:: wikimiki.org ::
| Gibraltar |
Gibraltar
Gibraltar és una colònia britànica situada al penyal que domina la riba nord de l'estret de Gibraltar, que uneix el mar Mediterrani i l'oceà Atlàntic. Al sud de la península Ibèrica, el penyal de Gibraltar (en anglès the Rock) és una gran muntanya rocosa que s'alça arran de mar convertida en fortalesa.
La ciutat és un centre bancari i turístic, i base de l'Armada Britànica (Royal Navy).
Idioma oficial anglès
Capital (Gibraltar)
Governador i Comandant en Cap:Sir Francis Richards
Ministre principal Peter Caruana
Superfície 10 km2
Població 28.000 (1998)
Densitat No comparat 2800/km2
Moneda: Lliura de Gibraltar.
Canvi fix respecte a la lliura esterlina.
Fus horari UTC +1
Domini Internet .gi
Codi telefònic 9567 (des d'Espanya) 350 (des de qualsevol part del món)
Història
Gibraltar i Abila (antiga ciutat i promontori en l'actual Ceuta) formaven les anomenades Columnes d'Hèrcules, que els mariners fenicis van marcar amb unes columnes de plata per a assenyalar als pobles mediterranis els límits segurs de navegació.
El nom de Gibraltar (Kalpe per als grecs) prové de l'àrab Djebel al-TariK ??? ???("muntanya de Tarik") en honor del general musulmà Tarik ibn Ziyad.
Anglaterra i Holanda, dos grans potències marítimes, eren enemigues de l'aspiració de Felip d'Anjou (Felip V) al tron d'Espanya. Al juliol de 1702, durant la Guerra de Successió Espanyola, van arribar A Cadis i van desembarcar a Rota i Port de Santa Maria.
El 4 d'agost de 1704, altra esquadra anglesa va prendre Gibraltar. El seu comandant va prendre possessió del Penyal en nom de l'Arxiduc Carles d'Àustria, pretendent al tron d'Espanya. Un dels protagonistes d'aquests esdeveniments és el cèlebre Marlborough (cridat Mambrú pels espanyols). Nou anys més tard, la conquesta es va formalitzar mitjançant el Tractat d'Utrecht (1713), en el qual Espanya cedia al Regne Unit l'ús del Penyal amb la condició d'evitar, o en defecte d'això controlar, el contraban cap a Espanya.
Espanya va fer diversos intents de reconquerir aquesta ciutat, en 1727, 1779 fins a 1782, i no va reconèixer l'ocupació d'aquesta zona del seu territori i ho va posar en restitució, establint un límit fronterer entre el Regne Unit i Espanya. En 1783, pel tractat de Versalles, Espanya va acceptar la cessió de la sobirania de Gibraltar al Regne Unit a canvi de la recuperació de Menorca i part de Florida.
Tots els intents per recuperar Gibraltar van fracassar a causa de la superioritat anglesa en el mar. L'escriptor espanyol, nascut a Cadis, José Cadalso va morir en un d'aquests intents.
Es va establir una frontera i camp militar a Gibraltar. Els gibraltarenys de 1704 s'havien refugiat amb la insígnia del seu municipi a Sanr Roc i al costat d'aquest poble va créixer l'anomenat Los Barrios. Més tard va ser repoblada Algesires (abandonada des de 1369).
1369
Durant la Guerra Civil Espanyola, les tropes britàniques van ocupar l' itsme, que no havia estat cedit a Anglaterra i que pertanyia a Espanya, on van construir un aeroport. L'aeroport es troba il·legalment situat sobre territori espanyol, pel que la seva administració ha estat reclamada pel govern espanyol. Les converses mantingudes amb Londres han finalitzat en un acord d'administració conjunta per part d'Espanya i el Regne Unit de les instal·lacions, encara que solament hi ha vols regulars amb aeroports britànics.
Durant la Segona Guerra Mundial, Gibraltar va ser la base d'operacions militars britàniques entre l'Atlàntic i el Mediterrani, a més de ser l'únic territori de l'Europa continental que es va mantenir lliure d'ocupació per les forces de l'Eix.
Francisco Franco la considerava un afront a la dignitat espanyola. Intentant forçar una devolució va mantenir tancada "el reixat" durant gairebé 13 anys, el que va impedir la comunicació directa entre les poblacions a un costat i a l'altre de la frontera. Després de finalitzar la dictadura, de nou es va permetre el pas de viatgers i mercaderies.
En l'actualitat els governs espanyols segueixen reclamant la sobirania o cosoberanía del Penyal, però aquesta reclamació sempre ha estat rebutjada pel govern britànic; els habitants de Gibraltar han defensat el seu dret d'acte-determinació, garantit per la Carta de l'ONU en la seva resolució Nº 1514 (XV), i, en referends convocats per les autoritats locals, han rebutjat desvincular-se de la sobirania britànica.
Demografia
Com és propi en un port mediterrani de màxima importància, la població actual de Gibraltar té un origen divers: principalment britànic i espanyol, amb minories d'origen italià, portuguès i maltès; i àrabs i jueus originaris del Marroc i altres països del sud del Mediterrani.
Els ciutadans de Gibraltar són cridats "llanitos", possiblement de l'italià gianni (gióvanni: 'jove'). La variant del dialecte andalús que es parla en la colònia rep també aquest nom.
La llengua oficial és l'anglès, encara que molts parlen també l'espanyol i un dialecte propi cridat llanito.
Les religions més professades són el catolicisme (76%) el protestantisme (6%), l'anglicanisme, l'islam (6,9%), el judaisme (2,3%), cap o altra 7% (1991).
Gibraltar és un dels territoris més densament poblats del món, amb aproximadament 4.245 persones per km2. La demanda d'espai s'ha solucionat amb l'ocupació de terres al mar, que actualment suposa un terç de la superfície total de la ciutat.
