:: wikimiki.org ::

Filosofia Grega

Filosofia grega

La filosofia antiga és la filosofia desenvolupada durant l'Edat Antiga pels grecs i els romans. Suposa el naixement de la filosofia com a tal a Occident, a l'Antiga Grècia, partint dels mites. Dintre d'aquest període es troben grans filòsofs com Parmènides, Plató o Aristòtil. La filosofia immediatament posterior és la filosofia medieval. Encara que els romans també van dedicar-se a la filosofia, la filosofia romana és més aviat una imitació de la grega, fins el punt que es pot considerar que filosofia antiga i filosofia grega són sinònims. La filosofia romana ha estat important com a intermediària entre la filosofia grega i la cultura europea.

Disciplines filosòfiques

Els filòsofs antics intentaven aplicar la raó per donar una explicació satisfactòria als grans misteris o preguntes existencials. Els interessos principals de la filosofia antiga van marcar la divisió de la filosofia posterior en disciplines filosòfiques: física (orígens i essència de les coses), ètica (relacions entre l'home i el proïsme), dialèctica (el temps i el pensament).

Relació amb altres àmbits

La filosofia antiga estava lligada a les altres ciències, sobretot al principi. Donat l'origen mític de moltes concepcions filosòfiques, també es troben relacions amb l'art i la religió. Tanmateix, molts filòsofs antics van ser acusats d'ateisme: la condemna a mort de Sòcrates n'és un exemple famós.

Períodes

#Filosofia presocràtica #Sofistes, Sòcrates, Plató, Aristòtil #Filosofia hel·lenística #Filosofia neoplatònica (Plotí) Categoria:Filosofia Categoria:Antiga Grècia

Filosofia

La Filosofia és l'afinitat o l'amor per la saviesa, per la ciència. Però allò que caracteritza la Filosofia, i la diferencia d'allò que modernament anomenem ciència és el fet que la primera cerca una explicació radical i última del seu objecte d'estudi.

Disciplines filosòfiques

En general s'ha classificat la filosofia en relació a quin era l'objecte del seu estudi. Així es parla, per exemple, d'Epistemologia (la filosofia de la ciència), Cosmologia (la filosofia de la natura), Antropologia (la filosofia de l'home), la metafísica o de l'Ètica (la filosofia del comportament humà). Al llarg dels segles, els diferents sistemes filosòfics han classificat les seves disciplines de forma diferent, però sovint s'han mantingut més o menys les mateixes tres disciplines generals, que en termes moderns s'anomenen lògica, filosofia de la natura i filosofia de l'esperit. No obstant, la terminologia utilitzada per referir-s'hi no ha estat sempre la mateixa. Per exemple, els estoics les anomenaven lògica, física i ètica.

Història

Encara que de vegades es parla de filosofia oriental, la filosofia pròpiament dita va començar amb els grecs. A l'Orient hi havia mites que podien ser més o menys semblants a algunes nocions filosòfiques, però que tenien una base més aviat religiosa. Se sol dividir la història de la filosofia en els períodes següents: #Filosofia antiga #Filosofia medieval #Filosofia moderna #Filosofia contemporània

Textos

- [http://wikisource.org/wiki/Wikisource:Biblioth%C3%A8que_philosophique Wikisource] Categoria:Filosofia ja:哲学 ko:철학 ms:Falsafah simple:Philosophy th:ปรัชญา

Filosofia

Disciplines filosòfiques

Història

Textos

- [http://wikisource.org/wiki/Wikisource:Biblioth%C3%A8que_philosophique Wikisource] Categoria:Filosofia ja:哲学 ko:철학 ms:Falsafah simple:Philosophy th:ปรัชญา

Antiga Grècia

Antiga Grècia, Grècia Clàssica o Civilització Hel·lènica és el conjunt de territoris i colònies de cultura i llengua gregues de l'antiguitat i, per extensió, de la seua cultura. L'Antiga Grècia és la base de la cultura occidental, sobre la que ha influit i segueix influint sempre ja sigui indirectament (a través de la cultura romana) o directament (sobretot a partir del Renaixement). L'antiga Grècia no ocupava només el territori de la Grècia moderna, sinó també:
- altres àrees poblades pels grecs en l'antiguitat: Xipre, la costa Egea de Turquia (aleshores coneguda per Àsia Menor), la Magna Grècia (Sicília i el sud de la Península Itàlica).
- assentaments i colònies en les actuals Albània, Bulgària, Egipte, Sud de França, Líbia, costa mediterrània de la Península Ibèrica i Ucraïna.
- l'Imperi Persa després de les conquestes d'Alexandre el Gran.

Història

No hi ha un acord universal sobre el principi i la fi de l'Antiga Grècia: generalment, l'ús comú es refereix al període abans de l'Imperi Romà, però de vegades els historiadors fan servir altres perioditzacions. Respecte al principi, alguns autors inclouen a l'Antiga Grècia les civilitzacions Minoica i Micènica (entre vora 1600 aC i 1100 aC). Altres consideren que aquestes civilitzacions eren tan diferents de la cultura clàssica grega posterior, que s'han de considerar diferents, i fan començar l'Antiga Grècia vora el 1000 aC o després, amb els Jocs Olímpics del 776 aC (els primers dels que es té constància històrica). Sobre la fi de l'Antiga Grècia, molts autors consideren el període fins a la mort d'Alexandre Magne (el 323 aC) com a l'Antiga Grècia pròpiament dita, mentre que posteriorment, especialment amb la influència romana, ja parlen d'un període "Hel·lenístic" independent. Sovint es divideix la història de l'Antiga Grècia en els tres períodes següents: #Període Arcaic (des de la fundació dels primers estats grecs). Al principi hi ha l'edat heroica que coneixem per la mitologia grega, després un període del qual en sabem molt poc i finalment l'època pròpiament històrica. #Període Clàssic (des de les Guerres Mèdiques). Hi destaquen les Guerres Mèdiques, la Guerra del Peloponès i les Guerres Macedòniques (dirigides primer per Filip II de Macedònia i després pel seu fill Alexandre el Gran). #Període Hel·lenístic (des de la mort d'Alexandre el Gran fins a la conquesta de Grècia per part de Roma).

Economia

A diferència de les grans civilitzacions orientals, de caràcter essencialment continental i agrícola, la civilització grega va ser bàsicament marítima i comercial. La geografia de Grècia hi va jugar un paper fonamental, ja que el relleu accidentat dificultava els conreus. Agricultura: Malgrat aquestes dificultats, durant l'època clàssica, l'agricultura grega es va adaptar al relleu existent, i a les valls, on l'aigua era més abundant, s'hi conreava blat i hortalisses, mentre que a les terres dels pendents de les muntanyes s'hi cultivaven la vinya i l'olivera, de la qual s'obtenia oli, un producte fàcilment comerciable. També s'hi plantaven figueres. Ramaderia: Entre les oliveres i aprofitant les pastures de muntanya hi havia ramats de cabres i ovelles. Comerç: La Grècia del segle VIII aC. era una societat eminentment rural, on la principal riquesa era la propietat de la terra, però a partir de l'any 700 aC. Grècia començà una colonització bàsicament comercial al llarg de la Mediterrània.

