:: wikimiki.org ::

Guifré El Pilós

Guifré el Pilós

Guifré I, anomenat el Pilós, fou Comte d'Urgell i Cerdanya (870-897), de Barcelona i Girona (878-897) i d'Osona (886-897) de facto, encara que de jure ho fou del 878 al 897, malgrat que del 878 al 885 la regió estava casi despoblada.

Orígens familiars

La llegenda el fa fill del comte Guifré d’Arria, cavaller del Conflent, i venjador de la mort del seu pare assassinat per Salomó, al qual Guifré el Pilós dona mort, hi ha qui situa el naixement de Guifré a Rià (Conflent). Ara bé, a partir de l'estudi de Ramon d'Abadal La família catalana dels comtes de Carcassona. Genealogia de Guifré el Pilós dins d’Els primers comtes catalans. Barcelona, Edicions Vicens Vives, 1958 pàgs 13-29, es considera que Guifré era fill de Sunifred, nomenat Comte d'Urgell i de Cerdanya el 834 per l'emperador Lluís el Pietós, i Comte de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, Besiers i Magalona el 844 pel rei franc Carles el Calb. Sunifred era fill de Bel·ló, comte de Carcassona en temps de Carlemany; per això, els comtes descendents de Sunifred i del seu germà Sunyer I d'Empúries i Rosselló (834-848) se'ls denomina bel·lònides. Guifré era besnét de Theuderic Makir descendent dels Exilarques de Babilònia i dels Reis de Judea. La seva esposa Widenella, era besnéta de Carlemany, i cosina del Rei de França. En les lluites dinàstiques sorgides a l'Imperi franc després de la mort de Lluís el Pietós (840) i del Tractat de Verdum (843), Bernat de Septimània, comte de Barcelona i Girona (825-832 i 835-844), Narbona, Besiers, Agde, Magalona i Nimes (828-832 i 835-844) i de Tolosa (835-844) va aliniar-se amb Pipí II d’Aquitània, i els bel·lònides a Carles el Calb; el 844, després d’haver-se apoderat de Tolosa, Carles hi capturà Bernat i el féu executar. Després de la fi de Bernat, Carles el Calb concedí els comtats de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, Besiers i Magalona a Sunifred d’Urgell-Cerdanya. El 848, Guillem de Tolosa, fill de Bernat de Septimània nomenat comte de Barcelona per Pipí II, s’apoderà d’aquest comtat i del d’Empúries on féu executar Sunifred i Sunyer I, lleials a Carles el Calb. I aquest fet significà la fi provisional dels bel·lònides.

Les investidures comtals

Les investidures, per Carles el Calb el 870, de Guifré el Pilós com a comte d’Urgell i Cerdanya i del seu germà Miró per al càrrec comtal de Conflent s’inscriuen en la represa del clan bel·lònida, iniciada el 862 amb el nomenament dels germans Delà i Sunyer II, fills de Sunyer I d'Empúries-Rosselló i cosins germans de Guifré i Miró, com a comtes d’Empúries. El juny del 870 a l’assemblea d'Attigny, i havent mort el comte Salomó d’Urgell, Cerdanya i Conflent, un personatge que ens és desconegut per manca de documentació, el jove Guifré, va rebre aquests honors del rei Carles el Calb. El Conflent el va cedir al seu germà Miro (conegut per Miró el Vell). Rebel·lat Bernat de Gòtia, comte de Barcelona, Rosselló, Narbona, Agde, Besiers, Magalona i Nimes, contra Carles el Calb, Guifré el Pilós, ajudat pel seu germans Miró de Conflent i Sunifred (després abat d’Arles), i pel vescomte de Narbona Lindoí, que es posaren del costat de Carles i després del seu fill Lluís el Tartamut, avançaren per la Septimània on eliminaren per la força als nobles fidels a Bernat (com el bisbe Sigebut de Narbona), i expulsaren de les seves esglésies els sacerdots que n’eren partidaris. Això devia passar al començament de l’any 878, potser el març i abril. La rebel·lió de Bernat es va ensorrar; l'agost, el concili de Troyes, presidit pel papa Joan VIII i per rei Lluís el Tartamut va prendre decisions religioses i politiques. En aquest concili hi foren presents Guifré el Pilós d’Urgell i Cerdanya, Miró de Conflent, Sunyer II d’Empúries, i Oliba II de Carcassona com a personalitats politiques, i els bisbes d’Elna, Girona, Barcelona i Urgell com a principals personalitats eclesiàstiques de la Gòtia. L'11 de setembre del 878 Bernat fou declarat desposseït dels seus honors que foren repartits; arran d'aquest repartiment Guifré el Pilós fou investit comte de Barcelona, Osona, Girona i Besalú. Narbona, Besiers, Agde, comtats que fins llavors anaven vinculats a Barcelona van quedar-ne separats. El seu germà Miró de Conflent va rebré el comtat de Rosselló; Guifré va cedir l’administració de Besalú al seu germà Radulf (878-920). Sunifred serà abat d’Arles i Riculf bisbe d’Elna.

