:: wikimiki.org ::

Hawaii

Hawaii

Hawaii (en hawaiià: Hawaii) és l'arxipèlag de les illes Hawaii a l'Oceà Pacífic. Hawaii constitueix el 50è estat dels Estats Units d'Amèrica, i en el cens de l'any 2000 tenia una població de 1.211.537 habitants. Honolulu és la ciutat més gran i la capital de l'estat.

Geografia

Vegeu l'article principal: illes Hawaii L'arxipèlag de les illes Hawaii està format per dinou illes i atols al llarg de 2.400 km alineats de nord-oest a sud-est al Pacífic Nord. Les illes principals són les vuit illes de l'extrem sud-est de l'arxipèlag: Hawaii, Maui, Kahoolawe, Lanai, Molokai, Oahu, Kauai i Niihau. La resta són illots i atols al nord-oest que formen les illes de Sotavent. Les illes són d'origen volcànic formades per un punt calent geològic. Un punt calent és una zona de la litosfera travessada per una columna de magma. Les erupcions de lava formen un con volcànic i una illa, però com que la placa tectònica es va desplaçant cap el nord-oest i el punt calent es manté fix, es van formant nous volcans. Això explica perquè els volcans actius són a l'extrem sud-est, a l'illa de Hawaii. L'última erupció fora de l'illa de Hawaii va ser al Haleakala de Maui al segle XVIII. El més jove és el volcà submarí Loihi davant de la costa sud de l'illa de Hawaii. L'aïllament de les illes Hawaii al mig del Pacífic, i les condicions ambientals que es donen a les illes altes als tròpics, ha donat com a resultat un ample ventall de flora i fauna endèmica. L'activitat volcànica i la subsegüent erosió han creat unes característiques geològiques peculiars. Per exemple, el Mont Waialeale de Kauai és el lloc més humit del món, amb una mitjana d'11.700 mm de precipitació anual. El trasllat de la família reial hawaiana de l'illa de Hawaii a Maui i desprès a Oahu explica la formació de les ciutats. La ciutat principal és Honolulu a Oahu. Va ser escollida pel rei Kamehameha III com la capital del seu regne per la seva situació en un port natural. Les altres ciutats principals són Hilo, a Hawaii, Kahului, a Maui, i Lihue, a Kauai.

Llengües

Vegeu l'article principal: Hawaià L'estat de Hawaii té oficialment dues llengües: el hawaià i l'anglès. La Constitució de Hawaii del 1978 permet l'ús legal del hawaià en tot tipus de documents i promou l'ús oficial. La tercera i quarta llengua més parlada és, respectivament, el tagalog i el japonès. Abans de l'arribada dels europeus, el hawaià era una llengua col·loquial. El primer alfabet va ser creat pels missioners durant el segle XIX. Dos caràcters típics del hawaià són la pausa glotal, okina, i el macró per les vocals llargues, kahak. Per exemple, l'illa de Lanai, en hawaià, porta els dos caràcters: Lnai. Avui el hawaià és una llengua minoritària. La majoria de parlants nadius són a l'illa Niihau, on s'ha preservat la cultura tradicional. De totes formes, hi ha un creixent interès en la seva recuperació social i s'han engegat programes escolars d'immersió lingüística. L'anglès hawaià és l'estàndard anglès utilitzat oficialment a l'estat de Hawaii. Es basa en l'anglès americà excepte en els topònims i les paraules d'origen hawaià que s'escriuen i en pronuncien en hawaià, incloent la okina i el kahak. Un exemple paradigmàtic és el mateix nom de l'estat. Les illes, que eren conegudes com illes Sandwich, van ser admeses com a estat dels Estats Units amb el nom de Hawaii, pronunciat a l'anglesa com en català. Aquest és el nom utilitzat en relacions federals i internacionals. A les illes s'utilitza oficialment, i també de forma habitual entre angloparlants residents, la forma Hawaii amb pronunciació de «ve» labiodental i una pausa glotal semblant a una «g» sorda. Com a estàndard escrit, l'anglès hawaià és utilitzat en totes les publicacions estatals i àmpliament en els mitjans de comunicació escrits. El pidgin, o crioll hawaià, és una llengua que va sorgir entre els immigrants treballadors de les plantacions durant el segle XIX. És una barreja de hawaià i d'anglès amb aportacions dels seus llocs d'origen: Xina, Japó, Corea, Filipines i Portugal. Avui és una llengua que es parla per tot l'estat i és un mitjà d'integració social de diferents ètnies i grups socioeconòmics. Categoria:Hawaii ja:ハワイ州 ko:하와이 주 simple:Hawaii th:มลรัฐฮาวาย zh-min-nan:Hawai‘i

Hawaii

Geografia

Llengües

Arxipèlag

Un arxipèlag és un conjunt d'illes properes entre elles, generalment d'origen volcànic.

Llista d'arxipèlags

- l'arxipèlag d'Estocolm (Suècia)
- l'arxipèlag de Göteborg (Suècia)
- l'arxipèlag de Turku (Finlàndia)
- l'arxipèlag de Fernando de Noronha (Brasil)
- les Açores (Portugal)
- les Bahames
- Cap Verd
- les Filipines
- les illes Åland (Finlàndia)
- les illes Aleutianes (Estats Units)
- les illes Àrtiques (Canadà)
- les illes Balears (Espanya)
- les illes Canàries (Espanya)
- les illes del Canal (Regne Unit i Irlanda)
- les illes Fox (Estats Units)
- les illes Galápagos (Equador)
- les illes Hawaii (Estats Units)
- les illes Kerguelen (França)
- les Illes Malvines o illes Falkland (Regne Unit))
- les Illes Òrcades del Sud (Regne Unit)
- les Illes Shetland (Regne Unit)
- Insulíndia (Indonèsia, Malàisia i Papua Nova Guinea)
- el Japó
- Juan Fernández (Xile)
- els Keys de Florida (Estats Units)
- les Maldives
- Malta
- la Polinèsia Francesa
- Nova Zelanda
- la Terra del Foc

