:: wikimiki.org ::

Força Gravitatòria

Força gravitatòria

La gravitació és la força d'atracció que existeix entre totes les partícules amb massa. Aquesta força és la que fa que els objectes es mantinguin a la superfície de la Terra, i de fet també que manté unida la terra, o qualsevol altre planeta. Estrictament, cal diferenciar entre gravitació, que és la força universal d'atracció, i gravetat, que és la resultant de l'aquesta força a la superfície de la terra, incloent també les pseudo-forces causades per a rotació de la terra. En la pràctica, els termes gravitació i gravetat se solen usar indistintament. La força d'atracció gravitatòria entre dos objectes depèn de la seva massa, de la distància que els separa, i d'una constant universal, G. Això s'expressa en la Llei de la Gravitació Universal de Newton: :

F = \frac

Segons la teoria de Einstein la gravetat també depèn de la suma de la densitat de l'energia, i del triple de la seva pressió interna. Una pressió positiva, dirigida cap al exterior, augmenta la força de la gravetat, mentre que una pressió negativa (un objecte elàstic estirat) disminueix la gravitació. Un gas de fotons té una pressió igual a una tercera part de la seva densitat energètica, per la qual cosa, la seva atracció gravitatòria doblaria la de una massa equivalent de matèria ordinària. L'absència aparent de gravetat durant els vols espacials es coneix com gravetat zero o microgravetat.

Acceleració de la gravetat

A la Terra, la gravetat acostuma a mesurar-se d'acord amb l'acceleració que proporciona un objecte a la seva superfície. :g = 9,80665 m/s² El valor que acostuma a acceptar-se internacionalment per a l'acceleració de la gravetat (g) a l'hora de fer càlculs és de 9,80665 metres per segon cada segon (m/s²). Per tant, si no considerem la resistència de l'aire, un cos que caigui lliurement prop de la superfície de la terra augmentarà cada segon la seva velocitat en 9,80665 metres per segon. A l'equador, al nivell del mar, l'acceleració de la gravetat és de 9,7799 metres per segon cada segon, mentre que en els pols és superior a 9,83 metres per segon cada segon (m/s²). Les variacions de l'acceleració de la gravetat amb la latitud es deuen a l'acceleració centrífuga associada al moviment de la Terra i al fet que la forma de la Terra no és exactament esfèrica. Vegeu: Teoria de la xarxa d'espín Categoria:Gravetat ja:重力

Força

Una força o F és una acció que realitza una perturbació en la quantitat de moviment o direcció d'un mòbil. El concepte de força és descrit per la segona llei de Newton. F = m
- a La unitat del SI per a la força és el Newton (N), que equival a kg·m·s⁻² Segons la tercera llei de Newton, a cada força li correspon una d'idèntica magnitud i sentit oposat. Aquesta llei es coneguda com llei d'acció-reacció.

Tipus de forces

Els físics consideren que hi ha només quatre tipus de forces fonamentals o interaccions fonamentals a la natura, amb les quals es poden explicar tots els fenòmens observats: la força nuclear forta, la força electromagnètica, la força nuclear dèbil i la gravetat. Els altres tipus de forces considerades tradicionalment en física o enginyeria són expressions macroscòpiques de les quatre forces fonamentals. Alguns exemples són la força de fricció o de fregament, la força d'arrossegament o la forces recuperadores que es posen de manifest en molles o pèndols. La pressió és una magnitud física que indica la força aplicada per unitat de superfície.

Forces conservatives i no conservatives

Una força conservativa és aquella força el treball de la qual no depèn del recorregut realitzat, sinó que depèn exclusivament de la posició inicial i final del cos. Són forces conservatives la força gravitatòria, la força elàstica, la força elèctrica...