La intervenció a Osona

Després de les investidures del 878, els dominis de Guifré abarcaven tant l’àrea muntanyenca -Urgell i Cerdanya- com la marítima -Barcelona i Girona-; durant tot el segle IX, excepte en el breu període de Sunifred (844-848), el pare de Guifré, com a comte d’Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona i Narbona, aquestes dues zones s’havien mantingut separades, regides sempre per comtes diferents; en gran part, perquè hi impedia la comunicació l’espai buit central configurat per les actuals contrades del Ripollès, la Vall de Lord, el Berguedà, el Lluçanès, la Plana de Vic, el Moianès, les Guilleries i el Bages, ço és el territori despoblat arran de tot el trasbals de la revolta d’Aisó. En aquesta àrea buida, però, a finals del segle IX s’hi registra un fort corrent d’inmigració procedent de les contrades pirinenques -Pallars, Urgell i Cerdanya-; després de gairebé dos segles –des dels inicis de la crisi de la monarquia visigoda fins a la fi del poder carolingi- d’haver acollit els que abandonaven les terres planes a causa dels riscos de la inestabilitat política, ara, les terres d’alta muntanya havien arribat a patir superpoblació; per això, a molta gent no li quedà cap altre remei que intentar establir-se a les terres baixes. Davant d’aquesta situació, Guifré el Pilós, els comtats del qual envoltaven tota aquesta àrea de nova població, intervingué a la zona per canalitzar la colonització; va nomenar-hi veguers per delimitar les àrees de colonització i els nuclis de poblament, així com també integrà aquest territoris dins de les estructures comtals. En un principi, quan les característiques i situació de la zona ho permetien, Guifré annexionà les àrees repoblades a un comtat ja existent: la Vall de Lord fou inclosa dins del comtat d’Urgell, i el pagus de Berga -l’actual Berguedà- al comtat de Cerdanya; ara bé, la regió central del Ripollès, Plana de Vic, Lluçanès i les Guilleries configurava un territori tradicionalment estructurat al voltant de les ciutat d’Ausa amb una tradició ètnica pròpia -era l’antic país dels ausetans- per això, Guifré va crear-hi un districte propi, el comtat d’Osona, on també hi foren incloses les terres del Moianès i el Bages les quals, tot i tenir un nucli tradicional -la ciutat de Manresa- i també una personalitat històrica derivada d’haver estat el país dels lacetans, per la seva situació de primera línia de frontera amb l’Islam i pel seu escàs poblament, no tenien prou entitat com per estructurar-hi una demarcació específica; d’ací el valor merament geogràfic i mai jurídic de l’expressió comtat de Manresa, freqüent als documents. Al nou comtat d’Osona, Guifré, havent-s’hi reservat el càrrec de comte, el 885 va nomenar-hi un vescomte, amb la missió d’exercir-hi les funcions comtals en absència del comte. En la vessant eclesiàstica, calgué integrar la xarxa de parròquies, erigides, sovint, pels mateixos colons, dins de la jerarquia episcopal; a conseqüència de la seva proximitat geogràfica, les parròquies del Berguedà i les de la Vall de Lord foren incloses dins de la diòcesi d’Urgell, ara bé, a l’àrea central, va ser necessari restaurar la seu d’Ausa, destruïda per la invasió àrab del segle VIII. El 886, Guifré el Pilós va aconseguir de l’arquebisbe de Narbona, metropolita dels bisbats sud-pirinencs, el restabliment de la diòcesi i la consagració episcopal de l’arxiprest Gotmar; el nou bisbe va fer erigir la nova catedral fora del recinte d’Ausa -una ciutat abandonada i en ruïnes, a causa de les destruccions provocades primer pels musulmans i, després, per la revolta d’Aisó- i la situà en un nou nucli de població, proper a l’antiga ciutat, un veïnat - vicus en llatí-, origen de l’actual Vic. Dins de la reorganització eclesiástica de la nova regió, Guifré fundà els monestirs de Ripoll (880) i de Sant Joan de les Abadesses (885), dotats no sols de terres sinó també de drets públics i privilegis jurídics. Així, Ripoll va rebre els beneficis dels serveis reials deguts pels habitants d’Estiula i Ordina, de les pesqueries del Ter i del Freser, com també un terç del teloneu del mercat, i, a més, el monestir fou declarat exempt de la jurisdicció dels tribunals comtals en matèria d’homicidis, raptes i altres delictes, com també als monjos els fou reconegut el dret d’elegir lliurement el seu abat segons la regla de Sant Benet. El monestir -femení- de Sant Joan va rebre, a més de grans latifundis, el castell de Montgrony amb el seu terme i la seva església. Per la seva banda, el 899, Emma, filla de Guifré el Pilós feta nomenar abadessa de Sant Joan pel seu pare, va aconseguir del rei Carles el Ximple un privilegi d’immunitat respecte del govern dels comtes per a l’abadessa i el cenobi, posats sota exclusiva jurisdicció reial; i el 913, ultra obligar, en virtut d’una sentència judicial, els habitants de la vall de Sant Joan a reconèixer la propietat monacal sobre les terres que ocupaven, Emma, després d’haver guanyat un plet contra el seu germà el comte Miró de Cerdanya, va aconseguir afirmar la jurisdicció abacial, excloent els pobladors de la rodalia de prestar serveis reials al comte.

La crisi de la monarquia carolíngia

Mort Lluís el Tartamut (879), el regne franc va dividir-se entre els seus fills, tots dos menors d’edat: Lluís III va rebre Nèustria, Austràsia i Lorena; Carloman, la Borgonya, Aquitània, Septimània i els comtats sud-pirinencs. El buit de poder causat per aquesta successió va agreujar-se, precisament, per les morts de Lluís III (882) i de Carloman (884); llavors, a causa dels difícils moments del regne a causa dels continus atacs dels normands contra les costes atlàntiques, es descartà d’entronitzar Carles el Ximple -fill pòstum de Lluís el Tartamut, de només cinc anys d’edat- i, per tal de buscar un monarca capaç de plantar cara als invasors escandinaus, a l’assemblea de Ponthion (885) els magnats optaren per oferir la corona al fill de Lluís el Germànic Carles el Gros, rei de Germània coronat emperador pel Papa el 881. Tot el territori carolingi quedava, doncs, de nou sota el domini d’un únic sobirà. Tanmateix, l’emperador Carles el Gros, nét de Lluís el Pietós, de seguida va demostrar que no tenia el tremp del seu avi -ni, menys encara, el del seu besavi-: davant del setge a París pels normands entre novembre del 885 i octubre del 886, Carles només fou capaç de comprar-ne la retirada a canvi de pagar-los un tribut; a més, a la França oriental, tampoc no va veure’s amb cor de dominar les revoltes de Francònia, Saxònia, Turíngia, Baviera i Suàbia. Per tot això, doncs, el 887 Carles fou destronat. A la mort de Carles el Gros (888), esdevinguda enmig de la indiferència i l’oblit general, el sistema carolingi caminava cap a la seva desaparició. A la França oriental, la nissaga semblava poder tenir alguna continuïtat amb el nebot de Carles, Arnulf, fill il·legítim de Carloman de Baviera, proclamat rei de Germània, el 887, en revolta contra el seu oncle, i, malgrat la seva condició de bastard, coronat emperador pel Papa el 896. Ara bé, a la mort de Lluís el Nen (899-911), fill i sucesor d’Arnulf de Germània, els nobles alemanys elegiren rei Conrad, duc de Francònia, aliè a la dinastia carolíngia la qual ja no va tornar a regnar mai més a Germània. Per la seva banda, a Itàlia, la deposició de Carles el Gros (887) va iniciar un procès de lluites entre els magnats, els quals aconseguiren, a més, de convertir el Papat en un instrument dels seus propòsits imposant-hi pontífexs servils i de baixa condició moral. Finalment, a la França occidental, la persistència, a causa de la vergonyosa capitulació de Carles el Gros, dels atacs normands plantejà de nou la necessitat de trobar un monarca amb dots de cabdill militar; el 888, menystenint novament els possibles drets de Carles el Ximple, els nobles elegiren rei Odó comte de París, que no pertanyia a la nissaga carolíngia, trencant així el principi de llegitimitat.

