:: wikimiki.org ::

Francisco Pizarro

Francisco Pizarro

Francisco Pizarro (Francisco Piçarro) (Trujillo, Extremadura, Espanya, 16 de març de 1478 - Lima, Perú, 26 de juny de 1541). Explorador i conqueridor espanyol. conqueridor espanyol

Biografia

Infància i juventut

Francisco Pizarro va nèixer a Trujillo, Càceres. No està clara la data exacta del seu naixement, ja que alguns historiadors ho daten el 16 de març de 1476, i d'altres, en canvi, el mateix dia de l'any 1478. Va ser fill ilegítim del noble Gonzalo Pizarro Rodríguez de Aguilar (pare), que va participar a les campanyes d'Itàlia, sota el comandament de Gonzalo Fernández de Córdoba, i de la camperola Francisca González Mateos, minyona de Beatriz Pizarro, la tia del seu pare. Era el germà gran de Gonzalo Pizarro (fill), Juan Pizarro i Hernando Pizarro. La infància de Francisco Pizarro González va ser molt pobre i difícil, fet que va provocar que es dediqués a cuidar porcs. No sabia ni llegir ni escriure, ja que no va anar a l'escola, ni va tenir cap tipus d'educació particular. En la seva etapa de juventut, entre el 1498 i el 1501, va lluitar al costat del seu pare a les campanyes italianes de Gonzalo Fernández de Córdoba. Poc després d'arribar les primeres notícies del descobriment del Nou Món a Espanya, Pizarro vivia a Sevilla. Va salpar cap allà el 1502.

Els primers anys a Amèrica

Pocs mesos més tard, arriba a Amèrica l'expedició de Nicolás de Ovando, el nou governador de la Hispaniola. El fort caràcter de Pizarro, i la seva poca disposició a l'activitat sedentària, fan que participi a l'expedició d'Alonso de Ojeda per explorar l'Amèrica Central (1510). Poc temps després, també participa a l'expedició de Vasco Núñez de Balboa, que es culmina amb el descobriment del Mar del Sud (l'Oceà Pacífic) el 1513, després de creuar l'Estret de Panamà. Com a premi, Pizarro va rebre un repartimiento de Pedro Arias de Ávila, entre el 1519 i el 1523. El 1524, les històries de Pascual de Andagoya sobre el "Biru" (l'Imperi Inca del Perú) i les grans riqueses d'or i plata que amagava, encissen a Pizarro, qui s'associa amb el soldat Diego de Almagro i amb el mossèn Hernando de Luque, amb l'objectiu de conquerir tot el "Biru". Els 3 homes decideixen repartir-se les responsabilitats de l'expedició: Pizarro era el comandant, Almagro s'encarregava de la logística militar i dels aliments i Luque s'encarregava del tema econòmic i de la provisió d'ajuda. Existeix el rumor que hi havia un quart associat, el llicenciat Espinosa, que no va voler figurar de manera oficial, però que va ser el principal finançador d'aquestes expedicions. Aquesta missió fou batejada com Empresa del Levante (Empresa de Llevant).

La Primera Expedició

El 13 de setembre de 1524 va sortir la primera expedició amb 80 homes i 4 cavalls, des de Panamà, amb l'objectiu de conquerir tot el Perú. Diego de Almagro es va quedar, durant un temps més, recrutant més soldats i queviures. Aquesta primera expedició va resultar tot un fracàs, degut a que l'exèrcit no va arribar molt més lluny que de Colòmbia en la seva travesia per l'Oceà Pacífic. En aquella zona només van trobar mal temps, poc menjar i uns nadius molt agressius. Almagro va perdre un ull per culpa d'una fletxa. A més, els noms que els Espanyols anaven deixant pels llocs on passaven, demostren les situacions tan incòmodes que vivien: Puerto Deseado, Puerto del Hambre i Puerto Quemado, en la costa de Colòmbia. Finalment, la batalla de Punta Quemada posà punt i final a la primera temptativa de conquesta de Pizarro, qui decidí retornar a Panamà, l'any 1525.

