:: wikimiki.org ::

Guerra De Successió

Guerra de Successió

La Guerra De Successió espanyola (1700-1714) és un conflicte bèl·lic que va enfrontar la majoria de potències europees el segle XVIII, i que es va concloure amb l'arribada de la dinastia borbònica a Espanya.

Antecedents històrics

La primera meitat del tumultuós i bèl·lic segle XVIII es caracteritzà, a Europa, per un complicat tauler de pactes i aliances, necessaris per a equilibrar les balances de poder dels estats. Lluites dinàstiques i guerres sens fi imposen hegemonies, imperis comarcals i noves rutes comercials. Anglaterra i França lluiten pel domini del món occidental. El poder internacional d'Espanya ha anat decaient. La posició estratègica de Menorca i les grans possibilitats del port de Maó converteixen de nou l'illa en el centre dels interessos estrangers i, durant gairebé un segle, Anglaterra i França la prenen i la deixen com una moneda de canvi més en els seus ajusts diplomàtics. En realitat, Menorca no hi perd amb aquesta fressa; cobdiciada, l'illa reneix amb les atencions dels nous ocupants.

Implicació de les potències europees

illa] illa Per a Espanya, el segle XVIII comença amb la mort de Carles II l'Encantat. En morir sense descendència l'any 1700, va quedat nomenat hereu dels regnes hispànics, per testament reial, el príncep Felip, nét de Lluís XIV de França. Aquesta sorprenent decisió del darrer dels Habsburg (casa d'Àustria) va provocar d'immediat la guerra entre les potències europees i va desfermar una llarga guerra civil entre els esmentats regnes hispànics. La Guerra de Successió serà sostinguda directament per la formidable coalició d'Anglaterra, Holanda, Àustria i Portugal, que, desitjosos de mantenir a ratlla els francesos, fan costat al pretendent austríac, l'arxiduc dom Carles. França, que amb tant èxit havia coronat les seves hàbils intrigues polítiques, es posa -com és natural- al costat de Felip de Borbó. Castella s'hi mantindrà fidel i lluitarà pel seu rei francès, però el regne d'Aragó -el Principat de Catalunya, el País Valencià, l'Aragó i les Balears ... -trobaran en aquesta lliuta dinàstica una esperança, segons l'espressió de Ferran Soldevila, de "canviar la seva situació dins la monarquia espanyola" i faran costat a la candidatura de l'arxiduc Carles d'Àustria.

La posició de Catalunya

L'antagonisme entre Castella i Catalunya, i les diferents aspiracions polítiques d'aquests dos pobles trobaran un reflex en els països que lliuten per dirigir el món europeu. França, model de la unificació estatal, representava la monarquia absoluta i la centralització; Àustria i Anglaterra, l'imperialisme descentralitzat i la Il·lustració. És natural, doncs, que Catalunya, estimulada per les condicions promeses de protecció d'aquests dos pobles i amb mires autonòmiques, volgués sobreposar-se a la seva decadència i prengués partit per l'arxiduc Carles. Així és com va començar la Guerra de Successió, amb tropes angleses i austríaques lluitant contra tropes franceses als regnes hìspànics, amb el suport dels seus partidaris respectius, tant a Castella com al regne d'Aragó. Els primers anys de la guerra van ser favorables a dom Carles. Acompanyat d'un exèrcit anglés i d'una esquadra anglo-holandesa, va desembarcar a Lisboa el 1704, i el mateix any va prendre Gibraltar, cosa que va donar a la flota de la reina Anna d'Anglaterra la clau de la Mediterrània. Poc després, els aliats assetgen Barcelona, que capitula, i el pretendent austríac entra a la capital el 9 d'octubre de 1705 enmig la joiosa rebuda de la població catalana que el proclama Carles III. Les Balears i el País Valencià segueixen l'exemple de Barcelona: Mallorca es revolta un any més tard i a Menorca (abassegada per la forta guarnició que ocupa l'illa) es declara la guerra civil: es nomenat rei de l'illa l'arxiduc el 20 d'octubre de 1706. La lluita entre carlistes i felipistes dura tres mesos, fins que el gener de 1707, Felip V envia un batalló de reforç al governador Diego Leonardo Dávila, que torna a controlar l'illa. A l'antic Regne de València els partidaris de carlistes guanyen terreny en un principi sobre tot per les terres d'Alacant. Conquereixen Dénia i altres places com Alzira i finalment València el 15 de desembre de 1705. Els partidaris de felipistes es defensen al principi atacant i saquejant alguns pobles com Vila-real el 12 de gener de 1706, que fou cremat i despoblat, però acaben fugint a Castella. A la península, la guerra continua entre atacs i contratacs dels dos bàndols. Carles ocupa Madrid, però Felip la recupera. Mentrestant, Anglaterra, que no perd de vista les seves ambicions d'instal·lar-se fermament a la Mediterrània, ocupa Menorca en nom de Carles III el 29 de setembre de 1708. 1708]]