Economia
Més de 5 milions de turistes visiten Gibraltar cada any. A més, la seva economia es dóna suport també en el contraban de begudes alcohòliques i tabac amb Espanya, ja que a Gibraltar estan lliures d'impostos i són molt més barats, i el tràfic il·legal de drogues (especialment haixix marroquí i cocaïna del sud-est asiàtic) i d'immigrants subsaharians.
Gibraltar és un paradís fiscal, amb uns actius de més de 6.500 milions de lliures esterlines, i 10 empreses registrades en el seu territori per habitant. La Unió Europea ha demandat al Regne Unit el cessament dels privilegis de paradís fiscal i de les operacions de blanqueig de diners en el seu territori, pel que la viabilitat econòmica de la colònia és incerta.
Categoria:Regne Unit
Categoria:Territoris dependents
ja:ジブラルタル
ko:지브롤터
simple:Gibraltar
zh-min-nan:Gibraltar
Colònia
- Geografia: Colònia és una ciutat d'Alemanya.
- Política: Una colònia és un establiment fundat pels habitants d'un país que van a poblar-ne un altre d'allunyat i que continuen vinculats amb el país originari. Vegeu colonització.
- Indústria: Una colònia industrial és una instal·lació industrial fora dels nuclis de població que inclou també habitatges per als obrers, església, escola, etc. També es coneix com a colònia tèxtil.
- Biologia: Una colònia és un grup d'individus que viuen en una comunitat.
- Perfumeria: Colònia és el nom amb què és coneguda també l'aigua de Colònia, utilitzada com a perfum i com a cosmètic.
Regne Unit
El Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord o simplement Regne Unit és un estat que es troba a l'extrem oest d'Europa (més a l'oest només hi ha Islàndia i la República d'Irlanda, a més d'illes portugueses) en els terrenys que el propi nom indica.
Cal no confondre el Regne Unit amb la Gran Bretanya, que és només l'illa més gran, ni amb l'Anglaterra, que és només la part constituent més gran. Fins l'any 1800 tota l'illa d'Irlanda no formà part del Regne Unit, i fins el 1704 l'Escòcia era un país independent.
Divisió administrativa
El Regne Unit està dividit en tres països:
- Anglaterra, capital: Londres
- Escòcia, capital: Edimburg
- País de Gal·les, capital: Cardiff
i una provincia:
- Irlanda del Nord, capital: Belfast
Principals àrees metropolitanes
Les major àrees metropolitantes del Regne Unit són les següents:
#Londres, 13.945.000
#Birmingham, 2.575.768
#Manchester, 2.244.931
#Leeds, 1.499.465
#Glasgow, 1.168.270
#Newcastle, 879.996
#Liverpool, 816.216
#Nottingham, 666.358
#Sheffield, 640.720
#Bristol, 551.066
Vegeu: Llistat d'aglomeracions de la Unió Europea
Categoria:Regne Unit
Categoria:Unió Europea
ja:イギリス
ko:영국
ms:United Kingdom
simple:United Kingdom
th:สหราชอาณาจักร
zh-min-nan:Liân-ha̍p Ông-kok
Estret de Gibraltar
L'estret de Gibraltar (en àrab جبل طارق, en espanyol Estrecho de Gibraltar) és un estret que comunica l'oceà Atlàntic amb la mar Mediterrània i que separa Europa d'Àfrica. Concretament, la Mediterrània pren el nom de mar d'Alboran a llevant de l'estret, mentre que l'Atlàntic s'obre al nord en l'anomenat golf de Cadis. Al nord de l'estret es troben Espanya i Gibraltar (Regne Unit); al sud, el Marroc i la ciutat de Ceuta (Espanya). Antigament era conegut com les Columnes d'Hèrcules.
La profunditat màxima és de 300 m i l'amplada mínima fa 13 km.
Etimologia
L'estret i el penyal de Gibraltar deuen el seu nom a una deformació de Djebel Tarik, de Tarik ibn Ziad, que el 711 va travessar l'estret par atacar la Hispània visigòtica, en la primera incursió musulmana en la península Ibèrica.
Geopolítica
L'estret de Gibraltar té una posició estratègica molt important. Els vaixells que naveguen de l'Atlàntic al Mediterrani i viceversa passen a través d'aquest estret. Moltes persones que viatgen d'Europa cap a Àfrica i viceversa també ho fan creuant l'estret. Hom ha establert carrils de navegació per facilitar-hi el trànsit.
Darrerament, l'estret és escenari habitual d'intents d'entrada a la Unió Europea per part d'africans que hi veurien refusada la immigració per canals legals. No tots són reeixits, sigui per l'enfonsament de les barques emprades pel creuament (sovint molt sobrecarregades), sigui per la intercepció dels serveis politicomilitars espanyols. Pel constant degoteig de morts és considerat un problema humanitari de primer nivell a Espanya, on rep un seguiment periodístic quotidià, si bé cap política no ha reeixit a esmenar-lo.
Túnel
Durant anys Espanya i el Marroc han estudiat conjuntament la possibilitat de construir-hi un túnel, similar al que hi ha sota el canal de la Mànega entre Anglaterra i França. El 2003 se'n va anunciar un nou estudi per tirar-ho endavant.
Categoria:Estrets
Categoria:Marroc
Categoria:Espanya
Categoria:Oceà Atlàntic
Categoria:Mar Mediterrània
ja:ジブラルタル海峡
ko:지브롤터 해협
Atlàntic
L'Oceà Atlàntic es un dels cinc oceans de la Terra. És situat entre Amèrica -a l'oest- i Europa i Àfrica -a l'est.
