:: wikimiki.org ::

Giordano Bruno

Giordano Bruno

Giordano Bruno, (Nola (Campania) 1548- 17 de febrer de 1600) fou un filòsof italià executat per heretge.

Biografia

El seu nom de naixement era Filippo, nat a a Nola, a Campania, fill de Giovanni Bruno, un soldat. Prengué el nom de Giordano quan es féu frare dominic al monestir de Sant Domenico aprop de Nàpols. El 1572 fou ordenat sacerdot. Estava interessat per la filosofia, amb una memòria excepcional, serà atret per les idees redescubertes en aquell temps d'Hermes Trismegistus, i Plató. El 1576 haurà de partir de Nàpols per tal d'evitar la Inquisició. Surt de Roma per igual motiu, al temps que deixa l'ordre dels dominics. Viatja a Gènova, es fa calvinista, abans de ser excomunicat, i forçat a anar a França, on hi estarà durant molts d'anys, sota la protecció de poderosos mecenes. En aquesta època publica vint llibres, com Cena de le Ceneri (1584), i De l'Infinito, Universo e Mondi (1584). En aquesta segona obra defensa les teories de Copèrnic. El 1586, després d'una violenta disputa sobre "un instrument científic", abandona França per anar a Alemanya, i a Helmstadt és excomunicat pels Luterans. El 1591 accepta una convidada a Venècia, on serà arrestat per la Inquisició, jutjat, i extradit per un judici a Roma, el 1593, on restà empresonat sis anys abans de ser jutjat. El seu judici fou supervisat pel Cardenal Bellarmine. Rebutjà retractar-se, i va ser declarat heretge, i relaxat a les autoritats seculars el 8 de gener de 1600. Morí cremat el 17 de febrer de 1600, al Campo dei Fiori, una popular plaça de Roma, on una estàtua recorda aquest fet.

La cosmologia de la meitat del segle XVI

A la meitat del segle XVI, las teories de Copèrnic, estaven lluny de tenir una ràpida difusió. El primer filòsof que s'hi adherí fou Giordano Bruno, el qual va obtenir d'aquestes teories un conjunt de conseqüències que, des del punt de vista de la cosmologia del segle XX, són extremadament clarividentes. Aquestes novetats es podien interpretar com una contradicció de les idees tradicionals que consideraven el cel com immutable, incorruptible, i superior a la regió terrestre. Tanmateix, l'astronomia de Copèrnic només fou admesa per molt pocs astrònoms, entre els quals, amb prudència, els alemanys Michael Maestlin (1550-1631), i Cristoph Rothmann. L'anglès Thomas Digges, és autor d'A Perfit Description of the Caelestial Orbes, en què s'hi adheria amb entusiasme. S'han d'excloure Galileu (1564-1642) i Kepler (1571-1630), que eren molt més jóvens, i tampoc no s'ha d'afegir en aquesta llista Giordano Bruno, que no era estrictament un astrònom, sinó un filòsof, l'únic que acceptà les tesis copernicanes a la segona meitat del segle XVI. En les seves obres, publicades entre els anys 1584 i 1591, s'hi mostrava entusiasmat. Segons Aristòtil i Plató l'Univers era finit i esfèric. Tenia com a últim limit l'esfera del primum mobile, subjecte del motor diürn que es transmetia a l'interior de l'Univers, i que li havia estat conferit per una intel•ligència transcendent i aliena (Déu o el primer motor immòbil. Tots els estels fixos eren en una esfera, i tots a la mateixa distància de la Terra, immòbil, i central; Ptolemeu els catalogà, fins a un nombre de 1.022, i els agrupà en 48 constel•lacions. Els planetes estaven dins esferes (o orbes) sòlides, i es movien estant-hi fixats. Copèrnic conservava la idea de les esferes sòlides dels planetes, però atribuïa a la Terra tots els moviments estel•lars, immobilitzant els estels fixos, i el Sol es convertia en el nou centre immòbil. Deixava als filòsofs el problema de si la part superior de l'esfera estel•lars era finita o infinita.

Les idees de Giordano Bruno

Bruno mantenia la idea que si es restituïa a la Terra el moviment de rotació, el moviment diürn estel•lar esdevenia una il•lusió, i ja no hi havia cap motiu per pensar que els estels equidistaven del centre, ni que la regió estel•lar fos finita. Thomas Digges ja havia arribat a aquesta conclusió el 1576. Però segons ell, la regió estel•lar infinita era la llar de Déu, els àngels, i els benaventurats. Digess conservava la idea de les esferes dels planetes, i mostrava la Terra com l'únic lloc on es produïa el naixement i la mort; i, per tant, com un lloc imperfecte respecte a la immutabilitat dels cels, i a la beatitud estel•lars. El 1584 Bruno publicà dos importants diàlegs filosòfics en els quals elimina les esferes planetàries abans que ho fessin Cristoph Rothmann, el 1586, i després Tycho Brahe, el 1587. Concep la idea d'un cel fluid, ple d'una substància (aire pur, èter, o spiritus) que no oposa resistència al moviment dels astres, que es mouen per propi impuls. Abandona la idea de jerarquia dins l'Univers. La Terra és un astre més. Déu deixa de tenir una relació especial amb aquesta regió, per tenir la mateixa en totes les regions, i considera infinit l'Univers, per qualitat pròpia. Bruno afirma també que l'Univers és homogeni, ple dels quatre elements (aigua, terra, foc, i aire), que componen també els astres, i sotmesa la matèria a una única llei universal i necessària. Però si no hi ha diferències entre els astres, i entre la Terra i el cel, entre el Sol i els estels, això implica que el Sol és un estel més, i els estels són sols. Si l'Univers és homogeni, com diu Bruno, els altres estels també tenen planetes. Així l'Univers esdevé homogeni, i infinit, tant en l'espai com en el temps. Així doncs, aquesta concepció és aliena a la concepció cristiana. Contradiu la idea d'un judici final, perquè l'Univers és estable i permanent. La idea de Déu és immanent a un Univers infinit. El conjunt format pel Sol i els planetes és la unitat fonamental de l'Univers infinit. Segons Bruno, la potència infinita d'un Déu infinit crea necessàriament un Univers infinit, format per un nombre infinit de sistemes solars, separats per vastes regions plenes d'èter, perquè l'espai buit no existeix. Bruno no arriba al concepte de galàxia. Els cometes són part del synodus ex mundis, astres, i no -com sostenien altres autors- criatures efímeres, instruments divins, nuncis de la providència. El cometa és un món, és a dir, un astre permanent, format pels quatre elements. La seva concepció cosmològica està marcada per la infinitud, l'homogeneïtat, i la isotropia. La unitat és el sistema planetari. La matèria està unida a un principi actiu animista, i intel•ligent, d'estructura discontínua, feta d'àtoms. Amb aquesta perspectiva materialista i animista, infinitista i atomista, Giordano Bruno anticipa les notes essencials de la cosmologia del segle XX.

