Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
Fraga

Fraga

Fraga, és una localitat situada a l'extrem sudest de la província d'Osca, en l'últim tram de la Vall del Cinca (a 115 quilòmetres de Saragossa i a 25 de Lleida). El seu municipi té una superfície aproximada de 435 quilòmetres quadrats i és un dels més extensos de l'estat espanyol. Té 12.868 habitants (2003). Amb 118 metres de altitud sobre el nivell del mar, Fraga té un clima mediterrani-continental, amb temperatures mitjanes anuals de 14,7º i mitjana de precipitacions de 384 mm, recollits a la primavera i, especialment, a la tardor. És la capital de la comarca del Baix Cinca i un important centre del sector serveis, que ocupa un terç de la població activa. S'hi parla una varietat dialectal del català occidental que és el fragatí.

Enllaços externs


- [http://visualiseur.bnf.fr/Visualiseur?Destination=Daguerre&O=7851459&E=JPEG&NavigationSimplifiee=ok&typeFonds=noir Ruta del rei d'Espanya des de Fraga a Barcelona al segle XVII] a la [http://www.bnf.fr/ Biblioteca Nacional de França] Categoria:Baix Cinca Categoria:Franja de Ponent

Osca

Geografia

Osca (Huesca en castellà, Uesca en aragonès) està situada en al Vall de l'Ebre, a tocar del riu Isuela, davant de les serres exteriors dels Pirineus.

Història

En l'antiguitat, els íbers (concretament, els ilerguets) ocupaven la regió abans de l'arribada dels romans. En aquella època la ciutat s'anomenava Bolskan, i ja s'hi encunyava moneda al segle II adC. Al segle I aC Osca ja era una ciutat plenament romanitzada. Fou capital de la Hispània sublevada de Sertori contra la República, i fou elevada a la categoria de municipi per August l'any 30 adC. Després de l'etapa visigoda i l'invasió àrab, Osca fou controlada pels musulmans, que l'anomenaren Wasqa. Frontera enfront dels regnes cristians del nord, hi foren insistents els intents de setge, cosa que va convertir la ciutat en una base militar de primer ordre. L'any 1094 el rei cristià Sancho Ramírez va intentar conquerir la ciutat construint-hi el castell de Montearagón, però va morir en encertar-hi una fletxa mentre feia reconeixement de la muralla. La primavera del 1096 l'exèrcit cristià, amb el rei Pere I al front, assetjaren la ciutat durant sis mesos. Osca fou entregada al rei Sancho, vencedor de la batalla de les planes d'Alcoraz, tal com s'havia acordat entre musulmans i cristians.

Administració


-

Demografia

Monuments

Monuments religiosos


- Catedral d'Osca – Jaume I d'Aragó n'inicià la construcció sobre les restes de la mesquita Misleida a finals del segle XIII. És d'estil gòtic i presenta tres naus amb capelles laterals. A la portada poden admirar-s'hi les figures dels apòstols tallades en pedra.
- Església de Sant Pere el Vell - El temple és una església romànica reformada el segle XVII. El seu claustre data de l'any 1140.
- Església de Sant Llorenç (s. XVII-XVIII)
- Església de Sant Domènec, d'estil barroc
- Església de la Companyia -Sant Vicenç-, del segle XVII
- Ermita de Ntr. Sra. de Salas-M.H.A.-, romànic i barroc
- Ermita de Loreto -M.H.A.-, bressol de Sant Llorenç segons la tradició
- Ermita de Sant Jordi -s. XVI-, en record de la batalla d'Alcoraz
- Ermita de les Màrtirs
- Ermita de Santa Llúcia
- Ermita de Jara -ruïnes-
- Sant Miquel, torre romànica y capçalera gòtica
- Santa Maria de Foris, romànic de transició
- Santa Creu -Seminari-, romànica en origen

Monuments civils


- Ajuntament, bon exemple de casa consistorial aragonesa del segle XVI
- Muralles, des del carrer Costa fins a la plaça de toros, amb trets islàmics i afegits posteriors
- Edificis civils dels segles XVI al XVII són les cases de Climent -Santa Anna- Oña, Claver, Aísa, Palau de Villahermosa
- Segle XX: Casino Municipal, Escorxador, Correus y Delegació d'Hisenda

Cultura


- Museu Diocesà
- Museu Provincial
- Museu Arqueològic
- Museu d'Art Contemporani de l'Altaragó
- Museu Pedagògic de la Pesca
- Huesca es un cuento. Festival Internacional de l'Oralitat
- Perifèries
- Fira de Teatre
- Okupart
- Festival de Cinema
- Congrés de Periodismo digital
- Les festes de Sant Llorenç i la Setmana Santa, declarades festes d'interès turístic.