Bibliografia

- Heròdot, Històries
- Tucídides, Història de la guerra del Peloponès

Vegeu també

- Història de Grècia antiga: Alexandre el Gran
- Art grec:
- Arquitectura grega
- Escultura grega
- Ceràmica grega
- Poesia grega: Homer, Píndar, Sòfocles, Aristòfanes
- Mitologia grega
- Filosofia grega: Sòcrates, Plató, Aristòtil
- Ciència grega: Hipòcrates
- Grècia moderna Categoria:Antiga Grècia Categoria:Història ja:古代ギリシャ

Mite

Una mitologia és un sistema relativament coherent de mites que fonamenten una religió o un sistema de creences, o bé un conjunt de relats i personatges que es mantenen a la cultura popular. Un mite té com a característiques principals el ser una narració on no es pot destriar fàcilment contingut i la història. Els temes es basen en explicar l'origen de l'univers o de la societat humana, dels costums o fets nacionals importants. La mitologia és la base de la majoria de religions. Tot i que molts creients es poden ofendre si s'anomena mitologia al seu sistema de creences, d'altres accepten que no cal creure literalment en les histories que surten als textos sagrats, sinó que cal veure-les com a representacions figuratives del seu sistema de fe. Tot i això, el terme mitologia s'aplica més sovint a llegendes o històries de religions antigues, com la grega o la romana. La referència una religió actual com a mitologia sol ser pejorativa. En moltes cultures sobreviuen de forma fragmentària mites o llegendes que són d'origen molt antic i que no estan lligades a la religió o religions majoritàries en aquella cultura en temps moderns. En la majoria de societats modernes, aquests mites ja no es prenen com a veritables o com a explicació de cap fenomen, sinó com un llegat cultural d'altres temps o com a històries per la mainada. D'altra banda, hi ha obres de ficció (com El Senyor dels Anells o Star Trek), que comparteixen moltes de les característiques dels relats mitològics clàssics. Moltes llegendes urbanes també tenen trets en comú amb els relats mitològics.

Mitologies d'arreu del món

Els següents articles contenen descripcions de mitologies de diverses cultures o religions. Pel que fa a les religions, aquests articles se centren només en les històries i personatges que es deriven de la seva tradició; vegeu religió per una explicació sobre la doctrina de cada fe.
- Mitologia aborigen
- Mitologia àrab
- Mitologia asteca
- Mitologia basca
- Mitologia bushongo
- Mitologia catalana
- Mitologia celta
- Mitologia dinka
- Mitologia efik
- Mitologia egípcia
- Mitologia escandinava
- Mitologia grecoromana
- Mitologia grega
- Mitologia romana
- Mitologia guaraní
- Mitologia hindú
- Mitologia ibo
- Mitologia inuït
- Mitologia isoko
- Mitologia japonesa
- Mitologia lotuko
- Mitologia lugbara
- Mitologia maia
- Mitologia persa
- Mitologia siberiana
- Mitologia sumèria
- Mitologia xinesa Categoria:Mitologia ja:神話 ko:신화 th:ปุราณวิทยา

Plató

Plató, Πλάτων Plátōn en grec, (ca. 21 de maig ? de 427 aC - 347 aC) va ser un filòsof d'immensa influència en la Grècia clàssica. Va ser deixeble de Cràtil i de Sòcrates i mestre d'Aristòtil. El seu treball més important va ser La República (Grec Politeia, 'ciutat') en el qual subratlla la seua visió d'un estat "ideal". També va escriure Lleis i diversos diàlegs mantinguts entre ell i Sòcrates. En els diàlegs del Timeu i el Críties, es narra la "història verdatera" o "alétheia" -segons les seues pròpies paraules- de la civilització Atlant i de l'Illa Atlantis o Atlàntida. En el Timeu menciona també al que ara coneixem com els sòlids platònics.

Biografia

Plató era fill d'una família que pertanyia a l'aristocràcia atenesa. Amb 21 anys va passar a formar part del cercle de Sòcrates, el qual va produir un gran canvi en les seues orientacions filosòfiques. Després de la mort de Sòcrates, Plató es va refugiar a Mègara on va començar a escriure els seus diàlegs filosòfics. Més tard, va viatjar durant deu anys per Egipte i diferents llocs d'Àfrica i Itàlia. En Magna Grècia es va fer amic d'Arquitas de Tàrent i va conéixer les idees dels seguidors de Parmènides. A Sicília va voler influir en la política de Dionís I. Per aquesta causa va ser empresonat. Aníceris de Círene va reconéixer a Plató en la venda d'esclaus i el va comprar per a tornar-li la llibertat. Després de recobrar la seua llibertat Plató va comprar una finca en els afores d'Atenes, on va fundar un centre especialitzat en l'activitat filosòfica i cultural, al qual va donar el nom de L'Acadèmia. Atenes]

Obra

Plató es caracteritza, entre moltes altres coses, pels seus diàlegs filosòfics. Aquests diàlegs es poden dividir en quatre fases: # Primers diàlegs (o diàlegs Socràtics). Es caracteritzen per les seues preocupacions ètiques. Els més destacats són: Apologia de Sòcrates, Critó, Protàgores, Càrmides i Eutrifró. # Època de transició. Aquesta fase es caracteritza també per qüestions polítiques. Destaquen: Gòrgies, Menó, Cràtil i Menexè. # Època de maduresa o diàlegs crítics. En aquesta fase destaquen: El Convit (o Banquet), Fedó, La República i Fedre. # Diàlegs de vellesa o diàlegs crítics. En aquesta fase revisa les seues idees anteriors. Destaquen: Teetet, Parmènides, Sofista, Polític, Fileb, Timeu i Lleis. La teoria més coneguda de Plató és la teoria de les idees. En aquesta teoria es relacionen la teoria del coneixement, la de l'amor, la política, l'educació. Segons Plató el món en què vivim (món sensible) és una còpia d'un altre món, el de les idees (món intel·ligible), que és la realitat verdadera. Plató deia que la realitat només pot ser apresa o compresa per la intel·ligència no sensible sinó intel·lectual. Cada idea és única i immutable, al contrari, les coses són múltiples i canviants. La contraposició entre la realitat i el coneixement és descrita per Plató en un bellíssim i cèlebre Mite de la caverna.

Teoria de les idees

A La República, Plató es pregunta pel significat de la justícia i la naturalesa de la societat justa, i per contestar aquests interrogants formula una original teoria del coneixement, il·lustrada per mitjà del Mite de la caverna, segons el qual són dos els nivells de realitat: #El món de les coses, de les aparences, de les ombres, que es perceben amb els sentits. Aquest és el món de la matèria, compost d'objectes imperfectes i subjectes en contínua mutació o canvi. #El món de les idees, de la llum, totalment immaterial, al qual s'arriba a través del camí del coneixement. És el món de les formes ideal, perfectes i universals. L'abstracte món de les idees té la seva expressió en les paraules i els conceptes. Però les idees no només són conceptes més o menys generals que serveixen per a ordenar els diferents sentits de les paraules, sinó que són, a més a més, el fonament i el model del món de les coses.

L'ànima i el coneixement segons Plató

Per a Plató l'ànima (psiqué) és el principi de vida del cos (per tant està separada d'aquest) i es compon de tres o intel·lecte
- Irascible - la que vol o voluntat de folla
- Apetitiva - la que sent (desitja) o desig
- La llum de la idea suprema: el bé - ciència (la veritat, el coneixemant del bé). L'ànima existeix abans que l'home concret al qual dóna vida (metempsicosi) i per això cada individu ha conegut abans el que ja que en un temps anterior l'ànima ha conegut aquesta realitat veritable o mónde les idees perfectes, que s'identifica amb el bé. La idea del bé és l'objecte del coneixement, i a partir d'ella adquiren sentit la justícia, la bellesa, la veritat i totes les un procés d'imitació (mimèsis).