La Segona Expedició

Dos anys després de la primera expedició, Pizarro, Almagro i Luque comencen a preparar la segona expedició, amb el permís del governador de Panamà, Pedro Arias Dàvila. Quan aquest decideix anar a explorar la zona de Nicaragua, el nou governador, Pedro de los Rios, dóna el vist-i-plau a aquesta segona expedició. L'agost de 1526, l'expedició surt de Panamà amb 2 vaixells, 160 homes i bastants cavalls, arribant al riu Sant Joan i més al Sud que en el primer intent. Mentre Pizarro seguia explorant nous territoris, Almagro retornà a Panamà a cercar reforços. En aquell temps, Bartolomé Ruiz, un dels capitans de Pizarro, aconseguí capturar una balsa de nadius de Tumbes, que carregava grans quantitats de tèxtils, objectes de ceràmica, or, plata i maragdes. Aquest fet provoca l'augment de la cobdícia del grup en aconseguir més terres i més tresors. A partir d'aquell moment van començar a segrestar a alguns indígenes, per utilitzar-los d'intèrprets. El grup de Bartolomé Ruiz es va tornar a reunir amb Pizarro, i amb els 80 nous homes que portava Almagro, que havien arribat feia poc des d'Espanya. El descobriment de Ruiz va revitalitzar el grup, que després d'un dur viatge arribà a Atacames, en la costa d'Equador. En aquestes terres, els conqueridors van trobar una població nativa molt violenta, que acabava d'assimilar-se dins de l'Imperi Inca. Després d'algunes disputes entre Pizarro i Almagro, s'acordà que Pizarro s'esperaria en un lloc segur, l'Illa del Gallo, mentre que Almagro i Luque retornarien a Panamà a cercar més reforços. Un cop allà, Pedro de los Rios va denegar una tercera expedició amb reforços, l'any 1527, després de conèixer les històries sobre els homes que havien emmalaltit i mort en el trajecte. Es diu que a més, un soldat ferit, Sarabia, va enviar camuflat el missatge següent: Pues Señor Gobernador, mírelo bien por entero; que allá va el recogedor y aquí queda el carnicero. Com a resposta, el governador va decidir enviar dos vaixells, dirigits per Juan Tafur, amb l'objectiu de retornar a Pizarro a Panamà. Quan Tafur va arribar a l'Illa del Gallo, Pizarro va mostrar la seva negativa a tornar i, tot dibuixant una línia al terra va dir: Camaradas y amigos, de este lado se encuentran la muerte, las penas y el hambre. Del otro, el placer. Sean testigos de que he sido el primero en la necesidad, el primero en el ataque y el último en la retirada. De este lado se va a España, permaneciendo pobre. Del otro lado, hacia el Perú para volverse rico y llevar la palabra de Cristo. Ustedes eligen. Només 13 homes, dels 80, van creuar la línia, reunint-se amb Pizarro, i van rebre la denominació dels Tretze de la Fama. La resta van retornar a Panamà. Mesos més tard, Almagro i Luque van aconseguir el permís per anar a trobar Pizarro, però només tenien 6 mesos per tornar i donar per finalitzada l'expedició. L'abril de 1528, Pizarro, Almagro i Luque van arribar a la costa de Tumbes, on van ser rebuts amb una calurosa benvinguda, de manera molt hospitalària. Els indígenes els van considerar com els Fills del Sol, per la brillantor de les seves armadures. En aquell lloc, va ser el primer cop on els Espanyols van veure una Llama, a qui Pizarro anomenà Petit Camell. Poc temps després, el grup decidí retornar a Panamà, per preparar la tercera i darrera expedició. Abans de tornar, van intercanviar a un parell d'homes perquè aprenguèssin els costums de la zona. Un dels indígenes que els va servir d'intèrpret en el retorn va ser Felipillo.

