:: wikimiki.org ::
| Canadà |
Canadà
El Canadà és un estat de l'Amèrica del Nord localitzat a l'extrem nord del continent; en realitat, es tracta de l'estat independent més septentrional de la Terra, i per la seva extensió és el segon més gran del món, darrere de Rússia. Políticament és una federació de 10 províncies i 3 territoris governada com una monarquia constitucional, que es va formar l'any 1867 mitjançant una acta de confederació.
La capital és Ottawa, seu del Parlament i residència oficial del Governador General i del Primer Ministre. La ciutat és superada en nombre d'habitants per Toronto (amb més de quatre milions d'habitants), Mont-real (amb més de tres), Vancouver (amb vora dos milions) i Calgary, que voreja el milió. Passen també del mig milió d'habitants les ciutats següents: Edmonton, Winnipeg, Quebec i Hamilton.
Originàriament fou una unió d'antigues colònies pertanyents a França i al Regne Unit, per la qual cosa el Canadà és membre de la Francofonia i del Commonwealth, a part d'altres organismes internacionals com l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN). El Canadà té dos idiomes oficials: l'anglès i el francès, aquest darrer parlat, sobretot, a la província del Quebec. El Parlament està format sobretot per membres dels quatre partits principals, dels quals el Partit Liberal ha estat el dominant durant la majoria dels darrers 50 anys.
Té fronteres terrestres amb els Estats Units d'Amèrica al sud i a l'oest (amb Alaska), amb qui ha tingut una llarga relació. Igualment, les illes de Grenlàndia (possessió danesa) i de Saint-Pierre i Miquelon (possessió francesa) hi són properes. En concret, Grenlàndia està separada de les illes d'Ellesmere i de Baffin, respectivament, pels estrets de Nares i de Davis. Saint-Pierre i Miquelon es troba al sud de Terranova. Els límits per mar són, a l'oest, amb l'oceà Pacífic, al nord amb l'oceà Glacial Àrtic, el mar de Beaufort i la badia de Baffin, i a l'est amb l'oceà Atlàntic.
Història
La tradició nativa diu que els Primers Pobles (amerindis) han habitat el territori del Canadà des del començament del temps. L'evidència arqueològica mostra que les terres han estat poblades al menys 10.000 anys. Varies expedicions víkings van arribar a les costes canadenques prop de l'any 1000, amb evidències d'un assentament a L'Anse aux Meadows.
Els britànics van reclamar el territori canadenc amb l'arribada de John Cabot el 1497, qui va anomenar la regió "Newfoundland". Els francesos van reclamar el territori després de les expedicions de Jacques Cartier (començant el 1534) i de Samuel de Champlain (començant el 1603). El 1604, els primer colons francesos, que serien anomenats acadians, van ser els primers europeus en residir permanentment al Canadà. Poc després es van realitzar més assentaments francesos a la vora del Riu San Llorenç. Els francesos també es van establir al sud, al territori de la Louisiana, a l'oest de les tretze colònies nord-americanes.
1604
Els assentaments britànics van ser establerts a la costa atlàntica i a la Badia de Hudson, i a les tretze colònies que es convertirien en els Estats Units. La lluita per al territori i el control del nou continent va esclatar en diverses guerres durant el segle XVII i XVIII. França va perdre territoris progressivament, i finalment el territori canadenc el 1763 sota el Tractat de París, convertint a tot el territori canadenc en una colònia britànica.
Després de la Guerra d'Independència dels Estats Units millers de britànics lleials a l'imperi van deixar las tretze colònies per a establir-se a las colònies britàniques del nord que no van declarar la independència, principalment a Newfoundland, Nova Escòcia, Quebec i l'Illa del Príncep Eduard. Per a rebre als lleials, el govern britànic va crear la colònia de Nova Brunsvic el 1784 i va dividir Quebec en dues províncies: Alt Canadà i Baix Canadà (o Canadà de l'Est i Canadà de l'Oest, avui Ontàrio i Quebec) el 1791.
La guerra del 1812 va començar quan les forces dels Estats Units van atacar a les forces britàniques del Canadà per a reduir el control de la Gran Bretanya a Nord-Amèrica. L'abril de 1814 van cremar la ciutat de York (avui Toronto). Els britànics van respondre cremant la ciutat de Washington en un atac sorpresa l'agost de 1814. La guerra va acabar amb el Tractat de Ghent que es va signar el desembre de 1814.
Les dues províncies del Canadà (est i oest) es van unificar en la Província del Canadà el 1840, en un intent per a assimilar als canadencs francesos. Després que els Estats Units acceptassin el paral·lel 49 Nord com la frontera amb el territori anomenat Nord-Amèrica Britànica, el govern britànic va crear la Província de la Colúmbia Britànica el 1848. La dècada següent la Província de Canadà va enviar expedicions per a explorar el nord i prendre el control de la Terra de Rupert, que era administrada per la Companyia de la Badia de Hudson, i de l'Àrtic.
El 1864 i 1866 els polítics de la Nord-Amèrica Britànica van realitzar tres congressos amb la intenció de crear una unió federal. L'1 de juliol, 1867, tres colònies, Canadà, Nova Escòcia i Nova Brunsvic, van rebre el dret reial a una constitució, (British North America Act) amb la qual es va crear el Domini del Canadà. El terme "Confederació Canadenca" es refereix a aquesta unificació de tres províncies. Els altres territoris i colònies britàniques aviat es van unir a la confederació. El 1880 el Canadà ja estava format per totes les províncies actuals, a excepció de Newfoundland i Labrador, que s'hi unirien el 1949.
El 1919 Canadà es va convertir en membre de la Lliga de Nacions, i el 1926, va prendre el control absolut de les seves relacions amb l'exterior per mitjà de la Declaració de Balfour. El 1931, l'estatut de Westminster va confirmar que cap decret del parlament del Regne Unit seria vàlid al Canadà sense el consentiment dels seus ciutadans (data que es considera com el inici de la independència del Canadà). Les apel·lacions al comitè judicial britànic van acabar el 1949. Finalment, es va crear una constitució pròpia (en un acte anomenat re-patriació de la constitució), quan el govern britànic va aprovar el Decret del Canadà, el 1982, formalitzant la independència del Canadà, encara que es reconeix al cap d'estat britànic i el país pertany a la Comunitat Britànica de Nacions.
El moviment per la sobirania de Quebec ha fet que el govern federal convoqués dos referèndums, el 1980 i el 1995, amb el 60% i el 50,6% en contra de la independència de la província.
Geografia
1995dfhdsa+jfdsafhsdjfks+lk dsh++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++'illa de Vancouver a la del Pacífic. Precisament paral·lela a aquesta costa s'alça la serralada que conformen les Muntanyes Rocalloses, que culminen al mont Logan (6.050 m), prop de la frontera amb Alaska; paral·lels a la costa atlàntica hi trobem els estreps septentionals dels Apalatxes. La resta del país està formada per l'anomenat escut canadenc, plataforma rocosa molt rica en matèries primeres, i per extensos boscos i fèrtils praderies.