Vegeu també

- Geografia
- Geomorfologia Categoria:Arxipèlags ja:列島

Illes Hawaii

Les illes Hawaii (en anglès Hawaiian Islands), abans conegudes com a illes Sandwich, formen un arxipèlag de dinou illes i atols, més altres illots, esculls i bancs de sorra, en una alineació del nord-oest al sud-est al llarg de 2.400 km al Pacífic Nord. L'arxipèlag pren el nom de l'illa més gran, Hawaii, que alhora n'és la més oriental. Les illes de l'arxipèlag són els cims que sobresurten d'una gran serralada submarina formada per l'activitat volcànica. Situat a 3.000 km, aproximadament, del continent més pròxim, Amèrica, és l'arxipèlag més aïllat de la Terra.

Illes

Les illes Hawaii comprenen un total de 19 illes i atols, amb una superfície total de 16.639 km². L'arxipèlag es pot dividir en dos grups d'illes:
- Les vuit illes majors, set d'habitades. Són les més orientals.
- Les illes nord-occidentals, o illes de Sotavent, totes deshabitadas. Són illes menors, atols i esculls, situades a occident. D'est a oest són les següents: Sis illots litorals de les illes majors completen les dinou illes. Excepte l'atol Midway, que és un territori no incorporat dels Estats Units, la resta d'illes són administrades per l'estat de Hawaii.

Geologia

Les illes són d'origen volcànic, sorgides arran del desplaçament de la placa del Pacífic sobre un punt calent. Les illes del nord-oest són més antigues i més petites, mentre que les del sud-est són més joves i més grans. L'illa de Hawaii és la més gran i més jove de l'arxipèlag, amb diferents volcans actius. El Mauna Loa ocupa la meitat de l'illa i és el volcà més extens del món.

Ecologia

Les illes Hawaii tenen una gran quantitat d'espècies endèmiques. La fauna i la flora es van desenvolupar en gairebé complet aïllament durant 70 milions d'anys. El primer contacte humà, amb els polinesis, hi va introduir nous arbres, plantes i animals. La població creixent va comportar la desforestació i la degradació de l'ecosistema. Com a resultat, algunes espècies s'hi han extingit. L'arribada dels europeus va tenir un gran impacte amb la promoció a gran escala de l'agricultura de monocultiu per a la exportació, la introducció de la ramaderia i el desenvolupament urbà. Avui, moltes de les espècies endèmiques que queden estan en perill d'extinció.

Clima

Les illes són més humides al nord i a l'est, a sobrevent dels vents alisis, on hi ha més precipitació. Les àrees litorals en general, i especialment al sud i a l'oest o sotavent, són més seques. La majoria d'àrees turístiques són al litoral de sotavent de les illes. La majoria de pluges són entre els mesos d'octubre i abril. L'estació més seca és de maig a setembre, però amb risc d'huracans. La temperatura mitjana al nivell del mar varia entre els 29 i el 32ºC a l'estiu i entre els 18 i els 21ºC a l'hivern. La temperatura disminueix amb l'altitud i, de fet, les tres muntanyes més altes, Mauna Kea, Mauna Loa i Haleakala, es cobreixen de neu a l'hivern. L'època d'huracans és de juny a novembre. Les tempestes s'originen a la costa de Mèxic, però normalment perden força en desplaçar-se al nord-oest. A més, les altes muntanyes de Maui i Hawaii protegeixen les illes. Els tsunamis poden afectar les illes Hawaii. Històricament, la ciutat de Hilo, a l'illa de Hawaii, ha rebut l'impacte de tsunamis accentuats per la forma de la badia on està situada.

Vegeu també

- Estat de Hawaii
- Hawaii (desambiguació)

Enllaços externs

- [http://www2.hawaii.gov/DBEDT/images/User_FilesImages/databook/db02/sec05_a254.pdf Dades estadístiques del govern de Hawai‘i], en format .pdf. Hawaii, illes ja:ハワイ諸島 ko:하와이 제도

Oceà Pacífic

L'Oceà Pacífic, el cos més gran d'aigua del món, cubreix una tercera part de la superfície terrestre, amb una àrea de 179.7 milions de km². S'extén aproximadament 15,500 km des del Mar de Bering en el nord Àrtic fins als marges gelats de l'Antàrtida (el Mar de Ross) al Sud; el Pacífic ateny la seva màxima amplitud E-O a 5 graus de latitud N, aproximadament, on s'exten per uns 19,800 km, des d'Indonèsia fins a la costa de Colòmbia. El límit oest de l'oceà es posa sovint a l'estret de Malacca. El punt més baix conegut de la superfície terrestre, la fosa de les Marianes està al Pacífic. El Pacífic conté unes 25.000 illes (més que la resta d'oceans junts) la majoria de les quals es troben al sud de l'equador. Al llarg dels marges irregulars del Pacífic hi ha molts mars, els més grans dels quals són el mar de les Celebes, mar del Coral, mar de l'Est de Xina, mar del Japó, mar de Sulu, mar Tasmà i el Mar Groc. L'estret de Malacca uneix el oceà Pacífic i el Índic a l'oest, i l'estret de Magallanes uneix el Pacífic i l'Atlàntic a l'est. L'explorador portugués Fernando de Magallanes va batejar l'oceà com Pacífic, tranquil. En el seu viatge des de l'estret de Magallanes fins a les Filipines, Magallanes va trobar l'oceà tranquil. De tota manera, el Pacífic no està sempre en calma. Hi ha molts tifons i huracans a les illes del Pacífic i les terres al voltant del Pacífic estan plenes de volcans i sovint sacsejades per terratrèmols. Els Tsunamis, deguts a terratrèmols submarins, han devastat moltes illes i escombrat pobles sencers.

