:: wikimiki.org ::

Història De Catalunya

Història de Catalunya

Catalunya és un territori històric format originalment a partir dels comtats que formaven la Marca Hispànica, al nord-est de la Península Ibèrica, en temps de Carlemany. Avui en dia, el mot Catalunya s'empra sobretot per referir-se a la Comunitat Autònoma de Catalunya, a Espanya, i la Catalunya del Nord, que forma el Departament dels Pirineus Orientals a França.

Introducció

França] Gran part de la història de Catalunya, fins el 1714, és vinculada amb l'establiment d'una unió dinàstica d'Aragó i Catalunya que es materialitzà políticament en una confederació catalano-aragonesa. Per tant, la gran majoria dels fets històrics que afectaren a Catalunya tracten d'esdeveniments que ja havien implicat, o acaben implicant igualment, la resta dels països hispànics de la Corona d'Aragó. No obstant això, pel caràcter confederal de la seua estructura política, els esdeveniments poden haver tingut en moments diferents o, fins i tot, amb algunes diferències respecte de la resta del territori. Així, per exemple, la numeració dels reis de la Corona, com a sobirans de Catalunya, podria no coincidir amb la numeració respectiva al Regne de València o al Regne d'Aragó o, un altre exemple, els Decrets de Nova Planta no s'aplicaren exactament igual ni en el temps ni en la forma ni en el contingut. Per altra banda, quan parlem de la història de Catalunya, com a entitat territorial, no es refereix a les delimitacions territorials de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya, sinó a les delimitacions del territori històric del Principat de Catalunya. Per tant, en aquest article també es recull la història de la Catalunya Nord i de la Franja de Ponent.

Cronologia de fets més destacats

#Orígens de Catalunya ##Cultura Ibèrica (s.VI aC.- 218 aC.) ##El procés de romanització (218 aC.-413) ##Els visigots (413 - 732) #Edat mitjana de Catalunya ##La conquesta de Carlemany (732 -826) ##El procés d'independència dels francs (826-987) ##El feudalisme (987-1136) ##L'expansió i l'època de major esplendor (1136-1349). La corona catalanoaragonesa ##Vers la fi de la dinastica autòctona dels comtes de Barcelona (1349-1412) #Edat moderna de Catalunya ##El compromís de Casp (1412) ##Els Trastàmara ##Els Àustries ##La guerra de successió (1700-1714) i els Decrets de Nova Planta (1716) #Història Contemporània de Catalunya ##Els Borbons i la repressió ##La resistència ##Crisi de l'Antic Règim ##La guerra del francès (1808-1814) ##L'establiment de l'estat liberal ##La revolució industrial (ss. XVIII i XIX) ##El naixement del catalanisme polític (1898) #Segle XX a Catalunya ##Els conflictes obrers ##La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) ##La segona república (1931-1939) ##La guerra civil (1936-1939) ##La dictadura de Francisco Franco (1939-1975) ##La transició (1975-1982) # Catalunya a l'actualitat entre la Transició espanyola (1982) i els nostres dies. ##Proposta de Reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (2005)

Orígens de Catalunya

:Article principal: Orígens de Catalunya Sobre la base llatina es van superposar dos prestrats principals en la formació del que serà Catalunya: el visigot i l'àrab, amb diferent grau d'incidència segons la part de Catalunya (nova o vella) i diversa influència en el temps d'estada i la composició social.

