:: wikimiki.org ::

Fus Horari

Fus horari

Les zones horàries o fusos horaris són cadascuna de les vint-i-quatre àrees en les que es divideix la Terra que segueixen la mateixa definició de temps. Antigament, la gent feia servir el temps solar aparent, guiant-se per la posició del sol, amb aquest sistema l'hora variava amb la distància per exemple entre ciutats. Els fusos horaris van corregir en part aquest problema al posar els rellotges d'una regió al mateix temps solar mig. Els fusos horaris generalment estan centrats en meridians d'una longitud que és multiple de 15º, en tot cas tal i com es pot veure en el següent mapa les formes dels fusos horaris estan força afectades per les fronteres polítiques. Tots els fusos horaris es defineixen en relació al Temps universal coordinat (UTC), que és el fus horari situat sobre el meridià de Greenwich, que passa per sobre Londres. Com que la Terra gira d'Oest a Est, al passar d'un fus horari al següent en direcció Est, hauríem de sumar una hora. Si al contrari passem de l'Est a l'oest, hem de restar una hora. El meridià 180º, conegut com línia internacional de canvi de data, marca el canvi de dia.

Llista de fusos horaris i àrees compreses

Els països indicats amb un
- fan servir horari d'estiu, que consisteix en afegir una hora a l'estiu per aprofitar millor la llum solar. Els països de l'hemisferi nord afegeixen la hora el març o abril, mentre que els que estan a l'hemisferi sud l'afegeixen l'octubre o novembre.

UTC-11

- Illes Midway
- Niue
- Samoa
- Samoa Americana

UTC-10

- Atol de Johnston
- Polinèsia Francesa: Illes de la Societat (inclou Tahití), arxipèlag Tuamotu, illes Tubuai
- Estats Units (HST - Hawaiian-Aleutian Standard Time)
- Hawaii
- Illes Aleutianes d'Alaska
-

UTC-9:30
-

- Polinèsia Francesa: illes Marqueses

UTC-9

- Polinèsia Francesa: illes Gambier
- Estats Units AKST - Alaska Standard Time
-
- (Alaska) Major part de l'estat
-

UTC-8

- Mèxic (Baixa Califòrnia nord
- )
- Canadà PST - Pacific Standard Time
-
- Colúmbia Britànica (
- Major part del territori)
- Yukon
- Estats Units PST - Pacific Standard Time
-
- Califòrnia, Idaho (nord), Nevada, Oregon, Washington)

UTC (GMT - Greenwich Meridian Time)

- Burkina Faso
- Costa d'Ivori
- Gàmbia
- Ghana
- Guinea
- Guinea Bissau
- Islàndia
- Libèria
- Mali
- Mauritània
- Marroc
- Santa Helena
- São Tomé i Príncipe
- Senegal
- Sierra Leone
- Togo
- Dinamarca
- Illes Fèroe WET - Western European Time (N)
- Espanya
- Illes Canàries WET - Western European Time (N)
- Irlanda WET - Western European Time (N)
- Portugal WET - Western European Time (N)
- Regne Unit WET - Western European Time (N)

UTC+1

- Angola
- Benín
- Camerun
- República Centreafricana
- Txad
- Congo
- Congo, R.D. (Kinshasa, Bandungu, Bas-Zaire, Equateur)
- Guinea Equatorial
- Gabon
- Gibraltar
-
- Namíbia
-
- Níger
- Nigèria
- Svalbard i Jan Mayen
-
- Tunísia

Central European Time, també anomenat MET - Middle European Time
-

:El Central European Time es descomposa en :
- CEWT (Central European Winter Time) que equival a UTC+1 i :
- CEST (Central European Summer Time) que equival a UTC+2
- Alemanya
- Albània
- Andorra
- Àustria
- Bèlgica
- Bòsnia i Hercegovina
- Txèquia
- Croàcia
- Dinamarca
- Eslovàquia
- Eslovènia
- Espanya (Excepte Illes Canàries)
- França
- Hongria
- Itàlia
- Liechtenstein
- Luxemburg
- República de Macedònia
- Malta
- Mònaco
- Noruega
- Països Baixos
- Polònia
- San Marino
- Sèrbia i Montenegro
- Suècia
- Suïssa

UTC+2

- Botswana
- Burundi
- Cisjordània
- Congo, R.D. (Kasai Occidental, Kasai Oriental, Haut-Zaire, Shaba)
- Xipre
- Egipte
- Franja de Gaza
- Israel
- Jordània
- Lesotho
- Líban
- Líbia
- Malawi
- Moçambic
- Ruanda
- Sud-àfrica
- Swazilàndia
- Síria
- Zàmbia
- Zimbabwe
- Estònia EET - Eastern European Time
- Lituània EET - Eastern European Time
- Bielorússia EET - Eastern European Time
-
- Bulgària EET
-
- Finlàndia EET
-
- Grècia EET
-
- Letònia EET
-
- Moldàvia EET
-
- Romania EET
-
- Rússia (Zona 1, inclou Kalingrad) EET
-
- Turquia EET
-
- Ucraïna EET
-

UTC+3

- Aràbia Saudita
- Bahrain
- Comores
- Djibouti
- Eritrea
- Etiòpia
- Iraq
-
- Kenya
- Kuwait
- Madagascar
- Mayotte
- Qatar
- Somàlia
- Sudan
- Tanzània
- Uganda
- Iemen
- Rússia: Zona 2, inclou Moscou i Sant Petersburg MSK - Hora de Moscou
-

UTC+3:30

- Iran
-

UTC+4

- Emirats Àrabs Units
- Geòrgia
-
- Kazakhstan (Oest)
-
- Maurici
- Oman
- Reunion
- Rússia (Zona 3
- )
- Seychelles

UTC+4:30

- Afganistan

UTC+5

- Armènia
- Azerbaidjan
-
- Kazakhstan (Centre)
-
- Kirguizistan
-
- Maldives
- Pakistan
- Rússia (Zona 4
- , inclou Ekaterinburg i Perm)
- Tadjikistan
- Turkmenistan
- Uzbekistan

UTC+5:30

- Índia

UTC+5:45

- Nepal

UTC+6

- Bangladesh
- Butan
- Kazakhstan (Est)
-
- Rússia (Zona 5
- , inclou Novosibirsk i Omsk)
- Sri Lanka

UTC+6:30

- Illes Cocos
- Myanmar

UTC+7

- Cambodja
- Illes Christmas (Austràlia)
- Indonèsia (Oest)
- Laos
- Rússia (Zona 6
- )
- Tailàndia
- Vietnam

UTC+8

- Brunei Darussalam
- Xina
- Hong Kong
- Indonèsia (Centre)
- Macau
- Malàisia
- Mongòlia
-
- Filipines
- Rússia (Zona 7
- )
- Singapur
- Taiwan Nota: Xina té el mateix horari en tota la extensió del seu territori, i per tant aquesta zona horària és excepcionalment ampla. En un dels extrems de la Xina, el sol està en el seu màxim a les 3 pm mentre que a l'altra extrem el màxim és a les 11 am.
- Austràlia AWST - Australian Western Standard Time
- Zona oest de l'illa

UTC+9

- Indonèsia (Est)
- Japó (Japan Standard Time - JST)
- Corea del Nord
- Corea del Sud
- Palau
- Rússia (Zona 8
- , inclou Yakutsk)
- Timor Oriental

UTC+9:30 (ACST - Australian Central Standard Time)

- Austràlia (Broken Hill, NSW; Nord; Sud
- )

UTC+10

- Illes Cook
- Guam
- Micronèsia (Yap i Chuuk)
- Illes Marianes del Nord
- Papua Nova Guinea
- Rússia (Zona 9
- , inclou Vladivostok)
- Austràlia AEST - Australian Eastern Standard Time)
- Territori capital d'austràlia (el centre de l'illa)
- , Nova Gal·les del Sud
- , Queensland, Victoria
- , Tasmània
-

UTC+10:30

- Austràlia (illa Lord Howe
- )(DST només 0:30)

UTC+11

- Micronèsia (Kosrae i Pohnpei)
- Nova Caledònia
- Rússia (Zona 10
- )
- Illes Salomó
- Vanuatu

UTC+11:30

- Illa de Norfolk

UTC+12

- Fiji
-
- Kiribati (Illes Gilbert)
- Nauru
- Nova Zelanda (Aotearoa)
-
- Rússia (Zona 11
- )
- Tuvalu
- Illa de Wake
- Wallis i Futuna

UTC+12:45

- Nova Zelanda (Aotearoa) (Illes Chatham
- )

UTC+13

- Kiribati (Illes Fènix)
- Tonga

UTC+14

- Kiribati (Illes Line) Categoria:Temps ja:標準時 ko:시간대 ms:Zon masa simple:Time zone th:เขตเวลา

Terra

La Terra és el tercer planeta del Sistema solar, per ordre de proximitat al Sol. La seva òrbita és molt poc excèntrica: és una el·lipse molt semblant a una circumferència, d'un radi d'uns 150 milions de km. Gira al voltant del Sol a una velocitat mitjana de 29,8 km per segon, i la distància mitjana que la separa del Sol és de 149.600.000 km. La Terra realitza els següents moviments de forma simultània:
- Translació sobre la seva òrbita al voltant del Sol.
- Rotació sobre el seu propi eix, que determina els dies i les nits, amb una duració de 23 hores, 56 minuts i 3,5 segons.
- Precessió i nutació. El seu diàmetre equatorial és de 12.756,270 km. És l'únic planeta conegut on existeix vida. La Terra posseix un únic satèl·lit natural, la Lluna.