Els comtes catalans i la crisi carolíngia

Seguint la tradició del clan, els bel·lònides -Guifré el Pilós, Miró de Rosselló-Conflent i els comtes d’Empúries Delà i Sunyer II- acataren els monarques carolingis Carloman (879-884) i Carles el Gros (885-888), tal com ho testimonien la visita a la cort reial del 881 duta a terme pels jerarques catalans per sol·licitar-hi privilegis, i el precepte atorgat el 886 per Carles el Gros a Teotari, bisbe de Girona. Ara bé, aquesta lleialtat dels bel·lònides pren, després de mort Lluís el Tartamut, un caràcter passiu; els comtes catalans, si bé no s’alçaren mai contra els carolingis, evitaren d’implicar-se en les lluites del regne. El 879, Lluís III i Carloman marxaren contra Bosó, autoproclamat rei de Provença, títol privatiu dels descendents de Carlemany; els comtes catalans van posicionar-se a favor de Carloman però no s’uniren a l’expedició, actitud força diferent de la decidida i ferma actuació, només dos anys enrera, de Guifré i Miró a Septimània contra els seguidors de Bernat de Gòtia; igualment, cap dels jerarques sud-pirinencs no assistí a l’assemblea de Ponthion (885) ja que, per als comtes catalans, els atacs normands representaven una qüestió aliena i llunyana. Per tot això, els bel·lònides rebutjaren, en un primer moment, el rei intrús Odó (888-898) però tampoc no s’alçaren contra l’usurpador en defensa dels drets del carolingi Carles el Ximple. Al seu torn, Odó, absorbit per les lluites contra els normands, no va poder endegar cap actuació política al sud del regne, tot i que, al final, va haver-hi un cert acostament dels comtes catalans cap a aquest rei, a causa de la crisi eclesiàstica motivada per l’actuació irregular del prevere Esclua. El 886, aprofitant l’absència de l’arquebisbe Teotard de Narbona, el clergue cerdà Esclua va anar a la Gascunya i s’hi féu consagrar bisbe d’Urgell, diòcesi d’on, per instigació del comte Ramon I de Pallars-Ribagorça i amb l’aprovació tàcita de Guifré el Pilós, -comte d’Urgell- va expulsar-ne el bisbe titular Ingobert. La situació va complicar-se, però, quan Esclua va proclamar-se metropolità de la Tarragonesa, sostraient així les diòcesis catalanes a l’obediència de Narbona; amb aquesta condició de pretés metropolità, el bisbe intrús d’Urgell va intervenir en el contenciós creat el 887, quan els comtes Delà i Sunyer II d’Empúries rebutjaren Servus Dei, clergue consagrat bisbe de Girona pel metropolita Teotard de Narbona, d’acord amb Guifré el Pilós; accedint a les peticions dels comtes emporitans, Esclua va consagrar, amb el concurs de Frodoí de Barcelona i Gotmar de Vic, un nou bisbe de Girona en la persona d’Eremir; el 889 Servus Dei, expulsat de Girona, va haver de refugiar-se al monestir de Banyoles. Per altra banda, el 888, Esclua va complaure Ramon I –li devia l’accés a la seu d’Urgell-, amb l’erecció del bisbat de Pallars, com també, per assegurar-se el suport de Sunyer i Delà, va disposar-se a restablir l’antiga seu d’Empúries, existent fins a la invasió àrab. Guifré el Pilós, si, en un primer moment, va tolerar la deposició d’Ingobert -no hi deuria tenir gaire bona relació-, ara, per l’amistat amb Teotard de Narbona, no podia admetre les pretensions metropolitanes d’Esclua; a més, per l’interès dels comtes en l’existència de seus episcopals als seus dominis, per controlar-les situant-hi familiars propers o per negociant-ne la concessió a canvi de contrapartides polítiques o econòmiques –d’ací l’actuació de Ramon I i de Delà i Sunyer II en tot aquest afer-, Guifré no podia permetre l’erecció d’uns nous bisbats -Pallars i Empúries- constituïts retallant el territori de diòcesis situades en els seus comtats d’Urgell i Girona. Per tot això, ara Guifré va posicionar-se contra d’Esclua i a favor de Teotard i dels bisbes destituïts, Ingobert i Servus Dei. Davant d’aquesta situació, els comtes d’Empúries cregueren convenient acostar-se a Odó i reconèixer-lo com a rei tot i el seu caràcter d’intrús; el 889 el comte Sunyer II i el bisbe Eremir acudiren a Orleans, a la cort d’Odó i n’obtinguren uns preceptes que, al comtat d’Osona, incloïen una sèrie de donacions reials a favor del bisbat clarament lesives per a Guifré el Pilós. Enfortits, doncs, per aquesta aprovació reial, Sunyer i Delà ocuparen el comtat de Girona, calculant que Odó els en podria concedir la investidura. En aquestes circumstàncies, Teotard també va decidir acostar-se a Odó, de qui va obtenir un precepte de protecció reial per a l’arxidiòcesi de Narbona. Aprofitant la reconciliació del bisbe Gotmar de Vic amb Guifré, Teotard va poder convocar, el 890, a Port -localitat propera a Nimes- un concili amb l’assistència dels arquebisbes metropolitans d’Arles, Ais de Provença, Embrun, Apt i Marsella com també dels titulars de diòcesis sufragànies de Narbona: Nimes, Carcassona, Albi, Uzès, Magalona, Agda, Besiers, Tolosa, Lodeva, Elna i Vic. En aquest concili, on va formular-s’hi una condemna a les usurpacions d’Urgell i Girona, el bisbe Gotmar de Vic va declarar-se penedit d’haver col·laborat amb Frodoí de Barcelona i Esclua en la consagració anti-canònica d’Eremir, i obtingué el perdó dels pares conciliars, amb l’encàrrec de comunicar les resolucions sinodals a Sunyer II d’Empúries. La crisi eclesiàstica va cloure’s definitivament amb un nou sínode a Urgell (892) on Esclua i Eremir, obligats a comparèixer-hi, foren desposseïts formalment de les seus que ocupaven, les quals foren restituïdes als seus llegítims titulars; el bisbe Frodoí de Barcelona va conservar la mitra només perquè va obtenir el perdó de l’arquebisbe Teotard. De tot l’afer, només va restar-ne, temporalment, l’existència del bisbat de Pallars; aquesta diòcesi, el 911, es reconegué que subsistiria només en vida del seu titular Adolf; tanmateix, Ató, fill del comte Ramon I va aconseguir succeir Adolf i regir el bisbat fins a la seva mort, el 949; llavors, la diòcesi pallaresa va estingir-se i les seves parròquies foren reintegrades al bisbat d’Urgell. L’afer Esclua és un testimoni de la pèrdua per la monarquia franca del control de la situació als comtats catalans i a d’altres regions meridionals del regne a finals del segle IX. Per una banda, al sud del Pirineu els únics comtes que reconegueren Odó com a rei foren els d’Empúries i, encara, pel seu interès propi d’afirmar la situació d’Eremir com a bisbe de Girona; Guifré el Pilós, Miró de Rosselló-Conflent i Ramon I de Pallars no feren cap acte d’acatament a aquest monarca, d’aci que no en rebessin mai cap precepte reial, van permetre’s, doncs, de mantenir una actitud de rebuig cap a un sobirà que consideraven il·legítim. Per altra banda, en tota aquesta crisi, els monarques -tant el carolingi Carles el Gros (885-888) com l’intrús Odó (888-898)- mantingueren una actitud passiva, inconcebible en temps de Lluís el Tartamut i els seus predecessors -Carles el Calb, Lluís el Pietós, Carlemany i Pepí el Breu-; aquests sobirans, d’haver-se trobat amb un afer d’aquestes característiques hi haurien pres part activament enviant una comissió de missi dominici a resoldre el problema; en canvi, Carles el Gros no va prendre cap mesura davant de les deposicions contra dret d’[Ingobert d’Urgell]] (886) i Servus Dei de Girona (887), i, al seu torn, Odó va mantenir una actitud incoherent concedint privilegis primer a Eremir (889) i, després, al seu rival Teotard (890); per a Odó, concedir privilegis a tot aquell qui acudia a la seva cort era un mitjà per aconseguir ser reconegut com a rei, i no pas una actuació orientada a resoldre la crisi, superada, per tant, gràcies a l’actuació no pas del monarca sinó dels poders eclesiàstics i civils de la regió mitjançant els concilis provincials de Port (890) i Urgell (892) on l’absència de delegats del sobirà permeté la deposició d’Eremir tot i els preceptes reials que havia obtingut el 889.