Orígens del territori

Els romans van ser els estructuradors bàsics del territori de Catalunya tal com avui l'entenem, tant en infrastructures com en creadors de ciutats. romans Van denominar aquella terra com Iberia (caudalós en llatí), en referència al riu Ebre que precisament rep el nom d'aquí. I per extensió ibers als seus pobladors, tot i que no formaven una unitat política. L'Ebre va ser precisament la primera frontera militar, entre cartaginesos i romans (238 aC). Els romans van incloure el territori que amb el temps serà Catalunya dins la província (territori ocupat militarment) Tarraconensis, amb capital a Tarraco, l'actual Tarragona. Durant les invasions dels pobles bàrbars que ocorregueren després de la caiguda de l'Imperi Romà, van ser els visigots els que es van establir com a feudataris de Roma a les dues bandes dels Pirineus. Primer amb capital a Tolosa i després a Barcelona, abans d'anar definitivament a Toledo. El terme Gòtia es va fer servir per designar els territoris que serien els comtats catalans per part dels francs, o també com a sinònim d'Hispania, fins la independència dels comtats respecte l'imperi franc. Segurament també formava part del territori la Septimània. El terme també es va estendre per definició als habitants autòctons des Pirineus en contraposició als hispani (la resta de la península). Els comtats de la Marca Hispànica que feien frontera amb el poderòs emirat de Còrdova, van ser el nucli expansiu del que aviat seria Catalunya. emirat de Còrdova.]] Les vegueries eren el sistema més arrelat de divisió administrativa tant en la baixa edat mitjana com en tota la moderna, estaven sota les ordres d'un veguer, nomenat pel rei. Amb el pas de l'edat moderna i l'allunyament de la cort reial els conflictes jurisdiccionals es van agreujar i complicar donat que molts llocs estaven sota diversa administració senyorial, religiosa o de la Generalitat, i com que les Corts cada vegada eren convocades amb menys assiduïtat, els representants de les viles i els veguers perdien poder. Això va fer que moltes disputes es resolgueren, paral·lelament a l'Audiència i mitjançant bandolers. El 1659, arran del tractat dels Pirineus entre les corones espanyola i francesa, Catalunya perdé una 5a part del territori i població en passar sota administració francesa el Rosselló, el Capcir, la Fenolleda, el Conflent i la meitat de la Cerdanya (menys Llívia). Les vegueries es van substituir per corregiments, sota comandament militar, després de la desfeta de 1714, tal com tota Catalunya quedava sota el comandament d'un capità general. Les províncies van ser establertes el 1833 per decret reial, en el marc de l'establiment d'una administració centralitzada que es considerava més efectiva per a la implantació del sistema liberal, per exemple pel cobrament d’impostos, basant-se en els departaments creats durant la invasió napoleònica. No es va respectar el tracte de província única de la constitució de 1812, i es va esquarterar el país sense tenir en compte la realitat ni tradició històrica, fet que originà moltes crítiques. La divisió en comarques van ser establerta per la república catalana el 1936 després d'una macroenquesta a la població on es feien preguntes com: "on acostuma vostè a anar a mercat?". Després de la dictadura franquista, la Generalitat restituida va tornar a establir la divisió en comarques afegint el Pla de l’Estany, separat del Gironès, i amb la curiositat del Vallès Occidental, única comarca que té dues capitals a causa de la seva rivalitat. Avui en dia el debat territorial encara és viu.

Orígens del mot Catalunya

L’origen del mot Catalunya avui encara està obert a interpretacions. La més estesa popularment és la que fa referència al terme castlà o catlà, el governador d’un castell, i d’aquí a Catalunya que seria terra de castells. Aquesta hipòtesi ve sostinguda pel fet castellà que seria homòleg. També se li ha conferit un origen mític, seria el nom d’un tal Otger Cataló o s’han fet especulacions sobre mots com Gotholàndia. Però la versió més probable és la suggerida per Joan Coromines que feia una evolució paral·lela a d’altres indrets on han quedat els noms, avui com a comarques, procedents dels noms que els romans van posar segons la tribu iber que l’habitava, com: ceretans (Cerdanya), aucetants (Osona), ilergets (Ilerda, Lleida). És a dir, que Catalunya provindria del mot Laketani , que llavors habitaven les terres del que avui són els dos Vallès i el Barcelonès. De Laketani hauria passat a katelans per influència italiana, i d’aquí a Catalunya. El primer cop, però, que aparegué el mot Catalunya, per definir les terres del comte de Barcelona, va ser durant el regnat de Ramon Berenguer III (1096-1131), quan el primer intent de conquesta de Mallorca. Els pisans, aliats dels catalans, van escriure el Liber Maiolichinus (1115) per recordar les gestes de la conquesta i allà s'anomena dux catalanensis a Berenguer III i Catalania a Catalunya.

