Negra
Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km2.
Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega
Divisió política
Onega
Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.
1 Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals. 2 L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas. 3 El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia 4 Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa. 5 La Turquia europea inclou els terriotris a l'est i nord de l'estret del Bòsfor.
Per últim, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu.
Llengües d'Europa
La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la súperfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu.
Rep el seu nom d'una de les nombroses conquestes amoroses del déu Zeus de la mitologia grega, Europa (en la mitologia romana Zeus està identificat amb Júpiter).
Simon Marius va suggerir el nom de "Europa" després del seu descobriment, però aquest nom, així com el nom de les altres llunes galileianes van ser desaprovats durant molt de temps, no sent d'ús comú fins mitjan segle XX. En gran part de la literatura astronòmica primerenca, apareix mencionat per la seva designació numeral romana, Júpiter II o com el "segon satèl·lit de Júpiter".
Característiques físiques
numeral romana
Europa és un cos esfèric de mida una mica més petita que la Lluna (3.122 i 3.475 km de diàmetre, respectivament). La seva densitat és relativament alta (3.013 kg/m3) comparada amb la d'altres satèl·lits i té una massa de 4,8·1022 kg. La composició d'Europa és pareguda a la dels planetes terrestres, estant composta principalment per roques silíciques. Té una capa externa d'aigua d'uns 100 km de gruix (part com a gel en la crosta i, possiblement part en forma d'oceà líquid baix del gel). L'any 1998, la NASA va anunciar, a partir de les dades enviades per la sonda Galileu, que Europa genera un camp magnètic interaccionant amb el camp magnètic de Júpiter, el que suggereix la presència d'una capa de fluid conductor baix la superfície d'Europa, probablement un oceà líquid d'aigua salada. Potser també tinga un xicotet nucli metàl·lic de ferro i níquel.
Superfície
La superfície d'Europa és molt llisa. S'han observat pocs accidents geogràfics de més d'uns pocs centenars de metres d'altura. Les vistoses franges fosques entrecreuades semblen ser principalment marques d'albedo amb molt poc relleu vertical. Hi ha pocs cràters a Europa (tan sols tres són majors de 5 km de diàmetre), i el seu albedo és un dels majors de totes les llunes. Açò podria indicar una superfície jove i activa; basant-se en estimacions sobre la freqüència del bombardeig de cometes que probablement suporta Europa, la seva superfície no pot tenir més de 30 milions d'anys. El poc relleu i les marques visibles en la superfície d'Europa s'assemblen a les d'un oceà gelat de la Terra, i es pensa que baix la superfície gelada d'Europa hi ha un oceà líquid que es manté calent gràcies a la calor generada per les forces de marea de Júpiter. La temperatura de la superfície d'Europa és de 110 K en l'equador i de només 50 K en els pols, pel que l'aigua gelada de la superfície és dura com una roca. Els majors cràters pareixen estar farcits de gel nou i pla; basant-se en açò i en la quantitat de calor generada a Europa per les forces de marea, s'estima que la crosta de gel sòlid té un gruix aproximat d'entre 10 i 30 km, el que pot significar que l'oceà líquid s'estén per davall fins a una profunditat de 90 km.
Les vetes fosques
K
La característica més cridanera de la superfície d'Europa són una sèrie de vetes fosques que s'entrecreuen per tota la superfície de la lluna. Algunes arriben a tenir fins a 3.000 km de llarg. Estes vetes s'assemblen a les esquerdes que es formen en el gel marí a la Terra. Un examen pròxim mostra que les vores de la crosta d'Europa a cada costat de les esquerdes estan desplaçades de la seva posició original. Les majors franges tenen uns 20 km d'amplada amb difuses vores externes, estriaments regulars, i una franja central de material més clar, que es creu que s'ha originat per una sèrie d'erupcions volcàniques d'aigua o guèisers en obrir-se la crosta de gel i quedar exposades les capes més càlides de l'interior. L'efecte és semblant a l'observat a la Terra en les dorsals oceàniques.
En trencar-se el gel, els guèisers també expulsen material rocós que, en caure, deixen aquests rastres foscos. Les proves espectrogràfiques suggereixen que les zones rogenques fosques i altres característiques de la superfície d'Europa pareixen ser riques en sals com el sulfat de magnesi, dipositades per l'aigua que emergeix de l'interior a l'evaporar-se. Les sals habitualment són incolores o blanques, pel que ha d'haver-hi una altra substància present que contribuïsca a donar el color rogenc, es creu que siga sofre o compostos de ferro.
