:: wikimiki.org ::

ETA

ETA

ETA (Euskadi Ta Askatasuna, País Basc i Llibertat) és una organització armada d'ideologia marxista, que té com a objectiu la creació d'un estat basc socialista, independent d'Espanya i França. ETA ha practicat habitualment el segrest i l'extorsió a empresaris per finançar-se. Consta com a grup terrorista en les llistes dels Estats Units d'Amèrica i de la Unió Europea, i la majoria dels estats i de la població així ho considera, ja que entre els seus objectius hi ha civils (polítics electes, periodistes, empresaris...). Organitzacions com Amnistia Internacional denuncien anualment les activitats d'ETA en els seus informes. Tot i que havia comptat amb un suport popular significatiu durant la dictadura franquista, des del restabliment de la democràcia a Espanya, tots els partits polítics bascos i espanyols han condemnat les accions d'ETA, a excepció de l'il·legalitzada Batasuna, que considera els atemptats d'ETA conseqüència d'un conflicte entre el poble basc i l'Estat espanyol. El Partit Comunista de les Terres Basques, que aparegué al Parlament basc a les darreres eleccions autonòmiques amb nou diputats, tampoc condemna els atemptats d'ETA alegant que «en aquest moment històric s'ha de superar la dinàmica de condemnes». Els anys de govern del Partit Popular (1996-2004) sota la presidència de José María Aznar van suposar una reducció important dels atemptats de l'organització terrorista, tot i que existeix una certa polèmica de si és per causa d'una política antiterrorista encertada, o a conseqüència de la progresiva reducció de la seva base popular.
Atemptats
Des de la seva fundació, ETA ha assassinat 817 persones, 339 d'elles civils. La seva primera víctima mortal fou el guàrdia civil José Pardines Arcay, però la seva víctima més destacada fou l'expresident del Govern espanyol, almirant Luis Carrero Blanco, assasinat a Madrid per cotxe bomba l'any 1973. Altres accions sonades de l'organització foren l'atemptat frustrat, el 1995 contra l'aleshores president del Partit Popular, José María Aznar, o l'assassinat l'any 2000 de l'exministre de Sanitat, Ernest Lluch. Els darrers atemptats de l'organització, sense víctimes mortals, han estat a les autovies A-5 i A-4, a l'alçada de Maqueda (Toledo) i Madridejos (Toledo) en plena operació sortida de les vacances d'estiu, el 29 de juliol de 2005, amb dos artefactes d'escassa potència. També el 12 de juliol de 2005 ETA va fer esclatar quatre bombes a una central elèctrica de la província de Biscaia, sense causar danys ni materials ni personals.
Detencions
El 3 d'octubre de 2004 va ser detingut a Salis-de-Béarn (França) el considerat número u de la organització, Mikel Albizu, Mikel Antza, juntament amb la seva companya sentimental i també històrica de la banda, Maria Soledad Iparagirre 'Anboto', membre de l'aparell polític.
Treves i negociacions
Al llarg de la seva història, ETA ha declarat vàries totals, la primera d'elles entre el 8 de gener de 1988, que s'allargà, com a conseqüència de les Converses d'Alger fins el 4 d'abril de 1989, quan ETA la donà per acabada degut al fracàs de les negociacions. El 23 de juny de 1996, ETA declarà una treva d'una setmana i oferí una negociació al nou govern del Partit Popular, que no fou resposta per aquest. El 20 de novembre de 1997 declarà la primera treva parcial de la seva història per als funcionaris de presons. No serà fins el 16 de setembre de 1998 quan ETA anunci una treva total, indefinida i sense condicions que començaria al cap de dos dies, el 18 de setembre. Durant el període d'aquesta treva, que s'allargà fins el 3 de desembre de 1999, tingueren lloc a Suïssa diverses converses entre els terroristes i representants del Govern espanyol. El 18 de febrer de 2004, a menys d'un mes de la celebració de les eleccions generals de l'Estat espanyol, ETA declara una nova treva parcial, en aquest cas circunscrita al territori de Catalunya. Aquesta treva encara es troba en vigor. El 18 de juny de 2005, la organització terrorista declara la fins ara darrera treva, en aquest cas per als electes dels partits polítics espanyols. Setmanes després, la organització terrorista puntualitza al seu butlletí intern Zutabe que aquesta treva no afecta als membres del Govern.
Altres Enllaços

