:: wikimiki.org ::
| Germanies |
GermaniesLa Revolta de les Germanies va ser una revolta que tingué lloc entre 1519 i 1523 al Regne de València i a Mallorca pels gremis armats juntament amb la burgesia, els artesans i els camperols lliures contra la noblesa i l'aristocràcia. Aquesta revolta constitueix una verdatera guerra civil valenciana.
El mallorquí Joanot Colom partí cap a Valencia el 15 de febrer de 1521, per coneixer l'organització de la germania valenciana i amb l'intenció d'anar a la cort. Els nobles, ajudats per l'aristocràcia castellana, venceren i la virreina Germana de Foix, vídua de Ferran II el Catòlic, aprofità per a exercir un dura repressió: la cultura es reduí a la cort que aqueixa senyora va implantar i on començà ja a predominar el castellà a València. Vicent Peris, cap de les Germanies de València, va ser assassinat el 19 d'octubre de 1522.
Altres focs van anar apareixent més tard, coneguts com la Segona Germania, on per exemple, en Muro (el Comtat), l'any 1611 el comte de Cocentaina i senyor de Muro, Gaspar Roiç de Corella, va imposar als primers 16 pobladors unes duríssimes condicions per les quals totes les terres i béns de la antiga Universitat de Muro passaven a ser de la seua propietat, hom devien pagar elevats imposts i, fins i tot, podia aplicar condemnes de manera arbitrària. Aquest contracte desavantatjós portaria a la ruïna els camperols, constituint la peça clau per a entendre la revolta de la Segona Germania, que va tindre lloc el 1693. El seu capitost militar era el cirurgià murer Josep Navarro, s'enfrontà a les tropes reials resultant derrotat en la batalla que va tindre lloc en la veïna alqueria de Cela de Núñez.
categoria:Història del País Valencià
Categoria:Revoltes
categoria:Corona d'Aragó
1519 Esdeveniments:
Naixements:
Necrològiques:
- 2 de maig - Leonardo da Vinci, artista renaixentista italià.
Pàgines que s'hi relacionen
- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVI
----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XVI
ko:1519년
simple:1519
1523 Esdeveniments:
:PAÏSOS CATALANS
- 6 de març - Palma (Mallorca): després de la capitulació de la ciutat, les forces reialistes empresonen Joanot Colom al castell de Bellver el qual, com a cap de les Germanies de Mallorca, havia dirigit la resistència de la ciutat; fou mort el 3 de juny.
:MÓN
Naixements:
:PAÏSOS CATALANS
:MÓN
Necrològiques:
:PAÏSOS CATALANS
- 3 de juny - Palma (Mallorca): Joanot Colom, cap de les Germanies de Mallorca, executat per les autoritats reialistes.
:MÓN
Pàgines que s'hi relacionen
- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVI
----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XVI
ko:1523년
País Valencià
El País Valencià és el territori de l'històric Regne de València creat al segle XIII com a causa de la colonització feudal de catalans i aragonesos, fonamentalment i per aquest ordre, dels regnes de taifes islàmics de València i Dénia. La seua cohesió territorial, però, no arribaria fins a l'any 1304 quan és definitivament i expressament consolidada a la Sentència Arbitral de Torrelles, entre els reis Jaume II el Just d'Aragó, i Ferran IV de Castella.
Situat a l'Est de la Península Ibèrica, entre els rius Sénia i un poc més enllà del Segura, té una delimitació terrestre de 840 km de longitud, i té 518 km de longitud de costa amb la mar Mediterrània, on es troben les illes de Nova Tabarca i les Columbretes, d'administració valenciana. La seua posició geogràfica és 40º 47' a l'extrem nord, 37º 51' a l'extrem sud, 0º 31' E a l'extrem oriental, i 1º 32' W a l'extrem occidental.
Políticament, a l'actualitat és una comunitat autònoma d'Espanya des de l'any 1982, any en què es va aprovar l'Estatut d'Autonomia, amb el nom oficial de Comunitat Valenciana. Per tant, administrativament limita a l'Oest amb Castella-La Manxa i l'Aragó, al Sud amb Múrcia, i al Nord amb Catalunya. Hi viuen més de 4,5 milions de persones, encara que la xifra és molt superior si comptabilitzem els habitants de segona residència d'altres països d'Europa i els immigrants no censats. Així, les ciutats amb més de 100.000 hab. són València (785.732 hab.), Alacant (310.330 hab.), Elx (209.439 hab.), i Castelló de la Plana (163.088 hab.).
Història
:Article principal Història del País Valencià.
La història del País Valencià és principalment vinculada amb la fundació del Regne de València: a l'any 1233 el rei Jaume el Conqueridor enceta la conquesta dels territoris marcats per tres segles de presència sarraïna: els regnes taifa de Balansiya, Dénia, i Múrcia. Tot just fundat el regne, si bé hi roman la població tagarina, inicialment majoritària, es fèren repoblacions cristianes d'origen català i aragonés, fonamentalment. Aquestos cristians reestructuraren l'economia i organitzaren el territori al voltant de les viles amb representació a les Corts Valencianes. Provist d'un estatus políticament independent amb els Furs de València, la societat valenciana desenvolupa la seua identitat privativa tot i compartir rei, cultura, i llengua amb els territoris hispànics de la Corona d'Aragó.
Després d'una període d'opulència al llarg del Segle d'Or propiciada per l'expansinó mediterrània de la Corona d'Aragó al segle XV, el regne es veu sotmés a una presió cada vegada més creixent del centralisme castellà. Després de diversos conflictes socials, el país finalment cedeix pels Decrets de Nova Planta en 1707, amb què es desmantela el Regne derogant els seus furs, hom passa formar part del Regne d'Espanya assimilant-lo a la legislació castellana, i se'l priva d'autonomia, llengua, i cultura pròpies.
Durant el segle XIX el País Valencià amplia les árees d'agricultura, sobretot relacionades amb el conreu de del raïm, l'arrós, els tarongers, i l'ametller. El pas cap la indústria el situarà en el quart lloc d'Espanya fins l'actualitat. A principis del segle XX la societat valenciana reivindica l'autogovern del País Valencià i, després d'un primer intent durant la Segona República Espanyola i després d'un període de totalitarisme de 1939 a 1975, finalment disposa d'autonomia en 1977 durant la Transició Espanyola, Durant la segona meitat d'aquest segle sorgeix un nou sector econòmic que pràcticament substitueix el lloc de l'agricultura quant al nivell d'ingressos econòmics, el turisme. Amb l'aprovació del seu Estatut en 1982 recupera el seu govern propi, la Generalitat Valenciana, que n'assegura l'administració.
Llengua
Generalitat Valenciana).]]
Per a més informació, vegeu l'article principal de llengua valenciana
El valencià, en el domini lingüístic del qual també s'anomena català a altres territoris dels Països Catalans, és reconegut com a idioma oficial a l’Estatut d'Autonomia, i com a llengua pròpia segons la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià de 1983. Com totes les variants d'una llengua, té uns trets lingüístics diferencials, i la seua evolució des de l'Edat Mitjana ha estat -en molts aspectes- més conservadora que, per exemple, a Catalunya.
Actualment existeixen al País Valencià dues zones de predomini lingüístic: el valencià i el castellà.
Històricament, des de la colonització feudal medieval, el valencià va ser la llengua majoritària a tot el país, gràcies a una lleugera majoria en el nombre de colons procedents de Catalunya. L’excepció van ser les comarques amb frontera amb Aragó (Racó, Alt Millars, Alt Palància i Serrans), on els colons aragonesos van ser majoritaris i van implantar el castellà.
La resta de les comarques castellanoparlants actuals (Foia de Bunyol, Canal de Navarrés, Vall de Cofrents, i alguns municipis del Vinalopó) son producte de la repoblació amb castellans del segle XVII, després de l'expulsió del moriscos, ja que estes comarques van ser de majoria andalusina des del segle XIII fins al XVII. La comarca del Baix Segura patí un procés de substitució lingüística del castellà pel català que s'assolí al segle XVII després d'una epidèmia de pesta negra, en 1648, que afectà a la població anterior valencianoparlant. La comarca de la Plana d'Utiel, com el municipi de Villena, no pertanyien fins al segle XIX al País Valencià, i són de parla i cultura castellanes.