Festes


- 22 de gener en honor a Sant Vicenç
- 23 d'abril en honor a Sant Jordi
- Del 9 al 15 d'agost en honor a Sant Llorenç

Enllaços externs


- http://www.dphuesca.es/
- [http://www.altoaragon.org/ Huesca Portal Web - El Altoaragón]
- [http://huescaportal.oscenses.com/callejerohuesca/ Mapa fotogràfic de la ciutat]
- [http://www.ayuntamientohuesca.es/# Ajuntament d'Osca]
- [http://www.huescaturismo.com/web/home.htm Turisme Ajuntament d'Osca]
- [http://www.radiohuesca.com/ Ràdio Osca]
- [http://www.diariodelaltoaragon.es/ Diario del Alto Aragón]
- [http://www.caiaragon.com/es/municipios/index.asp?idloc=119&tipo=0 Fitxa de la població]
- [http://www.viamichelin.com/viamichelin/esp/dyn/controller/mapPerformPage?expressMap=false&act=&pim=true&strAddress=&strCP=&strLocation=Huesca&strCountry=844&x=20&y=13&productId=# Mapa de situació] Categoria:Província d'Osca

Saragossa

La ciutat de Saragossa (en espanyol Zaragoza) és la capital de la Comunitat Autònoma d'Aragó i de la província de Saragossa.

Etimologia

Històricament, a l'emplaçament de la ciutat hi havia el poblat ibèric de Salduie o Salduba, i més tard una ciutat romana propera a aquest lloc, anomenada Caesaraugusta per l'emperador Cèsar August. El seu nom actual, doncs, procedeix de l'antic topònim romà, a través de l'àrab Saraqosta. El nom va esdevenir Saragoça (amb la ç pronunciada /ts/) sota mans cristianes, més endavant Çaragoça i, finalment, va passar a Zaragoza en castellà i aragonès, i Saragossa en català, que va donar el francès Saragosse, l'italià Saragozza i l'anglès i l'alemany Saragossa.

Localització

Es troba al llit dels rius Ebre, Huerva i Gállego, al centre d'una vall amb una gran varietat de paisatges, des de deserts (Las Bardenas) fins a boscos densos, prats, muntanyes, etc. Està situada a 199 metres sobre el nivell de la mar i compta amb uns 628.000 habitants (anomenats saragossans), és a dir, més o menys la meitat de la població de l'Aragó. La situació geogràfica de Saragossa és excepcional, ja que es troba a mig camí entre Bilbao, Barcelona, València i Madrid, distants totes quatre al voltant dels 300 km de Saragossa. A més, també es troba propera a la frontera francesa, aproximadament uns 150 km. Està comunicada amb la resta de la península Ibèrica mitjançant autovies i autopistes, tot i que la doble via cap al País Valencià encara es troba en una lentíssima fase d'execució. Saragossa disposa d'un aeroport pròxim a la ciutat. Darrerament ha estat triada com a seu de l'Exposició Universal del 2008, en què la temàtica central serà l'aigua i tot el que aquesta comporta per a la humanitat, des dels recursos hídrics fins als temes mediambientals.

Festes

La festa de la patrona se celebra el 12 d'octubre, dia de la Mare de Déu del Pilar, coneguda popularment com El Pilar. Aquestes festes són molt conegudes i atreuen un gran nombre de turistes, principalment per actes com l'ofrena de flors a la Verge i la gran animació que viuen els carrers. La festa del patró és "San Valero" i se celebra el 29 de gener. És costum menjar en aquell dia un "roscón"(tortell). També és popular el refrany que diu: "San Valero, rosconero y ventolero", ja que és força freqüent que bufi amb força el mestral pels volts d'aquell dia.