Les idees de Giordano Bruno, i l'Església catòlica

Es diu que fou cremat pel seu Copernicanisme, però això és incert, perquè el seu pensament teològic estava suficientment apartat de la teologia de l'Església catòlica, que demanà que fos, realment, jutjat per docetisme. Totes les seves obres foren incloses a lIndex Librorum Prohibitorum, el 1603. Quatre cents anys després, durant el papat de Joan Pau II, s'expressà el reconeixement d'un error a la condemna de Bruno. L'any 1600, quan mor cremat per la Inquisició, per un enfrontement entre qüestions teològiques i científiques, les idees medievals estan ferides de mort. Al ser anunciada la sentència, de que seria executat piamente, sem profusió de sang (que en veritat significava la mort a la foguera) diu: "Temeu més la Força en pronunciar la sentència del que jo en escoltar-la" Significant que la Força —l'Església Católica— sabria del crimen contra la humanitat que estaria cometent creant un màrtir del pensament.
Pàgines que s'hi relacionen

- Ciència
- Cosmologia
- Filòsof
Enllaços externs

- [http://www.geocities.com/gflaubert/fisica/hist012.htm Algunes notes sobre els autors que defensaren les idees copernicanes] Bruno, Giordano Bruno, Giordano ja:ジョルダノ・ブルーノ

17 de febrer
El 17 de febrer és el quaranta-vuitè dia de l'any del calendari gregorià. Queden 317 dies per a finalitzar l'any i 318 en els anys de traspàs. ----
Esdeveniments:
:PAÏSOS CATALANS
- 1902 - Barcelona: s'hi declara una vaga general en què participen 100.000 obrers. :MÓN
Naixements:
:PAÏSOS CATALANS :MÓN
Necrològiques:
:PAÏSOS CATALANS :MÓN
Festes i commemoracions:

- Sant Aleix Falconieri i els altres 6 florentins fundadors dels Servents de Maria o servites
- Fugida a Egipte del Senyor
- Sant Ròmul
- Sant Silví ---- Un dia abans / Un dia després Categoria:Febrer ja:2月17日 ko:2월 17일 simple:February 17 th:17 กุมภาพันธ์

1600

Esdeveniments:

- Invenció del telescopi
- Fundació de la British East India Company per al comerç
- Comença el barroc en l'art
- El sumo és un esport professional al Japó

Naixements:

- Calderón de la Barca, dramaturg espanyol
- Carles I , rei d'Anglaterra

Necrològiques:

- Giordano Bruno, filòsof

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVI ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVI ko:1600년 ms:1600 simple:1600

Itàlia

La República Italiana o simplement Itàlia és un estat de l'Europa mediterrània, que consisteix principalment d'una península allargada i de dues grans illes en el mar Mediterrani: Sicília i Sardenya. Pel nord està borejat pels Alps, per on limita amb França, Suïssa, Àustria i Eslovènia. Els estats independents de San Marino i la Ciutat del Vaticà són enclavaments dintre del territori italià.

Repubblica Italiana

Bandera oficial d'Itàlia	Escut oficial d'Itàlia
(En detall)	(Gran)

Lema nacional : No en té

imatge:Localització d'Itàlia.png

Idioma oficial

Capital

Ciutat més gran

President

Primer Ministre

Superfície
- Total
- % aigua

Lloc núm. 69
301.270 km²
2.4%

Població
- Total (Any)
- Densitat

Lloc núm. 22
57.600.000
196 hab/km² (40è)

Unificació

17 de març de 1861

Moneda

Euro (abans lira)

Zona Horària

UTC +/-X

Gentilici

Italià, italiana

Himne nacional

Fratelli d'Italia

Domini d'internet

.IT

Codi telefònic

Història

Article principal: Història d'Itàlia La història d'Itàlia és potser la més important per al desenvolupament de la cultura i societat de l'àrea mediterrània. El país ha estat amfitrió de moltes activitats humanes en temps prehistòrics, per la qual cosa s'hi han trobat numerosos llocs arqueològics en diferents regions: Lazio i Toscana, Umbria i Basilicata. Després de la Grècia Magna, la civilització etrusca i especialment l'Imperi Romà que va dominar aquesta part del món per molts segles, hi varen arribar l'humanisme medieval i el Renaixement que varen ajudar en la formació de la filosofia i l'art europeus. La ciutat de Roma conté alguns dels exemples d'estil barroc més importants de tot Europa. La Itàlia moderna es va convertir en estat amb bastant retard respecte de la resta d'estats europeus. La conversió va ocórrer el 17 de març de 1861, quan els estats de la península i les Dues Sicílies es varen unir sota el tron del rei Victor Emanuel II de la dinastia Saboia, fins llavors governant del Piamont i reis de Sardenya. L'artífex de la unificació italiana, tanmateix, va ser el Comte Camillo Benso di Cavour, el ministre en cap de Víctor Emmanuel. Roma, per la seva part, es va mantenir separada de la resta d'Itàlia sota el comandament del Papa i no va ser part del regne d'Itàlia fins al 20 de setembre de 1870, data final per a la unificació italiana. Actualment, el Vaticà és un enclavament independent, completament envoltant per Itàlia, exactament igual que San Marino. La dictadura feixista de Benito Mussolini iniciada el 1922 va portar a Itàlia a una aliança desastrosa amb l'Alemanya Nazi i l'imperi de Japó, portant la conseqüent derrota d'Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. El 2 de juny de 1946, un referèndum sobre la monarquia va desembocar en l'establiment de la República Italiana, la qual va adoptar una nova constitució l'1 de gener de 1948. Els membres de la família reial es varen dur a l'exili per la seva relació amb el règim feixista. Itàlia va ingressar a l'OTAN i a la Unió Europea i per tant es va sumar a la creixent unificació econòmica i política d'Europa occidental, incloent-hi l'adopció de l'Euro el 1999.