El Regne de València, per tant, no va ser a l'Edat Mitjana un país amb dualitat lingüística valencià/castellà, com actualment, sinó que les dues llengües que majoritàriament es parlaven eren el valencià i l'àrab, a excepció de les comarques de parla castellana a la frontera amb Aragó.
Avui dia, a les grans ciutats de les comarques històricament valencianoparlants (i a qualsevol part del territori, si bé de forma no tan acusada), la presència del català és cada vegada menor, a causa del procés de minorització d'aquesta llengua que s'hi pateix en favor del castellà, en bona mesura per falta de recolzament polític. Aquest procés s'ha vist agreujat els primers anys del segle XXI, amb la gran immigració que ha suposat, en poc menys de 5 anys, almenys mig milió d'habitants més, de parla castellana original (provinents de la resta de l'Estat Espanyol o Amèrica del Sud), o d'altres indrets i que només aprenen el castellà.
Existeix una varietat dialectal en cadascuna de les regions del País Valencià. Així, a les Comarques del Nord es considerada zona de transició lingüística i es troben els dialectes tortosí, tortosí-sud, i castellonenc; a les Comarques del Xúquer es parla el valencià apitxat, el dialecte parlat al "cap i casal"; a les Comarques Centrals i a la Marina Baixa es parla el valencià meridional, la varietat més utilitzada pels valenciano-parlants, en termes demogràfics; i, per últim, a les Comarques del Sud (excepte la Marina Baixa) es parla el valencià alacantí, un dialecte fortament castellanitzat, potser, a causa de la històrica substitució lingüística del Baix Segura.
Divisió administrativa
Baix Segura
El País Valencià deixà de ser un Estat administrativament i jurídicament independent després de la Batalla d'Almansa a l'any 1707 quan passà sota administració castellana por derecho de conquista segons els Decrets de Nova Planta de Felip V de Borbó, excloent la localitat Cabdet de les delimitacions del regne conquerit.
Províncies
Per raons polítiques, al segle XIX l'administració espanyola intentà seccesionar infructuosament el territori entre la província d'Alacant, per una banda, i les de València i de Castelló per altra, afegint a la primera les províncies espanyoles de Múrcia i Albacete per a crear un sud-est espanyol, i a la segona Terol i Conca per a crear un llevant espanyol.
Finalment, en la divisió provincial espanyola aprovada per les Corts de Cadis en 1833, el País es divideix en les províncies d'Alacant, Castelló, i València. Aquesta divisió només segueix criteris homogenis d'extensió territorial i demogràfica respecte a Espanya, i no criteris històrics, sociològics o lingüístics. Posteriorment s'hi afegiren les poblacions castellanes de Villena i Saix a la província d'Alacant, i de la comarca de la Plana d'Utiel a la província de València, i aquesta divisió provincial roman sense canvis fins a l'actualitat.
Comarques i regions
Per altra banda, al País Valencià existeix una molt arrelada tradició de comarcalisme, si bé la divisió comarcal actual, basada en la proposta de delimitació de Joan Soler i Riber al 1970, difereix de la divisió comarcal tradicional, descrita per Emili Beüt al 1937.
No obstant açò, l'agrupació de les comarques en quatre regions proposada per Joan Soler no va rebre suport polític en la creació de la comunitat autònoma valenciana a l'any 1982, i se'ls va superditar a la divisió provincial espanyola preexistent. Aquestes regions es tractaven d'agrupacions comarcals segons criteris històrics, lingüístics, i socio-econòmics. Per últim, a l'any 1999 es crea el [http://www.comarquescentrals.com Consorci de les Comarques Centrals] del País Valencià amb l'objectiu d'assolir una quarta província espanyola, del qual s'hi afegeix una cinquena regió valenciana.
Regions del País Valencià:
- Comarques del Nord.
- Comarques de l'Interior.
- Comarques del Túria-Xúquer.
- Comarques Centrals.
- Comarques del Sud.
Per a més informació vegeu les comarques oficials, el llistat de municipis, o l'article sobre l'història de la comarcalització del País Valencià.
Geografia
El relleu
Ve configurat per les muntanyes del nord, que pertanyen al Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema Bètic i les serres, altiplans i planures centrals. Al Maestrat s'hi troba la muntanya més emblemàtica del país, la Penyagolosa, de 1.813 m. d'altura, considerada popularment com la més elevada, però aquest honor en realitat li correspon al Calderón, al Racó d'Ademús, que s'enlaira fins els 1.839 m; també al Racó trobem el Gavilán (1.747 m), La Cruz de los Tres Reinos (1.555 m) i el Tortajada (1.541 m). Per no fer exhaustiva la relació i anomenar només els pics amb més de 1.500 m citarem, en terres de La Marina, l'Aitana (1558 m).
El litoral alterna penya-segats com la Serra d'Irta, els de la Vila Joiosa o la Serra Gelada amb aiguamolls i maresmes, com ara la Ribera de Cabanes, l'Albufereta d'Orpesa, les Albuferes de València i Elx, les llacunes de Torrevella i la Mata, esdevingudes salines, o la marjal de Pego; grans cordons de platges de sorra, des de Benicàssim fins Almenara, des de Puçol fins a la Marina i importants formacions de dunes com el Saler de València o les de Guardamar.
Hidrografia
Només trobem dos grans rius: el Segura i el Xúquer, ambdós al.lòctons, com també ho són el Millars i el Túria. Tots quatre naixen a la serralada ibèrica. Els autòctons es caracteritzen per ser rius curts, que naixen a les serres properes a la costa i, per tant, tenen una gran pendent. Al nord hi ha el riu Sénia, límit amb Catalunya, el Cèrvol, el Cervera i el Palància. Al sud el riu Serpis, també anomenat riu d'Alcoi, el Gorgos, l'Algar, l'Amadorio, el Montnegre, la Rambla de les Ovelles i el Vinalopó.
Economia
Vegeu l'article principal d'Economia del País Valencià.
El País Valencià conforma un territori llargarut, amb una orografia muntanyosa i irregular que ha dificultat històricament les comunicacions i l'aprofitament del sòl, i només l'eix litoral ha facilitat la connexió amb Europa. Amb un clima mediterrani i un règim de pluges escasses, els recursos naturals del País Valencià són minsos pel que fa als minerals. En recursos hídrics hi ha una demanda d'aigua superior a l'oferta, i aquest desequilibri és especialment greu a les comarques del sud del país, que es resol de moment amb restriccions i amb l'explotació d'aqüífers subterranis.
En l'any 2002 el País Valencià va generar el 10'5% del PIB estatal, el 12% de les exportacions espanyoles i la taxa d'atur es va situar en el 10'5%. En recursos humans la taxa d'activitat del País Valencià va assolir l'any 2002 el 56'8%, per bé que les diferències per gènere son força acusades. El model empresarial valencià característic són la PIME, principalment de caire familiar, si bé hi han algune smultinacionals. Malgrat la greu crisi econòmica entre 1973 i 1985, actualment és la segona autonomia exportadora de l'Estat, amb un 12%.
Demografia
La demografia del País Valencià tradicionalment es concentrava en localitats i zones de conreu a la vora dels rius més importants (Xúquer, Túria, Segura, Vinalopó), així com a poblacions importants costaneres amb ports, segons les activitats agrícoles o comercials. Les poblacions més importants solien ser, més antigament, Sagunt o Dénia, durant gran part de la seua història, València, Xàtiva, Oriola, Alacant, Elx, Gandia o Vila-real i, més recentment, Alzira i Castelló de la Plana.
D'aquesta distribució tradicional, originada per les característiques orogràfiques i la possibilitat de l'agricultura de regadiu, es deriva que, encara actualment, la densitat de població és major en les comarques centrals i del sud i menor en les comarques del Nord i de l'interior. També afectà a la demografia (i és potser l'excepció a la distribució esmentada) la gran activitat industrial o de productes derivats de l'agricultura, durant el segle XX, a ciutats no costaneres com ara Alcoi, Elda, Novelda, Ontinyent, Petrer, Villena i la Vall d'Uixó.
En els darrers anys, s'ha accentuat la concentració en les grans capitals i les seues localitats de les àrees metropolitanes (destacant-ne Torrent, Mislata, Paterna, Burjassot, Sant Vicent del Raspeig, etc.) i, molt especialment, en pobles i ciutats costaneres. Així, poblacions tradicionalment menudes, (com ara Benidorm o Torrevella) han patit un increment poblacional molt remarcable (encara més remarcable durant les estacions càlides de l'any) degut fonamentalment a les migracions generades pel turisme.
