:: wikimiki.org ::

Geografia

Geografia

)]] La geografia és la ciència que té per objecte l'estudi de la superfície terrestre i la distribució espacial i les relacions recíproques dels fenòmens físics, biològics i socials que en ella es manifesten.

Concepte

En un sentit clàssic la geografia és la descripció de la Terra, però avui en dia, a més de descriure-la, la geografia tracta d'explicar-la. Es considera a la geografia com una ciència que aglutina a totes les altres ciències, tant naturals com socials, des de la història fins les matemàtiques, ja que els objectes d'estudi de la geografia són molts i molt variats. No obstant això, la perspectiva de la Geografia és diferent; estudia els modes d'organització de l'espai terrestre, la distribució dels elements que componen el paisatge, les seves formes, les seves poblacions... A més, estableix una dialèctica entre l'explicació i la descripció del paisatge; i entre el mètode inductiu i el deductiu. Per a això aquests elements han de ser elegits, seleccionats, ordenats, jutjats i presentats. L'anàlisi duu al geògraf a comprendre les maneres d'organització en l'espai.

Camps d'estudi

Els principals camps que estudia la geografia i les seves principals ciències auxiliars són:

Geografia física

- La Geomorfologia, amb mètodes de la geologia, la litologia i la geofísica.
- La climatologia, amb mètodes de la meteorologia i l'estadística.
- L'hidrologia, continental i marina, amb mètodes de la geologia, l'oceanografia i l'estadística.
- La Glaciologia, amb mètodes de la Climatologia i l'estadística
- La Pedologia amb mètodes de la geomorfologia,i l'edafologia.
- La biogeografia amb mètodes de la biologia, la botànica, la zoologia, l'edafologia i l'ecologia.

Geografia humana

- La geopolitica
- la geohistoria
- La geografia rural, amb mètodes de l'Agronomia, la climatologia, l'estadística i l'economia.
- La geografia econòmica que engloba totes les activitats econòmiques com:
- La geografia industrial, amb mètodes de les matemàtiques i l'economia.
- La geografia turistica amb mètodes de l'economia, les matemàtiques i la sociologia.
- La geografia urbana, amb mètodes de l'urbanisme, la sociologia i les matemàtiques. Naturalment els mètodes de la història apareixen en totes elles fins el punt que s'ha arribat a parlar de geografia cultural, així com els estadístics i matemàtics. També s'utilitzen mètodes d'astronomia i topografia per a realitzar els mapes (cartografia), així com la determinació de codis de signes que ajudin a interpretar-los.

Geografia general i regional

D'altra banda, la geografia pot estudiar-se de forma general o concretada en una zona, regió o país concret. Es parla així de geografia general i geografia regional que és la qual s'ocupa de l'aplicació de les anàlisis geogràfiques un país o regió.

Pàgines que s'hi relacionen

- Geografia física
- Continent
- Accidents geogràfics Categoria:Geografia als:Geografie ja:地理学 ko:지리학 ms:Geografi simple:Geography th:ภูมิศาสตร์

Terra

La Terra és el tercer planeta del Sistema solar, per ordre de proximitat al Sol. La seva òrbita és molt poc excèntrica: és una el·lipse molt semblant a una circumferència, d'un radi d'uns 150 milions de km. Gira al voltant del Sol a una velocitat mitjana de 29,8 km per segon, i la distància mitjana que la separa del Sol és de 149.600.000 km. La Terra realitza els següents moviments de forma simultània:
- Translació sobre la seva òrbita al voltant del Sol.
- Rotació sobre el seu propi eix, que determina els dies i les nits, amb una duració de 23 hores, 56 minuts i 3,5 segons.
- Precessió i nutació. El seu diàmetre equatorial és de 12.756,270 km. És l'únic planeta conegut on existeix vida. La Terra posseix un únic satèl·lit natural, la Lluna.

Composició i estructura

La composició de la Terra en massa és: La Terra està composta de diverses capes amb diferents composicions químiques i comportament geològic:
- Escorça: és la capa més superficial i té una profunditat que varia entre els 12 km, en els oceans, fins als 80 km en cratons (porcions més antigues dels nuclis continentals). Està composta per basalt en les conques oceàniques i per granit en els continents.
- Mantell: és una capa intermèdia entre l'escorça i el nucli. Arriba fins una profunditat de 2.900 km. Està compost per peridotita.
- Litosfera: és la part més superficial que es comporta de manera elàstica. Té un gruix de 250 km i comprèn l'escorça i la porció superior del mantell.
- Astenosfera: és la porció del mantell que es comporta de manera fluïda.
- Nucli: és la capa més profunda del planeta i té un gruix de 3.475 km. Està compost d'un aliatge de ferro i níquel i és en esta part on es genera el camp magnètic terrestre. El nucli es subdivideix al seu torn en el nucli intern, el qual és sòlid, i el nucli extern, el qual és líquid.

La hidrosfera

- Vegeu: Hidrosfera. La Terra és l'únic planeta en el nostre sistema solar que té una superfície líquida. L'aigua cobreix un 71% de la superfície de la Terra (97% d'ella és aigua de mar i 3% aigua dolça). Formant cinc oceans i set continents. La Terra està realment a la distància del Sol adequada per a tenir aigua líquida en la superfície. No obstant sense el efecte hivernacle, l'aigua en la Terra es congelaria. Al principi el Sol emetia menys radiació que ara, però els oceans no es van congelar perquè l'atmosfera de primera generació de la Terra posseïa molt més CO₂ i per tant més efecte hivernacle. En altres planetes, com Venus, l'aigua va desaparèixer perquè la radiació solar ultraviolada trenca la molècula i el ió hidrogen, que és lleuger, escapa de l'atmosfera. Aquest efecte és lent, però inexorable. Esta és una hipòtesi que explica per què Venus no té l'aigua. En l'atmosfera de la Terra, un tènue capa de ozó en l'estratosfera l’absorbeix la majoria d'esta radiació ultraviolada reduint l'efecte . L'ozó, protegeix a la bioesfera del perniciós efecte de la radiació ultraviolada . La magnetosfera també és un escut que ens protegeix del vent solar. La massa total de la hidrosfera és aproximadament 1,4·10²¹ kg.

