:: wikimiki.org ::
| França |
França
França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant).
França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.
És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.
Geografia
Consell de Seguretat de les Nacions Unides
Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF)
::Vegeu Dependències d'ultramar franceses
Orografia i hidrografia
França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m).
Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.
Demografia
Roine
Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren:
#París 11.174.743
#Lió 1.648.216
#Marsella 1.516.340
#Lilla 1.182.026
#Bordeus 979.262
#Tolosa 819.507
#Nantes 715.358
#Grenoble 696.326
#Rouen 608.671
#Montpeller 591.646
#Rennes 569.932
#Estrasburg 557.120
#Niça 506.694
Història
Niça]]
Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París.
Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França.
Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789.
Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870).
Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari.
En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.
Llengües
La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries.
Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada.
Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia.
Vegeu també: Literatura francesa
Economia
Article principal: Economia de França
Enllaços externs
- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França]
Categoria:França
als:Frankreich
fiu-vro:Prantsusmaa
ja:フランス
ko:프랑스
ms:Perancis
simple:France
th:ประเทศฝรั่งเศส
zh-min-nan:Hoat-kok
Europa:Aquest article és sobre el continent. Per al satèl·lit de Júpiter vegeu Europa (satèl·lit) i per al ser mitològic vegeu Europa (Mitologia).
----
Europa (Mitologia)
Europa és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia, malgrat que queda més a prop d'Amèrica. La Mediterrània separa Europa d'Àfrica, i les mars Egea, de Màrmara i Negra la separen d'Àsia.
Geografia i geologia
Negra
Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km2.
Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega
Divisió política
Onega
Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.
1 Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
2 L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas.
3 El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia
4 Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa.
5 La Turquia europea inclou els terriotris a l'est i nord de l'estret del Bòsfor.
Per últim, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu.
Llengües d'Europa
La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la súperfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu.
Pàgines que s'hi relacionen
- Unió europea
- Clima d'Europa
- Estat
- Rius d'Europa
- Vegetació d'Europa
External links
- [http://p086.ezboard.com/balbanau Evropa / Europa / Europe]
Categoria:Europa
als:Europa
ja:ヨーロッパ
ko:유럽
ms:Eropah
roa-rup:Evropa
simple:Europe
th:ทวีปยุโรป
zh-min-nan:Europa
Canal de la MànegaEl canal de la Mànega (en anglès English Channel; en francès La Manche ) forma part de l'oceà Atlàntic i el comunica amb el mar del Nord. Situat a l'oest d'Europa, separa el nord-est de França de l'illa de la Gran Bretanya.
El seu punt més estret és al pas de Calais (també anomenat estret de Dover), on només 34 quilòmetres de distància separen Dover del cap francès Gris-Nez.
Al sud-oest de l'estret, prop de la costa francesa, hi ha les illes Anglonormandes, pertanyents al Regne Unit. L'illa francesa d'Ouessant, davant la costa bretona, marca l'extrem occidental del canal. A la zona sud del canal hi destaca la península de Cotentin.
El nom català del canal prové del francès, en què la Manche vol dir "la màniga". Aquest mateix significat és el que s'ha conservat en alemany (Der Ärmelkanal), en portuguès (Canal da Mancha), en italià (la Manica) o en esperanto (Manika Markolo), a diferència de l'anglès, que l'anomena "canal anglès" (English Channel) o el neerlandès, que en diu simplement "el canal" (Het Kanaal); l'espanyol, curiosament, adapta la forma francesa tan sols fonèticament però sense conservar-ne el significat originari, ja que Canal de la Mancha no fa referència a cap màniga.
Formació del canal
Abans del final de l'última glaciació, uns 10.000 anys enrere, el conjunt de les illes Britàniques formava part del continent europeu.
En retirar-se el gel de la glaciació, es va formar un gran llac a la part sud-oriental de l'actual mar del Nord, que drenava cap a l'Atlàntic a través d'un petit canal a l'alçada de Dover i Calais.
Al voltant del 6500 aC, una forta erosió va anar desgastant la roca calcària de l'estret i va crear definitivament el Canal de la Mànega. Des de llavors l'acció de les ones sobre les costes ha augmentat l'amplada de l'estret. Aquest mateix efecte continua avui en dia.
Importància històrica
El canal de la Mànega sempre ha estat la millor defensa de la Gran Bretanya: és l'accident geogràfic que li ha permès d'intervenir i d'evitar possibles entrades en conflictes europeus. Va impedir a Napoleó i Hitler la invasió del país.
S'hi han succeït moltes invasions (o intents d'invasió) com la conquesta normanda, l'Armada Invencible o la batalla de Normandia. També hi ha hagut moltes batalles navals, com la batalla de Portland, la batalla de la Hougue i la topada entre lUSS Kearsarge i el CSS Alabama.
Al mateix temps, la Mànega ha servit com a vincle comú cultural i polític, des de les societats celtes, la cultura imperial romana, la fundació de Bretanya pels colons provinents de la Gran Bretanya, fins a l'estat anglonormand.
El comerç pel canal ha estat un altre element important per a les societats d'ambdues ribes des de temps prehistòrics; producte d'això hi ha un gran nombre de ports d'importància a les dues bandes de l'estret:
- Dover
- Calais
- Dieppe
- Southampton
- Portsmouth
- Le Havre
- Cherbourg
Rutes importants dels transbordadors:
- Dover – Calais
- Newhaven – Dieppe
- Portsmouth – Caen
- Portsmouth – Cherbourg
- Portsmouth – Le Havre
- Poole – Saint-Malo
- Weymouth – Saint-Malo
- Plymouth – Roscoff
A la importància del tràfic comercial i de passatgers que uneix les dues ribes del canal cal afegir-hi la que representa el que travessa el canal i que uneix les economies de l'Europa del nord amb la resta del món. Tot aquest tràfic marítim combinat fa que el canal de la Mànega sigui una de les vies de comunicació més importants del món, i una de les principals pel que fa al comerç marítim (algunes fonts consideren que concentra més de la quarta part del comerç marítim mundial).
Els centres de vacances costaners, com ara Brighton i Deauville, inicalment fomentats per al turisme aristocràtic a començament del segle XIX, s'obriren posteriorment a altres classes socials i han adoptat un estil de complex de lleure que ha influït notablement arreu del món.