- Amnistia Internacional ha denunciat les activitats d'ETA en el seu informe anual de 2003. N'hi ha versions en [http://web.amnesty.org/report2003/Esp-summary-eng anglès] i [http://www.edai.org/centro/infoanu/2003/info03.htm castellà]. Categoria:Terrorisme ja:ETA

Marxista
El Marxisme és el conjunt de doctrines polítiques i filosòfiques derivades de l'obra de Karl Marx. La multitud d'aspectes que aquesta abarca fa que pràcticament no existeixi branca de les ciències humanes sense la seva escola de pensament marxista. L'anàlisi marxista es caracteritza per un enfocament estructuralista i dialèctic del món.
Arrels hegelianes: marxisme, història i societat
El marxisme té com a element central de les seves construccions la filosofia i metodologia dialèctica de Hegel, fortament historicistes i deterministes, segons les quals no cream les idees que tenim, sinó que aquestes son una conseqüència de les anteriors. Cada corrent de pensament surt en resposta (en oposició) a les contradiccions de l'anterior, formant-se així una tesi i una anti-tesi, de les quals ha de sorgir una síntesi. Marx aplica aquesta teoria al camp social, i la refunda, de forma que en comptes de que les idees formin les condicions materials, això sigui a la inversa: els marxistes opinen que és el món material el que crea les idees, i que les contradiccions d'aquestes son reflexe de les contradiccions materials. Així sorgeix un mètode d'interpretació de la història, l'anomenat materialisme històric, segons el qual el desenvolupament de les forces productives es el motor de les diferents fases històriques per les que ha passat la humanitat. Aquestes formen diferents classes socials, i una relació de domini d'unes sobre unes altres, cosa que desencadena la lluita de classes. L'anàlisi de les classes socials, els seus interessos materials i les relacions d'explotació permeten no tan sols un anàlisi de la història, sinó la creació de tota una sociologia que permet interpretar el present i predir el futur. Sota aquest esquema analític, es realitza una primera "teoria del desenvolupament", identificant totes les fases històriques de la humanitat:
- El comunisme primitiu, que formaven les tribus de caçadors-recolectors.
- La societat esclavista, on una classe era propietària de l'altra i la obligava a treballar.
- El feudalisme, on una classe campesina estava lligada a les terres d'un senyor, que a canvi els hi oferia protecció militar.
- El capitalisme, fase contemporània a Marx, on la classe privilegiada es propietària dels mitjans de producció, obligant a l'altra a vendre la seva força de treball bruta per a sobreviure. D'aquesta manera, els capitalistes obtenen una plus-vàlua que els permet incrementar el seu patrimoni.
- La fase socialista, que hauria d'aparèixer quan la classe dominada al capitalisme, el proletariat, es revolti contra el sistema i aconsegueixi la conquesta de l'Estat i la socialització dels mitjans de producció.
- Retorn al comunisme, una vegada superada la fase transitoria socialista. Però els incisos fets pel propi Marx sobre el mètode de producció asiàtic posen en dubte aquest esquema del desenvolupament, ja que es reconeixen especifitats culturals. Això es la causa de que gran part dels marxistes moderns considerin que la lluita de classes (i amb ella la història) té un final obert. Tampoc falten els que consideren impossible que, dins una lògica dialèctica, es pugui arribar a una situació final (la fase comunista), acusant a Marx de contradictori i de crear mites amb finalitat propagandística.
Marxisme i economia
