:: wikimiki.org ::

Guerra Civil Espanyola

Guerra civil espanyola

Introducció

La Guerra Civil Espanyola, també anomenada segons els bàndols bel·ligerants Aixecament Nacional i Rebel·lió Feixista va ser una contesa que es va desenvolupar a Espanya entre 1936 i 1939, que va seguir al cop militar contra les institucions constitucionals de la República. L'autoanomenat "bàndol nacional" va aconseguir conquerir de l'anomenat "bàndol republicà" tot el territori espanyol, amb l'ajuda dels feixismes italià i alemany, mentre les forces democràtiques internacionals es rentaren les mans amb el pretexte de no interferir en un assumpte intern, tancant els ulls a les ajudes dels feixismes.

Causes

feixisme L'any 1936, el règim polític a Espanya era l'anomenada Segona República Espanyola, que era governada pels partits de esquerra, guanyadors de les eleccions de febrer de 1936. L'anomenat Front Popular aglutinava als partits d'esquerra, mentre que la CEDA, Confederació de Dretes Autònomes, ho feia amb la dreta. La vida política des d'aquest moment i fins el començament de la guerra va ser molt apassionada. Cada bàndol defensava les seves idees de forma bel·ligerant fins i tot de forma violenta. En les ciutats, es donaven enfrontaments entre pistolers. Un dels principals motius que els revoltats van adduir van ser l'anticlericalisme del Front Popular cap a l'Església Catòlica, a la qual feien responsable de la majoria de mals que tenia el país. Es van cremar esglésies, convents i altres edificis religiosos, i es va prohibir la Companyia de Jesús. Així mateix, també es van cometre excessos per part dels treballadors, que estaven farts de promeses durant el període anterior.

La guerra

Això va desembocar que el dia 17 de juliol a les 17 hores l'exèrcit d'Àfrica es rebel·lés contra el govern nacional sortit de les urnes, el que a l'endemà, 18 de juliol, es va estendre a nombrosos cossos de l'exèrcit en la península, malgrat que molts soldats sortiren al carrer obeïnt els comandaments, pensant que anaven a defensar la república, als quals es van unir la majoria de la Guàrdia Civil, quedant la Guàrdia d'Assalt en general fidel al govern de la República. Cal destacar entre els revoltats als Generals Mola, Sanjurjo, Cabanellas, Queipo de Llano i per descomptat a Francisco Franco que acabaria sent el "Generalíssim i Cap de tots els exèrcits". Per part republicana els personatges més famosos van ser l'Azaña, president de la República, José Giral, Juan Negrín López, Francisco Largo Caballero, tots ells presidents del govern en algun moment, i els militars o militaritzats: Líster, Galán, El Campesino, Vicente Rojo, Miaja, Mangada, Buenaventura Durruti... i altres polítics com Indalecio Prieto, Dolores Ibárruri (la Pasionaria), Wenceslao i Santiago Carrillo, Casares Quiroga, Martínez Barrio, Andreu Nin, Companys... La guerra va reflectir l'enfrontament ideològic entre l'esquerra i la dreta europees, pressagiant la Segona Guerra Mundial. Itàlia i Alemanya van enviar tropes voluntàries en suport del bandol "nacional", i l'URSS enviant armament i assessors a la part republicana o "vermella",del que bona part del mateix romangué a la frontera francesa durant la campanya de l´Ebre. En ambdós bàndols, la repressió de les idees contràries va ser sovint atroç. Moltes persones foren assassinades o empresonades per les seves idees durant i després de la guerra. Hi ha alguns autors que asseguren que les baixes produïdes per la guerra van anar d'un milió de persones, uns altres diuen que entre 500.000 i 750.000. En qualevol cas, Espanya va sofrir la pèrdua de moltes vides i l'exili de moltes altres.

Posició internacional

Tot i que en un principi els països democràtics d'Europa, devastats per la recent Primera Guerra Mundial, van fer costat a la República constitucional, aviat trobaren l'excusa per concentrar-se en la seva reconstrucció. El 1938 el comitè de no intervenció va ordenar la retirada de les Brigades Internacionals i el 23 de setembre es retiraven, rentant-se les mans amb el pretexte de no interferir en un assumpte intern, tancant els ulls a les ajudes dels feixismes italià i alemany al cop militar contra les institucions constitucionals. El conflicte va ser denunciat pel President de la República, el Doctor Negrín el 21 de setembre de 1938 a la Societat de les Nacions, que comdenmà el cop militar, però no va atendre les peticions d'ajuda. A la primera Conferència Internacional de les Nacions Unides (San Francisco, 1945) la Generalitat de Catalunya a l'exili va tornar a exposar la situació de Catalunya. Per aquella condemna, Espanya fou rebutjada com a membre de la Societat de Nacions[http://www.culturageneral.net/historiaespana/] el mateix any 1945, i no fou acceptada fins a deu anys més tard[http://www.un.org/spanish/aboutun/unmember.htm]. El 12_de_desembre de 1946 la 50ena Sessió plenària de les Nacions Unides Recomana que el Govern feixista de Franco de Espanya, calcat dels de Hitler i Mussolini sigui exclòs com a membre de les Nacions Unides i la retirada immediata dels embaixadors a Madrid, fins que es constitueixi un nou Govern acceptable.[http://www.derechos.org/nizkor/espana/doc/spa12dec46.html]

Personatges

Resum cronològic

1936

- 17 de juliol: Revolta de l'exèrcit al Marroc.
- 18 de juliol: La revolta s'estén al territori peninsular.
- 19 de juliol:
- El general Franco vola des de Canàries a Tetuan i pren el comandament de l'exèrcit d'Àfrica.
- Dimiteix Santiago Casares Quiroga, cap del govern republicà. S'encarrega la formació de nou govern a Diego Martínez Barrio, que davant la falta de suports declina l'encàrrec. Forma govern José Giral, que ordena el lliurament d'armes al poble.
- 20 de juliol: Comença el setge de l'Alcàsser de Toledo (Acadèmia d'Infanteria).
- 21 de juliol: Els rebels han adquirit el control de la zona espanyola del Marroc, les Illes Canàries, Balears (excepte Menorca), la part d'Espanya al Nord de la Serra de Guadarrama i del riu Ebre (excepte Astúries, Santander, País Basc i Catalunya). En grans ciutats la revolta ha triomfat a Sevilla, però ha fracassat a Madrid i Barcelona.
- 23 de juliol: La Junta de Defensa Nacional (govern dels rebels, autoanomenats nacionalistes) es reuneix per vegada primera a Burgos.
- Juliol-agost: Revolució espontània de col·lectivizacions.
- 14 d'agost: Amb la presa de Badajoz, per forces manades pel coronel Yagüe, queden unides les dues parts de la zona nacional.
- 4 de setembre: Amb Largo Caballero arriben els socialistes al govern. Les tropes manades per el capità Bayo reembarquen a Porto Cristo.
- 1 d'octubre:
- Franco es converteix en Cap d'Estat i Generalíssim.
- El govern de la República concedeix l'autonomia al País Basc. José Antonio Aguirre és designat president d'Euskadi.
- 4 de novembre: Amb els nacionalistes a les portes de Madrid, la CNT s'uneix al govern de Largo Caballero.
- 6 de novembre:
- Per a organitzar la defensa de Madrid es crea la Junta de Defensa, dirigida pel general Miaja.
- El govern republicà es trasllada a València.
- 8 de novembre:
- Comença la batalla de Madrid, que dura fins el dia 23 de Novembre que, amb ambdós bàndols exhausts, s'estabilitza el front.
- Arribada de les Brigades Internacionals.
- 18 de novembre: Reconeixement per part d'Itàlia i Alemanya del govern de Franco.
- 19 de novembre: És greument ferit en el front de Madrid el líder anarquista Buenaventura Durruti, mor a l'endemà.
- 20 de novembre: És afusellat en la presó d'Alacant, on estava pres des d'abans de l'aixecament, José Antonio Primo de Rivera, fill del Dictador Miguel Primo de Rivera i fundador de la Falange.

1937

- 17 de gener: Comença la batalla per a la presa de Màlaga. Tres columnes nacionalistes convergeixen sobre la ciutat, procedents de Sevilla i Granada. El 6 de Febrer, les tropes republicanes, mal organitzades, s'han retirat cap a Almeria, sent durament batudes per l'artilleria naval alemanya.
- 6 de febrer: Comença l'ofensiva nacionalista del Jarama amb l'objectiu d'aïllar Madrid. Després de durs combats, entre forces del general Orgaz (nacional) i els generals Pozas i Miaja (republicans), no s'aconsegueix l'objectiu d'aïllar la Capital, acabant la batalla el 24 de Febrer.
- 8 de març: Comença la batalla de Guadalajara amb l'objectiu d'aïllar Madrid. Després d'un ràpid avanç de les tropes nacionalistes i italianes, es va produir un contraatac dels republicans, auxiliats per tancs i avions russos, en el qual els italians van sofrir un seriós daltabaix. va Acabar el dia 18 de Març sense aconseguir-se l'objectiu.
- 31 de març: S'inicia l'ofensiva dels nacionalistes dirigits pel general Mola per a la presa de Bilbao, defensada per forces al comandament del general Llano de l'Encomienda. Després de la mort, el 3 de Juny, en accident aeri del general Mola pren el comandament de les tropes nacionalistes el general Fidel Dávila.
- 19 d'abril: Decret d'Unificació, Franco amalgama “des d'arriba” a la Falange i els carlins. Neix Falange Espanyola Tradicionalista i de les Juntes d'Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET i de les JONS)
- 26 d'abril: Bombardeig de Guernica per la Legió Cóndor.
- 3-8 de maig: Regirada del POUM i la CNT a Barcelona.
- 17 de maig: Caiguda del govern de Largo Caballero. El doctor Juan Negrín López, socialista, és designat cap de govern.
- 16 de juny: El POUM és declarat fora de la llei i els seus dirigents arrestats.
- 17 de juny: El cuirassat Jaime I, un dels millors bucs de l'esquadra republicana és enfonsat a Cartagena, ciutat autonoma.
- 19 de juny: Presa de Bilbao pels nacionals, una vegada produït l'ensulsiada del sistema defensiu anomenat “Cinturó de Ferro” a causa de la traició del seu creador.
- 21 de juny: És assassinat per agents soviètics el líder del POUM Andreu Nin.
- 7 de juliol: Comença la Batalla de Brunete [http://commons.wikimedia.org/wiki/Image:Batalla_de_Brunete.png]. A fi de disminuir la pressió nacionalista sobre Madrid, el general Miaja ordena una ofensiva dirigida pels generals Juan Modesto i Enrique Jurado cap a la zona de Brunete, que és pres, produint-se una penetració d'uns vuit quilòmetres en la línia del front. No obstant, es produeix un contraatac nacional, dirigit pel general Varela, i les tropes republicanes al terme de la batalla, el 26 de juliol, han estat obligades a retrocedir gairebé a l'instant inicial.
- 31 de novembre: El Govern republicà es trasllada de València a Barcelona.
- 15 de desembre: Comença la batalla de Terol