L'Eurotúnel
Ara mateix, moltes persones creuen el canal de la Mànega pel "Túnel del Canal", "Chunnel" o "Eurotúnel". Aquesta enorme proesa d'enginyeria, proposada per primer cop per Napoleó, connecta la Gran Bretanya amb el continent mitjançant el tren o l'automòbil.
Ara és normal viatjar entre Brussel·les o París i Londres amb el tren Eurostar.
Travesses importants del Canal
El 7 de gener de 1785, el francès Jean-Pierre Blanchard i el nord-americà John Jeffries viatgen des de Dover (Regne Unit) fins a Calais (França) amb un globus aerostàtic, i són els primers a creuar l'estret per l'aire.
Matthew Webb és, el 1875, la primera persona que creua el canal nedant. El 6 d'agost de 1926, Gertrude Ederle és la primera dona a fer-ho, i supera el rècord masculí en dues hores.
El 1909, Louis Blériot, des de França, fou la primera persona a creuar l'estret amb avió.
El 1979, l'aeroplà Gossamer Albatross guanya les 100.000 lliures de premi que hom havia reservat per al primer enginy que creués el canal mitjançant la força humana. El pilot, Bryan Allen, pedala 3 hores per complir l'objectiu.
Categoria:Estrets
Categoria:Canals
ja:イギリス海峡
ko:영국 해협
Regne Unit
El Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord o simplement Regne Unit és un estat que es troba a l'extrem oest d'Europa (més a l'oest només hi ha Islàndia i la República d'Irlanda, a més d'illes portugueses) en els terrenys que el propi nom indica.
Cal no confondre el Regne Unit amb la Gran Bretanya, que és només l'illa més gran, ni amb l'Anglaterra, que és només la part constituent més gran. Fins l'any 1800 tota l'illa d'Irlanda no formà part del Regne Unit, i fins el 1704 l'Escòcia era un país independent.
Divisió administrativa
El Regne Unit està dividit en tres països:
- Anglaterra, capital: Londres
- Escòcia, capital: Edimburg
- País de Gal·les, capital: Cardiff
i una provincia:
- Irlanda del Nord, capital: Belfast
Principals àrees metropolitanes
Les major àrees metropolitantes del Regne Unit són les següents:
#Londres, 13.945.000
#Birmingham, 2.575.768
#Manchester, 2.244.931
#Leeds, 1.499.465
#Glasgow, 1.168.270
#Newcastle, 879.996
#Liverpool, 816.216
#Nottingham, 666.358
#Sheffield, 640.720
#Bristol, 551.066
Vegeu: Llistat d'aglomeracions de la Unió Europea
Categoria:Regne Unit
Categoria:Unió Europea
ja:イギリス
ko:영국
ms:United Kingdom
simple:United Kingdom
th:สหราชอาณาจักร
zh-min-nan:Liân-ha̍p Ông-kok
Bèlgica
Bèlgica (België en neerlandès, Belgique en francès, Belgien en alemany) és un país d’Europa occidental, membre de la Unió Europea des de la seva fundació.
Limita al nord amb els Països Baixos, a l’est amb Alemanya i el Gran Ducat de Luxemburg, al sud amb França i a l’oest amb el Mar del Nord. Els seus habitants s’anomenen belgues i culturalment hi podem distingir els flamencs, (+/- 60% de la població, de llengua neerlandesa habitant principalment a Flandes ), els francòfons (+/- 40% de la població, dels quals un 80% són valons i un 20% brussel·lencs francòfons) i els de parla alemanya (habitant als cantons de l’est, a la frontera amb Alemanya).
Història
Article principal: Història de Bèlgica
El territori on s'assenta Bèlgica va ser ocupada pels romans de Juli Cèsar (segle I aC), inclosa dins la província de la Gallia però essent només romanitzada en profunditat al sud (actual Valònia de llengua llatina). Fou separada de la Gàl·lia per August formant part de la província de Gallia Belgica que s’extenia molt més enllà de la Bèlgica actual.
Un cop desaparegut l'imperi romà, i les successives grans invasions dels pobles germànics, la regió va esdevenir el centre del primer reialme franc, amb capital a Tournai, fins que el rei Clovis dels Francs l’abandona per París. La cristianització massiva començà el 630 amb el suport de monjos celtes
Sota l'impuls de Carlemany, nat a Lieja, la vall del Mosa esdevingué el centre polític i econòmic del l'imperi Carolingi, el més gran imperi post-romà amb capital a Aquisgrà
La divisió de l'imperi amb el Tractat de Verdum després de la mort de Carlemany va dividir Europa i també el territori de la futura Bèlgica, quedant dividit entre el regne de Carles I el Calb a l’oest de l'Escalda incloent el comtat de Flandes i el de Lotaríngia , posteriorment unit al Sacre-Imperi Romà. Dins la futura Bèlgica, es desenvolupen múltiples feus quasi independents com els comtats de Flandes, Hainaut, Looz i Namur, els ducats del Brabant i Limburg i el principat de Lieja. Cal remarcar que tots aquestes entitats polítiques englobaven territoris d’ambdós constats de la frontera lingüística, que no ha esdevingut frontera política fins al segle XX.
Es comencen a desenvolupar a partir del segle X nombroses ciutats, especialment a Flandes (Bruges, Gant, Ypres, Tournai) i a la vall del Mosa (Huy, Namur, Dinant i Lieja) mentre la urbanització del centre de Bèlgica és més lent amb algunes ciutats brabançones més tardanes (Brussel·les, Lovaina, Malines). La indústria de la llana i el comerç marítim, amb la Lliga Hanseàtica converteixen la regió amb el cor econòmic i comercial d’Europa, ajudada per la navegació fluvial a l’Escalda i entre el Rin i el Mosa.
En aquesta època es produeixen nombrosos enfrontament entre les viles flamenques, que els governs de rics burgesos gaudien de força autonomia, i el rei de França, com la Batalla dels Esperons d’Or l’11 de juliol de 1302, considerada com el naixement de la nació flamenca, on les tropes franceses van rebre una severa derrota.
Després de la Guerra dels Cent Anys, els comptats i ducat del futur territori belga a excepció del principat de Lieja passen a estar sota dominació borgonyona. És d’aquesta època el naixement del nom de Països Baixos. Els ducs de Borgonya designaren a tots els seus territoris a l’actual Bèlgica i Holanda amb aquest nom amb relació amb les terres altes del comptat de Borgonya.