La Tercera Expedició: Capitulació de Toledo

Després de les dues primeres expedicions, i davant la negativa de Pedro de los Rios de seguir donant suport a més expedicions cap al sur, Pizarro es va dirigir a Espanya el 1529, per demanar a l'emperador Carles V, els títols i el suport necessari per la conquesta. El rei accepta, i reina Isabel signa la Capitulació de Toledo, el 17 d'agost de 1529, per l'absència del rei. Pizarro obté ajuda i molts beneficis, principalment per a ell, com el nomenament d'ell mateix com a governador, capità general i avançat de les noves terres conquerides, fet que provocarà moltes complicacions futures amb Almagro. En aquell temps retorna a Trujillo per convèncer els seus germans i amics que l'acompanyin, com Francisco de Orellana, futur descobrido de l'Amazones. Un cop arriven de nou a Panamà, comencen els problemes entre ell i Almagro. Finalment, la conquesta del Perú s'inicia el 27 de desembre de 1531.

La conquesta del Perú

Article Principal: Conquesta Espanyola del Perú El 1531 Pizarro arriba al Perú, escenari d'una guerra civil dins del cor de l'Imperi Inca, que enfronta a l'Inca Atahualpa i al seu germà Huascar. El grup de Pizarro s'endinsà al territori inca amb 180 soldats i 37 cavalls, tot dirigint-se a Cajamarca i apresonant a Atahualpa. Després de fer pagar un rescat d'una habitació plena d'or i dues de plata, fins on arribés el braç aixecat de l'Inca, Pizarro no només no allibera a Atahualpa, com havia promés, sinó que l'executa amb l'excusa que havia manat matar el seu germà i preparava una sublevació a tot el país. A continuació, Pizarro s'alia amb la noblesa del Cusco, partidària de Huascar, fet que permet completar sense resistència la conquesta del Perú. Després de nomenar Inca a un germà de Atahualpa, Manco Càpac II, es dirigeix al Cusco, capital de l'Imperi Inca, conquerint-la el novembre de 1533. El seu germà Juan Pizarro esdevé el nou regidor de la ciutat. El 18 de gener de 1535, es funda la Ciutat dels Reis, més tard coneguda com Lima. Mentrestant, el seu germà Hernando Pizarro, que havia retornat a Espanya a entregar el Cinquè del Rei a la corona, es reuneix amb Pizarro per donar-li el títol de marquès, i amb Almagro, per donar-li el d'Avançat, juntament amb els territoris que rebien. Categoria:Història d'Amèrica Categoria:Perú Categoria:Història del Perú ja:フランシスコ・ピサロ

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.

Demografia

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Llengua

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia. Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya. L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat. La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants". També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab

Religió

Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.

Enllaços relacionats

- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya

Enllaços externs

- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa Categoria:Espanya fiu-vro:Hispaania ja:スペイン ko:에스파냐 ms:Sepanyol simple:Spain th:ประเทศสเปน zh-min-nan:Se-pan-gâ

1478

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

- 4 d'abril, Benimàmet, (l'Horta de València) - Jaume Roig, metge i escriptor en català del Regne de Valencià.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XV ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XV ko:1478년

