:: wikimiki.org ::

Gènova

Gènova

Gènova (en italià Genova) és una ciutat d'Itàlia que compta amb 600.000 habitants, anomenats genovesos. És la capital de la província homònima i de la regió de la Ligúria. El port de Gènova és el primer d'Itàlia i el segon en importància de la Mediterrània després de Marsella. També posseeix l'aquari més gran d'Europa. Durant la darrera centúria Gènova ha crescut fins a absorbir 25 municipis del litoral i de les valls circumdants i actualment està dividida en 25 circumscripcions i 71 unitats urbanes. Cap a l'oest, Sampierdarena conserva algunes vil·les dels segles XVI i XVII.

Història

Gènova fou un assentament dels lígurs i posteriorment romà. Durant l'Edat Mitjana es va convertir en una potència marítima: fou una de les quatre Repubbliche Marinare (Repúbliques Marineres); Gènova, Venècia, Pisa i Amalfi competien per la supremacia naval de la regió italiana. La República de Gènova comprenia la Ligúria actual, part del Piemont i les illes de Còrsega, Sardenya i Sicília. També posseïa colònies a l'Orient Mitjà i a l'Àfrica del Nord. La República de Gènova va formar part de l'Imperi francès fins a 1815, quan els delegats del Congrés de Viena van sancionar la seva incorporació al Piemont (Regne de Sardenya). Després d'un llarg període de decadència, Gènova va recuperar la seva rellevància portuària gràcies a la construcció de túnels ferroviaris alpins i a la puixança de la industrialització, manifestada per la presència de drassanes navals, les indústries petroquímiques i el desenvolupament metal·lúrgic. Entre els personatges famosos nascuts a Gènova trobem: Cristòfor Colom (de controvertides arrels genoveses i, segons algunes fonts, catalanes), l'almirall Andrea Doria, el patriota italià Giuseppe Mazzini i el violinista Nicolò Paganini.

Monuments i llocs d'interès

- Aquari de Gènova: el més gran d'Europa.
- Casa de Cristòfor Colom
- Palazzo Ducale

Gastronomia

- Pesto Categoria:Ciutats d'Itàlia ja:ジェノヴァ ko:제노바

Italià

L'italià és una llengua romànica (o grup de llengües) oriental parlada a bona part d'Itàlia, a Suïssa, a part d'Eslovènia, i a Còrsega. Aquesta llengua presenta una gran diferenciació dialectal. Per exemple, hi ha dialectes italians molt més diferents entre sí que no pas el portuguès i el castellà. Els dialectes italians es poden classificar en:
- dialectes padans: inclou el piemontès, el lígur, el lombard, el emilià etc.
- dialectes vènets: inclou el venecians.
- dialectes italians central: inclou el toscà, el cors, el romà, etc.
- dialectes sud-italians: inclou el napolità, el calabrès, l'apul·liès i el sicilià. De tots aquests, el que té més reconeixement d'idioma és el cors. El sicilià va tenir una literatura pròpia a l'edat mitjana. Per altra banda, el sard, parlat a Sardenya, és una llengua clarament diferenciada de l'italià. La llengua italiana estàndar es fonamenta en el toscà, si bé adquireix elements d'altres dialectes i, particularment en temps recents, del romà. Categoria:Llengües romàniques als:Italienische Sprache ja:イタリア語 ko:이탈리아어 simple:Italian

Ligúria

Liguria és una regió de la costa del noroest d'Itàlia, la tercera més petita. Fa frontera amb França a l'oest, Piemont al Nord, i Emília-Romanya i Toscana a l'est.

Enllaços

- [http://www.liguriainrete.it Pàgina Oficial del Govern Regional Ligur]
- [http://www.italy-weather-and-maps.com/maps/italy/liguria.gif Mapa de Ligúria]
- [http://www.provincia.sp.it Pàgina Oficial de la Província de La Spezia, en italià]
- [http://www.italianvisits.com/liguria/ ItalianVisits.com]
- [http://www.5terre.com/FrameSet.php?LeftFile=HomePage.php Cinque Terre]
- [http://www.initaly.com/regions/liguria/liguria.htm - Informació General de Ligúria] Categoria:Regions d'Itàlia ko:리구리아 주 ja:リグーリア州

Marsella

Marsella és una ciutat francesa que es troba al departament de Bouches-du-Rhône i a la regió Provence-Alpes-Côte d'Azur. Els habitants de Marsella s'anomenen marsellesos.

Geografia

Aglomeració urbana del sud de França, Marsella (en occità: Marselha), del grec Massilia, és el primer port francès, i fa gala de capital del sud de França. Hom la coneix com la cité phocéenne (la ciutat focea), ja que va ser fundada al 600 avant J.-C. per uns mariners grecs de Focea. Va ser anomenada al començament Phokaia, de la mateixa manera que l'antiga capital dels foceus. Aquest nom però, esdevingué després Massília à l'època romana.

Història

Els foceus s'hi van implantar rapidement i van construir una ciutat decididament voltada cap a la mar i el comerç. Així, al llarg de l'extensa història de Marsella ha estat el comerç (i els comerciants) els qui han decidit el destí de la ciutat: guerres, paus i aliances. La llegenda de la trobada i de l'aliança entre el mariner Protis (foceu) i la bella Gyptis (marsellesa del temps romà) n'etableix fermament la tradició com a ciutat comercial. L'altra característica de la ciutat és el moviment continu envers l'autonomia en front de les altres ciutats i poders (sobretot de França, del rei de França i de París), ja que canviava d'opinió (i de sobirà) segons li interessava. Durant molt de temps, es va autoadministrar. Només és a partir de la Revolució francesa, i de la uniformització del territori francès (llengua, moneda, dret) que Marsella perd aquesta especificitat que sempre ha intentat de conservar.