Els interessos de les dinastíes reials

La Guerra de Succesió es perllonga durant anys; Catalunya i les Balears aguanten, però es produeix un fet internacional que decideix la sort dels Borbons: mor, sense descendència masculina, l'emperador Josep I, germà de l'arxiduc Carles. En heretar Carles la corona imperial, i davant la possibilitat, si arriba a ser rei dels regnes hispànics, de reunir una altra vegada els extensos territoris que havien constituït l'imperi de Carles V, Anglaterra canvia radicalment d'actitud: abandona dom Carles i Catalunya a canvi de dues cartes en el joc del poder: Gibraltar i Menorca. La pau europea es va signar a Utrecht l'abril de 1713. Felip V s'assegurava el tron d'Espanya i els anglesos el seu predomini en la Mediterrània occidental. A la batalla d'Almansa, les tropes felipistes van vèncer les de l'arxiduc,això precipitarà el signe de la guerra, cremant i destruint Xàtiva, a la que canviaran el nom per San Felipe i convertint al seus habitants com als de Vila-real en socarrats (apelatiu popular que vol dir cremats). Així els regnes d'Aragó i de València van ser anexionats a Espanya. Catalunya resistia encara a favor de l'arxiduc, i estava disposada a lluitar fins al final. Però els anglesos no, i van abandonar el territori a la seva sort. Al cap d'un temps, el mateix arxiduc es va desinteressar del fet, perquè li oferien un altre regne, i els catalans es van trobar sols, resistint a Barcelona contra les tropes felipistes. Després d'una gloriosa i obstinada defensa, sostinguda per gent de tota classe, a les ordres del conseller en cap Rafael Casanova, Barcelona capitula l'11 de setembre de l'any 1714; Mallorca i les Pitiüses un any més tard. Tots aquests territoris seran anexionats a Espanya; només Menorca, sota l'ocupació no assimiladora dels anglesos (que durarà 44 anys) conservarà una llibertat nacional tutelada i la legalitat històrica. El 1716 es publicaran els Decrets de Nova Planta, que posaran fi jurídicament a la independència política de la Confederació catalano-aragonesa. Cronologia dels fets:
- 1700: Mort de Carles II
- 1705: Acceptació de la candidatura de l'arxiduc Carles d'Àustria.
- 1707: Derrota d'Almansa: paulatina caiguda de l'Aragó i el País Valencià.
- 1711-1713: Abandó dels anglesos i, en menor grau, de l'arxiduc.
- 1714: L'11 de setembre, entrada de les tropes felipistes a Barcelona.
- 1715: Ocupació de Mallorca i les Pitiüses.
- 1716: Publicació dels Decrets de Nova Planta.

Enllaços externs

- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron103448394.htm Històries de Catalunya: La Guerra de successió]
- [http://www10.gencat.net/gencat/AppJava/cat/generalitat/generalitat/origens/poleuropea.jsp Catalunya en el context de la política europea del s. XVIII; la Guerra de Successió (1702-1714)] Categoria:Revoltes Categoria:Edat moderna de Catalunya Categoria:Guerra de Successió Espanyola ja:スペイン継承戦争 ko:에스파냐 왕위계승전쟁

Regnes hispànics

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.