Fons oceànic

El fons de l'oceà a la conca del Pacífic és relativament uniforme, amb una profunditat mitjana d'uns 4,270 m. Les irregularitats més grans de l'àrea són pics submarins de pendents molt pronunciades i cims plans, conegudes en anglès com seamounts. La part oest del sòl consisteix en arcs muntanyosos que s'alcen sobre el mar com grups d'illes, com les Illes Solomó i Nova Zelanda, i foses profundes, com la de les Marianes, o de les Filipines, i la de Tonga. La majoria de les foses profundes són adjacents als marges exteriors de l'ampla plataforma continental occidental. Al llarg del límit est de la conca Pacífica està la serralada Pacífica Est, que és una part de la serralada oceànica central. Amb una amplada d'uns 3000 km, té una alçada d'uns 3 km sobre el sòl marí adjacent. Degut a que una àrea relativament petita drena al Pacífic, i degut a la mida inmensa de l'oceà, la majoria dels sediments són autigènics o pelàgics a l'origen. Els sediments autigènics inclouen montmorillonita i filipsita. Els sediments pelàgics derivats de l'aigua de mar inclouen argil·les roges pelàgiques i restes calcàries de vida marina. Els sediments terrígens estan confinats a bandes estretes marginals a prop de la terra.

Característiques de l'aigua

Les temperatures al Pacífic varien des del punt de congelació a prop dels pols a uns 29 graus Celsius prop de l'equador. La salinitat també varia amb la latitud. L'aigua a prop de l'equador és menys salina que la de les latituds mitjanes degut a la precipitació equatorial abundant al llarg de l'any. Cap als pols, la salinitat, com la temperatura, també és baixa, ja que existeix poca evaporació d'aigua de mar a aquestes àrees. La circulació superficial de les aigües del Pacífic és generalment en el sentit de les agulles del rellotge a l'Hemisferi Nord i en contra al Sud. El corrent nord-equatorial, circula cap a l'oest a la latitud de 15º N pels vents alisis, giren cap al nord prop de les Filipines per a esdevenir el càlid corrent de Kuroshio, o del Japó. Girant cap a l'est a uns 450 N el Kuroshio es divideix i algunes aigües es mouen cap al Nord com el corrent Aleutià, mentre que la resta es mouen cap al sud per a reunir-se amb el corrent Nord Equatorial. El corrent Aleutià es divideix al aproximar-se a Nord Amèrica i forma la base de un gir en contra de les agulles del rellotge al mar Bering. El seu braç sud esdevé el lent corrent de Califòrnia, que flueix cap al sud. El Corrent Sud Equatorial, que flueix cap a l'oest al llarg de l'equador, gira cap al sud a l'est de Nova Guinea, gira a l'est a uns 50 graus de latitud sud, i s'uneix al corrent de circulació principal cap a l'oest del Pacífic Sud, que inclou el Corrent Antàrtic Circumpolar que dóna la volta a la Terra. A l'aproximar-se a la costa de Xile, el Current Sud Equatorial es divideix; una branca flueix al voltant del Cap d'Hornos i l'altra gira al nord per formar el corrent del Perú, o de Humboldt.

Clima

Només els interiors de les grans masses d'Austràlia, Nova Guinea, i Nova Zelanda escapen de la influència climàtica del Pacífic. A l'àrea del Pacífic, hi ha cinc zones o regions climàtiques diferents: les latituds mitjanes, els tròpics, la regió del monsó, la dels tifons, i l'equador (zona de calma). Els vents contra-alisis tenen lloc a les latituds mitjanes, al nord i al sud de l'equador, i porten canvis estacionals marcats a les latituds nord i sud. Més a prop de l'equator, on estan la majoria de les illes, els vents constants alisis porten temperatures relativament constants al llarg de l'any de 21-27 graus Celsius. La regió del monsó està lluny al Pacífic oest entre el Japó i Austràlia. Les característiques d'aquesta regió climàtica són vents que bufen de l'interior continental cap a l'oceà a l'hivern i en la direcció oposada a l'estiu. En conseqüència, té lloc una marcada estació de núvols i pluja. Els tifons causen sovint danys extensos a l'oest i al sudoest del Pacífic. La freqüència més gran de tifons existeix a un triangle que va del sud del Japó a les Filipines centrals a la Micronesia oriental.

Geologia

La Línia d'Andesita és la distinció regional més significativa del Pacífic. Separa la part més profunda, de roques ígnies bàsiques, de les àrees continentals parcialment submergides de roques ígnies àcides dels marges. La línia d'andesita segueix el límit oest de les illes de Califòrnia i passa al sud de les illes Aleutianes, al llarg del límit est de la Península de Kamchatka, les Illes Kurils, Japó, les Marianes, les Salomó, i Nova Zelanda. La discontinuitat continua cap al nordest al llarg del extrem oest de la Serralada Albatross al llarg de Sudamèrica cap a Mèxic, tornant a les illes de Califòrnia. Indonesia, les Filipines, Japó, Nova Guinea, i Nova Zelanda són extensions cap a l'est dels blocs continentals d'Austràlia i Àsia i estan fora de la línia d'Andesita. En el cercle tancat de la línia d'Andesita estan la majoria de foses profundes, muntanyes volcàniques submergides, i illes volcàniques oceàniques que caracteritzen la Conca Pacífica Central. És aquí que les laves basàltiques flueixen lentament per a formar grans muntanyes volcàniques en forma de cúpula els cims erosionats de les quals formen arcs d'illes, cadenes, i arxipèlags. Fora de la línia d'Andesita, el volcanisme és de tipus explosiu, i l'anomenat anell de foc del Pacífic és la zona més volcànica de la Terra.