Els rius principals són el Mackenzie i el Sant Llorenç. Comparteix amb els Estats Units quatre dels cinc grans llacs d'Amèrica del Nord: Superior, Huron, Erie i Ontario; altres grans llacs canadencs són el Gran Llac dels Óssos, el Gran Llac dels Esclaus i el llac Winnipeg. Un altre riu és més conegut pels seus caients d'aigua que no pas per ell mateix: el Niàgara i les seves cascades.
Economia
:Article principal:Economia del Canadà+El Canadà forma part del NAFTA, el bloc comercial de l'Amèrica del Nord amb els Estats Units i Mèxic. Els seus principals socis comercials són aquests dos països, i la República Popular de Xina.
++++++++++++++++++++++++++++++++++++++-+++++++
OLA NOIS
Política
República Popular de XinaCanadà és una federació sota un sistema democràtic parlamentari i una monarquia constitucional. La seva sobirana és la monarca Reina Isabel II (qui és la cap d'estat canadenc) amb el títol de Reina de Canadà. Les prerrogatives del cap d'estat són exercides pel governador general, qui és generalment un polític retirat o altre canadenc destacat nominat per la reina amb consell del primer ministre de Canadà. El governador general és una figura no partidista qui té el paper de proveir assentiment real als projectes de llei emeses per la casa de comunes i el senat, llegint el discurs del tron, signant documents de l'estat, formalment obrint i tancant sessions del parlament i dissolent el parlament per a una elecció. Tant la reina com el governador general tenen poc poder real atès que gairebé sempre actuen sota assessoria del cap de govern canadenc, el primer ministre.
El governador general formalment nomina al primer ministre qui és generalment el líder del partit polític amb el major nombre d'escons a la Cambra dels Comuns. El primer ministre en torn nomina al gabinet extret per convenció dels membres del partit del primer ministre en la Cambra dels Comuns o el Senat.
La branca legislativa del govern, el parlament, posseeix dues casa: l'electa Cambra dels Comuns i el Senat, els membres del qual són nominats. Les eleccions per a la Cambra dels Comuns són convocades pel governador general amb la recomanació del primer ministre, a la seva discreció, però han d'ocórrer en un període no major a cinc anys després de l'última elecció. El parlament federal pot legislar únicament sobre aquelles àrees assignades per la constitució.
Hi ha tres partits polítics nacionals principals al Canadà: El Partit Liberal del Canadà (centre), el Partit Conservador del Canadà (dreta) i el Nou Partit Democràtic (esquerra). El Partit Liberal ha governat el Canadà 32 dels últims 42 anys, i és el partit en el poder avui, dirigit pel primer ministre Paul Martin. L'altre partit que ha governat és el Partit Conservador Progressista i el seu predecessor el Partit Conservador. El Partit Conservador Progressista es va unir a l'Aliança Canadenca per formar el nou Partit Conservador del Canadà, el desembre, de 2003
Divisió administrativa
Províncies i territoris
2003Canadà està conformat per 10 províncies i 3 territoris:
- Colúmbia Britànica
- Alberta
- Saskatchewan
- Manitoba
- Ontàrio
- Quebec
- Nova Brunsvic
- Nova Escòcia
- Illa del Príncep Eduard
- Terranova i Labrador
- Territoris del Nord-Oest
- Yukon
- Nunavut
Àrees metropolitanes més importants
NunavutLes àrees metropolitanes amb població superior al milió d'habitants del Canadà són:
- Toronto, població: 5,2 milions
- Mont-real, 3,6 milions
- Vancouver, 2,1 milions
- Ottawa, 1,2 milions
- Calgary, 1,1 milions
- Edmonton, 1,0 milions
Demografia i llengua
La població estimada del Canadà és de 32 milions. La majoria d'aquests viuen al sud del país, amb el 80% a una distància inferiror o igual de 200 km de la frontera amb els Estats Units. La majoria dels canadencs son d'ascendència europea, principalment d'Anglaterra, Irlanda, França, Escòcia, Alemanya i Itàlia.
Atès que la taxa de creixement natural és molt baixa, Canadà té una política migratòria molt oberta. Des de la dècada dels vuitanta, milers d'immigrants d'origen asiàtic (principalment de Hong Kong, Xina, Corea del Sud i Índia), s'hi han establert permanentment. Canadà també té una política de reclutament de professionals industrials i empresarials dels països socis del NAFTA, Estats Units i Mèxic, i un programa de feina agrícola temporal amb Mèxic.
L'anglès i el francès són les dues llengües oficials del Canadà. Des de 1969 les dues llengües tenen el mateix estatus en el govern federal, i Canadà s'ha redefinit com un país bilingüe i multicultural.
- L'anglès i el francès tenen el mateix estatus al Parlament, a les Corts Federals i en totes les institucions federals.
- Tots el judicis criminals són en anglès o francès.
- Tothom té el dret de rebre els serveis governamentals en anglès o francès.
- Els grups minoritaris reconeguts pel govern tenen el dret de rebre educació en els seus idiomes.
- Encara que el multiculturalisme és la política oficial del govern, per a convertir-se en ciutadà canadenc, els immigrants han de parlar anglès o francès.
- Més del 98% dels canadencs parlen anglès o francès, o ambdós.
Enllaços externs
- [http://www.gc.ca Pàgina Oficial del Govern del Canadà]
Categoria:Canadà
als:Kanada
ja:カナダ
ko:캐나다
ms:Kanada
simple:Canada
th:ประเทศแคนาดา
zh-min-nan:Canada
Amèrica del Nord
Amèrica del Nord o també Nord-amèrica, és un subcontinent que forma part d'Amèrica i que s'estén en l'hemisferi occidental des de l'oceà Glacial Àrtic pel nord, fins a la frontera de Mèxic amb Guatemala i Belize pel sud, i està al seu torn envoltat per l'oceà Pacífic a l'oest, i per l'oceà Atlàntic a l'est. En un sentit menys estricte, l'Amèrica del Nord també comprèn l'Amèrica Central, és a dir, aniria des de l'oceà Glacial Àrtic fins a l'istme de Panamà, incloent-hi les Antilles.
Geografia política
Antilles
Com a resultat de l'esdevenir històric, l'Amèrica del Nord estricta compta actualment els següents quatre països, ordenats per ordre d'extensió:
- Canadà
- Grenlàndia, territori autònom que pertany a Dinamarca.
- Estats Units d'Amèrica
- Mèxic
Demografia
La major part de la població està formada per blancs o criolls europeus que van colonitzar aquesta part del continent, com els descendents d'anglesos (Estats Units i Canadà), espanyols (Mèxic i sud dels Estats Units) i francesos (província de Quebec al Canadà i a varies regions de l'antiga Louisiana). Cal agregar-hi altres immigrants europeus (irlandesos, italians i d'altres) i del continent asiàtic.