Es creu que estes fractures s'han produït en part per les forces de marea exercides per Júpiter; la superfície d'Europa es desplaça fins a 30 metres entre la marea alta i baixa. Europa està ancorada per les forces de marea (en marea morta com la Lluna respecte a la Terra) amb Júpiter i sempre manté la mateixa orientació cap al planeta, per tant els patrons de forces haurien de seguir un patró distintiu i predictible. Només les fractures més recents d'Europa pareixen ajustar-se a aquest patró predictible; altres fractures pareixen haver ocorregut en orientacions cada vegada més diferents, com més antigues són. Açò podria explicar-se si la superfície d'Europa girés lleugerament més ràpid que el seu interior, un efecte que és possible degut a què l'oceà desacobla la superfície de la lluna del seu mantell rocós i també als efectes de la gravetat de Júpiter que tira de la crosta exterior de la lluna. Comparacions de les fotos de les Voyager i de la sonda Galileu suggereixen que la crosta d'Europa gira com a màxim una vegada cada 10.000 anys en relació amb el seu interior.
Les "pigues"
sonda Galileu
Una altra característica present en la superfície d'Europa són les lenticulae, (el nom llatí per a "pigues") de forma circular o el·líptica. Moltes són cúpules, altres clots i altres taques fosques llises. Altres tenen unes textura desigual. La superfície de les cúpules pareix trossos de les plaques més antigues que les rodegen que hagueren estat espentades cap amunt. Es pensa que es van formar a partir de blocs de gel més calent que van ascendir respecte al gel més fred de la crosta de forma semblant al que ocorre amb les cambres de magma en l'escorça terrestre. Les taques fosques llises poden haver-se format per aigua líquida que haja escapat de l'interior quan es fractura la superfície de gel. Les lenticulae irregulars (anomenades regions de "caos"), per exemple Conamara Chaos, pareixen haver-se format a partir de molts xicotets fragments de crosta sobre taques fosques llises, com a icebergs en un mar congelat.
Atmosfera
Recents observacions del Telescopi Espacial Hubble indiquen que Europa té una atmosfera molt tènue (~10-11bars de pressió a la superfície) composta d'oxigen. De les 61 llunes del sistema solar, només cinc d'elles (Ió, Cal·listo, Ganimedes, Tità i Tritó) se sap que tenen atmosfera. A diferència de l'oxigen de l'atmosfera terrestre, el de l'atmosfera d'Europa és quasi amb tota seguretat d'origen no biològic. Més probablement es genera per la llum del Sol i les partícules carregades que xoquen amb la superfície gelada d'Europa, produint vapor d'aigua que és posteriorment dividit en hidrogen i oxigen. L'hidrogen aconseguix escapar de la gravetat d'Europa, però no així l'oxigen.
Camp magnètic
La sonda Galileu ha revelat que Europa té un camp magnètic dèbil (al voltant d'1/4 de la intensitat del camp magnètic de Ganimedes i semblant al de Cal·listo) i, el que és més interessant, que varia periòdicament en travessar l'intens camp magnètic de Júpiter.
Vida a Europa?
S'ha imaginat que pot existir vida en l'oceà baix el gel d'Europa, tal vegada sustentada en un entorn semblant al que en les profunditats dels oceans de la Terra són les fumaroles hidrotermals o el llac Vostok a l'Antàrtida. No hi ha evidències que sustenten esta hipòtesi, no obstant s'han fet esforços per a evitar qualsevol possibilitat de contaminació. La missió Galileu va concloure al setembre del 2003 amb la col·lisió provocada de l'astronau contra Júpiter. Si simplement s'haguera abandonat la nau, al no estar esterilitzada, en el futur podria haver xocat amb Europa contaminant-la amb microorganismes terrestres. La introducció d'estos microorganismes hauria fet impossible determinar si Europa havia tingut la seva pròpia vida i, en cas d'existir, inclús podria haver-la destruït.
Categoria:Satèl·lits de Júpiterals:Europa (Mond)ja:エウロパ (衛星)ko:에우로파 (위성)
Continent
Un continent és una vasta extensió de terra emergida, considerada com una petita part del món.
Depenent de la part del món es classifica de diferents maneres agafant a vegades parts com a subcontinents o supercontinents.
- Euràsia - Europa - Àsia - Amèrica - Amèrica del Nord - Amèrica del Sud - Àfrica - Oceania - Antàrtida.
A Europa Occidental, menys a Espanya, el model més frequent és el de set continents: Europa, Àsia, Àfrica, Oceania, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud i Antàrtida. A Espanya i Europa Oriental s'utilitza el model de sis continents, considerant que Amèrica és un únic continent (malgrat que la divisió entre les dues Amèriques sigui molt més clara que la entre Europa i Àsia). A Espanya es té el costum de parlar dels "cinc continents", menystenint l'Antàrtida.
Les illes es consideren geogràficament incloses en el continent més proper. Per exemple, les illes Britàniques són part d'Europa i Grenlàndia és a Amèrica. Un cas especial és Oceania. Estrictament el continent és Austràlia, però Oceania inclou la gran quantitat d'illes a l'oceà Pacífic, excepte les més properes a Amèrica o a Àsia. Políticament a vegades es considera Hawaii part d'Amèrica, però geogràficament és a Oceania.