Administració

Marsella es troba dividida en 16 arrondissements (districtes) i aquests se subdivideixen en barris (111 en total). Els districtes es troben reagrupats per dos en sectors, i cada sector té un consell i un batle, com a París i a Lió. Les eleccions municipals es desenrotllen per sectors. Cada sector elegeix consellers (303 au total), un terç dels quals són consellers municipals. Nombre de consellers elegits par sector: Darrers batles de Marsella:
- 1953-1986: Gaston Defferre (ja va ser batle des de 1944 fins a 1946, reelegit al 1959, 1965, 1971, 1977, 1983)
- 1986-1995: Robert Vigouroux (relegit al 1989)
- 1995-: Jean-Claude Gaudin (reelegit al 2001) Al Consell General de Bouches-du-Rhône, Marsella representa 25 dels 58 escons, des de la darrera modificació cantonal de febrer de 2003, que ha entrat en vigor amb les eleccions cantonals de 2004. Els 25 cantons de Marsella són:
- Marseille-La Belle-de-Mai (25 878 habitants) ;
- Marseille-Belsunce (27 992 habitants) ;
- Marseille-La Blancarde (30 168 habitants) ;
- Marseille-Le Camas (27 506 habitants) ;
- Marseille-La Capelette (34 292 habitants) ;
- Marseille-Les Cinq-Avenues (29 846 habitants) ;
- Marseille-Les Grands-Carmes (29 060 habitants) ;
- Marseille-Mazargues (35 890 habitants) ;
- Marseille-Montolivet (33 644 habitants) ;
- Marseille-Notre-Dame-du-Mont (31 102 habitants) ;
- Marseille-Notre-Dame-Limite (33 472 habitants) ;
- Marseille-Les Olives (26 945 habitants) ;
- Marseille-La Pointe-Rouge (31 116 habitants);
- Marseille-La Pomme (38 701 habitants) ;
- Marseille-La Rose (33 206 habitants) ;
- Marseille-Saint-Barthélemy (37 629 habitants) ;
- Marseille-Sainte-Marguerite (36 868 habitants) ;
- Marseille-Saint-Giniez (34 607 habitants) ;
- Marseille-Saint-Just (32 749 habitants) ;
- Marseille-Saint-Lambert (26 218 habitants) ;
- Marseille-Saint-Marcel (29 981 habitants) ;
- Marseille-Saint-Mauront (40 816 habitants) ;
- Marseille-Les Trois Lucs (25 324 habitants) ;
- Marseille-Vauban (29 668 habitants) ;
- Marseille-Verduron (35 752 habitants).

Personatges cèlebres nascuts a Marsella

- Antonin Artaud (1896-1948), poeta i actor.
- Maurice Béjart (nascut l'1 de gener de 1927), ballarí i coreògraf.
- Jean Bouin (1888-1914), atleta.
- Alexandre Bussy (1794-1882), politècnic.
- César Baldaccini (1921-1998), escultor.
- Albert Dubout (1905-1976), caricaturista.
- Jean-Claude Izzo (1945-2000), escriptor.
- Darius Milhaud (1892-1974), músic, membre de Les Six.
- Monticelli (1824-1886), pintor.
- Edmond Rostand (1868-1918), dramaturg.
- Adolphe Thiers (1797-1877), polític.
- Zinedine Zidane, capità de la selecció francesa de futbol.

Personatges cèlebres morts a Marsella

- Arthur Rimbaud el 10 de novembre de 1891, poeta.
- Alexandre I.
- Antoine de Saint-Éxupéry, desparegut en vol a prop de l'illa del Frioul, el 31 de juliol de 1944.

Enllaços externs

- [http://marseille.indymedia.org/ Indymedia Marseille]
- [http://www.mairie-marseille.fr/ Ajuntament de Marsella] Categoria:Ciutats de França Categoria:Occitània ja:マルセイユ

Aquari

- Astronomia; Aquari és una constel·lació del zodíac.
- Biologia; Un Aquari és un recipient adequat per a la vida d'organismes aquatics.

Municipi

Un municipi és l'entitat local bàsica de l'organització territorial i l'element primari de participació ciutadana en els assumptes públics. El municipi gaudeix d'autonomia, té personalitat jurídica i plena capacitat per l'exercici de les funcions públiques que té encomanades, per a representar els interessos de la col·lectivitat respectiva i per a gestionar els serveis públics la titularitat dels quals assumeixen. Està format per;
- El Terme municipal, àmbit territorial on l’Ajuntament exerceix les seves competències.
- Els veïns o habitants, persones residents en el municipi i que així consti en el padró municipal d'habitants
- La Organització municipal, el conjunt de persones i béns ordenats per a la consecució dels objectius que es proposen. A l'antiga Roma, un municipium era una ciutat lliure que era governada amb les seves propies lleis, tot i que els seus ciutadans, gaudien del drets de la ciudadania romana. En l'actualitat, la majoria dels països recullen el municipi com l'entitat local bàsica d'organització. Per exemple, a Catalunya, els municipis venen regulats per la Llei Reguladora de les Bases del Regimen local (LRBRL, llei 7/1985, de 2 d'abril) i la Llei Municipal i de Règim Local de Catalunya (LMRLC, decret legislatiu 2/2003, de 22 d'abril). Categoria:Geografia

Segle XVII

Esdeveniments:

