:: wikimiki.org ::

Gran Colòmbia

Gran Colòmbia

La Gran Colòmbia (nom oficial República de Colòmbia) fou un estat existent entre 1819 i 1831. Comprenia els antics territoris del Virregnat de Nova Granada, és a dir els actuals països de Colòmbia, Veneçuela, Equador i Panamà. El nom de "Gran Colòmbia" és una creació historiogràfica moderna per evitar confusions amb l'actual Colòmbia, a l'època el país es conexia simplement com "Colòmbia" o fins i tot amb l'antic nom de "Nueva Granada". = Història = PanamàLa creació d'un nou estat en els territoris de l'antic Virregnat de Nova Granada es va formalitzar al Congrés d'Angostura (17 de desembre de 1819) sota la presidència de Simón Bolívar. Mitjançant l'anomenada "Llei Fonamental de Colòmbia" «les Repúbliques de Veneçuela i la Nova Granada queden des d'aquest dia reunides en una de sola sota el títol gloriós de República de Colòmbia». El país es va dividir en tres grans departaments: Cundinamarca (capital Bogotà), Veneçuela (capital Caracas) i Quito o del Sud (capital Quito). El nou estat ajudà els nuclis de resistència contra el domini espanyol, que en aquestes terres acabà definitivament amb la batalla de Carabobo (24 de juny de 1821), la batalla del Pichincha (24 de maig de 1822) i finalment amb la definitiva batalla d'Ayacucho (9 de desembre de 1824, ja al Perú). El Congrés de Cúcuta (1821) elaborà la constitució de la República i establí la capital a Bogotá. A més, es decidí un major centralisme de l'estat, que s'enfrontà a les tesis més federalistes de bona part de polítics veneçolans i equatorians. S'establí també una nova divisió territorial, convertint els departaments en regions i dividint aquestes en departaments. S'escollí Bolívar novament president i Francisco de Paula Santander fou nomenat vicepresident. Malgrat la ràpida desintegració del poder espanyol, la nova república grancolombiana sempre fou un estat políticament dèbil. Les fortes tensions regionals no van permetre assolir una unió política dels territoris de l'antic Virregnat. Els intents de modificar la divisió territorial foren constants i el govern es veia obligat a assolir equilibris que no convencien a cap de les parts. De la mateixa manera, l'oposició al govern de Bolívar fou també molt forta per part dels seus adversaris polítics. Bolívar volia una Amèrica del Sud unida, però fou incapaç d'aconseguir-ho durant les campanyes d'independència; la Gran Colòmbia, com a mínim, fou un projecte menys ambicios però que començà de forma esperançadora. La realitat subsegüent féu que Bolívar renunciés al projecte ja el 1828, davant de les creixents tensions, i abdicà de la presidencia el maig de 1830. En aquell mateix any Veneçuela i l'Equador declaren la seva independència de la República de Colòmbia, quedant finalment dissolta la Gran Colòmbia el 1831 i provocant el naixement de tres entitats estatals diferents: Nova Granada, Equador i Veneçuela. La secessió veneçolana va ser dirigida pel General José Antonio Páez (1790-1875), que ja havia combatut sota les ordres de Bolívar i posseïa des de llavors el virtual control de la part veneçolana de la república. Páez es va convertir en el primer president del nou estat veneçolà (fins el 1863). A l'Equador fou Juan José Flores qui assumí la presidència. Nova Granada queda a càrrec de Rafael Urdaneta qui originalment havia provocat un cop d'estat per tornar el poder a Bolívar, però al qual renuncià poc després.