En un sentit restrictiu s'entén el continent sense les illes. Per exemple, els « Estats Units continentals » exclou Hawaii, i la « França continental » exclou Còrsega, igual que l'expresió « Espanya peninsular ». En aquest mateix sentit, a les illes Britàniques, es parla d'Europa com l'Europa continental.
En el passat hi va haver antics continents ja extints com Pangea.
Un continent és una vasta extensió de terra emergida, considerada com una petita part del món.
Depenent de la part del món es classifica de diferents maneres agafant a vegades parts com a subcontinents o supercontinents.
- Euràsia - Europa - Àsia - Amèrica - Amèrica del Nord - Amèrica del Sud - Àfrica - Oceania - Antàrtida.
A Europa Occidental, menys a Espanya, el model més frequent és el de set continents: Europa, Àsia, Àfrica, Oceania, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud i Antàrtida. A Espanya i Europa Oriental s'utilitza el model de sis continents, considerant que Amèrica és un únic continent (malgrat que la divisió entre les dues Amèriques sigui molt més clara que la entre Europa i Àsia). A Espanya es té el costum de parlar dels "cinc continents", menystenint l'Antàrtida.
Les illes es consideren geogràficament incloses en el continent més proper. Per exemple, les illes Britàniques són part d'Europa i Grenlàndia és a Amèrica. Un cas especial és Oceania. Estrictament el continent és Austràlia, però Oceania inclou la gran quantitat d'illes a l'oceà Pacífic, excepte les més properes a Amèrica o a Àsia. Políticament a vegades es considera Hawaii part d'Amèrica, però geogràficament és a Oceania.
En un sentit restrictiu s'entén el continent sense les illes. Per exemple, els « Estats Units continentals » exclou Hawaii, i la « França continental » exclou Còrsega, igual que l'expresió « Espanya peninsular ». En aquest mateix sentit, a les illes Britàniques, es parla d'Europa com l'Europa continental.
En el passat hi va haver antics continents ja extints com Pangea.
Una serralada és un conjunt de muntanyes que té una formació comuna i característiques semblants. Generalment és més llarg que ample. A Catalunya destaquen la serralada dels Pirineus i la Serralada Costanera.
Categoria:Geografia física
Una muntanya és qualsevol elevació natural, acusada i abrupta del terreny. La formació de les muntanyes té diverses causes: els plegaments tectònics, les erupcions volcàniques o l'erosió causada sobre part de les masses sedimentàries en són les mes característiques.
Perquè una elevació pugui ser considerada muntanya ha d'existir una diferència de nivell important entre la base i el punt culminant, almenys d’uns centenars de metres. Elevacions poc importants reben d’ordinari el nom de pujols.. a Suïssa]]
És menys determinant l’alçada total. Aquesta a tot el món és mesura (en peus o en metres) a partir del nivell del mar. Per extensió és dóna també el nom de muntanya als zones i comarques en general muntanyoses.
Al món existeixen moltes muntanyes, la major part d’origen tectònic. Les mes altes i extenses són a la serralada del Himàlaia. Altres de molt importants són: els Andes a l'Americà del Sud, els Alps i els Pirineus a Europa, les Muntanyes Rocalloses a Nord-Amèrica.
Les de formació volcànica són nombroses a punts d’Àsia (illes del Japó i del Pacific Sud) a Europa (Itàlia), al nord d'Africà (Illes Canàries) i en general són de menys alçada que les serralades produïdes per plegaments.
Les produïdes per l'erosió –de l’aigua normalment- sobre terrenys sedimentaris són freqüents a les grans esplanades: la regió del Colorado a Nord Americà n'és el cas mes vistós. És tracta normalment de muntanyes mes baixes, però sovint molt escarpades.
L’home habita i treu profit de la muntanya des de sempre. A latituds fredes o temperades és donen històricament habitacions permanents fins a 1500/2000 metres. A zones mes desèrtiques (Tibet i Nepal, Xile i Bolívia) passa i sobrepassa els 4000 m.
Els aprofitaments és donen –però- en alçades molt mes importants: la tala de fusta, la caça, els pasturatges, fins i tot l’agricultura de temporada són activitats que històricament s’han dut a terme allí on els recursos ho permetien.
En l'actualitat noves activitats han trobat el seu terreny de joc a la muntanya: l’alpinisme, l’escalada i l’esquí en són les més representatives.
Més indirectament de la muntanya és treu profit també com a magatzem d’aigua (la neu de les geleres i els llacs), per instal·lacions hidroelèctriques, per estacions turístiques…
Al ser les muntanyes zones de difícil colonització per l’home, la natura resta –encara avui i en molts llocs- intocada. Actualment això té un valor i aquest valor, com tants d’altres, ja és mometitza, empreses i corporacions l’hi apliquin regles de rendiment financer, ja és motiu de cobdícia i d’enfrontaments amb persones i organitzacions que pretenen la defensa o la conservació de les muntanyes.
