Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
Guatemala

Guatemala

:Per a la capital del país, vegeu Ciutat de Guatemala. Guatemala és una república de l'Amèrica Central que limita al nord i a l'oest amb Mèxic, al nord-est amb Belize i amb el mar Carib a través de la badia d'Amatique (al golf d'Hondures), al sud-est amb Hondures i El Salvador, i al sud amb l'oceà Pacífic. Excepte a les regions costaneres, Guatemala és majoritàriament muntanyosa, amb un clima tropical càlid, més temperat a les terres altes. La major part de les ciutats principals se situen a la meitat sud del país; les més importants són la ciutat de Guatemala (la capital, amb vora un milió d'habitants, i més de dos i mig a l'aglomeració urbana), Quetzaltenango (130.000 hab.) i Escuintla (100.000 hab.). El gran llac d'Izabal és situat prop de la costa caribenya. Té una extensió de 108.890 km² i una població (2003) de 13.909.384 habitants, amb una densitat de 119 hab/km².

Història

Des del segle IV fins al segle XI va ser el centre de la civilització maia del Petén (regió situada entre Mèxic i Belize), de la qual han quedat, entre d'altres, les ruïnes de Tikal. El 1523 hi arriben els espanyols, que colonitzen la regió. Guatemala esdevé independent el 1823, primer com a part de les Províncies Unides de l'Amèrica Central, i a partir de 1840 com a república independent. La història de Guatemala ha estat marcada per revolucions, cops d'estat, governs antidemocràtics i diverses intervencions dels Estats Units, la més recent el 1954. Després d'una guerra civil de 36 anys, la violència política va acabar el 1985 i s'hi va instaurar un règim democràtic.

Economia

El sector agrícola representa el 25% del Producte Intern Brut, 66% de les exportacions i el 50% de la força laboral. El café, el sucre i la banana són els productes principals. La manfuactura i la construcció representen el 20% del Producte Intern Brut. Els acord de pau de 1996, els quals van finalitzar amb una guerra civil de 36 anys, van remoure els obstacles a la inversió estrangera, i han accelerat el creixement econòmic del país.

Política

La branca legislativa de Guatemala està representada per un congrés (Congreso de la República, Congrés de la República) compost per una cambra de 158 membres, elegits cada 4 anys. El president de Guatemala, elegit cada 4 anys, és el cap de govern i d'estat, i representa el poder executiu de la nació, assistit per el gabinet i els ministeris de la nació.

Divisió Administrativa

Guatemala està dividida en 22 departaments:
1.Alta Verapaz
2.Baja Verapaz
3.Chimaltenango
4.Chiquimula
5.El Petén
6.El Progreso
7.El Quiché
8.Escuintla
9.Department de Guatemala
10.Huehuetenango
11.Izabal
 12.Jalapa
13.Jutiapa
14.Quetzaltenango
15.Retalhuleu
16.Sacatepéquez
17.San Marcos
18.Santa Rosa
19.Sololá
20.Suchitepequez
21.Totonicapán
22.Zacapa
 Zacapa

Demografia

Els mestissos i els amerindis occidentalitzats (coneguts a Guatemala com a ladinos), representen el 56% de la població. Els amerindis que no han estat assimilats i descendents del poble maia, representen el 43% de la població. La majoria de la població viu en àrees rurals, encara que amb el recent desenvolupament econòmic la urbanització està sent accelerada. La religió principal és el catolicisme. A les comunitats indígenes ha incorporat cultes tradicionals amerindis. El 40% de la població és protestant. L'1% de la població encara practica religions maies. La llengua oficial és l'espanyol, però no tota la població el parla. A Guatemala encara es parlen diverses dialectes de la llengua maia, especialment a les comunitats rurals. Categoria:Guatemala ja:グアテマラ ko:과테말라 ms:Guatemala th:สาธารณรัฐกัวเตมาลา zh-min-nan:Guatemala

Ciutat de Guatemala

La ciutat de Guatemala (el seu nom complet és La Nueva Guatemala de la Asunción) és la capital i la ciutat més gran de Guatemala. La seva població varia entre el milió aproximat d'habitants del municipi i els més de dos milions i mig de l'aglomeració urbana, que inclou ciutats com Mixco, Villa Nueva, Petapa, San Juan Sacatepéquez i Villa Canales, totes amb més de cent mil habitants. Se situa en una vall muntanyosa al centre sud del país, una situació que afavoreix que la pol·lució de l'aire es concentri sobre la ciutat. Guatemala és la capital econòmica, política i cultural de la república, i també la metròpoli més gran de l'Amèrica Central. A més d'una gran varietat de restaurants, hotels i comerços, la ciutat té una trentena de galeries d'art i museus (que inclouen algunes destacades col·leccions d'art precolombí). Té cinc universitats, incloent-hi la Universidad de San Carlos, la tercera més antiga del Nou Món.

Història

Dins de la moderna ciutat de Guatemala es troba l'antiga ciutat maia de Kaminaljuyu, que es remunta a uns 2.000 anys enrere i és coneguda pels seus contactes comercials amb la llunyana Teotihuacan, al centre de Mèxic. El centre arqueològic de Kaminaljuyu estava situat a curta distància de la part antiga de la ciutat de Guatemala, i al final del segle XX la població va créixer al voltant de les ruïnes (i en alguns casos a sobre i tot, abans que fossin objecte de protecció). El centre cerimonial de Kaminaljuyu és ara un parc dins de la ciutat. En l'època colonial espanyola era una petita ciutat que comptava amb el monestir d'El Carmen, fundat el 1620. La capital de la colònia espanyola de l'Amèrica Central fou traslladada després que un terratrèmol destruís la vella ciutat coneguda com a Antigua Guatemala el 1775, que va comportar una gran expansió de la nova ciutat. categoria:GuatemalaCategoria:Capitals d'estats independents ja:グアテマラシティ ko:과테말라 시

Mèxic

Mèxic és un país d'Amèrica del Nord. El seu nom oficial és Estats Units Mexicans (Estados Unidos Mexicanos, en castellà), ja que està constituït com una federació d'estats. La seva capital és la Ciutat de Mèxic.