Després de la mort de Carles el Temerari, els territoris passaren en mans dels Habsburg espanyols, els anomenats Països Baixos espanyols, les 17 províncies.
Després de una llarga dominació espanyola, la història de Bèlgica, encara no com a entitat independent però com un espai territorial semblant a l’actual, es pot considerar que comença amb la ruptura al 1579 de les 17 províncies, un cop les Províncies Unides de la Unió d’Utrech (actuals Països Baixos) reformistes i protestants van assolir la independència dels espanyols. Les províncies del sud de la Unió d’Arras, catòliques i fartes dels excessos dels calvinistes del nord, resten sota el domini de Felip II.
Durant el segle XVII va ser el camp de batalla d’Europa entre un imperi espanyol en decadència, les Províncies Unides desitjant consolidar la seva independència ajudades per una Anglaterra volent limitar l’expansió francesa. Durant les sis guerres que s’hi produïren entre 1635 i 1713, els espanyols van anar perdent territoris, com el Flandes francès, l’Artois o l’Hainaut francès.
La Guerra de Successió Espanyola acaba amb la pèrdua dels seus territoris, amb el Tractat d’Utrech al 1713, que cedeix les Províncies del sud als Habsburg d’Àustria. Durant aquest segle XVIII les diferents ciutats, comptats i marquesats dels Països Baixos del sud s’administren de forma força independent. Durant la llarga pau, reformen l’agricultura, les finances i fan renéixer la indústria i comerç.
A finals del segle XVIII, França, s’annexiona els Països Baixos austríacs i el Principat de Lieja. S’aboleixen les institucions pròpies, privilegis i un decret declara els futurs belgues ciutadans francesos sota les lleis i institucions franceses. S’endeguen tota una sèrie de reformes inspirades en la igualtat i uniformitat, en bona part conservades fins els nostre dies: organització de l’estat civil, igualtat davant els impostos i lleis, jerarquia i administració de la justícia.
S’inicia la industrialització de Valònia (carbó, siderúrgica, tèxtil) mentre creix el descontent per les reformes, el despotisme de Napoleó, i el forçós enrolament dels joves en l’exercit napoleònic.
La derrota de Napoleó a la batalla de Waterloo davant l’aliança dels prussians i els anglesos de Wellington acaba amb el domini francès. El Congrés de Viena al 1818 reunifica els antics Països Baixos més el Gran Ducat de Luxemburg, formant el Regne dels Països Baixos, sota el rei Guillem I d’Orange.
Les fèrtils terres de Flandes, la indústria minera, siderúrgica i tèxtil valona troben sortida i exportació en una Holanda de canals i ports o en el riu Escalda que torna a estar obert permetent l’expansió del port d’Anvers.
Políticament, creix l’oposició al rei, pel seu excessiu poder, la poca llibertat religiosa, els privilegis dels neerlandesos i l'aprovació de la constitució (Llei fonamental) malgrat el refús dels belgues.
La Revolució Belga 1830, s’inicia el 15 d’agost” al Teatre de la Moneda. Lluites oposen els holandesos als brussel·lencs i altres voluntaris belgues entorn a Brussel·les. Finalment la revolta és general i els holandesos són vençuts. La Conferència de Londres reconeix, el desembre de 1830, una Bèlgica independent, de la qual s’havia ja fet càrrec un govern provisional que convoca un Congrés Nacional de Notables, per elaborar la constitució. La constitució belga fou sancionada el 7 de febrer de 1831. El Congrés va oferir la corona reial a Leopold de Saxe-Coburg-Gotha.
Durant el segle XIX, disposant de carbó i ferro, es desenvolupa la revolució industrial essent durant alguns anys la segona potència econòmica mundial. El rei Leopold II (successor i fill de Leopold 1r, 1865) dirigeix a títol personal la colonització del Congo per assegurar suficients matèries primeres per a Bèlgica. L’actual República Democràtica del Congo (Congo Kinshasa, ex-Zaire) esdevé el seu domini personal. El 1885 Leopold II esdevé oficialment cap d’Estat del Congo, que no cedirà a Bèlgica fins al 1908.
Durant la Primera Guerra Mundial, al 1914 Bèlgica és ocupada per una Alemanya en guerra contra França. La violació de la imposada neutralitat belga desencadena l’entrada del Regne Unit a la guerra. Malgrat una ferma resistència, l’exèrcit belga dirigit pel rei Albert I és ràpidament vençut i el país ocupat excepte els territoris darrera la línia de l’Yser. Després de la guerra, Bèlgica rebé les antigues colònies alemanyes de Ruanda i Burundi
Durant el període d’entreguerres, Bèlgica com tot Europa pateix les conseqüències de una forta crisi econòmica.
En 1940, Bèlgica torna a ésser ocupada per Alemanya a l’inici de la Segona Guerra Mundial. Després de només 18 dies de batalla, el rei Leopold II decideix la capitulació en contra de la voluntat del govern refugiat a Londres, en una actitud que fou considerada com una traïció. La resistència a l’ocupació és desenvolupà especialment a Valònia mentre el govern a l’exili declara el rei, que roman a Bèlgica oficialment com a presoner de guerra, no apte per desenvolupar el càrrec, condició que no s’anul·larà després de l’alliberació.
Després de la guerra, al 1950 el govern del partit catòlic organitzà un referèndum sobre la “qüestió reial” amb un resultat global favorable al seu retorn. Però la forta derrota a Valònia, especialment a Lieja (amb més d’un 80% de vots en contra) i a l’Hainaut, fan que el retorn del rei provoqui greus insurreccions, amb atemptats a les mines i alts forns valons i diversos morts en enfrontaments amb les forces d’ordre. S’arriba a plantejar un govern secret a Valònia que declari la independència. L’abdicació del rei, titllat de col·laboracionista pels valons, en favor del seu fill Balduí I permet salvar la unitat belga. Aquests fets marcaran de tota manera el final de l’unitarisme belga.
Després de la segona guerra mundial, Bèlgica esdevé membre fundador de l’OTAN i de la Comunitat Econòmica Europea, avui ja Unió Europea
Als anys seixanta, sota la pressió del moviment flamenc, Bèlgica s’enfronta a majors demandes de descentralització de l’estat, evolucionant progressivament cap un estat federal. Els conflictes lingüístics són cada cop més importants, arribant al zenit amb l’escissió de la secció francòfona de la Universitat de Lovaina i la creació d’una nova ciutat (Louvain-la-Neuve) en territori való per acollir la nova Universitat Catòlica de Lovaina. Finalment es fixà una frontera lingüística que esdevé frontera política (que mai havia estat) amb la creació de les regions (Valona, Flamenca i de Brussel·les Capital) i les comunitats (flamenca, francòfona i gemanòfona) arribant al delicat i consensuat equilibri actual, no exempt de friccions i reivindicacions entre comunitats.
