:: wikimiki.org ::

Geòrgia

Geòrgia

Geòrgia (en georgià საქართველო Sakartvelo) és una república del sud del Caucas, situada geogràficament a l'Àsia però lligada culturalment a Europa. Limita al nord amb Rússia, a l'est i al sud-est amb l'Azerbaidjan, al sud amb Armènia i Turquia i a l'oest amb el mar Negre. Comprèn les repúbliques autònomes d'Abkhàzia i Adjària i la província autònoma d'Ossètia del Sud. La capital n'és Tbilisi, amb un milió d'habitants; passen també dels cent mil habitants les ciutats de Kutaisi, Batumi i Rustavi. La llengua del país es el kartvelià o georgià. Geòrgia es va independitzar de la Unió Soviètica el 1991. Durant el període soviètic, Geòrgia va rebre el nom de República Socialista Soviètica de Geòrgia.

Geografia

Orografia

El país està situat a la cadena muntanyosa del Caucas, la més alta d'Europa, amb el mont Elbrus, de 5.633 metres, i el Kazbek, de 5.047 metres. Aquestes muntanyes formen la frontera nord de Geòrgia. Al sud hi ha la cadena muntanyosa anomenada el Petit Caucas. Una cadena que es desprèn del Caucas, anomenada Likhi, divideix el país en dues parts, l'occidental i l'oriental. A l’oest hi trobem la plana de la Còlquida, que arriba fins al mar Negre. Les planes orientals són les del Kartli Inferior (Kvemo Kartli) i Kakhètia, que s’eleven gradualment i formen noves muntanyes.

Clima

El clima a les muntanyes és rigorós. A les planes de l'oest és més suau i humit, i a les de l'est és suau i sec.

Hidrografia

El riu més gran es el Mtkvari (o Kura, nom turc que es va adoptar en rus), que després de travessar l'Azerbaidjan desaigua al mar Caspi. Els principals afluents són l'Alguètia i el Khrami (pel sud) i el Liakhvi, el Ksani, l'Aragvi, el Iori i l'Alazani (pel nord). Al mar Negre hi desaigüen, de sud a nord, el Txorokhi, el Rioni, l'Inguri, el Kodori, el Bzib i d’altres.

Minerals

Té jaciments de coure i ferro.

Regions naturals

La part central és el Kartli o Kàrtlia, que té a l’oest les muntanyes Likhi i a l'est el riu Aragvi. Més a l'est hi ha la Kakhètia, amb les valls del Iori i de l'Alazani. A l'origen d’aquests rius hi ha la Tuixètia, la Pxàvia i la Khevsurètia, regions muntanyoses. Aquestes tres regions i la Kakhètia es deien antigament l'Herèthia. A l'oest de les muntanyes de Likhi la regió en conjunt és coneguda històricament com la Còlquida o Lazika (però els georgians l’anomenaren Egrissi). Tocant al Kartli hi ha la Imerètia, i més a l'oest l'Abkhazètia (Abkhàzia), nom aquest últim que antigament (fins al segle XI) s’estenia a ambdues regions. A la dreta (nord) del riu Rioni es troba el Samegrelo o Mingrèlia (també anomenada Odixi pels georgians); i al sud del riu es troba la Gúria; més al sud, la Meskhètia i l'Adjària. Ja a la costa del mar Negre, a l'oest d'Adjària, hi ha la regió que els georgians anomenen Txanètia. A la part de les muntanes del Caucas, a l'est d'Abkhàzia, es troba la Svanètia, i a l’est d’aquesta la Ratxa, amb la subregió de Letxkhúmia (conjuntament ambdues es deien Takvèria). Seguint cap a l'est, es troben la Dvalètia, la Khèvia i la Mthiulètia.

Superfície i població

La superfície és de 69.700 kilòmetres quadrats. La població, el juliol del 2004, era de 4.693.892 habitants, dels quals més del 70% són georgians, el 8% armenis, el 6% russos, i la resta d’altres nacionalitats.

Divisió administrativa

- Gúria
- Imerètia
- Kakhètia
- Kvemo Kartli
- Mtskheta-Mtianeti
- Ratxa-Letxkhumi i Kvemo Svanètia
- Samagrelo-Zemo Svateni
- Samtskhe-Javakhètia
- Tbilisi (ciutat)
- Xida Kartli
- Abkhàzia, república autònoma (independent no reconeguda)
- Adjària, república autònoma
- Ossètia del Sud, província autònoma (independent no reconeguda)

Història

Les primeres restes de poblament humà són datades de fa un milió i mig d’anys. Hi ha molts llocs del paleolític inferior (uns 280) i del paleolític superior (d’uns 35.000 anys d’antiguitat). El neolític es va iniciar fa uns deu mil anys; llavors hi va començar l’agricultura i la ramaderia. Es troben a Geòrgia blats de transició entre l’estat salvatge i el cultivat (el makha i el zanduri). Va ser ampli el cultiu del mill. Els jaciments neolítics principals són Kutsubani i Kobuleti a Adjària, Gurianta a Gúria, Odixi i Zugzidi a Mingrèlia, Darkveti a Imerètia i Kistri a Abkhàzia. També hi ha diversos jaciments de l'eneolític. Cap al final del IV mil·lenni aC van començar a utilitzar el bronze, combinant el coure amb arsènic i antimoni, i més tard amb estany. Les restes principals d’aquesta civilització es troben a Xida Kàrthlia. S’anomena cultura de Kura-Araxes (3600-1400 aC). La civilització dels túmuls s’origina en l'anterior i es va descobrir als altiplans de Trialètia, per la qual cosa s’anomena cultura de Trialeti (2200-1400 aC). Després comença la formació de comunitats tribals. S’introdueixen els cavalls, cosa que fa canviar les formes de lluita, i apareixen els sabres llargs, adequats per a cavallers. Apareix també el ferro. Es comença a constituir una noblesa de caps tribals, enriquits a les lluites, que pren el poder absolut amb l’ajuda de fidels i disposa d’esclaus, i que explota també la resta de la comunitat. Les tribus georgianes emigren cap al nord vers el final del segle XIII aC. Es pensa que aquest moviment origina migracions en cadena que donen lloc al fenomen conegut com dels Pobles del Mar, que van trasbalsar el Mediterrani i altres llocs i van posar fi a l'Imperi Hitita. Al segle XII aC sorgeix la primera confederació tribal coneguda, la dels Deiaena o Diaochi. Una altra confederació, la dels Kholka, se'n separa cap al segle XI aC, i dóna origen al regne de Còlquida, que el segle VIII aC posarà fi a Diaochi, que es reparteixen amb Urartu. Al regne de Còlquida s’establiren els grecs des del segle VI aC. Al mateix temps, els Muskhi o Meskhi, nom de les tribus georgianes establertes a l'est, formen la confederació dels Saspers, que al segle V aC són esmentats per Heròdot. Els Saspers formen el regne de Kartli, més conegut llavors com regne d'Ibèria. El segle IV aC s’apoderen de la part oriental de la Còlquida, regne que després ja és esmentat com a Egrissi. Vegeu: Ibèria i Curopalat de Kartli Geòrgia s'unifica a començaments del segon mil·lenni (1008/1010). Els seus reis foren: Reis dels Kartvels: Adarnases IV Curopalata, rei dels Kartvels (888-923) David II (fill), rei dels Kartvels (923-937) Sumbat (germà), rei (937-958), curopalata de Taokladjètia (954-958) Bagrat II l'imbècil (fill), rei dels Kartvels (958-994) Gurgen I (fill de Bagrat II), associat (975-994), rei dels Kartvels (994-1008) Reis de Geòrgia:
- Bagrat III l'unificador (1008-1014), rei de Abkhàzia (976-1014), titulat curopalata des del 1001 i rei dels Kartvels el 1008-1014 (fill de Gurgen I)
- Giorgi I (1014-1027)
- Bagrat IV (1027-1072)
- Giorgi II (1072-1089)
- David IV el constructor (1089-1125)
- Demetri I (1125-1155)
- David V (1155)
- Demetri I (1156) (segona vegada)
- Giorgi III (1156-1184)
- Tamara (1184-1213) (associada 1178-1184)
- Giorgi IV Lasha (1213-1223)
- Rusudan (1223-1245)
- interregne 1245-1247
- David VI Ulu (1247-1270) (part oriental)
- David VII Narin (1247-1293) (part occidental)
- Demetri II (1271-1289)
- Vakhtang II (1289-1293)
- David VIII (1293-1299)
- Giorgi V (1299)
- David VIII (1300-1301) (segona vegada)
- Vakhtang III (1301-1308)
- Giorgi VI (1308-1313)
- Giorgi V (1314-1346) (segona vegada)
- David IX (1346-1360)
- Bagrat V (1360-1393)
- Giorgi VII (1393-1407)
- Constantí I (1407-1411)
- Alexandre I el Gran (1412-1442)
- Vakhtang IV (1442-1446)
- Demetri III (de jure 1446-1453)
- Giorgi VIII (1446-1466), rei de Kakhètia com a Giorgi I (1466-1476)
- Bagrat VI (1465-1478)
- Constantí II (1478-1505) des 1491 nomes rei de Kartli
- Alexandre d'Imerètia (1484-1510), des de 1491 reconegut rei d'Imerètia
- Alexandre de Kakhètia (1476-1511), des de 1490 reconegut rei de Kakhètia
- 1490/1491 partició del país