Les tesis de Marx es troben a la seva forma més perfeccionada dins la inacabada obra El Capital, Opera Magna del marxisme, on s'analitza la societat capitalista, les seves contradiccions i el seu futur, partint des del feudalisme. Per a l'anàlisi econòmic, es basa en la teoria del valor-treball, segons la qual el valor d'una mercaderia és equivalent a la feina que costaria crear-ne una d'igual. Tot i que aquesta tesi era generalment acceptada a la seva època, l'autèntic terratrèmol polític que va causar l'obra de Marx ha propiciat la recerca d'altres interpretacions, fins al punt que ara és considerada una teoria antiquada i el principal error del marxisme. Segons Marx, la economia capitalista es caracteritza per ser la primera on els diners, en comptes de ser una eina per a aconseguir les mercaderies desitjades, tornen una finalitat en si mateixa. És a dir, originàriament el comerç seguia una lògica M-D-M', canviar la mercaderia M per la quantitat D de diners, i utilitzar aquests per comprar la mercaderia M'. Al capitalisme, però, es comença a fer servir l'esquema D-M-D', que significa la compra amb els diners D d'unes mercaderies M, que posteriorment es venen per la quantitat D' de diners, superior a D. La diferència entre D' i D és el que Marx anomena plus-vàlua. Però per a que es pugui obtenir aquest benefici, no és possible simplement revendre les mateixes mercaderies que abans s'havien comprat (aquests guanys resulten insostenibles i volàtils, de component especulatiu), sinó que han de sofrir un procés de transformació que incrementi el seu valor. Amb la teoria del valor-treball, això només es possible si hi intervé el treball humà. Per tant, els capitalistes, per seguir l'esquema D-M-D', han de comprar l'única mercaderia de la que disposa la classe obrera (el treball) i aportar aquelles que seran objecte de treball (el capital). D'aqui sorgeix una de les contradiccions del capitalisme, entre treball i capital, matriu de la seva auto-destrucció. Durant el procés de producció, el valor de les mercaderies de capital es transfereix íntegrament al producte final, afegint-hi a més el valor de la feina socialment necessària per a realitzar aquesta transformació. Aquesta feina, que els capitalistes "compren", suposa per als treballadors un salari, equivalent a la feina necessària per a perpetuar la seva pròpia existència com a classe (és a dir, inclou aliment, educació, descendència, etc.). Cada treballador necessita un determinat temps de feina per a compensar aquest salari. A partir d'aquest punt comença el plus-treball, que suposa un guany net per al capitalista que coincideix amb la plus-vàlua. Aquest excedent és el que mou al capitalisme, i la causa del seu formidable increment de la producció industrial. El concepte anteriorment esmentat, de "socialment necessari", significa el temps mitjà que la societat necessita per a obtenir una determinada mercaderia. Aquest terme va ser utilitzat per en Marx per dos motius: un, perquè era conscient que el treball innecessari no genera valor. L'altre, perquè els capitalistes, per tal d'augmentar la seva taxa de benefici, sovint apliquen avanços tècnics que estalviaven treball. Això suposa que, durant un temps, poden vendre una determinada mercaderia a un preu molt superior al de la feina que per a ells suposa, fins que aquest mètode de producció es generalitza. Però la progressiva substitució de força de treball per maquinària, que permet aquests guanys extraordinaris temporals, té a llarg termini un efecte depressiu sobre el benefici, cosa que ocasiona les crisis cícliques del capitalisme. En substituir la força de treball per maquinària, s'incrementa la relació entre el capital que s'ha d'aportar i el benefici que s'obté del plus-treball. Per aquest motiu, cada vegada menys capitalistes estan en condicions de competir, es concentra la propietat, i s'augmenta la taxa d'explotació de la classe treballadora (és a dir, s'augmenten les hores de plus-treball). Aquesta tendència aguditza les contradiccions del capitalisme, i té com a conseqüència inevitable que la classe treballadora s'enrevolti contra la burgesia, per apropiar-se dels mitjans de producció. Després d'aquesta revolució inevitable, el proletariat implantaria una dictadura i gestionaria els mitjans de producció de forma col.lectiva. Ni Marx ni Engels han concretat la forma que tendria aquest nou sistema econòmic, cosa que duu a diverses diferències entre els corrents marxistes.
Enllaços
http://www.marxists.org Categoria:Comunisme Categoria:Filosofia ja:マルクス主義 ko:마르크스주의 simple:Marxism th:ลัทธิมาร์กซ zh-min-nan:Marx-chú-gī

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.