Els visigots

Els gots eren un poble dels considerats bàrbars pels romans que procedent de l'est es van anar traslladant al llarg del segle III i IV vers occident empesos pels huns. Al Danubi es van separar en visigots i ostrogots, van adoptar la religió cristiana en la forma arriana, i eren de fet els més romanitzats de tots els pobles germànics que van arribar a la península durant el segle V. El 410 van saquejar Roma i van establir-se a Barcelona el 415, poc després arriben amb un pacte (foedus) amb Roma (418-507) per combatre a favor de l'imperi, s'enfronten als huns que venceren a la batalla dels camps Catalàunics (451) i estableixen el regne de Tolosa des d'on iniciaran durant el regnat d'Euric una expansió que els portarà un altre cop a Catalunya i la península aquest cop de forma definitiva ja que progresivament els francs, un altre poble germànic, els van anar empenyent fins vence'ls a la batalla de Vouille (507) . Llavors van establir la capital a Narbona, Barcelona un altre cop i finalment Toledo, lloc des d'on podien controlar per una banda els Sueus establerts al que avui és més o menys Galícia, els bascos i càntabres al nord i els bizantins establers a la bètica. L'organització de Catalunya durant aquest període va continuar sent la mateixa que fins llavors i l'impacte demogràfic molt limitat donat que els visigots eren relativament poca població respecte els hispano-romans, a més que van establir-se preferentment al centre de la península deixant potser guarnicions militars en llocs claus. La diòcesi de Tarragona i la Narbonense sembla que eren el marc de referència administratiu. La revolta de Paulus al 673, personatge d’origen grec, és el primer intent de crear un estat en aquests territoris, el rei Vamba ho va impedir aprofitant que era a prop de Catalunya amb un exèrcit per reprimir els bascons. El judici a Paulus, general visigot, s'ha conservat. Vamba]] El 711 els àrabs envaeixen la península cridats pels mateixos visigots que es barallaven per la corona d'un territori dividit entre Roderic a l'oest i Àquila a l'est, és a dir, Catalunya, Àquila va ser succeït per Ardó que va patir l'ocupació de Catalunya fins el 720. El llegat dels visigots principalment és el dret romà compilat junt amb el visigot, El codi d'Euric, o el Liber Iudicum van tenir una gran repercussió al llarg de tota l’època medieval. Però també van quedar alguns noms propis com Alfred o Arnau i força vocabulari, sobretot militar, però també alguns com maduixa, bru, bogada i topònims com Geltrú o Areny. Segons l'historiador Ferran Soldevila aquí ja es troben certes característiques de la història de Catalunya: el fracàs de l'intent de creació d'un regne a banda i banda dels Pirineus, el fet estratègic de la meseta central com punt de partida d'organització militar i política i la conflictivitat de Barcelona.

Els àrabs

Edat mitjana de Catalunya

: Article principal: Edat mitjana de Catalunya.

Alta

Carlemany va fundar la Marca Hispànica als territoris de l'actual Catalunya per actuar com a defensa entre cristians i musulmans. Era un terra fronterera, amb continus canvis organitzatius i pactes amb els veïns àrabs. Destaquen els comtats com a nuclis territorials i el paper de l'església, a través dels seus monestirs (com el de Ripoll, per exemple). Els primers comtes depenien totalment dels carolingis però a mida que passaven els anys es van anar independitzant. Guifré el Pelós va unificar els comtats d'Urgell, Cerdanya, Barcelona i Girona, progressivament més autònoms dels francs. Borrell II va oficialitzar la independència, en negar-se a jurar lleialtat al monarca que no havia ajudat els catalans davant un saqueig musulmà. La societat d'aquesta època era fortament rural. Cada nucli de població produïa el que necessitava, hi havia poc excedent i poc comerç, tret de les ciutats. Barcelona va anar guanyant importància.