La població indígena és escassa, excepte en algunes regions de Mèxic on hi ha descendents majoritàriament d'asteques i maies.
A la resta del subcontinent hi ha una minoria descendent de pellroges, apatxes, esquimals, etc.
Els mestissos, mescla d'europeus i indígenes, són molt comuns a Mèxic, mentre que a la resta de països són molt escassos.
La població negra i mulata abunda als Estats Units i és escassa al Canadà i a Mèxic.
Cal destacar als Estats Units la que ja és la primera minoria, la dels immigrants hispans provinents fonamentalment de Mèxic, Cuba (important colònia a Miami) i d'altres països de l'Amèrica Central i del Carib.
Llengües
L'idioma més parlat a Amèrica del Nord és l'anglès, a Canadà i als Estats Units, seguit de l'espanyol als Estats Units i Mèxic i el francès a Quebec. Es parlen moltes més llengües minoritàries als tres països.
Religió
Les religions més difoses són el protestantisme, predominant als Estats Units i al Canadà; el catolicisme, a Mèxic i part de Canadà i els Estats Units, i diversos nuclis de judaisme, islamisme, cristianisme ortodox, budisme, confucianisme, mormonisme, etc.
Economia
Amèrica del Nord, excepte Grenlàndia, està integrada comercialment en la Zona de Lluire Comerç coneguda com a NAFTA. El NAFTA és el bloc comercial més gran del món. Des del 2005 la regió està unida també sota la Societat de Seguretat i Prosperitat de Nord-Amèrica.
Vegeu també
- Amèrica
- Amèrica Central
- Carib
- Amèrica del Sud
- Amèrica Llatina
Categoria:Amèrica del Nord
ja:北アメリカ
ko:북아메리카
simple:North America
th:ทวีปอเมริกาเหนือ
zh-min-nan:Pak Bí-chiu
Rússia
La Federació Russa, comunament coneguda com Rússia (en rus Росси́я, Rossia), és l'estat més gran del món, pel que fa a la seva extensió (17.075.400 km²), que gairebé dobla la del segon de la llista, el Canadà. Pel que fa a la població (uns 150 milions) és el setè del món, després de la Xina, l'Índia, els Estats Units, Indonèsia, el Brasil i el Pakistan.
Antigament la república principal de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), Rússia ha esdevingut un estat independent d'ençà de la dissolució de la Unió el desembre de 1991. Sota el sistema soviètic era anomenada la República Socialista Federada Soviètica Russa (RSFSR).
La major part de l'extensió, la població i la producció industrial de la Unió Soviètica, aleshores una de les dues superpotències mundials, es trobaven a Rússia. En conseqüència, després de la desintegració de l'URSS, Rússia va tornar a competir per mantenir un paper influent en el món. Aquesta influència és avui dia notable, però encara es troba lluny de la que va gaudir l'antiga Unió Soviètica.
Situació
Rússia està situada a cavall de l'Europa oriental i l'Àsia septentrional (precisament la divisòria entre els dos continents, la serralada dels Urals, es troba en territori rus), i a l'extrem oriental està separada de l'estat nord-americà d'Alaska per l'estret de Bering.
Limita al nord amb l'oceà Àrtic a través del mar de Barentsz, el de Kara, el de Làptev, el de la Sibèria Oriental i el dels Txuktxis. Aquí es troben els arxipèlags de Nova Zembla, Terra de Francesc Josep, Terra del Nord i Nova Sibèria, i l'illa de Wrangel.
A l'est, limita amb l'estret de Bering que la separa d'Amèrica i amb l'oceà Pacífic a través del mar de Bering, el d'Okhotsk i el del Japó. Aquí es troben l'illa de Sakhalín i les Kurils, i al sud d'aquestes hi ha l'illa japonesa de Hokkaido.
Al sud, té límits terrestres amb Corea del Nord, la Xina, Mongòlia i el Kazakhstan. Al sud-oest limita amb el mar Caspi i les muntanyes del Caucas, que separen Rússia de l'Azerbaidjan i Geòrgia.
A l'oest, els seus límits són els mars Negre i d'Azov, Ucraïna, Bielorússia, Letònia, Estònia, el mar Bàltic a través del golf de Finlàndia, Finlàndia i Noruega. Separat de Rússia es troba lóblast de Kaliningrad, que limita al nord i a l'est amb Lituània, al sud amb Polònia i a l'oest amb el Bàltic.
Organització territorial
Rússia és una federació de 89 entitats: 21 repúbliques, 6 territoris (krai), 49 províncies (óblast), 1 província autònoma (avtonómnaia óblast), 10 districtes autònoms (avtonomni ókrug) i 2 ciutats federals (Moscou i Sant Petersburg). Des del 13 de maig del 2000, totes les entitats han quedat englobades en 7 districtes federals.
Districtes federals
- Central (capital Moscou)
- Nord-occidental (capital Sant Petersburg)
- Sud (capital Rostov del Don)
- Volga (capital Nijni Nóvgorod)
- Urals (capital Ekaterinburg)
- Sibèria (capital Novosibirsk)
- Extrem Orient (capital Khabàrovsk)
Repúbliques
- Adiguèsia o Adigueia
- Altai
- Baixkíria o Baixkortostan
- Buriàtia
- Calmúquia o Kalmíkia
- Carèlia
- Daguestan
- Iacútia o Sakha
- Ingúixia o Inguixètia
- Kabardino-Balkària
- Karatxai-Txerkèssia
- Khakàssia
- Komi
- Mari El
- Mordòvia
- Ossètia del Nord - Alània
- Tatarstan
- Tuva o Tiva
- Txetxènia
- Txuvàixia
- Udmúrtia
Territoris (krai)
- Altai
- Khabàrovsk
- Krasnodar
- Krasnoiarsk
- Primórie o Litoral
- Stàvropol
Províncies (óblast)
- Amur
- Arkhànguelsk
- Àstrakhan
- Bèlgorod
- Briansk
- Iaroslavl
- Irkutsk
- Ivànovo
- Kaliningrad
- Kaluga
- Kamtxatka
- Kèmerovo
- Kírov
- Kostromà
- Kurgan
- Kursk
- Leningrad
- Lípetsk
- Magadan
- Moscou
- Múrmansk
- Nijni Nóvgorod
- Nóvgorod
- Novosibirsk
- Omsk
- Orenburg
- Oriol
- Penza
- Perm
- Pskov
- Rostov
- Riazan
- Sakhalín
- Samara
- Saràtov
- Smolensk
- Sverdlovsk
- Tambov
- Tiumen
- Tomsk
- Tver
- Tula
- Txeliàbinsk
- Txità
- Uliànovsk
- Vladímir
- Volgograd
- Vólogda
- Vorónej
Província autònoma (avtonómnaia óblast)
- Óblast Autònom dels Hebreus
Districtes autònoms (avtonomni ókrug)
- Aga Buriàtia
- Evènkia o Evenki
- Iamàlia o Iamalo-Nenets
- Khàntia-Mànsia o Khanti-Mansi
- Permiàkia o Komi-Permiak
- Koriàkia
- Nenètsia o Nenets
- Taimíria o Taimir
- Txukotka
- Ust-Orda Buriàtia
Ciutats federals
- Moscou
- Sant Petersburg
Història
Al segle XI sorgeix als voltants de Kíev el primer principat rus, dirigit pels descendents del cabdill Rurik. Destruït aquest estat primitiu per la invasió mongola, apareixeran al Nord diversos principats (Tver, Jaroslav, Moscou, Novgorod...). A finals del segle XV el principat de Moscou adquireix rellevància i aconsegueix sotmetre la resta d'estats.