La mort de Guifré

889 El 883 o 884 els àrabs es van sentir amenaçats per l’expansió de Guifré el Pilós que va establir posicions (Cardona per exemple) a Osona, al Berguedà i a la Vall de Lord (i algunes aprisions a la Vall de Cervelló al sud del riu Llobregat). La frontera del comtat passava al nord de Solsona segurament per Besora, Tantallatge i Correà; la de Berga per Sorba, Gargalla i Serrateix; i la d'Osona per Cardona, Manresa i Montserrat. La ciutat de Lleida fou fortificada. Guifré va veure això com una provocació i va atacar la ciutat governada pel valí de la família dels Banu Qasi, Ismail ben Musa. L’atac no va sortir bé. L'historiador Ibn al Athir diu que els àrabs van fer gran mortaldat entre els atacants. El successor de Ismail, Llop Ibn Muhammad atacà Barcelona uns anys després, i Guifré morí en la lluita l'11 d'agost de 897. Les seves despulles romanen al monestir de Ripoll.

La successió

La prova més clara de la descomposició del poder reial fou la trasmissió hereditària dels comtats, pràctica iniciada el 895: mort Miró el Vell, el seu comtat de Rosselló passà, sense cap mena d’intervenció del rei Odó, a Sunyer II d’Empúries, i el de Conflent fou per a Guifré el Pilós, comte d’Osona des de 885 sense haver rebut la investidura reial d’aquest comtat. Així doncs, els reis perderen la facultat, que havien tingut al segle IX, de nomenar i destituir el comtes, els quals, per això, deixaren de ser uns delegats del monarca per esdevenir petits sobirans als seus dominis. La transmissió hereditària dels comtats era una pràctica il·legal que, a més de negligir l’autoritat del rei, convertia un càrrec públic en patrimoni familiar; d’ací que a finals del segle IX no hi hagués establert un criteri per determinar com s’havia de dur a terme la successió. Per això, a la mort de Guifré el Pilós (897), en un primer moment, els seus fills -Guifré Borrell, Miró, Sunifred i Sunyer- van optar per governar conjuntament tots els dominis del seu pare i administrar-los sota presidència del primogènit, Guifré Borrell. Aviat, però, quan cadascun dels comtes cogovernants tingué descendència, calgué abandonar la idea d’herència conjunta i, llavors, cada fill transmeté individualment als seus hereus la part del conjunt comtal que regia: Guifré Borrell, juntament amb Sunyer, Barcelona, Girona i Osona; Sunifred, Urgell; i Miró, Cerdanya, Conflent]] i Berga.

La visió històrica de Guifré

La visió actual sobre Guifré el Pilós ve encara condicionada per la imatge forjada pels historiadors del segle XIX de Guifré com a l’artífex no ja de la independència dels comtats catalans sinó del naixement de Catalunya i tot, idea popularitzada durant la Renaixença pel dramaturg Serafí Pitarra amb la seva frase Fills de Guifré el Pilós, això vol dir catalans. I així van difondre’s entre la gent llegendes com la de l’origen de les quatre barres -ferit de mort lluitant contra els sarraïns, Guifré el Pilós es mullà els dits amb sang de la nafra, els passà per sobre del seu escut i així es creà la bandera de Catalunya- inventada, segons sembla, al segle XVI. Els orígens d’aquesta visió, que al costat del Guifré històric -un magnat de l’Imperi Carolingi que aprofità el col·lapse del poder reial per bastir-se un domini propi- ha fet sorgir un Guifré mític -creador de Catalunya i, doncs, pare de la pàtria- té origen en la Gesta comitum barchinonensium, escrita al segle XII pels monjos de Ripoll; en aquesta obra per tal de justificar l’inici, a finals del segle IX, de la transmissió hereditaria dels comtats, es sobredimensionà la figura de Guifré el Pilós, avantpassat de la dinastia comtal barcelonina, després casa reial de Catalunya, fent-ne un heroi que, amb el seu esforç, lluitant decididament contra els musulmans i els francs, va aconseguir la independència de Catalunya. Tot i així, cal reconèixer la importància històrica de Guifré; com afirma Ferran Soldevila si un personatge històric és exaltat per la llegenda és que de debò fou gran - i així, afegim nosaltres, mai ningú no farà un heroi de llegenda d’un governant inepte i mediocre com va ser, per exemple, el comte de Barcelona Berenguer Ramon I (1017-1035), rebesnét del Pilós, al contrari d’altres grans figures de la nissaga com ara Jaume I (1213-1276)-. Ara bé, la grandesa de Guifré es basa en l’habilitat per situar-se políticament en un moment crucial com fou la crisi de l’Imperi Carolingi, un terreny força relliscós on d’altres de més ambiciosos que ell -cas de Bernat de Gòtia- hi fracassaren, mentre que els successors de Guifré assoliren els càrrecs de comte per simple transmissió familiar; i en la capacitat de saber intervenir en la repoblació de l’àrea central dels comtats per estructurar-hi el comtat d’Osona i el bisbat de Vic, fet cabdal per a la futura vertebració de Catalunya; però de cap manera, en l’assoliment de la independència dels comtats. Cal repassar els fets: el 878, Guifré obtingué els comtats de Barcelona i Girona per haver col·laborat amb el rei en la repressió de la revolta de Bernat de Gòtia, avortant així un intent de trencar amb la monarquia carolíngia; per tant, de no haver-se esdevingut el fet fortuït de la mort prematura de Lluís el Tartamut, el 879, origen de la descomposició de l’ordre carolingi, l’actuació de Guifré hauria dut, molt probablement, no pas a la independència sinó a la pura i simple consolidació del poder reial franc al sud del Pirineu. Menys encara, resulta sostenible la seva pretesa condició de creador de la nació catalana; per una banda, el naixement d’una nació sempre és el resultat d’un llarg procés on hi intervenen tota classe de fenòmens socials i no pas la realització d’una idea concebuda per un governant per genial que sigui, i, per altra, Catalunya no se’ns apareix com a realitat formada fins a finals del segle XII, tres-cents anys després de mort Guifré. Així doncs, la idea expressada per Ramon d’Abadal a Els precedents antics a la història de Catalunya. 2ª edició. Barcelona, Ed Selecta, 1984 pàg 135, sobre Indíbil, el cabdill ilergeta del segle III aC, que si li fos donat de ressucitar i veiés que, com a heroi català, li han alçat monuments, li rodaria el cap, no hi entendria res, escau completament a Guifré el Pilós.