Política
Article principal: Política de Bèlgica
Bèlgica és un Estat Federal i una monarquia constitucional, de la qual Albert II n’és rei en l’actualitat.
El federalisme és aplicat a Bèlgica sota una forma molt específica, havent tanmateix certes característiques de confederació, com les dobles majories necessàries per als canvis constitucionals. Per contra, també posseeix caràcters unitaris com les finances públiques encara competència de l’Estat en més d’un 80%, o l’organització de la Seguretat Social (excepte alguns aspectes organitzats per la Comunitat Flamenca)
El sistema polític belga és sovint presentat com una “particràcia”, on els caps de les tres famílies tradicionals (socialistes, lliberals i catòlics) mantenen una gran influència en la gestió del país i de les entitats federades (Regions i Comunitats) malgrat l’escissió que van experimentar als anys 60 les tres famílies en dues vessants lingüístiques i de l’ascens de partits Verds i d’Ultradreta (Front Nacional, Vlaams Block) durant el darrer decenni. Les tensions de l’últim mig segle entre la població flamenca (de parla neerlandesa) al nord, i la francòfona (Valònia i Brussel·les) al sud, han comportat nombroses modificacions de la Constitució atorgant a les Regions i Comunitats un major reconeixement i una certa autonomia.
Aquestes modificacions de la Constitució han comportat la creació d’un gran nombre d’entitats governamentals:
- Estat federal
- Comunitats de Bèlgica
- Comunitat Flamenca (Vlaamse Gemeenschap) posteriorment fusionada amb la resta d’institucions de la regió flamenca
- Comunitat Francesa de Bèlgica (Communauté française de Belgique ou Communaté Wallonie-Bruxelles)
- Comunitat Germanòfona de Bèlgica (Deutschsprachige Gemeinschaft), amb competències als cantons de l’est de Valònia
- Regions de Bèlgica
- Regió de Brussel·les-Capital ( Région de Bruxelles Capitale - Brussels hoofdstedelijk Gewest), incloent Brussel·les i comunes adjacents
- Regió Flamenca (Vlaams Gewest)
- Regió Valona (Région Wallone)
Cal dir que la regió Flamenca no es correspon al comptat de Flandes de l’edat mitjana, que incloïa territoris actualment a Valònia (Tournai) i a França (Lille). A més la Regió Flamenca incorpora els territoris de parla neerlandesa de l’antic ducat del Brabant i part del Limburg (dividit entre els Països Baixos, Bèlgica i Alemanya). Per la seva part la Regió Valona incorpora els històrics Principat de Lieja, els comptats de Namur i l’Hainaut, part de Flandes francòfona i el Brabant francòfon. La regió brussel·lenca es limita a la ciutat de Brussel·les (majoritàriament francòfona) i algunes ciutats de l’aglomeració (Anderlech, Ixelles, St. Gilles, Uccle o Ganshoren). Tota la regió s’assenta al centre de l’antic comptat brabançó.
Els flamencs van immediatament fusionar les seves institucions, preferint la simplicitat. Paradoxalment la seu de la regió-comunitat flamenca és a Brussel·les, fora de la Regió Flamenca (però amb competències “comunitàries” sobre el 20% de població neerlandòfona) com reivindicació de Brussel·les com a territori flamenc.
Els francòfons mantenen ambdues institucions, amb certes friccions entre elles i entre els valons i els brussel·lencs francòfons. Els membres del parlament de la Comunitat francesa de Bèlgica són directament triats entre els parlamentaris valons i capitalins francòfons reduint així el nombre global de parlamentaris, per alleujament del contribuent.
El poder federal és en mans del Primer ministre i el seu govern. Hi ha gran tradició de pactes i coalicions, donada la dispersió de partits en famílies i comunitats lingüístiques. Actualment Guy Verhofstadt encapçala una amplia coalició de lliberals flamencs (VLD) i valons (MR) i socialistes flamencs (SP.A) i valons (PS) des de les eleccions de juny de 2003. Anteriorment la coalició de govern la formaven fins a sis partits, incloent els Verds valons (Écolo) i flamencs (Agalev), deixant a la família cristiana d’ambdós costats (CVP i PSC) sola a l’oposició amb les independentistes d’ultradreta del Vlaams Block.
L’Estat federal, té les competències de tots els afers d’interès nacional, com la defensa i part dels afers internacionals, la seguretat social, l’economia, les telecomunicacions i nombroses competències federalitzades parcialment, com la recerca científica o l’ensenyament (fixa edat de educació obligatòria, homologació de títols, etc.)
Els governs de cada Comunitat - francesa, flamenca o gemanòfona - són responsables dels assumptes lligats a la persona i la llengua. Són responsables de la cultura, l’educació (escoles, biblioteques, teatres, audiovisual..), la recerca i formació, la sanitat (només medicina preventiva), la joventut, l’esport i les relacions internacionals (des de 1996)
Els governs regionals - Flandes, Valònia i Brussel·les-Capital - s’ocupen en exclusiva d’afers territorials i econòmics com Transports, Sanitat, Política Territorial, Medi Ambient , Energia Habitatge, Agricultura, Indústria o Turisme.
Les Comunitats i les Regions duent també a terme les Relacions Internacionals en les matèries de la seva competència (excepte en el capítol d’ajuda al tercer món) representant-se fins i tot als consells de ministres de la Unió Europea.
A més, brussel·lencs francòfons o de parla neerlandesa tenen les seves pròpies institucions polítiques i administratives, la COCOF (Comissió Comunitària Francòfona) pels francòfons, la VGC (Vlaamse gemeenschcapsCommisie) pels de parla neerlandesa. Les matèries bi-comunitàries, és a dir, que no poden atribuir-se a una sola comunitat lingüística (com el Teatre de la Moneda el Museu d’Art Modern i Contemporani) són gestionades per la CCC-GGC (Commission communautaire commune - Gemeenschappelijke Gemeenschapscommissie)
D’aquesta manera, una escola de Brussel·les, com a institució pedagògica, dependrà de la Comunitat Francesa si l’escola és francòfona, o de la flamenca si utilitzen la llengua neerlandesa, tant pel que fa als salaris dels funcionaris com dels programes educatius. És un compromís complex, però que permet una cohabitació pacífica de les dues cultures principals del país. Evidentment es produeixen paradoxes com l’existència d’un ministre d’agricultura a la Regió de Brussel·les, amb competències sobre només 17 explotacions.
