La Terra és el tercer planeta del Sistema solar, per ordre de proximitat al Sol. La seva òrbita és molt poc excèntrica: és una el·lipse molt semblant a una circumferència, d'un radi d'uns 150 milions de km.
Gira al voltant del Sol a una velocitat mitjana de 29,8 km per segon, i la distància mitjana que la separa del Sol és de 149.600.000 km.
La Terra realitza els següents moviments de forma simultània:
- Translació sobre la seva òrbita al voltant del Sol.
- Rotació sobre el seu propi eix, que determina els dies i les nits, amb una duració de 23 hores, 56 minuts i 3,5 segons.
- Precessió i nutació.
El seu diàmetre equatorial és de 12.756,270 km.
És l'únic planeta conegut on existeix vida. La Terra posseix un únic satèl·lit natural, la Lluna.
Composició i estructura
La composició de la Terra en massa és:
La Terra està composta de diverses capes amb diferents composicions químiques i comportament geològic:
- Escorça: és la capa més superficial i té una profunditat que varia entre els 12 km, en els oceans, fins als 80 km en cratons (porcions més antigues dels nuclis continentals). Està composta per basalt en les conques oceàniques i per granit en els continents.
- Mantell: és una capa intermèdia entre l'escorça i el nucli. Arriba fins una profunditat de 2.900 km. Està compost per peridotita.
- Litosfera: és la part més superficial que es comporta de manera elàstica. Té un gruix de 250 km i comprèn l'escorça i la porció superior del mantell.
- Astenosfera: és la porció del mantell que es comporta de manera fluïda.
- Nucli: és la capa més profunda del planeta i té un gruix de 3.475 km. Està compost d'un aliatge de ferro i níquel i és en esta part on es genera el camp magnètic terrestre. El nucli es subdivideix al seu torn en el nucli intern, el qual és sòlid, i el nucli extern, el qual és líquid.
La hidrosfera
- Vegeu: Hidrosfera.
La Terra és l'únic planeta en el nostre sistema solar que té una superfície líquida. L'aigua cobreix un 71% de la superfície de la Terra (97% d'ella és aigua de mar i 3% aigua dolça). Formant cinc oceans i set continents.
La Terra està realment a la distància del Sol adequada per a tenir aigua líquida en la superfície. No obstant sense el efecte hivernacle, l'aigua en la Terra es congelaria. Al principi el Sol emetia menys radiació que ara, però els oceans no es van congelar perquè l'atmosfera de primera generació de la Terra posseïa molt més CO2 i per tant més efecte hivernacle.
En altres planetes, com Venus, l'aigua va desaparèixer perquè la radiació solar ultraviolada trenca la molècula i el ióhidrogen, que és lleuger, escapa de l'atmosfera. Aquest efecte és lent, però inexorable. Esta és una hipòtesi que explica per què Venus no té l'aigua. En l'atmosfera de la Terra, un tènue capa de ozó en l'estratosfera l’absorbeix la majoria d'esta radiació ultraviolada reduint l'efecte . L'ozó, protegeix a la bioesfera del perniciós efecte de la radiació ultraviolada . La magnetosfera també és un escut que ens protegeix del vent solar.
La massa total de la hidrosfera és aproximadament 1,4·1021kg.
L'atmosfera
- Vegeu: Atmosfera terrestre.
La Terra té una espessa atmosfera composta en un 78% de nitrogen, 21% de oxigen, i 1% d'argó, més traces d'altres gasos com anhídrid carbònic i vapor d'aigua. L'atmosfera actua com una manta que deixa entrar la radiació solar però no deixa escapar la radiació terrestre.(Efecte hivernacle). Gràcies a ella la temperatura mitjana de La Terra és d'uns 17ºC. La composició atmosfèrica de la Terra és inestable i es manté per la biosfera. Així, la gran quantitat d'oxigen lliure s'obté per la fotosíntesi de les plantes, que per l'acció de l'energia solar transforma CO2 en O2. L'oxigen lliure a l'atmosfera és una conseqüència de la presència de vida, i no al revés.
Les capes de l'atmosfera són: la troposfera, l'estratosfera, la mesosfera, la termosfera, i l'exosfera. Les seves altituds varien amb els canvis estacionals.
La massa total de l'atmosfera és aproximadament 5,1·1018 kg.
La Terra en el Sistema solar
La Terra tarda 23 hores, 56 minuts i 4,09 segons (dia sideral) a girar al voltant de l'eix de rotació que passa pel Pol Nord i el Pol Sud. Tarda 24 hores en dos passos del Sol pel mateix meridià (dia solar mitjà). Així a causa del moviment real de rotació de la Terra hi ha un moviment aparent de l'est a l'oest a una velocitat de 15º/hr = 15'/min, és a dir un diàmetre del Sol o de la Lluna cada dos minuts.
La Terra gira al voltant del Sol en 365,2564 dies solars mitjans (any sideral). Açò dóna un moviment del Sol respecte a les estrelles fixes a una velocitat de 1º/dia és a dir un diàmetre del Sol o de la Lluna cada 12 hores, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel.
La Terra té un satèl·lit natural, la Lluna que orbita al voltant de la Terra cada 27 1/3 dies. Així que hi ha un moviment de la Lluna respecte al Sol i les estrelles fixes a una velocitat d'aproximadament 12º/dia, és a dir un diàmetre de la Lluna cada hora, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel.
