:: wikimiki.org ::

Guillem August Tell I Lafont

Guillem August Tell i Lafont

Guillem August Tell i Lafont (Barcelona 1861 - Barcelona 1929). Notari i poeta, Mestre en Gai Saber. El 1881 es llicencià en dret a Barcelona i el 1890 guanyà les oposicions a Notari a la vila de Gràcia. El 4 d'abril es casà amb la senyora Teresa Novellas i de Molins i el 1895 guanyà les oposicions a Notari de la ciutat de Barcelona, ciutat on va presidir el Col·legi de Notaris. 1895 L'any 1900 va ser investit amb el títol de Mestre en Gai Saber, en guanyar tres premis ordinaris dels Jocs Florals. Se'l considera un dels membres destacats del classicisme i parnassianisme de principis de segle, amb Pere Prat i Gaballí i Miquel de Palol. "De l'any 1894, que hi obtingué un primer accèssit, fins al 1900, que guanyava la Flor Natural, el seu nom i els seus versos apareixien contínuament als volums dels Jocs Florals de Barcelona (1). Aquell primer any, el Secretari, que era en Manuel Rocamora, lloà la poesia La mort de la nina significant "la novetat de l'assumpte i la manera de tractar-lo, la delicadesa de les idees i la distinció en la manera d'expressar-les". L'any següent, que obtingué la Viola amb el poema La Salve a Montserrat, li lloaven "la nova manera amb què tracta una idea tan desconeguda com estimada, i per sa forma exhuberant, majestuosa i correcta". L'any 97, que tingué la Viola en Francesc Matheu, li corresponia un, Boira, és un sonet entre els primers que els Jocs acolliren) i que segons el Secretari, que era en Pelegrí Casades, "dóna una impressió justa i nova". "L'any 1898 rep un accèssit a la Flor natural i un altre a la Viola, lloats no pas menys pel sentiment i la tendresa, i per la forma, que esdevé una característica de l'autor, avançant-se cap a nous corrents. "Així l'any 99, peoner també entre els grans poemes de les muntanyes que esdevindran famosos, té l'Englantina amb la composició L'Hivern a Núria, i el Secretari, Claudi Planas i Font, torna a lloar "les belleses d'una forma cisellada i l'aire de misteri que envolta els grans cims emboirats i on (...) potser perquè són tan llunyans i emboirats, les llegendes hi planen majestuoses". Era l'any històric per la presidència del bisbe Torras i Bages i l'aparició del joveníssim Josep Carner, el qual rebia un dels quatre accèssits, adjudicats expressament sense prelació de mèrits, a Anicet Pagès de Puig, Manuel Folch i Torres i Guillem A. Tell i Lafont. "L'any vinent culminaria l'ascenció: la Flor Natural per un Enfilall, precisament de sonets. En Sebastià Trullols i Plana, fent de secretari, els qualifica com "una col.leccioneta de sonets que revelen en son autor un cultura i un bon gust que no sovinteja pas, i per sobre d'això una delicadesa i un aticisme de pensament encantadors. És galanament cisellada, i encara que tal vegada hi hagi motejar d'un xic exòtica, per la forma de sonet adoptada per l'autor, pot ben dir-se que la forma és l'adjectiu de la idea i que si aquesta es presenta amb l'ingeni i la delicadesa amb què es presenta en dita composició, aquesta tara de l'exotisme és inapreciable". (Del Pròleg d'Oswald Cardona a la segona edició del llibre 'Poesies')

Enllaços externs

- [http://guillematell.blogspot.com/ Poesies, edició online] Barcelona 1971
- [http://www.memoware.com/?screen=doc_detail&doc_id=11653 Enfillal de sonets] Per a ordinadors de butxaca
- [http://www.memoware.com/?screen=doc_detail&doc_id=10389 Vida] Per a ordinadors de butxaca Tell i Lafont, Guillem_August Tell i Lafont, Guillem_August

Barcelona

Bandera oficial de la ciutat de Barcelona	Escut oficial de Barcelona
(En detall)	(En detall)

Localització de Barcelona respecte el Barcelonès
Barcelonès

Gentilici

Barceloní, barcelonina

1.578.546 hab.

100,39 Km²

15.724,14 hab/Km²

9 m

Entitats de població

m m m Barcelona () és una ciutat situada a la costa de la mar Mediterrània al nord-est de la Península Ibèrica i és la capital política de Catalunya. En la ciutat s'hi troben les seus de les institucions d'autogovern més importants de Catalunya: la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya. També és capital de la comarca del Barcelonès i de la província de Barcelona.

Emplaçament geogràfic

Situada a la costa de la mar Mediterrània, entre les desembocadures dels rius Llobregat i Besòs, limita al nord amb el riu Besòs i els municipis de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs; al sud amb la Zona Franca, l'Hospitalet de Llobregat i Esplugues de Llobregat; a l'est amb el mar, i a l'oest amb Montcada i Reixac i Sant Cugat del Vallès. El territori de la ciutat presenta tres zones ben diferenciades: la serralada de Collserola (amb el cim del Tibidabo com a punt més alt: 512 metres), el pla i els deltes dels rius Besòs i Llobregat, que juntament amb el litoral del mar tanquen els límits de la ciutat. La part del pla més propera a la serralada litoral es troba esquitxada de petits turons, alguns dels quals urbanitzats: el Carmel (267 metres), Monterols (121 metres), el Putxet (181 metres), la Rovira (261 metres) i la Peira (133 metres). Prop del litoral s'aixeca la muntanya de Montjuïc (173 metres).