Composició i estructura

La composició de la Terra en massa és: La Terra està composta de diverses capes amb diferents composicions químiques i comportament geològic:
- Escorça: és la capa més superficial i té una profunditat que varia entre els 12 km, en els oceans, fins als 80 km en cratons (porcions més antigues dels nuclis continentals). Està composta per basalt en les conques oceàniques i per granit en els continents.
- Mantell: és una capa intermèdia entre l'escorça i el nucli. Arriba fins una profunditat de 2.900 km. Està compost per peridotita.
- Litosfera: és la part més superficial que es comporta de manera elàstica. Té un gruix de 250 km i comprèn l'escorça i la porció superior del mantell.
- Astenosfera: és la porció del mantell que es comporta de manera fluïda.
- Nucli: és la capa més profunda del planeta i té un gruix de 3.475 km. Està compost d'un aliatge de ferro i níquel i és en esta part on es genera el camp magnètic terrestre. El nucli es subdivideix al seu torn en el nucli intern, el qual és sòlid, i el nucli extern, el qual és líquid.

La hidrosfera

- Vegeu: Hidrosfera. La Terra és l'únic planeta en el nostre sistema solar que té una superfície líquida. L'aigua cobreix un 71% de la superfície de la Terra (97% d'ella és aigua de mar i 3% aigua dolça). Formant cinc oceans i set continents. La Terra està realment a la distància del Sol adequada per a tenir aigua líquida en la superfície. No obstant sense el efecte hivernacle, l'aigua en la Terra es congelaria. Al principi el Sol emetia menys radiació que ara, però els oceans no es van congelar perquè l'atmosfera de primera generació de la Terra posseïa molt més CO₂ i per tant més efecte hivernacle. En altres planetes, com Venus, l'aigua va desaparèixer perquè la radiació solar ultraviolada trenca la molècula i el ió hidrogen, que és lleuger, escapa de l'atmosfera. Aquest efecte és lent, però inexorable. Esta és una hipòtesi que explica per què Venus no té l'aigua. En l'atmosfera de la Terra, un tènue capa de ozó en l'estratosfera l’absorbeix la majoria d'esta radiació ultraviolada reduint l'efecte . L'ozó, protegeix a la bioesfera del perniciós efecte de la radiació ultraviolada . La magnetosfera també és un escut que ens protegeix del vent solar. La massa total de la hidrosfera és aproximadament 1,4·10²¹ kg.

L'atmosfera

- Vegeu: Atmosfera terrestre. La Terra té una espessa atmosfera composta en un 78% de nitrogen, 21% de oxigen, i 1% d'argó, més traces d'altres gasos com anhídrid carbònic i vapor d'aigua. L'atmosfera actua com una manta que deixa entrar la radiació solar però no deixa escapar la radiació terrestre.(Efecte hivernacle). Gràcies a ella la temperatura mitjana de La Terra és d'uns 17ºC. La composició atmosfèrica de la Terra és inestable i es manté per la biosfera. Així, la gran quantitat d'oxigen lliure s'obté per la fotosíntesi de les plantes, que per l'acció de l'energia solar transforma CO₂ en O₂. L'oxigen lliure a l'atmosfera és una conseqüència de la presència de vida, i no al revés. Les capes de l'atmosfera són: la troposfera, l'estratosfera, la mesosfera, la termosfera, i l'exosfera. Les seves altituds varien amb els canvis estacionals. La massa total de l'atmosfera és aproximadament 5,1·10¹⁸ kg.

La Terra en el Sistema solar

La Terra tarda 23 hores, 56 minuts i 4,09 segons (dia sideral) a girar al voltant de l'eix de rotació que passa pel Pol Nord i el Pol Sud. Tarda 24 hores en dos passos del Sol pel mateix meridià (dia solar mitjà). Així a causa del moviment real de rotació de la Terra hi ha un moviment aparent de l'est a l'oest a una velocitat de 15º/hr = 15'/min, és a dir un diàmetre del Sol o de la Lluna cada dos minuts. La Terra gira al voltant del Sol en 365,2564 dies solars mitjans (any sideral). Açò dóna un moviment del Sol respecte a les estrelles fixes a una velocitat de 1º/dia és a dir un diàmetre del Sol o de la Lluna cada 12 hores, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel. La Terra té un satèl·lit natural, la Lluna que orbita al voltant de la Terra cada 27 1/3 dies. Així que hi ha un moviment de la Lluna respecte al Sol i les estrelles fixes a una velocitat d'aproximadament 12º/dia, és a dir un diàmetre de la Lluna cada hora, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel. Vist des del pol Nord de la Terra, el moviment de la Terra, i la Lluna així com els seus moviment de rotació són tots directes (en sentit contrari a les agulles del rellotge). El pla de l'Equador i el pla de la Eclíptica formen un angle d'uns 23,5 graus. Això causa les estacions en la Terra. El pla de l'òrbita de la Lluna està inclinat aproximadament 5 graus respecte a la Eclíptica. Si no és així hi hauria un eclipsi de Sol i un de Lluna tots els mesos.

La Lluna

- Vegeu: Lluna. La Lluna té un quart del diàmetre de la Terra. Quan comparem aquesta relació planeta-satèl·lit amb les de la resta de planetes dels sistema solar, veiem que no n'hi ha cap que tingui un satèl·lit tan gran en relació a la mida del planeta, excepte el sistema Plutó-Caront. L'atracció gravitatòria entre la Terra i la Lluna causa les marees a la Terra. El mateix efecte a la Lluna fa que el seu període de rotació siga igual que el període orbital. Com a resultat, la Lluna sempre presenta la mateixa cara a la Terra. En el seu moviment al voltant de la Terra diferents fraccions de la Lluna són il·luminades pel Sol, presentant un cicle complet de fases lunars. La Lluna pot causar una variació moderada del clima terrestre. La simulacions per ordinador mostren que la força d'atracció de la Lluna cap a la protuberància equatorial de la Terra causen una estabilització de la inclinació de l'eix de rotació, produint una variació moderada del clima. Sense esta estabilització alguns científics pensen que l'eix de rotació podria ser caòticament inestable, com pareix ocórrer en el planeta Mart. Si l'eix de rotació de la Terra s'acostara a l'eclíptica, la variació estacional del clima seria summament severa. Un pol apuntaria directament cap al Sol durant estiu i mentres per a l'altre seria nit permanent en hivern. Els científics que han estudiat l'efecte pensen que això causaria la desaparició de la vida, afectant animals i plantes grans. La Lluna vista des de la Terra, té la mateixa grandària angular que el Sol (el Sol és 400 vegades més gran, però està 400 vegades més lluny que la Lluna). Açò permet que hi haja eclipsis de sol totals. L'origen de la Lluna és desconegut, però la hipòtesi més acceptada actualment és que es va formar per la col·lisió d'un protoplaneta de la grandària de Mart quan la Terra era jove. Esta hipòtesi explica (entre altres coses) la falta de ferro a la Lluna. La Terra té també almenys un satèl·lit coorbital, l'asteroide 3753 Cruithne.