Podríem dir, per tant, que la demografia del País Valencia hui dia és ja clarament majoritàriament urbana, amb gran influència de migracions degudes al turisme i migracions estacionals de segona residència, i amb una clara tendència cap a les poblacions costaneres.
Vegeu: Llistat de municipis valencians per població
Diada nacional
- 9 d'octubre: Es commemora l'entrada de Jaume I a la ciutat de València.
- 25 d'abril: aniversari de la derrota a la batalla d'Almansa, que suposà la victòria de Felip V i la derogació dels Furs atorgats pel rei Jaume I. Aquesta commemoració té un caire polític, cultural, i cívic, malgrat que oficialment només és el dia de les Corts Valencianes.
Cultura i tradicions
Els trets culturals valencians són clarament mediterranis, per raons geogràfiques i històriques, amb influències de tots els pobles que han intervingut en la seua història. La religió catòlica, encara majoritària entre els creients, ha marcat també molts trets de comportament individual i col·lectiu.
Si bé moltes tradicions ancestrals poden tindre un origen romà (com ara el culte al foc) de manera similar a altres indrets de la mediterrània, així com la dieta, també existeixen importants influències àrabs en la cultura, especialment en la gastronomia.
De la reconquesta, encara hui és visible les diferències culturals entre els pobles de repoblament català, els pobles de repoblament aragonés (anomenats col·loquialment xurros) i els pobles provinents de Castella (com a ara la comarca de la Plana d'Utiel i el senyoriu de Villena). Aquestes diferències es difuminen més en les grans ciutats, on moltes tradicions són fins i tot desconegudes per la gent jove i els nouvinguts.
Entre les tradicions culturals podem citar-ne:
- Esports fortament arrelats al País Valencià com ara el tir i arrossegament o, fins i tot, distintius: la pilota valenciana.
- Aficcions amb molta tradició, com ara la colombicultura.
- Jocs de cartes amb tota una cultura i vocabulari al seu voltant, com ara el joc del truc.
- L'existència d'un conreu molt extés de la música en totes les capes socials, generalment al voltant de les bandes de música i les societats musicals.
- L'ús del tabalet i dolçaina com a instruments musicals per a amenitzar qualsevol ocasió al carrer.
- La preservació, encara viva, de cants tradicionals, com les albades, i els balls tradicionals (com ara la xota valenciana).
- La indumentària tradicional, recuperada ocasionalment per a balls tradicionals i actes festius.
- Les festes, amb una gran importància del foc, la pirotècnia, la vestimenta i la música (vegeu més avall).
- La gastronomia, amb gran varietat d'arrossos i dolços (vegeu més avall).
Festes
arrossos]]
- A tot el País: festes de Setmana Santa i Pasqua, temps que és tradicional per a empinar el catxerulo (envolar l'estel) i menjar-se la mona.
- Les Falles en honor de Sant Josep, el 19 de març (sobretot a les comarques que envolten la capital).
- La Magdalena, a Castelló de la Plana.
- Festes de moros i cristians: d'Alcoi, a la Vall d'Albaida, a la Vila Joiosa (el desembarc), el Comtat, les comarques del Vinalopó, etc...
- Fogueres de Sant Joan, a Alacant
- El Misteri d'Elx
- La mocadorada, a la ciutat de València i rodalies, que té lloc tots els 9 d'octubre, dia de Sant Donís (Sant Dionís) i diada del País Valencià.
- La Muixeranga a Algemesí
- Festes i representacions en molts pobles i ciutats, en honor a Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià.
Gastronomia
- Begudes
:Mistela - Cafè-licor - Herbero - Aiguardent - Absenta - Casalla - Orxata - Barrejat
- Menjars
- Arrossos
:Arròs a la paella - Arròs a banda - Arròs i costra - Arròs al forn - Arròs amb fesols i naps - Arròs negre - Arròs a la pedrada - Arròs caldòs
- Altres
:Fideuà - Putxero - Albergínies farcides - All i pebre - Coques de dacsa - Coca de tonyina - Bollit
- Postres i piscolabis
- Dolç
:Arnadí - Coca de llauna - Delícies d'Elx - Panellets - Torró - Almojàbenes o monjòvenes - Pastís de moniato - Carabassa al forn - Carabassat - Arrop i tallaetes - Mona - Flaons - Fartons - Coca celestial - Tonya o pa socarrat
- Salat
:Rosquilletes
- Altres
:Allioli
Enllaços externs
- [http://www.valencia.edu/~fjglez/pais/inici.htm País Valencià, poble a poble, comarca a comarca], de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
- [http://www.gva.es/ Govern Valencià]
- [http://www.pre.gva.es/dogvweb/cindex.htm Diari Oficial de la Generalitat Valenciana]
- [http://www.pre.gva.es/argos/archivo/indexv.html Arxiu Històric Electoral del País Valencià]
- [http://www.comunitatvalenciana.com/ Web oficial de Turisme]
- [http://wikisource.org/wiki/Estatut_d%27autonomia_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0 Estatut del País Valencià]
- [http://wikisource.org/wiki/Llei_d%27%C3%BAs_i_ensenyament_del_valenci%C3%A0 Llei d'ús i ensenyament del valencià]
Categoria:País Valencià
ja:バレンシア州
Mallorca
Mallorca és una illa de la Mediterrània, la més gran de les illes Balears, per això també se l'anomena la Balear Major.
Prehistòria
A Moleta (Sóller), i a Son Matge (Valldemossa) s'han trobat restes de una etapa arcaica de la prehistòria mallorquina. Els més antics s'han datat al any 5200 aproximadament.
Les colonitzacions protohistòriques (grecs, fenicis, cartaginesos, romans) són febles, o bé tardanes.
Els balears eren bons foners, i es feren mercenaris dels cartaginesos. Pareix ser que lluitaren al costat d'Aníbal, el general cartaginès que quasi derrotà als romans, arribant a combatre gaire bé a les mateixes portes de Roma. D'aquell temps es la dita: Hannibal ad portas, quan hi ha un perill inminent. No volien cobrar amb diners, i demanaven ser pagats en dones, i vi.
Els romans intentaren conquerir l'illa de Mallorca en diferents ocasions, però els balears els causaven grans danys a les naus amb les pedres que tiraven amb les seves fones, finalment el 123 a. C. Quintus Cecilius Metelus, que després seria conegut amb el sobrenom de balearicus, va fer cobrir les naus amb pells, d'aquesta manera va poder desembarcar, i sotmetre als balears.
- Regne de Mallorca
- Rei de Mallorca
Orografia
Mallorca presenta dues serres: La de Tramuntana, amb muntanyes més altes, destaquen el puig Major (1.445 m), i els de Massanella (1.364 m), Tomir (1.102 m), l'Ofre (1.090 m), Galatzó, Alfàbia (1.069), Teix (1.064), Tossals Verds (1.028); i la serra de Llevant; i els plans de Migjorn i es Pla. També s'ha de destacar el massís de Randa, amb el cim de Cura (548 m).
Comarques de Mallorca:
Les comarques a Mallorca, no tenen reconeixement legal, però sí es és consensuada pels geògrafs.
- La capital: Palma
- Pla de Mallorca
- Serra de Tramuntana
- Raiguer
- Migjorn
- Llevant (Mallorca)
Vegeu: Llistat de municipis de les Illes Balears
Enllaços externs:
- [http://www.chh.de.free.fr/fun/thumbnails.php?album=4 Picture gallery of Mallorca]
- [http://www.caib.es/ibae/fitxes/mallorca.htm Informació de l'Institut Balear d'Estadística]
- [http://www.fut.es/~jncreus/cap4.html Jaume I]
- [http://www.afuegolento.com/noticias/11/firmas/delreal/379/ El vi, els foners, els romans, Cartago; en castellà]
- [http://www.teatrenu.com/brauapunts.html Aníbal]
- [http://www.iespana.es/web-darder/1999/paginas/Reis%20Mallorca/imagenes/sanc_i_de_mallorca.htm Sanç I de Mallorca]
- [http://www.cilma.net/municipis/ Webs, teléfons, i correus de entitats municipals]
- [http://www.conselldemallorca.net/mediambient/pedra/index.php Plana del Consell de Mallorca]
- [http://www.memoriadelesilles.org/ Memòria Històrica de les Illes Balears]
- [http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Maps_of_Mallorca Mapes de Mallorca]
Categoria:Mallorca
ja:マヨルカ島
15 de febrerEl 15 de febrer és el quaranta-sisè dia de l'any del calendari gregorià. Queden 319 dies per a finalitzar l'any i 320 en els anys de traspàs.