1938

- 8 de gener: Tropes republicanes manades pels generals Hernández Sarabia i Leopoldo Menéndez prenen la ciutat de Terol en rendir-se el Coronel Rey d'Harcourt, en no arribar a temps a causa del cru hivern les tropes enviades per Franco al comandament dels generals Varela i Aranda.
- 20 de febrer: Les tropes republicanes que ocupen Terol són obligades a retirar-se per la carretera de València davant la pressió de tropes marroquines manades pel general Yagüe. La batalla de Terol ha acabat.
- 15 d'abril: Els nacionalistes arriben al Mediterrani, per Vinaròs i divideixen en dos la zona republicana.
- 24 de juliol: Comença la Batalla de l'Ebre [http://commons.wikimedia.org/wiki/Image:Batalla_Ebro.png], amb l'objectiu de distreure forces de l'atac nacionalista a València i alhora disminuir la pressió sobre Catalunya. Inicialment les tropes republicanes, manades pel general Modesto, aconsegueixen un èxit considerable, però el superior poder aeri dels nacionalistes ralenteix l'atac republicà i finalment un massiu atac llançat el 30 d'octubre força a les tropes republicanes a tornar a creuar l'Ebre, finalitzant la batalla el 18 de novembre.
- 21 de setembre: El president del govern republicà Doctor Negrín, anuncia en una alocución a la Societat de Nacions la retirada del front de combat de les Brigades Internacionals
- 23 de desembre: Comença la Batalla per Barcelona. Sis exèrcits nacionalistes es llancen sobre Catalunya en un front que va des dels Pirineus fins el sud de l'Ebre. Prenen Borges Blanques, envolten Tarragona i arriben a les proximitats de Barcelona. El govern que estava a Barcelona es retira a Girona encara que les tropes que defensen Barcelona mantenen la seva resistència.

1939

1939
- 26 de gener: Barcelona cau en poder dels nacionalistes.
- 5 de febrer: Els nacionals prenen Girona. L'exèrcit republicà a Catalunya està pràcticament desintegrat.
- 28 de febrer: Manuel Azaña dimiteix com President de la República
- 4-12 de març:
- Cop anticomunista del coronel Segismundo Casado. Esclata en els carrers de Madrid una guerra civil dintre de la guerra civil. El Consell de Defensa Nacional, dirigit pel coronel Casado, tracta de negociar amb Franco sense resultats.
- El govern republicà, surt cap a l'exili a França
- 28 de març: Desintegració dels exèrcits republicans. Els nacionals prenen Madrid.
- 29 de març: Cessen les hostilitats.
- 1 d'abril: Franco anuncia que la guerra ha acabat.

Vegeu també

- Brigades Internacionals

Enllaços externs

- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron103717427.htm Històries de Catalunya: Els fets de maig de 1937]
- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron103717338.htm Històries de Catalunya: L'esclat de la Guerra i la revolució]
- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron169043386.htm Històries de Catalunya: La dona abans i després de la Guerra Civil]
- [http://www.derechos.org/nizkor/espana/doc/spa12dec46.html UN General Assembly Resolution 39(I) on the Spanish Question] categoria:Guerra Civil Espanyola Categoria:Segle XX a Catalunya ja:スペイン内戦

1936

Esdeveniments:

:
- Països Catalans
-
- 16 de febrer - Espanya: el Front Popular guanya rotundament les eleccions.
- 19 de juliol - Espanya: part de l'exèrcit i els feixistes es subleven contra el govern. Els republicans agafen les armes per defendre la República.
- 21 de juliol - Barcelona: se suspèn l'Olimpiada Popular de Barcelona a causa de l'aixecament feixista.
- 21 de juliol - Barcelona: Lluís Companys, President de la Generalitat, crea el Comitè Central de Milícies Antifeixistes.
- 7 d'agost - Formentera: els republicans ocupen l'illa.
- 20 de setembre - Eivissa i Formentera: els feixistes ocupen aquestes illes. :
- Món
-
- 7 de març - Berlín (Alemanya): Adolf Hitler ordena ocupar les zones desmilitaritzades de la Renània.
- 1 d'octubre - Burgos (Espanya): Franco és nomenat Cap de l'Estat i Generalisimo a la zona controlada pels nacionals.

Naixements:

:
- Països Catalans
- :
- Món
-

Necrològiques:

:
- Països Catalans
-
- 28 d'abril - Barcelona: els germans Josep i Miquel Badia, militants d'Estat Català, assassinats per quatre pistolers vinculats a la FAI.
- 19 de juliol - Barcelona: Apel·les Mestres i Oñós, escriptor.
- 6 d'agost - Barcelona: Josep Sunyol i Garriga, president del FC Barcelona, directiu de la Federació Catalana de Futbol, destacat polític d'Esquerra Republicana de Catalunya, diputat d’ERC a les Corts de Madrid el 1931, 1933 i 1936, president del RACC, gran amant de l'esport, mecenes cultural, fundador i impulsor del periòdic esportiu La Rambla, lluitador i patriota català. :
- Món
-
- 20 de Novembre - José Antonio Primo de Rivera, dictador espanyol.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1936年 ko:1936년 ms:1936 simple:1936 th:พ.ศ. 2479

Segona República Espanyola

La Segona República Espanyola (1931-1939), va ser el segon període que el cap d'estat d'Espanya va ésser elegit pel poble en lloc d'ésser un rei hereditari. La Primera República Espanyola havia durat menys d'un any (1873-1874).

Context: El període previ; de la caiguda de la dictadura a la proclama de la II República

La caiguda del dictador (1923-1930)

Espanya, estava sumida en una dictadura encapçalada per Primo de Rivera. Aquesta es va allargar de 1923 a 1930, al principi sota la benedicció del rei Alfons XIII, que li retirà el suport l’any 1929 per desavinences; això precipità la caiguda de la dictadura, una dictadura curiosa tant pel seu inici com per la seva fí. La dictadura, tot i el consens, sempre va tenir una oposició, tot i que feble. Per exemple, els dirigents de la Pro-restauració, sempre haurien estat en contra. El declivi de la dictadura, ja hauria arribat els anys 1926-1927, on el descontentament i les diferències augmentaren. El 1926, un grup de republicans ja intentaren una “Sanjurjada”. A la vegada, el 1926 en endavant, hi haurà bastanta tolerància política . Les universitats van agafar molta força ja que es varen començar a agrupar, implicant-se també professors. Això obligà a fer algunes detencions, sobretot a Madrid. El creixement més important de l’oposició es donà a l’exèrcit. I això va ser gràcies a un seguit de reformes de l’exèrcit que no van assimilar: La política d’ascensos per mèrits de guerra. Això, atreu l’oposició d’una part de l’exèrcit, que quedava molt centralitzat en els artillers, els quals estaven molt agrupats i es comprometien a no acceptar mai un mèrit de guerra. Els artillers renuncien a això i trenquen la disciplina de l’exèrcit. A partir d’aquí, es fan detencions en el si de infanteria tot enfrontant-se. Primo de Rivera, aleshores, suprimí el cos de l’artilleria i els envià a tots a l’atur. Aquests, van anar a buscar el rei, que no els va escoltar car encara donava suport al dictador. Així, una part dels militars es passaran al republicanisme l’any 1929. Així, no hi ha cap crisi econòmica, es tracta d’un peculiar enfrontament militar i intel•lectual. A principis de 1929, hi ha una conspiració de caire polític entre els liberals més una part de l’exèrcit. Fracassarà, però aquesta vegada haurà recollit un suport ja molt gran. Serà quan llavors Primo de Rivera mostri la seva feblesa de manera més evident quan anà a demanar als capitans de l’exèrcit si tenia el seu suport, i ells van mantenir silenci. Davant del buit dels seus companys d’armes i del Rei, que en aquests moments ja li va retirar el suport, va decidir posar fí a la seva aventura i exiliar-se ja a inicis de 1930. S’ha de tenir en compte, també, que aquell últim any de dictadura, havia entrat en un procés de malaltia intens.