Presidents de la Gran Colòmbia

- Simón Bolívar (17 de desembre de 1819 - 4 de maig de 1830)
- Domingo Caycedo (4 de maig - 13 de juny de 1830)
- Joaquín Mosquera (13 de juny - 5 de setembre de 1830)
- Rafael Urdaneta (5 de setembre de 1830 - 3 de maig de 1831)
- Domingo Caycedo (3 de maig - 21 de novembre de 1831) = Organització política i territorial = Domingo CaycedoTal com es va acordar al congrés de Cúcuta, la República es caracterizava por un poder executiu molt fort, centrat en la persona del President de la República, i amb vicepresidents regionals que actuaven en nom del Presidente en cas d'absència. El Presidente el designava un col·legi electoral. El poder legislatiu s'organitzava en dues cambres, escollit per les tres grans regions del país. La divisió territorial de la República estava formada inicialment per 3 grans departaments: Cundinamarca (capital Bogotà), Veneçuela (capital Caracas) i Quito o del Sud (capital Quito). Posteriorment, al congrés de Cúcuta (1821) es reformà i amplià aquesta divisió en regions, departaments, províncies i cantons, de la manera següent (es mostren les regions i departaments):
- Nueva Granada:
- Boyacá
- Cundinamarca
- Cauca
- Magdalena
- Venezuela:
- Orinoco
- Venezuela
- Zulia
- Quito (o del Sur):
- Azuay
- Ecuador
- Guayaquil Categoria:Història d'Amèrica ja:大コロンビア

Veneçuela

Veneçuela és una república de la part septentrional l'Amèrica del Sud que limita al nord amb el mar Carib i amb l'oceà Atlàntic, a l'est amb Guyana, al sud amb el Brasil i a l'oest amb Colòmbia. Prop de la costa veneçolana es troben els estats caribenys d'Aruba, les Antilles Neerlandeses i Trinitat i Tobago. La capital n'és Caracas i les ciutats principals són Maracaibo, Barquisimeto, Valencia, Maracay i Ciudad Guayana.

Història

A Veneçuela, el 1522 es fundava un dels primers emplaçaments espanyols a l'Amèrica del Sud (el primer n'era Santa Marta, en el que avui és Colòmbia), i la major part del territori formava part del virregnat de Nova Granada. Parts del que ara és l'est de Veneçuela van esdevenir la Nova Andalusia. Després de diversos aixecaments fracassats, el país va independitzar-se d'Espanya el 1811 sota el lideratge del seu fill més famós, Simón Bolívar. Veneçuela va formar part de la República de la Gran Colòmbia juntament amb Colòmbia, el Panamà i l'Equador fins a 1830, quan l'estat veneçolà se'n va separar i va esdevenir una república sobirana. Per la major part del segle XIX i del segle XX la història veneçolana es va caracteritzar per la inestabilitat política, lluites polítiques i governs dictatorials. Després de la mort de Juan Vicente Gómez i la caiguda del governs autoritaris, les lluites democràtiques van obligar a l'exèrcit a retirar-se de la participació directa en la política nacional el 1958. A partir de llavors, Veneçuela ha tingut una tradició de govern democràtic, però, no sense conflictes. El 1992 el tinent militar Hugo Chávez va dirigir un cop d'estat per a remoure al president democràtic, electe dues vegades, Carlos Andrés Pérez. El cop va fracassar, i Chávez i els conspiradors van ser encarcerats per traïció. Per altra banda, el president Pérez va ser acusat i declarat culpable de corrupció. Chávez es va convertir en un personatge molt popular per la classe baixa per resisitir a un president corrupte. Va ser alliberat el 1994 per el successor de Pérez, Rafael Caldera. Chávez va guanyar les eleccions presidencials de 1998 amb el 56% dels vots com a candidat d'un nou partit polític, el Moviment Cinquena República (Movimiento V República en espanyol). Va a promoure la creació d'una nova constitució, aprovada per referèndum el 1999. Chávez va ser re-elegit el 2000 sota la nova constitució amb el 59% dels vots. Les reformes econòmiques i polítiques que ha realitzat han estat fortament criticades per la classe mitjana i la classe alta. El desembre de 2001 es van realitzar vagues generalitzades del sectors petrolier i empresarial. Després d'un breu cop d'estat 2002 l'empresari Pedro Carmona es va autoproclamar president, però, va ser obligat a renunciar després d'un moviment popular pro-Chávez i el vicepresident Diosdado Cabello es va convertir en president interí d'acord a la constitució. Chávez va ser restituït com a president 48 hores després.