L'atmosfera

- Vegeu: Atmosfera terrestre. La Terra té una espessa atmosfera composta en un 78% de nitrogen, 21% de oxigen, i 1% d'argó, més traces d'altres gasos com anhídrid carbònic i vapor d'aigua. L'atmosfera actua com una manta que deixa entrar la radiació solar però no deixa escapar la radiació terrestre.(Efecte hivernacle). Gràcies a ella la temperatura mitjana de La Terra és d'uns 17ºC. La composició atmosfèrica de la Terra és inestable i es manté per la biosfera. Així, la gran quantitat d'oxigen lliure s'obté per la fotosíntesi de les plantes, que per l'acció de l'energia solar transforma CO₂ en O₂. L'oxigen lliure a l'atmosfera és una conseqüència de la presència de vida, i no al revés. Les capes de l'atmosfera són: la troposfera, l'estratosfera, la mesosfera, la termosfera, i l'exosfera. Les seves altituds varien amb els canvis estacionals. La massa total de l'atmosfera és aproximadament 5,1·10¹⁸ kg.

La Terra en el Sistema solar

La Terra tarda 23 hores, 56 minuts i 4,09 segons (dia sideral) a girar al voltant de l'eix de rotació que passa pel Pol Nord i el Pol Sud. Tarda 24 hores en dos passos del Sol pel mateix meridià (dia solar mitjà). Així a causa del moviment real de rotació de la Terra hi ha un moviment aparent de l'est a l'oest a una velocitat de 15º/hr = 15'/min, és a dir un diàmetre del Sol o de la Lluna cada dos minuts. La Terra gira al voltant del Sol en 365,2564 dies solars mitjans (any sideral). Açò dóna un moviment del Sol respecte a les estrelles fixes a una velocitat de 1º/dia és a dir un diàmetre del Sol o de la Lluna cada 12 hores, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel. La Terra té un satèl·lit natural, la Lluna que orbita al voltant de la Terra cada 27 1/3 dies. Així que hi ha un moviment de la Lluna respecte al Sol i les estrelles fixes a una velocitat d'aproximadament 12º/dia, és a dir un diàmetre de la Lluna cada hora, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel. Vist des del pol Nord de la Terra, el moviment de la Terra, i la Lluna així com els seus moviment de rotació són tots directes (en sentit contrari a les agulles del rellotge). El pla de l'Equador i el pla de la Eclíptica formen un angle d'uns 23,5 graus. Això causa les estacions en la Terra. El pla de l'òrbita de la Lluna està inclinat aproximadament 5 graus respecte a la Eclíptica. Si no és així hi hauria un eclipsi de Sol i un de Lluna tots els mesos.

La Lluna

- Vegeu: Lluna. La Lluna té un quart del diàmetre de la Terra. Quan comparem aquesta relació planeta-satèl·lit amb les de la resta de planetes dels sistema solar, veiem que no n'hi ha cap que tingui un satèl·lit tan gran en relació a la mida del planeta, excepte el sistema Plutó-Caront. L'atracció gravitatòria entre la Terra i la Lluna causa les marees a la Terra. El mateix efecte a la Lluna fa que el seu període de rotació siga igual que el període orbital. Com a resultat, la Lluna sempre presenta la mateixa cara a la Terra. En el seu moviment al voltant de la Terra diferents fraccions de la Lluna són il·luminades pel Sol, presentant un cicle complet de fases lunars. La Lluna pot causar una variació moderada del clima terrestre. La simulacions per ordinador mostren que la força d'atracció de la Lluna cap a la protuberància equatorial de la Terra causen una estabilització de la inclinació de l'eix de rotació, produint una variació moderada del clima. Sense esta estabilització alguns científics pensen que l'eix de rotació podria ser caòticament inestable, com pareix ocórrer en el planeta Mart. Si l'eix de rotació de la Terra s'acostara a l'eclíptica, la variació estacional del clima seria summament severa. Un pol apuntaria directament cap al Sol durant estiu i mentres per a l'altre seria nit permanent en hivern. Els científics que han estudiat l'efecte pensen que això causaria la desaparició de la vida, afectant animals i plantes grans. La Lluna vista des de la Terra, té la mateixa grandària angular que el Sol (el Sol és 400 vegades més gran, però està 400 vegades més lluny que la Lluna). Açò permet que hi haja eclipsis de sol totals. L'origen de la Lluna és desconegut, però la hipòtesi més acceptada actualment és que es va formar per la col·lisió d'un protoplaneta de la grandària de Mart quan la Terra era jove. Esta hipòtesi explica (entre altres coses) la falta de ferro a la Lluna. La Terra té també almenys un satèl·lit coorbital, l'asteroide 3753 Cruithne.

