:: wikimiki.org ::

Ginebra

Ginebra

:Vegeu Ginebra (licor) per la beguda alcohòlica. Ginebra (licor)Ginebra (Genève en francès, Genf en alemany, Ginevra en italià i Genevra en romanx), és una ciutat de l'oest de Suïssa, capital del cantó homònim i centre de la zona de parla francesa del país (més pròpiament, franco-provençal). Amb 184.758 habitants (2003) i 645.000 en l'àrea metropolitana, era la segona ciutat del país, després de Zuric. El 43,4% de la població eren d'origen foraster. Està situada a l'extrem occidental de llac Léman del qual en surt el Roine, que la creua just abans d'endinsar-se a França. La ciutat és seu de diverses organitzacions internacionals, incloent-hi la Creu Roja, l'institut de recerca CERN i les Nacions Unides (seu secundària). Després de ser fundada pel poble celta dels alobrogis, els romans l'anexaren a la província de Gàl·lia Narborensis. Al segle IX esdevingué capital de la Borgonya. El segle XVI Ginebra, com a "Roma dels protestants" fou el centre del Calvinisme. L'antiga catedral de Sant-Pierre era la pròpia església de Calví. Ginebra s'incorporà a Suïssa com un cantó el 1815.

Enllaços externs

- [http://www.ville-ge.ch Pàgina oficial de la ciutat] (en francès, alemany, italià i anglès)
- [http://wikitravel.org/en/article/Geneva Informació turística a Wikitravel] (anglès) Categoria:Ciutats de Suïssa ja:ジュネーヴ simple:Geneva

Alemany

L'alemany (Deutsch) és una llengua germànica del grup occidental. És la llengua més parlada nativament dins la Unió Europea, i la novena més parlada del món. El nom en català prové de la tribu germànica dels "alemani", mentre que els alemanys en diuen "Deutsch".

Origen

Fins ben entrat el segle XX, en tot l'àmbit alemany i neerlandès s'ha parlat una munió de dialectes germànics relacionats entre ells, formant el que s'anomena un continu lingüístic. Aquest continu es divideix en dos grans àrees dialectals: el baix alemany, al nord, i l'alt alemany, al sud, separades per l'anomenada Benrather Linie que marca el límit septentrional del fenomen de la segona mutació consonàntica. La llengua estàndard alemanya està basada en l'alt alemany. Els dialectes es continuen parlant avui en dia, encara que en algunes zones estan quasi extingits, mentres que en altres, com a Suïssa, encara conserven molta vitalitat. L'alemany actual és una mena d'invenció culta destinada a ser la llengua escrita i normalitzada dels múltiples dialectes. Sempre s'ha pres la traducció de la Bíblia feta per Luter, basada en el dialecte alt saxó, com una peça clau en la normativització de l'alemany. Encara que s'escrivia, l'alemany estàndard no es va començar a parlar de manera habitual fins al segle XIX, quan es va introduir obligatòriament a les escoles. L'any 1898, una comissió d'experts va redactar la "Deutsche Bühnenaussprache" (pronunciació alemanya per al teatre). Tot i la bona acollida de la norma, ningú no en feia cas, coexistint encara a primers del segle XX amb diverses normes ortogràfiques i de pronunciació a cada país i fins i tot a cada regió.

Varietats de la llengua

Llengua estàndard

Encara que utilitzem el terme "alemany" per a referir-nos a l'idioma escrit, al terreny parlat hi ha una àmplia varietat de dialectes al llarg i ample del territori germanoparlant. L'alemany estàndard no es va originar a partir d'un dialecte concret, sinó que es va crear a partir dels diversos dialectes (sobretot els centrals) com a llengua escrita. En la major part de les regions, la gent ha abandonat els seus dialectes i parlen col·loquialment una mescla entre l'alemany estàndard i el dialecte autòcton. Açò no ocorre així en Suïssa, on l'alemany estàndard a penes es parla, només a vegades comptades, com a l'hora de parlar amb algú que no entén el dialecte suís. En certes regions alemanyes, sobretot en algunes grans ciutats, una gran part de la població només parla la llengua estàndard. La llengua estàndard té diferències regionals, especialment en vocabulari, encara que també en pronunciació i gramàtica. Aquestes diferències són molt menors que les que existeixen entre els dialectes locals. No obstant, l'alemany es considera una llengua pluricèntrica, perquè les varietats dels tres majors països germanoparlants són considerades estàndard de la mateixa manera.

Dialectes

Les variacions entre els distints dialectes són considerables; és possible que parlants de distints dialectes no es puguen entendre entre si sense tirar mà de l'alemany estàndard. És més, els dialectes alemanys no solen ser entesos per algú que només coneix l'alemany estàndard. Podem dividir els dialectes entre els dialectes del baix alemany i els de l'alt alemany. La separació entre ambdues zones ve donada per l'anomenada Línia de Benrath. Aquesta línia separa les zones que van patir la segona mutació consonàntica germànica de què no la van patir. Aquesta mutació es va produir al voltant de l'any 500 d.C. als pobles al sud d'aquesta línia; els dialectes d'aquests pobles han donat lloc a l'alt alemany actual. Els dialectes dels pobles al nord d'aquesta línia han donat lloc al anglès, neerlandès, frisó i els dialectes del baix alemany. Una altra segona línia destacable seria la marcada pel riu Main, al sud de la qual la segona mutació es dóna totalment (alemany alt o Oberdeutsch), i al nord només parcialment (alemany mitjà o Mitteldeutsch, dels quals es deriva l'alemany estàndard). Un exemple de les variacions fonètiques es veu a continuació: Aquestes enormes diferències entre els dialectes del baix alemany i de l'alt alemany han dividit a la comunitat filològica. Algunes teories sostenen que el neerlandès no és més que un altre dialecte del baix alemany, que a pesar d'haver adoptat una normativa pròpia, no deixa de ser un dialecte alemany. Altres teories prefereixen considerar al baix alemany i a l'alt alemany com a idiomes distints.