Origen del nom

El nom del país prové del nom de la seva ciutat capital la ciutat de Mèxic. L'origen d'aquest nom, però, no es coneix amb precisió. D'acord amb alguns filòlegs, Mèxic es deriva de Mexitli el nom del déu de la guerra dels asteques, el qual es deriva de metztili (lluna) i xictli (centre, melic o probablement fill). La terminació -co, significa lloc o regió. Altres propostes linguïstiques són: regió dels ungits, cara de la lluna, poble del maguei, o poble de Mexi (un altre nom pel déu principal dels asteques, Huitzilopotxtli). L'ortografia catalana de Mèxic prové de la transcripció del nàhuatl al castellà antic, i per tant, la pronunciació original de la x era /ʃ/. Una transcripció catalana moderna de la pronunciació nàhuatl seria Meixico.

Història

:Article principal: Història de Mèxic Durant més de 3000 anys, diverses civilitzacions americanes es van desenvolupar a Mèxic, l'olmeca, la maia i l'asteca, que hi van bastir grans ciutats. Els maies tenien amplis coneixements d’astronomia, com es pot comprovar a les ruïnes d'un observatori d’aquella època a Yucatan, un estat al sud-est de Mèxic. Els espanyols van arribar a Mèxic el 1519, van derrotar els asteques el 1521, i van establir la colònia de la Nova Espanya. Aquesta va ser la colònia més poblada i més pròspera d’Amèrica, comptant amb 6 milions d’habitants el 1800, dels quals gairebé més la meitat eren espanyols o descendents d'espanyols (criolls). El 16 de setembre, 1810, Miguel Hidalgo y Costilla, un sacerdot catòlic, va declarar la independència de Mèxic. Diversos generals se li van unir, però la presència espanyola al país era tan forta que la guerra va ser llarga, i no acabà sinó al 1821, data en la qual l'exèrcit reialista (lleial al rei d'Espanya) i l'exèrcit independentista o republicà es van unir proclamant la independència. Mèxic es va constituir en una monarquia parlamentària, creant el primer Imperi Mexicà. Aquest sistema de govern no duraria ni un any, ja que les forces republicanes van prendre el poder. Així Mèxic va quedar constituït com una República Federal. El govern mexicà va permetre l’entrada d’immigrants nord-americans i anglesos a l’estat de Texas per poblar les zones deshabitades. Els immigrants havien de jurar lleialtat al govern mexicà, però mai no ho van fer, sinó que es van rebel·lar en contra del govern, i amb suport dels Estats Units, es van independitzar de Mèxic el 1836 i el 1845 es van unir als Estats Units com un estat més. La independència de Texas també va ser la resposta al govern centralista de Antonio López de Santa Anna, el qual va limitar l'autonomia dels estats de la federació. Altres estats van declarar la secessió del país com Yucatán i Nuevo León, però, van ser re-integrats al país quan la constitució federal, que donava garantia de l'autonomia dels estats, va ser re-instaurada. Uns anys després, aprofitant la confusió quant als límits territorials del nou estat de Texas, Estats Units va envair Mèxic en la Guerra d'Invervenció Nord-Americana, a la fi de la qual van prendre un terç del territori mexicà, incloent-hi els estats de Califòrnia, Arizona, Nou Mèxic, Colorado, Utah i Nevada. Nevada El 1862, i amb el suport dels conservadors mexicans que volien reinstaurar el sistema monàrquic a Mèxic, França va envair Mèxic. Encara que els francesos van ser derrotats en la Batalla de Puebla el 5 de maig, 1862, les forces franceses van retornar el any següent, i aquesta vegada van prendre el control del país amb els conservadors mexicans. El arxiduc Maximilià d'Habsburg va ser nomenat l'emperador "Maximilià I de Mèxic". Benito Juárez, president abans de la invasió, va lluitar en contra dels invasors, i el 1867 l'exèrcit republicà va guanyar el control del país, i es va restaurar el govern republicà. A finals del segle XIX, sota el govern pro-europeu de Porfirio Diaz, Mèxic va experimentar un impressionant creixement econòmic. La inversió estrangera va permetre el desenvolupament de la indústria petroliera així com la construcció del sistema ferroviari. Aquest període de pau relativa és conegut com al "Porfiriato". No obstant això, la classe alta en va ser l’única beneficiada, mentre milers d’indígenes seguien vivint en pobresa extrema. La desigualtat social, així com la insistència del president a reelegir-se per cinquena ocasió, van provocar manifestacions iniciant així la Revolució Mexicana el 20 de novembre, 1910. Després de la revolució, els generals es van organitzar en un partit, anomenat el Partit Revolucionari Institucional, el partit més fort en la política mexicana fins a la fi del segle XX. Durant les dècades de 1930 a 1970 Mèxic va tenir un nou creixement econòmic, però no suficient per a igualar el creixement demogràfic. També en aquesta època Mèxic va rebre milers d’immigrants sud-americans així com a un gran nombre de espanyols i catalans refugiats després de la Guerra Civil Espanyola. Guerra Civil Espanyola Després de la crisi del petroli las dècades de 1970 i 1980, l’economia mexicana es va col·lapsar, duent a molta gent a la pobresa. En aquesta època el Partit Revolucionari Institucional, qui havia guanyat gairebé tots els llocs públics del país, va començar a perdre en moltes eleccions. Abans de 1990 ja havia perdut eleccions per a governadors d’estats, i el 1995 ja no tenia la majoria en la Càmera de Diputats. Finalment, el 2000 va perdre, després de més de 70 anys, les eleccions presidencials, on va guanyar Vicente Fox, del Partit Acció Nacional. L'1 de gener, 1994 Mèxic, els Estats Units i el Canadà van crear el NAFTA, una Zona de Lliure Comerç per a Nord-Amèrica. El 23 de març, 2005, els presidents del tres països van signar la Societat de Seguretat i Prosperitat de Nord-Amèrica (SPP), un pas cap a una major integració comunitària.