Demografia

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Llengua

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia. Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya. L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat. La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants". També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab

Religió

Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.

Enllaços relacionats

- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya

Enllaços externs

- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa Categoria:Espanya fiu-vro:Hispaania ja:スペイン ko:에스파냐 ms:Sepanyol simple:Spain th:ประเทศสเปน zh-min-nan:Se-pan-gâ

Terrorisme

. ]] El terrorisme és la utilització del terror amb finalitats polítiques, religioses i socials en general. És a dir, el xantatge contra la classe política, un grup religiós o al conjunt de la societat. Les accions terroristes poden consistir en atemptats contra béns o persones, segrestos, etc. No tota acció violenta és considerada terrorisme. Quan l'objectiu d'aquesta n'és l'obtenció d'una victòria militar, es xerra de lluita armada, mentre quan s'apunta expressament a objectius civils és un atemptat terrorista. Però una diferencia tan clara conceptualment, a la pràctica és difícil de delimitar. Per això, la utilització del terme terrorisme sol ser polèmica. Molts dels grups considerats habitualment com a terroristes s'autodefineixen com a exèrcits, grups d'alliberament popular, etc. D'altra banda, molts governs, sobretot dictadures, utilitzen el terme terrorisme o terrorista per atacar i desprestigiar organitzacions o persones contràries al govern o la seva ideologia. De vegades també s'utilitza el terme terrorisme d'estat en casos de violacions flagrants dels drets humans per part del govern d'un estat, sobretot en el cas de la utilització de grups paramilitars o forces irregulars en la persecució de determinats grups ètnics, socials o ideològics.

Organitzacions terroristes cèlebres

- Al-Qaida (actualitat)
- Bandera Negra
- ETA
- IRA
- Hamàs
- Hezbollah
- Secta dels assassins (segle VIII - segle XIV)
- Setembre Negre

Veure també

- Atemptat - Llista d'atemptats més destacats categoria:terrorisme ja:テロリズム zh-cn:恐怖主义 zh-min-nan:Khióng-pò·-chú-gī