Govern i política

Article principal: Govern i política d'Itàlia La constitució de 1948 va establir un parlament bicameral, que va consistir d'una cambra de diputats (Camera dei Deputati) i un senat (Senato della Repubblica), un poder judicial i un poder executiu compost per un consell de ministres (gabinet), presidit pel primer ministre. El president de la república és escollit per 7 anys pel parlament junt a un petit nombre de delegats regionals. El president nomena el primer ministre, qui proposa la resta de ministres (nomenats formalment pel president). El consell de ministres ha de retenir la confiança (Fiducia) d'ambdues cambres. Las cambres del parlament són escollides popularment i directa per un sistema representatiu mixt, majoritari i proporcional. Sota la legislació de 1993, Itàlia té districtes d'un sol representant per al 75% dels seients en el parlament. El 25% restant dels seients són repartits proporcionalment. La cambra de diputats posseeix un total de 630 membres. A més de 315 membres electes, el senat inclou ex-presidents i diverses altres persones vitalícies conforme a acords constitucionals. Ambdues cambres són electes per un màxim de 5 anys. Les cartes legislatives poden ser originades en qualsevol de les cambra i han de ser aprovades per majoria. El sistema judicial italià es basa en el dret romà, modificat pel codi napoleònic i estatuts subseqüents. Una cort constitucional, la Corte Constituzionale, la qual autoritza les lleis constitucionals, és una innovació introduïda després de la Segona Guerra Mundial.

Organització política i administrativa

Segona Guerra Mundial Article principal: Organització política i administrativa d'Itàlia Itàlia es divideix en diverses regions. De aquestas, 5 (Vall d'Aosta, Friül — Venècia Júlia, Sicília, Sardenya i Trentino — Tirol del Sud) tenen un estatus especial en raó de la seva natura geogràfica, cultural o social. Les altres (Llombardia, Ligúria, Vèneto, Piemont, Calàbria, Toscana, Abruços, Basilicata, Campània, Emília-Romanya, Laci, Marques, Molise, Pulla i Úmbria) tenen un estatut comú de administració.

Geografia

Úmbria Article principal: Geografia d'Itàlia Itàlia consisteix predominantment en una gran península que s'estén cap al Mar Mediterrani, on junt a les seves dues principals illes, Sicília i Sardenya, crea masses aquàtiques importants, com el Mar Adriàtic al nord-est i el Mar Jònic al sud-est. Els Apenins formen la columna vertebral de la península, anant des del nord-oest fins on s'uneixen amb els Alps, la cadena muntanyosa que després forma un arc el qual tanca a Itàlia des del nord. Allí s'hi troba també una gran esplanada al·luvial, la esplanada po-veneciana, drenada pel riu Po i els seus diversos afluents provinents dels Alps, Apenins i Dolomites. El seu punt més elevat és el Mont Blanc (Monte Bianco) a 4.810 m d'alçada, però Itàlia s'associa més fàcilment amb dos volcans famosos: l'actualment inactiu Vesuvi prop de Nàpols i el molt actiu Etna a Sicília.

Economia

Article principal: Economia d'Itàlia Itàlia posseeix una economia industrial diversa, amb pràcticament el mateix ingrés per càpita que França i el Regne Unit. Aquesta economia capitalista es manté dividida en un nord industrial, dominat per empreses privades, i un sud agrícola, amb un 20% d'atur. En comparació amb països europeus veïns, posseeix un alt nombre de petites i mitjanes empreses (PiMEs). La major part de les matèries primeres utilitzades per la industria i més del 75% de l'energia són importades. Durant la dècada passada Itàlia ha perseguit una política fiscal estreta que li permetés arribar a complir amb els seus requeriments econòmics. Des de la seva adhesió a la Unió Europea, Itàlia s'ha beneficiat àmpliament de l'interès i inflació més baixos de l'euro. El rendiment econòmic d'Itàlia s'ha mantingut rere dels seus companys de la Unió Europea i el govern de Berlusconi ha posat en acció nombroses reformes de curt plaç destinades a millorar la competitivitat i el creixement a llarg plaç. S'ha mogut lentament, per una altra part, en la implementació de necessàries reformes estructurals, tals com alleujar els impostos i replantejar el rígid mercat laboral italià i car sistema pensionari. Després de l'escàndol contable de Parmalat el 2003 algunes persones han posat en dubte els escassos sistemes de control financer del país. Vegeu: Llistat d'empreses italianes

Demografia

Article principal: Demografia de Itàlia Itàlia és un país molt heterogeni tant lingüísticament com religiosa, però és divers culturalment, econòmica i política. Itàlia posseeix la cinquena major densitat poblacional a Europa, amb un promig de 196 persones per quilòmetre quadrat. Els grups minoritaris són petits, essent el major d'aquests el de parla alemanya al sud del Tirol (segons el cens de 1991, la població es troba composta per 287.503 persones de parla alemanya i només 116.914 de parla italiana) i els eslovens al voltant de Trieste. Altres grups minoritaris amb idiomes parcialment oficials inclouen la minoria de parla francesa a la regió de la Vall d'Aosta; els sards, el català i l'idioma retorromà en les muntanyes dolomites, essent tots idiomes romançs. Tot i que el catolicisme és la religió predominant (85% de la població), existeixen comunitats madures de protestants i jueus i una comunitat creixent d'origen musulmà.