El camí cap a la proclama republicana

El General Belenguer, una mica oposat a Primo de Rivera, serà qui el rellevarà, gràcies a la transició cap a la democràcia que féu el rei Alfons XIII, després d’haver retirat el suport al dictador, forçant la seva caiguda. Però l’oposició, no va quedar satisfeta, ja que no volia un rei que hagués donat suport a la dictadura. Ja se sentíen paraules com “república” des d’alguns sectors. Acció Catalana, al 1930, passarà a dir-se Acció Catalana Republicana. La CNT també es legalitzarà, i s’organitzarà rapidament. Els sectors liberals que havien donat suport a la monarquia, ara també es passaven al republicanisme. Alcalá Zamora o Sánchez Guerra, en són un exemple. Un altre exemple, Miguel Maura, fill d’Antoni Maura. No tots, però, preseguien el mateix ideal republicà. Uns volíen una república de més a menys conservadora, altres que ho eren simplement per anti-alfonsinisme, o anti-Primo de Rivera. Altres per greuges personals. El que sí és cert, és que els partits tradicionals republicans, agafaren popularitat (Acció Catalana Republicana o el Partit Radical). Després de molts intents de cop d’estat, es van sumar cada vegada més militars al moviment i va ser un, el desembre de 1930, que tot i fracassar, a la llarga acabà donant els seus fruits. A Jaca, es produí una sublevació precipitada que fracassà momentàniament, però que el ressó d’aquesta mateix resultat, més l’error d’haver-ne assassinat líders, que donà màrtirs al republicanisme i, la detenció de polítics republicans, fou un cop d’efecte. Així el febrer-març de 1931, Belenguer dimití i fou substituït per l’almirall Aznar (res a veure amb el futur President del govern Aznar, 1996-2004). Aquest, només va durar uns mesos. La monarquia, però, rebrà suports com els de la Lliga Regionalista, partit dretà que va decidir lluitar contra els republicanistes per mantenir la monarquia. Finalment, per sortir de l’embús i les divergències, tothom convingué a fer unes eleccions municipals que otorguéssin un marc constitucional. Malgrat això, però, l’habilitat de la política del moment, féu que es plantegéssin com unes autèntiques generals. Acotant més, es va plantejar com un duel entre monarquico-constitucionals contra republicans. No es va parlar de pobles, sinó de la necessitat de posar una república. A Catalunya, l’ambient era el següent; hi havia un enfrontament entre la Lliga Regionalista i Acció Catalana Republicana, que a la seva vegada aglutinava radicals (molt desprestigiats) i socialistes de la Unió Socialista de Catalunya. El PSOE no tenia presència, encara (l’actual PSC és de 1978). Al marge d’aquestes lluites polítiques i ideològiques, es produirà un fet, on hi havia tota una sèrie de forces republicanes com per exemple: l’obrerista i federalista Partit Republicà de Catalunya (fundat per Francesc Layret) o l’Unió de Rabassaires, que reunia totes les protestes del camp. Aquest últim, era un sindicat que havia estat fundat per Lluís Companys el 1922. Aleshores, també hi havia Estat Català. Pel que fa a la capital, Barcelona, en les dècades de 1930 a 1950, fou la província més rica de l’Estat espanyol; després dels anys de la dictadura, passà a ocupar el sisè lloc, mentre que la més rica passà a ser Girona. Tot aquest conglomerat de forces republicanes, més d’altres no tan conegudes, mantenia la consciència de que tots els desgabellats no disposaven pas de cap opció. Les cirscumstàncies electorals, feren que l’1 de març de 1931, es celebrés a Sants una conferència amb les eleccions ja a punt de fer-se, de caire republicanista, amb aquests partits i també diaris com “l’opinió”. Que fossin partits republicans, no implicava que no poguéssin ser només d’una mateixa ideologia, sinó que hi ha havia un ventall de forces tant d’esquerres, de dretes o de centre. El 12 de març, d’aquelles reunions, s’acabà decidint la creació d’una nova formació política per presentar a les eleccions. Es digué Esquerra Republicana de Catalunya. Es fundà tot just un mes abans de les eleccions i, naturalment, en un estat precari i provisional. ERC, tingué la virtut d’aglutinar tot el nacionalisme català. El president del partit, per emblemàtic i poderós, fou nomenat Francesc Macià. Francesc Macià, adquirirà popularitat des de l’exili. Durant la dictadura de Primo de Rivera i amb 73 anys, va decidir fer un acte publicitàriament molt rendible, com va ser plantar-se a Barcelona. Aleshores, corré la veu i el rumor. Ell mentrestant anà a casa de la seva filla. Els simpatitzants es varen anar combregant, com ho va fer la policia, que el va agafar i el va dur a la frontera. No el podien empresonar a no ser que li volguéssin donar més ressó. Els nous republicans es varen presentar a Espanya de manera conjunta amb el PSOE. Es creu que si s’hagués fet un sondeig, l’opció guanyadora final hagués estat una de les més improbables, ja que ningú s’esperava que obtinguessin a Catalunya una majoria absoluta hegemònica. El primer secretari, serà un jove de 30 anys, Josep Tarradellas. ERC, decidí actuar amb una certa humilitat arribant així a pactar amb Acció Catalana Republicana. Es tractaven d’unes eleccions municipals i d’un partit precari. No és d’extranyar que la coalició PSOE + ERC sortís guanyadora a unes eleccions considerades de caire menys caciquista, però sí ERC a Catalunya. En vots i regidors a les quatre províncies catalanes, va guanyar ERC. La sorpresa fou gran, doncs. Els conservadors no s’esperaven perdre, ni els republicans guanyar. S’havia anat amb l’objectiu de conformar-se amb un sol regidor, i és que només feia un mes que s’havíen fundat. En aquests moments, Lluís Companys, en una acció molt discutida i polemitzada durant els anys, proclamà la República Catalana, hissant la bandera republicana. Anecdòticament, la fotografia resultà poc vistosa, ja que no hi havia ningú a la plaça de Sant Jaume. Nogensmenys, després la veu va començar a córrer entre els ciutadans provocant una reacció en cadena. Ràpidament aquesta arribà a Francesc Macià que es dirigí a l’actual Palau de la Generalitat, l’altra banda de la plaça, que proclamà la República Espanyola (ell era d’Estat Català dins la República Federal Espanyola tot i que ara fora d’ERC). La monarquia espanyola borbònica, doncs, caigué. És força rellevant la dada comparativa en la qual, queda clar que cap reialesa havent estat expulsada a Europa, ha tornat.

La Segona República: El Bienni Reformista (1931-1933)

