussels hoofdstedelijk Gewest), incloent Brussel·les i comunes adjacents
- Regió Flamenca (Vlaams Gewest)
- Regió Valona (Région Wallone)
Cal dir que la regió Flamenca no es correspon al comptat de Flandes de l’edat mitjana, que incloïa territoris actualment a Valònia (Tournai) i a França (Lille). A més la Regió Flamenca incorpora els territoris de parla neerlandesa de l’antic ducat del Brabant i part del Limburg (dividit entre els Països Baixos, Bèlgica i Alemanya). Per la seva part la Regió Valona incorpora els històrics Principat de Lieja, els comptats de Namur i l’Hainaut, part de Flandes francòfona i el Brabant francòfon. La regió brussel·lenca es limita a la ciutat de Brussel·les (majoritàriament francòfona) i algunes ciutats de l’aglomeració (Anderlech, Ixelles, St. Gilles, Uccle o Ganshoren). Tota la regió s’assenta al centre de l’antic comptat brabançó.
Els flamencs van immediatament fusionar les seves institucions, preferint la simplicitat. Paradoxalment la seu de la regió-comunitat flamenca és a Brussel·les, fora de la Regió Flamenca | | |