L'alemany suís

L'alemany suís - Schwyzerdütsch Es dóna el cas curiós dels dialectes d'alemany suís. Hi ha diverses modalitats depèn de la regió geogràfic, per exemple el Züridütsch (alemany suís de Zuric), Bärndütsch (de Berna), Urnerdüütsch (d'Uri), Luzärnerdütsch, (de Lluerna), Baseldiitsch (de Basilea), Sanggallerdüütsch (de Sankt Caponen), Wallisertiitsch (del Valais), .. En tots aquests casos es tracta de dialectes parlats. És a dir, el seu parla és dialectal, però normalment escriuen en alemany estàndard. Encara que també hi ha una tendència minoritària que intenta reflectir la parla dialectal en edicions escrites (email, sms). El principal problema que es troben en la dita empresa és la gran quantitat de variacions dialectals, que en molts casos difereixen significativament unes de les altres. Per exemple els alemanys no entenen l'alemany suís molt fàcil, però els suïssos al contrari entenen als alemanys sense problema.
Exemples de variacions lèxiques dialectals

- Grüezi (en alemany suís de Zuric zürituusch) > Hallo (en Hochdeutsch) > «hola» (si bé el seu origen és Grüß dich en aléman estàndard que significa «salutació»)
- rüebli (en alemany suís) > Mohrrübe o Karotte (en Hochdeutsch) > «carlota»
- merci vill mal (en alemany suís) > Danke schön (en Hochdeutsch) > «moltes gràcies»
- schnufe (en alemany suís) > atmen (en Hochdeutsch) > «respirar»
- nöd (en alemany suís) > nicht (en Hochdeutsch) > «no»
- chli (en alemany suís) > klein (en alemany estàndard) > glõa (en dialecte bavarès) > lütt (en Niederdeutsch) > «xicotet»
- Weggli (en alemany suís) > Semmel (en Niederdeutsch) > Brötchen (en Hochdeutsch) > «panet»
- Sonnabend (en Niederdeutsch) > Samstag (en Hochdeutsch) > «dissabte»
- Segons la regió, la tardor pot rebre els noms Herbst, Spätjahr, Spätling, entre altres. En alguns casos, els dialectes suïssos difereixen considerablement els uns dels altres, tal com es pot observar en l'exemple següent: :és mödeli ankä (en alemany suís de Berna Bärndütsch) >> : e stückli butter (en alemany suís de Zuric züritüütsch) >> : eet Stückchen Butter (en Hochdeutsch) >> : «un poc de mantega»
Exemples de variacions morfològiques
En alemany suís empren -li com a sufix diminutiu en compte de -chen de l'alemany estàndard.
Exemples de variacions fonològiques
En alemany de Zuric es pronuncia una vibrant, igual que els hispanoparlants, quan realitza el fonema corresponent amb la lletra «r». La seqüència ei que es pronuncia en alemany estàndard, es pronuncia en alemany suís.
Gramàtica
L'alemany és una llengua flexiva. A diferència del llatí, la inflexió no sols afecta el final de la paraula, sinó també a la seua arrel, la qual cosa fa la declinació i la conjugació una miqueta més complexa. Potser serà per la declinació pel que l'alemany té fama d'idioma difícil. La realitat és que no és ni més ni menys complicat que altres idiomes. Els seus avantatges, a l'hora de l'aprenentatge, són:
- Té una estructura molt rígida, diguem posicional. Per exemple, en una oració principal el verb sempre va en 2n lloc dins de l'oració (i dóna igual que el que vaja en primer lloc siga el subjecte, un complement o una oració subordinada completa) i el subjecte si no ocupa la 1a posició, abans del verb, es col·loca en 3a, després del verb.
- La pronunciació, que també té fama de difícil, és anàloga a la de l'espanyol. Es llig com s'escriu, tenint les lletres alemanyes els seus propis sons (no sempre exactament iguals als de l'espanyol), però amb una sèrie de regles que fan que determinats grups de lletres tinguen una pronunciació prefixada (com en espanyol amb "gui" i "güi"). Per exemple, "eu" es pronuncia .
- La formació de paraules compostes és simple. S'aconsegueix mitjançant l'addició de paraules més simples. Per exemple, "Tisch" significa taula, "Nacht" és nit i "Nachttisch" és taula de nit. Al contrari que en espanyol, no es necessitaria l'ús d'una preposició. L'addició de paraules, d'altra banda, no significa necessàriament l'addició de significats. Els seus desavantatges:
- És imprescindible aprendre amb cada paraula el seu gènere i el seu plural. No obstant, hi ha regles que ajuden a saber determinar el gènere de moltes paraules o el nombre. Per exemple, aproximadament un 90% de les paraules acabades en "-e" són femenines o tots els diminutius acabats en "-chen" són neutres.
- L'ús de la declinació, que és molt important en alemany i quasi ha desaparegut de l'espanyol.
Flexió nominal
Els noms alemanys es flexionen segons:
- Tres tipus de la declinació (fort, feble o mixta).
- Tres gèneres (masculí, femení o neutre).
- Dos nombres (singular o plural).
- Quatre casos (nominatiu, acusatiu, genitiu o datiu). El cas genitiu no s'usa massa en la llengua col·loquial. En alemany tots els noms substantius han d'escriure's amb majúscula, independentment que siguen comuns o propis. Una altra notable (però no exclusiva) característica de l'alemany és l'habilitat per a construir paraules compostes de complexitat teòricament il·limitada. Per això, a molts invents li'ls dóna noms compostos d'aquest tipus, en compte d'inventar paraules noves. Per exemple, "frigorífic" és Kühlschrank (literalment, 'armari fred'); televisor és Fernseher (literalment, 'visor llunyà'); telescopi és Fernrohr (literalment, 'tub llunyà'). Objectes antics també segueixen el mateix patró, com Handschuhe (guants, literalment 'sabates de mà'). Açò fa a molts pensar que l'alemany és un idioma especialment adequat per a la filosofia, per quant es poden encunyar fàcilment noves paraules que poden ser enteses sense problema pel lector.
Flexió verbal
Així mateix, els verbs alemanys pateixen flexió segons:
- El tipus de conjugació, feble (regular), fort (irregular), o mixta.
- Tres persones, primera, segona o tercera.
- Dos nombres, singular o plural.
- Dues veus, activa o passiva, existint dos tipus de passiva, la d'acció (dinàmica) i la d'estat (estàtica).
- Tres modes, indicatiu, subjuntiu i imperatiu.
- No hi ha distinció aspectual. El significat dels verbs pot ampliar-se mitjançant diversos prefixos. L'ordre de l'oració és lleugerament flexible, però compta amb alguns punts fixos, com la posició inamovible del verb conjugat dins de l'oració. La major part del vocabulari alemany prové del germànic, encara que hi ha un important nombre de préstecs del francès, del anglès (més recentment) i, sobretot, del llatí. De fet, qualsevol paraula procedent del llatí pot ser convertida en paraula alemanya seguint unes regles definides i el parlant que usa paraules construïdes d'esta manera partint del llatí sol ser considerat culte pels alemanys.
Sistema d'escritura i Ortografia
L'alemany s'escriu usant el alfabet llatí. A més de les vint-i-sis lletres bàsiques, l'alemany posseeix tres vocals amb Umlaut (mutació vocàlica), ä, ö i ü. Potser el tret més característic de l'escriptura alemanya siga l'existència del caràcter ß, anomenat eszet o scharfes S (S picant) -sense cap relació amb la beta grega-, que a Suïssa no s'utilitza i és substituït per 'ss'. El 1901 es va convocar una conferència internacional que va redactar la Rechtschreibung der Deutschen Sprache (Ortografia de la llengua alemanya). La útima revisió va ser al 1996 on es van canviar bastants aspectes de l'ortografia alemana i va ser molt polèmica per part dels lingüístes més conservadors. Aquesta reforma va ser consensuada per tots els països germanoparlants en l'anomenada Rechtschreibreform. El procés d'adaptació d'aquesta reforma va ser des del 1996 fins al 2004 on tots els escrits han d'escriure's amb la la nova reforma. Aquesta reforma consisteix en:
- La completa regulització de la es-zett "ß" i la "ss". Ara totes les vocals abans de "ß" són llargues. Es canvia la "ß" per "ss" a totes les paraules on la vocal anterior és curta.
- daß -> dass (que -conjunció-).
- der Fluß -> der Fluss (el riu).
- La separació d'alguns verbs compostos formats per un substantiu o verb + verb.
- kennenlernen -> kennen lernen (conèixer).
- radfahren -> Rad fahren (anar en bici).
- Regulació de paraules amb múltiples consonants seguides.
- Schiffahren -> Schifffahren (anar en vaixell) perquè Schiff (vaixell) + fahren (anar, conduir).
- As -> Ass (as) perquè el plural és Asses.
- Adaptació de paraules extrangeres arrelades en l'alemany
- Els sufixos: -phon, -graph i -phot poden ser escrits amb f en comptes de ph.
- Clarifica el criteri de posar majúscula:
- Es pot posar majúscula després d'una coma.
- La majúscula en textos formals de els pronoms personals du, dein, ihr, ihn desapareix.
Noms de l'alemany en altres llengües
Arran de la història turbulenta tant d'Alemanya com de la llengua alemanya, els noms que els altres pobles escolliren per a referir-s'hi varien més que per a la majoria d'altres llengües. En general, els noms de la llengua alemanya es poden classificar en cinc grups d'acord amb el seu origen: El laosià és únic en el sentit que sota l'influència tant de l'anglès "German" com del francès (la llengua colonial) "Allemand", escollí un entremig: ພາສາເຢຍລະມັນ (phaxa yeylaman), que tant podria aparèixer a la categoria 2 com a la 5. Diverses altres llengües tenen també noms alternatius pertanyents a una altra categoria, si bé no són tan corrents com els mostrats a la llista anteriror:
- En català i castellà, els mots tudesc i tudesco pertanyerien a la primera categoria.
- El romanès emprava tradicionalment el terme eslau "nemţeşte" (grup 4), però "germană" (grup 1) és ara àmpliament usat. L'hongarès "német" és un manlleu eslau, i el nom en àrab d'Àustria, النمسا ("an-namsa"), en deriva.
- El suahili, arran de les influències colonials, compta amb dos noms per a alemany: kidachi (grup 1) i kijerumani (grup 2). En tots dos casos la partícula inicial ki indica que és el nom d'una llengua. Kidachi és una forma arcaica i rara, explicable per la colonització alemanya de Tanzània fins al final de la Primera Guerra Mundial. Kijerumani prové de la colonització anglesa. Categoria:Alt Alemany als:Deutsche Sprache ja:ドイツ語 ko:독일어 ms:Bahasa Jerman simple:German language th:ภาษาเยอรมัน