La República, a Espanya, va durar molt poc, des de la seva proclamació el 1931 fins la fi, 1936, la qual cosa només cinc anys suposa una xifra inferior a la dictadura de Primo de Rivera per exemple. El model d’estat que predicava, però, presentava l’intent de superar els problemes de l’Espanya endarrerida, aconseguint els beneficis que pogués portar una revolució burgesa, si es que en podia aportar algun. D’aquí l’esperança que es va viure en les festes de l’abril de 1931: ampliació de la cultura, alfabetització… tanmateix, la pròpia brevetat del període fou el contratemps principal. Habitualment, es necessita un determinat temps per començar a emprendre grans campanyes governamentals, i això precisament era l’únic que va jugar en contra dels republicans; aquest fet, però, els era desconegut a l’inici, perquè no es podia saber que una Guerra Civil tancaria aquesta etapa. Així, dugué la desil•lusió a molta més gent que n’esperava molt, de la república. Institucions com ara l’exèrcit , l’oligarquia o l’esglèsia, no varen estar tampoc d’acord amb les reformes que varen emprendre els republicans. Així, d’aquesta manera, al no poder controlar el poder mitjançant les urnes, es dedicaren a les conegudes conspiracions per tal de fer un cop d’estat militar i posar una dictadura. La Republica, en sí, ha estat tradicionalment dividida en diversos períodes, el primer dels quals es tracta del Bienni Reformista, també anomenat diferentment, aquest en el que es va intentar dur a terme la política d’esquerres durant dos anys. Aleshores arribarà el Bienni Negre, de política dretana, a vegades anti-republicanista sense deixar-ho de ser, amb l’objectiu de desmantellar l’obra de la primera part de la república. A més a més, la república, també comptava amb un ideari burgès. No parlaven de socialització; es van limitar a aplicar el seu ideari. Tanmateix, a Catalunya, ERC, sí que serà més obrerista donat els seus orígens en el conglomerat de forces de diferents àmbits socials. Així, rebé el suport dels pagesos no propietaris i sectors obrers. L’època, però, fou intensa al igual que corrupta. Un altre dels grans problemes fou l’excessiva barreja d’ideals que hi havia presents. Pel que fa al context internacional, aquest ja era contrari; s’estaven patint les conseqüències del crac del 1929. A més, el model burgesorepublicà, estava en retrocés a Europa: Àustria tenia un govern parafeixista, Alemanya estava a punt d’ésser regida per Adolf Hitler i Itàlia ja tenia al poder Mussolini més, França, va estar fregant la Guerra Civil un bon període de temps. Així, la societat de primera meitat de segle XX assistí a una bipolarització de l’Europa dels 1930, des del punt de vista dels estats i des de dintre dels mateixos. Les institucions, seran provisionals; no hi ha constitució en vigència. S’havien de crear les administracions definitives i mentrestant s’aguantava amb el llegat que hi havia, sense generar problemes d’organització d’estat, ja que havia estat una transició pacífica. El juny de 1931, es fan eleccions a les Corts Constituents. Es necessita un parlament per a un estat democràtic burgès. Es voldrà fer també una Constitució. Encara, però, no podien votar les dones. Definitivament, les eleccions seran guanyades pel PSOE més els republicans. La situació a Catalunya, provisional, com la Generalitat, serà la que acollirà la victòria d’ERC. El tema de la Generalitat provisional, era una qüestió pactada, ja que s’esperaven a que la Constitució aportés solidesa a les institucions. Però en una fase federal de la república (la segona fou centralista), aquella Generalitat farà l’Estatut de Catalunya. L’obra del primer govern, va ser reformista. Tot i que a Espanya el PSOE tenia més representació, el programa fou més republicanista- Des de l’òptica esquerrana, hi hagueren setors que volgueren la revolució, així, iniciarien conflictes com la CNT o els anarquistes, també el Partit Comunista (PC) que en aquell moment tenia poc suport, per això de moment no tindria gaire importància fins uns anys més endavant. La FAI, tingué un fort domini i guardà la mateixa opinió a la república que a la monarquia. L’ordre públic actuà igualment amb els anarquistes. Moltes vegades, doncs, hi hagueren repressions sagnants. L’anarquisme perseguia la revolució social generant conflictes permanents; el mateix que va passar a Catalunya on a nivell agrari, destacaven els problemes amb els arrendataris. Aquí, molts de la CNT varen passar a formar part d’ERC com en Martí Barrera que era el pare del futur President del Parlament de Catalunya Heribert Barrera. Així, la república mai gaudirà d’estabilitat tant per aquests, com pels anti-reformistes. La política de reformes, a més a més, era a llarg termini; com tota reforma, doncs, necessitava el seu temps si es que es volia fer per la via legalista, com va ser el cas. Va ser aquest el motiu de la puixança de les postures més insurreccionistes que predicavenn revoltes. Aquest serà el cas del món agrari i l’obrer on les tensions institucionals de la república seran immediates: l’esglèsia, en aquest sentit, va esdevenir un problema; era una gran propietària i els republicans volien instaurar un estat laic. L’1 de maig de 1931, ja hi hagué la primera cremada de convents a Madrid, quinze dies després de la proclama republicana per grups d’incendiaris amb col•laboracions d’algun diputat radical. L’anticlericalisme aniria augmentant arreu, fins i tot es va anar a robar al cementiri. La república, va treure tots els símbols religiosos de les ciutats, les processons van quedar prohibides i reduides als recintes eclesiàstics. Si sortien, els esperaven com a mínim ràfegues de petards. El conegut Cardenal Segura, en aquest sentit, va ser expulsat d’Espanya diversament. En matèria d’ensenyament, es va entrar en un dels grans conflictes amb l’esglèsia. Amb la Constitució republicana es van voler prohibir totes les ordes religioses. Com a molt, es varen suprimir els jesuites. A Catalunya, es fundà el 1932, Unió Democràtica de Catalunya, en l’actualitat federat amb CDC. Unió, ja començà essent un partit democristià; estigué a favor de la república, però amb el factor religiós. Cap extrem ni republicà ni eclesiàstic els acceptaria. Carrasco i Formiguera, el fundador, fou assassinat pels feixistes acusat de nacionalista i secessionista, i no per religiós. També al 1932 s’anirà formant la CEDA. Tindran un ministre que estarà a favor de les reformes, tot i que tindrà alguns components xenòfobs; aquest tipus de conflictes, en aquest període estaven a l’ordre del dia, sobretot, encara més des d’uns sectors que gestarien una dictadura. Amb l’exèrcit, doncs, no podien faltar els conflictes. Es volia reformar, ja que estava mal vist pel protagonisme que havia tingut políticament. Es volia un exèrcit més competitiu i fidel a la república. En cap de les dues coses varen tenir massa èxit, però. L’Exèrcit es volia reduir en quant a nombre d’oficials, pels diners que costaven a l’herari públic. La reforma anà a càrrec de Manuel Azaña, cap de govern però també ministre de la guerra. Es creia que era qui més entenia de tots els ministres. Azaña, també va voler augmentar l’educació a l’exèrcit i modernitzar l’armament, treient la meitat dels que manaven, que cobraven grans quantitats, sense resultar massa efectius, consumint el pressupost per la modernització de l’exèrcit. De totes maneres, es va donar la possibilitat de jubilar-se (anticipant l’edat), a l’edat que volguéssin amb la “Llei del retiro”, podent-se retirar amb 30 anys, per exemple, a més a més, cobrant el sou complert (fent així, l’estalvi real a la pràctica, baix). Molts van plegar per fidelitat al rei. Hi havia, però, l’obligació de jurar fidelitat a la república, però per la mentalitat de servir Espanya es van ofendre, agafant mala premsa la reforma d’Azaña. També causaria estralls la reforma de la llei de revisar els ascensos per mèrits de guerra. Sobretot els de l’any 1926-1927. En realitat es varen voler revisar només alguns. Per tant, igualment, un oficial que fos baixat de grau, seguit d’un i un altre, provocà l’explosivitat. “Azaña vol triturar l’exèrcit” es deia. Això posà en evidència la lentitud a l’hora d’aplicar les reformes. Aquesta lentitud de dos anys va succeir en més malestar. Molts dels afectats o quasi tots, es varen fer anti-republicans, participant a l’insurrecció franquista. El propi Francisco Franco, era un dels afectats parcials; el van baixar d’escalafó, però no de grau. Ja era General de Brigada i el van fer baixar d’escalafó, però no de General de Brigada, doncs. La República, però, el va destituir de la direcció de l’Acadèmia Militar que ell mateix havia fundat. Es va enfadar molt i aleshores li van tancar l’Acadèmia. Mentrestant, als antidictadors, la república els va donar els llocs més importants. Aquests, seran futurs conspiradors. A Catalunya, mentrestant, el tema central, va ser l’Estatut d’Autonomia. Oficialment, es donaria quan les institucions republicanes es consolidessin i s’organitzessin. Aquesta, serà una de les grans decisions de la Constitució de 1931, republicana. L’Estatut de Núria, és de 1932, i el 1931 es va presentar una proposta d’estatut. Fou aprovat per gran majoria a Catalunya. L’oposició seria minsa i les dones encara tampoc votaven. Seria al 1933 quan ja pogueren votar reduint-se també l’edat de vot als 21 anys (per l’home eren +25). Les dones igualment, sí que varen fer recollida de signatures per mostrar el seu acord amb l’Estatut. El setembre de 1932, les Corts espanyoles, aproven l’Estatut de Núria i les pròpies Corts. Es dugué a referèndum i el novembre guanyà ERC essent també la Lliga ara Catalana i no Regionalista, essent el mateix partit, amb el propi Francesc Cambó. El President de la Generalitat ja serà elegible i de manera oficial, Francesc Macià. Serà un dels avenços importants després de la pèrdua de govern de 1714. El novembre de 1932, el govern autònom, doncs, fou encapçalat per Esquerra Republicana amb la victòria a les urnes. Va governar com un partit de centre-esquerra de caire federalista. Josep Tarradellas ja era diputat. Aleshores ERC tindrà una sèrie de problemes interns: escissions i expulsions. El 25 de desembre de 1933, mor Macià i Lluís Companys l’haurà de substituir. A l’exili estigué Josep Irla (de Sant Feliu de Guíxols) i a la tornada Josep Tarradellas. El poc temps en el govern, no permetria fer grans reformes, donats els problemes que hi havien per resoldre. A Espanya, el primer ministre d’educació, fou català. Hi hagué una voluntat republicana de modernitzar. A escola, amb el laicisme, es xocà novament amb l’esglèsia. També hi havia la voluntat de crear 7.000 o 8.000 places de mestre i crear grups escolars. Però una cosa era la voluntat de fer-ho i l’altra que s’arribés a produir en tan poc temps. El dels grups escolars requeria diners, mentre que l’herari de l’estat estava buit. A més, sumant les queixes econòmiques dels pagesos, la llista es feia llarga. Així, al forçar tant la màquina, la qualitat dels mestres va resultar baixa, donada la seva joventut i, per tant, en molts casos inexperiència. Sobre la reforma agrària, Espanya és el país que més tardà a fer-la. El problema resultava greu, hi havia un problema de terra; els recursos foren escassos, més el temps d’actuació va ser molt curt. El segon període de la república (1933-1936), fou de dretes i tregué les bases de la reforma agrària. Es calcula que per dur a terme la reforma agrària, es necessitaven uns quinze anys i amb escassament un i pocs mesos, i un govern que actuava amb lentitud, no hi hagué temps. Els propietaris es van oposar, com l’extrema esquerra que ideològicament no combregava amb la república i dificultant la tasca; aquest va ser un dels fracassos de la república. El juny-juliol de 1933, hi hauran durs incidents socials. Establint una cronologia dels incidents, hi hagué una sèrie de pobles que provocaren en les revoltes, molts morts. El juliol de 1931 a Sevilla, els comunistes intenten fer una revolució. La policia els va anar a detenir i entre els comunistes revoltats hi havia Ramón Franco, el germà del futur dictador, que era un revolucionari fins que amb la guerra civil anà amb els sublevats. Ere pro-republicà al 1931, i fou l’inventor del “Plus Ultra”. Fins i tot, va ser diputat republicà, curiosament, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Sembla ser que al final va decidir que no en treuria profit d’estar allí i va decidir marxar. Acabaria morint en un accident aeronàutic. L’Agost de 1931, a Guipúscoa, un conflicte amb pescadors va acabar amb uns 30 morts. A finals d’any, hi haurà a Badajoz, en un poblet, un incident amb protestes de camperols sense terres. Van anar a una caserna de Guàrdies Civils i van matar uns 3 o 4. A un poblet de la província de Logronyo, el gener de 1932, la Guàrdia Civil ja havia après la lliçó i amb les armes matà camperols. Al mateix gener de 1932, Sanjurjo començarà a conspirar contra la República que abans havia recolzat. Els anarquistes intentaran fer també una revolució llibertària. A Catalunya va coallar gràcies a la FAI durant un parell de dies en una zona minera. La repressió serà forta i els líders anarquistes seran desterrats a Guinea. En aquest moment, el Partit Radical de Lerroux, també es començarà a distanciar dels republicans acusant-los el 1932 d’aliar-se amb els socialistes. L’Agost de 1932, en Sanjurjo intentà un cop d’estat a Sevilla. Fracassà ràpidament ja que el govern n’era conscient. “La Sanjurjada” és el nom que li ha quedat popularment; ara, doncs, un sinònim de fracàs total. Va ser jutjat i ràpidament condemnat a mort, però la república el va indultar. Realment, li va faltar suport, organització per tal de sortir-se’n. Quan el cop de 1936 ja fou evident, alguns dirigents republicans van pensar que l’aixafarien com a Sanjurjo, com si fos una simple “sanjurjada” però va acabar desembocant en cap altra cosa sinó que un conflicte civil a gran escala que culminat per una dictadura. Sanjurjo, per la seva banda, morí en un altre accident d’aviació quan s’anava a fer càrrec de la secció aviadora de l’insurrecció franquista. Val a destacar que el futur dictador, no va voler mai viatjar en avió donat que veient els precedents que l’envoltaven, no es volia arriscar a morir en un atemptat o una traïció. Hi hauran més insurreccions anarquistes que afebliran molt la CNT. En un petit poble d’Andalusia, on es vivia en cabanes, Casasviejas, un grup d’anarquistes es varen fer forts durant hores. Aleshores anaren les forces d’ordre (la Guàrdia d’Assalt), i assaltaren la casa d’en “Seis Dedos”, un anarquista. El varen matar i detingueren més gent. Així els van acabar matant a tots. Casasviejas és a la província de Cadis. I Perquè desaparegués l’incident de la història, li varen canviar el nom a la població posant-li Benalup durant el franquisme. La Guàrdia d’assalt, era moderna i es dedicava a les ciutats, però que actuéssin en aquell poble va ser perquè els varen enviar especialment. L’objectiu de la Guàrdia d’Assalt era tenir una major força d’ordre públic, utilitzant altres armes abans del fusell. El franquisme va acabar amb ells posant en el seu lloc els grisos; com que els havia creat la república, molts s’hi mantingueren fidels fins 1936. La coalició republicanosocialista, es veurà molt afeblida a partir d’aquest incident. Hi varen haver distanciaments dintre d’aquesta. Durant els anys 1931-1932, les forces de dretes estaven inexistents. Hi hagué una oposició de monàrquics, carlins (tradicionalistes) i una altra que sorgia el gener-febrer de 1933. Serà un partit que aglutinarà la dreta, el CEDA (Confederación Española de Derechas Autonómicas). S’estructuraven en dretes autonòmiques: grups d’acció agrària que a nivell estatal seran la CEDA. El seu dirigent, seria José María Gil Robles. Aquest home, s’arribaria a presentar a les primeres eleccions democràtiques després del franquisme. Entre d’altres coses defensaven valors tradicionals com el catolicisme. El seu discurs, era ampli i diferent del governant. Afectava temes socials com per exemple l’atac frontal a la llei del divorci. A aquella dreta encara li quedarà un altre organització per fundar. La CEDA, no s’aturava tant a debatre’s entre república o monarquia, sinó en el fet que s’aprovés el seu govern. Hi havia una altra dreta, Renovación Española, d’extrema dreta, liderada per Goicoetxea. L’altre líder era en Calvo-Sotelo, pro-monàrquic de dretes amb assimilituds amb els carlins. Així, acabarà apareixent l’altre partit de dreta feixista a l’octubre. La Falange Española, de líder José Antonio Primo de Rivera, fill de l’antic dictador Miguel Primo de Rivera. La Falange, tindrà ressó amb l’empresonament d’en José Antonio Primo de Rivera al 1936. S’aliarà amb les JONS feixistes i a més, amb els nazis. El govern, estava desgastat i pressionat, ja que l’ordre públic i social es deteriorava: més vagues i conflictivitat. Al 1933, hi havia més del 100% de vagues que el 1932 per lo llarg i ample de la península sense diferenciar zones industrials o agràries. El juny de 1933, Azaña intenta fer un altre govern republicanosocialista, en el que també hi formà part ERC. Lluís Companys, deixarà durant dos mesos la presidència del Parlament, per ser ministre de marina. En el govern de 1933, amb la radicalització de molts sectors obrers, faran inviable que el govern duri també amb les pressions del Partit Republicà Radical. ERC, es trobà amb el mateix. Volia la continuitat, però a l’octubre de 1933, es dissolen les Corts Constituents i es convoquen eleccions pel novembre de 1933, on podrien votar les dones per primer cop. Així, el novembre de 1933, trobem les segones eleccions generals de la segona república. La campanya fou dura, però sense excessius incidents. Les coalicions que havíen fet guanyar la coalició republicanosocialista al 1931, es van presentar per separat, essent derrotats àmpliament. No tant en la diferència de vots, sinó en el reflex d’escons.