Forces elementals

- Força nuclear feble, també anomenada senzillament força feble o interacció dèbil
- Força electromagnètica
- Força nuclear forta, també anomenada senzillament força forta o interacció forta
- Força gravitatòria Això és un esborrany, ajudeu-nos a fer-lo créixer fins que es converteixi en un article. categoria:Física categoria:Física clàssica simple:Force (physics)

Massa

La massa és una propietat dels objectes físics que mesura la quantitat de matèria en un objecte. És un concepte fonamental de la mecànica i tots els temes relacionats. En el Sistema Internacional, la massa es mesura en quilograms. Estrictament parlant, la massa es refereix dos conceptes:
- La massa inercial és una mesura de la inèrcia d'un objecte, que és la seva resistència a canviar el seu estat de moviment quan se li aplica una força. Un objecte amb poca massa inercial canvia el seu moviment fàcilment, mentre que un objecte amb gran massa no.
- La massa gravitacional és una mesura de la força d'interacció d'un objecte amb la força gravitatòria. En un mateix camp gravitacional, un objecte amb menor massa gravitatòria experimenta una força menor que un objecte de major massa gravitatòria (aquesta quantitat es confon de vegades amb el pes) Hom ha demostrat experimentalment, amb la màxima precisió amb què es pot mesurar, que la massa inercial i la gravitatòria d'un objecte són iguals, encara que conceptualment es consideren diferents. A continuació, es discuteixen les definicions i implicacions de cadascuna d'aquestes dues magnituds.

Massa inercial

La massa inercial es determina usant la segona i tercera lleis del moviment de Newton. Donat un objecte amb una massa inercial coneguda, podem obtenir la massa inercial de qualsevol altre objecte si aconseguim que tots dos objectes exerceixin una força entre si. Segons la tercera llei de Newton, les forces experimentades per cada objecte tindran la mateixa magnitud. Així podem estudiar com una força actua sobre dos objectes diferents. Suposem que tenim dos objectes, A i B, amb masses inercials m_A (coneguda) i m_B (que volem determinar.) Si suposem les masses constants i aïllem el sistema format pels dos objectes de la resta de l'univers, de manera que les úniques força existents siguin les de A sobre B, que denotarem F_AB, i la força de B sobre A, que denotarem F_BA. Segons la segona llei de Newton, F_AB = m_A·a_A F_BA = m_B·a_B on a_A i a_B són les acceleracions que experimenten A i B, respectivament. Per a continuar, cal assegurar que les acceleracions no siguin zero, és a dir que les forces entre els objectes no siguin nul·les. Això es pot aconseguir, per exemple, fent col·lisionar els dos objectes i fent mesures durant la col·lisió. La tercera llei de Newton estableix que les dues forces són iguals i oposades, és a dir, F_AB = - F_BA. Així, la massa de B (m_B) és igual a: m_B=-m_A (a_A/a_B) Així, mesurant a_A i a_B podem determinar m_B en termes de m_A. S'ha suposat que les massa A i B són constants. Aquesta és una suposició fonamental, la conservació de la massa, i es basa en el fet que suposadament la massa no es pot ni crear ni destruir. En realitat la massa es pot transformar en energia: això és una implicació de la teoria de la relativitat especial. De vegades és útil tractar la massa d'un objecte variant en el temps: per exemple, la massa d'un coet decreix en anar-se cremant el combustible.

Massa gravitacional

Considerem dos objectes A i B amb masses gravitacionals M_A i M_B, separades una distància |r_AB|. La llei de gravitació de Newton estableix que la força d'atracció totes dues serà de magnitud: | F |= G (M_A·M_B) /(|r_AB|·|r_AB|) on G és la constant de gravitació universal. La fórmula anterior es pot reformular de la següent manera: donada l'acceleració g d'una massa de referència (massa = 1) en un camp graviatori (com el de la Terra), la força gravitacional sobre un objecte de massa M té de magnitud: | F | = Mg.

Equivalència de la massa inercial i massa gravitacional

Els experiments han demostrat que les massa inercials i gravitacionals coincideixen, amb un altíssim nivell de precisió. Aquests experiments són essencialment el conegut fenomen, observat per primer cop per Galileu, que un objecte cau amb una acceleració que no depèn de la seva massa (suposant que no existeixi fricció). Suposem que tenim un objecte amb masses inercials i gravitacionals m i M, respectivament. Si la [gravetat és l'única força que hi actua, la combinació de la segona llei de Newton i l'acceleració de la gravetat dóna: a = (m/M)g Llavors, tots els objectes en el mateix camp gravitatori cauen a la mateixa velocitat si i només si la relació entre les massa inercials i gravitacionals és sempre igual a una constant fixa. Podem prendre aquesta constant igual a 1, per definició.