Història del nom

Els georgians s’anomenen Kartvelebi (ქართველები), anomenen a la seva terra Sakartvelo (საქართველო), i al seu llenguatge Kartuli (ქართული). Aquests noms provenen d'un líder pagà anomenat Kartlos, que es diu que és el pare de tots els Georgians. El nom Geòrgia, usat a tot el món, és una derivació dels perses گرجی Gurji via l’aràbic Jurj. Com que el nom ha estat influenciat per l’arrel grega geōrg- (γεωργ-, indicador de granja), s’ha suposat erròniament que l’origen era Sant George (Sant Jordi, el patró del país) o γεωργία (geōrgía, granja). A l’antiguitat el habitants de l’est de Geòrgia eren coneguts com Iberians, del regne Caucàsic d’Ibèria — això va confondre al geògrafs de l’antiguitat que es pensaven que aquest nom només s’aplicava al habitants de la Península Ibèrica (Estat Espanyol, Portugal, Andorra i Gibraltar) Gurj, com els Perses anomenaven als Georgians, es també el cas de Turquia Gürcü (es pronuncia "Gürdjü") i Rússia Грузин Gruzin. El nom del país es Gurjestan a Pèrsia, Gürcistan a Turquia, i Грузия Gruziya a Rússia. El nom persa té probablement l’origen en els noms que els Armenis donaven a Georgià i Geòrgia, Vir i Virq respectivament (Hi ha altres casos en que un nom persa començat en gu- s’esdevé un wi- o wa- ). Aquests, els noms Perses i Armenis sembla que provenen del nom Iberia que perd la i- inicial i se substitueix la b d’Ibèria per una w o una v. També hi ha una connexió etimològica entre el nom Ibèria i la històrica província de Geòrgia anomenada Imereti. Categoria:Geòrgia ja:グルジア ko:그루지야 ms:Georgia th:ประเทศจอร์เจีย zh-min-nan:Sakartvelo

Georgià

El georgià (també anomenat kartvelià, nom derivat de ქართული, kartuli, que és el nom que rep aquesta llengua en georgià) és la llengua oficial de Geòrgia. És la primera llengua d'uns 4.000.000 de persones a la mateixa Geòrgia (on representa el 83% de la població) i d'altres 3,4 milions fora (principalment a Turquia, Rússia, els Estats Units i Europa, amb petites comunitats a l'Iran i l'Azerbaidjan). És la llengua literària de tots els grup ètnic georgians, en especial d'aquells que parlen altres llengües sudcaucàsiques. Categoria:Llengües ja:グルジア語 th:ภาษาจอร์เจีย

Caucas

El Caucas és una regió natural a l'est d'Europa i a l'oest d’Àsia, entre el mar Negre i el mar Caspi, de la qual formen part les repúbliques d’Armènia, Geòrgia i Azerbaidjan (Transcaucas) i la resta pertany a Rússia (Caucas del Nord o Ciscaucas) amb les repúbliques autònomes del Daguestan, Txetxènia, Ingúixia, Ossètia del Nord - Alània, Karatxai-Txerkèssia, Karbardino-Balkària i Adiguèsia, i algunes regions de la Rússia propia. Li dóna nom el sistema muntanyós del Caucas, amb el mont Elbrus, de més de cinc mil metres (5.642). Categoria:Geografia ja:カフカス

Europa

:Aquest article és sobre el continent. Per al satèl·lit de Júpiter vegeu Europa (satèl·lit) i per al ser mitològic vegeu Europa (Mitologia). ---- Europa (Mitologia) Europa és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia, malgrat que queda més a prop d'Amèrica. La Mediterrània separa Europa d'Àfrica, i les mars Egea, de Màrmara i Negra la separen d'Àsia.

Geografia i geologia

Negra Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km². Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega

Divisió política

Onega Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.

- Albània
- Alemanya
- Andorra
- Armènia ¹
- Àustria
- Azerbaidjan ²
- Bèlgica
- Bielorússia
- Bòsnia i Hercegovina
- Bulgària
- Ciutat del Vaticà
- Croàcia
- Dinamarca
- Eslovàquia
- Eslovènia
- Estònia
- Espanya
- Finlàndia
- França
- Geòrgia²
- Grècia
- Hongria
- Irlanda
- Islàndia

- Itàlia
- Letònia
- Liechtenstein
- Lituània
- Luxemburg
- Malta
- Macedònia³
- Moldàvia
- Mònaco
- Noruega
- Països Baixos
- Polònia
- Portugal
- Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord
- República Txeca
- Romania
- Rússia⁴
- San Marino
- Sèrbia i Montenegro
- Suècia
- Suïssa
- Turquia⁵
- Ucraïna
- Xipre ¹

¹ Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
² L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas.
³ El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia
⁴ Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa.
⁵ La Turquia europea inclou els terriotris a l'est i nord de l'estret del Bòsfor.

Per últim, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu.

Llengües d'Europa

La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la súperfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu.

Pàgines que s'hi relacionen

- Unió europea
- Clima d'Europa
- Estat
- Rius d'Europa
- Vegetació d'Europa

External links

- [http://p086.ezboard.com/balbanau Evropa / Europa / Europe] Categoria:Europa als:Europa ja:ヨーロッパ ko:유럽 ms:Eropah roa-rup:Evropa simple:Europe th:ทวีปยุโรป zh-min-nan:Europa

Azerbaidjan

L'Azerbaidjan (de vegades ortografiat Azerbaitjan) és una república caucàsica, a mig camí entre Europa i Àsia. Limita a l'est amb la mar Càspia, al nord amb Rússia i Geòrgia, a l'oest amb Armènia i al sud amb l'Iran. La capital és Bakú. Inclou el territori de l'Alt Karabagh, de població armènia i declarat en rebel·lió (de fet, està controlat per Armènia), i la República Autònoma de Nakhtxivan, un enclavament situat entre Armènia i l'Iran. La meitat de la seva superfície està coberta de muntanyes. El seu nom sembla derivar d'Atropatan, que era com s'anomenava la regió, una satrapia de l'imperi persa.Altres creuen que el nom és una corrupció d'una paraula àrab que significa "terra del foc" o "país dels homes valents". Per últim, molts historiadors afirmen que és un anacronisme parlar d'Azerbaidjan abans del segle XX.