Geografia

Societat de Seguretat i Prosperitat de Nord-AmèricaMèxic està situat en la zona sud-occidental del continent nord-americà. Mèxic s'estén 3000 km de nord-oest a sud-est. Mèxic limita al nord amb els Estats Units, al sud-est amb Guatemala i Belize, a l'oest amb l'oceà Pacífic i a l'est amb el Golf de Mèxic i la mar Carib. Baja California al nord-oest, és una península de 1.250 km (de nord cap al sud), que forma el Golf de Califòrnia, també conegut com a Mar de Cortés. A l'est el Golf de Mèxic està format per una altra península, la península del Yucatán. La major part del territori és muntanyós: dues cadenes de muntanyes s'estenen de nord a sud, anomenades Sierra Madre oriental i occidental. La Sierra Nevada travessa el centre del país d'oest a est, on es troben els punts més alts, com ara el Popocatépetl, amb més de 5.000 metres d'altitud, i el Pic d'Orizaba el més alt del país. El terreny i el clima varien, desèrtic al nord, muntanyós al centre, i tropical al sud. Els rius principals dels país són: Río Bravo del Norte (Río Grande), Usumacinta, Grijalva, Balsas, Pánuco i Yaqui.

Economia

:Article principal: Economia de Mèxic D'acord amb el Banc Mundial, Mèxic té la renda per càpita (RNB per càpita) més alta de Llatinoamèrica i s'ha consolidat com un país de renda mitja-alta. A més, és l'únic país llatinoamericà que pertany a la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OECD). No obstant això, la distribució de la riquesa del país no és equitativa i la divisió entre rics i pobres, nord i sud, grans ciutats i pobles indígenes, és gran. Encara així el país va tenir una increïble recuperació de l'última crisi financera de 1994-1995. Mèxic és la dotzena economia més gran del món (d'acord a la [http://www.worldbank.org/data/databytopic/GDP.pdf la mesura del Banc Mundial del Producte Intern Brut de la Nació]) i un dels principals països exportadors de matèria primera i manufactura a nivell internacional. L'activitat econòmica del país està en gran mesura fusionada amb la dels Estats Units d'Amèrica, els quals consumeixen més del 85% de les exportacions mexicanes. El PIB del 2004 va créixer més de 4%, però la taxa d'atur va arribar gairebé al 4% en el mateix any, la més alta dels últims 10 anys. Des de mitjans de la dècada dels anys vuitanta el país s'ha inclinat per un model econòmic neoliberal amb una forta èmfasi en l'obertura comercial a altres mercats, la qual cosa ha convertit al país en el líder mundial en acords de lliure comerç, havent signat convenis d'aquest tipus amb 40 països en 12 diferents Tractats. La seva associació comercial principal està en el Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (TLCAN o NAFTA), integrat per Estats Units, Canadà i Mèxic. Mèxic també compta amb tractats de lliure comerç amb la Unió Europea dels 25, Israel, Noruega, Islàndia, Liechtenstein, Suïssa, Japó i alguns països de l'Amèrica Llatina, i és soci observador i futur membre associat del Mercosur.

Política

La Constitució actual de Mèxic es va escriure el 1917. La Constitució estableix que Mèxic és una República Federal amb branques de govern legislativa, executiva i judicial, clarament separades. La branca executiva està representada pel President de la República, elegit cada 6 anys, sense reelecció. La branca legislativa està representada pel Congrés de la Unió, que està dividit en la Cambra de Diputats i el Senat. Finalment, la branca judicial està representada per la Cort Suprema de Justícia de la Nació. Els partits politics més importants a Mèxic són:
- Partit Revolucionari Institucional (PRI), establert el 1929, unint als generals de la Revolució Mexicana de 1910-1917. És un partit de centre-esquerra o social-demòcrata.
- Partit Acció Nacional (PAN), creat el 1939. És un partit de centre-dreta.
- Partit de la Revolució Democràtica (PRD) creat el 1989. És un partit d'esquerra. L'actual president de la república, Vicente Fox, va ser un candidat del PAN, encara que en la Cambra de Diputats i en el Senat, el PRI té majoria. Per a les eleccions presidencials del 2006 el candidat favorit és del PRD.

Divisió administrativa

:Article principal: Estats de Mèxic Estats de Mèxic

Estats

Mèxic és una federació d'estats. Està dividit en 31 estats i el Districte Federal. Els estats de Mèxic són:

Ciutats importants

estats de Mèxic Les següents són les àrees metropolitanes amb més d'1 milió d'habitants a Mèxic: #Ciutat de Mèxic (22,1 milions d'habitants) #Guadalajara (4,0 milions) #Monterrey (3,8 milions) #Puebla (2,2 milions) #Tijuana (1,3 milions) #León (1,2 milions) #Ciudad Juárez (1,2 milions) #Toluca (1,2 milions) #Torreón (1,1 milions)

Demografia

Mèxic és el país castellanoparlant més gran del món, amb un població de 104 milions d'habitants, i és el segon país més poblat d'Amèrica Llatina, després de Brasil.

Etnografia

Mèxic és ètnicament divers. El 79% de la població es mestissa, és a dir d'ascendència europea i d'ascendència indígena. L'11% és indígena, segons fonts governamentals, encara que altres fonts indiquen que el 30% és predominantment indígena. El 9% és d'ascendència completament europea (principalment d'Espanya, Itàlia, Alemanya, Regne Unit, França, Rússia i Polònia). L'1% restant inclou turcs, japonesos, libanesos i xinesos. La migració sud-coreana ha augmentat els últims cinc anys. A Mèxic també van immigrar un nombre considerable d'argentins, colombians, xilens, cubans, centre-americans i brasilers, ja que el país tenia una política molt assequible per tal que els llatinoamericans obtinguessin asil polític quan aquests països estaven experimentant guerres civils i persecució política. A Mèxic és on el més gran nombre de nord-americans viu fora dels Estats Units. Això és causa de la integració econòmica de ambdós països sota el Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (NAFTA), i també perque els petits pobles mexicans són considerats com a excel·lents llocs pels jubilats, com San Miguel de Allende, la població del qual el 50% són nord-americans.