Províncies
Artícle principal: Divisions de Bèlgica
Les províncies representen un nivell polític intermediari poc conegut per la mateixa població. Bèlgica, a excepció de la Regió uniprovincial de Brussel·les sense institucions provincials, es divideix en deu províncies, que depenen directament de les Regions:
- Flandes
- Anvers (Antwerpen), amb capital a Anvers (Antwerpen)
- Brabant Flamenc (Vlaamse Brabant), amb capital a Lovaina (Leuven)
- Flandes Oriental (Oost Vlaanderen), amb capital a Gant (Gent)
- Flandes Occidental (West Vlaanderen), amb capital a Bruges (Brugge)
- Limburg, amb capital a Genk
- Valònia
- Brabant Való (Brabant wallon), amb capital a Wavre
- Hainaut, amb capital a Mons
- Lieja (Liège), amb capital a Lieja
- Luxemburg, (Luxembourg), amb capital a Arlon
- Namur, amb capital a Namur
Geografia
Artícle principal: Geografia de Bèlgica
Fronteres terrestres : 1 385 km (França 620 km; Països Baixos 450 km; Alemanya 167 km; Luxemburg 148 km)
Litoral : 66 km
Extrems d'altitud : 0 m > + 694 m
Tot i ésser majoritàriament pla, el territori esdevé ràpidament força ondulat i forestal a mida que ens apropem a la meitat sud del país (les Ardenes) Els rius principals de país, tots desembocant a la Mar del Nord que drenen el país són:
- el Mosa (Meuse / Maas) i els seus afluents com l’Ourthe o la Sambre a l’est, on es desenvolupà la indústria pesada i les conques carboníferes. El Mosa i la Sambre són navegables i una de les principals vies de comunicació de Valònia amb el mar, via el canal Albert, que duu de Lieja a Anvers o directament Mosa avall per territori neerlandès.
- l’Escalda (Escaut / Schelde) drenant l’oest de Bèlgica, en l’estuari del qual se situa el port d’Anvers, el segon més important d’Europa darrera Rotterdam.
- L’Yser (Yser / IJzer), riu curt amb una conca d’ únicament el 5% del territori, a Flandes Oriental. L’únic que desemboca a la costa belga.
El clima és suau, temperat i humit, amb temperatures mitjanes de 25°C a l’estiu i de 7,2°C a l’hivern. Les temperatures extremes son -12,2°C et +32,2°C.
Economia
Artícle principal: Economia de Bèlgica
Forma part juntament amb els Països Baixos i Luxemburg del Benelux.
Demografia
Artícle principal: Demografia de Bèlgica
Població: 10 258 762 habitants (2001). 0-14 anys: 17,48 %; 15-64 anys: 65,57 %; + 65 anys: 16,95 %
Densitat: 336 hab/km2
Esperança de vida dels homes: 75 anys ( 2001)
Esperança de vida de les dones 81 anys ( 2001)
Taxa de creixement de la pob.: 0,16 % (2001)
Taxa de natalitat: 10,74 ‰ (2001)
Taxa de mortalitat: 10,1 ‰ ( 2001)
Taxa de mortalitat infantil: 4,7 ‰ (2001)
Taxa de fecunditat: 1,6 fills/dona (2001)
Taxa de migració: 0,97 ‰ (2001)
La població es composa de tres grups lingüístics:
- els flamencs de parla neerlandesa (+/- 60% de la població, vivint a les regions flamenca i de Brussel·les
- els francòfons (valons i brussel·lencs francòfons, junts +/- 40%)
- els germanòfons (unes 70 000 persones, menys de 1%), molt localitzats a els cantons fronterers amb Alemanya (Eupen, Malmédy, Saint-Vith)
Independentment de aquesta diferència lingüística, es troben petites minories com els jueu que s’instal·laren fa més de cinc segles a Anvers i que continuen essent una comunitat fonamental de la ciutat, malgrat que actualment se’n trobin més a Brussel·les.
Geogràficament i culturalment, Bèlgica se situa al centre d’Europa, i durant els últims mil·lennis, ha rebut les influències del tots els pobles i cultures que hi han passat, esdevenint una barreja de cultures celta, romana, francesa, neerlandesa, espanyola i austríaca
Té la segona densitat de població més gran d’Europa, després de la dels Països Baixos, força dispersa per tot el país, especialment a la rodalia de Brussel·les i a la plana flamenca. Per contra la regió sud-est, les Ardenes, és poc poblada.
Bèlgica compta amb tres llengües oficials: el neerlandès, el francès i l’alemany. L’anglès és una llengua força utilitzada sobretot en el món dels negocis, les comunicacions i les institucions públiques i seus d’organismes internacionals. Brussel·les, amb un status oficial de bilingüisme, és majoritàriament francòfona (80%), malgrat la llengua original és el “patois” brussel·lenc (d’arrel germànica). El francès ha estat la llengua de l’administració, noblesa i burgesia des dels temps dels espanyols i els Habsburg. Des de la independència belga, el francès també és parlat pels flamencs “afrancesats”, dels valons i francesos que hi anaren a viure, i més recentment dels barris sorgits de la immigració (especialment de França, Espanya, el Magrib i Turquia). També va ser la llengua del poder fins a les reivindicacions flamenques dels anys 50.
Un gran nombre de flamencs es descriuen primer com a flamencs, després com a belgues i per últim com europeus. Pels brussel·lencs francòfons, el sentiment “belga en primer lloc” sembla ser majoritari. Mentre que entre els valons, el sentiment “belga” sembla recular en profit del sentiment “való”, degut als problemes comunitaris recurrents que ha experimentat Bèlgica durant els últims quaranta anys malgrat la progressiva federalització. El rei proposa cada any un “federalisme d’unió” que és lluny d’acomplir-se ja que els problemes perduren.