Baixa

Barcelona]] La baixa Edat Mitjana és l'època de màxima esplendor catalana, sota la corona d'Aragó. Els monarques catalano-aragonesos (especialment Jaume el Conqueridor o Jaume I) van conquerir als àrabs gran part dels territoris que avui dia s'anomenen països catalans, expandint el català com a idioma de cultura. A més, una potent flota naval va expandir-se per la Mediterrània, fins al punt que la llegenda diu que "ni un peix gosava nedar sense les quatre barres". El govern es feia a través de les Corts Generals (1214), de la Generalitat de Catalunya (1359) i les administracions locals, entre les que destaca el Consell de Cent de Barcelona

Edat moderna de Catalunya

Consell de Cent]] : Article principal: Edat moderna de Catalunya. Amb el matrimoni d'Isabel de Castella i Ferran II en 1479 els destins dels dos regnes s'uneixen. Els espanyolistes volen veure aquí el naixement d'Espanya. Tot i això, no es pot ignorar que la Corona d'Aragó va mantenir totes les seves institucions, fins al Decrets de Nova Planta, el (1714). De fet la primera Constitució Espanyola que parla del Regne d'Espanya, és la de 1978. L'auge de l'imperi hispànic (amb el domini de mitja Europa i el descobriment d'Amèrica) i la crisi interna catalana van portar a la castellanització de la societat (i especialment els nobles) catalana. El rei Felip II va accelerar aquest procés afavorint una legislació que marginava el català i gravava l'economia local.

Edat Contemporània de Catalunya

: Article principal: Història Contemporània de Catalunya. Entre els Decrets de Nova Planta (1716) i el naixement del catalanisme polític (1898).

Segle XX a Catalunya

: Article principal: Segle XX a Catalunya. Entre el naixement del catalanisme polític (1898) i fins a la Transició espanyola (1982).

Catalunya a l'actualitat

: Article principal: Catalunya a l'actualitat. Entre la Transició espanyola (1982) i els nostres dies.

Pàgines que s'hi relacionen

- Etapes de l'Història de Catalunya
- Els monarques catalans
- La Generalitat de Catalunya
- Les Corts de Catalunya
- Guerra dels Segadors
- Història
- Catalunya
- Història del País Valencià
- Països Catalans
- El compromís de Casp
- La Guerra del Francès
- Els Decrets de Nova Planta
- La revolució industrial
- El Catalanisme polític
- La Segona República Espanyola
- La guerra civil espanyola
- La Transició espanyola

Enllaços externs

- [http://racocatala.com/cat1714/ Catalunya 1714]
- [http://www.freecatalonia.com/ Freecatalonia]
- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cronologia.htm/ Programa "Històries de Catalunya" de TV3]
- [http://www.xtec.es/~xripoll/art0.htm Història de l'Art de Catalunya] categoria:Història de Catalunya