Romanx

Romanx, retoromànic, rètic o grisó són els noms amb què es coneixen qualsevol de les llengües retoromàniques que es parlen en algunes aldees del cantó muntanyós de Grisons, Suïssa. El romanx és un dels quatre idiomes oficials de Suïssa, i el parla l'1% de la seua població. Va haver-hi un temps en què les llengües retoromàniques es van parlar a una extensa zona del centre d'Europa. Aquestes llengües estan emparentades amb altres llengües que es parlen a Itàlia, Suïssa i França. Els cinc dialectes retoromànics més parlats són Sursilvan, Sutsilvan, Surmiran, Puter i Vallader. Puter i Vallader, a vegades, es consideren una sola llengua: Ladí. Ladí, per la seua banda, a vegades s'associa amb la llengua de les muntanyes dolomites italianes també coneguda com Ladí. Existeixen opinions molt diverses sobre el grau de relació que hi ha entre elles, però la teoria més acceptada és que hagen evolucionat de forma independent. El romanx es va estandarditzar en 1982 i se'l coneix amb el nom grischun romanche. Heinrich Schmid va tractar d'evitar ortografies d'estranya aparença per a facilitar la seua acceptació. Per tant, paraules amb més [e] o [i] tenen (tgirar) en compte de . Les paraules amb seguida de [a], [o] o [u] s'escriuen amb (chalanda) ja que tant els parlants d'Engadin (chalanda) i del territori del Rin (calanda) esperarien una ortografia que incloga la . De la mateixa manera, che i chi són —a causa d'aquesta norma, anomenada "Leza Uffers Kompromiss"— es pronuncien [ke] i [ki]. D'altra banda, la lletra , es converteix en un grafema innecessari en aquesta llengua romanç. Schwa ([ə]), no obstant, es representa amb , l'ús del qual mostra la influència en aquesta llengua romanç de l'alemany. El mateix ocorre amb l'ús de tant per a com per a , i per a . D'altra banda, el fet que no existeix <ü, ö> en romanx, potser no siga degut només a l'absència de la [i] i de [ø] en la majoria de les llengües retoromàniques, si no també a la seua forma gràfica que no és considerada una forma romanç. A més, açò també demostra que l'adopció d'una determinada grafia no està sempre relacionada amb factors fonètics. Com a conclusió es pot afirmar que l'ortografia romanx se situa entre la tradició ortogràfica romanç del (italià, i del francès) i la tradició ortogràfica germànica del (alemany). Les llengües retoromàniques corren un perill cert de desaparèixer. A penes hi ha parlants d'aquestes llengües i la major part dels qui parlen rètic també parlen alemany. La Lia Rumantscha és una organització que comprèn associacions de llengües rètiques. La seua pàgina web facilita més informació sobre les dites llengües. Vegeu també: friülès