Cultura
Artícle principal: Cultura de Bèlgica
Bèlgica és reconeguda principalment per:
- la pintura : primitius flamencs(Jan Van Eyck, Petrus Christus), Van der Weyden, surrealisme (Magritte)
- l’arquitectura: “Art Nouveau” (Victor Horta, Paul Hankar)
- el còmic: Hergé (Tintin), André Franquin (Spirou), Jigé (Valhardi), Morris (Lucky Luck) i molts d’altres
- literatura: el gènere fantàstic (Georges Eekhoud, Franz Hellens, Thomas Owen, Jean Ray, Marcel Thiry, Jacques Sternberg)
- la cervesa : més de 400 tipus diferents, com les famoses cerveses d’abadia trappistes, blanques o de fermentació natural (gueuze) i cerveses de temporada (Nadal..)
- la gastronomia: els musclos amb patates (moules et frites), el conill amb prunes i a la cervesa, les croquettes (de patata), les frites (típiques patates, fregides dues cops)
- la prestigiosa xocolata (pralinés): Neuhaus, Galler, Godiva, Léonidas i petits artesans
- els esportistes: Tennis(Kim Clijsters,Justine Henin-Hardenne,Sabine Appelmans), Tennis de taula, Equitació, Hoquei sobre herba, Ciclisme (Eddie Merckx,Philippe Thys)
Ensenyament
Principals universitats belgues (oferint la major part d’especialitats):
- Universitats francòfones
- UCL, [http://www.ucl.ac.be Université Catolique de Louvain] (Ottignies - Louvain-la-Neuve)
- ULB, [http://www.ulb.ac.be Université Libre de Bruxelles](Brussel·les)
- ULg, [http://www.ulg.ac.be Université de Liège](Lieja)
- Universitats flamenques
- VUB, [http://www.vub.ac.be Vrije Universiteit Brussel](Brussel·les)
- KUL, [http://www.kul.ac.be Katholieke Universiteit Leuven](Lovaina)
- RUG, [http://www.rug.ac.be Universiteit Gent](Gant)
Festes i dies festius
Altres Dades
- Línies de telèfon : 4,769 milions (1997) ;
- Telèfons mòbils : 974 km2494 (1997) ;
- Aparells de ràdio : 8,075 milions (1997) ;
- Aparells de televisió : 4,72 milions (1997) ;
- Usuaris d'Internet : 2,7 milions (2000) ;
- Carreteres: 145 774 km (116 182 km asfaltades) (1999) ;
- Ferrocarril : 3 437 km (1998)
- Vies navegables : 2 043 km
- Aeroports: 42 (24 amb pistes asfaltades) (2000).
Enllaços externs
Portals de les institucions
- [http://www.belgium.be Administració federal]
- [http://www.wallonie.be Regió Valona]
- [http://www.vlaanderen.be Regió Flamenca]
- [http://www.bruxelles.irisnet.be Regió de Brussel·les Capital]
- [http://www.cfwb.be Comunitat francesa de Wallonie-Bruxelles ]
- [http://www.dglive.be Comunitat germanòfona de Bèlgica]
- [http://www.ilotsacre.be/ Plànol de Bruselles]
Categoria:Bèlgica
als:Belgien
fiu-vro:Belgiä
ja:ベルギー
ko:벨기에
ms:Belgium
simple:Belgium
th:ประเทศเบลเยียม
zh-min-nan:Belgien
Luxemburg
El Gran Ducat de Luxemburg és una monarquia constitucional hereditària amb sistema parlamentari situada entre Bèlgica (a l'oest), Alemanya (a l'est) i França (al sud). El Gran Duc Enric n'és el cap d'estat des del mes d'octubre del 2000.
Forma part de la Unió Europea des del 25 de març del 1957. N'és, per tant, un dels seus membres fundadors. Juntament amb Bèlgica i els Països Baixos constitueix el Benelux.
Luxemburg té un clima temperat amb hiverns suaus. La temperatura mitjana anual és de 10ºC, mentre que la precipitació mitjana anual és d'aproximadament 815 mm. El nord és lleugerament més fred que el sud.
El pintor Joseph Kutter (1894-1941), està considerat com un dels millors artistes de Luxemburg.
Categoria:Luxemburg
Categoria:Unió Europea
als:Luxemburg
ja:ルクセンブルク
ko:룩셈부르크
ms:Luxembourg
simple:Luxembourg
th:ประเทศลักเซมเบิร์ก
zh-min-nan:Luxembourg
Alemanya
Alemanya (en alemany Deutschland ) és un estat de l'Europa central que forma part de la Unió Europea, anomenat oficialment República Federal d'Alemanya (en alemany Bundesrepublik Deutschland).
Limita al nord amb el mar del Nord, Dinamarca i el mar Bàltic; a l'est amb Polònia i Txèquia; al sud amb Àustria i Suïssa, i a l'oest amb França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos. Durant la major part de la seva història, Alemanya va ser un terme geogràfic utilitzat per designar una àrea ocupada per diversos estats. Es va convertir en un estat unit durant 74 anys (1871-1945), però va ser dividit al terme de la Segona Guerra Mundial en la República Federal d'Alemanya (RFA —BRD—, coneguda com a Alemanya Occidental) i la República Democràtica Alemanya (RDA —DDR—, coneguda com a Alemanya Oriental). El 3 d'octubre del 1990, la RDA va passar a formar part de la RFA, de manera que Alemanya va tornar a ser una nació unida. Berlín n'és la capital i la ciutat més important. També passen del milió d'habitants les ciutats d'Hamburg i Munic.
Història
Article principal: Història d'Alemanya
L'idioma alemany i l'orgull alemany es remunten a fa més de mil anys, però l'estat conegut actualment com a Alemanya fou unificat com una nació estat moderna molt recentment: el 1871. Aquest fou el segon Reich alemany, sovint traduït per "imperi", encara que també significa "regne".
Abans de la seva unificació el 1871, Alemanya era una unitat cultural però no realment política. En aquest període s'hi poden distingir les fases següents:
- Primer Reich (conegut durant gran part de la seva existència com el Sacre Imperi Romà de la Nació Alemanya). Va sorgir el 843 de la divisió de l'Imperi Carolingi (que havia estat fundat el 25 de desembre del 800 per Carlemany) i va existir en diverses formes fins el 1806, quan va ser dissolt com a conseqüència de les guerres napoleòniques.
- Unificació alemanya. Després de les guerres napoleòniques, Prússia va anar ampliant els seus territoris fins que va forjar l'Imperi Alemany, encara que excloent-ne Àustria, la qual es va mantenir com un imperi multiètnic durant uns 50 anys més.