Llengües

La llengua oficial de Mèxic és el castellà. No obstant això, més del 7% de la població parla una llengua indígena. El govern reconeix 62 llengües indígenes, i l’educació primària és bilingüe en les comunitats indígenes. Les llengües indígenes més importants a Mèxic són el nàhuatl i el maia. L'anglès s’ha convertit en la segona llengua en importància a Mèxic i és parlada principalment als estats que tenen frontera amb els Estats Units i a les grans ciutats. De les llengües que van portar les immigrants europeus, el cas del vènet mereix atenció. Els immigrants de la regió del Vèneto es van establir a Chipilo, a l’estat de Puebla. Avui, les ciutadans de Chipilo encara parlen el vènet, fent-la una llengua minoritària a Puebla. Un altre cas interessant és el cas de la llengua plautdietsch parlada pels descendents dels immigrants menonites d'Alemanya i dels Països Baixos als estats de Chihuahua i Durango al nord de Mèxic. El català és parlat només pels immigrants o descendents dels immigrants que hi van arribar després de la Guerra Civil Espanyola, i que es van establir principalment a la Ciutat de Mèxic i a Guadalajara.

Religió

La població mexicana és predominantment catòlica (el 89% de la població es considera catòlica, encara que un percentatge molt menor és practicant). El 6% de la població és protestant, del qual les branques pentecostal i la carismàtica són les més nombroses. També hi ha un nombre considerable de jueus (principalment a la ciutat de Mèxic). El mormonisme ha estat creixent sobretot a les ciutats fronteres amb els Estats Units. Encara que cap religió pre-hispànica no ha sobreviscut, a les comunitats indígenes el catolicisme ha fet un sincretisme amb elements asteques o maies.

Educació

Alfabetisme

Mèxic ha assolit impressionants avanços en eduació en els últims vint anys. L'any 2004, l'alfabetització general era del 92%, i l'alfabetització del joves (edat 15-24) era del 96%. L'eduació primària i secundària és gratuïta i obligatoria a tot el país. Hi ha programes d'educació bilingües i interculturals per a les comunitats indígenes.

Educació a distància

Mèxic va ser el primer país del món en establir en els anys setanta, un sistema d'educació secundària a distància per a les petites comunitats i petits pobles. L'any 2005 aquest sistema comptava amb prop de 30,000 escoles connectades, 3 milions d'alumnes i 300.000 professors que reben aquesta programació educativa en videoconferències i teleconferències transmeses per via satel·lital. Aquestes escoles es coneixen a Mèxic com a telesecundarias. El sistema mexicà transmet la seva programació també a certs països de l'Amèrica Central i a Colòmbia, i és utilitzat al sud dels Estats Units com a mètode d'ensenyament bilingüe.

Universitats

Les cinc universitats més importants a Mèxic són:
- [http://www.unam.mx Universitat Autònoma Nacional de Mèxic] UNAM, Ciutat de Mèxic.
- [http://www.itesm.mx Institut Tecnològic de Monterrey] ITESM, Monterrey.
- [http://www.udlap.mx Universidad de las Américas] UDLA, Puebla.
- [http://www.uia.mx Universidad Iberoamericana] UIA, Ciutat de Mèxic
- [http://www.uag.mx Universitat Autònoma de Guadalajara] UAG, Guadalajara.

Premis Nobel


- Literatura: Octavio Paz, 1990
- Química: Mario Molina, 1995
- Pau: Alfonso García-Robles, 1982

Destinacions turístiques importants

Platges


- Acapulco
- Cancún
- Los Cabos
- Puerto Vallarta

Ciutats amb arquitectura colonial


- Guanajuato
- Oaxaca
- San Miguel de Allende
- Taxco

Ruïnes pre-colombines


- Teotihuacan
- Palenque
- El Tajin

Enllaços externs

Govern


- [http://www.gob.mx Govern de Mèxic, en castellà]
- [http://www.presidencia.gob.mx Web del President de Mèxic, en castellà]
- [http://www.inegi.gob.mx Instituto Nacional de Estadística, Geografía e Informática, en castellà]
- [http://http://www.sre.gob.mx/barcelona/ Consulat de Mèxic a Barcelona]

Periòdics i agències d'informació


- [http://www.reforma.com Reforma]
- [http://www.eluniversal.com.mx El Universal]
- [http://www.imagen.com.mx Imagen Informativa]

Altres


- [http://orfeocatala.com/ Orfeó Català de Mèxic] Categoria:Mèxic ja:メキシコ ko:멕시코 ms:Mexico simple:Mexico th:ประเทศเม็กซิโก zh-min-nan:México

Mar Carib

El mar Carib, també anomenat mar de les Antilles, és una massa d'aigua adjacent a l'oceà Atlàntic, al sud del golf de Mèxic. Al sud, banya les costes de Veneçuela, Colòmbia i el Panamà; a l'oest, les de Costa Rica, Nicaragua, Hondures, Guatemala, Belize i la península del Yucatán, a Mèxic; al nord, les de les Grans Antilles (Cuba, la Hispaniola, Jamaica i Puerto Rico), i a l'est les de les Petites Antilles. Segons les llengües oficials dels estats i territoris que l'envolten, és anomenat Mar Caribe en espanyol, Caribbean Sea en anglès, Mer des Caraïbes en francès i Caribische Zee en neerlandès. El mar Carib té una extensió de 2.754.000 km². La màxima profunditat n'és la fossa de les Caiman, entre Cuba i Jamaica, a 7.500 m sota el nivell del mar. L'àrea sencera banyada pel mar Carib, especialment les nombroses illes que hi ha, és coneguda simplement com el Carib.