Crisi social i política a Europa Guerra dels Trenta Anys. Crisi de la Monarquia hispànica. La Revolució Catalana de 1640. Pau Claris i la República Catalana. Guerra de Separació o Guerra dels Segadors. Tractat dels Pirineus. Revolta dels Angelets. Revolta dels Barretines o dels Gorretes. Revolta de Nàpols. Independència de Portugal de la Monarquia hispànica. Final de la guerra i independència dels Països Baixos. L'absolutisme a la resta d'Europa: La Fronda francesa. Richelieu. Lluís XIV: "L'estat soc jo". La Revolució Anglesa de 1641. Execució de Carles II. Els radicals: levelers i diggers. La Gloriosa de 1688. A l'albada del capitalisme Demografia als Països Catalans: Expulsió dels moriscos a la monarquia hispànica, que representa un daltabaix demogràfic al País Valencià, recuperat al llarg del segle. Immigració occitana al Principat de Catalunya. Successives epidèmies de pesta al llarg del segle que afecten especialment a la Corona d’Aragó. Economia: Colbert i el Mercantilisme francès. Cromwell i el naixent capitalisme angles. Pensament: Galileu. Hobbes i el Leviatan. Descartes. Art: El Barroc. El Segle d'Or de la cultura castellana: Cervantes (El Quixot), Quevedo, Góngora, Velázquez.

Personatges importants

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XVII ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XVII ja:17世紀 ko:17세기

Venècia

Venècia (en italià Venezia) és una ciutat del nord d'Itàlia, capital de la regió del Vèneto i de la província homònima. La seva població és de 266.181 habitants (els anomenats venecians), en un municipi de 421 km² del qual depèn la ciutat de Mestre, a terra ferma, i les illes de Murano, Burano i altres de menors. La ciutat sorgeix sobre la llacuna de Venècia, dins el golf de Venècia, al nord-oest del mar Adriàtic. Es troba situada a una latitud de 45° 26' nord i una longitud de 12° 19' est. Patró de la ciutat: Sant Marc (25 d'abril). Ha estat declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Venècia és famosa pels seus certàmens internacionals com la Mostra de Cinema i la Biennal, i també per la Regata Històrica, que té lloc el primer diumenge de setembre.

Història

UNESCO D'orígens incerts, sembla que Venècia va néixer a conseqüència del flux de refugiats que, abandonant la planura del Po empesos per la invasió per part dels longobards del nord d'Itàlia el 568, es va retirar cap a les 118 illetes de la llacuna. Situada a la frontera de l'Imperi Bizantí, va desenvolupar un fort esperit d’independència que la va portar a ser una de les ciutats estat que van formar les Repúbliques Marineres, juntament amb Gènova, Pisa i Amalfi. El cap del govern era el Dux (terme llatí; en italià Doge), teòricament elegit per a tota la vida, però a la pràctica obligat sovint a deixar el mandat a conseqüència dels resultats insatisfactoris del propi govern. A l'època de més poder, Venècia controlava una gran part de les costes de l'Adriàtic i moltes de les illes de l'Egeu, incloent-hi Creta, i es trobava entre les principals forces comercials de l'Orient Mitjà. El territori de la república en terres italianes s'estenia fins al llac de Garda i al riu Adda. Pel que fa a la mitjana de l'època, el govern dels propis territoris fou il·lustrat i moltes de les ciutats controlades per Venècia, com Bèrgam, Brescia i Verona, van reivindicar la sobirania veneciana durant l'amenaça d'invasions estrangeres. Des d'un punt de vista de política religiosa, la República de Venècia sempre va ser gelosa de la pròpia autonomia en el terreny eclesiàstic i es va caracteritzar per una relativa tolerància respecte a altres confessions religioses. Aquest comportament independent va posar la ciutat sovint en conflicte amb el Papat. El 21 de novembre de 1630, el Senat de Venècia va fer un vot solemne a la Mare de Déu: si s'acabava la pesta que hi estava fent estralls, s'erigiria un temple imponent dedicat a la Mare de Déu. Segons recullen les cròniques, des d'aquell precís moment no es van tenir més notícies de víctimes de la pesta. Els venecians, doncs, van mantenir el vot i van edificar tot seguit el temple que porta el nom de La Madonna della Salute (la Mare de Déu de la Salut), en estil barroc. Al segle XVIII Venècia era de les ciutats més refinades d'Europa, amb una forta influència sobre l'art, l'arquitectura i la literatura del seu temps. El seu territori comprenia el Vèneto, Ístria, Dalmàcia, Cattaro (l'actual Kotor, a Montenegro) i part de la Llombardia. Però després de 1.070 anys d’independència, el 12 de maig de 1797 la ciutat fou conquerida per Napoleó. El dux Ludovico Manin es va veure obligat per Napoleó a abdicar. Es va dissoldre el Consell de la República Vèneta i es va proclamar el Govern Provisional de l'Ajuntament de Venècia. El 16 de maig de 1797 les tropes franceses ocupaven Venècia. Amb la Restauració i el tractat de Campoformio entre francesos i austríacs, el 17 d'octubre de 1797 es posa fi a l'Ajuntament provisional de Venècia i són cedits a Àustria el Vèneto, Ístria, Dalmàcia i les Boques de Kotor. Neix la Província Vèneta d'Àustria sota Francesc II d’Habsburg Lorena, amb l'entrada dels austríacs a la ciutat el 18 de gener de 1798. A continuació de la restauració després del període napoleònic, el 9 de juny de 1815 amb el congrés de Viena Venècia passa al Regne Llombardovenecià i el 1866 entra a formar part del Regne d'Itàlia.

