:: wikimiki.org ::
| Gal·lès |
Gal·lès
El gal·lès és una llengua celta que parlen unes 600000 persones, tot i que s'estan fent esforços per recuperar-la, ja que és l'idioma cooficial de Gal·les i com a tal s'ensenya a l'escola. L'idioma està documentat des del segle VI dC, la seva literatura és de les més antigues d'Europa.
Gramaticalment, destaca el fet que moltes consonants inicials de mot canvien segons el context fonètic, és a dir, es tornen una altra consonant si la segueixen determinats sons. Hi ha molta distància, comparat amb altres idiomes, entre la llengua escrita i l'oral, fragmentada en diversos dialectes. A l'igual que el bretó, els pronoms es poden "conjugar" amb determinades preposicions. Quant al vocabulari, el gal·les admet compostos molt llargs, que sobten els que no parlen la llengua.
Hui en dia hi ha moltes escoles i universitats que ensenyen tant en gal·lès com en anglès. El govern de la regió i també tots els serveis públics són bilingües. Hi ha diversos periòdics, revistes, i radioemissores disponibles en gal·lès i també, des de 1982, un canal de televisió en aquest idioma, anomenat Sianel Pedwar Cymru o S4C.
El gal·lès era la llengua principal en totes parts de Gal·les abans que el rei Eduard I d'Anglaterra sotmetera la regió a la corona britànica, durant el segle XIII. Encara que l'anglès és la llengua dominant a Gal·les en l'actualitat, l'idioma gal·lès encara és important, i no posseeix risc de desaparició a curt termini.
Gramàtica
Fonologia
Consonants
El gal·lès té els següents fonemes consonants:
El fonema només apareix en paraules prestades no assimilades; els fonemes sords i nasals , , només apareix com a conseqüència de la mutació nasal.
Ortografia
- h indica la sordesa en mh, nh, and ngh.
- ph apareix ocasionalment en paraules derivades del grec (e.g. phenol) però més freqüentment com a resultat de la mutació aspirada (ex. ei phen-ôl)
- y indica en paraules monosil·làbiques o síl·labes no finals, però o en qualsevol altres cas.
- u i y es pronuncien sovint al nord de Gal·les i al sud.
- si indica quan va seguida d'una vocal.
- Les lletres consitides en dos caràcters, tanmateix, són tractades com una sola lletra, encara que la mateixa combinació de caràcters poden de vegades arribar a una juxtaposició de dues lletres separades. Per exemple (ordenat en ordre alfabètic, no en ordre lèxic): datysen, dathlu, dectant, dechrau, difywyd, diffaith, dynged, dylunio, dylluan, dyngarol, ddiwedd.
Les vocals també poden ser llargues quan aquestes estan marcades amb un accent circumflex.
També té diftongs:
- La pronunciació de l'esquerra al nord de Gal·les, l'altra de la dreta al sud de Gal·les.
Les següents només s'utilitzen en paraules prestades extrangeres.
L'accent en el gal·lès parlat és majoritàriament invariable en la penúltima síl·lba del mot; les poques excepcions estan indicades per un accent agut (´), ex. ffarwél.
El posar una dièresi ( ¨ ) damunt d'una vocal significa que el diftong es trenca i la vocal s'ha de pronunciar plenament, ex. copïo (copiar) - pronunciat , i no
- .
El gal·lès també utilitza un accent greu per a marcar les vocals que han de ser curtes quan se suposa que aqueixa vocal ha de ser llarga, ex. pas 'refredat', pàs 'un passi/autorització'; mwg 'fum', 'una tassa' [http://groups.google.com/groups?selm=35d8b6b4.955440%40news.portal.ca].
La posició de l'accent significa que paraules relacionades o conceptes (i inclòs plurals) poden sonar un poc diferents quan les síl·labes s'afigen al final de la paraula i l'accent es mou amb correspondència, ex.:
- Ysgrif — - un article o una redaccció
- Ysgrifen — - escrivint
- Ysgrifeniadau — - escrits
- Ysgrifenedig — - escrit (part. passat)
- Ysgrifennu — - escriure
- Ysgrifennydd — - secretari
- Ysgrifennyddes — - secretària
- Ysgrifenyddion — - secretaris
(Tingues en compte com si afiges una síl·laba a ysgrifennydd `per a formar ysgrifennyddes canvia la pronunciacióde la segona "y". Açò és perquè la pronunciació de "y" depèn de si està o no en la síl·laba final.)