Història

Els primers vestigis de població humana a Barcelona es remunten a finals del neolític (2000 a 1500 a.C.). Dels segles VII a VI a.C. n'està documentada l'existència de poblats de les tribus laietanes (ibers). Sembla que en aquesta època també hi hagué una colònia grega (Kallipolis), tot i que hi ha discrepàncies entre els historiadors sobre l'emplaçament exacte. Els cartaginesos l'ocuparen durant la segona guerra púnica i després s'hi van establir els romans. En sentit estricte doncs, sembla que la ciutat de Barcelona va ser fundada pels romans a finals del segle I a.C., sobre el mateix assentament ibèric anterior, on ja s'havien instal·lat des de l'any 218 a.C., i la varen convertir en una fortificació militar, anomenada Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, que era situada sobre l'anomenat Mons Taber, una petita elevació on avui es troba el barri de la catedral i la plaça de Sant Jaume. Al segle II fou enmurallada per ordre de Claudi. A principis del segle III la població de la Barcino romana s'estimava entre 4.000 i 8.000 habitants Al segle V Barcelona fou ocupada pels visigots d'Ataülf (any 415), provinents del nord d'Europa. El 531 Amalaric hi fou assassinat. Posteriorment al segle VIII, fou conquerida pel visir Al-Hurr i s'inicià un període de gairebé un segle de domini musulmà, fins a l'any 801 que fou ocupada pels carolingis que la convertiren en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica. La potencia econòmica de la ciutat i la seva situació estratègica van fer que els musulmans hi tornessin el 985 comandants per Almansor que l'ocupà durnat uns mesos Posteriorment Borrell II emprengué la reconstrucció (985) i donà pas al periode comtal A partir del segle XVI la ciutat inicià una etapa de decadència que es perllongaria durant els segles següents. La Unió dels Regnes de Castella i Aragó, oficialitzada amb el matrimoni entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, va generar tensions entre castellans i catalans que arribaren al seu moment més crític amb l'esclat de la Guerra dels Segadors, entre 1640 y 1651, y posteriorment, amb la Guerra de Successió (de 1706 a 1714)), que comportà l'abolició de les institucions pròpies de Catalunya. Cap a finals del segle XVIII Barcelona inicià una recuperació econòmica amb la progressiva industrialització, ja al segle XIX, que li va permetre arribar al segle XX com una de les urbs capdavanteres de l'Espanya del moment. Va ser la seu de dues Exposicions Universals els anys 1888 i 1929. L'esclat de la Guerra Civil i la derrota de les forces republicanes tornà a enfosquir el panorama ja que Barcelona s'havia posat des de sempre al costat de la República i a finals de gener de 1939 les tropes franquistes ocuparen la ciutat ja en la darrera fase de la guerra. Després d'una posguerra dura Barcelona inicià una fase de desarrollisme compulsiu i especulació exacerbada sota el mandat de l'alcalde Josep Maria de Porcioles i Colomer. Recuperada la democràcia amb la mort de Franco emprengué un nou desenvolupament cultural i urbanístic amb un creixent protagonisme de la societat civil, que l'han dotat de grans infrastuructures consolidant una metròpoli cosmopolita i moderna, molt atractiva per al turisme. En aquesta darrera etapa s'hi han celebrat els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures l'any 2004.

Esdeveniments

- 1888 Exposició Universal
- 1929 Exposició Universal
- 1936 Olimpíada Popular, anul·lada a causa de la Guerra Civil Espanyola
- 1952 Congrés Eucarístic
- 1962 el 25 de setembre, un gran desbordament causa 441 morts i 374 desaparicions en les comarques del Vallès, el Barcelonès i el Baix Llobregat
- 1992 Jocs Olímpics
- 1995 Comencen les conferències euromediterrànies
- 2004 Fòrum Universal de les Cultures
- 12 de febrer Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona
- 24 de setembre Festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona

Districtes i barris

Barcelona ha anat creixent annexionant municipis veïns que són avui dia barris de la ciutat. Cal destacar l'aportació fonamental d'Ildefons Cerdà en l'ordenació urbanística. Ildefons Cerdà Barcelona està dividida en deu districtes (s'enumeren alguns barris històrics):
- Ciutat Vella: el Raval, el barri Gòtic, la Ribera i la Barceloneta.
- L'Eixample: Sant Antoni, Esquerra de l'Eixample, Dreta de l'Eixample, la Sagrada Família, Fort Pienc.
- Sants-Montjuïc: Can Tunis, Montjuïc, Hostafrancs, Sants, Poble Sec, la Zona Franca, la Font de la Guatlla.
- Les Corts: les Corts, Pedralbes.
- Sarrià - Sant Gervasi: Sarrià, Galvany, Sant Gervasi de Cassoles, El Putget, la Bonanova, Vallvidrera.
- Gràcia: Vallcarca, la Salut, Gràcia, el Camp d'en Grassot.
- Horta-Guinardó: Horta, el Carmel, la Teixonera, el Guinardó, la Vall d'Hebron, Montbau, Sant Genís
- Nou Barris: la Trinitat Vella, la Trinitat Nova, Ciutat Meridiana, Verdum.
- Sant Andreu: el Congrés, La Sagrera, Sant Andreu de Palomar.
- Sant Martí: Sant Martí de Provençals, el Clot, el Camp de l'Arpa, el Poble Nou, la Verneda, la Ciutadella, Nova Icària, Diagonal Mar

Llocs d’interès

Barri antic

Diagonal Mar Al Barri Antic de Barcelona es troben algunes de les obres de joventut d'Antoni Gaudí com ara el Palau Güell o els fanals de la Plaça Reial. L'edifici modernista més emblemàtic del Barri Antic és, sense cap mena de dubte, el Palau de la Música Catalana obra de Lluís Domènech i Montaner, construït l'any 1908 com a seu de l'Orfeó Català. És una de les obres mestres del modernisme arquitectònic. ----

Montjuïc

La muntanya de Montjuïc, avui gairebé tota ella convertida en parc urbà, s'aixeca sobre el port presidida per la fortalesa del mateix nom (Castell de Montjuïc)i conté diversos jardins temàtics i singulars: Mossèn Costa i Llobera (cactus) Joan Maragall (bulbàcies), Joan Brossa (antic Parc d'Atraccions), Laribal (al voltant de la Font del Gat). Instl.lacions esportuives com l'Estadi Olímpic de Montjuïc seu central dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992¨, després rebatejat com Estadi Lluís Companys, així com el Palau Sant Jordi i les Piscines Bernat Picornell. També compta amb importants equipaments culturals: Museu Nacional d'Art de Catalunya (MACBA), Fundació Joan Miró, CaixaFòrum, Museu Militar, i la Ciutat del Teatre (ja al límit amb el barri del Poble Sec). ---- Poble Sec

Ciutadella

El parc de la Ciutadella és l'espai on l'any 1888 es va celebrar l'Exposició Universal. D'aquella època es conserven L'Arc de Triomf (antiga entrada al recinte firal) i l'actual Museu de Zoologia, on hi havia el cafè-restaurant.