La ciutat

Regne d'Itàlia Avui la ciutat estricta de Venècia està dividida en els sis districtes (sestieri) de Dorsoduro, Santa Croce, San Polo, San Marco, Cannaregio i Castello i es desenvolupa damunt un total de 118 illetes unides per 354 ponts i dividides per 177 canals (a Venècia només es dóna aquest nom als canals majors; els canals petits es diuen rii, plural de rio). La plaça principal de la ciutat és la Piazza San Marco, una de les més belles del món, on trobem la basílica homònima, el Palau Ducal i el campanar històric. Un altre símbol de la ciutat és el pont de Rialto, amb les seves característiques botigues sobre el Gran Canal. Altres importants monuments venecians són l'Arsenal, l'església de Santa Maria della Salute, la basílica de Santa Maria Gloriosa dei Frari o les sinagogues del Ghetto. Els principals camins per accedir al centre històric venecià són dos: la Strada Nova i la Strada Vecia. La Strada Nova, la més recent, surt del Piazzale Roma, últim lloc transitable amb mitjans motoritzats sobre rodes, i, a través de diversos ponts (Ponte dei Scalsi, Ponte delle Guglie), arriba al pont de Rialto i a la Piazza San Marco. La Strada Vecia, si bé és més breu, serpenteja a través de calli i callette (carrers i carrerons venecians) i resulta bastant més tortuosa. Els canals principals de la ciutat són el Gran Canal (Canal Grande) i el canal de la Giudecca. El primer talla en dues meitats la ciutat traçant una S invertida, i el segon separa el gran centre històric de l'illa de la Giudecca.

Els monuments de Venècia

Gran Canal Gran Canal Les esglésies principals són la basílica de San Marco, Santa Maria Gloriosa dei Frari, San Giorgio Maggiore i Santa Maria della Salute. Entre els museus, destaquen la col·lecció Peggy Guggenheim, el Querini Stampalia, el Museu de Ciències Naturals, el Museu Fortuny, el Palau Grassi i el Museu del Ghetto. Podem anomenar, entre els nombrosos palaus que s'alcen a la ciutat (molts d'ells amb la façana a la riba del Gran Canal), els següents: Ca' d'Oro, Ca' Pesaro, Ca' Rezzonico, Ca' Vendramin Calergi, Ca' Venier dei Leoni, Palau Contarini del Bovolo, Palau Corner Spinelli, Palau Ducal, Palau Grassi, Palau Mocenigo i el Palau del Cinema. Les places més pintoresques amb les seves esglésies, com la Piazza San Marco i els diversos campi de la ciutat (campo és com els venecians en diuen de les places, i San Marco és l'única piazza): Campo Sant'Angelo, Campo San Bortolo, Campo San Luca, Campo San Polo, Campo San Stefano... Els ponts que travessen els gairebé 180 canals i rii, entre els quals el de l'Acadèmia, el de Rialto, el dels Descalços (Ponte dei Scalsi) i el dels Sospirs (Ponte dei Sospiri). Altres llocs interessants són l'Arsenal, el Casino, el Ghetto o barri jueu i el Lido.

Els voltants de Venècia

Altres punts dignes de ser ressenyats són les illes més distants del gran centre històric: Murano, Burano, Torcello, el Lido de Venècia i Pellestrina. Torcello, sovint considerada erròniament la menor de les illes de la llacuna, es pot vantar d'un ric i noble passat, tot i que avui compti amb poques desenes d'habitants. La superfície de l'illa avui dia es destina majoritàriament als conreus. Pellestrina delimita la llacuna de Venècia juntament amb el Lido i les penínsules de Chioggia i Jesolo. El Lido és una llenca de terra que s'aboca al mar. És transitable amb cotxe i es considera la zona de platja de Venècia. Burano salta de seguida a la vista per les seves cases de colors vius i és famosa per la producció de les seves típiques puntes de coixí. Murano és potser l'illa més famosa de Venècia, on es treballa el vidre de manera artística.

Enllaços externs

- [http://www.comune.venezia.it/ Ajuntament de Venècia] Categoria:Ciutats d'Itàlia ja:ヴェネツィア ko:베네치아 simple:Venice

Pisa

Pisa és una ciutat italiana situada prop de la desembocadura del riu Arno, a la Toscana. Compta amb uns 89.000 habitants. És capital de la província homònima. La ciutat és coneguda sobretot per la seva "torre inclinada", en realitat el campanar exempt de la catedral. A l'Edat Mitjana Pisa era una de les repúbliques marítimes d'Itàlia juntament amb Venècia, Gènova i Amalfi. El seu apogeu tingué lloc durant els segles XII i XIII i regia, com a ciutat estat, Sardenya (entre d'altres). El 1284 fou derrotada per Gènova a la Batalla de Meloria, de la qual mai s'acabà de recuperar. El 1406 passà sota sobirania florentina i perdé definitivament la independència. Pertanyé al ducat de la Toscana fins a la seva incorporació a Itàlia el 1871. Acull la Universitat de Pisa des del segle XIV, que actualment compta amb 48.000 estudiants. El ciutadà de Pisa més conegut, Galileo Galiei, ha donat nom a l'aeroport internacional de la ciutat, el més important de la Toscana. Pisa és, a més, un nus ferroviari per als trens provinents de Roma i que es dirigeixen cap al nord (Gènova, França, plana del Po) o cap a Florència.