Llocs d'interès


- Hi destaca sobretot la Basílica del Pilar, una gran obra religiosa barroca (edificada sobre anteriors i desapareguts temples romànic i gòtic) decorada amb pintures de Goya i el seu sogre Francisco Bayeu, en algunes de les seves cúpules.Tanmateix és força destacable l'altar major de la basílica, obra de Damià Forment, qui també va realitzar l'altar major de l'església del monestir de Poblet.
- També són edificis d'anomenada importància:
  - la Llotja ("Lonja");
  - la Catedral de San Salvador ("La Seo"), començada a edificar a partir de la conquesta cristiana per Alfons I el Batallador al 1119 sobre el que abans fou la mesquita de la ciutat àrab (restes romàniques visibles des del carrer a l'absis);
  - les esglésies de San Pablo i de Santiago;
  - el palau renaixentista dels Luna (avui seu del Tribunal Superior de Justicia d'Aragó);
  - el castell palau de l'Aljafería (seu actual de les Corts Aragoneses), on a la torre del Trovador, i segons diu la tradició, Verdi va situar la seva obra operística. Categoria:Província de Saragossa ja:サラゴサ

Lleida

Lleida
(Bandera) (Escut)
(En detall) (En detall)
Localització de Lleida respecte el Segrià
Segrià
GentiliciLleidatà, lleidatana
Població (2004)119.935
Superfície211,7 Km2
Densitat (2004)566,5 hab/Km2
Altitud155 m
Entitats de població8
m m m m Lleida és la capital de la comarca del Segrià i de la Província de Lleida.

Geografia i història

La ciutat de Lleida està situada al voltant d'un turó esglaonat, el Turó de la Seu, a la banda dreta del riu Segre, a 154,65 m d'altitud (al pòrtic de la Seu Nova). Dista 160 km de Barcelona, 103 de Tarragona i 146 de Saragossa. La part superior del Turó de la Seu sempre ha estat el lloc on s'han situat les infraestructures representatives del poder de control social: la fortalesa mora i la mesquita, i més tard la catedral (la Seu Vella). El turó era, a més, un bon lloc per a defensar-se de possibles atacs, i ben aviat es va envoltar amb muralles. Aquestes van deixar d'ésser útils amb l'arribada de la revolució industrial i demogràfica del segle XIX. Amb la seva demolició, Lleida va poder expandir-se per la plana, això sí, havent de salvar els obstacles que oferien el riu Segre i la via del tren (que es va construir sense preveure que la ciutat creixeria tal i com ho va fer). De fet, la seva situació com a nus important en la xarxa de comunicacions es remunta a fa més de vint segles, a la conversió del nucli ilerget a la nova manera de fer dels romans, que s'estaven expandint cap a l'interior de la península. D'aquesta manera Iltirda (Lleida) passaria a ser un assentament com a lloc de pas en el camí entre l'interior (Osca, i el nord-oest de la península) i la mar (Tarraco, Barcino, i d'aquí a la península Itàlica). Amb la conquesta musulmana, Lleida es converteix en un important mercat i nucli militar proper a la frontera amb els cristians. Quan s'incorpora als regnes cristians, s'integra en una nova xarxa nord-sud, estructurada als voltants dels rius, alhora que continua en la xarxa est-oest que anava de Barcelona a Sant Jaume de Galícia. Lleida és, doncs, des de fa molt de temps, un nucli estretament relacionat amb les xarxes de comunicacions que hi conflueixen, no com a inici o final, sinó com a important lloc de pas. Aquesta situació explicaria en part el perquè del menor desenvolupament industrial d'aquest nucli: les indústries estan en d'altres nodes, i en aquest només conflueixen xarxes de transport. Però la realitat no és tan simple: Lleida també és el centre d'una important regió agrícola i ramadera, que centralitza la distribució dels seus productes cap als nodes industrials. Aquesta regió, lluny de divisions polítiques, inclou tota l'actual província i bona part del territori de la Franja de Ponent. Resulta interessant assenyalar que el 76% del municipi de Lleida està ocupat per conreus de regadiu, fet possible gràcies a la construcció de canals (des de l'edat mitjana, però sobretot a finals del segle XIX i principis del XX). Al voltant de la ciutat hi ha l'Horta de Lleida, masies amb un tros de terra al voltant agrupades en partides que són una de les particularitats de la ciutat i un dels seus patrimonis naturals, juntament amb el parc natural de La Mitjana, al costat de les comportes del Segre, i part de la timoneda d'Alfès.