---- Arc de Triomf

Port Olímpic

Construït amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, s'ha convertit en un espai lúdic amb restaurants, bars de moda i discoteques.
- Hotel Arts
- Torre Mapfre
- Casino de Barcelona
- Maremàgnum

---- Maremàgnum

L'Eixample

L'Eixample és l'indret de la ciutat on es troben la major part d'edificis d'estil modernista. No és estrany trobar-se, tot passejant pels seus carrers, una façana, un comerç o un vestíbul amb sorprenents ornaments florals, ferro forjat, escultures o rajoles. La Sagrada Família, obra inacabada d'Antoni Gaudí, està situada a l'Eixample. Antoni Gaudí

---- Antoni Gaudí

Passeig de Gràcia

Al Passeig de Gràcia es troben obres de tres dels principals arquitectes catalans:
- La Casa Ametller de Josep Puig i Cadafalch.
- La Casa Batlló d'Antoni Gaudí.
- La Casa Lleó Morera de Lluís Domènech i Montaner.
- La més coneguda, però, és la Casa Milà d'Antoni Gaudí, anomenada popularment "La Pedrera". La Pedrera

---- La Pedrera

Parc Güell

El Parc Güell va ser un encàrrec del Comte Güell a Antoni Gaudí. Aquest parc es va pensar com una mena de barri de luxe per les famílies benestants de la ciutat. Però nomès es va vendre un terreny. En aquest parc (declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1984) la naturalesa i l'arquitectura es confonen i es complementen. Vegeu: Gran Teatre del Liceu de Barcelona Gran Teatre del Liceu de Barcelona

Llocs de Patrimoni Mundial a Barcelona

Llocs de Patrimoni Mundial d'UNESCO a Barcelona:
- Casa Milà (La Pedrera)
- Hospital de Sant Pau
- Palau Güell
- Palau de la Música Catalana
- Parc Güell

Esport

Barcelona és la casa del FC Barcelona, conegut com a Barça, un dels clubs de futbol més famosos al món. El Museu del FC Barcelona és el segon museu a Catalunya en el número de visitants. El club sempre ha estat associat amb el nacionalisme català i té un dels estadis més grans d'Europa, el Camp Nou hi caben 98,600 persones. Hi ha un altre club a Barcelona, l'Espanyol, amb el seu nom complet: Reial Club Deportiu Espanyol.

Transport

A més del seu port, de gran importància comercial en el passat i actualment, Barcelona utilitza l'aeroport internacional d'El Prat (a la ciutat d'El Prat de Llobregat) per comunicar-se amb l'exterior. Barcelona és un centre important de Renfe (la xarxa ferroviària estatal espanyola), i la seva estació de rodalies principal és l'estació de Sants. L'AVE (el tren de gran velocitat) uneix des de fa poc temps Madrid amb Lleida (a la Catalunya occidental), i s'espera que arribi a Barcelona per l'any 2007. Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) gestionen l'estès servei de trens de rodalies de Barcelona. La companyia de trànsit de Barcelona, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), gestiona els autobusos i el metro de Barcelona. Recentment, Barcelona ha recuperat el tramvia amb dues noves línies: el Trambaix i el Trambesòs.

Pàgines relacionades

- Comtat de Barcelona
- Llistat d'alcaldes de Barcelona

Enllaços externs

- [http://www.bcn.es/ Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=0801930008&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=08019 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://www.geocities.com/medit1976/index.htm Arquitectura Barcelona] - Cronologia d'arquitectura catalana i biografies d'arquitectes catalans, des del gòtic fins a l'arquitectura contemporània Categoria:Barcelona ja:バルセロナ ko:바르셀로나 simple:Barcelona

1929

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 19 de maig - Barcelona: s'inaugura l'Exposició Universal a Montjuïc. ([http://commons.wikimedia.org/wiki/Image:BarcelonaExpositionPanorama.1929.ws.jpg Imatge]). :MÓN
- 1 de gener - Nicaragua: el general José María Moncada, del Partit Liberal, n'assumeix la presidència.
- 17 de gener - Nova York (EUA): Elzie Segar publica la primera historieta de Popeye al diari Evening Journal.
- 11 de febrer - Roma (Itàlia): la Santa Seu i l'estat italià hi signen els Pactes del Laterà, que, entre altres acords, ratifiquen la creació l'estat del Vaticà.
- 11 de setembre - el Canal de la Mànega: Juan de la Cierva el creua amb l'autogir, l'antecedent de l'helicòpter.
- 28 de setembre - Praga (Txèquia): s'hi inaugura la catedral de Sant Vit.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 4 d'agost - el Caire (Egipte) [o Gaza o Jerusalem (Palestina) segons altres fonts, i fins i tot un altre dia del mateix mes d'agost]: Iasser Arafat, president de la Organització per a l'Alliberament de Palestina i president del país.
- 12 de novembre - Filadèlfia (Pennsilvània, EUA: Gracia Patricia Kelly, coneguda com Grace Kelly, actriu de cinema estatunidenca i princesa consort de Mònaco.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 19 de juny - Adolf Bertran, polític republicà valencià.
- 6 d'agost - Barcelona: Guillem August Tell i Lafont, advocat, notari i poeta, mestre en Gai Saber el 1900.
- 22 de novembre - Barcelona: Jaume Ferran i Clua metge i bacteriòleg català, inventor, el 1884, de la primera vacuna antibacteriana de la Història (contra el còlera). :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1929年 ko:1929년 ms:1929 simple:1929 th:พ.ศ. 2472

Notari

El notari és un professional del Dret que exerceix a la vegada una funció pública per proporcionar als ciutadans la seguretat jurídica que promet la Constitució Espanyola (art. 9º) en l'àmbit del trànsit jurídic extrajudicial. Te una formació jurídica contrastada i es seleccionat mitjançant unes oposicions que garanteixen la seva formació. Els notaris a Catalunya, uns 510, estan repartits geogràficament per tot el principat. categoria:Dret

Poeta

En literatura, la poesia és l'art d'expressar, en paraules, el contingut espiritual propi, mitjançant mots disposats segons la mètrica. La poesia popular és la poesia creada per poble per expressar la seva identitat, amb unes vivències elementals, i permanents, en les que es reconeix com a tal poble. També es diu poesia d'una obra en vers. Hi podem distingir les obres escrites en vers; i el conjunt d'obres poètiques d'un poeta, o de diferents poetes, produïdes en una època, una llengua determinada, un gènere, etc. Es diu poesia del contingut formós, o de la forma bella d'una obra literària. Tradicionalment, es distingeixen tres gèneres poètics: l'èpic, el líric i el dramàtic.