870

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle IX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle IX ko:870년

Comte de Barcelona

Comtes de Barcelona nomenats pels reis francs (carolingis) dels quals eren feudataris:

Edat mitjana de Catalunya

entre la conquesta de Carlemany (732) i el compromís de Casp (1412).
- Berà (801-820)
- Rampó (820-826)
- Bernat de Septimània, primera vegada (826-832)
- Berenguer de Tolosa (832-835)
- Bernat de Septimània, segona vegada (836-844)
- Sunifred I (844-848)
- Guillem (848-850)
- Aleran i Isembart (850-852)
- Odalric (852-858)
- Humfrid (858-864)
- Bernat de Gòtia (865-878)
- Guifrè I (o Guifré) el Pelós (o Pilós) (878-897) NOTES: :1. Molts comtes van ostentar el títol de marquès de la Gòthia (que era una altra denominació de la marca Hispànica), ja que aquest territori era una divisió administrativa fronterera. Si posseïen molts comtats (a la Ghòtia o Septimània), tenien el títol de duc, que se'ls donava quan el titular acumulava molts "honors", per concessió imperial (o per costum a Septimània). Sovint el duc de Septimània governava comtats a Gòthia i llavors el comte i marquès era també duc. El títol de "comte", doncs, corresponia a una entitat terriorial, "marquès" era un títol vinculat a alguns comtats, però no a tots el de la marca, i "duc" era un títol personal. :2. Malgrat que en aquest període el títol de comte no era hereditari, Bernat de Septimània era el pare de Guillem, i Sunifred I era el pare de Guifrè I el Pelós. Comtes de Barcelona hereditaris feudataris de la monarquia franca (carolíngia):
- Guifré II Borrell (dit també Borrell I) (897-911)
- Sunyer I (911-947) Comtes de Barcelona hereditaris i independents de la monarquia carolíngia (a partir del 985), abans de la unió dinàstica amb Aragó:Aragó
- Borrell II (947-992)
- Ramon Borrell (992-1017)
- Berenguer Ramon I el Corbat (1017-35)
- Ramon Berenguer I el Vell (1035-76)
- Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes (1076-82)
- Berenguer Ramon II el Fratricida (1076-97) -> va corregnar amb Ramon Berenguer II i Ramon Berenguer III
- Ramon Berenguer III el Gran (1082-1131)
- Ramon Berenguer IV el Sant (1131-54) -> es va casar amb Peronella d'Aragó, cosa que comportarà la unió dinàstica amb Aragó Comtes de Barcelona i reis d'Aragó del casal de Barcelona:
- Alfons I el Cast o el Trobador (1154-96)
- Pere I el Catòlic (1196-1213) Comtes de Barcelona i reis d'Aragó i de València del casal de Barcelona:
- Jaume I el Conqueridor (1213-76), també rei de Mallorca (vegeu els reis de Mallorca)
- Pere II el Gran (1276-85), (Pere I de València)
- Alfons II el Franc (o el Liberal) (1285-91)
- Jaume II el Just (1291-1327)
- Alfons III (II de València) el Benigne (1327-36)
- Pere III (II de València) el Cerimoniós o el del Punyalet (1336-87)
- Joan I el Caçador (o el Descurat o l’Amador de la Gentilesa) (1387-96)
- Martí I l'Humà (o l'Eclesiàstic) (1396-1410) -> mor sense descendència legítima: se celebra el Compromís de Casp; interregne del 1410 al 1412

Edat moderna de Catalunya

entre el compromís de Casp (1412) i els Decrets de Nova Planta (1716). Comtes de Barcelona i reis d'Aragó i de València de la dinastia Trastàmara:
- Ferran I el d'Antequera (1412-16)
- Alfons IV (III de València) el Magnànim (1416-58)
- Joan II (1458-79) -> s'esdevé la Guerra Contra Joan II (1462-72)
- Ferran II el Catòlic (1479-1516)
- Joana I la Boja (1516-55) -> a qui succeeix Carles I Comtes de Barcelona i reis d'Aragó que ocuparen el tron durant la Guerra Contra Joan II (no van regnar a València, on continuava regnant Joan II):
- Enric IV de Castella (1462-63)
- Pere IV el Conestable de Portugal (1463-66)
- Renat I de Nàpols (1466-72) Comtes de Barcelona i reis d'Aragó i de València de la dinastia Habsburg (o casa d'Àustria):
- Carles I (1555-56)
- Felip I (1556-98)
- Felip II (1598-1621)
- Felip III d'Aragó (1621-41)
- Carles II (1665-1700) -> mor sense descendència Durant la Guerra de Successió:
- Carles III (1705-14)-> la Corona d'Aragó és ocupada i annexionada a Espanya: no hi ha més reis catalans Comtes de Barcelona i reis d'Aragó de la dinastia Borbó: :Durant la Guerra dels Segadors (no van regnar a València, on continuava regnant Felip III d'Aragó):
- Lluís XIII de França (1641-43)
- Lluís XIV de França (1643-52) En morir Carles II sense descendència:
- Felip IV (1700-05)
- Arxiduc_Carles_d'Àustria, de la Casa d'Àustria, que primer es va fer anomenar Carles III d'Aragó i Castella (cal no confondre amb Carles III de Borbó) (1705-1714) i finalment Carles IV d'Âustria. A partir d'aquí, la Corona Catalano-Aragonesa va ser ocupada i annexada a la Borbons.

Història Contemporània de Catalunya

Entre els Decrets de Nova Planta (1716) i el naixement del catalanisme polític (1898). A partir d'aquest punt, ja no hi han més monarques Catalans. El títol de Compte de Barcelona esdevé simplement un dels molts títols hereditaris de la Monarquia Espanyola.

Segle XX a Catalunya

Després del naixement del catalanisme polític (1898). Durant el règim feixista de Franco, l'hereu exiliat del tro espanyol, Joan de Borbó, va fer servir el títol de Compte de Barcelona. La intenció d'això sembla que va ser una mesura intermitja, per reclamar un títol reial, sense reclamar el de Rei d'Espanya. Des de la restauració de la monarquia, l'any 1975, Joan de Borbó va cedir el títol de Rei d'Espanya al seu fill Joan_Carles_I; el fill va atorgar al seu pare oficialment el títol de Comte de Barcelona l'any 1978, que va fer servir fins a la seva mort, l'any 1993.

Pàgines relacionades

- Comtat de Barcelona
- Comtat de Girona
- Comtat d'Osona

Enllaços externs

- [http://editorialbase.com/base.php?op=img&imgid=238 Genealogia dels Comptes de Barcelona] a les Constitucions catalanes
- [http://worldroots.com/brigitte/famous/f/ferdinand2spainanc.htm Avantpassats de Ferran II] a Worldroots.com
- [http://worldroots.com/~brigitte/famous/a/alfonso5aragondesc1394.htm Descendents d'Alfons IV] a Worldroots.com Categoria:Comtes de Barcelona

878

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle IX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle IX ko:878년

897

Esdeveniments:

- 11 d'agost - la Vall d'Ora (Navès, el Solsonès): segons conta la llegenda el rei franc dibuixa les quatre barres amb la sang de Guifré el Pilós, malferit al seu llit de mort.