Economia

El sector petrolier domina l'economia veneçolana, representant un terç del Producte Intern Brut de la nació, el 80% de les exportacions i més de la meitat de la renda del govern. Veneçuela és membre de la OPEP, de la Comunitat Andina de Nacions i del G-3. El govern de Chávez promou la integració sud-americana en oposició a la creació de l'Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques proposada pel president dels Estats Units, George W. Bush.

Divisió administrativa

Veneçuela és una república federal composta per 23 estats, un Districte Capital, seu de la capital nacional, Caracas i les dependèncias federals (illes principalment). Veneçuela reclama el territori de la Guaiana Esquiba, que actualment pertany a la Guyana. Els estats veneçolans són: Guyana
- Amazonas
- Anzoátegui
- Apure
- Aragua
- Barinas
- Bolívar
- Carabobo
- Cojedes
- Delta Amacuro
- Falcón
- Guárico
- Lara
- Mérida
- Miranda
- Monagas
- Nueva Esparta
- Portuguesa
- Sucre
- Táchira
- Trujillo
- Vargas
- Yaracuy
- Zulia

Enllaços externs

- [http://www.goviernoenlinea.ve Pàgina del Govern], en espanyol Categoria:Veneçuela ja:ベネズエラ ko:베네수엘라 ms:Venezuela simple:Venezuela th:ประเทศเวเนซุเอลา zh-min-nan:Venezuela

Panamà

República de Panamá


(En detall)	(Gran)

Lema nacional : Pro Mundi Beneficio (Llatí, "Pel benefici del món")

Imatge:LocationPanama.png

Idioma oficial

Castellà

Altres idiomes

Anglès (influència de l'antiga Zona del Canal de Panamà)

Capital

Ciutat de Panamà

President

Martín Torrijos

Superfície
- Total
- % agua

Lloc núm. 115
75,517 km²
2.9%

Població
- Total (Any)
- Densitat

Lloc núm. 131
2,839,177
37 hab/km^{2^(132è)}

Independència
- Declarada

D'Espanya el 28 de novembre de 1821 i de Colòmbia el 3 de novembre de 1903

Moneda

Balboa i Dòlar EUA

Fus horari

UTC -5

Himne nacional

.pa

507

Panameny, panamenya

Membre de: ONU, OEA

La República de Panamà és un país de l'Amèrica Central, limitat a l'oest per Costa Rica, al nord pel mar Carib, a l'est per Colòmbia i al sud per l'oceà Pacífic. Categoria:Panamà

17 de desembre

El 17 de desembre és el tres-cents cinquanta-unè dia de l'any del calendari gregorià i el dos-cents cinquanta-dosè en els anys de traspàs. Queden 14 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 2002 - Barcelona: Lluís Maria Xirinacs declara al Jutjat nº 8 d’Instrucció: "No crec que sigui delicte fer feina d’historiador (de la qual es pot discrepar): -de descriure una guerra d’alliberament nacional que dura ja quaranta anys, -i de comparar-la amb altres guerres". Declaració que li valdrà el seu empresonament tres anys més tard :MÓN
- 1903 - platja de Kitty Hawk (Carolina del Nord, EUA): Orwille i Wilbur Rright aconsegueixen fer volar 59 segons el Flyer (pilotant Orwille), el primer avió de la història.
- 2002 - Pretòria (Sud-àfrica): el govern del Congo i els opositors que el combatien firmen un acord de pau que posa fi a quatre anys de guerra civil, amb prop de 2 milions de persones mortes.

1819

Esdeveniments:

- 5 de febrer - Xile i l'Argentina: aquests dos països signen un tractat de col·laboració per contribuir a la independència del Perú.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 28 de setembre - Figueres (l'Alt Empordà): Narcís Monturiol, inventor i polític català (m. 1885). :MÓN
- 18 d'abril - Split (Dalmàcia, Croàcia): Francesco Ezechielle Hermenegildo Cavaliere Suppe Demmelli, conegut com Franz von Suppé, compositor austríac d'origen dàlmata (m. 1895).