Perú

El Perú és una república de l'oest d'Amèrica del Sud que limita al nord amb l'Equador i Colòmbia, a l'est amb el Brasil, al sud-est amb Bolívia, al sud amb Xile i a l'oest amb l'oceà Pacific. El Perú és ric en antropologia cultural i és conegut com el bressol de l'Imperi Inca. La capital és Lima, amb més de sis milions d'habitants, i les ciutats principals són Arequipa, Trujillo i Chiclayo, amb més de mig milió.
Geografia física
Les planes de la costa del Pacífic estan separades de les terres baixes i selvàtiques de la conca de l'Amazones per l'alta serralada dels Andes, al centre del país, que culminen al Huascarán (6.768 m). A la frontera amb Bolívia trobem el Titicaca, el llac navegable més alt del món, a 3.821 d'altitud. Els rius principals són el Marañón i els seus afluents Ucayali i Napo, que van a parar a l'Amazones.
Història
Abans de l'arribada dels espanyols, al Perú hi va haver diverses cultures preincaiques i, més tard, l'Imperi Inca. Francisco Pizarro va arribar a la costa peruana el 1532, i cap al final dels anys 1530 el Perú va esdevenir un virregnat i la major font d'or i argent de l'Imperi Espanyol. Perú es va declarar independent d'Espanya el 28 de juliol de 1821, gràcies a una aliança entre l'exèrcit Argentina de José de San Martín i l'exèrcit de Nova Granada de Simón Bolívar, però, el primer president va ser elegit el 1827. Del 1836 al 1839 Perú i Bolívia van estar units en una Confederació, que es va dissoldre després del conflicte armat contra Xile i l'Argentina. A finals del segle XIX Perú es va involucrar amb Bolívia en la Guerra del Pacífic contra Xile, atès que existia un tractat de defensa mútua. Després d'aquesta guerra, es va iniciar un període de "reconstrucció nacional" de calma relativa que va terminar després del govern d'Augusto B. Leguía. Durant el segle XX el país va experimentar cops d'estat i gran inestabilitat econòmica i crisi social. La democràcia es va restaurar en la dècada dels noranta.
Divisió administrativa
Fins al 2002 el Perú estava dividit en 24 departaments. Avui, el territori peruà està dividit en 25 regions. Aquestes regions estan subdividides en províncies, les quals estan integrades per districtes. Hi ha 180 províncies i 1747 districtes en el Perú. La Província de Lima, localitzada a la costa central del país, es única, ja que no pertany a cap regió. La ciutat de Lima està localitzada en la província, també coneguda com a Lima Metropolitana.
- Amazonas
- Ancash
- Apurímac
- Arequipa
- Ayacucho
- Cajamarca
- Callao
- Cusco
- Huancavelica
- Huánuco
- Ica
- Junín
- La Libertad
- Lambayeque
- Lima
- Loreto
- Madre de Dios
- Moquegua
- Pasco
- Piura
- Puno
- San Martín
- Tacna
- Tumbes
- Ucayali
Economia
L'economia peruana està orientada als mercats, després de que es realitzara la privatització de les empreses més importants: mineria, electricitat i telecomunicacions. Gràcies a la inversió estrangera i la cooperació entre el govern del president Fujimori i el FMI i el Banc Mundial, l'economia va créixer durant els anys 1994-1997, i la inflació es va controlar. El 1998, El Niño va tenir un fort impacte en l'agricultura, a més de la crisis financera de l'Àsia, la qual cosa va afectar negativament l'economia.
Demografia i llengües
Perú és un dels tres països d'Amèrica on la població indígena es majoria (els altres països són Bolívia i Guatemala. Els dos grups ètnics indígenes més grans són els quítxues i els aimarà. Els mestissos representen el 37% de la població. Al Perú l'espanyol i el quítxua són les llengües oficials. L'espanyol és utilitzat per el govern, els mitjans de comunicació, l'educació i el comerç, encara que el govern ha començat a ensenyar el quítxua en les escoles públiques. Categoria:Perú ja:ペルー ko:페루 ms:Peru simple:Peru th:ประเทศเปรู zh-min-nan:Perú

26 de juny

El 26 de juny és el cent setanta-setè dia de l'any del calendari gregorià i el cent setanta-vuitè en els anys de traspàs. Queden 188 dies per a finalitzar l'any. ----

1541

Esdeveniments:

- 11 de setembre - Guatemala: un terratrèmol destrueix totalment la ciutat de Guatemala.