Marca Hispànica

]] Marca Hispànica és el nom amb què, durant el segle IX, alguns cronistes de la cort carolíngia, com, entre d’altres, l'autor dels Annals Reials, escrits el 821, designaven globalment els comtats catalans. En aquest ús, Josep Calmette creié trobar-hi la prova que, als territoris conquerits a Hispània, els carolingis hi havien instituït, com a d’altres regions frontereres -cas de la Bretanya, Saxònia, Panònia o el Friül-, un districte de caràcter militar i administratiu governat per un marquès, amb jurisdicció sobre els comtes. Tanmateix, segons observà Ramon d’Abadal,al regne franc, mai no hi existí el càrrec de marquès d’Hispània però sí, en canvi, els de duc de Tolosa o de Septimània, o el de marquès de Gòtia. A més, seguint Abadal, en documents oficials, ço és, expedits per la cancelleria, no s’hi emprà en cap cas l'expressió Marca Hispànica, terme caigut en desús vers 850, i no recuperat pels historiadors fins al segle XVIII, per via erudita. Per tot això, Abadal conclogué que, en contra de la tesi de Calmette, la locució Marca Hispànica fou una mera designació geogràfica sense cap mena de valor jurídic, creada per alguns escriptors i cronistes de l'època carolíngia -però no pas pels escrivans de la cort, els redactors dels documents oficials- amb del propòsit de satisfer la necessitat de disposar d’un terme apte per referir-se a un territori part d’Hispània però inclòs dins del regne franc, per causa de la conquesta. Aquesta regió calia, doncs, distingir-la d’un país musulmà -i, per tant, enemic- com era Hispània. I així, per analogia amb d’altres àrees frontereres, usaren el terme marca, tot i no respondre, en realitat, a l'organització administrativa de l'àrea sud-pirinenca. Avui dia, per referir-nos a l'antiga Marca Hispànica, fem servir també l'expressió comtats catalans.

Orígens dels comtats catalans

Immediatament després a la conquesta carolíngia, als territoris sud-pirinencs en poder dels francs, hom hi troba la menció d’uns districtes político-administratius -Pallars, Ribagorça, Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries, Rosselló- que reben el nom de comtat, dins dels quals, com a subdivisió, hi existeixen d’altres circumscripcions menors, els pagi (pagus en singular), com, per exemple, eren Berga o el Vallespir. L'origen d’aquests comtats i pagi es remunta a èpoques anteriors als carolingis, tal com ho testimonia la freqüent coincidència entre els seus límits i els dels territoris d’antigues tribus iberes; com a mostra, el comtat de Cerdanya corresponia amb el país dels ceretans, el d’Osona amb el dels ausetans, i el pagus de Berga amb el dels bergistans o bergusis. En conseqüència, aquests territoris, forçosament, deurien haver tingut alguna entitat político-administrativa en temps dels romans i dels visigots, tot i que no s’anomenessin comtat, ni haguessin estat governats per comtes en època dels reis de Toledo; en la monarquia visigoda, els comtes, situats en jerarquia per sota dels ducs, la màxima autoritat provincial, governaven només les ciutats, circumscrivint la seva autoritat exclusivament a l'àmbit urbà, sovint delimitat per muralles, deixant de banda el districte rural dependent de la ciutat. Així doncs, per organitzar els territoris guanyats al sud del Pirineu, els francs no crearen cap entitat nova sinó que es limitaren a seguir les establertes en la tradició ètnica i cultural del país

Enumeració dels comtats catalans

Els comtats catalans foren:
- El comtat de Barcelona
- El comtat de Berga
- El comtat de Besalú
- El comtat de Cerdanya
- El comtat de Conflent
- El comtat d'Empúries
- El comtat de Girona
- El comtat de Manresa
- El comtat d'Osona
- El comtat de Pallars
- El comtat de Ribagorça
- El comtat de Rosselló
- El comtat d'Urgell

Enllaços externs

- [http://www.geocities.com/deulonder2000/ppcc/comtats/arabsfrancs.html àrabs i francs]
- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron102833128.htm Històries de Catalunya: L'imperi carolingi i la Marca Hispànica]
- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron102833931.htm Històries de Catalunya: L'origen dels comtats catalans] Categoria:Comtats Catalans Categoria:Edat mitjana de Catalunya

