Hipòcrates

Hipòcrates de Cos ( segle V aC, segle IV aC), és el pare de la medicina moderna. Va nàixer i va viure a Grècia, va ser autor del Corpus hippocraticum, Tractat del pronòstic i de Aforismes, entre altres obres. Pare indiscutit de la medicina moderna, el seu mèrit fonamental va ser el de desenvolupar un sistema racional basat en l'observació i l'experiència per a l'estudi de la malalties les causes del qual atribuïa a fenòmens naturals i no a intervencions dels déus o a fenòmens de tipus magicoreligiós. A ell s'atribueïx el conegut Jurament Hipocràtic. categoria:Medicina categoria:Antiga Grècia ja:ヒポクラテス simple:Hippocrates

Medicina

La Medicina és la branca de les ciències de la salut que s'ocupa del diagnòstic i del tractament de les malalties per tal de mantenir o restablir la salut humana i també d'establir un pronòstic en cas de malaltia. En un sentit ampli, abasta la ciència i la prevenció i guariment de les malalties humanes. De tota manera, hi ha tècniques relacionades amb la salut que no se solen considerar estrictament com a Medicina (per exemple, la fisioteràpia, la teràpia ocupacional, la infermeria i podologia), ja que en aquest cas es tracta de diplomatures. La Medicina té dues vessants: la primera, com a ciència o àrea de coneixement; la segona, com a aplicació d'aquest coneixement (professió mèdica).

Història de la medicina

Hipòcrates es considerat el fundador de la medicina.

Especialitats mèdiques i quirúrgiques

- Anestesiologia
- Acupuntura
- Al·lergologia
- Anàlisis clíniques
- Anatomia patològica
- Cirurgia
- Cirurgia cardiovascular
- Cirurgia general i digestiva
- Cirurgia maxil·lofacial
- Cirurgia pediàtrica
- Cirurgia plàstica i reparadora
- Cirurgia toràcica
- Neurocirurgia
- Dermatologia mèdicoquirúrgica i venereologia
- Electroradiologia
- Geriatria
- Hidrologia
- Histopatologia
- Homeopatia
- Immunologia
- Medicina del treball
- Medicina estètica
- Medicina esportiva
- Medicina familiar i comunitària
- Medicina general
- Medicina intensiva
- Medicina interna
- Hematologia
- Cardiologia
- Nefrologia
- Pneumologia
- Gastroenterologia
- Reumatologia
- Oncologia
- Endocrinologia
- Medicina legal i forense
- Medicina natural
- Medicina nuclear
- Medicina preventiva i de salut pública
- Neurofisiologia clínica
- Neurologia
- Obstetrícia i ginecologia
- Odontoestomatologia
- Oftalmologia
- Otorinolaringologia
- Pediatria
- Psiquiatria
- Radiodiagnòstic
- Rehabilitació
- Sexologia mèdica
- Traumatologia i cirurgia ortopèdica
- Urologia i andrologia Categoria:Medicina als:Medizin fiu-vro:Arstitiidüs ja:医学 ko:의학 simple:Medicine th:แพทยศาสตร์ zh-min-nan:I-ha̍k

Gràcia

Gràcia és un dels barri més populars i actius de la ciutat de Barcelona. També és el nom del districte municipal que abasta a més a més de la pròpia Gràcia els barris de Vallcarca, la Salut i el Camp d'en Grassot. L'ex-vila de Gràcia va ser un municipi independent fins a l'any 1897 en que quedà annexionada a Barcelona. El seu monument més identificatiu és el la torre del rellotge que s'alça al bell mig de la plaça Rius i Taulet, on hi ha l'antic ajuntament, avui seu del districte.

Història breu de Gràcia

De la construcció dels Josepets a la primera independència.