Quant de Massa

Segons Planck la massa té un valor mínim (m_p):

m_p = \sqrt

on m_p és la massa de Planck,

\hbar

és la constant de Plack dividida per 2π, c es la velocitat de la llum en el buit, (en termes de les unitats del SI) G = (6,674215 ± 0,000092) · 10 ^-11 N·m²/kg². aquest quant de massa té un valor de 2,177 · 10 ^-8 kg Vegeu: Unitats de Planck

Enllaç extern

- [http://www.alcyone.com/max/writing/essays/planck-units.html Plana sobre les unitats de Planck] Categoria:Mecànica Categoria:Magnitud física ja:質量 ko:질량 simple:Mass

Planeta

Un planeta és un cos sense llum pròpia que gira al voltant d'una estrella. Així, es denomina planeta a cadascun dels cossos sòlids que descriuen òrbites el·líptiques al voltant del Sol o, en general, d'un estel. El mot planeta, que significa errant, va ser utilitzat en l'antiga astronomia geocèntrica per a designar els set astres que són visibles a ull nu i que es desplacen lentament respecte als estels del firmament. Aquests astres eren el Sol, la Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Amb l'adveniment de la teoria heliocèntrica de Copèrnic (1543) (que té un precedent en la d'Aristarc de Samos) la Terra va ser considerada com a planeta, i el Sol i la Lluna van deixar de ser-ho. Per tant, el nombre de planetes va ser reduït a sis. L'any 1781 William Herschel va descobrir Urà, l'any 1846 Johann Galle va descobrir Neptú i l'any 1930 Clyde Tombaugh va descobrir Plutó. Actualment, els planetes que millor coneixem són els del nostre Sistema Solar que són nou: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. Però s'han descobert altres planetes. Es coneixen com a «planetes extrasolars». Són planetes que orbiten al voltant d'altres estrelles que no són el Sol. L'any 1995, astrònoms de l'observatori de Ginebra van descobrir un planeta extrasolar amb una massa comparable a la de Júpiter orbitant al voltant de 51 Pegasi, una estrella similar al Sol. Anys més tard, astrònoms nord-americans van descobrir dos planetes més grans que Júpiter a les òrbites de dues estrelles similars al Sol, 47 Ursae Maioris i 70 Virginis. Categoria:Astronomia als:Planet ja:惑星 ko:행성 ms:Planet simple:Planet th:ดาวเคราะห์ zh-min-nan:He̍k-chheⁿ

Constant Gravitacional

La Constant Gravitacional és una constant que apareix a la fórmula de la gravitació universal postulada per Isaac Newton, i a la teoria de la gravetat basada en la Teoria de la Relativitat d'Einstein: F = G·M·m / d² on F es la força, G es la constant universal gravitacional, M es la massa, la major, i m es la massa menor de les dues considerades, d es la distancia entre els centres de massa. (equació postulada per Isaac Newton) A la llei d'Einstein de la gravitació, la força de la gravetat no depèn només de la massa. També depèn de altres formes d'energia, i de la pressió Té el següent valor: G=6,67259 × 10^-11m³s^-2kg^-1 Aquest petit nombre és l'atracció en newtons entre dos cossos d'una massa d'1 kg cada un, separats una distància d'1 m. Categoria:Gravetat

Isaac Newton

] Sir Isaac Newton (25 de desembre de 1642 - 20 de març de 1727) va ser un alquimista, matemàtic, científic, i filòsof anglès. Newton és l'autor dels Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (1687), on descriu la llei de la gravitació universal i les tres lleis del moviment, (lleis de la inèrcia), base de la mecànica clàssica. Newton fou el primer que demostrà que les lleis naturals governen els moviments de la terra, i del cel. Newton també creà un model matemàtic per les lleis de Kepler del moviment dels planetes. Volia també ampliar les seves lleis argumentant que les òrbites (com les dels estels amb cua) no eren solament el·líptiques; sinó també podien ser hiperbòliques, i parabòliques. Newton també demostrà que la llum blanca estava composta d'una mescla dels altres colors. Són també notables els seus arguments a favor que la llum està composta de partícules.