Història

La regió va ser ocupada successivament pels perses, l'Imperi Romà, els àrabs, turcs i mongols. Després va ser annexionada a l'URSS. Per tant la seva història depèn de la de les grans potèncis dominants. Al segle IX aC a la zona existia el regne de Mannae, fins que els medes el van conquerir. Dins l'imperi persa era una satrapia extensa, juntament amb el Daguestan actual. L'Islam es va convertir en la religió predominant a partir de les invasions àrabs del segle VIII. Avui dia encara aglutina les creences dels seus habitants, malgrat els intents soviètics per abolir la religió. Les onades turques van ser l'origen de les ètnies que viuen actualment al país, barrejades amb els guerrers de Mongòlia que van fer incursions freqüents. Al segle XVIII va patir una fragmentació que recorda la del feudalisme medieval, amb diversos nobles governant petites àrees en les seves fortaleses. Pel tractat de Gulistan, després de la derrota persa a mans russes, el país va entrar a formar part de l'imperi tsarista. Es van expulsar la majoria d'armenis que vivien a la regió i Bakú va passar a ser la capital. Els russos volien explotar les reserves de petroli descobertes a la zona i van instalar un règim dur de control. Això va provocar el naixement de moviments nacionalistes durant el segle XIX, que van portar a la seva independència el 1918. Els exèrcits soviètics, però, van tornar a envair el país, que entre els anys 1920 i 1991 va rebre el nom de República Socialista Soviètica de l'Azerbaidjan. L'Azerbaidjan es va declarar independent de la Unió Soviètica l'any 1991. Al 1992 va entrar a formar part de l'ONU amb el nom actual. La primera constitució es va aprovar tres anys després. El conflicte amb Armènia per les regions frontereres i els refugiats continua sense resoldre.

Economia

La seva principal font de riquesa és el petroli i les indústries derivades, que representen el 70% de les exportacions i la meitat del pressupost nacional. L'agricultura i la pesca (a la Mar Càspia) no arriben al 20%. Es considera una economia de transició, perquè tot i la presència de grans empreses, l'estat continua tenint-hi un paper planificador molt important. Gràcies a l'ajuda exterior, el creixement econòmic està estabilitzant la zona. Els seus socis comercials més importants són Rússia i Iran, que intercanvien gas i minerals.

Cultura

L'àzeri és una llengua turquesa, és l'idioma oficial. la majoria de població parla també rus. La seva literatura comença al voltant del segle VI. Una de les primeres obres d'importància són les faules de Dede Korkut, recull de llegendes presilàmiques. Al poeta Nizami Ganjavi, que escrivia en persa, se'l disputen Azerbaidjan i Iran. La seva parella d'amants Layla i Majnun és molt famosa al país. La història d'amor, barrejada amb la religió, ha estat una paràbola bàsica per al sufisme. La història de Koroglu es considera el poema èpic nacional. La música tradicional és un acompanyament de la poesia (magham), amb un paper similar al de l'època dels trobadors europeus. Estan ben valorades les improvisacions enmig dels passatges emocionants. Els intruments típics són de percussió i de corda. El 94% de la població es declara musulmana, sobretot de la branca sunnita. Prop d'un 5% són cristians ortodoxos. L'estat és aconfessional, tot i el creixement del poder de l'islam. Un dels personatges més famosos del país és el jugador d'escacs Garry Kasparov.

Altres

El clima és àrid i a les zones altes té les característiques de la tundra. No s'arriben a temperatures extremes. Hi ha una minoria important tàrtara i un nucli jueu de llarga tradició. La meitat dels habitants del país viuen en ciutats. Una de les festes locals més importants se celebra el 20 de gener, en conmemoració dels assassinats pels soviètics. La diada nacional és el 28 de maig. Categoria:Azerbaidjan ja:アゼルバイジャン ko:아제르바이잔 ms:Azerbaijan simple:Azerbaijan th:ประเทศอาเซอร์ไบจาน zh-min-nan:Azerbaijan

Armènia

La República d'Armènia o Armènia (en armeni Հայաստան, Hayastan), és un país del Caucas, des del 1990 una república independent que es va segregar de la Unió Soviètica. Geogràficament l'estat armeni pertany a Àsia, tot i que està fortament lligat a Europa per raons històriques i culturals. Els seus límits són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia al sud-oest i l'Iran al sud-est. La capital és Erevan.

Origen del nom

La paraula original per aquest país, en armeni era Hayq, després Hayastan, que es pot traduir com a "la terra de Haik", i consisteix del nom Haik i del sufix persa -stan que significa terra, nació, país. Segons la llegenda, Haik era descendent de Noé (fill de Togarmah, que era fill de Gomer, fill d'un dels fills de Noé, Yafet) i segons la tradició cristiana, el pare de tots els armenians. Es diu que es va instal·lar sota el Mont Ararat, i que va viatjar per ajudar en la construcció de la Torre de Babel i després del seu retorn, va derrotar els assiris i el seu rei Nimrod prop del llac Van, situat al que avui en dia és Turquia. Hayastan va començar a ser anomenat Armènia pels estats del seu voltant, perquè era el nom de la tribu més poderosa que vivia en les regions històriques d'aquest poble, que es feien anomenar "Armens". Aquest és tradicionalment derivat del nom "Armenak" o "Aram", el nom d'un descendent del ja anomenat Haik. Alguns investigadors jueus i cristians han arribat a la conclusió que el nom Armènia fou derivat de Har-Minni, que vol dir "Muntanyes de Minni" (o Mannai). Les fonts pre-cristianes suggereixen que "Nairi", que vol dir "terra dels rius", era un nom antic per a la regió muntanyosa del país, que primer varen fer servir els historiadors grecs al voltant de l'any 800 aC, mentre que la primera inscripció que duu el nom Armènia (la inscripció de Behistun) a Iran, data del 521 aC.

Història

Vegeu: Història d'Armènia

Economia

Armènia és un país amb una potent indústria, basada en les seves reserves d'alumini. El pas a una economia de mercat després de la caiguda de l'URSS va ser complicat, provocant l'emigració de centenars d'armenis a altres països. Un dels principals llasts per al creixement és la manca d'energia, que s'ha d'importar d'altres estats a un preu excessiu i que ha portat a desenvolupar una central nuclear. Turquia bloqueja les fronteres i en gran mesura el comerç. A més, un terratrèmol en 1998 va dificultar encara més la reconstrucció postsoviètica.

Arte

- Ivan Aivazovsky, pictor
- [http://www.tigranavakian.com Tigran Avakian], photographo
- Jean Carzou - Garzou - Garnik Zouloumian, pictor
- Edgar Chahine, pictor
- Arshile Gorky, pictor
- Eric Grigorian, photojournalista
- Ara Güler, photographo
- Nonny Hogrogian, illustrator de libros infantil
- Jansem, pictor
- Yousuf Karsh, photographo
- Khachar, Rafik Khachatryan, sculptor
- Hovsep Pushman, pictor
- Toros Roslin, pictor medieval
- Sarkis, sculptor
- Martiros Saryan, pictor
- Vardkes Sureniantz, pictor
- Edvard Sasun, pictor
- ART IN EXILE: ARMENIAN ARTISTS OF THE NINTEENTH & TWENTIETH CENTURIES
- Tourismo

Vegeu també

- Llista de reis d'Armènia
- Llista de patriarques d'Armènia
- Llista de nakharars
- Genocidi Armeni

Enllaços externs

- [http://www.armenica.org Armenica.org Història] Categoria:Armènia ja:アルメニア ko:아르메니아 ms:Armenia simple:Armenia th:ประเทศอาร์เมเนีย zh-min-nan:Hayastan

Turquia

La República de Turquia és un estat del sud-est d'Europa i del nord-oest d'Àsia. Limita al sud amb el Mar Mediterrani, Iraq, i Síria, al nord-oest amb Grècia, a l'est amb Armènia, Azerbaidjan, i Iran.

Història

La moderna República de Turquia va ser fundada en 1923 per Mustafa Kemal (Atatürk) després de l'esfondrament de l'Imperi Otomà al final de la Primera Guerra Mundial. Atatürk es va convertir així en el constructor de Turquia i va liderar un procés de transformacions encaminades a fer d'aquest país un estat modern.