Vist des del pol Nord de la Terra, el moviment de la Terra, i la Lluna així com els seus moviment de rotació són tots directes (en sentit contrari a les agulles del rellotge).
El pla de l'Equador i el pla de la Eclíptica formen un angle d'uns 23,5 graus. Això causa les estacions en la Terra. El pla de l'òrbita de la Lluna està inclinat aproximadament 5 graus respecte a la Eclíptica. Si no és així hi hauria un eclipsi de Sol i un de Lluna tots els mesos.
La Lluna
- Vegeu: Lluna.
La Lluna té un quart del diàmetre de la Terra. Quan comparem aquesta relació planeta-satèl·lit amb les de la resta de planetes dels sistema solar, veiem que no n'hi ha cap que tingui un satèl·lit tan gran en relació a la mida del planeta, excepte el sistema Plutó-Caront.
L'atracció gravitatòria entre la Terra i la Lluna causa les marees a la Terra. El mateix efecte a la Lluna fa que el seu període de rotació siga igual que el període orbital. Com a resultat, la Lluna sempre presenta la mateixa cara a la Terra. En el seu moviment al voltant de la Terra diferents fraccions de la Lluna són il·luminades pel Sol, presentant un cicle complet de fases lunars.
La Lluna pot causar una variació moderada del clima terrestre. La simulacions per ordinador mostren que la força d'atracció de la Lluna cap a la protuberància equatorial de la Terra causen una estabilització de la inclinació de l'eix de rotació, produint una variació moderada del clima. Sense esta estabilització alguns científics pensen que l'eix de rotació podria ser caòticament inestable, com pareix ocórrer en el planeta Mart. Si l'eix de rotació de la Terra s'acostara a l'eclíptica, la variació estacional del clima seria summament severa. Un pol apuntaria directament cap al Sol durant estiu i mentres per a l'altre seria nit permanent en hivern. Els científics que han estudiat l'efecte pensen que això causaria la desaparició de la vida, afectant animals i plantes grans.
La Lluna vista des de la Terra, té la mateixa grandària angular que el Sol (el Sol és 400 vegades més gran, però està 400 vegades més lluny que la Lluna). Açò permet que hi haja eclipsis de sol totals.
L'origen de la Lluna és desconegut, però la hipòtesi més acceptada actualment és que es va formar per la col·lisió d'un protoplaneta de la grandària de Mart quan la Terra era jove. Esta hipòtesi explica (entre altres coses) la falta de ferro a la Lluna.
La Terra té també almenys un satèl·lit coorbital, l'asteroide3753 Cruithne.
La biosfera
- Vegeu: Biosfera.
La Terra és l'únic lloc que es coneix amb vida. Les formes de vida del planeta Terra formen la "biosfera". La biosfera va començar a evolucionar fa aproximadament 3.500 milions d'anys (3,5·109 anys). La Hipòtesi Gaia o teoria de Gaia és un model científic de la biosfera terrestre formulat pel biòleg James Lovelock i que suggereix que la vida sobre la Terra organitza les condicions climàtiques per a afavorir el seu propi desenvolupament.
vidavidavida
La National Aeronautics and Space Administration (NASA) (fundada en 1958) és l'agència governamental responsable per als Estats Units d'Amèrica del programa espacial i de la investigació espacial .
espacialespacial
La història
La Carrera espacial
espacial
El Programa espacial soviètic va llançar el primer satèl·lit artificial del món (Sputnik 1) el 4 d'octubre de 1957, i això va portar als Estats Units a fer els seus propis esforços en eixe camp. El Congrés dels Estats Units ho va percebre com una amenaça a la seguretat americana i el President Dwight D. Eisenhower i els seus consellers després de diversos mesos de debat van prendre l'acord de fundar una nova agència federal que dirigira tota l'activitat espacial no militar.
El 29 de juliol de 1958, el President Eisenhower va firmar l'Acta que funda la NASA que va començar a funcionar el 1 d'octubre de 1958 amb quatre laboratoris i uns 8.000 empleats.
Els primers programes de la NASA van anar cap a posar una nau tripulada en òrbita i això es va fer davall la pressió de la competició entre els EE.UU. i la URSS en la denominada carrera espacial que es va produir durant la Guerra Freda. El programa de Mercuri, va començar en 1958, i la NASA iniciava el camí d'exploració de l'espai amb l'objectiu de descobrir si l'home podia sobreviure en el espai exterior. El 5 de maig de 1961, astronauta Alan B. Shepard Jr. va ser el primer americà en l'espai al pilotar la nau Llibertat 7 en un vol de suborbital de 15 minuts. John Glenn el 20 de febrer de 1962 es va convertir en el primer americà a orbitar la Terra durant un vol de 5 hores amb la nau Amistat 7 que va donar 3 voltes a la Terra
Una vegada el Programa Mercuri havia demostrat que el vol tripulat era possible, el Programa Apol·lo havia d'intentar fer el fantàstic treball de posar a homes al voltant de la Lluna. El 25 de maig de 1961 el President John F. Kennedy va anunciar que els Estats Units havia de comprometre's a "aterrar a un home en la Lluna i tornar-lo sa a la Terra abans de 1970". Així el Programa Apol·lo tenia com a objectiu fer que l'home aterrara a la Lluna. El programa Gèminis va ser concebut per a provar les tècniques necessàries per al projecte Apol·lo les missions de les quals eren molt més complicades. Així el programa tripulat Gèminis va començar amb el Gemini III el 21 de març de 1965 i va acabar amb el Gemini 12 el 11 de novembre de 1966. Edward White, que posteriorment va morir en l'accident de l'Apol·lo 1, amb Gemini 4 va fer el 3 de juny de 1965 el primer passeig espacial d'un americà. El 15 de desembre de 1965 els Gemini 6 i 7 tripulats per dos astronautes cada un, van fer la seva primera cita espacial aproximant les naus fins a 1,8 metres. El vol del Gemini 7 va tenir una duració de dos setmanes, temps que s'estima necessari per a les missions Apol·lo, per a anar i tornar i la permanència en el satèl·lit de la Terra. El 16 de març de 1966 la nau Gemini 8 tripulada per David Scott i Neil Armstrong, que després seria el primer home a xafar la Lluna, van atracar la seva nau al coet Atlas-Agena 8 preparant la maniobra d'atracada entre el mòdul lunar i la nau Apol·lo.