Vegeu també


- Illes del Carib
- el Carib
- les Antilles Categoria:Mars ja:カリブ海

Hondures

Hondures és una república de l'Amèrica Central que limita a l'oest amb Guatemala i El Salvador, al sud amb Nicaragua i l'oceà Pacífic i al nord amb el golf d'Hondures i el mar Carib. Belize (l'antiga "Hondures Britànica") està només a 75 km enllà del golf d'Hondures. Té una extensió de 112.090 km² i una població estimada de 6.500.000 habitants (2005). Tegucigalpa n'és la capital, amb 850.000 habitants i una aglomeració urbana d'un milió i mig, seguida de San Pedro Sula (490.000 hab.), que dins la seva aglomeració urbana (690.000 hab.) conté la ciutat de Choloma (140.000 hab.); també passen dels cent mil habitants La Ceiba i El Progreso. El territori hondureny és muntanyós (punt culminant, el Cerro Las Minas, amb 2.865 m d'altitud), amb estretes planes costaneres i un litoral accidentat: a la costa caribenya s'obre el golf d'Hondures i la llacuna de Caratasca, i a la costa del Pacífic hi ha el golf de Fonseca. Pertanyen també a Hondures les anomenades Islas de la Bahía (Roatán, Guanaja i altres). El clima varia de subtropical a les terres baixes fins a temperat a les muntanyes. Antiga colònia espanyola, Hondures va esdevenir un estat de les Províncies Unides de l'Amèrica Central el 1823, i una república independent el 1840. Després de dues dècades i mitja de governs militars, el 1982 es va aprovar una nova constitució que consagrava el joc democràtic. Durant els anys 80 Hondures va ser un refugi segur per a la contra antisandinista que combatia contra el govern de Nicaragua i un aliat de les forces governamentals d'El Salvador en la seva lluita amb les guerrilles d'esquerra.

Enllaços externs

Govern d'Hondures


- [http://www.casapresidencial.hn/ Presidència d'Hondures]
- [http://www.congreso.gob.hn/ Congrés dels Diputats]

Informació i Premsa


- [http://www.laprensa.hn/ La Prensa de Honduras]
- [http://tribuna.icomstec.com/news/index.php La Tribuna de Honduras]
- [http://www.tiempo.hn/ El Tiempo de Honduras]
- [http://www.elheraldo.hn/ El Heraldo de Honduras]
- [http://www.marrder.com/htw/ Honduras This Week en anglès] Categoria:Hondures ja:ホンジュラス ko:온두라스 ms:Honduras zh-min-nan:Honduras

Ciutat de Guatemala

La ciutat de Guatemala (el seu nom complet és La Nueva Guatemala de la Asunción) és la capital i la ciutat més gran de Guatemala. La seva població varia entre el milió aproximat d'habitants del municipi i els més de dos milions i mig de l'aglomeració urbana, que inclou ciutats com Mixco, Villa Nueva, Petapa, San Juan Sacatepéquez i Villa Canales, totes amb més de cent mil habitants. Se situa en una vall muntanyosa al centre sud del país, una situació que afavoreix que la pol·lució de l'aire es concentri sobre la ciutat. Guatemala és la capital econòmica, política i cultural de la república, i també la metròpoli més gran de l'Amèrica Central. A més d'una gran varietat de restaurants, hotels i comerços, la ciutat té una trentena de galeries d'art i museus (que inclouen algunes destacades col·leccions d'art precolombí). Té cinc universitats, incloent-hi la Universidad de San Carlos, la tercera més antiga del Nou Món.

Història

Dins de la moderna ciutat de Guatemala es troba l'antiga ciutat maia de Kaminaljuyu, que es remunta a uns 2.000 anys enrere i és coneguda pels seus contactes comercials amb la llunyana Teotihuacan, al centre de Mèxic. El centre arqueològic de Kaminaljuyu estava situat a curta distància de la part antiga de la ciutat de Guatemala, i al final del segle XX la població va créixer al voltant de les ruïnes (i en alguns casos a sobre i tot, abans que fossin objecte de protecció). El centre cerimonial de Kaminaljuyu és ara un parc dins de la ciutat. En l'època colonial espanyola era una petita ciutat que comptava amb el monestir d'El Carmen, fundat el 1620. La capital de la colònia espanyola de l'Amèrica Central fou traslladada després que un terratrèmol destruís la vella ciutat coneguda com a Antigua Guatemala el 1775, que va comportar una gran expansió de la nova ciutat. categoria:GuatemalaCategoria:Capitals d'estats independents ja:グアテマラシティ ko:과테말라 시

Segle IV

Esdeveniments:


- El cristianisme es converteix en religió oficial de l'Imperi Romà.

Personatges importants


- Sant Agustí d'Hipona
- Constantí, emperador romà

Invents, descobriments, introduccions


- Sorgeixen els primers hospitals Vegeu la Taula anual del segle IV ----
Un segle abans / Un segle després
Categoria:Segle IV ja:4世紀 ko:4세기 simple:4th century th:คริสต์ศตวรรษที่ 4

Segle XI

Esdeveniments:


- Feudalisme ple
- Els víkings arriben a Amèrica
- Gran Cisma d'Occident (1054)
- Comencen les croades (1009)
- Ordre del Císter
- Neix la primera universitat a Bolonya

Personatges importants


- El Cid
- Avicena, filòsof àrab

Invents, descobriments, introduccions


- Ús militar dels coets Vegeu la Taula anual del segle XI ----
Un segle abans / Un segle després
Categoria:Segle XI ja:11世紀 ko:11세기 simple:11th century th:คริสต์ศตวรรษที่ 11

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
  - El Congrés dels Diputats
  - El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.

Demografia

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Llengua

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia. Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya. L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat. La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants". També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab

Religió

Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.