Aquests són els períodes més importants de la història de l'Alemanya unificada:
- Segon Reich (l'Imperi Alemany). Es fundà el 18 de gener del 1871 a Versalles i va durar fins el 9 de gener del 1918. Va tenir només tres emperadors.
- República de Weimar (primera república alemanya). Es va instaurar després de la Primera Guerra Mundial.
- Dictadura Nazi (anomenat Tercer Reich pels nazis mateixos, encara que era una dictadura). Va durar 12 anys, des del 1933 fins al 1945.
- Segona república alemanya:
- Alemanya dividida. Després de la Segona Guerra Mundial, Alemanya va quedar dividida en dos estats republicans: la República Federal d'Alemanya (corresponent als sectors ocupats pels EUA, França i el Regne Unit) i la República Democràtica Alemanya (al tros ocupat pel soviètics).
- Alemanya reunificada. Des del 3 d'octubre del 1990, Alemanya torna a ser un sol Estat.
Govern i política
Article principal: Govern i política d'Alemanya
Alemanya és una república federal democràtico-parlamentària, el sistema polític de la qual és definit en la seua constitució de 1949 (amb esmenes), anomenada Grundgesetz (llei fonamental):
- Poseeix un sistema parlamentari, en què el cap de govern, el Bundeskanzler (canceller), és electe.
- El parlament, anomenat Bundestag (dieta federal), és elegit cada quatre anys per sufragi popular en un sistema complex el qual combina representació directa i proporcional. Els 16 Bundesländer són representats a nivell federal pel Bundesrat (consell federal), el qual —depenent de l'afer en discussió— pot guanyar la paraula en el procedimient legislatiu. Ocasionalment es produeixen conflictes entre el Bundestag i el Bundesrat, creant dificultats en l'administració.
- La funció de cap d'Estat la compleix el Bundespräsident (president federal), els poders del qual es limiten a feines cerimonials i representatives.
En l'àmbit de la Unió Europea, Alemanya té la representació més nombrosa al Parlament Europeu en virtut de la seua condició de país més poblat de la Unió. A més, actualment un dels vice-presidents de la Comissió Europea és alemany.
Organització territorial
Comissió Europea
Economia
Article principal: Economia d'Alemanya
Categoria:Alemanya
als:Deutschland
fiu-vro:S'aksamaa
ja:ドイツ
ko:독일
ms:Jerman
roa-rup:Ghirmânii
simple:Germany
th:สหพันธ์สาธารณรัฐเยอรมนี
zh-min-nan:Tek-kok
ItàliaLa República Italiana o simplement Itàlia és un estat de l'Europa mediterrània, que consisteix principalment d'una península allargada i de dues grans illes en el mar Mediterrani: Sicília i Sardenya. Pel nord està borejat pels Alps, per on limita amb França, Suïssa, Àustria i Eslovènia. Els estats independents de San Marino i la Ciutat del Vaticà són enclavaments dintre del territori italià.
Història
Article principal: Història d'Itàlia
La història d'Itàlia és potser la més important per al desenvolupament de la cultura i societat de l'àrea mediterrània. El país ha estat amfitrió de moltes activitats humanes en temps prehistòrics, per la qual cosa s'hi han trobat numerosos llocs arqueològics en diferents regions: Lazio i Toscana, Umbria i Basilicata. Després de la Grècia Magna, la civilització etrusca i especialment l'Imperi Romà que va dominar aquesta part del món per molts segles, hi varen arribar l'humanisme medieval i el Renaixement que varen ajudar en la formació de la filosofia i l'art europeus. La ciutat de Roma conté alguns dels exemples d'estil barroc més importants de tot Europa.
La Itàlia moderna es va convertir en estat amb bastant retard respecte de la resta d'estats europeus. La conversió va ocórrer el 17 de març de 1861, quan els estats de la península i les Dues Sicílies es varen unir sota el tron del rei Victor Emanuel II de la dinastia Saboia, fins llavors governant del Piamont i reis de Sardenya. L'artífex de la unificació italiana, tanmateix, va ser el Comte Camillo Benso di Cavour, el ministre en cap de Víctor Emmanuel. Roma, per la seva part, es va mantenir separada de la resta d'Itàlia sota el comandament del Papa i no va ser part del regne d'Itàlia fins al 20 de setembre de 1870, data final per a la unificació italiana. Actualment, el Vaticà és un enclavament independent, completament envoltant per Itàlia, exactament igual que San Marino.
La dictadura feixista de Benito Mussolini iniciada el 1922 va portar a Itàlia a una aliança desastrosa amb l'Alemanya Nazi i l'imperi de Japó, portant la conseqüent derrota d'Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. El 2 de juny de 1946, un referèndum sobre la monarquia va desembocar en l'establiment de la República Italiana, la qual va adoptar una nova constitució l'1 de gener de 1948. Els membres de la família reial es varen dur a l'exili per la seva relació amb el règim feixista.
Itàlia va ingressar a l'OTAN i a la Unió Europea i per tant es va sumar a la creixent unificació econòmica i política d'Europa occidental, incloent-hi l'adopció de l'Euro el 1999.
Govern i política
Article principal: Govern i política d'Itàlia
La constitució de 1948 va establir un parlament bicameral, que va consistir d'una cambra de diputats (Camera dei Deputati) i un senat (Senato della Repubblica), un poder judicial i un poder executiu compost per un consell de ministres (gabinet), presidit pel primer ministre. El president de la república és escollit per 7 anys pel parlament junt a un petit nombre de delegats regionals. El president nomena el primer ministre, qui proposa la resta de ministres (nomenats formalment pel president). El consell de ministres ha de retenir la confiança (Fiducia) d'ambdues cambres.
Las cambres del parlament són escollides popularment i directa per un sistema representatiu mixt, majoritari i proporcional. Sota la legislació de 1993, Itàlia té districtes d'un sol representant per al 75% dels seients en el parlament. El 25% restant dels seients són repartits proporcionalment. La cambra de diputats posseeix un total de 630 membres. A més de 315 membres electes, el senat inclou ex-presidents i diverses altres persones vitalícies conforme a acords constitucionals. Ambdues cambres són electes per un màxim de 5 anys. Les cartes legislatives poden ser originades en qualsevol de les cambra i han de ser aprovades per majoria.
