:: wikimiki.org ::

Geologia

Geologia

La Geologia (del grec γη (geo, "terra"), i λóγος (logos, "ciència") és la Ciència que estudia la Terra, la seva història i els processos que li han donat forma. També es pot considerar geologia l'estudi d'altres planetes, tot i que se solen utilitzar altres termes més especialitzats: selenologia (de la Lluna), areologia (de Mart), etc. El primer a utlitzar el terme geologia va ser Richard de Bury el 1473, que la utilitzava per distingir entre la jurisprudència terrenal i la teològica. Jean-André de Luc fou el primer d'utilitzar el terme amb el seu sentit modern, l'any 1779.

Branques de la Geologia

- Cristal·lografia
- Estratigrafia
- Mineralogia
- Sismologia
- Vulcanologia
- Petrologia
- Tectònica i Geologia estructural
- Paleontologia Categoria:Geologia ja:地質学 ko:지질학 th:ธรณีวิทยา

Grec

El grec pertany a la gran família de llengües derivades d'una llengua avantpassat comú coneguda com a indoeuropeu. La llengua grega de l'antiguitat es parlava no només a l'Antiga Grècia peninsular, sinó també a les colònies, cosa que va donar lloc als distints dialectes que en coneixem. El grec modern és parlat per uns 14.000.000 de persones, i és la llengua oficial de Grècia i part de Xipre.

Dialectes del grec antic

- Jònic: Es parlava a Eubea, a les illes Cíclades i a la regió d'Àsia Menor que comprèn Esmirna, Efes i Milet. Aquest dialecte és la base de la llengua d'Homer, Hesíode i Heròdot.
- Eòlic: Es parlava a la part nord de la costa d'Àsia Menor, a l'illa de Lesbos, a Tessàlia i Beòcia.
- Dòric: Abastava el nord-oest de Grècia, el Peloponès, la part sud de la costa d'Àsia Menor, les illes de Creta i Rodes i la Magna Grècia .
- Àtic: Parlat a Atenes i els seus voltants. La llengua grega tal com la coneixem actualment té el seu origen en aquesta època, encara que ha sofert grans transformacions en els seus mes de tres mil anys d'història, des del grec micènic de l'edat del bronze fins al grec demòtic contemporani.

Demòtic

El grec que sovint s'estudia com a model de llengua de l'antiguitat és el que correspon al dialecte àtic, ja que literàriament va arribar a superar tots els altres dialectes, principalment en els segles V aC i IV aC. En aquest dialecte van escriure els grans autors de la literatura grega: els poetes tràgics Èsquil, Sòfocles i Eurípides, el poeta còmic Aristòfanes, els historiadors Tucídides i Xenofont, el filòsof Plató i els oradors Lísies, Demòstenes i Escairis.

La llengua comuna

A partir de la unificació de Grècia sota Filip de Macedònia, el dialecte àtic, lleugerament alterat pel contacte amb els altres dialectes, es va imposar com a llengua literària a tot Grècia i es va estendre amb les conquestes d'Alexandre el Gran a tot l'Orient. El dialecte resultant es va anomenar "llengua comuna" o "Koiné" (de Κοινή, comú). Hi van escriure, entre altres, el filòsof Aristòtil, l'historiador Polibi i el moralista Plutarc. Va ser durant molts segles la lingua franca de l'imperi Romà (època durant la qual el Nou Testament va aparèixer, escrit en aquesta llengua i fent que la denominació "grec del Nou Testament" no sigui inusual avui dia). Durant el període bizantí la llengua grega va perdre el seu antic caràcter, per l'evolució de les seves formes i per la barreja d'elements estranys, i va donar origen al grec modern. De l'alfabet grec va evolucionar l'alfabet llatí. Categoria:Grec als:Griechische Sprache ja:ギリシア語 ko:그리스어 ms:Bahasa Greek simple:Greek language th:ภาษากรีก