Pàgines relacionades

- Acròstic
- Adònic
- Albada
- Alexandrí
- Alternaça
- Amfíbrac
- Anapest
- Anapèstic
- Anisosil.làbic
- Apariat
- Art major
- Art menor
- Auca
- Bioc
- Bisíl·lab
- Bordó
- Collage literari
- Calligrama
- Cançó
- Cesura
- Cobla
- Codolada
- Composició
- Corranda
- Dàctil
- Dactílic
- Dansa
- Decasíl·lab
- Dècima
- Dièresi
- Dístic
- Dodecasíl·lab
- Elisió
- Encavallament
- Eneasíl·lab
- Entrada
- Espinela: vegeu Dècima
- Espondeu
- Estança
- Esticomítia
- Estrofa
- Estrofa de peu trencat
- Glosa
- Glossa
- Goigs
- Haikú, o haikai
- Heftemímeres
- Hemistiqui
- Hemistiqui
- Hendecasíl·lab
- Heptàmetre
- Heptasíl·lab
- Heteromètric, vegeu Anisosil·làbic
- Hexàmetre
- Hiat
- Iambe
- Iàmbic
- Isomètric, oisosil·làbic
- Lai
- Lira
- Lletres satíriques
- Madrigal
- Metre
- Mètrica (Poesia)
- Monosíl·lab
- Nadala
- Noves rimades
- Octava
- Octonari
- Octosíl·lab
- Pentàmetre
- Pentasíl·lab
- pentemímeres
- Poema en prosa, vegeu prosa poètica
- Poema visual
- Peu mètric
- Quartet, o quarteta.
- Quintet, o quinteta.
- reble
- Recompte de versos
- Refrany
- Retronxa
- Rima
- Rima assonant
- Rima consonant
- Rima creuada, croada, encreuada, o de circularitat.
- Rima encadenada
- Rima equívoca
- Rima externa
- Rima fàcil
- Rima falsa
- Rima femenina
- Rima interna
- Rima maridada
- Rima masculina
- Rima visual
- Ritme
- Rodolí
- Romanç
- Sàfic
- Seguidilla
- Senyal
- Sextet
- Sextina
- Silva
- Sinalefa
- Sinèresi
- Sonet
- Tanka
- Tercet
- Tercina
- Tetrasíl·lab
- Tirades, o tirallongues
- Tornada
- Tredecasíl·lab
- Trisíl·lab
- Trocaic
- Troqueu
- Vers
- Vers blanc
- Vers coix
- Vers lliure
- Versicle
- Viadera
- Villancet
- Virolai

Enllaços externs

- [http://www.fut.es/~jta/metrica.html Pàgina sobre mètrica catalana] Categoria:Poesia

Mestre en Gai Saber

Mestre en Gai Saber era el títol amb què era investit el guanyador de tres premis ordinaris dels Jocs Florals.

Llista de Mestres en Gai Saber

- 1862 - Jeroni Rosselló Ribera
- 1866 - Marian Aguiló i Fuster
- 1867 - Josep Lluís Pons i Gallarza
- 1871 - Jaume Collell i Bancells
- 1875 - Frederic Soler
- 1877 - Àngel Guimerà
- 1880 - Jacint Verdaguer i Santaló
- 1885 - Ramon Picó i Campamar
- 1898 - Francesc Badenes Dalmau
- 1900 - Guillem August Tell i Lafont
- 1902 - Miquel Costa i Llobera
- 1903 - Joan Maragall i Gorina
- 1908 - Apel·les Mestres
- 1914 - Manuel Folch i Torres categoria:premis de la literatura catalana

1890

Esdeveniments:

Naixements:

- 13 de juliol - Barcelona: Joan Amades i Gelats, etnògraf i folklorista català.

Necrològiques:

- Madrid: Claudio Moyano, polític espanyol, ministre de Foment, autor de la primera llei d'educació espanyola, coneguda com la Llei Moyano.
- 29 de juliol - Auvers-sur-Oise (Illa de França, França): Vincent van Gogh, pintor i dibuixant holandès.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ko:1890년 ms:1890 simple:1890 th:พ.ศ. 2433

Gràcia

Gràcia és un dels barri més populars i actius de la ciutat de Barcelona. També és el nom del districte municipal que abasta a més a més de la pròpia Gràcia els barris de Vallcarca, la Salut i el Camp d'en Grassot. L'ex-vila de Gràcia va ser un municipi independent fins a l'any 1897 en que quedà annexionada a Barcelona. El seu monument més identificatiu és el la torre del rellotge que s'alça al bell mig de la plaça Rius i Taulet, on hi ha l'antic ajuntament, avui seu del districte.

Història breu de Gràcia

De la construcció dels Josepets a la primera independència.

Tothom situa el principi de la Vila de Gràcia amb l'establiment, el 17 de gener de 1626, del noviciat dels carmelites descalços al convent de Nostra Senyora de Gràcia, que va rebre el nom de Els Josepets, a causa dels seus ocupants. Aquest convent va ser construït gràcies al generós donatiu de Josep Dalmau, conseller de la ciutat de Barcelona, i de la seva esposa, Lucrècia Balcells, que va passar pel dolor de perdre els seus set fills. A l'entorn del convent van anar sorgint-hi una sèrie de masies, la més important de les quals era Ca n'Alegre (1688). No obstant, dos segles enrera, al segle XV, es va establir l'ordre dels franciscans, al convent de Jesús, i el segle XVI es va construir el monestir del Montcalvari, pertanyent als Caputxins Vells, que va ésser destruït el 1714. A començament del segle XVIII a la vila hi havia un total d'onze propietaris amb les seves respectives famílies, Unes dècades després d'economia bàsicament agrària va començar a diversificar-se; llavors van sorgir els primers artesans i menestrals. Segons ho consigna un document de 1767, el territori rep ja el nom de Gràcia. Durant el segle XVIII, Gràcia consolidà la que seria la seva estructura social durant molts anys, entre zona rural i zona d'estiueg dels burgesos barcelonins. Prova d'això és la gran quantitat de torres i segones residències pertanyents a famílies adinerades A finals del segle XVIII i principis del segle XIX, la zona que avui anomenem Gràcia era poc poblada, els tres nuclis més importants eren els que havien crescut al voltant dels convents de la zona: el de Jesús (a l'inici del Carrer Gran), el del convent dels Josepets (la zona de l'actual Pça. Lesseps), i el dels Caputxins Vells (situat per la zona on actualment hi ha el Mercat de l'Abaceria Central). Documentació de l'època demostra que, almenys dos d'aquests nuclis no s'avenien gaire (el de Jesús i el de Josepets), i fins i tot apareix en un d'aquests documents un alcalde del "Barri del carrer Jesús": Josep Fatjó.