La biosfera

- Vegeu: Biosfera. La Terra és l'únic lloc que es coneix amb vida. Les formes de vida del planeta Terra formen la "biosfera". La biosfera va començar a evolucionar fa aproximadament 3.500 milions d'anys (3,5·10⁹ anys). La Hipòtesi Gaia o teoria de Gaia és un model científic de la biosfera terrestre formulat pel biòleg James Lovelock i que suggereix que la vida sobre la Terra organitza les condicions climàtiques per a afavorir el seu propi desenvolupament. vida vida vida

Pàgines relacionades

- Astronomia
- Sistema Solar
- Història de la Terra en un dia
- Tectònica de Plaques
- Geologia
- Geografia
- Climes de la Terra
- Població humana Categoria:Planetes ja:地球 ko:지구 ms:Bumi simple:Earth th:โลก zh-min-nan:Tē-kiû

Biologia

La Biologia estudia la varietat de la vida (en sentit de les agulles del rellotge des d'amunt a l'esquerra) E. coli, Falguera, Gazela, Cuca Goliath

La Biologia és la Ciència de la vida. Estudia les característiques físiques i de comportaments d'organismes vius actuals o del passat, com han arribat a existir, i quines interaccions tenen entre ells i el medi ambient. La Biologia abasta un gran nombre de branques, que moltes vegades es consideren gairebé disciplines independents. El terme biologia es va començar a utilitzar a finals del segle XVIII per Jean-Baptiste Pierre-Antoine de Monet, cavaller de Lamarck.

Branques de la Biologia

- Biologia humana
- Biologia marina
- Bioquímica
- Botànica
- Ecologia
- Ecologia forestal
- Ecologia oceànica
- Ecologia teòrica
- Limnologia
- Fisiologia
- Fisiologia animal
- Fisiologia vegetal
- Genètica
- Histologia
- Micologia
- Microbiologia
- Bacteriologia
- Virologia
- Zoologia
- Etologia

Enllaços externs

- [http://www.iecat.net/institucio/societats/SCBiologia/Default.htm Societat Catalana de Biologia]
- [http://www.dmoz.org/World/Catal%e0/Ci%e8ncia_i_tecnologia/Biologia/ Planes web sobre biologia en català] categoria:Biologia als:Biologie ja:生物学 ko:생물학 ms:Biologi simple:Biology th:ชีววิทยา

Terra

Composició i estructura

La hidrosfera

L'atmosfera

La Terra en el Sistema solar

La Lluna

La biosfera

Pàgines relacionades

Ciències Naturals

S'anomenen ciències experimentals aquelles que tenen per objecte l'estudi de la naturalesa i busquen el coneixement del tot material i físic basant-se del mètode científic. Les ciències experimentals contenen, entre altres, les ciències naturals (més conegudes i de vegades confoses) que estudien únicament Vida i Terra des d'un punt de vista extern (les matemàtiques no formen part de les ciències experimentals -la matemàtica en si no experimenta, sinó que postula, dedueix, i demostra lògicament i d'una manera irrefutable-, però proveeixen de moltes eines usades en elles). La ciència experimental intenta explicar el perquè del món i l'univers, dels processos orgànics i inorgànics, per via de processos "naturals" (ja que, el raonament científic, és totalment reaci a creure en processos divins qualssevol). El terme ciència experimental és usat per identificar la "ciència" com una disciplina, seguint el ja anomenat mètode científic. Les ciències estudien els aspectes físics, no humans del món. Com a grup, les ciències experimentals es distingeixen de la teologia i de les ciències socials, d'una banda, i de les arts o humanitats per una altra. Dins les ciències experimentals, distingim les següents disciplines:

Ciències Experimentals

- Biologia
- Botànica
- Zoologia
- Ciències de la terra
- Física
- Geologia
- Ecologia
- Química

Enllaços Externs

- [http://hrst.mit.edu/ La Història de la Ciencia recent i la Teologia]
- [http://www.scibooks.org/ Revisió de Llibres Sobre Ciencia Natural] Aquest lloc conte sobre 50 Publicacions Llibres sobre Ciencia Natural. Categoria:Ciències Experimentals ja:自然科学 ko:자연과학 th:วิทยาศาสตร์ธรรมชาติ

Ciències socials

Les Ciències socials o humanes són les ciències que s'ocupen d'aspectes de l'home no tant en quant ésser biològic sinó en el seu aspecte d'individu que interacciona amb altres dins un sistema o societat determinada. Les principals ciències socials són:
- Psicologia
- Antropologia
- Sociologia
- Història
- Filosofia
- Ciències de la Comunicació Categoria:Ciències socials ja:社会科学

Matemàtiques

La matemàtica (encara que, per a referir-se a l'estudi i ciència, s'acostuma a utilitzar el plural matemàtiques) és aquella ciència que estudia patrons en les estructures de cossos abstractes i en les relacions que s'estableixen entre ells (del mot derivat del grec μάθημα, máthema: ciència, coneixement, aprenentatge, μαθηματικoς). Malgrat que tingui múltiples usos en altres ciències i disciplines (molt particularment en la Física), i tracti relacions que poden semblar evidents, les matemàtiques primer postulen (veure axiomes matemàtics), i després dedueixen i demostren. Les matemàtiques no són considerades una ciència experimental. Els matemàtics acostumen a definir i investigar estructures i conceptes abstractes per raons purament internes a la matemàtica, ja que tals estructures poden proveir, per exemple, una generalització elegant, o una útil eina per a càlculs freqüents. A més, molts matemàtics estudien les seves àrees de preferència simplement per raons estètiques, veient així la matemàtica com una forma d'art en comptes d'una ciència pràctica o aplicada (encara que les estructures que els matemàtics investiguen tenen molt sovint el seu origen en observacions de la natura). La matemàtica és un art, però també una ciència d'estudi. Informalment, es pot afirmar que la matemàtica és l'estudi dels «nombres i símbols», és a dir, la investigació d'estructures abstractes definides axiomàticament utilitzant la lògica i la notació matemàtica. És també la ciència de les relacions espacials i quantitatives. Es tracta de relacions exactes que existeixen entre quantitats i magnituds, i dels mètodes pels quals, d'acord amb aquestes relacions, les quantitats buscades són deduïbles a partir d'altres quantitats conegudes o pressuposades. Altres punts de vista poden trobar-se en la filosofia matemàtica És freqüent trobar qui descriu la matemàtica com una simple extensió dels llenguatges naturals humans, que utilitza una gramàtica i un vocabulari definits amb extrema precisió, el propòsit de la qual és la descripció i exploració de relacions conceptuals i físiques. Recentment, això no obstant, els avanços en l'estudi del llenguatge humà apunten cap una altra forma d'analitzar-los: els llenguatges naturals (com català i el francès) i els llenguatges formals (com la matemàtica i els llenguatges de programació) són estructures que són de naturalesa bàsicament diferent.