Terra

La Terra és el tercer planeta del Sistema solar, per ordre de proximitat al Sol. La seva òrbita és molt poc excèntrica: és una el·lipse molt semblant a una circumferència, d'un radi d'uns 150 milions de km. Gira al voltant del Sol a una velocitat mitjana de 29,8 km per segon, i la distància mitjana que la separa del Sol és de 149.600.000 km. La Terra realitza els següents moviments de forma simultània:
- Translació sobre la seva òrbita al voltant del Sol.
- Rotació sobre el seu propi eix, que determina els dies i les nits, amb una duració de 23 hores, 56 minuts i 3,5 segons.
- Precessió i nutació. El seu diàmetre equatorial és de 12.756,270 km. És l'únic planeta conegut on existeix vida. La Terra posseix un únic satèl·lit natural, la Lluna.

Composició i estructura

La composició de la Terra en massa és: La Terra està composta de diverses capes amb diferents composicions químiques i comportament geològic:
- Escorça: és la capa més superficial i té una profunditat que varia entre els 12 km, en els oceans, fins als 80 km en cratons (porcions més antigues dels nuclis continentals). Està composta per basalt en les conques oceàniques i per granit en els continents.
- Mantell: és una capa intermèdia entre l'escorça i el nucli. Arriba fins una profunditat de 2.900 km. Està compost per peridotita.
- Litosfera: és la part més superficial que es comporta de manera elàstica. Té un gruix de 250 km i comprèn l'escorça i la porció superior del mantell.
- Astenosfera: és la porció del mantell que es comporta de manera fluïda.
- Nucli: és la capa més profunda del planeta i té un gruix de 3.475 km. Està compost d'un aliatge de ferro i níquel i és en esta part on es genera el camp magnètic terrestre. El nucli es subdivideix al seu torn en el nucli intern, el qual és sòlid, i el nucli extern, el qual és líquid.

La hidrosfera

- Vegeu: Hidrosfera. La Terra és l'únic planeta en el nostre sistema solar que té una superfície líquida. L'aigua cobreix un 71% de la superfície de la Terra (97% d'ella és aigua de mar i 3% aigua dolça). Formant cinc oceans i set continents. La Terra està realment a la distància del Sol adequada per a tenir aigua líquida en la superfície. No obstant sense el efecte hivernacle, l'aigua en la Terra es congelaria. Al principi el Sol emetia menys radiació que ara, però els oceans no es van congelar perquè l'atmosfera de primera generació de la Terra posseïa molt més CO₂ i per tant més efecte hivernacle. En altres planetes, com Venus, l'aigua va desaparèixer perquè la radiació solar ultraviolada trenca la molècula i el ió hidrogen, que és lleuger, escapa de l'atmosfera. Aquest efecte és lent, però inexorable. Esta és una hipòtesi que explica per què Venus no té l'aigua. En l'atmosfera de la Terra, un tènue capa de ozó en l'estratosfera l’absorbeix la majoria d'esta radiació ultraviolada reduint l'efecte . L'ozó, protegeix a la bioesfera del perniciós efecte de la radiació ultraviolada . La magnetosfera també és un escut que ens protegeix del vent solar. La massa total de la hidrosfera és aproximadament 1,4·10²¹ kg.

L'atmosfera

- Vegeu: Atmosfera terrestre. La Terra té una espessa atmosfera composta en un 78% de nitrogen, 21% de oxigen, i 1% d'argó, més traces d'altres gasos com anhídrid carbònic i vapor d'aigua. L'atmosfera actua com una manta que deixa entrar la radiació solar però no deixa escapar la radiació terrestre.(Efecte hivernacle). Gràcies a ella la temperatura mitjana de La Terra és d'uns 17ºC. La composició atmosfèrica de la Terra és inestable i es manté per la biosfera. Així, la gran quantitat d'oxigen lliure s'obté per la fotosíntesi de les plantes, que per l'acció de l'energia solar transforma CO₂ en O₂. L'oxigen lliure a l'atmosfera és una conseqüència de la presència de vida, i no al revés. Les capes de l'atmosfera són: la troposfera, l'estratosfera, la mesosfera, la termosfera, i l'exosfera. Les seves altituds varien amb els canvis estacionals. La massa total de l'atmosfera és aproximadament 5,1·10¹⁸ kg.