----
Esdeveniments:
:PAÏSOS CATALANS
- 2003 - Barcelona: prop de 350.000 perones (segons [http://www.telenoticies.com/especials/iraq/manif.htm Contrastant]; moltíssimes més segons altres fonts) surten al carrer per protestar contra la previsible invasió de l'Iraq pels Estats Units: és la manifestació més multitudinària (després de la de Roma) en contra de la imminent Guerra d'Iraq.
:MÓN
- 1898 - badia de l'Havana (Cuba): s'esdevé una explosió al creuer estatunidenc Maine que serà el pretext perquè els Estats Units declarin la guerra a Espanya (Guerra de Cuba).
- 2003: en moltes ciutats d'arreu del món es fan manifestacions multitudinàries en contra de la imminent invasió de l'Iraq pels Estats Units: és la primera vegada a la Història que es fa una mobilització ciutadana de tant abast (Guerra d'Iraq).
Naixements:
:PAÏSOS CATALANS
:MÓN
- 1564 - Pisa (la Toscana, Itàlia: Galileo Galilei, en català anomenat Galileu, físic i astrònom italià (m. 1642).
- 1811 - San Juan (l'Argentina: Domingo Faustino Sarmiento, pedagog, escriptor i polític argentí, president del país (m. 1888).
- 1845 - Clinton (estat de Nova York, USA): Elihu Root, polític estatunidenc, premi Nobel de la Pau el 1912 (m. 1937).
- 1861 - Fleurier (cantó de Neuchâtel, Suïssa): Charles Edouard Guillaume, físic suís, premi Nobel de Física el 1920 (m. 1938).
- 1873 - Augsburg (Suàbia, Baviera, Alemanya): Hans von Euler-Chelpin, químic suec, d'origen alemany, premi Nobel de Química el 1929 (m. 1964).
- 1964 - Madison (Wisconsin, EUA): Chris Farley, actor de cinema estatunidenc (m. 1997).
- 1976 - Torrelavega (Cantàbria, Espanya): Óscar Freire, ciclista espanyol.
Necrològiques:
:PAÏSOS CATALANS
- 1995 - Palma (Mallorca: Guillem Fullana i Hada d’Efak conegut com Guillem d’Efak, escriptor i cantant dels Setze Jutges mallorquí (n. 1929).
- 2005 - Barcelona: Josep Laporte, metge i polític català, president de l'Institut d'Estudis Catalans i ex-conseller de la Generalitat (n. 1922).
:MÓN
- 2005 - Suresnes (l'Illa de França, França): Pierre Bachelet, cantant francès (n. 1944).
Festes i commemoracions:
- Sant Faustí i santa Jovita, germans màrtirs
- Santa Geòrgia
- Sant Claudi de La Colombière
- Sant Joan Baptista de la Concepció
----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Febrer
ja:2月15日
ko:2월 15일
simple:February 15
th:15 กุมภาพันธ์
Castellà
El castellà és un idioma originari de la regió de Castella (d'ací el seu nom), també anomenat espanyol, i parlat actualment, a més d'Espanya, en nombrosos països del continent americà per 330 milions de persones, i per 450 milions si s'inclouen els que la parlen com a segona llengua.
Pertany al grup de les llengües indoeuropees, prové de l'evolució del llatí vulgar, però evidencia l'ocupació de l'àrab en la gran quantitat d'elements d'aquesta llengua.
Història
La llengua castellana es va desenvolupar a la regió nord-central de la península Ibèrica, a partir del llatí vulgar, amb influència de les llengües cèltiques, del basc i de l'àrab. Algunes característiques del castellà inclouen la lenició (llatí: vita, castellà: vida), la palatalització (llatí: annum, castellà: año), i diftongació de les vocals breus e/o del llatí vulgar (llatí: terra, castellà: tierra; llatí: novo, castellà: nuevo); alguns d'aquests canvis fonològics es troben en altres llengües romàniques.
Durant la reconquesta, aquest dialecte del nord es va estendre cap al sud i a altres regions de la península Ibèrica.
El primer diccionari Llatí-Castellà (Gramática de la Lengua Castellana), es va publicar a Salamanca el 1492 per Elio Antonio de Nebrija. Després del segle XVI, la llengua es va portar a Amèrica i algunes regions de l'Àsia per la colonització espanyola. El segle XX, es va portar a la Guinea Equatorial i a la Sàhara Occidental.
Distribució Geogràfica
El castellà és una de les llengües oficials de les Nacions Unides, de la Unió Europea i de la Unió Africana. La majoria dels parlants es troben a l'Hemisferi Occidental, Europa i els territoris espanyols de l'Àfrica (Illes Canàries, Ceuta i Melilla).
Amb més de 100 milions d'habitants, Mèxic conté la població de parla castellana més gran del món. Les següents quatre poblacions més gran de parla castellana resideixen a Colòmbia (44 milions), Espanya (43 milions), Argentina (39 milions) i els Estats Units (30 milions).
El castellà es la llengua oficial de 20 estats: Argentina, Bolívia (co-oficial amb el quítxua i l'aimarà), Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Espanya (co-oficial amb el català, el gallec i el basc), Equador, El Salvador, Guinea Equatorial (co-oficial amb el francès), Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Paraguai (co-oficial amb el guaraní), Perú (co-oficial amb el quítxua i l'aimarà), República Dominicana, Uruguai, Veneçuela i Xile.
Als Estats Units, el castellà és parlat per 30 milions de persones, i és co-oficial a l'estat de Nou Mèxic i al territori de Puerto Rico.
Fonologia
El sistema consonant del castellà va sofrir canvis importants que el van separar de la resta de les llegües ibèriques:
- La /f/ inicial va evolucionar a una /h/ suau, so que es va perdre després, encara que a l'ortografia es conserva ("facer"-->"hacer")
- La consonant /b/ i la /v/ tenen el mateix so bilabial oclusiu, encara que l'ortografia conserva la diferència històrica.
- La consonant sonora alveolar fricativa /z/ (que s'escrivia "s" entre dues vocals com el català actual), es va convertir en alveolar fricativa sorda /s/ (que s'escrivia "ss" entre dues vocals, com el català actual). Avui, en castellà s'escriu només "s", i el so és com la "ss" catalana.
- La africada postalveolar sonora // (que s'escrivia "z" amb el mateix so que la z catalana), és va convertir en sorda (/ts/), (com ho eren la "ç", "ce", "ci" del castellà antic), i aquest so /ts/ es va convertir al nord d'Espanya en la consonant interdental /θ/, (que ara s'escriu "z", "ce", "ci"), però al sud d'Espanya i a Llatinoamèrica es va convertir en el so /s/.
- La fricativa postalveolar sonora // (que s'escrivia "j, "ge", "gi", i que es pronunciava com en el català actual), es va unir amb el la sorda // (que s'escrivia "x", i que es pronunciava com la x en el català actual de la paraula "això"). Posteriorment, va evolucionar a /x/ (so similar a la /h/ però amb més força, inexistent en el català, i que en el castellà actual s'escriu "j", "ge", "gi").
No obstant això, la pronunciació antiga del castellà s'ha preservat en la llengua sefardita, coneguda com a "ladino", que és parlada per els descendents dels jueus sefardites que van ser expulsats d'Espanya el segle XV.
Variacions dialectals
Hi ha importants variacions dialectals a las regions d'Espanya i d'Amèrica. La pronunciació castellana del nord-centre d'Espanya és considerada l'estàndard internacional, encara que hi ha grans diferències amb el castellà de Llatinoamèrica.
s, c, z, x
A la regió nord-central d'Espanya, la c i la z tenen un so interdental vocal fricatiu (θ). Al sud d'Espanya i a Llatinoamèrica, es pronuncien com la s. La x, a Espanya usualment es pronúncia com la s, a Llatinoamèrica manté el seu so ks.