Cultura

Article principal: Cultura de Itàlia Itàlia és reconeguda pel seu art; cultura i diversos monuments, entre ells la torre de Pisa i el Coliseu romà; així com per la seva gastronomia (plats italians famosos són la pizza i la pasta), el seu vi, el seu estil de vida, la seva elegància, disseny, cine, teatre, literatura: tant en poesia amb poetes de renom com Pasolini, Umberto Saba, Cesare Pavese entre d'altres, o d'altres gèneres, com la narratiba amb autors com Gianni Rodari o Gianni Rodari, i en teatre com el nòbel Dario Fo; i música (en particular l'òpera). El període del renaixement europeu va començar a Itàlia durant els segles XIV i XV.

Festes
Dates	Nom en català	Nom local	Notes
1 de gener	Any nou	Capodanno
6 de gener	Epifania	Epifania
Mòbil	Diumenge de Pasqua	Pasqua
Mòbil	Dilluns de Pasqua	Lunedì di Pasqua
25 d'abril	Aniversari de l'alliberació	Liberazione	1945
1 de maig	Dia de treball	Festa del Lavoro
2 de juny	Dia de la República	Festa della Repubblica	1946
15 d'agost	Dia de l'assumpció	Ferragosto
11 de novembre	Dia de Tots els Sants	Tutti i Santi
8 de desembre	Immaculada Concepció	Immacolata
25 de desembre	Nadal	Natale
26 de desembre	Dia de Sant Esteve	Santo Stefano
31 de desembre	Revetlla d' Any Nou	San Silvestro

Categoria:Itàlia Categoria:Unió Europea als:Italien fiu-vro:Itaalia ja:イタリア ko:이탈리아 ms:Itali simple:Italy th:ประเทศอิตาลี zh-min-nan:Italia

Heretge

En el cristianisme catòlic, una heretgia és una doctrina que contradiu els dogmes establerts per l'Església Catòlica. Antigament, si una doctrina era herètica, calia condemnar-la i perseguir els seus adeptes. Avui dia, els historiadors conserven l'ús de la paraula heretgia per referir-se a corrents religiosos dissidents respecte de l'Església establerta, sense donar al terme cap connotació negativa ni de condemna.

Tipus d'heretgies

En la història del cristianisme hi ha hagut dos tipus d'heretgies: les de l'Edat Antiga i les medievals. Les de l'Edat Antiga s'originaven quan un jerarca de l'Església elaborava una doctrina que d'altres jerarques consideraven herètica; mentre que les heretgies del món medieval es donen quan un grup de fidels, descontent amb el funcionament de l'Església, es torna receptiu a la prèdica d'una doctrina herètica. El descontent dels fidels amb l'Església es produïa sempre com a reacció al fet que, per la seva acumulació de riquesa i poder, la jerarquia eclesiàstica no vivia segons els principis de l'Evangelii, doncs, no satisfeia les necessitats espirituals dels fidels que exigien als clergues que donessin un exemple de vida cristiana. De fet, els moviments religiosos que donaren origen a la Reforma Protestant eren, en els seus orígens, uns moviments herètics de tipus medieval; l'única cosa que els diferencia dels seus predecessors és que aconseguiren triomfar i bastir esgléies pròpies.

Heretgies antigues

- l'arrianisme
- el priscilianisme
- el donatisme
- el montanisme
- el monofisisme
- el nestorianisme
- el pelagianisme
- l'adopcionisme

Heretgies medievals

- el bogomilisme
- els valdesos
- el catarisme
- els hussites
- el dolcinianisme
- el protestantisme Categoria:Cristianisme ja:異端 ko:이단

1572

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVI ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVI ko:1572년

Filosofia

La Filosofia és l'afinitat o l'amor per la saviesa, per la ciència. Però allò que caracteritza la Filosofia, i la diferencia d'allò que modernament anomenem ciència és el fet que la primera cerca una explicació radical i última del seu objecte d'estudi.

Disciplines filosòfiques

En general s'ha classificat la filosofia en relació a quin era l'objecte del seu estudi. Així es parla, per exemple, d'Epistemologia (la filosofia de la ciència), Cosmologia (la filosofia de la natura), Antropologia (la filosofia de l'home), la metafísica o de l'Ètica (la filosofia del comportament humà). Al llarg dels segles, els diferents sistemes filosòfics han classificat les seves disciplines de forma diferent, però sovint s'han mantingut més o menys les mateixes tres disciplines generals, que en termes moderns s'anomenen lògica, filosofia de la natura i filosofia de l'esperit. No obstant, la terminologia utilitzada per referir-s'hi no ha estat sempre la mateixa. Per exemple, els estoics les anomenaven lògica, física i ètica.

Història

Encara que de vegades es parla de filosofia oriental, la filosofia pròpiament dita va començar amb els grecs. A l'Orient hi havia mites que podien ser més o menys semblants a algunes nocions filosòfiques, però que tenien una base més aviat religiosa. Se sol dividir la història de la filosofia en els períodes següents: #Filosofia antiga #Filosofia medieval #Filosofia moderna #Filosofia contemporània

Textos

- [http://wikisource.org/wiki/Wikisource:Biblioth%C3%A8que_philosophique Wikisource] Categoria:Filosofia ja:哲学 ko:철학 ms:Falsafah simple:Philosophy th:ปรัชญา

Plató

Plató, Πλάτων Plátōn en grec, (ca. 21 de maig ? de 427 aC - 347 aC) va ser un filòsof d'immensa influència en la Grècia clàssica. Va ser deixeble de Cràtil i de Sòcrates i mestre d'Aristòtil. El seu treball més important va ser La República (Grec Politeia, 'ciutat') en el qual subratlla la seua visió d'un estat "ideal". També va escriure Lleis i diversos diàlegs mantinguts entre ell i Sòcrates. En els diàlegs del Timeu i el Críties, es narra la "història verdatera" o "alétheia" -segons les seues pròpies paraules- de la civilització Atlant i de l'Illa Atlantis o Atlàntida. En el Timeu menciona també al que ara coneixem com els sòlids platònics.