Naixements:

Necrològiques:

- Paracelsus, metge, fundador de la iatroquímica.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVI ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVI ko:1541년

16 de març

El dia 16 de març és el setanta-cinquè dia de l'any del calendari gregorià i el setanta-sisè en els anys de traspàs. Queden 290 dies per a finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1562 - Salou (el Tarragonès): uns pirates ataquen el poble i hi fan nombrosos captius.
- 1938 - Barcelona: l'aviació franquista comença el més devastador dels bombardejos que patirà la ciutat al llarg de guerra Civil Espanyola; durarà tres dies. :MÓN
- 1978 - Roma (Itàlia): les Brigades Roges segresten Aldo Moro (l'assinaran el 9 de maig).

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Festes:

---- Un dia abans / Un dia després Categoria:Març ja:3月16日 ko:3월 16일 simple:March 16 th:16 มีนาคม

1476

Esdeveniments:

- Batalla de Toro entre els partidaris dels Reis Catòlics i els de Joana "La Beltraneja".

Naixements:

- Juan Sebastián Elcano, navegant

Necrològiques:

- Vlad III, conegut com Dràcula

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XV ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XV ko:1476년

Itàlia

La República Italiana o simplement Itàlia és un estat de l'Europa mediterrània, que consisteix principalment d'una península allargada i de dues grans illes en el mar Mediterrani: Sicília i Sardenya. Pel nord està borejat pels Alps, per on limita amb França, Suïssa, Àustria i Eslovènia. Els estats independents de San Marino i la Ciutat del Vaticà són enclavaments dintre del territori italià.

Repubblica Italiana

Bandera oficial d'Itàlia	Escut oficial d'Itàlia
(En detall)	(Gran)

Lema nacional : No en té

imatge:Localització d'Itàlia.png

Idioma oficial

Capital

Ciutat més gran

President

Primer Ministre

Superfície
- Total
- % aigua

Lloc núm. 69
301.270 km²
2.4%

Població
- Total (Any)
- Densitat

Lloc núm. 22
57.600.000
196 hab/km² (40è)

Unificació

17 de març de 1861

Moneda

Euro (abans lira)

Zona Horària

UTC +/-X

Gentilici

Italià, italiana

Himne nacional

Fratelli d'Italia

Domini d'internet

.IT

Codi telefònic

Història

Article principal: Història d'Itàlia La història d'Itàlia és potser la més important per al desenvolupament de la cultura i societat de l'àrea mediterrània. El país ha estat amfitrió de moltes activitats humanes en temps prehistòrics, per la qual cosa s'hi han trobat numerosos llocs arqueològics en diferents regions: Lazio i Toscana, Umbria i Basilicata. Després de la Grècia Magna, la civilització etrusca i especialment l'Imperi Romà que va dominar aquesta part del món per molts segles, hi varen arribar l'humanisme medieval i el Renaixement que varen ajudar en la formació de la filosofia i l'art europeus. La ciutat de Roma conté alguns dels exemples d'estil barroc més importants de tot Europa. La Itàlia moderna es va convertir en estat amb bastant retard respecte de la resta d'estats europeus. La conversió va ocórrer el 17 de març de 1861, quan els estats de la península i les Dues Sicílies es varen unir sota el tron del rei Victor Emanuel II de la dinastia Saboia, fins llavors governant del Piamont i reis de Sardenya. L'artífex de la unificació italiana, tanmateix, va ser el Comte Camillo Benso di Cavour, el ministre en cap de Víctor Emmanuel. Roma, per la seva part, es va mantenir separada de la resta d'Itàlia sota el comandament del Papa i no va ser part del regne d'Itàlia fins al 20 de setembre de 1870, data final per a la unificació italiana. Actualment, el Vaticà és un enclavament independent, completament envoltant per Itàlia, exactament igual que San Marino. La dictadura feixista de Benito Mussolini iniciada el 1922 va portar a Itàlia a una aliança desastrosa amb l'Alemanya Nazi i l'imperi de Japó, portant la conseqüent derrota d'Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. El 2 de juny de 1946, un referèndum sobre la monarquia va desembocar en l'establiment de la República Italiana, la qual va adoptar una nova constitució l'1 de gener de 1948. Els membres de la família reial es varen dur a l'exili per la seva relació amb el règim feixista. Itàlia va ingressar a l'OTAN i a la Unió Europea i per tant es va sumar a la creixent unificació econòmica i política d'Europa occidental, incloent-hi l'adopció de l'Euro el 1999.