La Segona República: El Bienni Negre (1933-1936)

Així, al novembre de 1933, les dretes governaven la República. Una de les primeres respostes del govern dretà fou fer front als anarquistes que havíen boicotejat les eleccions; s’intentà des de ciutats com Saragossa, Calatayud, etcètera… Foren petites insurreccions d’un dia o dos de ressistència. S’exceptuen els fets d’octubre on la CNT-FAI no participà. Els costos en vides eren molt considerables (revolucionaris: 75 morts, Guàrdia Civil i d’Assalt, 14 homes; més molts ferits per banda). Arrel el novembre de 1933 al febrer de 1936, els llibres parlen del “Bienni Negre”, ja que es volen desmantellar totes les obres reformistes del primer període de la República. Un fet a tenir en compte d’aquest bienni, i bastant incomprensible és que el partit amb més nombre d’escons (CEDA) mai serà l’encarregat de formar el govern. Trigarà un any a incorporar-se al govern. Aquesta penetració cedana, se la plantejaran ells mateixos gradualment, ja que no aixecàven excessiu suport, al no amagar el seu dretisme republicà. També hi havia alguna base monàrquica. Les JAB (Joventuts de la CEDA) anomenàven “el jefe” a Gil Robles que és el mateix que “duce” o “Führer” en quant a significat de la paraula. De vegades, s’ha analitzat com el pas al feixisme o el nazisme. Quan el Partit Comunista tingui poder a la Guerra Civil, tindrà similituds amb els dirigents revolucionaris republicans o socialistes. La CEDA volia pujar gradualment perquè no es veiés com un pas d’una dreta autoritarista a un feixisme espanyol, i és que a al dècada dels 1930, el feixisme italià, tindrà gran acceptació. A Àustria, el febrer de 1933, Adolf Hitler ja serà canciller. La preparació de sectors PSOE-UGT seran un preludi de 1934, no s’avenien massa però més o menys es podien combinar. El PSOE-UGT germinarà l’idea així d’una sublevació. Així, la CEDA plantejà un programa que va produïr excepte en l’última etapa. Quan es parla de les dues etapes, es fa, referint-se a les que es poden dividir dintre del Bienni Negre. La primera, són deu mesos de predomini radical amb Alejandro Lerroux. Aquest home col•laborà amb la CEDA que no entrà en el govern. Exigien l’execució d’una part del seu programa (desembre 1933- octubre 1934). Així, hi hauria un govern de base radical amb recolzament de la CEDA, doncs. L’insurrecció del PSOE + UGT (més altres com el Partit Comunista minoritàriament) es produiria, doncs, quan la CEDA va entrar al govern. Així, pertant: La segona etapa, fou a principis d’octubre de 1934, amb l’insurrecció (igual a crisis). El govern ja serà de la CEDA, en una república presidida per Largo Caballero. Hi hagué una revolta a Astúries. Mentrestant, a Catalunya, s’estengué una revolta social. A Astúries, fou més important ja que va durar una mica més que a Catalunya (Barcelona). A Astúries, hi va haver una revolta social i a Catalunya una insurrecció. A Catalunya, la derrota electoral, coincidí amb la mort de Macià i la pujada d’en Companys a la presdència de la Generalitat, des del gener de 1934, féu eleccions municipals (úniques en les autonomies per una llei electoral pròpia). Al gener, els republicans i socialistes més la resta, es reuniren altre cop entorn a ERC, que reafirmà el seu domini polític absolut a Catalunya, l’única autonomia des de 1932 d’Espanya. No havia estat demanada per ningú més. Catalunya, d’aquesta manera es convertí en el valuard de la República amb ERC. A l’estiu hi hagué una discussió de caire rural, al Parlament català, es va discutir la famosa “Llei de contractes de conreu” (15 anys més pagament de la terra = propietat). Esquerra Republicana de Catalunya la dugué a aprovació pressionada per la Unió de Rabassaires; la dreta catalana va reaccionar violentament a través de la Lliga perquè la considerava socialista i es prenien les terres. D’altra banda, però era una llei reformista que millorava d’anteriors. La discussió parlamentària duta als petits pobles d’un volum d’uns 5.000 habitants, les disputes segurament varen ser més violentes, fortes, més personalitzades. Aleshores la Lliga es veurà pressionada pels propietaris i s’haurà d’oposar a la llei tot i estar aprovada per majoria absoluta. La Lliga ho enviarà al constitucional; i al final la llei s’acabà derogant el juny de 1934 degut el mediatisme que va adquirir. Automàticament, després de tot aquest guirigall, l’ambient del juny de 1934 en endavant començà a pujar de tò fins a cotes màximes. 113 magistrats consideraren la llei nul•la perquè dèien que Catalunya no tenia competències per fer lleis de tipus social. El resultat fou immediat a Catalunya pel conflicte autonòmic contra l’institucional. El 12 de juny, el Parlament tornà a aprovar integrament la mateixa llei per el que el conflicte encara va anar més en augment, així la solució no es donà amb normalitat. Fins i tot es varen fer alguns pactes amb els parlaments tancats per vacances. El fet és que el propietaris no van acceptar la llei de cap manera, ni la llei reformada ni res i així van acabar passant-se a la CEDA tot ignorant la Lliga. A Catalunya, la CNT-FAI s’intubiren d’aquest conflicte, però si se solidaritzaren d’altres grups que formaven una aliança obrera, partidaris de la insurrecció en cas d’entrada de la CEDA al govern. Els rabassaires en quant a sindicat, també hi participaren i es relacionaren amb els sectors obrers espanyols. En bona mesura tot això implicà l’augment dels atemptats polítics a Espanya el 1934. Aleshores, arribant al mes d’octubre, on el govern republicà estava a punt de veure entrar la CEDA al govern amb ministeris com el de defensa. Aquesta situació fa que del 4 al 6 d’octubre, s’iniciés la revolta a més zones d’Espanya: va coallar a Astúries gràcies també amb la bona organització del Comitè i a Catalunya en diferents casos. A Catalunya la conseqüència directa serà la proclamació de l’Estat Català, arreu. A Astúries, a partir dels dies 5 i 6 d’octubre, la revolta es va extendre per les ciutats més importants on els obrers es varen fer forts. Fins i tot es van fer amb una part de la capital, Oviedo. Els miners asturians, es varen fer famosos ja que feien ús de la mineria, així, gràcies a aquests fets, s’ocuparen moltes casernes de la Guàrdia Civil. Astúries, era una de les poques zones on hi havien fàbriques d’armes de les quals s’apoderaren aconseguint el subministrament bèl•lic pertinent. A això caldria afegir l’anticlericalisme. És de dir que a la resta de l’estat sí que s’intentà, però fracassant. Tornant a Catalunya, qui prengué la iniciativa fou la Generalitat de Catalunya, arrel de la vaga general proclamada per alguns sindicats, la Generalitat va proclamar, doncs, l’Estat Català. L’exèrcit, però, va obeïr l’Estat Central (el govern), va sortir al carrer i va aixafar la revolta treient l’artilleria tot enviant alguns canons cap a la Generalitat. Lluís Companys, va donar l’ordre de rendir-se el dia 7, i com a responsable polític va ser detingut juntament amb d’altre polítics. En algun municipi, s’havia arribat a proclamar el Comunisme Llibertari i tot mentre que en algun altre varen assassinar el capellà pertinent. A Catalunya, el moviment, la revolta va durar unes 48 hores, el propi Azaña es trobava a Barcelona i també va ser detingut, així l’extrema dreta va esdevenir segons les cròniques, el “símbol del diable”. A Astúries, per poder aixafar la revolta, el govern envià a través de la flota les tropes regulars i els legionaris. Després d’uns 15 dies de durs combats el govern va poder aconseguir el control, les conseqüències varen ser uns 1.300 morts pel bàndol obrer mentre que uns 280 al bàndol de l’ordre públic i l’exèrcit. Per tant, la majoria varen ser obrers. En el conjunt de tota Espanya van morir també 33 capellans (a Catalunya 2 i a Astúries 31). El govern va oferir una gran repressió: 30.000 presos, l’enviament de la legió i els regulars a Astúries tot aplicant la llei de fugues. Una de les preocupacions fou la pròpia repressió, ja que la dreta va pressionar molt perquè s’executéssin les penes de mort sobretot als militars, però això no es va produïr ja que el president de la República es va oposar. Tota la Generalitat va ser condemnada a 30 anys en un judici a Madrid. Com que els presos varen ser molt nombrosos, s’habilitaren vaixells que feren de presons. Hi varen haver detencions de molts alcaldes i regidors d’ajuntaments d’ERC que seguiren la proclama de Companys, també moltes detencions d’obrers i rabassaires. Aquesta havia estat la repressió política. Encara, havia de venir la social, ja que a Catalunya, la llei de contractes de la terra es va revisar i molts propietaris van exercir una sèrie de desnonaments. El govern, durant el 1935, va controlar l’estat a base de repressions, però sense evitar les grans tensions socials fruït d’aquestes. Recordem, que mentrestant, la CEDA ja estava en el govern. Gil Robles entrà com a ministre de defensa. Tots els càrrecs militars de l’exèrcit que nomenà, foren els que al 1936 dirigiren el cop d’estat. Entre ells hi havia el cap d’estat major, Franco però també Godet o Mola. Aquest, ere doncs, l’equip de Robles, partidaris de la seva república de dretes. L’extrema dreta curiosament aquest any és quan ho passà pitjor ja que la dreta ja governava i no els necessitava. A partir d’aquí, què va haver de passar perquè en poc temps hi hagués una forta crisi i, una convocatòria d’eleccions anticipades? La resposta va ser la corrupció de base radical i la CEDA. Després de l’estiu de 1935 hi va haver un escàndol de corrupció de molts ministres radicals. Aquest seria el final polític d’en Lerroux; es tracta de l’escàndol de “l’estraperlo”, un escàndol relacionat amb la ruleta trucada. El Partit radical, era el segon en nombre de diputats, també hi hagué un altre afer de corrupció amb el ministre d’aduanes. En teoria, ara és quan la CEDA podia controlar el govern, però això no arribà a passar mai ja que el president de la República, Alcalá Zamora, no ho volia per por. Va intentar que un diputat d’un partit més petit es guanyés la confiança del govern i així hi pogués accedir, com a mesura desesperada última, però no tingué èxit i ja no va poder evitar la convocatòria d’eleccions anticipades pel febrer de 1936.