La biosfera

- Vegeu: Biosfera. La Terra és l'únic lloc que es coneix amb vida. Les formes de vida del planeta Terra formen la "biosfera". La biosfera va començar a evolucionar fa aproximadament 3.500 milions d'anys (3,5·10⁹ anys). La Hipòtesi Gaia o teoria de Gaia és un model científic de la biosfera terrestre formulat pel biòleg James Lovelock i que suggereix que la vida sobre la Terra organitza les condicions climàtiques per a afavorir el seu propi desenvolupament. vida vida vida

Pàgines relacionades

- Astronomia
- Sistema Solar
- Història de la Terra en un dia
- Tectònica de Plaques
- Geologia
- Geografia
- Climes de la Terra
- Població humana Categoria:Planetes ja:地球 ko:지구 ms:Bumi simple:Earth th:โลก zh-min-nan:Tē-kiû

Grau

- Matemàtiques: Un grau és una unitat de mesura d'angles en el pla. Es representa amb el símbol ^o. Hi ha diverses escales:
- Grau sexagesimal:La circumferència completa té 360 graus sexagesimals.
- Grau centesimal: La circumferència completa té 400 graus centesimals.
- Física: Un grau és una unitat de temperatura. N'hi ha diverses escales:
- Celsius: Vegeu grau centígrad
- Fahrenheit: Vegeu grau Fahrenheit
- Kelvin: Vegeu Kelvin
- Física: Unitat de duresa de l'aigua:
- Grau hidrotimètric
- Grau alemany
- Grau francés
- Matemàtiques: En una equació, el grau és el major exponent que té alguna de les incògnites. Per exemple, l'equació x⁵-3x²+7x-1=0 és de grau 5.
- Arts marcials: Categoria o nivel que te un practicant. Vegeu els graus d'arts marcials
- Forces armades: Es la categoria o nivell que te cada membre de les forces armades . Vegeu Grau militar simple:Degree

Meridià de Greenwich

El meridià de Greenwich és el semicercle imaginari que unix els pols i passa per Greenwich, més precisament per l'antic observatori astronòmic d'aquest suburbi de Londres. El meridià de Greenwich serveix de meridià d'origen: és a partir d'ell que es mesuren les longituds, en graus, és a dir que correspon a la longitud zero. Un fus horari s'estén sobre 15 graus de longitud (perquè 360 graus corresponen a 24 hores i 360/24 = 15)). La línia oposada al meridià de Greenwich, és a dir el semicercle que el completa (per a formar un cercle) correspon a la línia internacional de canvi de data, que travessa el oceà Pacífic. Per raons pràctiques, concretament per a no tenir diversos fusos horaris en alguns arxipèlegs , s'ha adaptat esta línia a la geografia (ja no és recta en la superfície del globus). Antigament la majoria de les marines de Europa continental usaven el meridià de l'illa canària de l'Hierro. No obstant, van existir moltes altres referències. Categoria:Cartografia ja:グリニッジ子午線

Londres

Londres (en anglès London) és la capital d'Anglaterra i del Regne Unit, i és una de les ciutats més grans d'Europa. Es troba al sud de l'illa de Gran Bretanya i dista poques hores del pas de Calais, que separa el Regne Unit de França. Al nord es troba la ciutat de Cambridge (notable seu universitària), mentre que al sud hi ha la de Brighton, famosa localitat turística sobre el canal de la Mànega. Cap a l'oest, en canvi, anant per la M4, s'arriba a la petita ciutat de Windsor, la coneguda residència estiuenca de la Corona anglesa, no gaire lluny de l'aeroport de Heathrow. La posició de Londres sobre el riu Tàmesi la fa ideal també per al transport marítim. El Tàmesi travessa la ciutat d'oest a est i la divideix en dues. Les seves ribes, però, estan unides per nombrosos túnels i ponts, el més famós dels quals és el Tower Bridge o Pont de la Torre, neogòtic. Entre les seves principals atraccions, cal destacar la Torre de Londres, el London Eye, el Royal Albert Hall i la galeria d'art modern Tate Modern, entre moltíssimes d'altres. Un altre dels símbols de la ciutat és el Big Ben, que és el rellotge situat a la torre del Palau de Westminster. Els principals aeroports de Londres són: Heathrow, Gatwick i Stansted. Altres aeroports menors són el Ciutat de Londres i el de Luton.

Història

Luton] Originàriament ciutat cèltica, fou fortificada pels invasors romans que la van anomenar Londinium i la van fer servir com a port sobre el riu Tàmesi. Durant aquest període Londres fou erigida com a capital de la Britània per parte dels romans, que la van abandonar al començament del segle V, quan les legions van deixar tota l'illa. Durant el segle VII la Londinium romana fou abandonada però molt a prop d'ella s'hi va construir un assentament saxó anomenat Lundenwic, a l'àrea que ara es coneix com a Aldwych. La ciutat romana va ser ocupada de nou cap a finals del segle IX i començaments del X. En el període medieval va créixer la importància de Londres, ratificada també per la catedral de Westminster. En aquesta abadia, des de l'Edat Mitjana, és on es coronen tots els reis d'Anglaterra des del primer rei normand, Guillem el Conqueridor. La residència dels reis anglesos des del període normand fou el castell fortalesa situat a la Torre de Londres, on avui encara es guarden les joies de la Corona. Amb el pas dels anys, damunt la Londres romana es va desenvolupar el que avui dia és el barri financer (la City), que més endavant, al segle XVII, es va veure enriquit per la construcció de la catedral de Saint Paul per part de l'arquitecte Christopher Wren, on avui reposen els herois de la nació britànica. Això fou possible arran d'un incendi l'any 1666, que va destruir quasi completament la ciutat. Londres es va anar expandint, sobretot durant l'anomenada Era Victoriana que va coincidir amb l'explosió i expansió de la Revolució Industrial i el moment àlgid de la colonització imperialista, i ha englobat camps, boscos, viles i pobles i, des de ja abans del 1940, s'estén en qualsevol direcció. Durant la Segona Guerra Mundial la capital britànica va patir intensos bombardeigs coneguts com el blitz per part de les forces de l'Alemanya Nazi. Avui en dia, l'àrea administrativa del Gran Londres (Greater London) cobreix 1.579 km² en 32 districtes, amb una població segons el cens del 2001 de 7.172.000 habitants dins del terme municipal (anomenats londinencs) i més de 12 milions de persones vivint dins de l'àrea metropolitana, amb la qual cosa és una de les ciutats europees més poblades juntament amb Moscou, Istanbul i París. L'expansió externa de Londres es va veure notablement alentida a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial amb l'adopció de diversos plans d'ordenació urbanística, duts a terme per salvaguardar un anell verd entorn de la ciutat (Green Belt). Des dels anys vuitanta, l'arquitectura de la ciutat ha estat objecte de polèmica: entre els principals opositors del nou estil arquitectònic es troba Carles, l'actual Príncep de Gales i hereu del tron. Després d'haver estat centre de l'Imperi britànic, la ciutat contribueix avui amb el 17% del PNB d'un país que és la quarta economia més gran del món. El dia 6 de juliol de 2005 Londres va ser escollida seu dels Jocs Olimpics del 2012. Només un dia més tard, diverses bombes col·locades a la xarxa de transport públic (metro i autobus) per grups islamistes radicals varen esclatar sembrant el terror a la capital britànica amb un balanç de més de 50 morts i prop de 700 ferits. Dues setmanes després, el dia 21, un altre atac fet per terroristes suïcides va sacsejar la ciutat. Aquests dos incidents terroristes dugueren a la policia i forces de seguretat britàniques, i d'altres països, a incrementar la seguretat estatal. La política de disparar a matar seguida per les forces policials a l'hora d'enfrontar-se amb els pressumptes autors dels atacs provocaren la mort del ciutadà brasiler Jean Charles de Menezes

Museus

- Museu Britànic
- Courtauld Gallery
- National Gallery
- National Portrait Gallery
- Victoria and Albert Museum
- Tate Gallery i Tate Modern
- Madame Tussaud's, museu de cera

Enllaços externs

- [http://www.visitlondon.com/ Pàgina oficial de turisme sobre Londres]
- [http://www.london.gov.uk/ Ajuntament de Londres]
- [http://london.visittown.com London, VisitTown.com] Categoria:Anglaterra Categoria:Capitals d'estats independents als:London fiu-vro:London ja:ロンドン ko:런던 ms:London simple:London th:ลอนดอน zh-min-nan:London

Hora

L'hora és una unitat de temps que es divideix en seixanta minuts. Cada dia té vint-i-quatre hores. 1.- L'hora és el lapse de temps que comprén 60 minuts, o 3600 segons. Un dia té 24 hores. 2.- L'Hora és una mesura de angles utilitzada en Astronomia que equival a 15 º. Té el seu origen en què la Terra en una hora de temps gira 15º. Els seus divisors són:
- 1 hora = 60 Minuts
- 1 Minut =60 segons Una relació útil és 1 º = 4 Minuts La Ascensió recta és un angle que es mesura en hores, minuts i segons. Així AR=3h 25m 13s= 3,4202777.. h= 51,304166..º =51 º 18 ' 15 " Antigues definicions de l'hora:
- Una dotzena part del temps que transcorre des de l'eixida del Sol fins a la seua posta. Com a conseqüència, durant el estiu les hores són més llargues que durant el hivern. Els romans i els grecs usaven esta definició. Més tard, la nit (el temps transcorregut des de la posta del sol fins a la seua eixida) va ser també dividida en dotze hores. Quan un rellotge utilitza aquestes hores, la seva velocitat ha de ser canviada cada matí i vesprada, per exemple canviant el llarg del seu pèndol.
- Un dia solar aparent (entre un migdia i el següent, o entre una posta de sol i la pròxima) té 24 hores. Com a conseqüència, les hores varien un poc, ja que la duració del dia solar aparent varia al llarg del any. Quan un rellotge utilitza estes hores, ha de ser ajustat unes poques vegades durant el mes.
- Un dia solar mitjà té 24 hores. Quan un rellotge exacte utilitza estes hores, no necessita ser ajustat mai. De totes maneres, posat a que la velocitat de la rotació terrestre disminuïx, esta definició va ser abandonada.