Unió Europea

La Unió Europea o UE és una organització internacional d'estats europeus, establerta pel Tractat de Maastricht. La Unió Europea és l'organització internacional més poderosa que existeix actualment, d'alguna manera similar a un estat, tot i que no del tot, ja que els estats membres mantenen representacions diplomàtiques a altres estats. Alguns experts creuen que no s'hauria de considerar com una organització internacional, més aviat una entitat sui generis'.
Problemes actuals
Els assumptes més importants que preocupen a la Unió Europea en l'actualitat són l'ampliació cap al sud i l'est (vegeu més avall), la constitució europea, proposada per la Convenció, la relació de la unió amb els Estats Units d'Amèrica i la participació a l'Euro d'aquells estats membres actualment fora de la zona euro.
Orígens
El motiu original per la fundació (del que més tard seria) la Unió Europea va ser el desig de reconstruir Europa després dels tràgics esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, i prevenir que Europa caigués víctima de la plaga de la guerra.
Mètodes
Per aconseguir aquest objectiu, la Unió Europea intenta crear una infrastuctura que atravessa les fronteres dels estats. Els estàndards harmonitzats creen un mercat més gran i més eficient, perque els estats membres poden crear una única unió aduanera sense pèrdua de salut (econòmica) o seguretat. Per exemple, els estats on la gent no pot posar-se mai d'acord a l'hora de menjar poden no obstant arribar a acords sobre els estandards d'etiquetatge i higiene. El poder de la Unió Europea va més enllà de les seves fronteres ja que per vendre-hi, es útil seguir els seus estàndars (CE, conformité europeéne). Una vegada les fàbriques, grangers i mercaders d'un país no membre compleixen la normativa, la gran part dels costos associats a l'entrada a la UE es veuen reduït al mínim. Quan s'harmonitzen les lleis per convertir-se en un membre de ple dret es crea més benestar (al eliminar els costos aduaners), invertint només mínimament en el canvi de les lleis. Per aquest motiu, alguns especialistes han començat a comparar la UE amb un virus informàtic
Concepte
En l'actualitat, la Unió Europea és un conjunt de 25 Estats (Maig de 2004), que mantenen entre si especials relacions econòmiques i polítiques de cooperació i integració. Les especials relacions econòmiques es fonamenten en la llibertat de trànsit de mercaderies, treballadors i capitals, així com en l'establiment d'una moneda única per tots els estats membres (la denominada Eurozona). Les especials relacions polítiques es tradueixen en l'establiment d'un mateix Ordenament Jurídic, superior a les legislacions nacionals, i en l'existència i funcionament dels seus propis organismes polítics i institucions, superiors als dels Estats membres.
Història
Originalment, aquesta institució es coneixia com a Comunitat Econòmica Europea (1957) (informalment anomenada Mercat Comú al Regne Unit). Més tard, es va canviar el nom a Comunitat Europea (arran de l'Acta Única Europea el 1986) i finalment Unió Europea (arran del Tractat de Maastricht el 1992). La UE ha evolucionat d'un organisme comercial a una aliança econòmica i política. Fets històrics més importants: #Com a precedents importants cal destacar la Declaració Schuman (9 de maig de 1950) i el Tractat de París (18 d'abril de 1951), pel qual es constitueix la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (CECA) entre sis Estats: Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos. #Comunitat Econòmica Europea (1957-1986) #
- El 25 de març de 1957, els sis Estats membres de la CECA van signar el Tractat de Roma i el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (Euratom). #
- Al llarg dels anys següents, la CEE va anar incorporant progressivament més Estats: Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit el 1973, Grècia el 1981, i Espanya i Portugal el 1986. #Comunitat Europea (1986-1992) #
- Acta Única Europea (1986). #
- La CE es va ampliar amb la incorporació del territori de l'Alemanya de l'Est el 1990, com a conseqüència de la reunificació alemanya. #Unió Europea (des de 1992) #
- Tractat de Maastricht de 1992. #
- Ampliació: Àustria, Finlàndia i Suècia el 1995. #
- Tractat d'Amsterdam de 1999. #
- Tractat de Niça de 2001. #
- L'ampliació de 2004 (1 de maig de 2004) amb la incorporació de Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Xipre, Malta, Hongria i Eslovènia. #
- Constitució Europea 2004 (pendent de ratificació per part dels estats membres). #Ús oficial de la llengua catalana #
- 16 de novembre de 2005: El President de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, i de la Generalitat Valenciana, Francesc Camps, parlent oficialment per primera vegada en català al Comité de les Regions d'Europa, gràcies a l'acord signat el mateix dia amb l'embaixador espanyol a la UE.