Tothom situa el principi de la Vila de Gràcia amb l'establiment, el 17 de gener de 1626, del noviciat dels carmelites descalços al convent de Nostra Senyora de Gràcia, que va rebre el nom de Els Josepets, a causa dels seus ocupants. Aquest convent va ser construït gràcies al generós donatiu de Josep Dalmau, conseller de la ciutat de Barcelona, i de la seva esposa, Lucrècia Balcells, que va passar pel dolor de perdre els seus set fills. A l'entorn del convent van anar sorgint-hi una sèrie de masies, la més important de les quals era Ca n'Alegre (1688). No obstant, dos segles enrera, al segle XV, es va establir l'ordre dels franciscans, al convent de Jesús, i el segle XVI es va construir el monestir del Montcalvari, pertanyent als Caputxins Vells, que va ésser destruït el 1714. A començament del segle XVIII a la vila hi havia un total d'onze propietaris amb les seves respectives famílies, Unes dècades després d'economia bàsicament agrària va començar a diversificar-se; llavors van sorgir els primers artesans i menestrals. Segons ho consigna un document de 1767, el territori rep ja el nom de Gràcia. Durant el segle XVIII, Gràcia consolidà la que seria la seva estructura social durant molts anys, entre zona rural i zona d'estiueg dels burgesos barcelonins. Prova d'això és la gran quantitat de torres i segones residències pertanyents a famílies adinerades A finals del segle XVIII i principis del segle XIX, la zona que avui anomenem Gràcia era poc poblada, els tres nuclis més importants eren els que havien crescut al voltant dels convents de la zona: el de Jesús (a l'inici del Carrer Gran), el del convent dels Josepets (la zona de l'actual Pça. Lesseps), i el dels Caputxins Vells (situat per la zona on actualment hi ha el Mercat de l'Abaceria Central). Documentació de l'època demostra que, almenys dos d'aquests nuclis no s'avenien gaire (el de Jesús i el de Josepets), i fins i tot apareix en un d'aquests documents un alcalde del "Barri del carrer Jesús": Josep Fatjó.

Les tres independències.

El 4 de març de 1821, gràcies a la Constitució de Cadis, que autoritzava aquells nuclis de més d'un miler d'habitants a constituir-se en municipi, Gràcia va obtenir la seva primera independència municipal, de la qual en va ser alcalde en Josep Tuset. Però aquesta independència durà ben poc: l'abril del 1823, l'absolutisme obligà a tornar a posar tot tal com estava abans del 1 de març del 1820, i el 30 de gener del 1824, Gràcia perdia el seu primer ajuntament. El 1828, però, per tal de tornar a aconseguir la independència municipal, els graciencs insten els monarques Ferran i Amàlia la segregació de Gràcia, amb la condició de que se li canviaría el nom pel de "Villa de San Fernando y Santa Amalia". Després de dos anys, el 1830, es va concedir, i de nou Gràcia podria tenir ajuntament propi, encara que fos perdent el seu nom, i aconseguia el títol de Vila. Però problemes polítics van fer que mai es pogués constituir l'ajuntament de nou, quedant tot en no res. Va ser aleshores, quan el 13 d'octubre del 1849 es va redactar una exposició on es sol·licitava la concessió del municipi, amb el títol de Vila, basant-se en la Constitució del 1845. En nou mesos, això es feia realitat i el 6 de juliol del 1850 prenia possessió de l'alcaldia en Josep Pons i Tarrecli, tres tinents d'alcalde i catorze regidors. Aquesta va ser la independència municipal de la Vila de Gràcia més llarga i estable, fins que va arribar l'annexió a la ciutat de Barcelona.