Economia

L'economia dinàmica de Turquia és una barreja complexa d'indústria moderna i agricultura tradicional, conservant aquesta última un 40% d'ocupació cap a l'any 2001. Posseeix un sector privat en estat de creixement ràpid i estable, no obstant això l'estat juga encara un rol bàsic en la indústria, activitats bancàries, transport i comunicacions. La indústria més important de Turquia i el seu principal producte d'exportació són les seves teles i robes, encara majoritàriament en mans privades. En anys recents la situació econòmica de Turquia s'ha caracteritzat per un creixement econòmic erràtic i greus desbalanços. El creixement del seu PIB real ha excedit el 6% durant diversos anys, però la seva forta expansió ha estat interrompuda per aguts declivis els 1994, 1999 i 2001. Mentrestant, el dèficit fiscal del sector privat ha excedit regularment el 10% de PIB - degut en gran mesura a la forta pressió sobre pagaments d'interessos, la qual cosa el 2001 va concentrar més del 50% de la despesa central del govern, mentre que la inflació s'ha mantingut en el rang elevat de dos dígits. Potser a causa d'aquests problemes, les inversions estrangeres directes a Turquia es mantenen relativament baixes (menys de 1 bilió de dòlars nord-americans a l'any). A la fi de l'any 2000 i començaments del 2001, un creixent dèficit comercial i serioses inestabilitats en el sector bancari van enfonsar l'economia en una crisi, la qual va forçar a Ankara a decidir acabar amb el canvi fix de la moneda i el país va entrar a una recessió. Els resultats el 2002 van ser positius, parcialment gràcies al suport econòmic del FMI. El lent creixement global i les fortes tensions polítiques a l'Orient Mitjà enfosqueixen els prospectes de creixement futurs. Turquia és un membre candidat per a ingressar a la Unió Europea, però, hi ha forta oposició d'alguns països membres. Alemanya és el principal soci comercial de Turquia. Categoria:Turquia ja:トルコ ko:터키 ms:Turki simple:Turkey th:ประเทศตุรกี zh-min-nan:Türkiye

Abkhàzia

Abkhàzia és una república independent del Caucas, la independència de la qual no ha estat reconeguda internacionalment. Es va separar de Geòrgia el 1992 i va guanyar la guerra el 1993.

Geografia

Abkhàzia té una superfície de 8.500 kilòmetres quadrats i va entre el mar Negre i les muntanyes del Caucas. Els rius principals són el Psou (al nord) i l'Inguri (al sud). Fa frontera amb Rússia i Geòrgia (províncies de Svanètia i Mingrèlia). El 74 % del territori són muntanyes.

Ciutats

La ciutat principal és Sukhumi, la capital, amb uns cent mil habitants, i Tkvartxeli, un centre industrial encara que desfasat. Hi ha tres balnearis a la costa, Gagra, Gudauta i Otxamtxira, i dos centres rurals, Pitsunda i Novy Afon. En total el país té 575 pobles.

Població i llengua

De la població total del país, uns 500.000, només uns 100.000 són abkhazos, encara que n'hi ha molts que viuen fora del país, escampats per Turquia, Europa Occidental, els Estats Units i Rússia. Aquesta població és de tipus caucàsic i parlen una llengua caucàsica, l'abkhaz, que pertany a la família de llengües del Caucas del Nord-oest. Estan emparentats amb el poble dels abazins (a la República Txerkessa) i també en menor mesura amb els txerkessos, els adigués i els kabardins, que parlen una llengua de la mateixa família.

Bandera i escut

1993 1993 La bandera d'Abkhàzia està basada en l'antiga bandera de la República Muntanyesa; els set estels, que per a l’antiga república simbolitzaven els estats federats que la componien, van passar a representar les set regions històriques principals d'Abkhàzia, igual que les set franges (que abans havien simbolitzat les set components de la república). La bandera va ser adoptada pel Parlament el 23 de juliol de 1992. L’escut té tres sols de vuit rajos, i al centre un genet dalt del fabulós cavall Araix que dispara el seu arc cap als estels, escena treta de relat èpic "Narts". El verd simbolitza la vida i el blanc l’espiritualitat. Els sols representen la unió de l'Est i l'Oest. Va ser aprovat pel Parlament el mateix dia que la bandera.

Història

Regne d'Abkhàzia

El regne d'Egríssia, l'antiga Còlquida, era vassall dels bizantins, però cap a començaments del segle VI els bizantins ja no podien seguir controlant-lo. Abans del 700 havia caigut en poder del Califat i encara que molts senyor locals es mantenien rebels, l'autoritat bizantini era absent. El 717, estan assetjada Constantinopla pels àrabs, l’emperador bizantí acorda dividir el regne, separant-ne l'Abàsguia, la Missimianètia, la Svanètia, l'Apkhilètia i altres de més petits, com a feudataris bizantins més controlables. Egríssia va ser anul·lada com a regne. El vassall més important va ser el "Saeristavo" d'Abàsguia (a les fonts georgianes se l’anomena Abkhazètia), que va saber sotmetre els petits senyors locals (els samtavros) de l'interior i la rodalia, com els de Saniguètia (al nord-est), Apkhilètia i Missimianètia. Aquests prínceps locals d'Abkhàzia o Abkhazétia pertanyien a la família que s’anomena dels Antxabadze i van governar Abkhàzia des del segle VI. L’emperador els va reconèixer com a sobirans hereditaris en la persona de Lleó I, rebel als àrabs, però havia d’ésser vassall de Kartli (on reconegué reis a Mihri i Artxil d'Herèthia). També van reconèixer com hereditaris (i doncs de fet independents) als erihstavis de Missimianétia, Svanétia, Apchilétia, Saniguétia i altres menors, tots ells rebels als àrabs, i de fet perduts per Bizanci des feia temps. Lleó I, i d’altres rebels, derrotaren als àrabs cap el 720, prop d’Anakopia, obligant-los a evacuar la Geòrgia Occidental que va quedar en poder d’Abkhàzia ja que els senyors locals se li van anar sotmeten de grau o de força en els següents anys. Lleó II, nebot de Lleó I, ja dominava del riu Tchorokhi, al sud, i fins a les muntanyes Likhi a l'est, amb l’ajuda del Khàzars (la filla del khakhan khàzar era la mare de Lleó II) i prop del any 808 es va proclamar rei (mthavar). La capital es va establir a Kutaisi. Els habitants s’anomenaven Apsni (d'on prové Apsars). Teodosi I va intervenir en els afers de Geòrgia ajudant Atxot Curopàlata a prendre el poder. El 904 el rei Constantí I va envair Geòrgia, però els georgians, aliats amb el rei d'Armènia, el van derrotar i va ser capturat i empresonat a Ani, on es va aliar amb el rei armeni, que el va alliberar. Jordi II es va estendre en direcció al nord de Kajètia i va sotmetre els pobles del nord del Caucas com els alans. A la mort de Lleó II, fill de Jordi, van esclatar lluites entre el hereus (els germans Demetri i Teodosi), i va perdre posicions davant l’expansió del regne de Taoklardjétia. Demetri va guanyar i cegar son germà, però va morir sense fills el 975 i va pujar al tron Teodosi II el Cec. El seu únic hereu era el seu nebot, Bagrat, hereu també de Gurgen, rei dels kartvels del sud-oest (Txavtxéth Clardjètia, Samtxé i Javakhètia) i fill adoptiu de David III Curopàlata de Taoklardjètia. El 977 David III de Taoklardjètia acudí a Kartli, la capital de la qual, Uplistsikhé, era atacada per Kviriké II de Kajètia, que en arribar els reforços va aixecar el setge. Kartli va reconèixer David, que va cedir la sobirania al seu fill adoptiu Bagrat. El 978, aprofitant lluites locals, el rei cec va ser enviat a Taoklardjètia a un exili daurat i Bagrat va prendre el poder amb el suport dels aznauris (senyors) locals . El 1001 va morir David III i els bizantins van ocupar Taoklardjètia. El 1008 el rei Gurgen o Gughen dels kartvels va morir i el va succeir el seu fill Bagrat. El 1010 va ocupar Herètia (Rani) i Kajètia, el rei de la qual, Kviriké III, va ser empresonat. Així, Bagrat va unificar els diversos regnes georgians. Bagrat va morir el 1014 i el seu successor, Jordi, va voler acabar l’obra recuperant Taoklardjètia als bizantins, i encara que inicialment ho va aconseguir (1016), va ser derrotat el 1022 i va haver de cedir totes les possessions de David III; a més, a Herètia i Kajètia els senyors nobles locals es van rebel·lar i van fer presoners els eristavhis (governadors) de Jordi, i van forçar la tornada del rei Kviriké. Mthavars d'Abkhàzia:
- Lleó I 735-c. 791
- Lleó II (primer mthavar cap el 808) c. 791-c. 811
- Teodosi I 811-c. 837
- Demetri I c. 837-c. 872
- Jordi I c. 872-c. 876
- Joan Xavliani c. 876-c. 880
- Adarnases Xavliani 880-c. 887
- Bagrat I c. 887-c. 898
- Constantí c. 898-c. 916
- Bagrat II c. 916-927
- Jordi II 927-957
- Lleó II el Gran 957-967
- Demetri II 967-975
- Teodosi II el Cec 975-978
- Gurandukht (reina) 978-994
- Bagrat III l'unificador 978-1014 (rei de Geòrgia) Vegeu: Geòrgia