Masses de terra

La massa més gran de l'Oceà Pacífic és el continent d'Austràlia. A uns 3200 km al sudest es troba el gran grup d'illes de Nova Zelanda. Gairebé totes les illes menors del Pacífic estan entre els 30ºN i 30ºS, extenent-se del Sudeast Asiàtic a l'illa de Pasqua; la resta de la conca pacífica no té illes, gairebé. El gran triangle de la Polinèsia que connecta Hawaii, l'illa de Pasqua, i Nova Zelanda inclou els arxipèlags de les illes Cook, Marqueses, Samoa, illes de la Societat, Tokelau, Tonga, i Tuamotu. Al nord de l'equador i a l'oest de la línia internacional de canvi de dia hi ha nombroses illes petites de Micronèsia, incloent les illes Carolines, les illes Marshall, i les Marianes. En el racó sudoest del Pacífic estan les illes de Melanèsia, dominades per Nova Guinea. Altres arxipèlags de Melanèsia són Bismarck, Fiji, Nova Caledònia, les illes Salomó , i Vanuatu. Les illes del Pacífic són de quatre tipus bàsics: illes continentals, illes altes, esculls de corall, i plataformes de corall aixecades. Entre les illes continentals s'inclou Nova Guinea, Nova Zelanda y les Filipines. Aquestes illes estan estructuralment associades amb els continents propers. Les illes altes són d'origen volcànic , i moltes contenen volcans actius. Entre aquestes estan Bougainville, Hawaii, i les illes Salomó. El tercer i quart tipus de illes són les coral·lines. Els esculls de corall són estructures baixes que han crescut sobre lava basàltica sota la superfície de l'oceà. Un dels més importants és la Gran Barrera al nordest d'Austràlia. Un segon tipus d'illa formada de corall és la plataforma de corall aixecada, normalment més gran que les illes baixes de corall. Per exemple Banaba (abans illes Oceà) i Makatea a les Tuamotu, arxipèlag de la Polinèsia Francesa.

Història i economia

Migracions humanes importants han tingut lloc al Pacífic en temps prehistòrics, notablement a la Polinèsia des de Tahití fins a Hawaii i Nova Zelanda. L'oceà va ser albirat pels europeus a l'inici del segle XVI, primer per Vasco Nuñez de Balboa (1513) i després per Fernando de Magallanes, que el va creuar durant la seva circumnavegació (1519-22). La resta del segle XVI, la influència espanyola va ser creixent, amb vaixells navegant d'Espanya a les Filipines, Nova Guinea, i les illes Solomó. Durant el segle XVII els holandesos, navegant pel sud d'Àfrica, van dominar el comerç i les descobertes; Abel Janszoon Tasman va descobrir Tasmania el (1642) i Nova Zelanda. El segle XVIII va estar marcat per l'exploració per part dels russos d'Alaska i les illes Aleutianes, els francesos a la Polinèsia, i els britànics en els tres viatges de James Cook--al Pacífic Sud i Austràlia, Hawaii, i el nord-oest americà del Pacífic. L'imperialisme del segle XIX va resultar en l'ocupació del Pacífic per les potències occidentals. Es van fer contribucions significants al coneixement oceanogràfic als viatges del H.M.S. Beagle als anys 1830, amb Charles Darwin a bord; el H.M.S. Challenger durant els 1870; la U.S.S. Tuscarora (1873-76); i l'alemany Gazelle (1874-76). Encara que els Estats Units van prendre les Filipines el 1898, el Japó controlava el Pacífic oest el 1914, i va ocupar moltes altres illes durant la II Guerra Mundial. Al final d'aquesta guerra, la flota del Pacífic americana era l'amo virtual de l'oceà. Hi ha disset estats independents al Pacific: Austràlia, Fiji, Japó, Kiribati, Illes Marshall, Estats Federats de Micronèsia, Nauru, Nova Zelanda, Palau, Papua Nova Guinea, Filipines, Samoa, Illes Salomó, República de Xina (Taiwan), Tonga, Tuvalu, i Vanuatu. Onze d'aquestes nacions han arribat a la seva total independència a partir dels anys 1960. Les Illes Marianes Nord s'autogovernen amb la política exterior menada per Estats Units, i les Illes Cook i Niue estan en relacions similars amb Nova Zelanda. També al Pacífic hi ha l'estat americà de Hawaii i diversos territoris i possessions d'Austràlia, Xile, França, Japó, Nova Zelanda, el Regne Unit, i els Estats Units. L'explotació de la riquesa mineral del Pacífic està atemperada per les grans profunditats oceàniques. En aigües poc profundes lluny de les costes d'Austràlia i Nova Zelanda, s'extreu petroli i gas natural i es cullen perles a les costes d'Austràlia, Japó, Papua Nova Guinea, Nicaragua, Panamà, i les Filipines, encara que cada cop menys. La riquesa més gran del Pacific és la pesca. Les aigües costaneres dels continents i les illes més temperades crien bacallà, salmó, sardina, peix espasa, i tonyina. El 1986, les nacions membres del Forum Pacífic Sud van declarar l'àrea com a zona lliure nuclear en un esforç d'aturar les proves nuclears i prevenir l'abocament de residus nuclears.