Ivan IV el Terrible dirigeix l'expansió de Rússia cap als estats tàrtars. A la seva mort s'inicia un període d'inestabilitat que finalitza amb la invasió polonesa. El 1613 és elegit tsar el jove Miquel III, iniciador de la dinastia Romanov.
Malgrat els intents reformistes dels tsars Pere I el Gran, Caterina II la Gran i Alexandre II, a principis del segle XX Rússia continuarà essent un país bàsicament agrari i poc desenvolupat. La derrota a la guerra russo-japonesa comportarà l'esclat de la Revolució de 1905, que sotragarà el règim autocràtic. El paneslavisme de la política exterior russa motivarà l'entrada a la Gran Guerra al cantó de Sèrbia, França i Gran Bretanya.
L'esclat de la Revolució el 1917 comportarà la caiguda del tsarisme i, passats uns mesos, la presa del poder pels bolxevics.
Vegeu també
Llistat de Tsars
Llistat dels prínceps de Moscou
Categoria:Rússia
als:Russland
ja:ロシア
ko:러시아
ms:Russia
roa-rup:Rusii
simple:Russia
th:สหพันธรัฐรัสเซีย
zh-min-nan:Lō·-se-a
Monarquia constitucionalUna monarquia constitucional és una forma de govern establerta sota un sistema constitucional, que reconeix un monarca hereditari o elegit com a cap de l'estat. Les monarquies constitucionals modernes normalment implementen el concepte dels tres poders de l'estat (legislatiu, executiu i judicial), i tenen el monarca com a cap (simbolic) del poder executiu. Quan un monarca té poder total, llavors es coneix com una monarquia absoluta.
Categoria:Política
ja:立憲君主制
ko:입헌 군주제
ms:Raja berperlembagaan
zh-min-nan:Ū hiàn-hoat ê ông-kok
1867 Esdeveniments:
:PAÏSOS CATALANS
- 3 d'octubre - Barcelona: s'hi inaugura el Teatre Romea amb la representació de La rosa blanca, de Serafí Pitarra.
:MÓN
- 28 de setembre - Toronto (Ontàrio, el Canadà): aquesta ciutat esdevé la capital del país.
Naixements:
- 7 de novembre - Varsòvia (Polònia): Marie Curie, nascuda Marja Salomea Sklodowska, física i química francesa d'origen polonès, premi Nobel de Física el 1903 i de Química el 1911.
Necrològiques:
Pàgines que s'hi relacionen
- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX
----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XIX
ja:1867年
ko:1867년
ms:1867
simple:1867
th:พ.ศ. 2410
Ottawa
]
La ciutat de Ottawa és la capital i la quarta ciutat més gran del Canadà. Està localitzada en la vall d'Ottawa en la part oriental de la província d'Ontàrio. La població de l'àrea metropolitana d'Ottawa és de 1,2 milions d'habitants. La reina Victòria del Regne Unit va escollir Ottawa com a capital conjunta del Canadà de l'Oest i Canadà de l'Est (avui les províncies d'Ontàrio i de Quebec), llavors una ciutat molt petita en comparació amb les ciutats de Mont-real i Toronto. Però, la seva localització oferia dues avantatges: estava lluny de la frontera amb els Estats Units i per això era menys vulnerable als atacs, i estava just a la frontera entre les comunitats de parla francesa i anglesa, i per això era una ciutat neutral. Avui, el 50% de la població parla anglès, i el 30% parla francès, fent-la una ciutat bilingüe al Canadà.
Estats Units
Enllaços externs
- [http://www.ottawa.ca Ajuntament d'Ottawa]
Categoria:CanadàCategoria:Capitals d'estats independents
ja:オタワ
ko:오타와
simple:Ottawa, Ontario
zh-min-nan:Ottawa
Mont-real
Mont-real (francès, Montréal) és la ciutat més gran de la província del Quebec, Canadà, la segona ciutat francòfona del món, i la segona ciutat canadenca en població i importància; la seva àrea metropolitana té 3,6 milions d'habitants. Es troba situada a l'illa de Mont-real a la confluència del riu Sant Llorenç i del riu dels Outaouais, a 200 km al sud-oest de la Ciutat de Quebec, la capital de la província, i a 150 km d'Ottawa la capital del Canadà.
Hochelega, una fortalesa indígnea es localitzaba originalment a l'illa de Mont-real quan Jacques Cartier la va visitar el 1535. Samuel de Champlain la va visitar una vegada més el 1603, però, els francesos no la van colonitzar sinó fins a 1642 quan un grup de religiosos i d'immigrants s'hi van establir i van fundar el poble de Ville-Marie el 17 de maig. La ciutat va créixer fins a convertir-se en un important port i centre de comerç, i origen de futures exploracions franceses. La ciutat va ser fortificada el 1725 i va ser possessió francesa fins al 1760 quan Vaudreuil de Cavagnal va rendir la ciutat a l'exèrcit britànic. Mont-real va ser capital de la província britànica del Canadà de 1844 a 1849.
Mont-real va ser la capitial financera i cultural del Canadà i la ciutat més gran, però va perdre la seva influència amb el creixement de Toronto i l'emmigració del sector angloparlant a altres ciutats de parla anglesa, després de l'aplicació de les lleis de reforma de l'ús de la llengua francesa dels anys setanta. Mont-real va ser la seu dels Jocs Olímpics de 1976. Tot i això, com moltes altres metròpolis occidentals, certs barris de la ciutat estan experimentant un procés d'ennobliment.
Categoria:Quebec
ja:モントリオール
ko:몬트리올
simple:Montreal
VancouverVancouver és una ciutat canadenca localitzada a la província de la Colúmbia Britànica. Té una població de 582.296 habitants, i l'àrea metropolitana, coneguda com el Districte Regional del Gran Vancouver, és el més gran de l'oest del Canadà i la tercera més gran del país, amb més de 2 milions d'habitants. Vancouver va ser la seu dels Jocs Olímpics d'Hivern el 2010.
El capità espanyol José María Narvaez va ser el primer europeu en explorar l'Estret de Georgia el 1791, que divideix la part continental del Canadà (on avui es troba la ciutat de Vancouver) i l'illa de Vancouver. L'any següent, el capità britànic George Vancouver, es va unir a l'expedició espanyola basada a Nootka Sound, a la costa sud de l'illa de Vancouver, i va explorar l'Estret de Georgia, i l'àrea on avui es troba la ciutat de Seattle.