Biografia

Plató era fill d'una família que pertanyia a l'aristocràcia atenesa. Amb 21 anys va passar a formar part del cercle de Sòcrates, el qual va produir un gran canvi en les seues orientacions filosòfiques. Després de la mort de Sòcrates, Plató es va refugiar a Mègara on va començar a escriure els seus diàlegs filosòfics. Més tard, va viatjar durant deu anys per Egipte i diferents llocs d'Àfrica i Itàlia. En Magna Grècia es va fer amic d'Arquitas de Tàrent i va conéixer les idees dels seguidors de Parmènides. A Sicília va voler influir en la política de Dionís I. Per aquesta causa va ser empresonat. Aníceris de Círene va reconéixer a Plató en la venda d'esclaus i el va comprar per a tornar-li la llibertat. Després de recobrar la seua llibertat Plató va comprar una finca en els afores d'Atenes, on va fundar un centre especialitzat en l'activitat filosòfica i cultural, al qual va donar el nom de L'Acadèmia. Atenes]

Obra

Plató es caracteritza, entre moltes altres coses, pels seus diàlegs filosòfics. Aquests diàlegs es poden dividir en quatre fases: # Primers diàlegs (o diàlegs Socràtics). Es caracteritzen per les seues preocupacions ètiques. Els més destacats són: Apologia de Sòcrates, Critó, Protàgores, Càrmides i Eutrifró. # Època de transició. Aquesta fase es caracteritza també per qüestions polítiques. Destaquen: Gòrgies, Menó, Cràtil i Menexè. # Època de maduresa o diàlegs crítics. En aquesta fase destaquen: El Convit (o Banquet), Fedó, La República i Fedre. # Diàlegs de vellesa o diàlegs crítics. En aquesta fase revisa les seues idees anteriors. Destaquen: Teetet, Parmènides, Sofista, Polític, Fileb, Timeu i Lleis. La teoria més coneguda de Plató és la teoria de les idees. En aquesta teoria es relacionen la teoria del coneixement, la de l'amor, la política, l'educació. Segons Plató el món en què vivim (món sensible) és una còpia d'un altre món, el de les idees (món intel·ligible), que és la realitat verdadera. Plató deia que la realitat només pot ser apresa o compresa per la intel·ligència no sensible sinó intel·lectual. Cada idea és única i immutable, al contrari, les coses són múltiples i canviants. La contraposició entre la realitat i el coneixement és descrita per Plató en un bellíssim i cèlebre Mite de la caverna.

Teoria de les idees

A La República, Plató es pregunta pel significat de la justícia i la naturalesa de la societat justa, i per contestar aquests interrogants formula una original teoria del coneixement, il·lustrada per mitjà del Mite de la caverna, segons el qual són dos els nivells de realitat: #El món de les coses, de les aparences, de les ombres, que es perceben amb els sentits. Aquest és el món de la matèria, compost d'objectes imperfectes i subjectes en contínua mutació o canvi. #El món de les idees, de la llum, totalment immaterial, al qual s'arriba a través del camí del coneixement. És el món de les formes ideal, perfectes i universals. L'abstracte món de les idees té la seva expressió en les paraules i els conceptes. Però les idees no només són conceptes més o menys generals que serveixen per a ordenar els diferents sentits de les paraules, sinó que són, a més a més, el fonament i el model del món de les coses.

L'ànima i el coneixement segons Plató

Per a Plató l'ànima (psiqué) és el principi de vida del cos (per tant està separada d'aquest) i es compon de tres o intel·lecte
- Irascible - la que vol o voluntat de folla
- Apetitiva - la que sent (desitja) o desig
- La llum de la idea suprema: el bé - ciència (la veritat, el coneixemant del bé). L'ànima existeix abans que l'home concret al qual dóna vida (metempsicosi) i per això cada individu ha conegut abans el que ja que en un temps anterior l'ànima ha conegut aquesta realitat veritable o mónde les idees perfectes, que s'identifica amb el bé. La idea del bé és l'objecte del coneixement, i a partir d'ella adquiren sentit la justícia, la bellesa, la veritat i totes les un procés d'imitació (mimèsis).

Teoria Política

El procés històrico-polític que li toca viure, juntament amb l'estudi de les diverses formes de govern, el portaren a una visió pessimista de la història: diu que cap de les formes de govern conegudes és bona perquè cadascuna d'elles es fonamenta en el domini d'una classe sobre les altres (és injusta) i que són degeneratives (cadascuna és pitjor que la precedent). Formes de govern:
- Aristocràcia: és el règim més perfecte perquè governen els millors.
- Timocràcia: predomina la classe militar, que oprimeix les classes inferiors.
- Oligarquia: predomini dels rics, que només cerquen el benefici propi.
- Democràcia: predomini dels pobres. És el règim més lliure, però també el més feble.
- Tirania: conseqüència de la degradació de la democràcia. És el pitjor de tots. L'objectiu de tota l'obra de Plató és una forma de govern definitiva, justa i estable, que procuri el benestar de tots i no només d'uns quants. Arriba a la conclusió que l'Estat just és aquell en que cadascú compleix una funció que li és pròpia per naturalesa. Donat que la naturalesa de les persones ve detereminada per la qualitat dominant de l'ànima de cadascú, resulta que hi ha:
- Ànima racional ---> governants
- Ànima Irascible --> guardiants
- Ànima Apetitiva --> productors Per això cal que l'Estat es fonamenti en un sistema educatiu, que serveixi per situar cadascú al seu lloc (exercint la funció que s'escaigui a la seva naturalesa), de manera que governin els que ho poden fer: els filòsofs. També estableix que ni els governants ni els guardiants podran tenir propietat privada, ni família, sinó que viuran en un comunisme total tant de béns com sexual, a fi que la seva situació de privilegi no el tempti a aprofitar-se'n. Categoria:Filòsofs de l'Antiga Grècia Categoria:Grecs Categoria:Antiga_Grècia ja:プラトン ko:플라톤 ms:Plato simple:Plato th:เพลโต