La connexió entre la paraula gal·lesa ysgrif i la llatina scribo 'escric', d'on es deriva, és bastant clar, pren en consideració els canvis diacrònics dels sons.
Categoria: Llengües celtes
als:Walisisch
ja:ウェールズ語
ko:웨일스어
simple:Welsh language
zh-min-nan:Cymru-gí
Llengua CeltaLes llengües celtes (o cèltiques) actuals són descendents dels idiomes parlats pels celtes, que van ocupar antigament gran part d'Europa. Pertanyen al grup indoeuropeu i són les més properes a la branca itàlica. Originàriament es dividien en dos grans grups:
- Continental (branca extingida).
- Insular, dividit en dos grups principals:
- El gaèlic (Q-celta)
- El britònic (P-celta)
El gaèlic és originari d'Irlanda. En el segle VI es va estendre a Escòcia, d'on va desplaçar les parles britòniques originàries. Antigament eren força esteses a la part més occidental de l'Europa cèltica, incloent-hi probablement Galícia. Se n'han conservat tres representants en temps moderns:
- El gaèlic irlandès (Gaeilge) és cooficial a Irlanda, i parlat sobretot a la part oest del país, a la zona anomenada Gaeltacht (o zona gaelicoparlant). Hi ha una [http://ga.wikipedia.org wikipedia en gaèlic].
- El gaèlic escocès (Gàidhlig) sobreviu a la part nord-occidental d'Escòcia, incloent-hi algunes de les illes Hèbrides. També n'hi ha encara parlants a Nova Escòcia, al Canadà.
- El manx (Gaelg) es parlava a l'illa de Man. Es va originar incialment a partir del gaèlic escocès, amb aportacions nòrdiques. El 1974 se'n van extingir els últims parlants nadius però en sobreviu un grup molt reduït de persones que l'havien apresa com a segona llengua i que proven de potenciar-la enfront de l'anglès tot i no ser la seva llengua materna.
Les llengües britòniques es parlaven antigament a tot Gran Bretanya, però van ser arraconades, des del sud, pels invasors anglosaxons i, des del nord, pels celtes irlandesos, que hi van implantar el gaèlic. La invasió anglosaxona tambe va fer que alguns antics pobladors de la Gran Bretanya es desplacessin cap a la Bretanya, on portaren el seu idioma.
- El gal·lès (y Gymraeg): era parlat el 2001 per aproximadament un 20,5% de la poblacio gal·lesa, un increment del 2% respecte a deu anys enrere. També encara el parlen immigrants gal·lesos a la Patagònia. Hi ha una [http://cy.wikipedia.org wikipedia en gal·lès].
- El bretó (Brezhoneg) el parla avui només una minoria de la població de la Bretanya.
- El còrnic (Kernewek) es parlava a Cornualla. Es va extingir totalment al segle XVIII, però un petit grup de parlants el va ressuscitar a començament del segle XX i avui torna a comptar amb una població d'uns 5.000 habitants que l'han après i l'han tornat a transmetre de pares a fills de manera que aquests ja en saben més que els primers. La seva "reintroducció" rep el suport de diferents partits polítics. Els habitants, però, mai han deixat d'utilitzar mots còrnics encara que sense valor comunicatiu.
Enllaços externs
- [http://www.bibiloni.net/llengues/mapes/illes_brit_hist.htm Distribució Històrica de les llengües celtes]
Categoria:Llengües celtes
Gal·les
Gal·les (en gal·lès Cymru, en anglès Wales) és una de les nacions que conformen el Regne Unit. Està situat a l'oest de l'illa de Gran Bretanya i té una població total de 3,1 milions de persones. La capital i ciutat més gran és Cardiff o Caerdydd (305.000 habitants). Els ciutadans de Gal·les trien representants a l'Assemblea Nacional gal·lesa, la qual atén assumptes interns, i al Parlament britànic de Londres. El cap del govern a Gal·les és el First Minister.
Categoria:Regne Unit
als:Wales
ja:ウェールズ
ko:웨일스
simple:Wales
th:เวลส์
zh-min-nan:Cymru
EscolaUna escola o col·legi és una institució o centre encarregat d'educar o impartir docència sobre unes determinades àrees. Actualment s'utilitza l'abreviació CEIP, de Centre d'Ensenyament Infantil i Primària per a designar aquests centres.