Demografia

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Llengua

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia. Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya. L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat. La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants". També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab

Religió

Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.

Enllaços relacionats

- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya

Enllaços externs

- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa Categoria:Espanya fiu-vro:Hispaania ja:スペイン ko:에스파냐 ms:Sepanyol simple:Spain th:ประเทศสเปน zh-min-nan:Se-pan-gâ

1700

Esdeveniments:

- Terratrèmol de Cascadia, un dels més forts enregistrats
- Els reis d'Espanya passen a ser de la família dels Borbona

Naixements:

- Daniel Bernoulli, matemàtica

Necrològiques:

- John Hale, el principal "caçador" de la bruixa d'Amèrica

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVII ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVII ko:1700년 ms:1700 simple:1700

1714

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS PAÏSOS CATALANS
- 13 de gener - Arbúcies (la Selva): les forces catalanes derroten les borbòniques una batalla anomenada combat d'Arbúcies (guerra de Successió).
- 5 de febrer - Prats de Lluçanès (Osona): les tropes filipistes devasten la població.
- 14 d'agost - Sant Llorenç Savall (el Vallès Occidental): prop d'aquesta vila, els miquelets d'Antoni Desvalls causen prop de mig miler de baixes als filipistes (guerra de Successió).
- 11 de setembre - Barcelona: després de 14 mesos de setge, la ciutat cau en mans de les tropes borbòniques (guerra de Successió).
- 16 de novembre - Els Decrets de Nova Planta, liquiden la Junta de Braços que tenia el comandament de la Generalitat, en el marc del efectes de la Guerra de Successió.

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVIII ko:1714년 ms:1714

Guerra

La guerra és l'enfrontament entre països, o d'altres organitzacions armades, amb l'ús de violència i d'armes. De vegades, es fa la distinció entre conflictes armats i guerres. D'acord amb aquest punt de vista, un conflicte només seria una guerra si els bel·ligerants han fet una declaració formal de guerra. Al llarg de la Història, hi ha hagut guerres pel control dels recursos naturals, per raons religioses o culturals, per mantenir o canviar balanços de poder, per qüestions de legalitat, per tal de dirimir disputes economiques o territorials, o altres causes. Normalment, les raons que porten a la guerra entre dos estats són complexes, però amb un important factor econòmic. Militarment, l'objectiu en la guerra és la victòria sobre l'enemic. Per això, cal establir una superioritat armamentística i humana, que obligui al contrari a la rendició o a proposar un armistici. La pràctica totalitat de guerres causen gran nombre de víctimes, no només entre els combatents, sinó també en la població civil. A més, les guerres donen lloc també a greus violacions dels drets humans. Tot i que s'han establert convenis internacionals per limitar la mortaldat causada en les guerres, i garantir un tracte digne als presoners, aquestes convencions s'ignoren molt sovint en la pràctica. La diferència entre la guerra en aparença i la guerra a la pràctica es basa en que les parts enfrontades intenten mantenir una imatge d'honor i legitimitat de la seva causa, mentre practiquen una sistemàtica transgressió de tota norma de respecte humà. La guerra parteix de la visió més extrema de que la fi justifica els mitjans.

Enllaços relacionats

- Conflictes armats Categoria:Guerra ja:戦争 ms:Peperangan simple:War

Segle XVIII

Esdeveniments:

Personatges importants

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XVIII ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XVIII ja:18世紀 ko:18세기

Espanya

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Edat Mitjana

Edat Moderna

Edat Contemporània

Segle XIX

Segle XX

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Economia

Demografia

Llengua

Religió

Enllaços relacionats

- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya

Enllaços externs

Europa

:Aquest article és sobre el continent. Per al satèl·lit de Júpiter vegeu Europa (satèl·lit) i per al ser mitològic vegeu Europa (Mitologia). ---- Europa (Mitologia) Europa és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia, malgrat que queda més a prop d'Amèrica. La Mediterrània separa Europa d'Àfrica, i les mars Egea, de Màrmara i Negra la separen d'Àsia.

Geografia i geologia

Negra Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km². Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega

Divisió política

Onega Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.