El 1870 el govern colonial de la província va explorar la comunitat local coneguda com a Granville, localitzada a la costa. La ciutat va canviar de nom quan es va construir la terminal dels ferrocarrils, ja que el nom de l'illa de Vancouver, a l'altre costat de l'Estret, era reconegut a tot el Canadà.
A diferència de la resta del Canadà, les temperatures a Vancouver son més càlides durant l'hivern, amb una temperatura mitjana mínima de 3 graus Celsius, i moltes precipitacions, però amb poca neu.
Com la resta del Canadà, Vancouver mostra una gran varietat ètnica. El barri xinès, Chinatown, és el segon més gran d'Amèrica, després de San Francisco, i hi ha barris multiculturals com el Mercat Punjabi, el barri japonès, la Petita Itàlia, el barri grec i el barri coreà.
Enllaços externs
- [http://casalcatala.ca/ Casal Català de Vancouver]
Categoria:Canadà
ja:バンクーバー市
ko:밴쿠버
simple:Vancouver, British Columbia
França
França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant).
França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.
És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.
Geografia
Consell de Seguretat de les Nacions Unides
Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF)
::Vegeu Dependències d'ultramar franceses
Orografia i hidrografia
França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m).
Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.
Demografia
Roine
Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren:
#París 11.174.743
#Lió 1.648.216
#Marsella 1.516.340
#Lilla 1.182.026
#Bordeus 979.262
#Tolosa 819.507
#Nantes 715.358
#Grenoble 696.326
#Rouen 608.671
#Montpeller 591.646
#Rennes 569.932
#Estrasburg 557.120
#Niça 506.694
Història
Niça]]
Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París.
Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França.
Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789.
Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870).
Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari.
En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.
Llengües
La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries.
Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada.
Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia.
Vegeu també: Literatura francesa
Economia
Article principal: Economia de França
Enllaços externs
- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França]
Categoria:França
als:Frankreich
fiu-vro:Prantsusmaa
ja:フランス
ko:프랑스
ms:Perancis
simple:France
th:ประเทศฝรั่งเศส
zh-min-nan:Hoat-kok
Regne Unit
El Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord o simplement Regne Unit és un estat que es troba a l'extrem oest d'Europa (més a l'oest només hi ha Islàndia i la República d'Irlanda, a més d'illes portugueses) en els terrenys que el propi nom indica.
Cal no confondre el Regne Unit amb la Gran Bretanya, que és només l'illa més gran, ni amb l'Anglaterra, que és només la part constituent més gran. Fins l'any 1800 tota l'illa d'Irlanda no formà part del Regne Unit, i fins el 1704 l'Escòcia era un país independent.
Divisió administrativa
El Regne Unit està dividit en tres països:
- Anglaterra, capital: Londres
- Escòcia, capital: Edimburg
- País de Gal·les, capital: Cardiff
i una provincia:
- Irlanda del Nord, capital: Belfast
Principals àrees metropolitanes
Les major àrees metropolitantes del Regne Unit són les següents:
#Londres, 13.945.000
#Birmingham, 2.575.768
#Manchester, 2.244.931
#Leeds, 1.499.465
#Glasgow, 1.168.270
#Newcastle, 879.996
#Liverpool, 816.216
#Nottingham, 666.358
#Sheffield, 640.720
#Bristol, 551.066
Vegeu: Llistat d'aglomeracions de la Unió Europea
Categoria:Regne Unit
Categoria:Unió Europea
ja:イギリス
ko:영국
ms:United Kingdom
simple:United Kingdom
th:สหราชอาณาจักร
zh-min-nan:Liân-ha̍p Ông-kok
Commonwealth
El Commonwealth of Nations (denominació anglesa equivalent a "Comunitat de Nacions"), més conegut simplement com a Commonwealth i, abans, com a British Commonwealth of Nations, és una organització composta per 53 estats independents que, excepte Moçambic, comparteixen lligams històrics amb el Regne Unit. El seu objectiu principal és la cooperació internacional en l'àmbit polític i econòmic i, des del 1950, ser-ne membre no implica cap mena de submissió envers la corona britànica. Amb l'entrada de Moçambic a l'organització s'ha afavorit el terme Commonwealth of Nations per subratllar-ne el caràcter internacionalista, tot i que la fórmula British Commonwealth ("Comunitat Britànica") es continua utilitzant per diferenciar-la d'altres organitzacions internacionals. La reina Elisabet II del Regne Unit és el cap de l'organització i, segons els seus principis, "símbol de la lliure associació dels seus membres".
Antecedents
L'organització té els seus orígens en la Conferència Imperial de 1920, quan el govern britànic va reconèixer certs drets d'autodeterminació de les seves colònies, i va començar a treballar en el que acabaria essent l'Estatut de Westminister el 1931, que va donar origen al Commonwealth (aleshores format per un grapat d'excolònies encara lleials a la monarquia). De cara endins és administrat per una Secretaria General amb seu a Londres i que actualment és ocupada per Donald C. McKinnon, exministre d'Afers Estrangers de Nova Zelanda. Altres organitzacions germanes que col·laboren amb els esforços de la Secretaria General són la Fundació del Commonwealth (o Commonwealth Foundation) i el Commonwealth de l'Aprenentatge (Commonwealth of Learning), amb seu la primera a Londres i la darrera a Vancouver (Canadà).
Actualitat
L'ingrés de Moçambic el 1995 va desencadenar una polèmica internacional, ja que l'antiga colònia portuguesa de l'Àfrica no tenia nexes amb la comunitat britànica i la maniobra es va qualificar com una mena de neoimperialisme cultural i econòmic en una regió sota el flagell de la pobresa. La secretaria general de l'organització ho va justificar adduint l'aparent cooperació de Moçambic en la croada del Commonwealth contra el racisme a l'Àfrica, particularment a Sud-àfrica i a Zimbabwe. Per evitar situacions similars, a partir de la cimera d'Edimburg, el 1997, l'organització va limitar la pertinença a l'organització només a aquells estats que posseeixin algun vincle constitucional amb els ja pertanyents al Commonwealth i que es comprometin a respectar les seves normes i convencions.
A hores d'ara el Commonwealth no té constitució de cap mena però els seus membres es comprometen a complir voluntàriament la Declaració de Principis del Commonwealth signada a Singapur el 1971 i ratificada en la Declaració de Harare vint anys més tard. En termes generals la Declaració reconeix la importància de la democràcia i el bon govern, el respecte als drets humans, la igualtat entre l'home i la dona, el respecte a les lleis i el desenvolupament socioeconòmic sostenible. El finançament de l'organització prové dels governs respectius, que hi participen amb una quota calculada a partir del producte interior brut i de la població de cada estat membre.