Bibliografia

- Barkley, R.A., Oceanographic Atlas of the Pacific Ocean (1969)
- Cameron, I., Lost Paradise (1987)
- Couper, A., Development in the Pacific Islands (1988)
- Crump, D.J., ed., Blue Horizons (1980)
- Gilbert, John, Charting the Vast Pacific (1971)
- Lower, J. Arthur, Ocean of Destiny: A Concise History of the North Pacific, 1500-1978 (1978)
- Oliver, D.L., The Pacific Islands, 3d ed. (1989)
- Ridgell, R., Pacific Nations and Territories, 2d ed. (1988)
- Soule, Gardner, The Greatest Depths (1970)
- Spate, O.H., Paradise Found and Lost (1988)
- Stanley, David, Moon Handbooks South Pacific (2004)
- Terrell, J.E., Prehistory in the Pacific Islands (1986). Basat en el text de domini públic de [http://oceanographer.navy.mil/pacific.html US Naval Oceanographer] Categoria:Oceans ja:太平洋 ko:태평양 simple:Pacific Ocean th:มหาสมุทรแปซิฟิก zh-min-nan:Thài-pêng-iûⁿ

2000

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 6 de maig - València: s'hi celebra la primera trobada de regidors dels Països Catalans.
- 27 de maig - València: a l'estadi de Mestalla, l'Espanyol derrota l'Atlético de Madrid i hi guanya la Copa del Rei de futbol.
- 30 de novembre - París (França): la UNESCO declara la ciutat de Tarragona i el Palmeral d'Elx Patrimoni de la Humanitat. :MÓN
- 3 de març - Santiago (Xile): Augusto Pinochet hi arriba després de ser jutjat a Londres acusat de crims contra la humanitat.
- 26 de març - Rússia: s'hi celebren eleccions presidencials: Vladimir Putin n'és escollit president.
- 22 de juliol - Madrid (Espanya): el 35è Congrés Federal del PSOE elegeix secretari general José Luis Rodríguez Zapatero.
- 25 de juliol - París (França): 113 persones moren en estavellar-se un Concorde d'Air France quan s'enlairava de l'aeroport de Roissy-Charles de Gaulle.
- 28 de setembre - Palestina: hi comença la segona intifada després que Ariel Sharon visités l'Esplanada de les Mesquites de Jerusalem.
- 30 de desembre - Manila (les Filipines): hi esclaten una sèrie de bombes que hi causen 22 morts i un centenar de ferits.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 22 de gener - Barcelona: Xavier Turull i Creixell, compositor i violinista català (n. 4 de març del 1922).
- 7 de maig - Barcelona: Avel·lí Artís-Gener, conegut com Tísner, escriptor, periodista i militar català.
- 21 de novembre - Barcelona: Ernest Lluch, economista i ministre espanyol de sanitat, és víctima d'un atemptat, reivindicat per ETA. (n. 1937). :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX als:2000 ja:2000年 ko:2000년 ms:2000 simple:2000 th:พ.ศ. 2543 zh-min-nan:2000 nî

Illes Hawaii

Illes

Geologia

Ecologia

Clima

Vegeu també

- Estat de Hawaii
- Hawaii (desambiguació)

- [http://www.bishopmuseum.org/research/nwhi/publicmap.htm Mapa per a descarregar del Bishop Museum] (1,2 M) Categoria:Hawaii

Lava

La lava és la part del magma que ha arribat a la superfície. Depenent del seu origen es troben estos tipus de lavas: magma
- lava cordada Com el seu nom indica, té una superfície ondulada a llisa. Tenen unes rugositats que s'assemblen a cordes. A aquest tipus de laves també se les coneix amb el nom de laves pahoehoe.
- lava aa és un tipus de lava basàltica que té una superfície de blocs aspres i desiguals i rugositats. Les colades de lava aa avancen lentament a una velocitat de 5 a 50 metres per hora. la seva superfície freda és fragmentada per l'eixida de gasos que produïxen nombrosos buits.
- lava encoixinada és lava basàltica que se solidifica en un ambient subaquàtic i té una aparença que s'assembla a un apilament de coixins. ja:溶岩 ko:용암

Hawai

Geografia

Llengües

Niihau

Geografia

Història

Enllaços externs

- [http://www.niihau.org/ Turisme a Niihau] Categoria:Hawaii simple:Niihau

Japó

Japó (en japonès, 日本, Nippon, Nihon, significat literal: "l'origen del sol") és un país d'Àsia constituït per un arxipèlag del mateix nom. Està situat a l'oceà Pacífic, prop de les costes orientals de l'Àsia continental. Conegut com "La Terra del Sol Naixent", el Japó és actualment una potència econòmica amb tretze segles d'història i una cultura molt marcada. El nom oficial del país és Nihon-koku o Nippon-koku, que significa "Estat de Japó". El Japó està compost per més de 3,000 illes. Les més grans i més importants de nord a sud són Hokkaido, Honshu, Shikoku i Kyushu. La capital és Tòquio, i la seva llengua oficial és el japonès.

Història

La població japonesa descendeix principalment d'immigrants coreans i xinesos. Japó va ser fundat al segle VII aC per l'emperador Jinmu. Durant els segles V i VI, el sistema caligràfic xinés i el budisme van ser introduïts junt a altres costums xinesos a través de la península coreana o directament des de Xina. Els emperadors foren governants oficials, però el vertader poder romania generalment en mans de poderoses corts nobles, regents o shoguns (governadors militars). Durant el segle XVI, mercaders de Portugal, Holanda, Anglaterra i Espanya van arribar a Japó i van fundar missions cristianes. A principis del segle XVII, el shogunat va començar a sospitar de les missions, considerant-les precursores d'una conquesta militar per forces europees. Com a mesura de protecció, Japó va trencar tota relació amb el món exterior a excepció de contactes restringits amb mercaders xinesos i holandesos a la ciutat de Nagasaki. Aquest aïllament es va perllongar per 251 anys, fins l'any 1854, en que el comodor nordamericà Matthew Perry va forçar l'obertura del Japó a Occident mitjançant el Tractat de Kanagawa. Tractat de Kanagawa Durant un llarg període, el restablert contacte amb Occident va provocar canvis en la societat japonesa. El shogunat va ser obligat a renunciar i el poder va ser tornar a l'emperador. La Restauració Meiji de 1868 va iniciar diferents reformes. El sistema feudal ca ser abolit i nombroses institucions occidentals van ser adoptades, incloent un sistema legal i de govern occidentals, junt amb altres reformes econòmiques, socials i militars que van transformar Japó en una potència mundial de nivell mitjà a alt. Com a resultat de les guerres xinesa-japonesa i rusa-japonesa, Japó va annexionar Taiwan, Corea i altres territoris al seu imperi en expansió