Mars que formen part de l'Oceà Atlàntic:
- Tocant a les costes d'Europa:
- Mar del Nord
- Mar Cantàbrica
- Tocant a les costes d'Amèrica
- Mar de les Antilles o del Carib
Mars interiors que tenen connexió amb de l'Oceà Atlàntic:
- Mar Bàltica
- Mar Mediterrània
L'oceà ocupa una conca allargada, en forma de S, extesa de Nord a Sud i dividida en l'Atlàntic Nord i el Sud pels corrents equatorials a una latitud de 8° nord, aproximadament. Limitat per Nord Amèrica i Sud Amèrica a l'oest i Europa i Àfrica a l'est, l'Atlàntic està lligat a l'Oceà Pacífic per l'Oceà Àrtic al nord i el Pas de Drake al sud. També existeix una connexió artificial entre l'Atlàntic i el Pacífic pel Canal de Panamà . A l'est, la línia que divideix l'Atlàntic i l'Oceà Índic és el meridià 20° est . L'Atlàntic està separat de l'Oceà Àrtic per una línia que va de Groenlàndia al sud de les illes Spitsbergen al nord de Noruega.
Cobreix aproximadament el 20% de la superfície terrestre, només l'oceà Pacífic el supera en mida. Amb els seus mars adjacents ocupa una àrea de 106,450,000 km²; sense ells, té una àrea de 82,362,000 km². L'àrea de terra que drena a l'Atlàntic és quatre vegades la del Pacífic o la de l'Índic. El volum d'aigua a l'Atlàntic amb els seus mars adjacents és 354,700,000 km3 i sense ells 323,600,000 km3.
La profunditat mitja de l'Atlàntic, amb els seus mars adjacents, és 3332 m; sense ells és de 3,926 m. La profunditat més gran, 8605 m, és la fossa de Puerto Rico. L'amplada de l'Atlàntic varia de 2848 km entre Brasil i Libèria a 4830 km entre els Estats Units i el nord d'Àfrica.
L'Oceà Atlàntic té costes irregulars indentades per nombroses badies, golfs, i mars. Inclouen el Mar del Carib, el Golf de Mèxic, Golf de Sant Llorenç, Badia de Hudson, Badia de Baffin, Mar Mediterrani, Mar Negre, Mar del Nord, Mar Bàltic, Mar de Barents, Mar de Noruega-Groenlàndia, i Mar de Weddell. Una altra característica és que el seu nombre d'illes és relativament petit. Inclouen les Svalbard (o Spitsbergen), Groenlàndia, Islàndia, Gran Bretanya, Irlanda, Fernando de Noronha, les Açores, les Illes Madeira, les Canàries, les de Cap Verd, Bermudes, Índies Occidentals, Ascensió, Santa Helena, Tristan da Cunha, les Falkland (o Malvines), i les de Georgia Sud, a més de les del Carib.
Fons Oceànic
La principal característica de la topografia del fons (batimetria) de l'Atlàntic és una gran serralada submarina anomenada Dorsal Atlàntica Central. S'extén des d'Islàndia al nord fins aproximadament 58 ° de latitud sud, assolint una amplada màxima de 1,600 km, aproximadament. La profunditat de l'aigua sobre la serralada és inferior a 2700 m a molts llocs, i alguns pics sobresurten de l'aigua, formant illes. L'Atlàntic Sud també té una serralada adicional, la Serralada Walvis .
La Dorsal Atlàntica Central separa l'Oceà Atlàntic en dos grans conques, de profunditats entre els 3,660 i 5,485 m de mitjana. Hi ha serralades transversals entre els continents i la Dorsal Atlàntica Central que divideixen el sòl oceànic en nombroses conques.
El fons oceànic es creu que és, en general, bastant pla, tot i que hi ha força muntanyes submarines, a mes de rases i fosses de gran profunditat . La Fossa de Puerto Rico, a l'Atlàntic Nord, és la més profunda. A l'Atlantic sud , la Fossa de les Sandwich Sud arriba a una profunditat de 8,428 m. Una tercera fossa, la Fossa Romanche, està situada a prop de l'equator i té 7,760 m. Les plataformes als marges continentals constitueixen al voltant de l'11% del fons. A més, existeix un cert nombre de canals profunds que tallen les plataformes.
Els sediments oceànics estan composats de materials terrígens, pelàgics, i autigènics. Els dipòsits terrígens consisteixen en sorra, fang, i partícules rocoses formades per erosió, desgast, i activitat volcànica a la terra i transportada després al mar. Aquests materials es troben abundosament a les plataformes continentals i són més gruixuts davant de les desembocadures dels grans rius o de costes desèrtiques. Els dipòsits pelàgics, contenen restes d'organismes que es van enfonsar al sòl oceànic, inclouen argil·les vermelles i Globigerina, entre altres. Cobreixen la majoria del sòl marí i varien en gruix de 60 m a 3,300 m, són més gruixuts a les zones de convergència i d'aflorament de l'aigua. Els materials autigènics consisteixen en materials com nòduls de manganès. Tenen lloc on hi ha poca sedimentació o bé on els currents graduen els dipòsits.
Característiques de l'Aigua
La salinitat de les aigües superficials a mar obert varia de 33 a 37 parts per mil i varia segons la latitud i l'estació. Encara que els valors mínims de salinitat es troben just al nord de l'equador, en general els valors més baixos estan a les latituds altes i a les costes on els grans rius desemboquen a l'oceà. La salinitat màxima té lloc aproximadament a 25 ° de latitud nord. La salinitat superficial està influenciada per l'evaporació, la precipitació, els fluxos fluvials, i el desglaç.
Les temperatures superficials, que varien amb la latitud, els sistemes de currents, les estacions i reflecteixen la distribució del flux solar en funció de la latitud, varia des de menys de 2 ° a 29 °C. Les temperatures màximes tenen lloc al nord de l'equador, i als mínims a les regions polars. A latituds mitges, on hi ha les màximes variacions, els valors poden variar en 7 o 8 ° C.