El terme escola s'aplica a tots els nivells d'estudis: escola d'infants (o escoleta), escoles primàries o secundàries, escoles universitàries, escoles d'estiu, escoles d'adults, autoescoles, escoles d'idiomes, de música, etc.
El terme col·legi és més restrictiu i s'aplica generalment a les escoles d'educació obligatòria per a nens i joves. També existeix el temer col·legi major, que és una residència d'estudiants, generalment universitaris.
L'Escola en l'educació bàsica i obligatòria
El terme escola i col·legi s'utilitza fonamentalment per a les institucions encarregada de donar una educació formal als alumnes, sobretot nens i joves. Acostuma a tenir com a referents: un centre educatiu on es desenvolupen les classes, un conjunt de mestres o professors, un curriculum a impartir (fixat en gran mesura per l'administració política amb les competències en educació del territori) i un projecte educatiu que defineix els objectius i l'orientació de l'escola. Les famílies deleguen en l'escola gran part de l'ensenyament dels seus fills i per tant l'escola es fixa com a metes l'adquisició d'aprenentatges bàsics per a continuar estudiant (dividits en nivells o cursos) o bé necessaris per inserir-se a la societat amb èxit i una correcta socialització a través de les normes i les relacions entre els grups.
Es fa distinció entre escola pública, concertada o privada segons la financiació i titularitat del centre. També es pot classificar en comprensiva o no en funció del tipus d'alumnat i d'agrupació. Moltes de l'escoles arreu del món s'identifiquen amb una ideologia o religió determinada. I per últim existeixen les anomenades escoles especials, centres on estudien alumnes discapacitats o especialment dotats en algun àmbit.
Vegeu també
- Educació
- Universitat
categoria:Educació
ja:学校
ko:학교
ms:Sekolah
simple:School
ConsonantLes consonats són els sons de la parla generats pel pas de l'aire per les cavitats superiors de l'aparell fonador (la faringe, la cavitat bucal i la cavitat nasal). Si la consonant és sonora, la vibració de les cordes vocals produeix un element sonor que s'afegeix al primer. Si la consonant és sorda, no hi ha vibració de les cordes vocals: aleshores el so resulta generat exclusivament pel pas de l'aire per les esmentades cavitats superiors de l'aparell fonador.
Classificació de les consonants
Els factors de classificació de les consonants són bàsicament quatre: la sonoritat, el punt d'articulació, el mode d'articulació i la nasalització.
La sonoritat
- Consonants sonores (hi ha vibració de les cordes vocals)
- Consonants sordes (no hi ha vibració de les cordes vocals).
El punt d'articulació
El so d'una consonant és generat, parcialment o total, pel pas de l'aire per les cavitats superiors de l'aparell fonador. Per generar la consonant es produeix un obstacle al pas de l'aire que origina el so consonàntic. Aquest obstacle es pot produir en un lloc variable que s'anomena punt d'articulació.
Els punts d'articulació són els següents:
:bilabial
:labiodental
:interdental
:dental
:alveolar
:prepalatal
:mediopalatal
:velar
:faringi
El mode d'articulació
El mode d'articulació es refereix a la manera com s'obstrueix el pas de l'aire, si es deixa sortir de cop explosivament després d'un silenci (oclusiu), si es deixa sortir en un flux continu (fricatiu), si es produeix una explosio seguida d'un flux continu (africat), si es produeix una serie de petites explosions (ròtic), si un flux continu surt pels costats de la llengua (lateral).
:oclusiu
:fricatiu
:africat
:aproximant
:lateral
:ròtic
La nasalització
Categoria:Fonètica
ja:子音
ko:닿소리
DialecteUn dialecte és una variant d'una llengua, parlat en una certa àrea geogràfica. El nombre de parlants, i l'àrea mateixa, poden ser de qualsevol grandària arbitrària. Un dialecte d'una àrea gran pot tenir molts subdialectes, i, alhora, un subdialecte pot tenir subsubdialectes, i així successivament.
El concepte dialecte es distingeix de sociolecte, que és una varietat d'un idioma parlat per un cert estrat social, a partir de la llengua estàndard, que és la que s'estandarditza per als usos públics més formals (per exemple, l'estàndard escrit).
Les varietats, com els dialectes, els idiolectes i els sociolectes, poden distingir-se no sols pels seu vocabulari, sinó també per diferències en gramàtica, fonologia i prosòdia.