Política

Parlament

La constitució del Japó declara que l'òrgan més alt del poder estatal de la nació és el parlament bicameral, la Dieta Nacional del Japó. La Dieta està composta per una Cambra de Representants (Cambra Baixa o Shūgi-in), amb 480 representants electes cada quatre anys o quan es dissol, i la Cambra de Regidors (Cambra Alta o Sangi-in), amb 242 regidors electes per vot popular cada 6 anys. El sufragi és universal (per als ciutadans majors de 20 anys). El Gabinet està format per un Primer Ministre i els ministres de l'estat, i són responsables davant la Dieta. El Primer Ministre ha de ser un membre de la Dieta, designat pels seus col·legues. El Primer Ministre té el poder de designar i remoure ministres, la majoria dels quals han de ser membres de la Dieta. El Partit Liberal Democràtic, un partit conservador, ha estat en el poder des de 1955, llevat d'un període breu de govern de coalició format pels partits d'oposició el 1993. El partit d'oposició més gran és el liberal-socialista Partit Democràtic del Japó.

La Casa Imperial

La casa Imperial del Japó està encapçalada per l'emperador. La constitució del Japó defineix a l'emperador com el "símbol de l'estat i de la unitat del poble". Realitza les activitats cerimonials, però no té cap poder real, ni tan sols poders d'emergència. La sobirania reposa sobre el poble japonès. Encara que el seu estatus ha estat disputat, en cerimònies diplomàtiques l'emperador es presenta com a cap d'estat. El Japó és, generalment, considerat una monarquia constitucional, basada en el sistema britànic. Akihito (明仁) és l'actual (125è) emperador del Japó. Va pujar al tron després de la mort del seu pare, Hirohito, el 7 de gener, 1989. El seu fill, el príncep Naruhito, està cassat amb Masako Owada, i té una filla, la princesa Aiko. La Llei Imperial de 1947 estableix que la successió és exclusiva als homes. Però, al Japó han hagut discussions públiques sobre la controvèrsia de la successió imperial en aquest tema. Probablement, la llei es va modificar per a permetre l'accés al tron a una dona (només vuit dones han pujat al tron durant la història del Japó).

Economia

El Japó s'ha convertit ràpidament en un dels poders econòmics més gran del món amb els Estats Units i la Unió Europea, gràcies a una forta cooperació entre el govern i la indústria, una forta ètica laboral, un control extraordinari de l'alta tecnologia, el seu èmfasi sobre l'educació, i que són pocs els recursos destinats a la defensa militar. Per més de tres dècades, el creixement econòmic real ha estat espectacular: una mitjana de 10% durant la dècada de 1960, 5% la dècada de 1970 i 4% la dècada de 1980. La dècada de 1990 el creixement va ser molt més lent, principalment pels efectes d'una sobre-inversió la dècada anterior, i per causa de les noves polítiques amb les quals es volia eliminar els excessos especulatius dels mercats de valors i de béns immobles. Els esforços del govern per a revertir aquesta tendència han tingut poc èxit, sobretot el 2000 i 2001 amb la recessió de l'economia nord-americana i asiàtica. No obstant, l'economia ja mostra senyals de recuperació el 2005 amb un creixement de 4% per a la primera meitat de l'any.

Regions

2005 El Japó està dividit en regions. Honshu, l'illa més gran i més polbada, es divideix en cinc (o més) regions. Les altres illes consitueixen cadascuna una regió. De nord cap al sud les regions són: Honshu:
- Tohoku - al nord-est de Honshu de la qual Sendai iFukushima són les ciutats més grans.
- Kanto - inclou Tokyo, Kawasaki, Yokohama, Yokosuka, i la plana que les envolta. També inclou les prefectures de Gunma, Saitama, Chiba, Tochigi, iIbaraki.
- Chubu - una regió muntanyosa dels alps japonesos. La regió amb la costa a la mar del Japó és Hokuriku, i la regió amb la costa a l'oceà Pacífic és Tokai. Les ciutats principals de la regió de Hokuriru són Niigata iKanazawa,i les ciutats principals de Tokai són Nagoya (la quarta ciutat més gran del país) i Shizuoka.
- Kinki o Kansai - l'antic centre de cultura i comerç que inclou les prefectures d'Osaka, Kyoto, Kobe, Nara, Wakayama iShiga.
- Chugoku - inclou les ciutats d'Hiroshima i Okayama. Altres illes:
- Hokkaido - les ciutats principals són Sapporo i Hakodate.
- Shikoku - la més petita de les quatre illes principals, coneguda com a destinació dels pelegrins budistes. Les ciutats principals són: Matsuyama i Takamatsu.
- Kyushu - la illa localitzada més al sud, de les quatre illes principals. Les ciutats principals són: Fukuoka, Kitakyushu i Nagasaki.
- Okinawa - cadena d'illes semi-tropicals que s'estén fins a l'illa de Taiwan.L'única ciutat important és Naha. El govern local del Japó divideix al país en 47 prefectures, les quals duen a terme les tasques administratives separades del govern central. Els votants de cada prefactura eligeixen un governador i una assamblea legislativa. Cada prefectura té una burocràcia administrativa.