programa Apol·lo
Després de vuit anys de missions preliminars, inclòs la primera pèrdua de d'astronautes per part de la NASA, amb el Apol·lo 1, un foc a la rampa de llançament, el programa va aconseguir les seves metes amb Apol·lo 11 què va aterrar amb Neil Armstrong i Edwin Aldrin en la superfície de la Lluna el 20 de juliol de 1969 i els va tornar sans a la Terra el 24 de juliol. Les primeres paraules d'Armstrong al posar el peu sobre la Lluna van ser: "És un xicotet pas per a l'home, però un bot enorme per a la humanitat". Deu homes més formarien la llista d'astronautes a xafar la Lluna quan va finalitzar anticipadament el programa amb l'Apol·lo 17, al desembre de 1972.
La NASA havia guanyat la carrera espacial, i en algun sentit açò la va deixar sense objectius, amb una menor atenció pública e sense l'interès necessari per a garantir els grans pressupostos del Congrés. Ni el desastre de Apol·lo 13, on l'explosió d'un tanc d'oxigen va condemnar els tres astronautes, a renunciar a xafar la Lluna va poder tornar a atraure l'atenció. Les missions posteriors al Apol·lo 17 (estaven planificades missions fins al Apol·lo 20) van ser suspeses. Els retalls del pressupost (en part a causa de la Guerra de Vietnam) va provocar la fi del programa. Els tres Saturn V no utilitzats, van anar per al desenvolupament del primer laboratori americà en òrbita el Skylab i les idees van anar en la línia de desenvolupar un vehicle espacial reutilitzable com el transbordador espacial.
Altres primeres missions no tripulades
Encara que la immensa majoria del pressupost de NASA s'ha gastat en els vols humans tripulats, hi ha hagut moltes missions del no tripulades promogudes per l'agència espacial. En 1962 el Mariner 2 va ser la primera nau espacial a fer un sobrevol pròxim a un altre planeta, en aquest cas Venus. Els programes Ranger, Surveyor, i Lunar Orbiter eren essencials per avaluar les condicions lunars abans d'intentar el vol tripulat del programa Apol·lo. Després, les dos sondes Viking que van aterrar en la superfície de Mart i que van enviar a la Terra, les primeres imatges des de la superfície d'un planeta. Potser més impressionant eren els programes Pioneer 10 i 11 i Voyager 1 i 2 missions que van visitar Júpiter, Saturn, Urà i Neptú i van enviar impressionants imatges en color de tots ells i la majoria dels seus satèl·lits.
Cooperació entre EE.UU i la Unió Soviètica
Havent perdut la Unió Soviètica la carrera espacial, tenia que produir-se un acostament a EE.UU. El 17 de juliol de 1975 un Apol·lo (trobant un nou ús després de la cancel·lació de Apol·lo 18) es va adaptar a un Soyuz soviètic en la coneguda missió Apol·lo-Soyuz per al que va caldre dissenyar un mòdul intermedi i acostar la tecnologia de les dos nacions. Encara que la Guerra Freda duraria molts més anys, aquest era un punt crític en la història de NASA i el principi de la col·laboració internacional en l'exploració espacial. Després van venir els vols del transbordador a l'estació soviètica Mir, vols d'americans en la Soyuz i de russos en el transbordador i la col·laboració d'ambdós nacions i altres més en la construcció de l'Estació Espacial Internacional(ISS).
L'era del transbordador
MirMir
El Transbordador espacial es va convertir en el programa espacial favorit de la NASA a finals dels anys setanta i els anys vuitanta. Planejat tant el els dos coets llançadors i el transbordador com reutilitzables, es van construir quatre transbordadors. El primer a ser llançat va ser el Columbia el 12 d'abril de 1981.
Però els vols del transbordador eren molt més car del que inicialment estava projectat, i després de 1986 el desastre del Challenger va ressaltar els riscos dels vols espacials, i el públic va recuperar l'interès perdut en les missions espacials.
No obstant, el transbordador s'ha usat per a posar en òrbita projectes de molta importància com el Telescopi Espacial Hubble (HST). El HST es va crear amb un pressupost relativament xicotet de 2 mil milions $ però ha continuat funcionament des que 1990 i ha meravellat a científics i al públic. Algunes de les imatges s'han convertit en llegendàries, com les imatges de Camp Profund. El HST és un projecte conjunt entre la ESA i la NASA, i el seu èxit ha ajudat en la major col·laboració entre les agències.