Teoria Política

El procés històrico-polític que li toca viure, juntament amb l'estudi de les diverses formes de govern, el portaren a una visió pessimista de la història: diu que cap de les formes de govern conegudes és bona perquè cadascuna d'elles es fonamenta en el domini d'una classe sobre les altres (és injusta) i que són degeneratives (cadascuna és pitjor que la precedent). Formes de govern:
- Aristocràcia: és el règim més perfecte perquè governen els millors.
- Timocràcia: predomina la classe militar, que oprimeix les classes inferiors.
- Oligarquia: predomini dels rics, que només cerquen el benefici propi.
- Democràcia: predomini dels pobres. És el règim més lliure, però també el més feble.
- Tirania: conseqüència de la degradació de la democràcia. És el pitjor de tots. L'objectiu de tota l'obra de Plató és una forma de govern definitiva, justa i estable, que procuri el benestar de tots i no només d'uns quants. Arriba a la conclusió que l'Estat just és aquell en que cadascú compleix una funció que li és pròpia per naturalesa. Donat que la naturalesa de les persones ve detereminada per la qualitat dominant de l'ànima de cadascú, resulta que hi ha:
- Ànima racional ---> governants
- Ànima Irascible --> guardiants
- Ànima Apetitiva --> productors Per això cal que l'Estat es fonamenti en un sistema educatiu, que serveixi per situar cadascú al seu lloc (exercint la funció que s'escaigui a la seva naturalesa), de manera que governin els que ho poden fer: els filòsofs. També estableix que ni els governants ni els guardiants podran tenir propietat privada, ni família, sinó que viuran en un comunisme total tant de béns com sexual, a fi que la seva situació de privilegi no el tempti a aprofitar-se'n. Categoria:Filòsofs de l'Antiga Grècia Categoria:Grecs Categoria:Antiga_Grècia ja:プラトン ko:플라톤 ms:Plato simple:Plato th:เพลโต

Aristòtil

Aristòtil, va ser un filòsof. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les ciències en els seus diferents àmbits, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia. Aristòtil afirma que la única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons com afirmava Plató (el món de les idees i el món de les coses), sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers i la seva constant transformació. Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història del pensament. Va néixer a Estagira (Grècia, avui dia Stavros) l'any 384 aC. Als divuit anys se'n va anar a estudiar a Atenes a l'Acadèmia platònica i Plató va ser el seu mestre, on restà durant més 20 anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor. Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre. L'any 342 aC acceptà la invitació de Filip II de Macedònia per ocupar-se de l'educació del seu fill Alexandre el gran. L'any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el Liceu. Durant aquest segon període d'estada a Atenes es va dedicar a la investigació i a l'ensenyament. Quan aquest va morir al 342 aC, fou acusat d'impietat pels atenesos i tingué que refugiar-se a l'illa d'Eubea, on morir l'any 322 aC, a l'edat de 62 anys. Una colla de seguidors del seu pensament han recreat, 2300 anys després i a la ciutat de Mataró (Barcelona), el Lyceum, un espai de debat i discussió.

Cosmologia Aristotèlica

El cosmos és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:
- Regió supralunar (el cel), formada per esferes concèntriques d'èter, amb moviment.
- Regió sublunar (la terra), quieta al mig de l'univers, formada per terra, aigua, aire i foc, en moviment lineal.

El Coneixement

Considera que el coneixement és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: El nivell sensitiu i el nivell intel·lectual.

Ética

L'home busca la felicitat. Aquesta no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del propi home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mig. Un terme entre l'excés i el defecte.

Física Aristotèlica

És l'estudi de l'ésser en moviment. Aquest sempre es dóna en ordre a una finalitat, per això hi ha diverses classes de moviment o canvi: de lloc, quantitatiu i substancial. Les lleis del moviment són:
- Tot mòbil requereix d'un motor.
- Si cessa la causa, cessa l'efecte.
- La naturalesa és principi de moviment.
- A la natura no hi ha el buit.
- A la regió supralunar el moviment és circular.
- A la regió sublunar el moviment és lineal, i pot ser natural o violent.

Lògica

És l'eina que fa servir l'enteniment per la ciència. El mètode de la lògica és la deducció sil·logística, que permet deduir conclusions vertaderes de premises vertaderes, i fa possible la deducció. Hi ha uns principis lògics de la deducció que són:
- Els axiomes: Principis comuns a tot el saber que no necessita demostració perquè són evidents
- Les definicions: Principis que s'ajusten a l'objecte de cada ciència, no evidents per ells mateixos i que s'han d'aprendre. La ciència és un coneixement necessari, universal i cert de les coses, que arriba fins a les essències, les expressa en definicions i les exposa per les seves causes. Per tant, és un saber demostratiu que segueix un procés progressiu entre categories, judicis i raonaments.
- Concepte: Element més simple de l'enteniment, intuïció immediata de les coses, que sempre és veritable.
- Judici: Atribució d'un concepte que fa de predicat a un altre que fa de subjecte. Atribució que pot ser vertadera o falsa.
- Raonament: Judicis relacionats entre si, dels quals se'n dedueix un judici nou o conclusió. El raonament deductiu vàlid és el sil·logisme; que consta de tres judicis, els dos primers són les premises i el tercer és la conclusió.

Metafísica

És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú: El fet d'ésser, existir.
- Categories de l'ésser. Ésser és un concepte analògic, te molt sentits o categories, però totes es refereixen a la substància: el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment són els accidents. Les 10 categories 1-Substància 2-Quantitat 3-Qualitat 4-Relació 5-Lloc 6-Temps 7-Posició 8-Possessió 9-Acció 10-Passió
- Teoria hilemòrfica. La substància és un compost de materia (hyle) i forma (morphe). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.
- Teoria de la causalitat Res esdevé per atzar. tot té una causa que pot ser: Material-la materia de què està feta formal-la forma que té eficient-qui l'ha fet final-perquè l'ha feta
- Dinamisme de l'esser. La forma d'una cosa en un moment donat és el seu acte (energia), el qual activa la possibilitat o potència de la matèria de canviar de forma: totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

Política

L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat. La finalitat de la política és l'organització de l'estat de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans

Psicologia Aristotèlica

En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (materia) i ànima (forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:
- vegetativa -> nutrició i reproducció, orientada a la conservació -> Plantes
- sensitiva -> funció sensorial, orientada al moviment -> Animals
- intel·lectiva -> funció intel·lectual, orientada al pensament -> Persones Categoria:Filòsofs de l'Antiga Grècia Categoria:Grecs ja:アリストテレス ko:아리스토텔레스 ms:Aristotle simple:Aristotle th:อริสโตเติล

Filosofia medieval

S'anomena filosofia medieval a la que es desenvolupa des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) fins la caiguda de Constantinoble l'any 1453. Es tracta d'un llarg període caracteritzat per importants esdeveniments històrics, socials, polítics i culturals. En el pla cultural, Occident perd el coneixement de la llengua grega i gran part del llegat filosòfic i científic antic. De la mà de l'Església comença la construcció d'un saber unitari amb el dogma cristià com a principi i fi de reflexió.

Característiques generals

- Tota la filosofia medieval té caràcter religiós i la majoria de filòsofs són teòlegs.
- Sant Agustí aporta els fonaments de la teologia i l'antropologia cristianes.
- La relació entre Fe i Raó, les demostracions de l'existència de Déu i el problema dels Universals ocuparant bona part del treball filosòfic.
- l'aristotelisme s'imposa com a paradigma filosòfic i científic a partir del segle XIII.

Períodes de la filosofia medieval

- Patrística: Segle IV - Segle V.
- Escolàstica: Segle VI - Segle XIV.