Vegeu també

- Fus horari
- Horari d'Hivern i Estiu categoria:Unitats de temps ja:時間 (単位) ko:시간 (단위) simple:Hour

Línia internacional de canvi de data

La Línia Internacional de Canvi de Data és una línia irregular imaginària en la superfície de la Terra traçada sobre l'oceà Pacífic, pròxima al meridià 180°, que quan es creua suposa el canvi de data (exactament un dia). Passar la línia d'Est a Oest fa que la data canvïi a l'endemà (pèrdua d'un dia); i a l'inrevés, travessar-la d'Oest a Est, fa guanyar un dia. Aquesta línia passa per l'estret de Bering, entre Alaska i Sibèria, per la qual cosa ambdós tenen diferents dates, però la major part del recorregut transcorre pel mig de l'oceà. Amb l'objectiu que els nombrosos estats insulars formats per arxipèlags no tinguessin fusos horaris diferents, s'ha adaptat la línia de canvi de data a la geografia de l'indret, raó pel qual no és recta i no sempre segueix el meridià 180º. La necessitat de la seva existència respon al fet que a la Terra hi ha 24 fusos horaris a partir del meridià de Greenwich: 12 cap a l'est (amb cadascun dels quals s'afegeix una hora) i 12 cap a l'oest (amb cadascun es resta una hora). Així, per exemple, si al Regne Unit (per on passa el meridià de Greenwich) són les dotze del migdia, a Alaska són la una de la nit (acaben d'encetar el dia d'avui), i a l'extrem oriental de Rússia, que és a tocar d'Alaska, són les dotze de la nit però de l'endemà. meridià de Greenwich Categoria:Geografia ja:国際日付変更線 ms:Garisan Tarikh Antarabangsa

Dia

Un dia és el període de temps que tarda el planeta Terra a girar 360 graus sobre el seu eix. Depenent de la referència que s'utilitza per a mesurar una volta, hi ha dos tipus de dies: El solar i el sideral.

Dia solar o Dia solar mitjà.

És l'usat per a tots els assumptes quotidians. Es defineix com el període de temps que empra el Sol fictici a culminar dues vegades consecutives en el meridià de l'observador. Dura 24 hores, que equival a 86.400 segons. El sol fictici: Com que el moviment de translació de la Terra al voltant del Sol no és uniforme sinó que segueix la Llei de les àrees de Kepler, el dia solar no té la mateixa duració i per tant no es pot emprar com a patró_metrològic de temps. Per a resoldre-ho es considera un sol fictici que sí que gira uniformement. Els dies de la setmana: En el calendari gregorià, un dia solar és la setena part d'una setmana. Cada dia d'una setmana té 7 noms diferents, consecutius i cíclics: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge.

Dia sideral.

També anomenat dia sideri . És el període de temps que empra un astre a culminar dos vegades consecutives en el meridià de l'observador. El seu valor és de 23 h. 56m 4, 09s , que equival a 86 164.09 segons. Per a un observador local el dia sideri comença quan el punt Àries travessa el seu meridià.

Diferència entre dia solar i sideri.

La diferència entre ambdós dies se deu al fet que quan la Terra ha acabat el seu gir respecte a les estreles fixes, el Sol encara no ha passat pel meridià perquè en aquest temps s'ha mogut a causa del moviment de translació de la Terra al voltant del Sol.

Dia (com anteposat a nit)

També es coneix com a dia la part d'aquest que va des de la eixida del Sol i el seu ocàs . La refracció per la atmosfera dels rajos lluminosos del Sol motiva que vegem llum quan el Sol no ha eixit encara: aurora, alba o crepuscle matutí. La dita difusió allarga el dia. Mesurat des del migdia l'ortus es caracteritza per un angle horari -H, on:
cos(H)=-tan(F)
- tan(D)
on F és la latitud del lloc i D la declinació solar. El ocàs ocorre a un angle horari H. El dia dura 2H i la nit 24-2H. La duració del dia i la nit va canviant en el transcurs de l'any sent la duració del dia de 12h (en totes les latituds) en els equinoccis més de 12 hores a la primavera i estiu, aconseguint el dia més llarg en el solstici d'estiu, on també ocorre la nit més curta. Al contrari el dia dura menys de 12 hores a la tardor i hivern, aconseguint-se en el solsticci d'hivern el dia més curt i la nit més llarga. Aquest efecte s'accentua més quan major és la latitud. Hi ha dia o nit permanent en alguna època de l'any, en les regions polars tant de l'hemisferi nord o sud caracteritzades per estar a una latitud que en valor absolut és major que F=90-23º26'=66º34'. Esta és precisament la definició de casquet polar.

Vegeu també

- Temps solar
- Equació de temps

Enllaç extern

- [http://www.fourmilab.ch/cgi-bin/uncgi/Earth/action?opt=-p&img=learth.evif On és de dia ara mateix] Espectacular visió de la terra en temps real Categoria:dia ja:日 simple:Day

Illes Midway

L'Atol Midway (també conegut com illes Midway) és un territori no incorporat dels Estats Units. El seu estatus és el dÀrea insular i està a càrrec del Departament de l'Interior, inclòs a les illes Perifèriques Menors dels EUA. Les illes formen un atol de 6,2 km² localitzat en el Pacífic Nord, prop de l'extrem nord-occidental de l'arxipèlag de Hawaii, consistent en una barrera de coral en forma d'anella, i nombrosos illots de sorra. Les dues illes més importants quant a grandària, Sand Island i Eastern Island, són l'hàbitat de milers d'aus marines. La seva , trobant-se les illes aproximadament a mig camí entre Califòrnia i les Filipines, fet que originà el nom en anglès midway. L'economia se sustenta amb fons governamentals en la seva totalitat, i tant aliments com béns de manufactura han de ser importats. L'àrea de Midway és reconeguda especialment per la Batalla de Midway, que es va tenir lloc durant la Segona Guerra Mundial. La Marina dels Estats Units va repel·lir un atac japonès, marcant aquesta victòria un canvi en l'escenari de la guerra en el Pacífic. Midway, atol Midway, atol ja:ミッドウェー島 simple:Midway Atoll zh-min-nan:Midway Khoân-chiau

Samoa

:Aquest article tracta sobre l'Estat Independent de Samoa, seguiu l'enllaç si cerqueu informació sobre la Samoa Nord-americana Samoa (formalment Estat Independent de Samoa) és un estat de la Polinèsia que comprèn 4 illes habitades i 6 illots, situat a la part de ponent de l'arxipèlag de Samoa, a l'oceà Pacífic. La part oriental de l'arxipèlag és un territori dels Estats Units. Abans era conegut com a Samoa Alemanya (1900-1914) i posteriorment Samoa Occidental (en samoà Samoa i Sisifo) (1914-1997). El canvi de nom, tot abandonant l'adjectiu «Occidental», manifesta el desig de veure tot l'arxipèlag reunit sota una única sobirania.
Geografia
Samoa està situat gaire bé al centre de la Polinèsia a l'est de la línia internacional de canvi de dia i al sud de l'equador, a mig camí entre Nova Zelanda i Hawaii. L'àrea terrestre total és de 2.944 km². El 96% del total correspon a les dues illes principals: Upolu i Savai'i. Destaquen els ciclons ocasionals, l'activitat volcànica, la desforestació, l'erosió del sòl, la invasió d'espècies i la sobreexplotació pesquera.
Illes
L'Estat de Samoa consta de dues illes principals, dues illes petites habitades i sis illots prop de la costa:
- Savai'i, la més gran i més occidental.
- Upolu, la més poblada, amb tres quarts de la població total, i amb la capital Apia.
- Illes a l'estret d'Apolima que separa les dues illes principals a una distància de 10 km:
- Apolima
- Manono
- Nu'ulopa, illot deshabitat.
- Illots deshabitats al voltant d'Upolu:
- Illes Aleipata, a l'est d'Upolu:
- Fanuatapu
- Namu'a
- Nu'utele
- Nu'ulua
- Nu'usafee, al sud d'Upolu, també anomenat illa del Dimoni ja que era un centre cultural samoà. A l'est de l'arxipèlag es troben les illes del territori de la Samoa Nord-americana, més petites i menys poblades. Samoa Nord-americana
Geologia
Les illes són d'origen volcànic, amb muntanyes escarpades i rocoses a l'interior, i una estreta plana costanera. L'alçada màxima de l'arxipèlag és de 1.858 m al Mauga Silisili de l'illa de Savai'i. L'illa d'Upolu té una altitud màxima de 1.113 m al mont Fito.
Clima
El clima és tropical amb abundant precipitació. L'estació de pluges és de novembre a abril, amb una precipitació mitjana anual de 2.880 mm. Els ciclons són freqüents i devastadors per l'agricultura. La temperatura mitjana oscil·la entre el 20°C i 30°C.
Fauna i Flora
La fauna de les Samoa és escassa i poc diversa: serps, sargantanes i ocells. La flora, en canvi, és molt rica amb espècies endèmiques. A l'interior els boscos tropicals són exuberants. A les costes es troben cocoters, pandanàcies i mangles. Els mariners polinesis, ja en temps antics, van portar arbres fruiters, com ara bananers i arbre del pa, i hortalisses com taro, nyam, tapioca i moniatos.
Infrastructures
Les Samoa tenen, a la capital Apia, un aeroport internacional i un gran port de passatgers i càrrega. Disposen de servei internacional de telèfon amb el codi +685, de telefonia mòbil i d'accés a internet.
Població
La població total és de 176.848 habitants (cens del 2001). Només a l'illa d'Upolu són 134.024. Ètnicament un 92,6% són samoans, un 7% mestissos i 0,4% d'origen europeu. Les llengües principals són el samoà i l'anglès. Categoria:Samoa ja:サモア ko:사모아 ms:Samoa simple:Samoa th:ประเทศซามัว zh-min-nan:Samoa