Abkhàzia del 1014 al 1810

Des el 1014 Abkhàzia (que comprenia la Mingrèlia, Gúria i Imerètia) va pertànyer a Geòrgia, però amb senyors particulars vassalls de la dinastia dels Shirvashidze a la part occidental. Txaxa Shirvashidze devia ser el primer. El seu fill Otago I Shirvashidze, eristhavi de Abkhàzia i de Kavulèthia, governava cap el 1040. Cap el 1184 s’esmenta a Otago II Shirvashidze com a senyor de Sukhumi i depenia del mthavari de Mingrèlia. Dardan Shirvashidze, era senyor d'Abkhàzia i general del Sultà de Rum, i va morir en una batalla el 26 de juny de 1243. No apareixen nous senyors fins la descomposició de Geòrgia a meitat del segle XIV. Rabia Shirvashidze, príncep d'Abkhàzia s’esmenta el 1459. El 1491 el príncep Salomó I Shirvashidze es va fer independent i va morir el 1495, deixant un fill, Ars Shirvashidze (Arza Khan), que el va succeir i governava encara el 1520. Cap el 1520 la regió de Djikètia o Djikèthia va sotmetre’s als Otomans i aviat tota la Abkhàzia va quedar dintre dels territoris sotmesos al Imperi. Els Diks de Djikètia, que vivien al Nord, van ser el qui mes aviat es van adaptar als otomans, i es van convertir al islam, i la seva influencia religiosa es va anant estenen a altres pobles de Abkhàzia. Van ser atacats cap el 1533 per Mingrèlia i Gúria sense èxit. El 1578 els turcs van establir bases a Sukhumi i Poti, amb les corresponents guarnicions. A començaments del segle XVII els Shirvashidze que depenien del mthavari de Mingrèlia, se’n van separar (Levan II Dadiani de Mingrèlia era encara jove) i van esdevenir independents feudataris del Imperi Otomà. La frontera amb Mingrèlia es va establir al riu Kodori. Levan Dadiani es va casar amb Thanuria, filla de Setéman Shirvashidze però després van venir guerres entre ambdós i Setéman va haver de pagar tribut. Però mes tard el Shirvashidze van envair Mingrèlia i a finals del segle XVII el país s’havia estes cap a Mingrèlia. En aquest anys apareixen com a prínceps Teimuraz Shirvashidze (Taimuraz Khan) confirmat el 1625 pel sultà otomà en agraïment a la seva ajuda contra els perses; Kara Bey Shirvashidze, príncep cap el 1637; Kvapu Shirvashidze, príncep cap el 1650; i Salomó o Zegnak Shirvashidze, príncep cap el 1665 que a la seva mort va repartir el país entre els seus tres fills, Rostom Shirvashidze (entre el Bziphe i el Kodori), Djigetshi Shirvashidze (entre el Kodori i el Galidzga) i Kvapu Shirvashidze (entre el Galidzga i el Inguri amb capital a Bedia, territori que després es dirà Samurzakan per el seu príncep Murzakan Shirvashidze). Tots aquests prínceps, que ja no s’unificaran, i reconeixien només nominalment al rei de Imerètia. Amb Alexandre V d'Imerètia el 1723 es va establir a aquest regne la dominació otomana i des llavors els otomans van ocupar les fortaleses de la costa del Mar Negre: Batum, Tsikhisdziri, Kobulèthia, Poti i Sukhumi. En aquest temps era príncep de Abkhàzia Djigetshi Shirvashidze (1700-1730) que a la seva mort va deixar dos fills: Hamid Beg Shirvashidze, que va rebre Abkhàzia, i Inal Bey Shirvashidze, que va rebre Gulisti i fou el tronc de la casa de prínceps Shirvashidze-Inalipa de Gulisti. El 1770 en la guerra contra els turcs, el rus Tottleben va assetjar Poti però no va reeixir en la seva conquesta. Al general Sukdjotin, substitut de Tottleben, els turcs el van atacar prop de Poti i va ser derrotar (1771) i després d’això Rússia va retirar el seu exercit de Imerètia (1772). Però poc després el russos van tornar i van establir el seu domini per la regió. A Abkhàzia el tractat de protectorat es va signar el 1808, però no fou efectiu fins que el juny de 1810 els russos van ocupar Sukhumi i van instal·lar un príncep fidel. La casa principal de Abkhàzia va continuar fins el 1864 quant el principat va ser annexionat a Rússia.
- Djigetshi Shirvashidze 1700-1730
- Hamid Beg Shirvashidze 1730-?
- Mamuka I Shirvashidze ? -1757
- Mamuka II Shirvashidze 1757-1770
- Zurab Shirvashidze 1770-1779
- Levan Shirvashidze (Muhammad Pasha) 1779-1789
- Kelesh Ahmad Beg Shirvashidze 1789-1806
- Aslan Beg Shirvashidze 1806-1810
- Giorgi I (Safar Ali Beg Shirvashidze) 1806-1821
- Thamar, regent 1821-1822
- Demetri Shirvashidze 1821-1822
- Arslan Beg Shirvashidze (segona vegada) 1822-1824
- Miquel Shirvashidze 1822-1864 (de 1822 a 1824 no tenia el control del país)
- a Rússia 1864-1866
- Giorgi II Shirvashidze 1866
- a Rússia 1866 Giorgi II Shirvashidze

Conquesta russa

La primera penetració russa fou el 1810, per un conflicte dinàstic, intervenció repetida el 1821 i el 1822. Els russos annexionaren diversos territoris en virtut dels tractats amb Turquia, que exercia a la zona una sobirania nominal; el 1835 ja dominaven una part d'Abkhàzia, alhora que altres zones s’escapaven del control del príncep i passaven a mans de prínceps de la seva família però de religió musulmana. Rússia va intervenir amb més força per restablir amb tota la seva autoritat el príncep (de religió cristiana), però quan el control rus al Caucas occidental va estar consolidat, el 1864 (a Abkhàzia per etapes, 1837-1840, i 1840-1842 amb annexions parcials) la dinastia fou abolida i el país annexionat. La bandera vermella amb una mà blanca dels prínceps locals va deixar d’onejar. El 1877 els abkhazos es revoltaren, però foren derrotats.