Història

Històricament, la matemàtica va sorgir amb la finalitat de fer els càlculs en el comerç, per a amidar la terra i per a predir els esdeveniments astronòmics. Aquestes tres necessitats poden ser relacionades en certa forma amb la subdivisió àmplia de les matemàtiques en l'estudi de l'estructura, l'espai i el canvi. L'estudi de l'estructura comença amb els nombres, inicialment els nombres naturals i els nombres enters. Les regles que dirigeixen les operacions aritmètiques s'estudien en l'àlgebra elemental, i les propietats més profundes dels nombres enters s'estudien en la teoria de nombres. La investigació de mètodes per a resoldre equacions duu al camp de l'àlgebra abstracta. L'important concepte de vector, generalitzat a espai vectorial, és estudiat en l'àlgebra lineal, i pertany a les dues branques de l'estructura i l'espai. L'estudi de l'espai origina la geometria, primer la geometria euclidiana i després la trigonometria. La comprensió i descripció del canvi en variables mesurables és el tema central de les ciències naturals, i el càlcul. Per a resoldre problemes que es dirigeixen en forma natural a relacions entre una quantitat i la seva taxa de canvi, i de les solucions a aquestes equacions, s'estudien les equacions diferencials. Els nombres usats per a representar les quantitats contínues són els nombres reals. Per a estudiar els processos de canvi s'utilitza el concepte de funció matemàtica. Els conceptes de derivada i integral, introduïts per Newton i Leibniz, representen un paper clau en aquest estudi, que es denomina Anàlisi. Per raons matemàtiques, és convenient per a moltes fins introduir els nombres complexos, el que dóna lloc a l'anàlisi complexa. L'anàlisi funcional consisteix a estudiar problemes la incògnita dels quals és una funció, pensant-la com un punt d'un espai funcional abstracte. Un camp important en matemàtiques aplicades és la probabilitat i l'estadística, que permeten la descripció, l'anàlisi i la predicció de fenòmens que tenen variables aleatòries i que s'usen en totes les ciències. L'anàlisi numèrica investiga els mètodes per a realitzar els càlculs en computadores.

Enllaços externs

- [http://www.iecat.net/institucio/societats/SCMatematiques/ienn/cat/index.html Societat Catalana de Matemàtiques]
- [http://www.emis.de/ European Mathematical Society] (en anglès) categoria:Matemàtiques ja:数学 ko:수학 ms:Matematik simple:Mathematics th:คณิตศาสตร์ zh-min-nan:Sò·-ha̍k

Modes d'organització de l'espai terrestre

Segons Pierre George l'organització de l'espai és un esdeveniment per respondre a les necessitats de la comunitat local, del mosaic constituït per l'espai brut diferenciat. Per a l'Olivier Dollfus, a cada tipus de societat, i a cada etapa de l'evolució històrica, correspon unes formes d'organització de l'espai que és possible reunir en famílies, de vegades una miqueta arbitràries. És convenient, per a cada família, analitzar la funció dels limitadors naturals en les diferents escales, i les relacions jeràrquiques que s'estableixen entre els elements constitutius de l'espai.
- Distingim:
- El paisatge natural
- El paisatge modificat
- El paisatge ordenat Categoria:Geografia

Paisatge

)]] Definir el paisatge des del punt de vista geogràfic no és fàcil, perquè aquest és l'objecte d'estudi primordial i el document geogràfic bàsic a partir del com es fa la geografia. Entenem, en general, per paisatge qualsevol àrea que inclou tant els trets naturals com els modelats per l'home i que tenen un reflex visual en l'espai. geografia]] El paisatge es defineix per les seves formes, naturals o antròpiques. Tot paisatge està compostós per elements que s'articulen entre si. Aquests elements són bàsicament de tres tipus: abiòtics, biòtics i antròpics, que apareixen per l'acció humana. Determinar aquests elements és el que constitueix el primer nivell de l'anàlisi geogràfica. antròpics] En principi tota activitat humana té un reflex a l'espai, i per tant modifica el paisatge. Es pot conèixer el caràcter d'una societat per les seves manifestacions a l'espai, i pel seu impacte en el paisatge. Així, a manera d'exemple, si una societat necessita pa apareixeran en el paisatge: camps de blat, molins, forns i fleques per a la seva distribució al públic. Fins les activitats aparentment més etèries tenen el seu impacte en l'espai i modifiquen el paisatge, com la banca i les seves sucursals, la telefonia cel·lular i les antenes de repetició o les empreses de venda a través de la xarxa i els magatzems en els quals guarden la mercaderia. antròpics (Estats Units)]] Categoria:Geografia ja:景観

Geografia física

La geografia física és la part de la geografia que estudia els elements del medi natural: geològics, climàtics, biològics, hidrològics, astronòmics, etc... :Es pot distingir entre les següents variants aplicades a diferents camps:
- Geomorfologia, amb mètodes de la geologia, la litologia i la geofísica.
- La climatologia, amb mètodes de la meteorologia i l'estadística.
- L'hidrologia, continental i marina, amb mètodes de la geologia, la oceanografia i l'estadística.
- La Pedologia amb mètodes de la geomorfologia,i l'edafologia.
- La biogeografia amb mètodes de la biologia, la botànica, la zoologia, l'edafologia i l'ecologia. Categoria:Geografia