Estats membres
El Commonwealth of Nations té una presència important a tots cinc continents. Els 53 estats membres formen una comunitat de 1.700 milions de persones, gairebé la tercera part de la població mundial. Tot i amb això, durant la seva història hi ha hagut diversos incidents que han obligat la institució a suspendre la participació d'algun dels estats, generalment per violacions dels drets humans:
- El 1961 Sud-àfrica hi va renunciar voluntàriament arran de les pressions internacionals per la seva política d' apartheid, si bé hi fou readmesa el 1994 després de la victòria de Nelson Mandela.
- Nigèria hi fou suspesa el 1995 i readmesa el 1999.
- El Pakistan va renunciar a ser-ne membre el 1972 i va sol·licitar-ne la reincorporació el 1989, tot i que des del 1999 la seva admissió torna a estar suspesa.
- Fiji hi va renunciar el 1987 i hi va tornar el 1997.
D'altres estats l'han abandonat de manera definitiva, com la República d'Irlanda el 1949 i Zimbabwe el 2003.
Vegeu també
- Reialme del Commonwealth
- Història del Regne Unit
Enllaços externs
- [http://www.thecommonwealth.org/ Pàgina oficial del Commonwealth] (en anglès)
Categoria:Organitzacions internacionals
ja:イギリス連邦
ko:영국 연방
ms:Negara-negara Komanwel
Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord
La OTAN (acrònim d' Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord) és una organització militar formada per diversos estats europeus i americans.
Es va crear l'any 1949 amb l'objectiu de col·laborar en la defensa, tant en l'aspecte militar, com en el polític i econòmic.
Estats membres i any d'ingrés
militar
- Alemanya (1955)
- Bèlgica (1949)
- Bulgària (2004)
- Canadà (1949)
- República Txeca (1999)
- Dinamarca (1949)
- Eslovàquia (2004)
- Eslovènia (2004)
- Espanya (1982)
- Estats Units (1949)
- Estònia (2004)
- França (1949)
- Grecia (1952)
- Hongria (1999)
- Islàndia (1949)
- Itàlia (1949)
- Letònia (2004)
- Lituània (2004)
- Luxemburg (1949)
- Noruega (1949)
- Països Baixos (1949)
- Polònia (1999)
- Portugal (1949)
- Regne Unit (1949)
- Romania (2004)
- Turquia (1952)
Categoria:Organitzacions internacionals
Categoria:Tractats internacionals
ja:北大西洋条約機構
ko:북대서양 조약 기구
th:องค์การสนธิสัญญาป้องกันแอตแลนติกเหนือ
Anglès::Aquesta pàgina és per a l'idioma. Si voleu informació sobre el municipi visiteu Anglès (la Selva)
----
L'anglès és una de les llengües més parlades al món, i la més utilitzada internacionalment com a segona llengua. Pertany a la branca germànica occidental de la família indoeuropea, encara que ha estat molt influenciada per llengües llatines, principalment per al dialcte francès de Normandia. La llengua actual que li és més propera és el frisó. L'escocès té un estatus ambigu; hi ha qui el considera una llengua separada de l'anglès, i hi ha qui l'en veu com un dialecte.
Extensió
L'anglès és el primer idioma a Austràlia, les illes Bahames, Barbados, les illes Bermudes, Guyana, Jamaica, Nova Zelanda, Antigua i Barbuda, Saint Kitts i Nevis, Trinitat i Tobago, el Regne Unit i els Estats Units d'Amèrica, encara que a aquest país no és oficial, sinó de facto, i cada estat pot escollir les llengües oficials per al seus territoris.
També és un dels idiomes principals a Belize (amb el castellà), el Canadà (amb el francès), Camerun (amb el francès i diverses llengües africanes), Dominica (amb el francès i el crioll), Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines (amb el francès i el crioll), els Estats Federats de Micronèsia, Irlanda (amb el gaèlic), Libèria (amb diverses llengües africanes), Singapur i Sud-àfrica (amb l'afrikaans i diverses llengües africanes).
És oficial (però sense ser pas un idioma nadiu) a les illes Fiji, Ghana, Gàmbia, l'Índia, Kiribati, Lesotho, Kenya, Namíbia, Nigèria, Malta, les illes Marshall, Pakistan, Papua Nova Guinea, les illes Filipines, les illes Solomon, Samoa, Sierra Leone, Suazilàndia, Tanzània, Zàmbia i Zimbabue.
Història
L'anglès prové de la llengua parlada per les tribus germàniques (Angles, Sets i Saxons) que es van establir a Anglaterra al segle V. L'anglès antic parlat en aquella època és la base de l'anglès modern. La llengua va rebre moltes influències nòrdiques i sobretot del francès, després de la invasió normanda el 1066. L'anglès mitjà (middle English) va incorporar gran quantitat de vocabulari sobretot d'origen llatí. De fet, l'idioma original, l'anglès antic (old English) seria totalment incomprensible per a un parlant actual, i per alguns lingüístes, l'anglès és més proper a les llengües llatines que a les llengües germàniques. Així doncs, hi ha un gran nombre de sinònims, que provenen d'arrels germàniques o llatines, per exemple come o arrive (arribar), sight o vision (visió), freedom o liberty (llibertat). L'anglès modern (modern English) va començar a l'època de Sheakspeare.
L'ús de l'anglès es va anar escampant al llarg de la Gran Bretanya, i més tard arreu de les colònies de l'Imperi Britànic. El nombre estimat de parlants nadius l'any 2002 és de 402.000.000. El potencial econòmic, polític, científic i cultural dels Estats Units d'Amèrica i el Regne Unit en els darrers dos segles li han donat un estatus preeminent com a llengua internacional de comunicació.
Vocabulari
Atès que l'anglès ha estat força influenciat per diverses llengües (germàniques, llatines, escandinaves, celtes i altres), és la llengua amb el més gran nombre de mots. Les paraules d'origen germànic són usualment més curtes i més informals. Les paraules d'origen llatí són més "educades" o "elegants". L'anglès també adopta noves paraules amb més facilitat que altres llengües. No hi ha un estimat precís del nombre de mots de la llengua, però, el Oxford English Dictionary inclou més de 500.000. Altres organitzacions estimen més de 800.000.
Atès que l'anglès té un vocabulari prou ampli i divers, és difícil establir percentatges per l'origen de les paraules. Però, una estimació feta per Thomas Finkenstaedt i Dieter Wolff (1973) suggereix:
- Mots d'origen francès (inclou francès antic, dialectes del francès i anglo-francès): 28,3%
- Llatí (inclou termes científics o tècnics): 28,24%
- Antic Anglès (origen germànic), Anglès Mitjà, Escandinau o Nòrdic i Neerlandès 25%
- Grec 5,32%
- Sense origen etimològic precís: 3,28%
- Derivats de noms de persones: 3,28%
- Altres llengües: 1%
Sistema d'Escriptura
L'anglès utilitza l'alfabet llatí en l'escriptura. L'ortografia de l'anglès és històrica i no pas fonètica, especialment per a les paraules d'origen llatí o recentment incorporades del francès. Existeixen regles d'escriptura per a les paraules d'origen germànic i les adaptades antigament del francès, i per tant, un angloparlant pot deduir la pronunciació d'aquestes, encara que n'hi ha excepcions.