Estats membres i ampliació a l'est
Desde de Maig de 2004, la Unió Europea esta formada per 25 estats membres. L'Any 1950 els sis membres fundadors eren:
- Alemanya (Occidental)
- França
- Itàlia
- Holanda
- Bèlgica
- Luxemburg Dinou estats es van unir més endavant en successives amplicacions:
- 1973: Irlanda, el Regne Unit i Dinamarca
- 1981: Grècia
- 1986: Espanya i Portugal
- 1995: Finlàndia, Suècia i Austria
- 2004: Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Xipre, Malta, Hongria i Eslovènia. Nota: l'any 1990 el territori de la Unió Europea es va ampliar de facto quan l'Alemanya Oriental i l'Alemanya Occidental es van unificar. Es preveu una nova ampliació en l'any 2007 (data provisional, sense acord fixe) cap a Bulgària i Romania. Les negociacions amb Turquia depenen del criteri del consell de ministres, que ha de pendre una decisió aquest any (2004). Altres negociacions han començat amb la resta de països balcànics com Croàcia (un estat candidat), Bòsnia-Herzegovina i Macedònia tot i que Sèrbia i Montenegro de moment es troba apartada.
Economia
En l'actualitat (maig de 2005), la UE, considerada com un bloc d'integració econòmica, té la segona economia més gran del món, amb un PIB de 12,32911 bilions de dòlars (9,760974 bilions d'euros) [http://www.imf.org/external/pubs/ft/weo/2005/01/data/dbaoutm.cfm?SD=2005&ED=2005&R1=1&R2=1&CS=5&SS=2&OS=C&DD=0&OUT=1&C=998&S=PPPWGT&CMP=0&x=47&y=18]. L'economia dels EUA, classificada com la primera, té un PIB de 12,332296 bilions de dòlars (9,7633902 bilions d'euros) [http://www.imf.org/external/pubs/ft/weo/2005/01/data/dbcoutm.cfm?SD=2005&ED=2005&R1=1&R2=1&CS=3&SS=2&OS=C&DD=0&OUT=1&C=914-446-612-666-614-672-311-946-213-137-911-962-193-674-122-676-912-548-313-556-419-678-513-181-316-682-913-684-124-273-339-921-638-948-514-686-218-688-963-518-616-728-223-558-516-138-918-353-748-196-618-278-522-692-622-694-156-142-624-449-626-564-628-283-228-853-924-288-233-293-632-566-636-964-634-182-238-453-662-968-960-922-423-714-935-862-128-716-611-456-321-722-243-965-248-718-469-724-253-576-642-936-643-961-939-813-644-199-819-184-172-524-132-361-646-362-648-364-915-732-134-366-652-734-174-144-328-146-258-463-656-528-654-923-336-738-263-578-268-537-532-742-944-866-176-369-534-744-536-186-429-925-178-746-436-926-136-466-343-112-158-111-439-298-916-927-664-846-826-299-542-582-443-474-917-754-544-698-941&S=PPPWGT&CMP=0&x=31&y=14]. Es preveu que l'economia de la UE creixerà més durant la pròxima dècada a mesura que més països afegeixin a la unió -principalment ja que la majoria dels nous membres estan per sota de la mitjana de la unió, i per això s'espera un que creixement del PIB ràpid els ajudarà a aconseguir arribar a la dinàmica de la europa unida. No obstant això, el PIB per càpita de la unió caurà a curt termini. Vegeu Pressupost de la Unió Europea
Responsabilitat principals
Com el canviant nom de la Unió Europea (de Comunitat Econòmica Europea a Comunitat Europea i finalment Unió Europea) suggereix, ha evolucionat amb el temps d'una unió primordialment econòmica fins a una unió cada cop més política. Aquesta tendència és visible principalment en el cada cop més gran nombre d'àrees de polítiques que recauen dins la UE: el poder polític s'ha dirigit en nombrosos camps dels estats membre cap a la UE. Aquesta visió de centralització cada cop més forta es contrarestra amb dos fets. En primer lloc, alguns estats membres tenen una tradició domèstica de governs regionals forts. Això ha derivat cap a un enfocament més important de la política regional i les regions europees. Es va crear un comité de les regions com a part del tractat de Maastricht. A més a més, les polítiques que recauen en la UE cobreixen diferentes formes de cooperació:
- Procés de decisió autònom: Els estats membres han concedit a la comissió europea poder per pendre decisions en algunes àrees com a defensa de la competència, control a les ajudes estatals i liberalització.
- Harmonització: Les lleis dels estats membres s'harmonitzen a través del procés legislatiu comunitari, que involucra la comissió europea, el parlament europeu i el consell de ministres. La conseqüència es que la llei comunitari està cada cop més present dins dels sistemes legals dels estats membres.
- Cooperació: Els estats membres , que es reuneixen en el consell de ministres es posen d'acord a cooperar i coordinar les seves polítiques interiors. La tensió entre la UE i els estats membres sobre les competències que els corresponen és una constant en el desenvolupament de la UE. (vegeu Intergovernamentalisme vs supranacionalisme, euroescepticisme). Tots els estats membres han d'adaptar la seva legislació per acostar-la amb la el marc legal comú europeu, conegut com Acquis Communautaire. (Vegeu també Associació Europea de LLiure Comerç, Espai Econòmic Europeu , i espai aeri europeu).
Institucions