Geologia

La Geologia (del grec γη (geo, "terra"), i λóγος (logos, "ciència") és la Ciència que estudia la Terra, la seva història i els processos que li han donat forma. També es pot considerar geologia l'estudi d'altres planetes, tot i que se solen utilitzar altres termes més especialitzats: selenologia (de la Lluna), areologia (de Mart), etc. El primer a utlitzar el terme geologia va ser Richard de Bury el 1473, que la utilitzava per distingir entre la jurisprudència terrenal i la teològica. Jean-André de Luc fou el primer d'utilitzar el terme amb el seu sentit modern, l'any 1779.

Branques de la Geologia

- Cristal·lografia
- Estratigrafia
- Mineralogia
- Sismologia
- Vulcanologia
- Petrologia
- Tectònica i Geologia estructural
- Paleontologia Categoria:Geologia ja:地質学 ko:지질학 th:ธรณีวิทยา

Geofísica

La geofísica és la ciència que estudia els fenòmens físics que tenen lloc a la Terra. Les seves especialitats més importants són:
- Sismologia (l'estudi dels terratrèmols)
- Gravimetria i geodesia (l'estudi del camp gravitatori i de la forma de la Terra)
- Ciències atmosfèriques, que inclouen: :
- Electricitat atmosfèrica i magnetisme terrestre :
- Meteorologia i climatologia, que estudien el temps atmosfèric a petita i a gran escala, respectivament. :
- Aeronomia, que estudia l'estructura física i química de l'atmosfera.
- Geotermometria (l'estudi dels fluxos de calor a l'interior de la terra, com la vulcanologia)
- Hidrologia (estudi de les aigües superficials)
- Oceanografia
- Tectònica (processos geològics de l'escorça terrestre) Categoria:Física Categoria:Geologia ja:地球物理学 th:ธรณีฟิสิกส์

Meteorologia

del 2005]] La Meteorologia (del grec μετεωρολογία) és la ciència que tracta de estat del temps i dels meteors en l'atmosfera de la Terra. Inclou l'estudi de les variacions diàries de les condicions atmosfèriques (Meteorologia Sinòptica), l'estudi de les propietats elèctriques, òptiques i altres de l'atmosfera (Meteorologia Física), l'estudi del clima, les condicions mitjanes i extremes durant llargs períodes de temps (Climatologia), la variació dels elements meteorològics prop de la terra en una àrea xicoteta (Micrometeorologia) i molts altres fenòmens. L'estudi de les capes més altes de l'atmosfera (superiors als 20 quilòmetres o 25 Km) acostuma a implicar l'ús de tècniques i disciplines especials, i rep el nom d'Aeronomia. El terme Aerologia s'aplica a l'estudi de les condicions atmosfèriques a qualsevol alçada. Cal distingir entre les condicions actuals i la seva evolució anomenat temps atmosfèric i les condicions mitjanes durant un llarg període que es coneix com clima del lloc o regió.

Importància de la meteorologia

Per mitjà de l'estudi dels fenòmens que ocorren en l'atmosfera la meteorologia tracta de definir el clima, predir el temps, comprendre la interacció de l'atmosfera amb altres subsistemes, etc. El coneixement de les variacions climàtiques ha sigut sempre de summa importància per al desenvolupament de l'agricultura, la navegació, les operacions militars i la vida en general. Per això des de la més remota antiguitat es té constància de l'observació dels canvis en el clima, associant el moviment dels astres amb les estacions de l'any i amb els fenòmens atmosfèrics. Els antics egipcis associaven els cicles de crescuda del Nil amb els moviments de les estreles explicats pels moviments dels deus. Els babilònics predeien el temps guiant-se per l'aspecte del cel.

Fenòmens atmosfèrics

Els fenòmens atmosfèrics o meteors es poden classificar en:
- Aeris, com el vent.
- Aquosos, com la pluja, la neu i el pedra
- Lluminosos, com la aurora boreal o el arc iris
- elèctrics , com el llamp. La pressió, la temperatura i la humitat són els factors climàtics fonamentals en l'estudi de l'oratge i en la predicció del temps. La temperatura, sotmesa a nombroses oscil·lacions, es troba condicionada, entre altres múltiples factors, per la latitud i per l'altura sobre el nivell del mar.

Vegeu també

Enllaços Externs

- [http://www.gencat.net/servmet/index.htm Servei meteorològic de Catalunya]
- [http://www.infomet.fcr.es/ Informació meteorològica de Catalunya (InfoMet]]
- [http://www.inm.es/ Institut Nacional de Meteorologia d'Espanya] Categoria:Meteorologia ja:気象学 ko:기상학 ms:Meteorologi

Estadística

L' Estadística es la ciència i la practica de desenvolupar coneixement huma mitjansant l'us de dades empiriques. Es basa en la teoria estadística, que es una branca de la matemàtica aplicada. Seguint aquesta teoria, la incertesa i l'aleatorietat es modelen utilitzant la teoria de probabilitats. La practica de l'estadistica inclou la planificacio, resum i interpretacio d'observacions incertes. Com que l'objectiu de l'estadistica es produir la millor informacio amb la informacio disponible, alguns autors la consideren una branca de la teoria de decisions.