Les tres independències.

El 4 de març de 1821, gràcies a la Constitució de Cadis, que autoritzava aquells nuclis de més d'un miler d'habitants a constituir-se en municipi, Gràcia va obtenir la seva primera independència municipal, de la qual en va ser alcalde en Josep Tuset. Però aquesta independència durà ben poc: l'abril del 1823, l'absolutisme obligà a tornar a posar tot tal com estava abans del 1 de març del 1820, i el 30 de gener del 1824, Gràcia perdia el seu primer ajuntament. El 1828, però, per tal de tornar a aconseguir la independència municipal, els graciencs insten els monarques Ferran i Amàlia la segregació de Gràcia, amb la condició de que se li canviaría el nom pel de "Villa de San Fernando y Santa Amalia". Després de dos anys, el 1830, es va concedir, i de nou Gràcia podria tenir ajuntament propi, encara que fos perdent el seu nom, i aconseguia el títol de Vila. Però problemes polítics van fer que mai es pogués constituir l'ajuntament de nou, quedant tot en no res. Va ser aleshores, quan el 13 d'octubre del 1849 es va redactar una exposició on es sol·licitava la concessió del municipi, amb el títol de Vila, basant-se en la Constitució del 1845. En nou mesos, això es feia realitat i el 6 de juliol del 1850 prenia possessió de l'alcaldia en Josep Pons i Tarrecli, tres tinents d'alcalde i catorze regidors. Aquesta va ser la independència municipal de la Vila de Gràcia més llarga i estable, fins que va arribar l'annexió a la ciutat de Barcelona.

La Gràcia obrera

Al segle XIX, la gran majoria dels graciencs havien d'anar a treballar a Barcelona, però durant aquell segle es van establir ja algunes indústries: Una de les més importants va el Vapor Vilaregut, a la zona de Perill/Torrent de l'Olla, va que ser conegut com el "Vapor Vell", ja que a la zona de Puigmartí també va existir el Vapor Puigmartí, conegut com el "Vapor Nou", engrandit el 1839. El "Vapor Nou" va ser potser una de les indústries més importants de la Vila, amb prop de 500 treballadors, però no va estar exempta de conflictes laborals: El 1841 es va voler calar foc al nou vapor, importat d'Alemanya, i a l'estiu del 1855 es va denunciar l'existència d'un complot per matar en Puigmartí, es van jutjar cinc treballadors, però no es va poder provar res i les penes van ser lleus. La fàbrica va mantenir-se forta fins el maig del 1876, quan un incendi la va destruir totalment. Els terrenys de l'antiga fàbrica son ara ocupats per pisos, el el mercat de l'Abaceria Central. Encara es pot contemplar la xemeneia del vapor a l'actual Plaça del Poble Romaní. El "Vapor Vell" no va quedar lliure dels problemes laborals de l'época. Al 1842 els treballadors ja van haver de lluitar contra el patró per evitar una baixada de salaris, i al 1855 es van manifestar a la frontera de la Vila per demanar "pa i treball". Aquestes dues indústries cotoneres, juntament amb la gran quantitat de telers manuals que molts artesans posseïen, van fer de Gràcia un centre important dins la producció tèxtil de l'època. El 10 de maig del 1840 es va constituir la primera societat obrera de Catalunya, l'Associació de Teixidors de Barcelona, molts dels socis de la qual eren graciencs. Altres indústries es van anar establint, com la fàbrica de teixits elàstics d'en Miquel Matas, al 1851, la qual, al 1889 ja tenia 140 treballadors i va subsistir fins el 1935; la fàbrica sedera que Josep Reig va obrir a l'actual carrer Escorial, a la segona meitat del segle, on es van arribar a col·locar 200 persones, i que va acabar en tragèdia quan, el 1962, es va ensorrar l'edifici i van morir quatre persones. A poc a poc, Gràcia va anar creixent gràcies a les indústries i les cases que s'hi construïen per als treballadors. El 1863, el tren de Sarrià va tenir el seu baixador a l'oest a la Vila. Al mateix temps que Gràcia creixia gràcies a les indústries, els seus habitants anaven accentuant el seu tarannà obrerista: durant el Bienni Progresista, el triomf de la insurrecció va ser absolut. El 1856 set oficials es van refugiar a la casa de la Marquesa, a l'entrada de Gràcia: els insurrectes hi van calar foc, i, un cop van sortir els oficials, van ser executats allà mateix. Vuit dies més tard, setze graciencs que fugien de la repressió i van ser capturats, van ser executats sense judici previ davant de les runes de la mateixa casa.

La Revolta de les Quintes (1870)