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ko:1819년 ms:1819

Bogotà

Bogotà (en espanyol Bogotá, abans Santa Fe de Bogotá) és la ciutat més gran i la capital de Colòmbia i del departament de Cudinamarca, i és una de les més grans de l'Amèrica del Sud, amb 11 milions d'habitants a l'àrea metropolitana. Està localitzada al centre del país entre 4° 36' Nord i 74° 05' Oest. Bogotà es va fundar el [6 d'agost]] de 1538. Durant la major part del període colonial, Bogotà va ser la seu del govern del virregnat de Nova Granada. Juntament amb Cartagena d'Índies, va ser la ciutat més important del territori. Situada en un altiplà de la Serralada Oriental dels Andes, avui és el centre econòmic i cultural de Colòmbia. Són famosos la seva arquitectura colonial d'esglésies i edificis civils, i els seus més de 40 museus, entre els quals destaca el Museo del Oro, on es mostren els joiells de l'art precolombí fet en or.

Enllaços externs

- [http://www.bogota.gov.co/ Ajuntament de Bogotà, en castellà] Categoria:Colòmbia Categoria:Capitals d'estats independents ja:ボゴタ ko:보고타

Quito

Quito és la capital de la República de l'Equador. Està situada a 2.850 metres d'altura, a la vessant oriental del Pichincha. Té una població de 1.399.378 habitants (2001), el que la converteix en la segona ciutat més poblada del país, darrera de Guayaquil.

Geografia i llocs d'interès

La ciutat de Quito es troba situada a les vessants del volcà Pichincha, al bell mig del carreró interandí, a l'anomenada fossa de Guayllabamba. La ciutat és molt allargada (uns 25 km) en la direcció nord-sud, però poc ampla (no més de 4 km) a causa dels condicionants geogràfics: a l'occident queda limitada pel volcà i a l'orient per la vall del riu Machángara i per les quebradas que duen a les valls de Los Chillos i de Tumbaco i, més enllà, a la serralada oriental dels Andes. La ciutat vella queda delimitada, a més de per les pendents del Pichincha, pels petits turons d'El Panecillo i d'Itchimbía. Des d'aquest nucli central la ciutat nova s'ha estès enormement cap al sud i cap al nord. Les artèries principals que travessen la ciutat de nord a sud són l'avinguda 10 de Agosto, que enllaça amb la carretera panamericana, i l'avinguda 6 de Diciembre. Al costat de la primera es troba l'aeroport Mariscal Sucre; la seva situació al bell mig de la ciutat nova el fa perillós i es preveu traslladar-lo a la zona de Tumbaco d'aquí a dos o tres anys.

Ciutat vella

Itchimbía El centre històric de Quito, declarat patrimoni cultural de la humanitat per la UNESCO el 1978 conté una extraordinària concentració d'art colonial, especialment religiós. Destaquen el convent i església de Sant Francesc, el primer convent erigit a Sudamèrica, les esglésies de La Companyia, de la Mercè, de Sant Agustí i de Sant Domènec, així com la Catedral el palau de govern (o palau de Carondelet). Es tracta d'un nucli històric en forma de quadrícula, a l'estil de les fundacions espanyoles a Amèrica, de carrers estrets i grans places, com la de Sant Francesc o la de la independència. Aquesta última és el veritable centre de poder de la ciutat, amb la catedral, el palau de govern i l'ajuntament.

Els barris moderns

La part més interessant de la zona moderna de Quito es troba al voltant de l'avinguda Amazonas, a les àrees anomenades La Mariscal y La Colón. És una zona molt comercial i turística, amb molts bars, restaurants i locals d'oci, ideals per prendre un ceviche, així com el centre financer de la ciutat. En aquesta àrea es troben els parcs de La Alameda (que conserva el primer observatori astronòmic de Sudamèrica), La Carolina y El Ejido. A prop de La Carolina es troba un dels museus més importants del país: el Museu del Banc Central, situat a la Casa de la Cultura, i que conté una importantíssima col·lecció d'art precolombí.