Fet destacable

Aparició de la universitat (segle XII). categoria:Filosofia

Filosofia romana

Durant l'època hel·lenística Roma començà a sorgir com a potència política i cultural. Després de la incorporació a l'imperi de tots els territoris de parla i cultura gregues, la civilització romana heretà i adaptà el gran llegat artístic, literari, científic i filosòfic de l'Antiga Grècia. Pel que fa al pensament, els romans coneixien les diverses doctrines dels filòsofs grecs (Aristòtil, Plató, Epicur, els estòics, els escèptics, ...) i van fer un notable esforç per expressar en llatí les idees d'aquest filòsofs. L'esforç de traducció que van fer autors com Ciceró (106 aC - 43 aC) i Varró (116 aC - 27 aC) fou molt important per la transmissió del pensament grec a la cultura occidental. En l'àmbit de la ciència, cal dir que durant aquest temps es produí la dissociació de ciència i filosofia i Atenes continuà sent el centre filosòfic, però les ciències es desenvoluparen a Alexandria i Rodes, on van trobar millor condicions econòmiques i socials. Destaquen:
- Euclides (330 aC - 275 aC) en geometria.
- Arquimedes (287 aC - 212 aC) en física.
- Aristarc (segle III aC) i Ptolemeu (segle I aC) en astronomia. Categoria:Filosofia

Física

La Física (del grec φυσικός (phusikos), "natural" i φύσις (phusis), "natura") es la ciència que estudia la natura en el seu sentit més ample, ocupant-se del comportament de la matèria i l'energia, i de les forçes fonamentals de la natura que governen les interaccions entre les partícules. Fou anomenada filosofia natural fins finals del segle XIX. Els físics estudien un ampli espectre de fenòmens físics que van des de les partícules sub-atòmiques de les quals la matèria ordinaria està feta (física de partícules) a l'Univers material com un tot (cosmologia) Els descobriments de la física troben aplicació en totes les altres ciències naturals, ja que la matèria i l'energia són els components bàsics del món natural. Algunes de les propietats estudiades en física són comunes a tots els sistemes materials, com la conservació de l'energia. Aquestes propietats són sovint anomenades lleis físiques. De vegades s'ha dit que la física és la "ciència fonamental", perque les demés ciències (biologia, química, geologia, etc.) tracten amb determinats tipus de sistemes materials que obeixen les lleis de la física. Per exemple, la química és la ciència de les molècules i els components químics que aquestes formen en grans quantitats. Les propietats dels components químics venen determinades per les propietats de les mol·lecules, les quals són descrites amb precisió per distintes àrees de la física com la mecànica quàntica, la termodinàmica i l'electromagnetisme. La física està estretament relacionada amb les matemàtiques, les quals proveixen el marc lògic on les lleis físiques poden ser formaledes amb precisió i les seues prediccions quantificades. Les teories físiques són gairebé sempre expresades relacions matemàtiques, i les matemàtiques requerides són generalment més complicades que en altres ciències. La diferència entre la física i les matemàtiques és que la física s'ocupa en última instancia de les descripcions del món material, mentre que les matemàtiques s'ocupen de patrons abstractes que no necessiten sostenir-se en ell. La distinció, no obstant, no sempre és obvia. Hi ha una gran quantitat de investigació intermitja entre la física i les matemàtiques, coneguda com física matemàtica, dedicada a desenvolupar l'estructura matemàtica de les teories físiques.

Visió general de la investigació en la física

Física clàssica

La física clàssica inclou les branques trdicionals i temes que foren reconeguts i prou ben desenvolupats abans del començament del segle XX:
- Mecànica s'ocupa dels cossos sobre els que actuen les forçes i altres cossos en moviments i es pot dividir en estàtica (estudi de les forçes sobre un cos o cossos en repòs), cinemàtica (estudi del moviment sense importar el que el causa) i dinàmica (estudi del moviment i les forçes que l'afecten); a la vegada la mecànica pot dividir-se en mecànica de sòlids i mecànica de fluids. Aquesta última compren branques com la hidrostàtica, hidrodinàmica, aerodinàmica i pneumànica.
- L'acústica, l'estudi del só, sovint es considera una rama de la mecànica perque el só és degut al moviment de les partícules d'aire, o un altre medi, a través el qual les ones sonores poden viajar i per tant pot explicar-se en termes de lleis de la mecànica. Entre les branques més modernes de l'acústica es troba l'ultrasònica, què és l'estudi de les ones sonores a molt alta freqüència, més enllà del nivell d'audició humà.
- L'òptica, l'estudi de la llum, s'encarrega no sols de la llum visible sino també dels radiació infrarroja i violeta, les quals manifesten tots els fenòmens de la llum visible excepte la visibilitat, és a dir, reflexió, refracció, interferència, difracció, dispersió (vejau espectre electromagnètic) i polarització.
- La termodinàmica s'encarrega de les relacions entre el calor (l'energia interna que poseeixen les partícules de les quals es composa una susbstància) i altres formes d'energia.
- L'electromagnetisme ha sigut estudiat com a una branca de la física desde que fou descoberta la conexió entre l'electricitat i el magnetisme a principis del segle XIX. Un corrent elèctric crea un camp magnètic i un camp magnètic canviant indueix un corrent elèctric. L'electrostàtica tracta de les càrregues elèctriques en repòs, l'electrodinàmica de les càrregues en moviment i la magnetostàtica de pols magnètics en repòs.

Física moderna

La major part de la física clàssica es preocupa per la matèria i l'energia a una escala normal d'observació; per contra, molta de la física moderna (és a dir, els canvis que portaren les revolucionàries teories de principis del segle XX al món dels físics) s'ocupa del comportament de la matèria i l'energia sota condicions extremes (a velocitats llumíniques o pròximes a la de la llum) o en una escala molt gran o molt menuda. Per exemple, la física atòmica i la nuclear estudien la matèria a l'escala més menuda a la que poden identificar-se els elements químics. La física de partícules treballa a una escala més menuda encara, encarregant-se de les unitats més bàsiques de la matèria. Aquesta branca de la física es també coneguda com física d'alta energia per les energies extremadament elevades que són necessàries per produir molts dels tipus de partícules en enormes acceleradors de partícules. A aquesta escala, no són vàlides les nocions d'espai, temps, matèria i energia a les que estem acostumats. Les dues teories principals en la física moderna presenten un diferent panorama dels conceptes de temps, espai i matèria del que presentava la física clàssica. La teoria quàntica s'ocupa de la natura discreta (en comptes de contínua) de molts fenòmens a nivell atòmic i subatòmic, i dels aspectes complementaris de les ones i partícules en la descripció d'aquestos fenòmens. La teoria de la relativitat tracta de la descripció dels fenòmens que ocorren en el marc de referència que es troba en moviment respecte a un observador; la teoria especial de la relativitat s'encarrega del moviment uniforme en un espai-temps plà i d'objectes movent-se a la velocitat de la llum o prop i la teoria general de la relativitat de moviment accelerat relativament en l'espai-temps corbat i la seua conexió amb la gravitació. Tant la teoria quàntica com la de la relativitat troben aplicacions en totes les àrees de la física moderna.

Física teòrica i experimental

La cultura de la investigació física difereix de les altres ciències en la separació de teoria i experiment. Des del segle XX, la major part dels físics s'han especialitzat o bé en física teòrica o bé en física experimental, i en el segle XX molts pocs han tingut èxit en ambdós camps d'investigació. En contrast, quasi tots els teòrics exitosos en biologia i química han sigut també experimentadors. En línies generals, els teòrics busquen desenvolupar teories que descriguen i interpreten resultats experimentals existents i prediguen amb èxit resultats futurs, mentre que els experimentadors ideen i realitzen experiments per a explorar nous fenòmens i comprovar les prediccions teòriques. Encara que teoria i experiment són desenvolupats independentment, depenen en gran mesura un de l'altre. El progrés en física frequentment ve quan els experimentadors fan un descobriment que les teories existents no poden explicar, necessitant-se aleshores noves teories. De forma similar, idees sorgides de la teoria sovint inspiren nous experiments. En absència d'experiment, la investigació teòrica pot anar en la direcció equivocada. Aquesta és una de les crítiques que ha sigut dirigida cap a la teoria de cordes, una popular teoria en la física d'altes energies per a la qual encara no s'ha ideat cap prova experimental.