Biografia

Va néixer el 25 de desembre de 1642 (corresponent al 4 de gener de 1643 del nou calendari) en Woolsthorpe, Lincolnshire, Anglaterra . Va realitzar els seus primers estudis universitaris en 1661, al Trinity College de Cambridge. Al començament dels seus estudis, es va interessar en primer lloc per la química, i aquest interès, segons es diu, es va manifestar al llarg de tota la seva vida. Durant el seu primer any d'estudis, i probablement per primera vegada, va llegir una obra de matemàtiques sobre la geometria de Euclides, el que va despertar en ell el desig de llegir altres obres. El seu primer tutor va ser Benjamin Pulleyn, posteriorment professor de grec en la universitat. En 1663, Newton va llegir la Clavis mathematicae de Oughtred, la traducció de la Geometria de René Descartes de Van Schooten, l'Òptica de Kepler, l'Opera mathematica de Vieta, editades per Van Schooten i, en 1644, l'Aritmètica de Wallis que li serviria com introducció a les seves investigacions sobre les sèries infinites, el teorema del binomi i certes quadratures. En 1663 Newton va conèixer a Isaac Barrow, qui li va fer classe com primer Professor Lucasià de Matemàtiques. En la mateixa època, Newton va entrar en contacte amb els treballs de Galileu, Fermat, Huygens i altres, a partir probablement de l'edició de 1659 de la traducció de la Geometria de Descartes per Van Schooten. Des de finals de 1664, Newton sembla disposat a contribuir personalment al desenvolupament de les matemàtiques. Aborda llavors el teorema del binomi, a partir dels treballs de Wallis, i el càlcul de fluxions. Després, a l'acabar els seus estudis de batxiller, ha de tornar a la granja familiar a causa d'una epidèmia de pesta bubònica. Retirat amb la seva família durant els anys 1665-1666, coneix un període molt intens de descobriments: descobreix la llei de l'invers del quadrat, de la gravitació, desenvolupa el seu càlcul de fluxions, generalitza el teorema del binomi i posa de manifest la naturalesa física dels colors. No obstant això, Newton guarda silenci sobre els seus descobriments i reprèn els seus estudis en Cambridge en 1667. De 1667 a 1669, emprèn activament investigacions sobre òptica i és elegit fellow del Trinity College. En 1669, Barrow renúncia a la seva Càtedra Lucasiana de Matemàtiques i Newton li succeeix i ocupa aquest lloc fins a 1696. El mateix any envia a John Collins, per mitjà de Barrow, el seu "Analysis per aequationes numero terminorum infinits". Per a Newton, aquest manuscrit representa la introducció a un potent mètode general, que desenvoluparà més tard: el seu càlcul diferencial i integral. Newton va descobrir els principis del seu càlcul diferencial i integral cap a 1665-1666, i durant el decenni següent va elaborar almenys tres enfocaments diferents de la seva nova anàlisi. Des de 1684, el seu amic Halley li incita a publicar els seus treballs de mecànica, i finalment, gràcies a la sustentació moral i econòmic d'aquest últim i de la Royal Society, publica en 1687 la seva cèlebre Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, obra que va marcar un punt d'inflexió en la història de la ciència, i a més va aconseguir que el seu autor perdés el seu temor a la publicació de les seves teories. En 1672 va publicar una obra sobre la llum amb una exposició de la seva filosofia de les ciències, on va aconseguir demostrar que la llum blanca estava formada per una banda de colors (vermell, taronja, groc, verd, blau i violeta) fent passar la llum a través d'un prisma. Aquests experiments li van dur a formular la seva teoria general sobre la llum que, segons ell, està formada per corpuscles i es propaga en línia recta i no per mitjà d'ones. Aquest llibre que va ser severament criticat per la major part de les seves contemporanis, entre ells Robert Hooke (1638-1703) i Huygens, qui sostenien idees diferents sobre la naturalesa de la llum. Aquesta crítiques van provocar el seu recel a les publicacions pel que es va retirar a la solitud del seu estudi en Cambridge. Des de 1673 fins a 1683, Newton va ensenyar àlgebra i teoria d'equacions, però sembla que assistien pocs estudiants als seus cursos. Mentrestant, Isaac Barrow i l'astrònom Edmund Halley (1656-1742) reconeixien els seus mèrits i l'estimulaven en els seus treballs. Cap a 1679, va verificar la seva llei de la gravitació universal, de la qual va deduir la força gravitatòria entre la Terra i la Lluna i va demostrar que era directament proporcional al producte de les masses i inversament proporcional al quadrat de la distància, multiplicant aquest quocient per una constant anomenada constant de gravitació universal. :