Fonologia

Consonants

Els fonemes consonants del Romanx (Rumantsch Grischun) estan ordenades en la taula següent:

Vocals

Els fonemes vocàlics del Romanx es troben en la taula inferior: La Schwa només apareix en síl·labes àtones. La longitud de la vocal es pot predir:
- Les vocals àtones són curtes.
- Les vocals tòniques en síl·labes tancades són:
- :llargues després
- :curtes en altres ocasions
- Les vocals tòniques en síl·labes obertes són:
- :curtes després consonants sordes
- :llargues en altres ocasions

Enllaços externs

- [http://www.liarumantscha.ch Pàgina de l'organització Lia Rumantscha]
- [http://www.websters-online-dictionary.org/definition/Romansch-english/ Diccionari romanx-anglès]
- [http://www.gutenberg.net/1/0/0/6/10069/10069-8.txt Una mostra de memòries filosòfiques en romanx l'edició original de la qual data de 1776]
- [http://www.noles.net Pàgina de notícies Noeles.net] Categoria:Llengües romàniques ja:ロマンシュ語

Ciutat

Podríem dir que una ciutat és com un organisme viu on els elements que la constitueixen aporten el que s’ha denominat, metafòricament, l’anatomia social, la forma d’una societat. Dins d’aquesta organització social que és una ciutat, els individus estableixen les seves relacions, a partir de les quals, s’estén una xarxa amb infinitat de camins que van d’un lloc a un altre, es creuen i entrecreuen i on les persones, a través del temps i la repetició d’esquemes, reprodueixen i renoven, en un flux constant, l’organització social de la que formen part. Podem dir que la ciutat és un ens social perquè sense persones no existiria. No existeix un únic model de ciutat perquè tot i que parlem de ciutats, a nivell general, prenent com a principal criteri classificador, el nombre d’habitants, no és el mateix una ciutat comercial, que una minera, o pesquera, turística, universitària, o una ciutat d’una capital política o administrativa. De la mateixa manera, una ciutat amb una sola indústria presentarà una sèrie diferent de característiques socials que una ciutat multiindustrial, el mateix que una zona suburbana i una ciutat satèl·lit, un suburbi residencial i un suburbi industrial, una ciutat situada dins d’una regió metropolitana i una altra que no ho estigui, una ciutat antiga i una de nova… Si bé, però, existeixen diferents tipus de ciutats, s’hauria de poder trobar les característiques essencials que tenen en comú totes les ciutats. Tot i que cada estat té diferents formes de classificar oficialment una localitat en termes de ciutat o senzillament poble. La majoria fan servir sistemes de classificació segons el nombre d'habitants, però d'altres, com el Regne Unit, consideren una població com a ciutat (city en anglès, en oposició al terme més genèric town) en virtut d'un decret reial que ha de ser atorgat pel monarca regnant, i en altres temps, la possessió d'una catedral o seu eclesiàstica. Així, l’urbanisme, com a modus de vida característic, podria abordar-se empíricament des de tres punts de vista interrelacionats: 1 – Com una estructura física amb una base de població, una tecnologia i un ordre ecològic. 2 – Com un sistema d’organització social amb una estructura social característica, una sèrie d’institucions socials i una pauta típica de relacions socials. 3 – Com una sèrie d’actituds i idees i una constel·lació de personalitats amb formes de conducta col·lectiva típiques i sotmeses a mecanismes de control social característics. ja:村落 simple:City tokipona:ma tomo zh-cn:城镇 zh-tw:鎮 categoria:Societat categoria:Geografia

Suïssa

La Confederació Helvètica o Suïssa és un petit estat format per cantons confederats de la Europa Central, té per veïns a Alemanya, França, Itàlia, Àustria, i Liechtenstein. Aquest país té un forta tradició de neutralitat política i militar, però també de cooperació internacional, per això és la seu de moltes organitzacions internacionals. La versió llatina del seu nom oficial: Confoederatio Helvetica, evita escollir una de les quatre llengües oficials. La seva abreviació: CH, és la que es fa servir per identificar les pàgines referents a l'estat a Internet. Internet

Història

En 1291, representants dels tres cantons d'Uri, Schwyz i Unterwalden van signar la Carta de l'Aliança, que els va unir en la lluita en contra del govern dels Habsburg, els qui en aquell temps controlaven el tron alemany imperial del Sacre Imperi Romà. En la batalla de Morgarten en 1315, els suïssos van derrotar a l'exèrcit dels Habsburg assegurant així la seua quasi-independència com la Confederació Helvètica. En el Tractat de Westfàlia en 1648, els països europeus van reconèixer la independència de Suïssa del Sacre Imperi Romà i la seua neutralitat. En 1798, els exèrcits de la revolució francesa van conquerir Suïssa. El congrés de Viena de 1815 va restablir la independència suïssa i les potències europees van acceptar reconèixer permanentment la neutralitat suïssa. Suïssa va adoptar una constitució federal en 1848, reformada profundament en 1874, que va establir responsabilitat federal per als assumptes legals, de defensa i de comerç. Des de llavors és contínua la millora política, econòmica i social que ha caracteritzat Suïssa. Els suïssos són coneguts per la seua històrica neutralitat i per no haver participat militarment en cap de les guerres mundials. En 2002 Suïssa es va convertir plenament en membre de les Nacions Unides.