Demografia

Etnografia

La societat japonesa és ètnica i lingüísticament homogènia. Les minories més importants són els ryukyuans (1,5 milions), nord i sud-coreans (1 milió), xinesos i taiwanesos (500.000), filipins (500.000), i brasiler, la majoria d'ascendència japonesa (250.000), així com el grup indígena ainu a l'illa de Hokkaido. El 99% de la població parla el japonès com la seva primera llengua. La ciutadania japonesa es rep quan un membre de la família registra un naixement en el registre familiar de la localitat. Néixer al Japó no dóna la nacionalitat japonesa. Encara que hi ha minories monolingües de les quals han residit moltes generacions al Japó, hi viuen sota l'estatus de residència permanent, sense rebre la ciutadania japonesa. Les persones d'ascendència japonesa que neixen a l'estranger tenen la ciutadania si algun familiar registra llur naixement al Japó. Però, alguns repatriats no són considerats "veritablement" japonesos, i alguns consideren que són descendents de la casta dels Burakumin, els quals es creu van emigrar als països sud-americans, i per tant són discriminats per la resta de la societat.

Religió

sud-americans La percepció japonesa de la religió usualment està relacionada amb la mitologia, les tradicions i les activitats locals. El confucianisme, o fins i tot el taoisme han estat la base del codi moral i del shakai-tsunen (la idea social comuna). La majoria dels japonesos professen el xintoisme (54%), o el budisme (40%), per tradició familiar, o per a evitar conflictes amb els estrangers religiosos. No obstant, la majoria no són ateus, sinó que la tendència ha estat el sincretisme. Això té com a resultat que les famílies celebren els rituals xintoistes, els estudiants oren abans de les examinacions escolars, algunes parelles es cassen a les esglésies cristianes, i els funerals es realitzen als temples budistes. Una minoria de la població professa el cristianisme (0,7%), i altres religions (4,7%) com ara el xamanisme i l'islam. Des del segle XIX moltes sectes religioses anomenades originalment shinkosyukyo, i ara shinshukyo, han sorgit.

Articles relacionats

- Prefectura del Japó
- Ciutats del Japó
- Kimono
- Vegetació del Japó
- Origami

Enllaços externs

- [http://home.att.ne.jp/banana/cck/ Centre Català de Kansai]
- als:Japan ja:日本 ko:일본 ms:Jepun simple:Japan th:ประเทศญี่ปุ่น zh-min-nan:Ji̍t-pún

Corea

Corea és una península de l'est d'Àsia. La frontera terrestre correspon gairebé totalment amb la República Popular de la Xina, excepte un petit tros al nord-est on voreja Rússia. La resta de la península està enrevolta pel Mar Groc i del Mar del Japó. Actualment (des de 1945) està dividida entre dos estats: Corea del Nord (comunista) i Corea del Sud (capitalista). Corea del Sud Categoria:Corea ja:朝鮮 ko:한국 simple:Korea zh-min-nan:Tiâu-sián (Khu-pia̍t-ia̍h)

Filipines

La República de les Filipines és un estat insular que consisteix en un arxipèlag estès pel Pacífic occidental, a uns 100 km al sud-est del continent asiàtic, i és el grup d'illes més septentrional de la Insulíndia. Està banyat a l'est pel mar de les Filipines, a l'oest pel mar de la Xina Meridional i al sud pel mar de Cèlebes. La part malàisia de l'illa de Borneo es troba a pocs centenars de quilòmetres al sud-oest, i Taiwan es troba directament al nord, separada de l'illa filipina de Luzon per l'estret de Luzon. Les també illes indonèsies de les Moluques i les Cèlebes es troben bastant més lluny al sud, i a l'extrem oriental del mar de les Filipines hi ha l'estat insular de Palau.

Geografia

Les Filipines són un arxipèlag de 7.107 illes amb una extensió total d'aproximadament 300.000 km2 i una població de 86.241.697 habitants (2004). Habitualment les illes es divideixen en tres grans grups: Luzon (que inclou l'illa homònima, la més gran de les Filipines, i d'altres entre les quals destaquen Palawan, Mindoro i Masbate), les Visayas (que inclou, de major a menor, les illes de Negros, Samar, Leyte, Panay, Cebú, Bohol i altres de menors) i Mindanao (l'altra gran illa filipina, que inclou també l'arxipèlag de Sulu). El port de Manila, a l'illa de Luzon, és la capital del país i el centre d'una gran àrea metropolitana de més de deu milions d'habitants que inclou, entre d'altres, Quezon City, l'antiga capital (1948-1976). També són importants Davao, a l'illa de Mindanao, amb més d'un milió d'habitants, i Cebú, a l'illa homònima, amb uns 750.000. El clima és càlid, humit i tropical, amb una temperatura mitjana anual de 26.5°. La majoria de les illes, muntanyoses, solien estar cobertes de boscos tropicals i són d'origen volcànic. La màxima altitud és el mont Apo, a Mindanao, amb 2.954 m. Molts dels volcans del país, com ara el Pinatubo, són actius. El país es troba al cinturó de tifons del Pacífic occidental i és castigat per una mitjana de dinou cada any. El país té diversos mars interiors com el mar de Luzon, el mar de Sulu, el mar de Bohol i el mar de Mindanao.

Les Filipines, avui

Espanya (1565-1898) i els Estats Units (1898-1946) van colonitzar el país i han significat les majors influències sobre la cultura filipina. Les illes són, juntament amb el Timor Oriental, una de les dues nacions predominantment catòliques del sud-est d'Àsia, i una de les més occidentalitzades, una barreja única entre Orient i Occident. Havent estat el país més desenvolupat d'Àsia immediatament després de la Segona Guerra Mundial, amb els anys va caure en una forta crisi de la qual està intentant sortir tot just ara, amb un creixement econòmic moderat, gràcies als diners que envia la gran força de treball filipina emigrada a l’estranger i al boom de les tecnologies de la informació i la comunicació. Els principals problemes del país són el moviment separatista musulmà al sud de Mindanao, les revoltes de signe comunista a les àrees rurals (New People's Army, o Nou Exèrcit del Poble), les polítiques governamentals històricament inconsistents i una forta degradació del medi ambient a causa de la deforestació i la contaminació marina i litoral. El país està superpoblat, a causa d'una alta taxa de naixements, molt més elevada que la de mortalitat i que fins no fa gaire era la més alta d'Àsia. El govern i l'Església catòlica s'han enfrontat sobre les possibles solucions al problema, amb mètodes artificials (anticonceptius, esterilització, etc.) i naturals (abstinència i espaiament de les relacions) respectivament. Categoria:Filipines ja:フィリピン ko:필리핀 ms:Filipina simple:Philippines th:ประเทศฟิลิปปินส์ zh-min-nan:Hui-li̍p-pin