Enllaços relacionats


- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya

Enllaços externs


- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa Categoria:Espanya fiu-vro:Hispaania ja:スペイン ko:에스파냐 ms:Sepanyol simple:Spain th:ประเทศสเปน zh-min-nan:Se-pan-gâ

1823

Esdeveniments:


- 28 de gener - Xile: Bernardo O'Higgins abdica del càrrec de director suprem del país.

Naixements:

Necrològiques:


- 26 de gener - Berkeley (Anglaterra): Eduard Jenner, metge anglès que va desenvolupar la vacuna contra la verola.
- 11 de setembre - Londres (Anglaterra): David Ricardo, economista anglès del corrent de pensament clàssic.

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XIX ko:1823년 ms:1823 simple:1823

Províncies Unides de l'Amèrica Central

Les Províncies Unides de l'Amèrica Central foren un país independent des del juliol de 1823 fins al 1841. Es va constituir com una federació dels següents estats: Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua i Costa Rica. També va ser coneguda com els Estats Units de l'Amèrica Central i, segons la constitució de 1824, Federació de Centreamèrica.

Història

Les províncies de l'Amèrica Central formaven part del virregnat de la Nova Espanya i aquesta sota el govern d'Espanya. Mèxic va proclamar-ne la independència el 1821 i es va conformar un sistema de govern monàrquic conegut com l'Imperi Mexicà. Les províncies de l'Amèrica Central van proclamar la seva independència d'Espanya el 15 de setembre de 1821 i es van unir a Mèxic. Però, amb la dissolució de l'Imperi Mexicà i la instauració del sistema republicà mexicà el 1823, les províncies centreamericanes es van separar de Mèxic i van formar una federació d'estats independent. Cal esmentar que l'estat de Chiapas, originalment considerat una província de l'Amèrica Central, va decidir, per referèndum, romandre com a territori mexicà. referèndum Els liberals centreamericans tenian esperances en la constitució d'aquesta federació d'estats, la qual esperaven que evolucionaria cap a un estat modern i democràtic, enriquit principalment pel comerç internacional que es realitzava entre l'oceà Atlàntic i l'oceà Pacífic. No obstant això, la república va enfrontar problemes insuperables, amb la forta oposició dels conservadors, l'Església Catòlica i els grans latifundis. Després d'una guerra civil, la federació es va dissoldre entre el 1838 i el 1840. Durant el segle XIX es va intentar unir de nou els estats de l'Amèrica Central en una sola federació, sense èxit.

Presidents


- 1823 – 1825 : José Cecilo del Valle
- 1825 – 1829 : Manuel José Arce
- 1829 – 1830 : José Francisco Barrundia (interí)
- 1830 – 1839 : Francisco Morazán (va ser cap d'estat de la república fins a 1840)

Enllaços externs


- [http://www.cervantesvirtual.com/portal/constituciones/Rep_Fed_Centroamerica/rep_fed_centroamerica.shtml Constitucions dels intents d'unificació]
- [http://www.crwflags.com/fotw/flags/cam-us.html Banderes de les Províncies Unides de l'Amèrica Central]
- [http://www.zum.de/whkmla/histatlas/centramerica/centram182140.gif Mapa de les Províncies Unides de l'Amèrica Central] Categoria:Història d'Amèrica ja:中米連邦

Estats Units

Els Estats Units d'Amèrica són una federació de 50 estats, més algunes altres entitats. Freguen en extensió total la xifra de 10.000.000 de quilòmetres quadrats. La data oficial de la fundació dels Estats Units és el 4 de juliol, 1776, quan el Segon Congrés Continental, que representava tretze colònies britàniques, van adoptar la declaració de la independència. Però, la estructura de la nació va canviar radicalment el 1788 quan els estats van reemplaçar els Articles de la Confederació amb la Constitució dels Estats Units; la data en la que els tretze estats van adoptar la constitució és considerada la data "d'entrada a la Unió", convertint-se en part dels Estats Units. Els Estats Units mantenen acords comercials amb un nombre important de nacions. Són fundadors i socis principals de molts organismes internacionals, com el BIRD, l'FMI o l'OTAN, i tenen dret de vet al Consell de Seguretat de l'ONU. Els diferents governs dels Estats Units no han dubtat en la seva història d'usar la seva influència en organismes multilaterals, i quan això ha fallat, el seu poder militar, per protegir els seus interessos. Tenen una economia molt sòlida, que destaca en tots els camps: agricultura, ramaderia, mineria, pesca. La població actual supera els 267.000.000 de persones, la majoria d'origen europeu, amb percentatges importants de persones d'origen africà, llatí, asiàtic i una petita minoria d'amerindis. L'idioma més estès és l'anglès, encara que també hi destaquen el castellà, llengües asiàtiques i ameríndies. La població és urbana en un 90% i establerta sobretot als grans centres industrials i comercials del centre i, sobretot, a la costa. La capital és Washington i les seves principals àrees urbanes són: Nova York, Los Angeles, Chicago, Dallas, Houston, Seattle, etc.

Geografia

Els seus límits són: #Al nord amb el Canadà (i, pel que fa a l'estat d'Alaska, amb l'oceà Àrtic). #Al sud amb Mèxic. #A l'est amb l'oceà Atlàntic. #A l'oest amb l'oceà Pacífic. Ja que són el tercer país més gran del món, després de Rússia i el Canadà, amb un àrea de 9.631.418 km², els Estats Units contenen una enorme varietat geogràfica: boscos de clima templat a la costa est, àrees pantanoses al sud-est, grans planes al centre, un sistema fluvial dels rius Mississippi-Missouri, els grans Lacs, les muntanyes rocalloses a l'oest de les planes, deserts i canyons a l'oest de aquest sistema muntanyós, i boscos de clima templat a l'oest. A més, la geografia d'Alaska és volcànica i amb un clima àrtic, i les illes d'Hawaii tenen un clima tropical. La geografia és accidentada a la zona centre-oest, on hi ha les muntanyes Rocalloses; a la zona est, on hi ha els Apalatxes, i a la regió sud-oest, on comença la Sierra Madre mexicana.