Samoa Americana

] La Samoa Nord-americana (en anglès American Samoa i en samoà Amerika Samoa) és un territori no incorporat dels Estats Units. Junt amb l'estat de Samoa comparteix l'arxipèlag de les illes Samoa a la Polinèsia. També s'anomena Samoa Americana, però està situada a 7.700 km de la costa americana. En realitat el nom fa referència al gentilici dels Estats Units, per contraposició a la Samoa Alemanya desprès del repartiment entre les potències colonials.

Història

Habitada pels polinesis des de l'any 1000 aC, va ser descoberta pels exploradors europeus al segle XVIII. El 1722 el neerlandès Jakob Roggeveen va descobrir l'apartat atol Rose. El francès Louis Antoine de Bougainville, el 1768, va explorar les illes més grans, entre elles Tutuila, anomenant l'arxipèlag illes dels Navegants desprès de trobar un nombroses canoes grans. L’any 1787 va arribar el francès La Pérouse a Tutuila. Desprès de ser rebut amablement va ser atacat per sorpresa matant part de la tripulació i el seu segon capità a la badia que encara avui es diu Massacre. John Williams, de la Societat Missionera de Londres, va arribar el 1830, introduint el Cristianisme i canviant la societat tradicional. Les rivalitats internacionals entre les potències colonitzadores van acabar amb un tractat al 1899 en el qual Alemanya i els Estats Units es van dividir l'arxipèlag de Samoa. Els nord-americans van ocupar les illes orientals, amb el notable port de Pago Pago. Les illes occidentals són avui l'Estat de Samoa. Durant la Segona Guerra Mundial els nord-americans van utilitzar el port de Pago Pago com a base de la marina del Pacífic. El gran nombre de personal desplaçat va comportar una forta influència cultural.

Geografia

Les illes ocupen un àrea total de 199 km² repartida en cinc illes volcàniques de escarpades muntanyes i estretes planes a la costa, i dos atols de corall. El clima és tropical, moderat pels vents alisis del sud-est. No hi ha gaire variació estacional de temperatura. L'època de pluges es de novembre a abril, amb possibilitat d'huracans de desembre a març, i l'època seca és de maig a octubre.

Illes

Les illes, d'oest a est, són:
- Tutuila, la més gran, amb el port natural de Pago Pago, la capital.
- Aunu'u, illot prop de Tutuila.
- Illes Manua, grup d'illes:
- Ofu
- Olosega
- Ta'u (illa Manua)
- Rose, atol.
- Swains, geogràficament és un atol de l'arxipèlag de Tokelau.

Població

La població és de 57.902 habitants (juliol 2004). Ètnicament un 89% són polinesis samoans, 4% tongans i 2% d'origen europeu. La majoria de la gent és bilingüe en anglès i samoà.

Política

La Samoa Nord-americana té l'estatus de territori no incorporat i no organitzat dels Estats Units. L'administració correspon a l'Oficina d'Afers Insulars del Departament d'Interior. La consideració de territori no organitzat es deu a que el Congrés dels Estats Units no ha passat una llei orgànica pel territori. Però, de fet, el territori té un autogovern desprès d'aprovar una Constitució el 1967. Aquesta Constitució instaura un sistema bicameral, amb un Senat i una Cambra de Representants. L'illa de Swains, amb un estatus especial, té un delegat a la Cambra de Representants sense dret a vot. Per altra banda, el territori vota un delegat a la Cambra de Representants nord-americana, i participa també en l'elecció del president dels Estats Units.

Economia

L'economia és la tradicional polinèsia basada en l'agricultura. El 90% de les terres són de propietat comunal. Els productes agrícoles són: banana, coco, copra, pinya, papaia, arbre del pa, taro i nyam. En la pesca destaca la tonyina que és la principal exportació. L’economia té una forta dependència dels Estats Units. El govern nord-americà fa esforços per desenvolupar l’economia del territori dificultada per la llunyania, les comunicacions i els devastadors huracans. La moneda de curs legal és el dòlar dels Estats Units. Categoria:Samoa Nord-americana ja:アメリカ領サモア ms:Samoa Amerika simple:American Samoa zh-min-nan:Bí-kok Samoa

Illes de la Societat

Les illes de la Societat (Îles de la Société en francès) formen un arxipèlag al Pacífic sud, administrativament part de la Polinèsia Francesa. No existeix un nom tahitià per l'arxipèlag i s'utilitza la transcripció fonètica Totaiete a partir de l'anglès Society. Les illes són dividides geogràficament i administrativament en dos grups. D'est a oest són:
- Illes del Vent (Îles du-Vent):
- Mehetia
- Tahiti, on hi ha Papeete, la capital.
- Moorea
- Maiao
- Tetiaroa
- Illes de Sotavent (Îles Sous-le-Vent):
- Huahine
- Raiatea
- Tahaa, comparteix la mateixa corona de corall amb Raiatea.
- Bora Bora
- Tupai (Motu Iti)
- Maupiti
- Maupihaa (Mopelia)
- Manuae (Scilly)
- Motu One (Bellinghausen) Existeix una llegenda sobre la creació d'aquestes illes, recollida per Josep Maria de Sagarra al llibre La ruta blava. Diu que abans hi havia cinc llunes sobre el cel de Tahití que tenien un rostre humà, molt més acusat que la Lluna d'ara. Qui les mirava fixament es tornava foll. El déu creador Taaroa, enfadat amb el seu malefici, les va fer tremolar produint grans terratrèmols fins que van caure a l'aigua. Les cinc llunes, al caure, van formar les cinc illes a l'oest de Tahití: Moorea, Maiao, Huahine, Raiatea i Bora Bora. El neerlandès Roggeveen, el 1722, va ser el primer europeu a trobar una illa de l'arxipèlag, la petita Maupiti. Desprès, Samuel Wallis, el 1767, va descobrir Tahití. El francès Bougainville, el 1768, anomenà l'arxipèlag illes Borbó en honor a la família reial francesa. L'anglès James Cook, el 1767, l'anomenà Society Islands en honor a la Societat Reial de Londres, organitzadora del viatge. Entre 1772 i 1775, el virrei del Perú, el català Manuel d'Amat i Junyent, organitzà tres expedicions a les illes de la Societat. Els noms espanyols utilitzats per les illes foren:
- San Cristóbal: Mehetia.
- Amat: Tahití.
- Santo Domingo: Moorea.
- La Pelada: Maiao.
- Los Tres Hermanos: Tetiaroa.
- La Hermosa: Huahine.
- San Pedro: Bora Bora.
- La Princesa: Raiatea.
- San Antonio: Maupiti.
- Pájaros: Scilly. Categoria:Arxipèlags Categoria:Polinèsia Francesa ja:ソシエテ諸島

Tahití

Tahití és l'illa més gran de la Polinèsia Francesa, situada a l'arxipèlag de les illes de la Societat al sud d'Oceania. Històricament va ser coneguda també com Otaheite. La capital és Papeete, situada a la costa nord-oest de l'illa. És l'illa més poblada de la Polinèsia Francesa, amb un 69% de la població total. Disposa de l'aeroport internacional de Faa'a. Les llengües oficials són el francès i el tahitià o reo-maohi.