Enllaços relacionats

- Acústica
- Antimatèria
- Astrofísica
- Constant física
- dinàmica
- Electromagnetisme
- Estàtica
- Física clàssica
- Física moderna
- Mecànica quàntica
- Teoria de la relativitat
- Teoria dels camps quàntics
- Teoria de la xarxa d'espín
- Força feble
- Força nuclear forta
- Gravitació
- Matèria
- Mecànica
- Metrologia
- Òptica
- Radioactivitat
- Termodinàmica

Enllaços externs

- [http://www.scf-iec.org Societat Catalana de Física]
- [http://www.dmoz.org/World/Catal%e0/Ci%e8ncia_i_tecnologia/F%edsica/ Planes web sobre física (en català)]
- [http://sic.uji.es/serveis/slt/asst/vox/fis.html Diccionari castellà-català de física] Categoria:Física als:Physik ja:物理学 ko:물리학 ms:Fizik simple:Physics th:ฟิสิกส์ zh-min-nan:Bu̍t-lí-ha̍k

Ètica

L'ètica o moral és una branca de la Filosofia, i una subbranca de la axiologia, que estudia la naturalesa del que es considera bo, adequat o moralment correcte. L'estudi de l'ètica està subdividit en diferents temes, entre els quals destaquen: la teoria del valor, la metaètica, la teoria de la conducta i l'ètica aplicada. El dilema sobre com s'ha d'actuar sorgeix per l'existència de la llibertat de l'ésser humà, a diferència dels animals que només actuen per instint i responent a estímuls.

Disputes sobre el seu caràcter

El paper i la definició de l'ètica han estat controvertits al llarg de la història:
- Els filòsofs creuen que és una mena de ciència de la moral, tot i que no puguin demostrar-se els seus postulats
- Moltes religions consideren que l'ètica és una branca de la teologia, ja que les normes d'actuació estan prèviament dictades per Déu. La funció de l'ètica seria aplicar aquelles normes a la vida quotidiana i extreure'n noves normes segons les circumstàncies
- En les ciències socials, es creu que tota disciplina porta parella la seva ètica; per exemple l'economia té una ètica determinada pels mitjans per aconseguir els diners, la seva aplicació, les relacions laborals...
- Per últim, hi ha qui no està d'acord amb restringir l'ètica als éssers humans, per això parlen d'etologia

Breu història

L'aparició de l'ètica va tenir lloc alhora que altres fites del desenvolupament cerebral de l'home, va lligada a la autoconsciència. La majoria de cultures tenen un mite per explicar aquest origen. La filosofia occidental des del començament va ocupar-se de l'ètica. Destaquen, entre altres, els noms de Sòcrates o Aristòtil. Altres figures rellevants al llarg del temps són Thomas Hobbes, Kant o Arthur Schopenhauer. Avui dia l'ètica estpa molt lligada al dret, ja que cada país té un corpus de lleis que determinen què es pot fer i què no, amb les conseqüents sancions. Les lleis sempre responen a una determinada concepció del bé i per tant la història del dret i de l'ètica van molt lligades. El dret, però, sempre parteix de normes concretes (lleis), mentre que la reflexió teòrica pot concretar o no uns preceptes.

Teories ètiques

Segons el centre de reflexió, les teories ètiques poden agrupar-se en tres blocs:
- Determinades teories ètiques busquen el fi: ser feliç, ser bo, assolir la perfecció, salvar l'ànima. Totes elles donen una sèrie de normes o passes a seguir per assolir el fi desitjat. Exemples serien l'utilitarisme o els deu manaments del cristianisme.
- Altres es fixen més en les virtuts: les qualitats moralment desitjables o bones que ha de conrear l'ésser humà. Plató ho explicita prou clarament. Un exemple no occidental seria la doctrina de Confuci.
- Unes altres teories se centren en l'acció i el deure: jutgen si allò que hom fa és bo o no segons si s'adequa al que li pertocaria fer. Kant és potser el màxim exponent d'aquesta branca. Tots aquests sistemes tenen variants segons si la font de la moral està al propi subjecte o si ve dictada des de fora o segons si es parla de normes i judicis absoluts o relatius. A més, s'acostuma a distingir entre la moral individual i la col·lectiva, la que s'ha d'adoptar per permetre la convivència (és el que Jean-Jacques Rousseau anomenava "contracte social"). Categoria:Ètica ja:倫理 simple:Ethics

Temps

:Aquest article tracta del concepte del temps com a successió de moments. Per als fenòmens meteorològics, vegeu temps atmosfèric. ---- temps atmosfèric El temps és un concepte físic que tots experimentem quotidianament, però que es difícil de definir formalment. Es pot partir de la noció que els esdeveniments físics tenen lloc un darrere l'altre, i que el temps es l'escala en que aquests esdeveniments tenen lloc. Podem percebre o mesurar l'ordre dels esdeveniments en el temps, i també la quantitat de temps que hi ha entre dos esdeveniments. La unitat de temps del Sistema Internacional és el segon. El sistema d'hores i minuts utilitzat habitualment en la vida quotidiana es basa en el segon: un minut són 60 segons, i una hora 60 minuts. A un altre nivell, el calendari s'estructura en dies, mesos, i anys.

El temps en física

En física clàssica, el temps és una variable que cal afegir a l'espai, per tal de poder situar amb precisió qualsevol objecte i la seva història. Això esta força d'acord amb la concepció filosòfica de Kant, que estableix l'espai i el temps com a necessaris per qualsevol experiència humana. En la Teoria de la relativitat el temps depén de l'observador i per a observadors diferents dos successos A i B poden ocórrer simultaniejament o A "abans" que B per a un primer observador o B "abans" de A per a l'altre observador. Només si dos successos estan lligats causalment tots els observadors veuen el succés "causal" abans que el succés "efecte". També la duració d'un procés depén de l'observador: Paradoxa dels dos germans. La Teoria de la Relativitat, considera el temps com una dimensió més de l'espai i cal treballar amb el concepte d'espai-temps, ambdós originats amb l'Univers. La precisió en la mesura del temps ha anat augmentat amb els avanços tecnològics. Avui en dia, hi ha rellotges basats en certes propietats atòmiques que tenen una precisió enorme. Des d'un punt de vista psicològic, la percepció del pas del temps és un aspecte important de la ment humana. Així, el Temps quantifica o mesura l'intèrval entre events, o la duració dels mateixos. El Temps s'ha percebut com una dimensió en la qual cada event té una posició definida en una seqüència lineal, però es diferencia de les dimensions espacials doncs el "moviment" en el temps sembla estar restringit a un sol sentit (cap endavant).

El temps en filosofia

Per a la filosofia el temps és un concepte clau, sobretot per a les branques de la metafísica i de l'ontologia. Una de les primeres preguntes que es van fer els filòsofs va ser si el temps era real o no. Parmènides i Plató, per exemple, creien que l'essència de les coses era eterna, immutable, i que el temps i el canvi pertanyien a l'aparença. Heràclit, per contra, creia que el temps, o el canvi, era l'únic veritablement existent, ja que tot pateix una mutació i està subjecte a la successió, fins i tot la personalitat. La religió influeix en la manera de veure el temps. Per exemple, el cristianisme o l'Islam pensen que hi ha dos temps: un terrenal i breu i l'altre etern i diví, després de la mort del cos (escatologia). El temps estaria creat per Déu, cosa que explica l'oposició d'alguns creients a idees com el Big Bang o el darwinisme. El budisme afirma l'existència d'un temps cíclic, lligat a les reencarnacions i a la repetició d'esdeveniments a la història. Alguns pensadors han dit que és impossible per a l'ésser humà saber què és exactament el temps, per tant es fixen en la convenció, en com afecta a les persones i l'opinió coumna sobre els seus efectes. Termes com pas del temps, temps psicològic i moment tenen a veure amb aquesta concepció. Si s'accepta que el temps flueix, s'ha de precisar si evoluciona linialment, en espirals o en una forma complexa. La major part dels pensadors han optat pel model més senzill, el linial, lligat a com es percep el temps a la vida ordinària (anem creixent, vivint). Es pot pensar que hi ha un progrés històric o una degeneració des d'una edat d'or, lligada al paradís. La fi dels temps sol ser descrita com a una apocalipsi.