La Gràcia obrera

Al segle XIX, la gran majoria dels graciencs havien d'anar a treballar a Barcelona, però durant aquell segle es van establir ja algunes indústries: Una de les més importants va el Vapor Vilaregut, a la zona de Perill/Torrent de l'Olla, va que ser conegut com el "Vapor Vell", ja que a la zona de Puigmartí també va existir el Vapor Puigmartí, conegut com el "Vapor Nou", engrandit el 1839. El "Vapor Nou" va ser potser una de les indústries més importants de la Vila, amb prop de 500 treballadors, però no va estar exempta de conflictes laborals: El 1841 es va voler calar foc al nou vapor, importat d'Alemanya, i a l'estiu del 1855 es va denunciar l'existència d'un complot per matar en Puigmartí, es van jutjar cinc treballadors, però no es va poder provar res i les penes van ser lleus. La fàbrica va mantenir-se forta fins el maig del 1876, quan un incendi la va destruir totalment. Els terrenys de l'antiga fàbrica son ara ocupats per pisos, el el mercat de l'Abaceria Central. Encara es pot contemplar la xemeneia del vapor a l'actual Plaça del Poble Romaní. El "Vapor Vell" no va quedar lliure dels problemes laborals de l'época. Al 1842 els treballadors ja van haver de lluitar contra el patró per evitar una baixada de salaris, i al 1855 es van manifestar a la frontera de la Vila per demanar "pa i treball". Aquestes dues indústries cotoneres, juntament amb la gran quantitat de telers manuals que molts artesans posseïen, van fer de Gràcia un centre important dins la producció tèxtil de l'època. El 10 de maig del 1840 es va constituir la primera societat obrera de Catalunya, l'Associació de Teixidors de Barcelona, molts dels socis de la qual eren graciencs. Altres indústries es van anar establint, com la fàbrica de teixits elàstics d'en Miquel Matas, al 1851, la qual, al 1889 ja tenia 140 treballadors i va subsistir fins el 1935; la fàbrica sedera que Josep Reig va obrir a l'actual carrer Escorial, a la segona meitat del segle, on es van arribar a col·locar 200 persones, i que va acabar en tragèdia quan, el 1962, es va ensorrar l'edifici i van morir quatre persones. A poc a poc, Gràcia va anar creixent gràcies a les indústries i les cases que s'hi construïen per als treballadors. El 1863, el tren de Sarrià va tenir el seu baixador a l'oest a la Vila. Al mateix temps que Gràcia creixia gràcies a les indústries, els seus habitants anaven accentuant el seu tarannà obrerista: durant el Bienni Progresista, el triomf de la insurrecció va ser absolut. El 1856 set oficials es van refugiar a la casa de la Marquesa, a l'entrada de Gràcia: els insurrectes hi van calar foc, i, un cop van sortir els oficials, van ser executats allà mateix. Vuit dies més tard, setze graciencs que fugien de la repressió i van ser capturats, van ser executats sense judici previ davant de les runes de la mateixa casa.

La Revolta de les Quintes (1870)