F = G \frac

Va tenir a més la gran intuïció de generalitzar aquesta llei a tots els cossos de l'univers, amb el que aquesta equació es convertia en la llei de gravitació universal. A més va establir la compatibilitat entre la seva llei i les tres de Kepler sobre els moviments planetaris. En 1687, Newton va defensar els drets de la Universitat de Cambridge contra el Rei Jacob II i, com resultat tangible de l'eficàcia que va demostrar en aquesta ocasió, va se elegit membre del Parlament en 1689, en el moment que el rei era destronat i obligat a exiliar-se. Va mantenir el seu escó en el Parlament durant diversos anys sense mostrar-se, no obstant, molt actiu durant els debats. Durant aquest temps va prosseguir els seus treballs de química, en els quals es va revelar molt competent, encara que no publiqués grans descobriments sobre el tema. Es va dedicar també a l'estudi de la hidrostàtica i de la hidrodinàmica a més de construir telescopis. Després d'haver estat professor durant prop de trenta anys, Newton va abandonar el seu lloc per a acceptar la responsabilitat de Director de la Moneda en 1696. Durant els últims trenta anys de la seva vida, va abandonar pràcticament les seves investigacions i es va consagrar progressivament als estudis religiosos. Va ser elegit president de la Royal Society en 1703 i reelegit cada any fins a la seva mort. En 1705 va ser fet cavaller per la Reina Ana, com recompensa als serveis prestats a Anglaterra. Els últims anys de la seva vida es van veure aombrats per la desgraciada controvèrsia, d'envergadura internacional, amb Leibniz a propòsit de la prioritat de la invenció de la nova anàlisi. Acusacions mútues de plagi, secrets dissimulats en criptogrames, cartes anònimes, tractats inèdits, afirmacions sovint subjectives d'amics i partidaris dels dos gegants enfrontats, zels manifests i esforços desplegats pels conciliadors per a aproximar als clans adversos, això es va acabar amb la mort de Leibniz en 1716. Després d'una llarga i atroç malaltia, Newton va morir durant la nit del 20 de març de 1727, i va ser enterrat en l'abadia de Westminster enmig dels grans homes d'Anglaterra. Newton va opinar sobre la seva vida el següent: "No se com puc ser vist pel món, però al meu entendre, m'he comportat com un nen que juga a la vora del mar, i que es diverteix buscant de tant en tant una pedra més polida i una conquilla més bonica del normal, mentre que el gran oceà de la veritat s'exposava davant meu completament desconegut." Newton va ser respectat durant tota la seva vida com cap altre científic, i prova d'això van ser els diversos càrrecs amb que se li va honrar: en 1689 va ser elegit membre del Parlament, en 1696 se li va encarregar la custòdia de la Casa de la Moneda, en 1703 se li va nomenar president de la Royal Society i finalment en 1705 va rebre el títol de Sir de mans de la Reina Ana. La gran obra de Newton culminava la revolució científica iniciada per Nicolau Copèrnic (1473-1543) i inaugurava un període de confiança sense límits en la raó, extensible a tots els camps del coneixement.

Escrits de Newton

- Method of Fluxions (1671)
- Opticks (1704)
- Arithmetica Universalis (1707)
- Philosophiae Naturalis Principia Mathematica Newton, Isaac Newton, Isaac Newton, Isaac ja:アイザック・ニュートン ko:아이작 뉴턴 ms:Isaac Newton simple:Isaac Newton th:ไอแซก นิวตัน