En 1995 la cooperació russo-americana s'aconseguiria novament quan van començar les missions entre el Transbordador es va acoplar a la Mir, (en eixe moment l'única estació espacial completa). Esta cooperació continua al dia d'avui, entre Rússia i Amèrica els dos socis més importants en la construcció de la ISS. La força de la seva cooperació en aquest projecte era més evident quan NASA va començar confiant en els vehicles del llançament russos per a mantindre la ISS després del desastre en 2003 del Columbia que mantindrà en terra la flota dels transbordador durant més d'un any.
Costant més de cent mil milions dòlars, ha sigut a vegades difícil per a NASA justificar l'ISS. La població ha sigut històricament difícil impressionar amb els detalls d'experiments científics en l'espai. A més no pot acomodar a tants científics com havia planejat, sobretot des que el transbordador espacial està fora d'ús, fins a març del 2005 com més prompte, parant la construcció de la ISS i limitant-lo a una tripulació de manteniment de dos persones.
Durant la majoria dels anys noranta, la NASA es va enfrontar amb una reducció dels pressupostos anuals per part del congrés a Washington. Per a respondre a aquest repte, el novè administrador de NASA, Daniel S. Goldin, va inventar missions barates davall el lema més ràpid, més bo, més barat que li va permetre a la NASA que retallar els costos mentres es mamprenien una ampla varietat de programes espacials. Eixe mètode va ser criticat i va portar en 1999 a les pèrdues de les naus bessones de l'exploració de Mars Climate Orbiter i Mars Polar Lander.
Mart i més enllà
Probablement la missió amb més èxit de públic en els últims anys (1997) ha sigut el Mars Pathfinder. Els periòdics de tot el món van portar les imatges del robot Sojourner, desplaçant-se i explorant la superfície de Mart. Des de 1997 el Mars Global Surveyor ha orbitat Mart amb un èxit científic innegable. Des de 2001, l'orbitador Mars Odyssey ha estat buscant evidència d'aigua en un passat o present i proves d'activitat volcànica en el planeta roig.
En 2004 una missió científicament més ambiciosa va portar a dos robots Spirit i Opportunity que van aterrar en dos zones de Mart diametralment oposades a analitzar les roques a la recerca d'aigua i pareix que van trobar vestigis d'un antic mar o llac salat.
El 14 de gener de 2004, deu dies després de l'aterratge de Spirit, el President George W. Bush va anunciar el futur de la Exploració Espacial. La humanitat tornarà a la lluna en 2020 com a pas previ a un viatge tripulat a Mart.
El Transbordador espacial es retirarà en 2010 i serà reemplaçat en 2014, pel Crew Exploration Vehicle capaç d'atracar en la ISS i deixar l'òrbita de la Terra. El futur de l'ISS és un poc incert, després de l'explosió del Columbia el 1 de Març de 2003, i la parada dels vols del Transbordador. La construcció es completarà, però el més enllà no està clar.
2003
La República de Portugal (República Portuguesa en portuguès), o Portugal, és una república democràtica localitzada a l'oest i sud-oest de la Península Ibèrica al sud-oest d'Europa, per tant, és l'Estat més occidental del continent. Té frontera terrestre amb Espanya per el nord i l'est, i per l'Oceà Atlàntic pel sud i l'oest. A més, Portugal s'estén per diverses illes de l'Atlàntic, tals com les Açores, Madeira i Porto Santo, incloent les illes Salvatges (Ilhas Selvagens).
Un ciutadà de Portugal és referit com a portuguès, però també pot rebre el nom de lus, (luso) o lusità (lusitano).
El territori portuguès ha sigut testimoni durant els passats 3100 anys d'un constant fluix de civilitzacions. Fenicis, celtes, cartaginesos, romans, bàrbars i àrabs han deixat la seva empremta. Durant els segles XV i XVII Portugal va esdevenir una potència econòmica, política i cultural. Els territoris d'ultramar i colònies es van estendre per tot el globus.
El nom de Portugal deriva del nom romà Portus Cale, una barreja de grec i llatí que significa "Port bonic".
Història
Emergint de la Reconquesta com escisió del regne de Lleó en 1111, i com país independent en 1143, i amb la frontera principal del seu
territori gairebé sense canviar des del segle_XIII, Portugal sempre va estar lligat al mar. Des del principi, la pesca i el comerç d'ultramar han estat activitats econòmiques importants. L'interès d'Enric el Navegant en l'exploració, juntament amb alguns progressos tecnològics en la navegació, van dur a l'expansió portuguesa i a grans avenços en el seu coneixement geogràfic.
Després del seu apogeu com potència mundial durant els segles XV i XVI, Portugal va perdre moltes de les seves riqueses i del seu estatus amb la destrucció de Lisboa en un terratrèmol en 1755, l'ocupació durant les guerres napoleòniques, la pèrdua de la seva colònia brasilera en 1822 i l'ocupació Espanyola de la ciutat portuguesa d'Olivença i la seva comarca (guerra de les Taronges).
El 1580 la mort del rei Sebastiá, sense fills, en la batalla de'Alcazarquivir deixa el tron de Portugal vacant i ho hereta el seu cosí Felip II d'Espanya i I de Portugal, sent el primer Rei que uneix tota la Península Ibèrica en un sol Estat. El 1 de desembre de 1640 una revolta a Portugal destrona el rei Felip III de Portugal i IV d'Espanya fent tornar la independència en la jura com a rei Joan IV.