No obstant això, una llengua pot tindre més d'un dialecte estàndard o normatiu, com és el cas de l'anglès, en el qual tenim diferent ortografia i vocabulari estàndard per a l'anglès britànic, l'anglès americà i l'anglès de l'Índia. Tots ells es consideren variants estàndards i, per tant, correctes, de la mateixa llengua. Aquest tipus de llengües s'anomenen llengües pluricèntriques. El català és un altre exemple de llengua pluricèntrica, amb diversos estàndards normatius per als diferents dialectes majoritaris.
"Dialecte" o "Llengua"
No existeixen criteris universalment acceptats per a distingir entre llengües i dialectes, encara que hi ha una sèrie de paradigmes, encara que freqüentment donen resultats contradictoris (el més patent és el de la mutua intel·ligibilitat, ja que d'aquesta manera, a través de les zones de transició, podríem considerar a idiomes molt diferents com la mateixa llengua).
En la pràctica, les varietats es consideren dialectes i no idiomes:
- simplement perquè no són (o no se'l considera) una llengua literària.
- perquè els parlants del dialecte no tenen un estat propi o el seu estat no és diferent de l'altre dialecte que podria considerar-se llengua diferent, o no tenen un nacionalisme polític consolidat.
- perquè no tenen un prestigi sociològic.
- perquè tenen un nombre de parlants reduït i una llengua germana té un nombre de parlants molt major.
Existeixen casos molt polèmics i debatuts. Per exemple el gallec, considerat per la major part dels linguistes con un dialecte del portuguès, encara que políticament es tracten com a llengues diferents. El serbocroat s'ha separat, per a molts, únicament, per raons polítiques. El macedoni, encara que intel·ligible mutuament amb el búlgar i considerat pels lingüistes com un dialecte, es considera una llengua pels nacionalistes macedonis.
El libanès intenta secessionar-se de l'àrab, promogut pels nacionalistes cristians.
A les llengües escandinaves, especialment les orientals, és difícil marcar-hi fronteres de llengües i dialectes, puix que els parlants de danès, suec i noruec (sobretot bokmål) tenen un grau d'intel·ligibilitat prou gros com perquè llurs parlars puguin ser considerats dialectes d'una única llengua. L'afrikaans es considera, però, antic dialecte del neerlandès, que després de rebre altres influències i simplificar-se aconseguí la independència lingüística. L'exemple del moldau, intentant seccionar-lo del romanès, és un altre exemple de la primacia dels interessos polítics sobre els lingüístics.´
Bahasa Indonesia, Bahasa Jawa i Bahasa Melayu són noms diferentes (amb normatives diferents) per al Malai.
A la Península Ibèrica han existit disputes tradicionalment al voltant de la consideració de dialecte o llengua per a variants, com ara el gallec i el portuguès, el català i el valencià, l'asturià i el castellà, l'aragonès i el castellà, etc.
Vegeu també
- Dialectes del català
- Llengua pluricèntrica
Category:Lingüística
als:Dialekt
ja:方言
ko:방언
Bretó
El bretó és una llengua celta parlada a l'oest de Bretanya, a França. Està en retrocès tot i els intents per revifar-la, es calcula que el parlen menys de 300000 persones (més d'un milió a principis del segle XX). Està documentat des del segle V i parteix de la llengua dels immigrants de l'Illa de Bretanya o Gran Bretanya, amb una petita influència de la llengua de Gàl·lia.
Com a característiques lingüístiques, cal destacar que els pronoms es fusionen amb les preposicions, i que l'ordre de la frase és molt flexible. Usen l'alfabet llatí i s'utititza majoritariament la grafia unificada o estàndard però hi ha dos altres sistemes d'ortografia en ús (l'elaborat pel canonge Falc'hun i l'altre anomenat interdialectal).
Els primers escrits en bretó es remonten al segle IX. Actualment, però, l'estatus legal advers i l'exclusió total de la vida pública i a l'escola han frenat considerablement la transmissió de la llengua. És per això que l'Unesco considera el bretó com una de les llengües europees més seriosament amenaçades d'extinció.
Dialectes
Es distingeixen dos grups dialectals:
- Occidental (que agrupa les regions de Kerne, Treger, Leon i Gwened)
- Oriental (conformat bàsicament per la regió de Bro-Gwened)
Les diferències dialectals, però, són mínimes i se centren sobretot en la posició de l'accent tònic i la pronúncia. El vocabulari i la gramàtica d'ambdós dialectes varien ben poc.