La Terra en el Sistema solar

La Terra tarda 23 hores, 56 minuts i 4,09 segons (dia sideral) a girar al voltant de l'eix de rotació que passa pel Pol Nord i el Pol Sud. Tarda 24 hores en dos passos del Sol pel mateix meridià (dia solar mitjà). Així a causa del moviment real de rotació de la Terra hi ha un moviment aparent de l'est a l'oest a una velocitat de 15º/hr = 15'/min, és a dir un diàmetre del Sol o de la Lluna cada dos minuts. La Terra gira al voltant del Sol en 365,2564 dies solars mitjans (any sideral). Açò dóna un moviment del Sol respecte a les estrelles fixes a una velocitat de 1º/dia és a dir un diàmetre del Sol o de la Lluna cada 12 hores, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel. La Terra té un satèl·lit natural, la Lluna que orbita al voltant de la Terra cada 27 1/3 dies. Així que hi ha un moviment de la Lluna respecte al Sol i les estrelles fixes a una velocitat d'aproximadament 12º/dia, és a dir un diàmetre de la Lluna cada hora, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel. Vist des del pol Nord de la Terra, el moviment de la Terra, i la Lluna així com els seus moviment de rotació són tots directes (en sentit contrari a les agulles del rellotge). El pla de l'Equador i el pla de la Eclíptica formen un angle d'uns 23,5 graus. Això causa les estacions en la Terra. El pla de l'òrbita de la Lluna està inclinat aproximadament 5 graus respecte a la Eclíptica. Si no és així hi hauria un eclipsi de Sol i un de Lluna tots els mesos.

La Lluna

- Vegeu: Lluna. La Lluna té un quart del diàmetre de la Terra. Quan comparem aquesta relació planeta-satèl·lit amb les de la resta de planetes dels sistema solar, veiem que no n'hi ha cap que tingui un satèl·lit tan gran en relació a la mida del planeta, excepte el sistema Plutó-Caront. L'atracció gravitatòria entre la Terra i la Lluna causa les marees a la Terra. El mateix efecte a la Lluna fa que el seu període de rotació siga igual que el període orbital. Com a resultat, la Lluna sempre presenta la mateixa cara a la Terra. En el seu moviment al voltant de la Terra diferents fraccions de la Lluna són il·luminades pel Sol, presentant un cicle complet de fases lunars. La Lluna pot causar una variació moderada del clima terrestre. La simulacions per ordinador mostren que la força d'atracció de la Lluna cap a la protuberància equatorial de la Terra causen una estabilització de la inclinació de l'eix de rotació, produint una variació moderada del clima. Sense esta estabilització alguns científics pensen que l'eix de rotació podria ser caòticament inestable, com pareix ocórrer en el planeta Mart. Si l'eix de rotació de la Terra s'acostara a l'eclíptica, la variació estacional del clima seria summament severa. Un pol apuntaria directament cap al Sol durant estiu i mentres per a l'altre seria nit permanent en hivern. Els científics que han estudiat l'efecte pensen que això causaria la desaparició de la vida, afectant animals i plantes grans. La Lluna vista des de la Terra, té la mateixa grandària angular que el Sol (el Sol és 400 vegades més gran, però està 400 vegades més lluny que la Lluna). Açò permet que hi haja eclipsis de sol totals. L'origen de la Lluna és desconegut, però la hipòtesi més acceptada actualment és que es va formar per la col·lisió d'un protoplaneta de la grandària de Mart quan la Terra era jove. Esta hipòtesi explica (entre altres coses) la falta de ferro a la Lluna. La Terra té també almenys un satèl·lit coorbital, l'asteroide 3753 Cruithne.