Categoria:Muntanyesja:山ko:산ms:Gunungsimple:Mountain
Les illes Fèroe (Føroyar, 'Illes de xais' en feroès; però potser també 'Illes llunyanes') són un grup d'illes de l'Atlàntic Nord situades a mig camí de les costes d'Islàndia, Escòcia i Noruega. Pertanyen al regne Dinamarca, del qual reberen autonomia el 1948.
Geografia
1948
Les illes Fèroe consisteixen en un arxipèlag de 18 illes situats cap als 62° de latitud nord i 7° de longitud est (aproximadament sobre les Illes Britàniques), abraçant 113 km de nord a sud i 75 d'est a oest. Tenen 1.117 km de costes. Les illes presenten una morfologia abrupta, rocallosa, amb costes de penya-segats retallades per fiords (cap punt no està a més de 5 km de distància del mar). El punt més alt és pic Slættaratindur, de 882 metres sobre el nivell del mar, a Eysturoy.
El clima hi és oceànic, marcat per la influència temperada del Corrent del Golf, cosa que el fa molt suau si se'n considera la latitud. Així, a Tórshavn no s'hi observen mitjanes mensuals negatives, oscil.lant entre els 0,3° del gener i els 11,1° de l'agost, amb una mitjana anual de 6,7°. L'amplitud tèrmica hi és doncs molt reduïda, amb estius frescos i hiverns suaus. Pel que fa a les precipitacions, volten els 1.400mm l'any, amb mínim relatiu de primavera-estiu. El cel hi és en general ennuvolat, amb presència habitual de boira. El fort vent hi és també habitual.
Illes
Totes les illes són habitades excepte Lítla Dímun. Dades de població corresponents al 31 de desembre de 2003.
Història
2003
Després d'un poc clar poblament celta de caràcter intermitent, les illes Fèroe foren colonitzades per escandinaus provinents de Noruega al segle IX, a la que s'acabaren sotmeten durant el segle XI, alhora que el cristianisme fou introduït a les illes. Quan Noruega s'uní a Dinamarca amb la Unió de Kalmar, les illes Fèroe passaren a la corona danesa, sota la qual restaren àdhuc després del tractat de Kiel (amb la separació noruega).
Durant la Segona Guerra Mundial, conquerida Dinamarca per l'Alemanya nazi, les illes foren ocupades pels britànics, cosa que hi fomentà el gust per un auto-govern perdut segles enrera, les demandes del qual cristal.litzaren en l'autonomia que reberen el 1948. Les illes Fèroe no pertanyen a la Unió Europea, on rebutjaren entrar en fer-ho Dinamarca el 1973.
Poblament
Del voltant de 48.000 habitants que tenen les illes, un 89,9% són originaris de les illes, un 8,1% són ciutadans nats a altres possessions de la corona (Dinamarca, Grenlàndia). D'entre els estrangers, que el 2003 provenien de 77 estats diferents, els més abundants són els islandesos (0,4%) seguits dels noruecs i els polonesos (0,2% ambdós).
Economia
L'economia de les illes estava tradicionalment basada en la cria de xais i sobretot en la pesca (bacallà, arengada). Aquesta passà però per una greu crisi a finals dels 80 i començaments dels 90, amb una davallada de les captures. Tot i que actualment la situació ha millorat (l'atur ronda el 4%), hom prova de diversificar l'economia tot promovent el turisme, les noves tecnologies o fins la pròpia base pesquera tot establint pisci-factories i noves plantes de processament de peix. Malgrat tot, el jovent tendeix a marxar a Dinamarca per anar a l'universitat, tot privant les illes de la població educada que en podria possibilitar la transformació econòmica. A banda d'això, recents troballes de petroli a prospeccions properes a les illes obren la possibilitat d'una hipotètica embranzida econòmica motivada per l'or negre.
Gran Bretanya és l'illa més important de les Illes Britàniques. Està composta per tres nacions, Anglaterra, País de Gal·les i Escòcia, que conformen, conjuntament amb Irlanda del Nord, el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord o simplement Regne Unit
En conjunt, Gran Bretanya té 229.335 km2. La capital d'Anglaterra i del Regne Unit és Londres (London), mentre que Cardiff (Caerdydd) i Edimburg (Edinburgh) són les capitals de Gal·les i Escòcia respectivament.
Segons la font oficial, http://www.statistics.gov.uk/glance/default.asp, la població de Gran Bretanya el 2001 era de 57 103 927 persones (Anglaterra, 49.138.831; Escòcia 5.062.011; i País de Gal·les 2.903.085). Completa el Regne Unit Irlanda del Nord, amb 1.685.267 habitants.