Nombre de parlants
Quan es va fer la primera enquesta lingüística a Bretanya, entre els anys 1886 i el 1914, es calculava que aproximadament hi havia 1.300.000 parlants, la qual cosa suposava el 95% dels habitants de la Baixa Bretanya. I pel que fa als límits de la llengua, se sap per l'enquesta lingüística de Coquebert de Montbret feta el 1806, que els límits eren els mateixos que tenia el segle XIV.
El 1952 es va fer un nou càlcul aproximat pel professor François Gourvil, que sobre els habitants de la Baixa Bretanya donà aproximadament:
- 100.000 només parlaven bretó, principalment dones.
- 700.000 s'expressaven principalment en bretó, però entenien el francès.
- 300.000 coneixien el bretó, però s'expressaven principalment en francès.
- 400.000 no entenien el bretó i només parlaven francès.
Posteriorment, se n'han fet de més aproximats. El 1969 Galv calculà que el parlaven un milió de persones, però la meitat d'elles només ho feia esporàdicament. Per a Fleuriot, el 1980 hi havia 700.000 bretonòfons, inclosos els emigrats, però d'ells només 250.000 parlaven habitualment el bretó. I segons una enquesta feta el 1987 entre 1.200.000 habitants de la Baixa Bretanya:
- 700.000 comprenien el bretó
- 600.000 el parlaven
- 240.000 l'empraven sovint.
Però cada any moren 15.000 bretonòfons i només se'n formen 2.500, de manera que s'accentua la reculada de la llengua. Això ho mostren enquestes més detallades com la feta per Yann-Gristoff Bozec el 1974, separats per edats:
Aquesta xifra suposava el 44,3% dels habitants de la Baixa Bretanya. Una nova enquesta fou realitzada el 1983 per Jorg Gwegen, i els resultats foren:
Aquesta xifra ja suposava només el 25,7% dels habitants de la Baixa Bretanya. Aquesta situació també és agreujada per l'emigració, ja que aproximadament 20.000 bretons abandonen cada any el seu país, principalment bretonòfons, ja que la Baixa Bretanya és la zona més sotsdesenvolupada. Això provoca l'existència d'illots bretonòfons a París, Marsella i altres ciutats grans, on sovint organitzen trobades folklòriques i concursos de poesia. Es calcula que potser 300.000 bretonòfons parlen llur llengua fora de la Bretanya. Entre ells, 32.722 als EUA.
Les xifres de bretonòfons, però, no fan més que baixar. Segons una enquesta feta pel diari La Télegramme el 1997, dels habitants de la Baixa Bretanya, uns 250.000 (el 20%) eren competents per parlar bretó, però aquest percentatge es reduïa al 6% entre els menors de 40 anys i a l'1% entre els menors de 20 anys, tot i que uns 600.000 més el podien entendre. Tot i així, de 2.500 enquestats, el 88% eren partidaris d'incloure el bretó en el sistema d’ensenyament.
Enllaços
- [http://ofis-bzh.org/index.php Ofis ar Brezhoneg]
- [http://www.diwanbreizh.org/ Escoles Diwan]
Marsella
Categoria:Llengües celtes
als:Bretonisch
ja:ブルトン語
Anglès::Aquesta pàgina és per a l'idioma. Si voleu informació sobre el municipi visiteu Anglès (la Selva)
----
L'anglès és una de les llengües més parlades al món, i la més utilitzada internacionalment com a segona llengua. Pertany a la branca germànica occidental de la família indoeuropea, encara que ha estat molt influenciada per llengües llatines, principalment per al dialcte francès de Normandia. La llengua actual que li és més propera és el frisó. L'escocès té un estatus ambigu; hi ha qui el considera una llengua separada de l'anglès, i hi ha qui l'en veu com un dialecte.
Extensió
L'anglès és el primer idioma a Austràlia, les illes Bahames, Barbados, les illes Bermudes, Guyana, Jamaica, Nova Zelanda, Antigua i Barbuda, Saint Kitts i Nevis, Trinitat i Tobago, el Regne Unit i els Estats Units d'Amèrica, encara que a aquest país no és oficial, sinó de facto, i cada estat pot escollir les llengües oficials per al seus territoris.
També és un dels idiomes principals a Belize (amb el castellà), el Canadà (amb el francès), Camerun (amb el francès i diverses llengües africanes), Dominica (amb el francès i el crioll), Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines (amb el francès i el crioll), els Estats Federats de Micronèsia, Irlanda (amb el gaèlic), Libèria (amb diverses llengües africanes), Singapur i Sud-àfrica (amb l'afrikaans i diverses llengües africanes).