Govern i política

L'estructura de l'organització política de Suïssa es basa en tres nivells: Municipi, Cantó i Confederació. Aquests tres àmbits gaudeixen d'una àmplia autonomia. En cas de dubte, la presa de decisions té lloc en l'àmbit cantonal o municipal. Aquesta circumstància permet que el nivell més davall de l'esfera política nacional, el Municipi, tinga també un alt grau d'autonomia. Les matèries que el Municipi no estiga en condicions de reglamentar per si sol són assumides pel Cantón, les competències del qual, al seu torn, són complementades per les de la Confederació. Aquesta actitud de coordinació i suport es denomina subsidiarietat. Aquesta evita la preponderància d'una administració central i només concedeix accions de suport a la Confederació. Amb origen en el terme llatí "confederatio", el concepte de federalisme té com a finalitat la unió de ens estatals equiparables, la sobirania de la qual ha de quedar garantida per la mateixa. El federalisme suís es caracteritza pel seu interès a mantenir l'autonomia dels Cantons, la qual cosa suposa un principi del quefer polític del país: prendre el nombre més gran possible de decisions de forma descentralitzada. El més alt poder legislatiu l'ostenta l'Assemblea Federal (Parlament), que està composta per dues Cambres (el Consell Nacional i el Consell dels Estats), igual que el seu model, l'òrgan legislatiu d'EUA. Els drets, comeses i competències d'ambdós Consells són idèntics. Els Parlamentaris desenvolupen les seues activitats polítiques paral·lelament a la seua vida professional i es reuneixen normalment quatre vegades a l'any en les sessions ordinàries (una cada tres mesos), que duren tres setmanes. El Govern de Suïssa està compost per un Col·legi, que en altres països és equiparable al Gabinet o Consell de Ministres, que consisteix de set membres que s'anomena Consell Federal. Aquest òrgan constitueix, des de 1848, l'executiu nacional. Cada any un d'aquests set membres es tria com a president del consell, encara que només exerceix una funció representativa. Els Suïssos amb dret a vot no sols poden influir en el marxa de la Confederació i dels Cantons a través de les eleccions, sinó també fent ús de dos instruments: la iniciativa i el referèndum.

Organització politicoadministrativa

Veure: Cantons de Suïssa Cantons de Suïssa La Confederació Helvètica es divideix en 26 cantons: Els cantons estan dividits en 2.889 municipis. Cada cantó té la seua pròpia constitució, poder legislatiu, govern i corts.

Geografia

El paisatge suís està caracteritzat pels Alps, una alta cadena muntanyosa que discorre a través de la zona central i sud del país. Entre els alts pics dels Alps Suïssos està el Pic Dufour que aconsegueix els 4.634 metres sobre el nivell del mar. En el Pic Dufour es troben nombroses valls i alguns fins i tot amb glacera. D'aqueix lloc emergeixen alguns dels rius principals d'Europa, entre ells el Rin, el Roine, l'Inn, i l'Udolara o Ticino, aquests arriben fins a alguns llacs com per exemple el Llac Leman, el Llac de Zuric, Llac Neuchâtel, el Llac Constanza i el llac Verbà al cantó Ticino. La part del nord de Suïssa, la més poblada, és més oberta, però encara és mitjanament muntanyosa. El clima suís és normalment temperat, però pot variar molt depenent de la localitat, des del sever clima en les altes muntanyes fins a l'agradable clima mediterrani en el part sud.

Economia

Malgrat l'absència de recursos naturals, l'economía suïssa figura entre les més pròsperes i les més desenvolupades del món. Orientada als serveis, com els bancs i les assegurances, i la mecànica de precisió, el país produeix sobretot béns amb un fort valor afegit. El nivell de vida és un dels més elevats a Europa. A més, la seva estabilitat i la seva neutralitat han atirat un gran nombre de capitals estrangers i d'organitzacions internacionals com l'Organització de Nacions Unides. Desprès de varis anys d'un creixement feble o nul, l'any 2004 ha experimentat una alça del 1,7% i un PIB sobrepassant els 435 millons (CHF). La taxa d'atur queda particularment baixa ( al voltant d'un 3.5% al Juliol 2005) i una inflació relativament feble.

Cultura

2005 Suïssa ha sigut influenciada per diverses de les majors cultures europees, des de en els seus practiques culturals fins en els idiomes. En Suïssa hi ha quatre idiomes oficials: alemany al nord i centre del país (64%, groc), francès a l'oest (19%, emporpra), italià al sud (8%, verd) i una xicoteta minoria parla romanx en el cantó sud-est de Graubünden (<1%, vermell). L'alemany parlat és predominantment el dialecte suís conegut com a alemany suís, però en els mitjans de comunicació s'usa l'alt alemany. Una situació anàloga es presenta al sud, amb una diglòssia entre lombard e italià. Vegeu [http://lmo.wikipedia.org/Svízzera aquest article in lombard] per a informacions mes detallades. Molts suïssos parlen més d'un idioma; i el 20% de la població el conforma residents i treballadors temporals estrangers. La religió més seguida a Suïssa és el catolicisme romà a la qual pertany el 43% de la població, 35% protestantisme i a causa de la immigració s'ha establit l'Islam amb un 4% de la població i el catolicisme ortodox amb un 2%. L'estabilitat i prosperitat de Suïssa, combinada amb la seua diversitat de població ha portat que alguns descriguen al país com un estat consociacional. Els suïssos són reconeguts pels seus bancs, xocolates, formatges i rellotges. L'1 d'agost de cada any se celebra la Festa Nacional de Suïssa. Categoria:Suïssa als:Schweiz ja:スイス ko:스위스 ms:Switzerland simple:Switzerland th:ประเทศสวิตเซอร์แลนด์ zh-min-nan:Sūi-se

Francès

El francès és una llengua romànica occidental també coneguda com a llengua d'oïl (per la manera de dir el mot "sí", i en oposició a l'occità, que empra "òc"). Nasqué als volts de París i s'escampà extensivament per tot França com a llengua de l'Imperi i de la República en detriment de les llengües nacionals de l'Estat francès (occità, bretó, basc, català, etc.). Amb el colonialisme, el seu ús es va estendre arreu del món, sobretot a l'Àfrica i en alguns punts d'Amèrica i Oceania, on encara es conserva, i d'Àsia, on el seu ús com a llengua colonial està en retrocés. A Europa, gaudeix de reconeixement oficial, a més de França, a Bèlgica (Valònia i Brussel·les), a Suïssa (cantons occidentals), a Itàlia (Vall d'Aosta), a Luxemburg i a Mònaco. Es calcula que parlen francès uns 77 milions de persones com a llengua materna, i uns 128 milions en total si s'hi inclouen els que el parlen com a segona llengua.