L'abril del 1870, el govern volgué cridar obligatòriament els mossos per servir dins l'exèrcit, i es produí una revolta popular d'oposició en diversos pobles del pla de Barcelona, entre ells Gràcia, coneguda com la Revolta de les Quintes. El general Eugenio de Gaminde va ser l'encarregat de fer efectiva l'ordre de les primeres quintes. Els graciencs foren avisats de l'arribada de les tropes amb els tocs de la campana de la Plaça Orient (avui Rius i Taulet). Els militars, enutjats pel so de la campana no van parar de llençar canonades des del Passeig de Gràcia; no van aconseguir destruir-la, però si esquedar-la. No obstant, no va deixar de tocar, tot i el mal so que feia. El setge va durar sis dies, del 4 al 9 d'abril, amb el resultat de 27 morts i el saqueig indiscriminat de gran nombre de cases. Després, la mitologia popular va fer de la Campana de Gràcia un element essencial de la revolta. Malgrat rebre impactes de projectils, la campana gran -"la Marieta"- continuà tocant amb el seu característic so esquerdat. Així ho explica el setmanari La Campana de Gràcia corresponent al dia 24 de desembre de 1932, en un article escrit per Antoni Esclasans en homenatge a Valentí Almirall. ::Conta l'anècdota que a Barcelona el 1870, quan la revolta de les quintes una dona humil, encarnació del Poble amb majúscula, va passar-se tot un dia tivant la corda del campanar de Gràcia, cridant a sometent. Les forces militars (...) no gosaven moure's per por a la gran Revolució que el toc de la campana presagiava. Quan els revoltats ja eren part d'allà de la muntanya, sonava encara el toc de la Campana de Gràcia. Quan les forces hagueren entrat, fou descoberta la feta d'aquella dona; i després de detenir-la hom la tancà a la presó d'Alcalà d'Henares. (...) Tres anys després i ja proclamada la República, (Almirall) demanà el perdó de la velleta al president Estanislau Figueres, i aquest el concedí Moltes cases de la vila de Gràcia quedaren destruïdes a causa dels bombardeigs. A partir d'aquells fets, el general Gaminde fou conegut popularment com el "general Bum-Bum", però d'aquesta manera la campana va fer-se molt popular entre els barcelonins, i més entre els republicans que la veien com un símbol del federalisme que defensaven molts catalans, entre ells els veïns de Gràcia. Deprés del saqueig i rendició de la vila, poc abans d'aixecar-se l'estat de setge, l'editor Innocenci López Bernagosi estava buscant un títol per un nou setmanari que havia de treure per aquelles dates. Valentí Almirall, líder republicà federalista, proposà a Innocenci López el títol de "La Campana de Gràcia" com a capçalera del nou setmanari i en homenatge al símbol de la revolta de les quintes. "No t'apuris -digué Almirall a López Bernagosi-: titula el nou periòdic La Campana de Gràcia, i deixa'l anar, que farà forrolla". El dia 8 de maig de 1870 apareixia el primer número de La Campana de Gràcia. Un dels dos setmanaris en català -juntament amb la germana l'Esquella de la Torratxa- que va sobrepassar els 3.000. números i que va publicar-se durant quasi seixanta-cinc anys. Al 1873, durant la Primera República, l'Ajuntament de Gràcia va fer pressió perquè la Diputació de Barcelona es transformés en una Convenció, i aquell mateix any es plantà al mig de la Plaça del Sol un cedre, com a nou símbol de llibertat. Quan el general Pavía donà el cop d'estat que posà fi a la República, la Vila de Gràcia es declarà en vaga general i la campana va tornar a intervenir tot cridant al sometent general. Per aquest motiu la campana fou temporalment despenjada. El 1876 naixia la Cooperativa Teixidors a Mà (als locals de la qual actualment hi ha el Teatreneu), el 1892, una escissió d'aquesta Cooperativa donava lloc a la Cooperativa La Lleialtat (on actualment hi ha el Teatre Lliure). El 1888 s'aprovà el projecte del Mercat de la Llibertat, que va suposar un canvi en el comerç i els mercats al barri, fins aleshores més propis d'un àmbit rural. El va seguir, el 1892, el Mercat de l'Abaceria Central, a la Travessera de Gràcia. Per aquelles dates, encara s'instal·laven a Gràcia més indústries. Les Xocolates Juncosa, al principi del Carrer Gran, la impremta Ramírez, que es va traslladar des de Barcelona, o l'empresa tèxtil d'Antoni Bargalló. Una part dels obrers graciencs van anar radicalitzant-se i van aparèixer diverses publicacions de caràcter anarquista com Tierra y Libertad o La justícia humana i també d'altres de tipus catalanista com Las Barras Catalanas o L'Esperit Català. Per aquells temps també es funden diaris i revistes com: El Diario de Gracia, L'Escut de Gràcia, La Tranca, La Revista, El Eco de Gracia, La Cotorra, La Linterna de Gracia o la coneguda La Campana de Gràcia.

L'agregació a Barcelona (1897)

Arribat el 1897, Gràcia, juntament amb d'altres pobles del pla de Barcelona es annexionada a la ciutat de Barcelona.

Enllaços Externs

- [http://www.gracianet.org GràciaNet, Xarxa Ciutadana de la Vila de Gràcia]
- [http://www.gracianet.org/transversal TransversalWeb: La comunicació dels barris de Gràcia]
- [http://www.vilaweb.com/gracia VilaWeb Vila de Gràcia]

Bibliografia

- Història extreta de [http://www.gracianet.org/la_vila/historia/passat99/primera.html GràciaNet], en col·laboració amb el [http://gracianet.org/taller/ Taller d'història de Gràcia]. La informació allà hostatjada és llicenciada com a Creative Commons. Categoria:Districtes de Barcelona