Govern i política

Article principal: Govern i política d'Itàlia La constitució de 1948 va establir un parlament bicameral, que va consistir d'una cambra de diputats (Camera dei Deputati) i un senat (Senato della Repubblica), un poder judicial i un poder executiu compost per un consell de ministres (gabinet), presidit pel primer ministre. El president de la república és escollit per 7 anys pel parlament junt a un petit nombre de delegats regionals. El president nomena el primer ministre, qui proposa la resta de ministres (nomenats formalment pel president). El consell de ministres ha de retenir la confiança (Fiducia) d'ambdues cambres. Las cambres del parlament són escollides popularment i directa per un sistema representatiu mixt, majoritari i proporcional. Sota la legislació de 1993, Itàlia té districtes d'un sol representant per al 75% dels seients en el parlament. El 25% restant dels seients són repartits proporcionalment. La cambra de diputats posseeix un total de 630 membres. A més de 315 membres electes, el senat inclou ex-presidents i diverses altres persones vitalícies conforme a acords constitucionals. Ambdues cambres són electes per un màxim de 5 anys. Les cartes legislatives poden ser originades en qualsevol de les cambra i han de ser aprovades per majoria. El sistema judicial italià es basa en el dret romà, modificat pel codi napoleònic i estatuts subseqüents. Una cort constitucional, la Corte Constituzionale, la qual autoritza les lleis constitucionals, és una innovació introduïda després de la Segona Guerra Mundial.

Organització política i administrativa

Segona Guerra Mundial Article principal: Organització política i administrativa d'Itàlia Itàlia es divideix en diverses regions. De aquestas, 5 (Vall d'Aosta, Friül — Venècia Júlia, Sicília, Sardenya i Trentino — Tirol del Sud) tenen un estatus especial en raó de la seva natura geogràfica, cultural o social. Les altres (Llombardia, Ligúria, Vèneto, Piemont, Calàbria, Toscana, Abruços, Basilicata, Campània, Emília-Romanya, Laci, Marques, Molise, Pulla i Úmbria) tenen un estatut comú de administració.

Geografia

Úmbria Article principal: Geografia d'Itàlia Itàlia consisteix predominantment en una gran península que s'estén cap al Mar Mediterrani, on junt a les seves dues principals illes, Sicília i Sardenya, crea masses aquàtiques importants, com el Mar Adriàtic al nord-est i el Mar Jònic al sud-est. Els Apenins formen la columna vertebral de la península, anant des del nord-oest fins on s'uneixen amb els Alps, la cadena muntanyosa que després forma un arc el qual tanca a Itàlia des del nord. Allí s'hi troba també una gran esplanada al·luvial, la esplanada po-veneciana, drenada pel riu Po i els seus diversos afluents provinents dels Alps, Apenins i Dolomites. El seu punt més elevat és el Mont Blanc (Monte Bianco) a 4.810 m d'alçada, però Itàlia s'associa més fàcilment amb dos volcans famosos: l'actualment inactiu Vesuvi prop de Nàpols i el molt actiu Etna a Sicília.