Vegeu també

- Temps sideri: El que es mesura pel moviment aparent de les estreles, i l'origen del qual és el Punt Àries
- Temps solar: Temps vertader: El que es mesura pel moviment aparent del sol
- Temps Universal Coordinat Categoria:Magnitud física Categoria:Filosofia ja:時間 ko:시간 simple:Time

Ciència

La ciència (del llatí scientia) és, etimològicament, un conjunt de coneixements. No obstant això, tot sovint, i en gran mesura d'ençà de la revolució copernicana, fa referència especialment a l'activitat destinada a adquirir coneixements ("fer ciència"). D'altra banda, a partir del segle XIX, el camp semàntic de la paraula es restringeix a l'esforç organitzat per conèixer la realitat mitjançant el mètode científic, i es desvincula així la filosofia de les ciències exactes i les experimentals. El conjunt de la ciència es pot dividir en dos grans eixos:
- Ciències pures (el desenvolupament de teories) versus ciències aplicades (l'aplicació de les teories a les necessitats humanes); o
- Ciències naturals (l'estudi del nostre entorn natural) versus ciències socials (l'estudi del comportament dels humans i de les societats).

Què és la ciència?

Article principal: Filosofia de la ciència L'efectivitat de la ciència com a mètode per adquirir coneixement ha constituit un notable camp d'estudi per la filosofia. La filosofia de la ciència intenta entendre la natura i la justificació del coneixement científic i les seves implicacions ètiques. Ha resultat particularment difícil obtenir una definició del mètode científic que pugui servir per diferenciar el que és ciència del que no. Existeixen diferents teories que intenten explicar què és exactament la ciència. Segons l'empirisme, les teories científiques són objectives, comprovables empíricament i predibles — prediuen resultats empírics que poden ser verificats i possiblement contradits. Pel contrari, el realisme científic defineix la ciència en termes ontològics: la ciència és l'identificació dels fenòmens i dels elements de l'entorn, de les energies que els causen, dels mecanismes pels quals hi exerceixen aquestes energies, i de les fonts d'aquestes energies en el context de l'estructura o natura interna del subjecte en estudi. Fins i tot en la tradició empírica, per a ser cautes, s'ha d'entendre la "predicció" com el resultat d'un experiment o estudi, i no literalment la predicció del futur. Per exemple, dir que "un paleontòleg pot realitzar prediccions sobre la trobada d'un determinat tipus de dinosauri" és coherent amb la definició empiricista de predicció. Per altra banda, ciències com la geologia o la meteorologia no necessiten poder fer prediccions precises sobre terratrèmols o l'oratge per a ser considerades com a ciències. El filòsof empiricista Karl Popper també argumentà que una verificació segura és imposible i que les hipòtesis científiques sols poden ser falsades. El positivisme, una forma d'empirisme, recomana usar la ciència, segons és definida per l'empirisme, per a governar assumptes humans. Donada la seua propera afiliació, els termes "positivisme" i "empirisme" són sovint intercanviables. Ambdós han sigut objetiu de crítiques. Per una banda, W. V. Quine demostrà la imposibilitat d'un llenguatge d'observació independent de la teoria, així que la mateixa idea de comprovar teories amb fets és problemàtic. Una de les crítiques més importants a l'empirisme, però, prové de Thomas Kuhn. Segons ell les observacions sempre estan "carregades de teoria". Kuhn argumentà que la ciència implica "paradigmes", conjunts d'assumpcions, lleis, pràctiques, etc. (normalment no verificats) i que les transicions d'un paradigma cap a una altra generalitat no impliquen la verificació o falsació d'una teoria científica. En realitat, segons Kuhn, no es pot dir si un paradigma és millor que un altre ja que ambdós són "incommensurables". A més, raonà que la ciència no ha avançat històricament com una acumulació constant de fets, tal i com el model empíric implica. Tant Popper com Kuhn s'oposen a les posicions positivistes i falsacionistes concedeixen prioritat a la teoria sobre l'observació. Imre Lakatos intentà modificar el falsacionisme de Popper utilitzant alguns dels conceptes de Kuhn, però sense caure en el, per a ell, terrible relativisme implícit en la idea kuhniana de paradigma. Lakatos introduí el concepte de programa d'investigació, format per un nucli central i un conjunt suposicions addicionals, de manera que les observacions experimentals afecten bàsicament a les hipòtesis addicionals però no modifiquen substancialmente el nucli central. Altres filòsofs, com Paul Feyerabend, tenen una visió molt més "anarquista" de la ciència i fins i tot neguen que existeixi un mètode específicament científic i que res no distingeix la ciència d'altres formes de coneixement.

Ciència i pseudociència

Paul Feyerabend.]] La ciència es recolza sobretot en la deducció i la demostració, si bé de vegades ha d'usar la inducció, ja que no pot proporcionar una explicació completa del món. Aquestes "mancances" de la ciència han estat aprofitades per altres disciplines que reivindiquen l'apel·latiu de ciència, si bé la comunitat internacional les denomina pseudociències (és un terme despectiu). Dintre aquest grup s'englobarien l'astrologia, l'ufologia o l'esoterisme, per exemple. La medicina alternativa acostuma a estar classificada també com a pseudociència, si bé sovint és només medicina oriental (homeopatia, acupuntura...) Les pseudociències no suporten la prova de la falsabilitat ni la de la navalla d'Occam. No s'han de confondre amb disciplines que reivindiquen vies alternatives de coneixement a la raó, amb la protociència o amb postulats populars.