Enllaços externs

- [http://www.numerique.culture.fr Numérisation du patrimoine culturel] - Catàleg que conté referències a molts textos francesos digitalitzats i disponibles a Internet (en francès) Categoria:Llengües romàniques als:Französische Sprache ja:フランス語 ko:프랑스어 simple:French language th:ภาษาฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-gí

Zuric

Zuric (en alemany Zürich, , pronunciat en el dialecte local) és la ciutat més gran de Suïssa (població el 2002: 364.558 habitants; població de l'àrea metropolitana: 1.091.732) i la capital del cantó de Zuric. És el principal nucli comercial de Suïssa i seu de l'aeroport més gran del país. És també la ciutat de naixement (1916) del moviment Dadà. El nom probablement prové de la paraula celta Turus (s'ha trobat una inscripció que ho corrobora en una tomba datada al segle II, durant la ocupació romana). El nom romà de la vila era Turicum. Està situada on el riu Limmat deixa el llac de Zuric i està voltada de turons boscosos. Amb el Limmat s'hi troba el Sihl al final de Platzspitz, on s'aixeca el Museu Nacional Suís (Landesmuseum).

Enllaços externs

- [http://casanostradezuric.ch/ Casa Nostra de Zuric] Categoria:Ciutats de Suïssa als:Zürich ja:チューリッヒ ko:취리히 simple:Zürich

Roine

El Roine (en alemany estàndard Rhone, en el dialecte del Valais Rotten, franco-provençal Roun, francès Rhône, occità Ròse) és un riu de l'Europa occidental que neix als Alps suïssos (glacera del Roine, al cantó de Valais) i flueix primer cap a l'est i després cap al sud fins arribar al Mediterrani (Golf de Lleó).

Geografia

A través del seu recorregut el Roine travessa el llac Leman, el més gran de Suïssa. Hi arriba per llevant i en surt per ponent tot travessant la ciutat de Ginebra. Posteriorment s'endinsa a França, on la seva vall ha estat tradicionalment un passadís de connexió entre l'Europa de clima continental i la mediterrània. Actualment constitueix un corredor d'infrastructures de primer ordre (autopistes, xarxes elèctriques, TGV). A Lió se li afegeix l'afluent principal, la Saona. Posteriorment rep encara força afluents alpins per llevant (de règim de fosa) i mediterranis per ponent, especialment de les Cevenes. Després d'Avinyó, el Roine ha constituït un delta, conegut tradicionalment com la Camarga. Durant aquest darrer tram (i ja dins el delta) el Roine se separa en dos braços: el Gran Roine a l'est i el Petit Roine a l'oest. El primer segueix un curs rectilini vers el sud-est durant uns 50 km i porta la major part del cabal (85-90%, si bé l’aportació de sediments és un xic menor, especialment durant les avingudes). El segon és menys profund, més antic, amb molts meandres i 70 km de longitud. Amdós han estat fortament canalitzats de manera que només vessen sediments a les planes contigües en cas de crescudes catastròfiques.

Principals afluents

Principals ciutats

Hidrologia

Té una longitud de 812 km i un cabal mitjà a la desembocadura de 1.710 m³/s, cosa que considerant la seva àrea de 95.000 km² en fa un dels rius amb un cabal relatiu més gros d'Europa: 17,9 l/s/ km². Té tres mecanismes d'alimentació principals:
- La fosa de neu dels Alps.
- Els fronts oceànics (que afectes sobretot el nord-est de la seva conca)
- Les tempestes mediterrànies (que n'afecten el sud de la conca). Això causa un règim irregular, amb un mínim d'estiu marcat i màxims de primavera i tardor. Les avingudes atenyen anualment valors màxims de 4.000 m³/s, mentre que en crescudes excepcionals s'ha arribat a cabals de 13.000 m³/s. El seu cabal ha disminuït força en els darrers segles. S'hi apunten 3 raons:
- Disminució general de les precipitacions d'ençà de la Petita Edat de Gel.
- Reforestació de la seva conca, per culpa del canvi d'usos del sòl general a Europa que ha implicat l'abandonament de l'agricultura.
- Represament de molts dels seus afluents. Els dos darrers factors no només n'han disminuit el cabal, també n'han laminat les puntes i disminuit l'aportació de sediments (l'increment de la superfície boscosa gràcies a una menor erosió, el represament per culpa de l'acumulació a les infrastructures).

Delta del Roine

El delta del Roine es va començar a formar fa uns 7.000 anys, amb un creixement centrat al seu costat occidental (corresponent a l'actual Petit Roine, tot formant el braç de Sant Ferreol) que posteriorment fou suplantat per la formació d'una punta oriental a la boca del Gran Roine. Actualment el delta ocupa una superfície de 1.710 km², i té una longitud de litoral de 90 km. Està marcada per tres grans puntes: la de Graciouso a l'est, la de Baudu al centre i la de l'Espiguet a l'oest (aquestes darreres separades pel golf de Baudu, a l'est del qual hi ha el poble de Li Santo), la de Baudu al centre i la de Graciouso a l'est. Pel fet que el mar on se situa és micro-mareal (desnivell de la marea: 0,3 m) les ones i les actuacions humanes són els principals factors que en dicten l'evolució i modificació de la forma (a més de l'escàs aportament de sediments). La raó per la qual el vent no hi és important és que tendeix a bufar-hi vers el sud-est, de manera que empeny sediment cap al mar. A certs punts del delta, aquest sediment és posteriorment tornat a lloc per les corrents generades per l'onatge (punta de l'Espiguet), de manera que es forma un cicle. Tanmateix, la vegetació que cobreix bona part de l'àrea emergida fa que el transport eòlic sigui molt petit en relació amb el transport marítim. Durant el darrer segle, el delta del Roine ha vist el seu comportament expansiu invertir-se. En general, tota la costa del delta està en regressió. L'increment del nivell del mar unit a la disminució de l'aportació de sediments en són les causes més citades. Tanmateix, l'erosió de la costa no és uniforme, i les 3 puntes gaudeixen d'acumulació de sediments i acreció.

Enllaços externs

- [http://www.fleuverhone.com/ Pàgina oficial de la casa del Roine] (en francès)
- [http://www.rdbrmc.com/hydroreel2/ Dades hidrològiques en temps real] (en francès)
- [http://www.eptb-rhone.fr/sitsemt/c02aa.html Explicació detallada sobre sa conca] (en francès)
- [http://herakles.fzi.de/Eurosion/incoming/Rhone%20delta.pdf Informe sobre el Delta del Roine i els seus usos] (en anglès) Categoria:Rius d'Europa Categoria:Suïssa Categoria:França ja:ローヌ川

França

França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant). França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.