1576

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

- 2 de maig - Bartolomé Carranza, bisbe espanyol.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVI ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVI ko:1576년

Nàpols

Nàpols (en italià Napoli) és la ciutat més poblada del sud d'Itàlia i la capital de la regió de la Campània. Nàpols supera el milió d'habitants (anomenats napolitans), i els tres milions si considerem la seva àrea metropolitana. Està situada a meitat de camí entre el Vesuvi i una altra àrea volcànica, els Campi Flegrei. Nàpols té una gran riquesa històrica, artística, cultural i gastronòmica. El napolità és una parla italiana molt característica i ben diferenciada de l'italià estàndard.

Història

Probablement va ser fundada pels habitants de la colònia grega de Cumes, pels volts del segle VIII aC, a uns quilòmetres de la ciutat de Partènope, més antiga. Per això va rebre el nom de Neàpolis (nom grec que significa "ciutat nova"). Els seus edificis, museus i, fins i tot, el seu idioma estan marcats per tots los períodes de la història, des de la fundació grega fins a l'actualitat. Va ser a Nàpols, al Castel dell'Ovo (o castell de l'Ou), on Ròmul Augústul, l'últim emperador de l'Imperi Romà, fou empresonat abans de ser destituït l'any 476. Al segle VI, Nàpols va ser conquerida per l'Imperi Bizantí durant l'intent de Justinià I de reconstruir l'Imperi Romà, i va ser un dels últims ducats que va caure en poder dels normands el 1039, quan aquests van fundar el Regne de Sicília. Frederic II Hohenstaufen va fundar la Universitat de Nàpols el 1224. El 1266, Nàpols i el regne de Sicília van ser assignats pel papa Climent IV a Carles d'Anjou, qui en va desplaçar la capital des de Palerm fins a Nàpols. El 1284, el regne es va dividir en dos, i tots dos van reclamar el nom del regne de Sicília. Les dues parts van estar separades fins al 1816, any en què van formar el Regne de les Dues Sicílies. Va estar sota la dominació catalanoaragonesa a partir de 1442, Carles V la va heretar el 1516 i va passar als Habsburg espanyols fins al 1715, any en què Nàpols va passar a ser austríaca fins al 1734. Sota el regnat del monarca Carles de Borbó, rei de les Dues Sicílies (Utriusque Siciliarum) (conegut més endavant com a Carles III d'Espanya, van aconseguir la independència. L'any 1799, una revolució jacobina (amb el suport de l'Exèrcit francès) va originar la República Partenopea, que va durar ben poc: des del gener fins al juny del mateix any. A Nàpols trobem el Teatro San Carlo, el teatre d'òpera més antic d'Europa, que va tenir una frenètica activitat fins almenys el 1861, quan el regne va ser conquerit pels garibaldins i lliurat al rei de Sardenya. L'octubre del 1860, un plebiscit va significar la fi del regne de Sicília i el naixement de l'Estat Italià. Italià Italià Italià La inauguració del funicular al Vesuvi va donar lloc a la famosa cançó Funiculì Funiculà, una més dins de la llarga tradició de la cançó napolitana. Fora d'Itàlia hi ha moltes cançons napolitanes ben conegudes, com ara "O Sole Mio", "Santa Lucia" i "Torna a Surriento". El 7 d'abril de 1906, el Vesuvi, que s'aixeca prop de la ciutat, va entrar en erupció i va destruir Boscotrecase i va causar danys seriosos a Ottaviano. El 1944, va ser l'última erupció fins ara d'aquest volcà, que va ser espectacular i devastadora. Les imatges d'aquesta darrera erupció es van fer servir a la pel·lícula La guerra dels mons.

Transports i comunicacions

Continua estant ben comunicada amb Sicília i Palerm. Nàpols té un important port al golf homònim damunt la mar Tirrena, que el comunica, per exemple, amb Càller, Gènova i Palerm. Té l'aeroport internacional de Capodichino, i bones comunicacions ferroviàries amb Roma i Salern, entre d'altres.

Curiositats napolitanes

El crim organitzat napolità de caire mafiós és conegut com la camorra. Nàpols és, per tradició, la ciutat de la pizza. Els napolitans afirmen que la "pizza autèntica" només es pot trobar a la seva ciutat. També hi té fama la fabricació de gelats.

Llocs d'interès

S'hi conserven poques restes gregues i romanes. Un dels edificis més antics és el Castel dell'Ovo (segle XII). També hi destaca el Castel Nuovo, o Castell Nou, gòtic dels segles XIII i XIV; va ser reformat per Alfons el Magnànim, que hi va afegir l'arc de triomf de l'entrada i el saló principal (obra de Guillem Sagrera i Pere Joan). També són gòtiques la Catedral i les esglésies de Santa Maria di Donnaregina i Santa Clara. Altres edificis emblemàtics són la Porta Capuana, la cartoixa de San Martino i el Palau Reial, a part del ja esmentat Teatro San Carlo. Hi ha dos museus molt importants: el Museo Archeologico Nazionale i el museu de Capodimonte.