Economia

Article principal: Economia d'Itàlia Itàlia posseeix una economia industrial diversa, amb pràcticament el mateix ingrés per càpita que França i el Regne Unit. Aquesta economia capitalista es manté dividida en un nord industrial, dominat per empreses privades, i un sud agrícola, amb un 20% d'atur. En comparació amb països europeus veïns, posseeix un alt nombre de petites i mitjanes empreses (PiMEs). La major part de les matèries primeres utilitzades per la industria i més del 75% de l'energia són importades. Durant la dècada passada Itàlia ha perseguit una política fiscal estreta que li permetés arribar a complir amb els seus requeriments econòmics. Des de la seva adhesió a la Unió Europea, Itàlia s'ha beneficiat àmpliament de l'interès i inflació més baixos de l'euro. El rendiment econòmic d'Itàlia s'ha mantingut rere dels seus companys de la Unió Europea i el govern de Berlusconi ha posat en acció nombroses reformes de curt plaç destinades a millorar la competitivitat i el creixement a llarg plaç. S'ha mogut lentament, per una altra part, en la implementació de necessàries reformes estructurals, tals com alleujar els impostos i replantejar el rígid mercat laboral italià i car sistema pensionari. Després de l'escàndol contable de Parmalat el 2003 algunes persones han posat en dubte els escassos sistemes de control financer del país. Vegeu: Llistat d'empreses italianes

Demografia

Article principal: Demografia de Itàlia Itàlia és un país molt heterogeni tant lingüísticament com religiosa, però és divers culturalment, econòmica i política. Itàlia posseeix la cinquena major densitat poblacional a Europa, amb un promig de 196 persones per quilòmetre quadrat. Els grups minoritaris són petits, essent el major d'aquests el de parla alemanya al sud del Tirol (segons el cens de 1991, la població es troba composta per 287.503 persones de parla alemanya i només 116.914 de parla italiana) i els eslovens al voltant de Trieste. Altres grups minoritaris amb idiomes parcialment oficials inclouen la minoria de parla francesa a la regió de la Vall d'Aosta; els sards, el català i l'idioma retorromà en les muntanyes dolomites, essent tots idiomes romançs. Tot i que el catolicisme és la religió predominant (85% de la població), existeixen comunitats madures de protestants i jueus i una comunitat creixent d'origen musulmà.

Cultura

Article principal: Cultura de Itàlia Itàlia és reconeguda pel seu art; cultura i diversos monuments, entre ells la torre de Pisa i el Coliseu romà; així com per la seva gastronomia (plats italians famosos són la pizza i la pasta), el seu vi, el seu estil de vida, la seva elegància, disseny, cine, teatre, literatura: tant en poesia amb poetes de renom com Pasolini, Umberto Saba, Cesare Pavese entre d'altres, o d'altres gèneres, com la narratiba amb autors com Gianni Rodari o Gianni Rodari, i en teatre com el nòbel Dario Fo; i música (en particular l'òpera). El període del renaixement europeu va començar a Itàlia durant els segles XIV i XV.

Festes
Dates	Nom en català	Nom local	Notes
1 de gener	Any nou	Capodanno
6 de gener	Epifania	Epifania
Mòbil	Diumenge de Pasqua	Pasqua
Mòbil	Dilluns de Pasqua	Lunedì di Pasqua
25 d'abril	Aniversari de l'alliberació	Liberazione	1945
1 de maig	Dia de treball	Festa del Lavoro
2 de juny	Dia de la República	Festa della Repubblica	1946
15 d'agost	Dia de l'assumpció	Ferragosto
11 de novembre	Dia de Tots els Sants	Tutti i Santi
8 de desembre	Immaculada Concepció	Immacolata
25 de desembre	Nadal	Natale
26 de desembre	Dia de Sant Esteve	Santo Stefano
31 de desembre	Revetlla d' Any Nou	San Silvestro

Categoria:Itàlia Categoria:Unió Europea als:Italien fiu-vro:Itaalia ja:イタリア ko:이탈리아 ms:Itali simple:Italy th:ประเทศอิตาลี zh-min-nan:Italia

1498

Esdeveniments:

- 20 de maig - Calcuta (l'Índia): hi arriba Vasco da Gama.

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XV ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XV ko:1498년

Espanya

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Edat Mitjana

Edat Moderna

Edat Contemporània

Segle XIX

Segle XX

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- And