El punt més elevat de l'illa és la muntanya escocesa Ben Nevis (1.343 m), i el riu més llarg, el Severn (336 km; en gal·lès, Hafren) neix a Ceredigion a l'oest de Gal·les.
Categoria:Regne Unitja:グレートブリテン島simple:Great Britain
Sicília
Sicília és l'illa més gran de la Mediterrània, situada al sud de Nàpols, entre la mar Tirrena i la Jònica, que pertany a l'estat Italià. La capital és Palerm. És dividida en nou províncies.
La població de Sicília és de prop de 5.100.000 habitants i la capital és Palerm.
- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron103452577.htm Històries de Catalunya: El problema de Sicília]
- [http://www.regione.sicilia.it/ Regió de Sicília]
- [http://sicilia.indettaglio.it La Sicilia en detall]
Categoria:Itàliaja:シチリア島ko:시칠리아zh-min-nan:Sicilia
Sardenya
Sardenya (Sardigna, Sardinna o Sardinnia en sard; Sardegna en italià) és la segona illa més gran de la Mediterrània, situada al sud de Còrsega i que pertany a l'estat italià, del qual és una regió autònoma. Té una superfície de 24.090 km2 i una població, l'any 2001, d'1.631.880 habitants. La capital n'és Càller. Es divideix en quatre províncies: Càller, Núoro, Oristany i Sàsser.
La llengua pròpia de l'illa és el sard. En una petita zona del nord es parla un dialecte de l'italià, per la influència corsa. La ciutat de l'Alguer, però, constitueix una illa lingüística on es parla el català. Les llengues autòctones actuals estan sent substituïdes per l'italià estàndard en les noves generacions.
A més de tenir un estatut autonòmic, els habitants de Sardenya (com els del Vèneto) han estat reconeguts com a "poble" pel Parlament Italià.
L'any 1353Pere el Cerimoniós garantí una autonomia legislativa al Regne de Sardenya i Còrsega amb la delegació dels poders reials a un virrei.
El regne de Sardenya va romandre amb Catalunya de 1323 fins a 1720. Actualment es conserven moltisimes tradicions comunes amb Catalunya, amb una ciutat, l'Alguer (anomenada la Barceloneta de Sardenya) encara catalanoparlant.
Categoria:ItàliaCategoria:Illesja:サルデーニャ島
Creta
Creta (en grecΚρήτη, Kriti) és l'illa més gran de Grècia i la cinquena de la Mediterrània. Està situada aproximadament a .
Entre els atractius turístics de l'illa hi ha els jaciments arqueològics de Cnossos, Faistos, Gortina i molts altres, el castell venecià de Réthimno o la gorja de Samarià i altres de menors (Àgia Irini, Aràdena, etc.).
A Creta hi va haver la civilització minoica (aproximadament entre els anys 3000 i 1400 aC), una de les primeres civilitzacions d'Europa.
Geografia
Creta és una de les 13 regions de Grècia. És l'illa grega més gran i la segona de la Mediterrània oriental després de Xipre. Creta s'estén a l'extrem sud de la mar Egea i té una superfície de 8.336 km². La seva població és de 650.000 habitants (2005), anomenats cretencs. És una illa allargassada, de 260 km de longitud, i té una amplària que varia des dels 60 km mesurats des del cap Dio fins al cap Líthino, fins als només 12 km de l'istme de Ieràpetra, a l'est de l'illa. Té uns 1.000 km de costa molt accidentada, plena de caps, golfs i badies. Creta es troba a uns 160 km al sud de la Grècia continental.
L'illa és extremadament muntanyosa i és travessada longitudinalment per una alta serralada formada per tres massissos diferents, que són, d'oest a est:
- les Muntanyes Blanques o Lefkà Ori (altitud màxima: 2.452 m);
- les muntanyes de l'Ida o Idi (que culminen al Psiloritis () a 2.456 m);
- les muntanyes del Dikti (altitud màxima: 2.148 m).
Aquest relleu orogràfic ha dotat Creta d'altiplans fèrtils com els de Lasithi, Omalós i Nida, coves com les de Dikteo Andro i Ideo Andro i engorjats com les famoses gorges de Samarià.
Clima
Creta es troba a cavall de dues zones climàtiques, la mediterrània i la nord-africana, tot i que la major part de l'illa cau sota l'àrea d'influència de la primera. Així, el clima cretenc és majoritàriament temperat i bastant humit, depenent de la proximitat del mar. Els hiverns són suaus: la neu hi és pràcticament desconeguda a les planes, tot i que bastant freqüent a les muntanyes. A l'estiu, les temperatures mitjanes estan entre la franja alta dels 20 i la franja baixa dels 30 graus centígrads. L'excepció en pot ser la costa meridional, que inclou la plana de Mesarà i les muntanyes d'Asteroúsia, que es veuen afectades pel clima nord-africà i, per tant, tenen més dies de sol i unes temperatures més altes durant l'estiu. Probablement la millor època per visitar Creta és la primavera i la tardor.