- Albània
- Alemanya
- Andorra
- Armènia ¹
- Àustria
- Azerbaidjan ²
- Bèlgica
- Bielorússia
- Bòsnia i Hercegovina
- Bulgària
- Ciutat del Vaticà
- Croàcia
- Dinamarca
- Eslovàquia
- Eslovènia
- Estònia
- Espanya
- Finlàndia
- França
- Geòrgia²
- Grècia
- Hongria
- Irlanda
- Islàndia

- Itàlia
- Letònia
- Liechtenstein
- Lituània
- Luxemburg
- Malta
- Macedònia³
- Moldàvia
- Mònaco
- Noruega
- Països Baixos
- Polònia
- Portugal
- Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord
- República Txeca
- Romania
- Rússia⁴
- San Marino
- Sèrbia i Montenegro
- Suècia
- Suïssa
- Turquia⁵
- Ucraïna
- Xipre ¹

¹ Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
² L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas.
³ El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia
⁴ Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa.
⁵ La Turquia europea inclou els terriotris a l'est i nord de l'estret del Bòsfor.

Per últim, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu.

Llengües d'Europa

La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la súperfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu.

Pàgines que s'hi relacionen

- Unió europea
- Clima d'Europa
- Estat
- Rius d'Europa
- Vegetació d'Europa

External links

- [http://p086.ezboard.com/balbanau Evropa / Europa / Europe] Categoria:Europa als:Europa ja:ヨーロッパ ko:유럽 ms:Eropah roa-rup:Evropa simple:Europe th:ทวีปยุโรป zh-min-nan:Europa

Anglaterra

] Anglaterra (England en anglès) és una de les nacions que formen el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, la més gran en extensió i població. La seva bandera és la Creu de Sant Jordi. El nom Anglaterra vol dir "terra dels angles", que era una de les tribus germàniques que van envair Gran Bretanya, al segle V juntament amb els saxons i els juts. Cal no confondre Anglaterra, amb Gran Bretanya, que és una illa que inclou també Escòcia, el País de Gal·les i Cornualla ni amb el Regne Unit, que inclou a més Irlanda del Nord. El nom Albio, d'origen llatí; i que feia referència als penyasegats de Dover, també s'utilitza de vegades en sentit literari.

Història

Abans de l'arribada dels romans, el territori que avui comprèn Anglaterra estava ocupat per tribus cèltiques. Roma va envair la Gran Bretanya al segle I, i s'hi va mantenir fins al segle IV. Durant el segle V, diverses tribus germàniques (principalment angles, juts i saxons), van envair la Gran Bretanya, desplaçant-ne les poblacions celtes originàries cap a l'oest (País de Gal·les i Cornualla) i al Nord (Escòcia). Aquesta invasió es coneix com a conquesta anglosaxona. A partir del segle VIII, Anglaterra va patir incursions constants per part dels vikings. La Batalla de Hastings, el 1066, és un moment crucial de la Història d'Anglaterra: els normands, capitanejats per Guillem el Conqueridor, derroten els saxons i envaeixen Anglaterra. Tot i que no desplacen la població originària, els normands ocupen totes les posicions de poder, formen la nova aristocràcia i imposen el seu sistema legal i fiscal.

Política

Al 1707, amb l'Acte de la Unió, que va crear el Regne Unit, Anglaterra va deixar d'existir com a entitat política independent, si bé; va passar a ser la nació dominant en el Regne Unit. Tot i que recentment s'ha restaurat el parlament escocès i creat una assamblea gal·lesa, de moment no hi ha cap parlament anglès - de fet, el govern britànic ha dit que en lloc de crear-ne, s'estima més dividir l'Anglaterra en regions i donar una assamblea legislativa a cada regió. No hi ha cap moviment amb suport popular significatiu que promogui la independència d'Anglaterra del Regne Unit tot i que una part significativa de la població se sent més anglesa que britànica i no posaria impediments a la independència de les altres parts. Categoria:Anglaterra ja:イングランド ko:잉글랜드 ms:England simple:England th:แคว้นอังกฤษ zh-min-nan:England

Regnes hispànics

Història

Article principal: Història d'Espanya