L'Oceà Atlàntic consisteix en quatre masses d'aigua principals. Les aigües centrals són l'aigua de la superfície. L'aigua sub-antàrtica intermèdia s'estén a profunditats de 1000 m. L'aigua profunda nord-atlàntica arriba a profunditats de fins a 4000 m. L'aigua antàrtica ocupa les conques oceàniques a profunditats superiors a 4000 m.
Degut a la força de Coriolis, l'aigua a l'Atlàntic Nord circula en el sentit de les agulles del rellotge, mentre que a l'Atlàntic Sud és en contra. Les marees són semi-diurnes; vol dir que hi ha dues marees altes cada 24 hores lunars. Les marees són unes ones que en general es mouen de sud a nord. A les latituds per sobre de 40° nord tenen lloc algunes oscil·lacions est-oest.
Clima
El clima de l'Oceà Atlàntic i les seves terres adjacents està influenciat per les temperatures de les aigües superficials i els corrents d'aigua, a més dels vents. Degut a la gran capacitat dels oceans de retenir la calor, els climes marítims són moderats i sense variacions estacionals extremes. La precipitació es pot aproximar de les dades meteorològiques costaneres i la temperatura de l'aire de la de l'aigua. Els oceans són la font més important d'humitat ambiental (que s'obté per evaporació). Les zones climàtiques varien amb la latitud; les zones més càlides s'estenen a través de l'Atlàntic i al nord de l'equador. Les zones més fredes estan a les latituds altes, i corresponen a àrees cobertes de gel marí. Les corrents oceàniques contribueixen al control climàtic transportant aigües càlides i fredes a altres regions. Les terres adjacents estan afectades pels vents que són refredats o escalfats quan bufen sobre aquestes corrents. La corrent del Golf, per exemple, escalfa l'atmosfera de les Illes Britàniques i el nordoest d'Europa, i les corrents d'aigua freda provoquen la boira persistent a la costa nordest de Canada (els Grans Bancs) i la zona nordoest d'Africa. En general, els vents tendeixen a transportar humitat i escalfen o refreden l'aire a totes les terres. Els huracans es desenvolupen al sud de l'Atlàntic nord.
Història i Economia
L'oceà Atlàntic sembla ser el més jove dels oceans del món. L'evidència indica que no existia fa 100 milions d'anys, quan el supercontinent ancestral que existia, Pangea, es va trencar per la formació del sòl oceànic. L'Atlàntic ha estat explorat extensivament des dels primers assentaments humans a les seves costes. Els vikings, els portuguesos i Cristòfor Colom van ser els més famosos exploradors. Després de Colom, l'exploració europea es va accelerar ràpidament, i moltes rutes de comerç noves es van establir. Com a resultat, l'Atlàntic va ser (i encara és) la principal artèria entre Europa i Amèrica (el vell món i el nou). Nombroses exploracions científiques s'han dut a terme, incloent l'expedició alemanya Meteor, la de la Universitat de Columbia, i les oficines hidrogràfiques de diferents armades.
L'oceà també ha contribuit significativament al desenvolupament econòmic dels països que el voregen. A més de ser una via de transport, l'Atlàntic ofereix dipòsits de petroli abundants a les roques sedimentàries de la plataforma continental i els recursos pescaners més rics del món, especialment a les aigües sobre les plataformes. Les àrees més productives són els Grans Bancs de Terranova, la plataforma continental a Nova Escòcia, el Banc de Georges a Cape Cod, els Bancs de Bahamas, les aigües al voltant d' Islàndia, el mar d'Irlanda, el mar del Nord i els Bancs de les Malvines. També s'han pescat anguiles, llagostes i balenes en grans quantitats. Tots aquests factors, donen a l'Atlantic un gran valor comercial. Degut a les amenaces que suposen els abocaments de petroli i hidrocarburs, plàstics, i la incineració de residus tòxics al mar, existeixen diversos tractats internacionals per a reduir algunes formes de contaminació.
línia de costa:
111,866 km
Clima:
Els ciclons tropicals (huracans) es desenvolupen mar endins a la costa d'Àfrica, a prop de Cap Verd i es mouen a l'oest cap al Mar del Carib; els huracans poden tenir lloc de maig a desembre, però són més freqüents d'agost a novembre. Les tempestes són comuns a l'Atlàntic Nord als hiverns, fent les travesses més difícils i perilloses.
Terreny
La superfície del mar està coberta de gel al mar de Labrador, i l'estret de Dinamarca, i el Mar Bàltic d'octubre a juny.
Recursos Naturals
Jaciments de petroli i gas, pesca, mamífers marins (foques i balenes), agregats de sorra i grava, nòduls polimetàl·lics, pedres precioses
Perills Naturals
Els icebergs són comuns a l'estret de Davis , el de Dinamarca, i l'Atlàntic nordoest de febrer a agost i s'han observat algun cop fins i tot a les Bermudes i les illes Madeira; els vaixells estan exposats a gelades en la superestructura d'octubre a maig; la boira persistent pot ser un perill de maig a setembre; hi ha huracans de maig a desembre)
Temes mediambientals actuals
Algunes espècies marines en perill inclouen els manatís, les foques, lleons marins, tortuges, i balenes; la pesca d'arrossegament està provocant la desaparició dels bancs de peixos. Les aigües residuals que s'escampen des de la costa est dels EEUU, el sud del Brasil, i l'est d'Argentina; contaminació per hidrocarburs al Mar Carib, el Golf de Mexic, Venezuela, el Mediterrani, i el mar del Nord; hi ha contaminació industrial al Bàltic, al mar del Nord, i al Mediterrani.