Microgravetat

S'anomena microgravetat a la situació que es dona a l'interior dels vehicles en òrbita al voltant de la Terra que s'assimila a l'absència de gravetat. Això és degut a que es troben en situació de caiguda lliure, equivalent a l'absència de gravetat per als fenòmens físics. Tanmateix l'equivalencia només és valida des d'un punt de vista macroscòpic (és a dir, des del punt de vista de les activitats a l'escala humana). El camp gravitatori terrestre contínua sent ben present (la força d'aquest és només d'un 10% més baixa a l'alçada de la estació espacial internacional) i deixa sentir els seus efectes. Per exemple, hi ha una diferencia petita però mesurable en la seva força entre els punts del vehicle més propers i més allunyats de la Terra. A més, el vehicle pateix petites acceleracions degudes a forces de frotament amb l'atmosfera, interaccions amb el camp magnètic, radiació solar, etc. Totes aquestes forces fan que els objectes en microgravetat estiguin sotmesos a petites acceleracions respecte a la nau, cosa que trenca l'equivalència amb l'absència de gravetat. En realitat, la situació s'aproxima més a estar sotmès a camps gravitatoris molt febles, d'aquí el seu nom. Categoria:Gravetat Categoria:Astronàutica

Acceleració

L' acceleració és una magnitud física que indica com canvia la velocitat d'un cos que es mou en relació amb el temps. Es defineix com acceleració el quocient entre la diferència del vector velocitat i el període de temps transcorregut. Per calcular l'acceleració mitjana d'un moviment, o quan l'acceleració és constant, s'utilitza la següent formula: :

\vec a=\frac=\frac

L'acceleració instantània, es calcula emprant períodes de temps molt petits. Quan es tracta de moviments rectilinis, es calcula com la derivada de la funció velocitat respecte del temps: :

\mathbf = \frac

Acceleració centrípeta

L'acceleració centrípeta és un cas especial d'acceleració que es dóna en els moviments circulars. Sempre és perpendicular a la direcció del moviment, i té la propietat de canviar la direcció del vector velocitat sense variar el seu mòdul. Si un cos es mou seguint una trajectòria circular de radi r amb una velocitat lineal v, es calcula amb la següent fórmula: :

a_c=\frac

Amb la velocitat angular,

\omega \

, s'utilitza: :

a_c= \omega ^2 \cdot r \

Categoria:Magnitud física Categoria:Cinemàtica ja:加速度 ko:가속도 simple:Acceleration th:ความเร่ง

Equador terrestre

La línia equatorial o equador és una línia imaginària que dona la volta a un planeta (o qualsevol altre cos celest) mantenint-se equidistant dels dos pols. És una circumferència que divideix l'objecte en dues parts iguals o hemisferis i és perpendicular a l'eix de rotació del mateix. Per definició, la latitud de l'equador es 0º.

Equador terrestre

L'equador de la Terra té una llargada real d'aproximadament 40.070 km. L'equador és un dels cinc cercles principals de latitud basats en la relació entre la rotació de la Terra i el pla de l'òrbita al voltant del Sol. A més, l'equador és l'únic paral·lel que és alhora un cercle màxim. El Sol en el seu moviment estacional a través del cel passa directament sobre l'equador dues vegades cada any, en els equinoccis vernal i tardoral que tenen lloc al març i al setembre respectivament. En aquestes dates i sobre la línia de l'equador, els raigs de Sol són perpendiculars a la superfície de la Terra. Els llocs situats a prop de l'equador experimenten l'alba i el crepuscle més ràpids del món. Tan sols duren uns pocs minuts. Aquests llocs també tenen una quantitat de temps dia/nit relativament constant cada dia de l'any, comparat amb llocs més al nord o al sud. Categoria:Cartografia Categoria:Astronomia ja:赤道 ms:Garisan Khatulistiwa th:เส้นศูนย์สูตร zh-min-nan:Chhiah-tō

Segon

El segon (s) és una unitat de temps, una de les set unitats base del Sistema Internacional. Es defineix com a la duració de 9,192,631,770 períodes de radiació corresponents a la transició entre dos nivells de l'estructura hiperfina de l'estat fonamental del cesi 133. Històricament el segon es va definir com 1/86 400 d'un dia solar mitjà. El 1956, el Comité Internacional de Pesos i Mesures va redefinir en funció de l'any tròpic, ja que la translació de la Terra al voltant del Sol és més estable que la rotació. El 1967 es va establir la definició actual, basada en l'estructura hiperfina del cesi 133. categoria:Unitats del SI categoria:Unitats de temps ja:秒