Economia
L'economia de Creta, que fins no fa gaires anys es basava principalment en l'agricultura, va començar a canviar visiblement durant la dècada de 1970. Mentre que els conreus i la cria de bestiar encara hi tenen la seva importància, a causa del clima i del terreny de l'illa, s'ha observat una caiguda de la indústria manufacturera i un gran increment de la indústria de serveis (sobretot els relacionats amb el turisme). Tots tres sectors de l'economia cretenca (agricultura, productes agroalimentaris, serveis) estan interrelacionats i són interdependents. Creta té una renda per càpita molt semblant a la mitjana grega. La desocupació hi és del 4% aproximadament, la meitat de la de Grècia.
L'illa té tres aeroports: l'aeroport internacional Nikos Kazantzakis a Iràklio, l'aeroport militar Daskalogiannis a Hanià i el recent nou aeroport civil de Sitia.
Ciutats
Les principals ciutats de Creta són:
- Iràklio (nom històric català: Càndia) (275.000 habitants)
- Hanià (nom històric català: Canea) (139.000 habitants)
- Réthimno (69.290 habitants)
- Ieràpetra (21.025 habitants)
- Àgios Nikólaos (19.000 habitants)
- Sitia (9.075 habitants)
Divisió administrativa
Sitia
L'illa de Creta és una regió o periferia de Grècia, dividida en quatre departaments o nomoí:
- Hanià - Iràklio - Lasithi - Réthimno
Turisme
Creta és una de les destinacions turístiques més populars de Grècia. El 50% de totes les arribades a Grècia ho fan a través del port i l'aeroport d'Iràklio, mentre que els vols xàrter amb destinació a Iràklio van representar el 20% del total de xàrters cap a Grècia (2004). En total, aquest any més de dos milions de turistes van visitar Creta. Aquest creixement del turisme queda reflectit en el nombre de places d'hotel, que a Creta es van incrementar en un 53% de 1986 a 1991, mentre que a la resta de Grècia l'increment fou només d'un 25%. La infraestructura turística actual de Creta abasta tota mena de públics i butxaques, des dels grans hotels de luxe amb tota mena d'instal·lacions (piscines, pistes d'esport, discoteques, botigues, restaurants, etc.), fins als petits apartaments familiars o els càmpings. Els visitants poden arribar a l'illa per avió mitjançant els dos aeroports internacionals d'Iràklio i Hanià, o per vaixell a través dels ports d'Iràklio, Hanià, Réthimno i Àgios Nikólaos.
Enllaços externs
Cultura
- [http://www.cretan-music.gr Música tradicional cretenca] (en grec)
Ensenyament
- [http://www.uoc.gr Universitat de Creta] (en anglès i grec)
- [http://www.tuc.gr Universitat Politècnica de Creta] (en anglès i grec)
- [http://www.teicrete.gr Institut Tecnològic Educatiu de Creta] (en anglès i grec)
Turisme general
- [http://www.cretetravel.com/ Guia de Creta per a visitants] (en anglès)
- [http://www.thehotel.gr/ Guia de Creta, amb hotels, villas ] (en anglès)
- [http://www.travel-to-crete.com/ Guia de Creta amb fotos, vídeos i panoràmiques de 360º] (en anglès)
- [http://www.interkriti.org/ Interkriti, guia completa de Creta] (en anglès)
- [http://www.crete.tournet.gr/ Guia de Creta, amb hotels, lloguer de cotxes...] (en alemany, anglès i grec)
- [http://www.explorecrete.com Explorant Creta sota el guiatge de cretencs i amics de l'illa] (en alemany, anglès, danès, francès, grec, neerlandès i suec)
- [http://www.climbincrete.com/index.php Muntanyisme i excursionisme a Creta] (en anglès i grec)
- [http://www.stat.psu.edu/~npconf/other_info/travel.htm#Top%20of%20Page Transports] (en anglès)
La mar Mediterrània, o el mar Mediterrani, és una mar interior situada entre Europa (al nord –part occidental– i a l'oest), l'Àfrica (al sud) i Àsia (al nord –part oriental– i a l'est). Cobreix una extensió aproximada de 2.500.000 km2.
L'única connexió natural amb l'oceà és amb l'Atlàntic a través de l'estret de Gibraltar, i artificialment amb la mar Roja (oceà Índic) a través del canal de Suez. Això fa que les marees a la Mediterrània siguin gairebé imperceptibles.