Abkhàzia durant la revolució i el període soviètic

1877 1877 1877 Abkhàzia va pertànyer durant molts anys a l'imperi rus dels tsars. A principis de 1918 els bolxevics van prendre breument el poder durant 40 dies. L'11 de maig de 1918 es va establir la república federal del Caucas del Nord, o dels Pobles Muntanyencs del Caucas (anomenada generalment República Muntanyesa), de la qual Abkhàzia va formar part junt amb Kabardínia, Ossètia, Daguestan, Txetxènia-Ingúixia, Balkària i Adiguèsia. La república es va sostenir fins el 1919. Abkhàzia, però, ja abans (el juny de 1918) va caure en mans de les forces del govern de la República de Geòrgia, fins que el 4 de març de 1921 fou dominada pels bolxevics dirigits per Nèstor Lakoba i les seves milícies de camperols, i es va constituir una República Soviètica Autònoma proclamada el 28 de març de 1921, que va ser reconeguda pel govern revolucionari (bolxevic) establert a Geòrgia el 21 de maig de 1921; posteriorment es va firmar un tractat d’aliança entre ambdues repúbliques, el 16 de desembre de 1921. El 1922 van ingressar conjuntament a la República Federal Socialista i Soviètica de Transcaucàsia i al 1925 es va promulgar una nova constitució que no definia clarament l'estatus del país; però, a l'abril del 1930, la inclusió d'Abkhàzia a Geòrgia fou confirmada amb un estatut de república autònoma promulgat el febrer de 1931. El 1937 va rebre una nova constitució, després de la dissolució de la RFSS de Transcaucàsia. El 1978, intel·lectuals del país van demanar la separació de Geòrgia i la integració a Rússia, però Leònid Brezhnev es va negar a fer el canvi.

El camí cap a la independència

1937 1937 El 1989, el Parlament o Soviet Suprem d'Abkhàzia va aprovar moltes modificacions que marcaven les noves tendències de la glasnost i la perestroika. Fins i tot la bandera de la república, que era la georgiana amb el nom de la república, fou canviada i es va crear una bandera vermella amb un sol (substituint la falç i el martell) i el nom (RSS Apsni) al cantó. El juliol de 1989 els georgians, on Zviad Gamsakhúrdia ja era president, van començar a imposar l’hegemonia i van convertir la universitat de Sukhumi (per als abkhazos Aqua) en una secció de la universitat de Tbilisi. Les protestes van provocar 22 morts. A l'agost del 1990 els georgians prohibiren que partits regionals participaren a les eleccions, i així van invalidar les candidatures del Front Popular d'Abkhàzia, Aydgylara, i en resposta el 25 d’agost del 1990 el Consell Suprem d'Abkhàzia va aprovar una declaració de sobirania (sense els diputats georgians). El desembre de 1990, Vladislav Ardzinba va ser elegit president del Soviet Suprem d'Abkhàzia, equivalent a president de la República, el qual va demanar la permanència a la Unió Soviètica però com a república i no com a república autònoma. El març de 1991, el referèndum per la continuïtat de la Unió Soviètica va donar 52,5% dels vots a favor de la continuïtat a Abkhàzia (els georgians van boicotejar la consulta). La situació amb Gamsakhúrdia va anar desenvolupant-se desfavorablement. Es van pactar les lleis electorals (que asseguraven l’elecció per quotes, 24 abkhazos, 26 georgians i mingrelians i 11 d’altres ètnies) i les majories per aprovar lleis (les lleis importants necessitaven dos terços). El 1992 es va reunir el Parlament, però als georgians els va semblar massa nacionalista, ja que els diputats de la minoria (11) s’aliaven amb els abkhazos, i van començar a manifestar-se. Gamsakhúrdia va ser enderrocat el gener del 1992. El juliol de 1992, el parlament va aprovar restablir la constitució de 1925, que no estipulava que Abkhàzia fos una república autònoma sinó una república plena dins d’una federació de repúbliques iguals. Geòrgia va declarar la votació anul·lada i hi va enviar tres mil soldats de la guàrdia nacional. El 18 d’agost de 1992, el ministre de defensa Tengiz Kitovani va ordenar l’assalt al Parlament. Ardzinba i els diputats majoritaris (35) van fugir cap a Gatauta, des on van cridar a la resistència armada. La lluita va començar l'octubre de 1992 i els nacionalistes van ocupar tot el nord del país. El 23 d’octubre, els georgians van començar a cometre destruccions del patrimoni del país. Amb ajuda encoberta russa i del govern de la República de Kabardínia, i també de voluntaris txetxens i caucasians, entre ells el famós Xamil Bassàiev, s’enfrontaren al govern central des del gener del 1993. La revolta dels partidaris de Gamsakhúrdia a Mingrèlia i part de Geòrgia va facilitar l’ofensiva dels abkhazos el setembre del 1993. El president georgià Eduard Xevarnadze va dirigir personalment la defensa de Sukhumi, però va ser presa pels atacants en 11 dies. Les tropes georgianes van haver de sortir del país. 200.000 georgians van sortir amb elles. L'ONU va promoure converses de pau el 1993 i 1994, i es va arribar a un acord l’abril d’aquest últim any, però els incidents a la frontera van continuar. La constitució del país va ser adoptada el 26 de novembre de 1994. El refugiats georgians van crear la Legió Blanca, que volia combatre els abkhazos i recuperar el país per a Geòrgia i sota l’hegemonia de la població georgiana, ja que la població autòctona és només al voltant del 20%, i es van produir algunes incursions armades –entre elles la principal, ja entrat el segle XXI, dirigida pel comandant txetxè Ruslan Guelàiev (després mort a Txetxènia)– que no van tenir èxit, i la situació resta estancada (2004). Categoria: Geòrgia ja:アブハジア ko:압하스

Batumi

Batum (també Batumi o Batoum) és una ciutat de Geòrgia, a la república autònoma d'Adjària (Geòrgia).

Història

El 1918 els turcs la van ocupar i la convertiren en la capital de la República de Caucàsia Sud-oriental. Evacuada al final de 1918 els britànics la van ocupar el gener de 1919. Es va establir un govern republicà conegut com a República de Batum, fins que el juny de 1919 es va unir a Geòrgia Categoria:Geòrgia ja:バトゥミ

Kartvelià

Geografia

Orografia

Clima

El clima a les muntanyes és rigorós. A les planes de l'oest és més suau i humit, i a les de l'est és suau i sec.

Hidrografia

Minerals

Té jaciments de coure i ferro.

Regions naturals

Superfície i població

Divisió administrativa

Història

Història del nom

Unió Soviètica

La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), o Unió Soviètica, va ser un estat situat al nord d'Euràsia, que va existir de 1922 a 1991. La URSS va sorgir després de la Revolució d'Octubre, al 1917, i un període posterior de guerra civil, al final del qual els comunistes o bolxevics es van fer amb el poder. El nombre de repúbliques que formaven la Unió va variar amb el temps, però n'hi havia 15 en l'etapa final. La més important, de llarg, era Rússia, tant en termes d'extensió i població, com d'economia i política. L'únic partit reconegut, i que controlava tota la vida política, era el Partit Comunista de la Unió Soviètica.

Presidents

- Lenin
- Stalin
- Khrusxov
- Brejnev
- Andropov
- Mikhaïl Gorbatxov

Repúbliques

La Unió Soviètica fou una federació de Repúbliques Socialistes Soviètiques (RSS). Les primeres repúbliques sorgiren just després de la Revolució d'Octubre del 1917. Al principi les repúbliques eren independents les unes de les altres malgrat que els respectius governs actuaven de forma coordinada dirigits pels líders pel Partit Comunista de la Unió Soviètica. El 1922, quatre repúbliques (República Socialista Federada Soviètica de Rússia, RSS d'Ucraïna, RSS de Bielorússia i RSS de Transcaucàsia) s'uniren formant la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Entre el 1922 i el 1940, el nombre de repúbliques va créixer fins a setze. Algunes de les noves repúbliques es formaren a partir de territoris adquirits o readquirits per la Unió Soviètica, i d'altres de la fragmentació repúbliques ja existents. Els criteris per a l'establiment de noves repúbliques foren els següents: # que estiguéssin situades a la perifèria de la Unió Soviètica per tal que fóssin capaces de poder exercir el dret a la secessió, # que fóssin suficientment fortes econòmicament per tal de poder subsistir de manera independent i # que fóssin anomenades segons el grup ètnic dominant si aquest tenia almenys un milió d'habitants. Aquest sistema va romandre invariable fins el 1940 i no es formaren noves repúbliques. La RSS Carelo-Finesa, fou dissolta el 1956. Les 15 repúbliques restants van romandre fins el 1991. El dret a secessió era només teòric, ja que era molt poc desitjat pel centralisme soviètic fins el col·lapse de la Unió el 1991. A partir del col·lapse de la Unió, onze de les quinze repúbliques formaren la Comunitat d'Estats Independents. Comunitat d'Estats Independents