Clima

El clima és continental i àrid amb temperatures mitjanes que absten entre els 14-16º i oscil·lacions que van entre els 38º de l'estiu a 0º a l'hivern. Les precipitacions són escasses i irregulars i hi són habituals els bancs de boira per la seva situació a la fondalada del riu Segre.

Districtes i entitats de població


- Centre històric
- Rambla de Ferran - Estació
- Universitat
- Príncep de Viana - Clot
- Instituts - Templers
- Xalets - Humbert Torres
- Camp d'Esports
- Joc de la Bola
- Mariola
- Balàfia
- Secà de Sant Pere
- Pardinyes
- Cappont
- Bordeta
- Magraners
- Polígon - Vilanoveta
- Ciutat Jardí Ciutat Jardí

Esports

Entre les societats esportives més importants de la ciutat de Lleida cal destacar-ne:
- Unió Esportiva Lleida (futbol)
- Club Bàsquet Lleida
- Lleida Llista Blava (hoquei patins)

Enllaços externs


- [http://www.lapaeria.es Ajuntament de Lleida]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=2512070005&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=25120 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://visualiseur.bnf.fr/Visualiseur?Destination=Daguerre&O=7845104&E=JPEG&NavigationSimplifiee=ok&typeFonds=noir Mapa de Lleida al segle XVII] a la [http://www.bnf.fr/ Biblioteca Nacional de França]
- Les constitucions catalanes a l'[http://www.paeria.es/cultura/cast/publicaciones/usatges.html Ajuntament de Leida], Categoria:Lleida

Superfície

Aquest article tracta de la superfície com a concepte matemàtic; vegeu àrea sobre la mesura de superfícies. ---- En matemàtica, una superfície és una varietat diferenciable en dues dimensions. En l'espai tridimensional, les superfícies tenen sentit com a fronteres entre objectes tridimensionals sòlids. Alguns tipus de superfícies amb diferents propietats matemàtiques són:
- pla
- esfera
- superfície cònica
- superfície cilíndrica Parlar de la superfície d'un objecte fluïd, com una gota de pluja o una bombolla de sabó, es una idealització. Per parlar de la superfície d'un floc de neu, que té una estructura molt intricada, s'ha d'anar més enllà de la simple definició matemàtica. Per conèixer la natura de superfícies reals consulteu tensió superficial, química superficial i energia superficial.

Articles relacionats


- Llistat de països per superfície

Enllaços externs


- [http://xahlee.org/surface/gallery.html Galeria de superfícies matemàtiques] (en anglès) Categoria:Geometria Categoria:Matemàtiques ja:表面

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
  - El Congrés dels Diputats
  - El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.

Demografia

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Llengua

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia. Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya. L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat. La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants". També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab

Religió

Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.

Enllaços relacionats


- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya

Enllaços externs


- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa Categoria:Espanya fiu-vro:Hispaania ja:スペイン ko:에스파냐 ms:Sepanyol simple:Spain th:ประเทศสเปน zh-min-nan:Se-pan-gâ

Clima

El clima és el conjunt de condicions atmosfèriques que caracteritzen una regió. Segons es referisca al món, a una regió o a una localitat concreta es parla de clima global, clima local o microclima respectivament. Per a l'estudi del clima cal analitzar els elements del temps: la temperatura, la humitat, la pressió, els vents, les precipitacions, etc. Hi ha una sèrie de factors que poden influir sobre aquests elements: la latitud geogràfica, l'altitud del lloc o la distància que el separa de l'oceà o del mar.

Latitud geogràfica

La latitud determina el grau d'inclinació dels rajosdel Sol i la diferència de la duració del dia i la nit. Com més directament incideix la radiació solar, més s'escalfa el sòl. Les variacions en latitud són causades, de fet, per la inclinació del eix de rotació de la Terra. El angle d'incidència dels rajos del Sol no és el mateix en estiu que en hivern sent causa de les diferències estacionals. Una major inclinació en els rajos solars provoca que estos hagen de travessar major quantitat de atmosfera atenuant-se més que si incidiren perpendicularment. D'altra banda, a major inclinació major serà la component horitzontal de la intensitat de radiació. Per mitjà de senzills càlculs trigonomètrics pot veure's que: I(incident) = I(total) · cosθ

Altitud

L'altitud del lloc determina la temperatura i la humitat. A les terres altes fa més fred que a les baixes. A més, a les muntanyes plou més que a la plana. En certa manera pujar d'altitud és com pujar en latitud.