Jurament Hipocràtic

El Jurament Hipocràtic és un manifest ètic sobre les pràctiques mèdiques enunciat per Hipòcrates, al que la majoria dels metges s'addereixen, encara que la referència a l'avortament planteja dubtes a l'hora de adderir-s'hi estrictament. El text del Jurament Hipocràtic és el següent: : "Per Apol·lo mèdic i Esculapi, jure: per Higias, Panacea i tots els déus i deesses als que pose per testimonis de l'observança d'aquest vot, que m'obligue a complir el que oferisc amb totes les meues forces i voluntat. : Tributaré al meu mestre de Medicina el mateix respecte que als autors dels meus dies, partint amb ells la meua fortuna i socorrent-los en cas necessari; tractaré els seus fills com els meus germans, i si volgueren aprendre la ciència, els l'ensenyaré desinteressadament i sense un altre gènere de recompensa. Instruiré amb preceptes, lliçons parlades i la resta de mètodes d'ensenyança als meus fills, als dels meus mestres i als deixebles que em seguisquen davall el conveni i jurament que determinen la llei mèdica i a ningú més. : Fixaré el règim dels malalts del mode que li siga més convenient, segons les meues facultats i el meu coneixement, evitant tot mal i injustícia. : No m'avindré a pretensions que afecten l'administració de verins, ni persuadiré cap persona amb suggestions d'eixa espècie; m'abstindré igualment de subministrar a dones embarassades pessaris o abortius. : La meua vida la passaré i exerciré la meua professió amb innocència i puresa. : No practicaré la talla, deixant eixa operació i altres als especialistes que es dediquen a practicar-la ordinàriament. : Quan entre en una casa no portaré un altre propòsit que el bé i la salut dels malalts, cuidant molt de no cometre intencionalment faltes injurioses o accions corruptores i evitant principalment la seducció de les dones jóvens, lliures o esclaves. Guardaré reseva sobre el que senta o veja en la societat i no serà necessari que es divulgue, siga o no del domini de la meua professió, considerant el ser discret com un deure en semblants casos. : Si observe amb fidelitat el meu jurament, siga'm concedit gaudir feliçment la meua vida i la meua professió, honrat sempre entre els hòmens; si ho trenque i sóc perjur, caiga sobre mi, la sort adversa". ---- El Jurament Hipocràtic ha sigut actualitzat per la Declaració de Ginebra.

Vegeu també

- Medicina
- Hipòcrates Categoria:Medicina ja:ヒポクラテスの誓い

Categoria:Medicina

Enllaços externs

- [http://www.ncbi.nlm.nih.gov/entrez/query.fcgi PubMed Servei de recerca de la National Library of Medicine d'EUA]
- [http://directory.google.com/Top/Health/Medicine/ Directori Google de Medicina]
- [http://www.grec.net/home/cel/mdicc.htm Diccionari Enciclopèdic de Medicina de l'Enciclopèdia Catalana] Categoria:Ciències de la salut ja:Category:医学 ko:분류:의학 zh-min-nan:Category:I-ha̍k

Latis

Also Lati. In ancient Celtic polytheism, the female deification of liquor-like fluid.

Centres of worship

Latis was worshipped in Roman Britain an altar-stone raised to her having been recovered in England at Birdoswald (1897 [dei Lati]) reading
- ‘DIE LATI’
- "For the goddess Latis." (RIB 1897; altarstone). She may have been associated with the nearby rivers.

Etymology

Latis is derived from the Proto-Celtic
- lati- meaning 'liquor' (q.v. [http://www.wales.ac.uk/documents/external/cawcs/PCl-MoE.pdf] [http://www.wales.ac.uk/documents/external/cawcs/MoE-PCl.pdf] [http://www.indo-european.nl/cgi-bin/query.cgi?root=leiden&basename=%5Cdata%5Cie%5Cceltic]).

Sources

ABALLAVA museum, Burgh by Sands, Cumbria, England. Category:Celtic gods Category:Ancient Gaulish and British goddesses

opisy gg apartments in Nice wynajem SYLWESTER darmowe statystyki

:: RELATED NEWS ::

Virgen del Pilar
La Virgen del Pilar es la patrona de la Hispanidad al coincidir la fecha de su festividad (12 de octubre) con la llegada de Cristóbal Colón a América (12 de octubre de 1492). Tiene su basílica en Zaragoza, de donde también es patrona. Cuenta la tradición que cuando el apóstol Santiago predicaba