Península Ibèrica

La Península Ibèrica, o Ibèria, és una península de dimensions importants del sud-oest d'Europa, entre els Pirineus i el nord d'Àfrica, entre el mar Mediterrani i l'oceà Atlàntic. Està separada del continent africà per l'Estret de Gibraltar, que comunica la Mediterrània i l'Atlàntic. Geogràficament, emmarca els territoris continentals d'Espanya (tret de la Vall d'Aran, les aigües de la qual drenen vers el riu Garona), Portugal, Andorra, l'enclavament de Gibraltar i l'Alta Cerdanya francesa. Compta amb 582.925 km². El seu nom prové del riu Iber, probablement l'actual Ebre, tanmateix també és possible fós el Guadalquivir, o un altre riu de la província d'Huelva on textos molt antics hi esmenten un riu anomenat Iberus, i un poble al que anomenen "ibers". Des de molt temps ençà els grecs estaven acostumats dir a la península com a Ibèria. La seua frontera natural amb la resta del continent és la serralada dels Pirineus i es troba envoltada per les mars Cantàbrica pel nord, Mediterrània per l'est i sud, i l'Oceà Atlàntic per l'oest. Geològicament, com a tret especial, la major part de la seua superfície continental és configurada com un altiplà quasi completament pla a una altura de 600 metres sobre el nivell de la mar, el seu litoral nord, nordest i oest és rocallós i amb penya-segats, mentres que els litorals mediterranis són més suaus, amb contínues platges. Categoria:Geografia d'Europa Categoria:Penínsules ja:イベリア半島 ko:이베리아 반도

Carlemany

Carlemany (en alemany: Karl der Große, en francès: Charlemagne, en llatí: Carolus Magnus), Rei dels francs, Emperador d'Occident i fundador de l'Imperi Carolingi. Va nàixer l'any 754 i va morir l'any 814 d.C. A la mort de son pare, Pipí el Breu, Carlemany va assumir el tron dels francs junt amb el seu germà Carloman. Al morir aquest poc després, Carlemany va quedar com a únic senyor del Regne Franc. Carloman L'any 800, el Papa va coronar Carlemany com a Emperador d'Occident, la qual cosa va motivar l'immediat refredament de les seues relacions amb l'Imperi Bizantí. A canvi, el Califat Abasida, enemic mortal de l'Imperi Bizantí, li va donar la seua amistat i va enviar una ambaixada a Aquisgrà, la capital de Carlemany.

Política exterior

En política exterior, va mamprendre una sèrie d'agressives campanyes militars destinades a expandir les seues fronteres. D'aquesta manera va sotmetre els llombards i els va fer desaparéixer de la Història. A la Península Ibèrica, va intentar portar la guerra als àrabs, però va haver de conformar-se de crear la Marca Hispànica, en la contornada del que després seria Barcelona. A Alemanya, va sotmetre els saxons, i va portar la guerra fins a Hongria, on va destruir els avars, per sempre.

Política interior

avar] En l'interior, Carlemany va crear el comtat, com a unitat administrativa bàsica de l'imperi, a càrrec d'un comte, i va crear diverses marques, cada una de les quals estava a càrrec d'un marquès. Al mateix temps va crear un cos d'inspectors, els missi dominici, encarregats de mantindre en l'obediència als nobles i les autoritats locals. Per la seua banda, Carlemany va ser un adalil de la cultura, va crear l'Escola Palatina a Aquisgrà i va cridar Alcuí de York per a dirigir-la, un dels erudits més importants del seu temps.

Llegat

El sistema va funcionar bé en vida de Carlemany, gràcies a la seua mà de ferro, però una vegada mort, el seu successor, el dèbil Ludovic Pius va ser incapaç de contindre la desintegració de l'Imperi, el que es dividiria definitivament pel Tractat de Verdú, l'any 843.

Vegeu també

- Dinastia Carolíngia categoria:Reis dels francs ja:カール大帝 ko:카롤루스 대제

Catalunya

Catalunya, anomenada tradicionalment Principat de Catalunya, és un territori històric situat a la costa nord-est de la península Ibèrica dividit administrativament en dos territoris: la Comunitat Autònoma de Catalunya a Espanya i la Catalunya Nord a França. Hom, quan parla de Catalunya actualment, es refereix sobretot al territori sota l'administració de la Generalitat de Catalunya, que és l'únic que duu aquest nom com a oficial. Per altra banda, diferents territoris del que avui es coneix com a Franja de Ponent han format part en successius moments històrics tant del Principat de Catalunya, com actualment, d'Aragó.