Una revolució en 1910 va deposar la monarquia portuguesa, començant un període de republicanisme caòtic (Primera República); en 1926 un cop d'estat militar nacionalista va començar un període de més de cinc dècades de governs feixistes repressius, la figura principal dels quals va ser Antonio d'Oliveira Salazar.
El 1974, un cop militar esquerrà i pacífic (la Revoluço dues Cravos, Revolució dels Clavells) va instal·lar un govern que va instituir àmplies reformes democràtiques. A l'any següent Portugal va concedir la independència a les seves colònies a l'Àfrica: Moçambic, Angola, Guinea Bissau, Cap Verd i Sant Tomé i Príncep i havia perdut la seva colònia de Timor Oriental a l'Àsia per una invasió indonèsia. Portugal va ingressar a la Unió Europea en 1986, mentre que altra dependència asiàtica, Macau, va ser retornada a la sobirania xinesa el 20 de desembre de 1999.
Divisió administrativa
Article principal: Subdivisions de Portugal
A Portugal es mantenen diversos tipus d'organització territorial. Es basa originàriament en 308 municipis (municípios o concelhos) com a resultat d'agrupacions d'unitats poblacionals anomenades freguesias (parròquies civils, semblant a Andorra). A banda de subdivisions governamentals, persisteixen altres formes com l'organització judicial, regions turístiques, històriques o culturals.
Districtes
Tradicionalment, una organització encara utilitzada és el districte (distrito), la vigència de les quals és semblant a les províncies d'Espanya. N'hi ha 18 districtes juntament amb dues regions autònomes (regiões autónomas).
- Districte d'Aveiro - Districte de Beja - Districte de Braga - Districte de Bragança - Districte de Castelo Branco (Castell Blanc)
- Districte de Coïmbra - Districte d'Évora - Districte de Faro - Districte de Guarda - Districte de Leiria - Districte de Lisboa - Districte de Portalegre - Districte de Porto - Districte de Santarém - Districte de Setúbal - Districte de Viana do Castelo (Viana del Castell)
- Districte de Vila Real - Districte de Viseu
I les regions autònomes de:
- Regió Autònoma de les Açores - Regió Autònoma de Madeira
NUTS
Posteriorment, els NUTS (Nomeclaturas de Unidades Territoriais para fins Estatísticos) designen les subregions estadístiques en que s'organitza el territori. N'hi ha de tres nivells:
NUTS I
- Portugal continental; que abarca tots els districtes i regions del territori peninsular.
- Regió Autònoma de les Açores - Regió Autònoma de Madeira
NUTS II i III
Madeira - Regió Nord (Norte)
- Alto Trás-os-Montes (14 municipis; 8171 km2; 223259 habitants)
- Ave (8 municipis; 1245 km2; 509969 habitants)
- Cávado (6 municipis; 1246 km2; 393064 habitants)
- Douro (19 municipis; 4110 km2; 221853 habitants)
- Entre Douro e Vouga (5 municipis; 861 km2; 276814 habitants)
- Grande Porto (5 municipis; 815 km2; 1260679 habitants)
- Minho-Lima (10 municipios; 2219 km2; 250273 habitants)
- Tâmega (15 municipis; 2621 km2; 551301 habitants)
- Regió Centre(Centro)
- Baixo Mondego (8 municipis; 2063 km2; 340342 habitants)
- Baixo Vouga (12 municipis; 1802 km2; 385725 habitants)
- Beira Interior Norte (9 municipis; 4063 km2; 115326 habitants)
- Beira Interior Sul (4 municipis; 3749 km2; 78127 habitants)
- Cova da Beira (3 municipis; 1375 km2; 93580 habitants)
- Dão-Lafões (15 municipis; 3489 km2; 286315 habitants)
- Médio Tejo (10 municipis; 2306 km2; 226070 habitants)
- Oeste (12 municipis; 2221 km2; 338711 habitants)
- Pinhal Interior Norte (14 municipis; 2617 km2; 138543 habitants)
- Pinhal Interior Sul (5 municipis; 1903 km2; 44804 habitants)
- Pinhal Litoral (5 municipis; 1746 km2; 251014 habitants)
- Serra da Estrela (3 municipis; 868 km2; 49896 habitants)
- Regió de Lisboa - Grande Lisboa (9 municipis; 1382 km2; 1947249 habitants)
- Península de Setúbal (9 municipis; 1581 km2; 714589 habitants)
- Regió de l'Alentejo - Alentejo Central (14 municipis; 7228 km2; 173401 habitants)
- Alentejo Litoral (5 municipis; 5303 km2; 99976 habitants)
- Alto Alentejo (15 municipis; 6248 km2; 127025 habitants)
- Baixo Alentejo (13 municipis; 8545 km2; 135105 habitants)
- Lezíria do Tejo (11 municipis; 4273 km2; 240832 habitants)
- Regió de l'Algarve - Algarve (16 municipis; 4995 km2; 395208 habitants)
- Regió Autònoma de les Açores - Região Autónoma dos Açores
- Regió Autònoma de Madeira - Região Autónoma da Madeira
Àrees Urbanes
Una pròxima organització administrativa de Portugal que està en procés d'implementació és el d'àrees urbanes. Sorgeixen de la unió de municipis (concelhos). N'hi ha de tres tipus:
- Grans Àrees Metropolitanes (Grandes Áreas Metropolitanas - GAM)
Amb un mínim de nou municipis i 350.000 habitants
- GAM de Lisboa - GAM de Porto - GAM de Minho - GAM d'Aveiro - GAM de Coimbra - GAM de l'Algarve - GAM de Viseu - Comunitats Urbanes (Comunidades Urbanas - ComUrb)
Agrupacions d'entre 150.000 i 350.000 habitants.