La biosfera

- Vegeu: Biosfera. La Terra és l'únic lloc que es coneix amb vida. Les formes de vida del planeta Terra formen la "biosfera". La biosfera va començar a evolucionar fa aproximadament 3.500 milions d'anys (3,5·10⁹ anys). La Hipòtesi Gaia o teoria de Gaia és un model científic de la biosfera terrestre formulat pel biòleg James Lovelock i que suggereix que la vida sobre la Terra organitza les condicions climàtiques per a afavorir el seu propi desenvolupament. vida vida vida

Pàgines relacionades

- Astronomia
- Sistema Solar
- Història de la Terra en un dia
- Tectònica de Plaques
- Geologia
- Geografia
- Climes de la Terra
- Població humana Categoria:Planetes ja:地球 ko:지구 ms:Bumi simple:Earth th:โลก zh-min-nan:Tē-kiû

Lluna

La Lluna és l'únic satèl·lit natural de la Terra. El seu diàmetre és de 3.475 km i orbita a una distància mitjana de 384.400 km. La seva massa és molt menor que la terrestre, i l'acceleració de la gravetat és aproximadament 1/6 de la de la Terra. La seva superfície està plena de cràters i posseix una atmosfera molt tènue. Vist des de la Terra, és l'objecte més brillant després del Sol. El 21 de juliol de 1969 els astronautes de l'Apollo 11 van ser els primers homes en trepitjar la seva superfície.

Característiques orbitals

Revolució sideral i sinòdica

La Lluna tarda 27d 7h 43m 11,5s en girar en torn de la Terra si considerem el gir respecte al fons estel·lar (revolució sideral), però 29d 12h 44m 2,9s si el considerem respecte al Sol (revolució sinòdica), i açò és perquè en aquest lapse la Terra ha girat al voltant del Sol. (vegeu mes). Esta última revolució regeix les fases de la Lluna, eclipsis i marees lunisolars. Com que la Lluna tarda el mateix temps a donar una volta sobre si mateixa que entorn de la Terra, ens presenta sempre la mateixa cara. Açò se deu al fet que la Terra, per gravetat, ha frenat completament a la Lluna. La majoria dels satèl·lits presenten aquest fet respecte als seus planetes. Així fins a l'època de l'exploració espacial (Lunik 3) va ser impossible veure la cara oculta de la Lluna, que presenta una dissimetria respecte a la cara visible. El Sol il·lumina sempre la meitat de la superfície lunar, que no té perquè coincidir amb la cara que veiem, produint les fases de la Lluna.fases de la Lluna La immobilització de la Lluna respecte a la Terra s'ha produït perquè la gravetat terrestre actua sobre les irregularitats del globus lunar de manera que en el transcurs del temps la part visible té 4 km menys de radi que la part no visible, estant el centre de gravetat lunar desplaçat del centre lunar 1,8 km cap a la Terra.

Libració lunar

fases de la Lluna L'òrbita de la Lluna descriu una el·lipse al voltant de la Terra. La distància entre els dos astres és variable així com també la velocitat orbital. Degut a efectes gravitatoris, el període de rotació lunar està sincronitzat amb el seu període orbital de manera que la Lluna sempre mostra la mateixa cara cap a la Terra, d'això se'n diu rotació sincrònica. Però, atès que la rotació lunar és uniforme i la seva translació no, perquè segueix les lleis de Kepler, es produïx una libració en longitud que ens permet veure un poc de la superfície lunar a l'est i a l'oest de la part que normalment està encarada cap a la Terra. A més, el pla de l'òrbita lunar està inclinat uns 5º respecte a l'eclíptica, pel que es produïx una libració en latitud que ens permet veure alternativament un poc més allà dels pols nord i sud de la Lluna. Per ambdós moviments, el total de superfície lunar vista des de la Terra aconsegueix un 59% del total. Cada vegada que la Lluna creua l'eclíptica, si la Terra i el Sol estan sensiblement alineats (Lluna plena o Lluna nova) es produirà un eclipsi de Lluna o un eclipsi de Sol. Donada la complexitat del moviment, els nodes de la Lluna no estan fixos sinó que donen una volta cada 18,6 anys. L'eix de l'el·lipse lunar no està fix i l'apogeu i perigeu donen una volta completa cada 8,85 anys. La inclinació de l'òrbita varia entre 5º i 5º 18'.