El sistema judicial italià es basa en el dret romà, modificat pel codi napoleònic i estatuts subseqüents. Una cort constitucional, la Corte Constituzionale, la qual autoritza les lleis constitucionals, és una innovació introduïda després de la Segona Guerra Mundial.
Organització política i administrativa
Segona Guerra Mundial
Article principal: Organització política i administrativa d'Itàlia
Itàlia es divideix en diverses regions. De aquestas, 5 (Vall d'Aosta, Friül — Venècia Júlia, Sicília, Sardenya i Trentino — Tirol del Sud) tenen un estatus especial en raó de la seva natura geogràfica, cultural o social. Les altres (Llombardia, Ligúria, Vèneto, Piemont, Calàbria, Toscana, Abruços, Basilicata, Campània, Emília-Romanya, Laci, Marques, Molise, Pulla i Úmbria) tenen un estatut comú de administració.
Geografia
Úmbria
Article principal: Geografia d'Itàlia
Itàlia consisteix predominantment en una gran península que s'estén cap al Mar Mediterrani, on junt a les seves dues principals illes, Sicília i Sardenya, crea masses aquàtiques importants, com el Mar Adriàtic al nord-est i el Mar Jònic al sud-est.
Els Apenins formen la columna vertebral de la península, anant des del nord-oest fins on s'uneixen amb els Alps, la cadena muntanyosa que després forma un arc el qual tanca a Itàlia des del nord. Allí s'hi troba també una gran esplanada al·luvial, la esplanada po-veneciana, drenada pel riu Po i els seus diversos afluents provinents dels Alps, Apenins i Dolomites.
El seu punt més elevat és el Mont Blanc (Monte Bianco) a 4.810 m d'alçada, però Itàlia s'associa més fàcilment amb dos volcans famosos: l'actualment inactiu Vesuvi prop de Nàpols i el molt actiu Etna a Sicília.
Economia
Article principal: Economia d'Itàlia
Itàlia posseeix una economia industrial diversa, amb pràcticament el mateix ingrés per càpita que França i el Regne Unit. Aquesta economia capitalista es manté dividida en un nord industrial, dominat per empreses privades, i un sud agrícola, amb un 20% d'atur. En comparació amb països europeus veïns, posseeix un alt nombre de petites i mitjanes empreses (PiMEs).
La major part de les matèries primeres utilitzades per la industria i més del 75% de l'energia són importades. Durant la dècada passada Itàlia ha perseguit una política fiscal estreta que li permetés arribar a complir amb els seus requeriments econòmics. Des de la seva adhesió a la Unió Europea, Itàlia s'ha beneficiat àmpliament de l'interès i inflació més baixos de l'euro.
El rendiment econòmic d'Itàlia s'ha mantingut rere dels seus companys de la Unió Europea i el govern de Berlusconi ha posat en acció nombroses reformes de curt plaç destinades a millorar la competitivitat i el creixement a llarg plaç. S'ha mogut lentament, per una altra part, en la implementació de necessàries reformes estructurals, tals com alleujar els impostos i replantejar el rígid mercat laboral italià i car sistema pensionari.
Després de l'escàndol contable de Parmalat el 2003 algunes persones han posat en dubte els escassos sistemes de control financer del país.
Vegeu: Llistat d'empreses italianes
Demografia
Article principal: Demografia de Itàlia
Itàlia és un país molt heterogeni tant lingüísticament com religiosa, però és divers culturalment, econòmica i política. Itàlia posseeix la cinquena major densitat poblacional a Europa, amb un promig de 196 persones per quilòmetre quadrat. Els grups minoritaris són petits, essent el major d'aquests el de parla alemanya al sud del Tirol (segons el cens de 1991, la població es troba composta per 287.503 persones de parla alemanya i només 116.914 de parla italiana) i els eslovens al voltant de Trieste.
Altres grups minoritaris amb idiomes parcialment oficials inclouen la minoria de parla francesa a la regió de la Vall d'Aosta; els sards, el català i l'idioma retorromà en les muntanyes dolomites, essent tots idiomes romançs.
Tot i que el catolicisme és la religió predominant (85% de la població), existeixen comunitats madures de protestants i jueus i una comunitat creixent d'origen musulmà.
Cultura
Article principal: Cultura de Itàlia
Itàlia és reconeguda pel seu art; cultura i diversos monuments, entre ells la torre de Pisa i el Coliseu romà; així com per la seva gastronomia (plats italians famosos són la pizza i la pasta), el seu vi, el seu estil de vida, la seva elegància, disseny, cine, teatre, literatura: tant en poesia amb poetes de renom com Pasolini, Umberto Saba, Cesare Pavese entre d'altres, o d'altres gèneres, com la narratiba amb autors com Gianni Rodari o Gianni Rodari, i en teatre com el nòbel Dario Fo; i música (en particular l'òpera).
El període del renaixement europeu va començar a Itàlia durant els segles XIV i XV.
Categoria:Itàlia
Categoria:Unió Europea
als:Italien
fiu-vro:Itaalia
ja:イタリア
ko:이탈리아
ms:Itali
simple:Italy
th:ประเทศอิตาลี
zh-min-nan:Italia
Andorra
El Principat d'Andorra és un petit estat independent de l'Europa sud-occidental, i una regió històrica dels Països Catalans, la capital del qual és Andorra la Vella.
Durant molt de temps pobra i aïllada, la muntanyosa Andorra, situada als Pirineus entre Espanya al sud i França al nord, va començar a prosperar tímidament durant la Segona Guerra Mundial, aprofitant la postguerra civil espanyola per fer contraban de mercaderies i refugiar exiliats de tots els bàndols.
Des dels anys 60 ha aconseguit una notable prosperitat gràcies al turisme. La puixant economia ha atret molts immigrants procedents tant de Espanya (sobre tot catalans i gallecs) com de Portugal i de França. Un dels factors que més atreu el comerç i els clients és el fet que els impostos són sensiblement menors que a la resta d'estats de la Unió Europea.
L'idioma oficial d'Andorra és el català. L'ingrés d'Andorra a l'ONU el 28 de juliol de 1993 va permetre per primera vegada a la història l'ús del català en una assemblea d'aquesta organització. També Andorra va portar per primera vegada la llengua catalana al Concurs de la Cançó d'Eurovisió l'any 2004 amb Marta Roure i la cançó Jugarem a estimar-nos.
La figura del cap d'estat andorrà esta dividid | | |