Continentalitat

La proximitat del mar influïx sobre les temperatures i dóna més humitat. Les brises que s'originen en les regions costaneres atenuen la temperatura de les diferents estacions. Així, aire càlid quan és hivern i aire fresc quan és estiu. Així, les zones pròximes a la costa reben la influència del mar i tenen temperatures més suaus. A l'hivern fa menys fred i a l'estiu menys calor que en l'interior. Una alta continentalitat , en canvi, accentua l'amplitud tèrmica. Provocarà hiverns freds i secs i estius calorosos i secs. La continentalitat és el resultat de l'alt calor específica del aigua, que li permet mantenir-se a temperatures més fredes a l'estiu i més càlides a l'hivern. El que és el mateix que dir que l'aigua posseïx una gran inèrcia tèrmica. Les masses d'aigua per tant, són el més important agent moderador del clima. És l'oscil·lació tèrmica diària, a major amplitud tèrmica major diferència de temperatures entre el dia i la nit.

Classificació

La classificació climàtica clàssica descriu els climes del món en funció del seu règim de temperatures i de precipitacions.
- Clima àrid:
- Clima tropical:
- Clima mediterrani:
- Clima alpí:
- Clima continental:
- Clima atlàntic:
- Clima polar: També hi ha la Classificació climàtica de Köppen basada en l'observació de la vegetació nativa de cada regió d'estudi.

Microclimes


- Climes urbans:
- Incendis:
- Erupcions:

Variacions en el clima

El clima és un sistema complex pel que el seu comportament és molt difícil de predir. D'una banda hi ha tendència a llarg termini degudes, normalment, a variacions sistemàtiques com l'augment de la radiació solar o les variacions orbitals però, d'una altra, existeixen fluctuacions caòtiques degudes a la interacció entre forçaments, retroalimentacions i moderadors. Ni tan sols els millors models climàtics tenen en compte tot les variables existents pel que, hui en dia, només es pot aventurar una previsió del que serà el clima del futur més pròxim. Així mateix, el coneixement dels climes del passat és, també, més incert a mesura que es retrocedeix en el temps. Esta faceta de la climatologia s'anomena paleoclimatologia i es basa en els registres fòssils, els sediments, les marques de les glaceres i les bambolles closes en els gels polars. De tot això els científics estan traient una visió cada vegada més ajustada dels mecanismes reguladors del sistema climàtic. El clima global requereix l'estudi d'un altre tipus de paràmetres anomenats forçaments externs. Per a conèixer com evoluciona el clima al llarg dels eons cal tenir en compte la influència d'eixos aspectes capaços d'alterar-lo dràsticament. Són els següents:
- Efectes propis de la Terra
  - Deriva continental
  - Emissions naturals com Vulcanisme
  - Corrents oceànics
- Efectes antropogènics
  - Emissions humanes:
  - Desforestació:
  - Hivern nuclear
- Efectes d'origen astronòmic
- Variacions orbitals de la Terra o del Sol com:
    - Precessió,
    - Variació de l'Excentricitat
    - Variació de la Inclinació del eix de rotació
- Variacions en la Lluminositat solar

Pàgines relacionades


- Clima d'Espanya
- Canvi climàtic
- Geografia categoria:clima ja:気候 ko:기후 simple:Climate

Tardor

La tardor, primavera d'hivern, santmiquelada (santamiquelada) o més poèticament autumne és una de les quatre estacions de les zones temperades. Astronòmicament, comença amb el equinocci de tardor (entre el 20 i el 21 de març en el hemisferi sud i entre el 22 i el 23 de setembre en l'hemisferi nord), i acaba amb el solstici d'hivern (al voltant del 21 de juny en l'hemisferi sud i el 21 de desembre en l'hemisferi nord). No obstant, a vegades és considerat com els mesos sencers de març, abril i maig en l'hemisferi sud i setembre, octubre i novembre en l'hemisferi nord.