Enllaços externs

- [http://www.idescat.net/ Idescat.net] - Lloc web de l'Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya) ja:統計学 ms:Statistik simple:Statistics th:สถิติศาสตร์ Categoria:Matemàtiques

Hidrologia

Anomenem hidrologia la ciència geogràfica que es dedica a l'estudi de la distribució i les propietats de l'aigua de l'atmosfera i la superfície terrestre. Això inclou les precipitacions, la humitat del sòl, l'evapotranspiració, l'aigua subterrània i l'equilibri de les masses glacials. Per contra anomenem hidrografia a l'estudi de totes les masses d'aigua de la Terra, i en sentit més estricte a la mesura, recopilació i representació de les dades relatives al fons de l'oceà, les costes, les marees i les corrents de manera que es puguin plasmar sobre un mapa, sobre una carta hidrogràfica. Un altre terme relacionat amb l'igua és la hidràulica, que és aquella branca de la física i l'enginyeria que estudia l'equilibri i el moviment dels líquids. No obstant aquesta diferència, usarem els termes gairebé com sinònims, ja que la part de la hidrografia que ens interessa aquí és aquella que crei relleu, per tant la qual està en contacte amb la superfície terrestre, i per això mateix la qual és objecte d'una anàlisi hidrològica. La hidrologia és essencial en el modelat de l'escorça terrestre. Aquesta influència es manifesta d'acord amb la distribució de les masses de roques coherents i deleznables, i de les deformacions que les han afectat, i són fonamentals en la definició dels diferents relleus. Recordem que un riu és un corrent d'aigua que flueix per un llit des de les terres altes a les terres baixes i aboca en el mar o en una regió endorreica (riu col·lector) o a altre riu (afluent). Els rius s'organitzen en xarxes. Una conca hidrogràfica és l'àrea total que aboca les seves aigües de vessament a un únic riu, aigües que depenen de les característiques de la alimentació. Una conca de drenatge és la part de la superfície terrestre que és drenada per un sistema fluvial unitari. El seu perímetre quiet delimitat per la divisòria o interfluvi. Els traçats dels elements hidrogràfics es caracteritza per l'adaptació o inadaptació a les estructures litològiques i tectòniques, però també l'estructura geològica actua en el domini de les xarxes hidrogràfiques determinant la seva estructura i evolució.

Vegeu

- Cicle hidrològic Categoria:geografia ja:水文学

Geologia

Branques de la Geologia

Estadística

Enllaços externs

Climatologia

La climatologia és l'estudi de el clima i de el temps ha estat un assumpte que ha ocupat a la Geografia des dels seus començaments. De les condicions atmosfèriques depenen moltes activitats humanes, des de l'agricultura fins un simple passeig pel camp. Per això s'ha fet un esforç ingent per predir el temps tant a curt com a mitjà termini. El primer que hem d'aclarir són els conceptes de temps i clima, que fan referència a escales temporals diferents. Quan una comarca, ciutat, vessant, etc., té un clima diferenciat del clima zonal diem que és un topoclima. A més, anomenem microclima al que no té divisions inferiors, com el qual hi ha en una habitació, sota un arbre o en un determinat cantó d'un carrer. El clima tendeix a ser regular en períodes de temps molt llargs, fins i tot geològics, el que permet el desenvolupament d'una determinada vegetació i un sòl perfectament equilibrat, sòls climàtics. Però, en períodes de temps geològics, el clima també canvia de forma natural, els tipus de temps es modifiquen i es passa d'un clima altre en la mateixa zona. El temps, i el clima té lloc en l'atmosfera. Per a estudiar un clima és necessària l'observació durant un lapse de temps llarg (mínim quinze anys). Les observacions de temperatura, precipitacions, humitat i tipus de temps es recullen en les estacions meteorològiques. Amb aquestes dades s'elaboren taules que s'expressen en climogrames. Categoria:Clima Categoria:Geografia

Estadística

Enllaços externs

Geomorfologia

Anomenem geomorfologia a la ciència geografica que té per objecte la descripció i l'explicació de el relleu terrestre, continental i submarí. Constitueix una disciplina de síntesi orientada, especialment cap a l'estudi d'un dels components del medi natural. El relleu de la Terra pot reduir-se a una sèrie d'unitats topogràfiques anomenades vessants. Però dintre d'elles podem identificar certes característiques comunes que constitueixen les formes de relleu. La orografia és la ciència que estudia aquestes unitats, per a això les ha de caracteritzar, inventariar i classificar de manera sistemàtica. També tractarà de les combinacions possibles entre diferents unitats de relleu product del cicle geogràfic. El relleu de la Terra és un fenomen complex que procedeix d'incessants interaccions dels diferents components de l'espai geogràfic, és a dir de la litosfera, de la atmosfera, de la hidrosfera i de la biosfera. A la geomorfologia podem diferenciar tres àmbits d'estudi:
- La geomorfología estructural tracta dels fonaments litològics i tectònics que defineixen el relleu en la Terra, de les formes estructurals elementals, de les grans unitats morfoestructurals i els seus contactes, i de les relacions de la hidrografia amb relleus d'origen geològico.
- La geomorfología dinàmica tracta dels processos elementals d'erosió, del cicle geogràfic, dels grans agents de transport i de la naturalesa de l'erosió, que integra l'erosió antròpica i els processos morfogenètics.
- La geomorfologia climàtica tracta de la influència del clima en la morfogènesi, dels grans dominis morfoclimàtics, i de les herències dels sistemes morfoclimàtics del passat. La geomorfología dels litorals, mereix una atenció especial, per les peculiaritats de l'erosió litoral, i les formes litorals i tipus de costa que observem, així com l'evolució dels litorals. Categoria:Geografia