L'abril del 1870, el govern volgué cridar obligatòriament els mossos per servir dins l'exèrcit, i es produí una revolta popular d'oposició en diversos pobles del pla de Barcelona, entre ells Gràcia, coneguda com la Revolta de les Quintes. El general Eugenio de Gaminde va ser l'encarregat de fer efectiva l'ordre de les primeres quintes. Els graciencs foren avisats de l'arribada de les tropes amb els tocs de la campana de la Plaça Orient (avui Rius i Taulet). Els militars, enutjats pel so de la campana no van parar de llençar canonades des del Passeig de Gràcia; no van aconseguir destruir-la, però si esquedar-la. No obstant, no va deixar de tocar, tot i el mal so que feia. El setge va durar sis dies, del 4 al 9 d'abril, amb el resultat de 27 morts i el saqueig indiscriminat de gran nombre de cases. Després, la mitologia popular va fer de la Campana de Gràcia un element essencial de la revolta. Malgrat rebre impactes de projectils, la campana gran -"la Marieta"- continuà tocant amb el seu característic so esquerdat. Així ho explica el setmanari La Campana de Gràcia corresponent al dia 24 de desembre de 1932, en un article escrit per Antoni Esclasans en homenatge a Valentí Almirall. ::Conta l'anècdota que a Barcelona el 1870, quan la revolta de les quintes una dona humil, encarnació del Poble amb majúscula, va passar-se tot un dia tivant la corda del campanar de Gràcia, cridant a sometent. Les forces militars (...) no gosaven moure's per por a la gran Revolució que el toc de la campana presagiava. Quan els revoltats ja eren part d'allà de la muntanya, sonava encara el toc de la Campana de Gràcia. Quan les forces hagueren entrat, fou descoberta la feta d'aquella dona; i després de detenir-la hom la tancà a la presó d'Alcalà d'Henares. (...) Tres anys després i ja proclamada la República, (Almirall) demanà el perdó de la velleta al president Estanislau Figueres, i aquest el concedí Moltes cases de la vila de Gràcia quedaren destruïdes a causa dels bombardeigs. A partir d'aquells fets, el general Gaminde fou conegut popularment com el "general Bum-Bum", però d'aquesta manera la campana va fer-se molt popular entre els barcelonins, i més entre els republicans que la veien com un símbol del federalisme que defensaven molts catalans, entre ells els veïns de Gràcia. Deprés del saqueig i rendició de la vila, poc abans d'aixecar-se l'estat de setge, l'editor Innocenci López Bernagosi estava buscant un títol per un nou setmanari que havia de treure per aquelles dates. Valentí Almirall, líder republicà federalista, proposà a Innocenci López el títol de "La Campana de Gràcia" com a capçalera del nou setmanari i en homenatge al símbol de la revolta de les quintes. "No t'apuris -digué Almirall a López Bernagosi-: titula el nou periòdic La Campana de Gràcia, i deixa'l anar, que farà forrolla". El dia 8 de maig de 1870 apareixia el primer número de La Campana de Gràcia. Un dels dos setmanaris en català -juntament amb la germana l'Esquella de la Torratxa- que va sobrepassar els 3.000. números i que va publicar-se durant quasi seixanta-cinc anys. Al 1873, durant la Primera República, l'Ajuntament de Gràcia va fer pressió perquè la Diputació de Barcelona es transformés en una Convenció, i aquell mateix any es plantà al mig de la Plaça del Sol un cedre, com a nou símbol de llibertat. Quan el general Pavía donà el cop d'estat que posà fi a la República, la Vila de Gràcia es declarà en vaga general i la campana va tornar a intervenir tot cridant al sometent general. Per aquest motiu la campana fou temporalment despenjada. El 1876 naixia la Cooperativa Teixidors a Mà (als locals de la qual actualment hi ha el Teatreneu), el 1892, una escissió d'aquesta Cooperativa donava lloc a la Cooperativa La Lleialtat (on actualment hi ha el Teatre Lliure). El 1888 s'aprovà el projecte del Mercat de la Llibertat, que va suposar un canvi en el comerç i els mercats al barri, fins aleshores més propis d'un àmbit rural. El va seguir, el 1892, el Mercat de l'Abaceria Central, a la Travessera de Gràcia. Per aquelles dates, encara s'instal·laven a Gràcia més indústries. Les Xocolates Juncosa, al principi del Carrer Gran, la impremta Ramírez, que es va traslladar des de Barcelona, o l'empresa tèxtil d'Antoni Bargalló. Una part dels obrers graciencs van anar radicalitzant-se i van aparèixer diverses publicacions de caràcter anarquista com Tierra y Libertad o La justícia humana i també d'altres de tipus catalanista com Las Barras Catalanas o L'Esperit Català. Per aquells temps també es funden diaris i revistes com: El Diario de Gracia, L'Escut de Gràcia, La Tranca, La Revista, El Eco de Gracia, La Cotorra, La Linterna de Gracia o la coneguda La Campana de Gràcia.

L'agregació a Barcelona (1897)

Arribat el 1897, Gràcia, juntament amb d'altres pobles del pla de Barcelona es annexionada a la ciutat de Barcelona.

Enllaços Externs

- [http://www.gracianet.org GràciaNet, Xarxa Ciutadana de la Vila de Gràcia]
- [http://www.gracianet.org/transversal TransversalWeb: La comunicació dels barris de Gràcia]
- [http://www.vilaweb.com/gracia VilaWeb Vila de Gràcia]

Bibliografia

- Història extreta de [http://www.gracianet.org/la_vila/historia/passat99/primera.html GràciaNet], en col·laboració amb el [http://gracianet.org/taller/ Taller d'història de Gràcia]. La informació allà hostatjada és llicenciada com a Creative Commons. Categoria:Districtes de Barcelona

Jocs Florals

Els Jocs Florals, també anomenats Jocs de la Gaia Ciència, fou un certamen literari instituït a Tolosa ( França) l'any 1323 per la Sobregaya Companhia dels Set Trobadors i que es va celebrar fins al 1484, on concorrien també trobadors i poetes catalans. Després de diverses temptatives, al 1393, per desig del rei Joan I, el Consistori de la Gaia Ciència es va instaurar a Barcelona fins les darreries del segle XV sota l'auspici dels monarques catalano-aragonesos. Els Jocs Florals de Barcelona van tornar a instaurar-se el 1859 gràcies a les iniciatives d'Antoni de Bofarull i de Víctor Balaguer, amb el lema Patria, Fides, Amor, en al·lusió als tres premis ordinaris: la Flor Natural o premi d'honor, l'Englantina d'or i la Viola d'or i argent. A més hi havia altres premis ordinaris. El guanyador de tres premis ordinaris era investit amb el títol de Mestre en Gai Saber. Els Jocs Florals també es van reinstaurar a València al segle XIX, organitzats tradicionalment per Lo Rat Penat, que encara és la institució que els organitza tots els anys, tot i que (pel seu caràcter seccessionista des dels anys seixanta) amb molt menys esplendor que a finals del segle XIX i principis del XX.