Història

El territori dels Estats Units havia estat habitat per pobles amerindis 13.000 anys abans de l'arribada dels europeus el segle XVI (espanyols), i el segle XVII (francesos, anglesos i neerlandesos). Després de la Guerra dels Set Anys entre Espanya i Gran Bretanya, les dues potències es van repartir Nord-Amèrica. El 1776 tretze colònies es van separar de la Gran Bretanya per formar els Estats Units, la primera república federal constitucional del món. L'estructura original va ser una confederació, el 1777 i ratificada el 1781 en els Articles de la Confederació. Aquest sistema tenia compilacions, i el 1789 es va crear la Constitució que establia un govern federal més centralitzat que una Confederació. Després d'assegurar la independència, els Estats Units van començar la seva expansió cap a l'oceà Pacífic, gràcies a la compra de Louisiana i d'adquirir, per mitjà d'una guerra contra Mèxic, la meitat del seu territori que incloïa els estats de Califòrnia, Nou Mèxic, Arizona, Utah, Nevada, Colorado i part de Texas, que ja s'havia independitzat de Mèxic, amb el suport de les nord-americans dirigits per Samuel Houston, el 1836. Després van adquirir el territori d'Oregon de la Gran Bretanya (corresponent a una àrea molt superior a la de l'estat homònim actual) i Alaska de Rússia. Amb l'adquisició de nous territoris, nous estats van ser afegits a la Unió. En el procés, van desplaçar als pobles amerindis, prenent o expropiant les seves terres, matant-ne molts, i obligant-los a establir-se en altres àrees. Rússia Des de l'època colonial, existia una carència de mà d'obra, la qual cosa va propiciar l'establiment de la comercialització inhumana i l'esclavitud de persones d'origen africà. Durant el segle XIX, els Estats Units es van dividir en qüestions relacionades amb els drets dels estats i la continuació de l'esclavitud. Els estats del nord s'oposaven a l'esclavitud, però, els estats del sur pensaven que era necessària per a continuar amb l'èxit de l'agricultura, i volien estendre-la als nous territoris adquirits. La disputa va arribar a la crisi el 1861 data en la qual 7 estats del sud se separaven de la Unió per a formar un nou país, els Estats Confederats d'Amèrica, iniciant la Guerra civil dels Estats Units. Poc després 4 estats més es van separar. Guerra civil dels Estats UnitsEl llavors president, Abraham Lincoln, no va reconèixer la secessió, va publicar la Proclamació de l'Emancipació, declarant la llibertat de tots els esclaus als estats del sud, encara que no va ser realitat sinó a la fi de la guerra el 1865 amb la dissolució de la Confederació. La Guerra Civil va acabar amb la disputa sobre el dret dels estats per a separar-se de la Unió, donant de més poder al govern federal que no pas als estats. El país va experimentar un impressionant creixement econòmic, propiciat per la immigració massiva de persones d'origen europeu. A finals del segle XIX, els Estats Units s'havien ja convertit en una potència industrial. La nació es va convertir en un centre de desenvolupament tecnològic. El 1929 però, el país va experimentar la Gran Depressió, un període de severa contracció econòmica després de la Primera Guerra Mundial que s'estengué arreu del món. Els Estats Units van participar en la Primera i en la Segona Guerra Mundial, consolidant-se com a potència militar després de la fi de la Guerra Freda. Els Estats Units també van participar en la Guerra de Corea i la Guerra de Vietnam, en les quals també es va involucrar la Unió Soviètica. A partir de la dècada dels noranta, els Estats Units s'han involucrat en accions per a l'establiment de la pau o de la democràcia en diverses nacions, Kosovo, Haití, Somàlia, Libèria i, recentment a l'Afganistan i a l'Iraq.

Economia

:Article principal: Economia dels Estats Units Els Estats Units són una potència mundial amb importantíssimes empreses en tots els sectors de l'economia. El país disposa de rics recursos minerals amb extensos jaciments d'or, petroli, carbó, i urani. Les indústries agrícoles principals són de blat de moro, blat, sucre, i tabac. El sector industrial produeix, entre altres coses, cotxes, avions, i productes electrònics. La indústria més gran és ara el sector de serveis. Els Estats Units són la tercera destinació turística més important del món després de França i Espanya. L'activitat econòmica s'estén a tot el país: Nova York és el centre industrial, financer, i televisiu de la nació; la Silicon Valley, a Califòrnia, és el centre tecnològic del país; Los Angeles és el centre cinematogràfic; Detroit és el centre de la indústria de l'automòbil, i els estats de las Grans Planes, al centre del país, són coneguts com les "paneres" del país, per la seva producció agrícola; Texas és el centre petrolier; i el sud-est del país és un centre important de recerca mèdica i on es localitzen les indústries tèxtils més importants del país. El Producte Intern Brut dels Estats Units és el més gran del món. El seus principals socis comercials són: Canadà (20%) i Mèxic (12%), amb els que integren el NAFTA, l'àrea comercial més gran del món. Altres importants socis comercials són: la República Popular de Xina (10%, 11% si s'hi inclou Hong Kong) i el Japó (8%). Més del 50% de tot el comerç es realitza amb aquests quatre països.

Política

Japó És un país democràtic, representatiu i federal governat per un president electe per a un període de 4 anys. El país està integrat per 50 estats autònoms. Els principals partits polítics són el Partit Republicà i el Partit Demòcrata, que dominen la política del país i per això algunes consideren la democràcia nord-americana una democràcia bi-partidista. Altres partits de menor importància són el Partit de la Reforma i el Partit Verd. Els estats de la federació encara conserven un grau relatiu d'autonomia. Cada estat té la seva pròpia constitució, i poden establir diferent sistemes governamentals. Nebraska, per exemple, té una branca legislativa representada per 2 cambres, i Nova Hampshire té el tercer cos legislatiu més gran del món angloparlant.