- Comunitats Intermunicipals (Comunidades Intermunicipais - ComInter)
Agrupacions de menys de 150.000 habitants.
Encara resta per decidir algunes àrees urbanes.
Geografia
Article principal: Geografia de PortugalGeografia de Portugal
Les fronteres de Portugal les marquen, en bona mesura, les muntanyes i els rius. L'interior és muntanyenc i descendeix cap a les planes litorals, cultivades profusament. El punt més alt del territori portuguès és la muntanya del Pico, situada a l'illa homònima (illes Açores, que té més de 2,000 metres d'alçada. Portugal és travessat per tres grans rius, els naixement dels quals és a Espanya i la desembocadura a les ciutats principals del país.
El clima portuguès varia amb l'alçada i oscil•la entre les temperatures elevades i l'ambient sec de les regions del sud i unes temperatures mitjanes més baixes amb un ambient humit a la zona nord. Les pluges són constants durant tot l'any tret del període comprès entre juliol i agost, durant el qual són pràcticament nul•les.
Ciutats Principals
Lisboa (vora 550.000 habitants - 2.300.000 habitants a la Gran Lisboa ) és la capital, la ciutat més gran del país així com el port marítim principal. Va ser la Capital Europea de la Cultura al 1994 i la seu de l'Exposició Internacional de 1998, al'EXPO 98". Altres ciutats importants són les de Porto, (vora 260.000 habitants - 1.000.300 mil habitants al Gran Porto) la segona ciutat i port marítim, Coimbra (vora de 105.000), centre important a nivell industrial i universitari, i la Vila Nova de Gaia (que forma part del Gran Porto), vora 300.000 habitants. Faro, Évora, Braga i Aveiro són pols regionals importants.
Economia
Article principal: Economia de Portugal
Des de l'1 de gener de 1998 l'Euro (EUR).
L'1 de gener de 2002, els bitllets i les monedes d'euro van substituir l'Escut (PTE). La taxa de conversió és d'1 Euro = 200,482 escuts.
Artícle principal: Història d'Àustria
Àustria és dels estats més antics d'Europa i el seu origen és de terra fronterera dels germànics, l'Ostmark.
Va formar part del Sacre Imperi Romanogermànic fins a la seua dissolució com a país principal d'este conjunt d'estats. La dinastia dels Habsburg residia a Viena i eren nomenats emperadors d'Alemanya. Des del segle XVII la política austríaca es va dirigir més a les terres danubianes que no al nord, amb l'expansió per terres hongareses. Les invasions napoleòniques van dur a terme aquest estat.
Al congrés de Viena de 1815, quan es va refer Europa després de les guerres napoleòniques, va nàixer l'Imperi Austríac que en 1867 es va transformar en l'Imperi Austrohongarès, conjunt multiètnic que va dirigir fins 1916 l'emperador Francesc Josep I, casat amb l'emperadriu Sissi; i de 1916 fins 1918 fou encapçalat per l'emperador Carles I, nebot-nét de Francesc Josep I i casat amb l'emperadriu Zita. En 1908 s'annexionà Bòsnia i Hercegovina i en 1914 va ser assassinat a Sarajevo l'arxiduc Francesc Ferran, fet que va donar origen a la Primera Guerra Mundial.
L'Imperi Austrohongarès es va dissoldre en 1918 en perdre la guerra. En aquell any va nàixer la República d'Àustria, que va ser annexionada en 1938 per l'Alemanya de Hitler. En 1945, a la fi de la Segona Guerra Mundial, Àustria tornà a ser un estat independent. En 1995 va entrar a la Unió Europea després d'un referèndum que va ser favorable a l'adhesió.
La Terra és el tercer planeta del Sistema solar, per ordre de proximitat al Sol. La seva òrbita és molt poc excèntrica: és una el·lipse molt semblant a una circumferència, d'un radi d'uns 150 milions de km.
Gira al voltant del Sol a una velocitat mitjana de 29,8 km per segon, i la distància mitjana que la separa del Sol és de 149.600.000 km.
La Terra realitza els següents moviments de forma simultània:
- Translació sobre la seva òrbita al voltant del Sol.
- Rotació sobre el seu propi eix, que determina els dies i les nits, amb una duració de 23 hores, 56 minuts i 3,5 segons.
- Precessió i nutació.
El seu diàmetre equatorial és de 12.756,270 km.
És l'únic planeta conegut on existeix vida. La Terra posseix un únic satèl·lit natural, la Lluna.
Composició i estructura
La composició de la Terra en massa és:
La Terra està composta de diverses capes amb diferents composicions químiques i comportament geològic:
- Escorça: és la capa més superficial i té una profunditat que varia entre els 12 km, en els oceans, fins als 80 km en cratons (porcions més antigues dels nuclis continentals). Està composta per basalt en les conques oceàniques i per granit en els continents.