És oficial (però sense ser pas un idioma nadiu) a les illes Fiji, Ghana, Gàmbia, l'Índia, Kiribati, Lesotho, Kenya, Namíbia, Nigèria, Malta, les illes Marshall, Pakistan, Papua Nova Guinea, les illes Filipines, les illes Solomon, Samoa, Sierra Leone, Suazilàndia, Tanzània, Zàmbia i Zimbabue.
Història
L'anglès prové de la llengua parlada per les tribus germàniques (Angles, Sets i Saxons) que es van establir a Anglaterra al segle V. L'anglès antic parlat en aquella època és la base de l'anglès modern. La llengua va rebre moltes influències nòrdiques i sobretot del francès, després de la invasió normanda el 1066. L'anglès mitjà (middle English) va incorporar gran quantitat de vocabulari sobretot d'origen llatí. De fet, l'idioma original, l'anglès antic (old English) seria totalment incomprensible per a un parlant actual, i per alguns lingüístes, l'anglès és més proper a les llengües llatines que a les llengües germàniques. Així doncs, hi ha un gran nombre de sinònims, que provenen d'arrels germàniques o llatines, per exemple come o arrive (arribar), sight o vision (visió), freedom o liberty (llibertat). L'anglès modern (modern English) va començar a l'època de Sheakspeare.
L'ús de l'anglès es va anar escampant al llarg de la Gran Bretanya, i més tard arreu de les colònies de l'Imperi Britànic. El nombre estimat de parlants nadius l'any 2002 és de 402.000.000. El potencial econòmic, polític, científic i cultural dels Estats Units d'Amèrica i el Regne Unit en els darrers dos segles li han donat un estatus preeminent com a llengua internacional de comunicació.
Vocabulari
Atès que l'anglès ha estat força influenciat per diverses llengües (germàniques, llatines, escandinaves, celtes i altres), és la llengua amb el més gran nombre de mots. Les paraules d'origen germànic són usualment més curtes i més informals. Les paraules d'origen llatí són més "educades" o "elegants". L'anglès també adopta noves paraules amb més facilitat que altres llengües. No hi ha un estimat precís del nombre de mots de la llengua, però, el Oxford English Dictionary inclou més de 500.000. Altres organitzacions estimen més de 800.000.
Atès que l'anglès té un vocabulari prou ampli i divers, és difícil establir percentatges per l'origen de les paraules. Però, una estimació feta per Thomas Finkenstaedt i Dieter Wolff (1973) suggereix:
- Mots d'origen francès (inclou francès antic, dialectes del francès i anglo-francès): 28,3%
- Llatí (inclou termes científics o tècnics): 28,24%
- Antic Anglès (origen germànic), Anglès Mitjà, Escandinau o Nòrdic i Neerlandès 25%
- Grec 5,32%
- Sense origen etimològic precís: 3,28%
- Derivats de noms de persones: 3,28%
- Altres llengües: 1%
Sistema d'Escriptura
L'anglès utilitza l'alfabet llatí en l'escriptura. L'ortografia de l'anglès és històrica i no pas fonètica, especialment per a les paraules d'origen llatí o recentment incorporades del francès. Existeixen regles d'escriptura per a les paraules d'origen germànic i les adaptades antigament del francès, i per tant, un angloparlant pot deduir la pronunciació d'aquestes, encara que n'hi ha excepcions.