Objectius de la ciència

Abans d'explicar quins són els objectius de la ciència, convé considerar els objectius que sovint se li adjudiquen erròniament:
- Malgrat l'opinió generalitzada, l'objectiu de la ciència no és donar resposta a totes les preguntes. L'objectiu de les ciències físiques és contestar sols a aquelles que pertanyen a la realitat física. A més, la ciència no pot encarregar-se de totes les preguntes possibles; per tant, l'elecció de quines preguntes respondre és important.
- La ciència no pot i no produeix veritats absolutes i inqüestionables. En compte d'això, la ciència física sovint prova hipòtesis sobre alguns aspectes del món físic i quan és necessari les revisa o canvia d'acord amb les noves observacions o dades.
- Segons l'empirisme, la ciència no fa cap declaració sobre com la natura realment "és". La ciència sols pot fer conclusions sobre les nostres observacions de la natura. Tant els científics com la gent que accepta la ciència creuen, actuen com si la natura realment "fora" tal i com la ciència afirma. Nogensmenys, açò sols és un problema si acceptem la noció empírica de la ciència.
- La ciència no és una font de juís subjectius de valor, encara que certament pot parlar d'assumptes d'ètica i política senyalant les conseqüències probables de certes accions. El que hom projecta desde les hipòtesis científiques actuals més raonables cap a altres àrees d'interès no és assumpte de la ciència, i el mètode científic no ofereix assistència a aquells que desitgen fer-ho. No obstant, sovint s'afirma una justificació o rebuig científic per a moltes coses. Per supost, els juís de valor són intrínsecs a la ciència mateixa: per exemple, la ciència valora la veritat i el coneixement. L'objectiu subjacent o propòsit de la ciència per a la societat i els seus individus és produir models útils de la realitat. S'ha dit que és virtualment impossible fer deduccions a partir dels sentits humans que descriuen el que la natura "és". Per altra banda, la ciència pot fer prediccions basades en observacions. Amb freqüència aquestes prediccions beneficien la societat o individus humans que fan ús d'elles. Per exemple, la física de Newton i, en casos més extrems, la relativitat, ens permeten predir qualsevol cosa des de l'efecte que tindrà una bola de billar sobre una altra fins a la trajectòria de transbordadors espacials o satèl·lits. Les ciències socials ens permeten predir (amb limitada precisió per ara) coses com turbulències econòmiques, i també ens ajuden a entendre millor el comportament humà i a produir models de la societat i actuacions més empíriques en les polítiques governamentals. Resumint:
- La ciència produeix models útils, que sovint ens permeten fer prediccions útils: la ciència intenta descriure què és, pero evita intentar determinar què és (el qual és, per raons pràctiques, impossible).
- La ciència és una ferramenta útil, és el cos en creiximent del coneixement que ens permet tractar més efectivament amb el que ens envolta i adaptar-nos i evolucionar com un tot social a més de independentment. A vegades es cau en l'error d'extrapolar els resultats o explicacions de la ciència a altres dominis. Un exemple d'aquest error és la fal·làcia naturalista, que consisteix a creure que una cosa és bona si és natural i dolenta si no ho és, sense considerar que la moral no pot ser regida per la ciència. Errors similars estan a la base de les guerres entre ciència i religió, que han durat segles: ni la ciència pot encara resoldre els problemes de la metafísica ni serveix per negar o provar la fe; alhora la creença no podrà ser mai argument de veritat o mentida. A més a més, la ciència canvia i revisa els seus propis postulats, no es pot acceptar com a dogma infalible L'individualisme és una assumpció tàcita que subjau en la major part dels informes sobre ciència, en els que aquesta es tracta com si es tractés purament d'un sol individu enfrontant-se a la natura, fent experiments i predint hipòtesis. Però de fet, la ciència és sempre una activitat col·lectiva conduida per una comunitat científica. Açò pot demostrar-se de moltes maneres, tal volta la més fonamental i trivial és que els resultats científics deuen comunicar-se amb el llenguatge. Per tant, els valors de les comunitats científiques impregnen la ciència que aquestes produeixen.

El Mètode Científic

Article principal: Mètode científic El mètode científic és una manera de procedir per tal de trobar explicacins científiques de fenòmens reproduïbles. Els passos essencials del mètode científic són la iteració i recursió dels següents: #Caracterització (quantificació, observació i presa de mesures) #Hipòtesi (es proposa una explicació provisional) #Predicció (deduïda lògicament a partir de la hipòtesi) #Comprovació de la predicció (amb nous experiments)

El paper de les matemàtiques

hipòtesi]] Les matemàtiques, apart de constituir una disciplina en elles mateixes, funcionen com a llenguatge de la majoria de ciències. És un llengutage bastant universal, de trets formals, recolzat en la lògica i la racionalitat i amb un significat únic per a cada terme que el fan idoni per a les demostracions i teories, a diferència de moltes paràfrasis en llengües naturals. El paper més important de les matemàtiques en la ciència és l'expressió dels models científics. Observar i recopilar mesuraments, així com fer hipòtesis i prediccions: tot aquest requereix de models matemàtics i de l'ús extensiu d'aquesta disciplina. Les branques aplicades més usades són el càlcul, en sentit ampli, i l'estadística; les branques de matemàtica pura més usades són topologia i l'anàlisi numèric.

Història de la Ciència

Articles principals: Història de la ciència, Revolució científica La història de la ciència no s'interessa únicament pels fets posteriors a la revolució científica i la implementació del mètode científic, sinó que intenta rastrejar els precursors de la ciència moderna fins a temps prehistòrics. mètode científic] A Occident, l'avantsala a la ciència va ser la filosofia de la natura, que desacreditava l'experimentació com a mètode de validació del coneixement i es concentrava en l'observació pura. Un dels més destacats filòsofs de la natura va ser el pensador Aristòtil (384 aC - 322 aC). Després d'Aristòtil, la ciència grega es va anar independitzant de la filosofia. El món oriental també va desenvolupar sistemes científics propis, sent aquests més complexes als d'occident durant gran part de la història. ciència grega] Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) gran part d'Europa va perdre contacte amb el coneixement escrit. A aquest llarg període d'estancament sovint es coneix com ledat fosca. El Renaixement (segle XIV a Itàlia), anomenat així pel redescobriment de treballs d'antics pensadors, va marcar la fi de l'Edat Mitjana i va fundar fonaments sòlids per al desenvolupament de nous coneixements. Dels científics d'aquesta època en destaca Copèrnic, a qui se li atribueix haver iniciat la revolució científica amb la seva teoria heliocèntrica. Entre els pensadors més prominents que van donar forma al mètode científic i a l'origen de la ciència com sistema d'adquisició de coneixement cap destacar a Roger Bacon a Anglaterra, René Descartes a França i Galileo Galilei a Itàlia.
Actualitat
La història recent de la ciència està marcada pel continu refinatge del coneixement adquirit i el desenvolupament tecnològic, accelerat des de l'aparició del mètode científic. El desenvolupament modern de la ciència avança en paral·lel amb el desenvolupament tecnològic impulsant-se ambdós camps mútuament. Si bé les revolucions científiques de principis del segle XX van estar lligades al camp de la física a través del desenvolupament de la mecànica quàntica i la relativitat general, en el segle XXI la ciència s'enfronta a la revolució biotecnològica i dels nanomaterials, amb el debat de rerafons sobre el principi de precaució, la ciència postnormal i la democratizació de l'activitat tecnocientífica.
Classificació de les principals disciplines científiques
Article principal: Llista de disciplines científiques Avui dia ja no es pot parlar de ciència de manera genèrica, ja que l'especialització del saber és tal que han aparegut nombroses disciplines sota aquest terme. Les més rellevants són les que apareixen a:
Ciències pures
:Matemàtiques - Lògica
Ciències naturals
:Astronomia - Biologia - Bioquímica - Biotecnologia - Ciències de la Terra - Ecologia - Física - Geologia - Química
Ciències socials o humanes
:Antropologia - Arqueologia - Biblioteconomia - Ciències de la informació - Ciències polítiques - Dret - Economia - Geografia - Història - Lingüística - Pedagogia - Psicologia - Sociologia - Filosofia - Religions i creences - Urbanisme
Ciències aplicades
:Agricultura - Astronàutica - Automoció - Ciències de la salut - Comunicacions i transports - Gastronomia - Informàtica - Mineria - Pesca - Ramaderia - Tecnologia Geografia
Enllaços externs

- [http://www.edu365.com/aulanet/comsoc/glossari_index.htm Glossari de ciències]
- [http://www.acclc.es/invitroveritas/vol4/art49.html Catalunya, terra de ciència?]
Referències

- A. F. Chalmers. ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? (Siglo XXI editores. Madrid, 1982). Introducció divulgativa i molt entenedora a la filosofia de la ciència i l'epistemologia. Categoria:Ciència ja:科学 ko:과학 ms:Sains simple:Science th:วิทยาศาสตร์ zh-min-nan:Kho-ha̍k