Autors que s'han fet importants a partir d'aquests Jocs

- Jacint Verdaguer
- Àngel Guimerà
- Narcís Oller categoria:premis de la literatura catalana

Miquel de Palol

Miquel de Palol (Barcelona, 1953). Poeta i narrador. Nét del també escriptor Miquel de Palol i Felip.

Biografia

Miquel de Palol i Muntanyola va néixer a Barcelona el dia 2 d'abril de l'any 1953, en una casa del carrer Aragó, tot i que visqué a Valladolid fins als 17 anys, on el seu pare, Pere de Palol i Salellas, feia de catedràtic d'arqueologia a la universitat de la mateixa ciutat. Miquel de Palol tornà a la seva ciutat natal per estudiar arquitectura. Als 19 anys inicià la seva carrera literària com a poeta. En aquest camp, destaca El porxo de les mirades, obra amb la qual obtingué el premi Carles Riba 1982 i el premi Crítica de Serra d'Or. L'any 1989, Miquel de Palol s'estrenà com a narrador i publicà la seva primera novel·la: El jardí dels set crepuscles, obra amb la qual guanyà cinc premis: Premi Joan Creixells 1989, Premi Crítica Serra d'Or 1990, Premio Nacional de Crítica 1990, Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya 1990, Premio Ojo Crítico II Milenio de Radio de España. Segons l'autor, El porxo de les mirades i Indiferència són els antecedents naturals dEl jardí dels set crepuscles. El jardí dels set crepuscles està traduït a l'italià, l'alemany, l'holandès i el castellà. L'any 1991, Miquel de Palol deixà de fer d'arquitecte per dedicar-se exclusivament a la literatura i la poesia.
El jardí dels set crepuscles
El llibre consta de tres parts. Al llarg de set jornades, set narradors diferents, expliquen, des de punts de vista diferents, la seva versió d’una mateixa història, en el Palau de la Muntanya, un refugi nuclear situat en una serralada que podria molt ben ser als Pirineus o a l’Himàlaia. Els hostes, es refugien d’una guerra nuclear devastadora, el motiu de la qual no és altre que la disputa de la possessió d’una joia de valor i poders incalculables. Aquests set narradors expliquen la història de com la Banca Mir aconseguí aquesta joia, i com la Banca passà a mans de la família Cros. Se’ns narra el conflicte d’interessos al voltant de la Banca i la joia i com la joia fou robada. La tècnica narrativa és molt peculiar. A la història inicial, hi ha els narradors que expliquen les històries, i dins d’aquestes històries apareixen nous personatges que expliquen d’altres històries i aquest procés es repeteix successivament fins a vuit vegades, creant així una espècie de joc de nines russes. Però això no és tot, ja que, cada història que s’explica, es fa amb un objectiu molt determinat: el de poder buscar l’aproximació més fidel a la veritat dels fets que envoltaren el robatori de la joia, conèixer la història de la Banca Mir i la dels Cros. És a dir, tot i que pugui semblar que cada vegada ens allunyem més de la història inicial, de fet, el que passa és que cada vegada veiem els mateixos fets des de punts de vista diferents. Apareixen els mateixos personatges amb canvis de noms, etc. Per tal de poder seguir el fil de la narració, cal una participació activa del lector, la qual, és el que fa que Palol sigui un escriptor tan genial. El mateix Miquel de Palol afirma que no sap si El jardí dels set crepuscles és la seva millor novel·la però sí que sap que és la novel·la que li ha aportat més satisfaccions.
Grafomàquia
L'any 1993, publicà Grafomàquia. Es tracta del llibre central de l'obra de Miquel de Palol, punt de trobada on es recullen totes les experiències anteriors i conté l'artilleria de les properes, les quals es desenvolupen seguint un procediment coherent i lògic. Grafomàquia explora de manera sistemàtica diferents procediments d'autoreferència i simbolisme, que afecten tant la peça mateixa, com el llibre i com el conjunt de l'obra de l'autor, i que es basen en la música, la geometria, el llenguatge, la filosofia, les matemàtiques, en els enigmes i jocs. Grafomàquia i l'obra de Miquel de Palol en general són hereus d'un gènere procedent dels grecs antics, i que actualment sustenten principalment autors nord-americans. El subtítol de l'obra és ben significatiu: "Grafomàquia, o sigui el contrapunt aplicat a l'escriptura, en 36 invencions seguint diferents procediments formals, en diversos graus d'abstracció, i en els quatre gèneres." Contes en forma de L, en certa manera, segueix el mateix procediment formal de Grafomàquia, tot i que a més a més, en una de les narracions obtenim les respostes que van quedar a l'aire a Ígur Neblí. L'any 1994, guanyà el premi Ciutat de Barcelona amb la novel·la Ígur Neblí. L'any 1997, gràcies a El Legislador, obtingué el premi Josep Pla. L'any 1998, guanyà el premi Sant Jordi amb El Quincorn.
El Troiacord
L'any 2001, Palol publicà El Troiacord, una obra mestra de la literatura catalana, així com de la literatura occidental de tots els temps. Es tracta del projecte literari més ambiciós de l'autor. De fet, Consulta a Ripseu, es tracta d'un conte filosòfic publicat l'any 1997, el qual és el pòrtic d'entrada a El Troiacord. El Troiacord està format per cinc volums i més de 1.300 pàgines (Tres passos al sud, Una altra cosa, Les ales egípcies, Leandre no s'hi ha negat, El combat amb l'àngel). Tot i que El Quincorn i El legislador van ser publicats abans que El Troiacord, en realitat van ser escrits després. El Quincorn i El Legislador, són dues novel·les que estan molt relacionades amb El Troiacord, tant pel que fa als personatges com per la temàtica. De fet, segons l'autor, El Quincorn podria ser considerat com un sisè volum de El Troiacord. L'any 1992, fou publicat Amb l'Olor d'Àfrica, un recull de contes on hi destaca en especial, sobretot perquè és el pilar fonamental de El Troiacord, un "conte" que l'autor anomena com a Fragments d'una Epifania; discurs d'ingrés a l'Acadèmia de Bones Lletres del Dr. Sebastià Rombí.
Bibliografia