Enllaços externs

- [http://www.compart-multimedia.com/virtuale/us/pisa/movie.htm Visita virtual a Pisa i la torre inclinada] (en anglès i italià)
- [http://digilander.libero.it/fotogian/pisa.html Fotografies de Pisa]
- [http://www.toscanaviva.com/Pisa/ Història de Pisa]
- [http://www.pisaonline.it/ Pisa Online]
- [http://www.pisa-airport.com/ Aeroport Galileo Galilei]
- [http://www.europe-hotel-in.com Hotels de Pisa]
- [http://www.unipi.it/ Università Statale di Pisa] Categoria:Ciutats d'Itàlia ja:ピサ

Ligúria

Liguria és una regió de la costa del noroest d'Itàlia, la tercera més petita. Fa frontera amb França a l'oest, Piemont al Nord, i Emília-Romanya i Toscana a l'est.

Enllaços

Piemont

El Piemont és una regió del Nord d'Itàlia.

Enllaços

Pàgines oficials

- [http://www.regione.piemonte.it/ Pàgina Oficial Regió Piemont]
- [http://www.consiglioregionale.piemonte.it/ Consiglio Regionale]
- [http://www.arpa.piemonte.it/ ARPA Piemonte] (Agència de Protecció Mediambiental)
- [http://www.piemonte.istruzione.it/ Ufficio Scolastico Regionale] (Districte Escolar)

Llocs especialitzats

- [http://www.ilgiornaledelpiemonte.com/ Giornale del Piemonte] (diari)
- [http://www.piemonte-online.com/ Piemonte Magazine]
- [http://www.federpiemonte.org/ Confindustria] (associació d'industrials)
- [http://cucina.piemonte.net/ Cucina Piemonte.Net] (Cuina piemontesa)
- [http://www.tempoitalia.it/meteoregione/previsione.php?reg=piemonte TempoItalia] (meteorologia)

Portals turístics

- [http://www.italy-weather-and-maps.com/maps/italy/piedmont.gif Mapa del Piemont]
- [http://www.globalgeografia.com/italia/piemonte.htm Geografia Global]
- [http://www.piemondo.it/ Piemondo]
- [http://www.piemonte-emozioni.it/ Piemonte Emozioni]
- [http://www.piemonteonline.it/ Piemonte Online]
- [http://www.piemonteweb.it/pw/Home.asp Piemonte Web]
- [http://www.itinerari-piemonte.it/ Itinerari Piemonte]] Categoria:Regions d'Itàlia ja:ピエモンテ州 simple:Piedmont

Còrsega

Còrsega (en cors Corsica, en francès Corse) és una illa mediterrània de 8.748 km², situada a latituds (entre 41º i 43º de latitud Nord) sensiblement idèntiques a les dels Pirineus i de la part mitjana dels Apenins. Té una superfície de 8.680 km² i una població de 272.000 habitants (2004). Administrativament pertany a l'Estat francès, del qual forma una regió que comprèn dos departaments: Alta Còrsega i Còrsega del Sud. La capital n'és Ajaccio (o Aiacciu) i les ciutats principals són Bastia, Corte (o Corti) i Sartène (o Sartè).

Geografia

Sartène Allargada en sentit nord-sud, es troba allunyada 160 km de la costa provençal (França), a 82 km de la costa toscana (Itàlia) i a només 12 km al nord de Sardenya, la gran illa germana. Dins aquest veïnatge cal també remarcar les illes i illots de l'arxipèlag toscà: Elba, Capraia, Gordona, Pianosa, Montecristo, Giglio. El braç de mar entre Còrsega i Sardenya, l'estret de Bonifacio (les Boques de Bonifaziu), és poc profund, en canvi el que la separa de l'arxipèlag toscà és més marcat (de 400 a 500 m de profunditat).

Geologia

Còrsega és una veritable muntanya dins la mar Mediterrrània, i ofereix grans regions naturals que corresponen a diversos conjunts geològics:
- Còrsega cristal·lina
- Còrsega alpina
- Depressió central
- Plana oriental
- Còrsega calcària

Història

El 1297, el Papa Bonifaci VIII concedí Còrsega a Jaume II de Catalunya-Aragó. La seva bandera és un cap de sarraí, ja que segons la llegenda un sarraí va salvar la vida al rei Jaume II. L'any 1353, Pere el Cerimoniós garantí una autonomia legislativa al regne de Sardenya i Còrsega amb la delegació dels poders reials a un virrei. El 23 de juliol de 1409, el rei Martí I de Catalunya-Aragó nomenà regent de Còrsega el jurista català Hug Bonapart. El 1448, el Papa Nicolau V va cedir els drets sobre Còrsega als genovesos. L'illa passà de genovesos a francesos diversos cops fins que Napoleó l'annexionà a França el 1766.

Bibliografia

- GAMISANS, J.: La végétation de la Corse. Ais de Provença: Édisud, 1999. 391 pàgs. ISBN 2-7449-0083-4 Categoria:Regions de França Categoria:Illes ja:コルシカ島