Napolitans cèlebres

- Edoardo Bennato, cantant.
- Eugenio Bennato, cantant.
- Gian Lorenzo Bernini, escultor, arquitecte i pintor.
- Giordano Bruno, filòsof.
- Renato Carosone, pianista, cantant i compositor.
- Enrico Caruso, tenor.
- Francesco Cilea, compositor.
- Domenico Cimarosa, compositor.
- Benedetto Croce, filòsof.
- Eduardo De Filippo, comediògraf i actor.
- Enrico De Nicola, polític.
- Ruggero Leoncavallo, compositor.
- Giovanni Leone, polític.
- Giovanni Paisiello, compositor.
- Giovanni Battista Pergolesi, compositor.
- Domenico Scarlatti, compositor.
- Matilde Serao, escriptora i periodista.
- Totò, actor.
- Massimo Troisi, actor.
- Giambattista Vico, filòsof i historiador. Categoria:Ciutats d'Itàlia ja:ナポリ ko:나폴리 simple:Naples

Inquisició

La inquisició va ser el mitjà creat per l'Església catòlica per lluitar contra l'heretgia. També anomenada Sant Ofici, va ser una institució que va perseguir i jutjar centenars de persones, algunes de les quals van ser condemnades a mort per les seves creences. Va tenir una forta presència a Espanya i França, sobretot per l'acció de l'ordre dels dominics. Durant molt de temps era el màxim tribunal a Europa, usat com una arma pel poder religiós i polític. Vegeu també: Inquisició espanyola Categoria:catolicisme ja:異端審問

Gènova

Gènova (en italià Genova) és una ciutat d'Itàlia que compta amb 600.000 habitants, anomenats genovesos. És la capital de la província homònima i de la regió de la Ligúria. El port de Gènova és el primer d'Itàlia i el segon en importància de la Mediterrània després de Marsella. També posseeix l'aquari més gran d'Europa. Durant la darrera centúria Gènova ha crescut fins a absorbir 25 municipis del litoral i de les valls circumdants i actualment està dividida en 25 circumscripcions i 71 unitats urbanes. Cap a l'oest, Sampierdarena conserva algunes vil·les dels segles XVI i XVII.

Història

Gènova fou un assentament dels lígurs i posteriorment romà. Durant l'Edat Mitjana es va convertir en una potència marítima: fou una de les quatre Repubbliche Marinare (Repúbliques Marineres); Gènova, Venècia, Pisa i Amalfi competien per la supremacia naval de la regió italiana. La República de Gènova comprenia la Ligúria actual, part del Piemont i les illes de Còrsega, Sardenya i Sicília. També posseïa colònies a l'Orient Mitjà i a l'Àfrica del Nord. La República de Gènova va formar part de l'Imperi francès fins a 1815, quan els delegats del Congrés de Viena van sancionar la seva incorporació al Piemont (Regne de Sardenya). Després d'un llarg període de decadència, Gènova va recuperar la seva rellevància portuària gràcies a la construcció de túnels ferroviaris alpins i a la puixança de la industrialització, manifestada per la presència de drassanes navals, les indústries petroquímiques i el desenvolupament metal·lúrgic. Entre els personatges famosos nascuts a Gènova trobem: Cristòfor Colom (de controvertides arrels genoveses i, segons algunes fonts, catalanes), l'almirall Andrea Doria, el patriota italià Giuseppe Mazzini i el violinista Nicolò Paganini.

Monuments i llocs d'interès

- Aquari de Gènova: el més gran d'Europa.
- Casa de Cristòfor Colom
- Palazzo Ducale

Gastronomia

- Pesto Categoria:Ciutats d'Itàlia ja:ジェノヴァ ko:제노바

França

França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant). França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.

Geografia

Consell de Seguretat de les Nacions Unides Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF) ::Vegeu Dependències d'ultramar franceses

Orografia i hidrografia

França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m). Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.

Demografia

Roine Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren: #París 11.174.743 #Lió 1.648.216 #Marsella 1.516.340 #Lilla 1.182.026 #Bordeus 979.262 #Tolosa 819.507 #Nantes 715.358 #Grenoble 696.326 #Rouen 608.671 #Montpeller 591.646 #Rennes 569.932 #Estrasburg 557.120 #Niça 506.694

Història

Niça]] Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París. Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França. Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789. Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870). Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari. En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.

Llengües

La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries. Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada. Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia. Vegeu també: Literatura francesa

Economia

Article principal: Economia de França

Enllaços externs

- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França] Categoria:França als:Frankreich fiu-vro:Prantsusmaa ja:フランス ko:프랑스 ms:Perancis simple:France th:ประเทศฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-kok

1584

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVI ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVI ko:1584년

Nicolau Copèrnic

Nicolau Copèrnic (Torun 19 de febrer de 1473 - Frauenburg 24 de maig de 1543) va ser un astrònom polonès. Tambe conegut com a Mikolaj Kopernik (en polonès) o Nicolaus Copernicus (en llatí). Copèrnic és considerat el fundador de l'astronomia moderna, per tal com donà les bases que permeteren a Isaac Newton de culminar la revolució astronòmica —en passar d'un univers geocèntric a un cosmos heliocèntric— i de capgirar irreversiblement la visió del cosmos prevalent fins aleshores.