El Panecillo, la Cima de la Libertad i Itchimbía

cevicheEl Panecillo és el turó que domina la ciutat vella des del seu cantó sud. Des del seu cim es divisa una magnífica panoràmica del centre de la ciutat i està coronat per una reproducció gegant de l'anomenada "verge de Quito" o "verge de Legarda", de l'escultor de l'escola de Quito Bernardo de Legarda. L'anomenada Cima de la Libertad és un petit contrafort muntanyós situat a les faldes del Pichincha, als voltants del qual es va lliurar, el 24 de maig de 1822, la batalla del Pichincha, que assegurà la independència de la nova República de l'Equador. Está situat de manera que domina el nucli antic de Quito. Actualment és seu d'un petit museu militar dedicat a commemorar la batalla. El turó d'Itchimbía domina la ciutat vella des de la banda oriental. Fins fa molt poc era un turó deshabitat, però en els darrers anys es va iniciar una ocupació incontrolada; l'ajuntament ha aconseguit aturar aquest procés i s'ha aprofitat l'espai per convertir-lo en un parc públic. L'antic mercat de Santa Clara fou desmuntat del seu lloc original a la ciutat vella i reconstruït dalt del turó com a centre cultural i d'exposicions, inaugurat l'agost de 2004. Cal destacar igualment el telefèric construit a les faldes del Rucu Pichincha, a la zona anomenada Cruz Loma, i que permet pujar ràpidament a una altura de 4.053 metres. Aquesta obra es va inaugurar el 24 de maig de 2005 i s'ha convertit ràpidament en una de les principals atraccions de la ciutat.
Mitad del Mundo
A uns tretze quilòmetres al nord de Quito, a la localitat de San Antonio de Pichincha, passa la línia equatorial. Aprofitant aquest fet s'hi va construir un monument commemoratiu de l'expedició geodèsica de l'Acadèmia de Ciències de París que, sota la direcció de Charles-Marie de la Condamine, mesuraren el 1735 la longitud d'un grau de meridià terrestre a l'equador. Dins del monument es troba un interessant museu etnològic sobre les diferents ètnies de l'Equador i a la vora s'ha construït un petit poble dedicat a la venda de productes típics.
Història
El lloc de la ciutat actual de Quito fou poblat des de molt antic per diversos pobles. Cap al segles XIV i XV fou el centre de la confederació quitu o dels shyris (també anomenada "Regne de Quito") i amb la conquesta inca es convertí en un important centre del Tahuantinsuyo (l'imperi inca). A la mort de l'inca Tupac Yupanqui l'imperi es dividí entre els seus dos fills: Huáscar, que romangué a Cusco, i Atahualpa, que féu de Quito la seva nova capital. La guerra civil que se'n seguí fou aprofitada fàcilment pels espanyols per iniciar una ràpida conquesta. Davant l'avanç espanyol un dels generals d'Atahualpa, Rumiñahui, incendià la vella ciutat inca perquè no caigués en mans dels conquistadors. Sebastián de Benalcázar fundà la nova ciutat de San Francisco de Quito sobre les restes de l'antic emplaçament el 6 de desembre de 1534. Des de la ciutat s'emprengueren diverses expedicions de conquesta i exploració durant tot el segle XVI, com la conquesta de l'actual Colòmbia o l'expedició a l'Amazones per part d'Orellana. El segle XVII fou una època d'esplendor per a la ciutat, que s'embellí notablement i es formà l'anomenada escola de Quito de pintura i escultura. El segle XVIII, coincidint amb la decadència general de l'imperi espanyol, la ciutat decaigué i la seva situació geogràfica difícil l'allunyà de les noves rutes comercials. Malgrat tot, fou a Quito on es produí una de les primeres proclamacions d'independència de Llatinoamèrica: el 10 d'agost de 1809. Aquest primer intent frustrat fou aviat seguit per l'aixecament general de les Juntes a tota Amèrica. Molt a prop de la ciutat, a les vessants del Pichincha, tingué lloc la batalla definitiva per a la independència d'Equador, la batalla del Pichincha, el 24 de maig de 1822, on un exèrcit rebel dirigit per Antonio José de Sucre derrotà les tropes reialistes. El segle XIX Quito visqué un període actiu culturalment però poca activitat econòmica, que es traslladà a la cada vegada més comercial i indústrial Guayaquil, amb el principal port del país. L'alcalde actual és Paco Moncayo, del partit Izquierda Democrática. Categoria:Equador Categoria:Capitals d'estats independents ja:キト