Naixements:

Necrològiques:

- 11 d'agost - la Vall d'Ora (Navès, el Solsonès): Guifré el Pilós, mort lluitant contra els sarraïns.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle IX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle IX ko:897년

897

Esdeveniments:

- 11 d'agost - la Vall d'Ora (Navès, el Solsonès): segons conta la llegenda el rei franc dibuixa les quatre barres amb la sang de Guifré el Pilós, malferit al seu llit de mort.

Naixements:

Necrològiques:

- 11 d'agost - la Vall d'Ora (Navès, el Solsonès): Guifré el Pilós, mort lluitant contra els sarraïns.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle IX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle IX ko:897년

878

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle IX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle IX ko:878년

878

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle IX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle IX ko:878년

Conflent

El Conflent és una comarca de la Catalunya Nord, amb capital a Prada. Aquesta comarca limita al nord amb la Fenolleda, a l'est amb el Rosselló, a l'oest amb el Capcir i la Cerdanya i al sud amb el Vallespir i el Ripollès.

Geografia física

Orografia

L'orografia del Conflent és definida per les valls alta i mitjana de la Tet, des que aquest riu deixa enrera la fossa de Cerdanya, al congost entre Sautó i Fontpedrosa, fins al Riberal del Rosselló. La cubeta d'esfondrament que constitueix el Conflent queda tancada al sud pel massís que s'estén des del pic d'Eina (2.786 metres d'alt) fins a roca Colom(2.464 metres), que fa de partió amb la vall del Ter (Ripollès), que puja cap al nord-est fins al puig de Tretzevents(2.763 metres) i la pica del Canigó, massís que parteix aigües amb la vall del Tec (Vallespir). Al nord, les serralades no superen pas mai els 2.500 metres d'alçada: al massís de Madres (roc de Madres 2.471 metres, pic de Bernat Salvatge 2.427 metres) que separa el Conflent de la Vall de l'Aude (Capcir), i forma la frontera de Catalunya amb el Llenguadoc (País de Salt), continuant pel pic de la Gleva (2.024 metres), pel coll de Jau (1.513 metres), el tuc Dormidor (1.845 metres) i la serra d'Escales (1.702 metres). Des d'aquesta serra, el límit septentrional continua vers el roc del Rosselló (1.314 metres) i el roc Geler (1.104 metres), al límit amb la Fenolleda.

Hidrografia

L'eix de la comarca és la vall de la Tet, riu que travessa la comarca en sentit sud-oest cap a nord-est. Al congost de Canavelles, el riu origina una conca epigènica molt engorjada fins a Vilafranca de Conflent; allà hi ha un llindar muntanyós que separa dues conques reblertes per materials pliocènics més tous: la conca de Vernet, al sud, enlairada entre 600 i 900 metres sobre la Vall de la Tet, i la conca de Prada, al nord, per la qual s'endinsa la Tet fins al coll de Ternera (200 metres), obert damunt del Riberal (Rosselló)

Clima

Prada té set mesos de temperatura mitjana superior a 10ºC (20'6ºC al juliol i 4'4ºC al gener). La major pluviositat correspon al massís de Canigó (Cortalets 1.446'3 mm de mitjana anual) mentre que la vall de la Tet és molt més seca (Vilafranca, 567'3 mm; Prada 533 mm).

Vegetació

Dins de la comarca, hi apareix completa, la zonació altitudinal pròpia dels Pirineus, des de l'estatge inferior de l'alzinar amb marfull, fins a la vegetació alpina. Les fagedes, però, hi tenen una extensió limitada, mentre que les espècies mediterrànies continentals hi són notables

Municipis de la comarca

- Aiguatèbia-Talau
- Arboçols
- Campome
- Canavelles
- Castell de Vernet
- Catllà de Conflent
- Cauders de Conflent
- Censà
- Clerà
- Codalet
- Conat
- Cornellà de Conflent
- Escaró
- Espirà de Conflent
- Estoer
- Eus
- Fillols
- Finestret
- Fontpedrosa
- Fullà
- Glorianes
- Jóc
- Jújols
- Marquixanes
- Masos, els
- Mentet
- Molig
- Mosset
- Noedes
- Nyer
- Oleta
- Orbanyà
- Orellà
- Pi de Conflent
- Prada
- Ralleu
- Rià
- Rigardà
- Rodés
- Saorra
- Sautó
- Serdinyà
- Soanyes
- Tarerac
- Taurinyà
- Toès
- Vallestàvia
- Vallmanya
- Vernet
- Vilafranca de Conflent
- Vinçà

Enllaços Externs

- [http://www.vilaweb.com/www/catalunyanord Actualitat local] Categoria:Conflent

Rià

Rià és un poble molt proper a Prada de Conflent, on amb molta probabilitat va néixer el fundador de la nissaga dels comtes-reis catalanoaragonesos, atès que el pare de Guifré I (el Pelós, o Pilós), Sunifred I, hi tenia el seu comtat i el seu castell (del qual només queden rastres a munt de l'actual poble). En aquella època Rià es dia "Arrià". Categoria:conflent

1958

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 10 de febrer - Ifni (el Marroc): l'exèrcit espanyol hi inicia una ofensiva per expulsar-ne els rebels.
- 5 de març - Cape Canaveral (ara Cape Kennedy), (la Florida, EUA): hi enlairen la nau espacial Explorer II.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 29 d'abril - Santa Ana (Califòrnia, EUA): Michelle Pfeiffer, actriu i cantant estatunidenca.
- 25 de setembre - Atenes (Grècia): Robert Kagan assagista polític estatunidenc.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 19 de setembre - Sant Rafael (la Provença, Occitània): Josep Irla, president de la Generalitat de Catalunya a l'exili. :MÓN
- 21 de desembre - Los Angeles (Califòrnia, EUA): Lion Feuchtwanger, escriptor alemany.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1958年 ko:1958년 ms:1958 simple:1958 th:พ.ศ. 2501

Comte de Cerdanya

Comtes de Cerdanya d'arrel hispano-goda

- 798-820 : Borrell I, comte d'Urgell i comte d'Osona

Comtes de Cerdanya d'arrel aragonesa

- 820-824 : Asnar I Galí, comte d'Urgell
- 824-834 : Galí, comte d'Urgell, fill de l'anterior

Comtes de Cerdanya del casal de Barcelona (primera branca)

- 834-848 : Sunifred I, comte de Barcelona, fill de Bel·ló de Carcassona
- 848-869 : Salomó I, nebot de l'anterior
- 870-897 : Guifré el Pelós, comte de Barcelona, fill de Sunifred I
- 897-927 : Miró II de Cerdanya, fill de l'anterior
- 927-968 : Sunifred II de Cerdanya, fill de l'anterior
- 968-984 : Miró III de Cerdanya, germà de l'anterior
- 968-988 : Oliba Cabreta, germà de l'anterior
- 988-1035 : Guifré II de Cerdanya, fill de l'anterior
- 1035-1068 : Ramon I de Cerdanya, fill de l'anterior
- 1068-1095 : Guillem I de Cerdanya, fill de l'anterior
- 1095-1109 : Guillem II de Cerdanya, fill de l'anterior
- 1109-1118 : Bernat I de Cerdanya, germà de l'anterior : comtat a Ramon Berenguer III de Barcelona, cosí germà de Bernat I