Notes de geografia
Els estrets més importants són els Dardanels, l'Estret de Gibraltar, l'accés al Panama i de Suez; estrets estratègics inclouen el de Dover, els Estrets de Florida, el Pas Mona entre Puerto Rico i la República Dominicana, Oresund entre Dinamarca i Suècia i el Pas Windward; l'Equador divideix l'Atlàntic Ocean en el Nord i el Sud. Durant la Guerra Freda la zona entre Groenlàndia-Islàndia-UK (Regne Unit), anomenada (GIUK) era una zona amb un gran interés estratègic.
Ports
Alexandria (Egipte), Alger (Algèria), Anvers (Bèlgica), Barcelona (Espanya), Buenos Aires (Argentina), Casablanca (Marroc), Colom (Panamà), Copenhaguen (Dinamarca), Cork/Corcaigh Irlanda, Dakar (Senegal), Gdansk (Polònia), Hamburg (Alemanya), Halifax, Nova Scotia (Canadà), Helsinki (Finlàndia), Les Palmes (Illes Canàries, Espanya), Le Havre (França), Lisboa (Portugal), Liverpool (Regne Unit), Londres (Regne Unit), Marsella (França), Montevideo (Uruguai), Montreal (Canadà), Nàpols (Itàlia), Nova Orleans (Estats Units), Nova York (Estats Units), Newport News Virgínia (Estats Units), Oran (Algèria), Oslo (Noruega), Palma de Mallorca (Espanya), Pireu (Grècia), Rio de Janeiro (Brasil), Rotterdam (Països Baixos), Sant Petersburg (Rússia), Southampton (Regne Unit), Estocolm (Suècia)
Categoria:Oceans
als:Atlantik
ja:大西洋
ko:대서양
simple:Atlantic Ocean
th:มหาสมุทรแอตแลนติก
zh-min-nan:Tāi-se-iûⁿ
Anglès::Aquesta pàgina és per a l'idioma. Si voleu informació sobre el municipi visiteu Anglès (la Selva)
----
L'anglès és una de les llengües més parlades al món, i la més utilitzada internacionalment com a segona llengua. Pertany a la branca germànica occidental de la família indoeuropea, encara que ha estat molt influenciada per llengües llatines, principalment per al dialcte francès de Normandia. La llengua actual que li és més propera és el frisó. L'escocès té un estatus ambigu; hi ha qui el considera una llengua separada de l'anglès, i hi ha qui l'en veu com un dialecte.
Extensió
L'anglès és el primer idioma a Austràlia, les illes Bahames, Barbados, les illes Bermudes, Guyana, Jamaica, Nova Zelanda, Antigua i Barbuda, Saint Kitts i Nevis, Trinitat i Tobago, el Regne Unit i els Estats Units d'Amèrica, encara que a aquest país no és oficial, sinó de facto, i cada estat pot escollir les llengües oficials per al seus territoris.
També és un dels idiomes principals a Belize (amb el castellà), el Canadà (amb el francès), Camerun (amb el francès i diverses llengües africanes), Dominica (amb el francès i el crioll), Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines (amb el francès i el crioll), els Estats Federats de Micronèsia, Irlanda (amb el gaèlic), Libèria (amb diverses llengües africanes), Singapur i Sud-àfrica (amb l'afrikaans i diverses llengües africanes).
És oficial (però sense ser pas un idioma nadiu) a les illes Fiji, Ghana, Gàmbia, l'Índia, Kiribati, Lesotho, Kenya, Namíbia, Nigèria, Malta, les illes Marshall, Pakistan, Papua Nova Guinea, les illes Filipines, les illes Solomon, Samoa, Sierra Leone, Suazilàndia, Tanzània, Zàmbia i Zimbabue.
Història
L'anglès prové de la llengua parlada per les tribus germàniques (Angles, Sets i Saxons) que es van establir a Anglaterra al segle V. L'anglès antic parlat en aquella època és la base de l'anglès modern. La llengua va rebre moltes influències nòrdiques i sobretot del francès, després de la invasió normanda el 1066. L'anglès mitjà (middle English) va incorporar gran quantitat de vocabulari sobretot d'origen llatí. De fet, l'idioma original, l'anglès antic (old English) seria totalment incomprensible per a un parlant actual, i per alguns lingüístes, l'anglès és més proper a les llengües llatines que a les llengües germàniques. Així doncs, hi ha un gran nombre de sinònims, que provenen d'arrels germàniques o llatines, per exemple come o arrive (arribar), sight o vision (visió), freedom o liberty (llibertat). L'anglès modern (modern English) va començar a l'època de Sheakspeare.
L'ús de l'anglès es va anar escampant al llarg de la Gran Bretanya, i més tard arreu de les colònies de l'Imperi Britànic. El nombre estimat de parlants nadius l'any 2002 és de 402.000.000. El potencial econòmic, polític, científic i cultural dels Estats Units d'Amèrica i el Regne Unit en els darrers dos segles li han donat un estatus preeminent com a llengua internacional de comunicació.
Vocabulari
Atès que l'anglès ha estat força influenciat per diverses llengües (germàniques, llatines, escandinaves, celtes i altres), és la llengua amb el més gran nombre de mots. Les paraules d'origen germànic són usualment més curtes i més informals. Les paraules d'origen llatí són més "educades" o "elegants". L'anglès també adopta noves paraules amb més facilitat que altres llengües. No hi ha un estimat precís del nombre de mots de la llengua, però, el Oxford English Dictionary inclou més de 500.000. Altres organitzacions estimen més de 800.000.