La Segona República: El Front popular (1936)

En aquestes eleccions, l’esquerra, durant el 1935 s’havia reorganitzat, es volia tornar a l’aliança de 1931. Els comunistes ja començaven a tenir més poder (en quant a força) i aparegué el POUM (marxista). La política es radicalitzà pels extrems. El resultat per a les esquerres fou la creació per a les eleccions del Front Popular, per fer front a la dreta i al feixisme. Al desembre de 1935, es formaren les aliances electorals. Espanya s’enfrontà en dos blocs: -Dretes: CEDA, carlistes (tradicionalistes) i monàrquics. No va entrar-hi per desavinences la Falange. -Front Popular: Republicans (amb Azaña), Partit Comunista, socialistes… A Catalunya es creà el Front d’Esquerres: amb ERC al capdavant. La dreta catalana s’aglutinà el Front Català d’Ordre per la Lliga. La campanya electoral es feu amb tranquilitat i victòria del Front popular. Guanyà a la part més urbana. A Castella, principalment, guanyaren les dretes. Mentre que a Catalunya, les esquerres; també al País Valencià, Madrid, Andalusia… Mentre a Espanya el partit majoritari fou el PSOE, a Catalunya, el Front d’Esquerres obtingué una gran victòria. Així, les presons es van buidar mentre es creu que la victòria tingué molt a veure amb la campanya d’amnistia que feren les esquerres. Companys fou alliberat juntament amb la Generalitat, i tornà l’1 de març. En el període de fins aquell moment, estava suspès l’estatut i les institucions catalanes. Ara, es tornaren a posar en vigor. Curiosament, la Segona República, suposa l’únic període unicameral, amb més de 400 diputats, 470 de la Història d’Espanya. Azaña, com al 1931, tornà a ser el cap de govern. Els ajuntaments que havíen estat suspesos, també tornaren a funcionar. En el seu lloc havíen posat comissions gestores de gent del partit radical o la Lliga. Ara, els ajuntaments més importants, tingueren presència d’ERC. A partir de març de 1936, el Front popular i les dretes seguiren camins més diferents dels que duien ja, però ara de manera més notòria. La dreta: l’exèrcit i la CEDA (en part els dos), Bloc Nacional (Calvo-Sotelo), carlins (tradicionalistes) d’importància per exemple a Navarra (el “Requeté” era el seu braç armat). Aquesta dreta inicià el camí de la conspiració ja que per les urnes ja no podia governar. La república, per això, planejà un cop d’estat. D’entrada foren conspiracions aïllades; aleshores s’acabaria unint la Falange. L’esquerra: Hi predominà el socialisme sobretot als sectors socials agraris. Així: PSOE, UGT, comunistes es radicalitzen i ocupen les finques sense esperar la legalitat del govern. Aquest tenia un problema perquè els radicals eren part de la seva base electoral. La FNTT (federació nacional de treballadors de la terra), en el camp era el sindicat majoritari. Aleshores les ocupacions s’anirien legalitzant, expropiacions, i pocs cops s’enviaria l’exèrcit. A Yestes, però, sí que hi anà la Guàrdia Civil matant disset o divuit pagesos. Aleshores s’inicia el tema dels atemptats Polítics. Per exemple, els líders tant d’esquerres com de dretes, com de militars. Amb el “caos i desordre” es prengueren les bases i justificacions per fer el cop d’estat; això desembocaria en força atemptats. Per exemple el 14 d’abril va morir un alferes que anava de paisà enmig de la confusió. Al seu enterrament, la dreta i l’extrema dreta el varen agafar com a víctima del caos social; anà, doncs tota la dreta. El govern, per impedir el que va qualificar com a manipulació, envià la Guàrdia d’assalt que matà alguns dels assistents. A Catalunya, hi havia el retorn del govern esquerrà. Aleshores se’ls afegí tota l’onada de reivindicacions socials. Sobre els grans atemptats emblemàtics es donaren a les grans capitals. Els atemptats polítics a Catalunya també van ser-hi, però amb un índex més baix d’incidències. En aquest moment, la lliga estava ja desbordada per la dreta, i ERC per l’esquerra. Al 1935, havia sorgit el POUM (Partit Obrer Unificat Marxista) que prengué força vots; tanmateix, la CNT seguí essent encara l’organització d’aquesta caire més important. L’organització sindicalista, fora, però, més important a Andalusia. El més emblemàtic dels atemptats a Catalunya, fou a Miquel Badia on a més van matar el seu germà que simplement l’acompanyava. La policia va creure que era cosa dels anarquistes mentre la premsa ho atribuïa a pistolers falangistes, però al final varen resultar ser els anarquistes. A la plaça Catalunya varen matar un militar amb una bomba de mà; però l’home va sobreviure. La bomba de mà només la posseïa l’exèrcit, per tant havíen de ser conspiradors de la part conspiradora. Mentretant, la Falange, com a organització d’extrema dreta i colpista fou il•legalitzada, per tant, cresqué. José Antonio Primo de Rivera fou detingut per no ser –en aquell moment- diputat i no tenir immunitat (moriria afusellat el vint de novembre de 1936 a la presó d’Alacant). L’exèrcit, doncs, estava dividit en dos: prorepublicans i conservadors. Era com una guerra interna. Per tant, alguns militars foren assassinats per altres; globalment, l’exèrcit era dretà la qual cosa no significa que tots fóssin conspiradors. Es creà l’UME (Unió Militar Espanyola) des del 1933 com a organització clandestina que anà coordinant, extenent-se per Espanya i Àfrica, i preparant el Cop d’Estat. Per contrarestar l’UME, el més exhaltats d’esquerra formaren l’Unió Militar Republicana Antifeixista. Que s’afegís el terme “antifeixista” era senyal de que ja es veia d’aquesta manera a l’exèrcit feixista. A nivell governamental, el govern republicà amb Azaña tenia l’intenció de fer entrar al govern tots els partits del Front Popular; però no va succeïr perquè hi va haver una crisis institucional que acabà amb la destitució del primer president de la república, Niceto Alcalá Zamora, amb l’excusa de que no podia dissoldre dues vegades les Corts, com havia fet incomprensiblement. La votació per destituïr-lo va ser força aixafant ja que naturalment, la dreta tampoc el va recolzar. Aleshores, s’escollí un nou president, Manuel Azaña Díaz. En Quiroga, ara passà a ser cap de govern. Això comportaria un cert rebuig, perquè no s’acceptà un president socialista. El govern que ara sortia, estava exclusivament format per republicans tot perdent força. Els socialistes volien sortir del govern perquè consideraven als republicans massa radicals; És de recordar que en Santiago Casares Quiroga serà cap de govern. L’últim cap de govern que sempre ha estat profundament debatut. Tornant a l’Unió Militar Espanyola (l’UME). Els generals del govern de Gil Robles agafaren les rendes de la conspiració, i se sumaren a l’UME. L’abril de 1936, l‘exèrcit conspiracionsita elegí com a cap “el director”, així dit, Emilio Mola Vidal, qui muntà el cop d’estat. Anà buscant suports, físics i econòmics a dreta i extrema dreta, doncs. Aglutinà tota classe de militars. El 17 de juliol, s’iniciaria el cop d’estat, però abans no hi havia data prevista fixa; és a dir, que només se sabia que seria per l’estiu, s’anava preparant. D’aquesta manera, el govern, coneixedor de la situació, prengué mesures. Van creure, però, que seria una “sanjurjada”, altre cop, i els aixafarien fàcilment. Aleshores, enlloc de destituir els generals conspiracionistes, molt confiats, els van enviar a llocs poc importants. A Franco, per exemple, el varen posar a les Canàries i a Mola, a Pamplona, un error cràs (segons l’objectiu que es pretenia assolir per part del govern), ja que des d’allí va muntar el cop; a més, havia estat director general de seguretat, la qual cosa afavoriria el mateix cop. Gil Robles, seguia essent el polític de dretes a l’oposició amb més vots. En Calvo-Sotelo, però, al venir més de la branca del radicalisme, tot i tenir poca representació, fóra el referent. El panorama fins el juny era el següent: 269 morts, 170 cremades o intents de cremar esglèsies, centenars de vagues de tot tipus… la dreta ho sumava tot, però sense especificar quin d’aquests havíen estat per obra seva. Al juny, per un cantó s’articulà la conspiració militar per Mola. Sabíen que necessitarien la col•laboració de civils de la dreta, per tal d’evitar en tot cas que l’exèrcit no fóra suficient. Tot allò era difícil de lligar ja que per exemple, falangistes i carlistes tenien idearis diferents. La conspiració es muntà a tot Espanya, amb civils com de falange i tradicionalistes. Mola ho va anar organitzant tot, posant un general reponsable a cada lloc, a cada guarnició d’acord amb els favorables al cop d’estat. En Franco, que no acabava de decidir si s’hi apuntaria o no, es va guanyar el sobrenom de “miss canàries”, ja que era allí on era. Altres guarnicions foren les del nord d’Àfrica i les Balears. A Catalunya hi havia el general Llano de la Comienda, un general pro-republicà alhora que ineficaç. Li havíen demanat que fes fora la gent colpista de Catalunya. També hi havia un tal Escofet, que tenia informació sobre el cop d’estat. Era Capità. L’ineficàcia de Llano no va permetre detenir els conspiradors. Tornant a la conspiració organitzada en diversions orgàniques, Franco s’apuntà finalment estant a Canàries, Godet a Balears, Queipo del Llano a Sevilla… Aquests generals tingueren les seves responsabilitats. El cop d’estat, començà el 17 de juliol. No estava previst. A d’altres llocs començaria de forma esglaonada; el 18, el 19… estava previst on es guanyaria i on es perdria, però van obtenir millors resultats del que es pensaven o havien calculat. El govern de la república fou en aquest sentit, insconscient, negligent i massa confiat. De totes maneres, però, havia d’actuar amb legalitat i no podia detenir a tothom sense poder-ho demostrar després. D’aquesta manera s’acostuma a justificar així la por que els va impedir sortir a detenir. Es va confiar massa en la disciplina a més de l’exèrcit, més es tenien per fidels. Tot això més moltes ineficàcies duria al fracàs. Per tant, era molt difícil detenir la gent. Quan es va tenir alguna cosa a l’abast, el govern va actuar de forma ineficaç, ja que va estar mancat d’un gran plà defensiu. Els fets en sí varen esclatar de la següent manera: el 13 de juliol de 1936, l’assassinat del que es va anomenar “protomàrtir”, en Calvo-Sotelo, per l’historiografia dretana, fou el fet clau que justificà el cop, que s’accelerarà establint-ne ja una data. Així, ja no hi havia marxa enrere. Tanmateix, cal afegir un fet anterior: la nit del 12 al 13 de juliol, un oficial de la UMRA, José Castillo i Sáenz de Tejada fou assassinat per uns falangistes quan sortia a patrullar. Retrocedint en el temps un mes i mig abans, un altre oficial de la UMRA fou mort per falangistes. Els propis companys de la UMRA, s’hi varen començar a tornar com per “venjança”. Es varen justificar que al ser blanc possible, per als republicans, si tornaven a matar un altre company, aniríen a per un cap falangista, no per un altre “instrument” (soldat normal, ras). Aleshores, quan morí Sáenz de Tejada, anaren a assassinar Gil Robles, el número 1 si s’agafava la llista electoral, que no hi era a casa. Aleshores anaren al número dos de la llista, que era Urruti, però tampoc l’hi van trobar. Aleshores, resseguint amb el dit la llista, van anar a buscar el número tres, Calvo-Sotelo. Van anar a casa seva i van tocar el timbre. Amb un argument, li van dir que se l’havíen d’emportar. Tanmateix, es diu que ell ja s’ho devia ensumar quan veié venir el Capità General allà. Quan el varen posar a la furgoneta, un guàrdia d’assalt el va matar sense que se n’adonès, amb dos trets al clatell. Hi havíen anat un parell de guàrdies d’assalt més el Capità General. Aleshores varen llençar el cos al cementiri, esdevenint el seu funeral apoteòsic amb la dreta i l’extrema dreta. És sabut que deu anys després l’assassí de Calvo-Sotelo va morir. El disset de juliol, s’inicià ja, la sublevació militar a Melilla, ja fixada, com estava previst a la mort de Calvo-Sotelo, començant també, tres hores abans del previst (les dues del migdia). És quan es desencadenaren els efectes sublevatoris: Sevilla, Burgos, Saragossa (el 18 de juliol), Catalunya amb Barcelona un diumenge (mentre hi havien tirotejos pels carrers i desenes de morts, la gent estava absent sense saber què passava, fent la missa del diumenge). Només es pretenia fer un cop d’estat de tres o quatre dies sense pensar ni entrar en cap Guerra Civil. El desenllaç, però, va ser aquell.