Pronoms personals
El castellà té tres pronoms personals de la segona persona del singular: tú, usted i vos. Tú i vos són informals (encara que a Espanya vos és considerat arcaic i molt formal). Usted és universalment formal. Vos és utilitzat en lloc de tú a l'Argentina, Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica, Equador, Paraguai i Uruguai.
El castellà té dos pronoms personals per la a segona persona del plural: vosotros i ustedes. A Espanya, ambdues formes són utilitzades, la primera és informal i la segona és formal. A Llatinoamèrica, només s'utilitza ustedes formal i informalment, (vosotros és considerat molt arcaic).
La conjugació de la segona persona del singular difereix força a les diferents regions de parla castellana. Aquestes són algunes formes per a dir "tu parles", utilitzant el pronom que es considera informal a les següents regions o països:
- Espanya i Mèxic: tú hablas
- Argentina i Amèrica Central: vos hablás
- Uruguai: vos hablás, tú hablás
- Xile: tú hablái, vos hablái
- Colòmbia: usted habla, sumercé habla
- Veneçuela (Maracaibo): vos habláis
- Equador: vos hablas, vos hablás, vos habláis
Una altra diferència és l'ús del passat pefecte (yo he viajado) a Espanya quan a Llatinoamèrica s'usa el passat simple (yo viajé).
Pàgines relacionades
- Alfabet castellà
Enllaç extern
- [http://www.rae.es/ Real Academia de la lengua Española] - Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola.
Categoria:Castellà
ja:スペイン語
simple:Spanish
tokipona:toki Epanja
zh-cn:西班牙语
zh-tw:西班牙語
València:Aquesta pàgina és sobre la ciutat, si voleu informació sobre el concepte químic aneu a València (química).
:El terme València també s'utilitza sovint per a designar tot el País Valencià.
La ciutat de València és la capital (popularment, cap i casal) del País Valencià, de la comarca de l'Horta, i de la província del mateix nom. Està situada a la costa mediterrània, i té un dels ports més importants de la península ibèrica. Compta amb 785.732 habitants, segons el padró de l'INE del 2004. L'àrea metropolitana de València és més coneguda com L'Horta de València i té més de 1.400.000 habitants pel que ocupa el 4º lloc al conjunt de l'Estat Espanyol.
Localització Geogràfica i Clima
La ciutat de València es troba a la costa mediterrània de la Península Ibèrica, sobre una planura a la vora del riu Túria, envoltada de xicotetes muntanyes que rarament sobrepassen els 100 metres d'altitud. L'única serra d'importància prop de la ciutat és la Serra Calderona, a uns 30 km. Nordoest de la ciutat. La ciutat antiga a la vora del riu, a més d'un quilòmetre de la mar, on antigament estava el Grau de València, anomenat també Vilanova de València, i ara un barri més de la ciutat conegut com a Poblats Marítims. Al Sud de la ciutat València es troba el paratge de l'Albufera de València, un llac d'aigua dolça al costat de la mar, que es nodreix de nombrosos aquífers i que hui en dia és un parc nacional.
València posseïx un clima típicament mediterrani. Es caracteritza per un clima suau, amb una temperatura mitjana anual superior als 17ºC. Els estius són càlids i els hiverns molt moderats. Durant els mesos hivernals la temperatura no sol baixar dels 10ºC. Les precipitacions són discretes i presenten el clàssic mínim estival mediterrani, amb dos màxims, un a la tardor i un altre a l’acabament de l'hivern i començament de la primavera.
Història
primavera]]
La Ciutat de València va ser fundada l'any 138 aC, sobre un antic assentament iber, sent cònsol romà Dècim Juni Brut, per a instal·lar soldats llicenciats, als quals va repartir terres a la vora de la nova ciutat. En aquesta època inclús es van encunyar moneda pròpia a la ciutat, sent aquesta una mostra de la importància que va tenir.
L'any 75 aC va ser destruïda a la guerra entre Pompeu i Sertori, i va ser abandonada durant uns 50 anys.
Al Segle I, la Ciutat de València ja havia recuperat la població, i es van començar a construir grans obres d'infraestructura. Al segle III va començar una nova època de Decadència, com a la resta de Imperi Romà.
Amb la caiguda, la ciutat va ser ocupada pels Visigots i va formar part de diversos regnes peninsulars.
Visigots.]]
A l'any 711, la ciutat va caure a domini musulmà. A la caiguda del Califat de Còrdova, València va esdevenir la capital de la taifa del mateix nom, i així es va mantenir fins a l'any 1094, que la va conquerir el Cid i per tant va passar a domini castellà. Poc després de la seua mort, els almoràvits van recuperar la ciutat al 1102. En 1171, Valencia va passar a ser de dominació almohade.
L'arribada a la Ciutat de València del rei Aragonès Jaume I, el 9 d'octubre de 1238, va posar fi a cinc segles de cultura musulmana, però esta va deixar una sòlida empremta a la ciutat i al territori valencià. Després de la seua incorporació a la Corona d'Aragó, la ciutat va desenvolupar-se considerablement. Al segle XV, la ciutat va tindre una època de desenvolupament econòmic i cívic, amb la construcció de nous espais públics, com les Torres de Serrans (1392), la Llotja (1482), o el Micalet. València arribà a ser una de les ciutats més importants del Mediterrani. La primera impremta de la Península es va construir a València. La primera Bíblia impresa en un idioma romanç, el valencià, s'imprimí a València vora l'any 1478, atribuïda a Bonifaci Ferrer. Al 1502 es fundà la Universitat de València, a partir de l'Estudi General. Els banquers valencians prestaren diners a la Reina "Isabel de Castilla" per al viatge de Cristòfor Colom al 1492.
No obstant açò, a causa de les tensions derivades de la unió dinàstica amb Castella, l'esplendor de València començà minvar-se cap al segle XVI amb el despoblament causat per la primera expulsió dels moriscos pels Reis Catòlics, els quals eren la majoria de la població. Les tensions amb els reis castellans anaren creixent, arribant al punt més àlgid amb la Revolta de les Germanies (1519–1522), la segona expulsió dels moriscos del 1609, que va reduir significativament la seua població i, per últim, la Guerra de la Successió del 1702 al 1709 que significà la fi de la independència política i jurídica del Regne de València, en derogar Felip V d'Espanya els Furs de València.
La decadència de la ciutat durà fins mitjans del segle XIX, quan una dèbil burgesia va impulsar lleugerament el desenvolupament de la ciutat, i també una lleu renaixença de les tradicions i de la llengua pròpia, el valencià. Un dels polítics de principis del segle XX i que feren arrelar el republicanisme a la ciutat va ser Vicent Blasco i Ibáñez, que universalment és més conegut com a un dels novel·listes valencians més importants, encara que en llengua castellana.
Potser degut a esta tradició republicana, València es va alinear immediatament amb el bandol republicà durant la Guerra Civil Espanyola, que començà el 1936. Fins i tot, la capital d'Espanya va estar traslladada a València durant els últims meseos de la guerra. Una vegada més, terminada la guerra en el bandol perdedor, València patí més greument que altres ciutats espanyoles la postguerra. Durant la dictadura de Franco, parlar o escriure el valencià va estar prohibit, fins i tot arribant a colpejar a la gent si es parlava en llocs públics, o arribant a penes criminals.
El 1957 el riu Túria es desbordà, fet que es coneix amb el nom de la "Gran Riuà", causant la mort de molts valencians. Per tal d'evitar noves catàstrofes, anys després el riu es desvià per un nou llit. El riu vell (o vell llit del Túria) es va deixar abandonat durant molts anys. Els alcaldes franquistes proposaren fer-hi una autopista, opció que finalment es va descartar.
Amb l'arribada de la democràcia a l'Estat Espanyol, València es va constituir com la capital de la Comunitat Valenciana establida el 1982 amb certa autonomia i seu de la Generalitat Valenciana i tots els òrgans de govern de la Comunitat. Durant els primers 25 anys de democràcia, València ha canviat significativament, destacant com obres emblemàtiques el jardí del Túria (ajardinament del vell llit del Túria) i la nova Ciutat de les Arts i les Ciències, de Santiago Calatrava.
: Per a més informació sobre la història de la ciutat, consulteu Història de València
Població
Història de València
La ciutat de València compta al 2003 amb un total de 782.846 habitants, segons l'Ajuntament, i és el centre d'una extensa àrea metropolitana que aconseguix el milió i mig. Representa el 18% de la població del País Valencià.