Atès que l'anglès té un vocabulari prou ampli i divers, és difícil establir percentatges per l'origen de les paraules. Però, una estimació feta per Thomas Finkenstaedt i Dieter Wolff (1973) suggereix:
- Mots d'origen francès (inclou francès antic, dialectes del francès i anglo-francès): 28,3%
- Llatí (inclou termes científics o tècnics): 28,24%
- Antic Anglès (origen germànic), Anglès Mitjà, Escandinau o Nòrdic i Neerlandès 25%
- Grec 5,32%
- Sense origen etimològic precís: 3,28%
- Derivats de noms de persones: 3,28%
- Altres llengües: 1%
Sistema d'Escriptura
L'anglès utilitza l'alfabet llatí en l'escriptura. L'ortografia de l'anglès és històrica i no pas fonètica, especialment per a les paraules d'origen llatí o recentment incorporades del francès. Existeixen regles d'escriptura per a les paraules d'origen germànic i les adaptades antigament del francès, i per tant, un angloparlant pot deduir la pronunciació d'aquestes, encara que n'hi ha excepcions.
Principals dialectes
- Americà
- Australià
- Britànic (incloent-hi l'escocès)
- Canadenc
- Caribeny
- Anglès d'Irlanda
- Jamaicà
- Anglès de Terranova
- Novazelandès
- Sudafricà
- Anglès de Singapur (Singlish)
- Anglès de Malàisia (Manglish)
Altres enllaços
- [http://en.wikipedia.org/wiki/Main_Page Projecte anglès de la Viquipèdia]
- [http://ebbs.english.vt.edu/hel/hel.html Història de l'anglès]
- [http://etext.lib.virginia.edu/english.html Recursos en anglès]
- [http://www.m-w.com Diccionari Merriam-Webster]
- [http://www.catalandictionary.org/engcat/ Diccionari Anglès-Català de Codi Obert]
Categoria:Anglès
als:Englische Sprache
ja:英語
ko:영어
ms:Bahasa Inggeris
simple:English language
th:ภาษาอังกฤษ
zh-min-nan:Eng-gí
Espanya
El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil.
En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional.
Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.
Història
Article principal: Història d'Espanya
Edat Antiga
Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers.
Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles.
Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena).
Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.
Edat Mitjana
càntabre]]
Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures.
Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica.
Marca Hispànica.]]
Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època.
A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".
Edat Moderna
Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó.
Dinastia dels Habsburg
#Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran.
#Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol".
#Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià.
Dinastia dels Borbó
#Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia.
#Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.
Edat Contemporània
Segle XIX
L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista.
Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat.
La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys.
El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.
Segle XX
L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular.
L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).
Sistema polític
Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978
Altes Institucions
Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional
Partits Polítics
Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:
Divisions administratives
Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies.
Tribunal Constitucional
Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana
Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla
Geografia
Àrees metropolitanes més grans
Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :
Conflictes territorials
Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc.
Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.
Economia
:Article principal: Economia d'Espanya
Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes.
L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.
Demografia
La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.
Llengua
El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia.
Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya.
L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat.
La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants".
També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab
Religió
Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.
Enllaços relacionats
- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya
Enllaços externs
- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa
Categoria:Espanya
fiu-vro:Hispaania
ja:スペイン
ko:에스파냐
ms:Sepanyol
simple:Spain
th:ประเทศสเปน
zh-min-nan:Se-pan-gâ
FenicisFenícia fou un poderós poble de mercaders que vivia en las fèrtils planures dels actuals Líban, Síria i Israel a partir de l'any 2000 aC.
El nom prové de la paraula grega "phoeinicios", que significa "els vermells". Efectivament, els fenicis comerciaven amb la porpra, un colorant vermell que s'obtenia de la closca d'un mol·lusc i que donava un característic color vermell a les seves naus. Més tard, els romans adaptarien aquest terme grec al llatí i anomenarien els fenicis, "punici" (púnics).
S'organitzaven en ciutats-estat independents, dedicades al comerç, i enviaren vaixells mercants per tota la Mediterrània per fundar colònies a les costes, des d'Àsia Menor fins a la Península Ibèrica.
Utilitzaven un alfabet fonètic, que els grecs adaptaren a la seua pròpia llengua i, amb el temps, va servir de base per a tots els alfabets occidentals. La cultura fenícia fou molt important en la seua època, però, sorprenentment, han quedat poques restes de la seua història. Es coneix la seua existència, sobre tot, a través dels textos d'altres pobles que entraren en contacte amb ells, en particular els assiris, els babilonis i, més tard, els grecs.
La colònia fenícia de més nomenada i poderosa fou Cartago, fundada prop de l'actual ciutat de Tunis, a la costa nord d'Àfrica cap a l'any 814 aC. Els cartaginesos també fundaren colònies en la Península Ibèrica.
En el segle III aC, la seua influència en la regió mediterrània va provocar un conflicte d'interessos amb els romans. Roma i Cartago van lliurar tres llargues guerres pel control de les rutes marítimes i terrestres cap al nord d'Àfrica i Àsia Menor: són les anomenades Guerres Púniques.
En l'any 218 aC, el general cartaginès Anníbal va eixir de la Península Ibèrica amb un gran exèrcit, que incloïa elefants entrenats per a la guerra, va creuar els Alps i va envair Itàlia. Anníbal va derrotar l'exèrcit romà i va estar a punt de guanyar la guerra, però mentrestant, el general romà Publi Corneli Escipió atacava les posicions cartagineses a la Península Ibèrica i al nord d'Àfrica, la qual cosa va obligar Anníbal a tornar enrere per a defensar-les.
L'any 202 aC, Anníbal fou derrotat en la batalla de Zama, al nord d'Àfrica. La pressió de Roma sobre els cartaginesos no va cesar fins que, en l'any 146 aC, els romans conqueriren i destruïren per complet Cartago.
Categoria:Fenícia
ja:フェニキア
Anglaterra]
Anglaterra (England en anglès) és una de les nacions que formen el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, la més gran en extensió i població. La seva bandera és la Creu de Sant Jordi.