Poesia

- Lotus (1a part) (1972)
- Lotus (2a part) (1973)
- Delta (1973)
- Llet i vi (1974)
- Arxiu de Poemes independents (1975)
- L'Aneguet Lleig (1977)
- Quan? (1979)
- Encara mor aquella primavera (1981)
- Salamó (1981)
- Rapsòdies de Montcada (1982)
- El porxo de les mirades (1983)
- El viatge misteriós (1983)
- Indiferència (1986)
- La nit italiana (1986)
- Quintern (1992)
- Estudis en menor (1995)
- El sol i la mort (1996)
- Gralles al galliner (1996)
- Nombra y tendrás (1998)
- Nocturns (2002)
- Miquel de Palol (2002)
- Fot-li, que som catalans! (Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala, Julià de Jòdar) (2005)
Narrativa

- El jardí dels set crepuscles (1989)
- Sense compromís de perversitat (amb Maria de la Pau Janer) (1991)
- Les Tres Ties (1992)
- Amb l'olor d'Àfrica (1993)
- Grafomàquia (1993)
- Ígur Neblí (1994)
- L'àngel d'hora en hora (1995)
- El legislador (1997)
- Consulta a Ripseu (1997)
- La fortuna del senyor Filemó (1997)
- La Venus del Kilimanjaro (amb Xavier Moret) (1997)
- Contes per vells adolescents (1998)
- El Quincorn (1999)
- El Troiacord (2001) (El Troiacord consta de cinc volums, els títols dels quals són: Tres passos al sud, Una altra cosa, Les ales egípcies, Leandre no s'hi ha negat, El combat amb l'àngel)
- Tancat per vacances (2003) (amb Sebastià Alzamora, Lluís Calvo, Gemma Lienas, Andreu Martín, Isabel Olesti, Eva Piquer, Maria Mercè Roca, Care Santos i Lluís Maria Todó)
- Les concessions (2004)(Tots els Ets i Uts havia de ser el títol d'aquesta obra, però per motius aliens a la voluntat de l'autor, el llibre es va publicar amb el títol de Les concessions.)
- Contes en forma de L (2004)
Assaig/Prosa de no ficció/Fotografia

- Descubrir España (1999)
- Els proverbis (2003)
- La poesia en el boudoir (2003)
- Jacint Verdaguer (2002)
- Antologia de Verdaguer (2003)
- L'artista al seu taller II: fotografies de Francesc Serra (2002)
- Quadern de treball: La fortuna del senyor Filemó
Obra traduïda al castellà

- El Jardín de los Siete Crepúsculos (1992)
- Las tres tías (1992)
- Entre las hélices (traducció de Amb l'Olor d'Àfrica) (1993)
- Grafomaquia (1998)
- Igur Neblí (1994)
- El Ángel de hora en hora (1997)
- La fortuna del señor Filemón (1998)
- La Venus del Kilimanjaro (2004)
- El legislador
- El Quincornio (2001)
- Jacint Verdaguer (2002)
Obra traduïda a l'italià, holandès i alemany

- De Tuin der Zeven Schemeringen (Holandès)
- Igur Nebli (Holandès)
- Im Garten der sieben Dämmerungen (Alemany)
- Il giardino dei sette crepuscoli (Italià) Palol, Miquel de Palol, Miquel de Palol, Mique del
Premis literaris

- Festes Pompeu Fabra de Cantonigròs de poesia, 1974: Quan?
- Flor Natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana d'Amsterdam, 1974: Amoris, dins Quan?
- Carles Riba, 1982: El porxo de les mirades
- Crítica Serra d'Or de poesia, 1984: El porxo de les mirades
- Joan Creixells, 1989: El jardí dels set crepuscles
- Crítica Serra d'Or de novel·la, 1990: El jardí dels set crepuscles
- Nacional de Crítica, 1990: El jardí dels set crepuscles
- Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya, 1990: El jardí dels set crepuscles
- Premio Ojo Crítico II Milenio de Radio de España: El jardí dels set crepuscles
- Ciutat de Barcelona, 1995: Ígur Neblí
- Josep Pla, 1997: El Legislador
- Víctor Català, 1997: Contes per vells adolescents
- Sant Jordi, 1998: El Quincorn
- Josep Antoni Samaranch de poesia esportiva, 1998: Olímpia
- Premi Rosalia de Castro, 1998; pel conjunt de la seva obra.
- Crítica Serra d'Or d'Assaig, 2004: La poesia en el boudoir i Els proverbis
Obres dramàtiques representades

- Selima (Lleida: L'Escorxador, 2000)
En preparació

- Un home vulgar
- Gallifa
- L'illa dels morts
- Vint-i-cinc anys de pau
- L'home d'esquena a l'escenari
- Deudanís i Flodencens
- Nova feras Mnemònica

Manuel Folch i Torres

Manuel Folch i Torres (1877 - 1928) fou poeta i polític. Des de ben jove va estar vinculat a la política, militant a la Lliga Regionalista. Apassionat per l'escriptura, es va iniciar en les lletres col·laborant a L'Aureneta i L'Atlàntida. Interessat per l'explosió creativa del Modernisme, es va aficionar a la poesia i va concursar en els Jocs Florals. El 1914 va rebre el títol de Mestre en Gai Saber, títol honorífic atorgat pel consistori dels Jocs Florals de Barcelona. Va dirigir el setmanari satíric barceloní Cu-Cut! adscrit a la línia política de la Lliga Regionalista.

Enllaços externs

[http://www.fundaciofolchitorres.org/index.html Fundació Folch i Torres] Folch i Torres, Manuel Folch i Torres, Manuel Folch i Torres, Manuel Folch i Torres, Manuel Folch i Torres, Manuel

Categoria:Escriptors en català

Categoria:Literatura catalana Català Català

Mount deception

At 7788 feet (2374 m) above sea level, Mount Deception is the highest peak of the northeastern Olympic Mountains, in western Washington State's Olympic National Park. Two glaciers hug its north-facing basalt slopes. Radiating northward from its shoulders are The Needles, Mount Clark (7528), Mount Walkinshaw (7378), and the northeasterly running spur known as Gray Wolf Ridge. The peaks of Gray Wolf Ridge -- '7076' (7076), Gray Wolf Mountain (7218), Baldy (6797), Shepster Summit (6537), and Tyler Peak (6364) -- are scalable for fit and determined day hikers; but mountaineering skills are necessary for Mount Deception itself and its closest northern basalt kin. Deception, Mount

Hotels Warsaw oty�o�� gry zr�czno�ciowe hosting cukrzyca

:: RELATED NEWS ::