Principals dialectes
- Americà
- Australià
- Britànic (incloent-hi l'escocès)
- Canadenc
- Caribeny
- Anglès d'Irlanda
- Jamaicà
- Anglès de Terranova
- Novazelandès
- Sudafricà
- Anglès de Singapur (Singlish)
- Anglès de Malàisia (Manglish)
Altres enllaços
- [http://en.wikipedia.org/wiki/Main_Page Projecte anglès de la Viquipèdia]
- [http://ebbs.english.vt.edu/hel/hel.html Història de l'anglès]
- [http://etext.lib.virginia.edu/english.html Recursos en anglès]
- [http://www.m-w.com Diccionari Merriam-Webster]
- [http://www.catalandictionary.org/engcat/ Diccionari Anglès-Català de Codi Obert]
Categoria:Anglès
als:Englische Sprache
ja:英語
ko:영어
ms:Bahasa Inggeris
simple:English language
th:ภาษาอังกฤษ
zh-min-nan:Eng-gí
FrancèsEl francès és una llengua romànica occidental també coneguda com a llengua d'oïl (per la manera de dir el mot "sí", i en oposició a l'occità, que empra "òc"). Nasqué als volts de París i s'escampà extensivament per tot França com a llengua de l'Imperi i de la República en detriment de les llengües nacionals de l'Estat francès (occità, bretó, basc, català, etc.). Amb el colonialisme, el seu ús es va estendre arreu del món, sobretot a l'Àfrica i en alguns punts d'Amèrica i Oceania, on encara es conserva, i d'Àsia, on el seu ús com a llengua colonial està en retrocés.
A Europa, gaudeix de reconeixement oficial, a més de França, a Bèlgica (Valònia i Brussel·les), a Suïssa (cantons occidentals), a Itàlia (Vall d'Aosta), a Luxemburg i a Mònaco.
Es calcula que parlen francès uns 77 milions de persones com a llengua materna, i uns 128 milions en total si s'hi inclouen els que el parlen com a segona llengua.
Enllaços externs
- [http://www.numerique.culture.fr Numérisation du patrimoine culturel] - Catàleg que conté referències a molts textos francesos digitalitzats i disponibles a Internet (en francès)
Categoria:Llengües romàniques
als:Französische Sprache
ja:フランス語
ko:프랑스어
simple:French language
th:ภาษาฝรั่งเศส
zh-min-nan:Hoat-gí
Estats Units D'Amèrica
Els Estats Units d'Amèrica són una federació de 50 estats, més algunes altres entitats. Freguen en extensió total la xifra de 10.000.000 de quilòmetres quadrats.
La data oficial de la fundació dels Estats Units és el 4 de juliol, 1776, quan el Segon Congrés Continental, que representava tretze colònies britàniques, van adoptar la declaració de la independència. Però, la estructura de la nació va canviar radicalment el 1788 quan els estats van reemplaçar els Articles de la Confederació amb la Constitució dels Estats Units; la data en la que els tretze estats van adoptar la constitució és considerada la data "d'entrada a la Unió", convertint-se en part dels Estats Units.
Els Estats Units mantenen acords comercials amb un nombre important de nacions. Són fundadors i socis principals de molts organismes internacionals, com el BIRD, l'FMI o l'OTAN, i tenen dret de vet al Consell de Seguretat de l'ONU. Els diferents governs dels Estats Units no han dubtat en la seva història d'usar la seva influència en organismes multilaterals, i quan això ha fallat, el seu poder militar, per protegir els seus interessos. Tenen una economia molt sòlida, que destaca en tots els camps: agricultura, ramaderia, mineria, pesca.
La població actual supera els 267.000.000 de persones, la majoria d'origen europeu, amb percentatges importants de persones d'origen africà, llatí, asiàtic i una petita minoria d'amerindis. L'idioma més estès és l'anglès, encara que també hi destaquen el castellà, llengües asiàtiques i ameríndies.
La població és urbana en un 90% i establerta sobretot als grans centres industrials i comercials del centre i, sobretot, a la costa. La capital és Washington i les seves principals àrees urbanes són: Nova York, Los Angeles, Chicago, Dallas, Houston, Seattle, etc.
Geografia
Els seus límits són:
#Al nord amb el Canadà (i, pel que fa a l'estat d'Alaska, amb l'oceà Àrtic).
#Al sud amb Mèxic.
#A l'est amb l'oceà Atlàntic.
#A l'oest amb l'oceà Pacífic.
Ja que són el tercer país més gran del món, després de Rússia i el Canadà, amb un àrea de 9.631.418 km², els Estats Units contenen una enorme varietat geogràfica: boscos de clima templat a la costa est, àrees pantanoses al sud-est, grans planes al centre, un sistema fluvial dels rius Mississippi-Missouri, els grans Lacs, les muntanyes rocalloses a l'oest de les planes, deserts i canyons a l'oest de aquest sistema muntanyós, i boscos de clima templat a l'oest. A més, la geografia d'Alaska és volcànica i amb un clima àrtic, i les illes d'Hawaii tenen un clima tropical.
La geografia és accidentada a la zona centre-oest, on hi ha les muntanyes Rocalloses; a la zona est, on hi ha els Apalatxes, i a la regió sud-oest, on comença la Sierra Madre mexicana.
Història
El territori dels Estats Units havia estat habitat per pobles amerindis 13.000 anys abans de l'arribada dels europeus el segle XVI (espanyols), i el segle XVII (francesos, anglesos i neerlandesos). Després de la Guerra dels Set Anys entre Espanya i Gran Bretanya, les dues potències es van repartir Nord-Amèrica. El 1776 tretze colònies es van separar de la Gran Bretanya per formar els Estats Units, la primera república federal constitucional del món. L'estructura original va ser una confederació, el 1777 i ratificada el 1781 en els Articles de la Confederació. Aquest sistema tenia compilacions, i el 1789 es va crear la Constitució que establia un govern federal més centralitzat que una Confederació.
Després d'assegurar la independència, els Estats Units van començar la seva expansió cap a l'oceà Pacífic, gràcies a la compra de Louisiana i d'adquirir, per mitjà d'una guerra contra Mèxic, la meitat del seu territori que incloïa els estats de Califòrnia, Nou Mèxic, Arizona, Utah, Nevada, Colorado i part de Texas, que ja s'havia independitzat de Mèxic, amb el suport de les nord-americans dirigits per Samuel Houston, el 1836. Després van adquirir el territori d'Oregon de la Gran Bretanya (corresponent a una àrea molt superior a la de l'estat homònim actual) i Alaska de Rússia. Amb l'adquisició de nous territoris, nous estats van ser afegits a la Unió. En el procés, van desplaçar als pobles amerindis, prenent o expropiant les seves terres, matant-ne molts, i obligant-los a establir-se en altres àrees.