Característiques

És una època d'abundants precipitacions i de descens progressiu de la temperatura. Moltes plantes perden la clorofil·la com a pas previ a la caiguda de les fulles. Molts fruits estan en el seu punt òptim. Els animals es preparen per al temps fred emmagatzemant menjar.

Simbolisme

Pels colors de la natura, és un període molt evocador en l'art. Està associat a l'edat madura. És el començament de la rutina en la majoria de països, fins al punt que en psicologia es parla de "síndrome post-vacacional".

Vegeu També


- Primavera
- Estiu
- Hivern categoria:clima ja:秋

Baix Cinca

La comarca del Baix Cinca es troba a la província d'Osca. Limita a l’est amb el Segrià, al sud-est amb la Ribera d'Ebre i al sud amb el Matarranya, mentre que per la banda occidental amb municipis castellanoparlants d'Aragó. La comarca és constituïda per cinc municipis. Fraga n'és la capital comarcal. Amb la divisió provincial espanyola del 1833, Mequinensa fou atribuïda a la província de Saragossa, i la resta de viles de la comarca, a la d’Osca; el 1835 Fraga es va convertir en cap de partit judicial, que comprenia, a més de Torrent de Cinca, Saidí i Vilella de Cinca, els pobles de llengua espanyola de les dues riberes del Cinca, aigua avall de Montsó, i el cantó oriental dels Monegres, inclòs ja des del segle XII al bisbat de Lleida (Penyalba i Candasnos). El Baix Cinca forma part de la Franja de Ponent, és a dir, de les comarques de l'Aragó de llengua catalana.

Enllaç extern


- [http://www.encomix.es/~iebcinca/ Institut d'Estudis del Baix Cinca] Categoria:Baix Cinca Categoria:Llitera Categoria:Franja de Ponent categoria:Província d'Osca

Categoria:Franja de Ponent

Categoria:Aragó Categoria:Països Catalans

Template:Eurohpá




rozstpy backup software download Pozycjonowanie gu Links litera h










































:: RELATED NEWS ::
香港環境運輸及工務局
環境運輸及工務局是香港特別行政區政府決策局之一，現任局長為廖秀冬女士。環境運輸及工務局專責全香港有關環境保護、交通運輸
解構主義

- 附注：翻譯主要來源為維基百科英文版的[http://en.wikipedia.org/wiki/Deconstruction Deconstruction]條目。 ---- 在歐陸哲學與文學批評中，解構主義是一個由法國後結構主義哲學家德里達所
解構

- 附注：翻譯主要來源為維基百科英文版的[http://en.wikipedia.org/wiki/Deconstruction Deconstruction]條目。 ---- 在歐陸哲學與文學批評中，解構主義是一個由法國後結構主義哲學家德里達所
亨利四世 (法兰西)
亨利四世 Henri IV（1553年12月13日—1610年5月14日），也被称为亨利大帝（Henri le Grand）或纳瓦拉的亨利（Henri de Navarre ），法国国王（1589年—1

EA-6B
EA-6徘徊者式电子反制机是美国海军和美国海军陆战队最主要的电子战飞机。该机的首要任务是为作战飞机或地面部队提供电子掩护，中断敌人的电子通讯以及在战地获得战术性电子情报。

发展

EA-6B有两个引擎，机翼位于机身中部。它是在美国海军和美国海军陆战队最主要的电子战飞机。该机的首要任务是为作战飞机或地面部队提供电子掩护，中断敌人的电子通讯以及在战地获得战术性电子情报。

发展

EA-6B有两个引擎，机翼位于机身中部。它是在 法轮功，又称法轮大法，是由李洪志于1990年代在中国大陆创立的一种修练方法。关於法轮功的各个方面，均存在着较大争议。有观点认为法轮功是气功修炼的一种，有人认为法轮功是含有信仰的成分的伪气功；也
章伯鈞
章伯钧（1895年～1969年）男，中国当代政治家。1895年阴历十月初一，出生于安徽桐城的一个地主家庭。6岁，其父不幸溺水而亡。与二弟章伯韬、三弟章伯仁由两位叔叔抚养。20岁考入武昌高等师范英语系。1920年，毕业后即被聘为