Política i Administració

El territori històric de Catalunya està dividit en la Catalunya Nord, o Catalunya del Nord, (administrada per França des del Tractat dels Pirineus, de 1659) i la Catalunya del Sud (administrada pel regne d'Espanya des del Decret de Nova Planta, de 1716).
- La Catalunya del Sud és formada una de les comunitats autònomes d'Espanya, anomenada també Catalunya. Les institucions de govern d'aquesta constitueixen la Generalitat de Catalunya. Aquest territori es troba dividit administrativament en províncies (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) i subdividit en comarques. Les llengües oficials son el català i el castellà, i també l'aranès (occità) a la Vall d'Aran.
- En canvi, administrativament, la Catalunya del Nord constitueix, juntament amb la comarca occitana de la Fenolleda, un simple departament de l'estat francès (Pirineus Orientals, el núm. 66).

Ciutats

- Catalunya:
- Barcelona capital de la comunitat autònoma, i de la província del mateix nom.
- Girona, Lleida, Tarragona (altres capitals de província)
- Olot, Sabadell, Terrassa, Reus, l'Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet.
- Catalunya del Nord:
- Perpinyà, capital del departament.
- Prada de Conflent

Geografia

Prada de Conflent
- Límits: al nord amb Andorra i França (Occitània), al sud amb el País Valencià, a l'est amb la mar Mediterrània i a l'oest amb l'Aragó. Les coordenades dels seus extrems són 3º 19' 59,94 de longitud est per a l'extrem oriental, 0º 9' 41,69 de longitud est per a l'extrem occidental, 42º 51' 45,97 de latitud nord per a l'extrem septentrional i 40º 31' 27,56 de latitud nord per a l'extrem meridional.
- Sistemes muntanyosos:
- Pirineus, amb el Canigó i la Pica d'Estats, de 3143 metres d'altitud, el cim mes alt de Catalunya.
- Montserrat, Montseny
- Maestrat
- Rius principals
- Tet
- Fluvià
- Ter
- Llobregat
- Foix
- Francolí
- Gaià
- Ebre, i els seus afluents la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, Segre, Valira.

Història

Aquests són els principals fets de la història de Catalunya (vegeu Història de Catalunya per una exposició més completa).

Edat Mitjana

Formació de Catalunya

La formació de l'Imperi Carolingi (768-814) és l'origen de la Marca Hispànica, que després serà Catalunya, territoris de frontera de caràcter militar destinats a protegir el territori dels musulmans i que es posen en mans de comtes amb independència militar i jurídica. El 785 s'entrega sense lluita Girona, el 801 es recupera Barcelona i hi ha dues expedicions fracassades a Tortosa el 804 i el 810, s'estableix la frontera al Cardener-Llobregat i la serra del Montsec. Els primers comtats seran: Ribagorça, Pallars, Urgell, Barcelona, Girona, Perelada i Rosselló. El 897 és la data mítica de l'inici de la unificació territorial de Catalunya en mans d'una mateixa persona, Guifré I el Pelós, donat que reuní els comtats d'Urgell i Cerdanya (870-897) i de Barcelona i Girona (878-879). A partir d'ell, malgrat tornar a separar els comtats entre els seus fills, els territoris seran hereditaris, primer pas vers la independència. Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Urgell i Osona (947-992), nét de Guifré, patirà la destrucció de Barcelona per part d'Almansor el 985. Demanà l'ajut del vassallatge al rei franc, però no el rebrà. En canviar la dinastia franca dels carolingis pels capets, Hug Capet demanà la renovació del vassallatge a canvi de protecció (maig del 987), Borrell II no contestarà mai. Aquest fet ha estat interpretat de moltes formes, però a la pràctica representà la independència "de facto" de Catalunya respecte els francs. Durant els segles X a XII, el comtat de Barcelona aconsegueix sotmetre per diversos mètodes la resta de comtats i el comte de Barcelona es declara prínceps de la jerarquia nobiliària. El 1258, en el Tractat de Corbeil entre Lluís IX de França i representants de Jaume I, Jaume I renuncia als territoris d’Occitània, excepte Montpeller, a canvi d'una renúncia més teòrica que una altra cosa sobre els hipotètics drets que pogués tenir sobre Catalunya com a hereu dels carolingis. És la independència política reconeguda oficialment, tard, quan ja Catalunya bastia un imperi i feia 3 segles que funcionava autònomament.