Comtes de Cerdanya del casal de Barcelona (segona branca)

:instaurada per Ramon Berenguer IV de Barcelona
- 1162-1168 : Pere I de Cerdanya
- 1168-1223 : Sanç I
- 1212-1241 : Nunó I, fill de l'anterior : comtat a Jaume I el Conqueridor, nebot segon de Nunó I

Reis de Mallorca, Comtes de Rosselló i Cerdanya

- 1276-1285 : Jaume II de Mallorca, fill de Jaume I el Conqueridor, primer període. : el 1285 perd el Regne de Mallorca a favor d'Alfons el Franc, el seu nebot, però li serà retornat el 1295.
- 1295-1311 : Jaume II de Mallorca, segon període
- 1311-1324 : Sanç I de Mallorca, fill de l'anterior
- 1324-1349 : Jaume III de Mallorca, nebot de l'anterior
- 1349-1375 : Jaume IV de Mallorca, fill de l'anterior, rei titular. : el Regne de Mallorca, el comtat de Rosselló i el comtat de Cerdanya incorporats a la Corona d'Aragó per Pere III el Cerimoniós. Categoria:Comtes de Cerdanya Categoria:Comtes

Lluís el Pietós

Lluís el Pietós era el fill i successor de Carlemany. La seva vida és ben coneguda per el relat del cronista oficial dels Francs, conegut com l'astrònom, a la seva Vita Hludovici. Va ser un dels signataris del Tractat de Verdú. Fill seu va ser Carles II el Calb

Enllaços externs

- [http://visualiseur.bnf.fr/Visualiseur?Destination=Daguerre&O=7851291&E=JPEG&NavigationSimplifiee=ok&typeFonds=noir Moneda de Lluís el Pietós] a la [http://www.bnf.fr/ Biblioteca Nacional de França] Categoria:Reis dels francs

Comte de Girona

Títol nobiliari català, originat arran de la conquesta carolíngia de Girona (782). Des del segle IX restà vinculat al Casal de Barcelona. En la Baixa Edat Mitjana assolí el rang de ducat i, després, del principat, tot esdevint un dels títols de l'hereu de la Corona d'Aragó.

Vegeu també

Príncep de Girona Categoria:Comtes de Girona

Narbona

(Bandera)	(Escut)

Aude

Gentilici

Narbonès, narbonesa

Població (2004)

48.020

Superfície

km²

Densitat (2004)

hab/Km²

Altitud

al nivell del mar

Narbona (en occità, pronunciat [narbúno]; la forma oficial francesa és Narbonne) és una ciutat de la costa mediterrània de França, a la regió del Llenguadoc-Rosselló, al nord del Rosselló. Amb 50.000 habitants, anomenats narbonesos, és la vila principal del departament de l'Aude i capital d'un districte (arrondissement) i d'un cantó. Al cantó de Narbona Oest hi ha les viles següents: Bisanet, Canet, Marcorinhan, Montredon, Mossan, Nevian, Raissac d'Aude i Viladanha (i part de la ciutat de Narbona). Al cantó de Narbona Est hi ha la major part de la ciutat de Narbona. Al cantó de Narbona Sud hi ha la vila de Bajas. Al districte hi ha els següents cantons: Camppendut, Corçan, Durban de las Corbièras, Ginestars, La Grassa, Lesinhan de las Corbièras, Motomet, Narbona Est, Narbona Oest, Narbona Sud, Peiriac de Menerbés, Sijan i Tuishan. S'hi troben diverses comarques naturals, com ara el Narbonès, el Menerbès o les Corberes.

Història

La vila va sorgir al turó de Montlaurès, al nord-oest de la ciutat actual, i era un poblament de la tribu dels elísics. El 118 aC els romans hi van fundar la seva primera colònia fora d'Itàlia, i li van donar el nom de Narbo Martius, que després va esdevenir capital de la província Narbonense (Narbonensis). El 45 aC, Juli Cèsar hi va instal·lar els veterans de la Legió X. Al segle I la ciutat va arribar a la seva màxima esplendor, que va durar fins al segle IV. El 462 hi van entrar els visigots, amb els quals fou capital de la província de Septimània fins a l’arribada dels àrabs que la van ocupar el 719. A aquests la va conquistar Pipí el Breu el 759. Durant l’edat mitjana el poder es va repartir entre l'arquebisbe i el vescomte. El 1306 en foren expulsats els jueus per ordre del rei de França. El 1320 la destrucció d'un dic li va fer perdre la condició de port de mar. Durant la resta del segle XIV la ciutat va començar a recular a causa de la guerra dels Cent Anys l’epidèmia de pesta del 1348 i la modificació dels corrents d’intercanvi comercial. Després del Tractat dels Pirineus (1659), va esdevenir plaça fronterera. Com a seu de l'arquebisbe, que era president nat dels Estats Generals del Llenguadoc, fou principalment una vila eclesiàstica. A mitjan segle XIX la construcció d’un ferrocarril i l’extensió de les vinyes li van aportar nova prosperitat. El 1871 s'hi va proclamar la Comuna. Després del 1907 va aparèixer la crisi vitícola i els vinyataires llanguedocians es van revoltar sota la direcció del batlle Ferrol.

Turisme

1907 El turisme s'hi va desenvolupar a la segona meitat del segle XX. Els monuments més importants són el Palau Vell, el Palau dels Arquebisbes i la Catedral de Sant Just i Sant Pastor. Cal esmentar també la Via Domícia, el Museu Arqueològic, el Museu d'Art i Història, el Teatre de Narbona, el canal de la Robina que creua la ciutat, l'església de Nostra senyora de la Mourguié (Lamorguièr) del segle XIII amb un museu lapidari, la basílica de Sant Pau-Sèrgi, el barri de la Cité, el barri del Bourg i els barris nous. A 15 km al sud es troba la reserva africana de Sijan, al costat de la vila de Sijan.

Personatges famosos

Són nascuts a Narbona Charles Trenet (1913-2001), figura mítica del music-hall francès (la casa del qual pot ser visitada), el polític Léon Blum, i Sant Sebastià

Vegeu també

- Arquebisbat de Narbona
- Vescomtat de Narbona
- Narbonense (província romana)
- Narbonès (regió)
- Districte de Narbona
- Narbona Oest (cantó)
- Narbona Est (cantó)
- Narbona Sud (cantó)
- Conveni de Narbona

Enllaços externs

- [http://http://www.mairie-narbonne.fr/actus/index.asp Alcaldia de Narbona, pàgina oficial] Categoria:Ciutats de França Categoria:Occitània

Nimes

] Nimes (en francès Nîmes) es una ciutat d'Occitània, capital del departament del Gard, que te vora 150.000 habitants. Com a monuments cal esmentar la catedral de Sant Castor, el Museu d’arqueologia, l'amfiteatre,i la Torre Magna i els Jardins de la Font (del segle XVIII).