Geografia

Tahití té una llargada màxima de 45 km, amb una superfície de 1036 km², i una alçada màxima de 2241 m al mont Orohena. L'illa es compon de dues parts centrades sobre volcans extingits i unides per l'istme de Taravao. La part nord-occidental s'anomena Tahiti Nui, o gran Tahití, i la sud-oriental és Tahiti Iti, o petita Tahití. Només la franja costanera és habitada amb una penetració màxima que no sobrepassa els dos quilòmetres. Mentre Tahiti Nui està densament poblada, sobretot al voltant de Papeete, i disposa de bones infrastructures i forta influència de la metròpoli francesa, Tahiti Iti ha quedat més aïllada mantenint la cultura tradicional polinèsia. El clima és tropical, càlid i humit tot l'any. Només hi ha dues estacions: la seca i la humida, dita també de pluges, de novembre a abril. La durada de dies i nits es manté sensiblement constant tot l'any, independentment de les estacions.

Història

La població nadiua és polinèsia, i s'estima que es van establir a l'illa fa entre 2300 i 2800 anys. El sòl fèrtil i la pesca abundant van proveir un aliment fàcil als habitants. La percepció del caràcter relaxat i alegre dels nadius i la caracterització de l'illa com un paradís van impressionar els primers exploradors europeus, establint un mite romàntic i utòpic al món occidental que dura fins avui. S'ha especulat que Tahití fos la mateixa illa Sagitària que va descriure Quirós el 1606. Però el més probable és que es tractés de Rekareka situada al mateix paral·lel a les Tuamotu. L'anglès Samuel Wallis va descobrir l'illa, el 1767, anomenant-la illa del Rei Jordi (King George III Island). Wallis va ser seguit, el 1768, per l'explorador francès Louis-Antoine de Bougainville en el viatge de la primera circumnavegació francesa. Bougainville va fer Tahití famosa a Europa amb la publicació del relat del seu viatge. Anomenant-la Nova Citera, en referència a l'illa grega Citera on va néixer Venus, descriu l'illa com un paradís terrenal amb un poble que viu feliç en la innocència, lluny de la corrupció de la civilització. Les seves descripcions il·lustraven el concepte del noble salvatge de Jean-Jacques Rousseau, i van influir en els pensaments utòpics de filòsofs com ara Denis Diderot. El capità James Cook va visitar Tahití diverses vegades en els seus tres viatges entre 1769 i 1779. La seva base principal va ser la badia de Matavai, on va construir el fort Venus per observar el trànsit del planeta. Encara avui el lloc es diu Punta Venus. Entre 1772 i 1775, el virrei del Perú, el català Manuel d'Amat i de Junyent, va organitzar tres expedicions a Tahití. Durant un temps es conegué com l'illa d'Amat. Els capitans Domingo de Boenechea, José de Andía y Tomás Gayangos van intentar establir una missió a Tautira, a la península de Tahití Iti. El 1842 el regne de Tahití va ser declarat protectorat francès. El 1880 el rei Pomaré V (1842–1891) va cedir la sobirania a França. El pintor francès Paul Gauguin va viure a Tahití entre 1891 i 1901 inspirant-se en els paisatges i els models polinesis. A Papeari hi ha un petit museu dedicat a Gauguin. Des del 2004, Tahití junt amb la Polinèsia Francesa, té l'estatus de país d'ultramar. categoria:Polinèsia Francesa simple:Tahiti

Tubuai

Les illes Australs (en francès îles Australes, en tahitià Tuhaa Pae) és l'arxipèlag més meridional de la Polinèsia Francesa, al sud de les illes de la Societat. També s'anomenen illes Tubuai a partir del nom de l'illa més gran. El nom d'Australs prové de la seva situació al sud de Tahití a banda i banda del tròpic de Capricorn. L'arxipèlag consta de cinc illes habitades més dos grups d'illots. Amb l'excepció dels illots Maria, totes les illes són d'origen volcànic, alineades sobre un eix de nord-oest a sud-est, prolongació de les illes Cook meridionals. Degut a la situació geogràfica el clima és més fresc que l'habitual a la Polinèsia. La població total és de 6.386 habitants (cens del 2002). Les illes Australs es van anar incorporant als Establiments Francesos de l'Oceania entre el 1880 i el 1889 com a reacció al protectorat britànic de les veïnes illes Cook. Avui formen un districte administratiu de la Polinèsia Francesa.

Illes

De nord-oest a sud-est són les següents:

Illots Maria

Els illots Maria, o també illots Hull, amb només una superficie total de 1,3 km², van ser descoberts per l'anglès Hiram Paulding, el 1827. Durant un temps van ser utilitzats com a colònia penal.

Rimatara

L'illa Rimatara és la més petita de les illes habitades de l'arxipèlag, amb una superfície total de 8,6 km² i una població de 929 habitants (cens 1996). Es tracta d'un altiplà volcànic de 8 a 10 m d'altitud, molt fèrtil i boscós, rodejat d'esculls. Té una espècie de cotorres que no es poden exportar perquè s'adapten malament en altres indrets. També hi ha molts ànecs salvatges. Va ser una de les últimes illes habitades descobertes pels europeus a la Polinèsia. Fou el pastor William Henry qui hi desembarcà el 1821 i hi fundà una missió protestant.

Rurutu

L'illa Rurutu, històricament també anomenada Oheteroa i Hitiroa, té una estructura geològica sense esculls ni llacuna que la protegeixi de l'oceà. La costa és escarpada amb moltes coves amb estalactites i estalagmites. Té 2.015 habitants (cens 1996). Va ser descoberta el 1769 per James Cook.

Tubuai

L'illa Tubuai, també anomenada Moutou, amb 2.049 habitants (cens 1996) és l'illa més poblada i el centre administratiu i econòmic de l'arxipèlag, a 640 km al sud de Tahití. De forma ovalada, l'illa té un relleu format per dos volcans, amb una altitud màxima de 422 m i una superfície total de 45 km². Està rodejada d'una llacuna protegida per un cercle d'illots. S'hi cultiven productes d'horta, com patates, pastanagues, cols i taro, que proveeixen el mercat de Tahití. Tubuai, així com Rurutu, va ser poblat des de les illes de la Societat al voltant de l'any 900 dC. El capità Cook va ser el primer europeu a explorar-la, el 1777. Dotze anys desprès s'hi van refugiar els amotinats del HMS Bounty, però desprès de participar en les guerres tribals van haver de fugir. El 1819 Tubuai va reconèixer la sobirania de Pomare II, rei de Tahití. El 1881 va ser annexionada per França.

Raivavae

L'illa Raivavae, també anomenada Vavitu, té 1.049 habitants (cens 1996). El principal recurs de l'illa és el cultiu de cafè. Va ser descoberta per l'espanyol Tomás Gayangos, el 1775, tornant de l'expedició a Tahití organitzada pel virrei del Perú, el català Manuel d'Amat i de Junyent. L'anomenà Santa Rosa. El 1880 va ser annexionada per França.

Rapa

L'illa Rapa, també anomenada Oparo, nom de la seva badia, és un antic volcà de 650 m d'altitud del que es va esfondrar la part central formant una caldera oberta a l'oceà. Té forma d'amfiteatre amb una badia profunda que penetra en l'antic cràter. També se l'anomena Rapa Iti, la petita Rapa, per distingir-la de Rapa Nui, la gran Rapa, nom de l'illa de Pasqua. En els cims més alts es troben unes antigues ruïnes en forma de fortaleses defensives. Va ser descoberta per l'anglès George Vancouver, el 1791. Al segle XIX van patir els atacs dels negrers peruans. A 1.240 km al sud de Tahití, els 521 habitants (cens 1996) viuen bastant aïllats. El clima temperat no és prou càlid perquè hi creixi el corall o els cocoters. Per les muntanyes hi viuen cabres salvatges que els illencs cacen amb el mètode d'acorralar-les perquè caiguin al mar pels penya-segats. El periodista Jaume Bartrolí ha passat llargues temporades a l'illa adoptat per una família. Descriu l'illa i els illencs al llibre De Sibèria al Tròpic, editat el 2001 a Barcelona per l'editorial Magrana.

Marotiri

Les roques Marotiri, o illots de Bass, són illots rocosos dependents de Rapa. És un lloc de pesca abundant. Categoria:Arxipèlags Categoria:Polinèsia Francesa

Hawaii

Hawaii (en hawaiià: Hawaii) és l'arxipèlag de les illes Hawaii a l'Oceà Pacífic. Hawaii constitueix el 50è estat dels Estats Units d'Amèrica, i en el cens de l'any 2000 tenia una població de 1.211.537 habitants. Honolulu és la ciutat més gran i la capital de l'estat.