- Mantell: és una capa intermèdia entre l'escorça i el nucli. Arriba fins una profunditat de 2.900 km. Està compost per peridotita.
- Litosfera: és la part més superficial que es comporta de manera elàstica. Té un gruix de 250 km i comprèn l'escorça i la porció superior del mantell.
- Astenosfera: és la porció del mantell que es comporta de manera fluïda.
- Nucli: és la capa més profunda del planeta i té un gruix de 3.475 km. Està compost d'un aliatge de ferro i níquel i és en esta part on es genera el camp magnètic terrestre. El nucli es subdivideix al seu torn en el nucli intern, el qual és sòlid, i el nucli extern, el qual és líquid.
La hidrosfera
- Vegeu: Hidrosfera.
La Terra és l'únic planeta en el nostre sistema solar que té una superfície líquida. L'aigua cobreix un 71% de la superfície de la Terra (97% d'ella és aigua de mar i 3% aigua dolça). Formant cinc oceans i set continents.
La Terra està realment a la distància del Sol adequada per a tenir aigua líquida en la superfície. No obstant sense el efecte hivernacle, l'aigua en la Terra es congelaria. Al principi el Sol emetia menys radiació que ara, però els oceans no es van congelar perquè l'atmosfera de primera generació de la Terra posseïa molt més CO2 i per tant més efecte hivernacle.
En altres planetes, com Venus, l'aigua va desaparèixer perquè la radiació solar ultraviolada trenca la molècula i el ióhidrogen, que és lleuger, escapa de l'atmosfera. Aquest efecte és lent, però inexorable. Esta és una hipòtesi que explica per què Venus no té l'aigua. En l'atmosfera de la Terra, un tènue capa de ozó en l'estratosfera l’absorbeix la majoria d'esta radiació ultraviolada reduint l'efecte . L'ozó, protegeix a la bioesfera del perniciós efecte de la radiació ultraviolada . La magnetosfera també és un escut que ens protegeix del vent solar.
La massa total de la hidrosfera és aproximadament 1,4·1021kg.
L'atmosfera
- Vegeu: Atmosfera terrestre.
La Terra té una espessa atmosfera composta en un 78% de nitrogen, 21% de oxigen, i 1% d'argó, més traces d'altres gasos com anhídrid carbònic i vapor d'aigua. L'atmosfera actua com una manta que deixa entrar la radiació solar però no deixa escapar la radiació terrestre.(Efecte hivernacle). Gràcies a ella la temperatura mitjana de La Terra és d'uns 17ºC. La composició atmosfèrica de la Terra és inestable i es manté per la biosfera. Així, la gran quantitat d'oxigen lliure s'obté per la fotosíntesi de les plantes, que per l'acció de l'energia solar transforma CO2 en O2. L'oxigen lliure a l'atmosfera és una conseqüència de la presència de vida, i no al revés.
Les capes de l'atmosfera són: la troposfera, l'estratosfera, la mesosfera, la termosfera, i l'exosfera. Les seves altituds varien amb els canvis estacionals.
La massa total de l'atmosfera és aproximadament 5,1·1018 kg.
La Terra en el Sistema solar
La Terra tarda 23 hores, 56 minuts i 4,09 segons (dia sideral) a girar al voltant de l'eix de rotació que passa pel Pol Nord i el Pol Sud. Tarda 24 hores en dos passos del Sol pel mateix meridià (dia solar mitjà). Així a causa del moviment real de rotació de la Terra hi ha un moviment aparent de l'est a l'oest a una velocitat de 15º/hr = 15'/min, és a dir un diàmetre del Sol o de la Lluna cada dos minuts.
La Terra gira al voltant del Sol en 365,2564 dies solars mitjans (any sideral). Açò dóna un moviment del Sol respecte a les estrelles fixes a una velocitat de 1º/dia és a dir un diàmetre del Sol o de la Lluna cada 12 hores, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel.
La Terra té un satèl·lit natural, la Lluna que orbita al voltant de la Terra cada 27 1/3 dies. Així que hi ha un moviment de la Lluna respecte al Sol i les estrelles fixes a una velocitat d'aproximadament 12º/dia, és a dir un diàmetre de la Lluna cada hora, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel.
Vist des del pol Nord de la Terra, el moviment de la Terra, i la Lluna així com els seus moviment de rotació són tots directes (en sentit contrari a les agulles del rellotge).
El pla de l'Equador i el pla de la Eclíptica formen un angle d'uns 23,5 graus. Això causa les estacions en la Terra. El pla de l'òrbita de la Lluna està inclinat aproximadament 5 graus respecte a la Eclíptica. Si no és així hi hauria un eclipsi de Sol i un de Lluna tots els mesos.
La Lluna
- Vegeu: Lluna.
La Lluna té un quart del diàmetre de la Terra. Quan comparem aquesta relació planeta-satèl·lit amb les de la resta de planetes dels sistema solar, veiem que no n'hi ha cap que tingui un satèl·lit tan gran en relació a la mida del planeta, excepte el sistema Plutó-Caront.
L'atracció gravitatòria entre la Terra i la Lluna causa les marees a la Terra. El mateix efecte a la Lluna fa que el seu període de rotació siga igual que el període orbital. Com a resultat, la Lluna sempre presenta la mateixa cara a la Terra. En el seu moviment al voltant de la Terra diferents fraccions de la Lluna són il·luminades pel Sol, presentant un cicle complet de fases lunars.