Teoria de la xarxa d'espín

Segons la teoria de la xarxa d'espín o gravitació quàntica de llaços (en anglès, loop quantum gravity) l'espai-temps estaria quantitzat de forma de no poden existir longituds menors que la longitud de Planck, ni temps menors que el temps de Planck. Segons aquesta teoria l'espai-temps forma una xarxa canviant on la matèria ocupa els nusos de xarxa esmentada. Per un altre costat les longituds, i els temps, serien múltiples sencers dels esmentats longitud de Planck, i temps de Planck. Aquesta teoria seria una versió quàntica de la teoria de la relativitat d'Einstein, i per tant de la gravetat. Val a dir que, d'una banda, aquesta teoria no ha estat comprovada per cap experiment, o observació, car els àtoms de l'espai-temps estàn un 16 ordres de magnitud per sobre les energies aconseguides amb els actuals acceleradors de partícules, i, d'altra banda, la teoria de xarxa d'espín és avui per avui una teoria incompleta.

Vegeu també

- Unitats de Planck
- Gravitó
- Teoria de cordes

Bibliografia

- Investigación y ciencia (Scientific American), març 2004 “Atomos del Espacio y del Tiempo”, per Lee Smolin, pàgina 58, Prensa científica, S. A., Muntaner, 339 pral. 1ª 08021 Barcelona (España).

Enllaços externs

- [http://www.edge.org/3rd_culture/bios/smolin.html8 Plana sobre Lee Smolin]
- [http://www.qgravity.org/lee/ Gravetat quàntica]
- [http://xxx.lanl.gov Laboratori de Los Álamos (en aquesta plana hi esta prohibit cercar informació en robots. Plana en anglès)]
- [http://forum.wolframscience.com/showthread.php?s=&threadid=153 Plana en anglès] Categoria:Mecànica quàntica Categoria:Gravetat

Canberra Women's Tennis Classic

The Canberra Women's Tennis Classic is an annual WTA Tour tournament held in Canberra, Australia in the week leading up to the Australian Open. The tournament is held at the National Sports Club in the Northern Canberra suburb of Lyneham and played on Rebound-Ace hardcourts. There are singles and doubles competitions. The singles prize is US$16,000 and 80 tournament points.

2005 champions

- Singles - Ana Ivanovic
- Doubles - Tathiana Garbin and Tina Krizan

2004 champions

- Singles - Paola Suarez
- Doubles - Jelena Kostanic and Claudine Schaul Category:Tennis tournaments Category:Sport in Canberra

�mieszne zdj�cia �eba mp3 download hotels in Krakow katpar

:: RELATED NEWS ::

標點
标点符号，书面上用于标明句读和语气的符号。“标点符号是辅助文字记录语言的符号，是书面语的有机组成部分，用来表示停顿、语气以及词语的性质和作用。”（中华人民共和国国家标准《标点符号用法》，1995年12月13日发布，1996年6月1日实施）

中文标点符号

历史

在古文中没有标点符号，断句只能靠人的�

貝當
亨利·菲利浦·贝当(Henri Philippe Pétain) (1856年 4月24日──1951年 7月23日) 法國陆军将领、政治家，也是法國維希政府的星期，而現時鎮江著名醋品牌恆順醬醋廠，據聞會謹守釀製鎮江醋的期限為21天。鎮江醋影響到當地飲食。鎮江地區的食品以「肴、點、麵」馳名。「肴」是肴肉，「點」是湯包

贝当
亨利·菲利浦·贝当(Henri Philippe Pétain) (1856年 4月24日──1951年 7月23日) 法國陆军将领、政治家，也是法國維希政府的西漢的一個時期，大致包括漢昭帝和漢宣帝的在位期間 (約為公元前87年至前49年)。漢帝國在這段時期著重休養生息，以恢復在漢武帝時期被消耗的國力。後世歷史�

中行曰
中行曰，中国汉朝人，原为汉宫宦官。汉景帝时期作为和亲使者的随从进入匈奴，后投降匈奴。在匈奴伊稚斜单于王庭颇有权势，�

诺曼·福斯特
诺曼·福斯特爵士（Norman Robert Foster, Baron Foster of Thames Bank，OM Kt，1935年 6月1日-）英国建筑师。港译霍朗明。生于曼彻斯特，1961年自曼彻斯特大学毕业到