Rússia
Des de l'època colonial, existia una carència de mà d'obra, la qual cosa va propiciar l'establiment de la comercialització inhumana i l'esclavitud de persones d'origen africà. Durant el segle XIX, els Estats Units es van dividir en qüestions relacionades amb els drets dels estats i la continuació de l'esclavitud. Els estats del nord s'oposaven a l'esclavitud, però, els estats del sur pensaven que era necessària per a continuar amb l'èxit de l'agricultura, i volien estendre-la als nous territoris adquirits. La disputa va arribar a la crisi el 1861 data en la qual 7 estats del sud se separaven de la Unió per a formar un nou país, els Estats Confederats d'Amèrica, iniciant la Guerra civil dels Estats Units. Poc després 4 estats més es van separar. Guerra civil dels Estats UnitsEl llavors president, Abraham Lincoln, no va reconèixer la secessió, va publicar la Proclamació de l'Emancipació, declarant la llibertat de tots els esclaus als estats del sud, encara que no va ser realitat sinó a la fi de la guerra el 1865 amb la dissolució de la Confederació. La Guerra Civil va acabar amb la disputa sobre el dret dels estats per a separar-se de la Unió, donant de més poder al govern federal que no pas als estats.
El país va experimentar un impressionant creixement econòmic, propiciat per la immigració massiva de persones d'origen europeu. A finals del segle XIX, els Estats Units s'havien ja convertit en una potència industrial. La nació es va convertir en un centre de desenvolupament tecnològic. El 1929 però, el país va experimentar la Gran Depressió, un període de severa contracció econòmica després de la Primera Guerra Mundial que s'estengué arreu del món. Els Estats Units van participar en la Primera i en la Segona Guerra Mundial, consolidant-se com a potència militar després de la fi de la Guerra Freda. Els Estats Units també van participar en la Guerra de Corea i la Guerra de Vietnam, en les quals també es va involucrar la Unió Soviètica. A partir de la dècada dels noranta, els Estats Units s'han involucrat en accions per a l'establiment de la pau o de la democràcia en diverses nacions, Kosovo, Haití, Somàlia, Libèria i, recentment a l'Afganistan i a l'Iraq.
Economia
:Article principal: Economia dels Estats Units
Els Estats Units són una potència mundial amb importantíssimes empreses en tots els sectors de l'economia. El país disposa de rics recursos minerals amb extensos jaciments d'or, petroli, carbó, i urani. Les indústries agrícoles principals són de blat de moro, blat, sucre, i tabac. El sector industrial produeix, entre altres coses, cotxes, avions, i productes electrònics. La indústria més gran és ara el sector de serveis. Els Estats Units són la tercera destinació turística més important del món després de França i Espanya.
L'activitat econòmica s'estén a tot el país: Nova York és el centre industrial, financer, i televisiu de la nació; la Silicon Valley, a Califòrnia, és el centre tecnològic del país; Los Angeles és el centre cinematogràfic; Detroit és el centre de la indústria de l'automòbil, i els estats de las Grans Planes, al centre del país, són coneguts com les "paneres" del país, per la seva producció agrícola; Texas és el centre petrolier; i el sud-est del país és un centre important de recerca mèdica i on es localitzen les indústries tèxtils més importants del país.
El Producte Intern Brut dels Estats Units és el més gran del món. El seus principals socis comercials són: Canadà (20%) i Mèxic (12%), amb els que integren el NAFTA, l'àrea comercial més gran del món. Altres importants socis comercials són: la República Popular de Xina (10%, 11% si s'hi inclou Hong Kong) i el Japó (8%). Més del 50% de tot el comerç es realitza amb aquests quatre països.
Política
Japó
És un país democràtic, representatiu i federal governat per un president electe per a un període de 4 anys. El país està integrat per 50 estats autònoms. Els principals partits polítics són el Partit Republicà i el Partit Demòcrata, que dominen la política del país i per això algunes consideren la democràcia nord-americana una democràcia bi-partidista. Altres partits de menor importància són el Partit de la Reforma i el Partit Verd.
Els estats de la federació encara conserven un grau relatiu d'autonomia. Cada estat té la seva pròpia constitució, i poden establir diferent sistemes governamentals. Nebraska, per exemple, té una branca legislativa representada per 2 cambres, i Nova Hampshire té el tercer cos legislatiu més gran del món angloparlant.
Divisió administrativa
Partit Demòcrata
Els Estats Units d'Amèrica està dividit en 50 estats i altres entitats polítiques. La capital n'és Washington, localitzada al Districte de Columbia.
Estats
Estats que formen els Estats Units d'Amèrica:
Districte federal
- Districte de Colúmbia
Àrees insulars
La més important és l'estat lliure associat de Puerto Rico.
Les següentes illes també són administrades pels Estats Units: Samoa Americana, Illa Baker, Guam, Illes Howland, Illa Jarvis, Atol Johnston, Escull Kingman, Atol Midway, Illa Navassa, Illes Marianes del Nord, Atol Palmyra, Illes Verges Nord-americanes i les Illes Wake.
Àrees metropolitanes
Illes WakeLes àrees metropolitanes més importants als Estats Units (i la població) són:
- Nova York-Northern New Jersey (18,3 milions)
- Los Angeles-Long Beach-Santa Ana (12,3 milions)
- Chicago-Naperville-Joliet (9,0 milions)
- Filadèlfia-Cadmen-Wilmington (5,7 milions)
- Dallas-Fort Worth-Arlington (5,1 milions)
- Miami-Fort Lauderdale-Miami Beach (5,0 milions)
- Washington-Arlington-Alexandria (4,7 milions; si s'hi inclou l'àrea de Baltimore: 7,9 milions)
- Houston-Bayton-Sugar Land (4,7 milions)
- Detroit-Warren-Livonia (4,4 milions)
- Boston-Cambridge-Quincy (4,4 milions)
Demografia
Origen ètnic
Els Estats Units tenen una demografia molt variada, el 77% de la població és d'origen europeu el 13% és de origen africà, el 4% d'origen asiàtic, l'1,5% és amerindi i el 0,3% d'origen hawaià o nadiu del Pacífic. Aquesta classificació demogràfica prové de les institucions governamentals i no hi existeix una divisió separada per a les persones d'origen llatinoamericà, (que als Estats Units es coneixen com a hispans) ja que poden pertànyer al grup racial d'origen europeu, amerindi, o mestís. No obstant això, la població d'origen llatinoamericà és el 17% del total, principalment provinent de Mèxic. En termes d'origen nacional, els països d'origen més importants dels nord-americans són: Alemanya, Irlanda, Anglaterra, Mèxic, Itàlia, França i Polònia.
S'estima que hi ha més de 5 milions d'immigrants il·legals als Estats Units, principalment de Mèxic. Mèxic té la in | | |