El nom Anglaterra vol dir "terra dels angles", que era una de les tribus germàniques que van envair Gran Bretanya, al segle V juntament amb els saxons i els juts. Cal no confondre Anglaterra, amb Gran Bretanya, que és una illa que inclou també Escòcia, el País de Gal·les i Cornualla ni amb el Regne Unit, que inclou a més Irlanda del Nord. El nom Albio, d'origen llatí; i que feia referència als penyasegats de Dover, també s'utilitza de vegades en sentit literari.
Història
Abans de l'arribada dels romans, el territori que avui comprèn Anglaterra estava ocupat per tribus cèltiques. Roma va envair la Gran Bretanya al segle I, i s'hi va mantenir fins al segle IV.
Durant el segle V, diverses tribus germàniques (principalment angles, juts i saxons), van envair la Gran Bretanya, desplaçant-ne les poblacions celtes originàries cap a l'oest (País de Gal·les i Cornualla) i al Nord (Escòcia). Aquesta invasió es coneix com a conquesta anglosaxona. A partir del segle VIII, Anglaterra va patir incursions constants per part dels vikings.
La Batalla de Hastings, el 1066, és un moment crucial de la Història d'Anglaterra: els normands, capitanejats per Guillem el Conqueridor, derroten els saxons i envaeixen Anglaterra. Tot i que no desplacen la població originària, els normands ocupen totes les posicions de poder, formen la nova aristocràcia i imposen el seu sistema legal i fiscal.
Política
Al 1707, amb l'Acte de la Unió, que va crear el Regne Unit, Anglaterra va deixar d'existir com a entitat política independent, si bé; va passar a ser la nació dominant en el Regne Unit. Tot i que recentment s'ha restaurat el parlament escocès i creat una assamblea gal·lesa, de moment no hi ha cap parlament anglès - de fet, el govern britànic ha dit que en lloc de crear-ne, s'estima més dividir l'Anglaterra en regions i donar una assamblea legislativa a cada regió.
No hi ha cap moviment amb suport popular significatiu que promogui la independència d'Anglaterra del Regne Unit tot i que una part significativa de la població se sent més anglesa que britànica i no posaria impediments a la independència de les altres parts.
Categoria:Anglaterra
ja:イングランド
ko:잉글랜드
ms:England
simple:England
th:แคว้นอังกฤษ
zh-min-nan:England
HolandaHolanda és el nom de la part nord-occidental dels Països Baixos. Antigament havia estat un comtat, que va formar part del Sacre Imperi Romà, i va ser membre capdavanter de la República de les Set Províncies Unides dels Països Baixos (1581-1795).
El nom prové de Holtland, és a dir hout-land («terra de la fusta»), atribuïble originàriament a una àrea boscosa propera a Leiden. És força freqüent confondre el nom d'Holanda amb la totalitat dels Països Baixos, si bé només n'és una regió (fenomen aguditzat per l'ús històric d'holandès com a sinònim o subsitut de neerlandès, tant pel que fa a llengua com a gentilici). De totes maneres, entre 1806 i 1810 va existir un Regne Napoleònic d'Holanda, que abastava tots els Països Baixos actuals.
Durant segles, els holandesos van dependre dels molins de vent i cap al segle XIX se n’havien construït uns 9000. Aquests molins de vent tradicionals es troben repartits per tot el país i molts d’ells encara s’utilitzen. Com que el terreny té pocs accidents topogràfics, el vent pot moure els molins amb gran eficàcia.
Actualment es troba dividida a efectes administratius en les províncies d´ Holanda Meridional i Holanda Septentrional. La seva part central, constitueix, juntament amb Utrecht (amb qui constitueix el Randstad), la part més poblada i econòmicament important de l'estat, puix que allotja la capital (Amsterdam), la seu del govern (l'Haia) i la principal ciutat portuària (Rotterdam).
Categoria:Països Baixos
zh-min-nan:Hô-lân (tē-tài)
Felip V
Felip V o Felip d'Anjou (Versalles, França, 19 de desembre de 1683 - Madrid, 9 de juliol de 1746) Rei (1700-1746) de Castella i Aragó (Felip IV). Va ser el primer rei borbó al tron del Regne d'Espanya i instaurador del centralisme espanyol.
Primers anys de regnat
El segon fill del gran delfí Lluís de França i de Maria Ana Cristina de Baviera, va ser designat hereu de la Corona d'Espanya per l'últim rei espanyol de la dinastia dels Habsburg, Carles II.
La coronació de Felip d'Anjou en 1700 va suposar l'adveniment de la dinastia Borbó al tron espanyol. En la seua primera etapa, el regnat de Felip V va estar tutelat pel seu avi, Lluís XIV de França.
França]]
Aquesta circumstància va indignar l'alta noblesa i l'oligarquia espanyoles i va crear un clima de malestar que es va complicar quan l'arxiduc Carles d'Àustria va començar a fer efectives les seues pretensions a la Corona espanyola, amb el suport dels regnes de la Corona d'Aragó, en particular, pels catalans, que mantenien el seu ressentiment envers els francesos arran de la pèrdua de la Catalunya Nord. Això desencadenà la Guerra de Successió Espanyola, que va adquirir caràcter internacional.
Després de la guerra
Finalitzada la guerra, el monarca va mamprendre llavors una profunda reforma administrativa de l'Estat de caràcter centralista, les línies més significatives de la qual van ser l'enfortiment del Consell de Castella i al 1716 el Decret de Nova Planta de la Corona d'Aragó, pel qual dissolia les seues principals institucions i reduïa al mínim la seua autonomia.
Després d'enviudar de la seua primera muller Maria Lluisa Gabriela de Savoia, es va casar de seguida amb Isabel de Farnesio, que es va convertir en la seua principal consellera amb el propòsit d'assegurar el futur dels seus fills, Carles i Felip.