Al llarg del segle XX la ciutat ha multiplicat per tres i mig la seua població inicial, sent els períodes de màxim creixement demogràfic els anys 1930-1940 i la dècada dels seixanta. Els anys noranta han sigut anys d'estabilitat demogràfica per efecte de la caiguda dels moviments migratoris, que van ser el factor fonamental de creixement dels anys anteriors, i per la reducció de la natalitat. En els últims anys les forts corrents migratòries exteriors estan provocant de nou una dinàmica demogràfica positiva.
El progressiu augment de l'esperança de vida i la reducció de la fecunditat s'han reflectit en una piràmide d'edats que s'estreny en la seua base i s'eixampla en la part superior, amb un pes creixent de les generacions de major edat. No obstant això, la població de la ciutat continua sent relativament jovençà, amb un 25% dels seus efectius en la generacions de 15 a 29 anys i un 29% en les de 30 a 49 anys.
Distribució de la població de València per districtes i barris (2003).
2003
Inclou les pedanies, com a Pobles del Nord, de l'Oest i del Sud.
- Ciutat Vella, 25.051 habitants.
- :La Seu 2.637, La Xerea 3.931, El Carme 5.836, El Pilar 3.804, Mercat 3.239, Sant Francesc 5.604.
- Eixample, 45.110 habitants.
- :Russafa 25.428, El Pla del Remei 7.262, Gran Via 12.420.
- Extramurs, 50.385 habitants.
- :El Botànic 6.272, La Roqueta 4.631, La Petxina 15.628, Arrancapins 23.854.
- Campanar, 31.244 habitants.
- :Campanar 12.719, Les Tendetes 5.697, El Calvari 5.157, Sant Pau 7.671.
- Saïdia, 49.951 habitants.
- :Marxalenes 11.651, Morvedre 10.663, Trinitat 8.577, Tormos 8.805, Sant Antoni 10.255.
- Pla del Real, 31.573 habitants.
- : Exposició 7.190, Mestalla 14.646, Jaume Roig 7.052, Ciutat Universitària 2.685.
- Olivereta, 49.271 habitants.
- : Nou Moles 26.643, Soternes 4.973, Tres Forques 9.001, La Fontsanta 3.629, La Llum 5.025.
- Patraix, 59.181 habitants.
- : Patraix 25.669, Sant Isidre 9.914, Vara de Quart 11.685, Safranar 8.647, Favara 3.266.
- Jesús, 51.787 habitants.
- : Raiosa 14.823, Hort de Senabre 17.621, Creu Coberta 6.510, Sant Marcel·lí 10.149, Camí Real 2.684.
- Quatre Carreres, 73.774 habitants.
- : Montolivet 19.902, En Corts 11.677, Malilla 22.499, Fonteta Sant Lluís 3.087, Na Rovella 9.243, La Punta 2.356, Ciutat de les Arts i les Ciències 5.010.
- Poblats Marítims de València, 58.527 habitants.
- : El Grau 9.090, Cabanyal-Canyamelar 20.793, Malva-rossa 14.007, Betero 8.341, Natzaret 6.296.
- Camins al Grau, 58.209 habitants.
- : Aiora 24.749, Albors 9.361, Creu del Grau 14.601, Camí Fondo 4.231, Penya-roja 5.267.
- Algirós, 41.919 habitants.
- : Illa perduda 9.569, Ciutat Jardí 14.237, Amistat 8.025, Bega Baixa 6.313, La Carrasca 3.775.
- Benimaclet, 31.410 habitants.
- : Benimaclet 25.419, Camí de Vera 5.991.
- Rascanya, 46.465 habitants.
- : Els Orriols 16.508, Torrefiel 25.227, Sant Llorenç 4.730.
- Benicalap, 40.613 habitants.
- : Benicalap 34.346, Ciutat Fallera 6.267.
- Pobles del Nord, 5.692 habitants.
- : Benifaraig 965, Poble Nou 1.003, Carpesa 1.283, Cases de Bàrcena 420, Mauella 58, Massarojos 1.206, Borbotó 757.
- Pobles de l'Oest, 12.767 habitants.
- : Benimàmet 12.230, Beniferri 537.
- Pobles del Sud, 19.917 habitants.
:
- Forn d'Alcedo 1.355, Castellar-Oliveral 6.945, Pinedo 2.520, Saler 1.435, Palmar 835, Perellonet 1.553, La Torre 4.933, Faitanar 341.
TOTAL València ciutat: 782.846 habitants.
Activitats Econòmiques
Pobles del Sud
La ciutat de València és, fonamentalment, una àrea de serveis la influència de la qual està molt mes enllà dels límits del seu terme municipal. Actualment la població ocupada en el sector serveis és el 73,2% del total, amb un gran pes de les activitats de demanda final, del comerç detallista i majorista, dels serveis especialitzats a empreses i d'activitats professionals.
No obstant la ciutat manté una base industrial important, amb un percentatge de població ocupada del 14,2%, formada per xicotetes i mitjanes empreses entre els quals destaquen els sectors de paper i arts gràfiques, de fusta i moble, de productes metàl·lics i de calçat i confecció.
La Economia de la ciutat ha tingut durant els últims anys una dinàmica positiva que és veu reflectida en les xifres de desocupació registrada, de matriculació de vehícles, o de llicències de construcció. El seu dinamisme com a centre econòmic i com a lloc de referència per a múltiples activitats econòmiques és reflectix també en la puixança d'institucions claus per al desenvolupament econòmic com la Fira de València, el Port Autònom, la Borsa, el Palau de Congressos o les seues Universitats.
València compta també amb importants institucions culturals que tenen una importància creixent en el seu desenrotllament: l'IVAM, el Palau de la Música o la Ciutat de les Arts i les Ciències]] aporten un innegable valor afegit a la ciutat i al seu entorn metropolità com a centre cultural i d'oci.
D'altra banda les activitats agràries, fins i tot tenint una importància relativament menor, perviuen en el terme municipal, ocupant un total de 3.973 has., ocupades en la seua major part per cultius hortícoles.
Festes, Tradicions i Gastronomia
Palau de la Música
València és famosa per Les Falles, les festes locals del 15 al 19 de març, en honor al seu patró, Sant Josep, encara que són unes festes de tradició pagana. Dins de les festes religioses, també se celebren amb devoció les festes de Sant Vicent Màrtir, també patró de la vila, en Gener, i les de Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià. En aquesta darrera festivitat es representen en molts llocs de la ciutat els suposats miracles de Sant Vicent, generalment representats per infants.
Una altra festivitat gran en la ciutat és el 9 d'octubre, data que rememora l'entrada de Jaume I a la ciutat. A banda d'una processó cívica, eixe dia se celebra a la ciutat Sant Donís o, més popularment, la "Mocaorà", quan els hòmens regalen a les seues parelles (i de vegades també a les mares) un mocador que embolica uns dolços de massapà de diferents formes i colors que representen les fruites i també dos figures més grans: la piuleta i el tronador, que representen una antiga prohibició de llançar coets el dia 9 d'octubre per tal de celebrar l'entrada de Jaume I. Per a molts valencians, el 9 d'octubre és considerat el dia dels enamorats.
Altres festes populars són la Setmana Santa del Cabanyal, la nit de Sant Joan a la platja de la Malva-rosa, els carnestoltes, sent, per exemple, els de Benimaclet molt famosos, i moltes altres activitats relacionades amb les festes falleres.
Dins de la gastronomia, la ciutat ha fet propis els plats més coneguts de la comarca de l'Horta: la paella valenciana, originària de la zona de l'Albufera de València, els bunyols amb xocolate, l'all i pebre, i l'orxata, originària de l'Horta Nord.
Galeria
Image:Paella callejera.jpg|Una paella
Image:Ciutat de les Arts i les Ciències - L'Umbracle.jpg|L'Umbracle
Image:Falla egipcia plorant.jpg|Una falla
Enllaços Externs
- [http://www.valencia.es Web de l'ajuntament de València] d'on s'ha extret part de la informació anterior, amb permís.