Moviment de translació

Per què la Lluna ix aproximadament 3/4 hora més tard cada dia? Açò s'explica fàcilment coneixent l'òrbita de la Lluna al voltant de la Terra. La Lluna completa una volta al voltant de la Terra aproximadament una vegada al mes. Aquest moviment fa que la Lluna avanç al voltant de 12 graus en el cel cada dia. Si la Terra no rotara, veuríem la Lluna creuant la bóveda celest d'oest a este durant dos setmanes, i després estaria dos setmanes absent (durant les quals la Lluna seria visible en el costat oposat del globus). No obstant, la Terra completa un gir cada dia (la direcció de gir és també cap a l'est). Així, cada dia li porta a la Terra al voltant de 50 minuts més per a estar de front amb la Lluna novament (la qual cosa significa que nosaltres podem veure la Lluna en el cel.) El gir de la Terra i el moviment orbital de la Lluna es combinen, de tal forma que l'eixida de la Lluna es retarda de l'orde de 50 minuts cada dia. Per a notar el moviment de la Lluna en la seva òrbita, cal tenir en compte la seva ubicació en el moment de la Posta de Sol durant alguns dies. El seu moviment orbital la portarà a un punt més cap a l'est en el cel en el crepuscle cada dia.

Els eclipsis

Es deuen a una extraordinària casualitat el Sol és 400 vegades més gran però està 400 vegades més lluny de manera que ambdós tenen aproximadament la mateixa grandària angular. La Lluna en un eclipsi lunar pot contenir fins a tres vegades el seu diàmetre dins del con d'ombra causat per la Terra. Al contrari en un eclipsi de Sol la Lluna a penes tapa al Sol (eclipsi total) i en determinades part de la seva òrbita, quan està mes distant no arriba a tapar-lo, deixant una franja anul·lar (eclipsi anul·lar). La complexitat del moviment lunar dificulta el càlcul dels eclipsis i s'ha de tenir present en la periodicitat en què estos es produïxen (Període Saros).

Característiques físiques

La Lluna té 3.475 km de diàmetre, la seva superfície és de 37.700.000 km² i el seu volum, 21.860.000 km³.

Composició

L'escorça de la Lluna està composta per una varietat d'elements primaris, incloent urani, tori, potassi, oxigen, silici, magnesi, ferro, titani, calci, alumini e hidrogen.

Superfície

hidrogen La superfície lunar es divideix en dos grans zones clarament diferenciades pel seu albedo. Les parts més clares s'anomenen terrae i són terres altes literalment cobertes de cràters. Les parts més fosques s'anomenen maria (mars, en llatí) i són grans extensions de lava basàltica que fa mils de milions d'anys va cobrir antigues conques d'impacte. En els terrae lunars, és impossible afegir-hi un nou cràter sense destruir-ne part d'un altre, de tan saturada que n'està la superfície. Des de la Terra se'n poder observar uns 30.000 de 1 km de diàmetre o més, però n'hi ha molts més de més petits. Alguns tenen centenars o milers de milions d'anys d'edat. La falta d'atmosfera, d'efectes meteorològics, i de processos geològics recents han permès que molts d'ells s'hagin preservat durant tant de temps. El cràter lunar més gran, que també és el més gran del sistema solar, forma la conca d'impacte Pol Sud-Aitken. Aquest cràter està localitzat a la cara oculta, prop del pol sud, i té uns 2.240 km de diàmetre i 13 km de profunditat. Els maria es troben gairebé exclusivament a la cara visible. Aquesta assimetria es deguda, probablement, a la sincronització entre la rotació i l'òrbita de la Lluna. Aquesta sincronització exposa el costat ocult a més impactes d'asteroides i deixa que els maria de la cara visible es mantinguin pràcticament inalterats durant milions d'anys. A sobre de l'escorça lunar es troba una capa de pols de roca anomenada regolit. L'escorça i el regolit es troben distribuïts de forma irregular per la superfície lunar. La profunditat de l'escorça varia entre els 60 km de la cara visible i els 100 km de l'oculta, el regolit, en canvi, medeix de 3 a 5 m en els maria i de 10 a 20 m en els terrae.