Principals dialectes
- Americà
- Australià
- Britànic (incloent-hi l'escocès)
- Canadenc
- Caribeny
- Anglès d'Irlanda
- Jamaicà
- Anglès de Terranova
- Novazelandès
- Sudafricà
- Anglès de Singapur (Singlish)
- Anglès de Malàisia (Manglish)
Altres enllaços
- [http://en.wikipedia.org/wiki/Main_Page Projecte anglès de la Viquipèdia]
- [http://ebbs.english.vt.edu/hel/hel.html Història de l'anglès]
- [http://etext.lib.virginia.edu/english.html Recursos en anglès]
- [http://www.m-w.com Diccionari Merriam-Webster]
- [http://www.catalandictionary.org/engcat/ Diccionari Anglès-Català de Codi Obert]
Categoria:Anglès
als:Englische Sprache
ja:英語
ko:영어
ms:Bahasa Inggeris
simple:English language
th:ภาษาอังกฤษ
zh-min-nan:Eng-gí 柴门霍夫
拉扎鲁·路德维克·柴门霍夫（Łazarz Ludwik Zamenhof，1859年12月15日—1917年4月14日）是波兰籍犹太人，世界语的创始人，他出生时波兰在沙皇俄国的统治下，根据俄国的户籍规定，取名为拉扎鲁·马尔科维奇·柴门霍夫 (加上父名) ，但波兰独立后，根据新政府的规定，虽然他是犹太人，也得加上基督教教名，所以他的身份证上的名称变为拉扎鲁·路德维克·柴门霍夫。
柴门霍夫的母语是俄语和依地语，但他也精通波兰语和德语，以后他又学习了法语、拉丁语、希腊语、英语和希伯来语，同时也研究了意大利语、西班牙语和立陶宛语。
他出生的小镇有三个民族的人居住：波兰人、犹太人和白俄罗斯人，由于语言不同，宗教信仰不同，经常互相产生偏见和仇恨，柴门霍夫认为语言不同不能互相交流是产生偏见的主要原因，还在华沙上中学时，他就试图创造一种人类共同的语言，以使不同民族的人您可以很好的互相交流。
后来他到莫斯科和华沙先后学医，毕业后成为一名眼科大夫，在行医过程中他一直学习外语和致力于继续研究国际语言，直到1887年在他未来岳父的资助下，他才能以笔名“希望大夫”出版他的研究成果：《国际语言》。世界语中“希望大夫”为“Doktoro Esperanto”，Esperanto也就成为世界语的习惯名称。世界语成为柴门霍夫实现和平和不同文化交流理想的希望。
世界语主要以印欧语系的日耳曼语族和拉丁语族的单词为基础，将语法尽可能地简化，使书面文字和发音完全互相符合，因此简单易学，成为普及最成功的一种人造语言，在世界许多国家都有世界语的团体。
Category:波兰语言学家
Category:犹太人
C
C
als:Ludwik Lejzer Zamenhof
ja:ルドヴィコ・ザメンホフ
ko:라자루스 루드비크 자멘호프
simple:Ludovic Lazarus Zamenhof
jastrzbia gra pensjonat video poker Forex accommodation in valencia edinburgh hotel
|
|
|
| :: RELATED NEWS :: |
Thomas de Marle
Thomas de Marle (dit Thomas Feriæ, de la Fère) (1078 - 1130) était sire de Coucy, seigneur de La Fère.
Fils d'Enguerrand de Boves et d'Ade de Marle, il épouse en 1100 Milessende de Crécy avec la
|
Enguerrand Ier de Coucy
Catégorie:Naissance en 1042 Catégorie:Décès en 1116
Enguerrand de Boves ou Enguerrand I (env. 1042 - 1116) est le premier sire de Coucy et d'Amiens
Fils de Dreux de Coucy et d'
|
Emblingiaceae
Catégorie:Rosidae
La famille des Emblingiacées ne comprend qu'une seule espèce Emblingia calceoliflora, un sous-arbrisseau endémique de l'ouest de l'Australie.
La classification phylogénétique la situe dans l'ordre des Brassicales.
Liens externes
- [http://www.itis.usda.gov/servlet/SingleRpt/SingleRpt?search_topic=TSN&search_value=29301 ITIS non r
|
|
Podologie
La podologie, professions paramédicales, est l'étude pied normal et pathologique, et le traitement des pathologies du pied. Son objet est plus large que la pédicurie (soins des pieds) qui en est une composante.
En France, elle est du ressort du Pédicure-podologue ou du podo-orthesiste (diplômes d'Etat).
Champs de compétence du pédicure-podologue
Pédicurie
- concerne la peau et les ongles
- coupe de l'ongle, l'exérèse de l' Alencar,José de
Alencar,José de
Alencar,José de
José de Alencar (nom complet : José Martiniano de Alencar) (1829-1877)
Écrivain brésilien né dans le Sertão, a fait des é
|
Sertão
Le Sertão, situé à 200 km des côtes, dans la région du Nordeste.
Région semi-aride, la plus chaude du Brésil, ou en dehors de la saison des pluies, la végétation est pauvre et la chaleur étouffante.
En raison des sécheresses, les paysans quittent temporairement la région vers les villes de la côte, qui profite d'un climat chaud et humide, comme Salvador, Recife
|
|
|