Batalla del Pichincha

La batalla del Pichincha es lliurà el 24 de maig de 1822 als pendents del volcà Pichincha, pocs quilòmetres a l'oest del centre de Quito, entre les tropes rebels dels partidaris de la independència de les repúbliques americanes i les tropes reialistes de la corona espanyola. Les tropes rebels estaven comandades per Antonio José de Sucre i les reialistes per Melchor Aymerich i Nicolás López.

Prolegòmens

L'aixecament de Guayaquil del 9 d'octubre de 1820 féu rebrotar l'esperit emancipador al territori de la Reial Audiència de Quito, després de l'aixafament de la revolta de Quito del 10 d'agost de 1809. Aquesta vegada els revoltats pogueren comptar amb l'ajuda directa de les tropes rebels de Simón Bolívar que es trobaven a Colòmbia. El libertador envià un dels seus millors generals, Antonio José de Sucre a ajudar els rebels guayaquilenys i iniciar l'asssalt a la capital, Quito. Sucre arribà a Guayaquil amb 1.000 homes a mitjan maig de 1821. Poc després Sucre amb els seus homes i tots els que ja hi havia a Guayaquil inicià el difícil ascens cap a la serralada dels Andes, amb combats esporàdics amb les tropes reialistes. Després de diverses dificultats i alguns moviments audaços Sucre aconseguí arribar a la vall dels Chillos, a pocs quilòmetres de la capital i ocupar el poble de Sangolquí. El 22 de maig ocupà Chillogallo, al sud de Quito, i davant les fortes defenses de la capital, amb les fortificacions d'El Panecillo encarades al sud, planeja voltar-la de nit a través de les faldes del volcà Pichincha i intentar atacar per la més accessible banda nord, a la plana d'Iñaquito.

La batalla

D'acord amb aquest pla, les tropes (2.971 homes) començaren a escalar la muntanya dirigint-se cap al nord. A la vanguarda es trobava el batalló Magdalena, i a la reraguarda el batalló Albión amb les municions; al centre anava Sucre i el gruix de l'exèrcit. La marxa es féu més lenta del que s'esperava i a l'alba només es trobaven a 3500 m d'altura, encara lluny d'haver voltat Quito. Amb la llum del dia els exèrcits intentaren amagar-se i Sucre ordenà al batalló Paya buscar una ruta prou amagada. Però des de la ciutat els espanyols ja els havien avistat, de manera que Aymerich ordenà a tots els seus batallons que escalessin la muntanya per trobar l'enemic al més aviat possible. El primer contacte fou entre les tropes reialistes i el batalló Paya, que aguantà fins que arribaren els batallons Trujillo i Yaguachi. El batalló Magdalena intentà un moviment envolvent, però les profundes quebradas del volcà li ho impediren. La situació es tornà complicada per als rebels, escassos de municions i amb el batalló Albión (l'antiga Legió Britànica) molt enrera; algunes divisions dels rebels iniciaren la retirada. Davant la gravetat de la situació Sucre ordenà una càrrega a la baioneta amb el batalló Paya, encara fresc. Aymerich intentà envoltar les tropes de Sucre i ordenà al batalló Aragón pujar encara més amunt i caure sobre els rebels per la reraguarda. Quan les tropes reialistes ja eren a punt de completar la maniobra arribà al camp de batalla, en una posició encara més elevada, el batalló Albión, que caigué ràpidament sobre l'Aragón i permeté als altres batallons rebels trencar les línies reialistes. A les dotze del migdia Aymerich ordenà la retirada cap a Quito. Durant la tarda es dicutiren els termes de la capitulació i Sucre entrà a la capital a la tarda següent. Categoria:Història de l'Equador Categoria:Història d'Espanya Pichincha, batalla del