Sardenya

Sardenya (Sardigna, Sardinna o Sardinnia en sard; Sardegna en italià) és la segona illa més gran de la Mediterrània, situada al sud de Còrsega i que pertany a l'estat italià, del qual és una regió autònoma. Té una superfície de 24.090 km² i una població, l'any 2001, d'1.631.880 habitants. La capital n'és Càller. Es divideix en quatre províncies: Càller, Núoro, Oristany i Sàsser. La llengua pròpia de l'illa és el sard. En una petita zona del nord es parla un dialecte de l'italià, per la influència corsa. La ciutat de l'Alguer, però, constitueix una illa lingüística on es parla el català. Les llengues autòctones actuals estan sent substituïdes per l'italià estàndard en les noves generacions. A més de tenir un estatut autonòmic, els habitants de Sardenya (com els del Vèneto) han estat reconeguts com a "poble" pel Parlament Italià. L'any 1353 Pere el Cerimoniós garantí una autonomia legislativa al Regne de Sardenya i Còrsega amb la delegació dels poders reials a un virrei. El regne de Sardenya va romandre amb Catalunya de 1323 fins a 1720. Actualment es conserven moltisimes tradicions comunes amb Catalunya, amb una ciutat, l'Alguer (anomenada la Barceloneta de Sardenya) encara catalanoparlant. Categoria:Itàlia Categoria:Illes ja:サルデーニャ島

Orient Mitjà

L'Orient Pròxim (també anomenat Pròxim Orient i Orient Mitjà) és la part de l'Orient que està més a prop d'Europa (Occident). Es contraposa a l'Extrem Orient o Orient Llunyà. El nom dOrient Mitjà s'utilitza per influència de l'anglès Middle East, que es refereix a una divisió de l'Orient antiquada, però que despuès de la caiguda de l'Imperi Otomà ha començat a ser més utilitzada en anglès i traduïda a moltes llengües. Encara que les definicions poden variar, en termes generals l'Orient Pròxim està compost pels següents països: Bahrain, Egipte, Turquia, Iran, Iraq, Israel, Jordània, Kuwait, Líban, Oman, Qatar, Aràbia Saudita, Síria, els Emirats Àrabs Units, Iemen, i els territoris palestins de Cisjordània i la Franja de Gaza.
Història
Coneixem la història d'aquesta regió sobretot pels escrits de l'Antic Testament i dels historiadors grecs, i per les excavacions que hi ha fet l'Arqueologia des del segle XIX. Al llarg de la història, els països d'aquesta part del món sovint han experimentat els mateixos canvis. Per exemple, les conquestes de l'Imperi Persa, d'Alexandre el Gran i de l'Islam.
Situació actual
Actualment, aquesta regió és predominantment islàmica. La producció de petroli hi és molt important. Els Estats Units n'han ocupat alguns països. Un dels conflictes més importants de l'Orient Pròxim és el que hi ha entre Israel i els països àrabs. Categoria:Geografia Categoria:Història ko:중동 ja:中東 simple:Middle East th:ตะวันออกกลาง

Àfrica del Nord

L'Àfrica del Nord és una regió del continent africà que habitualment es considera que inclou els estats i territoris següents:
- Algèria
- Egipte
- Líbia
- Marroc
- Mauritània
- Sàhara Occidental (ocupat pel Marroc)
- Sudan
- Tunísia Les illes Açores, Canàries i Madeira i les ciutats espanyoles de Ceuta i Melilla també en formen part, i de vegades s'hi inclouen Etiòpia i Eritrea, pertanyents a l'Àfrica Oriental. El Magrib (també anomenat Àfrica Nord-occidental o Tamazgha) és la part de l'Àfrica del Nord que inclou el Marroc, el Sàhara Occidental, Algèria, Tunísia, Líbia i Mauritània (és a dir, en queda exclosa la vall del Nil). En l'ús més habitual –i sobretot en l'ús que se'n fa en francès– aquest terme sovint es veu restringit als tres primers països. En àrab, aquest mot es pot referir només al Marroc. Alguns estats del nord d'Àfrica, en particular Egipte i Líbia, sovint s'inclouen en el que s'anomena l'Orient Mitjà, ja que en alguns aspectes tenen més lligams amb l'Àsia occidental que amb el Magrib. A més a més, la península del Sinaí, pertanyent a Egipte, geogràficament forma part de l'Àsia, cosa que fa de l'estat egipci un país transcontinental, com Rússia i Turquia, per exemple.

Població i cultura

La població de l'Àfrica del Nord s'acostuma a diferenciar habitualment en tres grans grups: els berbers del Magrib, els tuaregs i altres ètnies associades, originàriament berbers negres, i els pobles nilòtics, o negres de la vall del Nil. Aquests grups de població s'associen a tres grans regions culturals: el Magrib (o Àfrica Nord-occidental), el Sàhara i la vall del Nil. La cultura del Magrib i el Sàhara combina elements autòctons berbers amb elements àrabs. La major part de magribins i saharians tenen avantpassats d'arrel berber i àrab i, de vegades, de l'Àfrica negra i tot. Parlen àrab o tamazight (la llengua dels berbers), i practiquen l'islamisme; de tota manera, els dialectes àrabs i berbers del Sàhara són, en general, més conservadors que els de la costa. Aquestes dues llengües estan relacionades, ja que totes dues pertanyen a la família lingüística afroasiàtica. El Magrib es creu que va ser habitat pels berbers des del començament dels temps històrics. Tanmateix, aquest poble s'ha anat veient influenciat per les altres cultures amb què ha entrat en contacte: nubians, grecs, fenicis, egipcis, romans, vàndals, àrabs i, finalment, europeus. Al desert del Sàhara, hi ha una distinció molt evident entre els habitants sedentaris dels oasis i els beduïns i tuaregs nòmades. La vall del Nil, amb un patrimoni cultural que es remunta al temps dels faraons, més tard va ser habitada per pobles de llengua àrab, la majoria dels quals musulmans, si bé alguns –els coptes– són cristians. A Núbia, país a cavall entre Egipte i el Sudan, un percentatge significatiu de la població parla llengües nubianes. Endinsant-nos més avall pel Nil, al Sudan meridional, comença el món cultural totalment diferent dels pobles nilòtics i nubes, majoritàriament no musulmans. L'Àfrica del Nord temps enrere tenia una important població jueva, una gran part de la qual va emigrar a França o a Israel quan els països de la regió van obtenir la independència. Abans de l'establiment modern de l'estat d'Israel, a la regió nord-africana hi havia entre 600.000 i 700.000 jueus, tant sefardites (immigrants de Sefarad, expulsats de la península Ibèrica al segle XV) com autòctons, anomenats mizrāḥîm. Avui dia, a la regió en queden menys de 15.000, i la majoria pertanyen a l'elit urbana francòfona.