Portugal

República Portuguesa

	Escut d'armes oficial de Portugal
(En Detall)

Lema nacional: Cap

imatge:Localització_de_Portugal.png

Idioma oficial

Portuguès,a Miranda mirandès

Superfície
- Total
- % aigua

Posició núm. 109
92.391 km2
0.5%

- Població
- Total (2004)
- Densitat

Posició núm. 75
10.524.145
114 hab/km^{2^(66è)}

Independència
- Declarada
- Reconeguda

del Regne de Lleó
1128
1143

Moneda

Euro¹

Fus horari

Gentilici

Portuguès, portuguesa

.PT

351

(¹) Abans del 1999: Escut

La República de Portugal (República Portuguesa en portuguès), o Portugal, és una república democràtica localitzada a l'oest i sud-oest de la Península Ibèrica al sud-oest d'Europa, per tant, és l'Estat més occidental del continent. Té frontera terrestre amb Espanya per el nord i l'est, i per l'Oceà Atlàntic pel sud i l'oest. A més, Portugal s'estén per diverses illes de l'Atlàntic, tals com les Açores, Madeira i Porto Santo, incloent les illes Salvatges (Ilhas Selvagens). Un ciutadà de Portugal és referit com a portuguès, però també pot rebre el nom de lus, (luso) o lusità (lusitano). El territori portuguès ha sigut testimoni durant els passats 3100 anys d'un constant fluix de civilitzacions. Fenicis, celtes, cartaginesos, romans, bàrbars i àrabs han deixat la seva empremta. Durant els segles XV i XVII Portugal va esdevenir una potència econòmica, política i cultural. Els territoris d'ultramar i colònies es van estendre per tot el globus. El nom de Portugal deriva del nom romà Portus Cale, una barreja de grec i llatí que significa "Port bonic".

Història

Emergint de la Reconquesta com escisió del regne de Lleó en 1111, i com país independent en 1143, i amb la frontera principal del seu territori gairebé sense canviar des del segle_XIII, Portugal sempre va estar lligat al mar. Des del principi, la pesca i el comerç d'ultramar han estat activitats econòmiques importants. L'interès d'Enric el Navegant en l'exploració, juntament amb alguns progressos tecnològics en la navegació, van dur a l'expansió portuguesa i a grans avenços en el seu coneixement geogràfic. Després del seu apogeu com potència mundial durant els segles XV i XVI, Portugal va perdre moltes de les seves riqueses i del seu estatus amb la destrucció de Lisboa en un terratrèmol en 1755, l'ocupació durant les guerres napoleòniques, la pèrdua de la seva colònia brasilera en 1822 i l'ocupació Espanyola de la ciutat portuguesa d'Olivença i la seva comarca (guerra de les Taronges). El 1580 la mort del rei Sebastiá, sense fills, en la batalla de'Alcazarquivir deixa el tron de Portugal vacant i ho hereta el seu cosí Felip II d'Espanya i I de Portugal, sent el primer Rei que uneix tota la Península Ibèrica en un sol Estat. El 1 de desembre de 1640 una revolta a Portugal destrona el rei Felip III de Portugal i IV d'Espanya fent tornar la independència en la jura com a rei Joan IV. Una revolució en 1910 va deposar la monarquia portuguesa, començant un període de republicanisme caòtic (Primera República); en 1926 un cop d'estat militar nacionalista va començar un període de més de cinc dècades de governs feixistes repressius, la figura principal dels quals va ser Antonio d'Oliveira Salazar. El 1974, un cop militar esquerrà i pacífic (la Revoluço dues Cravos, Revolució dels Clavells) va instal·lar un govern que va instituir àmplies reformes democràtiques. A l'any següent Portugal va concedir la independència a les seves colònies a l'Àfrica: Moçambic, Angola, Guinea Bissau, Cap Verd i Sant Tomé i Príncep i havia perdut la seva colònia de Timor Oriental a l'Àsia per una invasió indonèsia. Portugal va ingressar a la Unió Europea en 1986, mentre que altra dependència asiàtica, Macau, va ser retornada a la sobirania xinesa el 20 de desembre de 1999.

Divisió administrativa

Article principal: Subdivisions de Portugal A Portugal es mantenen diversos tipus d'organització territorial. Es basa originàriament en 308 municipis (municípios o concelhos) com a resultat d'agrupacions d'unitats poblacionals anomenades freguesias (parròquies civils, semblant a Andorra). A banda de subdivisions governamentals, persisteixen altres formes com l'organització judicial, regions turístiques, històriques o culturals.

Districtes

Tradicionalment, una organització encara utilitzada és el districte (distrito), la vigència de les quals és semblant a les províncies d'Espanya. N'hi ha 18 districtes juntament amb dues regions autònomes (regiões autónomas).
- Districte d'Aveiro
- Districte de Beja
- Districte de Braga
- Districte de Bragança
- Districte de Castelo Branco (Castell Blanc)
- Districte de Coïmbra
- Districte d'Évora
- Districte de Faro
- Districte de Guarda
- Districte de Leiria
- Districte de Lisboa
- Districte de Portalegre
- Districte de Porto
- Districte de Santarém
- Districte de Setúbal
- Districte de Viana do Castelo (Viana del Castell)
- Districte de Vila Real
- Districte de Viseu I les regions autònomes de:
- Regió Autònoma de les Açores
- Regió Autònoma de Madeira

NUTS

Posteriorment, els NUTS (<