Geografia

Consell de Seguretat de les Nacions Unides Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF) ::Vegeu Dependències d'ultramar franceses

Orografia i hidrografia

França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m). Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.

Demografia

Roine Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren: #París 11.174.743 #Lió 1.648.216 #Marsella 1.516.340 #Lilla 1.182.026 #Bordeus 979.262 #Tolosa 819.507 #Nantes 715.358 #Grenoble 696.326 #Rouen 608.671 #Montpeller 591.646 #Rennes 569.932 #Estrasburg 557.120 #Niça 506.694

Història

Niça]] Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París. Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França. Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789. Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870). Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari. En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.

Llengües

La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries. Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada. Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia. Vegeu també: Literatura francesa

Economia

Article principal: Economia de França

Enllaços externs

- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França] Categoria:França als:Frankreich fiu-vro:Prantsusmaa ja:フランス ko:프랑스 ms:Perancis simple:France th:ประเทศฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-kok

Celta

En temps antics els Celtes que van arribar cap al 1200 aC a Europa i cap al 900 aC] a la [[Península Ibèrica]] , eren un cert nombre de pobles interrelacionats entre ells que habitaven a Europa central, tot aquest pobles parlaven llengües [[Indoeuropees indicatiu d'un origen comú. Avui, el terme "Celta" s'utilitza sovint per descriure la gent i les seves cultures respectives i llengües de molts grups ètnics en les Illes Britàniques, a França en la regió de la Bretanya i a Espanya a la regió de Galícia que també comparteixen molts dels trets comuns en les seves respectives cultures i llengües, com els celtes originals però que en temps antics no eren considerats necessàriament forasters. (Tanmateix tribus o nacions, com els Atrebates, Menapii, i Parisii, des de regions celtes de terra ferma, incloent-hi la Gàl·lia i Bèlgica, se sap que es van moure cap a Gran Bretanya i Irlanda i contribuint al creixement d'aquelles poblacions.) Si us plau fixi's tanmateix, que l'ús del terme celta per referir-se a gent d'Irlanda i Gran Bretanya sorgeix al Segle XVIII. Els grecs, els van anomenar primerament "hiperbòris"; després van ser anomenats keltoi o gent oculta, que prové del grec Hecataeus el 517 a. C.. No és pot parlar d´un Estat propiament celta, ja que cada zona tenia el seu líder, i sent els celtes un poble guerrer com eren, sempre hi havien rivalitats entre ells. En quant a la dona a la societat, estava molt ben considerada, ja que no hi havia el masclisme d´altres pobles de l´època, com els romans. Al contrari, les dones celtes feien el servei militar i anaven a la guerra. Eren inclòs més boens a la batalla que els homes, o així ho explica Juli Cèsar, segons el qual la batalla estava perduda si acudien les dones celtes. Es podien casar amb qui elles desitjessin, i podien rebutjar fins i tot a prínceps i grans guerrers. Un cop casats, a la parella manava el que tenia un rang guerrer més elevat i més possessions. Com les dones celtes podien anar a la guerra i heretar terres (fins i tot tenint germans varons]], hi havia matrimonis en qui manava la dona i matrimonis en que manava l´home. Va haver-hi moltes reines celtes importants, així com grans guerreres, druideses... Una altre prova de que el poble celta estava molt avançat, era que existia el divorci. A més, abans del casament "per tota la vida" (ja que no s´acostumava a trencar) hi havia un altre que durava un any i un dia, durant el qual la parella convivia en la mateixa casa i decidia si volien casar-se per sempre o no volien renovar el matrimoni. En quan a les relacions "sexuals " previes al matrimoni, estaven totalment a favor, fet que no deixava d´asombrar els romans i els altres pobles que van estar en contacte amb ells. Categoria:Edat del ferro als:Kelten ja:ケルト人 ms:Celt

Segle IX

Esdeveniments:

- Comencen els atacs dels víkings i normands
- Divisions de l'Islam

Personatges importants

- Carlemany

Invents, descobriments, introduccions

- Invenció de la pólvora a la Xina Vegeu la Taula anual del segle VIII ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle IX ja:9世紀 ko:9세기

Borgonya

La Borgonya (en francès Bourgogne) és una regió històrica de França, habitada cronològicament per celtes, gals, romans, galo-romans i diversos pobles germànics. Va ser una província de França fins el 1790 i actualment es una regió amb quatre departaments.

Enllaços externs

- [http://www.cr-bourgogne.fr pàgina del Consell Regional] (en francès) Categoria:Regions de França ja:ブルゴーニュ地域圏 simple:Burgundy

Calvinisme

El calvinisme és una denominació cristiana protestant basada en els ensenyaments teològics del reformador Joan Calví (Jean Cauvin).

Història i influència del calvinisme

Joan Calví va tenir una influència internacional important en el desenvolupament de la Reforma Protestant, des de l'edat de 25 anys, quan va començar a escriure la seva primera edició dels "Instituts de la Religió Cristiana" el 1534, i publicat el 1536. Aquesta obra, la qual va ser revisada en diverses ocasions durant la vida de Calví, a més de la col·lecció nombrosa de cartes pastorals i comentaris bíblics són la font de la gran influència constant que ha tingut sobre totes les denominacions del Protestantisme al llarg de llur història. El creixement de la importància de les esglésies reformades, i de Calví, pertanyen a la segona fase de la Reforma Protestant, període en el qual es van conformar les esglésies evangèliques després de la excomunió de Martí Luter de l'Església Catòlica. Calví, d'origen francès, es va exiliar a Suïssa. Havia signat la confessió luterana d'Augsburg el 1540, però la seva influència va ser major en la Reforma Suïssa, la qual no era luterana sinó que estava basada en els ensenyaments d'Hudrlich Zwingly. Els ensenyaments i la doctrina protestant estaven evolucionant de manera independent a Martí Luter, sota la influència de molts escriptors i reformadors, dels quals Calví va ser pre-eminent. Encara que el calvinisme es pot referir principalment a la doctrina de les esglésies calvinistes, ha estat una peça clau en el fonament de la doctrina protestant, i ha influenciat a nombrosos teòlegs no relacionats amb l'església calvinista per se, com Franciscus Gomarus, el fundador de l'església presbiteriana, John Bunyan, un teòleg baptista i al teòleg nord-americà Jonathan Edwards, qui va protagonitzar l'avivament espiritual anomenat "El Primer Gran Desvetllament" als Estats Units.