Història

Originàriament, la major part del Sàhara era habitada per negres africans autòctons de la regió, igual que Egipte, tal com ho demostra l'art rupestre que es troba arreu del desert saharià. A la regió hi dominaven les llengües afroasiàtiques. Després de l'època medieval, la regió va passar sota control de l'Imperi Otomà, excepte el Marroc. Cap al final del segle XIX, va començar a ser colonitzada per França, la Gran Bretanya, Espanya i Itàlia. Durant les dècades de 1950 i 1960, tots els territoris nord-africans es van convertir en estats independents, excepte les antigues ciutats colonials espanyoles de Ceuta i Melilla, a la costa nord del Marroc, i el Sàhara Occidental, que un cop abandonat per l'administració espanyola va passar sota el control efectiu del Marroc, en un contenciós que encara dura i que està sota l'arbitratge de les Nacions Unides. Categoria:Àfrica ko:북아프리카 ja:北アフリカ

Congrés de Viena

El Congrés de Viena fou una conferència entre ambaixadors de les majors potències d'Europa que va ser presidit per l'estadista austríac Klemens Wenzel von Metternich, succeí a Viena, Àustria, de l'1 d'octubre, 1814, a 9 de juny, de 1815. El seu propòsit era el de redibuixar el mapa polític del continent després de la derrota napoleònica Francesa la primavera prèvia. Les discussions continuaven malgrat el retorn de l'Exemperador Napoleó I de l'exili i la represa de poder de França el març de 1815, l'acta final del Congress se signava nou dies abans de la seva derrota definitiva a Waterloo. Tècnicament, un es podria fixar que el "Congrés de Viena" mai no es va reunir, ja que el Congrés mai no es trobava en sessió plenària, amb gran part de les discussions ocorrent en sessions informals entre els Grans Potències. El Congrés estava preocupat per determinar la forma sencera d'Europa després de les guerres napoleòniques, amb l'excepció dels termes de pau amb França, que ja havien estat decidides pel Tractat de París, signat uns quants mesos abans, el 30 de maig, 1814. categoria:Història d'Europa ja:ウィーン会議 ko:빈 회의

Cristòfor Colom

Cristòfor Colom (Gènova?, 1451?-Valladolid, 1506), fou un almirall al servei de Castella, virrei i governador de les Índies, conegut internacionalment en llatí Columbus, i castellanitzat Colón. Va explorar les terres del Carib, establint les rutes marítimes i obrint el camí a la colonització americana. Encara que va insistir en que es tractava de les Índies, i que no va ser el primer explorador europeu d'Amèrica, va ser qui va descobrir un nou continent per a Europa i la història.

Biografia

Primers anys (fins el 1476)

Cristòfor Colom apareix a la història el 1476 quan es produeix un combat naval entre pirates i genovesos i arriba nedant a la costa de Portugal. Els anys anteriors són un misteri ja que ell mateix va amagar el seu origen. La tesi acceptada majoritàriament, encara que discutida per diverses alternatives, és la tesi genovesa basada en documents notarials i judicials. Cristoforo Colombo va néixer l'any 1451 a Savona, a Gènova. Els seus pares van ser Doménico Colombo, mestre teixidor, llaner o taverner, i Susanna Fontanarrosa. Dels cinc fills del matrimoni, dos, Cristòfor i Bartolomé, van tenir aviat vocació marinera. El tercer va ser Giacomo, que va aprendre l'ofici de teixidor. Dels dos restants, Giovanni va morir aviat, i l'única dona no va deixar rastre. Segons va afirmar el mateix Colom, va estar vint-i-tres anys navegant. Posteriorment cita l'illa grega de Quios, Tortosa i la costa mediterrània des de Cotlliure, que havia de conèixer en aquesta època. Va reconèixer, a més, que va participar al servei de Renat d'Anjou en la captura a Tunísia de la nau Fernandina del rei català Joan II, que es produí entre 1472 i 1476. El 13 d'agost de 1476 resulta nàufrag desprès d'un atac del pirata Guillem Casenove-Coullon, conegut com Colom el Jove, a unes naus genoveses.

Portugal i Castella (1476-1492)

S'estableix a Portugal treballant per compte de la firma Centurione a Gènova. Viatja al nord fins a Irlanda i Islàndia, i al sud fins a Sant Jordi de la Mina, a Guinea. A Lisboa treballa de cartògraf i es casa, el 1479, amb Filipa Moniz Perestrello germana del governador de Porto Santo. S'estableix durant un temps en aquesta illa on va néixer, el 1480, el seu fill Diego. Vers 1484 presenta el seu pla de viatjat cap a occident a Joan II de Portugal, però és rebutjat pels seus consellers. A la mort de Filipa, Colom es trasllada a Castella. Inicialment ben acollit, els seus plans van passar de comissió en comissió durant anys. Un cop acabada la guerra amb Granada, i gràcies als intermediaris fra Juan Pérez, de La Rábida, Joan de Coloma, secretari del rei, i el valencià Lluís de Santàngel, que va aportar la financiació, es van firmar finalment les capitulacions de Santa Fe, el 17 d'abril de 1492. Segons aquestes capitulacions, firmades a Granada i arxivades a l'Arxiu de la Corona d'Aragó de Barcelona, Colom aconseguí una desena part dels beneficis, l'almirallat i el virregnat vitalicis i hereditaris.