Amèrica, també anomenat el Nou Món, és un dels continents de la Terra. Limita al nord amb l'oceà Glacial Àrtic, a l'est amb l'Atlàntic i a l'oest amb el Pacífic. A l'extrem nord-oest, l'estret de Bering la separa d'Àsia. L'Amèrica del Nord i Central està separada de l'Amèrica del Sud per l'istme de Panamà.
Panamà
A Amèrica es parlen moltes llengües autòctones o ameríndies. Les més importants són el nàhuatl, el maia, el quítxua i el guaraní.
Llengües indoeuropees
A Amèrica es parlen varies llengües indoeuropees portades pels immigrants. Les llengües indoeuropees oficials als països americans son: anglès, espanyol, portuguès, francès i neerlandès. També es parlen alemany, italià (i diversos dialectes italians), rus i altres llengües indoeuropees per minories d'immigrants.
Llengües asiàtiques
Cap llengua asiàtica és oficial als estats del continent americà, però, es parlen moltes llengües asiàtiques a les grans comunitats d'immigrants, principalment el xinès, el japonès, el coreà i el filipí sobretot als Estats Units i el Canadà.
Llengües criolles
A més, en diversos països es parlen llengües criolles, com el crioll haitià, oficial a Haití, el papiamento, a les antilles neerlandeses o diversos criolls d'anglès i llengües africanes a les antilles anglòfones.
Economia
El continent està dividit en tres blocs comercials principals:
- NAFTA, bloc comercial de Nord-Amèrica
- Comunitat Andina de Nacions, bloc comercial sud-americà
- Mercosur, bloc comercial sud-americà
Alguns polítics i economistes han proposat la creació d'un sol bloc comercial a Amèrica entre tots els països, excepte Cuba, anomenat Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA).
La mar Egea, o el mar Egeu (en grec Αιγαίον Πέλαγος, Aigáion Pélagos; en turc Ege Denizi), és un braç de mar de la Mediterrània, situat entre la península grega i Anatòlia (o Àsia Menor, actualment part de Turquia). Està connectada amb la mar de Màrmara i amb la mar Negra a través dels estrets dels Dardanels i el Bòsfor.
A l'antiguitat es donaven diverses explicacions sobre l'origen del nom "Egeu". Segons aquestes, es deia que es va anomenar així per la ciutat d'Eges (en grec Àigai), una de les capitals de l'antiga Macedònia; per Egea, reina de les amazones que va morir en aquesta mar, o per Egeu, pare de Teseu, que s'hi va llençar de cap pensant que el seu fill era mort.
La mar Egea va ser el bressol de dues antigues civilitzacions: la minoica a Creta i la micènica al Peloponès. Més endavant veuria créixer les ciutats estat d'Atenes i Esparta, entre d'altres, que constituirien la civilització hel·lènica. Més tard fou habitada pels perses, romans, l'Imperi Bizantí, els venecians, els turcs seljúcides i l'Imperi Otomà. L'Egea fou el lloc de naixement de les primitives democràcies i va permetre el contacte entre les diferents civilitzacions de la Mediterrània oriental.
Les illes de l'Egea s'acostumen a dividir en set grups: les de la mar Tràcia, les de la mar Egea oriental, les Espòrades Septentrionals, les Cíclades, les del golf Sarònic, el Dodecanès i Creta. Precisament la paraula arxipèlag es va aplicar originàriament a totes aquestes illes. Moltes de les illes, o arxipèlags, de la mar Egea són, de fet, una extensió de les muntanyes de la terra ferma. Una d'aquestes serralades s'estén pel mar fins a Quios, una altra s'estén per Eubea fins a Samos, i una tercera s'estén, a través del Peloponès i Creta, fins a Rodes, i fa de línia divisòria entre les mars Egea i Mediterrània. Moltes d'aquestes illes tenen badies i ports segurs, però la navegació per la mar és generalment dificultosa. També un bon nombre de les illes de la mar Egea són d'origen volcànic, i en d'altres s'hi extreu marbre i ferro. Les illes més grans gaudeixen d'algunes valls i planes fèrtils. Només dues de les illes relativament grans de la mar Egea pertanyen a Turquia: es tracta de Bozcaada (Tènedos) i Gökçeada (Imbros). Tota la resta són de sobirania grega.
categoria:Mar Mediterràniaja:エーゲ海ko:에게 해
Mar Negra
La mar Negra (o el mar Negre) és una mar continental (interior) que trobem entre Europa i Àsia, coneguda a l'antiguitat clàssica com a Pontus Euxinus o el Pont. Comunica amb la mar Mediterrània (a través de la mar de Màrmara) pel Bòsfor, i amb la mar d’Azov per l’estret de Kertx. El principal accident geogràfic de les seves costes és la península de Crimea.