Bogotà

Enllaços externs

- [http://www.bogota.gov.co/ Ajuntament de Bogotà, en castellà] Categoria:Colòmbia Categoria:Capitals d'estats independents ja:ボゴタ ko:보고타

Rafael Urdaneta

Rafael José Urdaneta y Faría (Maracaibo, Veneçuela, 24 d'octubre de 1788 – París, 23 d'agost de 1845), militar i polític veneçolà. President de la Gran Colòmbia (5 de setembre de 1830 - 3 de maig de 1831). Procedent d'una familia criolla aristocràtica d'origen espanyol, serví inicialment per a la casa reial espanyola. Després de la declaració d'independència de 1810 a Bogotà, Urdaneta s'uní a les forces patriotes i aviat esdevingué un dels consellers més propers de Simón Bolívar. Fou nomenat general dels exèrcits de Bolívar. Dins la Gran Colòmbia, Urdaneta fou nomenat ministre de defensa i assumí la presidència de la República poc abans de la dissolució definitiva de l'estat. Posteriorment s'exilià a França. Urdaneta Urdaneta

Bogotà

Enllaços externs

- [http://www.bogota.gov.co/ Ajuntament de Bogotà, en castellà] Categoria:Colòmbia Categoria:Capitals d'estats independents ja:ボゴタ ko:보고타

Quito

Geografia i llocs d'interès

Ciutat vella

Els barris moderns

El Panecillo, la Cima de la Libertad i Itchimbía

Categoria:Història d'Amèrica

Categoria:Història Categoria:Amèrica

Martha Craven Nussbaum

Martha Nussbaum, née Martha Craven, est une philosophe états-unienne qui s'intéresse particulièrement à la philosophie ancienne, au droit et à l'éthique. Elle est née à New York le 6 mai 1947. Son père est George Craven, un avocat de Philadelphie, descendant d'une famille du Mayflower. Elle a étudié le théâtre et les études classiques à l'université de New York (NYU, baccalauréat en 1969), puis la philosophie à Harvard (maîtrise en 1972, doctorat en 1975). C'est à cette époque qu'elle s'est marié avec Alan Nussbaum (ils se sont divorcés en 1987), s'est convertie au judaïsme et que sa fille, Rachel, est née.

Carrière universitaire

Pendant les années 1980, Nussbaum a commencé à collaborer avec l'économiste Amartya Sen sur les enjeux du développement économique et de l'éthique. Avec Sen, elle a fait la promotion du concept de l'« approche de la capacité » (capability approach) dans le développement, approche qui voit les capacités (« libertés fondamentales », comme l'espérance de vie, l'engagement dans les échanges économiques ou la participation politique) comme la part constitutive du développement, et la pauvreté comme une privation de ces capacités. Ces idées contrastent avec le discours dominant qui ne perçoit le développement qu'en terme d'augmentation du PIB and la pauvreté comme une privation de salaire. Les idées de Nussbaum sont aussi universalistes et contraste avec le relativisme habituel associé avec l'étude du développement. Beaucoup de ses travaux sont présentés sous une perspective aristotélicienne. Nussbaum a utilisé l'approche de la capacité pour réinterpréter la Théorie de la justice de Rawls. Pour elle, le principe de liberté de Rawls est signifiant que s'il est compris en termes de libertés fondamentales, à savoir les opportunités réelles basées sur le contexte personnel et social. De même, l'inégalité dans le principe de la différence doit être compris en termes de capacités. Depuis 1995, Nussbaum est professeure de droit et d'éthique à la faculté de droit de l'université de Chicago. Son conjoint actuel est Cass R. Sunstein, un juriste de droit constitutionnel à la même université.