Doctrina calvinista

Encara que el calvinisme és una base de la Reforma Protestant, hi ha un tema fonamental de la doctrina del calvinisme que el representa, i és la seva doctrina de la salvació, la qual emfatitza que l'home és incapaç d'afegir res per a obtenir la salvació, i que només Déu és l'iniciador de tota la salvació, en tots els seus períodes; és a dir, Déu és l'iniciador de la salvació des de la formació de la fe cap a la decisió de l'home que vol seguir a Crist. La doctrina calvinista és, doncs, una doctrina del monergisme (del grec mono que vol dir "un" i ergon que vol dir feina); és a dir, que la salvació no és un esforç cooperatiu entre Déu i l'home, sinó que depèn completament de Déu. Per això, Déu ha destinat als homes que han de rebre la salvació; aquesta doctrina és coneguda com a "predestinació".

Els cinc punts de la teologia protestant

Els cinc punts de la teologia protestant són el resum del calvinisme, ja que mostren la diferència entre la doctrina de la salvació evangèlica i la doctrina de l'Església Catòlica. La essència del calvinisme amb respecte als cinc punts, és la dependència de Déu, qui va crear l'univers, i el sosté perquè compleixi els seus propòsits. Cada cosa bona, d'acord al calvinisme, existeix per causa de la gràcia immerescuda de Déu, i la salvació depèn enterament de la gràcia. Com a preparació per al pla final de la perfecció de la creació, destruint les obres del mal, Déu va decidir rescatar a la humanitat enviant al seu Fill.

La vida és religió

El calvinisme està centrat el la consciència de la "sobirania de Déu". Per al calvinisme, Déu te pre-eminència no només en la teologia, sinó en totes les activitats de la vida humana. La bondat i el poder e Déu tenen un rang il·limitat d'influència, la qual cosa produeix una convicció que Déu està obrant en totes les àrees de l'existència, sigui espiritual, física, intel·lectual, secular, sagrada, pública, privada, a la terra o al cel. Això produeix una dependència absoluta de Déu, la qual no està identificada amb els actes temporals de pietat (com la pregària), sinó que envolta totes les activitats de la vida, fins i tot les mundanes. Per al calvinista, tota la vida és la religió cristiana.

Moviments cristians relacionats amb el calvinisme

Aquests moviments o grups estàn relacionats en doctrina o història amb el calvinisme:
- Església Presbiteriana
- Els Puritans
- Els Hugonots
- L'Església Reformada
- Les Esglésies Congregacionals
- L'Església Baptista Reformada Categoria:Protestantisme

Categoria:Ciutats de Suïssa

categoria:Suïssa categoria:Ciutats

Dungeons & Dragons

Dungeons & Dragons (fängelsehålor och drakar) (inte att förväxla med Drakar och Demoner )är ett rollspel som skapades av Gary Gygax och Dave Arneson och deras företag TSR 1974. Det utspelar sig huvudsakligen i medeltidsmiljö med mycket magi och sagolika monster, starkt inspirerad av J.R.R. Tolkiens böcker. Speltypen är så kallad high fantasy.

Karaktärer

Spelaren skapar en aktör som är av en viss klass (krigare, magiker, präst, rackare, druid, barbar, paladin, m fl) vilket bestämmer mycket av dess förmågor i spelet. Allteftersom spelet fortskrider kan man fortsätta inom samma karriär eller grena ut till andra.

Magi

Magisystemet är från början baserat på Jack Vances bok Den döende jorden. Det går i princip ut på att magiker kan memorera ett visst antal trollformler varje morgon, och är begränsad till dessa tills nästa dag. I den senaste versionen av D&D har dock trollkonstnärer (sorcerers) tillkommit, som inte behöver välja sina formler i förväg. Gemensamt för alla formelkastare är dock att man väljer från listor där magins effekt är klart definierad i förväg och det bara finns små möjligheter till variation.

Strider

Stridssystemet är baserat på samtida system för minifigurer (i princip 35mm tennsoldater och dylikt). Det går ut på att varje aktör har poäng för hur mycket skada de tål, striderna delas in i rundor, varje aktör agerar varje runda. När skadorna överstiger hälsan är aktören död. Olika vapen utdelar olika skador. Aktörers egenskaper, typ styrka och händighet kan påverka skadorna.

Erfarenhet

Aktörerna får erfarenhetspoäng när de besegrar monster, löser gåtor och övervinner svårigheter på alla vis. När en aktör har samlat tillräckligt många erfarenhetspoäng stiger den i graderna och blir bättre på att slåss, tål mer stryk, får fler och mäktigare trollformler och dylikt.

På svenska

1986 gavs D&D ut på svenska av Titan Games i form av D&D basregler. Inom ett år hade även D&D expertregler och totalt fem äventyrsmoduler kommit ut. Utgivningen upphörde dock därefter, just när de stod i begrepp att även ge ut Advanced Dungeons & Dragons på svenska. På senare tid har en ny svensk översättning kommit från en av medarbetarna på gamla Titan Games. Den kallas Dunder & Drakar och hämtas gratis från [http://mikael.borjesson.net/dnd upphovsmannens hemsida].

Nutid

TSR köptes upp av Wizards of the Coast som 2000 släppte den mycket omarbetade 3:e upplagan. I 3:e upplagan är klass-systemet lösare, stridssystemet mer strukturerat och magisystemet bättre balanserat.

Andra produkter

En långfilm med titeln "Dungeons and Dragons", med innehåll baserat på dungeons & dragons-mytologin, gjordes 2000, se Dungeons & Dragons (film). Både som film och som D&D-produkt får den anses vara tveksam och den uppskattades av få. En uppföljare, "Wrath of the Dragon God", är dock inspelad, fast med helt annan regissör och manusförfattare. Officiellt licensierade titlar bland datorspel inkluderar Baldur's Gate-serien och Neverwinter Nights-serien. Ett online-spel av samma typ är under utveckling av Turbine Entertainment, Dungeons & Dragons Online. En rad officiellt licensierade böcker och noveller har givits ut, framför allt är Dragonlance-serien spridd. kategori:Rollspel ja:ダンジョンズ&ドラゴンズ

hmb kultura Pozycjonowanie szko�y programy

:: RELATED NEWS ::

Ingo Schmitt
Ingo Schmitt is a German politician who was Member of the European Parliament for Berlin from 1999 - 2005. On September 18, 2005 he was elected to the Bundestag and consequently resigned from the European P