Religió

)]] La Religió es el conjunt de creences (sobre el món i la persona) i d'actituds (moral) pròpies d'una persona o d'una comunitat humana. Especialment es refereix al concepte de sagrat, entès com allò digne de reverència, de respecte o d'obediència. Les religions se solen classificar en aquests quatre grups principals,
- Animisme
- Dualisme
- Monoteisme
- Politeisme Conceptualment i històrica, la primera religió és l'animisme, que és la noció consubstancial a l'ànima humana segons la qual tota la resta d'objectes de la natura posseeixen igualment una ànima homologable a aquesta. La creença en les "forces de la natura", pròpia de l'animisme, cristal·litza en la divinització d'aquestes, és a dir en el teisme, que utilitza el concepte de Déu, bé sigui en plural politeisme o bé sigui en singular monoteisme. D'altra banda el conjunt de teoria i pràctica de l'animisme ha evolucionat fins a donar lloc a creences molt més ben estructurades, com és el cas del xintoisme japonès, o a les religions-filosofies, de les quals destaquen l'hinduisme i el budisme. El pas últim en l'evolució del pensament religiós és justament la negació de la possibilitat de demostrar tant l'existència d'una realitat sobrenatural com la seva inexistència: l'agnosticisme. O bé la seva negació absoluta: l'ateisme. En el procés de formació de la societat catalana, hi va intervenir el cristianisme com a factor de cohesió social. Això s'accentuà al segle XIV amb el procés de depuració de la religió (Vicent Ferrer), i amb la represàlia i expulsió de les minories judaista (segle XV) i musulmana (segle XVI). Amb la Reforma-Contrareforma, els Països Catalans quedaren alineats en el bàndol catòlic, del qual les monarquies hispànica i francesa foren el referent secular. Tanmateix, el procés de modernització, amb la consegüent secularització, trigà molt a arribar al nostre país, com mostra el cas del mestre solsoní Ripoll, que fou executat per la Inquisició valenciana entrat el segle XIX. Al segle XX, el monopoli religiós catòlic s'ha trencat, bàsicament per un augment de la indiferència religiosa. Categoria:Religió ja:宗教 ko:종교 ms:Agama simple:Religion th:ศาสนา

Sòcrates

Sòcrates (Atenes, 470 aC - 399 aC) fou un filòsof grec, fill d'un escultor i d'una llevadora.

Biografia

Es creu que va rebre ensenyament dels sofistes a les places d'Atenes en un època inestable marcada per la Guerra del Peloponés (431 aC-403 aC) i la dictadura dels 30 tirants (404 aC). Des de molt jove va cridar l'atenció dels que l'envoltaven per l'agudesa dels seus raonaments i la facilitat de paraula que ostentava, a més de la fina ironia amb què esquitxava els seus discursos, amb els ciutadans joves aristocràtics d'Atenes, als quals els preguntava sobre la seva confiança en opinions populars, encara que molt sovint ell no els oferia cap ensenyament. El seu inconformisme el va impulsar a oposar-se a la ignorància popular i al coneixement dels que es deien savis. Ell no es considerava a si mateix savi, ni tan sols quan en consultar a l'oracle de Delfos aquest li va respondre "Sòcrates és el més savi dels mortals". El seu mèrit més gran va ser crear la maièutica, mètode inductiu que li permetia portar els seus alumnes a la resolució dels problemes que es plantejaven per mitjà d'hàbils preguntes la lògica de les quals il·luminava l'enteniment. Pensava que el coneixement i l'autodomini haurien de permetre restaurar la relació entre l'ésser humà i la naturalesa. No va deixar res escrit i els seus pensaments els coneixem gràcies a Antístenes, Plató i Esquimes. Malgrat això [http://www.lastoa.com/modules.php?name=News&file=article&sid=581 Sòcrates] és un personatge central en la cultura europea. Va morir als 70 anys d'edat, l'any 399 aC acceptant serenament suïcidar-se, en ingerir la cicuta, metzina que li va prescriure el tribunal que el va jutjar per no reconèixer els déus atenencs i per, segons ells, corrompre la joventut. Plató descriu els darrers moments de Sòcrates en tres dels seus diàlegs (Apologia de Socrates, Crito i Fedó). A la seva mort sorgeixen les escoles socràtiques, l'Acadèmia Patonica, les dues menors de moral i dues de dialèctica, que van tenir en comú la recerca de la virtut a través del coneixement del que és bo.

El mètode Socràtic (o mètode maièutic)

Partint de la inscripció de l'oracle de Delfos que deia "Coneix-t'e a tu mateix", Sòcrates remarca, com els sofistes, l'aspecte subjectiu de la reflexió filosòfica, en la que fa servir dos instruments: #El raonament inductiu #Les definicions universals El procediment que fa servir és la pregunta ""què és?", que configura el fonament de la ciència. Però la seva forma de preguntar el que fa és examinar el que creu saber el seu interlocutor mitjançant:
- La ironia, que consisteix en mostrar a que parla la ignorància que s'amaga darrera el seu suposat saber.
- La maièutica, que conmpleta el procés irònic en portar al descobriment de la veritat a través d'una colla de preguntes orientades a aqeusta finaltiat. Així, la ment humana genera el concepte que es concreta en la definició i que constitueix el moment essencial del saber. La finalitat de la ironia i la maièutica no era cap altra que l'educació de l'home en la recerca del bé, identificat en la ciutat (polis) amb el bé col·lectiu i la justícia. Conèixer el bé és el mateix que fer el bé. Aquesta recerca del coneixement és el principi del plaer i de la felicitatm atés que ningú obra malament, en contra del seu propi profit. Aquesta ètica, que té com a punt de sortida la intimitat de l'ésser humà, pren una dimensió col·lectiva en acceptar cada ésser humà la veritat en la que se sustenta la comunitat a la qual pertany i que es manifesta en les lleis. Això implica l'acatament, per part de Sòcrates, de la llei que el condemnà a mort, ja que és preferible patir una injustícia que cometre-la.

Les escoles Socràtiques

Escola cirenaica --> Aristip (435 aC-355 aC) Escola megàtrica --> Euclides Escola cínica -----> Antístenes (436 aC-366 aC) categoria:Antiga Grècia Categoria:Filòsofs de l'Antiga Grècia ja:ソクラテス ko:소크라테스 ms:Socrates

Filosofia Presocràtica

Els Pre-socràtics són els filòsofs anteriors a Sòcrates. Es poden classificar de la següent forma:

Monistes

- Escola de Milet ---> Tales, Anaximandre i Anaxímenes
- Escola Pitagòrica --> Pitàgores, Hipàs, Filolau
- Escola d'Efès -----> Heràclit
- Escola d'Elea -----> Xenòfanes i Parmènides

Pluralistes

- Empèdocles
- Anaxàgores
- Atomistes: Leucip i Demòcrit Categoria:Filosofia

Sofistes

Sofista prové del mot grec sophos que significa "saviesa" o "experiència" en un camp del coneixement. Els filòsofs sofistes eren una mena de mestres ambulants que oferien els seus ensenyaments sovint a canvi de diners. Eren especialistes en el debat d'idees i preocupats per la definició del significat de les paraules, partien d'una crítica dels valors tradicionals com el bé, la justícia, la veritat, la llei, la bellesa, etc. que consideraven relatius. El mètode o tècnica d'ensenyament que usaven rep el nom d'Erística. Partien dels següents supòsits:
- La formació de l'individu ho ha d'abarcar tot i integrar tots els coneixements.
- El coneixement és un procés que canvia i avança en el temps.
- El coneixement té un caràcter relatiu, ja que es fonamenta en les sensacions i aquestes mai es poden expressar en judicis concrets sinó en les diverses opinions dels éssers humans.
- La validesa absoluta del coneixement és dubtosa. Categoria:Filosofia ja:ソフィスト ko:소피스트