Geografia

Vegeu l'article principal: illes Hawaii L'arxipèlag de les illes Hawaii està format per dinou illes i atols al llarg de 2.400 km alineats de nord-oest a sud-est al Pacífic Nord. Les illes principals són les vuit illes de l'extrem sud-est de l'arxipèlag: Hawaii, Maui, Kahoolawe, Lanai, Molokai, Oahu, Kauai i Niihau. La resta són illots i atols al nord-oest que formen les illes de Sotavent. Les illes són d'origen volcànic formades per un punt calent geològic. Un punt calent és una zona de la litosfera travessada per una columna de magma. Les erupcions de lava formen un con volcànic i una illa, però com que la placa tectònica es va desplaçant cap el nord-oest i el punt calent es manté fix, es van formant nous volcans. Això explica perquè els volcans actius són a l'extrem sud-est, a l'illa de Hawaii. L'última erupció fora de l'illa de Hawaii va ser al Haleakala de Maui al segle XVIII. El més jove és el volcà submarí Loihi davant de la costa sud de l'illa de Hawaii. L'aïllament de les illes Hawaii al mig del Pacífic, i les condicions ambientals que es donen a les illes altes als tròpics, ha donat com a resultat un ample ventall de flora i fauna endèmica. L'activitat volcànica i la subsegüent erosió han creat unes característiques geològiques peculiars. Per exemple, el Mont Waialeale de Kauai és el lloc més humit del món, amb una mitjana d'11.700 mm de precipitació anual. El trasllat de la família reial hawaiana de l'illa de Hawaii a Maui i desprès a Oahu explica la formació de les ciutats. La ciutat principal és Honolulu a Oahu. Va ser escollida pel rei Kamehameha III com la capital del seu regne per la seva situació en un port natural. Les altres ciutats principals són Hilo, a Hawaii, Kahului, a Maui, i Lihue, a Kauai.

Llengües

Vegeu l'article principal: Hawaià L'estat de Hawaii té oficialment dues llengües: el hawaià i l'anglès. La Constitució de Hawaii del 1978 permet l'ús legal del hawaià en tot tipus de documents i promou l'ús oficial. La tercera i quarta llengua més parlada és, respectivament, el tagalog i el japonès. Abans de l'arribada dels europeus, el hawaià era una llengua col·loquial. El primer alfabet va ser creat pels missioners durant el segle XIX. Dos caràcters típics del hawaià són la pausa glotal, okina, i el macró per les vocals llargues, kahak. Per exemple, l'illa de Lanai, en hawaià, porta els dos caràcters: Lnai. Avui el hawaià és una llengua minoritària. La majoria de parlants nadius són a l'illa Niihau, on s'ha preservat la cultura tradicional. De totes formes, hi ha un creixent interès en la seva recuperació social i s'han engegat programes escolars d'immersió lingüística. L'anglès hawaià és l'estàndard anglès utilitzat oficialment a l'estat de Hawaii. Es basa en l'anglès americà excepte en els topònims i les paraules d'origen hawaià que s'escriuen i en pronuncien en hawaià, incloent la okina i el kahak. Un exemple paradigmàtic és el mateix nom de l'estat. Les illes, que eren conegudes com illes Sandwich, van ser admeses com a estat dels Estats Units amb el nom de Hawaii, pronunciat a l'anglesa com en català. Aquest és el nom utilitzat en relacions federals i internacionals. A les illes s'utilitza oficialment, i també de forma habitual entre angloparlants residents, la forma Hawaii amb pronunciació de «ve» labiodental i una pausa glotal semblant a una «g» sorda. Com a estàndard escrit, l'anglès hawaià és utilitzat en totes les publicacions estatals i àmpliament en els mitjans de comunicació escrits. El pidgin, o crioll hawaià, és una llengua que va sorgir entre els immigrants treballadors de les plantacions durant el segle XIX. És una barreja de hawaià i d'anglès amb aportacions dels seus llocs d'origen: Xina, Japó, Corea, Filipines i Portugal. Avui és una llengua que es parla per tot l'estat i és un mitjà d'integració social de diferents ètnies i grups socioeconòmics. Categoria:Hawaii ja:ハワイ州 ko:하와이 주 simple:Hawaii th:มลรัฐฮาวาย zh-min-nan:Hawai‘i

Alaska

Alaska és un estat dels Estats Units d'Amèrica, el 49è admès a la Unió. És situat al nord-oest del continent americà, separat de la resta dels 48 estats per Canadà (l'altre estat aïllat essent Hawaii). Fou una possessió russa fins el 1867, any en què fou comprat per 7 milions de dòlars. dòlars]] categoria:Estats dels Estats Units ja:アラスカ州 ko:알래스카 주 ms:Alaska simple:Alaska th:มลรัฐอะแลสกา zh-min-nan:Alaska

Marqueses

Les illes Marqueses (en francès: îles Marquises) és un arxipèlag de la Polinèsia Francesa, situat a 1.600 km de Tahití entre 600 i 1.000 km al sud de l'equador. Va ser Álvaro Mendaña qui les va anomenar, el 1595, «Islas de la Marquesa de Mendoza» en honor a la dona del virrei del Perú, García Hurtado de Mendoza, marquès de Cañete. En llengua marquesana s'anomena Te Henua ‘enana en el dialecte del nord, i Te Fenua ‘enata en el dialecte del sud. Habitualment es tradueix com «la terra dels homes», però més exacte seria «el país dels marquesans». També s'utilitza Makuita com a equivalent fonètic de Marquises.

Illes

Consta de sis illes, sis illots i alguns bancs de sorra i esculls, que es divideixen en dos grups diferenciats geogràficament i culturalment. De nord a sud són (entre parèntesi altres noms històrics):
- Grup Nord (illes Washington, illes Revolució)
- Motu One (Sable), illa de sorra deshabitada.
- Hatutu (Chanal, Hancock, Langdon), illot deshabitat
- Eiao (Fremantle, Knox, Masse, Robert), illot deshabitat.
- Motu Iti (Deux-Frères, Hergest’s Rock), illot deshabitat.
- Nuku Hiva (Federal, Baux, Henry Martin, Adams, Madison), amb la capital Taiohae.
- Ua Huka (Washignton, Riou)
- Ua Pou (Adams, Marchand, Trevenen)
- Grup Sud (illes de Mendaña)
- Fatu Huku (Hood), illot deshabitat.
- Hiva Oa (Dominica), amb Atuona, antiga capital.
- Tahuata (Santa Cristina)
- Moho Tani (Motane, San Pedro), illot deshabitat.
- Fatu Hiva (Magdalena)
- Motu Nao (Thomasset), roca.

Història

Els primers pobladors de les Marqueses van ser els polinesis, al voltant de l'any 300 dC. Segons les evidències etnològiques i les relacions lingüístiques, el més probable és que arribessin des de les illes Samoa. El primer europeu en visitar-les va ser Álvaro Mendaña, el 1595. En el seu viatge del Perú a les illes Salomó va trobar les illes del grup sud: Magdalena (Fatu Hiva), Dominica (Hiva Oa), Santa Cristina (Tahuata) y San Pedro (Moho Tani). Van passar gairebé dos segles sense més visites estrangeres fins que va arribar James Cook, el 1774, per estar-s'hi més d'un mes reposant desprès d'explorar la costa de l'Antàrtida. El nord-americà Joseph Ingraham, el 1791, descobreix les illes del grup nord: Washington (Ua Huka), Federal (Nuku Hiva) y Adams (Ua Pou). Anomena el grup com illes Washington, diferenciant-les de les illes de Mendaña. Dos mesos més tard arriba el francès Etienne Marchand en la segona volta al món francesa en plena Revolució. Anomena al grup nord illes Revolució i posa a les illes els noms dels seus oficials: Marchand (Ua Pou), Baux (Nuku Hiva), Deux Frères (Motu Iti), Masse (Eiao), Chanal (Hatutu). El 1813 durant la guerra anglo-americana, el nord-americà David Porter va establir una base naval a l'illa Madison (Nuku Hiva), nom del president nord-americà. Però després de la guerra els Estats Units no van ratificar la presa de possessió. El 1842, el francès Du Petit-Thouars pren possessió de l'arxipèlag. Un espectador és el escriptor Herman Melville que desprès escriurà la seva primera novel·la, Typee, explicant les seves aventures. Els francesos van utilitzar uns anys les illes com a penal i, més tard, les incorporen al territori de la Polinèsia Francesa.