La Segona República durant la Guerra Civil

Aquest es tracta d’un període confus en tant que també convuls. Mantenir un govern en plena guerra civil, va ser una tasca força difícil. Una vegada iniciada l’insurrecció, van haver algunes comunitats que ja van donar suport al cop des del primer moment, i d’altres que es varen mantenir fidels a la República. Sembla ser que quan es parla del període de la Segona República, no es parli de que hi va haver un govern durant la pròpia Guerra Civil (que no va ser un període a part, sense cap govern; tot el contrari, Espanya estava sota la jerarquia de dos governs depenent del territori) i, després un altre a l’exili, ja paral•lel i gairebé desconegut, tal com va passar amb el govern de Generalitat de Catalunya, per exemple. El 4 de setembre de 1936, la presidència del govern, va passar a mans del socialista Largo Caballero, que va ser succeït a la seva vegada, l’any següent, el maig per Juan Negrín. Aquest, també era socialista i fou qui va romandre de forma “estable” fins el final de la Guerra Civil el 1939 i a l’exili el 1945. La caiguda del govern de Largo Caballero, però, es donaria per els enfrontaments posteriors entre la CNT, que hauria passat a formar govern amb el socialista, i el POUM i el PSUC. El POUM hauria acabat essent il•legalitzat, detenint els seus dirigents el 16 de juny, 5 dies abans de l’assassinat del líder del POUM, Andreu Nin. La guerra, va ser un conflicte que va estar marcat per l’internacionalisme que va adquirir amb l’intervencionisme dels dos futurs blocs de la segona guerra mundial “en pràctiques”. Entre les obres de la República durant la Guerra Civil, l’1 d’octubre de 1936, es va donar l’autonomia al País Basc. Es va escollir com a lehendakari a José Antonio Aguirre. El 4 de novembre, un mes després, la CNT, va decidir unir-se al govern de Largo Caballero, tot i les notables diferències que hi havia entre sindicalistes i socialistes. Però com Madrid estava sota assatjament, el govern es va haver de traslladar a València, dos dies després mentres al mateix temps es constituïen les Juntes de Defensa de Madrid encapçalades per el General Miaja qui encarregà l’organització de l’Estat Major de Vicente Rojo. El 8 de novembre de 1936, es data l’arribada de les Brigades Internacionals, que van demostrar que ja hi havia un col•laboracionisme exterior tot i el pacte de no intervenció que hi havia, en favor de la República, unes Brigades que en presència de Negrín, marxarien quan la guerra ja feia temps que estava definitivament decantada, el 21 de setembre de 1938. El 31 de novembre de 1937, el govern republicà traslladat a València, aquesta vegada es va moure cap a Barcelona, la qual cosa denotava l’avanç del bàndol “nacional”, el del General Franco, així anomenat per tal de crear en l’insconscient l’idea

Itàlia

La República Italiana o simplement Itàlia és un estat de l'Europa mediterrània, que consisteix principalment d'una península allargada i de dues grans illes en el mar Mediterrani: Sicília i Sardenya. Pel nord està borejat pels Alps, per on limita amb França, Suïssa, Àustria i Eslovènia. Els estats independents de San Marino i la Ciutat del Vaticà són enclavaments dintre del territori italià.

Repubblica Italiana

Bandera oficial d'Itàlia	Escut oficial d'Itàlia
(En detall)	(Gran)

Lema nacional : No en té

imatge:Localització d'Itàlia.png

Idioma oficial

Capital

Ciutat més gran

President

Primer Ministre

Superfície
- Total
- % aigua

Lloc núm. 69
301.270 km²
2.4%

Població
- Total (Any)
- Densitat

Lloc núm. 22
57.600.000
196 hab/km² (40è)

Unificació

17 de març de 1861

Moneda

Euro (abans lira)

Zona Horària

UTC +/-X

Gentilici

Italià, italiana

Himne nacional

Fratelli d'Italia

Domini d'internet

.IT

Codi telefònic

Història

Article principal: Història d'Itàlia La història d'Itàlia és potser la més important per al desenvolupament de la cultura i societat de l'àrea mediterrània. El país ha estat amfitrió de moltes activitats humanes en temps prehistòrics, per la qual cosa s'hi han trobat numerosos llocs arqueològics en diferents regions: Lazio i Toscana, Umbria i Basilicata. Després de la Grècia Magna, la civilització etrusca i especialment l'Imperi Romà que va dominar aquesta part del món per molts segles, hi varen arribar l'humanisme medieval i el Renaixement que varen ajudar en la formació de la filosofia i l'art europeus. La ciutat de Roma conté alguns dels exemples d'estil barroc més importants de tot Europa. La Itàlia moderna es va convertir en estat amb bastant retard respecte de la resta d'estats europeus. La conversió va ocórrer el 17 de març de 1861, quan els estats de la península i les Dues Sicílies es varen unir sota el tron del rei Victor Emanuel II de la dinastia Saboia, fins llavors governant del Piamont i reis de Sardenya. L'artífex de la unificació italiana, tanmateix, va ser el Comte Camillo Benso di Cavour, el ministre en cap de Víctor Emmanuel. Roma, per la seva part, es va mantenir separada de la resta d'Itàlia sota el comandament del Papa i no va ser part del regne d'Itàlia fins al 20 de setembre de 1870, data final per a la unificació italiana. Actualment, el Vaticà és un enclavament independent, completament envoltant per Itàlia, exactament igual que San Marino. La dictadura feixista de Benito Mussolini iniciada el 1922 va portar a Itàlia a una aliança desastrosa amb l'Alemanya Nazi i l'imperi de Japó, portant la conseqüent derrota d'Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. El 2 de juny de 1946, un referèndum sobre la monarquia va desembocar en l'establiment de la República Italiana, la qual va adoptar una nova constitució l'1 de gener de 1948. Els membres de la família reial es varen dur a l'exili per la seva relació amb el règim feixista. Itàlia va ingressar a l'OTAN i a la Unió Europea i per tant es va sumar a la creixent unificació econòmica i política d'Europa occidental, incloent-hi l'adopció de l'Euro el 1999.