Biogeografia

La biogeografia és la part de la geografia que estudia la distribució dels éssers vius sobre la Terra i les condicions en les quals aquests es desenvolupen. La superfície de la Terra no és uniforme, ni en tota ella existeixen les mateixes característiques. L'espai isòtrop que utilitzen, o suposen, els esquemes teòrics de localització és tan sol una construcció matemàtica de l'espai. Per començar existeixen en el planeta tres medis en els quals es desenvolupa la vida: la terra, l'aigua i l'aire. Són tres mitjans radicalment distints, en els quals l'adaptació de les espècies al mateix els dóna característiques especials i singulars. Però encara més, dintre de cadascun d'aquests mitjans, i d'acord amb les seves irregularitats geogràfiques, s'individualitzen espais amb característiques diferents, en els quals es desenvolupen formes endèmiques de vida. Aquestes formes, encara ser abundants, no són les úniques. En cadascun d'aquests espais es desenvolupen multitud d'espècies que viuen entre dos mitjans. A més, hi ha espècies, que interactuant unes amb altres, tanquen cicles en els quals es traspassa energia i matèria d'un sistema a un altre, com el cicle del sol, la cadena tròfica o el cicle del carboni. Cadascun d'aquests espais en els quals es desenvolupa la vida d'una forma equilibrada, entre animals, plantes, sòl i clima, es diu ecosistema. Els factors que influeixen en la diversitat de la naturalesa, i que els seus llindars són decisius per a establir l'equilibri ecològic són: el sòl, el clima i l'associació entre espècies, o biocenosi. També hauríem de tenir en compte les modificacions antròpiques de la biocenosi. La Biogeografia es divideix en dues grans branques: la fitogeografia que s'ocupa de les espècies vegetals i la zoogeografia, que s'interessa per les espècies animals. En el món acadèmic existeix el debat entre geògrafs i biòlegs, sobre l'objecte d'estudi de la biogeografia. Així, els geògrafs entenen aquesta ciència com el que els biòlegs anomenen ecologia, mentre que els biòlegs limiten la biogeografia a l'estudi de la distribució dels éssers vius, deixant de banda l'estudi de les seves causes i interrelacions. Categoria:Geografia física

Botànica

La botànica (del grec, herba), o fitologia, és la ciència que tracta tot el que fa referència als vegetals. Té dues branques principals:
- Botànica pura
- Botànica aplicada

Disciplines botàniques i temes relacionats

- Classificació dels organismes vegetals
- Fisiologia vegetal
- Geobotànica
- Noms en llengua vernacle de les plantes

Gent i història

- Botànics famosos
- Història de la botànica

Vegeu també

- Arboretum de Catalunya Categoria:Botànica

Zoologia

La Zoologia (del grec zoon = animal i logos = paraula), és la branca de la biologia que tracta tot el que fa referència als animals. La biologia dels animals, és coberta per les següents àrees;
- Fisiologia animal; inclou l'anatomia i l'embriologia
- La genètica i els mecanismes de desenvolupament d'animals i plantes, són estudiats en la biologia molecular, la genètica molecular i la biologia del desenvolupament.
- L'ecologia dels animals, és coberta en l'ecologia del comportament i altres matèries.
- La biologia evolutiva dels animals i de les plantes, és considerada un dels aspectes de l'evolució, la genètica de poblacions, l'herència, la variació, mendelisme, reproducció,...
- Sistemàtica, filogenètica, filogeografia, classificacions biogeogràfiques i taxonòmiques, i agrupació d'espècies via descendents comuns i associacions regionals. Categoria:Zoologia ja:動物学 ko:동물학 ms:Zoologi simple:Zoology th:สัตววิทยา

Edafologia

Introducció

La edafologia és la ciència que estudia els sòls. Pedologia és refereix al mateix concepte però incidint especialment en l'aspecte dinàmic del sòl. El sòl ja va estar estudiat pels grecs i llatins i més tard pels agrònoms de l'Andalus de l'edat mitjana. Al segle XVI Bernard Palissy i Olivier de Serres, reprengueren l'estudi científic d'aquesta disciplina que es va anar desenvolupant al segle XVIII, i esdevenint un subjecte d'atenció privilegiada al segle XIX en particular amb els treballs del geògraf rus Vassili Dochouchaev. Ja sia sota el nom d'edafologia, pedologia o agrologia ha interessat a agrònoms, químics, geòlegs, geògrafs, biòlegs, silvicultors, i especialistes en l'ordenació del territori. Tots ells han contribuït a fer avançar els coneixements en matèria de sòls i la seva formació. El sòl no constitueix un suport inert o estable sinó que al contrari és lloc d'interaccions entre el clima, els éssers vivents i la matèria mineral de la roca mare. Un sòl és sempre un sistema viu, per això el que hi ha a la lluna i altres planetes sense vida s'anomena regolit. La humanitat ha intervingut de manera molt notable en l'evolució dels sòls sobre la terra. L'agricultura només pel fet de llaurar un terreny el transforma ja que forma sobre la part superior de l'horitzó del sòl una capa de pertorbació antròpica amb unes característiques fisioquímiques radicalment diferents de les que tindria en condicions naturals. Les antigues civilitzacions de regadiu en les conques dels rius Tigris i Eufrates ja van provocar la salinització de gran part de les terres que per això van acabar essent abandonades. L'agricultura moderna ja intenta evitar els errors del passat però en fa de nous amb una insidiosa contaminació difusa que en el cas dels sòls acaba transportant-la a les aigües subterrànies. Les tasques de construcció d'edificis i infraestructures són una altra forma d'intervenció humana en els sòls que d'una banda els "segresta" deixant-los inútils per altres funcions que les de suport constructiu i de l'altra modifica les seves característiques físico-químiques originals. La resta de la vida animal és la principal responsable de gran part dels processos evolutius del sòl microorganismes, insectes, àcars, llombrius, rosegadors amb la seva activitat constant han tingut i continuen tenint un dels papers cabdals. La ciència del sòl és relativament nova (a Catalunya i en llengua catalana es va publicar el primer llibre sobre la matèria el 1938) com a ciència aplicada es basa principalment en la física i la química i fins el desenvolupament recent d'aquestes disciplines no s'ha pogut establir un veritable coneixement científic dels processos que transcorren en el sòl.