Geografia

La superfície total és de 1.274 km². L'illa més gran és Nuku Hiva, la segona més gran de la Polinèsia Francesa desprès de Tahití. Amb la excepció de Motu One, totes les illes de les Marqueses són d'origen volcànic amb un relleu escarpat i sense esculls de corall que protegeixin la costa. Des dels cims i altiplans a més de 1.100 m d'altitud baixen directament els penya-segats fins el fons del mar, atacats i erosionats constantment pel corrent sud-equatorià del Pacífic. La costa té aspecte de muralla amb profundes coves, tallada en unes poques badies, i gairebé sense planes litorals. Les carenes muntanyoses són tallades per algunes valls estretes i aïllades. Aquesta orografia amb pilars de roques basàltiques queda reflectida en la toponímia: Hiva Oa, 'llarga cresta'; Nuku Hiva, 'cresta del penya-segat'; Fatu Iva, 'nou roques'; Fatu Huku, 'troç de pedra'; Ua Pou, 'dos pics', i la sorprenent badia de les Vergues que els missioners van canviar a Verges. El règim de pluges és molt variable entre illes i d'un any a un altre. Els vents alisis moderen la temperatura i aporten pluja. La precipitació és més abundant a les costes occidentals a sotavent, i les costes orientals a sobrevent són més pelades i més feréstegues.

Flora i fauna

El ecosistema de les Marqueses està marcat per la gran distància a terres continentals que fa que les espècies endèmiques siguin escasses. A més, ha sigut devastat en algunes àrees per l'activitat humana, la ramaderia i la introducció d’espècies forànies. Les illes tenen una fauna marina diversa, una fauna terrestre endèmica bastant limitada, i una flora diversa amb un alt grau d'endemisme. Els taurons són abundants en les aigües profundes. La fauna terrestre endèmica es limita a ocells, insectes, papallones, aranyes i una espècie de rata-pinyada. Els primers navegants polinesis van portar gossos i porcs. El contacte amb europeus va portar la introducció de cavalls, cabres, ovelles i rates, i també insectes com mosquits i escorpins. Hi ha arbres de pa, pandanals i cocoters. Les exportacions principals són copra, tabac, cotó i vainilla.

Demografia

El contacte amb els navegants va portar noves malalties reduint dràsticament la població de les illes. Al segle XVI s'estima que hi havia una població de 100.000 habitants aproximadament. A principis del segle XX s'havia reduït a un mínim de 2.000. Durant el segle XX la població s'ha anat recuperant. En el cens del 2002 es comptaven 8.712 habitants.

Comunicacions

A les Marqueses hi ha quatre aeroports a les illes de Nuku Hiva, Ua Pou, Ua Huka i Hiva Oa.

Cultura

Les illes Marqueses van ser un important centre de la civilització de la Polinèsia oriental. Degut a l’orografia de les illes, cada vall constituïa una unitat tribal amb el seu propi sistema social encapçalat per les genealogies dels caps i dels sacerdots. L’aïllament de les valls provocava interminables guerres tribals marcant el caràcter guerrer dels marquesans. Practicaven el canibalisme ritual amb els enemics presoners. Les èpoques de fam sovintejaven desprès de períodes de sequera, però també eren provocades per les pràctiques venjatives a les guerres on es destruïen els cocoters i els arbres de pa a les valls enemigues. Encara que la pràctica de tatuar-se es comú a tota la Polinèsia, a les Marqueses va arribar a un alt grau de sofisticació. Els homes es tatuaven totalment de cap a peus, adquirint un color blavós i ferotge. Encara que les Marqueses van ser de les primeres illes que van descobrir els europeus a la Polinèsia, durant dos segles van quedar fora de les rutes d’exploració i de la influència cultural occidental. La cultura nativa marquesana va ser devastada desprès de l'arribada dels exploradors europeus. A més de l'activitat dels missioners cristians, cal atribuir el col·lapse cultural als efectes catastròfics de les malalties importades. Però el seu redescobriment relativament tardà va impressionar. A partir de l'experiència de Herman Melville com a tripulant d'un balener, i com a desertor a les Marqueses, va escriure la seva primera novel·la, Typee, considerada com la primera del gènere de la literatura dels mars del sud. Robert Louis Stevenson i Jack London van seguir els passos de Melville, i els seus viatges també van quedar reflectits en els seus llibres. El famós pintor francès Paul Gauguin i el cantant belga Jacques Brel van passar els últims anys de la seva vida a les Marqueses on són enterrats. Brel va compondre aquí la cançó Les Marquises. El investigador i aventurer Thor Heyerdahl va escriure el seu llibre Fatu Hiva desprès d'estar-se un any llarg en aquesta illa. Va ser la base de les seves teories i investigacions sobre les migracions marines prehistòriques. Avui, la cultura marquesana és un barreja del ressorgiment de l'antiga cultura, amb fortes influències de la cultura tahitiana, i de la políticament important cultura francesa.

Vegeu també

Toponímia de les illes Marqueses. Categoria:Illes Marqueses

Polinèsia Francesa

La Polinèsia Francesa (en francès Polynésie française, i en tahitià Te Porinetia farani) és un conjunt d'arxipèlags de la Polinèsia meridional que formen un país d'ultramar francès.

Història

El conjunt d'arxipèlags de la Polinèsia Francesa van ser annexionats per França durant el segle XIX, sota la forma de protectorat des de 1842, amb el nom dEstabliments d'Oceania. Des de 1945 tenia l'estatus de territori d'ultramar (Territoire d'outre-mer, TOM), canviat el 2003 a col·lectivitat d'ultramar (collectivité d'outre-mer, COM), i des del 2004 a país d'ultramar. Amb aquest nou estatus, la República francesa manté les competències de justícia, ordre públic, moneda i defensa. Per la seva banda, la Polinèsia Francesa té autonomia interna, consagra el principi de discriminació positiva i de lleis del país, i assumeix la representació internacional.
Geografia
1945 La Polinèsia Francesa està composta per unes 118 illes, d'origen volcànic o coral·lí, disperses en una superfície equivalent a Europa, i repartides en cinc arxipèlags:
- Illes de la Societat, les més importants, subdividides administrativament en:
- Illes del Vent (îles du-Vent), on hi ha Tahití, la més important.
- Illes de Sotavent (îles Sous-le-Vent).
- Illes Tuamotu.
- Illes Gambier, administrativament unides a les Tuamotu.
- Illes Australs.
- Illes Marqueses. A més, l'illa de Clipperton, davant la costa de Mèxic, és administrada per França des de la Polinèsia Francesa. La població, d'uns 250000 habitants, té un creixement important. Un 83% són polinesis, 12% europeus i 5% asiàtics. El 69% de la població viu a l'illa de Tahití.
Economia
L'economia de la Polinèsia Francesa té un desenvolupament moderat i depèn de les importacions de França. La pesca i l'explotació de la copra són les dues principals activitats tradicionals. El turisme representa el 13 % del PIB. També és important el cultiu de perles que s'exporta principalment al Japó i la Xina. Destaca la perla negra pròpia de les illes Tuamotu. La moneda de curs legal és el franc CFP, o franc de las colònies franceses del Pacífic.
Literatura
Selecció de literatura en català relacionada amb la Polinèsia:
- Jaume Bartrolí. De Siberia al Tròpic. Barcelona: Magrana, 2001.
- Aurora Bertrana
-

Fus horari

Llista de fusos horaris i àrees compreses

UTC-11

UTC-10

UTC-9:30 -

UTC-9

UTC-8

UTC-7

UTC-6

UTC-5

UTC-4

UTC-3:30 (NST - Newfoundland Standard Time)

UTC-3

UTC-2

UTC-1

UTC (GMT - Greenwich Meridian Time)

UTC+1

Central European Time, també anomenat MET - Middle European Time -

UTC+2

UTC+3

UTC+3:30

UTC+4

UTC+4:30

UTC+5

UTC+5:30

UTC+5:45

UTC+6

UTC+6:30

UTC+7

UTC+8

UTC+9

UTC+9:30 (ACST - Australian Central Standard Time)

UTC+10

UTC+10:30

UTC+11

UTC+11:30

UTC+12

UTC+12:45

UTC+13

UTC+14

Terra

Composició i estructura

La hidrosfera

L'atmosfera

La Terra en el Sistema solar

La Lluna

La biosfera

Pàgines relacionades

Grau

Meridià de Greenwich

Londres

Història

Museus

Enllaços externs

Hora

Vegeu també

Línia internacional de canvi de data

Dia

Dia solar o Dia solar mitjà.

Dia sideral.

Diferència entre dia solar i sideri.

Dia (com anteposat a nit)

Vegeu també

Enllaç extern

Illes Midway

Samoa

Geografia

Illes

Geologia

Clima

Fauna i Flora

Infrastructures

Població

Samoa Americana

Història

Geografia

Illes

Població

Política

Economia

UTC-9:30
-

Central European Time, també anomenat MET - Middle European Time
-