Govern i política

Article principal: Govern i política d'Itàlia La constitució de 1948 va establir un parlament bicameral, que va consistir d'una cambra de diputats (Camera dei Deputati) i un senat (Senato della Repubblica), un poder judicial i un poder executiu compost per un consell de ministres (gabinet), presidit pel primer ministre. El president de la república és escollit per 7 anys pel parlament junt a un petit nombre de delegats regionals. El president nomena el primer ministre, qui proposa la resta de ministres (nomenats formalment pel president). El consell de ministres ha de retenir la confiança (Fiducia) d'ambdues cambres. Las cambres del parlament són escollides popularment i directa per un sistema representatiu mixt, majoritari i proporcional. Sota la legislació de 1993, Itàlia té districtes d'un sol representant per al 75% dels seients en el parlament. El 25% restant dels seients són repartits proporcionalment. La cambra de diputats posseeix un total de 630 membres. A més de 315 membres electes, el senat inclou ex-presidents i diverses altres persones vitalícies conforme a acords constitucionals. Ambdues cambres són electes per un màxim de 5 anys. Les cartes legislatives poden ser originades en qualsevol de les cambra i han de ser aprovades per majoria. El sistema judicial italià es basa en el dret romà, modificat pel codi napoleònic i estatuts subseqüents. Una cort constitucional, la Corte Constituzionale, la qual autoritza les lleis constitucionals, és una innovació introduïda després de la Segona Guerra Mundial.

Organització política i administrativa

Segona Guerra Mundial Article principal: Organització política i administrativa d'Itàlia Itàlia es divideix en diverses regions. De aquestas, 5 (Vall d'Aosta, Friül — Venècia Júlia, Sicília, Sardenya i Trentino — Tirol del Sud) tenen un estatus especial en raó de la seva natura geogràfica, cultural o social. Les altres (Llombardia, Ligúria, Vèneto, Piemont, Calàbria, Toscana, Abruços, Basilicata, Campània, Emília-Romanya, Laci, Marques, Molise, Pulla i Úmbria) tenen un estatut comú de administració.

Geografia

Úmbria Article principal: Geografia d'Itàlia Itàlia consisteix predominantment en una gran península que s'estén cap al Mar Mediterrani, on junt a les seves dues principals illes, Sicília i Sardenya, crea masses aquàtiques importants, com el Mar Adriàtic al nord-est i el Mar Jònic al sud-est. Els Apenins formen la columna vertebral de la península, anant des del nord-oest fins on s'uneixen amb els Alps, la cadena muntanyosa que després forma un arc el qual tanca a Itàlia des del nord. Allí s'hi troba també una gran esplanada al·luvial, la esplanada po-veneciana, drenada pel riu Po i els seus diversos afluents provinents dels Alps, Apenins i Dolomites. El seu punt més elevat és el Mont Blanc (Monte Bianco) a 4.810 m d'alçada, però Itàlia s'associa més fàcilment amb dos volcans famosos: l'actualment inactiu Vesuvi prop de Nàpols i el molt actiu Etna a Sicília.

Economia

Article principal: Economia d'Itàlia Itàlia posseeix una economia industrial diversa, amb pràcticament el mateix ingrés per càpita que França i el Regne Unit. Aquesta economia capitalista es manté dividida en un nord industrial, dominat per empreses privades, i un sud agrícola, amb un 20% d'atur. En comparació amb països europeus veïns, posseeix un alt nombre de petites i mitjanes empreses (PiMEs). La major part de les matèries primeres utilitzades per la industria i més del 75% de l'energia són importades. Durant la dècada passada Itàlia ha perseguit una política fiscal estreta que li permetés arribar a complir amb els seus requeriments econòmics. Des de la seva adhesió a la Unió Europea, Itàlia s'ha beneficiat àmpliament de l'interès i inflació més baixos de l'euro. El rendiment econòmic d'Itàlia s'ha mantingut rere dels seus companys de la Unió Europea i el govern de Berlusconi ha posat en acció nombroses reformes de curt plaç destinades a millorar la competitivitat i el creixement a llarg plaç. S'ha mogut lentament, per una altra part, en la implementació de necessàries reformes estructurals, tals com alleujar els impostos i replantejar el rígid mercat laboral italià i car sistema pensionari. Després de l'escàndol contable de Parmalat el 2003 algunes persones han posat en dubte els escassos sistemes de control financer del país. Vegeu: Llistat d'empreses italianes

Demografia

Article principal: Demografia de Itàlia Itàlia és un país molt heterogeni tant lingüísticament com religiosa, però és divers culturalment, econòmica i política. Itàlia posseeix la cinquena major densitat poblacional a Europa, amb un promig de 196 persones per quilòmetre quadrat. Els grups minoritaris són petits, essent el major d'aquests el de parla alemanya al sud del Tirol (segons el cens de 1991, la població es troba composta per 287.503 persones de parla alemanya i només 116.914 de parla italiana) i els eslovens al voltant de Trieste. Altres grups minoritaris amb idiomes parcialment oficials inclouen la minoria de parla francesa a la regió de la Vall d'Aosta; els sards, el català i l'idioma retorromà en les muntanyes dolomites, essent tots idiomes romançs. Tot i que el catolicisme és la religió predominant (85% de la població), existeixen comunitats madures de protestants i jueus i una comunitat creixent d'origen musulmà.

Cultura

Article principal: Cultura de Itàlia Itàlia és reconeguda pel seu art; cultura i diversos monuments, entre ells la torre de Pisa i el Coliseu romà; així com per la seva gastronomia (plats italians famosos són la pizza i la pasta), el seu vi, el seu estil de vida, la seva elegància, disseny, cine, teatre, literatura: tant en poesia amb poetes de renom com Pasolini, Umberto Saba, Cesare Pavese entre d'altres, o d'altres gèneres, com la narratiba amb autors com Gianni Rodari o Gianni Rodari, i en teatre com el nòbel Dario Fo; i música (en particular l'òpera). El període del renaixement europeu va començar a Itàlia durant els segles XIV i XV.

Festes
Dates	Nom en català	Nom local	Notes
1 de gener	Any nou	Capodanno
6 de gener	Epifania	Epifania
Mòbil	Diumenge de Pasqua	Pasqua
Mòbil	Dilluns de Pasqua	Lunedì di Pasqua
25 d'abril	Aniversari de l'alliberació	Liberazione	1945
1 de maig	Dia de treball	Festa del Lavoro
2 de juny	Dia de la República	Festa della Repubblica	1946
15 d'agost	Dia de l'assumpció	Ferragosto
11 de novembre	Dia de Tots els Sants	Tutti i Santi
8 de desembre	Immaculada Concepció	Immacolata
25 de desembre	Nadal	Natale
26 de desembre	Dia de Sant Esteve	Santo Stefano
31 de desembre	Revetlla d' Any Nou	San Silvestro

Categoria:Itàlia Categoria:Unió Europea als:Italien fiu-vro:Itaalia ja:イタリア ko:이탈리아 ms:Itali simple:Italy th:ประเทศอิตาลี zh-min-nan:Italia

Feixisme

El feixisme és una ideologia política basada en l'exaltació de la persona en cap (generalment un dictador) que lidera un grup selecte de persones que l'ajuden a dur a terme i a propagar aquest ideal. Aquests ideals solen consistir a menysprear tot allò que no segueixi les doctrines ideològiques marcades pel cap, ja siguin manifestacions culturals, socials, cíviques, històriques, econòmiques. En extrems, aquestes ideologies feixistes es defensen elles mateixes de forma extrema, arribant a límits que vulneren els drets humans: persecució sistemàtica i aniquilació de qui no pensa d'acord amb la ideologia, repressió de cultures foranes, voluntat d'imposició de la ideologia arreu com a única veritat a seguir. Durant el segle XX van sorgir el nombre major de manifestacions polítiques feixistes mai vistes al llarg de la història. Les mes conegudes a Europa són la nacionalsocialista a Alemanya, Benito Mussolini a Itàlia, Francisco Franco a Espanya, Ceaucescu a Romania; a Amèrica, Augusto Pinochet a Xile. Se solen identificar les ideologies feixistes amb les dictadures (que els seus caps acaben proclamant), tot i que hi ha casos de dictadures no feixistes, com és el cas de Cuba, que és de caràcter comunista. Degudes a motius polítics que les originen, les dictadures sorgeixen de la mà d'un personatge que, capaç d'aprofitar una mala situació econòmica o política d'un país, desperta en els habitants el sentiment nacionalista i l'orgull de pertànyer a aquell país i ideologia, i proclama la vergonya i deshonor de tots aquells que no hi pertanyen. Un dels casos més famosos, la dictadura nacionalsocialista alemanya que va liderar Adolf Hitler des del 1933, any en què va ésser escollit democràticament, fins al 1945, en què finalitzà la Segona Guerra Mundial, va sorgir per la dramàtica situació econòmica i social que es vivia a Alemanya passada la Primera Guerra Mundial. Com a conseqüència del Tractat de París, Alemanya capitulava i acceptava la seva derrota sense condicions, cosa que va suposar per al país un retrocés en tots els sentits i un ofec econòmic que va originar, com a efecte contrari, el despertar del sentiment nacionalista. Aquest seria aprofitat en el moment just pel Partit Nacionalsocialista Alemany per a apel·lar al poble a rebel·lar-se contra la situació en què es trobaven. Les conseqüències foren devastadores, tant per al país com per a la resta del món, atès que pocs anys després Alemanya procediria a l'ocupació de Txecoslovàquia, marcant així l'inici de la Segona Guerra Mundial. Le

Guerra civil espanyola

Introducció

Causes

La guerra

Posició internacional

Personatges

Lleials al govern

Rebels

Escriptors i estrangers

Resum cronològic

1936

1937

1938

1939

Vegeu també

Enllaços externs

1936

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

Segona República Espanyola

Context: El període previ; de la caiguda de la dictadura a la proclama de la II República

La caiguda del dictador (1923-1930)

El camí cap a la proclama republicana

La Segona República: El Bienni Reformista (1931-1933)

La Segona República: El Bienni Negre (1933-1936)

La Segona República: El Front popular (1936)

La Segona República durant la Guerra Civil

Itàlia

Història

Govern i política

Organització política i administrativa

Geografia

Economia

Demografia

Cultura

Feixisme