Œuvres

- 1978 : Aristotle's De Motu Animalium, Princeton University Press.
- 1986 : The Fragility of Goodness: Luck and Ethics in Greek Tragedy and Philosophy, Cambrisge University Press.
- 1990 : Love's Knowledge - Essays on Philosophy and Litterature, Oxford University Press.
- 1994 : The Therapy of Desire - Theory and Practice in Hellenistic Ethics, Princeton University Press.
- 1995 : Poetic Justice - The Literary Imagination and Public Life, Beacon Press.
- 1996 : Love of Country - Debating the Limits of Patriotism, Beacon Press.
- 1997 : Cultivating Humanity - A Classical Defense of Reform in Liberal Education, Harvard University Press.
- 1998 : Sex and Social Justice, Oxford University Press.
- 2000 : Women and Human Development - The Capabilities Approach, Cambridge University Press.
- 2001 : Upheavals of Thought - The Intelligence of Emotions, Cambridge University Press.
- 2004 : Hiding From Humanity - Disgust and Shame in the Law, Princeton University Press. ---- Nussbaum, Martha Craven Nussbaum, Martha Craven Nussbaum, Martha Craven ja:マーサ・ヌスバウム

gry rpg spalanie kalorii Praga appartamenti BIELIZNA Karty grafiki

:: RELATED NEWS ::

Tracey McBean
Tracey McBean is a series of children's books drawn and written by Mark Small and Arthur Filloy about Tracey McBean, a young female inventor who was the protagonist and main character in the series. It is also the name of an animated children's television series produced by Read More...

Lima Engine
Lima Engine is a Ford Motor Company automobile engine plant located in Lima, Ohio. The factory was opened in 1957 as the site of production of Ford's MEL V8 for the Edsel car. It subsequently produced six cylinder engines ( the 170/200/250 family), the 385 bi

Konyaku
Konjac (Japanese: 蒟蒻; konnyaku; ), also known as konjak, konjaku, devil's tongue, voodoo lily, snake palm, or elephant yam (although this name is also used for A. paeoniifolius), is a plant in the genus Amorphophallus grown in China and Read More...

Promenade Plantée
The Promenade Plantée is an elevated park in the XIIe arrondissement of Paris, France. It is 4.5 km long. It was constructed on an abandoned 19th century railway viaduct, which connected the Bastille area to the eastern suburbs of Paris, and ceased operation on Dec

Highland (band)
Highland is a German dance/hip hop group. Their music is recognizable for using Italian and sometimes Latin singing together with hip hop beats and rapping in English, making the songs interesting and unique. Band members are the singer Nicole Heiland and

German State Crown
In 1871 a design and model for a new crown was created to reflect the new German Empire. The model was based upon the old Holy Roman Empire's Crown and was kept in the Hohenzollern museum at Schloss Monbijou in Berlin, until it disappered during World War II. It has never re-surfaced. No final Crown was ever made. However, the design was used as a heraldic device for the German Kings from 1871 unrtil Kaiser Wilhelm's abdication in 1918. The crown is used as an emblem by a group called "Tradition und Leben" ("tradition and live")

Bishop Joseph Zen
Joseph Ze-kiun Zen (陳日君; born January 13, 1932) is the bishop of Hong Kong's Catholic church. He is famous for his outspoken disposition. When he was young, the abbey that he was living in was bombed by the Communists. After tha

Dum palm
The doum palm (Hyphaene thebaica, الدوم in Arabic) is a type of palm tree, also called "gingerbread tree", with edible oval fruit, originally native to the Nile valley. It is a member of the family Arecaceae. Its fibre and leaflets are used by people along the Nile to weave baskets (e.g.

Gran Colòmbia

Presidents de la Gran Colòmbia

Veneçuela

Història

Economia

Divisió administrativa

Enllaços externs

Panamà

17 de desembre

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Festes:

1819

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

Bogotà

Enllaços externs

Quito

Geografia i llocs d'interès

Ciutat vella

Els barris moderns

El Panecillo, la Cima de la Libertad i Itchimbía

Mitad del Mundo

Història

Batalla del Pichincha

Prolegòmens

La batalla

Bogotà

Enllaços externs

Rafael Urdaneta

Bogotà

Enllaços externs

Quito

Geografia i llocs d'interès

Ciutat vella

Els barris moderns

El Panecillo, la Cima de la Libertad i Itchimbía

Mitad del Mundo

Història

Categoria:Història d'Amèrica

Martha Craven Nussbaum

Carrière universitaire

Œuvres