Economia

Els sistema econòmic de la Unió Soviètica es basava en la propietat de l'estat dels mitjans de producció, dins la teoria general marxista-leninista. L'estat determinava una planificació global de l'economia de forma centralitzada. El màxim òrgan planificador era el Gosplan de la Unió Soviètica. En el seu procés de determinar un desenvolupament futur rebia les directrius del Consell de Ministres de la URSS i dels Gosplan de les repúbliques federades. Seguidament elaborava el pla i l'aprobava després de sotmetre'l al Sòviet Suprem. A partir dels programes de planificació del 1928, la Unió Soviètica va experimentar un període d'esplendor i desenvolupament fins, aproximadament, l'any 1965. El caràcter maximalista dels plans va conduir després del 1965 a greus crisis per l'incompliment reiterat dels objectius establerts. categoria:Unió Soviètica ja:ソビエト連邦 ko:소비에트 연방 simple:Soviet Union th:สหภาพโซเวียต

1991

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1 de març - Espanya: el Tribunal Constitucional no posa objeccions a l'exigència del coneixement del català als funcionaris de la Generalitat de Catalunya.
- 17 de juny - la Vall d'Aran: després de 157 anys, aquest enclavament gascó a Catalunya recupera el seu govern autònom: el Conselh Generau. :MÓN
- 7 de març - Madrid (Espanya): el Congrés dels diputats aprova la creació de l'Instituto Cervantes.
- 11 de setembre - Cuba: l'URSS decideix de retirar les seves tropes de l'illa, calculades en onze mil homes.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 17 de gener - Barcelona: Josep Amat i Pagès, pintor català (n. 1901).
- 30 de gener - Barcelona: Josep Ferrater i Mora, filòsof català (n. 1912).
- 11 de novembre - Barcelona: Montserrat Roig, escriptora catalana (n. 1946). :MÓN
- 3 de març - Honolulu (illes Hawaii, USA): Murray Teichman, conegut com Arthur Murray, ballarí estatunidenc (n. 1895).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX als:1991 ja:1991年 ko:1991년 simple:1991 th:พ.ศ. 2534

Còlquida

La Còlquida fou el regne sorgit de la confederació dels Kholka cap al segle IX aC. Els kholka i el seu regne de Còlquida van destruir la confederació de Diaochi (segle VIII aC), però això els va posar en contacte directe amb Urartu. A les fonts d'Urartu s'esmenten nombroses ciutats reials de la Còlquida i sembla, doncs, que ja al segle VIII tenia un bon grau de civilització. Un sol rei governava la Còlquida, i a cada província i havia un governador. Aquest regne de Còlquida apareix al mite dels Argonautes, que van anar a la Còlquida a buscar el velló d’or. Segons els grecs, governava la Còlquida un rei anomenat Aietes. Cap al 750/748 aC el rei Sardur II d'Urartu va envair el país i va devastar-ne el sud. Cap al 747/741 aC hi va tornar i va conquerir la residència reial d'Ildamuche, que era la seu d'un govern provincial. Poc després van començar les escomeses dels cimmeris, que els georgians anomenaren Ghmir i que van provocar molts danys i morts. Al seu darrere van venir els escites i el país va quedar assolat. Els georgians de la muntanya van baixar al pla i això va desorganitzar l'economia. Però l'autoritat del rei es va mantenir. Els governadors (anomenats Sceptuchs) regien les províncies. Els escites i els medes van destruir Urartu el 590 aC, i el lloc d'Urartu va ser ocupat per les tribus armènies. Així la Còlquida i Armènia van esdevenir veïnes. El rei de la Còlquida encara consta com un dels que, el segle V aC, enviava tribut al rei dels aquemènides de Pèrsia (que el 521 aC havien enderrocat els medes). El tribut, que s'enviava cada cinc anys, eren cent noies i cent nois joves esclaus. A partir ja del segle VI aC, els grecs van començar a colonitzar la costa de la Còlquida. Així, Phasis (Poti), Guienos (Otxamtxira), Dioskúria (Sukhumi) i una de nom desconegut a l'Adjària. Les fonts gregues fan esment de la ciutat de Kutaia (avui Kutaisi), important centre del regne, i també s’han trobat les restes arqueològiques d’algunes altres ciutats, la principal de les quals és Vani. Al segle V aC apareix l'economia monetària a la Còlquida. Cap al segle IV la part oriental cau sota dominació del regne d'Ibèria i el regne passa a ser anomenat Egrissi a les fonts georgianes. Aquest regne, no sempre va ser governat per un rei únic. Mitridates VI del Pont (111 aC-63 aC) va incorporar el país i va fer governador de Còlquida al seu fill Makharé però aquest es va voler fer-se independent i el seu pare el va fer matar. Aristòcrates amics del rei del Pont van governar el pais. El 66 aC els romans van foragitar a Mitridates que va fugir a Còlquida i desprès al Bòsfor Cimmeri. Cap el 65 un governador local de Còlquida anomenat Oltac, que es resistia als romans, va ser expulsat per aquestos, però d’altres governadors locals van sostenir Roma. Un aristòcrata local, Aristarc, va ser nomenat governador (dominador segons les monedes) . La Còlquida ara nomes estava format per la part central, i la capital era Phasis (Poti). El 49 aC Farnaces del Bòsfor Cimmeri envaí la Còlquida, però derrotat pels romans el 47 aC va morir seguidament. Poc després els romans van incorporar la Còlquida al regne del Pont, i quant aquest regne va ser abolit, es va incorporar a Roma com a part de la província de Galatia. Guarnicions romanes es van establir a les viles costeres. L’any 69 els locals es van revoltar sota la direcció d’Anikète, i els rebels van arribar fins a Trebizonda on va derrotar als romans i va cremar les seves naus. L’emperador va enviar a Virdius Geminius amb un exercit que va derrotar a Anikète. Aquest es refugià amb el princep local de Sedokhez, que el va entregar al romans. Des llavors la presencia romana es va reforçar i el pais va estar subjecte fins al segle II, quant els prínceps locals dels Lazes, Apxiles, Abasgues, Samighs i altres menors es van fer pràcticament independents. El principat dels Lazes conquerirà els altres principats entre el segle III dC i el IV dC donant origen al regne de Lazika, desapareixent al mateix segle la presencia de guarnicions romanes que van existir fins passat l’any 300. Categoria:Geòrgia