Dins de la Corona d'Aragó

1137: Unió dinàstica amb la Corona d'Aragó: en unir-se en matrimoni Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei aragonès Ramir II (el monjo). Peronella tenia un any en ser promesa. segles XIII i XIV: conquesta de Mallorca i València, expansió pel Mediterrani

Edat Moderna

segles XV i XVI: unió dinàstica amb Castella (inicialment el 1492, definitivament el 1714) segle XVII: Guerra dels Segadors. Tractat dels Pirineus (1659) i divisió de Catalunya entre França i Espanya segle XVIII: Guerra de Successió i Decret de Nova Planta. Pèrdua de les llibertats nacionals.

Edat Contemporània

segle XIX: Catalunya és pionera de la industrialització a Espanya. segle XX:
- Mancomunitat de Catalunya
- Segona República Espanyola, i Estatut d'Autonomia de 1932.
- XXXX comentari sobre situació Cat del N durant 2a guerra Mundial ?? XXX
- Guerra Civil Espanyola
- Dictadura de Franco
- Transició democràtica espanyola i Estatut d'Autonomia de 1979.
- Espanya, i amb ella Catalunya Sud, va entrar en la Comunitat Econòmica Europea (precedent de la Unió Europea) el 1986. Catalunya Nord ja hi havia entrat amb França com a membre fundador.

Pàgines que s'hi relacionen

- Bandera catalana
- Comunitat autònoma de Catalunya
- Catalunya del nord
- Comarques de Catalunya
- Embassaments de Catalunya
- Els Segadors
- Història de Catalunya
- Indumentària tradicional
- Llengua catalana
- Marca Hispànica
- Rius de Catalunya
- Zones humides

Enllaços externs

- [http://flickr.com/groups/catalunya/ Imatges de Catalunya]
- [http://www.idescat.net/ Idescat.net] - Lloc web de l'Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya) Categoria:Catalunya ja:カタルーニャ州 simple:Catalonia zh-min-nan:Catalunya

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.

Demografia

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Llengua

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia. Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya. L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat. La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants". També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab

Religió

Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.

Enllaços relacionats

- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya

Enllaços externs

- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa Categoria:Espanya fiu-vro:Hispaania ja:スペイン ko:에스파냐 ms:Sepanyol simple:Spain th:ประเทศสเปน zh-min-nan:Se-pan-gâ

França

França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant). França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.

Geografia

Consell de Seguretat de les Nacions Unides Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF) ::Vegeu Dependències d'ultramar franceses

Orografia i hidrografia

França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m). Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.

Demografia

Roine Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren: #París 11.174.743 #Lió 1.648.216 #Marsella 1.516.340 #Lilla 1.182.026 #Bordeus 979.262 #Tolosa 819.507 #Nantes 715.358 #Grenoble 696.326 #Rouen 608.671 #Montpeller 591.646 #Rennes 569.932 #Estrasburg 557.120 #Niça 506.694

Història

Niça]] Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París. Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França. Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789. Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870). Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari. En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.

Llengües

La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries. Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada. Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia. Vegeu també: Literatura francesa

Economia

Article principal: Economia de França

Enllaços externs

- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França] Categoria:França als:Frankreich fiu-vro:Prantsusmaa ja:フランス ko:프랑스 ms:Perancis simple:France th:ประเทศฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-kok

Catalunya

Política i Administració

Ciutats

Geografia

Història

Aquests són els principals fets de la història de Catalunya (vegeu Història de Catalunya per una exposició més completa).