Estudis i primeres investigacions

Estudià a la universitat de Cracòvia (1491-94) sota el mestratge del matemàtic Wojciech Brudzewski. Viatjà per Itàlia i s'inscriví a la universitat de Bolonya (1496-1499), on estudià dret, medicina, grec i filosofia, i treballà com a assistent de l'astrònom Domenico da Novara. Novara és un dels primers científics que posa en qüestió el sistema geocèntric de Claudi Tolomeu. L'interès de Copèrnic per la geografia, i l'astronomia fou estimulada pel seu professor. Ells dos observaren nombroses ocultacions, eclipsis de lluna, així com la ocultació de l'estel Aldebaran el 9 de març de 1497 a Bolonya El 1500 anà a Roma, on donà un curs de matemàtiques i astronomia, i el 1501 tornà a la seva pàtria i prengué possessió d'una canongia de la catedral de Frauenburg, càrrec obtingut gràcies a l'ajut del seu oncle Lucas Watzelrode. Malgrat el seu càrrec, decideix acabar els seus estudis de medicina. Per tant, tornà a Pàdua (1501-1506) per estudiar dret i medicina; féu, però, una breu estada a Ferrara (1503), on obtingué el grau de doctor en dret canònic. Després torna a Polònia, i construeix un observatori a Frauenburg (avui Frombork), on fa les seves recerques d'astronomia. Durant set anys escriu Hypothesibus Motuum Coelistium a se Contitutis Commentariolus (conegut amb el títol de Commentariolus), curt tractat d'astronomia, que acaba cap al 1515, i que no serà publicat fins al segle XIX. És en aquesta obra on anuncia els seus principis de l'astronomia heliocèntrica, que revolucionarà la comunitat científica del seu temps. Reinstal·lat definitivament al seu país (1512), atengué l'administració de la diòcesi d'Ermland, exercí la medicina, ocupà certs càrrecs administratius i dugué a terme el seu immens i cabdal treball en el camp de l'astronomia. La seva obra mestra, De Revolutionibus Orbium Coelestium, fou escrita al llarg d'uns vint-i-cinc anys de treball (1507-1532), però moltes de les idees bàsiques i de les observacions que conté circularen a través de l'opuscle commentariolus (no editat fins el 1878), que, malgrat la seva brevetat, és d'una gran precisió i claredat. Aquesta obra magistral, (De Revolutionibus) de la qual va sorgir el pensament científic modern i la imatge de l'Univers més acceptada fins al principi del segle XX, no serà publicada fins al 24 de maig de 1543, poc abans de la seva mort, per un impressor de Nuremberg.

La teoria heliocèntrica copernicana

El sistema de Copèrnic descansa sobre l'observació de que la Terra volta al torn seu, una volta cada dia, la qual cosa explica el moviment diürn de l'esfera celest. Postula, igualment que la Terra dona una volta al Sol (heliocentrisme) cada any. Afirma també que els altres planetes fan el mateix en torn al Sol. Copèrnic avança igualment que la Terra oscil·la sobre el seu eix, la qual cosa explicaria la precessió. La teoria de Copèrnic ataca la de Ptolomeu, i a la cosmologia, a la física, fins i tot a la filosofia d'Aristòtil. Així mateix, les Escriptures ensenyaven la immobilitat de la Terra i el moviment del Sol. Copèrnic conserva, de totes maneres, alguns elements de l'antic sistema. La idea de les esferes sòlides, o l'esfera dels fixes. El nou sistema proposat per Copèrnic té certes avantatges sobre el del seu predecessor. Explica, entre altres, el moviment diari del Sol, i dels estels per la rotació terrestre. També explica el moviment del Sol durant l'any. Igualment explica el moviment retrògrad dels planetes exteriors, Mart, (Júpiter, Saturn). La seva teoria pren en compte també, els planetes interiors, (Venus, i Mercuri). Copèrnic avança també una teoria sobre l'ordre dels planetes, les seves distancies, i, per consegüent, el període orbital. Copèrnic contradiu a Ptolomeu, dient que com més gran és l'òrbita d'un planeta, més gran es el temps que caldrà per que faça una revolució completa al Sol. òrbita Copèrnic havia estudiat els escrits dels filòsofs grecs cercant-hi referències al problema del moviment terrestre, especialment els pitagòrics i Aristarc de Samos, el qual establí per primera vegada la teoria heliostàtica. Les hipòtesis fonamentals de la Teoria Copernicana són: 1.- El món (univers) és esfèric. 2.- La Terra també és esfèrica. 3.- El moviment dels cossos celests és regular, circular i perpetu o compost per moviments circulars. :Distingeix diversos tipus de moviments: ::3.1.- Moviment diürn: Causat per la rotació de la Terra en 24 hores i no de tot l'univers. ::3.2.- Moviment anual del Sol: Causat per la translació de la Terra al voltant del Sol en un any. ::3.3.- Moviment mensual de la Lluna al voltant de la Terra. ::3.4.- Moviment planetari: Causat per la composició del moviment propi i el de la Terra. La retrogradació del moviment dels planetes no és més que aparent i no un moviment vertader i és a causa del moviment de translació de la Terra al voltant del Sol. 4.- El cel és immens respecte a la magnitud de la Terra. 5.- L'ordre de les òrbites celestes. Després de criticar l'ordre que l'astronomia tolemaica assignava als planetes, dóna l'ordre correcte del seu allunyament del Sol. És indubtable que 2.000 anys de teoria geocèntrica no van acabar pel sorgiment aïllat de Copèrnic sinó per una necessitat social inspirada en els nous aires del Renaixement i del neoplatonisme que es respiraven.

La revolució copernicana

El que es coneix com a revolució copernicana és la seva formulació de la teoria heliocèntrica, segons la qual, la Terra i els altres planetes giren al voltant del Sol. Cal centrar el valor real de la seva obra en el fet de reimposar teories ja rebutjades pel sentit comú i de donar-los una estructuració coherent i científica. La ruptura bàsica que representava per a la ideologia religiosa medieval la substitució d'un cosmos clos i jerarquitzat, amb l'home com a centre, per un univers homogeni i infinit, situat al voltant del Sol, féu dubtar Copèrnic de publicar la seva obra per tal d'evitar problemes més que previsibles amb l'Església, i no fou fins el 1543 que aparegué la primera edició del De Revolutionibus Orbium Coelestium, com ja s'ha dit, feta a Nuremberg amb la supervisió del seu deixeble Georg Joachim Rheticus. Copèrnic, Nicolau Copèrnic, Nicolau ja:ニコラウス・コペルニクス ko:니콜라우스 코페르니쿠스 th:นิโคเลาส์ โคเปอร์นิคัส