Categoria:Comarca de ValènciaCategoria:Ciutats
ja:バレンシア (スペイン)
1522 Esdeveniments:
:PAÏSOS CATALANS
- Octubre: Joanot Colom, cap de les Germanies de Mallorca, fa front a les forces reials desembarcades a l'illa amb 3.000 hòmens i artilleria, però és derrotat a Muro.
:MÓN
- 6 de setembre - Sanlúcar de Barrameda (Cadis, Andalusia): Juan Sebastián Elcano i 17 supervivents de l'expedició de 265 hòmens empresa per Fernão Magalhães hi arriben a bord del vaixell Victoria, després de ser els primers de circumnavegar la Terra.
Naixements:
:PAÏSOS CATALANS
:MÓN
Necrològiques:
:PAÏSOS CATALANS
- 19 d'octubre - València: Vicent Peris, dirigent de les Germanies de València, mort en l'atac a sa casa de l'exèrcit reialista comandat pel marquès de Cenete.
:MÓN
Pàgines que s'hi relacionen
- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVI
----
Un any abans / Un any després
----
Categoria:Segle XVI
ko:1522년
Comtat
El Comtat és una comarca del sud del País Valencià, amb capital a Cocentaina.
Un comtat també és el territori que està sota el domini d'un comte.
Geografia i economia
El Comtat limita al nord i oest amb la Vall d'Albaida i la Safor, a l'est amb la Marina Alta i la Marina Baixa i al sud amb l'Alcoià.
El comtat està ubicat al nord de la província d'Alacant, i el seu element geogràfic més important és la gran depresió de la foia de Cocentaina, prolongada en la vall de Perputxent. Aquesta depresió, vertebrada pel riu Serpis, es troba envoltada d'un conjunt de serres que sobre passen els mil metres d'altitud: serra de Mariola, serra d'Aitana, serra del Benicadell, Serreta, Serrella, serra d'Alfaro, etc.
El Comtat està dividit en 6 sub-comarques històriques i geogràfiques:
- Foia de Cocentaina
- Vall de Seta
- Vall de Travadell
- Valleta d'Agres
- Vall de Perputxent
- Baronia de Planes
Actualment, 11 poblacions del Comtat estan organitzades formant la mancomunitat de Mariola, sota la presidència de Rafael Climent, alcalde de Muro.
L'economia de gran part de la comarca està basada en l'agricultura de secà. Encara que, la Foia de Cocentaina està fortament industrialitzada, sobretot en indústria tèxtils, i antigament també en calcer i industria paperera.
Història
Al Comtat s'han descobert una gran quantitat d'assentaments prehistòrics, tant del Paleolític, del Neolític, com de l'Edat del bronze. De fet, a Beniarrés, es troba la cova de l'Or que ha estat catalogada com el jaciment neolític més important del País Valencià. També, el Comtat és una de les zones on més acumulació hi ha de jaciments de pintures rupestes incloses en el Patrimoni de la Humanitat de l'Art rupestre de l'Arc Mediterrani de la Península Ibèrica.
A l'època ibèrica el Comtat torna a ser una important regió. De fet una de les grans regions íberes del sudest peninsular s'anomena Contestania. Al comtat, sobretot a la foia de Cocentaina, abunden els jaciments arqueològics: l'Alberri, la Serrella, les Jovades, la Covalta, el Cabeço de Mariola, etc.
Malgrat això, es podria dir que una part molt important de la història del Comtat es desenvolupa a l'Edat Mitjana, al voltant de l'estratègic castell de Cocentaina i el comtat que allí es va crear, donant així el nom a la comarca. El primer comte de Cocentaina fou l'almogàver Roger de Llúria. Des d'aleshores, les poblacions cristianes i musulmanes convisqueren en aquestes terres durant un llarg periode. Això va provocar nombroses revoltes i situacions conflictives, com per exemple les tres revoltes morisques d'Al-Azraq, al segle XIII.
Al 1609, l'expulsió dels moriscos fou especialment dramàtica per la comarca, no sols per les revoltes que es van originar, sinó també per que, finalment, moltes poblacions queraden despoblades i la gran majoria de terres foren abandonades.
Probablement, per l'influència del veí poble d'Alcoi, la foia de Cocentaina es beneficià d'una creixent industrialització que hui en dia encara és la base econòmica de la comarca.
Delimitacions històriques
La comarca del Comtat és de creació moderna, a l'any 1989, i històricament i íntegrament formava part de l'antiga comarca dels Valls d'Alcoi. Aquesta comarca apareix al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934.
Categoria:Comtat
Cocentaina
Cocentaina és un municipi valencià de la comarca del Comtat, de la qual és capital.
Ubicada entre la serra de Mariola i el riu Serpis amb una població de 10.673 habitants. Durant un temps el nom oficial va ser Concentaina, en un intent de traducció al castellà.
Famosa per la fira de Tots Sants que fou creada al 1346 per privilegi reial de Pere III (Pere II de València) a Roger de Llúria. Celebra les seues festes patronals en honor a sant Hipòlit Màrtir el segon diumenge d'agost, amb festes de moros i cristians. També es celebra el 19 d'abril la Mare de Deu del Miracle.
Història
Cocentaina ja va ser una ubicació important i estratègica al Paleolític, Neolític i l'època prerromana. En Cocentaina es situen tres abrics amb pintures rupestres d'Art esquemàtic: l'abric de l'Alberri, l'abric de la Paella i l'abric de la Penya Banyà. Declarats en 1998 Patrimoni de la Humanitat, junt a altres abrics que conformen l'Art rupestre de l'Arc Mediterrani de la Península Ibèrica.
Cocentaina no sols dóna nom a la Contestània, regió de la cultura ibèrica del sud-est peninsular, sinó que hi estan ubicats importants jaciments ibèrics, la Serreta, el Pic Negre, les Jovades, la Petxineta, el Terratge, la Tortea, la Cova dels Coloms, etc. D'entre aquests jaciments cal destacar la Serreta, jaciment ubicat als termes municipals de Cocentaina, Alcoi, i Penàguila on van ser trobats els Ploms d'Alcoi i la Divinitat de la Serreta entre d'altres.
A l'època de dominació musulmana, Qustantaniya va tornar a ser un important enclau, tant a nivell econòmic, agrícola, militar i administratiu. Així ho demostren diferents documents històrics i elements importants de l'arquitectura i urbanisme de la vila, com el raval, el castell i nombroses alqueries als voltants de Cocentaina.
castell
El mateix Jaume I va conquerir la vila en 1245. Aquesta etapa va estar marcada per les importants revoltes protagonitzades pel cabdill Al-Azraq (1247 i 1275). En 1304, la vila fou saquejada i incendiada per musulmans procedents de Granada, d'ací ve l'actual malnom de Socarrats.
El primer comte de Cocentaina va ser el destacat almirall almogàver Roger de Llúria, en 1291, al qual, el seu nebot Pere IV li va concedir el privilegi reial de la fira en 1346. Roger de Llúria va construir en Cocentaina el seu alcàsser, més conegut com el Palau Comtal.
Més endavant, al 1488, Ferran II vengué la vila per 80.000 florins al militar Ximén Perez de Corella, al que li va concedir el títol de comte i tornà a concedir altre dret reial d'una altra fira, diferent de la ja concedida per Pere IV. La família Corella va reformar i ampliar el Palau fins donar-li la forma actual. Al segle XVII, Cocentaina va passar a mans dels Benavides.
Cocentaina va ser presa d'una gran depressió econòmica quan en 1609 es va produir l'expulsió dels moriscos. Aleshores s'estima que Cocentaina tenia una població de 2000 cristians vells i 1000 moriscos.
A començaments del segle XVIII la seua recuperació econòmica era ja notable i al llarg de la centúria la vila no deixà de créixer, abastant prop de 6.000 habitants a principis del XIX, moment en què la població passà a dependre dels ducs de Medinaceli (1805), que encara conserva el títol en l'actualitat. Durant els segles XVIII i XIX la superfície agrària dedicada al regadiu fou considerablement ampliada, consolidant un sistema de xicotetes i mitjanes explotacions que ha pervivit fins ara.
Cap a finals del segle XIX comença a sorgir a Cocentaina una tímida industrialització tèxtil induïda per Alcoi, pionera de la indústria existent en l'actualitat a la zona i que comprèn tèxtils, ciment, paper, calcer i cartonatges. Durant la dècada dels seixanta del segle actual Cocentaina ha rebut un apreciable contingent d'immigrants castellans. A inicis de la dècada dels vuitanta la seua població era de 9.669 habitants. El la darrera década la població ha quedat estabilitzada al voltant dels 10.500 habitants.