Matèries objecte d'estudi en l'edafologia

Forma i Factors que componen el sòl

- El perfil del sòl i els horitzonts del sòl
- Factors formadors del sòl: Temps topografia, clima , organismes, roca mare.
- Components minerales del sòl Roques. Minerals silicats, òxids, carbonats. Argila.
- Components orgànics del sòl. Mineralització. Humificació. Complexes argilo-húmics.

Geografia humana

La Geografia humana és la part de la Geografia que estudia els elements del paisatge que han estat creats per les societats humanes, ja sigui en la actualitat com en el passat. Aquests elements es deuen a la seva activitat agrícola, urbana, industrial, de transport, comercial i a la seva pròpia dinàmica demogràfica. En la geografia humana s'estudia:
- La geografia de la població, amb mètodes de la demografia, la sociologia i les matemàtiques.
- La geografia rural, amb mètodes de l'Agronomia, la climatologia, l'estadística i l'economia.
- La geografia econòmica que engloba totes les activitats econòmiques com:
- La geografia industrial, amb mètodes de les matemàtiques i l'economia.
- La geografia dels transports i comercial amb mètodes de l'economia, les Matemàtiques i la sociologia.
- La geografia del turisme amb mètodes de l'economia, les matemàtiques i la sociologia.
- La geografia urbana, amb mètodes de l'urbanisme, la sociologia i les matemàtiques. Categoria:Geografia ko:인류지리학

Johannesburg

right Johannesburg (eGoli in isiZulu, eRhawutini in isiXhosa) is de grootste stad van Zuid-Afrika in de provincie Gauteng. Hoewel het niet de hoofdstad van het land is, is Johannesburg wel het hart van de Zuid-Afrikaanse economie, waarvan de goudindustrie overigens lang niet meer de enige steunpilaar is. Alle drie de namen eGoli, eRhawutini en Gauteng (uit seSotho) verwijzen naar de reden waarom deze stad zo groot geworden is: het goud van de Witwatersrand. In en om de stad zijn dan ook grote heuvels afval uit de kilometersdiepe goudmijnen te zien. Zij bestaan uit een geel zand, waarop maar moeizaam iets groeien wil (met name pampagras) dat regelmatig weer opnieuw aan een bewerkingsronde onderworpen wordt als er een verbeterde uitlogingsmethode gevonden is. In de tijd van de apartheid werden de rassen strikt gescheiden gehouden en bestonden er stadsdelen waar alleen blanken of alleen zwarten mochten wonen. De grootste en bekendste zwarte buitenstad is Soweto.

Zusterstad

- Birmingham, Verenigd Koninkrijk

Geboren in Johannesburg

- Frederik Willem de Klerk (18 maart 1936), Zuid-Afrikaans president (1989-1994)
- Robert Hunter (22 april 1977), Zuid-Afrikaans wielrenner Categorie:Stad in Zuid-Afrika Categorie:Zuid-Afrikaanse provinciehoofdstad Categorie:Metropool in Afrika ja:ヨハネスブルグ ko:요하네스버그 simple:Johannesburg

Sklep Zoologiczny gry SYLWESTER apartment madrid wegetarianizm

:: RELATED NEWS ::

Conflictbemiddeling
Bemiddeling is een poging van een bemiddelaar om twee personen of groepen die een geschil hebben tot elkaar te brengen om tot een oplossing te komen. Bemiddeling is vooral nuttig, als rechtstreekse onderhandeling tussen de partijen belemmerd wordt door een wederzijds gebrek aan vertrouwen. Bemiddeling kan zelfs werken, als één van beide parti

Geografia

Concepte

Camps d'estudi

Geografia física

Geografia humana

Geografia general i regional

Pàgines que s'hi relacionen

Terra

Composició i estructura

La hidrosfera

L'atmosfera

La Terra en el Sistema solar

La Lluna

La biosfera

Pàgines relacionades

Biologia

Branques de la Biologia

Enllaços externs

Terra

Composició i estructura

La hidrosfera

L'atmosfera

La Terra en el Sistema solar

La Lluna

La biosfera

Pàgines relacionades

Ciències Naturals

Ciències Experimentals

Enllaços Externs

Ciències socials

Matemàtiques

Categories

Fonaments i mètodes

Nombres

Matemàtica del canvi

Anàlisi

Estructures matemàtiques

Espais

Matemàtica finita

Matemàtica aplicada

Teoremes i conjectures famoses

Història de les matemàtiques. El món dels matemàtics

Matemàtiques recreatives

Història

Enllaços externs

Modes d'organització de l'espai terrestre

Paisatge

Geografia física

Geologia

Branques de la Geologia

Geofísica

Meteorologia

Importància de la meteorologia

Fenòmens atmosfèrics

Vegeu també

Enllaços Externs

Estadística

Enllaços externs

Hidrologia

Vegeu

Geologia

Branques de la Geologia

Estadística

Enllaços externs

Climatologia

Estadística

Enllaços externs

Geomorfologia

Biogeografia

Botànica

Disciplines botàniques i temes relacionats

Gent i història

Vegeu també

Zoologia

Edafologia

Introducció

Matèries objecte d'estudi en l'edafologia

Forma i Factors que componen el sòl

Propietats físiques dels sòls

L'aigua en el sòl