Atmosfera

La Lluna té una atmosfera quasi insignificant, a causa de la baixa gravetat, incapaç de retindre àtoms de gas en la seva superfície. La totalitat de la seva composició encara es desconeix. El programa Apollo va identificar àtoms d'Heli i Argó, i més tard, observacions des de la Terra afegiren ions de Sodi i Potassi l'any 1988. La major part dels gasos en la seua superfície provenen del seu interior. Hi ha un temor que la massa dels gasos de les naus que han aterrat en la lluna hagen creat una pol·lució. Encara que estos gasos ja han d'haver desaparegut, encara hi ha una preocupació que queden restes que impedisquen investigar sobre l'atmosfera real de la Lluna. Com que no hi ha atmosfera, no hi ha res que freni els meteorits que arriben de l'espai i per això hi ha tants cràters. L'absència d'aire, i en conseqüència de vents, impedeix que s'erosione la superfície que transport terra i arena, allisant i cobrint les seves irregularitats. A causa de l'absència d'aire no es transmet el so.

La Terra i la Lluna

La Lluna per la seva grandària és el sisè satèl·lit del Sistema Solar. No obstant si s'adopta com a criteri de comparació amb quocient de masses amb el seu planeta resulta que Ganimedes és 1/12500 de la massa de Júpiter, Tità és 1/4700 la massa de Saturn i la Lluna és 1/81,3 la massa de la Terra. D'aquesta manera caldria considerar el sistema Terra-Lluna com un sistema binari. Esta és la raó per la qual els moviments del sistema són molt mes complexos que si la Lluna tinguera molta menys massa i que per a calcular la posició de la Lluna amb certa exactitud faça falta tenir en compte uns 1500 termes.

Les marees

La Terra amb la seva força de gravetat ha deformat la Lluna i en reciprocitat la Lluna i el Sol frenen a la Terra en la seva rotació i eleven la superfície marina dues vegades al dia produint les marees. Ja que el sistema Terra-Lluna pot considerar-se aïllat, s'ha de conservar el moment cinètic del sistema i si la Terra es frena en el seu gir, la Lluna el compensa allunyant-se 3,8 cm cada any, com han demostrat les mesures de distància mitjançant làser, possibles gràcies als reflectors que els astronautes van deixar a la Lluna durant les missions Apollo.

Origen de la Lluna

Geoquímics de la Universitat de Michigan han determinat amb molta precisió l'edat de la nostra Lluna, i han arribat a la conclusió de que es va formar fa entre 4.500 i 4.520 milions d'anys, molt probablement com a resultat d'una col·lisió entre la Terra i un altre planeta de la mateixa mida o més gran que Mart. Aquesta hipòtesi, que s'ha fet molt famosa, es coneix com la Teoria del Gran Xoc.