Economia
cartonatges
En la actualitat Cocentaina és una població industrial, centrada en la indústria tèxtil en tots els seus àmbits, des de la filatura fins a l'exportació de matèria acabada. Cocentaina i Alcoi formen un dels nuclis tèxtils més importants de l'estat espanyol.
La tradició industrial contestana ja ve de llarg. A principis de la Revolució Industrial espanyola, Cocentaina va arribar a ser un dels punts productors de calcer, més importants de l'estat espanyol. Aquesta indústria, però, es va destruir en la pràctica totalitat durant la Segona República i Guerra Civil Espanyola.
La principal via de comunicacions és la N-340, que connecta amb el sud amb Alcoi i amb el nord amb Muro. També disposa d'una estació de RENFE, de la línia de regionals Alcoi-Xàtiva-València. I diverses carreteres comarcals que donen servei a altres poblacions del Comtat.
Cal destacar en l'apartat d'economia, la fira de Tots Sants que atreu a més de 300.000 persones cada any.
Política
A Cocentaina hi han 4 partits polítics en representació a l'ajuntament: El Partit Socialista del País Valencià (PSV), el Partit Popular (PP), el Bloc Nacionalista Valencià (BNV) i Esquerra Unida del País Valencià (EUPV). Formant govern, el PSV amb coalició amb el BNV i EUPV. L'alcalde és Josep Marset, del PSV.
Educació
Cocentaina té dos col·lègis públics d'educació bàsica: el Real Blanc i el Sant Joan Bosco i un concertat, el Col·legi Sant Francesc d'Asis (Convent de Franciscans). Té un institut públic, l'institut Pare Arquès. I una seu universitària de la Universitat d'Alacant al Palau Comtal. Aquesta última està centrada en cursets especialitzats de temporada.
També està Centre de Desenvolupament Rural Aitana, on es duen a terme tasques de formació i promoció d'activitats industrials, artesanals i agrícoles.
Edificis històrics i d'interès
Universitat d'Alacant
- Palau Comtal
- Castell
- Castell de Penella
- Muralles i torres
- Raval
- Casa Museu del Comtat, del Centre d'Estudis Contestans
- Casal del fester
Aquestes festes són celebrades el segon diumenge d'agost, en honor a sant Hipòlit Martir. La seua antiguitat no es coneix exactament, però s'estima en 200 anys. Actualment hi han 6 filaes cristianes i 8 mores.
A part de les festes de moros i cristians, també es celebra el 19 d'abril la Mare de Déu del Miracle; i el tercer dimecres de Quaresma la curiosa Festa dels Nanos.
Gastronomia
Cocentaina té una gastronomia rica i típica de muntanya, entre d'altres podem destacar: fassedures de dacsa, mentirons, pericana, espencat de bacallà, olleta, borreta, arròs caldós, paella de sabater, arròs amb conill, coca de dacsa, olleta de penques i bledes, arròs al forn amb trossets i garronets, tostons, cafè licor, herbero, mistela.
Entitats de població
- l'Alcúdia (Cocentaina)
- els Algars
- Penella
- Poblenou de Sant Rafael
Contestans il·lustres
Cocentaina ha conreat des de sempre un especial renom pels músics i compositors que han nascut en aquesta població, sobre tot compositors de música festera (veure també festes de Moros i Cristians).
- Escriptor i historiador pare Agustí d'Arquès i Jover
- Pintor Jeroni Jacint Espinosa
- Pintor pare Francesc Nicolàs Borràs
- Filòsof i teòleg pare Antoni Torró i Sansalvador
Músics i compositors
- Josep Vicent Egea Insa
- José Insa Martínez
- Ignacio García Vidal
- Rafael Lledó García
- Gustavo Pascual Falcó
- José Pérez Vilaplana
- Just Sansalvador Cortés
- Josep Robert Sellés Camps
- Enrique Torró Insa
- Francisco Valor Llorens
Grups i associacions culturals constestanes
Francisco Valor Llorens
- Ateneu Musical
- Centre d'Estudis Contestans
- Centre Excursionista Contestà
- Cor de Cambra Discantus
- Cor Just Santsalvador
- Grup de Danses Cocentaina
- Grup de Danses el Convent
- Grup de Danses Real Blanc
- Orquestra de Polç i Pua La Paloma
- Teló Teatre
- Unió Musical Contestana
Enllaços externs
- [http://www.valencia.edu/~fjglez/pais/inici.htm País Valencià, poble a poble, comarca a comarca], de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
- [http://diariparlem.com/modules.php?name=Content&pa=showpage&pid=5 Secció "Poble a poble" del Diari Parlem], d'on s'ha extret informació amb consentiment de l'autor.
- [http://www.cocentaina.org/ Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.jfcocentaina.org/ Pàgina web de la Federació Junta de Festes de Moros i Cristians]
- [http://www.firadecocentaina.org/ Pàgina web de la Fira de Tots Sants]
- [http://www.fila-mantaroja.com/ Pàgina web de la Filà Manta Roja]
- [http://www.filacreuats.com/ Pàgina web de la Filà Creuats]
- [http://www.ive.es/pegv/start.jsp Institut Valencià d'Estadística].
- [http://www.just.gva.es/civis/va/index_menu.htm Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat].
Categoria:Cocentaina
Muro (el Comtat)
Muro és una població de la comarca del Comtat. Els noms oficials han anat canviant molt a sovint recentment: Muro del Comtat, Muro d'Alcoi, o Muro del Alcoy en la versió castellanitzada.
Història
L'origen més remot que coneixem són les restes de la Cova Beneito, que podrien remuntar-se fins els 35.000 anys, més “recents” les deixalles torbades en les terrasses del Serpis o el poblat ibèric del Frare d'Agres.
La primera vegada que apareix el nom de Muro és en un document de l'any 1240 pertanyent al Llibre del Repartiment. En ell es reflexa la donació a Çalema Hoto, moro de Xàtiva, dels forns i molins existents en el lloc i de l'alqueria de Turballos al seu Justícia, per nom Pere del Bosch, l'any 1249. El 1291 Muro formarà part del feu entregat per Jaume II a l'almirall Roger de Llúria, qui gaudí la seua possessió fins el segle XV en què novament passa a la Corona. Serà [Alfons el Magnànim]] qui, l'any 1448, atorgue el senyoriu a Ximén Pérez de Corella. Fra Bartolomé dels Àngels erigí l'any 1530 l'església de Sant Joan Baptiste, la qual depenia de la parròquia de Cocentaina i tenia com a filials les de Cela, Benàmer i Alqueria de Serra, convertint-se en parròquia independent quaranta i quatre anys més tard.
Muro es va convertir en Universitat en separar-se de Cocentaina, mitjançant privilegi concedit pel comte d'aquesta última vila. Fou un important nucli de moriscos format per 330 cases, es a dir, uns 1.500 habitants (murers o murenys); per això, després del decret d'expulsió, la Universitat romangué totalment despoblada. L'any 1611 el comte de Cocentaina i senyor de Muro, Gaspar Roiç de Corella, va imposar als primers 16 pobladors unes duríssimes condicions per les quals totes les terres i béns de la Universitat passaven a ser de la seua propietat, hom devien pagar elevats imposts i, fins i tot, podia aplicar condemnes de manera arbitrària. Aquest contracte desavantatjós portaria a la ruïna els camperols, constituint la peça clau per a entendre la revolta de la Segona Germania, que va tindre lloc el 1693. El seu capitost militar era el cirurgià murer Josep Navarro, s'enfrontà a les tropes reials resultant derrotat en la batalla que va tindre lloc en la veïna alqueria de Cela de Núñez. A partir del 1706 es constituïx en vila.
Fou partidària de l'arxiduc Carles durant la guerra de Successió oferint resistència a les tropes del borbó en el port d'Albaida.
El topònim oficial és el de Muro de Alcoy. L'afegit “de l'Alcoi”, més escaient que no l'oficial, té el seu origen en l'epidèmia de còlera que a les primeries del segle XVIII hi hagué i en la qual Muro fou ajudat pels alcoians que feien arribar els queviures a través del riu. En homenatge a aquells fets i per | | |