- Parlament Europeu.
- Consell de la Unió Europea.
- Comissió Europea.
- Tribunal de Justícia.
- Tribunal de comptes.
- Banc Central Europeu.
- Comitè Econòmic i Social.
- Comitè de les Regions.
- Banc Europeu d'Inversions.
- Defensor del Poble Europeu.
- Europol.
Llengües oficials
Hi ha una vintena de llengües oficials a la UE: anglès, alemany, castellà, danès, eslovac, eslovè, estoni, finès, francès, grec, holandès, hongarès, letó, lituà, maltès, gaèlic irlandès (2007), polonès, portuguès, suec i txec, però el català no és llengua oficial.
Demografia
Vegeu: Llistat d'aglomeracions de la Unió Europea
Enllaços externs

- [http://www.europa.eu.int Pàgina oficial de la Unió Europea]
- [http://euabc.com EUABC] - online dictionary on the EU, includes "Reader-friendly EU Constititution" (in European languages, you may contribute too)
- [http://euobserver.com EUobserver] - observing the EU, news, comments, sources, newsletter by e-mail (english) categoria:Unió Europea fiu-vro:Õuruupa Liit ja:欧州連合 ko:유럽 연합 ms:Kesatuan Eropah simple:European Union th:สหภาพยุโรป zh-min-nan:Europa Liân-bêng

Amnistia Internacional

Amnistia Internacional (AI) és una associació internacional que treballa per la defensa dels drets humans arreu del món.

Història

Amnistia Internacional es va fundar al Regne Unit, i el seu primer objectiu fou l'alliberament d'un grup d'estudiants empresonats a Portugal. Un dia de 1961 l'advocat britànic Peter Benenson va llegir a The Observer una noticia sobre dos estudiants portuguesos que havien estat empresonats per haver fet un brindis por la llibertat. Això el va impulsar a publicar el 28 de maig un article al mateix diari titulat Els presoners oblidats (en anglès The Forgotten Prisoners) fent una crida als lectors per efectuar una campanya de correspondència donant suport a aquests estudiants. Aquest article va ser publicat i traduït a altres diaris del món. El juliol de 1961 es realitza la primera reunió de delegats de Bèlgica, Regne Unit, Alemanya, Irlanda, Suïssa i els Estats Units per establir un moviment internacional permanent en pro de la defensa de la llibertat d'opinió i religió. Des d'aleshores AI ha denunciat violacions dels drets humans en pràcticament tots els països del món, inclosos els règims democràtics. Les campanyes més habituals consisteixen en pressionar els governs per l'alliberament dels presos polítics o de consciència. Per tal de preservar la seva independència, Amnistia Internacional es finança nomes amb les aportacions dels seus membres.

Objectius

Els principals objectius d'Amnistia Internacional son:
- L'alliberament dels presoners per motius de conciència (aquells que han estat empresonats per exercir el seu dret a expresar les seves creences polítiques o religioses de forma pacífica)
- Exigència d'un judici just per als detinguts polítics
- L'abolició de la tortura
- Denunciar les desaparicions i assassinats politics
- Abolició de la pena de mort, així com de totes les formes de tortura i càstigs denigrants als presoners
- Condemnar els abusos comesos pels grups d'oposició incloent la presa d'hostatges, la tortura i mort de presoners, així como les matances intencionades i arbitràries
- Asistència als exiliats que estan en perill que no es respectin els seus drets als països d'origen
- Cooperar amb altres ONG, amb les Nacions Unides i amb les organitzacions intergovernamentals de caràcter regional
- Organitzar l'educació en drets humans i programes per crear consciència sobre el tema