A través del Bòsfor hi ha una afluència d'aigua marina de 200 km³ nets anuals; l'afluència d'aigua dolça (provinent de les regions del voltant, especialment de l'Europa central i oriental) és d'uns 320 km³ nets anuals. Els principals rius que hi desemboquen són el Danubi, el Dnièper i el Dnièster. La mar Negra té més de 400.000 km² de superfície i una profunditat màxima de 2.210 m.
El clima és variable entre el de la part nord, més fred i propi de l'estepa russa, i el del sud, que recorda el mediterrani. Les costes oest (Geòrgia) i sud (Turquia) tenen punts extremadament plujosos, ajudades no només per la circulació global oest-est sinó per la presència de muntanyes just darrere, amb què es creen precipitacions orogràfiques.
Els països banyats per la mar Negra, amb les principals ciutats costaneres respectives, són:
- Turquia (Trebisonda, Samsun i Zonguldak; Istanbul s'hi troba a tocar, a la riba del Bòsfor)
- Bulgària (Burgas i Varna)
- Romania (Constanţa)
- Ucraïna (Odessa, Sebastòpol, Ialta i Kertx)
- Rússia (Novorossisk i Sotxi)
- Geòrgia (Sukhumi i Batumi)
Segons les llengües oficials dels estats costaners, la mar Negra rep els noms següents: Karadeniz en turc, Черно море (Txerno More) en búlgar, Marea Neagră en romanès, Чорне море (Txorne More) en ucraïnès, Чёрное море (Txórnoie More) en rus i Shavi Zghva en georgià.
Categoria:Mars d'Europaja:黒海ko:흑해th:ทะเลดำ
Geologia
La Geologia (del grec γη (geo, "terra"), i λóγος (logos, "ciència") és la Ciència que estudia la Terra, la seva història i els processos que li han donat forma. També es pot considerar geologia l'estudi d'altres planetes, tot i que se solen utilitzar altres termes més especialitzats: selenologia (de la Lluna), areologia (de Mart), etc.
El primer a utlitzar el terme geologia va ser Richard de Bury el 1473, que la utilitzava per distingir entre la jurisprudència terrenal i la teològica. Jean-André de Luc fou el primer d'utilitzar el terme amb el seu sentit modern, l'any 1779.
Abbas Saad is a former soccer player. Born in Lebanon, he moved to Australia and started a professional footballing career. Saad played in Singapore club soccer and in the Malaysian semi-professional league from the late 1980s until the mid-1990s. He is best remembered for his match-fixing allegations when playing for the Singapore representative side in the Malaysian league. A creative midfielder with a good eye for goal, he was a crucial member of the team when Singapore won the Malaysian League and Malaysia Cup double in 1994, the last time Singapore was involved in both competitions.
Saad, Abbas
Art naïf
L'art naïf est le fait d'artistes autodidactes qui se trouvent en décalage avec l'art de leur temps, soit par maladresse, soit parce qu'ils en ignorent tout.
Il existe aussi une école de peinture nommée « peintres naïfs » qui n'a pas cette fraîcheur et qui est en passe de devenir un académisme : si on se sait naïf, peut-on toujours l'être ?
Le canton de Mûr-de-Bretagne regroupe les communes suivantes :
- Caurel ;
- Mûr-de-Bretagne (chef-lieu) ;
- manga dessiné et scénarisé par Mohiro Kitoh. Il a été adapté en anime en 2003 (série de 13 épisodes)
Il raconte l'histoire d'une enfant de douze ans, mêlée un peu par hasard au débarquement de créatures extraterrestres au large du Japon. L'œuvre distille une ambiance contrastée, avec des dessins et des trames légères m
Ispahan
Ispahan, Isfahan ou Espahan, Esfahan (farsi : اصپهان [eSpahān], ou اصفهان [eSfahān]) l’hésitation entre P et F vient de l’alphabet arabe strict qui ne possède pas de signe pour la lette P, la variante iranienne de cet alphabet a un signe pour le son P.
Un jeu de mot sur son nom fait dire que cette ville est « la moitié du monde » (farsi: نصف جهان [neSf-e jahān], la moitié du monde)
Selon une légende, Ispahan a été bâti sur le lieu de chute d'PaimpolPaimpol
Composition
Le canton de Paimpol regroupe les communes suivantes :
- Bréhat ;
- Kerfot ;
- Paimpol ;
- Yvias ;
-
Willebrord Snell (1580-1626) passa des études de droit aux mathématiques et a finalement succédé à son père en tant que professeur de mathématiques à l'Université de Leyde. Bien qu'il ait découvert la loi de la réfraction appelée maintenant
Amnios
On appelle amnios l'enveloppe qui se constitue autour de l'embyron des amniotes et qui a pour rôle de le protéger en maintenant autour de lui un liquide amniotique.
Ce sac amniotique est fabriqué à partir de l'ectoderme de l'embryon, ce qui fait de l'amnios une annexe embryonnaire.
Syn. sac amniotiqueCatégorie:emb