L'exploració lunar

Mart El Programa Lunik de l'antiga Unió Soviètica va tenir per objectiu arribar amb naus no tripulades a la Lluna. El Lunik 3 va aconseguir fotografiar la cara oculta, el Lunik 9 va aconseguir posar-se suaument sobre la seva superfície, el Lunik 10 va orbitar per primera vegada la Lluna. Dos vehicles Lunokhod van aconseguir passejar-se per la seva superfície i després de l'aterratge de l'Apollo 11 tripulat, la nau Lunik 16 va portar uns pocs grams de pols lunar a la Terra. El programa Ranger americà estavellava les seves naus contra la Lluna per a aconseguir amb les seves càmeres fotos detallades. Només les Ranger 7, 8 i 9 van aconseguir el seu objectiu. El va succeir el programa Surveyor que després del Lunik 9 va aconseguir aterratges suaus de naus no tripulades. El programa Lluna Orbiter va posar naus no tripulades en òrbita lunar per a cartografiar-la i ajudar al Programa Apollo a posar un home a la Lluna amb l'Apollo 11 el 21 de juliol de 1969. Les naus americanes Clementine, Lunar Prospector i l'europea Smart 1 han representat un retorn a la Lluna abandonada des de 1973. Intenten detectar la presència de vapor d'aigua mesclat amb pols lunar, procedent de cometes que s'han estrellat a la Lluna en cràters on mai no arriba la llum solar.

Pàgines que s'hi relacionen

- Missions Lunars
- Programa Apollo
- Fase lunar ---- Si quan es parla de "la lluna" es sol fer referència al satèl.lit de la Terra, en general, una lluna pot ser un satèl·lit_natural de qualsevol planeta. Tenen llunes, apart de la Terra, els següents planetes del Sistema Solar:
- Mart: 2 (Fobos i Deimos).
- Júpiter: 63.
- Saturn: 47
- Urà: 27
- Neptú: 13
- Plutó: 3 Caront Categoria:Lluna ja:月 ko:달 ms:Bulan (satelit) simple:Moon th:ดวงจันทร์ zh-min-nan:Go̍eh-niû

1473

Esdeveniments:

- Expansió de l'imperi asteca a partir de la conquesta de Tlateloco
- La corona catalanoaragonesa recupera el Rosselló
- Comença la construcció de la Capella Sixtina

Naixements:

- Copèrnic, astrònom
- Fernando de Rojas, escriptor castellà (data possible)
- Ariosto, poeta italià

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XV ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XV ko:1473년 simple:1473

1779

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVIII ko:1779년 ms:1779 simple:1779

Mineralogia

La mineralogia és la ciència que estudia els minerals. categoria:mineralogia ja:鉱物学

Sismologia

La sismologia és l'estudi científic dels terratrèmols i el moviment de les ones sísmiques per la superfície de la Terra. El camp també inclou l'estudi de fenòmens relacionats, com els tsunamis, volcans i les plaques tectòniques en general, i l'estudi de fenòmens com tsunamis, ones marines gegants. categoria:Sismologia ja:地震学 th:วิทยาแผ่นดินไหว

Categoria:Geologia

Categoria:Ciències de la Terra ja:Category:地質学 ko:분류:지질학 th:Category:ธรณีวิทยา

350te

motorola gry java Kabarety heavy metal alkomaty dieta kopenhaska

:: RELATED NEWS ::

Motî:tchamter
tchamter (codjowaedje) [v.s.c.] 1. roter raddimint. Et haydaday li ptite Liza e tchamtant djusk' al grande måjhon k' elle a rwaitî si sovint då lon (A. Henin). On dit eto: xhårer, xhaerpi. F. filer. 2. roter tot fjhant do brut. I n' aveut nén ddja oyou tchamter dins l'

Read More...

Motî:djante
djante [f.n.] 1. tchame. On-z inméve mî les djantes di få. Les djantes k' on fwait dins des flaxhes si sbîlèt rade. >> bwès d' djante: bwès k' on va poleur fé des djantes avou. >> toû d' djante: a) toû d' ene rowe di bwès (totes les tchames eshonne); b) tou d' ene rowe di fier (biciclete, oto), ki poite li pneu. Disfondowes: