Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
Georg Friedrich Händel

Georg Friedrich Händel

Georg Friedrich Händel o en grafia anglesa George Frideric Handel (Halle, 23 de febrer de 1685 – Londres, 14 d'abril de 1759), compositor barroc britànic nascut a Alemanya. La seua obra més coneguda és El Messies, típica de l'època nadalenca. Va influir profundament a altres compositors més tardans, com Haydn, Mozart, i Beethoven. Nasqué quatre setmanes abans que Johann Sebastian Bach, i des de petit va donar mostres de posseir facultats musicals. Una anècdota diu que, al graner de la casa on vivia, hi havia, arraconat un vell clavecí: durant la nit se sentien sons harmoniosos que s'atribuïen a un follet entremaliat. Però un dia, els estadants de la casa, decidits a aclarir el misteri, es van proveir d'un llum i de garrots, i es van encaminar cap al graner: van obrir la porta d'improvís i, davant la sorpresa general, van descobrir que el follet trapella no era altre que el petit Georg Friedrich Händel, que, vencent el temor a la solitud i la foscor, deixava el seu llit per anar a recrear-se en l'abandonat instrument. Malgrat els seus dots musicals, el seu pare, que era barber i cirurgià de la cort, pensava destinar-lo als estudis de dret, i només a instàncies del príncep de Saxònia, va accedir a dedicar-lo a la música. El 1696 va visitar Berlín. L'any següent va morir el seu pare. El 10 de febrer de 1702, es va inscriure a la Universitat de Halle, però el 13 de març d'aquest mateix any va ocupar el lloc d'organista a la Domkirche, i es dedicà exclusivament a la música. El 1703 va marxar cap a Hamburg, per tocar com a violí segon tocant a l'orquestra d'aquesta ciutat. Acompanyat de Matheson va fer un viatge a Lübeck per a escoltar l'organista Dietrich Buxtehude. El 1704 va compondre la Passió segons San Joan. Va tenir un duel a espasa amb Matheson, en el qual va estar a punt de perdre la vida, però es va salvar perquè la punta de l'espasa del seu enemic es va trencar en topar amb un botó de la casaca. Immediatament es van reconciliar i van participar junts en els assajos dAlmira la primera òpera de Händel, que va ser estrenada amb èxit el 8 de gener de 1705. El febrer del mateix any es va estrenar l'òpera Nerone. El 1706 emprèn un viatge a Itàlia. A Florència estrena la seva cantata Lucrezia. L'any següent va arribar a Roma, admirant en tota la seva grandesa el cants de l'església catòlica; d'aquesta època daten les anomenades Cantates Romanes, conjunt de cantates influïdes per l'estil italià. De retorn a Florència va representar la seva òpera Rodrigo, que li va reportar, a més d'un gran triomf, el favor del Gran Duc de Toscana i de la cantant Victòria Tarquini. Després va anar a Venècia, considerada en aquella època la metròpoli musical d'Itàlia, que posseïa quinze teatres d'òpera: allí va conèixer al príncep de Hannover, Ernst August, i el duc de Manchester, ambaixador d'Anglaterra, que l'animà a fer un viatge a aquest país i establir-se a Londres. Amb una gran popularitat, tornà a Roma el 1708, i el marquès Ruspoli el relacionà amb l'aristocràcia i la intel·lectualitat de la ciutat. Allí, a l'anomenada "Acadèmia de l'Arcàdia", va conèixer els futurs pontífexs Climent XI, Innocenci XIII, Climent XII i Benet XIII, molts cardenals, els prínceps de Baviera i Portugal i la reina de Polònia. Entre els músics conegué Alessandro Scarlatti, amb el fill del qual, Domenico, va conrear una gran amistat, Arcangelo Corelli, Bernardo Paquini, etc. En aquesta època va compondre les Cantates italianes, que es van popularitzar ràpidament (una d'elles, Armida Abbandonata, va ser copiada per Johann Sebastian Bach), i els oratoris La Resurrezione i El triomf d'Apol·lo. Aquell mateix any va marxar cap a Nàpols, on va rebre el nomenament de primer organista de la Capella Reial, i més tard el de director (1709). També va ser designat mestre al conservatori dels Poveri di Gesù Cristo. Deixà Nàpols, i va representar a Venècia la seva òpera Agrippina, que va ser càlidament aplaudida i elogiada. El 1710 va ser nomenat mestre de capella de Hannover, però la seva inquietud el va obligar a demanar una llicència per a anar a Londres, on va ser presentat a la reina Anna. Immediatament se li va encarregar la composició d'una òpera, Rinaldo, que va estar acabada en 14 dies i duta a escena el 14 de febrer de 1711, amb gran èxit. De retorn a Hannover va escriure els seus concerts per a oboè, sonates per a flauta, lieder i cantates alemanyes amb poesies de Brakes. El 1712 torna a Anglaterra, representà Il pastor Fido, i el desembre del mateix any compon, en pocs dies, l'òpera Teseo que va ser estrenada el gener de 1713. Amb motiu de la Pau d'Utrecht va escriure un Te Deum (avui anomenat Te Deum d'Utrecht). Per celebrar l'aniversari del natalici de la reina Anna va compondre una Oda. Llavors ella mateixa li va encarregar un Te Deum i un Jubilate, que van ser estrenats el 7 de juliol. Així aconseguí ser nomenat compositor de la cort, malgrat estar prohibit que un estranger escrivís música per a actes oficials. Händel establia així els fonaments del que seria el seu arrelament definitiu a Anglaterra i va renunciar al seu càrrec de Hannover. El 1714 va morir la reina Anna i la succeí Jordi I. Llavors emprengué una lluita per conquerir el seu favor. Aquí encaixa la llegenda segons la qual la seva Música Aquatica va ser escrita precisament amb aquest objecte. La veritat és que Händel va tornar a gaudir de privilegis i va ser nomenat mestre de capella de Hannover, lloc on va acompanyar el rei en el mes de juliol de 1716. De retorn a Anglaterra fou mestre de capella per al duc de Chandos, per al qual escriví els onze Chandos Anthems, tres Te Deum i vuit suites per a clavecí. El 1720 agafà la direcció de l'Acadèmia de l'Òpera Italiana, i comença una nova fase de la seva vida, com a empresari operístic. Desenvolupà una activitat plena de dinamisme, immune al cansament, al desànim i a l'adversitat. Desféu intrigues, lluità amb castrati i prime donne (entre elles les famoses Faustina i Cuzzoni, posseïdores d'una prodigiosa tècnica vocal), tot això sense deixar de compondre amb sorprenent rapidesa, qualitat i mestratge. El 20 d'abril del mateix any estrenà la seva òpera Radamisto dedicada al rei. S'oposà al compositor Giovanni Bononcini i es veié obligat a escriure una òpera en col·laboració, Muzio Scevola, el primer acte de la qual va se compost per un músic anomenat Pippo, el segon per Bononcini i el tercer pel mateix Händel. Els honors del triomf van correspondre al compositor italià fins que Händel prengué la revenja amb la seva òpera Ottone, a la qual van seguir Giulio Cesare (1724), Tamerlano, Rodelinda i Scipione (1725). El 1726 va succeir una cosa totalment imprevista en l'escena: en l'òpera Alexandre les dues cantants abans anomenades representaven els papers de les amants del gran conqueridor, però la seva rivalitat va augmentar fins a tal grau que, no podent contenir-se, es van estirar dels cabells i van sostenir una violenta baralla davant de l'auditori, presidit per la princesa de Gal·les. Es diu que Händel no va perdre la serenitat, ans al contrari, animava les contendents amb sonors redoblaments de timbals al mateix temps que deia: "Deixeu-les. Quan estiguin cansades, el seu furor caurà per si sol". Sempre actiu, segueix escrivint òperes: Riccardo II, dedicada al rei Jordi I (a qui també va dedicar els seus Coronation Anthems), Siroe, Ptolomeo i Admeto, que va ser l'última obra representada en l'Acadèmia, la qual es va veure obligada a tancar les seves portes en condicions de bancarrota. Llavors Händel emprèn un viatge a Itàlia a la recerca de nous elements: aquest viatge va durar gairebé un any i va tornar amb cantants, llibrets i partitures italianes. Posa en escena Lotario, Partenope, repeteix Aci e Galatea amb cors, Ezio, Orlando, Deborah i Athalia. Els seus rivals musicals van ser Nicola Antonio Porpora i Johann Adolf Hasse. El 1734 inaugura una temporada al Covent Garden amb l'òpera-ballet Terpsicore. Sosté lluites tremendes, fins que la nit del 12 al 13 d'abril pateix un atac de paràlisi. La seva empresa va tancar. El seu estat general era deplorable: estava afectat del costat dret, amb el cervell lesionat i amb la mà dreta paralitzada. La seva depressió era tan gran, acorralat pels deutes i el sofriment, que es negava a guarir-se. Per fi, alguns dels seus amics van aconseguir enviar-lo a les termes d'Aix-la-Chapelle: es va recuperar com si fos un miracle. Un dels seus biògrafs diu: "immediatament el gegant ressuscitat va reprendre la seva lluita". Es lliurà al treball amb febril dedicació: el 15 de novembre comença Faramondo; del 7 al 17 de desembre escriu, per als funerals de la reina, el Funeral Anthem; el 24 acaba Faramondo i el 25 comença Serse. Però les contrarietats no cessen: els seus creditors l'amenacen amb tancar-lo a la presó i per a evitar-ho es veu obligat a acceptar fer un concert de beneficència (maig de 1728). Però al mes següent rep el reconeixement públic: en els jardins de Vauxhall, sobre el Tàmesi, lloc de cita de la societat de Londres, se li aixeca una estàtua. Encoratjat, comença Saül, que va ser estrenada el 27 de setembre. El 7 d'octubre comença Israel in Egypt que acaba el dia 28 del mateix mes, encara que aquesta obra, en vida de Händel sempre va fracassar. El 1741, abatut i descoratjat, decideix allunyar-se d'Anglaterra. El lloctinent d'Irlanda el va convidar a dirigir uns concerts a Dublín, i Händel amb l'objectiu d'oferir a aquesta generosa nació una cosa nova va compondre, del 23 d'agost al 14 de setembre, el seu extraordinari oratori Messiah, que va ser estrenat el 12 d'abril de 1742. L'èxit el va acompanyar des de la seva primera audició. La seva activitat no coneixia repòs. Escriu successivament Samson, Semele, el Dettinger Te Deum (per celebrar les victòries del duc de Cumberland sobre els francesos), Belshazzar i la tragèdia Hercules. Però el 1745 novament va estar a la vora de la ruïna: va caure en una postració semblant a la de 1734, que li va durar vuit mesos. Un esdeveniment inesperat li va aixecar l'ànim: el pretendent al tron, Carles Eduard, va desembarcar a Irlanda: tot el país es va revoltar i l'exèrcit de Highlanders va marxar sobre Londres. La capital es va consternar, però Händel es va unir als seus habitants. El 14 de novembre, al Drury Lane, fa cantar un Himne per als enrolats voluntàriament. Va escriure lOratori ocasional, en el qual convidava als anglesos a lluitar contra l'invasor; i Judas Maccabeus, escrit entre el 9 de juliol i el 11 d'agost de 1746. És com l'"himne a la victòria" compost per festejar el triomf del Duc de Cumberland. A aquesta obra s'associa una feliç circumstància: Händel s'havia convertit en el músic nacional d'Anglaterra, i així és proclamat. A partir d'aquest moment no coneixerà més preocupacions materials: reprèn la seva creació amb Alexander Balus, Joshua, Solomon, Susanna, Música per als reials focs d'artifici, etc. El 1750 fa un viatge a la seva terra natal, Halle. Allí va rebre la notícia de la mort del seu gran contemporani: Johann Sebastian Bach. El 1751 és un any dolent per a Händel: havia iniciat la composició de Jephtha i havia escrit el primer acte en tretze dies. Onze dies més tard va arribar a la penúltima escena del segon acte, però allí va haver de suspendre'l: en començar el fragment del cor final que diu "Quant ombrívols, oh Senyor, són els teus designis", es va veure obligat a aturar-se. Va escriure: "He arribat aquí el dimecres 13 de febrer, impedit per continuar a causa de la meva visió de l'ull esquerre". El 30 d'agost havia perdut la vista. Va escriure: "Eclipsi total. El món s'ha esborrat". Operat tres vegades de cataractes, l'última vegada el novembre de 1752, Händel estava absolutament cec. El 6 d'abril de 1759 encara tenia forces per tocar la part d'orgue de Messiah, però sofreix un desmai a la meitat de l'execució. Va morir el Dissabte Sant, 14 d'abril. d'aquest mateix any. El dia 11 havia escrit: "Voldria morir el Divendres Sant, en l'esperança de reunir-me a Déu, el meu dolç Senyor i Salvador, el dia de la seva Resurrecció". Va ser enterrat a l'abadia de Westminster el 20 d'abril de 1759. La música de Händel arriba a grans altures: els seus cors són d'una grandiositat insospitada. Mozart, referint-se a ell deia: "Pressenteix l'efecte millor que tots nosaltres. Quan ho desitja, colpeja com un llamp". I Beethoven afirmava: "Heus aquí la veritat".

Vegeu també


- El catàleg d'obres de Händel: Händel Werke Verzeichnis (HWV) Categoria:Compositors Categoria:Britànics ja:ゲオルク・フリードリヒ・ヘンデル ko:게오르크 프리드리히 헨델 th:จอร์จ เฟรดริก ฮันเดล

23 de febrer

El 23 de febrer és el cinquanta quart dia de l'any del calendari gregorià. Queden 311 dies per a finalitzar l'any i 312 en els anys de traspàs. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1981 - Espanya: s'hi esdevé l'intent de cop d'estat conegut com el 23-F: a Madrid un grup de guàrdies civils segresten els parlamentaris al Congrés dels Diputats i a València els carros de combat de l'exèrcit surten pels carrers de la ciutat.
- 1983 - Olesa de Montserrat (el Baix Llobregat): un incendi destrueix el Gran Teatre de la Passió.
- 1987 - Barcelona: fundació de l'organització política Iniciativa per Catalunya. :MÓN
- 1997 - Edimburg (Escòcia): un grup de genetistes de l'Institut Roslinde, dirigits per Ian Wilmut, anuncien que el 5 de juliol de 1996 van aconseguir de fer néixer el primer mamífer clònic, una ovella anomenada Dolly.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1865 - Halle an der Saale (Turíngia, Alemanya): Georg Friedrich Händel, compositor alemany.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1821 - Roma (Itàlia): John Keats, poeta anglès.

Festes i celebracions:

----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Febrer ja:2月23日 ko:2월 23일 simple:February 23 th:23 กุมภาพันธ์

1685

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVII ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XVII ko:1685년 simple:1685

14 d'abril

El 14 d'abril és el cent quatrè dia de l'any del calendari gregorià i el cent cinquè en els anys de traspàs. Queden 261 dies per a finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1931 - Barcelona: Francesc Macià proclama la República Catalana.
- 2002 - Figueres (l'Alt Empordà): l'Orquestra de Cambra de l'Empordà hi impulsa la fundació de l'Orquestra Filharmònica de Catalunya.
- 2005 - Madrid: El Consell de Ministres aprova el projecte de llei que permetrà el retorn dels documents que actualment es troben a l'Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca i la creació del Centre Documental de la Memòria Històrica en aquesta mateixa ciutat. :MÓN
- 1849 - Debrecen (Hongria): després que les tropes magiars, liderades per Lajos Kossuth, vencéssin l'exèrcit austríac, l'assemblea de Debrecen proclama la república hongaresa.
- 1931 - Madrid (Espanya): arran de la victòria electoral del 12 d'abril, a l'horabaixa, el poble madrileny es llança al carrer multitudinàriament; el comandant de la Guàrdia Civil, el general Sanjurjo, no pot garantir la continuïtat de la monarquia i el rei Alfons XIII el Cametes es veu obligat a abdicar.
- 1945 - els Estats Units: Harry S. Truman n'esdevé president com a conseqüència de la mort de Roosevelt, dos dies abans.
- 1962 - Espanya: les Corts aproven la nacionalització del Banc d'Espanya.
- 1981 - els Estats Units: el transbordador espacial "Columbia", tripulat per dos homes, culmina amb èxit el seu primer vol espacial.
- 2004 - Sud-àfrica: s'hi celebren les terceres eleccions presidencials després de la caiguda del règim de segregació racial.

Naixements

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Festes

----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Abril ja:4月14日 ko:4월 14일 simple:April 14 th:14 เมษายน

Alemanya

Alemanya (en alemany Deutschland ) és un estat de l'Europa central que forma part de la Unió Europea, anomenat oficialment República Federal d'Alemanya (en alemany Bundesrepublik Deutschland). Limita al nord amb el mar del Nord, Dinamarca i el mar Bàltic; a l'est amb Polònia i Txèquia; al sud amb Àustria i Suïssa, i a l'oest amb França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos. Durant la major part de la seva història, Alemanya va ser un terme geogràfic utilitzat per designar una àrea ocupada per diversos estats. Es va convertir en un estat unit durant 74 anys (1871-1945), però va ser dividit al terme de la Segona Guerra Mundial en la República Federal d'Alemanya (RFA —BRD—, coneguda com a Alemanya Occidental) i la República Democràtica Alemanya (RDA —DDR—, coneguda com a Alemanya Oriental). El 3 d'octubre del 1990, la RDA va passar a formar part de la RFA, de manera que Alemanya va tornar a ser una nació unida. Berlín n'és la capital i la ciutat més important. També passen del milió d'habitants les ciutats d'Hamburg i Munic.

Història

Article principal: Història d'Alemanya L'idioma alemany i l'orgull alemany es remunten a fa més de mil anys, però l'estat conegut actualment com a Alemanya fou unificat com una nació estat moderna molt recentment: el 1871. Aquest fou el segon Reich alemany, sovint traduït per "imperi", encara que també significa "regne". Abans de la seva unificació el 1871, Alemanya era una unitat cultural però no realment política. En aquest període s'hi poden distingir les fases següents:
- Primer Reich (conegut durant gran part de la seva existència com el Sacre Imperi Romà de la Nació Alemanya). Va sorgir el 843 de la divisió de l'Imperi Carolingi (que havia estat fundat el 25 de desembre del 800 per Carlemany) i va existir en diverses formes fins el 1806, quan va ser dissolt com a conseqüència de les guerres napoleòniques.
- Unificació alemanya. Després de les guerres napoleòniques, Prússia va anar ampliant els seus territoris fins que va forjar l'Imperi Alemany, encara que excloent-ne Àustria, la qual es va mantenir com un imperi multiètnic durant uns 50 anys més. Aquests són els períodes més importants de la història de l'Alemanya unificada:
- Segon Reich (l'Imperi Alemany). Es fundà el 18 de gener del 1871 a Versalles i va durar fins el 9 de gener del 1918. Va tenir només tres emperadors.
- República de Weimar (primera república alemanya). Es va instaurar després de la Primera Guerra Mundial.
- Dictadura Nazi (anomenat Tercer Reich pels nazis mateixos, encara que era una dictadura). Va durar 12 anys, des del 1933 fins al 1945.
- Segona república alemanya:
  - Alemanya dividida. Després de la Segona Guerra Mundial, Alemanya va quedar dividida en dos estats republicans: la República Federal d'Alemanya (corresponent als sectors ocupats pels EUA, França i el Regne Unit) i la República Democràtica Alemanya (al tros ocupat pel soviètics).
  - Alemanya reunificada. Des del 3 d'octubre del 1990, Alemanya torna a ser un sol Estat.

Govern i política

Article principal: Govern i política d'Alemanya Alemanya és una república federal democràtico-parlamentària, el sistema polític de la qual és definit en la seua constitució de 1949 (amb esmenes), anomenada Grundgesetz (llei fonamental):
- Poseeix un sistema parlamentari, en què el cap de govern, el Bundeskanzler (canceller), és electe.
- El parlament, anomenat Bundestag (dieta federal), és elegit cada quatre anys per sufragi popular en un sistema complex el qual combina representació directa i proporcional. Els 16 Bundesländer són representats a nivell federal pel Bundesrat (consell federal), el qual —depenent de l'afer en discussió— pot guanyar la paraula en el procedimient legislatiu. Ocasionalment es produeixen conflictes entre el Bundestag i el Bundesrat, creant dificultats en l'administració.
- La funció de cap d'Estat la compleix el Bundespräsident (president federal), els poders del qual es limiten a feines cerimonials i representatives. En l'àmbit de la Unió Europea, Alemanya té la representació més nombrosa al Parlament Europeu en virtut de la seua condició de país més poblat de la Unió. A més, actualment un dels vice-presidents de la Comissió Europea és alemany.

Organització territorial

Comissió Europea

Economia

Article principal: Economia d'Alemanya Categoria:Alemanya als:Deutschland fiu-vro:S'aksamaa ja:ドイツ ko:독일 ms:Jerman roa-rup:Ghirmânii simple:Germany th:สหพันธ์สาธารณรัฐเยอรมนี zh-min-nan:Tek-kok

El messies

Obra estrenada el dia 11 d'abril de 1743



Johann Sebastian Bach

Johann Sebastian Bach (1685-1750) ha estat un dels grans compositors de la història de la música. Era fill d’una família que comptava amb més de dos-cents anys de tradició musical. Va néixer a Eisenach (Alemanya) i als deu anys va quedar orfe. El seu oncle Cristoph va encarregar-se de la seva formació. Als onze anys va començar a estudiar violí, orgue i composició. Va acabar els estudis a l’Institut d’Eisenach i dedicava el temps de lleure anant a les biblioteques per copiar, estudiar i conèixer les músiques d’altres compositors. Dels divuit als vint-i-tres anys va ser organista en dos petits pobles del costat d’Eisenach.Es va casar amb la seva cosina M. Bàrbara Bach i va començar la seva vida de compositor. Una nova vida al servei del duc de Weimar fa que compongui importants obres, com els Sis concerts de Brandenburg. El príncep, que era també un expert violinista, va donar a Bach totes les facilitats perquè formés una orquestra. Va estar nou anys al servei del duc, fins que es va morir la seva dona i es va tornar a casar amb la filla del trompetista de l’orquestra, Anna Magdalena, excel·lent esposa que va tenir cura dels quatre fills que ja tenia Bach de la seva primera dona i dels deu que va tenir amb ella. Convocades unes oposicions per a entrar de cantor a l’església de Sant Tomàs, a Leipzig, les guanya amb gran èxit i es trasllada a viure a aquesta ciutat, on va morir. Havia de treballar moltíssim per a poder mantenir tants fills. Compon sense parar un dia darrera l’altre. Per això la seva producció és vastíssima: més de 260 cantates, passions, oratoris, magníficats, una vintena de concerts, nombroses obres per a clavecí, una de les quals la va dedicar a la seva muller: Àlbum d’Anna Magdalena Bach, i moltes pensant en la pedagogia del clavecí, a més de sonates, suites, una missa, una ofrena musical, l’art de la fuga, i moltes més. Bach, que tenia un coneixement profundíssim de totes les músiques anteriors a ell, va esgotar totes les possibilitats tímbriques i harmòniques de la música barroca del seu temps. Després d’ell, la música va prendre una altra direcció. És potser per això que s’explica que Mozart, uns cinquanta anys després de la mort de Bach, va anar a Leipzig per estudiar la música de Bach i va exclamar: Per fi he trobat la manera d’aprendre coses noves!. La grandesa i l’originalitat de la música de Bach provenen de la manera com fa servir el coral del temps de Luter, de les variacions, de la fuga i dels famosíssims oratoris i passions (de Sant Joan i de Sant Mateu). Les obres més destacades i sobresalents de les més de 1127 obres que ha compost son:
- Cantates BWV 51,54,80,140,147 i 170
- "Dramma per musica" BWV 208,211 i 212(1714,1735 i 1742)
- Motets BWV 225 fins a 230
- Passions de Sant Mateu i Sant Joan BWV 244 i 245(1725 i 1727)
- Oratori de Nadal BWV 248(1734)
- Trio-Sonates per a orgue BWV 525 fins a 530(1727)
- Tocates,preludis i fuges BWV 542,543,564,564 i 582
- Suites angleses i franceses per a teclat BWV 802 fins a 817
- El clavecí ben temperat BWV 846 fins a 893(1722-1744)
- Variacions Golberg BWV 988(1742)
- Partites i sonates per a violi sol BWV 1001 fins a 1006
- Suites per a violoncel sol BWV 1007 fins a BWV 1012
- Sonates per a viola da gamba i teclat BWV 1027 fins a 1029
- Sonata per a Flauta dolça i teclat BWV 1030(1735)
- Concerts per a violí BWV 1041 fis a 1043
- Concerts de Brandeburg BWV 1046 fins a 1051
- Concert per a 1 teclat i corda en re menor BWV 1052(1735)
- Suites orquestrals BWV 1066 fins a 1069
- Ofrena musical BWV 1079(1747)
- L'art de la fuga BWV 1080(1749-1750)

Enllaços externs


- [http://www.xtec.es/~mserio/bach/ Bach] Bach, Johann Sebastian ja:ヨハン・ゼバスティアン・バッハ ko:요한 제바스티안 바흐 ms:Johann Sebastian Bach simple:Johann Sebastian Bach th:โยฮันน์ เซบาสเทียน บาค

Saxònia

Saxònia (en alemany Sachsen ) és un dels 16 estats d'Alemanya. Saxònia es divideix en 3 regions: Chemnitz, Dresde i Leipzig que se sotsdivideixen en 22 districtes: imatge:Districts_Saxony.png
# Annaberg (ANA) # Aue-Schwarzenberg (ASZ) # Bautzen Budyšin (BZ) # Chemnitzer Land (GC) # Delitzsch (DZ) # Döbeln (DL) # Freiberg (FG) # Kamenz Kamjenc (KM)
  1. Leipziger Land (L)
  2. Löbau-Zittau Lubij-Žitawa (ZI)
  3. Meißen Mišno (MEI)
  4. Mittlerer Erzgebirgskreis (MEK)
  5. Mittweida (MW)
  6. Muldentalkreis (MTL)
  7. Niederschlesischer Oberlausitzkreis (NOL), pertanyia a la Baixa silèsia (majoritàriament Polònia en l'actualitat) abans la guerra.
  1. Riesa-Großenhain (RG)
  2. Sächsische Schweiz (PIR)
  3. Stollberg (STL)
  4. Torgau-Oschatz (TO)
  5. Vogtlandkreis (V)
  6. Weißeritzkreis (DW)
  7. Zwickauer Land (Z)

Llista de ministres presidents de Saxònia

Per als primers governants, veure Governants de Saxònia. # 1918 - 1919: Richard Lipinski (USPD) # 1919 - 1920: Georg Gradnauer (SPD) # 1920 - 1923: Wilhelm Buck (SPD) # 1923: Erich Zeigner (SPD) # 1923 - 1924: Alfred Fellisch (SPD) # 1924 - 1929: Max Heldt (SPD) # 1929 - 1930: Wilhelm Bünger (DVP) # 1930 - 1933: Walter Schieck (independent) # 1933 - 1935: Manfred Freiherr von Killinger (NSDAP) # 1935 - 1945: Martin Mutschmann (NSDAP) # 1945 - 1947: Rudolf Friedrichs SED) # 1947 - 1952: Max Seydewitz (SED) # 1990 - 2002: Kurt Biedenkopf (CDU) # since 2002: Georg Milbradt (CDU)

Enllaços


- [http://www.sachsen.de/ Portal oficial] Categoria:Estats d'Alemanya ko:작센 주 ja:ザクセン州 simple:Saxony

Berlín

Berlín (en alemany Berlin ) és la capital i la ciutat més gran d’Alemanya, amb els seus 3.388.477 habitants (dades del 12/2003), anomenats berlinesos. Té una densitat de 3.800 hab/Km2. Berlín és travessada pels rius Spree i Havel, al nord-est d’Alemanya. Està voltada pel Land de Brandenburg, tot i que no en forma part, sinó que la mateixa ciutat és un dels estats federats alemanys.

Organització política

Després de formar part de la Marca de Brandenburg, Berlín fou capital del Reich i de Prússia, a més de ser una província prussiana, fins al 1945, i avui és una de les tres "ciutats estat" entre els 16 Länder alemanys. El parlament de la ciutat i de l’estat (de Berlín) s’anomena Abgeordnetenhaus. Berlín és governada per un Regierender Bürgermeister, que és alcalde de la ciutat i cap del Bundesland al mateix temps. Actualment, aquest càrrec l’ocupa Klaus Wowereit (SPD). Des de l’1 de gener del 2001, Berlín se subdivideix en 12 districtes anomenats Bezirke, provinents de la reorganització dels 23 districtes precedents.

Història

2001] Berlín es va fundar pels volts del 1200; originàriament es tractava de dues ciutats diferents, Berlín i Cölln, que es van ajuntar el 1307. Berlín, doncs, és bastant antiga, però malauradament no ens ha quedat gaire cosa d’aquelles velles comunitats. Al contrari, avui dia la impressió que un té quan visita Berlín és la d’una gran discontinuïtat, que reflecteix visiblement les moltes convulsions de la història alemanya del segle XX. Després d’haver estat la residència dels reis de Prússia, Berlín va esdevenir gran al segle XIX, sobretot quan el 1871 fou proclamada capital de l'Imperi Germànic. Va mantenir l’estatus de capital també durant la República de Weimar i sota el règim nazi, raó per la qual fou un dels objectius principals dels atacs aeris aliats durant la Segona Guerra Mundial. Després de la separació de la ciutat en dues meitats a la fi de la guerra, la part oriental de Berlín va esdevenir la capital de la República Democràtica Alemanya (RDA), mentre que la capital de la República Federal Alemanya es va traslladar a Bonn. Durant la Guerra Freda, el Berlín Oest fou una illa d’Occident enllà del Teló d’Acer. La confrontació entre els dos blocs va fer visible la separació de la ciutat quan, el 14 d’agost de 1961, el govern de l’Alemanya Oriental va alçar el Mur de Berlín. A conseqüència de la caiguda del mur el 1989 i amb la reunificació de les dues Alemanyes, Berlín ha tornat a ser la capital de l’Alemanya unida.

La ciutat

1989 Tot i que Berlín posseeix un bon nombre d’edificis notables dels segles precedents, la ciutat d’avui dia està fortament caracteritzada pel paper clau que ha tingut en la història alemanya del segle XX. D’una banda, qualsevol govern que ha tingut la seu a Berlín: l'Imperi Germànic del 1871, la República de Weimar, l’Alemanya nazi, la RDA i ara l’Alemanya unida, ha portat a terme ambiciosos programes urbanístics. Cadascun amb el seu caràcter distintiu. D'altra banda, Berlín ha estat devastada pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, i molts dels edificis que van quedar drets foren enderrocats als anys 50 i 60, tant a l’est com a l’oest, per fer lloc per als nous programes arquitectònics. Si bé no ha quedat gran cosa del Mur de Berlín, és possible dir en quina part de la ciutat es troba només observant l'arquitectura dels edificis.

Berlín Oest


- Kurfürstendamm amb la Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche. L’església fou bombardejada durant la Segona Guerra Mundial i se n’han preservat les ruïnes en memòria de la guerra
- Tiergarten (el parc més gran de Berlín), els boscos de Tegel i Grunewald
- Kreuzberg, el “petit Istanbul”
- Rathaus Schöneberg i Kennedy Platz
- Schloß Charlottenburg i Ägyptisches Museum, palau de Charlottenburg i Museu Egipci

Mitte (centre històric i modern)

Ägyptisches Museum] Ägyptisches Museum] Ägyptisches Museum]]
- Reichstag, l'antiga i actual seu del Parlament alemany, renovada per Sir Norman Foster
- La porta de Brandenburg
- Straße des 17. Juni (el carrer del 17 de Juny)
- La gran avinguda Unter den Linden, amb l’Òpera Estatal i la Universitat Humboldt
- Scheunenviertel, originàriament els suburbis de Berlín, són avui un lloc de cultura alternativa, amb nombrosos clubs nocturns, bars i galeries d’art. En aquest barri es troba la nova sinagoga, a Oranienburger Straße (construïda originalment als anys 1860 en estil morisc i amb una gran cúpula daurada, i reconstruïda el 1993), i el Hackesche Höfe, un conglomerat d’edificis construïts al voltant de diversos solars, reconstruïts després de 1996
- Checkpoint Charlie, les restes d’un dels controls en el mur de Berlín amb un museu annex
- Potsdamer Platz, un barri sencer construït del no-res després del 1995
- Gendarmenmarkt, amb les esglésies francesa i alemanya i el teatre Schaubühne
- Rotes Rathaus, l’Ajuntament
- La Catedral de Santa Eduvigis (St.-Hedwigs-Kathedrale)
- Berliner Dom, la catedral de Berlín
- Nikolaiviertel, amb la Nikolaikirche
- Alexanderplatz, amb la torre de la televisió

Museus


- L'Illa dels Museus, una illeta sobre el riu Spree, al centre de Berlín, seu de nombrosos museus: Altes Museum, Neues Museum, Alte Nationalgalerie i Pergamonmuseum (Museu de Pèrgam)
- El Museu Alemany de Tecnologia
- La Neue Nationalgalerie (Nova Galeria Nacional), un dels darrers edificis de Ludwig Mies van der Rohe

Teatres


- Schaubühne
- Volksbühne
- Deutsches Theater
- Berliner Ensemble

Òperes


- Deutsche Oper (l'Òpera Alemanya)
- Staatsoper Unter den Linden (l'Òpera Estatal)
- Komische Oper (l'Òpera Còmica)

Aeroports


- Aeroport Internacional de Schönefeld, que serà rebatejat com a Aeroport Internacional de Berlín Brandenburg l'any 2007
- Aeroport Internacional de Tegel, tancarà quan comenci a funcionar el BBI (l'any 2007)
- Aeroport Internacional de Tempelhof, que ha tancat quan han començat les obres d'ampliació del BBI (l'any 2004)

Universitats

A Berlín hi estudien, en 17 universitats, gairebé 150.000 estudiants:
- Freie Universität Berlin (FU) http://www.fu-berlin.de
- Humboldt-Universität zu Berlin (HU) http://www.hu-berlin.de
- Charité Berlin (facultat de medicina gestionada actualment per la FU i la HU) http://www.charite.de
- Technische Universität Berlin (TU) http://www.tu-berlin.de
- Fachhochschule für Technik und Wirtschaft (FHTW) http://www.fhtw-berlin.de
- Fachhochschule für Wirtschaft (FHW) http://www.fhw-berlin.de
- Fachhochschule für Verwaltung und Rechtspflege http://www.fhvr-berlin.de
- Universität der Künste Berlin (UdK, abans: Hochschule der Künste - HdK) http://www.udk-berlin.de
- Hochschule für Musik "Hanns Eisler" (HfM) http://www.hfm-berlin.de
- Hochschule für Schauspielkunst "Ernst Busch" http://www.hfs-berlin.de/
- Kunsthochschule Berlin-Weißensee Hochschule für Gestaltung (KHB) http://www.kh-berlin.de
- Technische Fachhochschule Berlin (TFH) http://www.tfh-berlin.de
- Alice-Salomon Fachhochschule für Sozialarbeit und Sozialpädagogik (ASFH) http://www.asfh-berlin.de
- Katholische Hochschule für Sozialwesen Berlin (KHSB) http://www.khsb-berlin.de
- Evangelische Fachhochschule Berlin (EFB) http://www.evfh-berlin.de
- Touro College Berlin http://www.touroberlin.de/
- Berufsakademie Berlin http://www.ba-berlin.de/

Cultura

Després de la caiguda del mur de Berlín el 1989, el centre de la ciutat (la part occidental de l'antic Berlín Est) albergava moltes cases parcialment destruïdes durant la Segona Guerra Mundial i no reconstruïdes mai més. Aquests edificis foren terreny adobat per a diverses menes de contracultura i cultura underground, igual com de molts clubs nocturns, inclòs el famós Tresor, un dels locals de música techno més importants del món. Berlín disposa d'un ric panorama artístic, però està experimentant una creixent pressió monetària, ja que els lloguers han augmentat des que el govern alemany ha tornat a tenir Berlín com a seu. Els palaus i parcs de Berlín han estat declarats patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Ciutats agermanades amb Berlín


- Los Angeles, Califòrnia (Estats Units), des de 1967
- París, França, des de 1987
- Madrid, Espanya, des de 1988
- Istanbul, Turquia, des de 1989
- Moscou, Rússia, des de 1990
- Varsòvia, Polònia, des de 1991
- Budapest, Hongria, des de 1991
- Brussel·les, Bèlgica, des de 1992
- Jakarta, Indonèsia, des de 1993
- Taixkent, Uzbekistan, des de 1993
- Ciutat de Mèxic, Mèxic, des de 1993
- Pequín, Xina, des de 1994
- Tòquio, Japó, des de 1994
- Buenos Aires, Argentina, des de 1994
- Praga, República Txeca, des de 1995
- Windhoek, Namíbia, des del 2000

Enllaços externs


- [http://www.berlin.de/ Ajuntament de Berlín]
- [http://www.stadtpanoramen.de/berlin/berlin.html StadtPanoramen Berlin] - Panorama de Berlín
- [http://katalanischer-salon.de/ Centre català de Berlín] Categoria:Ciutats d'Alemanya Categoria:Capitals d'estats independents als:Berlin ja:ベルリン ko:베를린 simple:Berlin th:เบอร์ลิน

1702

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XVIII ko:1702년 ms:1702

1703

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:


- 3 de març - Londres (Anglaterra): Robert Hooke, físic i astrònom anglès (n. 1635).

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XVIII ko:1703년 ms:1703 simple:1703

Hamburg


- Estat d'Hamburg: estat alemany.
- Ciutat d'Hamburg: ciutat d'Alemanya.
- Diverses ciutats dels Estats Units que han heretat el nom de les terres alemanyes:
  - Hamburg, (Arkansas)
  - Hamburg, (Minnesota)
  - Hamburg, (Nova Jersey)
  - Hamburg, (Nova York)
  - Hamburg, (Pennsylvania)
  - Hamburg, (Wisconsin) ja:ハンブルク ko:함부르크 simple:Hamburg tokipona:ma tomo Anpu

1704

Esdeveniments:


- 4 de maig - Lisboa (Portugal): hi desembarca l'arxiduc Carles d'Àustria, amb la qual cosa comença la Guerra de Successió.

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XVIII ko:1704년 ms:1704

1705

Esdeveniments:


- 17 d'agost - Dénia (la Marina Alta): el mariscal de camp Joan Baptista Basset desembarca a la vila, ocupada pels filipistes i, amb el suport de la població, hi proclama Carles III com a rei legítim (guerra de Successió).
- 20 d'agost - Vic (Osona): els vigatans es revolten contra les autoritats borbòniques.borbòniques
- 28 de novembre - Barcelona: l'arxiduc Carles d'Àustria hi jura els privilegis de la confederació catalano-aragonesa i n'esdevé rei amb el nom de Carles III.
- 5 de desembre - Barcelona: al Palau de la Generalitat, convocades per l'arxiduc Carles III, fins al 31 de març de l'any següent, s'hi celebren Corts per darrera vegada.

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XVIII ko:1705년 ms:1705 simple:1705

Itàlia

La República Italiana o simplement Itàlia és un estat de l'Europa mediterrània, que consisteix principalment d'una península allargada i de dues grans illes en el mar Mediterrani: Sicília i Sardenya. Pel nord està borejat pels Alps, per on limita amb França, Suïssa, Àustria i Eslovènia. Els estats independents de San Marino i la Ciutat del Vaticà són enclavaments dintre del territori italià.
Repubblica Italiana
Bandera oficial d'Itàlia Escut oficial d'Itàlia
(En detall) (Gran)
Lema nacional : No en té
imatge:Localització d'Itàlia.png
Idioma oficial Italià
Capital Roma
Ciutat més granRoma
President Carlo Azeglio Ciampi
Primer Ministre Silvio Berlusconi
Superfície
 - Total
 - % aigua		Lloc núm. 69
301.270 km²
2.4%
Població
 - Total (Any)
 - Densitat 		Lloc núm. 22
57.600.000
196 hab/km² (40è)
Unificació17 de març de 1861
Moneda Euro (abans lira)
Zona Horària UTC +/-X
Gentilici Italià, italiana
Himne nacional Fratelli d'Italia
Domini d'internet.IT
Codi telefònic39

Història

Article principal: Història d'Itàlia La història d'Itàlia és potser la més important per al desenvolupament de la cultura i societat de l'àrea mediterrània. El país ha estat amfitrió de moltes activitats humanes en temps prehistòrics, per la qual cosa s'hi han trobat numerosos llocs arqueològics en diferents regions: Lazio i Toscana, Umbria i Basilicata. Després de la Grècia Magna, la civilització etrusca i especialment l'Imperi Romà que va dominar aquesta part del món per molts segles, hi varen arribar l'humanisme medieval i el Renaixement que varen ajudar en la formació de la filosofia i l'art europeus. La ciutat de Roma conté alguns dels exemples d'estil barroc més importants de tot Europa. La Itàlia moderna es va convertir en estat amb bastant retard respecte de la resta d'estats europeus. La conversió va ocórrer el 17 de març de 1861, quan els estats de la península i les Dues Sicílies es varen unir sota el tron del rei Victor Emanuel II de la dinastia Saboia, fins llavors governant del Piamont i reis de Sardenya. L'artífex de la unificació italiana, tanmateix, va ser el Comte Camillo Benso di Cavour, el ministre en cap de Víctor Emmanuel. Roma, per la seva part, es va mantenir separada de la resta d'Itàlia sota el comandament del Papa i no va ser part del regne d'Itàlia fins al 20 de setembre de 1870, data final per a la unificació italiana. Actualment, el Vaticà és un enclavament independent, completament envoltant per Itàlia, exactament igual que San Marino. La dictadura feixista de Benito Mussolini iniciada el 1922 va portar a Itàlia a una aliança desastrosa amb l'Alemanya Nazi i l'imperi de Japó, portant la conseqüent derrota d'Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. El 2 de juny de 1946, un referèndum sobre la monarquia va desembocar en l'establiment de la República Italiana, la qual va adoptar una nova constitució l'1 de gener de 1948. Els membres de la família reial es varen dur a l'exili per la seva relació amb el règim feixista. Itàlia va ingressar a l'OTAN i a la Unió Europea i per tant es va sumar a la creixent unificació econòmica i política d'Europa occidental, incloent-hi l'adopció de l'Euro el 1999.

Govern i política

Article principal: Govern i política d'Itàlia La constitució de 1948 va establir un parlament bicameral, que va consistir d'una cambra de diputats (Camera dei Deputati) i un senat (Senato della Repubblica), un poder judicial i un poder executiu compost per un consell de ministres (gabinet), presidit pel primer ministre. El president de la república és escollit per 7 anys pel parlament junt a un petit nombre de delegats regionals. El president nomena el primer ministre, qui proposa la resta de ministres (nomenats formalment pel president). El consell de ministres ha de retenir la confiança (Fiducia) d'ambdues cambres. Las cambres del parlament són escollides popularment i directa per un sistema representatiu mixt, majoritari i proporcional. Sota la legislació de 1993, Itàlia té districtes d'un sol representant per al 75% dels seients en el parlament. El 25% restant dels seients són repartits proporcionalment. La cambra de diputats posseeix un total de 630 membres. A més de 315 membres electes, el senat inclou ex-presidents i diverses altres persones vitalícies conforme a acords constitucionals. Ambdues cambres són electes per un màxim de 5 anys. Les cartes legislatives poden ser originades en qualsevol de les cambra i han de ser aprovades per majoria. El sistema judicial italià es basa en el dret romà, modificat pel codi napoleònic i estatuts subseqüents. Una cort constitucional, la Corte Constituzionale, la qual autoritza les lleis constitucionals, és una innovació introduïda després de la Segona Guerra Mundial.

Organització política i administrativa

Segona Guerra Mundial Article principal: Organització política i administrativa d'Itàlia Itàlia es divideix en diverses regions. De aquestas, 5 (Vall d'Aosta, Friül — Venècia Júlia, Sicília, Sardenya i Trentino — Tirol del Sud) tenen un estatus especial en raó de la seva natura geogràfica, cultural o social. Les altres (Llombardia, Ligúria, Vèneto, Piemont, Calàbria, Toscana, Abruços, Basilicata, Campània, Emília-Romanya, Laci, Marques, Molise, Pulla i Úmbria) tenen un estatut comú de administració.

Geografia

Úmbria Article principal: Geografia d'Itàlia Itàlia consisteix predominantment en una gran península que s'estén cap al Mar Mediterrani, on junt a les seves dues principals illes, Sicília i Sardenya, crea masses aquàtiques importants, com el Mar Adriàtic al nord-est i el Mar Jònic al sud-est. Els Apenins formen la columna vertebral de la península, anant des del nord-oest fins on s'uneixen amb els Alps, la cadena muntanyosa que després forma un arc el qual tanca a Itàlia des del nord. Allí s'hi troba també una gran esplanada al·luvial, la esplanada po-veneciana, drenada pel riu Po i els seus diversos afluents provinents dels Alps, Apenins i Dolomites. El seu punt més elevat és el Mont Blanc (Monte Bianco) a 4.810 m d'alçada, però Itàlia s'associa més fàcilment amb dos volcans famosos: l'actualment inactiu Vesuvi prop de Nàpols i el molt actiu Etna a Sicília.

Economia

Article principal: Economia d'Itàlia Itàlia posseeix una economia industrial diversa, amb pràcticament el mateix ingrés per càpita que França i el Regne Unit. Aquesta economia capitalista es manté dividida en un nord industrial, dominat per empreses privades, i un sud agrícola, amb un 20% d'atur. En comparació amb països europeus veïns, posseeix un alt nombre de petites i mitjanes empreses (PiMEs). La major part de les matèries primeres utilitzades per la industria i més del 75% de l'energia són importades. Durant la dècada passada Itàlia ha perseguit una política fiscal estreta que li permetés arribar a complir amb els seus requeriments econòmics. Des de la seva adhesió a la Unió Europea, Itàlia s'ha beneficiat àmpliament de l'interès i inflació més baixos de l'euro. El rendiment econòmic d'Itàlia s'ha mantingut rere dels seus companys de la Unió Europea i el govern de Berlusconi ha posat en acció nombroses reformes de curt plaç destinades a millorar la competitivitat i el creixement a llarg plaç. S'ha mogut lentament, per una altra part, en la implementació de necessàries reformes estructurals, tals com alleujar els impostos i replantejar el rígid mercat laboral italià i car sistema pensionari. Després de l'escàndol contable de Parmalat el 2003 algunes persones han posat en dubte els escassos sistemes de control financer del país. Vegeu: Llistat d'empreses italianes

Demografia

Article principal: Demografia de Itàlia Itàlia és un país molt heterogeni tant lingüísticament com religiosa, però és divers culturalment, econòmica i política. Itàlia posseeix la cinquena major densitat poblacional a Europa, amb un promig de 196 persones per quilòmetre quadrat. Els grups minoritaris són petits, essent el major d'aquests el de parla alemanya al sud del Tirol (segons el cens de 1991, la població es troba composta per 287.503 persones de parla alemanya i només 116.914 de parla italiana) i els eslovens al voltant de Trieste. Altres grups minoritaris amb idiomes parcialment oficials inclouen la minoria de parla francesa a la regió de la Vall d'Aosta; els sards, el català i l'idioma retorromà en les muntanyes dolomites, essent tots idiomes romançs. Tot i que el catolicisme és la religió predominant (85% de la població), existeixen comunitats madures de protestants i jueus i una comunitat creixent d'origen musulmà.

Cultura

Article principal: Cultura de Itàlia Itàlia és reconeguda pel seu art; cultura i diversos monuments, entre ells la torre de Pisa i el Coliseu romà; així com per la seva gastronomia (plats italians famosos són la pizza i la pasta), el seu vi, el seu estil de vida, la seva elegància, disseny, cine, teatre, literatura: tant en poesia amb poetes de renom com Pasolini, Umberto Saba, Cesare Pavese entre d'altres, o d'altres gèneres, com la narratiba amb autors com Gianni Rodari o Gianni Rodari, i en teatre com el nòbel Dario Fo; i música (en particular l'òpera). El període del renaixement europeu va començar a Itàlia durant els segles XIV i XV.
Festes
Dates Nom en català Nom local Notes
1 de gener Any nou Capodanno  
6 de gener Epifania Epifania  
Mòbil Diumenge de Pasqua Pasqua  
Mòbil Dilluns de Pasqua Lunedì di Pasqua  
25 d'abril Aniversari de l'alliberació Liberazione 1945
1 de maig Dia de treball Festa del Lavoro  
2 de juny Dia de la República Festa della Repubblica 1946
15 d'agost Dia de l'assumpció Ferragosto  
11 de novembre Dia de Tots els Sants Tutti i Santi  
8 de desembre Immaculada Concepció Immacolata  
25 de desembre Nadal Natale  
26 de desembre Dia de Sant Esteve Santo Stefano  
31 de desembre Revetlla d' Any Nou San Silvestro  
Categoria:Itàlia Categoria:Unió Europea als:Italien fiu-vro:Itaalia ja:イタリア ko:이탈리아 ms:Itali simple:Italy th:ประเทศอิตาลี zh-min-nan:Italia

Florència

Florència (en italià Firenze) és una ciutat d'Itàlia, capital de la província homònima i de la regió de la Toscana, al centre de la península itàlica. Toscana La seva població és de 352.227 habitants (gentilici: florentí, florentina), que juntament amb les localitats que l'envolten arriben a fer una aglomeració al voltant del mig milió d'habitants. Florència és considerada com el bressol del Renaixement i destaca per la seva riquesa arquitectònica i els seus museus. El domini de la ciutat per part de la família dels Mèdici és fonamental per entendre el paper d'aquesta ciutat a la història de l'art. Administrativament, Florencia es divideix en cinc districtes (quartieri): 1-Centro Storico, 2-Campo di Marte, 3-Gavinan-Galluzzo, 4-Isolotto-Legnaia i 5-Rifredi-Le Piagge. El batlle de la ciutat és Leonardo Domenici. Patró de la ciutat: Sant Joan Baptista (24 de juny). La Fiorentina és l'equip de futbol més important de la ciutat, i ha militat durant moltes temporades a la Sèrie A del Calcio.

Situació geogràfica

Latitud: 43º47' nord
Longitud: 11º15' est Florència, a 50 metres d'altitud, es troba a la zona de contacte entre la serralada dels Apenins i la plana aturonada de la Toscana, a uns setanta quilòmetres de la costa del mar Lígur. La ciutat es troba en el camí que uneix la plana padana, principal pol econòmic d'Itàlia (Milà, Torí, Bolonya, etc), amb la capital del país (Roma). El riu Arno travessa Florència en el seu sector meridional.

Florència i el Renaixement

El desenvolupament literari, artístic i científic que es va esdevenir a Florència als segles XIV-XVI va tenir com a motor principal l'amor pels diners per part dels florentins i la seva ànsia d'ostentació de la riquesa. Afegit a això, la crisi de l'Església Catòlica (especialment la controvèrsia sobre el Papat d'Avinyó a França i el Gran Cisma), juntament amb els efectes desastrosos de la pesta negra, va comportar una revisió crítica dels valors medievals que va donar com a resultat una revaloració dels valors de l'antiguitat clàssica. Florència es va beneficiar tant materialment com culturalment d'aquest gran canvi social.

Història

La història coneguda de Florència comença l'any 59 aC, amb la fundació d'un poblat("Florentia") per part d'exsoldats romans. Seu d'una diòcesi a partir del segle IV, la ciutat va passar per diversos períodes de dominació bizantina, ostrogoda, llombarda i franca, durant els quals la població de vegades va baixar fins al miler escàs de persones. A partir del segle X la ciutat es va desenvolupar, i des del 1115 va passar a tenir un Ajuntament autònom. Al segle XIII es va dividir pràcticament en dues meitats a causa de la lluita intestina entre els gibel·lins, partidaris de l'emperador germànic, i els güelfs, que anaven a favor del Papat romà. Aquests darrers van resultar els vencedors, i es van dividir internament en "blancs" i "negres". La conflictivitat política interna no va impedir a la ciutat de desenvolupar-se fins a esdevenir una de les més poderoses i pròsperes d'Europa, ajudada per la seva pròpra moneda d'or, el florí (introduït l'any 1252), per l'eclipse de la seva rival Pisa (derrotada per Gènova el 1284 i conquerida per Florència el 1406), i per la seva potència mercantil com a resultat d'una constitució antiaristocràtica (1293). D'una població estimada de 80.000 persones abans de la Pesta Negra del 1348, 25.000 treballaven en la indústria de la llana. El 1345, Florència va ser l'escenari d'un intent de vaga per part dels ciompi o treballadors de la llana, que el 1378 van organitzar una breu revolta contra el domini oligàrquic de la ciutat. Després de la repressió, la ciutat va caure sota el domini de la família Albizi (1382-1434), acèrrims enemics però alhora precursors dels Mèdici. El primer període del domini dels Mèdici va acabar amb la tornada d'un govern republicà, influït pels ensenyaments del prior dominicà radical Girolamo Savonarola (que va ser ajusticiat el 1498 i que abans de morir va deixar un tractat sobre el govern de Florència), en les paraules del qual es retroben sovint antics arguments que seran objecte de controvèrsies religioses dels segles següents. Un altre personatge d'agudesa inusual fou Maquiavel, les indicacions del qual per al govern de Florència per part d'una figura forta són llegides sovint com una legitimització de les tortuositats i fins i tot dels abusos dels polítics. Els florentins van fer fora els Mèdici per segona vegada i van reestabilir una república el 16 de maig de 1527. Havent tornat al govern dues vegades més, bé amb el suport de l'Emperador o bé del Papa, els Mèdici van esdevenir el 1537 ducs hereditaris de Florència, i el 1569 grans ducs de Toscana, on van regnar dos segles. L'extinció de la dinastia dels Mèdici i l'ascensió el 1737 de Francis Stephen, duc de Lorena i marit de Maria Teresa d'Àustria, va comportar la inclusió de la Toscana en els territoris de la corona austríaca. El regnat dels austríacs va acabar amb la intervenció de França i del regne de Sardenya i el Piemont el 1859, i la Toscna va passar a ser una província del Regne d'Itàlia unit el 1861. Florència va prendre el lloc de Torí com a capital d'Itàlia el 1865 i va ostatjar el primer parlament de la nació, però la capital va passar a Roma sis anys després, quan aquesta fou annexada al regne. Al segle XIX la població de Florència es va doblar, i es va triplicar al segle XX amb el creixement del turisme, del comerç, dels serveis financers i de la indústria. Durant la Segona Guerra Mundial la ciutat fou ocupada durant un any pels Alemanya (1943-1944). El novembre de 1966, una bona part del centre urbà va patir la gran riuada de l'Arno, que va danyar molts tresors artístics.

Una visita a la ciutat

Al cor de la ciutat es troba la font de Neptú (Fontana di Nettuno), una obra mestra de l'escultura marmòria situada a l'embocadura d'un aqüeducte romà encara en funcionament. El riu Arno, que passa enmig de la part vella de la ciutat, ocupa un lloc tan rellevant en la història florentina com la gent que hi viu. Històricament, la població local té una relació d'amor-odi amb l'Arno, el qual ha portat alternativament els avantatges del comerç i els desastres de les riuades. Molts dels ponts de l'Arno van ser construïts pels romans. Un dels ponts, en concret, és únic: el Ponte Vecchio, característic per la multitud de botiguetes que s'hi construïren al damunt. Realitzat per primera vegada pels etruscos en temps molt reculats, aquest pont és l'únic de la ciutat que va restar indemne durant la Segona Guerra Mundial. El palau més famós de la ciutat és el Palazzo Vecchio, que ha esdevingut un monument a la família dels Mèdici que va dominar Florència durant el segle XV. Ben a la vora hi trobem els Uffizi (Galleria degli Uffizi), un dels museus d'art de més anomenada d'arreu del món. A més a més dels Uffizi, Florència compta amb d'altres museus que serien l'atracció artística principal de gairebé qualsevol altra gran ciutat del món: el Bargello es concentra en l'escultura, i s'hi allotgen moltes obres mestres de Donatello, Giambologna i Miquel Àngel. La col·lecció de l'Acadèmia (Accademia) compta amb el David de Miquel Àngel i els seus Esclaus. A l'altra riba de l'Arno (loltrarno per als florentins) trobem el gran Palau Pitti (Palazzo Pitti), decorat amb la col·lecció privada dels Mèdici. Al costat del palau es troba el Jardí de Bòboli (Giardino di Boboli), elaboradament decorat amb moltes escultures d'interès. L'església de Santa Croce conté les tombes monumentals de Galileu, Miquel Àngel, el Dant i altres persones famoses de la història florentina. La joia arquitectònica de Florència és la catedral de Santa Maria del Fiore, coneguda simplement com "el Duomo" (és a dir, "la cúpula"). La magnífica cúpula fou construïda per Filippo Brunelleschi, i el campanar veí és del Giotto. També és digne d'esmentar-se l'adjacent baptisteri, amb les famoses portes de bronze de Gioberti. També cal assenyalar les esglésies de Santa Maria Novella i San Miniato al Monte, l'Orsanmichele, el Palau Mèdici Riccardi o el Museu de San Marco, entre moltes altres peces úniques de l'art universal.

Personalitats històriques lligades al nom de Florència


- Dante Alighieri, el Dant
- Michelangelo Buonarroti, Miquel Àngel
- Leonardo da Vinci
- Lorenzo de Mèdici, Llorenç el Magnífic
- Niccolò Machiavelli, Maquiavel
- Girolamo Savonarola

Enllaços externs


- [http://www.compart-multimedia.com/virtuale/us/florence/florence_italy.htm Florence: Virtual travel in the city of Renaissance] (English/Italian)
- [http://www.comune.firenze.it Ajuntament de Florència]
- [http://www.uffizi.firenze.it Galeria dels Uffizi]
- [http://www.europe-hotel-in.com/berchielli.htm Hotel Florència] Categoria:Ciutats d'Itàlia ja:フィレンツェ ko:피렌체

Cantata

Una cantata és una composició lírica en diverses parts, sense acció dramàtica, escrita per a una o més veus, amb acompanyament de baix continu, alternant amb recitatius i cors. La cantata aparegué al començament del Segle XVII, quan s’imposà la monodia acompanyada. La cantata es distingeix per la seva destinació (peça de concert o d’església, mai de teatre) i pel seu caràcter líric. No trobà la seva forma definitiva fins a mitjans del Segle XVII, amb Luigi Rossi i Giacomo Carissimi. Categoria:Formes musicals ja:カンタータ

Florència

Florència (en italià Firenze) és una ciutat d'Itàlia, capital de la província homònima i de la regió de la Toscana, al centre de la península itàlica. Toscana La seva població és de 352.227 habitants (gentilici: florentí, florentina), que juntament amb les localitats que l'envolten arriben a fer una aglomeració al voltant del mig milió d'habitants. Florència és considerada com el bressol del Renaixement i destaca per la seva riquesa arquitectònica i els seus museus. El domini de la ciutat per part de la família dels Mèdici és fonamental per entendre el paper d'aquesta ciutat a la història de l'art. Administrativament, Florencia es divideix en cinc districtes (quartieri): 1-Centro Storico, 2-Campo di Marte, 3-Gavinan-Galluzzo, 4-Isolotto-Legnaia i 5-Rifredi-Le Piagge. El batlle de la ciutat és Leonardo Domenici. Patró de la ciutat: Sant Joan Baptista (24 de juny). La Fiorentina és l'equip de futbol més important de la ciutat, i ha militat durant moltes temporades a la Sèrie A del Calcio.

Situació geogràfica

Latitud: 43º47' nord
Longitud: 11º15' est Florència, a 50 metres d'altitud, es troba a la zona de contacte entre la serralada dels Apenins i la plana aturonada de la Toscana, a uns setanta quilòmetres de la costa del mar Lígur. La ciutat es troba en el camí que uneix la plana padana, principal pol econòmic d'Itàlia (Milà, Torí, Bolonya, etc), amb la capital del país (Roma). El riu Arno travessa Florència en el seu sector meridional.

Florència i el Renaixement

El desenvolupament literari, artístic i científic que es va esdevenir a Florència als segles XIV-XVI va tenir com a motor principal l'amor pels diners per part dels florentins i la seva ànsia d'ostentació de la riquesa. Afegit a això, la crisi de l'Església Catòlica (especialment la controvèrsia sobre el Papat d'Avinyó a França i el Gran Cisma), juntament amb els efectes desastrosos de la pesta negra, va comportar una revisió crítica dels valors medievals que va donar com a resultat una revaloració dels valors de l'antiguitat clàssica. Florència es va beneficiar tant materialment com culturalment d'aquest gran canvi social.

Història

La història coneguda de Florència comença l'any 59 aC, amb la fundació d'un poblat("Florentia") per part d'exsoldats romans. Seu d'una diòcesi a partir del segle IV, la ciutat va passar per diversos períodes de dominació bizantina, ostrogoda, llombarda i franca, durant els quals la població de vegades va baixar fins al miler escàs de persones. A partir del segle X la ciutat es va desenvolupar, i des del 1115 va passar a tenir un Ajuntament autònom. Al segle XIII es va dividir pràcticament en dues meitats a causa de la lluita intestina entre els gibel·lins, partidaris de l'emperador germànic, i els güelfs, que anaven a favor del Papat romà. Aquests darrers van resultar els vencedors, i es van dividir internament en "blancs" i "negres". La conflictivitat política interna no va impedir a la ciutat de desenvolupar-se fins a esdevenir una de les més poderoses i pròsperes d'Europa, ajudada per la seva pròpra moneda d'or, el florí (introduït l'any 1252), per l'eclipse de la seva rival Pisa (derrotada per Gènova el 1284 i conquerida per Florència el 1406), i per la seva potència mercantil com a resultat d'una constitució antiaristocràtica (1293). D'una població estimada de 80.000 persones abans de la Pesta Negra del 1348, 25.000 treballaven en la indústria de la llana. El 1345, Florència va ser l'escenari d'un intent de vaga per part dels ciompi o treballadors de la llana, que el 1378 van organitzar una breu revolta contra el domini oligàrquic de la ciutat. Després de la repressió, la ciutat va caure sota el domini de la família Albizi (1382-1434), acèrrims enemics però alhora precursors dels Mèdici. El primer període del domini dels Mèdici va acabar amb la tornada d'un govern republicà, influït pels ensenyaments del prior dominicà radical Girolamo Savonarola (que va ser ajusticiat el 1498 i que abans de morir va deixar un tractat sobre el govern de Florència), en les paraules del qual es retroben sovint antics arguments que seran objecte de controvèrsies religioses dels segles següents. Un altre personatge d'agudesa inusual fou Maquiavel, les indicacions del qual per al govern de Florència per part d'una figura forta són llegides