Enllaços Externs

- [http://www.amnesty.org Plana web d'Amnistia Internacional]
- [http://www.a-i.es Amnistia Internacional a Espanya]
- [http://www.amnesty.asso.fr Amnistia Internacional a França] Categoria:Premis Nobel de la Pau Categoria:Organitzacions internacionals Categoria:Drets humans ja:アムネスティ・インターナショナル

Dictadura

La dictadura és un sistema de govern en el qual el poder recau sobre una persona (el dictador), o una organització (partit únic), que governen autoritàriament sense sotmetre's a eleccions periòdiques. En contrast amb una democràcia, en una dictadura el govern no és elegit pel poble. Generalment, els governs dictatorials tendeixen a ésser repressius, i a cometre abusos greus dels drets humans. Des del punt de vista ideològic, els governs dictatorials han estat diversos, però, en la història moderna han predominat els de tendència feixista (per exemple, les dictadures de Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco a Espanya, la d'Adolf Hitler a Alemanya i la de Benito Mussolini a Itàlia) o comunista (la Unió Soviètica, la Xina, Cuba...). Un altra cas, són aquelles que consideren el país com una propietat del dictador (Somoza a Nicaragua), malgrat en molts de casos per mantenir-se al poder cerquen l'ajut de potències estrangeres. Avui dia, el terme dictador s'acostuma a veure de manera pejorativa. Originalment, a la República Romana, el dictador era un militar que rebia els seus poders del Senat. Tenia poder absolut, però només per un temps determinat. Era un càrrec legítim, pensat per a situacions d'emergència. En temps moderns, els dictadors solen justificar el seu accés el poder adduint situacions d'emergència nacional.

Accés al poder

En alguns casos es poden fer servir els instruments democràtics (eleccions) per accedir al poder, com en el cas d'Adolf Hitler, però una vegada assolit aquest, es canvien les normes per no tornar-lo a perdre. En altres casos, la dictadura s'instal·la mitjançant un auto-cop d'estat, en què un cap d'estat, monarca o president dissol el parlament i s'auto-proclama dirigent. La forma més habitual, però es la del cop d'estat militar o la conquesta del país després d'una guerra civil.

Països amb antics govern dictatorials

- Alemanya amb Adolf Hitler (1933-1945)
- Argentina
- Algèria
- Brasil
- Espanya (Miguel Primo de Rivera, Francisco Franco Bahamonde)
- Filipines
- Haití
- Itàlia (Benito Mussolini)
- Nicaragua
- Panamà
- Portugal (Antonio de Oliveira Salazar)
- República Centrafricana
- Romania (Nicolae Ceaucescu)
- Uganda
- Unió Soviètica (Lenin, Stalin)
- Uruguai
- Venezuela
- Xile (Augusto Pinochet Ugarte)

Actuals dictadures

- Corea del Nord
- Cuba amb Fidel Castro
- Guinea Equatorial on Teodoro Obiang Nguema va conseguir el poder derrocant a en Francisco Macías Nguema.
- Líbia amb Muammar el Gaddafi
- Paraguai
- República Popular de la Xina categoria:Dictadures ja:独裁政治 simple:Dictatorship

Democràcia

La democràcia es una forma de govern en què la gent hi pren part de manera directa o indirecta. El terme democràcia ve del grec (δημοκρατία) demos ("gent") i kratein ("governar"). El seu sentit literal es, doncs, govern de la gent o del poble. En un sistema democràtic, la opinió dels votants o ciutadans és la que decideix qui tindrà el poder i com aniràn les coses. Les democràcies modernes garanteixen una sèrie de drets bàsics als ciutadans:
- elecció del govern mitjançant eleccions lliures i justes
- llibertat d'expressió, i manifestació
- imperi de la llei
- respecte dels drets humans
- llibertat d'assemblea
- no discriminació per raons de gènere, origen, etc.
- respecte a les minories Categoria:Política ja:民主主義 ko:민주주의 simple:Democracy th:ประชาธิปไตย

Espanya

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Edat Mitjana

Edat Moderna

Edat Contemporània

Segle XIX

Segle XX

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una