Kakhètia

Kakhètia és una regió de la part oriental de Geòrgia, que fou un regne des començaments del segle IX fins el 1104, i des del 1466 al 1801 en que fou annexat a Rússia juntament amb el regne de Kartli al que estava unit. Cap el 745 va quedar sotmès al àrabs el país dels Tsanars. Aquest grup tribal d'origen georgià però de fet independent i nomes nominalment aliat a regne dels Kartvels (vegeu Curopalat de Kartli), habitava a les muntanyes més enllà de les valls del Thergui, Aragvi i Iori. El cap de tribu electe era el Khevisbéri i tenia el poder religiós i polític. El cap que governava sobre la unió de les tribus va esdevenir el Khorépiscopa (equivalent a príncep-bisbe) i a meitat del segle VIII governava sobre les regions de Kakhètia, Kukhètia, Gardabania i territoris veïns cada una sota en Khevisbéri local. El primer Khorépiscopa va ser Grigol (787-827) que es va fer independent. A la seva mort els khevisbéri de Gardabania van assolir el poder però el país va prendre el nom de Kakhètia perquè n'era el districte més gran. Jordi II de Abkhàzia (927-957) es va estendre en direcció al nord de Kakhètia i va sotmetre els pobles del nord del Caucas com els alans però no a la Kakhètia. El 977 Kviriké II de Kakhètia va atacar Kartli. David III de Taoklardjètia acudí a la capital de la regió, Uplistsikhé, amenaçada per Kviriké II de Kakhètia, que en arribar els reforços va aixecar el setge. El 1010 Kvirike III el gran va ser deposat i empresonat per Bagrat el unificador, rei de Kartli i Abkhàzia que va ocupar el país a mes de Herèthia. Bagrat va unificar els diversos regnes georgians i va morir el 1014 i el seu successor, Jordi, va voler acabar l'obra recuperant Taoklardjètia que pertanyia als bizantins, i encara que inicialment ho va aconseguir (1016), va ser derrotat el 1022 i va haver de cedir altra cop totes les possessions de David III; a més, a Herèthia i Kakhètia els senyors nobles locals es van rebel·lar i van fer presoners els eristhavis (governadors) de Jordi, i van forçar la tornada del rei Kviriké III el gran. Aquest rei va emparentar amb els Bagratuni i la seva filla es va casar amb Gurgen III Kvirike, rei de Tachir, tronc dels reis Kvirikain o Kvirikani de Lori que van subsistir fins el segle XIII governant al Azerbaijan Cap el 1060 el rei Bagrat IV de Geòrgia va enviar a Ivané Liparitisdzé, al que havia retornat les seves possessions després de la rebel·lió del seu pare, i al que va fer general en cap, a lluitar a Kakhètia i Herèthia que volia ocupar. Però el 1064 els seljúcides van fer irrupció a Geòrgia del sud que van saquejar ocupant alguns punts. Bagrat va continuar la lluita a Kakhètia i tanmateix va entrar al Shirvan, on el rei Pariburz, per fer front al atac, es va sotmetre als seljúcides als que va pagar tribut. El 1069 Alp Arslan, soldà dels seljúcides, va envair la Geòrgia oriental i Pariburz de Shirvan es va convertir a l'islam i llavors Agsartan rei de Kakhètia es van sotmetre al sultà. El 1080 el seljúcides van iniciar la invasió massiva de Geòrgia. El sultà Malik Shah instal·la al país tribus turques. Giorgi II de Geòrgia va fer submissió i va viatjar a Esfahan personalment on es comprometé a pagar un tribut anyal, el qual però no va evitar la instal·lació de colons turcs, que es quedaven amb les millors terres. El sultà es comprometé amb Giorgi a ajudar-lo a conquerir la Kakhètia, i li envia un exercit amb el qual va envair Herèthia assetjant la fortalesa de Vedjini, però no va poder-la ocupar i sen va anar a caçar a l’Adjamèthia (Geòrgia Occidental) deixant l’exèrcit turc que saquegés la Kakhètia El 1104 un grup d’aznauris oposats a la política pro seljúcida del rei de Kakhètia Agarstan, que ja s’havia convertit al islam, dirigits per Kavthat, Arichian i Baram, el van fer presoner i el van entregar a David IV de Geòrgia. Aquest va declarar la Kakhètia unida a Geòrgia com a domini real (deixant nomes els territoris dels aznauris que li eren fidels) i va nomenar governador a Arichian. El 1105 el soldà del seljúcides, del que Agarstan era vassall, va enviar un exèrcit sota el comandament d'un altre vassall, l'emir de Gandja. Els invasors foren derrotats a Ertsukhi i el domini georgià sobre Kakhètia va quedar consolidat. El rei David IV poc després va casar a la seva filla gran, Thamara, amb l'hereu de Shirvan Manucher, fill del shah Apriduni, assegurant el flanc oriental de Kakhètia. El 1117 Geòrgia va conquerir la ciutat de Guichi, a l'est de la Herèthia i el 1118 va conquerir la principal fortalesa del turcs, la de Loré, que controlava la Geòrgia del Sud. El príncep Demetri, fill de David IV de Geòrgia, va fer també una campanya a Shirvan, on el shah, pressionat per la noblesa local, es mostrava encara favorable als turcs. Durant els següents anys Kakhètia seguí els destins de Geòrgia de la que formava nomes un districte. El 1461 el atabek de [Samtskhé], Kvarkare I Djakèli es revolta i venç al rei Giorgi VII de Geòrgia. El 1465 Kvarkare Djakèli torna a derrotar al rei al llac Pharavani i el fa presoner. Giorgi fou alliberat el 1466, però els senyors de Kartli ja no el van reconèixer i va haver de passar a Kakhètia on es va proclamar rei el mateix any sota el nom de Giorgi I. La seva dinastia va ser hàbil en sotmetre’s als veïns mitjançant tributs no massa elevats, i així va viure una era de pau i prosperitat. La capital era Gremi i la segona ciutat Dzegami a la que s'anomenava Bazari (es a dir mercat). El rei Levan va permetre l’establiment de fortaleses russes per controlar als muntanyesos, però davant la preocupació dels turcs i perses, els russos es van retirar. El 1578 el rei va negociar hàbilment amb Mustafa Lula Pasha que va acceptar un petit tribut i una submissió nominal El 1585 l'enviat rus Rusine Danilov va proposar al rei que demanes el protectorat rus. La situació era propicia perquè Persia estava amb guerra amb l'imperi Otomà i Rússia era aliada dels perses. El 1585 els russos envien una ambaixada dirigida per Rodion Berkin que signa el tractat de protectorat (28 de setembre de 1587). El 1590 el shah Abbas va signar la pau amb els turcs però encara no es va oposar a la iniciativa del rei de Kakhètia però si li va demanar d'enviar al seu fill Constantí com hostatge. Cap el 1600 el rei Alexandre va demanar a Rússia que ataques el principat de Saxamkalo (Sachamkalo) al Daguestan, doncs els nòmades d'aquesta regió atacaven Kakhètia. Boris Gudonov, tsar de Rússia va enviar un exercit a Saxamkalo però va ser derrotat. El 1602 Pèrsia reinicia la guerra contra els turcs i demana la presencia dels reis aliats. Els de Kartli i Kakhètia no si presenten. Alexandre abdica. El shah envia al fill del rei Alexandre, Constantí, que s’havia criat com un persa i era musulmà, amb un exèrcit, i el 1605 aquest va fer matar al seu pare, a sa germà rei Giorgi IX de Kartli i a d'altres nobles i es va proclamar rei. El país es revolta sota la direcció de la jove de Alexandre, Kethévan. Constantí va morir. Teimuraz, fill de Kethévan, va ser proclamat rei i finalment el shah el va reconèixer a contracor. El 1614 el Shah va ocupar el país i Teimuraz va ser deposat i es va exiliar a Imerètia. Els perses es van establir al país i una nova revolta nacional va esclatar als pocs mesos (setembre del 1615). Els perses son expulsats, i Teimuraz torna del exili i venç a un exercit enviat contra ell. El 1616 el shah va enviar un exercit mes nombrós y Teimuraz va tornar a fugir a Imerètia però el poble va seguir la resistència. Tres expedicions van seguir entre 1616 i 1617 i van morir milers d'habitants del país i molts altres foren deportats. El 1624 el Shah volia conquerir el país i abans d’enviar un exercit va voler convertir al islam a la ex reina Kethévan, molt popular a Geòrgia, i que estava presonera dels perses, com a model pels georgians. El 12 de setembre de 1624 la reina Kethévan, va ser martiritzada per no voler convertir-se al Islam i va morir a Shiraz. El 1625 després de la derrota persa a Kartli, Teimuraz va ser cridat i per tercer cop proclamat rei. El 1632 l’exèrcit persa va ocupar el país però dos anys després una revolta va cridar de nou a Teimuraz per quarta vegada i va governar. El 1639 va cridar a Rússia sense resposta. Per fi el 1648 Rustam de Kartli el va expulsar del país a petició de Persia. Rustam va passar a ser governador persa de Kakhètia del 1648 al 1656 en que va ser d