La Lluna pot causar una variació moderada del clima terrestre. La simulacions per ordinador mostren que la força d'atracció de la Lluna cap a la protuberància equatorial de la Terra causen una estabilització de la inclinació de l'eix de rotació, produint una variació moderada del clima. Sense esta estabilització alguns científics pensen que l'eix de rotació podria ser caòticament inestable, com pareix ocórrer en el planeta Mart. Si l'eix de rotació de la Terra s'acostara a l'eclíptica, la variació estacional del clima seria summament severa. Un pol apuntaria directament cap al Sol durant estiu i mentres per a l'altre seria nit permanent en hivern. Els científics que han estudiat l'efecte pensen que això causaria la desaparició de la vida, afectant animals i plantes grans.
La Lluna vista des de la Terra, té la mateixa grandària angular que el Sol (el Sol és 400 vegades més gran, però està 400 vegades més lluny que la Lluna). Açò permet que hi haja eclipsis de sol totals.
L'origen de la Lluna és desconegut, però la hipòtesi més acceptada actualment és que es va formar per la col·lisió d'un protoplaneta de la grandària de Mart quan la Terra era jove. Esta hipòtesi explica (entre altres coses) la falta de ferro a la Lluna.
La Terra té també almenys un satèl·lit coorbital, l'asteroide3753 Cruithne.
La biosfera
- Vegeu: Biosfera.
La Terra és l'únic lloc que es coneix amb vida. Les formes de vida del planeta Terra formen la "biosfera". La biosfera va començar a evolucionar fa aproximadament 3.500 milions d'anys (3,5·109 anys). La Hipòtesi Gaia o teoria de Gaia és un model científic de la biosfera terrestre formulat pel biòleg James Lovelock i que suggereix que la vida sobre la Terra organitza les condicions climàtiques per a afavorir el seu propi desenvolupament.
vidavidavida
En la mitologia escandinava, Ymir era un malvat gegant nascut de quan l'escalfor de Muspell es va topar i va fondre els gels freds de Niflheim.
Mentre dormia bebia de la llet d'Audhumla.
De les seves cames en va néixer un gegant mascle. De la suor de l'aixella esquerra van sortir dos gegant dels dos gèneres. D'aquests van descendir tots els gegants de gel.
Fou assassinat per Odin, Vili i Ve, els quals l'odiaven. Amb el seu cervell formaren els núvols. La terra amb la carn de la que van néixer per generació espontània els nans. Les dents i els ossos formaren les roques i la pedra. La seva sang va formar llacs i rius envoltant la terra. La seva calavera fou penjada en el cel pels quatre nans Nord, Sud, Est i Oest. Les seves celles seviren per protegir el pas cap a Asgard. Tanta sang va perdre que va ofegar a tots els gegants gelats tret d'en Bergelmir i la seva muller que varen escapar en el tronc d'un arbre.
Categoria:Mitologia escandinava
Pehotni polk ali pešpolk je pehotna taktična vojaška enota ali vojaška formacija.
V prvi svetovni vojni pride zaradi sprememb v oborožitvi in načina vojskovanja tudi do sprememb v organizaciji in sestavi polka. Povečanje števila mitraljezov in uvedba težke pehotne oborožitve je vplivala na zmanjšanje številčnega stanja polka in povečanje ognjene moči. V večini evropskih armad preidejo s trojne na štirikratno formacijo. Istočasno se formirajo pionirske enote in enote za zvezo in specialnejurišne enote, namenjene za odpiranje prehodov, zavzetje in začasno držanje važnih objektov in postavljanje zased. Pri koncu vojne so polki običajno imeli štab, 3 pehotne bataljone po 3 čete, mitralješkioddelek in četo lahkih in srednjih minometov.
V prvi svetovni vojni je naprimer v avstro-ogrski vojski 17. pešpolk veljal za slovenskega, saj so ga sestavljali pretežno slovenskinaborniki. Zato je bil slovenski tudi njihov polkovni jezik, čeprav je bila nemščina seveda uradni in poveljevalni jezik v avstrijski armadi. Uporaba različnih polkovnih jezikov je bila posebnost avstrijske armade. 17. pešpolk se je boril na soški fronti.
המהר"ל
המהר"ל מפראג (1512?-1609), רבי יהודה ליווא בן בצלאל, רב, פוסק הלכה והוגה דעות דתי יהודי, היה אחד מגדולי ישראל הבולטים בעת החדשה. חי בעיר פראג שב
מהר"ל מפראג
המהר"ל מפראג (1512?-1609), רבי יהודה ליווא בן בצלאל, רב, פוסק הלכה והוגה דעות דתי יהודי, היה אחד מגדולי ישראל הבולטים בעת החדשה. חי בעיר פראג שב
Frame relay
Frame relay היא טכנולוגיה למיתוג מנות לחיבור התקנים ברשת אזורית (WAN). תומך במהירויות שונות, לדוגמא T-1 ב-1.544 מ"ב ו-T-3 ב-45 מ"ב. הטכנולוגיה מוחלפת באזורים מסויימים בהתקנים משופרים כגון ATM.
בוּצ'אץ' או בוטשאטש (באוקראינית: Бучач, בפולנית : Buczacz, ביידיש : בעטשאָטש) היא עיירה במחוז