Divisió administrativa

Partit Demòcrata Els Estats Units d'Amèrica està dividit en 50 estats i altres entitats polítiques. La capital n'és Washington, localitzada al Districte de Columbia.

Estats

Estats que formen els Estats Units d'Amèrica:

Districte federal


- Districte de Colúmbia

Àrees insulars

La més important és l'estat lliure associat de Puerto Rico. Les següentes illes també són administrades pels Estats Units: Samoa Americana, Illa Baker, Guam, Illes Howland, Illa Jarvis, Atol Johnston, Escull Kingman, Atol Midway, Illa Navassa, Illes Marianes del Nord, Atol Palmyra, Illes Verges Nord-americanes i les Illes Wake.

Àrees metropolitanes

Illes WakeLes àrees metropolitanes més importants als Estats Units (i la població) són:
- Nova York-Northern New Jersey (18,3 milions)
- Los Angeles-Long Beach-Santa Ana (12,3 milions)
- Chicago-Naperville-Joliet (9,0 milions)
- Filadèlfia-Cadmen-Wilmington (5,7 milions)
- Dallas-Fort Worth-Arlington (5,1 milions)
- Miami-Fort Lauderdale-Miami Beach (5,0 milions)
- Washington-Arlington-Alexandria (4,7 milions; si s'hi inclou l'àrea de Baltimore: 7,9 milions)
- Houston-Bayton-Sugar Land (4,7 milions)
- Detroit-Warren-Livonia (4,4 milions)
- Boston-Cambridge-Quincy (4,4 milions)

Demografia

Origen ètnic

Els Estats Units tenen una demografia molt variada, el 77% de la població és d'origen europeu el 13% és de origen africà, el 4% d'origen asiàtic, l'1,5% és amerindi i el 0,3% d'origen hawaià o nadiu del Pacífic. Aquesta classificació demogràfica prové de les institucions governamentals i no hi existeix una divisió separada per a les persones d'origen llatinoamericà, (que als Estats Units es coneixen com a hispans) ja que poden pertànyer al grup racial d'origen europeu, amerindi, o mestís. No obstant això, la població d'origen llatinoamericà és el 17% del total, principalment provinent de Mèxic. En termes d'origen nacional, els països d'origen més importants dels nord-americans són: Alemanya, Irlanda, Anglaterra, Mèxic, Itàlia, França i Polònia. S'estima que hi ha més de 5 milions d'immigrants il·legals als Estats Units, principalment de Mèxic. Mèxic té la intenció de crear un programa d'immigració més ampli amb els Estats Units, però els conservadors d'aquest país s'oposen fins i tot a donar un estatus legal als immigrants que ja hi viuen i treballen.

Religió

El 52% del nord-americans són protestants (principalment baptistes o metodistes), el 24% són catòlics, l'1,3% són mormons, l'1,4% son jueus, el 0,5% són musulmans, el 7% tenen una altra religió, i el 14% es consideren ateus.

Llengua

No hi ha cap llengua oficial a nivell federal, però l'anglès és la llengua de facto, utilitzada en el govern, en la proclamació de les lleis, en les ordres executives, en els tractats diplomàtics i en altres publicacions oficials. L'anglès n'és oficial a 27 estats, tres dels quals (Hawaii, Louisiana i Nou Mèxic) també tenen una altra llengua oficial (hawaià, francès i espanyol). Els altres estats no tenen llengua oficial. L'espanyol és la segona llengua més parlada als Estats Units (per 28,1 milions de persones, el 10,7% de la població).

Enllaços externs


- [http://www.whitehouse.gov Pàgina de la Casa Blanca], en anglès i espanyol
- [http://www.embusa.es/barcelona.html Consolat General dels Estats Units a Barcelona], en català
- [http://www.embusa.es/ Ambaixada dels Estats Units a Espanya], en espanyol Categoria:Estats Units ja:アメリカ合衆国 ko:미국 ms:Amerika Syarikat simple:United States th:สหรัฐอเมริกา zh-min-nan:Bí-kok

1985

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 28 d'agost - Everest: Toni Sors, Óscar Cadiach Puig i Carles Vallès Ocaña, juntament amb els xerpes Shambu Tamang, Ang Karma i Narayan Shrestra, van ser els primers catalans en posar-hi els peus. :MÓN
- 12 d'abril - Madrid (Espanya): un atemptat atribuït a la "Jihad Islàmica" provoca 18 morts i 82 ferits en el restaurant El Descanso.
- 25 d'octubre - l'Argentina: el president Raúl Alfonsín decreta l'estat de setge durant 60 dies per a superar els intents colpistes.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 22 de febrer - Barcelona: Salvador Espriu, escriptor català. :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX als:1985 ja:1985年 ko:1985년 ms:1985 simple:1985 th:พ.ศ. 2528

Cafè

Coffea arabica
Coffea benghalensis
Coffea canephora
Coffea congensis
Coffea liberica
Coffea stenophylla El cafè és un arbre de la família de les rubiàcies (Coffea arabica) i la beguda estimulant que s'obté del seu fruit. La planta del cafè té flors estel·liformes blanques i oloroses, de fulles persistents de color verd fosc, i fruits de la mida d'una cirera. El cultiu del cafè és importantissim en molts països del món. La beguda, que conté cafeïna, és de gust amargant i estimulant. És una de les begudes estimulants més consumides arreu del món, després del te. te te te Category:ArbresCategoria:Aliments ms:Kopi ja:コーヒー

Producte Intern Brut

En l'economia el Producte Interior Brut o Producte Intern Brut (PIB) és un mesurament del valor de la producció econòmica d'un territori particular en termes financers o monetaris durant un període específic (usualment un any). El PIB es un mesurament de la renda i de la producció nacional de béns i serveis. Sovint és utilitzat com a indicador de la qualitat de vida d'un país, encara que aquesta interpret