Història

amfiteatre Fou un emplaçament de la tribu dels volques arecòmics amb el nom de Nemausus, i entre el 120 i el 117 aC, el procònsol Domitius Aenobarbus, la va incorporar per assegurar el camí cap Hispània i va construir la via Domiciana (Via Domitia) fundant Narbona, capital de la Galia Transalpina i desprès de la Narbonesa (27 aC). Nimes fou colònia romana. Al segle II va substituir a Narbona com a cap de la província Narbonense. El 462 va passar als visigots. Un bisbat apareix el segle V. Conquerida pels àrabs als visigots el 719, el 754 va passar als carolingis i fou seu d’un comtat, que va estar vinculat a Septimània. El 872 Nimes va passar al comte de Tolosa. Els vescomtes apareixen al segle IX i van entroncar ràpidament amb la casa vescomtal d'Albí que era feudatària de Tolosa però com tots el feus el vassallatge era força nominal. El 1185 però els vescomtes van reconèixer la sobirania feudal de Tolosa. Nimes va ser ocupada per els creuats de Simó de Montfort el 1215 però sen va sostreure i va tornar als vescomtes de la dinastia Trencavell el 1224, fins el 1226 en que les tropes reials la van recuperar i Lluís XI de França hi fou coronat. El 1271 fou incorporada a la corona. Vegeu Comtat de Nimes i Vescomtat de Nimes Categoria:Ciutats de França Categoria:Occitània ja:ニーム (フランス)

Besiers

Besiers (en francès Béziers) es una ciutat d'Occitània, al departament de l'Erau, regió de Llenguadoc-Rosselló a França. Es cap de larrondissement del mateix nom.
Geografia
Te prop de 90.000 habitants. Esta a tocar del canal del Midi (branca del Canal del Migjorn) i a la vora del riu Orb.
Monuments
L’església principal es Sant Nazari, antiga catedral començada al segle XII i acabada al XIV. A la vora del riu Orb hi ha el famós Pont Vell. Te també museus (el de Belles Arts i Vieux Biterrois).
Història
Fou una ciutat de la tribu dels volques tectòsages i fou ocupada pels romans el 120 aC. Fou colònia romana amb el nom de Biterrae. El 450 la van ocupar els visigots. El 532 fou atacada pels francs i destruïda, però reconstruïda, i va restar en mans dels visigots fins a la conquesta àrab el 719. Va passar als francs el 752. Seu d’un bisbat, un vescomte hi apareix cap el 885. El 1247 el vescomtat va passar a la corona francesa. Categoria:Ciutats de França Categoria:Occitània

Melguelh

Melguelh és el nom occità de la ciutat anomenada Mauguio en francès (abans Melgueil). Mauguio està situada a la costa mediterrània del sud de França, a l’antiga regió de Septimània. També fou coneguda amb el nom de Magalona. Fundada pels visigots al segle V i designada capital del comtat de Melguelh. Va ser ocupada pels àrabs cap al 720 i destruïda pels francs el 737. Els bisbes es van establir llavors a Substancion, llogaret que ja no existeix, i des de llavors van titular-se Bisbes de Substancion. Cap al 812, el comtat de Melguelh va ser assignat al lot de comtats inclosos dins de la Marca de Septimània i la Gòtia. Va romandre unit al marquesat fins cap al 878. A partir del 878 i fins al 1079 els comtes francs es van establir també a Substancion (comtes de Substancion). Un tal bisbe Arnau va reconstruir Melguelh cap al 1040 i va recuperar el nom de Bisbat de Magalona, com després ho van fer els comtes el 1079 (comtes de Magalona o Melguelh). El 1213, en el context de la croada contra els càtars, la ciutat va caure en mans de Simó de Montfort. El bisbe Guillem d'Autignac va rebre el títol comtal del Papa Innocenci III el 14 d'abril de 1215. El bisbat fou suprimit el 1536 i traslladat a Montpeller. Categoria:Occitània Categoria:Ciutats de França

844

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle IX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle IX ko:844년

Carles el Calb

Carles de França, anomenat el Calb (Frankfurt, 823 - Avrieux, 6 d'octubre de 877), rei de França (840-877), 5è Emperador d'Occident, Rei d'Itàlia i comte de Provença (875-877). Fou un dels fills de Lluís I el Piadós (Ludovic Pius) i de seva segona muller, Judit de Baviera, descendent de Carlemany. D'ell s'expliquen moltes anècdotes, com ara, l'atac i el seu propi segrest per part dels víkings a París, on va estar a punt de perdre la vida. Va ser rei de França Occidental de 840 fins a la seva mort, i Emperador d'Occident des de 875, també fins a la seva mort. Del seu regnat en destaca la destaca la capitular de Quierzy, que converteix els càrrecs i la condició social en hereditaris, factor clau del feudalisme.

Cronologia del seu regnat

En 840, a la mort del rei Lluís I, la guerra entre els seus fills, va fer que la partició del vast imperi de Carlemany comencés immediatament. Lluís el Germànic, fill del primer matrimoni de Lluís I , es va aliar amb Carles en contra de Lotari, que va quedar derrotat. En 843, el tractat de Verdú va dividir definitivament l'imperi: per Lotari fou la França Mitja, del Mar del Nord a Itàlia; per Lluís el Germànic, la França Oriental o Germania (el futur imperi alemany); i per Carles, la França occidental. El 844 va nomenar Guifré el Pilós comte de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, Besiers i Magalona . categoria:Reis de França Categoria:Emperadors d'Occident Categoria:Reis d'Itàlia Categoria:Comtes de Provença ja:シャルル2世 (西フランク王)

Sunyer I d'Empúries

Sunyer I d'Empúries o Sunyer I de Rosselló ( v 800 - 848), comte d'Empúries i comte de Rosselló (834-848). Fill de Bel·ló de Carcassona i germà del comte Sunifred I. Rebé la investidura dels dos comtats de mans de Lluís I de França, juntament amb Odalric. En la revolta de Guillem l'any 848, fill de Bernat de Septimània, va perdre el comtat i, probablement la vida en favor del primer. Categoria:comtes d'Empúries Categoria:comtes de Rosselló

Rosselló

Aquest article és sobre la comarca. Si voleu informació sobre el municipi vegeu Rosselló (Segrià). Rosselló (Segrià) El Rosselló és una comarca catalana situada al sud de l'estat francès. Perpinyà, la ciutat més important i capital, és també la ciutat més important de la Catalunya Nord. Limita amb les comarques catalanes de l'Alt Empordà, el Vallespir i el Conflent, i amb Occitània. El Rosselló, amb les altres comarques de la Catalunya Nord, va deixar de formar part de Catalunya al segle XVII, com a resultat de la pèrdua catalana de la guerra dels Segadors i el resultant tractat dels Pirineus, en la que França i Espanya van dividir Catalunya i se la van repartir.

Municipis del Rosselló

Pàgines relacionades

- Comtat de Rosselló
- Catalunya Nord

Enllaços Externs

- [http://www.vilaweb.com/www/catalunyanord Actualitat local]
- [http://visualiseur.bnf.fr/Visualiseur?Destination=Daguerre&O=7860987&E=JPEG&NavigationSimplifiee=ok&typeFonds=noir Mapa del Roselló al segle XVII] a la [http://www.bnf.fr/ Biblioteca Nacional de França] Categoria:Rosselló

Steden up de Eer