El 1723, a la mort del regent francès, Felip V va abdicar en favor del seu fill Lluís amb l'esperança de regnar finalment a França. No obstant això, la mort de Lluís I, 7 mesos després, el 31 d'agost de 1724, a causa de la pigota, el va portar novament al tron espanyol. Aquesta segona etapa del seu regnat va estar assenyalada per l'avanç de la seua malaltia mental i el control que la seua esposa exercia sobre els assumptes del regne.
A la seva mort, l'any 1746, va ser succeït pel seu fill Ferran VI.
Vegeu també
- Guerra de Successió Espanyola
Categoria:Reis de Castella
Categoria:Guerra de Successió Espanyola
ja:フェリペ5世 (スペイン王)
Guerra de Successió Espanyola
La Guerra De Successió espanyola (1700-1714) és un conflicte bèl·lic que va enfrontar la majoria de potències europees el segle XVIII, i que es va concloure amb l'arribada de la dinastia borbònica a Espanya.
Antecedents històrics
La primera meitat del tumultuós i bèl·lic segle XVIII es caracteritzà, a Europa, per un complicat tauler de pactes i aliances, necessaris per a equilibrar les balances de poder dels estats. Lluites dinàstiques i guerres sens fi imposen hegemonies, imperis comarcals i noves rutes comercials. Anglaterra i França lluiten pel domini del món occidental. El poder internacional d'Espanya ha anat decaient.
La posició estratègica de Menorca i les grans possibilitats del port de Maó converteixen de nou l'illa en el centre dels interessos estrangers i, durant gairebé un segle, Anglaterra i França la prenen i la deixen com una moneda de canvi més en els seus ajusts diplomàtics. En realitat, Menorca no hi perd amb aquesta fressa; cobdiciada, l'illa reneix amb les atencions dels nous ocupants.
Implicació de les potències europees
illa]
illa
Per a Espanya, el segle XVIII comença amb la mort de Carles II l'Encantat. En morir sense descendència l'any 1700, va quedat nomenat hereu dels regnes hispànics, per testament reial, el príncep Felip, nét de Lluís XIV de França. Aquesta sorprenent decisió del darrer dels Habsburg (casa d'Àustria) va provocar d'immediat la guerra entre les potències europees i va desfermar una llarga guerra civil entre els esmentats regnes hispànics.
La Guerra de Successió serà sostinguda directament per la formidable coalició d'Anglaterra, Holanda, Àustria i Portugal, que, desitjosos de mantenir a ratlla els francesos, fan costat al pretendent austríac, l'arxiduc dom Carles.
França, que amb tant èxit havia coronat les seves hàbils intrigues polítiques, es posa -com és natural- al costat de Felip de Borbó. Castella s'hi mantindrà fidel i lluitarà pel seu rei francès, però el regne d'Aragó -el Principat de Catalunya, el País Valencià, l'Aragó i les Balears ... -trobaran en aquesta lliuta dinàstica una esperança, segons l'espressió de Ferran Soldevila, de "canviar la seva situació dins la monarquia espanyola" i faran costat a la candidatura de l'arxiduc Carles d'Àustria.
La posició de Catalunya
L'antagonisme entre Castella i Catalunya, i les diferents aspiracions polítiques d'aquests dos pobles trobaran un reflex en els països que lliuten per dirigir el món europeu. França, model de la unificació estatal, representava la monarquia absoluta i la centralització; Àustria i Anglaterra, l'imperialisme descentralitzat i la Il·lustració. És natural, doncs, que Catalunya, estimulada per les condicions promeses de protecció d'aquests dos pobles i amb mires autonòmiques, volgués sobreposar-se a la seva decadència i prengués partit per l'arxiduc Carles.
Així és com va començar la Guerra de Successió, amb tropes angleses i austríaques lluitant contra tropes franceses als regnes hìspànics, amb el suport dels seus partidaris respectius, tant a Castella com al regne d'Aragó.
Els primers anys de la guerra van ser favorables a dom Carles. Acompanyat d'un exèrcit anglés i d'una esquadra anglo-holandesa, va desembarcar a Lisboa el 1704, i el mateix any va prendre Gibraltar, cosa que va donar a la flota de la reina Anna d'Anglaterra la clau de la Mediterrània. Poc després, els aliats assetgen Barcelona, que capitula, i el pretendent austríac entra a la capital el 9 d'octubre de 1705 enmig la joiosa rebuda de la població catalana que el proclama Carles III.
Les Balears i el País Valencià segueixen l'exemple de Barcelona: Mallorca es revolta un any més tard i a Menorca (abassegada per la forta guarnició que ocupa l'illa) es declara la guerra civil: es nomenat rei de l'illa l'arxiduc el 20 d'octubre de 1706. La lluita entre carlistes i felipistes dura tres mesos, fins que el gener de 1707, Felip V envia un batalló de reforç al governador Diego Leonardo Dávila, que torna a controlar l'illa. A l'antic Regne de València els partidaris de carlistes guanyen terreny en un principi sobre tot per les terres d'Alacant. Conquereixen Dénia i altres places com Alzira i finalment València el 15 de desembre de 1705. Els partidaris de felipistes es defensen al principi atacant i saquejant alguns pobles com Vila-real el 12 de gener de 1706, que fou cremat i despoblat, però acaben fugint a Castella.
A la península, la guerra continua entre atacs i contratacs dels dos bàndols. Carles ocupa Madrid, però Felip la recupera. Mentrestant, Anglaterra, que no perd de vista les seves ambicions d'instal·lar-se fermament a la Mediterrània, ocupa Menorca en nom de Carles III el 29 de setembre de 1708.
1708]]
Els interessos de les dinastíes reials
La Guerra de Succesió es perllonga durant anys; Catalunya i les Balears aguanten, però es produeix un fet internacional que decideix la sort dels Borbons: mor, sense descendència masculina, l'emperador Josep I, germà de l'arxiduc Carles.
En heretar Carles la corona imperial, i davant la possibilitat, si ar | | |