Els viatges a Amèrica (1492-1504)

Barcelona Finalment, el 2 d'agost de 1492, Colom, amb tres naus: la Pinta, la Niña i la Santa María, al voltant de 90 homes, reclutats pels germans Pinzón, van formar una flota que conectaria dos continents per a sempre.

Últims anys (des del 1504)

Vegeu també

- Descobriment d'Amèrica per a més informació sobre el viatge, i la seva transcendècia.
- Catalanitat de Cristòfor Colom, recull de tesis alternatives a la genovesa. Colom, Cristòfor Colom, Cristòfor ja:コロンブス ko:크리스토퍼 콜럼버스 ms:Christopher Columbus simple:Christopher Columbus th:คริสตอเฟอร์ โคลัมบัส

Europa

:Aquest article és sobre el continent. Per al satèl·lit de Júpiter vegeu Europa (satèl·lit) i per al ser mitològic vegeu Europa (Mitologia). ---- Europa (Mitologia) Europa és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia, malgrat que queda més a prop d'Amèrica. La Mediterrània separa Europa d'Àfrica, i les mars Egea, de Màrmara i Negra la separen d'Àsia.

Geografia i geologia

Negra Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km². Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega

Divisió política

Onega Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.

- Albània
- Alemanya
- Andorra
- Armènia ¹
- Àustria
- Azerbaidjan ²
- Bèlgica
- Bielorússia
- Bòsnia i Hercegovina
- Bulgària
- Ciutat del Vaticà
- Croàcia
- Dinamarca
- Eslovàquia
- Eslovènia
- Estònia
- Espanya
- Finlàndia
- França
- Geòrgia²
- Grècia
- Hongria
- Irlanda
- Islàndia

- Itàlia
- Letònia
- Liechtenstein
- Lituània
- Luxemburg
- Malta
- Macedònia³
- Moldàvia
- Mònaco
- Noruega
- Països Baixos
- Polònia
- Portugal
- Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord
- República Txeca
- Romania
- Rússia⁴
- San Marino
- Sèrbia i Montenegro
- Suècia
- Suïssa
- Turquia⁵
- Ucraïna
- Xipre ¹

¹ Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
² L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas.
³ El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia
⁴ Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa.
⁵ La Turquia europea inclou els terriotris a l'est i nord de l'estret del Bòsfor.

Per últim, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu.

Llengües d'Europa

La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la súperfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu.

Pàgines que s'hi relacionen

- Unió europea
- Clima d'Europa
- Estat
- Rius d'Europa
- Vegetació d'Europa

External links

- [http://p086.ezboard.com/balbanau Evropa / Europa / Europe] Categoria:Europa als:Europa ja:ヨーロッパ ko:유럽 ms:Eropah roa-rup:Evropa simple:Europe th:ทวีปยุโรป zh-min-nan:Europa

Sułtanat

Sułtanat - państwo rządzone przez sułtana, np. sułtanat Brunei

Zobacz też

- sułtan
- kalif
- emir
- orda kategoria:ustrój polityczny

hosting online slots online slots Online Casino eurotax

:: RELATED NEWS ::

2 Chronicles
:("Book of Chronicles" is also an alternate name for the Nuremberg Chronicle of 1493) The Book of Chronicles is a book in the Hebrew Bible (also see Old Testament). It was originally written as one book, but in the Septuagint (LXX), the book appears in two parts, and in the fifteenth century, it began appearing in two parts in Hebrew Bibles. This division into two parts may be in accordan

I-75
Interstate 75 is an interstate highway in the midwest and southeastern United States. It goes from Florida State Road 826 (Palmetto Expressway) near Hialeah, Florida to Sault Ste. Marie, Michigan at the Ontario, Canada

Coleopterists

Adephaga
Archostemata
Myxophaga
Polyphaga
See subgroups of the order Coleoptera Beetles are one of the main groups of insects. Their order, Coleoptera (meaning "sheathed wing"), has more

I-5
Interstate 5 (abbreviated I-5) is the westernmost interstate highway in the United States. Its odd (as opposed to even) number indicates that it is a north-south highway (though in much of the southern half of California it runs in a northwest-southeast direction). Its south terminus is at the international border between the United States and Read More...

List of coleopterists
Notable students of coleopterology (beetles) include the following.

Coleopterists from Austria

- Caspar Erasmus Duftschmid
- Johann Nepomuk von Laicharting

Coleopterists from Denmark

Coleopterist
Coleopterology is the scientific study of beetles (insects of the order Coleoptera). Practitioners are termed coleopterists. As a subfield of entomology, coleopterists share many of the concerns of general entomologists. Taxonomy is somewhat more important to coleopterology, because of the sheer n

Beetles

Adephaga
Archostemata
Myxophaga
Polyphaga
See subgroups of the order Coleoptera Beetles are one of the main groups of insects. Their order, Coleoptera (meaning "sheathed wing"), has more

I-59
Interstate 59 is an interstate highway in the southern United States. Its southern terminus is in Slidell, Louisiana at an intersection with Interstate 10 and Interstate 12 ([http://maps.google.com/maps?q=Alton,+LA&ll=30.251950,-89.750061&sll=30.426177,-90.851440&spn=1.